Platja de La Casbah, València, després d’una tempesta, Arxiu RMiB L’erosió de certes platges Abans de mitjans del segle XX totes les platges del nord i centre del País Valencià creixien, la mar retrocedia per les aportacions de sediments que arrossegaven els rius. Els corrents marins al golf de València són com un rierol que va en paral·lel a les costes, baixant de nord cap al sud, agafen les arenes que vessen els rius i les acumulen platges i dunes. Els ports en fer espigons que s’endinsaven mar endins per a créixer, feren un efecte ombra que va impedir l’arribada de sediments a les platges que tenien al sud. Aquest procés que se'n va vorer agreujat perquè amb la construcció generalitzada d’embassaments es van reduir els sediments que els rius duien al mar. En l’estat espanyol en el segle XX, passarem de tindre 60 embassaments en 1950, a més de 1.200. El procés de regressió de les platges començà quan l’erosió de la mar i les tempestes s’emportaren més arena de aport

  Collage RMiB EL PORT DE VLC: UN OGRE FAMOLENC Comencem repassant la història del port de València . A les platges més pròximes de la ciutat, al nord del  riu Túria , hi havia rudimentàries instal·lacions per a descarregar els vaixells que, per la seua grandària, no podien remuntar el  riu   Túria fins a les muralles de la ciutat. Els rudimentaris pantalans de fusta que alçaven a la platja no duraven gaire a causa de les avingudes del riu o per les tempestes, a més la platja creixia contínuament i ensorrava els pantalans, impedint l’aproximació de barques amb més calat.  Estudis geogràfics com els del professor Juan Piqueras Haba (Campo Arcís, 1946) demostren que el Port de València és un desgavell, perquè no és un port natural. Es pretén aprofitar una costa arenosa, amb poca fondària i sense cap protecció per a resguardar els vaixells, davant dels marejols. Per a protegir les embarcacions calia fer grans espigons que alteraren la dinàmica dels corrents. Una platja plena de b