L'estrall urbanístic d’Alzira

 

Alzira antiga

Un bon eixample de la dissort urbanística que ha desfet bona part del País Valencià el trobem en el cas d’Alzira. En matèria de territori al franquisme imperava la llei de la selva, la del més fort, els promotors podien edificar on i com volien, en morir el dictador no canviaren gaire les coses. Alzira en 1960 encara mantenia la seua trama urbana heretada dels musulmans, d'Al-Yazirat Suquar, que traduït vol dir l’illa del Xúquer. No hi ha consens, però alguns historiadors afirmen que allí mateix estava la Sucro ibèrica.

Al nucli històric destacava l’església de Santa Caterina del XIV, tot i que hui la seua façana és una mescla de lletjos retalls de diferents estils. També sobreeixia la casa de la vila, un palau gòtic renaixentista del segle XVI. La població estava envoltada per muralles que per augmentar les seues defenses aprofitaven un estret meandre del Xúquer. Per acabar de tancar el recinte obriren un canal per convertir-ho tot en una illa. A més del Xúquer confluïen el barranc de Barxeta i el riu Verd, a les vores conreaven frondosos horts. En omplir-se el recinte emmurallat d'Alzira, s'alçaren els ravals a ambdues vores del riu que es comunicaren mitjançant el pont de Sant Bernat i dues passarel·les.

Santa Caterina

El meandre del Xúquer que envoltava la vila quasi sempre restava sec, d’ençà que en 1899 decidiren enderrocar el vell pont de pedra de Sant Gregori, substituint-lo pel pont de Ferro. Construïren dics de defensa contra avingudes i ampliaren el llit del Xúquer entre la Vila i el raval de Santa Maria, per assecar definitivament el meandre.

Els havia quedat a l’abast sòl per a edificar, però encara trigaren fins al 1967, quan soterraren en ciment l'antic braç del Xúquer i construïren damunt edificis de deu alçades, enculats a les velles cases de la Vila. En l'eixample feren les grans avingudes dels Sants Patrons i de Lluís Sunyer, just damunt de l’antic meandre i l'avinguda de la Hispanitat anà damunt del llit del riu Barxeta.

Pont de Sant Bernat

El creixement no respectà els monuments, enderrocaren el pont de Sant Bernat sobre el riu Barxeta, la passarel·la del Mercat i la de Sant Josep. Com no tenien prou i volien fer més edificis moderns, enfonsaren el meravellós grup escolar Julio Tena.

Grup Escolar Julio Tena

Alzira que periòdicament havia patit greus inundacions construí habitatges dins del llit del riu, en una zona d’alt risc d'inundacions. El perill augmentà en alçar infraestructures que feien de tanca, evitant l'escorrentia natural de les avingudes, com l'A-7. Hui en dia eixos edificis que ocupen el llit del Xúquer dificulten les possibles actuacions per previndre més riuades, en disparar el preu d'expropiacions.

La iniciativa dels veïns s'aprofità del desenvolupament econòmic dels seixanta. La corporació els facilità que alçaren naus industrials enmig dels horts, fins i tot aplanaren els tossals del voltant per fer-ne més. El modèlic fill predilecte d’Alzira, l’empresari Lluís Sunyer Sanchis (Alzira, 1910-1990), començà amb una xicoteta empresa de capses de cartó, Cartonajes Suñer. Després fundà Avidesa, una fàbrica de gelats al camí de l’Arena que de seguida necessità alçar tres gegants galliners industrials i un escorxador que edificaren a la muntanyeta de Xixerà, tots ells en terrenys rústics i fora de normativa.  

 

Alzira 1950

Al seu voltant es multiplicaren tota mena d'indústries que en estendre's arribaren al costat dels habitatges. Les terres multiplicaren el seu preu i en poc temps les naus dels tallers industrials donaren pas a més edificis. La ciutat multiplicà la seua població, de poc més de 21.000 habitants en 1950 passà 32.000 habitants en 1970, quaranta anys després es duplicà, en 1991 arribaren als 40.000 veïns.

La Ribera Alta, al nord Algemesí, Alzira al centre i al sud Carcaixent

A Alzira el ciment continuà engolint horts, tossals, boscos i barrancs, cresqué tant que pràcticament s’ajuntà amb Algemesí i Carcaixent. En 2020 entre les tres viles sumaven 95.000 veïns, convertint-se en el segon nucli més poblat de la província, sols per darrere de l’àrea metropolitana.

Relleu i ocupació del territori a Alzira

Els alzirenys en vorer la desregulació que imperava en la seua ciutat i els diners que guanyaven els promotors, convertint camps de conreu en edificis o indústries, volgueren convertir les casetes que tenien als horts en xalets, on viure amb més qualitat de vida que dins del monstre de ciment en què s'havia convertit el seu poble. 

Aparegueren xalets, a Santa Marina, El Racó, Respirall i Sant Bernat, nous nuclis de població a Valletes de Bru, Sant Bernat i a Valletes de Gall. Alguns habitatges es van bastir al mig de denses zones forestals, amb el consegüent perill en cas d’incendi forestal, com va estar a punt de passar en el paorós incendi de Carcaixent de 2016.

Xalets d'Alzira

L’Ajuntament no volgué aturar la problemàtica dels xalets il·legals, els ficà una xicoteta sanció i els regularitzà. Mentre la ciutat creixia i el vell barri de la Vila es degradava envoltat per una ciutat moderna sense cap estètica ni gràcia. Els milers d’habitatges disseminats pel terme provocaren greus problemes de connexió dels serveis de subministrament de llum aigua i telèfon, el pitjor fou la necessitat de fer una nova xarxa de sanejament i multiplicar les despeses de la gestió dels residus.

La Murta

En arribar la democràcia el consistori volgué participar dels negocis de l'urbanisme especulatiu. L’ajuntament de Francesc Josep Blasco i Castany (Alzira, 1931) del PSOE, comprà la finca forestal del Monestir de Santa Maria de la Murta (1594) per 200 milions de pessetes. Estava declarara com à sòl no urbanitzable especialment protegit i d’ús forestal, però intentaren requalificar-la i vendre-la per 300 milions. Gràcies al fort rebuig per part de la población, en 1995 aconseguiren salvar-la de l’urbanisme.

Parc de l'Alquenència

La vila havia crescut soterrant els horts del voltant sense fer cap jardí, aleshores els polítics s’adonaren de la necessitat de fer quelcom verd. Pensaren a fer-ne un gran parc, com sovint fem les coses en la terreta, ben grans! 

Plantaren vuit tipus diferents de palmeres, d’elles quasi 200 Whasintonies, 400 pins, 60 ficus i 400 rosers. Tan gran fou el verger que planificaren que trigaren molts anys a acabar la primera fase. El Parc de l’Alquenència el començaren en 1982 i l’inauguraven en 1990, hui suma 52.205 m² de jardí. 

Una altra de les reivindicacions ecològiques de les comarques de la Ribera, la Safor i la Marina fou la construcció d’una via verda aprofitant el traçat de l’antic trenet Carcaixent i Dénia que encara hui no està finalitzada.

Alzira cap al 1960

El poder polític canvià de mans en 1995, hi hagué un període d'interregne, una legislatura amb govern del PP d'Alfredo Javier Garés Núñez i una altra del PSOE amb Pedro Claudio Grande Diago. En 2003 tornà un PP empoderat de la mà d’Elena María Bastidas Bono (Alzira, 1969). Amb ella encetaren els megaprojectes faraònics i la llista de desficacis es va multiplicar. Construïren un hospital comarcal que "donaren" a la gestió privada, però com el feren molt lluny del nucli urbà, aprofitaren per a créixer fent cinc PAI més. Un d'ells amenaçava a la Casella, però la mobilització ecologista aconseguí la seua anul·lació.

Per a compensar la protecció de la Casella proposaren als especuladors alçar un nou centre comercial en les Basses, a Vilella, però abans esclatà la bombolla urbanística i en 2009 el pararen. Al final els terrenys a mig urbanitzar passaren a propietat de Bancaixa i després anaren a mans del banc roín, la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancaria (Sareb), deixant un forat de 30 milions d’euros i soterrant baix del formigó 100 fanecades de terra fèrtil.

En 1999 l'ajuntament d'Alzira va aprovar un PAI per intentar organitzar la urbanització del polígon d'Albalat, un dels històrics. Volien fer clavegueres i els vials, però començà un conflicte judicial entre propietaris i promotors per les quotes d'urbanització. La justícia condemnà a la corporació a pagar 1,2 milions d'euros.

Polígon el Pla

Un altre PAI fallit, la Garrofera, costà als veïns altres 860.000 euros. Un altre fracàs fou el Bulevard de Tulell que ja havien proposat fer als anys setanta sobre una superfície de 420.000 m². En 2006 reprengueren el projecte, volien fer 7.000 habitatges en deu torres de 25 altures. Al subsòl feren un pàrquing amb 1.500 places que no recepcionà l’ajuntament per defectes constructius. De tot el pla sols  pogueren alçar tres gratacels, la resta quedà a mig fer i abandonada.

Bulevard de Tulell

L’Hort de Redal s'havia declarat com a zona verda en el PAI de 1985, però cap legislatura executà l'expropiació. Els propietaris denunciaren i l’ajuntament en 2009, haguè de pagar 12,4 milions d’euros per una superfície de 150.000 m². En 2020 es plantejaven fer horts urbans en eixos terrenys.

Eixe mateix 2009 començaren a fer polígon industrial del Pla, requalificar 636.545 m² de sòl industrial i un caramel·let d’altres 112.494 m² que serien zones verdes. En 2020 roman buit al costat d'un altre polígon que sols tenia ocupat el 25% de les parcel·les.

Finca de Sos

Intentaren fer un camp de golf i 780 habitatges de luxe als tarongerars de la finca de Sos, en sòl de protecció agrícola. Per poder requalificar-lo l’ajuntament sol·licità la Declaració d’Interés Comunitari (DIC). Aquest desficaci el va denunciar Acció Ecologista Agró i el projecte no obtingué el vistiplau de Medi Ambient. Els tribunals resolgueren la paralització i els promotors denunciaren a la corporació per danys i perjuís per valor de quatre milions d’euros.

Amb el creixement de població, amb barris allunyats com la Vilella o la Barraca, amb xalets, polígons i centres comercials necessitaven construir carreteres ràpides per comunicar Alzira en totes direccions. Sols els faltà fer-ne una fins cap a Tavernes, per poder arribar un poc abans a la platja, per sort el Moviment Ecologista aconseguí aturar-la en 1997.

Alzira s’havia convertit en la capital de la Ribera, tenia 44.000 habitants en 2008 quan vingué l'esclafit de la bombolla immobiliària i hagueren d’oblidar els PAI pendents. Aquesta concentració de població i la depressió econòmica agreujada per la crisi de la taronja ha provocat l’aparició de punts negres amb habitatges degradats, molta pobresa i delinqüència, com són l'Alquerieta i el Torretxó.

Alzira

La conseqüència d’un creixement urbanístic sense cap planificació ni regulació és trista. Els 44.000 veïns que vivien en 2018 a Alzira ho feien en una ciutat sense cap encant. Una important població que històricament a estat d’esquena a un riu que els ha donat la riquesa i els ha colpejat amb freqüents riuades. Hui la perla del Xúquer roman envoltada de polígons a mig fer, de vies ràpides, amb milers de xalets per tot arreu als que s'ha d'arribar en cotxe privat conduint per estrets camins agrícoles. Aquesta ciutat devia ser una joia envoltada de rius, horts i muntanyes verdes, però s'ha convertit en el regne del caos urbanístic, el mateix que hi ha passat en bona part de la resta del País Valencià.

Ens ha costat prou, però ara tenim eines correctores, amb el  Reial Decret Llei 16/1981 una construcció fora de normes prescrivia al cap de quatre anys, per tant era quasi impossible combatre les il·legals. L’any 2020, amb la consolidació de la Llei 5/2014, de 25 de juliol, d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge de la Comunitat Valenciana s’ha aconseguit que les construccions en sòl no urbanitzable no prescriuen mai, per tant sempre seran il·legals, ara sols falta voluntat de les corporacions per combatre’ls.

Alzira en 1961