Any 1992

Collage RMiB

ECOLOGISTES

A la Vall d’Albaida van formar-se els col·lectius com la Colla Ecologista les Tosquetes i l’Agrupació Contra els Incendis Forestals de la Vall d’Albaida (ACIF), un poc després ho faria Mariola Verda a Bocairent. Tots junts formaren la Coordinadora per la Defensa de la Mariola i aconseguiren la seua protecció sota la figura de parc natural l’any 2006 (Cano, 2014).

La Coordinadora Anti-Incineradora ajuntà un miler de manifestants per a evitar que el Consell Metropolità de l’Horta i l’empresa FERVASA construïren una als municipis d’Aldaia i Quart de Poblet.

Foto de lacasaverda 1992

La Colla Ecologista la Carrasca d’Alcoi organitzaren una altra campanya per a oposar-se a la incineració dels residus sòlids urbans i per promoure la recollida selectiva de fems. Publicaren el document “Una pila de problemes”.

Els problemes de coordinació entre els diferents grups que formaven l’Assemblea General de la Federació Ecologista del País Valencià (FEPV) provocaren l’ajornament de la seua reunió anual. En només un any de vida no foren capaços d'aconseguir consens entre la majoria de grups del país i els grups més grans, que eren Acció Ecologista AGRÓ i l’Assemblea Comarcal Ecologista (ACE). Els més grans en vorer rebutjada la seua proposta d’unió de tots en un mateix grup, es van abstenir de mamprendre cap iniciativa conjunta, tot mentre la resta de grups no van ser capaços d’encapçalar cap activitat conjunta.

Per fi, el 4 d’abril es van reunir a Ontinyent. La gestora la formaven la Colla de Castelló, l’Assemblea Comarcal Ecologista (ACE) i la Carrasca d’Alcoi. El mes de juliol la FEPV i la Federació d’Associacions de Veïns del País Valencià havien fet públic el document titulat “Com lluitar contra els incendis forestals”, proposaven dotze mesures per a aturar la pèrdua del bosc.

El Col·lectiu Ecologista Radical (Eco-Rad) davant la manca de propostes, el mateix dia de la trobada de la FEPV presentaren un escrit per al seu debat. Eren un combatiu i reduït grup eco-anarquista que convivien en el mateix habitatge ocupat i que rebutjaven cap subvenció de les administracions, alguns dels seus membres havien format part del Grup Ecologista Llibertari GEL. No agradà als majoritaris que pocs dies abans de l’assemblea filtraren en premsa les tensions entre AE-Agró i la resta de grups, utilitzant els mateixos arguments que figuraven en el document que dugueren per a obtenir el suport de l'assemblea de la FEPV.

Acció Ecologista AGRÓ envià cartes a l’alcaldessa de València, Rita Barberà Nolla (València, 1948-2016) per a demanar-li la implantació de la recollida selectiva del fem, en comptes d’haver de recórrer a la incineració dels residus.

El 10 d’abril es va reunir la Coordinadora del Penyagolosa amb representants de la Generalitat al casal del Centre Excursionista de Castelló. L’administració devia informar com anava el tràmit per a la protecció del Penyagolosa, però es presentaren amb una mà davant l’atra, esgrimiren evasives i no es van comprometre a res concret, el desgavell final fou que aconsellaren als ecologistes que evitaren fer declaracions en premsa. Els sorpresos ecologistes davant la manca de serietat de l’administració foren l’Arquet de la Vall d’Uixó, el GER de Vila-real i Acció Ecologista AGRÓ de Borriana.

El 30 de maig es va fer una manifestació antinuclear ciclista a l'N-330, al terme de Cofrents. Gràcies a la recent llei de seguretat (la Llei Corcuera) aprovada pels socialistes, el Govern Civil multà amb 50.000 pessetes als activistes que identificaren circulant en bici davant de la nuclear. Era una quantitat desmesurada que sols pretenia atemorir i dissuadir als ecologistes.

Acció Ecologista AGRÓ de Dénia va denunciar que la delimitació del parc natural del Montgó entropessava amb el Pla Parcial Marquesa que havien aprovat en 1972, que legalitzà la construcció d’una vintena de xalets en terrenys de propietat pública i en sòl definit com a Muntanya d’Utilitat Pública, que estaven inclosos dins del parc. L’administració va oferir a la constructora l'intercanvi amb uns altres terrenys alternatius, tot mentre es negava a complir la llei i enderrocar els xalets il·legals i en cap moment es plantejaren imposar sancions.

Entre els dies 27 i 29 de novembre la Coordinadora d'Organitzacions de Defensa Ambiental (CODA) organitzaren unes jornades sobre la participació del Moviment Ecologista en la gestió dels espais naturals protegits a la caserna del Comte Duque, a Madrid.

La Universitat Politècnica de València dugué a terme un ambiciós estudi de la contaminació atmosfèrica al cap i casal. Entre els anys 1975 i 1989 enregistraren mesures de la qualitat de l’aire tant als carrers com a les zones industrials. A les zones industrials se superaven els valors permesos de diòxid de sofre, mentre a totes les zones urbanes, excepte a les de zones enjardinades, se superaven els nivells de partícules sedimentables de 300 micrograms/m³. Afortunadament, la contaminació per òxids de nitrogen es mantenia per sota dels límits recomanats. L’avinguda del Cid presentava les pitjors dades de concentració de partícules en l’aire i dels fums negres, en ambdós paràmetres se superaven els límits recomanats. Les conclusions foren que tot i traspassar alguns límits, la qualitat general de l’aire en la ciutat era acceptable.

Els Verds del País Valencià de Sogorb enviaren una carta al president de la Generalitat demanant-li l’elaboració d’un pla integral contra la contaminació per nitrats dels aqüífers.

Aquest any es va crear la Societat d’Amics de la Serra Espadà (SASE) per a lluitar contra les greus afeccions que provocaven els incendis forestals que sovint afectaven la serra. Va ser hereva d’una coordinadora comarcal que treballà per a la protecció, promoció i conservació del seu medi ambient. SASE mantenen comissions de Règim Intern, de Denúncies, de Residus, d’Educació Ambiental, l’encarregada d’organitzar l’Aplec i de Senderisme. També mantingueren un grup de voluntaris per a vigilar i combatre els incendis forestals. Entre altres grans projectes van realitzar el marcatge del GR entre la Vilavella i Montanejos i realitzaren una senda botànica. Un dels seus síndics majors fou Josep Herrero.

L’Associació d’Amics de l’Horta va interposar un recurs contenciós contra el projecte de canalització del barranc del Carraixet, del darrer tram abans de la desembocadura, al terme d’Alboraia, argumentaren que mancava l’estudi d’impacte ambiental. El contenciós es va guanyar en 1997 per sentència del Tribunal Suprem que va declarar nul de ple dret l’aprovació del projecte, tot i que les obres ja estaven completament executades. Es va demostrar la ineficàcia del dret ambiental per fer front als grans projectes impulsats per les administracions, si els tribunals no paralitzaven les obres com a mesura preventiva.

NATURALISTES

El GER de Castelló als seus estudis i campanyes de denúncia habituals va afegir una en contra de la construcció d’un camp de golf a la serra d’Irta, a Peníscola. Del 5 al 8 de desembre van organitzar les Segones Jornades del Grup Ibèric d’Arpelles al port de Borriana, també encetaren una campanya per a protegir la nidificació del mussol banyut (Asio otus) a l'Alt Maestrat, amb la col·locació de nius artificials.

Es va crear l’Associació Cultural per a la Recuperació del Bosc (ACREBO) a Xiva, per a defensar els boscos i lluitar contra els incendis que assolaven la comarca de la Foia de Bunyol, més avant es van federar amb Ecologistes en Acció.

En la mateixa comarca va néixer el Grup Ecologista Tamus de Bunyol, foren hereus d'un altre grup precursor: El Fresnal. Es va formar com a reacció al gran incendi forestal de 1991 que cremà bona part dels boscos comarcals. Entre altres estigué encapçalat per Ángel Delgado i Javier Carrascosa. Foren molt reactius davant la instal·lació d’un abocador de residus industrials que estava previst fer a Corts de Pallars. En 1994 denunciaren l'obertura de pistes forestals i la caça furtiva que patien les cabres salvatges (Capra pyrenaica). Des de 1992 fins a 1994 publicaren la revista MALACARA, s’adheriren a la CODA en 1995.

L’Associació Protectora de la Naturalesa Llevantina (APNAL) tots els dissabtes conduïen un programa de ràdio en Antena 7 de Benicarló, anomenat Biosfera. Aquest any mamprengueren campanyes contra el parany, denunciaren el projecte de fer un camp de golf i demanaren la protecció de la marjal de Peníscola que atresorava bones poblacions dels peixos autòctons, el fartet i el samaruc, a més exigiren la protecció de la serra d’Irta.

Els grups l'Alguer i Falco a les Salines de Santa Pola, 1992

Entre 1990 i 1992 es va dur a terme l’anomenat Projecte Provisional de Seguiment de la Mortalitat de Vertebrats en Carreteres (PMVC). Hi participaren un bon grup de naturalistes voluntaris de tot l’estat que realitzaren 4.145 recorreguts de cens, sumant més de 60.000 km de carreteres on recolliren dades de 43.505 vertebrats atropellats, que pertanyien a 301 espècies. Del País Valencià hi participaren: el grup APNAL amb Juan José Palomo Ferrer, Enrique Luque López, Jose Manuel Belenguer Navarro, Enrique Falco López i Benjamín Pérez Pérez. Del GER estigué Xavi Arenós. D’Alacant estaven Francisco Javier Martínez de FALCO i Joan Ivars Vallés del grup l'ALGUER. De València hi participaren Javier Caletrio Garcerá, José Miguel Aguilar, Miguel Angel Monsalve Dolz i Vicente Sancho Alcayde, tots ells membres del grup RONCADELL.

A títol personal col·laboraren: Jose Aragoneses García, José Benito Ruiz, Joaquín Segura Navarrete, Víctor José Hernández Navarro, Carlos Izquierdo Fortea, Alvar Anyó Antón, Alfonso Querol Ortí, Agustín Gasulla Carbo, Mar Prados García, Juan Carlos Arenós Santizo, Mari Luz Serrat Cifre, Martí Surroca Royo (Ⴕ 2022), Manolo Giner Ribera, Francisco Carpe Ristol, Vicente Ferrer Orenga, Javier Hernández Ruano, Juan Angel Mirallés Hallado, Omar Chabrera i Ballester, Lorenzo Mayordomo Martínez, Julia Más Báguena, Jose Reyes Alvarez Pardo i Nacho Dies.

De resultes d’aquest estudi els col·lectius l’Alguer de Santa Pola i Falco d’Alacant, amb suport de la CODA organitzaren un tall de l'N-332 al seu pas per les Salines de Santa Pola per a protestar contra l’atropellament de fauna. Aquest tram era especialment conflictiu en suportar una intensitat mitjana de trànsit de més de 10.000 vehicles/dia. Els ecologistes i naturalistes del Baix Vinalopó i de l'Alacantí denunciaren que cada any morien en eixe racó, entre 2.000 i 3.000 vertebrats, el més greu era que molts d’ells eren espècies protegides. Sols l’any 1991 els membres de Falco en els 6 km d’aquest tram de carretera trobaren 700 animals morts de 60 espècies diferents. Els més afectats eren les rates penades, les serps pudents (Natrix maura) i les polles d’aigua (Gallinula chloropus). Per a denunciar aquest forat negre respecte de la protecció d'espècies, ambdós grups presentaren una denúncia que els tribunals europeus de Brussel·les van admetre a tràmit.

Un altre grup valencià que pertanyia a la CODA era el Grup d’Activitats Mediambientals (GAM) de Requena, fundat entre altres per Marisol Romero, l’encapçalaren Vicente Argilés o Pedro Luengo, més avant es van federar amb Ecologistes en Acció.

Al Vinalopó Mitjà es va formar el grup Acció Ecologista Tarai d’Elda i Petrer. Hi organitzaren campanyes de sensibilització davant del problema dels residus urbans i la proposta d’instal·lar una planta de tractament i reciclatge de residus a Bateig, per a rebre els residus d’Elx i Alacant. Formaren una coordinadora comarcal per a intentar aturar-la i, finalment, no es va construir gràcies a la ferma oposició de la ciutadania, tot i que els ajudà prou que era més rendible fer allí una gran pedrera de calcarenita, que després convertien en marbre. Entre altres membres de Tarai, es pot destacar a Ignasi Álvarez. En aquesta comarca bullien les associacions ecologistes i naturalistes, estaven actius el Grup Ecologista Naturalesa Viva d’Elda, el Grup Naturalista Heliaca de Monòver.

Foca monjo del mediterrani (Monachus monachus)

Peluso fou la darrera foca monjo del mediterrani (Monachus monachus) que quedava en aigües espanyoles, a les illes Xafarines. Estava contagiada amb un virus del borm mortal, quan intentaren capturar-lo per a dur-lo a una clínica especialitzada a Holanda, ja no el van trobar. Aquesta mateixa foca es va fer famosa el 26 de juliol de 1989 quan un grup de científics i militars l’alliberaven d’una xarxa de pesca que l’estrenyia el cos i no la deixava viure amb normalitat.

A l’hora de redactar el Pla General d’Ordenació Urbana de Sagunt la corporació va decidir protegir les primeres 100 hectàrees d’un aiguamoll excepcional, la Marjal dels Moros.

Entre 1992 i 1993 es va crear una Xarxa d'Àrees de Reserva per al Samaruc al País Valencià, gràcies a un Projecte LIFE cofinançat per la Generalitat Valenciana i la Unió Europea. Però segons el Centre d'Aqüicultura Experimental (CAE) els mateixos tècnics de Conselleria eren responsables de provocar danys irreparables en les poblacions d'aquest peix autòcton en reintroduir samarucs (Valencia hispanica) provinents d'una conca hidrogràfica diferent de la del Parc Natural de l'Albufera, per tant, amb càrrega genètica diferent.

Estudiants de l’Escola d’Enginyeria Agrícola de València crearen l’Associació per al Desenvolupament de l’Agricultura Ecològica i editaren un butlletí anomenat "Arcàdia".

Collage RMiB

El Partit Popular, de la mà del diputat Lluís Tena Ronchera (Sant Jordi, 1943) presentà una moció per a intentar legalitzar el parany com a mètode de cacera.

L’associació degana de l’herpetologia de l’estat, la Societat Herpetològica Valenciana (SOHEVA) publicà “Cuadernos de Herpetología”.

En setembre es va organitzar la primera Campanya d’Anellament de Motacilla al Mediterrani Occidental, a València. En ella treballaren bona part dels que després fundarien la Societat Valenciana d’Ornitologia, com eren Marcial Yuste Blasco, Angel Berege, José Reyes Alvárez, José María Frediani, Javier Armero Iranzo, Javier Barona i Antonio Cabrera Serrano (Medina Sidonia, 1958-2019).

Cotorra grisa (Myiopsitta monachus), Arxiu RMiB

A València estava actiu el grup ornitològic SEO-Ardea, entre altres el formaven Francisco Javier García Gans i Ángel Sanmartín Oller. Encetaren un ambiciós i perllongat estudi dels psitàcids al cap i casal. Els primers lloros començaren a detectar-los pels carrers i jardins de la ciutat, a mitjans la dècada de 1980. Eixos anys començaren a popularitzar-se aquestes aus com animals de companyia, es venien a totes les tendes d'animals. La gent pensava que comprava papagais xarradors. La realitat era que llevat que boniques tenien molts inconvenients, a més de ser prou grans i agressives, menjaven i embrutaven molt. El pitjor de tot era que emetien potents crits a tota hora, per tant, els seus amos aviat es cansaven, els obriren la porta de la gàbia i els amollaven. Aquestes espècies exòtiques, una vegada en llibertat, trobaren aliment i com pràcticament no tenien enemics naturals, començaren a criar i es van estendre per bona part de l’àrea metropolitana. Les primeres dades de reproducció es van comprovar a principis dels anys noranta, des d’aleshores s’han observat un total de 15 espècies diferents, tot i que només quatre es reprodueixen en llibertat en l’actualitat, en l’any 2020.

Collage RMiB

PACIFISTES I OBJECTORS

El govern socialista, amb Julián García Vargas (Madrid, 1945) com a ministre de defensa, va intensificar la persecució legal contra els insubmisos, aquest any hi havia de-set empresonats, tot i que el govern no comptà amb el suport unànime de la judicatura. El 7 de març es va conéixer una sentència del jutjat núm. 4 de Madrid, presidit pel jutge José Luis Calvo Cabello que va absoldre per primera volta a un insubmís a la Prestació Social Substitutòria (PSS), Iñaki Arredondo García. El jutge considerà que la PSS no contribuïa a la defensa d’Espanya, a més afegí que la llibertat de consciència i la dignitat eren drets reconeguts per la Constitució de 1978, per tant, estaven per damunt de la voluntat de l’Estat (El País, 7/3/92). El van seguir cinc jutges més que es negaren a dur a presó als insubmisos (El País, 10/3/92). El govern del PSOE hagué d'enfrontar-se a la judicatura per les absolucions dels insubmisos (El País, 12/3/92). Els fiscals no acceptaren les recomanacions del Fiscal de l’Estat i continuaren rebaixant les peticions de condemnes per als insubmisos (El País, 21/5/92). Tot i que no hi havia consens, el mes de juny es coneixia que la fiscalia demanava dos anys i quatre mesos de presó per als insubmisos de Navarra (El País, 3/6/92).

El 7 d'agost trenta-nou nacions que participaven en la Conferència de Desarmament signaren un tractat per a la Prohibició d'Armament Químic. El mes següent, en la Cimera per al Desarmament de l’ONU de Ginebra s’adoptaren els acords i els van donar tot el suport, amb l’ànim de fer-los extensius a la resta de països.

Els pacifistes assumiren i compartiren reivindicacions amb ecologistes i naturalistes, un eixample el trobem a la Marina Baixa, en el Col·lectiu Altea per la Pau que demanà la protecció de l’espai natural del riu Algar, que en només 25 km de recorregut suportava la canalització del seu llit, caminava envoltat d’urbanitzacions i patia constants vessaments contaminants.

Els EUA anunciaren que els avions de combat F-16 se n'anirien de la base de Torrejón de Ardoz, de Madrid cap a Alemanya. Amb això desmantellaven definitivament tota aquesta base aèria nord-americana que estava activa des de 1956 (El País, 11/2/92). Rússia i els EUA, encapçalats per Borís Nikolàievitx Eltsin (Butka, 1931-2007) i George Herbert Walker Bush (Milton, 1924-2018) negociaven el desarmament (El País, 11/2/92). Fruit d’eixes negociacions, el mes d’octubre el Senat dels EUA aprovà l’acord START I, era un Tractat de Reducció d'Armes Estratègiques.

Arxiu RMiB

MOVIMENT OBRER

Estàvem en un any negre, la crisi afectava greument als treballadors i llauradors del camp valencià, es destruïren 130.000 llocs de treball del sector. El sector de la taronja es manifestà el 3 de desembre a València i acabaren enfrontant-se a la policia, hi hagué 12 ferits i detingueren alguns ciutadans. Tot mentre pels camps s’escampava el virus de la Sharka (Plum Pox Virus) que acabà amb 36.000 fanecades de fruiters de pinyol, principalment albercocs, cireres i bresquillers. Aquesta patologia s’havia detectat per primera volta en 1984.

En la indústria la cosa tampoc anava millor, tancaren sis de les trenta empreses més grans del nostre país: La Ribera, Feber, Sáez Merino, Tycesa, Càrnies Estellés i Viatges Meliá. Tot mentre Ford anuncià la fabricació del motor Sigma a Almussafes i poc després la reducció de 1.200 llocs de treball (EL PAÍS, 18/12/92). Els sectors del metall i la mineria estatals estaven immersos en una reconversió que implicava l’acomiadament de 35.000 treballadors.

El mes de novembre moriren sis obrers de diverses empreses d’aerografia tèxtil, afectats per una fibrosi pulmonar, altres 67 més presentaren símptomes de diversa gravetat per la mateixa malaltia. Els afectats i les empreses responsables estaven a les viles d’Alcoi, Muro d’Alcoi i Cocentaina, cinc dels morts foren treballadors de l’empresa Ardystil.

Segarra, la Vall d’Uixó

L’empresa sabatera Segarra a la Vall d’Uixó la fundà l’any 1922 Silvestre Segarra Aragó (Vall d'Uixó, 1862-1941). Amb el pas dels anys arribà a ser la segona empresa sabatera més gran d’Europa. La Vall d'Uixó a la Plana Baixa, tradicionalment s’havia dedicat a la indústria del cànem i a la fabricació d’espardenyes, però els veïns demostraren tindre esperit innovador. Introduïren novetats com les soles de cuir i això els va permetre créixer molt, fins i tot aconseguiren contractes exclusius per a subministrar les botes de l’exèrcit espanyol.

En divuit anys la fàbrica havia crescut molt i en 1940 comptava amb una plantilla de 1.537 treballadors, dels quals 450 eren dones. En 1959 produïren 3.554.082 parells de sabates, un 15% del total de la producció nacional. Aquest impuls espentà el creixement de la Vall que passà de 8.500 habitants a 25.000 en cinquanta anys. Per facilitar allotjament als treballadors alçaren nous barris com la Colònia, el barri Carmaday i el Grup la Unió.

En 1970 Segarra arribà a la seua màxima producció, però amb la crisi del petroli de 1973 els costos de producció pujaren per l’augment del preu de les matèries primeres, de la mà d’obra i de l’energia. Eixe moment el van aprofitar les indústries asiàtiques per a fer-se amb bona part del mercat, gràcies a una política de baixos preus i una qualitat molt dolenta. Un altre factor que agreujà la crisi de Segarra fou que les seues sabates passaren de moda, eren massa rígides i duradores, per tant, no podien competir amb les més lleugeres i barates. En 1976 feren la primera fallida i acabaren tancant definitivament aquest 1992.

Collage RMiB

CRÒNICA DE 1992

El País Valencià començà molt malament l’any eufòric d’Espanya, el 15 de gener ETA matava a Manuel Broseta Pont (Banyeres, 1932-1992), catedràtic de Dret Penal i exsecretari d'estat per a les autonomies. Li pegaren un tir al bescoll als jardins de l'avinguda de Blasco Ibáñez.

No tingué tanta repercussió mediàtica la mort Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), el 21 de juny deixava orfes als valencians el millor pensador del nostre país. Moria a sa casa de Sueca tot i que ell mateix reconeixia pocs dies abans en una entrevista, que el seu traspàs va ser l’any 1982, quan va sofrir l’atemptat amb dues bombes de goma-2 en sa casa, que mai investigaren les autoritats espanyoles.

Les infraestructures tingueren fites importants, el Port Autònom de València canvià la seua figura legal, va convertir-se en Autoritat Portuària de València. Es va posar en servici el bypass, la circumval·lació de València de l'autovia A-7, suposà l'obra de més envergadura i probablement la més demanada per l’àrea metropolitana, va permetre eliminar l'anomenat “semàfor d'Europa”. Aquesta autovia de poc més de 60 quilòmetres costà 35.000 milions de pessetes (210,35 M€).

Conselleria va comprar 800 hectàrees entre Puçol, la platja del seu terme, el Grau Vell de Sagunt i l’actual carretera CV-309 que va cap al Port de Sagunt. La major part, 500 ha, van dedicar-les per fer el Parc Industrial Sagunt, mentre que les 300 restants es van considerar com aiguamoll i es van declarar com a sòl no urbanitzable de protecció especial, això significà el renaixement de la Marjal dels Moros.

Als carrers d’algunes de les principals viles del nostre país isqué el primer diari gratuït d’Europa, el MD Mini Diario. La seua tirada arribà fins als 73.000 exemplars diaris que es distribuïren per Xàtiva, Alcoi, Oliva, Gandia, Alzira, Torrent, Paterna, Manises, València i Alacant. El mes de setembre de 2008 amb l’esclat de la crisi hagueren de tancar portes.

El 5 de novembre a Estrasburg, l’estat espanyol ratificava la Carta Europea de les Llengües Minoritàries o Regionals, per la qual es comprometia a reconéixer-les, respectar-les i promoure-les, una altra cosa era que eixe respecte i promoció foren veritat.

El 13 de novembre patirem un dels actes delictius més foscos i truculents de la nostra història, tres xiquetes d’Alcàsser van ser brutalment segrestades, violades i assassinades.

Collage RMiB

Any negre d’incendis forestals

A casa nostra hi hagué 769 incendis forestals que cremaren un total de 26.188,5 hectàrees, dels quals 13.578 eren boscos. Vam ser l'autonomia amb més superfície cremada i també ostentaren el dubtós honor de tindre els pitjors índexs d'efectivitat en l'extinció dels focs.

A finals d’agost tinguérem vents de ponent i es calaren foc molts boscos, sols l’1 de setembre es declararen deu incendis. Al llarg de l’any patirem vuit focs de més de 500 ha, puix repassem els que socarraren més de 1.000 ha.

El pitjor de tots fou l’incendi d’Altura-Marines on es van cremar .299 ha. Aquest foc va ser una bona mostra de la complexitat i virulència dels incendis. Es va calar el 30 d’agost a Altura i estigué actiu fins al 2 de setembre. El foc s’estengué per Marines, Olocau, Gàtova, arribà fins al terme de Llíria on va cremar 795 ha a La Concòrdia. Les flames acabaren amb bona part dels millors boscos de la Serra Calderona. Segons el Grup Ecològic Mediterrani, eixe any a la serralada sols hi havia oberts quatre tallafocs estrets i dues torres d’observació que no s’utilitzaven (Las Provincias, 27/9/92). Segons l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria a l’hora de combatre l’incendi hi hagué una total descoordinació de les diferents unitats forestals (Túria Diari, 1992). Les flames envoltaren Gàtova, fins i tot hi hagueren d'evacuar a 42 monjos de la Cartoixa de Portaceli.

Una volta apagades les flames de la Calderona i arribada la tardor, la conselleria d’Antoni Escarré Esteve (Alacant, 1941-2022) autoritzà la treta i venda dels pins cremats (Las Provincias, 4/10/92). La Conselleria de Medi Ambient dedicà aquest any un pressupost de 2.700 milions de pessetes per a combatre els incendis. Davant la desfeta de la fosca realitat, presentà un Pla Estratègic de Millora i Restauració Forestal que constava de cinc parts: Prevenció, Detecció, Extinció, Restauració Forestal, Coordinació!

La pèrdua dels boscos impulsà les reivindicacions que demanaven la salvaguarda de la Calderona. Però com la protecció mai va ser d’interés per a les administracions valencianes, haguérem d’esperar fins a l’any 2002 perquè aprovaren la declaració del Parc Natural. Entre moltes més organitzacions cíviques es destacaren en les reivindicacions proteccionistes l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria que aquest any estava presidit per Francesc Rozalén (Las Provincias, 8/11/92), la Coordinadora per a la Protecció i la Promoció de la Serra Calderona o el Centre Excursionista de València.

Foto Francesc Rozalen

Continuant amb els focs més extensos, a Calles vam perdre 3.302 ha, a Sot de Xera 2.072 ha, a Assuévar (Serra d'Espadà) es van cremar 1.652 ha i a Castelló, al Desert de les Palmes 1.634 ha més. Curiosament, aquest darrer incendi es va calar un dia de ponent en desembre, va fer fum i cendres la pràctica totalitat dels boscos d'aquest indret símbol de la natura de la Plana Alta.

Dos treballadors moriren, el 22 d’agost a Bèlgida en estavellar-se un helicòpter va morir el seu pilot, cinc dies després a Confrides un membre de les brigades forestals va traspassar en ser colpejat per l’aspa d’un altre helicòpter.

A més es van cremar uns altres espais naturals valuosos, a la primavera foteren foc les Salines de Santa Pola, en abril la marjal dels Moros i la llacuna de la Mata de Torrevella en plena època de reproducció. Un abocador il·legal provocà un altre incendi al Montgó i es cremà una part de la important pineda del Saler. Grans focs desferen part dels termes d’Alberic o Llíber.

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Collage RMiB

Any de corrupció i festejos

El mes de febrer esclatà l’enèsim escàndol financer protagonitzat pel banc IBERCORP, creat per Manuel de la Concha (1977-2011), amic íntim del governador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio Jiménez (Burgos, 1931-1999). Ambdós ocultaren a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) que ells i Miguel Boyer Salvador (San Juan de Luz, 1939-2014) eren socis de l’entitat bancària. Tots tres eren coneguts popularment com a membres de “la beautiful people”, els “socialistes” rics. Les investigacions van descobrir operacions d’enginyeria financera que causaren pèrdues de 9.100 milions de pessetes a l’entitat bancària. Rubio hagué de dimitir i en 1996 ingressà en presó, tot i que no estigué molt. A de la Concha el van condemnar a sis anys de presó. Mentre la taxa d’atur a l’estat arribava al 15,4% i la pesseta s’hagué de devaluar respecte del marc alemany un 32%, els francesos atacaven i cremaven els camions amb productes agrícoles espanyols.

El Tribunal Suprem anul·la les gravacions que va fer la policia als germans Rafael i Salvador Palop, aquest segon era regidor de l’ajuntament de València pel PP, perquè atemptaven contra el secret de les comunicacions. Aquests enregistraments es van obtenir fent una investigació en un delicte de narcotràfic en el qual estava involucrat Rafael Palop. En elles trobaren proves contundents del finançament il·legal del PP a més de l’enriquiment dels implicats. Amb aquestes proves van obrir el primer judici per corrupció al PP, el conegut com a Cas Naseiro. Entre altres, estigueren implicats Rosendo Naseiro Díaz (Villalba, 1935), tresorer nacional del PP i els diputats valencians del mateix partit: Ángel Sanchis Perales (Albal, 1936) i Pedro Agramunt Font de Mora (València, 1951). El més sorprenent va ser que una de les gravacions se sentia a Vicente Sanz, vicepresident de la Diputació de València, dir-li a Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956): “Estoy en política para forrarme” (El País, 19/6/92).

Als tribunals estava obert el Cas Filesa, acusaven el PSOE de finançar-se més 1.200 milions de pessetes mitjançant empreses pantalla per a pagar les campanyes electorals de 1989 i la del referèndum pel SI a l’OTAN. Fins a 1997 no van dictar sentència que condemnà un diputat, un senador i la Coordinadora de Finances socialista. (EL PAÍS, 14/12/92).

Juan Guerra González, germà del vicepresident del govern d’Alfonso Guerra, va seure al banc dels acusats dels jutjats per primera volta (EL PAÍS, 30/11/92) i el condemnaren per delicte fiscal (EL PAÍS, 18/12/92). A l’exsotssecretari d’Indústria, Eduardo Santos i uns altres directius de MACOSA els condemnaren a presó per apropiació indeguda d’entre 500 i 1.000 milions de pessetes.

El mateix mes va declarar la suspensió de pagaments del Grup Torras que tenia 35.000 treballadors i pertanyia al grup empresarial Kuwait Investment Office (KIO) per acumular deutes de 250.000 milions de pessetes. Els inversors kuwaitians que van perdre 450.000 milions a Espanya, denunciaren al seu gestor Francisco Javier de la Rosa Martí (Barcelona, 1947) (EL PAÍS, 5/12/92) al que acusaren d’apropiar-se de 55.000 milions de pessetes de forma irregular (EL PAÍS, 19/12/92).

El tribunal de delictes monetaris acusà de delictes fiscals a la poderosa família Botín, propietaris del banc Santander. Els acusaren de recomanar als seus clients fer cessions de crèdits entre 1986 i 1989, per a defraudar a hisenda. El jutge demanà una fiança de 8.000 milions de pessetes per a poder cobrir els perjudicis (EL PAÍS, 24/12/92). Mitjançant tota mena de tretes processals es va allargar el juí fins a 2006. Llavors l’Audiència Nacional no volgué continuar amb el litigi i l’arxivà perquè sols quedava activa l’acusació popular i no eren perjudicats directes! (EL PERIODICO.com 21/12/06).

Collage RMiB

L’AVE i el malbaratament de RENFE

El 14 d’abril feia el seu viatge inaugural l’AVE de Madrid a Sevilla, la construcció dels 470 km del traçat costaren 3.250 milions d’euros. En plena eufòria del 1992 i amb les presses per arribar a temps a la inauguració de l’EXPO es van cometre greus errors. Amb la idea d’un futur internacional de l’Alta Velocitat decidiren fer la xarxa amb l’ample de via internacional, de 1435 mm. La qüestió és que això implicava fer una xarxa totalment nova i en paral·lel a la tradicional i multiplicava les despeses. A més en consumir gran part dels pressuposts condemnava a mort al ferrocarril tradicional per manca d’inversions en manteniment. Els polítics i directius optaren per assolir una velocitat excessivament alta de 350 km/h que multiplicava els costos. Ningú no va fer res per a modificar la xarxa radial, on tot havia de passar per Madrid, oblidaren que una vertebració del territori lògica des d’un punt de vista econòmic significava, entre altres, en fer el corredor mediterrani.

No només es gastaren els diners en un AVE capdavanter, però caríssim, a principis d’any esclatà l’escàndol del cas RENFE. Es va fer un frau en una permuta de terrenys amb l’ajuntament de Sant Sebastià dels Reis (Madrid) valorat en 3.372 milions de pessetes. L’escàndol provocà la dimissió del ministre de Sanitat Julián García Valverde (Madrid, 1946) que abans havia presidit RENFE. Es va conéixer que l’empresa ferroviària va pagar 70 milions per informes immobiliaris d’interés més que dubtós a empreses que estaven investigades per una altra indecència, el Frau en l’IVA. Els tribunals investigaren a 648 empreses que no declaraven l’IVA, defraudaren per un valor de 3.000 milions de pessetes, la major part eren constructores. El més greu de tot, era que aquest malbaratament de recursos es produïa mentre es feia públic que en l’exercici de 1991, RENFE havia perdut 250.000 milions de pessetes. No sols això, el mes de juny ens assabentarem que l’empresa ferroviària tenia un dèficit acumulat que superava el bilió de pessetes.

L’Expo de Sevilla i els Jocs Olímpics

Estàvem en un any fester que ens havia de costar molts diners, en els 176 dies que estigué oberta l’Expo de Sevilla ens gastàrem 1.104 milions d’euros, tot i que la suma total de les despeses foren 5.600 milions d’euros, uns 1.041.600 milions de pessetes de l’època. Es va inaugurar el 20 d’abril i segons dades oficials la visitaren 18 milions de persones, el 55% d’elles eren espanyols. Hi hagué 112 pavellons de diferents països, 8 de temàtiques universals, 23 d'organismes internacionals, 17 de comunitats autònomes i 6 d'empreses.

El 25 de juliol s’inauguraven els Jocs Olímpics de Barcelona que duraren setze dies. La seua organització costà 162.880 milions, tot i que van necessitar uns altres 956.630 milions de pessetes per fer inversions en infraestructures. En l’actualitat equivaldria un cost total de 10.790 milions d’euros.

Collage RMiB

Lleis, tractats i congressos internacionals

A Maastricht es va signar el Tractat de la Unió Europea el 7 de febrer. Conforme a aquest acord s’impulsava la unitat europea que es fonamentava en l’estructura de les Comunitats Europees preexistents, que anomenaren com a primer pilar, un segon era la Política Exterior unitària i el tercer pilar una Política de Seguretat Comuna (PESC), també va haver-hi un pacte en l'àmbit de Justícia i Assumptes d'Interior (JAI). En gener havia entrat en vigor la lliure circulació dels treballadors per la Comunitat Europea.

Eixe mateix mes de febrer es va celebrar a Caracas la quarta edició del Congrés Mundial dels Parcs Nacionals i Àrees Protegides. Tenien la pretensió de demanar que es duplicarà la superfície protegida en els pròxims deu anys, incloent-hi un 20% d’àrees costaneres. En aquest moment hi havia a tot el món 7.000 àrees protegides que s’estenien per 6,5 milions quilòmetres quadrats, el 5% de la superfície total de la Terra. L’estat espanyol estigué representat per l’ICONA, aquell any sols tenía declarats tres parcs nacionals.

La Comunitat Europea anuncià que finalitzaria amb la producció i comercialització de gasos CFC en 1996 (El País, 24/3/92).

A Nova York, el 9 de maig es va organitzar la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, aprovaren el conveni que entrà en vigor en 1994, per a intentar estabilitzar les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera. Els principals responsables eixes emissions eren els països industrialitzats. Per aconseguir-ho acordaren dissenyar mesures correctores, quantificar l’origen de les emissions i els embornals, a més de promoure la conscienciació a escala mundial del canvi climàtic.

A finals de 1991 s’anunciaren unes ajudes econòmiques per a protegir la natura, atorgades per la Comissió de Medi Ambient de la CE. A casa nostra obtinguérem tres milions d’ECUS (la unitat de compte monetària de la CEE) que utilitzaren per a comprar terres a la marjal de Pego-Oliva i 435.000 ECUS més per a comprar un cinturó de terres al voltant del Fondo d’Elx. Es va promulgar la Directiva d’Hàbitats 92/43/CEE de 21 de maig, que implementà el Programa LIFE. Mitjançant la qual es creava una xarxa d’espais naturals protegits, la Xarxa Natura 2000. Amb el pas dels anys va aconseguir la protecció d’un 18% de la superfície terrestre de la UE i un 9% del territori marí. Gràcies a ella prosperen més de 1.400 espècies d’animals i plantes. Amb el pas dels anys Espanya s’ha convertit en el país de la Unió que més superfície ha aportat a la dita xarxa, un total de 2.000 espais que signifiquen un 27% del territori terrestre i un 8% del marí. D’altra banda, el Programa LIFE, en trenta anys ha finançat més de 5.500 projectes de protecció del medi ambient per tot el continent.

El 27 d'agost de 1992 s’aprovà la reforma de l'article 13.2 de la Constitució que autoritzava la participació política dels estrangers, va ser la primera modificació de la principal llei espanyola. L’estat aprovà la Llei 30/1992 per a regular el terreny forestal.

El Ministeri de Justícia elaborà un esborrany d’avantprojecte de nou Codi Penal que incorporava els delictes contra l’ordenació del territori, el medi ambient, a més dels relatius a la caça i pesca (Títol XVIII). També afegia al títol XIV els delictes relacionats amb els incendis forestals.

El PSOE va tirar endavant la Llei Orgànica de Protecció de la Seguretat Ciutadana, més coneguda com la Llei Corcuera, la de la puntada de peu a la porta, perquè autoritzava l’accés al domicili en cas que les forces de seguretat sospitaren que s’estava delinquint en el narcotràfic. Aquest precepte el va derogar per inconstitucional el tribunal suprem en 1993.

Mitjançant el Reial decret 531/1992, de 22 de maig, es va autoritzar destinar deu hectòmetres d'aigua addicionals als previstos en la Llei 52/1980 per al proveïment transvasament Tajo-Segura.

La Cimera de Rio

El mes de juny l'ONU va fer la cimera sobre el Medi Ambient i Desenvolupament, a Rio de Janeiro. Amb l’objectiu de frenar el deteriorament ecològic del planeta, presentaren un eslògan molt cridaner: “pensar globalment i actuar localment”. A Europa li costà molt acordar una postura única respecte de la proposta que presentaren en la cimera, la d’implantar una taxa verda a les emissions de CO₂ (El País, 27/5/92). Hi assistiren representants de 160 països, més de cent caps d’estat, 4.500 delegats i 2.500 periodistes. El cap de la delegació espanyola fou Josep Borrell Fontelles (Pobla de Segur, 1947). L’estat espanyol signà els convenis sobre Canvi Climàtic i el de Biodiversitat. Un dels problemes més destacat en les ponències va ser la superpoblació de la nostra espècie, tot i que la delegació vaticana no volgué signar-la en estar en contra dels mètodes d’anticoncepció (El País, 4/6/92). Segons l’opinió dels ecologistes, els acords finals van ser decebedors per ser poc ambiciosos davant el canvi climàtic, perquè no acordaren compromisos concrets, ni en quantitats ni en terminis (El País, 5/6/92). Hi hagué sorprenents mancances com que els EUA fora l’únic país que no signà l’acord per a la Protecció d’Espècies (El País, 6/6/92). Cal assenyalar hi hagueren avanços jurídics respecte de la protecció com el que establia que el subjecte que contamina ha de carregar amb els costos de neteja i reparació dels danys, el Principi 16 de la Declaració de Rio.

Collage RMiB

Intoxicació alimentària pel Clembuterol

Va haver-hi una intoxicació per ingestió de carn de vedella tractada amb clembuterol que afectà 200 persones a Catalunya, Balears i al País Basc, va ser la més greu coneguda fins aleshores al món. Aquest fàrmac augmentava el volum muscular, per tant, el pes del bestiar a l’hora d’anar a l’escorxador. Acusaren dues empreses catalanes, una de Girona i una altra de Barcelona. Les autoritats ordenaren la immobilització de 3.500 caps de bestiar i la Comunitat Europea va exigir el sacrifici de 450.000 vaques lleteres a Espanya. Calgué esperar fins a 2001 perquè el Tribunal Suprem condemnarà als propietaris de les explotacions ramaderes per un delicte contra la salut pública.

Residus, la capa d’ozò i els accidents

Un 75% dels residus industrials tòxics i perillosos produïts a l’estat no es tractaven (El País, 11/2/92). Sols una tercera part d’empreses i ajuntaments pagaven els cànons per contaminar rius i mars, l’objectiu d’aquesta taxa era sufragar la instal·lació de depuradores i canonades d’aigües residuals. Entre les grans empreses insubmises als tributs estaven ENSIDESA, Paperera Scott Miranda, Minas de Río Tinto o ajuntaments com el de Saragossa, Valladolid i Salamanca (El País, 4/3/92), el més sorprenent era que ningú feia res per a evitar-ho!

En una central nuclear propera a Sant Petersburg es va produir un accident que implicà una fuita de gasos radioactius, les autoritats russes el van qualificar definir com un incident greu (El País, 25/3/92). Tres dies després es feia públic que quinze treballadors de l’empresa Laboratorio MEDGENIX, a Tres Cantos, s’havien contaminat severament amb radioactivitat en esclatar una ampolla amb Molibdé 99 (El País, 28/3/92).

Científics de la NASA feren públic que el satèl·lit Nimbus 7 havia trobat que el forat de la capa d’ozó que estava damunt de l’Antàrtida havia crescut un 15% i mesurava 23 milions de quilòmetres quadrats. La seua superfície era versemblant a la que ocupaven els EUA i el Canadà junts (EL PAÍS, 1/10/92).

El 3 de desembre l’Aegean Siga, un petrolier de bandera grega construït en 1973, amb 79.000 tones de cru lleuger intentà entrar a la ria de A Corunya per a resguardar-se d’una forta tempesta. La mar el va espentar i encalla enfront de la torre d’Hèrcules, s'incendia, es va partir i després s'afonà. Un dels seus tancs de petroli es va incendiar i vessà una taca de cru de més de 2 km de llarg i 20 metres d’amplària que contaminà bona part de les ries de Betanzos, Ares i Ferrol. L’endemà la taca de petroli havia crescut i s’estenia per 50 km². El total de cru abocat estigué al voltant de les 66.800 tones. A conseqüències del vessament uns 4.000 llocs de treball directes se'n van vorer paralitzats pel desastre i les indemnitzacions trigaren deu anys a arribar als afectats. El govern destinà 1.000 milions de pessetes per a les tasques de neteja dels 300 km de costes embrutades pel petroli.

Collage RMiB

Juí per delicte ecològic

El 19 d’octubre es va celebrar el primer judici per delicte ecològic consumat dins d’un espai protegit. Acusaren trenta arrossers, dos comerciants de fitosanitaris i dos alts càrrecs de la Junta d’Andalusia per la mort de 22.000 aus aquàtiques a Doñana que teòricament foren enverinades amb l’organoclorat Metil Paration. Llavors era un producte prohibit que continuaven emprant els arrossers andalusos. La defensa dels acusats argumentà que la mort la provocà un brot de botulisme, mentre l'acusació particular de l’Associació Ecologista Andalus i la CODA consideraven que l’agent responsable era el fitosanitari i reclamaven que els funcionaris de la Junta eren serien responsables civils subsidiaris. Finalment, els tribunals absolgueren als acusats en considerar com a no provat per manca de proves concloents que la mort la causarà l’organoclorat, advertint que també podria haver sigut el botulisme.

Canvis en la geografia internacional

El dia 9 de gener la República Sèrbia de Bòsnia es declarava independent de Bòsnia-Hercegovina i el dia 15 del mateix mes la CEE reconeixia les repúbliques de Croàcia i Eslovènia. El 6 d’abril el conflicte s’estenia, començà la guerra de Bòsnia i es desintegrava Iugoslàvia (El País, 6/4/92), el territori que abans de 1929 es coneixia com a Regne dels Serbis, Croats i Eslovens. El 27 de maig soldats serbis dispararen bombes de morter a una cua davant d’un forn a Sarajevo. Mataren 20 ciutadans i feriren altres 150, això provocà la reacció d’Europa i del Consell de Seguretat de l’ONU que sancionaren als serbis (El País, 28/5/92).

El mes de març es va fer un referèndum a Sud-àfrica que aprovà l’abolició de l’Apartheid i significà l’arribada al poder del Congrés Nacional Africà, encapçalat per Nelson Rolihlahla Mandela (Mvezo, 1918-2013).

El 16 d'abril, enfront de la ciutat de Maputo, Moçambic, s'enfonsava el petrolier Katina P que va vessar 60.000 tones de petroli a l'oceà. El 22 d'abril a Guadalajara, Mèxic, es va produir un vessament en una canonada de combustible que provocà explosions, van destrossar 15 km de carrers, provocaren vora 700 morts i uns 1.800 ferits.

L’URSS es desintegrava a poc a poc, hi hagué conflictes armats entre Azerbaidjan i Armènia que provocaren la massacre de centenars de ciutadans àzeris a Jóyalí. Crimea es va declarar independent el 5 de maig, dies abans que ho fera Ucraïna, tot i que l’endemà rectificaren i afirmaren que serien part d’una Ucraïna independent de l’URSS, però amb plena autonomia. En juny s’aprovà la constitució d'Estònia, el mes següent Ossètia del Nord es declara independent i es partia Txecoslovàquia quan Eslovàquia es va declarar independent de Txèquia.

Al nord d’Àfrica el Front Islàmic de Salvació (FIS) guanyà les eleccions d’Algèria, davant la prespectiva de perdre el govern, el Front d’Alliberació Nacional d’Algèria (FLN) anul·là els comicis i això provocà una Guerra Civil. A l’altra banda del món es tancava oficialment un dels conflictes armats més llargs del segle XX, la Guerra de Corea que va durar trenta-nou anys, havia esclatat en 1953.

Collage RMiB

El naufragi dels aneguets de plàstic

El mes de gener una forta tempesta a l'Oceà Pacífic va fer sotsobrar una embarcació que es traslladava des de Hong Kong fins a Nord-amèrica. Això provocà que una part dels contenidors caigueren al mar i es trencaren. Un d’ells llançà al mar 29.000 joguets de plàstic per al bany, principalment eren aneguets, tortuguetes, castors i granotes, tots ells de colors cridaners. Es va convertir en "el naufragi dels ànecs de goma". L’oceanògraf nord-americà, Curtis Ebbesmeyer (Los Angeles, 1943), aprofità aquest incident, insignificant a primera vist, per a seguir el flux dels corrents oceànics, quelcom poc estudiat fins aleshores.

Amb l’ajut de James Ingraham, un científic del Servei de Pesca de la Marina Nacional dels EUA, recopilaren informació dels llocs als quals anaven arribant els aneguets. Començaren a rebre informes de les arribades dels joguets, entre altres des d’Alaska a més 3.200 quilòmetres del naufragi, però dotze anys després continuaven arribant a indrets tan llunyans com les Illes Aleutianes, a Kamtxatka o al Japó. En 1996 van fundar una xarxa de rastrejadors de costes que informen de les troballes de materials singulars, l'Associació Internacional de Beachcombers i Oceanògrafs.

PUBLICACIONS

El zoòleg Germán López Iborra especialitzat en l’estudi de les dinàmiques poblacionals i conservació dels passeriformes amenaçats en ambients mediterranis, va publicar “Els vertebrats terrestres de la comarca d'Alacant (Cuadernos de la naturaleza)”.

El Neoconservadorisme i Francis Fukuyama

Davant l’optimisme occidental per la caiguda del Comunisme, el politòleg Francis Fukuyama (Illinois, 1952) publicà el llibre “La fi de la història i l'últim home” (1992). En el qual defensa la fi de la lluita entre ideologies contraposades que donaria pas a la universalització del liberalisme occidental democràtic. Considerava que el postmodernisme sols era un entrebanc de la democràcia liberal perquè no oferia esperances per a mantenir la cohesió de la comunitat. Es va convertir en un dels principals valedors del sorgiment del Neoconservadorisme. Aquesta aposta li dugué a defensar activament la intervenció en la primera guerra del Golf (1991) i la posterior persecució dels talibans responsables dels atemptats de l’11 de setembre de 2001.

Fukuyama donà un canvi radical, abandonà les tesis ultradretanes i evolucionà a conseqüència de la II guerra del Golf, que implicà la invasió d’Iraq i la mort de Saddam Hussein (Al-Awja, 1937-2006). S’adonà que el Neoconservadorisme i l’Estalinisme estaven ben prop. Més avant amb “Els orígens de l’ordre polític” (2011) va comparar la història política i acabà defensant que l’estat ideal havia de ser de dret, modern, efectiu i responsable. Transcórrer dels anys li va permetre reconéixer la decadència política dels Estats Units. Argumentà que la provocaven la burocràcia junt amb els grups de poder que volien evitar tota mena de control democràtic. Continuà amb la condemna del Socialisme, però va reconéixer la necessitat de fer polítiques redistributives per a reduir el desequilibri en la distribució de la riquesa. Més recentment, fent gala del seu optimisme, va interpretar la victòria electoral de Joe Biden (Scrabton, 1942) davant Donald Trump (Nova York, 1946) com a resultat de la capacitat del sistema nord-americà per a corregir errades.