 |
| José Julio Tato Cumming (Foto familiar publicada per Abilio Reig-Ferrer) |
“El Neoliberalisme oculta realitats com que
l'Estat del Benestar descansa en un
sistema amb funcionament antidemocràtic, molt més pròxim al Despotisme Il·lustrat “tot per al
poble, però sense el poble” que a l'ideal d'una societat participativa i autogestionada”.
Charles Wright Mills (Waco, 1916-1962).
“L’élit del poder” (1956)
NATURALISTES
L'ornitòleg
alacantí José Julio Tato Cumming (Alacant, 1918-1989) fou un dels 71 socis fundadors de la Societat
Espanyola d'Ornitologia (SEO). Era aviador militar i aquest any el van
destinar a Mallorca, en arribar va entrar en contacte amb els
naturalistes locals i tots junts decidiren fundar el Centre d'Estudis
Ornitològics de Balears (CEOB). El CEOB va ser
l'antecedent del Grup Balear d'Ornitologia fundat l'any 1973.
Tragueren la revista Baleàrica tot i que sols eixiren dos
números perquè l’associació es dissolgué l'any 1960.
 |
| Portada de la revista del Centre d'Estudis Ornitològics de Balears |
Aquesta
iniciativa va ser prou mal rebuda al si de la direcció en SEO,
a Madrid. José Antonio
Valverde Gómez (Valladolid, 1926-2003) mostrà el seu disgust i va criticar a Tato Cumming, ell preferia que hagueren fet una Secció de SEO a les Illes
Balears, com la que tenien a Catalunya, de fet enceta
contactes amb els catalans perquè mitjançaren fórmules de col·laboració amb els
illencs. Valverde fins i tot arribà elogiar l’interés del règim per la natura, l’any que va
morir Franco li recordà públicament com
el salvador de Doñana (Valverde, 1975).
 |
| Rosseta (Marmaronetta angustirostris), Arxiu RMiB |
En SEO hi
havia molts caçadors i taxidermistes, eren majoria entre els naturalistes d'aquells anys de foscor i exili. A la revista ARDEOLA 3
(2) el caçador Carlos d'Albert Muntadas (Barcelona, 1914-2010) publicà una nota
explicant que el mes de novembre d'aquest 1956 havia caçat exemplars de rosseta
(Marmaronetta angustirostris) i fotja banyuda (fulica cristata) al Fondo d'Elx. Els dugué a naturalitzar
per ampliar la seua col·lecció, tot i que el mateix "amant de les
aus" sabia que aquesta espècie era prou escassa, perquè va afegir que en les voltes que havia caçat al Fondo, mai no l'havia vist.
Francisco Bernis Madrazo (Salamanca,
1916-2003) va fer un viatge el mes de març a l'Albufera
de València i contactà amb el Pare Ignasi Sala de
Castellarnau (Esterri d'Àneu, 1903-1973) que li va
acompanyar a les societats de caçadors i a l'institut Lluís Vives de València on
el professor Emilio Rodríguez López-Neyra de Gorgot (Córdoba, 1890-?) li
mostrà la seua col·lecció d'aus naturalitzades. També anaren la Universitat
de València. El caçador Eduardo Ferrer que llogava un dels vedats de l’Albufera li va donar còpia del registre de
totes les aus abatudes al seu tancat, amb totes aquestes dades va publicar un
article en la revista ARDEOLA 3.
L’Institut Forestal d’Investigacions i Experiències del Ministeri d’Agricultura espanyol va triar SEO com entitat col·laboradora i li va donar una subvenció de 24.000 pessetes per organitzar l'anellament científic d’aus, això va permetre començar a conéixer la migració de les aus. El mes de novembre amb eixos fons crearen el Centre de Migració d’Aus (CMA). L’any següent es va redactar el reglament i es va fer una comissió de SEO exclusivament dedicada a l’anellament científic. Estava encapçalada per Bernis, fou l'impulsor d'aquesta ciència amb l'ajut de Ramón Sáez-Royuela Gómez (Burgos, 1932-2011). Tot i que cal recordar que els pioners de l’anellament a l’estat foren els bascos de la Societat de Ciències Naturals Aranzadi, però SEO estava a Madrid, molt més prop.
 |
| Guy Mountfort a Doñana, foto de WWF |
El conservacionista Guy
Mountfort (Londres, 1905-2003), cofundador del WWF anys
després, organitzà aquest any la primera de les tres expedicions a Doñana que
feren els principals naturalistes europeus. Li acompanyà el doctor Roger
Tory Peterson (Jamestown, 1908-1996), ambdós foren coautors de les primeres
guies d'aus modernes. Els acompanyà el fotògraf Eric Hosking (Londres,
1909-1991) que aconseguí
filmar per primera volta una àguila imperial (Aquila adalberti) al
seu niu.
 |
| Roger Tory Peterson |
CRÒNICA DE 1956
El mes de febrer afectaren a tot el país tres onades de fred siberià que provocaren baixades dels termòmetres, vora la mar arribaren fins als -7,2 graus, a Castelló i a València, a Alacant tingueren més sort, sols arribaren als -4,2.
 |
| Foto de la PROVINCIAS, 1965 |
A València la monumental gelada va
acabar amb tota la collita de la taronja i matà molts arbres. Fins i tot s’arribà
a gelar el riu Túria al seu pas per
la capital i hagueren de tancar els ports.
A Castelló la
gelada siberiana junt amb les fortes nevades generalitzades acabaren
amb tota la collita de taronja, d'ametlla, amb les garrofes i olives. Bona part
de la població hagué de deixar de pensar en l’agricultura, molts jornalers començaren a cercar treball en la
indústria de la ceràmica que començava a desenvolupar-se, eixe any
obria l’empresa Azuvi.
 |
| Benidorm 1956 |
L’alcalde Pedro Zaragoza Orts (Benidorm, 1922-2008) va aprovar el primer Pla General d’Ordenació Urbana que abastia tot un terme municipal de Benidorm. Ell volgué fer-ho tot urbanitzable, amb amples avingudes perquè pogueren vindre molts cotxes. Entre 1956 i 1963 va construir més de 8.000 apartaments, 1.200 habitatges nous i 100 hotels. Amb els anys es va convertir en el Manhattan del Mediterrani, va esdevindre en un paradís per a l’estiueig de les classes populars. Una altra peculiaritat és que la major part dels establiments hostalers pertanyen als veïns o a empreses nacionals.
Benidorm té a hores d'ara l'hotel més alt d'Europa, l'edifici Bali amb 186 metres, 52 pisos i 776 habitacions. També acull la Torre Lugano, que compta amb 42 pisos, 158 metros d'alçada i 204 habitatges que va ser l'edifici residencial més alt d'Espanya fins a l'any 2013, quan ben prop acabaren el primer gratacel que passa dels 200 metres, l'edifici Intempo, amb 204,5 metres. La vila acull 62 edificis amb més de 100 metres d'alçada, dels cent immobles més alts de l'estat, 23 es troben en aquesta metròpolis.
 |
| Mercat de Mossen Sorell, València 1956 |
A València hi
havia greus problemes amb el subministrament
elèctric que provocaven llargues i freqüents apagades. La falta d'energia paralitzava
la vida econòmica i arribà a deixar sense pa alguns barris de la ciutat. La
premsa no va poder mirar cap a un altre lloc i s’animà a exigir un ràpid remei.
El mes de desembre la ciutat es va quedar reserves d’oli, l'escassetat provocà
més alarma i el governador civil, Jesús Posada
Cacho (Sòria, 1910-1981) degué anar a Madrid
per a reclamar l’enviament urgent de mil tones d'oli.
El 17 de novembre caigueren 214 lm² en vint-i-quatre
hores el que provocà una forta avinguda al barri
marítim de València.
 |
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
 |
| El dia de la inauguració de la JEN (1951), Navascués parlant a Franco. Filmoteca Española |
En 1948 s'havia creat
la Junta d'Investigacions Atòmiques mitjançant un decret
secret promulgat per Francisco Franco Bahamonde
(Ferrol, 1892-1975). L'any 1951 es va fer
la Junta d'Energia Nuclear (JEN), un organisme amb la missió
d'impulsar el desenvolupament de la tecnologia nuclear a Espanya i
per substituir l'anterior Junta, acabant amb el seu secretisme.
Aquest any 1956 es va fer una reunió a Bilbao a la qual assistiren, l'aleshores president d'Hiberdrola Jose María Oriol i Urquijo (Santurtzi, 1905-1985), era un Carlista Tradicionalista que fou alcalde de Bilbao i anà com a representant de les companyies elèctriques. D’altra banda estigué el catedràtic i director de la nova Escola d'Enginyers Leandro José Torrontegui Ibarra (Bilbao, 1888-1977) i per part de l'administració estigué José María Otero de Navascués (Madrid, 1907-1983) físic i Contraalmirall-enginyer de l'Armada, principal científic impulsor d'aquest projecte. Acordaren l'anomenat Pacte d'Olaveaga per espentar definitivament el projecte espanyol de producció d'electricitat mitjançant l'energia nuclear.
 |
| Collage RMiB |
Es va promulgar la Llei de 12 de maig sobre el Règim del Sòl i l’Ordenació Urbana, substituïa a la llei de l’Eixample i Extensió de 1892. Considerava que l'acció urbanística havia de precedir al fenomen demogràfic, devia canalitzar-ho cap a llocs adequats i limitar-lo. Va ser la primera llei amb la consideració d'urbanística de l'estat. Intentava imitar les de la resta d'Europa. Mitjançant aquesta norma les decisions sobre el destí del sòl i la seua potencial transformació urbanística passaven a ser, des de llavors, públiques, per tant, es pretenia racionalitzar l'ús del territori. El legislador volgué obrir la iniciativa urbanística a la propietat privada del sòl. Sols els propietaris del sòl podien convertir-se en agents públics col·laboradors de l'administració, tot i que els obligava assumir les càrregues de la urbanització dels elements comuns, com eren l'asfaltat de carrers, clavegueres, enllumenaments, o el subministrament d'aigües. Després de la publicació d’aquesta llei, l’any següent, es va crear el ministeri de vivenda.
 |
| Foto publicada per Catéter Doble Jota @cateterdoblej a Twitter |
A la localitat japonesa de Minamata, la companyia Chisso Corporation havia vessat metil mercuri a la badia entre 1932 i 1968. En 1956 s'alçà la veu d'alarma quan els metges informaren d'una epidèmia desconeguda que afectava el sistema nerviós central de la població. Fins a 1963 no s'adonaren que aquesta malaltia la provocava el mercuri abocat per la fàbrica. Els afectats denunciaren la companyia en 1969 i aquesta per estalviar-se indemnitzacions començà una guerra bruta contra els demandants en la que fins i tot contractà els serveis de la yakuza perquè feren callar als malalts.
El metil mercuri és molt agressiu contra els teixits vius, aquest compost es va transmetre mitjançant la cadena alimentària, passant dels peixos i mariscs als humans. 2.945 persones patiren desfiguracions i paràlisi, dels quals moriren 1.350, el total d’afectats fou de 20.000 persones i els efectes han continuat afectant la població fins a 1983. Quelcom versemblant tornà a ocórrer Niigat, en 1965 on el mercuri afectà 14.186 persones.
 |
| Collage RMiB |
El
10 de març un B-47 nord-americà que portava dues càpsules nuclears, en
un vol sense escales des d’una base aèria a Florida fins a la base aèria
Ben Guerir, va desaparéixer. Sols completà el primer dels dos avituallaments
aeris que tenia planificats, poc abans de fer el segon repostatge prop d’Orà
va perdre contacte amb l’avió de nodriment. Una agència de notícies francesa informà
que l’avió va explotar en l’aire, prop de la localitat de Saïdia, de l’aleshores
Protectorat Francés del Marroc. El bombarder transportava dues càpsules
de material nuclear en maletes de transport. Fonts militars asseguraren que donat
el tipus d’enviament, una detonació nuclear era impossible.
 |
| Collage RMiB |
El 27 de juliol un bombarder B-47 nord-americà va caure damunt d’una instal·lació d'emmagatzematge d'armes nuclears a la base aèria de Lakenheath a Suffolk, Anglaterra. Dins de la sitja nuclear hi havia tres bombes Mark 6, a conseqüència de l’impacte l’avió va explotar i les seues restes arrossegaren les bombes entre les flames que provocà el combustible, no van detonar per ben poc.
Fonts i referències:
Butlletí de l’Estat Núm. 135, maig de 1956.
https://www.boe.es/gazeta/dias/1956/05/14/pdfs/BOE-1956-135.pdf
Accidents Militars Nuclears dels EUA (1950-1980)
PUBLICACIONS
 |
| Arxiu RMiB |
Es va publicar el llibre "Els ocells de les terres catalanes" de Joaquim Maluquer i Sostres (Barcelona, 1930-2011), va ser el primer estudi ornitològic referit al Principat, al País Valencià i a les Illes Balears. Intentà escatir les espècies d'aus pròpies i l'estatus que tenien: sedentàries, migrants, hivernants o estivals. Presentà el que es coneixia dels ocells agrupats pels hàbitats que freqüentaven. També assignà noms catalans a totes les espècies en un intent d'unificar una llista entre la gran varietat de denominacions locals. L'any 1973 es va fer la segona edició que entre altres novetats comptava amb fotografies i en 1981 va eixir la tercera edició. En els agraïments als fotògrafs el primer esmentat per Maluquer va ser el valencià Lluís Pechuán Albiñana.
 |
| Tramvia a les Torres de Serrans, València, 1956 |
Música i pel·lícules recomanades:
 |
| Jorge Sepúlveda (Luis Sancho Monleón) cantant de boleros (València, 1917-1983) |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada