 |
| Collage RMiB |
Partint
del model de l’estat liberal democràtic, que és una síntesi del principi
democràtic i del principi liberal. És liberal perquè garanteix l’estat de dret,
els drets civils, els drets individuals, el dret de la propietat i les
llibertats més bàsiques. És democràtic perquè mitjançant el sufragi universal,
periòdicament la ciutadania tria als governants que han de gestionar la
societat. Llavors la Democràcia Liberal seria un intent d’equilibri entre democràcia
entesa com a poder del poble i la prevalença dels drets liberals (Jordi Muñoz,
2019).
En
1991 després d’enfonsar-se la Unió Soviètica, segons el tipus de govern el món
es dividia de la següent manera: un terç eren democràcies pluralistes, un altre
eren dictadures i el terç restant estava format per règims híbrids molt
difícils de classificar en cap dels dos grups anteriors. Aquest grup de règims indefinibles
per la seua heterogeneïtat, està conformat per règims híbrids. Trobem
democràcies virtuals amb funcionament autocràtic, democràcies delegatives que
emmascaren el govern d’elits, democràcies electorals on gràcies a la celebració
d’eleccions manipulades es mantenen governs dictatorials. Tots aquests estats mantenen
una façana democràtica, però la seua essència populista i no democràtica les
converteix en democràcies il·liberals.
L’estat il·liberal o la
democradura.
En
1997 Fareed Rafiq Zakaria (Mumbai, 1964) va descriure un nou sistema de
govern derivat d’ell, l’estat il·liberal. Rafiq es va adonar que hi havia una
nova proposta política, resultat de la disfressa que adoptava la ultradreta, que
treballava sotilment per a erosionar i deteriorar els drets dels ciutadans, amb
l’objectiu d’afavorir a les elits.
Aquesta
evolució començava després de guanyar unes eleccions democràtiques, llavors començava
una transició legal que sempre mantenia l’aparença d’un estat democràtic
liberal, però en realitat instaura un govern autocràtic. Una volta assolit el poder,
els governants feien lleis que limitaven la democràcia retallant drets
històrics, per a garantir-se la continuïtat en el poder. Aquesta forma
d’organització política, també s’ha denominat com a Democradura, un sistema híbrid, amb carasseta de Democràcia Liberal,
però amb un cos i esperit de Règim Autoritari. Les democràcies il·liberals es
caracteritzen perquè neguen els principis del liberalisme democràtic i una
volta establertes en el poder neguen o limiten la participació ciutadana,
retallen drets mentre treballen per a reduir al màxim la possibilitat d’un
canvi polític. Dit d’una altra forma la democràcia il·liberal és un liberalisme
econòmic no democràtic (Raventós, 2019).
L’estat
il·liberal afavoreix les elits polítiques i econòmiques (les classes
extractives) perquè puguen aplicar sense límits polítiques liberals o
ultraliberals per a augmentar el seu benefici. Creuen en la desregulació dels
mercats interiors, mentre defensen la protecció de les indústries del país
enfront del globalisme. Això ho complementen amb els límits a les llibertats
civils, amb l’excusa de donar estabilitat política. Sostenen que l’augment dels
beneficis de les elits, facilita la inversió i provoca el creixement econòmic,
llavors aconsegueixen una millora del benestar de les classes populars. Per a
obtenir-ho promouen que la ciutadania confonga els conceptes de “benestar
social” i el de “benestar econòmic”. Estan convençudes que si els ciutadans
milloren econòmicament, acceptaran límits als drets polítics i civils
individuals i col·lectius (Raventós, 2019).
Una
volta establerts els sistemes il·liberals comencen una lenta, però constant erosió dels drets de les
minories, tant si foren nacionals, culturals o ètniques. Tot mentre els
governants es dediquen a criminalitzar, marginalitzar i estigmatitzar a tots
els grups de població que no tinguen prou força per a fer valer els seus drets
i que, per tant, depenen de la voluntat política de les institucions per a
poder participar plenament de la ciutadania (Daniel Gamper, 2019).
 |
| Populistes il·liberals, Collage RMiB |
A
partir de l’inici del segle XXI assistim a una eclosió de governs il·liberals
liderats tant per populistes de dretes com d’esquerres. Han arribat poder Donald
John Trump (Nova York, 1946) als Estats Units d’Amèrica, Víktor Orbán
(Székesfehérvár, 1963) a Hongria, Jaroslaw Aleksander Kaczynski (Varsòvia,
1949) a Polònia, Jair Bolsonaro (Glicério, 1955) al Brasil, Benjamin Netanyahu
(Tel Aviv, 1949) a Israel o Recep Tayyip Erdoğan (Kasımpaşa, 1954) a Turquia. Si
analitzem aquests governs comprovarem que no són massa diferents dels de Vladímir
Putin (Sant Petersburg, 1952) a Rússia, dels estats bolivarians o del règim
comunista cubà. Tot mentre a partir de la crisi econòmica de 2008, es
generalitzà un retrocés dels drets de la ciutadania en les democràcies liberals.
Amb l’excusa de combatre el terrorisme internacional van començar a limitar les
llibertats i la participació de la ciutadania. Amb simples decrets reduïren drets
i llibertats històriques que havien costat molt d’assolir mitjançant revolucions
i sang. Van restringir el dret d’asil, retallaren les conquestes laborals i la
llibertat d’expressió. Amb tot es pot assenyalar una diferència radical entre
les Democràcies il·liberals i les dictadures, en les primeres tot i que manque
la separació de poders, que la deliberació pública siga pobre o que la
competició política estiga fracturada... hi ha espai per a l’alternança
política (Ignacio Sánchez-Cuenca, 2019).
Alguns
politòlegs creuen que hi ha profundes raons culturals darrere de l’actual evolució
cap a l’il·liberalisme. Sovint ha passat en democràcies joves, nascudes a la fi
del segle XX per manca d’una cultura i estructures democràtiques fortes.
Influeix molt el procés de globalització i les crisis econòmiques que han aprofundit
les desigualtats socials, que s’han convertit en un combustible per a l’eclosió
de l’il·liberalisme (Sánchez-Cuenca, 2019). Cal afegir que la incertesa davant
un món canviant que sembla anar cap al col·lapse a conseqüència del canvi climàtic
i la reducció dels recursos en un planeta esgotat, fan creure a part de la
ciutadania que cal una democràcia il·liberal forta, que deixe mans lliures a
governants durs perquè garantisquen la cohesió i la supervivència de la nació.
Tot
i que encara no es coneix cap recepta màgica per a combatre l’il·liberalisme, sols
una ciutadania mobilitzada i combativa pot fer front als impulsos il·liberals.
Una societat que gaste la desobediència en el mateix terreny de joc on triomfen
els xenòfobs, en les xarxes socials i als carrers. Però amb cura de no caure en
el marc conceptual de la postveritat (Daniel Gamper, 2019). Cal alçar la veu,
demostrant a la ciutadania on estan la raó i el seny, l’ètica i la moral. Hem
d’estar molt atents i recordar que sols mitjançant la mobilització pacífica i
ferma, es poden defensar els drets i assolir-ne nous, per a benefici de
nosaltres mateixos com a espècie i pel planeta.
La feblesa de les
democràcies liberals en un món en crisi.
Tot
aquest embolic d’estats “pseudodemocràtics” va afectar l’essència mateixa de
les democràcies “teòricament” representatives. L’excés de visibilitat dels
líders populistes en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials va crear
un efecte contagi que afectà els partits de dretes de les “democràcies pures”,
més encara quan necessiten el suport parlamentari dels partits d’ultradreta per
a governar. Aquesta conjunció d’eclosió de populistes i governs il·liberals, la
greu crisi econòmica i social amb l’evidència del canvi climàtic i l’esgotament
dels recursos del planeta han generalitzat un seriós dèficit democràtic.
La
feblesa de les democràcies està afavorida perquè l’estat liberal democràtic “autèntic”
es basa en un fet circumstancial, com són les eleccions periòdiques per a triar
als representants polítics. Una volta finalitzat el recompte de vots entren en joc
els grups de poder fàctic per a modelar als governs, marcant els límits fins on
poden actuar. Les promeses i els programes s’obliden amb facilitat per a salvar
els països d’enemics i crisis alienes, perjudicant sempre la ciutadania enfront
de les elits.
L’experiència
dels darrers anys ens ha demostrat que en realitat, el sistema democràtic amb l’excusa
de mantenir l’estabilitat i la governabilitat dificulta una veritable igualtat
entre els candidats. Sols els partits que compten amb un fort suport econòmic
darrere poden presentar-se als comicis amb certes garanties d’èxit. Els
candidats han de tenir un ferm suport d’una part dels mitjans de comunicació,
quelcom impossible sense tenir un gran capital econòmic darrere. També han d’obtenir
el vistiplau per part del poder judicial, policial i religiós, si no poden
contribuir a l’enfonsament de qualsevol candidatura, estenent sospites de
finançament irregular, teòrics suports per part d’enemics de l’estat o poden ser
acusats de ser contraris a la moral establerta, mitjançant mentides i
manipulacions.
Totes
aquestes limitacions dels governs “democràtics liberals” redueixen l’espectre
ideològic que pot accedir al poder. Una veritable democràcia liberal necessita
un estat de dret garantista, on els diferents poders siguen independents i els
diferents poders de l’estat es controlen entre ells, però en l’actualitat és
evident que el vertader poder s’amaga en els consells d’administració de les
grans empreses. El poder econòmic cada volta poderós gràcies a Globalització supervisa
al poder polític i al judicial, controla totalment als mitjans de comunicació,
llavors es generalitzen la corrupció i el clientelisme.
En
el fons es pot deduir que, tal volta, mai ha existit un estat reialment
democràtic que talle qualsevol intent de tutela del poder democràtic, perquè el
liberalisme ha afavorit les elits econòmiques. Sols els intervals
revolucionaris han suposat una reducció del seu control de la societat, però en
realitat els canvis revolucionaris sols han significat un canvi de protagonistes
d’entre les elits. Aquest fenomen és versemblant al que ocorria en l’antiguitat,
quan es barallaven els diferents candidats a un tron o a la presidència del
polit buró de torn. L’esdevenir històric sols ens ha oferit governs amb diferents
estadis de participació de la ciutadania, però en realitat, sempre han sigut meres
aparences de llibertat, per a amagar una realitat: el poder sempre l’ha controlat
el capital.
Fonts i referències:
Lührmann,
A., Lindberg, S.I. (2019) "A third
wave of autocratization is here: what is new about it?."
Democratization 26.7: 1095-1113.
RODRÍGUEZ-AGUILERA, C. (2016). ¿Democràcias iliberales? CIDOB.
https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1995-612
MUÑOZ. J., GAMPER. D., SÁNCHEZ-CUENCA, I., RAVENTÓS, F. (2019) “Democràcies il·liberals. Què ens hi estem jugant? L’aparció i expansió d’quest model apunta un problema de fons: la tensió entre la defensa dels drets bàsics o la sobirania popular”. VALORS. Núm. 169, pp 22-37.
https://valors.org/wp-content/uploads/2020/03/169VALORS_perenviar.pdf
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada