Passa al contingut principal

Any 1974

 


ECOLOGISTES

El lloc de naixement de l’Ecologisme i del Moviment Antinuclear estatal van ser els dies 14 i 15 de juny a Benidorm, on es va celebrar l’assemblea anual de l’Associació per a l’Ordenació del Medi Ambient (AEORMA). La trobada la va organitzar el sociòleg Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) amb el suport de l’ajuntament de vila de la Marina Baixa. Els benidormers coneixien a Gaviria perquè va anar-hi per a realitzar un estudi sobre urbanisme, turisme de masses i Medi Ambient, en guanyar una beca de la Banca March.



Entre tots els assistents a l’assemblea redactaren el que batejaren com a Manifest de Benidorm. Aquest document proposava quatre eixos que devien guiar la política ambiental a l’estat: 

1/ L’activitat industrial deu estar al servici de la comunitat sense lucrar-se amb l’espoli dels recursos naturals.

2/ L’estat ha d’inventariar els recursos naturals i planificar racionalment el seu ús.

3/ Deuen establir-se índexs de qualitat que garantisquen la salut de la població.

4/ És necessari planificar unes condicions ambientals que asseguraren el desenvolupament integral dels ciutadans.

Al final del manifest es feia una menció especial als problemes ambientals del País Valencià. Denunciaven de la destrucció del territori sota infraestructures com la Quarta Planta de Sagunt, la Ford, l'ESSO de Castelló, l'AP-7l'Empresa Nacional d'Alumini d'Alacant, les amenaces urbanístiques de l'Albufera de València i la Devesa del Saler així com la Nuclear de Cofrents.



En les reunions es va fer patent un cert antagonisme entre les dues branques mediambientalistes, d’una banda els Naturalistes estaven més preocupats per la pèrdua de la biodiversitat o per la degradació dels hàbitats, d’altra els Ecologistes estaven més interessats per l’organització de la societat, per tant volien prioritzar el treball contra la contaminació o les centrals nuclears.

A Benidorm triaren la nova junta directiva d’AEORMA, al costat de Gaviria encapçalaven el grup ecologista: Josep Vicent Marqués i González (1943-2008) i l’economista ecologista José Manuel Naredo Pérez (Madrid, 1942). Al consell directiu nacional també hi havia prou pes valencià amb el matemàtic Josep Guia i Marín (València, 1947), l’enginyer industrial Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia, ?-1997) o la historiadora Trini Simó Terol (València, 1935-2020).

Aprovaren obrir la militància als polítics antifranquistes i molts d’ells entraren directament a la junta directiva. Estigueren Armando López Salinas (Madrid, 1925-2014) del PCELeopoldo Torres Boursault (Valdeavellano de Tera, 1941) del PSOEAgapito Ramos Cuenca (Madrid, 1941) de la UGT/PSOE, José María Gil Robles y Gil-Delgado (Madrid, 1935) dels Socialdemòcrates que després marxaria al PP. Altres polítics que també formaren part d'AEORMA, foren Pablo Castellano Cardalliaguet (Madrid, 1934) i Enrique Barón Crespo (Madrid, 1944) del PSOE o Donato Fuejo Lago (Vigo, 1926) del PSP.

El 3 de juliol constituïren AEORMA-País Valencià que integraren al voltant de 40 joves professors de les facultats d’Economia i de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de València. Estava coordinada per Josep Guia, Marqués, Just Ramírez Palomar (València, 1948-1994), Guillermo Pons, Trini Simó, el secretari va ser Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017).

Quasi tots els membres d’AEORMA PV tingueren un paper destacat entre la intel·lectualitat dels anys vinents. Hi estigueren Antonio Estevan Estevan (Madrid, 1948-2008), arquitectes com Jiménez Balaguer, José Agramunt Ros, Pilar Ros Blanco, Guillermo Monfort, Vicent Gonzàlez i Joaquín Gregorio, el químic Josep Maria Aulló Reverte, l’advocada Carme Alborch Bataller (Castelló de Rugat, 1947-2018), la filòsofa i feminista Cèlia Amorós Puente (València, 1944), el farmacèutic Jesús Reig, els sociòlegs Joëlle Ana Bergère Dezaphi i Salvador Salcedo López (1932-1999), els economistes Juan  Antonio Tomas Carpi i Víctor Fuentes Prósper (Picanya, 1948), Mora Galiana, Josep Muria i Albiol, Josep Ibàñez Gadea, Herta Esteve Werblow, Ricardo Chicot Samperi, Miquel Gil Corell (1921-2003) o el pintor Luis Massoni Muedra (València, 1948). 

No van ser els únics ecologistes, aquells anys hi havia un altre grup a Benidorm que degué amagar-se darrere d’una etiqueta cultural per a poder funcionar els darrers anys del franquisme, foren el Grup Cultural Gabriel Miró. Es mobilitzaren per a defensar els boscos de la Marina Baixa o enfront de la desfeta del territori que implicava el traçat de l’AP-7.

Davant les autopistes que construïen tallant l’Horta Nord s’alçaren algunes veus. Meliana van fer unes altres jornades per a defensar la necessitat d’una ordenació territorial que no atacara la natura ni hipotecara les generacions futures, tot i que fou com predicar al desert. Assistiren alguns dels pioners de l’ecologisme valencià com foren Miquel Gil Corell (València, 1921-2003), Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924-1988) i Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947). Va ser un dels pocs intents de mobilitzar a la població en contra de la nova carretera a Barcelona, l'autopista A7. 

En una crònica sobre eixa trobada a Meliana de l’escriptor i periodista Toni Mollà Orts (Meliana, 1957) il·lustrativa de l’ambient, diu que com Vicent Ventura era un optimista patològic no es va desanimar davant el poc ressò que tingueren les reivindicacions ecologistes. Tot veient la impossibilitat d’obtenir suport social per aturar la infraestructura assegurà que... "Tal volta amb el pas dels anys, l’A7 es convertiria en el carrer Major dels Països Catalans".


Joan Olmos, foto de https://cuatroochenta.com/

Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947) fou un dels intel·lectuals pioners de l'ecologisme valencià. Aquest Doctor Enginyer de Camins i professor d'Urbanisme de la Universitat Politècnica de València es va especialitzar en l'estudi de l'urbanisme, de la política territorial, la mobilitat, les xarxes de transport i els seus impactes ambientals i socials.

Ha publicat innombrables articles en premsa i llibres com "La reconquista de l'espai públic, els nostres carrers i les nostres places" o "Pensar València" que l'han convertit en una de les veus més respectades. Ha participat activament en quasi totes les plataformes de defensa del territori a València. En 1971 milità al grup polític Reconstrucció Socialista del País Valencià, fou president d'AVIAT i coordinador del Col·lectiu Terra Crítica, fou degà del Col·legi d'Enginyers de Camins de la Comunitat Valenciana (1980-1983) i director general d'Obres Públiques de la Generalitat Valenciana (1983-1988).

 

Siro de Fez Sánchez

NATURALISTES

Siro de Fez Sánchez (Camporrobles 1888-1967) va ser un metge amb una gran passió, la malacologia. En la seua vida va reunir una col·lecció molt important de petxines i closques de tot el món que pertanyien a més de 3.500 espècies i sumaven més de 80.000 exemplars. Va descriure algunes espècies noves per a la ciència com el caragol terrestre Helicella camporroblensis (1944) i estudià els opistobranquis ibèrics al port de València, de 1943 a 1947. 

Després de la seua mort els familiars donaren tota la seua col·lecció i una considerable biblioteca al Patronat Valencià de Ciències Naturals, posteriorment passà a mans de la Diputació Provincial de València. Gràcies a l'obstinació d’Ignacio Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016), aquest 1974 publicaren l’única obra que havia escrit Siro, va ser set anys després de la seua mort, trenta anys després d'haver realitzat l'estudi. Aquest estudi fou el primer catàleg dels opistobranquis, dels sacoglossa i dels nudibranquis ibèrics. L'obra des d'un punt de vista científic té certes mancances que sols demostren que Siro no va tindre cap contacte amb la resta d’especialistes internacionals coetanis.



El mes d’octubre es va reunir la segona Assemblea d’Associacions d’Amics de la Natura a Oviedo, assistiren vint associacions, però cap d’elles era valenciana. Tampoc no anà ADENA que volgué allunyar-se dels grups més “radicals i ecologistes”. Entre les decisions que prengueren destaquen l’abandó del cognom d’Amics de la Natura, el canviaren pel d’Associació d’Estudi i Conservació de la Natura. La principal conclusió que tragueren fou que hi havia un nou dret humà: “La Defensa de la Natura i el Medi Ambient”. Intentaren cridar l’atenció dels mitjans de comunicació de la importància dels aiguamolls i la necessitat de la creació d’una xarxa de reserves naturals per protegir les aus, però eixe any tot estava eclipsat per la imminent mort del dictador. 



CRÒNICA DE 1974


Una bona mostra de les preocupacions de la societat valenciana de 1974 es pot esbrinar dins de l’Almanaque de Las Provincias, aquest resum de notícies permet comprovar com l'ecologisme hi havia aconseguit obrir-se un espai en la societat. Les veus que parlaren d’ecologia foren la de  Trini Simó Terol (València, 1935-2020) publicà l'article "Ecología y desarrollo industrial. ¿Incompatibles?". Vicent Soler i Marco (Rocafort, 1949) va escriure “Després del Saler, el riu".

A l’Alacantí l’arquitecte Juan Antonio García Solera (Alacant, 1924-2019) denunciava aquest any que Alacant estava creixent anàrquicament sense cap planificació urbanística, perquè sempre acabava fent-se el que demanaven els promotors privats. Ell mateix redactà eixe any un Pla General que finalment desestimaren les autoritats. Sembla que molts anys després no canviat gaire, continua ocorrent el mateix.


Tren Gandia Denia, foto de Sanguango @TramusAmbDatils

El 10 de febrer va fer el seu darrer viatge el trenet que anava Dénia a Gandia, tancava l’últim tram del traçat de via estreta més antic de l’estat. En 1864 una empresa privada va inaugurar el recorregut de 37,5 km, entre Carcaixent a Dénia. El van fer per a donar eixida a la producció agrícola de la Ribera cap al port de Dénia. En un principi la tracció era animal, fins a trenta grans cavalls arrossegaven els vagons. En 1880 ampliaren 19 km per a enllaçar Gandia i Dénia i l’any següent canviaren la tracció, ficant màquines de vapor. Des del tancament la Marina Alta i la Ribera Alta reclamaren l’obertura, o la construcció d’una via verda que unisca aquestes viles per l’antic traçat ferroviari.



Es va inaugurar el tram l’autovia que unia Puçol amb València, l'actual V-21. Fou una tanca que separà els pobles de l’Horta Nord de les seues platges. Eixos anys no existia consciència de defensa del territori i la publicitat oficial sols parlava del progrés que significava un transport per carretera ràpid. Els llauradors tampoc protestaren massa, s'estimaven més les terres de l'interior que eren molt més productives que les properes a la mar, que s'havien guanyat a les marjals i sofrien la salinitat dels aqüífers a més de la que arrossegava el vent de llevant. Aquesta autovia significà la posterior urbanització de la platja de la Pobla de Farnals, la construcció de Port Sa Platja, a Alboraia o el desficaci caòtic de la urbanització de la platja del Puig, tots ells són autèntics destarifos urbanístics i estètics!

El Moviment Obrer al País Valencià estigué molt actiu aquest any. E mes d’abril entrà en vaga l’indústria a Alcoi, 6.000 obrers aconseguiren paralitzar tota la producción demanant millores salarials. Després de de deu dies aturats arribaren a un acord amb els empresaris. Hi hague vaga a les drassanes de la Unión Naval de Levante i durs enfrontaments dels antiavalots contra 1.600 obrers de les drassanes de Manises. La banca també estigué en lluita demanant un conveni per a tot el sector.

El Moviment Obrer al País Valencià estigué molt actiu aquest any. El mes d'abril entrà en vaga la indústria tèxtil d’Alcoi, 6.000 obrers aconseguiren paralitzar tota la producció demanant millores salarials. Després de deu dies aturats arribaren a un acord amb els empresaris. Hi hagué vaga a les drassanes de la Unión Naval de Levante i durs enfrontaments dels antiavalots contra 1.600 obrers de les drassanes de Manises. La banca també estigué en lluita demanant un conveni per a tot el sector.

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

El règim franquista encara conservava prou força i volia venjança per la mort de Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973), per això a pesar de les pressions internacionals no dubtaren en executar a l’anarquista Salvador Puig i Antich (Barcelona, 1948-1974) i a l’alemany de l’est “Heinz Chez” Georg Michael Welzel (Cottbus, 1944-1974), el 2 de març.



El mes de març es va publicar el Programa de l’Agència de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA). En ell proposava defensar el patrimoni natural, lluitant contra l’erosió i la pèrdua de sòl, millorar els recursos hídrics continentals i ordenar el territori. Parlava de l’ús racional del territori amb una política d’aprofitament dels residus i protegir els espais naturals que tingueren característiques singulars. Consideraven imprescindible augmentar la sensibilització de la població respecte de la importància del medi ambient.


Portugal, 1974

El 25 d'abril es produïa a Portugal, la Revolució dels Clavells, l'exercit provocà la caiguda d'António de Oliveira Salazar (Vimieiro, 1889-1970). Finalitzaven quaranta-vuit anys de dictadura i s'encenien les flames de la il·lusió de la resta de pobles ibèrics.

El mes de desembre el franquisme aprovà el decret Llei: Estatut Jurídic del Dret d'Associació Política. Fou l'oportunitat que esperava el Moviment Veïnal per a poder legalitzar les seues associacions. Les primeres havien funcionat clandestinament des de finals dels anys seixanta, principalment amb el suport de rectors progressistes que cediren les parròquies per a les primeres reunions.


Cantó de Ginebra


El cantó Suís de Ginebra va prohibir la caça al seu territori després de consultar-ho en un referèndum on el 72% dels votants es mostraren en contra de l'activitat cinegètica. Després de quaranta-cinc anys sense caçar, la natura està pletòrica i en contra de l'opinió dels seus practicants que asseguren que ells mantenen l’equilibri natural, els porcs senglars encara no han acabat amb els cultius, ni amb la resta d'espècies d’aquest racó de centre Europa, l'equilibri natural funciona millor que mai! 




Aquest any Lester Russel Brown (Bridgeton, 1934) fundà l'Institut d'Observació del Món (Worldwatch Institute). És una organització de recerca independent que treballa per una Societat Sostenible Ambientalment i Socialment Justa. Tenen com a principal objectiu que les necessitats de tothom es satisfacen sense amenaçar la salut del medi natural o el benestar de les generacions futures. Cada any des de 1984 publiquen l’informe "l'Estat del món" que és considerat com una de les publicacions més serioses sobre Estratègia Ambiental, de les més ambicioses i treballades, tot i que els acusen de tindre tendència a ser massa catastrofistes.


PUBLICACIONS



Es va publicar la "Guía de Anfibios y Reptiles Españoles" d'Alfredo Salvador Milla (Madrid, 1950), va ser una obra pionera d'un grup faunístic molt desconegut, es va convertir en la base de l'herpetologia espanyola moderna. Aquesta guia incloïa mapes de distribució i acurades descripcions per ajudar a la identificació de les diferents espècies.



Mario Gaviria va coordinar el llibre “Ni desarrollo regional, ni ordenación del territorio. El caso valenciano”. És un recull de treballs que analitzen problemes econòmics, demogràfics i d’ordenació del territori al País Valencià. Té capítols dedicats a la Ford, a la nuclear de Cofrents, a un desenvolupament en contraposició a la societat. Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017) signà un estudi sobre la siderúrgia de la IV Planta de Sagunt




Des de 1946 "la Quiniela" o la loteria eren una de les poques formes d'enriquir al poble









Banda sonora recomanada






Comentaris