Any 1974

 

Tal volta la data i el lloc de naixement de l’Ecologisme i del Moviment Antinuclear estatal foren els dies 14 i 15 de juny a Benidorm, on es va celebrar l’assemblea anual de l’Associació per a l’Ordenació del Medi Ambient (AEORMA). La trobada la va organitzar el sociòleg Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) amb el suport de l’ajuntament de vila de la Marina Baixa. El coneixien perquè havia vingut per a realitzar un estudi sobre urbanisme, turisme de masses i Medi Ambient, en guanyar una beca de la Banca March.

Entre tots els assistents redactaren el Manifest de Benidorm que proposava quatre eixos que devien guiar la política ambiental:   

1/ L’activitat industrial deu estar al servici de la comunitat sense lucrar-se amb l’espoli dels recursos naturals.

2/ L’estat ha d’inventariar els recursos naturals i planificar racionalment el seu ús.

3/ Deuen establir-se índexs de qualitat que garantisquen la salut de la població.

4/ És necessari planificar unes condicions ambientals que asseguraren el desenvolupament integral dels ciutadans.

Al final del manifest es feia una menció especial als problemes ambientals del País Valencià on denunciaven de la destrucció de l'Horta sota infraestructures com la Quarta Planta de Sagunt, la Ford, l'ESSO de Castelló, l'AP-7, l'Empresa Nacional d'Alumini d'Alacant, el perill que amenaçava l'Albufera de València i la Devesa del Saler així com la Nuclear de Cofrents.

En les reunions es va fer patent un cert antagonisme entre les dues branques mediambientalistes, d’una banda uns Naturalistes que estaven més preocupats per la pèrdua de la biodiversitat o la degradació dels hàbitats, d’altra uns Ecologistes més interessats per l’organització de la societat i la política, que volia prioritzar el treball contra la contaminació o les centrals nuclears.

En l’Assemblea de Benidorm triaren la nova junta directiva d’AEORMA que a més de Gaviria encapçalaren Josep Vicent Marqués i González (1943-2008) i l’economista ecologista José Manuel Naredo (Madrid, 1942).

Aprovaren obrir les portes de la militància als polítics antifranquistes i molts entraren directament a la junta directiva com: Armando López Salinas (Madrid, 1925-2014) del PCE, Leopoldo Torres Boursault (Valdeavellano de Tera, 1941) del PSOE, Agapito Ramos Cuenca (Madrid, 1941) de l'UGT/PSOE, José María Gil Robles y Gil-Delgado (Madrid, 1935) dels Socialdemòcrates que després milità al PP. Altres polítics formaren part d'AEORMA, foren Pablo Castellano Cardalliaguet (Madrid, 1934) del PSOE,  Donato Fuejo Lago (Vigo, 1926) del PSP o Enrique Barón Crespo (Madrid, 1944) també del PSOE.

El 3 de juliol, es constituïa AEORMA-País Valencià que integraven al voltant de 40 joves professors de les facultats d’Economia i de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de València. Entre ells destaquen Antonio Estevan Estevan (Madrid, 1948-2008), el sociòleg Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017). Al Consell Directiu Nacional hi estaven el matemàtic Josep Guia i Marín (València, 1947), l’enginyer industrial Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia, ?-1997) i la historiadora Trini Simó Terol (València, 1935-2020).

Altres membres destacats d’AEORMA PV foren els arquitectes Jiménez Balaguer, José Agramunt Ros, Pilar Ros Blanco, Guillermo Monfort, Vicent Gonzàlez i Joaquín Gregorio, el químic Josep Maria Aulló Reverte, l’advocada Carme Alborch Bataller (Castelló de Rugat, 1947-2018), la filòsofa i feminista Cèlia Amorós Puente (València, 1944), el farmacèutic Jesús Reig, els sociòlegs Joëlle Ana Bergère Dezaphi i Salvador Salcedo López (1932-1999), els economistes Juan  Antonio Tomas Carpi i Víctor Fuentes Prósper (Picanya, 1948), Mora Galiana, Josep Muria i Albiol, Josep Ibàñez Gadea, Herta Esteve Werblow, Ricardo Chicot Samperi, Miquel Gil Corell (1921-2003) o el pintor Luis Massoni Muedra (València, 1948).

En aquells anys hi havia un altre grup ecologista a Benidorm que necessitava una etiqueta cultural per poder funcionar en eixos darrers anys del franquisme. El Grup Cultural Gabriel Miró defensaren els boscos de la Marina Baixa i estigueren molt actius en contra de la construcció de l’AP-7.

Siro de Fez Sánchez

Siro de Fez Sánchez (Camporrobles 1888-1967) va ser un metge amb una gran passió per la malacologia. En la seua vida va reunir una col·lecció molt important de petxines i closques de tot el món, pertanyien a més de 3500 espècies i sumaven 80000 exemplars. Va descriure algunes espècies noves per a la ciència com el caragol terrestre Helicella camporroblensis (1944) i va estudiar els opistobranquis ibèrics del port de València de 1943 a 1947. 

Després de la seua mort els familiars donaren tota la col·lecció i una considerable biblioteca al Patronat Valencià de Ciències Naturals que posteriorment passà a mans de la Diputació Provincial de València. Gràcies a l'obstinació d’Ignacio Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016), aquest 1974 es va publicar l’única obra que havia fet Siro, set anys després de la seua mort i trenta anys després d'haver realitzat l'estudi. Aquesta publicació va suposar el primer catàleg dels opistobranquis, dels sacoglossos i dels nudibranquis ibèrics a l’estat. L'obra des d'un punt de vista científic té certes mancances que sols demostren que Siro no va tindre cap contacte amb altres especialistes coetanis.

Una bona mostra de les preocupacions de la societat valenciana de 1974 es pot trobar dins del "Almanaque de Las Provincias", aquest resum de notícies permet comprovar com l'ecologisme s'havia obert un espai en la societat. En ell Trini Simó Terol (València, 1935-2020) publicà l'article "Ecología y desarrollo industrial. ¿Incompatibles?" i Vicent Soler i Marco (Rocafort, 1949) va escriure “Després del Saler, el riu".

Tren Gandia Denia, foto de Sanguango @TramusAmbDatils

Aquest any es va clausurar el ferrocarril de Carcaixent a Dénia. Des d'aleshores els ecologistes de la Marina Alta, la Safor i la Ribera Alta reclamen la finalització d’una via verda que unisca ambdues viles.

Es va inaugurar el tram l’autovia que unia Puçol amb València, l'actual V-21. Fou una tanca que separà els pobles de l’Horta Nord de les seues platges. Eixos anys no existia consciència de defensa del territori i la publicitat oficial sols parlava del progrés que significava un transport per carretera ràpid. Els llauradors s'estimaven més les terres de l'interior que eren molt més productives que les properes a la mar, que s'havien guanyat a les marjals i sofrien la salinitat. Aquesta autovia significà la posterior urbanització de la platja de la Pobla de Farnals, la de Port Sa Platja, a Alboraia o el desficaci caòtic de la platja del Puig, són autèntics destarifos urbanístics i estètics!

A Meliana es van fer unes jornades a les quals assistiren els pioners de l’ecologisme valencià: Miquel Gil Corell (València, 1921-2003), Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924-1988) i Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947). Els ponents defensaren la necessitat de tindre una ordenació territorial que no atacara la natura ni hipotecara les generacions futures, tot i que fou com predicar al desert. Fou un dels pocs intents de mobilitzar a la població en contra de la nova carretera a Barcelona que en eixe moment formava part de l'autopista A7. L’escriptor i periodista Toni Mollà Orts (Meliana, 1957) diu que com Vicent Ventura era un optimista patològic no es va desanimar davant el poc ressò de les reivindicacions i veient la impossibilitat d'aturar la infraestructura assegurà que... "Tal volta amb el pas dels anys, l’A7 es convertiria en el carrer Major dels Països Catalans".

Joan Olmos, foto de https://cuatroochenta.com/

Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947) és un altre d'eixos intel·lectuals pioners de l'ecologisme valencià. Aquest Doctor Enginyer de Camins i professor d'Urbanisme de la Universitat Politècnica de València es va especialitzar en l'estudi dels espais urbans, la política territorial, l'urbanisme, la mobilitat, els transports i els seus impactes ambientals i socials.

Ha publicat innombrables articles en premsa i llibres com "La reconquista de l'espai públic, els nostres carrers i les nostres places" o "Pensar València" que l'han convertit en una de les veus més respectades. Ha participat activament en quasi tots moviments de defensa del territori a València, en 1971 milità en grup polític Reconstrucció Socialista del País Valencià, fou president d'AVIAT i coordinador del Col·lectiu Terra Crítica, fou degà del Col·legi d'Enginyers de Camins de la Comunitat Valenciana (1980-1983) i director general d'Obres Públiques de la Generalitat Valenciana (1983-1988).

El mes d’octubre es va fer la segona Assemblea d’Associacions d’Amics de la Natura a Oviedo, assistiren vint associacions i cap d’elles era valenciana i faltà ADENA que volia allunyar-se dels grups més “radicals i ecologistes”. 

Entre les decisions que prengueren ressalten l’abandó del cognom “Amics de la Natura” i el canvi pel d’Associació d’Estudi i Conservació de la Natura. La principal conclusió que acordaren fou que hi havia un nou dret humà: “La Defensa de la Natura i el Medi Ambient”. Intentaren cridar l’atenció dels mitjans de comunicació de la importància dels aiguamolls i la necessitat de la creació d’una xarxa de reserves naturals per protegir les aus, però eixe any tot estava eclipsat per la imminent mort del dictador. 

Es va publicar la "Guía de Anfibios y Reptiles Españoles" d'Alfredo Salvador Milla (Madrid, 1950), va ser una obra pionera d'un grup faunístic molt desconegut, es va convertir en la base de l'herpetologia espanyola moderna. Aquesta guia incloïa mapes de distribució i acurades descripcions per ajudar a la seua identificació.

Mario Gaviria va coordinar el llibre “Ni desarrollo regional, ni ordenación del territorio. El caso valenciano”. És un recull de treballs que analitzen problemes econòmics, demogràfics i d’ordenació del territori al País Valencià. Té capítols dedicats a la Ford, a la nuclear de Cofrents, a un desenvolupament en contraposició a la societat. Damià Mollà signà un estudi sobre la siderúrgia de la IV Planta de Sagunt.

El règim franquista encara tenia prou força i volia venjança per la mort de Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973), per això a pesar de les pressions internacionals no dubtaren en executar a l’anarquista Salvador Puig i Antich (Barcelona, 1948-1974) i a l’alemany de l’est “Heinz Chez” Georg Michael Welzel (Cottbus, 1944-1974), el 2 de març.

Cantó de Ginebra

El cantó Suís de Ginebra va prohibir la caça al seu territori després de consultar-ho en un referèndum on el 72% dels votants es mostraren en contra de l'activitat cinegètica. Després de quaranta-cinc anys sense caçar, la natura està pletòrica i en contra de l'opinió dels seus practicants que asseguren que ells mantenen l’equilibri natural, els porcs senglars encara no han acabat amb els cultius, ni amb la resta d'espècies d’aquest racó de centre Europa, l'equilibri natural funciona millor que mai!