Passa al contingut principal

Any 1974

 


La humanitat mai ha constituït en la naturalesa un imperi dins d'un altre, més bé, en lloc de quedar al marge o per damunt, està integrada en el seu si més íntim”.

Benedictus de Spinoza (Amsterdam, 1632-1677)

 

 ECOLOGISTES 



Ecologia al diari Las Provincias

Una bona mostra de les preocupacions de la societat valenciana de 1974 es pot esbrinar dins de l’Almanaque de Las Provincias, aquest resum de notícies permet comprovar com l'ecologisme hi havia aconseguit obrir-se un espai en la societat. Les veus que parlaren d’ecologia en ell eren foren Trini Simó Terol (València, 1935-2020) que publicà l'article "Ecología y desarrollo industrial. ¿Incompatibles?", mentre que Vicent Soler i Marco (Rocafort, 1949) va escriure “Després del Saler, el riu".

 

Benidorm, el bressol de l’ecologisme a l’estat, AEORMA

El lloc de naixement de l’Ecologisme i del Moviment Antinuclear estatal van ocórrer els dies 14 i 15 de juny a Benidorm, on es va celebrar l’assemblea anual de l’Associació per a l’Ordenació del Medi Ambient (AEORMA). La trobada la va organitzar el sociòleg Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) amb el suport de l’ajuntament de vila de la Marina Baixa. Els benidormers coneixien a Gaviria perquè va anar-hi per a realitzar un estudi sobre urbanisme, turisme de masses i el Medi Ambient, en guanyar una beca de la Banca March. Entre tots els assistents a la trobada redactaren el que van batejar com a Manifest de Benidorm. Aquest document proposava quatre eixos que devien guiar la política ambiental de l’estat espanyol:

L’activitat industrial devia estar al servici de la comunitat sense lucrar-se amb l’espoli dels recursos naturals.

L’estat havia d’inventariar els recursos naturals i planificar racionalment el seu ús.

Devien establir-se índexs de qualitat que garantiren la salut de la població.

Era necessari planificar unes condicions ambientals que asseguraren el desenvolupament integral dels ciutadans.

Al final del manifest es feia una menció especial als problemes ambientals del País Valencià. Denunciaven la destrucció del territori que implicaven infraestructures com la Quarta Planta de Sagunt, la Ford, l'ESSO de Castelló, l'AP-7, l'Empresa Nacional d'Alumini d'Alacant, a més de les amenaces urbanístiques sobre l'Albufera de València i la Devesa del Saler, així com la Nuclear de Cofrents.

En les reunions es va fer patent quelcom que sempre envolta als moviments ecologistes, una certa mena d’antagonisme entre els Naturalistes, que  estaven més preocupats per la pèrdua de la biodiversitat o per la degradació dels hàbitats i d’altra els Ecologistes, que estaven més interessats per l’organització de la societat i, per tant, volien prioritzar el treball contra la contaminació o les centrals nuclears. Quelcom que recorda les baralles republicanes entre els partidaris de fer primer la revolució, enfrontats als que pensaven que millor era centrar-se a combatre el feixisme.

A Benidorm triaren la nova junta directiva d’AEORMA. Al costat de Gaviria van encapçalar el primer grup ecologista estatal: Josep Vicent Marqués i González (1943-2008) i l’economista ecologista José Manuel Naredo Pérez (Madrid, 1942). Al consell directiu nacional també hi havia prou pes valencià amb la presència del matemàtic Josep Guia i Marín (València, 1947), l’enginyer industrial Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia, ?-1997) o la historiadora Trinidad Simó Terol (València, 1935-2020).

Aprovaren obrir la militància ecologista als polítics antifranquistes, de fet molts d’ells entraren directament a la junta directiva. Entre aquests estaven: Armando López Salinas (Madrid, 1925-2014) del PCE, Leopoldo Torres Boursault (Valdeavellano de Tera, 1941) del PSOE, Agapito Ramos Cuenca (Madrid, 1941) de la UGT/PSOE, José María Gil Robles y Gil-Delgado (Madrid, 1935) representant als Socialdemòcrates, tot i que després aniria al PP. Altres polítics que també formaren part d'AEORMA, foren Pablo Castellano Cardalliaguet (Madrid, 1934) i Enrique Barón Crespo (Madrid, 1944), ambdós del PSOE o Donato Fuejo Lago (Vigo, 1926) del Partit Socialista Popular (PSP).

 

Collage RMiB

AEORMA-País Valencià

El 3 de juliol van constituir AEORMA-País Valencià, secció que integraren al voltant de 40 joves professors de les facultats d’Economia i de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de València. Estigué coordinada per Josep Guia, Marqués, Just Ramírez Palomar (València, 1948-1994), Guillermo Pons, Trini Simó, mentre que el secretari va ser Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017).

Quasi tots els membres d’AEORMA PV tingueren un paper destacat els anys vinents. Intel·lectuals molt importants com foren Antonio Estevan Estevan (Madrid, 1948-2008), arquitectes com Jiménez Balaguer, José Agramunt Ros, Pilar Ros Blanco, Guillermo Monfort, Vicent González i Joaquín Gregorio, el químic Josep Maria Aulló Reverte, l’advocada Carme Alborch Bataller (Castelló de Rugat, 1947-2018), la filòsofa i feminista Cèlia Amorós Puente (València, 1944), el farmacèutic Jesús Reig, els sociòlegs Joëlle Ana Bergère Dezaphi i Salvador Salcedo López (1932-1999), els economistes Juan  Antonio Tomas Carpi i Víctor Fuentes Prósper (Picanya, 1948), Mora Galiana, Josep Muria i Albiol, Josep Ibàñez Gadea, Herta Esteve Werblow, Ricardo Chicot Samperi, Miquel Gil Corell (1921-2003) o el pintor Luis Massoni Muedra (València, 1948).

 

Benidorm: Grup Cultural Gabriel Miró

AEORMA no eren els únics ecologistes, aquells anys ja hi havia un altre grup a Benidorm que degué amagar-se darrere d’una etiqueta cultural per a poder funcionar en els darrers anys del franquisme, foren el Grup Cultural Gabriel Miró. Es mobilitzaren per a defensar els boscos de la Marina Baixa o enfront de la desfeta del territori que implicava el traçat de l’AP-7.

 

Joan Olmos, Foto de https://cuatroochenta.com

Joan Olmos Llorens

Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947) fou un dels intel·lectuals pioners de l'ecologisme valencià. Aquest Doctor Enginyer de Camins i professor d'Urbanisme de la Universitat Politècnica de València es va especialitzar en l'estudi de l'urbanisme, de la política territorial, la mobilitat, les xarxes de transport i els seus impactes ambientals i socials. Ha publicat innombrables articles en premsa i llibres com "La reconquista de l'espai públic, els nostres carrers i les nostres places" o "Pensar València" que l'han convertit en una de les veus més respectades. Ha participat activament en quasi totes les plataformes de defensa del territori a València. En 1971 milità al grup polític Reconstrucció Socialista del País Valencià, fou president d'AVIAT i coordinador del Col·lectiu Terra Crítica, fou degà del Col·legi d'Enginyers de Camins de la Comunitat Valenciana (1980-1983) i director general d'Obres Públiques de la Generalitat Valenciana (1983-1988).

 


El Saler per al Poble                  

A l'estiu de 1974 va nàixer el moviment “El Saler per al poble”, van recollir 15.750 signatures de rebuig a la urbanització i organitzaren l’Aplec del Saler.


Aplec per la denfensa del Saler, 1974

 

NATURALISTES

 

Collage RMiB

Siro de Fez Sánchez, el metge de les petxines!

Siro de Fez Sánchez (Camporrobles 1888-1967) va ser un metge amb una gran passió, la malacologia. En la seua vida va reunir una col·lecció molt important de petxines i closques de tot el món que pertanyien a més de 3.500 espècies diferents, en total tenia més de 80.000 exemplars. Va descriure algunes espècies noves per a la ciència com el caragol terrestre Helicella camporroblensis (1944) i estudià els opistobranquis ibèrics al port de València, entre 1943 i 1947.

Després de la seua mort els familiars donaren tota la seua col·lecció i una considerable biblioteca al Patronat Valencià de Ciències Naturals que posteriorment passà a mans de la Diputació Provincial de València. Gràcies a l'obstinació d’Ignacio Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016), aquest 1974 publicaren l’única obra que havia escrit Siro, tot i que va ser set anys després de la seua mort, trenta anys després d'haver realitzat l'estudi. Aquest estudi fou el primer catàleg dels opistobranquis, dels sacoglossa i dels nudibranquis ibèrics. L'obra des d'un punt de vista científic té certes mancances que sols demostren que Siro no pogué tindre contacte amb la resta d’especialistes internacionals coetanis.

 


Assemblees d’Associacions d’Amics de la Natura

Dels dies 29 al 31 d’agost es van reunir els grups naturalistes a Pamplona convocats per l’Agrupació Navarra d’Amics de la Natura (ANAN). En ella acordaren la unió de totes les associacions d’amics de la natura. En el document de cloenda es pot destacar que criticaren la manca de polítiques mediambientals del franquisme.




El mes d’octubre es va reunir la segona convenció d’Associacions d’Amics de la Natura a Oviedo, assistiren vint associacions, però cap d’elles era valenciana. Tampoc anà ADENA perquè volgué allunyar-se dels grups més “radicals i ecologistes”. La cimera la van organitzar els amics de la naturalesa asturians, entre les decisions que prengueren es pot destacar l’abandó del cognom d’Amics de la Natura per a canviar-lo pel d’Associació d’Estudi i Conservació de la Natura. La principal conclusió que acordaren fou que hi havia un nou dret humà: “La Defensa de la Natura i el Medi Ambient”. Intentaren cridar l’atenció dels mitjans de comunicació de la importància dels aiguamolls i la necessitat de la creació d’una xarxa de reserves naturals per protegir les aus, però eixe any tot estava eclipsat per la imminent mort del dictador.

 


Valencians al capdavant de SEO, un miratge!

Aquest any va presidir la secció regional valenciana de la Societat Espanyola d’Ornitologia, Juan José Barral Coll, sent secretari Lluís Pechuan Albiñana. Eixe mateix any Pechuan va ser nomenat vicepresident de SEO.

 

Collage RMiB

Primeres veus contra la pèrdua de la biodiversitat

L’herpetòleg uruguaià, el doctor Braulio Rubí Orejas-Miranda (1933-1985), va assegurar a la revista “Ciència Internacional” que l’extermini de la fauna avançava a passos de gegant, en calcular que sols els darrers cinquanta anys s’havia extingit una espècie de gran mamífer per any.

 

MOVIMENT VEÏNAL


 
Associació de Veïns de la Malva-rosa

L’Associació de Veïns de la Malva-rosa de València es reunien en un teleclub del carrer Illa del Hierro i aquest any presentaren la sol·licitud per a legalitzar-se. Entre els fundadors estaven Ismael Martínez, Emilio García, Dionisio Vacas Cosmo (Córdoba, 1934), Antonio Sanchis Pallarés (València, 1934) que fou el seu primer president, Francisco Andrés Barrachina. Un altre membre assenyalat fou Rafa Soler Ibáñez (Picanya, 1940-2018) conegut pel malnom de “Picanya”, treballava a les drassanes d’UNL (Unión Naval de Levante) i fou el primer secretari general del Metall de Comissions Obreres. Els acompanyaren Luchi Montalvo, Arnaldo Cabot Pol, Antonio Pérez, Vicente Gómez i la seua companya Esperanza. Les dones tenien molt pes i formaren un Grup de Dones, entre elles estaven Teresa Maiques que també va presidir l’Associació de Veïns, Teresa Bertomeu, Mari Cassola i María Teresa Villalobos.

 


Associació de Veïns de Benimaclet

Una altra que es va formar fou l’Associació de Veïns de Benimaclet tot i que no la legalitzaren fins al 1976, just quan s’acabava de convertir en districte de València. La primera reivindicació que mamprengueren fou demanar un trenet menys perillós perquè prou sovint es produïen greus accidents. 

 

 

CRÒNICA DE 1974

Collage RMiB


Societat

El franquisme continuava amb les seues ràncies tradicions, com l’entrega dels premis provincials a la promoció familiar de Castelló. El primer premi li correspongué a una parella, ell tenia quaranta-quatre i ella quaranta-un, convivien amb sis fills, un d’ells que tenia catorze anys era discapacitat, tot i que el periodista el qualificà de “subnormal” sense esgarrifar-se gens ni mica, a més convivien amb una iaia de setanta-dos anys. Respecte del primer premi de natalitat l’atorgaren a una altra parella, ell tenia quaranta-nou i ella quaranta-quatre anys, ambdós tenien quinze fills!

Una altra de les cerimònies que se celebrava anualment era la Festa del Treball, l’1 de maig. L’aprofitaven per a fer l’entrega de les medalles d’Educació i Descans. Aquest organisme depenia del Sindicat Vertical, l’únic sindicat permés en el franquisme. Aquest any entre altres guardonats estigué la banda de música d’Educació i Descans de Benaguasil.

Sorprén assabentar-se que en la discoteca System’s de Castelló sols es podia entrar en parella per a evitar “indecències”! D’altra banda, van modificar la llei de perillositat social, que considerava delinqüents als ganduls que no volien treballar i als homosexuals, al mateix nivell que els proxenetes i alcavots.


Juan Antonio García Solera demanà l’ordenació racional d’Alacant

L’arquitecte Juan Antonio García Solera (Alacant, 1924-2019) denunciava aquest any que Alacant estava creixent anàrquicament sense cap planificació urbanística, perquè sempre acabava fent-se el que demanaven els promotors privats. Ell mateix redactà eixe any un Pla General que finalment desestimaren les autoritats. Sembla que molts anys després no ha canviat gaire el sector, continua ocorrent el mateix.

 

Collage RMiB

Tancament del trenet Dénia-Gandia-Carcaixent

El 10 de febrer va fer el seu darrer viatge el trenet que anava de Dénia cap a Gandia i Carcaixent, tancava el trenet de via estreta més antic de l’estat. De fet, es va inaugurar en 1864 amb recorregut de 37,5 km, entre Carcaixent a Dénia. Es va inaugurar amb tracció a cavall, fins a trenta grans cavalls s’encarregaven d’arrossegar els vagons. En 1881 van introduir les màquines de vapor. El principal interés econòmic era donar eixida a la producció agrícola de la Ribera cap al port de Dénia. Des del seu tancament la Marina Alta i la Ribera Alta no han parat de reclamar la seua reobertura, o bé la substitució per una via verda que unirà aquestes viles per l’antic traçat ferroviari.

 

Collage RMiB

Inauguracions d’autopistes

Es va inaugurar el tram l’autovia que unia Puçol amb València, l'actual V-21. En fer-la prop de la mar es va convertir en una tanca que separà els pobles de l’Horta Nord de les seues platges. Eixos anys no existia consciència de defensa del territori i la publicitat oficial sols parlava del progrés que significava un transport per una carretera ràpida. Els llauradors tampoc protestaren massa, s'estimaven més les terres de l'interior que eren molt més productives que les properes a la mar, que s'havien guanyat a les marjals i sofrien per culpa de la salinitat que arrossegava el vent de llevant. Aquesta autovia significà la posterior urbanització de la platja de la Pobla de Farnals, la construcció de Port Sa Platja, a Alboraia o el desficaci caòtic de la urbanització de la platja del Puig, tots ells són autèntics destarifos urbanístics i estètics! A Castelló van obrir al trànsit el tram de l’autopista de peatge entre Castelló i Puçol.

 

Collage RMiB

Meliana: oposició a l’autopista en l’Horta Nord

Davant l’autopista que tallava el pas al mar en l’Horta Nord s’alçaren algunes veus. A Meliana es van organitzar unes jornades per a defensar la necessitat d’una ordenació territorial que no atacarà la natura ni hipotecarà les generacions futures, tot i que fou com predicar en el desert. Hi assistiren alguns dels pioners de l’ecologisme valencià com foren Miquel Gil Corell (València, 1921-2003), Vicent Ventura i Beltran (Castelló de la Plana, 1924-1988) i Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947). Aquest va ser un dels pocs intents de mobilitzar a la població en contra de l'autopista A7. Una crònica sobre eixa trobada de l’escriptor i periodista Toni Mollà Orts (Meliana, 1957) que il·lustrà molt bé l’ambient. Explica que com Vicent Ventura era un optimista patològic no es va desanimar davant el poc ressò que tingué la convocatòria ecologista, tot veient la impossibilitat d’obtenir suport social per aturar la infraestructura assegurà que... "Tal volta amb el pas dels anys, l’A7 es convertiria en el carrer Major dels Països Catalans".

 

Arxiu RMiB

La Mola de Cortes de Pallars

Als boscos de la Mola de Cortes de Pallars encara hi quedava una xicoteta població de cabra salvatge (Capra pirenaica) que havia fugit de l'extinció, gràcies al seu aïllament. Sens dubte tenien una càrrega genètica singular, malgrat això, per a reforçar la seua població amollaren seixanta exemplars provinents de la serra de Cazorla, Jaén, tot i que eren d’una població prou diferent i llunyana.

 

Moviment Obrer al País Valencià

El Moviment Obrer al País Valencià estigué molt actiu aquest any. El mes d'abril es convocà vaga en la indústria tèxtil d’Alcoi, 6.000 obrers aconseguiren paralitzar tota la producció demanant millores salarials. Després de deu dies d’atur arribaren a un acord amb els empresaris. També hi hagué vaga a les drassanes de la Unión Naval de Levante i durs enfrontaments dels antiavalots contra els 1.600 obrers de les drassanes de Manises. La banca també estigué en lluita demanant un conveni per a tot el sector. El 13 de juliol Alts Forns del Mediterrani (AHM) va absorbir l'acereria en Port de Sagunt que pertanyia a Alts Forns de Biscaia (AHV). 


Incendis al País Valencià

El 23 de setembre es va produir un incendi que cremà 3.055 hectàrees de les quals 1.835 eren de pinar. Afectà els termes de Simat de la Valldigna, Barxeta, Rafelguaraf i Xàtiva que fins al 25 de setembre no es pogué apagar. A Castelló es van produir dos grans sinistres que cremaren més 500 ha i un a València, a més va morir una persona a conseqüència d’un foc forestal a Castelló. A Alacant es van declarar 63 incendis que cremaren 2.489,5 Ha, a Castelló foren 82 sinistres que calcinaren un total de 2.340 Ha i a València se'n van produir un total 148 abrusaments que calaren foc i cendrejaren un total de 10.897 Ha.

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

 

Collage RMiB

El carnisseret de Màlaga, nou president del govern

El 2 de gener jurava el seu càrrec el nou president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro (Madrid, 1908-1989), es convertia en el primer civil que presidia un gabinet franquista des del triomf del colp militar de 1936. En eixe moment exercia de fiscal de l'audiència de Màlaga i quan els sollevats capturaren la ciutat, el van nomenar fiscal militar. Va destacar-se per la seua acarnissada actitud contra els republicans, que significà que li ficaren el malnom del carnisseret de Màlaga. Es va caracteritzar per acabar les vistes judicials massa aviar i finalitzar-les amb aquesta frase: "Els fets provats i sotmesos només mereixen pena de mort". Va participar en les condemnes a mort de 4.300 republicans. Encara que eixos anys finals del franquisme es lluitava per a mantenir la moralitat del poble. La premsa del Moviment acusava unes joves gallegues de fer “Streaking” (nudisme) d’anar per la Gran Via de Vigo amb “las prendas más cortas que dispone el vestuario femenino en ropa interior”. Per acabar afegint que davant la presència dels municipals van fugir! En l’àmbit científic destacà que l’estat espanyol llançà a l’espai el seu primer satèl·lit, l’Intasat-1.

 

Collage RMiB

Franco de caça

Tot i que el dictador estava molt delicat de salut continuava anant de cacera. El 15 de gener publicaren que havia marxat a Ciutat Real en companyia d’Arias Navarro, on va fer dues jornades en les quals mataren 2.750 perdius.

 

Collage RMiB

Ingrés del Dictador

Mostra de la seua senilitat fou que el 19 de juliol hagueren d’ingressar al dictador en l’hospital, en estat molt greu per culpa d’una flebitis, llavors delegà els seus poders al príncep Joan Carles.

 

Collage RMiB

Assassinat de Salvador Puig i Antich

El règim franquista volia venjança per recent mort de Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973). Per això el 2 de març, a pesar de les fortes pressions internacionals no dubtaren a executar a l’anarquista Salvador Puig i Antich (Barcelona, 1948-1974) i a l’alemany de l’est “Heinz Chez” Georg Michael Welzel (Cottbus, 1944-1974). Puig i Antich era un militant anarquista del grup Mil, dels Grups Autònoms de Combat, tingué la mala sort que en la seua detenció va morir un dels policies que el prenien.

 

Collage RMiB

La crisi del petroli canvià els cotxes, i la societat

L’augment del preu petroli trencà el període d’expansió econòmica del període 1970-1973 per provocar l’augment simultani de la inflació i l’atur, l’estagflació, que obligà els estats a mamprendre polítiques antiinflacionistes. L’impacte de la manca de petroli fou tan fort que el Regne Unit va declarar la setmana laboral de tres dies, per a reduir l’escassesa energètica que agreujà la vaga minera.


Collage RMiB

La crisi del petroli havia canviat la societat, havia obert camí a nous valors com era l’economia en el consum dels cotxes. El Seat 850 s’anunciava com el quatre cilindres que gastava menys, afegint que aleshores hi havia circulant per tot l’estat 650.000 Seat 850. Una altra innovació que començà fou el del cotxe elèctric. En el primer Saló Internacional sobre l’home, l’ambient i els problemes energètics de Milà, l’empresa FIAT presentà un prototip de cotxe elèctric.

La Llei Muskie de 1970 als Estats Units, també coneguda com la llei de l’aire net, obligava les empreses automobilístiques a reduir les substàncies contaminants que emetien els tubs d’escap dels cotxes, els va donar com a termini per a implantar-les fins a l’any 1975. Doncs aquest 1974, sols l’empresa japonesa Mazda havia aconseguit implantar-les al seu vehicle Mazda Luve AP2. Llavors l’empresa nord-americana Ford, la Volvo i GM demanaren un ajornament dels terminis que exigia la legislació. Les minves d’emissions que demanava la llei eren d’un 90% en l’òxid de carboni per a 1975 i d’un 90% en l’òxid d’hidrogen per a 1976.

 

Collage RMiB

SOFICO, la corrupció del tardofranquisme

El Grup Sofico es va fundar en 1962 amb l’objectiu de construir, vendre i arrendar apartaments a la Costa del Sol, principalment a Estepona. En poc temps i donat el volum de negoci va crear la secció Sofico Inversiones, per a captar capital a canvi d’un interés del 10% anual. El negoci s’accelerà espentat per un equip de venedors persuasius i anunciaren que pujaven la rendibilitat dels dipòsits al 12%. Llavors el negoci sols donà per a cobrir el pagament d’interessos, mentre tots els que havien comprat habitatges en plànols s’impacientaven en no vorer el començament d’obres. Això provocà una fugida de l’empresa cap endavant, perquè obriren sucursals en l’estranger per a buscar finançament. En 1969 obriren els dipòsits als xicotets inversors. El propietari de Sofico, Eugenio Peydró Salmerón, un emprenedor d’Almeria, va col·locar en el consell d’administració del grup a franquistes destacats, com procuradors i militars. El 28 de novembre un dels creditors del grup demanà la fallida de la societat. Llavors l’empresa tenia uns actius de 783 milions i un passiu d'11.893 milions de pessetes. El juí es va celebrar en 1987, sols condemnà Peydró i al seu fill, tots els franquistes del consell d’administració. Finalment, ni Eugenio ni el seu fill anaren a presó, ni tampoc pagaren les indemnitzacions en declarar-se insolvents.

 

Collage RMiB

PSOE, el congrés de Suresnes i l’aparició de González!

El Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) va celebrar el seu 25 congrés a la localitat francesa de Suresnes, de l’11 al 13 d’octubre. Intentaren renovar el partit fundat en 1879, per a impulsar l’organització després de l’eixample que havien donat els portuguesos amb la seua revolució. Bona part de les federacions volien com a secretari general al sindicalista Nicolás Redondo Urbieta (Barakaldo, 1927-2023), però ell no acceptà el càrrec, llavors resolgueren triar a l’advocat sevillà Felipe González Márquez “Isidoro” (Dos Hermanas, 1942). González va comptar amb el suport incondicional dels dirigents socialdemòcrates europeus: Willy Brandt (Lübeck, 1913-1992) i François Mitterrand (Jarnac, 1916-1996).

Algunes fonts assenyalen que foren els Serveis Secrets (SECED) espanyols i la CIA Nord-americana els que espentaren a González cap a la direcció del PSOE. El general José Faura Martín (Ceuta, 1931-2017) i l’agent del SECED Manuel Fernández Monzón facilitaren passaports als joves advocats sevillans i, fins i tot els escoltaren, tot mentre uns altres espies s’entrevistaven amb Redondo per a convéncer-lo que renunciarà a la seua candidatura a la secretaria general.



El comissari Manuel Ballesteros va comptar a la periodista Pilar Urbano Casaña (València, 1940): “Als socialistes no se'ls detenia, als comunistes, sí. Estant jo en la Brigada Social, eixa era una indicació dels comandaments”. Amb aquesta jugada es garantien una transició tranquil·la i controlada, desplaçant del protagonisme de l’esquerra al Partit Comunista (PCE) i descafeïnant als socialistes. Felipe González acceptà el suport del SECED en entendre que no constituïa cap traïció, ni tan sols un signe d'oportunisme, sinó un gest de maduresa i pragmatisme, que serviria d'inspiració en el futur! A Faura el recompensaren amb el càrrec de Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit. González ho va tindre molt clar des d’un principi, en 1979 va argumentar: “Marxisme o jo”. Cosa que confirmà amb el referèndum de l’OTAN. (Grimaldos, 2006; Urbano, 1997)

 

Lleis i declaracions d’espais naturals

El mes de desembre el franquisme aprovà el decret Llei: Estatut Jurídic del Dret d'Associació Política. Fou l'oportunitat que esperava el Moviment Veïnal per a poder legalitzar les seues associacions. Les primeres havien funcionat clandestinament des de finals dels anys seixanta, principalment amb el suport de rectors progressistes que cediren les parròquies per a les primeres reunions.

El 27 de juny es va promulgar la Llei d'Assagadors 22/1974. Els assagadors són vies pecuàries o veredes de domini públic destinades al trànsit del bestiar. No són susceptibles de prescripció ni d'alienació, ningú pot usurpar-les. Si voleu ampliar informació dels camins ramaders en aquest mateix bloc, punxeu l’enllaç.

Vies pecuàries 

El 9 d’agost, mitjançant el Decret 2615/1974, es va constituir el parc nacional de Timanfaya, en l’illa de Lanzarote. Amb ell van protegir 5.107 hectàrees de paisatge volcànic, els cons volcànics, el Malpaís, les calderes, les muntanyes de foc, així com tots els processos de colonització natural per part de la vegetació i la fauna.

El mes de novembre es va crear el Refugi de Rapinyaires de Montejo, que impulsà i des d’aleshores administrà WWW Espanya, llavors ADENA. Va convertir-se en el primer cas de custòdia del territori a l’estat. Amb ell es volgué protegir un espai de gorgues fluvials ple d’aus rapinyaires rupícoles, on destacaven per la seua importància les poblacions de voltors (Gyps fulvus) i d’aufranys o milopes (Neophron percnopterus). Montejo té 2.100 hectàrees de municipis tant segovians com burgalesos, fins i tot abasta també els congostos de Riaza. Entre els seus impulsors va destacar Felix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, 1928-1980), i com a conservador i impulsor és necessari destacar la tasca duta  terme pel Dr. Fidel José Fernández y Fernández-Arroyo (Madrid, 1957-2022).

 

Collage RMiB

Una lloba que matà dos xiquets?

El mes de juliol, presumptament una lloba va matar dos xiquets i va ferir una adolescent, a San Cibrao Das Viñas. El governador civil d’Ourense, Daniel Regalado Aznar (Ferrol, 1938) va prendre mesures dràstiques, autoritzà l’enverinament de les feristeles de la zona, també van fer batudes. Fins i tot els veïns s'emportaven l'escopeta quan anaven a treballar al camp i guardaven als xiquets en gàbies improvisades mentre feien la feina de casa. L’ordre que rebien els xiquets era “No isques de casa, que et menjarà el llop”.

L’accident provocà una forta polèmica entre els científics que afirmaven que els responsables eren gossos assilvestrats. D’altra banda, els ramaders aprofitaren per a demanar l’extermini dels llops. Rodríguez de la Fuente va ser dels primers que alçà la veu per defensar al llop, per això es va convertir en el centre de les crítiques més feroces. La pràctica totalitat del periodisme intentà analitzar la controvèrsia prioritzant els arguments científics. Alguns eixamples foren el cas del biòleg i periodista Joan Senent-Josa (Barcelona, 1947) que publicà en la revista Triunfo un article analitzant la dualitat urbana/rural de la percepció de la natura. També ho va fer el periodista Escolástico Medina García “Tico Medina” (Píñar, 1934-2021), des del suplement dels diumenges del diari ABC, un altre que intervingué en les polèmiques Ramón de Madariaga, secretari d’ADENA per a insistir que l’extermini dels llops no era cap solució.

 


ONU (PNUMA) Programa per a protegir els mars regionals

Aquest programa va impulsar convenis i plans d'acció per a aturar la degradació dels mars regionals (RSCAP). Van ser acords dels països riberencs per abordar la degradació en l’àmbit regional. En un principi es van centrar en la contaminació del mar, com els vessaments de petroli i el moviment de residus perillosos, així la contaminació que provenia de terra, com eren els vessaments de plàstics, les aigües residuals i l’excés de nutrients. L'objectiu era promoure la governança regional dels oceans per a respondre als problemes amb noves polítiques i iniciatives com “l'economia blava”. Entenent economia blava com la que reconeix la importància dels mars i els oceans com a motors econòmics, pel seu gran potencial per a la innovació i el creixement.

 

Collage RMiB

Conferència de Cocoyoc, origen del mite del desenvolupament sostenible

Bassat en José Manuel Naredo (Madrid, 1942)

 

Malthus en la seua obra: "Definicions en Economia Política" (1827) va avisar que la introducció de nous termes era una garantia d’èxit, perquè els conceptes originals arrelen amb facilitat en la consciència col·lectiva. Aquesta història és un eixample de la introducció del mite del desenvolupament sostenible.

Després del Primer Informe del Club de Roma que demostrava els límits del creixement, en octubre de 1974 a Cocoyoc (Mèxic),  per a complir amb manament de les Nacions Unides per al Medi Ambient, celebraren un simposi sobre els models d'utilització dels recursos, el medi ambient i les estratègies de desenvolupament, que organitzà el PNUMA i la UNCTAD. En ell es va signar la Carta de Deures i Drets dels Estats. Les nacions devien comprometre’s a establir les seues pròpies polítiques ambientals i de desenvolupament, a més de complir-les. L’objectiu era crear un nou ordre mundial, en el qual es prioritzarà la satisfacció de les necessitats fonamentals per a tota la humanitat mentre es garantia el manteniment de la salut del planeta.

A l'hora de redactar el document de compromisos, Ignacy Sachs (Varsòvia, 1927-2023) proposà gastar la paraula "eco-desenvolupament", una mena de terme de compromís per a conciliar l'augment de la producció i riquesa dels països més pobres, però mantenint el respecte als ecosistemes, per a mantenir les condicions d'habitabilitat de la terra.

Immediatament, el president de Mèxic Luis Echeverría Álvarez (Ciudad de Mèxic, 1922-2022), va adoptar-lo com a idea força, en entendre que el seu país podria assolir el mateix nivell de desenvolupament que els seus veïns rics, i damunt respectant els límits planetaris. Però això implicava que el primer món hauria de rebaixar el seu nivell de vida, no trigà res a eixir Henry Kissinger vetant l’aprovació del text per culpa de la inclusió del terme "eco-desenvolupament”. Puix per a substituir-lo adoptaren el terme màgic de "desenvolupament sostenible" (self sustained growth) i l’eco-desenvolupament quedà oblidat definitivament.

En les conclusions asseguraren que teníem davant una greu amenaça provocada pels límits de les necessitats humanes i pels límits dels recursos físics del planeta, tot i que rebutjaven difondre visions apocalíptiques o il·lusions que l’optimisme tecnològic seria la solució. Sens dubte eren uns arguments encertats, però no canviaren res. Demostraren que una cosa eren les idees dels intel·lectuals i els fets demostrats pels científics, i una altra ben diferent era la realitat i els objectius de les classes dirigents, tant polítiques com econòmiques.

El concepte de desenvolupament sostenible l’havia introduït Walt Whitman Rostow (Nova York, 1916-2003) quan va classificar les diferents societats des d’un punt de vista econòmic. Aviat autors com Herman Daly (Houston, 1938-2022) matisaren que el "desenvolupament sostenible" era un "desenvolupament sense creixement", contradient l'accepció comuna de desenvolupament com a sinònim de creixement.

Amb el temps, ens hem adonat que la sostenibilitat és quelcom massa ambigu, el precís per a vendre’ns un concepte buit, una recepta placebo perquè res canviés. Aquest terme difós es va convertir en desig retòric perquè sempre fou quelcom impossible. El propòsit de fer més una societat "sostenible" des del punt de vista del desenvolupament econòmic sols evidenciava preocupació per la salut dels ecosistemes que mantenien la vida en la Terra, però prou més. En realitat pretenia que res canviés, que tot continuarà igual en un creixement econòmic infinit, tot i que respectant els límits físics dels recursos planetaris! Una volta implantat el terme de “creixement sostenible”, ens adonarem de la insostenibilitat del model econòmic que ens havien imposat en la revolució industrial. Ens adonarem que no anava a canviar res, que continuarem cap al precipici del col·lapse, i sense minvar la velocitat.

 

Collage RMiB

L’escàndol del Watergate

El 9 d’agost renunciava al seu càrrec el president dels Estats Units d’Amèrica, Richard Milhous Nixon (Yorba Linda, 1913-1994), a conseqüència del conegut com l’escàndol del Watergate. Aquesta immoralitat va esclatar a conseqüència dels intents del màxim dirigent dels EUA d'encobrir la seua implicació en les escoltes il·legals que realitzaren els republicans el 17 de juny de 1972, en la seu del Comité Nacional Demòcrata a Washington, en l'edifici d'oficines Watergate. Eixe dia es van detindre cinc lladres, que després d’una complexa investigació es va demostrar que estaven relacionats amb el mateix president. Aquest incident es va convertir en el pitjor oprobi polític ocorregut als Estats Units. El 8 de setembre, el nou president Gerald Ford (Omaha, 1913-2006) va indultar de tots els delictes que haguera comés el seu predecessor.

 

Collage RMiB

Revolució dels Clavells

El 25 d'abril començava a Portugal la Revolució dels Clavells. L'exercit provocà la caiguda del règim dictatorial que havia imposat António de Oliveira Salazar (Vimieiro, 1889-1970) i que en eixe moment comandava Marcelo José das Neves Alves Caetano (Lisboa, 1906-1980). Finalitzaven quaranta-vuit anys de dictadura i s'encenien les flames de la il·lusió de la resta de pobles ibèrics.

 


Prohibició de la caça a Ginebra

El cantó Suís de Ginebra va prohibir la caça en la seua jurisdicció, després d’aprovar-lo la ciutadania en un referèndum on el 72% dels vots es manifestaren en contra de continuar amb l'activitat cinegètica. Després de quaranta-cinc anys sense caçar la natura del Cantó està pletòrica. En contra dels arguments dels caçadors que asseguren que ells són els que mantenen l’equilibri natural, s’ha demostrat que els porcs senglars encara no han acabat amb els cultius, ni amb la resta d'espècies d’aquest racó del centre d’Europa. L'equilibri natural funciona millor que mai!

 


Worldwatch Institute

Lester Russel Brown (Bridgeton, 1934) va fundar l'Institut d'Observació del Món (Worldwatch Institute). És una organització de recerca independent que treballa amb l’objectiu d’aconseguir una societat sostenible ambientalment, i socialment justa. Creuen que és possible que les necessitats de tota la població estiguen satisfetes sense amenaçar la salut del medi natural o el benestar de les generacions futures. Cada any des de 1984 publiquen l’informe "l'estat del món". Es considera com una de les publicacions més serioses, ambicioses i treballades sobre Estratègia Ambiental, tot i que els sectors més propers al poder els acusen de tindre tendència a ser massa catastrofistes.

 


Proves nuclears i nous estats nuclears

La Xina va renunciar fer més proves nuclears atmosfèriques, llavors sols quedà França fent-les, la resta de països nuclears havien renunciat a contaminar l’atmosfera amb la radioactivitat dels seus artefactes explosius. El 16 de maig, l’Índia va anunciar que havien desenvolupat la seua  bomba atòmica i s’afegiren a la llista de països amb armament nuclear.

 


El cub de Rubik

Entre les fites internacionals cal destacar que Ernő Rubik (Budapest, 1944) va crear el cub de Rubik, que en principi tan sols era una eina per a treballar amb els seus estudiants.

 

Accident químic de Flixborough

L’1 de juny esclatà una planta química a Flixborough, a Anglaterra, que provocà la mort de 28 persones i 36 ferits. La sort fou que era un jorn festiu i sols hi havia 72 treballadors en les instal·lacions. Tot es va desencadenar en produir-se una fuita massiva de ciclohexà calent en un dels reactors, que es va prendre, esdevenint una explosió massiva que va enderrocar tot el lloc. Aquesta catàstrofe provocà l'aprovació de la Llei de seguretat i salut en el treball del Regne Unit, eixe mateix any.

 

La hipòtesi Gaia

En 1917 John Scott Haldane (Edimburg, 1860-1936) va ser el primer biòleg que va usar el terme d’organicisme per a descriure la idea filosòfica que creu que l'univers i les seues parts són un tot orgànic i, per analogia, un únic organisme viu.

Aquest any, James Ephraim Lovelock (Letchworth, 1919-2022) i Lynn Margulis (Chicago, 1938-2011) van enunciar la hipòtesi Gaia. En ella proposaven que el conjunt d’éssers vius es comportaven com si foren un superorganisme, que podia maniobrar per a regular la composició de l’atmosfera i el clima, cercant el seu benefici i la seua supervivència. Llavors definiren Gaia com una entitat complexa, formada per la biosfera, els oceans i la terra, que en conjunt conformen un sistema cibernètic de retroacció, que cercava establir un entorn físic i químic òptim per a la vida. Tot això a pesar que Gaia estava formada per organismes vius i autònoms, que interaccionen entre ells permetent la continuïtat de la vida. Per a mantenir la vida, Gaia controlaria activament els éssers vius. Estaven convençuts que l’aire, (tots els gasos atmosfèrics i la seua proporció) eren resultat de la vida, i que la temperatura de la Terra la regulaven els organismes o “gaians”.

Ambdós científics eren conscients que aquesta hipòtesi no es podria provar mai, però davant les fortes crítiques fundades que van rebre, tant Lovelock (2003) com Margulis acabaren acceptant l’evidència que cap organisme pot alimentar-se dels seus propis residus, i acabaren rebutjant la seua proposta original que Gaia fora un organisme. Tot i que continuaren defensant que els processos biològics influeixen i van evolucionant juntament amb els processos físic-químics de l’atmosfera, del sòl i dels oceans.

Els evolucionistes neodarwinistes criticaren que les relacions cooperatives entre organismes que defensava la teoria de Gaia, eren incompatibles amb la selecció natural que protagonitzen organismes egoistes. Llavors si Gaia era un organisme, devia haver evolucionat competint amb altres gaies o planetes. A més criticaven que Gaia semblava ser un ésser teleològic, un Déu amb capacitat de fer previsions i planificacions conscients. Per a rebatre les crítiques van haver de reformular la seua hipòtesi, llavors proposaren una Gaia Forta, que s’adaptava el seu entorn per a beneficiar als organismes i definiren Gaia com un sistema homeostàtic (Gaia homeostàtica), resultat de la interacció entre la biota i la biosfera, puix hagueren d’admetre que la vida s’adapta mitjançant la selecció natural.

Carlos de Castro Carranza, en 2008 va defensar que Gaia seria, doncs, un organisme creat pels diferents organismes i ecosistemes que el conformaven, que establien una relació de macrosimbiosi, com les que formen un liquen que són el resultat de l’associació d’un fong i una alga o un cianobacteri. Partint de la definició d’organisme com un ésser complex amb funcions d’autoreparació, metabolisme i amb potencial de reproduir-se al llarg de la seua història, llavors això permet que un bacteri, un arbre, un termiter o “Gaia” siguen organismes (Castro, 2008).

 

PUBLICACIONS

 


Guia d’Amfibis i Rèptils Espanyols

Es va publicar la "Guía de Anfibios y Reptiles Españoles" d'Alfredo Salvador Milla (Madrid, 1950), va ser una obra pionera d'un grup faunístic molt desconegut aleshores. Aquesta obra es va convertir en la base de l'herpetologia espanyola moderna, incloïa mapes de distribució i acurades descripcions per ajudar a la identificació de les diferents espècies.

 

Mario Gaviria en 1979 en la Clave, RTVE

Mario Gaviria i el territori valencià

Gràcies a una ajuda de la Fundació March, el navarrés Mario Gaviria es va mudar a Benidorm en 1972, per a desenvolupar el seu Seminari de Sociologia Urbana, Rural i de l'Oci. A la Marina Baixa va desenvolupar una ampla investigació que va difondre en diverses publicacions. Entre ells va coordinar el llibre “Ni desarrollo regional, ni ordenación del territorio. El caso valenciano” (1974). Es tracta d’un recull de treballs de diferents autors que analitzen problemes econòmics, demogràfics i d’ordenació del País Valencià. Té capítols dedicats a la Ford, a la nuclear de Cofrents, a un desenvolupament en contraposició a la societat. Dins d’ell Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017) signà un estudi sobre la siderúrgia de la IV Planta de Sagunt.

 


Ramon Margalef “Ecologia”

La Ecología” de Ramon Margalef va ser una altra de les publicacions destacades aquest any. Es un tractat d’ecologia pioner amb la intenció de convertir-se un text de referència per als estudiants universitaris. Dona un repàs a matèries com la Biogeografia, l’Ecologia Descriptiva, l’Ecologia Tròfica, l’Ecologia Demogràfica, els Ecosistemes en el temps i en l’espai, per a finalitzar amb una síntesi de Teoria Ecològica. La seua modernitat va radicar en la seua presentació, que va fugir de la típica neutralitat dels manuals, per a donar pas a la creativitat i la polèmica en una ciència que no és estàtica, que està en constant evolució.

 


Ivan Illich: “Energia i Equitat”

El polièdric Ivan Illich (Viena, 1926-2002) que fou qualificat d’anarquista, va ser un encertat crític de la modernitat. Començà plantejant-se l’educació, va seguir per la medicina, els treballs alienadors o el consumisme, per això se li ha inclòs dins del corrent antiindustrial. En aquesta publicació parteix del concepte d’equitat, considerat com un principi ètic normatiu associat a la idea de justícia; una idea que engloba totes les accions que pretenen cobrir les necessitats i els interessos dels diferents, especialment d'aquells que estan en desavantatge. Després ho relaciona amb la crisi energètica, la del transport i del repartiment injust de la riquesa. Centra focus en la manera en què la societat industrial modela les relacions socials i la percepció que tenim del nostre espai i el nostre cos. Tot per a finalitzar amb una crítica feroç a la velocitat de la vida moderna, al miratge que provoca eixa acceleració, gràcies als nous mitjans tècnics que sols pretenen aprofundir la nostra esclavitud. 

 


Fonts i referències:

 

Assemblea d’Amics de la Natura a Pamplona, document de conclusions:

https://www.ecologistasenaccion.org/wp-content/uploads/2023/03/conclusiones-convencion-pamplona-1974.pdf

https://congresodeornitologia2018.blogspot.com/2018/09/

Associació Veïns Benimaclet:

https://avvbenimaclet.wordpress.com/

Associació Veïns Malva-rosa:

https://valenciaactua.es/malvarrosa-asociacion-de-vecinos/

Benidorm Manifest AEORMA:

https://www.ecologistasenaccion.org/wp-content/uploads/2023/03/manifiesto-de-benidorm-1974.pdf

Carlos Arias Navarro:

https://asambleadigital.es/2022/04/19/los-verdugos-de-franco-en-la-guerra-civil-los-verdugos-de-andalucia-i-arias-navarro-aguilar-arizon-etc/

Congrés de Suresnes i González:

Grimaldos, Alfredo. (2006). “La CIA en España”. Editorial DEBATE.

https://drive.google.com/file/d/12Ws4ElFkDX045K_AkdWExY20RHUy5paQ/view

Grimaldos, Alfredo. (2013). “Las claves de la Transición 1973-1986 (Para adultos)”. Grup Editorial, 62.

Urbano, Pilar. (1997) “Yo entre en el CESID”. Plaza & Janes.

Declaració de Cocoyoc:

https://revistasonline.inap.es/index.php/DA/article/view/4549/4603

Desenvolupament Sostenible:

José Manuel Naredo (1997). “Sostenibilidad, diversidad y movilidad horizontal en los modelos de uso del territorio”

http://habitat.aq.upm.es/cs/p2/a006.html

Walt Whitman Rostow (1956) "The Take-Off into Self-Sustained Growth" EJ.

Eco-desenvolupament:

Sachs, Ignacy (1974) "Ambiente y estilos de desarrollo," Comercio Exterior. Vol. XXIV, Núm. 4 (abril):360-368.

Economia 1974:

Dossier d’Economia Internacional. Revista Econòmica de Catalunya. Col·legi d’Economistes de Catalunya. 1988.

https://crei.cat/wp-content/uploads/2016/07/gali-salaimartin_rec1988.pdf

Escàndol de SOFICO:

https://es.wikipedia.org/wiki/SOFICO

Gaia:

Lovelock, J.E.; Margulis, L. (1974). "Atmospheric homeostasis by and for the biosphere: the gaia hypothesis". Tellus A. 26 (1–2): 2–10. Bibcode:1974Tell...26....2L. doi:10.3402/tellusa.v26i1-2.9731. S2CID 129803613.

De Castro-Carranza, C. (2008) “El origen de Gaia. Una teoría holista de la evolución” Ed. Abecedario.

Incendis de 1974:

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/temas/incendios-forestales/incendios_forestales_espania_1974_tcm30-132594.pdf

Iván Illich:

Illich, I. (1974) “Energia y Equidad”. Ed. Barral

Llops assassins a Ourense:

https://www.lavozdegalicia.es/noticia/ourense/ourense/2019/06/02/aquello-conmocion-tremenda-tragedia-nacional/0003_201906O2C5991.htm

TABERNERO, C. (2023) “Lobos, pastores, ciencia y espectáculo: dualidades urbano/rural y la construcción del medioambiente en el tardofranquismo”. UABDIVULGA.

https://www.uab.cat/web/detalle-noticia/lobos-pastores-ciencia-y-espectaculo-dualidades-urbano/rural-y-la-construccion-del-medioambiente-en-el-tardofranquismo-1345680342040.html?noticiaid=1345878539367

https://www.acueducto2.com/los-lobos-de-siete-picos/6802

Meliana i l’A7:

https://www.diarilaveu.cat/columnistes/rescatem-lap-7-443417/

Parc Nacional de Timanfaya:

RAMOS-GOROSTIZA, J.L. (2006) “Gestión ambiental y política de conservación de la naturaleza en la España de Franco”. Revista de Historia Industrial. Núm 32. Any XV.

file:///E:/00%20hist%20ecol/00%20imatges%20ferramentes/63752-Texto%20del%20art%C3%ADculo-102067-1-10-20080205.pdf

Ramon Margalef:

Margalef, Ramon (1974) “Ecología”. Editorial Omega.

Refugi de Rapinyaires de Montejo:

https://www.naturalicante.com/mochila/Montejo/Montejo-2002/Breve-res-refugio/Breve-res-hist-Refugio-Montejo.pdf

Siro de Fez Sánchez:

file:///E:/00%20hist%20ecol/00%20imatges%20ferramentes/63752-Texto%20del%20art%C3%ADculo-102067-1-10-20080205.pdf



Música i pel·lícula recomanades: 







Comentaris