“La humanitat mai ha constituït en la naturalesa un imperi dins d'un
altre, més bé, en lloc de quedar al marge o per damunt, està integrada en el
seu si més íntim”.
Benedictus de Spinoza (Amsterdam,
1632-1677)
ECOLOGISTES
Ecologia al diari Las Provincias
Una bona mostra de les
preocupacions de la societat valenciana de 1974 es pot esbrinar dins de l’Almanaque de Las Provincias, aquest resum de notícies permet comprovar com
l'ecologisme hi havia aconseguit obrir-se un espai en la societat. Les veus que
parlaren d’ecologia en ell eren foren Trini Simó Terol (València, 1935-2020)
que publicà l'article "Ecología y
desarrollo industrial. ¿Incompatibles?", mentre que Vicent Soler i
Marco (Rocafort, 1949) va escriure “Després
del Saler, el riu".
Benidorm, el bressol de l’ecologisme a l’estat, AEORMA
El lloc de naixement de
l’Ecologisme i del Moviment Antinuclear estatal van ocórrer els dies 14 i 15 de
juny a Benidorm, on es va celebrar l’assemblea anual de l’Associació per a
l’Ordenació del Medi Ambient (AEORMA). La trobada la va organitzar el sociòleg
Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) amb el suport de
l’ajuntament de vila de la Marina Baixa. Els benidormers coneixien a Gaviria
perquè va anar-hi per a realitzar un estudi sobre urbanisme, turisme de masses
i el Medi Ambient, en guanyar una beca de la Banca March. Entre tots els
assistents a la trobada redactaren el que van batejar com a Manifest de
Benidorm. Aquest document proposava quatre eixos que devien guiar la política
ambiental de l’estat espanyol:
L’activitat
industrial devia estar al servici de la comunitat sense lucrar-se amb l’espoli
dels recursos naturals.
L’estat havia
d’inventariar els recursos naturals i planificar racionalment el seu ús.
Devien
establir-se índexs de qualitat que garantiren la salut de la població.
Era necessari
planificar unes condicions ambientals que asseguraren el desenvolupament
integral dels ciutadans.
Al final del manifest es feia una
menció especial als problemes ambientals del País Valencià. Denunciaven la
destrucció del territori que implicaven infraestructures com la Quarta Planta
de Sagunt, la Ford, l'ESSO de Castelló, l'AP-7, l'Empresa Nacional d'Alumini
d'Alacant, a més de les amenaces urbanístiques sobre l'Albufera de València i
la Devesa del Saler, així com la Nuclear de Cofrents.
En les reunions es va fer patent
quelcom que sempre envolta als moviments ecologistes, una certa mena d’antagonisme
entre els Naturalistes, que estaven més
preocupats per la pèrdua de la biodiversitat o per la degradació dels hàbitats
i d’altra els Ecologistes, que estaven més interessats per l’organització de la
societat i, per tant, volien prioritzar el treball contra la contaminació o les
centrals nuclears. Quelcom que recorda les baralles republicanes entre els
partidaris de fer primer la revolució, enfrontats als que pensaven que millor
era centrar-se a combatre el feixisme.
A Benidorm triaren la nova junta
directiva d’AEORMA. Al costat de Gaviria van encapçalar el primer grup ecologista
estatal: Josep Vicent Marqués i González (1943-2008) i l’economista ecologista
José Manuel Naredo Pérez (Madrid, 1942). Al consell directiu nacional també hi
havia prou pes valencià amb la presència del matemàtic Josep Guia i Marín
(València, 1947), l’enginyer industrial Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia, ?-1997) o
la historiadora Trinidad Simó Terol (València, 1935-2020).
Aprovaren obrir la militància ecologista
als polítics antifranquistes, de fet molts d’ells entraren directament a la
junta directiva. Entre aquests estaven: Armando López Salinas (Madrid,
1925-2014) del PCE, Leopoldo Torres Boursault (Valdeavellano de Tera, 1941) del
PSOE, Agapito Ramos Cuenca (Madrid, 1941) de la UGT/PSOE, José María Gil Robles
y Gil-Delgado (Madrid, 1935) representant als Socialdemòcrates, tot i que
després aniria al PP. Altres polítics que també formaren part d'AEORMA, foren
Pablo Castellano Cardalliaguet (Madrid, 1934) i Enrique Barón Crespo (Madrid,
1944), ambdós del PSOE o Donato Fuejo Lago (Vigo, 1926) del Partit Socialista
Popular (PSP).
 |
| Collage RMiB |
AEORMA-País Valencià
El 3 de juliol van constituir
AEORMA-País Valencià, secció que integraren al voltant de 40 joves professors
de les facultats d’Economia i de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de
València. Estigué coordinada per Josep Guia, Marqués, Just Ramírez Palomar
(València, 1948-1994), Guillermo Pons, Trini Simó, mentre que el secretari va
ser Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017).
Quasi tots els membres d’AEORMA
PV tingueren un paper destacat els anys vinents. Intel·lectuals molt importants
com foren Antonio Estevan Estevan (Madrid, 1948-2008), arquitectes com Jiménez
Balaguer, José Agramunt Ros, Pilar Ros Blanco, Guillermo Monfort, Vicent González
i Joaquín Gregorio, el químic Josep Maria Aulló Reverte, l’advocada Carme
Alborch Bataller (Castelló de Rugat, 1947-2018), la filòsofa i feminista Cèlia
Amorós Puente (València, 1944), el farmacèutic Jesús Reig, els sociòlegs Joëlle
Ana Bergère Dezaphi i Salvador Salcedo López (1932-1999), els economistes Juan Antonio Tomas Carpi i Víctor Fuentes Prósper
(Picanya, 1948), Mora Galiana, Josep Muria i Albiol, Josep Ibàñez Gadea, Herta
Esteve Werblow, Ricardo Chicot Samperi, Miquel Gil Corell (1921-2003) o el
pintor Luis Massoni Muedra (València, 1948).
Benidorm: Grup Cultural Gabriel Miró
AEORMA no eren els únics
ecologistes, aquells anys ja hi havia un altre grup a Benidorm que degué
amagar-se darrere d’una etiqueta cultural per a poder funcionar en els darrers
anys del franquisme, foren el Grup Cultural Gabriel Miró. Es mobilitzaren per a
defensar els boscos de la Marina Baixa o enfront de la desfeta del territori
que implicava el traçat de l’AP-7.
 |
| Joan Olmos, Foto de https://cuatroochenta.com |
Joan Olmos Llorens
Joan Olmos Llorens (Massamagrell,
1947) fou un dels intel·lectuals pioners de l'ecologisme valencià. Aquest
Doctor Enginyer de Camins i professor d'Urbanisme de la Universitat Politècnica
de València es va especialitzar en l'estudi de l'urbanisme, de la política
territorial, la mobilitat, les xarxes de transport i els seus impactes
ambientals i socials. Ha publicat innombrables articles en premsa i llibres com
"La reconquista de l'espai públic, els nostres carrers i les nostres
places" o "Pensar València" que l'han convertit en una de les
veus més respectades. Ha participat activament en quasi totes les plataformes
de defensa del territori a València. En 1971 milità al grup polític
Reconstrucció Socialista del País Valencià, fou president d'AVIAT i coordinador
del Col·lectiu Terra Crítica, fou degà del Col·legi d'Enginyers de Camins de la
Comunitat Valenciana (1980-1983) i director general d'Obres Públiques de la
Generalitat Valenciana (1983-1988).
El Saler per al Poble
A l'estiu de 1974 va nàixer el moviment “El Saler per al poble”, van recollir 15.750 signatures de rebuig a la urbanització i organitzaren l’Aplec del Saler.
 |
| Aplec per la denfensa del Saler, 1974 |
NATURALISTES
 |
| Collage RMiB |
Siro de Fez Sánchez, el metge de les petxines!
Siro de Fez Sánchez (Camporrobles
1888-1967) va ser un metge amb una gran passió, la malacologia. En la seua vida
va reunir una col·lecció molt important de petxines i closques de tot el món
que pertanyien a més de 3.500 espècies diferents, en total tenia més de 80.000
exemplars. Va descriure algunes espècies noves per a la ciència com el caragol
terrestre Helicella camporroblensis
(1944) i estudià els opistobranquis ibèrics al port de València, entre 1943 i 1947.
Després de la seua mort els
familiars donaren tota la seua col·lecció i una considerable biblioteca al
Patronat Valencià de Ciències Naturals que posteriorment passà a mans de la
Diputació Provincial de València. Gràcies a l'obstinació d’Ignacio Docavo
Alberti (Madrid, 1922-2016), aquest 1974 publicaren l’única obra que havia
escrit Siro, tot i que va ser set anys després de la seua mort, trenta anys
després d'haver realitzat l'estudi. Aquest estudi fou el primer catàleg dels
opistobranquis, dels sacoglossa i dels nudibranquis ibèrics. L'obra des d'un
punt de vista científic té certes mancances que sols demostren que Siro no pogué
tindre contacte amb la resta d’especialistes internacionals coetanis.
Assemblees d’Associacions d’Amics de la Natura
Dels dies 29 al 31 d’agost es van
reunir els grups naturalistes a Pamplona convocats per l’Agrupació Navarra
d’Amics de la Natura (ANAN). En ella acordaren la unió de totes les
associacions d’amics de la natura. En el document de cloenda es pot destacar
que criticaren la manca de polítiques mediambientals del franquisme.
El mes d’octubre es va reunir la segona
convenció d’Associacions d’Amics de la Natura a Oviedo, assistiren vint
associacions, però cap d’elles era valenciana. Tampoc anà ADENA perquè volgué
allunyar-se dels grups més “radicals i ecologistes”. La cimera la van
organitzar els amics de la naturalesa asturians, entre les decisions que
prengueren es pot destacar l’abandó del cognom d’Amics de la Natura per a
canviar-lo pel d’Associació d’Estudi i Conservació de la Natura. La principal
conclusió que acordaren fou que hi havia un nou dret humà: “La Defensa de la
Natura i el Medi Ambient”. Intentaren cridar l’atenció dels mitjans de
comunicació de la importància dels aiguamolls i la necessitat de la creació
d’una xarxa de reserves naturals per protegir les aus, però eixe any tot estava
eclipsat per la imminent mort del dictador.
Valencians al capdavant de SEO, un miratge!
Aquest any va presidir la secció
regional valenciana de la Societat Espanyola d’Ornitologia, Juan José Barral
Coll, sent secretari Lluís Pechuan Albiñana. Eixe mateix any Pechuan va ser
nomenat vicepresident de SEO.
 |
| Collage RMiB |
Primeres veus contra
la pèrdua de la biodiversitat
L’herpetòleg uruguaià, el doctor
Braulio Rubí Orejas-Miranda (1933-1985), va assegurar a la revista “Ciència
Internacional” que l’extermini de la fauna avançava a passos de gegant, en
calcular que sols els darrers cinquanta anys s’havia extingit una espècie de
gran mamífer per any.
MOVIMENT VEÏNAL
Associació de Veïns de la Malva-rosa
L’Associació de Veïns de la
Malva-rosa de València es reunien en un teleclub del carrer Illa del Hierro i aquest
any presentaren la sol·licitud per a legalitzar-se. Entre els fundadors estaven
Ismael Martínez, Emilio García, Dionisio Vacas Cosmo (Córdoba, 1934), Antonio
Sanchis Pallarés (València, 1934) que fou el seu primer president, Francisco
Andrés Barrachina. Un altre membre assenyalat fou Rafa Soler Ibáñez (Picanya,
1940-2018) conegut pel malnom de “Picanya”, treballava a les drassanes d’UNL
(Unión Naval de Levante) i fou el primer secretari general del Metall de
Comissions Obreres. Els acompanyaren Luchi Montalvo, Arnaldo Cabot Pol, Antonio
Pérez, Vicente Gómez i la seua companya Esperanza. Les dones tenien molt pes i formaren
un Grup de Dones, entre elles estaven Teresa Maiques que també va presidir
l’Associació de Veïns, Teresa Bertomeu, Mari Cassola i María Teresa Villalobos.
Associació de Veïns de Benimaclet
Una altra que es va formar fou l’Associació de Veïns de Benimaclet tot i que no la legalitzaren fins al 1976, just quan s’acabava de convertir en districte de València. La primera reivindicació que mamprengueren fou demanar un trenet menys perillós perquè prou sovint es produïen greus accidents.
CRÒNICA DE 1974
 |
| Collage RMiB |
Societat
El franquisme continuava amb les
seues ràncies tradicions, com l’entrega dels premis provincials a la promoció
familiar de Castelló. El primer premi li correspongué a una parella, ell tenia quaranta-quatre
i ella quaranta-un, convivien amb sis fills, un d’ells que tenia catorze anys
era discapacitat, tot i que el periodista el qualificà de “subnormal” sense
esgarrifar-se gens ni mica, a més convivien amb una iaia de setanta-dos anys.
Respecte del primer premi de natalitat l’atorgaren a una altra parella, ell
tenia quaranta-nou i ella quaranta-quatre anys, ambdós tenien quinze fills!
Una altra de les cerimònies que se
celebrava anualment era la Festa del Treball, l’1 de maig. L’aprofitaven per a fer
l’entrega de les medalles d’Educació i Descans. Aquest organisme depenia del
Sindicat Vertical, l’únic sindicat permés en el franquisme. Aquest any entre
altres guardonats estigué la banda de música d’Educació i Descans de
Benaguasil.
Sorprén assabentar-se que en la
discoteca System’s de Castelló sols es
podia entrar en parella per a evitar “indecències”! D’altra banda, van
modificar la llei de perillositat social, que considerava delinqüents als
ganduls que no volien treballar i als homosexuals, al mateix nivell que els
proxenetes i alcavots.
Juan Antonio García Solera demanà l’ordenació racional d’Alacant
L’arquitecte Juan Antonio García
Solera (Alacant, 1924-2019) denunciava aquest any que Alacant estava creixent
anàrquicament sense cap planificació urbanística, perquè sempre acabava fent-se
el que demanaven els promotors privats. Ell mateix redactà eixe any un Pla
General que finalment desestimaren les autoritats. Sembla que molts anys
després no ha canviat gaire el sector, continua ocorrent el mateix.
 |
| Collage RMiB |
Tancament del trenet Dénia-Gandia-Carcaixent
El 10 de febrer va fer el seu
darrer viatge el trenet que anava de Dénia cap a Gandia i Carcaixent, tancava el
trenet de via estreta més antic de l’estat. De fet, es va inaugurar en 1864 amb
recorregut de 37,5 km, entre Carcaixent a Dénia. Es va inaugurar amb tracció a cavall,
fins a trenta grans cavalls s’encarregaven d’arrossegar els vagons. En 1881 van
introduir les màquines de vapor. El principal interés econòmic era donar eixida
a la producció agrícola de la Ribera cap al port de Dénia. Des del seu tancament
la Marina Alta i la Ribera Alta no han parat de reclamar la seua reobertura, o
bé la substitució per una via verda que unirà aquestes viles per l’antic traçat
ferroviari.
 |
| Collage RMiB |
Inauguracions d’autopistes
Es va inaugurar el tram l’autovia
que unia Puçol amb València, l'actual V-21. En fer-la prop de la mar es va
convertir en una tanca que separà els pobles de l’Horta Nord de les seues
platges. Eixos anys no existia consciència de defensa del territori i la publicitat
oficial sols parlava del progrés que significava un transport per una carretera
ràpida. Els llauradors tampoc protestaren massa, s'estimaven més les terres de
l'interior que eren molt més productives que les properes a la mar, que
s'havien guanyat a les marjals i sofrien per culpa de la salinitat que
arrossegava el vent de llevant. Aquesta autovia significà la posterior
urbanització de la platja de la Pobla de Farnals, la construcció de Port Sa
Platja, a Alboraia o el desficaci caòtic de la urbanització de la platja del
Puig, tots ells són autèntics destarifos urbanístics i estètics! A Castelló van
obrir al trànsit el tram de l’autopista de peatge entre Castelló i Puçol.
 |
| Collage RMiB |
Meliana: oposició a l’autopista en l’Horta Nord
Davant l’autopista que tallava el
pas al mar en l’Horta Nord s’alçaren algunes veus. A Meliana es van organitzar
unes jornades per a defensar la necessitat d’una ordenació territorial que no
atacarà la natura ni hipotecarà les generacions futures, tot i que fou com
predicar en el desert. Hi assistiren alguns dels pioners de l’ecologisme
valencià com foren Miquel Gil Corell (València, 1921-2003), Vicent Ventura i
Beltran (Castelló de la Plana, 1924-1988) i Joan Olmos Llorens (Massamagrell,
1947). Aquest va ser un dels pocs intents de mobilitzar a la població en contra
de l'autopista A7. Una crònica sobre eixa trobada de l’escriptor i periodista Toni
Mollà Orts (Meliana, 1957) que il·lustrà molt bé l’ambient. Explica que com
Vicent Ventura era un optimista patològic no es va desanimar davant el poc
ressò que tingué la convocatòria ecologista, tot veient la impossibilitat
d’obtenir suport social per aturar la infraestructura assegurà que... "Tal volta amb el pas dels anys, l’A7 es
convertiria en el carrer Major dels Països Catalans".
 |
| Arxiu RMiB |
La Mola de Cortes de Pallars
Als boscos de la Mola de Cortes
de Pallars encara hi quedava una xicoteta població de cabra salvatge (Capra
pirenaica) que havia fugit de l'extinció, gràcies al seu aïllament. Sens dubte
tenien una càrrega genètica singular, malgrat això, per a reforçar la seua
població amollaren seixanta exemplars provinents de la serra de Cazorla, Jaén, tot
i que eren d’una població prou diferent i llunyana.
Moviment Obrer al País Valencià
El Moviment Obrer al País Valencià estigué molt actiu aquest any. El mes d'abril es convocà vaga en la indústria tèxtil d’Alcoi, 6.000 obrers aconseguiren paralitzar tota la producció demanant millores salarials. Després de deu dies d’atur arribaren a un acord amb els empresaris. També hi hagué vaga a les drassanes de la Unión Naval de Levante i durs enfrontaments dels antiavalots contra els 1.600 obrers de les drassanes de Manises. La banca també estigué en lluita demanant un conveni per a tot el sector. El 13 de juliol Alts Forns del Mediterrani (AHM) va absorbir l'acereria en Port de Sagunt que pertanyia a Alts Forns de Biscaia (AHV).
Incendis al País Valencià
El 23 de setembre es va produir
un incendi que cremà 3.055 hectàrees de les quals 1.835 eren de pinar. Afectà els
termes de Simat de la Valldigna, Barxeta, Rafelguaraf i Xàtiva que fins al 25 de
setembre no es pogué apagar. A Castelló es van produir dos grans sinistres que
cremaren més 500 ha i un a València, a més va morir una persona a conseqüència d’un
foc forestal a Castelló. A Alacant es van declarar 63 incendis que cremaren
2.489,5 Ha, a Castelló foren 82 sinistres que calcinaren un total de 2.340 Ha i
a València se'n van produir un total 148 abrusaments que calaren foc i
cendrejaren un total de 10.897 Ha.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
 |
| Collage RMiB |
El carnisseret de Màlaga, nou president del govern
El 2 de gener jurava el seu
càrrec el nou president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro (Madrid,
1908-1989), es convertia en el primer civil que presidia un gabinet franquista
des del triomf del colp militar de 1936. En eixe moment exercia de fiscal de
l'audiència de Màlaga i quan els sollevats capturaren la ciutat, el van nomenar
fiscal militar. Va destacar-se per la seua acarnissada actitud contra els
republicans, que significà que li ficaren el malnom del carnisseret de Màlaga.
Es va caracteritzar per acabar les vistes judicials massa aviar i
finalitzar-les amb aquesta frase: "Els fets provats i sotmesos només
mereixen pena de mort". Va participar en les condemnes a mort de 4.300
republicans. Encara que eixos anys finals del franquisme es lluitava per a
mantenir la moralitat del poble. La premsa del Moviment acusava unes joves
gallegues de fer “Streaking”
(nudisme) d’anar per la Gran Via de Vigo amb “las prendas más cortas que dispone el vestuario femenino en ropa
interior”. Per acabar afegint que davant la presència dels municipals van
fugir! En l’àmbit científic destacà que l’estat espanyol llançà a l’espai el
seu primer satèl·lit, l’Intasat-1.
 |
| Collage RMiB |
Franco de caça
Tot i que el dictador estava molt
delicat de salut continuava anant de cacera. El 15 de gener publicaren que
havia marxat a Ciutat Real en companyia d’Arias Navarro, on va fer dues
jornades en les quals mataren 2.750 perdius.
 |
| Collage RMiB |
Ingrés del Dictador
Mostra de la seua senilitat fou
que el 19 de juliol hagueren d’ingressar al dictador en l’hospital, en estat
molt greu per culpa d’una flebitis, llavors delegà els seus poders al príncep
Joan Carles.
 |
| Collage RMiB |
Assassinat de Salvador Puig i Antich
El règim franquista volia
venjança per recent mort de Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973). Per això el 2
de març, a pesar de les fortes pressions internacionals no dubtaren a executar
a l’anarquista Salvador Puig i Antich (Barcelona, 1948-1974) i a l’alemany de
l’est “Heinz Chez” Georg Michael Welzel (Cottbus, 1944-1974). Puig i Antich era
un militant anarquista del grup Mil, dels Grups Autònoms de Combat, tingué la
mala sort que en la seua detenció va morir un dels policies que el prenien.
 |
| Collage RMiB |
La crisi del petroli
canvià els cotxes, i la societat
L’augment del preu petroli trencà
el període d’expansió econòmica del període 1970-1973 per provocar l’augment
simultani de la inflació i l’atur, l’estagflació, que obligà els estats a
mamprendre polítiques antiinflacionistes. L’impacte de la manca de petroli fou
tan fort que el Regne Unit va declarar la setmana laboral de tres dies, per a
reduir l’escassesa energètica que agreujà la vaga minera.
 |
| Collage RMiB |
La crisi del petroli havia canviat la societat, havia obert camí a nous valors com era l’economia en el consum dels cotxes. El Seat 850 s’anunciava com el quatre cilindres que gastava menys, afegint que aleshores hi havia circulant per tot l’estat 650.000 Seat 850. Una altra innovació que començà fou el del cotxe elèctric. En el primer Saló Internacional sobre l’home, l’ambient i els problemes energètics de Milà, l’empresa FIAT presentà un prototip de cotxe elèctric.
La Llei Muskie de 1970 als Estats
Units, també coneguda com la llei de l’aire net, obligava les empreses
automobilístiques a reduir les substàncies contaminants que emetien els tubs
d’escap dels cotxes, els va donar com a termini per a implantar-les fins a l’any
1975. Doncs aquest 1974, sols l’empresa japonesa Mazda havia aconseguit
implantar-les al seu vehicle Mazda Luve AP2. Llavors l’empresa nord-americana
Ford, la Volvo i GM demanaren un ajornament dels terminis que exigia la
legislació. Les minves d’emissions que demanava la llei eren d’un 90% en l’òxid
de carboni per a 1975 i d’un 90% en l’òxid d’hidrogen per a 1976.
 |
| Collage RMiB |
SOFICO, la corrupció del tardofranquisme
El Grup Sofico es va fundar en 1962
amb l’objectiu de construir, vendre i arrendar apartaments a la Costa del Sol, principalment
a Estepona. En poc temps i donat el volum de negoci va crear la secció Sofico
Inversiones, per a captar capital a canvi d’un interés del 10% anual. El negoci
s’accelerà espentat per un equip de venedors persuasius i anunciaren que
pujaven la rendibilitat dels dipòsits al 12%. Llavors el negoci sols donà per a
cobrir el pagament d’interessos, mentre tots els que havien comprat habitatges
en plànols s’impacientaven en no vorer el començament d’obres. Això provocà una
fugida de l’empresa cap endavant, perquè obriren sucursals en l’estranger per a
buscar finançament. En 1969 obriren els dipòsits als xicotets inversors. El
propietari de Sofico, Eugenio Peydró Salmerón, un emprenedor d’Almeria, va
col·locar en el consell d’administració del grup a franquistes destacats, com
procuradors i militars. El 28 de novembre un dels creditors del grup demanà la
fallida de la societat. Llavors l’empresa tenia uns actius de 783 milions i un
passiu d'11.893 milions de pessetes. El juí es va celebrar en 1987, sols
condemnà Peydró i al seu fill, tots els franquistes del consell
d’administració. Finalment, ni Eugenio ni el seu fill anaren a presó, ni tampoc
pagaren les indemnitzacions en declarar-se insolvents.
 |
| Collage RMiB |
PSOE, el congrés de Suresnes i l’aparició de González!
El Partit Socialista Obrer
Espanyol (PSOE) va celebrar el seu 25 congrés a la localitat francesa de
Suresnes, de l’11 al 13 d’octubre. Intentaren renovar el partit fundat en 1879,
per a impulsar l’organització després de l’eixample que havien donat els
portuguesos amb la seua revolució. Bona part de les federacions volien com a
secretari general al sindicalista Nicolás Redondo Urbieta (Barakaldo,
1927-2023), però ell no acceptà el càrrec, llavors resolgueren triar a
l’advocat sevillà Felipe González Márquez “Isidoro” (Dos Hermanas, 1942).
González va comptar amb el suport incondicional dels dirigents socialdemòcrates
europeus: Willy Brandt (Lübeck, 1913-1992) i François Mitterrand (Jarnac,
1916-1996).
Algunes fonts assenyalen que
foren els Serveis Secrets (SECED) espanyols i la CIA Nord-americana els que
espentaren a González cap a la direcció del PSOE. El general José Faura Martín
(Ceuta, 1931-2017) i l’agent del SECED Manuel Fernández Monzón facilitaren
passaports als joves advocats sevillans i, fins i tot els escoltaren, tot
mentre uns altres espies s’entrevistaven amb Redondo per a convéncer-lo que
renunciarà a la seua candidatura a la secretaria general.
El comissari Manuel Ballesteros va comptar a la periodista Pilar Urbano Casaña (València, 1940): “Als socialistes no se'ls detenia, als comunistes, sí. Estant jo en la Brigada Social, eixa era una indicació dels comandaments”. Amb aquesta jugada es garantien una transició tranquil·la i controlada, desplaçant del protagonisme de l’esquerra al Partit Comunista (PCE) i descafeïnant als socialistes. Felipe González acceptà el suport del SECED en entendre que no constituïa cap traïció, ni tan sols un signe d'oportunisme, sinó un gest de maduresa i pragmatisme, que serviria d'inspiració en el futur! A Faura el recompensaren amb el càrrec de Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit. González ho va tindre molt clar des d’un principi, en 1979 va argumentar: “Marxisme o jo”. Cosa que confirmà amb el referèndum de l’OTAN. (Grimaldos, 2006; Urbano, 1997)
Lleis i declaracions d’espais naturals
El mes de desembre el franquisme
aprovà el decret Llei: Estatut Jurídic del Dret d'Associació Política. Fou
l'oportunitat que esperava el Moviment Veïnal per a poder legalitzar les seues
associacions. Les primeres havien funcionat clandestinament des de finals dels
anys seixanta, principalment amb el suport de rectors progressistes que cediren
les parròquies per a les primeres reunions.
El 27 de juny es va promulgar la
Llei d'Assagadors 22/1974. Els assagadors són vies pecuàries o veredes de
domini públic destinades al trànsit del bestiar. No són susceptibles de
prescripció ni d'alienació, ningú pot usurpar-les. Si voleu ampliar informació
dels camins ramaders en aquest mateix bloc, punxeu l’enllaç.
El 9 d’agost, mitjançant el
Decret 2615/1974, es va constituir el parc nacional de Timanfaya, en l’illa de
Lanzarote. Amb ell van protegir 5.107 hectàrees de paisatge volcànic, els cons
volcànics, el Malpaís, les calderes, les muntanyes de foc, així com tots els
processos de colonització natural per part de la vegetació i la fauna.
El mes de novembre es va crear el
Refugi de Rapinyaires de Montejo, que impulsà i des d’aleshores administrà WWW
Espanya, llavors ADENA. Va convertir-se en el primer cas de custòdia del
territori a l’estat. Amb ell es volgué protegir un espai de gorgues fluvials ple
d’aus rapinyaires rupícoles, on destacaven per la seua importància les
poblacions de voltors (Gyps fulvus) i d’aufranys o milopes (Neophron
percnopterus). Montejo té 2.100 hectàrees de municipis tant segovians com
burgalesos, fins i tot abasta també els congostos de Riaza. Entre els seus impulsors
va destacar Felix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, 1928-1980), i com a conservador
i impulsor és necessari destacar la tasca duta
terme pel Dr. Fidel José Fernández y Fernández-Arroyo (Madrid,
1957-2022).
 |
| Collage RMiB |
Una lloba que matà
dos xiquets?
El mes de juliol, presumptament
una lloba va matar dos xiquets i va ferir una adolescent, a San Cibrao Das
Viñas. El governador civil d’Ourense, Daniel Regalado Aznar (Ferrol, 1938) va
prendre mesures dràstiques, autoritzà l’enverinament de les feristeles de la
zona, també van fer batudes. Fins i tot els veïns s'emportaven l'escopeta quan
anaven a treballar al camp i guardaven als xiquets en gàbies improvisades
mentre feien la feina de casa. L’ordre que rebien els xiquets era “No isques de
casa, que et menjarà el llop”.
L’accident provocà una forta
polèmica entre els científics que afirmaven que els responsables eren gossos
assilvestrats. D’altra banda, els ramaders aprofitaren per a demanar l’extermini
dels llops. Rodríguez de la Fuente va ser dels primers que alçà la veu per defensar
al llop, per això es va convertir en el centre de les crítiques més feroces. La
pràctica totalitat del periodisme intentà analitzar la controvèrsia prioritzant
els arguments científics. Alguns eixamples foren el cas del biòleg i periodista
Joan Senent-Josa (Barcelona, 1947) que publicà en la revista Triunfo un article
analitzant la dualitat urbana/rural de la percepció de la natura. També ho va
fer el periodista Escolástico Medina García “Tico Medina” (Píñar, 1934-2021), des
del suplement dels diumenges del diari ABC, un altre que intervingué en les
polèmiques Ramón de Madariaga, secretari d’ADENA per a insistir que l’extermini
dels llops no era cap solució.
ONU (PNUMA) Programa per a protegir els mars regionals
Aquest programa va impulsar convenis
i plans d'acció per a aturar la degradació dels mars regionals (RSCAP). Van ser
acords dels països riberencs per abordar la degradació en l’àmbit regional. En
un principi es van centrar en la contaminació del mar, com els vessaments de
petroli i el moviment de residus perillosos, així la contaminació que provenia
de terra, com eren els vessaments de plàstics, les aigües residuals i l’excés
de nutrients. L'objectiu era promoure la governança regional dels oceans per a respondre
als problemes amb noves polítiques i iniciatives com “l'economia blava”. Entenent
economia blava com la que reconeix la importància dels mars i els oceans com a
motors econòmics, pel seu gran potencial per a la innovació i el creixement.
 |
| Collage RMiB |
Conferència de
Cocoyoc, origen del mite del desenvolupament sostenible
Bassat en José Manuel
Naredo (Madrid, 1942)
Malthus en la seua obra: "Definicions en Economia Política"
(1827) va avisar que la introducció de nous termes era una garantia d’èxit,
perquè els conceptes originals arrelen amb facilitat en la consciència
col·lectiva. Aquesta història és un eixample de la introducció del mite del desenvolupament
sostenible.
Després del Primer Informe del
Club de Roma que demostrava els límits del creixement, en octubre de 1974 a Cocoyoc
(Mèxic), per a complir amb manament de
les Nacions Unides per al Medi Ambient, celebraren un simposi sobre els models
d'utilització dels recursos, el medi ambient i les estratègies de
desenvolupament, que organitzà el PNUMA i la UNCTAD. En ell es va signar la
Carta de Deures i Drets dels Estats. Les nacions devien comprometre’s a establir
les seues pròpies polítiques ambientals i de desenvolupament, a més de complir-les.
L’objectiu era crear un nou ordre mundial, en el qual es prioritzarà la
satisfacció de les necessitats fonamentals per a tota la humanitat mentre es
garantia el manteniment de la salut del planeta.
A l'hora de redactar el document
de compromisos, Ignacy Sachs (Varsòvia, 1927-2023) proposà gastar la paraula
"eco-desenvolupament", una mena de terme de compromís per a conciliar
l'augment de la producció i riquesa dels països més pobres, però mantenint el
respecte als ecosistemes, per a mantenir les condicions d'habitabilitat de la
terra.
Immediatament, el president de
Mèxic Luis Echeverría Álvarez (Ciudad de Mèxic, 1922-2022), va adoptar-lo com a
idea força, en entendre que el seu país podria assolir el mateix nivell de
desenvolupament que els seus veïns rics, i damunt respectant els límits
planetaris. Però això implicava que el primer món hauria de rebaixar el seu
nivell de vida, no trigà res a eixir Henry Kissinger vetant l’aprovació del
text per culpa de la inclusió del terme "eco-desenvolupament”. Puix per a
substituir-lo adoptaren el terme màgic de "desenvolupament
sostenible" (self sustained growth)
i l’eco-desenvolupament quedà oblidat definitivament.
En les conclusions asseguraren que
teníem davant una greu amenaça provocada pels límits de les necessitats humanes
i pels límits dels recursos físics del planeta, tot i que rebutjaven difondre visions
apocalíptiques o il·lusions que l’optimisme tecnològic seria la solució. Sens
dubte eren uns arguments encertats, però no canviaren res. Demostraren que una
cosa eren les idees dels intel·lectuals i els fets demostrats pels científics, i
una altra ben diferent era la realitat i els objectius de les classes
dirigents, tant polítiques com econòmiques.
El concepte de desenvolupament
sostenible l’havia introduït Walt Whitman Rostow (Nova York, 1916-2003) quan va
classificar les diferents societats des d’un punt de vista econòmic. Aviat
autors com Herman Daly (Houston, 1938-2022) matisaren que el "desenvolupament
sostenible" era un "desenvolupament sense creixement", contradient
l'accepció comuna de desenvolupament com a sinònim de creixement.
Amb el temps, ens hem adonat que la
sostenibilitat és quelcom massa ambigu, el precís per a vendre’ns un concepte
buit, una recepta placebo perquè res canviés. Aquest terme difós es va
convertir en desig retòric perquè sempre fou quelcom impossible. El propòsit de
fer més una societat "sostenible" des del punt de vista del desenvolupament
econòmic sols evidenciava preocupació per la salut dels ecosistemes que mantenien
la vida en la Terra, però prou més. En realitat pretenia que res canviés, que
tot continuarà igual en un creixement econòmic infinit, tot i que respectant
els límits físics dels recursos planetaris! Una volta implantat el terme de
“creixement sostenible”, ens adonarem de la insostenibilitat del model econòmic
que ens havien imposat en la revolució industrial. Ens adonarem que no anava a
canviar res, que continuarem cap al precipici del col·lapse, i sense minvar la velocitat.
 |
| Collage RMiB |
L’escàndol del Watergate
El 9 d’agost renunciava al seu
càrrec el president dels Estats Units d’Amèrica, Richard Milhous Nixon (Yorba
Linda, 1913-1994), a conseqüència del conegut com l’escàndol del Watergate. Aquesta
immoralitat va esclatar a conseqüència dels intents del màxim dirigent dels EUA
d'encobrir la seua implicació en les escoltes il·legals que realitzaren els
republicans el 17 de juny de 1972, en la seu del Comité Nacional Demòcrata a
Washington, en l'edifici d'oficines Watergate. Eixe dia es van detindre cinc
lladres, que després d’una complexa investigació es va demostrar que estaven
relacionats amb el mateix president. Aquest incident es va convertir en el
pitjor oprobi polític ocorregut als Estats Units. El 8 de setembre, el nou
president Gerald Ford (Omaha, 1913-2006) va indultar de tots els delictes que
haguera comés el seu predecessor.
 |
| Collage RMiB |
Revolució dels Clavells
El 25 d'abril començava a
Portugal la Revolució dels Clavells. L'exercit provocà la caiguda del règim
dictatorial que havia imposat António de Oliveira Salazar (Vimieiro, 1889-1970)
i que en eixe moment comandava Marcelo José das Neves Alves Caetano (Lisboa, 1906-1980).
Finalitzaven quaranta-vuit anys de dictadura i s'encenien les flames de la
il·lusió de la resta de pobles ibèrics.
Prohibició de la caça a Ginebra
El cantó Suís de Ginebra va
prohibir la caça en la seua jurisdicció, després d’aprovar-lo la ciutadania en
un referèndum on el 72% dels vots es manifestaren en contra de continuar amb l'activitat
cinegètica. Després de quaranta-cinc anys sense caçar la natura del Cantó està
pletòrica. En contra dels arguments dels caçadors que asseguren que ells són
els que mantenen l’equilibri natural, s’ha demostrat que els porcs senglars
encara no han acabat amb els cultius, ni amb la resta d'espècies d’aquest racó
del centre d’Europa. L'equilibri natural funciona millor que mai!
Worldwatch Institute
Lester Russel Brown (Bridgeton,
1934) va fundar l'Institut d'Observació del Món (Worldwatch Institute). És una
organització de recerca independent que treballa amb l’objectiu d’aconseguir una
societat sostenible ambientalment, i socialment justa. Creuen que és possible que
les necessitats de tota la població estiguen satisfetes sense amenaçar la salut
del medi natural o el benestar de les generacions futures. Cada any des de 1984
publiquen l’informe "l'estat del món".
Es considera com una de les publicacions més serioses, ambicioses i treballades
sobre Estratègia Ambiental, tot i que els sectors més propers al poder els
acusen de tindre tendència a ser massa catastrofistes.
Proves nuclears i nous estats nuclears
La Xina va renunciar fer més proves
nuclears atmosfèriques, llavors sols quedà França fent-les, la resta de països
nuclears havien renunciat a contaminar l’atmosfera amb la radioactivitat dels
seus artefactes explosius. El 16 de maig, l’Índia va anunciar que havien
desenvolupat la seua bomba atòmica i
s’afegiren a la llista de països amb armament nuclear.
El cub de Rubik
Entre les fites internacionals
cal destacar que Ernő Rubik (Budapest, 1944) va crear el cub de Rubik, que en
principi tan sols era una eina per a treballar amb els seus estudiants.
Accident químic de
Flixborough
L’1 de juny esclatà una planta
química a Flixborough, a Anglaterra, que provocà la mort de 28 persones i 36
ferits. La sort fou que era un jorn festiu i sols hi havia 72 treballadors en
les instal·lacions. Tot es va desencadenar en produir-se una fuita massiva de
ciclohexà calent en un dels reactors, que es va prendre, esdevenint una explosió
massiva que va enderrocar tot el lloc. Aquesta catàstrofe provocà l'aprovació
de la Llei de seguretat i salut en el treball del Regne Unit, eixe mateix any.
La hipòtesi Gaia
En 1917 John Scott Haldane
(Edimburg, 1860-1936) va ser el primer biòleg que va usar el terme
d’organicisme per a descriure la idea filosòfica que creu que l'univers i les
seues parts són un tot orgànic i, per analogia, un únic organisme viu.
Aquest any, James Ephraim
Lovelock (Letchworth, 1919-2022) i Lynn Margulis (Chicago, 1938-2011) van
enunciar la hipòtesi Gaia. En ella proposaven que el conjunt d’éssers vius es
comportaven com si foren un superorganisme, que podia maniobrar per a regular
la composició de l’atmosfera i el clima, cercant el seu benefici i la seua
supervivència. Llavors definiren Gaia com una entitat complexa, formada per la
biosfera, els oceans i la terra, que en conjunt conformen un sistema cibernètic
de retroacció, que cercava establir un entorn físic i químic òptim per a la
vida. Tot això a pesar que Gaia estava formada per organismes vius i autònoms, que
interaccionen entre ells permetent la continuïtat de la vida. Per a mantenir la
vida, Gaia controlaria activament els éssers vius. Estaven convençuts que
l’aire, (tots els gasos atmosfèrics i la seua proporció) eren resultat de la
vida, i que la temperatura de la Terra la regulaven els organismes o “gaians”.
Ambdós científics eren conscients
que aquesta hipòtesi no es podria provar mai, però davant les fortes crítiques
fundades que van rebre, tant Lovelock (2003) com Margulis acabaren acceptant l’evidència
que cap organisme pot alimentar-se dels seus propis residus, i acabaren
rebutjant la seua proposta original que Gaia fora un organisme. Tot i que
continuaren defensant que els processos biològics influeixen i van evolucionant
juntament amb els processos físic-químics de l’atmosfera, del sòl i dels
oceans.
Els evolucionistes neodarwinistes
criticaren que les relacions cooperatives entre organismes que defensava la
teoria de Gaia, eren incompatibles amb la selecció natural que protagonitzen organismes
egoistes. Llavors si Gaia era un organisme, devia haver evolucionat competint
amb altres gaies o planetes. A més criticaven que Gaia semblava ser un ésser
teleològic, un Déu amb capacitat de fer previsions i planificacions conscients.
Per a rebatre les crítiques van haver de reformular la seua hipòtesi, llavors
proposaren una Gaia Forta, que s’adaptava el seu entorn per a beneficiar als
organismes i definiren Gaia com un sistema homeostàtic (Gaia homeostàtica),
resultat de la interacció entre la biota i la biosfera, puix hagueren d’admetre
que la vida s’adapta mitjançant la selecció natural.
Carlos de Castro Carranza, en
2008 va defensar que Gaia seria, doncs, un organisme creat pels diferents organismes
i ecosistemes que el conformaven, que establien una relació de macrosimbiosi,
com les que formen un liquen que són el resultat de l’associació d’un fong i una
alga o un cianobacteri. Partint de la definició d’organisme com un ésser
complex amb funcions d’autoreparació, metabolisme i amb potencial de
reproduir-se al llarg de la seua història, llavors això permet que un bacteri,
un arbre, un termiter o “Gaia” siguen organismes (Castro, 2008).
PUBLICACIONS
Guia d’Amfibis i Rèptils Espanyols
Es va publicar la "Guía de
Anfibios y Reptiles Españoles" d'Alfredo Salvador Milla (Madrid, 1950), va
ser una obra pionera d'un grup faunístic molt desconegut aleshores. Aquesta
obra es va convertir en la base de l'herpetologia espanyola moderna, incloïa
mapes de distribució i acurades descripcions per ajudar a la identificació de
les diferents espècies.
 |
| Mario Gaviria en 1979 en la Clave, RTVE |
Mario Gaviria i el territori valencià
Gràcies a una ajuda de la Fundació March, el navarrés Mario Gaviria es va mudar a Benidorm en 1972, per a desenvolupar el seu Seminari de Sociologia Urbana, Rural i de l'Oci. A la Marina Baixa va desenvolupar una ampla investigació que va difondre en diverses publicacions. Entre ells va coordinar el llibre “Ni desarrollo regional, ni ordenación del territorio. El caso valenciano” (1974). Es tracta d’un recull de treballs de diferents autors que analitzen problemes econòmics, demogràfics i d’ordenació del País Valencià. Té capítols dedicats a la Ford, a la nuclear de Cofrents, a un desenvolupament en contraposició a la societat. Dins d’ell Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017) signà un estudi sobre la siderúrgia de la IV Planta de Sagunt.
Ramon Margalef “Ecologia”
“La Ecología” de Ramon Margalef va ser una altra de les publicacions
destacades aquest any. Es un tractat d’ecologia pioner amb la intenció de
convertir-se un text de referència per als estudiants universitaris. Dona un
repàs a matèries com la Biogeografia, l’Ecologia Descriptiva, l’Ecologia
Tròfica, l’Ecologia Demogràfica, els Ecosistemes en el temps i en l’espai, per
a finalitzar amb una síntesi de Teoria Ecològica. La seua modernitat va radicar
en la seua presentació, que va fugir de la típica neutralitat dels manuals, per
a donar pas a la creativitat i la polèmica en una ciència que no és estàtica, que
està en constant evolució.
Ivan Illich: “Energia
i Equitat”
El polièdric Ivan Illich (Viena, 1926-2002) que fou qualificat d’anarquista, va ser un encertat crític de la modernitat. Començà plantejant-se l’educació, va seguir per la medicina, els treballs alienadors o el consumisme, per això se li ha inclòs dins del corrent antiindustrial. En aquesta publicació parteix del concepte d’equitat, considerat com un principi ètic normatiu associat a la idea de justícia; una idea que engloba totes les accions que pretenen cobrir les necessitats i els interessos dels diferents, especialment d'aquells que estan en desavantatge. Després ho relaciona amb la crisi energètica, la del transport i del repartiment injust de la riquesa. Centra focus en la manera en què la societat industrial modela les relacions socials i la percepció que tenim del nostre espai i el nostre cos. Tot per a finalitzar amb una crítica feroç a la velocitat de la vida moderna, al miratge que provoca eixa acceleració, gràcies als nous mitjans tècnics que sols pretenen aprofundir la nostra esclavitud.
Fonts i referències:
Assemblea d’Amics de
la Natura a Pamplona, document de conclusions:
https://congresodeornitologia2018.blogspot.com/2018/09/
Associació Veïns
Benimaclet:
https://avvbenimaclet.wordpress.com/
Associació Veïns Malva-rosa:
https://valenciaactua.es/malvarrosa-asociacion-de-vecinos/
Benidorm Manifest
AEORMA:
https://www.ecologistasenaccion.org/wp-content/uploads/2023/03/manifiesto-de-benidorm-1974.pdf
Carlos Arias Navarro:
Congrés de Suresnes i
González:
Grimaldos, Alfredo. (2006). “La CIA en España”. Editorial
DEBATE.
https://drive.google.com/file/d/12Ws4ElFkDX045K_AkdWExY20RHUy5paQ/view
Grimaldos, Alfredo. (2013). “Las claves de la Transición
1973-1986 (Para adultos)”. Grup Editorial, 62.
Urbano, Pilar. (1997) “Yo entre en el CESID”. Plaza &
Janes.
Declaració de Cocoyoc:
https://revistasonline.inap.es/index.php/DA/article/view/4549/4603
Desenvolupament
Sostenible:
José Manuel Naredo (1997). “Sostenibilidad, diversidad y
movilidad horizontal en los modelos de uso del territorio”
http://habitat.aq.upm.es/cs/p2/a006.html
Walt Whitman Rostow (1956) "The
Take-Off into Self-Sustained Growth" EJ.
Eco-desenvolupament:
Sachs, Ignacy (1974) "Ambiente y estilos de desarrollo,"
Comercio Exterior. Vol. XXIV, Núm. 4 (abril):360-368.
Economia 1974:
Dossier d’Economia Internacional.
Revista Econòmica de Catalunya. Col·legi d’Economistes de Catalunya. 1988.
https://crei.cat/wp-content/uploads/2016/07/gali-salaimartin_rec1988.pdf
Escàndol de SOFICO:
https://es.wikipedia.org/wiki/SOFICO
Gaia:
Lovelock, J.E.; Margulis, L.
(1974). "Atmospheric homeostasis by and for the biosphere: the gaia
hypothesis". Tellus A. 26 (1–2): 2–10. Bibcode:1974Tell...26....2L.
doi:10.3402/tellusa.v26i1-2.9731. S2CID 129803613.
De Castro-Carranza, C. (2008) “El
origen de Gaia. Una teoría holista de la evolución” Ed. Abecedario.
Incendis de 1974:
Iván Illich:
Illich, I. (1974) “Energia y
Equidad”. Ed. Barral
Llops assassins a
Ourense:
TABERNERO, C. (2023) “Lobos, pastores, ciencia y
espectáculo: dualidades urbano/rural y la construcción del medioambiente en el
tardofranquismo”. UABDIVULGA.
https://www.acueducto2.com/los-lobos-de-siete-picos/6802
Meliana i l’A7:
https://www.diarilaveu.cat/columnistes/rescatem-lap-7-443417/
Parc Nacional de
Timanfaya:
RAMOS-GOROSTIZA, J.L. (2006) “Gestión ambiental y política
de conservación de la naturaleza en la España de Franco”. Revista de Historia
Industrial. Núm 32. Any XV.
Ramon Margalef:
Margalef, Ramon (1974) “Ecología”. Editorial Omega.
Refugi de Rapinyaires
de Montejo:
Música i pel·lícula recomanades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada