Passa al contingut principal

Any 1973

  

Postal de Peníscola 1973

La primera volta que es va paralitzar la construcció d’una central nuclear a l'estat espanyol va ser gràcies als veïns del Baix Maestrat. En 1966 Hidroeléctrica Española, S.L. (IBERDROLA des de 1992) havia aconseguit autorització del govern per a instal·lar una central nuclear de 500 Megawatts a la Serra d'Irta, cal recordar que hui aquest espai està declarada parc natural

Una volta es va fer públic el projecte, l’ajuntament de Peníscola amb suport d'empresaris turístics presentaren un conflicte contenciós administratiu per intentar aturar-la. Basaren l'argumentació jurídica en què els terrenys on anaven a fer-la estaven declarats com sòl urbà pel Pla d'Ordenació Urbà de 1960, per tant eren incompatibles amb una instal·lació industrial. El conflicte judicial es va allargar nou anys fins a 1973 i finalment el Tribunal Suprem donà la raó a l'ajuntament, anul·lant l'autorització per a la construcció de la nuclear. La venjança fou molt dura, com que no pogueren fer la nuclear de Peníscola, Hidroelectrica aconseguí fer la de Cofrents.

Els veïns ben segur que no es consideraven ecologistes, però defensaren la seua terra i el seu projecte de vida, un turisme que era totalment incompatible amb una central nuclear, sense saber-ho es convertiren en pioners antinuclears. Aquest èxit en la defensa de la terra dins d'una dictadura es va silenciar per part de l'estat, ajudà la visió mesetària i centralista dels mitjans de comunicació, inclosa la de la resta d'intel·lectuals de la capital que sempre han menyspreat el que fem els valencians. Prova d’això és que fins i tot el directiu d’AEORMA, el sociòleg Pedro Costa Morata (Águilas, 1947) afirmà que al País Valencià fins a 1975 no hi havia cap Moviment Antinuclear, que aparegué gràcies a l’aparició d’AEORMA-PV. Oblidà que la gent d’Alcossebre, Alcalà de Xivert, Santa Magdalena de Polpís, Peníscola, Benicarló i Vinaròs aturaren una central nuclear.


Interpretació d'una foto de Mario Gaviria en 1976

Aquest any es van conéixer el basc Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) i Josep Vicent Marqués i González (València, 1943-2008) quan coincidiren en unes jornades sobre el desenvolupament organitzades per Llorenç Ferrer Figueras (Barcelona, 1920-2010) a la facultat de Dret de València.

El mes de febrer Gaviria publicà a la revista Triunfo un dels primers articles antinuclears; “La amenza de la energía nuclear”. En ell alertava sobre els perills de les centrals nuclears i de les irregularitats que s’estaven cometent en la seua construcció. Es va basar en informacions obtingudes de les nuclears de Soto de Vergara (Tolosa) i de la de Marina de Cope (Múrcia). També el va publicar al diari Andalán de Saragossa, el Diario de Navarra i la Voz de la Ribera, de Tudela. El ple de l’ajuntament d'aquesta vila acordà per unanimitat el rebuig a la central nuclear. Això juntament amb una forta pressió popular aconseguiren paralitzar definitivament la seua construcció, tampoc feren la murciana. 


Josep Maria Casasayas Truyols (Palma, Mallorca, 1927-2004) fundà, fou el mecenes i el primer president del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). En un principi se centraren en la lluita contra l'urbanisme salvatge que volia acabar en els pocs espais verges que quedaven a les illes. Aconseguiren la protecció de s'Albufera, Cabrera, Mondragó, Sa Dragonera, Sa Canova, la Punta de n'Amer, la Serra de Tramuntana Son Bosc. Paralitzaren urbanitzacions il·legals com Ses Covetes, Llucalcari o Cala Llamp. En 1980 el va dirigir Xavier Pastor (Palma, 1950) que anys després seria director executiu de Greenpeace.


Un altre important grup naturalista que començà aquest exercici foren els murcians d’ANSEAsociación de Naturalistas del Sureste. Alguns naturalistes de les comarques del sud d’Alacant formaren part d’aquest grup anys enrere, quan feien servir el nom de Grupo Ornitológico del Sureste (GOSE).


Linx ibèric, foto de Rafa Muñoz

Al BOE publicaren el Decret 2573/1973 pel qual es protegien totes les aus rapinyaires, cigonyes, grues, alguns anàtids, la cabra salvatge ibèrica, l’ós bru, el linx, el gat salvatge, la llúdria, els mustèlids més escassos, el camaleó i les tortugues de terra.



El mes de setembre a Pamplona es va fer una de les primeres reunions conjuntes de grups naturalistes i ecologistes de l’estat, fou la I Convenció Nacional d’Associacions d’Amics de la Natura. L'organitzaren els navarresos d’ANAN, assistiren ADENA representada pel doctor Félix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, 1928-1980)AEORMA, els canaris d’ASCAN i d’ATAN, els asturians d’ANA i els balears del GOB. Un dels esdeveniments que impulsà aquesta trobada fou la celebració el 22 d'abril de 1970 del dia de la Terra, que va promoure l'organització nord-americana Friends of the Earth, d’aquesta celebració es van fer un ample ressò els mitjans de comunicació de l’estat.


Entre tots els assistents acordaren la constitució de la Unió Nacional d’Amics de la Natura i decidiren reunir-se cada any per mantenir una coordinació d’accions. Entre les ponències presentades parlaren d’aigües residuals, de la contaminació dels rius i atmosfèrica, de residus, d’espais naturals amenaçats, dels boscos, de la gestió de l’ICONA i de les grans multinacionals que volien instal·lar-se a Espanya gràcies als pocs requeriments ambientals de la nostra legislació.

A l'hora de redactar les conclusions mantingueren durs enfrontaments dialèctics i Félix se n'anà  en veure’s sobrepassat pels activistes més combatius. Els Ecologistes acusaren els Naturalistes de ser uns "pardalers moderats”, s'engrandien les diferències entre Ecologistes i Naturalistes



Entrà en funcionament la tercera nuclear espanyola, Vandellòs I, va ser la primera a utilitzar tecnologia francesa de grafit-gas. Aquest reactor era susceptible produir plutoni amb unes senzilles modificacions, amb el qual es podrien fabricar bombes atòmiques

Els grans inversors patris es llançaren a la boixa carrera de la nuclearització, pensant que era un gran negoci, tot gràcies a un conte xinés que assegurava que fer una central nuclear costava 25.000 milions de pessetes, es feia en cinc anys i suposava uns beneficis de 100.000 milions. Era el conte de la lletera nuclear! 


La realitat fou ben diferent, per eixample Ascó costà fer deu anys i una inversió de 250.000 milions de pessetes. Les centrals nuclears no eren cap negoci per les elèctriques, els únics que guanyaven diners a cabassos eren els mercats de capital i els bancs, tot gràcies als interessos dels préstecs, a més de les empreses constructores.


La bomba atòmica espanyola

El mes de juny, el fins aleshores vicepresident del govern, l'almirall Luis Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973), fou l’elecció del "Caudillo" per a la presidència del govern. Havia estat obertament enfrontat amb la branca falangista del règim i aprofità el nomenament per a omplir els ministeris amb tecnòcrates membres de l'Opus Dei. Una de les primeres decisions que prengué va ser reactivar el desenvolupament de la bomba atòmica espanyola, el conegut com a Projecte Islero. Poc després de la formació del govern, el general de l’aire Guillermo Velvarde Pinacho (1928-2018), feia públic que Espanya ja estava preparada per a construir tres bombes atòmiques cada any. 

El dia 19 de desembre Carrero va reunir-se amb el secretari d'estat dels EUA, Henry Alfred Kissinger (Fürth, 1923) per intentar arribar a un acord que reconeguera a Espanya com nou estat atòmic. Els nord-americans es negaren radicalment i l’endemà ETA va culminar la sorprenent “Operació Ogre”. Aquest fou un atemptat que requeria una organització precisa i complexa que fins eixe moment ETA mai no havia demostrat. Fins aleshores sols havien fet atemptats sobtats, a curta distància I amb armes curtes.



Madrid arribaren quatre joves de vint-i-quatre anys totalment inexperts, llogaren un pis i cavaren un gran túnel sota el cèntric carrer de Claudio Coello, l’ompliren d’explosius, es quedaren a l’aguait en un cantó amb el detonador en les mans,  just en el moment que passava el cotxe oficial per damunt, el feren esclatar. El vehicle volà pels aires i caigué dins d’un pati interior, matant a Carrero, al xofer i a un escolta.


Crisi del Petroli de 1973

Aquest intens any, per si faltava quelcom, esclatà la Crisi del Petroli quan el preu del cru pujà molt. L'opinió pública no dubtà, responsabilitzaren als àrabs, als països de l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP). La realitat era prou més complexa, el capitalisme devia reajustar el deteriorament de la balança comercial dels Estats Units que afrontava grans despeses provocades per la Guerra del Vietnam. Això entrà en contraposició monetària amb els superàvits i el fort creixement que tenien Alemanya i el Japó, gràcies a la seua producció industrial.

El president Richard Milhous Nixon (Yorba Linda, 1913-1994) necessitava mamprendre polítiques inflacionistes i va devaluar la seua moneda dues voltes, tot mentre l'atur augmentà i la paritat monetària internacional tremolava. Com els productors de petroli venien el petroli en dòlars, se'n van vorer obligats a augmentar el preu per a compensar la devaluació, tot mentre les reserves de cru nord-americà descendien alarmantment.

Ajudà a empastrar la situació de conflicte internacional que durant la Guerra del Iom Kippur o del Ramadà de 1973, els israelians amb el ferm suport de nord-americans i europeus, derrotaren als àrabs. La derrota va decidir als àrabs a utilitzar el preu del barril del petroli com una arma contra l’economia del Primer Món. El resultat fou un empobriment general planetari, molt més acusat per als països més pobres del Tercer Món. Com totes les crisis també implicà tingué coses bones, aquest fou el detonant de la preocupació per l’estalvi energètic i impulsà la investigació en energies renovables.


A Xile, els militars encapçalats pel general Augusto José Ramón Pinochet Ugarte (Valparaíso, 1915-2006) assaltaren el palau de la Moneda i assassinaren al president Salvador Allende Gossens (Valparaíso, 1908-1973). Començava una ferotge repressió i la posterior dictadura que durà fins a 1990.


Cent huitanta-un països signaren el tractat internacional CITES amb la intenció de regular el comerç d’espècies amenaçades de flora i fauna silvestres, per a protegir-les de la sobreexplotació del comerç internacional.


Arne Næss, foto d’Aagaard Rolf M a la revista Aftenposten

El filòsof noruec Arne Dekke Eide Næss (Slemdal, 1912-2009) en l'article "Els moviments de l'ecologia superficial i l'ecologia profunda: un resum" publicat a la revista Inquiry, proposà el terme Ecologia Profunda.

L’Ecologia Profunda és un conjunt diferent d’assumpcions filosòfiques basades en la premissa que tots els éssers vius són útils i necessaris per a les necessitats humanes, per tant s’ha de fer una nova societat que tinga en compte al Medi i tota la resta d’espècies. Es defineix l'igualitarisme biosfèric, que tots els éssers vius tenen el mateix dret d’autorealitzar-se respecte de la resta. El món natural és un complex sistema de relacions en què l’existència d’un organisme depén de la resta, per tant una interferència humana que implique la destrucció d’altres éssers representa una amenaça per a tots els organismes d’un ecosistema i per als humans mateix. Per tant l’entorn s’ha de respectar i és necessari dotar-lo de drets morals i legals bàsics, que permeten que continue vivint i prosperant, eixos drets són incompatibles amb el concepta acutal de recurs.

Aquesta visió holística del món sols es pot posar en pràctica amb polítiques no coercitives que afavoreixen el declivi de la població humana i el retorn a una vida senzilla. Næss rebutja les classes socials alhora que proposà l'autonomia local i la descentralització com eines per aconseguir un veritable canvi ecològic. Com el més important per als humans és la Natura, cal assolir una cosmovisió ecocentrica.

Næss va prestar molta atenció en denunciar que aquesta filosofia està totalment oposada a l'ecologia "light", acusa el Greenwashing que sols és una etiqueta publicitària per a vendre més, a major preu, amb la pretensió final que res canvie i d’obtenir més beneficis. 





Ernst Fritz Schumacher (Bonn, 1911-1977) amb el llibre "Small Is Beautiful" (1973) va crear el concepte d'economia de permanència que ha evolucionat al més conegut "desenvolupament sostenible". En 1977 publicà el llibre "A Guide fot the Perplexed" que és alhora una crítica al materialisme científic, una exploració de la naturalesa i l'organització del coneixement. Fou el primer a avisar dels perills d'una economia basada en el petroli, un recurs escàs i molt localitzat en llocs allunyats. Schumacher després d'una estada a Birmània es va adonar que el més racional era la utilització dels recursos de proximitat. Defensà la necessitat d'assolir una autonomia econòmica basada en eixos recursos pròxims. També va advertir dels perills que ens ha dut la globalització econòmica molts anys abans que la patirem. Sostenia que la producció tecnològica mai devia erosionar el nostre capital natural, perquè era finit. 


Bioregions europees

La Democràcia Bioregional o Bioregionalisme és un terme encunyat pel poeta anarquista Allen Van Newkirk, però el pare d’aquest concepte i proposta de nova organització social va ser Peter Stephen Berg (Nova York, 1937-2011). Va definir una bioregió com una àrea geogràfica amb condicionants similars, eixes característiques provoquen una cultura versemblant perquè condicionen l’organització social dels seus habitants. Bioregió no es deu confondre amb l’Ecoregió, aquesta darrera sols és una classificació segons els tipus de fauna i vegetació, les bioregions van més enllà perquè depenen de la cultura dels seus pobladors humans.

El Bioregionalisme proposa adaptar les fronteres dels estats als límits de les bioregions, perquè no pot tindre la mateixa organització social un grup que viu al desert que un altre que visca a l’Àrtic. Aquesta proposta està oposada a la Globalització que en ser massa ampla mai no pot tindre cura de les necessitats d’un medi ambient particular. Creia necessari fomentar el consum de proximitat, adaptar la producció dels aliments a les plantes autòctones de cada zona, per tant cerca una sostenibilitat harmònica amb la pròpia bioregió. Els bioregionalistes veuen la humanitat i la seua cultura com una part més de la natura, es focalitzen en construir una relació positiva i sostenible amb el medi ambient, en lloc de centrar-se a preservar una natura segregada de les societats humanes. 





Ernest Callenbach (Williamsport, 1929-2012) va popularitzar el Bioregionalisme en l’obra “Ecotopia” (1975). En ella conta un viatge d'un periodista, realitzat en 1989, a un país fictici anomenat EcotopiaEstà format per una Bioregió que engloba els estats d’Oregon, Washington i el nord de Califòrnia, és un nou estat independent dels EUA. Descriu un país sense contaminació, amb un consum i una producció sostenibles, amb un transport basat en trens d’alta velocitat, en les ciutats es fa amb taxis, autobusos i tramvies, tots ells elèctrics, la producció d’energia prové totalment de fonts renovables, hi ha una completa igualtat entre homes i dones, a més tenen un tipus de família oberta respecte del sexe i el gènere. On hem de signar per poder mudar-mos a Ecotopia? 



Es va publicar per fascicles la Gran Enciclopedia de la Regió Valenciana. L’obra que tenia 12 volums la coordinaren Xavier Ribera Peris i Maria Teresa Mars Ivars, la dirigí Manuel Mas. Col·laboraren grans intel·lectuals valencians com Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981), Ernest Lluch i Martín (Vilassar, 1937-2000), Vicente Gascón i Pelegri (Tavernes de la Valldigna, 1915-2004), Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), Lluís Font de Mora Montesinos (València, 1936), Alfons Cucó i Giner (València, 1941-2002), José Climent Barber (Oliva, 1927-2017), Manuel Calduch i Almela (Vila-real, 1901-1981), Ricard Blasco Laguna (València, 1921-1994), Enrique Pla Ballester (Ontinyent, 1922-1988) o Vicente Aguilera Cerni (València, 1920 - 2005).




Comentaris