Any 1973

  

Collage RMiB

ECOLOGISTES

La primera volta que es va paralitzar la construcció d’una central nuclear a l'estat espanyol va ser gràcies als veïns del Baix Maestrat. En 1966 Hidroeléctrica Española, S.L. (IBERDROLA des de 1992) havia aconseguit autorització del govern per a instal·lar una central nuclear de 500 Megawatts a la Serra d'Irta, cal recordar que hui aquest espai està declarada parc natural. 

Una volta es va fer públic el projecte, l’ajuntament de Peníscola amb suport d'empresaris turístics presentaren un conflicte contenciós administratiu per intentar aturar-la. Basaren l'argumentació jurídica en què els terrenys on anaven a fer-la estaven declarats com sòl urbà pel Pla d'Ordenació Urbà de 1960, per tant eren incompatibles amb una instal·lació industrial. El conflicte judicial es va allargar nou anys fins a 1973 i finalment el Tribunal Suprem donà la raó a l'ajuntament, anul·lant l'autorització per a la construcció de la nuclear. La venjança fou molt dura, com que no pogueren fer la nuclear de Peníscola, Hidroelectrica aconseguí fer la de Cofrents.

Els veïns ben segur que no es consideraven ecologistes, però defensaren la seua terra i el seu projecte de vida, un turisme que era totalment incompatible amb una central nuclear, sense saber-ho es convertiren en pioners antinuclears. Aquest èxit en la defensa de la terra dins d'una dictadura es va silenciar per part de l'estat, ajudà la visió mesetària i centralista dels mitjans de comunicació, inclosa la de la resta d'intel·lectuals de la capital que sempre han menyspreat el que fem els valencians. Prova d’això és que fins i tot el directiu d’AEORMA, el sociòleg Pedro Costa Morata (Águilas, 1947) afirmà que al País Valencià fins a 1975 no hi havia cap Moviment Antinuclear, que aparegué gràcies a l’aparició d’AEORMA-PV. Oblidà que la gent d’Alcossebre, Alcalà de Xivert, Santa Magdalena de Polpís, Peníscola, Benicarló i Vinaròs aturaren una central nuclear.

Interpretació d'una foto de Mario Gaviria en 1976

L'estiu no més acabat d'anomenar com a catedràtic de Medicina de la Universitat de València i alhora rector, Rafael Báguena Candela (València, 1922-1990) seguint instruccions de la Direcció General de Seguretat i del Ministeri d'Educació, expedientà a 312 estudiants i professors progressistes, va prohibir-los l'accés a la facultat. Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017) i Josep Vicent Marqués i González (València, 1943-2008) patiren eixes porgues franquistes i Mollà se n'anà a París. Allí entrà a treballar amb el sociòleg exiliat Manuel Castells Oliván (Hellín, 1942) i conegué a Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) i al sociòleg i filòsof francés Henri Lefebvre (Hagetmau, 1901-1991). Eixes amistats i contactes ajudaren molt a la germinació de l'ecologisme valencià dels anys vinents. En 1979 com a premi pels serveis prestats al franquisme terminal, a Báguena l'anomenaren senador per l’UCD.

Mario Gaviria i Josep Vicent Marqués coincidiren en unes jornades sobre el desenvolupament organitzades per Llorenç Ferrer Figueras (Barcelona, 1920-2010) a la facultat de Dret de València. 

El mes de febrer Gaviria publicà a la revista Triunfo un dels primers articles antinuclears; “La amenza de la energía nuclear”. En ell alertava sobre els perills de les centrals nuclears i de les irregularitats que s’estaven cometent en la seua construcció. Es va basar en informacions obtingudes de les nuclears de Soto de Vergara (Tolosa) i de la de Marina de Cope (Múrcia). També el va publicar al diari Andalán de Saragossa, el Diario de Navarra i la Voz de la Ribera, de Tudela. El ple de l’ajuntament d'aquesta vila acordà per unanimitat el rebuig a la central nuclear. Això juntament amb una forta pressió popular aconseguiren paralitzar definitivament la seua construcció, tampoc feren la murciana. 

Entrà en funcionament la tercera nuclear espanyola, Vandellòs I, va ser la primera a utilitzar tecnologia francesa de grafit-gas. Aquest reactor era susceptible produir plutoni amb unes senzilles modificacions, amb el qual es podrien fabricar bombes atòmiques. 

Els grans inversors patris es llançaren a la boixa carrera de la nuclearització, pensant que era un gran negoci, tot gràcies a un conte xinés que assegurava que fer una central nuclear costava 25.000 milions de pessetes, es feia en cinc anys i suposava uns beneficis de 100.000 milions. Era el conte de la lletera nuclear! 

La realitat fou ben diferent, per eixample Ascó costà fer deu anys i necessità una inversió de 250.000 milions de pessetes. Les centrals nuclears no eren cap negoci per a les elèctriques, els únics que guanyaven diners a cabassos eren els mercats de capitals, els bancs i les empreses constructores, tot gràcies als interessos dels préstecs.

 

NATURALISTES

Josep Maria Casasayas Truyols (Palma, Mallorca, 1927-2004) fundà, fou el mecenes i el primer president del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). En un principi se centraren en la lluita contra l'urbanisme salvatge que volia acabar en els pocs espais verges que quedaven a les illes. Aconseguiren la protecció de s'Albufera, Cabrera, Mondragó, Sa Dragonera, Sa Canova, la Punta de n'Amer, la Serra de Tramuntana i Son Bosc. Paralitzaren urbanitzacions il·legals com Ses Covetes, Llucalcari o Cala Llamp. En 1980 el va dirigir Xavier Pastor (Palma, 1950) que anys després seria director executiu de Greenpeace.

Un altre important grup naturalista que començà aquest exercici foren els murcians d’ANSE, Asociación de Naturalistas del Sureste. Alguns naturalistes de les comarques del sud d’Alacant formaren part d’aquest grup anys enrere, quan feien servir el nom de Grupo Ornitológico del Sureste (GOSE).

Linx ibèric, Arxiu RMiB

Al BOE publicaren el Decret 2573/1973 pel qual es protegien totes les aus rapinyaires, cigonyes, grues, alguns anàtids, la cabra salvatge ibèrica, l’ós bru, el linx, el gat salvatge, la llúdria, els mustèlids més escassos, el camaleó i les tortugues de terra.

El mes de setembre a Pamplona es va fer una de les primeres reunions conjuntes de grups naturalistes i ecologistes de l’estat, fou la I Convenció Nacional d’Associacions d’Amics de la Natura. L'organitzaren els navarresos d’ANAN, assistiren ADENA representada pel doctor Félix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, 1928-1980), AEORMA, els canaris d’ASCAN i d’ATAN, els asturians d’ANA i els balears del GOB. Un dels esdeveniments que impulsà aquesta trobada fou la celebració el 22 d'abril de 1970 del dia de la Terra, que va promoure l'organització nord-americana Friends of the Earth, d’aquesta celebració es van fer un ample ressò els mitjans de comunicació de l’estat.

Entre tots els assistents acordaren la constitució de la Unió Nacional d’Amics de la Natura i decidiren reunir-se cada any per mantenir una coordinació d’accions. Entre les ponències presentades parlaren d’aigües residuals, de la contaminació dels rius i atmosfèrica, de residus, d’espais naturals amenaçats, dels boscos, de la gestió de l’ICONA i de les grans multinacionals que volien instal·lar-se a Espanya gràcies als pocs requeriments ambientals de la nostra legislació.

A l'hora de redactar les conclusions mantingueren durs enfrontaments dialèctics i Félix se n'anà  en veure’s sobrepassat pels activistes més combatius. Els Ecologistes acusaren els Naturalistes de ser uns "pardalers moderats”, s'engrandien les diferències entre Ecologistes i Naturalistes. 

 

MOVIMENT VEÏNAL

Fàbrica de Cementos Turia a Burjassot

A finals de 1973 començaren les reunions del que després es convertiria en l'Associació de Veïns de Burjassot, la van legalitzar en 1975. Es reuniren per organitzar-se davant la greu contaminació que provocava la fàbrica Cementos Turia al barri de l'Empalme. Per a difondre les seues reivindicacions entre els veïns, construïren una vietnamita. Era una copiadora artesanal que permetia imprimir octavetes que utilitzaven els grups antifranquistes. Consistia en un bastidor de fusta on col·locaven una tela molt tensada o un clixé escrit a màquina d'escriure, després amb un corró li posaven la tinta.

Copiadora vietnamita

Una de les activitats culturals que més èxit tenia eixos anys de censura foren els cineclubs. Les associacions l'aprofitaven la projecció de pel·lícules, sovint prohibides, per atraure els veïns. Després de la projecció es feia un debat que facilitava la posada en comú de les inquietuds ciutadanes. En les sessions s'ajuntaren joves estudiants, obrers sindicalistes i militants clandestins dels partits d'esquerra. Entre molts altres membres del veïnat de Burjassot hi estaven Toni Montesinos o Joan Ribó i Canut (Manresa, 1947). Es reunien al Patronat de Joan XXIII fins que el rector es cansà de pressions i els va fotre fora. Entre 1975 i 1976 centraren les seues denúncies els freqüents accidents que es produïen al final de la carretera de Llíria o en la mala qualitat de l'aigua potable que provocava freqüents infeccions digestives. Eixe mateix any encetaren camí altres associacions de veïns com la de Benimàmet.

CRÒNICA DE 1973

El Puig de la Llorença en 2021, Arxiu RMiB

El metge falangista i veterà de la Divisió Blava, Vicente López Rosat (València, 1925-2003) va presentar la seua dimissió com a alcalde de València després de les diferències que va tindre amb el governador Enrique “Ultra” Oltra Moltó (Alcoi, 1921-1993). El van ser substituir per Miguel Ramón Izquierdo (València, 1919-2007), degà del Col·legi d'Advocats. Simultàniament, es va produir un canvi de sistema electoral, així, València s’incloïa entre en les grans ciutats que celebraven eleccions municipals per districtes o circumscripcions. A Alacant canviaren l’alcalde, entrà Francisco García Romeu (Alacant, 1910 - 1994).

El mes d’agost una marea negra de fuel va tacar dos quilòmetres de la platja del Perellonet.

Dins d’una dictadura les llibreries progressistes eren una illa de llibertat i per això hagueren de patir tancaments governamentals o atacs de grups feixistes. El mes d’agost el comando Adolfo Hitler, estretament relacionat amb el Partido Español Nacional Socialista, cremà la llibreria Pueblo, al carrer de la Pau de València.

Benidorm en 1973

El traçat de l'autopista del Mediterrani, l’AP-7, va ser molt conflictiu, va haver-hi protestes a Benidorm, Altea, Sant Joan, Mutxamel i Alacant. Es van presentar més de 1000 impugnacions en total al seu disseny.

El Poble Nou de Benitatxell va vendre per 52 milions de pessetes el Puig de la Llorença perquè urbanitzaren les Morres de Benitatxell. 

Rambla a Lorca, Arxiu RMiB

El 19 d'octubre es van enregistrar precipitacions de l'ordre dels 250 mm que s'ajuntaren en rambles i rierols sumant cabals de fins a 3000 m³/s, l'aigua pujà fins als 15 metres d'altura a Puerto Lumbreras i 10 metres a Lorca. L'arrossegament de materials fou immens, el que multiplicà la capacitat destructiva de les aigües. A conseqüència de l'avinguda a Puerto Lumbreras moriren 89 ciutadans, a Lorca hi hagué 13 víctimes, 10 més a Vélez Rubio i Macael, a Almeria, 50 més traspassaren a La Rábita, Granada. La suma total de víctimes fou de 162 persones mortes i molts danys materials, les pluges foren tan grans que la riuada del riu Guadalentín derivà al riu Segura i negà la Vega Baixa.

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

La bomba atòmica espanyola

El mes de juny, el fins aleshores vicepresident del govern, l'almirall Luis Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973), fou l’elecció del "Caudillo" per a la presidència del govern. Havia estat obertament enfrontat amb la branca falangista del règim i aprofità el nomenament per a omplir els ministeris amb tecnòcrates membres de l'Opus Dei. Una de les primeres decisions que prengué va ser reactivar el desenvolupament de la bomba atòmica espanyola, el conegut com a Projecte Islero. Poc després de la formació del govern, el general de l’aire Guillermo Velvarde Pinacho (1928-2018), feia públic que Espanya ja estava preparada per a construir tres bombes atòmiques cada any. 

El dia 19 de desembre Carrero va reunir-se amb el secretari d'estat dels EUA, Henry Alfred Kissinger (Fürth, 1923) per intentar arribar a un acord que reconeguera a Espanya com nou estat atòmic. Els nord-americans es negaren radicalment i l’endemà ETA va culminar la sorprenent “Operació Ogre”. Aquest fou un atemptat que requeria una organització precisa i complexa que fins eixe moment ETA mai no havia demostrat. Fins aleshores sols havien fet atemptats sobtats, a curta distància I amb armes curtes.

A Madrid arribaren quatre joves de vint-i-quatre anys totalment inexperts, llogaren un pis i cavaren un gran túnel sota el cèntric carrer de Claudio Coello, l’ompliren d’explosius i es quedaren a l’aguait en un cantó amb el detonador en les mans.

El comando Txikia d’ETA, just en el moment que passava el cotxe oficial per damunt, feren esclatar els explosius i assassinaven a Carrero, era el 20 de desembre de 1973. El vehicle volà pels aires i caigué dins d’un pati interior, a més del president moriren el seu xofer i un escolta.

Interpretació RMiB

Hi ha moltes incògnites i sospites respecte d’aquest atemptat. Entre els mesos de gener i abril de 1971, l’ambaixada dels Estats Units d’Amèrica EUA a Madrid i l’agència d'intel·ligència CIA enviaren dos telegrames reservats a Washington, que anys després es van desclassificar. En ells afirmaven que els interessava la desaparició de l’almirall perquè era contrari als interessos dels EUA de cara a una Transició que preveien propera. (Eduardo Martín de Pozuelo “Los secretos del Franquismo”, 2007)

Segons declaracions de l’etarra José Miguel Beñarán Ordeñana “Argala” (Arrigorriaga, 1949-1978), no tenien previst atemptar contra Carrero, però en 1972 tingué una reunió amb un personatge ocult que li donà un sobre amb els itineraris i costums del president del govern. Argala moria poc després a causa d’una bomba que col·locà al seu cotxe el Batalló Basc-Espanyol.

La presència dels joves independentistes a Madrid no havia passat desapercebuda, en desembre de 1972 hi havia en circulació un informe secret anomenat Turrón Negro que demostra que la Guàrdia Civil sabia que hi havia un comando d’ETA a Madrid que pretenia atemptar contra una alta personalitat de l’estat (Carlos Estévez i Francisco Mármol “Carrero: las razones ocultes de un asesinato”. 1998).

En 1983 un dels encausats al juí del colp d’estat del 23F, José Luis Cortina comandant dels serveis secrets (CESID), va amenaçar al fiscal que l’interrogava dient “Como me jodan, saco hasta lo de Carrero Blanco”. Després s’excusà davant la premsa assegurant que en les proximitats de l’atemptat contra el president hi havia un cotxe del CESID que estava seguint a espies de l’est.

Crisi del Petroli de 1973, Collage RMiB

Aquest intens any, per si faltava quelcom, esclatà la Crisi del Petroli quan el preu del cru pujà molt. L'opinió pública no dubtà, responsabilitzaren als àrabs, als països de l'Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP). La realitat era prou més complexa, el capitalisme devia reajustar el deteriorament de la balança comercial dels Estats Units que afrontava grans despeses provocades per la Guerra del Vietnam. Això entrà en contraposició monetària amb els superàvits i el fort creixement que tenien Alemanya i el Japó, gràcies a la seua producció industrial.

El president Richard Milhous Nixon (Yorba Linda, 1913-1994) necessitava mamprendre polítiques inflacionistes i va devaluar la seua moneda dues voltes, tot mentre l'atur augmentà i la paritat monetària internacional tremolava. Com els productors de petroli venien el petroli en dòlars, se'n van vorer obligats a augmentar el preu per a compensar la devaluació, tot mentre les reserves de cru nord-americà descendien alarmantment.

Ajudà a empastrar la situació de conflicte internacional que durant la Guerra del Iom Kippur o del Ramadà de 1973, els israelians amb el ferm suport de nord-americans i europeus, derrotaren als àrabs. La derrota va decidir als àrabs a utilitzar el preu del barril del petroli com una arma contra l’economia del Primer Món. El resultat fou un empobriment general planetari, molt més acusat per als països més pobres del Tercer Món. Com totes les crisis també implicà tingué coses bones, aquest fou el detonant de la preocupació per l’estalvi energètic i impulsà la investigació en energies renovables.

Collage RMiB

A Xile, els militars encapçalats pel general Augusto José Ramón Pinochet Ugarte (Valparaíso, 1915-2006) assaltaren el palau de la Moneda i assassinaren al president Salvador Allende Gossens (Valparaíso, 1908-1973). Començava una ferotge repressió i la posterior dictadura que durà fins a 1990.

Cent huitanta-un països signaren el Conveni de Washington, més conegut com el tractat internacional CITES (Conveni sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres) amb la intenció de regular el comerç d’espècies de fauna salvatge i plantes feréstegues amenaçades. Es va crear per a protegir-les de la sobreexplotació del comerç internacional. Espanya va signar aquest tractat en 1986. CITES supervisa el comerç de més de 25.000 espècies d'animals i plantes mitjançant un sistema de permisos i certificats. Classifica les diferents espècies en tres apèndixs. Les que estan incloses en l'Apèndix I tenen el seu comerç totalment prohibit. Les de l'Apèndix II sols poden comercialitzar-se si les han criat en captivitat. Finalment, les que pertanyen a l'Apèndix III poden comercialitzar-se sense restriccions, tant si tenen procedència silvestre com si són de cria en captivitat.

Collage RMiB

El jaciment d’Atapuerca

El professor basc Juan Maria Apellániz Castroviejo (Bilbao, 1932-2021) començà les campanyes d'excavacions al pòrtic de la cova Major d’Atapuerca on realitzà onze campanyes d’excavacions. En 1976, l'enginyer i paleontòleg Trinidad José de Torres Pérez-Hidalgo que feia una tesi sobre els ossos del Plistocé amb la col·laboració del Grup Espeleològic Edelweiss (GEE) fundat en 1951 a Burgos, va descobrir al carst de la serra d'Atapuerca una dotzena de restes humanes, entre els quals es trobaven tres mandíbules. Va acudir a l’antropòleg Emiliano Aguirre Enríquez (el Ferrol, 1921-2021) perquè estudiarà les trobades en l'avenc dels Ossos. Aguirre és considerat el pare d’Atapuerca perquè en 1976 presentà el primer projecte d’excavació que li aprovaren en 1978. Encara hagueren d’esperar fins a 1980 perquè començaren les excavacions a la galeria, en 1984 feren excavacions sistemàtiques a l'avenc dels Ossos. Després de la jubilació d’Aguirre, s’encarregà de continuar-les l’equip encapçalat per Juan Luis Arsuaga Ferreras (Madrid, 1954), José María Bermúdez de Castro i Risueño (Madrid, 1952) i Eduald Carbonell i Roura (Ribes de Freser, 1953). Des d'aleshores han trobat instruments lítics de 900.000 anys, i en 1992 descobriren cranis d’homínids a l'avenc dels Ossos, entre ells el que van batejar com a Miguelón. En 1994 i 1995 tragueren més restes d’homínids de 800.000 anys d’antiguitat i en 1996 descobriren indicis clars de canibalisme. L’any següent determinaren que les troballes pertanyien a l’espècie Homo antecessor (850.000 anys). En 1998 assignaren que les troballes fetes a l'avenc dels Ossos a l’espècie Homo heidelbergensis. Des d’aleshores no parat les excavacions ni les troballes espectaculars, de moment hi ha restes d’una espècie d’homínid per determinar (Homo sp. 130.000.000 anys), d’un homínid “preneandertal” de 500.000 anys, d’Homo neanderthalensis (50.000 anys) i de la nostra espècie.

PUBLICACIONS

Arne Næss, foto d’Aagaard Rolf M a la revista Aftenposten

El filòsof noruec Arne Dekke Eide Næss (Slemdal, 1912-2009) en l'article "Els moviments de l'ecologia superficial i l'ecologia profunda: un resum" publicat a la revista Inquiry, proposà el terme Ecologia Profunda. Aquesta era una Ecologia oposada a l'ecologia "light", ens avisà que el Greenwashing sols era una etiqueta publicitària per a vendre més, a major preu, amb la pretensió final que res canvie i obtenir més beneficis. La filosofia de Næss es basa en l'igualitarisme biosfèric, defensa que tots els éssers vius tenen el mateix dret d’autorealitzar-se respecte de la resta. Rebutjava les classes socials, proposava l'autonomia local i la descentralització com eines per aconseguir un veritable canvi ecològic. Afirmà que el més important per als humans era la Natura, per tant calia assolir una cosmovisió ecocentrica. 

Ernst Fritz Schumacher (Bonn, 1911-1977) amb el llibre "Small Is Beautiful" (1973) va crear el concepte d'economia de permanència que ha evolucionat al més conegut "desenvolupament sostenible". En 1977 publicà el llibre "A Guide fot the Perplexed" que és alhora una crítica al materialisme científic, una exploració de la naturalesa i l'organització del coneixement. Fou el primer a avisar dels perills d'una economia basada en el petroli, un recurs escàs i molt localitzat en llocs allunyats. Schumacher després d'una estada a Birmània es va adonar que el més racional era la utilització dels recursos de proximitat. Defensà la necessitat d'assolir una autonomia econòmica basada en eixos recursos pròxims. També va advertir dels perills que ens ha dut la globalització econòmica molts anys abans que la patirem. Sostenia que la producció tecnològica mai devia erosionar el nostre capital natural, perquè era finit.

Arxiu RMiB

Es va publicar per fascicles la Gran Enciclopedia de la Regió Valenciana. L’obra que tenia 12 volums la coordinaren Xavier Ribera Peris i Maria Teresa Mars Ivars, la dirigí Manuel Mas.  Col·laboraren grans intel·lectuals valencians com Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981), Ernest Lluch i Martín (Vilassar, 1937-2000), Vicente Gascón i Pelegri (Tavernes de la Valldigna, 1915-2004), Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), Lluís Font de Mora Montesinos (València, 1936), Alfons Cucó i Giner (València, 1941-2002), José Climent Barber (Oliva, 1927-2017), Manuel Calduch i Almela (Vila-real, 1901-1981), Ricard Blasco Laguna (València, 1921-1994), Enrique Pla Ballester (Ontinyent, 1922-1988) o Vicente Aguilera Cerni (València, 1920 - 2005).

 

El Bioregionalisme

Bioregions europees

La Democràcia Bioregional o Bioregionalisme és un terme encunyat pel poeta anarquista Allen Van Newkirk, però el pare d’aquest concepte i proposta de nova organització social va ser Peter Stephen Berg (Nova York, 1937-2011). Va definir una bioregió com una àrea geogràfica amb condicionants similars, eixes característiques provoquen una cultura versemblant perquè condicionen l’organització social dels seus habitants. Bioregió no es deu confondre amb l’Ecoregió, aquesta darrera sols és una classificació segons els tipus de fauna i vegetació, les bioregions van més enllà perquè depenen de la cultura dels seus pobladors humans.

El Bioregionalisme proposa adaptar les fronteres dels estats als límits de les bioregions, perquè no pot tindre la mateixa organització social un grup que viu al desert que un altre que visca a l’Àrtic. Aquesta proposta està oposada a la Globalització que en ser massa ampla mai no pot tindre cura de les necessitats d’un medi ambient particular. Creia necessari fomentar el consum de proximitat, adaptar la producció dels aliments a les plantes autòctones de cada zona, per tant cerca una sostenibilitat harmònica amb la pròpia bioregió. Els bioregionalistes veuen la humanitat i la seua cultura com una part més de la natura, es focalitzen en construir una relació positiva i sostenible amb el medi ambient, en lloc de centrar-se a preservar una natura segregada de les societats humanes.

Ernest Callenbach (Williamsport, 1929-2012) va popularitzar el Bioregionalisme en l’obra “Ecotopia” (1975). En ella conta un viatge d'un periodista, realitzat en 1989, a un país fictici anomenat Ecotopia. Està format per una Bioregió que engloba els estats d’Oregon, Washington i el nord de Califòrnia, és un nou estat independent dels EUA. Descriu un país sense contaminació, amb un consum i una producció sostenibles, amb un transport basat en trens d’alta velocitat, en les ciutats es fa amb taxis, autobusos i tramvies, tots ells elèctrics, la producció d’energia prové totalment de fonts renovables, hi ha una completa igualtat entre homes i dones, a més tenen un tipus de família oberta respecte del sexe i el gènere. On hem de signar per poder mudar-mos a Ecotopia?

Postal de Peníscola 1973

REFERÈNCIES

Castelló, R. (2017) “Obituari. Josep Damià Mollà (1946-2017), un bon mestre”. Arxius de Ciències Socials. NÚM. 36-37, Juny-desembre, 17.

Sanz, B. (2002) “Rojos y demócratas. La oposición al franquismo en la Universidad de Valencia. 1939-1975.” Edita: CC.OO. PV, FEIS y Albatros. València.

https://memorialuniversitario.com/wp-content/uploads/2011/04/rojos-y-demo%CC%81cratas.pdf

MONTESINOS, T. (2019) “Els inicis del moviment veïnal a Burjassot” Nucli Antic. Revista cultural de Burjassot, 20 22-24.

 

Música i pel·lícula recomanades: 

Operación Ogro (1979) Gillo Pontecorvo