![]() |
Collage RMiB |
ECOLOGISTES
La primera volta que es va paralitzar la construcció d’una central nuclear a l'estat espanyol va
ser gràcies als veïns del Baix Maestrat.
En 1966 Hidroeléctrica Española, S.L.
(IBERDROLA des de 1992) havia aconseguit autorització del govern per a
instal·lar una central nuclear de 500 Megawatts a la Serra d'Irta, cal recordar que hui aquest espai està declarada parc natural.
Una volta es va fer públic el projecte, l’ajuntament de Peníscola amb suport d'empresaris
turístics presentaren un conflicte contenciós administratiu per intentar aturar-la.
Basaren l'argumentació jurídica en què els terrenys on anaven a fer-la estaven
declarats com sòl urbà pel Pla
d'Ordenació Urbà de 1960, per tant eren incompatibles amb una instal·lació
industrial. El conflicte judicial es va allargar nou anys fins a 1973 i
finalment el Tribunal Suprem donà la
raó a l'ajuntament, anul·lant l'autorització per a la construcció de la nuclear.
La venjança fou molt dura, com que no pogueren fer la nuclear de Peníscola, Hidroelectrica aconseguí fer la de Cofrents.
Els veïns ben segur que no es consideraven ecologistes, però defensaren la seua terra i el seu projecte de
vida, un turisme que era totalment incompatible amb una central nuclear, sense saber-ho es convertiren en pioners antinuclears. Aquest èxit en la defensa
de la terra dins d'una dictadura es
va silenciar per part de l'estat, ajudà la visió mesetària i centralista dels
mitjans de comunicació, inclosa la de la resta d'intel·lectuals de la capital
que sempre han menyspreat el que fem els valencians.
Prova d’això és que fins i tot el directiu d’AEORMA, el sociòleg Pedro Costa
Morata (Águilas, 1947) afirmà que al País
Valencià fins a 1975 no hi havia cap Moviment
Antinuclear, que aparegué gràcies a l’aparició d’AEORMA-PV. Oblidà que la gent d’Alcossebre, Alcalà de Xivert, Santa Magdalena de Polpís, Peníscola,
Benicarló i Vinaròs aturaren una
central nuclear.
![]() |
Interpretació d'una foto de Mario Gaviria en 1976 |
L'estiu
no més acabat d'anomenar com a catedràtic de Medicina de la Universitat de
València i alhora rector, Rafael Báguena Candela (València, 1922-1990) seguint
instruccions de la Direcció General de Seguretat i del Ministeri
d'Educació, expedientà a 312 estudiants i professors progressistes, va
prohibir-los l'accés a la facultat. Damià Mollà Beneyto (Bocairent,
1946-2017) i Josep
Vicent Marqués i González (València, 1943-2008) patiren eixes
porgues franquistes i Mollà se n'anà a París. Allí entrà a
treballar amb el sociòleg exiliat Manuel Castells Oliván (Hellín, 1942) i
conegué a Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) i al
sociòleg i filòsof francés Henri Lefebvre (Hagetmau, 1901-1991). Eixes
amistats i contactes ajudaren molt a la germinació de l'ecologisme valencià
dels anys vinents. En 1979 com a premi pels serveis prestats al franquisme
terminal, a Báguena l'anomenaren senador per l’UCD.
Mario Gaviria i Josep Vicent Marqués coincidiren en
unes jornades sobre el desenvolupament organitzades per Llorenç Ferrer Figueras
(Barcelona, 1920-2010) a la facultat de Dret de València.
El mes de febrer Gaviria publicà
a la revista Triunfo un dels primers articles antinuclears; “La
amenza de la energía nuclear”. En ell alertava sobre els perills de les
centrals nuclears i de les irregularitats que s’estaven cometent en la seua
construcció. Es va basar en informacions obtingudes de les nuclears de Soto
de Vergara (Tolosa) i de la de Marina de Cope (Múrcia). També
el va publicar al diari Andalán de Saragossa, el Diario de Navarra i
la Voz de la Ribera, de Tudela. El ple de l’ajuntament
d'aquesta vila acordà per unanimitat el rebuig a la central nuclear. Això
juntament amb una forta pressió popular aconseguiren paralitzar definitivament
la seua construcció, tampoc feren la murciana.
Entrà en funcionament la
tercera nuclear espanyola, Vandellòs I, va ser la primera
a utilitzar tecnologia francesa de grafit-gas. Aquest reactor
era susceptible produir plutoni amb unes senzilles modificacions, amb el
qual es podrien fabricar bombes atòmiques.
Els grans inversors
patris es llançaren a la boixa carrera de la nuclearització, pensant que
era un gran negoci, tot gràcies a un conte xinés que assegurava que fer una
central nuclear costava 25.000 milions de pessetes, es feia en cinc anys i
suposava uns beneficis de 100.000 milions. Era el conte de la lletera
nuclear!
La realitat fou ben
diferent, per eixample Ascó costà fer deu anys i necessità una
inversió de 250.000 milions de pessetes. Les centrals nuclears no eren cap negoci
per a les elèctriques, els únics que guanyaven diners a cabassos eren els
mercats de capitals, els bancs i les empreses constructores, tot gràcies als
interessos dels préstecs.
NATURALISTES
Josep Maria Casasayas Truyols (Palma, Mallorca, 1927-2004) fundà, fou el mecenes i el primer president del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). En un principi se centraren en la lluita contra l'urbanisme salvatge que volia acabar en els pocs espais verges que quedaven a les illes. Aconseguiren la protecció de s'Albufera, Cabrera, Mondragó, Sa Dragonera, Sa Canova, la Punta de n'Amer, la Serra de Tramuntana i Son Bosc. Paralitzaren urbanitzacions il·legals com Ses Covetes, Llucalcari o Cala Llamp. En 1980 el va dirigir Xavier Pastor (Palma, 1950) que anys després seria director executiu de Greenpeace.
Un altre important grup naturalista que començà aquest
exercici foren els murcians d’ANSE, Asociación de Naturalistas
del Sureste. Alguns naturalistes de les comarques del sud d’Alacant formaren
part d’aquest grup anys enrere, quan feien servir el nom de Grupo Ornitológico del Sureste (GOSE).
![]() |
Linx ibèric, Arxiu RMiB |
Al BOE publicaren el Decret 2573/1973 pel
qual es protegien totes les aus rapinyaires, cigonyes, grues, alguns anàtids, la cabra
salvatge ibèrica, l’ós bru, el linx, el gat
salvatge, la llúdria, els mustèlids més
escassos, el camaleó i les tortugues de terra.
El mes de setembre a Pamplona es
va fer una de les primeres reunions conjuntes de grups naturalistes i
ecologistes de l’estat, fou la I Convenció Nacional
d’Associacions d’Amics de la Natura. L'organitzaren els navarresos
d’ANAN, assistiren ADENA representada pel doctor Félix
Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, 1928-1980), AEORMA, els
canaris d’ASCAN i d’ATAN, els asturians d’ANA i
els balears del GOB. Un
dels esdeveniments que impulsà aquesta trobada fou la celebració el 22
d'abril de 1970 del dia de la Terra, que va promoure l'organització
nord-americana Friends of the Earth, d’aquesta
celebració es van fer un ample ressò els mitjans de comunicació de l’estat.
Entre tots els assistents acordaren la
constitució de la Unió Nacional d’Amics de la Natura i
decidiren reunir-se cada any per mantenir una coordinació d’accions. Entre les
ponències presentades parlaren d’aigües residuals, de la contaminació dels rius
i atmosfèrica, de residus, d’espais naturals amenaçats, dels boscos, de la
gestió de l’ICONA i de les grans multinacionals que volien
instal·lar-se a Espanya gràcies als pocs requeriments
ambientals de la nostra legislació.
A l'hora de redactar les conclusions mantingueren durs enfrontaments dialèctics i Félix se n'anà en veure’s sobrepassat pels activistes més combatius.
Els Ecologistes acusaren els Naturalistes de ser uns "pardalers moderats”,
s'engrandien les diferències entre Ecologistes i Naturalistes.
MOVIMENT VEÏNAL
![]() |
Fàbrica de Cementos Turia a Burjassot |
A
finals de 1973 començaren les reunions del que després es convertiria en l'Associació
de Veïns de Burjassot, la van legalitzar en 1975. Es reuniren per
organitzar-se davant la greu contaminació que provocava la fàbrica Cementos Turia al barri de l'Empalme.
Per a difondre les seues reivindicacions entre els veïns, construïren una vietnamita.
Era una copiadora artesanal que permetia imprimir octavetes que utilitzaven els
grups antifranquistes. Consistia en un bastidor de fusta on col·locaven
una tela molt tensada o un clixé escrit a màquina d'escriure, després amb un corró
li posaven la tinta.
![]() |
Copiadora vietnamita |
Una de les activitats culturals que més èxit tenia eixos anys de censura foren els cineclubs. Les associacions l'aprofitaven la projecció de pel·lícules, sovint prohibides, per atraure els veïns. Després de la projecció es feia un debat que facilitava la posada en comú de les inquietuds ciutadanes. En les sessions s'ajuntaren joves estudiants, obrers sindicalistes i militants clandestins dels partits d'esquerra. Entre molts altres membres del veïnat de Burjassot hi estaven Toni Montesinos o Joan Ribó i Canut (Manresa, 1947). Es reunien al Patronat de Joan XXIII fins que el rector es cansà de pressions i els va fotre fora. Entre 1975 i 1976 centraren les seues denúncies els freqüents accidents que es produïen al final de la carretera de Llíria o en la mala qualitat de l'aigua potable que provocava freqüents infeccions digestives. Eixe mateix any encetaren camí altres associacions de veïns com la de Benimàmet.
CRÒNICA DE 1973
![]() |
El Puig de la Llorença en 2021, Arxiu RMiB |
El metge falangista i veterà de la Divisió Blava, Vicente López Rosat (València, 1925-2003) va presentar la seua
dimissió com a alcalde de València després
de les diferències que va tindre amb el governador Enrique “Ultra” Oltra Moltó (Alcoi,
1921-1993). El van ser substituir per Miguel Ramón Izquierdo (València,
1919-2007), degà del
Col·legi d'Advocats. Simultàniament, es va produir un canvi de sistema
electoral, així, València s’incloïa entre
en les grans ciutats que celebraven eleccions municipals per districtes o
circumscripcions. A Alacant canviaren
l’alcalde, entrà Francisco García Romeu
(Alacant, 1910 - 1994).
El mes d’agost una marea negra de fuel va tacar dos quilòmetres de la platja
del Perellonet.
Dins d’una dictadura les llibreries progressistes eren una illa de
llibertat i per això hagueren de patir tancaments governamentals o atacs de
grups feixistes. El mes d’agost el comando
Adolfo Hitler, estretament relacionat amb el Partido Español Nacional Socialista, cremà la llibreria Pueblo, al carrer de la Pau de València.
![]() |
Benidorm en 1973 |
El traçat de l'autopista del
Mediterrani, l’AP-7, va ser molt
conflictiu, va haver-hi protestes a Benidorm, Altea, Sant Joan, Mutxamel i
Alacant. Es van presentar més de 1000 impugnacions en total al seu disseny.
El Poble Nou de Benitatxell va
vendre per 52 milions de pessetes el Puig
de la Llorença perquè urbanitzaren les Morres
de Benitatxell.
![]() |
Rambla a Lorca, Arxiu RMiB |
El
19 d'octubre es van enregistrar precipitacions de l'ordre dels 250 mm que
s'ajuntaren en rambles i rierols sumant cabals de fins a 3000 m³/s, l'aigua
pujà fins als 15 metres d'altura a Puerto Lumbreras i 10 metres a Lorca.
L'arrossegament de materials fou immens, el que multiplicà la capacitat
destructiva de les aigües. A conseqüència de l'avinguda a Puerto Lumbreras
moriren 89 ciutadans, a Lorca hi hagué 13 víctimes, 10 més a Vélez Rubio i
Macael, a Almeria, 50 més traspassaren a La Rábita, Granada.
La suma total de víctimes fou de 162 persones mortes i molts danys materials, les
pluges foren tan grans que la riuada del riu Guadalentín derivà al riu
Segura i negà la Vega Baixa.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
![]() |
La bomba atòmica espanyola |
El mes de juny, el fins
aleshores vicepresident del govern, l'almirall Luis Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973), fou l’elecció del "Caudillo" per a la presidència del
govern. Havia estat obertament enfrontat amb la branca falangista del règim i
aprofità el nomenament per a omplir els ministeris amb tecnòcrates membres de l'Opus Dei. Una de les primeres decisions que
prengué va ser reactivar el desenvolupament de la bomba atòmica espanyola,
el conegut com a Projecte Islero. Poc després de la formació del govern,
el general de l’aire Guillermo Velvarde Pinacho (1928-2018), feia
públic que Espanya ja estava preparada per a construir tres
bombes atòmiques cada any.
El dia 19 de desembre Carrero va
reunir-se amb el secretari d'estat dels EUA, Henry Alfred Kissinger
(Fürth, 1923) per intentar arribar a un acord que reconeguera a Espanya com
nou estat atòmic. Els nord-americans
es negaren radicalment i l’endemà ETA va culminar la sorprenent “Operació
Ogre”. Aquest fou un atemptat que requeria una organització precisa i
complexa que fins eixe moment ETA mai no havia demostrat. Fins aleshores sols
havien fet atemptats sobtats, a curta distància I amb armes curtes.
A Madrid arribaren
quatre joves de vint-i-quatre anys totalment inexperts, llogaren un pis i cavaren
un gran túnel sota el cèntric carrer de Claudio Coello, l’ompliren
d’explosius i es quedaren a l’aguait en un cantó amb el detonador en les mans.
El comando Txikia d’ETA, just en el
moment que passava el cotxe oficial per damunt, feren esclatar els explosius i assassinaven
a Carrero, era el 20 de desembre de 1973. El vehicle volà pels aires i caigué dins d’un pati interior, a més del
president moriren el seu xofer i un escolta.
![]() |
Interpretació RMiB |
Hi ha moltes incògnites i sospites respecte d’aquest atemptat. Entre els mesos de gener i abril de 1971, l’ambaixada dels Estats Units d’Amèrica EUA a Madrid i l’agència d'intel·ligència CIA enviaren dos telegrames reservats a Washington, que anys després es van desclassificar. En ells afirmaven que els interessava la desaparició de l’almirall perquè era contrari als interessos dels EUA de cara a una Transició que preveien propera. (Eduardo Martín de Pozuelo “Los secretos del Franquismo”, 2007)
Segons declaracions de l’etarra
José Miguel Beñarán Ordeñana “Argala”
(Arrigorriaga, 1949-1978), no tenien previst atemptar contra Carrero,
però en 1972 tingué una reunió amb un personatge ocult que li donà un sobre amb
els itineraris i costums del president del govern. Argala moria poc després a causa d’una bomba que col·locà al seu
cotxe el Batalló Basc-Espanyol.
La presència dels joves
independentistes a Madrid no havia passat desapercebuda, en desembre de
1972 hi havia en circulació un informe secret anomenat Turrón Negro que demostra que la Guàrdia Civil sabia que hi
havia un comando d’ETA a Madrid que pretenia atemptar contra una
alta personalitat de l’estat (Carlos Estévez i Francisco Mármol “Carrero: las razones ocultes de un asesinato”.
1998).
En 1983 un dels encausats al
juí del colp d’estat del 23F, José Luis Cortina comandant dels serveis
secrets (CESID), va amenaçar al fiscal que l’interrogava dient “Como me jodan, saco hasta lo de Carrero
Blanco”. Després s’excusà davant la premsa assegurant que en les
proximitats de l’atemptat contra el president hi havia un cotxe del CESID que
estava seguint a espies de l’est.
![]() |
Crisi del Petroli de 1973, Collage RMiB |
Aquest intens any, per si faltava quelcom, esclatà la Crisi del Petroli quan el preu del cru
pujà molt. L'opinió pública no dubtà, responsabilitzaren als àrabs, als països de
l'Organització de Països Exportadors de
Petroli (OPEP). La realitat era prou més complexa, el capitalisme devia reajustar el deteriorament de la balança
comercial dels Estats Units que
afrontava grans despeses provocades per la Guerra
del Vietnam. Això entrà en contraposició monetària amb els superàvits i el
fort creixement que tenien Alemanya
i el Japó, gràcies a la seua
producció industrial.
El president Richard
Milhous Nixon (Yorba Linda, 1913-1994) necessitava mamprendre polítiques
inflacionistes i va devaluar la seua moneda dues voltes, tot mentre l'atur
augmentà i la paritat monetària internacional tremolava. Com els productors de
petroli venien el petroli en dòlars, se'n van vorer obligats a augmentar el
preu per a compensar la devaluació,
tot mentre les reserves de cru nord-americà descendien alarmantment.
Ajudà a empastrar la situació de conflicte internacional que
durant la Guerra del Iom Kippur o
del Ramadà de 1973, els israelians amb el ferm suport de nord-americans i europeus, derrotaren als àrabs.
La derrota va decidir als àrabs a
utilitzar el preu del barril del petroli com una arma contra l’economia del Primer Món. El resultat fou un
empobriment general planetari, molt més acusat per als països més pobres del Tercer Món. Com totes les crisis també
implicà tingué coses bones, aquest fou el detonant de la preocupació per l’estalvi energètic i impulsà la
investigació en energies renovables.
![]() |
Collage RMiB |
A Xile,
els militars encapçalats pel general Augusto
José Ramón Pinochet Ugarte (Valparaíso, 1915-2006) assaltaren el palau de
la Moneda i assassinaren al president Salvador
Allende Gossens (Valparaíso, 1908-1973). Començava una ferotge repressió i
la posterior dictadura que durà fins a 1990.
Cent huitanta-un països signaren el Conveni de Washington, més conegut com el tractat
internacional CITES (Conveni sobre el Comerç Internacional
d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres) amb la intenció de regular
el comerç d’espècies de fauna salvatge
i plantes feréstegues amenaçades. Es va crear per a protegir-les de la
sobreexplotació del comerç internacional. Espanya
va signar aquest tractat en 1986. CITES supervisa
el comerç de més de 25.000 espècies d'animals i plantes mitjançant un sistema
de permisos i certificats. Classifica les diferents espècies en tres apèndixs. Les
que estan incloses en l'Apèndix I tenen
el seu comerç totalment prohibit. Les de l'Apèndix
II sols poden comercialitzar-se si les han criat en captivitat. Finalment,
les que pertanyen a l'Apèndix III
poden comercialitzar-se sense restriccions, tant si tenen procedència silvestre
com si són de cria en captivitat.
![]() |
Collage RMiB |
El jaciment d’Atapuerca
El
professor basc Juan Maria Apellániz Castroviejo (Bilbao, 1932-2021)
començà les campanyes d'excavacions al pòrtic de la cova Major d’Atapuerca on realitzà onze campanyes d’excavacions.
En 1976, l'enginyer i paleontòleg Trinidad José de Torres Pérez-Hidalgo que
feia una tesi sobre els ossos del Plistocé amb la col·laboració del Grup
Espeleològic Edelweiss (GEE) fundat en 1951 a Burgos, va descobrir al
carst de la serra d'Atapuerca una dotzena de restes humanes, entre els
quals es trobaven tres mandíbules. Va acudir a l’antropòleg Emiliano Aguirre
Enríquez (el Ferrol, 1921-2021) perquè estudiarà les trobades en l'avenc dels Ossos. Aguirre és
considerat el pare d’Atapuerca perquè en 1976 presentà el primer
projecte d’excavació que li aprovaren en 1978. Encara hagueren d’esperar fins a
1980 perquè començaren les excavacions a la galeria, en 1984 feren excavacions
sistemàtiques a l'avenc dels Ossos.
Després de la jubilació d’Aguirre, s’encarregà de continuar-les l’equip
encapçalat per Juan Luis Arsuaga Ferreras (Madrid, 1954), José María
Bermúdez de Castro i Risueño (Madrid, 1952) i Eduald Carbonell i Roura (Ribes
de Freser, 1953). Des d'aleshores han trobat instruments lítics de 900.000
anys, i en 1992 descobriren cranis d’homínids a l'avenc dels Ossos, entre ells el que van batejar com a Miguelón. En 1994 i 1995 tragueren més restes
d’homínids de 800.000 anys d’antiguitat i en 1996 descobriren indicis clars de
canibalisme. L’any següent determinaren que les troballes pertanyien a l’espècie
Homo antecessor (850.000 anys). En
1998 assignaren que les troballes fetes a l'avenc
dels Ossos a l’espècie Homo
heidelbergensis. Des d’aleshores no parat les excavacions ni les troballes
espectaculars, de moment hi ha restes d’una espècie d’homínid per determinar (Homo sp. 130.000.000 anys), d’un homínid
“preneandertal” de 500.000 anys, d’Homo neanderthalensis
(50.000 anys) i de la nostra espècie.
PUBLICACIONS
![]() |
Arne Næss, foto d’Aagaard Rolf M a la revista Aftenposten |
El
filòsof noruec Arne Dekke Eide Næss (Slemdal, 1912-2009) en
l'article "Els moviments de l'ecologia superficial i l'ecologia
profunda: un resum" publicat a la revista Inquiry, proposà
el terme Ecologia Profunda. Aquesta era una Ecologia oposada a l'ecologia
"light", ens avisà que el Greenwashing sols era una
etiqueta publicitària per a vendre més, a major preu, amb la pretensió final
que res canvie i obtenir més beneficis. La filosofia de Næss es
basa en l'igualitarisme biosfèric, defensa que tots els éssers vius
tenen el mateix dret d’autorealitzar-se respecte de la resta. Rebutjava
les classes socials, proposava l'autonomia local i la descentralització com
eines per aconseguir un veritable canvi ecològic. Afirmà que el més
important per als humans era la Natura, per tant calia assolir
una cosmovisió ecocentrica.
Ernst
Fritz Schumacher (Bonn, 1911-1977) amb
el llibre "Small Is Beautiful" (1973) va crear el
concepte d'economia de permanència que ha evolucionat al més
conegut "desenvolupament sostenible". En 1977 publicà el
llibre "A Guide fot the Perplexed" que és alhora una crítica
al materialisme científic, una exploració de la naturalesa i l'organització del
coneixement. Fou el primer a avisar dels perills d'una economia basada en el
petroli, un recurs escàs i molt localitzat en llocs allunyats. Schumacher després
d'una estada a Birmània es va adonar que el més racional era
la utilització dels recursos de proximitat. Defensà la
necessitat d'assolir una autonomia econòmica basada en eixos recursos pròxims.
També va advertir dels perills que ens ha dut la globalització
econòmica molts anys abans que la patirem. Sostenia que la producció
tecnològica mai devia erosionar el nostre capital natural, perquè era finit.
![]() |
Arxiu RMiB |
Es va publicar per fascicles la Gran Enciclopedia de la Regió Valenciana. L’obra
que tenia 12 volums la coordinaren Xavier
Ribera Peris i Maria Teresa Mars
Ivars, la dirigí Manuel Mas. Col·laboraren grans intel·lectuals valencians
com Manuel Sanchis Guarner (València,
1911-1981), Ernest Lluch i Martín
(Vilassar, 1937-2000), Vicente
Gascón i Pelegri (Tavernes de la Valldigna, 1915-2004), Joan Fuster i Ortells
(Sueca, 1922-1992), Lluís Font de Mora Montesinos (València, 1936), Alfons Cucó
i Giner (València, 1941-2002), José Climent Barber (Oliva, 1927-2017), Manuel
Calduch i Almela (Vila-real, 1901-1981), Ricard Blasco Laguna (València, 1921-1994),
Enrique Pla Ballester (Ontinyent, 1922-1988) o Vicente Aguilera Cerni (València, 1920 - 2005).
El Bioregionalisme
![]() |
Bioregions europees |
La Democràcia
Bioregional o Bioregionalisme és
un terme encunyat pel poeta anarquista Allen Van Newkirk, però el
pare d’aquest concepte i proposta de nova organització social va ser Peter
Stephen Berg (Nova York, 1937-2011). Va definir una bioregió com
una àrea geogràfica amb condicionants similars, eixes característiques
provoquen una cultura versemblant perquè condicionen l’organització social dels
seus habitants. Bioregió no es deu confondre amb l’Ecoregió, aquesta
darrera sols és una classificació segons els tipus de fauna i vegetació,
les bioregions van més enllà perquè depenen de la cultura dels
seus pobladors humans.
El Bioregionalisme proposa
adaptar les fronteres dels estats als límits de les bioregions,
perquè no pot tindre la mateixa organització social un grup que viu al desert que
un altre que visca a l’Àrtic. Aquesta proposta està oposada a la Globalització que
en ser massa ampla mai no pot tindre cura de les necessitats d’un medi ambient
particular. Creia necessari fomentar el consum de proximitat, adaptar la
producció dels aliments a les plantes autòctones de cada zona, per tant cerca
una sostenibilitat harmònica amb la pròpia bioregió. Els bioregionalistes veuen
la humanitat i la seua cultura com una part més de la natura, es focalitzen en
construir una relació positiva i sostenible amb el medi ambient, en lloc de
centrar-se a preservar una natura segregada de les societats humanes.
Ernest Callenbach (Williamsport, 1929-2012) va popularitzar el Bioregionalisme en l’obra “Ecotopia” (1975). En ella conta un viatge d'un periodista, realitzat en 1989, a un país fictici anomenat Ecotopia. Està format per una Bioregió que engloba els estats d’Oregon, Washington i el nord de Califòrnia, és un nou estat independent dels EUA. Descriu un país sense contaminació, amb un consum i una producció sostenibles, amb un transport basat en trens d’alta velocitat, en les ciutats es fa amb taxis, autobusos i tramvies, tots ells elèctrics, la producció d’energia prové totalment de fonts renovables, hi ha una completa igualtat entre homes i dones, a més tenen un tipus de família oberta respecte del sexe i el gènere. On hem de signar per poder mudar-mos a Ecotopia?
![]() |
Postal de Peníscola 1973 |
REFERÈNCIES
Castelló,
R. (2017) “Obituari. Josep Damià Mollà (1946-2017), un bon mestre”. Arxius de
Ciències Socials. NÚM. 36-37, Juny-desembre, 17.
Sanz,
B. (2002) “Rojos y demócratas. La oposición al franquismo en la Universidad de
Valencia. 1939-1975.” Edita: CC.OO. PV, FEIS y Albatros. València.
https://memorialuniversitario.com/wp-content/uploads/2011/04/rojos-y-demo%CC%81cratas.pdf
MONTESINOS, T.
(2019) “Els inicis del moviment veïnal a Burjassot” Nucli Antic. Revista cultural
de Burjassot, 20 22-24.
Música i pel·lícula recomanades:
![]() |
Operación Ogro (1979) Gillo Pontecorvo |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada