 |
| Collage RMiB |
“Lo xicotet és preciós”.
Ernst Schumacher (Bonn, 1911-1977)
ECOLOGISTES
El Baix Maestrat aturà una central nuclear!
La primera volta que es paralitzava la construcció d’una central nuclear a
l'estat espanyol va ser gràcies als veïns del Baix Maestrat. En 1966 Hidroelèctrica
Española, S.L. (IBERDROLA des de 1992) havia aconseguit autorització del govern
per a instal·lar una central nuclear de 500 megawatts a la Serra d'Irta, cal
recordar que hui aquest espai està declarada parc natural. Una volta es va fer
públic el projecte, l’Ajuntament de Peníscola amb el suport d'empresaris
turístics i dels veïns, presentaren un conflicte contenciós administratiu per intentar
aturar la nuclear.
Basaren l'argumentació jurídica en què els terrenys que triaren per a
construir la central estaven declarats com a sòl urbà pel Pla d'Ordenació Urbà
de 1960, per tant, eren incompatibles amb una instal·lació industrial. El conflicte
judicial s’allargà fins a 1973 i finalment el Tribunal Suprem donà la raó a
l'ajuntament, anul·lant l'autorització per a la construcció de la nuclear. La
venjança de l’elèctrica fou molt dura, com que no pogueren fer la nuclear a Peníscola,
aconseguiren autorització per a fer-ne una altra a Cofrents.
Els veïns ben segur que no es consideraven ecologistes, el més segur és que
la majoria no coneguera eixa paraula, però defensaren la seua terra i el seu
projecte de vida que volien basar en un turisme incompatible amb una central
nuclear, sense saber-ho es convertiren en pioners antinuclears, dins l’estat.
Aquest èxit antinuclear enmig d'una dictadura es va silenciar, no
interessava donar arguments als opositors antinuclears ni mostrar feblesa
davant les reivindicacions del veïnat. Ajudà la visió centralista dels mitjans
de comunicació, així com la indiferència de la intel·lectualitat alternativa de
la capital, que sovint havien menyspreat el que fem els valencians. Prova d’açò
és que fins i tot el directiu del partit ecologista AEORMA, el sociòleg Pedro
Costa Morata (Águilas, 1947), es va atrevir a afirmar que al País Valencià, fins
a 1975 no hi havia cap Moviment Antinuclear, que aquest aparegué gràcies a la
fundació de la delegació valenciana, d’AEORMA-PV. Costa Morata oblidà o el que
és pitjor, no s’assabentà que la gent d’Alcossebre, Alcalà de Xivert, Santa
Magdalena de Polpís, Peníscola, Benicarló i Vinaròs aturaren una central
nuclear.
Collage RMiB
Porgues universitàries que afavoriren l’ecologisme València
No
més acabat d'anomenar com a catedràtic de Medicina de la Universitat de
València i alhora rector, Rafael Báguena Candela (València, 1922-1990), seguint
instruccions de la Direcció General de Seguretat i del Ministeri d'Educació,
expedientà a 312 estudiants i professors progressistes, prohibint-los l'accés a
la facultat. En 1979 com a premi pels serveis prestats al franquisme terminal,
a Báguena la nomenaren senador per la UCD.
Damià
Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017) i Josep Vicent Marqués i González (València,
1943-2008) patiren eixes porgues franquistes. Mollà se n’anà a París i allí
entrà a treballar amb el sociòleg exiliat Manuel Castells Oliván (Hellín, 1942),
conegué a Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) i al sociòleg i filòsof
francés Henri Lefebvre (Hagetmau, 1901-1991). Eixes amistats i contactes
ajudaren molt a la germinació de l'ecologisme valencià dels anys vinents. Poc
després Mario Gaviria i Josep
Vicent Marqués coincidiren en unes jornades sobre el desenvolupament
organitzades per Llorenç Ferrer Figueras (Barcelona, 1920-2010) a
la facultat de Dret de València.
 |
| Interpretació d'una foto de Mario Gaviria en 1976 |
Gaviria va ser una figura
aglutinadora i impulsora de l’ecologisme, el mes de febrer publicà a
la revista Triunfo un
dels primers articles antinuclears; “La amenza de la energía nuclear”.
En ell alertava sobre els perills de les centrals nuclears i de les
irregularitats que s’estaven cometent en la seua construcció. Es va basar en
informacions obtingudes en la nuclear de Soto de Vergara (Tolosa) i en la de Marina de Cope (Múrcia). Aquest
article tingué molt ressò perquè també es va publicar al diari Andalán de Saragossa, al Diario de Navarra i la Voz de la Ribera, de Tudela. El ple de l’ajuntament
d'aquesta vila a la vora de l’Ebre, acordà per unanimitat el rebuig a la
central nuclear. Això juntament amb una forta pressió popular aconseguiren
paralitzar definitivament la seua construcció, com tampoc pogueren fer la
murciana.
A poc a poc, l’ecologia
anava obrint-se pas per tot arreu, aparegueren articles de caràcter ecologista fins i tot als diaris del Moviment,
com al Mediterráneo de Castelló. El 29 de maig aparegué un article Angel Del
Río López en el qual parlava obertament de les aigües residuals, de la
desaparició dels boscos i que la nostra espècie, responsable de sotmetre la
natura.
Inauguració de la nuclear de
Vandellòs
Entrà en funcionament la
tercera nuclear espanyola, Vandellòs
I, que va ser la primera a utilitzar la tecnologia francesa de grafit-gas. Aquest reactor era
susceptible produir plutoni amb
unes senzilles modificacions, amb el qual ja es podrien fabricar bombes atòmiques.
Els grans inversors de les
darreries del franquisme es llançaren a la boixa carrera de la
nuclearització, convençuts que era un gran negoci, tot gràcies al conte xinés
que assegurava que fer una central nuclear costava 25.000 milions de pessetes,
es feia en cinc anys i suposava uns beneficis de 100.000 milions. Tot i que el
pas del temps demostrà que això era com el conte de la lletera nuclear! La
realitat era prou diferent, per eixample Ascó costà fer deu anys i necessità una inversió de 250.000
milions de pessetes. Les centrals nuclears no eren cap negoci per a les
elèctriques, els únics que guanyaven diners a cabassos eren els mercats de
capitals, els bancs i les empreses constructores, tot gràcies als interessos
dels préstecs, que finalment pagaven els consumidors en els rebuts elèctrics.
NATURALISTES
El
GOB de les illes Balears
Josep
Maria Casasayas Truyols (Palma, 1927-2004) fundà, fou el mecenes
i el primer president del Grup
Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB). En un
principi es centraren en la
lluita contra l'urbanisme salvatge que volia ocupar els pocs espais verges que
quedaven prop de les costes de les illes. Aviat aconseguiren èxits com la
protecció de s'Albufera, Cabrera,
Montdragó, Sa Dragonera, Sa
Canova, la Punta de n'Amer, la Serra de Tramuntana i Son Bosc. Paralitzaren urbanitzacions
il·legals com les de Ses Covetes,
Llucalcari o cala
Llamp. En 1980 el va dirigir Xavier
Pastor (Palma, 1950) que anys després seria director executiu
de Greenpeace.
Convenció Nacional d’Associacions d’Amics de la Natura
El mes de setembre a Pamplona es va celebrar una de
les primeres reunions conjuntes entre grups naturalistes i ecologistes de
l’estat, fou la I Convenció Nacional d’Associacions d’Amics de
la Natura. L'organitzaren els navarresos d’ANAN, assistiren ADENA representada pel doctor Félix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal,
1928-1980), AEORMA,
els canaris d’ASCAN i d’ATAN, els asturians d’ANA i els balears del GOB.
Un
dels esdeveniments que impulsà aquesta trobada fou la celebració del dia
de la Terra el 22 d'abril
de 1970, que va promoure l'organització nord-americana Friends of the Earth. D’aquesta
celebració es van fer un ample ressò els mitjans de comunicació de l’estat.
Entre tots els assistents acordaren la constitució de la Unió Nacional d’Amics de la Natura i
decidiren reunir-se cada any per mantenir una coordinació d’accions. Entre les
ponències presentades parlaren d’aigües residuals, de la contaminació dels rius
i atmosfèrica, de residus, d’espais naturals amenaçats, dels boscos, de la
gestió de l’ICONA i de les
grans multinacionals que volien instal·lar-se a Espanya gràcies als pocs requisits ambientals de la nostra
legislació. A l'hora de
redactar les conclusions es produïren durs enfrontaments dialèctics, llavors Félix
se n'anà en veure’s sobrepassat pels activistes més combatius.
Els Ecologistes acusaren els
Naturalistes de ser uns "pardalers moderats”,
augmentaren les diferències, sovint insalvables, entre Ecologistes i Naturalistes.
MOVIMENT
VEÏNAL
Noves
associacions de veïns a Burjassot i a Elda
A
finals de 1973 començaren les reunions del que després es convertiria en
l'Associació de Veïns de Burjassot que legalitzaren en 1975. Es reuniren per
organitzar-se davant la greu contaminació que provocava la fàbrica Cementos Turia, al barri de l'Empalme.
Per a difondre les seues reivindicacions entre els veïns, construïren una
vietnamita. Es tractava d’una copiadora artesanal que permetia imprimir
octavetes que utilitzaven els grups antifranquistes. Consistia en un bastidor
de fusta on col·locaven una tela molt tensada o un clixé escrit a màquina
d'escriure, després amb un corró li posaven la tinta. Una altra de les
associacions veïnals que es va constituir fou l’Associació de Veïns de la Tafalera a Elda.
 |
| "Vietnamita" |
CRÒNICA
DEL 1973
Canvis de batles
El metge falangista i veterà de la Divisió Blava, Vicente López Rosat
(València, 1925-2003) va presentar la seua dimissió com a alcalde de València
després de les diferències que va tindre amb el governador Enrique “Ultra” Oltra Moltó (Alcoi, 1921-1993). Per
sort el mes de juliol va acceptar que el llit del riu Túria fora un jardí i no
una autovia, com estava previst.
El mes de desembre el va substituir Miguel Ramón Izquierdo (València, 1919-2007), degà
del Col·legi d'Advocats. Simultàniament, es va produir un canvi de sistema
electoral, en incloure València entre en les grans ciutats que celebraven
eleccions municipals per districtes o circumscripcions. A Alacant també canviaren
l’alcalde, entrà Francisco García Romeu (Alacant, 1910-1994).
El mes d’agost una marea negra de fuel va tacar dos quilòmetres de la
platja del Perellonet.
Atemptat de l’ultradreta
Dins d’una dictadura les llibreries progressistes eren una illa de
llibertat, i per això hagueren de patir tancaments governamentals o atacs de
grups feixistes. El mes d’agost el comando Adolf Hitler, estretament relacionat
amb el Partido Español Nacional
Socialista, cremà la llibreria Pueblo,
al carrer de la Pau de València.
Els
Cineclubs
Una
de les activitats culturals que més èxit tenia eixos anys de censura foren els
cineclubs. Les associacions aprofitaven la projecció de pel·lícules, sovint
prohibides, per atraure els veïns. Després de la projecció es feia un debat que
facilitava la posada en comú de les inquietuds ciutadanes. En les sessions
s'ajuntaren joves estudiants, obrers sindicalistes i militants clandestins dels
partits d'esquerra. Entre molts altres membres del veïnat de Burjassot hi
estaven Toni Montesinos o Joan Ribó i Canut (Manresa, 1947). Es reunien al
Patronat de Joan XXIII fins que el rector es cansà de pressions i els va fotre
fora. Entre 1975 i 1976 centraren les seues denúncies els freqüents accidents
que es produïen al final de la carretera de Llíria o en la mala qualitat de
l'aigua potable que provocava freqüents infeccions digestives. Eixe mateix any
encetaren camí altres associacions de veïns com la de Benimàmet.
Crisi en la IV Planta Siderúrgica
En esclatar la greu crisi internacional provocada per l'augment del
petroli, les empreses reaccionaren reduint plantilles, mentre bona part de les
empreses menudes van desaparéixer. A casa nostra l’eixample més significatiu el
protagonitzà la IV Planta Siderúrgica, donat que es va enfonsar la venda dels
seus productes, provocant pèrdues gegantines.
Urbanització Cim del Sol, a Benitatxell, Arxiu RMiB
Poble Nou de Benitatxell
El Poble Nou de Benitatxell va vendre per 52 milions de pessetes el Puig de
la Llorença perquè urbanitzaren les Morres de Benitatxell.
Inundacions a Oriola
El 19 d’octubre les pluges a Múrcia foren tan fortes que la riuada que baixava pel riu Segura negà la Vega Baixa. L’endemà es desbordà el riu al seu pas per Oriola i hagueren d’evacuar 500 veïns.
Setenes Jornades d’Espeleologia
El mes d’abril, la Federació Valenciana de Muntanyisme organitzà les setenes Jornades Regionals d’Espeleològia a l’avenc del Campillo, Tous.
Les Lletres de Cullera a la muntanya
La
localitat de la Ribera Baixa buscava atreure els turistes que massa sovint passaven
de llarg quan transitaven l'antiga carretera entre València i Alacant, que quedava
allunyada de la població. Jose Marí Colom i Enrique Torres pensaren a fer un
gran cartell, però finalment decidiren copiar el rètol de Hollywood. Amb calç
pintaren un rètol amb el nom de localitat, pintaren unes lletres de 35 metres
d'alt i 15 d'ample, ocupant una superfície total de 875 m², eren el doble de grans
que les de la localitat californiana. Actualment, les conserven gastant pintura
ecològica i es retoquen periòdicament.
Collage RMiB
Almussafes: La Ford ve ací!!!!
El 4 d'octubre, es va constituir l’empresa Ford Espanya, a Almussafes, la
Ribera Baixa, una localitat netament agrícola amb un cens de 3.757 habitants.
Llavors era una localitat de 3.700 habitants dedicats al conreu. Els rumors
polítics asseguraven en el mes de gener que la factoria aniria a Xest, tot i
que també barallaven opcions que anara a la Pobla de Farnals o al Puig. (Mediterráneo,
5/1/73).
La multinacional nord-americana comprà dues-centes hectàrees per a muntar
la seua factoria, en les partides la Foià, la Foieta, l’Esperança i la
Figuereta, per una quantitat aproximada als 200 milions de pessetes. Llavors es
pagaven fins a cent-mil pessetes per una fanecada de tarongers i uns trenta-cinc-mil
per una d’arrossar, cal recordar que dotze fanecades fan una hectàrea.
Els primers cotxes començaren a eixir de la planta de muntatge en 1976. En
1992 traslladà el seu domicili social a Alcobendas, perquè tenien millors condicions
fiscals tot i que en 2023 tornaren a Almussafes. La volta a casa fou una
compensació política a la Generalitat, de la qual rebia cada any milionàries
ajudes públiques per a, tot a pesar dels continus expedients de regulació
temporal de la plantilla per les dificultats a l’hora de produir, a conseqüència
dels problemes de subministrament i les caigudes de vendes.
 |
| Collage RMiB |
Infraestructures viàries
Van obrir els primers trams de l'autopista del Mediterrani a la província
d’Alacant, després de desestimar milers d’al·legacions presentades per
ajuntaments i particulars, principalment denunciaven la seua excessiva
proximitat a la costa. El traçat de l'autopista del Mediterrani, l’AP-7, va ser
molt conflictiu, va haver-hi protestes a Benidorm, Altea, Sant Joan, Mutxamel i
Alacant. Es van presentar més de 1000 impugnacions al seu traçat. Mentrestant
s’urbanitzaven els Arenals del Sol, ocupant la franja costanera d’Elx. A
Castelló mamprenien el procés d’expropiacions dels trams a les comarques del
nord.
Nova Germania
La policia va detindre la direcció del PCE(m-l) i la desarticulació del
FRAP. Això provocà que els militants més nacionalistes de Nova Germania es
quedaren orfes d’organització política i hagueren de cercar el suport d’un nou
partit. Mentrestant, la resta de l'organització va desaparéixer finalment a
finals dels anys setanta. L'agost de 1973,
gràcies a la Universitat Catalana d'Estiu entraren en contacte amb el
PSAN i l’any següent formaren la primera cèl·lula del PSAN al País Valencià.
Pèrdues i recuperació del patrimoni
Aquest any a Xàtiva enderrocaren el Convent de Santo Domingo i el Palau
dels Bellvís. A Carcaixent ensorraren el palau dels Marquesos de la Calçada i l’Ateneu.
A València desferen el palauet Casa Ylario (1888) que estava en el camí de la
Soledat, actual passeig de l’Albereda. Aquest era edifici d’inspiració neoàrab
que van encarregar la Viuda i fills de Ylario, al mestre d’obres Lucas García
Cardona (València 1847- 1899).
Al cap i casal es van recuperar el Palau de Pañalba, al carrer Pintor
Sorolla, per part del Banco Urquijo i el Palauet de Pescara (1893) de Pelegrí
Mustieles, que després fou en seu del Bankinter. Un altre que es va salvar va
ser el palauet de la Comtesa de Bunyol, de l’arquitecte Vicenç Alcargue, ubicat
al carrer d’Isabel la Catòlica. Es van obrir al públic els Jardins de Monfort,
després que rehabilitaren del palauet i el traçat neoclàssic del jardí, que
passà a ser propietat municipal en 1970. Ben prop finalitzaren les obres de
l’edifici de la Pagoda, obra dels arquitectes: Antonio Escario, José Antonio
Vidal i José Vives. Aquest gran edifici de línies singulars té un repte
reputacional, que es va alçar on estava el palau Ripalda, enderrocat en 1966, a
més en començar les obres aparegueren restes del Palau Reial de València, que
es taparen aviat per a no endarrerir les terminis de construcció, del que va
ser l’especulació immobiliària més gran a València, fins aleshores.
 |
| Collage RMiB |
Henri Lefebvre a Benidorm
El filòsof francés Henri Lefebvre (Hagetmau, 1901-1991) fou un dels principals
teòrics de les ciutats que en 1968 havia publicat “Le Droit à la ville. I” i una
segona part en 1972. Aquest 1973 vingué a Benidorm convidat per Mario Gaviria
Labarta (Cortes, 1938-2018), perquè aquesta vila de la Marina Baixa era un clar
eixample de les seues idees. Lefebvre defensava que cada societat modela el seu
propi espai, mitjançant els seus valors característics, aleshores el dret a la
ciutat, era sinònim d’una vida urbana de qualitat. Benidorm era bona mostra de
l’evolució de la societat occidental en el segle XX, que partint d’una
ruralitat autàrquica havia evolucionat cap a una vila cosmopolita, dedicada als
servicis i a l’esbarjo.
Mentre s’estenia la preocupació pel medi ambient i l’urbanisme per la resta
del nostre país. Una mostra la trobem en la temàtica d’una conferència que va
impartir a Peníscola Juan Díaz Nicolás, director general de planificació
social: “La ciutat com a medi ambient”. Un altre eixample del canvi sociològic
que s’iniciava és la sorpresa que alçà que l’alcalde de Benidorm: José Manuel
Reverte Coma, anunciarà que anaven a construir carrers per a vianants. Això
cridà molt l’atenció del periodista de Castelló: José Acisclo, i es va fer
ressò dedicant-li una columna d’opinió al diari Mediterráneo.
Incendis forestals
A casa nostra sols patirem un gran incendi, es consideraven com a grans
focs els que cremaven més de 500 hectàrees, va afectar València. Alacant tingué
26 focs que cremaren un total de 686,8 ha, a Castelló foren 39 sinistres que
calcinaren 301 ha, mentre que a València es declararen 85 incendis que
convertiren en cendres un total de 4.071,3 ha.
El fem de Castelló i els “sorprenents” carrers de vianants!
L’empresa de recollida del fem de Castelló va fer públic que cada dia
arreplegaven 65 tones de fem als carrers de la vila, amb 128 operaris. Eren 25
tones més al dia que les agafaven en 1967, quan començaren en la concessió de
la recollida de fems de la capital de la Plana Alta. D’eixa quantitat, un 40%
el convertien en compost per a fertilitzar els conreus comarcals. Per a
obtenir-lo en la planta de tractaments d’Almassora, gastaven el mètode
nord-americà Dorr-Oliver, per fer la separació i la posterior reutilització del
fem orgànic. Aquesta instal·lació tenia una capacitat de transformació de 1.300
tones diàries.
La Mola de Cortes de Pallars, Arxiu RMiB
Declaració de la Reserva de Caça de la Mola de Cortes de Pallars
Mitjançant la Llei 2/1973, de 17 de març, es van declarar tretze noves
Reserves Nacionals de Caça que ocupaven 620.000 hectàrees. Entre elles, l’única
valenciana va ser la Mola de Cortes Pallars, que es va crear per a protegir
36.009 Ha, així com les darreres poblacions de cabres salvatges (Capra
pirenaica) del nostre país, junt amb les de la comarca dels Ports.
En aquestes terres allunyades i mal comunicades, l’escassa població vivia aïllada
i de forma autàrquica fins al 1954. Mai cap autoritat s’havia preocupat del
control de la caça en la Mola i això va permetre que es mantingueren espècies
que en altres indrets s’extingiren, com fou el cas de la cabra salvatge. De fet,
per a protegir les poques que quedaven, es va prohibir la seua cacera en tota
la província de València, amb l’Ordre Ministerial de 12 de juny de 1963.
 |
| Cabra Salvatge, Arxiu RMiB |
En 1970 sols quedaven 45 cabres, de les quals el 90% d’elles eren femelles. Els cérvols (Cervus elaphus) s’extingiren cap al 1903 i els cabirols (Capreolus capreolus) cap al 1920. En 1975, una volta establerta la Reserva, amollaren 24 mascles i 25 femelles de cabres provinents de Cazorla, per a reforçar les poblacions autòctones. Llavors s’adonaren que les cabres nouvingudes es diferenciaven molt en el pelatge respecte de les locals. De tota manera, la mescla de sang i la protecció obraren el miracle. En 1978 la població havia pujat al voltant dels 460 exemplars, i llavors, les autoritats autoritzaren la cacera de tres mascles, eixe mateix any. En la primavera de 1976, la Reserva va introduir 15 muflons (Ovis orientalis orientalis), una espècie totalment al·lòctona, sols per afegir més als adinerats que podien pagar un permís per a caçar una peça major.
Segons estadístiques dels responsables de la reserva, es creu que el linx
ibèric (Lynx pardinus) aguantà vivint en aquestes terres fins al 1974. Un cens
realitzat per la Reserva els anys 1978 i
79 va descobrir que encara criaven 4 parelles d’àguila daurada (Aquila
chrysaetos), 1 d’àguila imperial ibèrica (Aquila adalberti), 8 d’àguiles de
panxa blanca (Aquila fasciata), 3 de falcó pelegrí (Falco peregrinus) i 3 de
brúfol (Bubo bubo) (Ortuño i De la Peña, 1979).
 |
| Collage RMiB |
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
Un altre any caspós!
Aquest fou un any prou caduquejat,
on el més destacat fou que visquérem fou el sorprenent atemptat d’ETA que posà
fi a la vida del president del govern i la crisi del petroli. Amb l’encariment
del preu de la benzina s'acabà amb el miratge que significà el creixement
econòmic espanyol dels anys seixanta. I sí, continuaven venint molts turistes
que deixaven moltes divises, també entraven grans inversions com va ser la de
Ford, però, en canvi, s'enfonsava la gran inversió que significà fer els alts
forns més moderns de l'estat, la quarta planta siderúrgica de Sagunt.
Tot mentre a casa nostra
continuàvem amb els mateixos guirigalls típics del franquisme destinats a
amagar la crua realitat exterior, bona mostra eren les conferències de Pilar
Primo de Rivera i Sáenz d'Heredia (Madrid, 1907-1991). La germana del feixista
fundador de la Falange que titulava així una de les seues aparicions a Barcelona:
"José Antonio era un hombre como
todos los Hombres". Recollons trons, quin descobriment més fabulós! Aquesta
dona va dirigir el Servei Social Femení, la mili de les dones, que devien fer
totes joves que tingueren entre 17 i 35 anys per a poder traure’s el carnet de
conduir, el passaport o aprovar unes oposicions. En eixe període les ensenyaven
formació religiosa, nacionalsindicalista i les tasques de la llar. Devien
formar-se com a dones obedients, religioses i recaptosa.
Collage RMiB
L’atemptat contra Carrero
Blanco
El fins aleshores
vicepresident del govern, l'almirall Luis Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973),
fou l’elecció que trià el "Caudillo"
per a liderar la presidència del govern, el 9 de juny. L’almirall havia estat
obertament enfrontat amb la branca falangista del règim i aprofità el
nomenament per a omplir els ministeris amb tecnòcrates de l'Opus Dei. Una de
les primeres mesures que prengué va ser la reactivació de la construcció d’una bomba atòmica espanyola, el
conegut com a “Projecte Islero”.
Només constituir-se el govern, el general de l’aire Guillermo Velvarde Pinacho (1928-2018) va fer públic
que Espanya estava
preparada per a construir tres bombes atòmiques cada any.
Amb un dictador moribund els
fets es van accelerar, el dia 19 de desembre Carrero va reunir-se amb el secretari d'estat dels EUA, Henry Alfred Kissinger (Fürth, 1923). El
secretari d’estat vingué per a deixar les coses ben tancades, en un moment de
molta incertesa internacional i molt preocupant per als americans. D’altra
banda, un almirall massa crescut volia exigir que es reconeguera a Espanya com
un nou estat atòmic, però els nord-americans no estaven en disposició de perdre
el temps i es negaren radicalment. L’endemà ETA, un grup independentista molt marginal culminà la sorprenent “Operació Ogre”. Van cometre un
atemptat que requeria una organització precisa i complexa, aleshores sols
assumible pels millors serveis secrets del món. Tot això el protagonitzà un
comando d’ETA, un grup independentista que
mai no havia demostrat res, que fins aleshores sols havien fet atacs sobtats, disparant
a curta distància amb armes curtes.
 |
| Collage RMiB |
Sorprenentment, aquesta acció la protagonitzaren un grup quatre joves de vint-i-quatre anys totalment inexperts. Acabats d’arribar Madrid, llogaren un pis al barri de Salamanca, cavaren un gran túnel sota el cèntric carrer de Claudio Coello, sense que ningú s’assabentés. Ompliren el túnel d’explosius connectats a un cable que finalitzava en un detonador manual. Després els activistes es van quedar a l’aguait, en un cantó amb el detonador en les mans, esperant passarà per allí el cotxe oficial i l’escolta del president del govern. Llavors, el comando Txikia d’ETA detonà els explosius, just en el moment que passava per damunt el cotxe blindat del president. Era el 20 de desembre, el vehicle volà pels aires, puja per damunt d’un edifici i caigué dins d’un pati interior. A més del president, moriren el seu xofer i un escolta. El 31 de desembre, un massa envellit dictador sense entendre molt el que acabava de passar, anomenà com a nou president del govern a Carlos Arias Navarro (Madrid, 1908-1989). L’endemà ningú parlava d’ETA, simplement d’un criminal atemptat, d’un crim contra Espanya.
Són massa les incògnites i sospites respecte
d’aquest atemptat, i molts els documents secrets que resten sense
desclassificar. Entre els mesos de gener i abril de 1971, l’ambaixada dels Estats Units d’Amèrica a Madrid i l’agència
d'intel·ligència nord-americana (CIA)
enviaren dos telegrames reservats a Washington, que anys després sí que es van desclassificar. En ells
afirmaven que els interessava la desaparició de l’almirall massa ingovernable i
perquè era contrari als interessos dels EUA de cara a una Transició espanyola que preveien propera (Martín de Pozuelo,
2007).
Des de l'altre lloc de la història, José
Miguel Beñarán Ordeñana "Argala" (Arrigorriaga, 1949-1978) membre del comando Txikia, va declarar que ells
no tenien previst atemptar contra Carrero, però en 1972 un personatge ocult els
convocà una reunió, en la qual els va donar un sobre amb els itineraris i
costums del president del govern. Argala no va poder aclarir molt més, moria en
1978 a causa d'una bomba que col·locaren al seu cotxe a França, els serveis
secrets espanyols (SECED) sota la marca del Batalló Basc-Espanyol.
També s’ha conegut que la presència dels joves
independentistes a Madrid no
havia passat desapercebuda, en desembre de 1972 hi havia en circulació un
informe secret anomenat “Turrón Negro” que demostrava que
la Guàrdia Civil sabia
que hi havia un comando d’ETA a Madrid, que pretenia atemptar contra
una alta personalitat de l’estat (Estévez i Marmol, 1998).
Per acabar d’arredonir les “casualitats”, en
1983 un dels encausats en el juí del colp d’estat del 23F, el comandant
dels serveis secrets (CESID)
José Luis Cortina Prieto, va amenaçar al fiscal que
l’interrogava dient: “Como me jodan, saco hasta lo de Carrero Blanco”.
Després s’excusà davant la premsa assegurant que en les proximitats de
l’atemptat contra Carrero, hi havia un cotxe del CESID que estava seguint espies de l’est. Com passa massa sovint
en els fets més importants, hi ha moltes incògnites, incongruències i
casualitats, tot mentre els documents secrets de l’estat “democràtic” no els fan
públics.
 |
| Linx ibèrci, Arxiu RMiB |
Llei d’espècies en perill, protecció de las Tablas de Daimiel i mortalitat
a Doñana
Amb el decret 2573/1973 es va aprovar la Llei d’Espècies en Perill
d’Extinció. Tot i que no era la primera vegada que es declarava la protecció
d’espècies a l’estat espanyol, la pionera fou la Reial Ordre de 25 de novembre
de 1896. Aquest decret declarava la prohibició total de caça de
cinquanta-quatre espècies, que quedaven totalment protegides. Entre elles
estaven totes les aus rapinyaires, cigonyes, grues, alguns anàtids molt
escassos, la cabra salvatge ibèrica, l’os bru, el linx, el gat salvatge, la
llúdria, els mustèlids més escassos, el camaleó i les tortugues de terra.
També es declarà la protecció de nous mitjançant la Llei 2/1973, de 17 de
març, es va crear el parc nacional de “las Tablas de Daimiel” tretze noves
Reserves Nacionals de Caça que ocupaven 620.000 hectàrees. Daimiel s'havia
convertit en una "despulla" que només es podia mantindre mitjançant
mesures d'emergència, enviant cabals d'emergència. De res servia aquesta norma
per a recuperar una aigua que xuplaven centenars de pous il·legals amb els
quals es regaven cultius de secà. Quan acordaven un enviament d'emergència,
l'aigua la xuplaven els pous il·legals i res reunia al parc.
Un altre parc malalt era Doñana, aquest any moriren 40.000 aus. Els ecologistes
acusaren els arrossers perquè abusaven dels fitosanitaris organoclorats per a regar
els arrossars, mentre que uns altres estaven convençuts que la mortalitat la
provocava un brot de botulisme.
Cranc americà, Arxiu RMiB
Introducció del cranc americà
El 14 de juny, Andrés Salvador d'Habsburg–Lorena (Castell de Persenbeug,
1936), besnet de Sissí i de l’emperador Francesc Josep I d'Àustria, va
introduir el cranc americà (procambarus clarkii) a la península Ibèrica. Aquest
noble era un aficionat a les piscifactories i alliberà 500 crancs que havia dut
des de Louisiana, en una finca arrossera que tenia a Badajoz. L'any següent,
davant l'èxit de la introducció tornaren a fer una altra molt més gran als
marenys del Guadalquivir. Aquests dos esdeveniments d'introducció van donar
lloc a dues línies genètiques diferents en la península, que encara hui es
mantenen. La introducció i expansió d'aquesta espècie va generar impactes molts
greus en modificar radicalment els ecosistemes, perjudicà greument les seues preses, mentre que va
beneficiar als seus predadors, com va ser el cas de la llúdria (Lutra lutra).
Collage RMiB
La crisi de l’Imperi: pèrdua de la guerra del Vietnam,
devaluació i el Watergate
Els vietnamites derrotaren als nord-americans, que se n’anaren
del país l’11 de febrer. Dos dies després el Việt Cộng alliberà els darrers
presoners americans i ambdós països signaren l’acord de pau el 13 de juny. Però
els EUA continuaven empastrats amb la Guerra de Cambodja. El president
republicà Richard Milhous Nixon (Yorba Linda, 1913-1994), després de perdre la
guerra, per a recuperar la seua economia necessitava mamprendre polítiques
inflacionistes i va devaluar el dòlar, l'atur augmentà i la paritat monetària
internacional tremolà. Llavors, com els productors de petroli venien el petroli
en dòlars, se'n van vorer obligats a augmentar el preu del cru per a compensar
la devaluació, tot mentre les reserves de benzina nord-americanes descendien
alarmantment. Per agreujar els problemes de la Casa Blanca esclatava l’escàndol
del Watergate, després de fer-se públic que havien fet escoltes il·legals en
les oficines de campanya electoral dels demòcrates, en les eleccions a la
presidència de 1972.
 |
| Collage RMiB |
La Guerra del Iom Kippur
El 6 d’octubre, la situació internacional es va
deteriorar greument pel sobtat començament de la guerra del Iom Kippur o del
Ramadà. Egipte i Síria atacaren per sorpresa per a intentar recuperar els
territoris que havien perdut en la guerra dels Sis Dies, en 1967. Els
israelians reaccionaren amb rapidesa, amb el ferm suport de nord-americans i
europeus, aviat es referen. El 24 d’octubre tornaren a derrotar totalment als
àrabs, tot i que tenien el suport soviètic, els àrabs demanaren l’armistici
quan els militars sionistes estaven ben prop d’entrar en el Caire i Damasc.
Collage RMiB
La Crisi del Petroli
La crua derrota dels àrabs davant els israelians va
impulsar-los a utilitzar una nova arma. El 17 d’octubre els membres de
l'Organització de Països Àrabs Exportadors de Petroli (OPEP) anunciaren un
embargament a les nacions occidentals que havien donat suport a Israel. La
pujada automàtica dels preus fou un dur colp contra l’economia de tot el món. El
dia 22 de novembre el cost del barril de petroli s’havia duplicat.
El resultat fou un empobriment general planetari, molt
més acusat per als països del Tercer Món. Com ocorre en totes les crisis també aquesta
dugué coses bones, aquest fou el detonant de l’estalvi energètic i impulsà la
investigació en energies renovables. Tot i que l’opinió “publicada” del primer
món acusà els àrabs de la crisi, en realitat tot era molt més complex. Els
Estats Units devien reajustar la seua balança comercial enfonsada per les
despeses de la Guerra del Vietnam. A més devien aturar al Japó i Alemanya, els
perdedors de la Segona Guerra Mundial, perquè ells creixien econòmicament amb
força gràcies als superàvits que obtenien per la seua producció industrial
puntera.
Collage RMiB
Naixement de la Mobilitat Sostenible
Davant l’escassetat de combustible per la crisi petroliera i l’encariment
dels preus, els danesos van decidir potenciar una mobilitat sostenible i
tragueren les seues bicis als carrers. Copenhaguen es va convertir en la ciutat
de les bicis, mentre les empreses daneses implantaren fonts d’energia verda i
sistemes de transport alternatius. El govern va crear per primera volta en el
món un ministeri de Medi Ambient (Rodicio, 2023).
Collage RMiB
Eliminar el socialisme de Xile
L’11 de setembre, militars xilens
encapçalats pel general Augusto José Ramón Pinochet Ugarte (Valparaíso,
1915-2006) assaltaren el palau de la Moneda i provocaren el suïcidi del
president Salvador Allende Gossens (Valparaíso, 1908-1973). Començava una
ferotge repressió per part d’una dictadura que durà fins a 1990.
 |
| Collage RMiB |
Un valencià en el Xile d’Allende
El valencià Joan Garcés i Ramon (Llíria, 1944) era assessor d'Allende i
fou testimoni directe des de l’arribada al govern fins al colp d’estat. Garcés
assegura que la CIA va ser la clau del triomf dels militars colpistes, de fet
el dia de la insurrecció un cos de la flota dels Estats Units estava davant les
costes xilenes. L’arribada de la flota nord-americana era el senyal que
esperaven els colpistes per atacar el Palau de la Moneda. Documents
desclassificats pels Estats Units mostren que ja abans que Allende assumirà la
presidència hi havia una ordre del president Richard Nixon per a impedir que un
govern socialista assolirà el comandament de Xile.
Conveni CITES sobre el comerç d’espècies amenaçades
Cent huitanta-un països signaren el Conveni de Washington, més conegut com el tractat internacional CITES (Conveni sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades de Fauna i Flora Silvestres). Els països signataris van acordar prohibir o restringir el comerç d'espècies en perill i de parts seues. CITES supervisa el comerç de més de 25.000 espècies d'animals i plantes mitjançant un sistema de permisos i certificats. Classifica les diferents espècies en tres apèndixs. Les que estan incloses en l'Apèndix I tenen el seu comerç totalment prohibit. Les de l'Apèndix II sols poden comercialitzar-se si les han criat en captivitat. Finalment, les que pertanyen a l'Apèndix III poden comercialitzar-se sense restriccions, tant si tenen procedència silvestre com si són de cria en captivitat. També prohibeix el comerç de restes d’animals, de vegetals o d’exemplars dissecats. Espanya es va adherir a aquest tractat en 1986.
 |
| Konrad Lorenz |
El Nobel per a uns etòlegs!
El zoòleg i ornitòleg austríac, Konrad Zacharias Lorenz (Viena, 1903-1989),
sovint considerat com el pare de l’Etologia va compartir el Premi Nobel de
Fisiologia i Medicina de 1973 pel descobriment dels patrons del comportament
individual i social, que va compartir amb uns altres dos importants etòlegs: Nikolaas
Tinbergen (la Haia, 1907-1988) i Karl von Frisch (Viena, 1886-1982).
Un avió va xocar amb un voltor a 11.000 metres d’altitud.
El 29 de novembre un avió comercial que volava a 11.277 metres d’altitud
sobre Costa d'Ivori, va xocar amb voltor de Rüpell (Gyps rueppelli). El pobre
voltor es va convertir en l’ocell que havia volat més alt, tot i que va morir
en entropessar amb un dels motors de l’avió, que aconseguí aterrar sense més
incidències.
PUBLICACIONS
 |
| Arne Næss |
L'ecologia profunda d’Arne Næss
El filòsof noruec Arne Dekke Eide Næss (Slemdal, 1912-2009) en l'article "Els moviments de l'ecologia superficial i
l'ecologia profunda: un resum" publicat a la revista Inquiry, proposà el terme Ecologia Profunda. Aquesta és una ecologia
oposada a l'ecologia "light",
ens avisà que el “greenwashing”
(Un
ecoblanqueig) sols era una etiqueta publicitària per
a vendre més, a major preu, amb la pretensió final que res canvie i obtenir més
beneficis.
La filosofia de Næss es basa en l'igualitarisme
biosfèric, defensa que tots els éssers vius tenen el mateix dret d’autorealitzar-se respecte de la
resta. Rebutjà les classes socials i proposava l'autonomia local i la
descentralització com a eines per aconseguir un veritable canvi ecològic. Afirmà que el més
important per als humans és la Natura,
per tant, calia assolir una cosmovisió
ecocèntrica.
Ernst Schumacher: la bellesa
del que és menut
Ernst Fritz Schumacher (Bonn,
1911-1977) amb el
llibre "Small Is Beautiful" (1973) va crear el concepte d'economia de permanència que ha
evolucionat al més conegut "desenvolupament
sostenible". Schumacher
argumenta que l'economia moderna es insostenible, perquè els recursos naturals
es tracten com si foren ingressos, quan en realitat són capital, perquè no són
renovables i es poden esgotar. A més va advertir que la natura sols podia
assumir una certa quantitat de contaminació. Finalment, concloïa que calia
centrar el sistema econòmic en el desenvolupament sostenible i que per a fer-ho
amb equilibri, calia transferir tecnologia al països del Tercer Món.
En 1977 publicà el llibre "A Guide fot the Perplexed"
que és alhora una crítica al materialisme científic, una exploració de la
naturalesa i l'organització del coneixement. Fou el primer a avisar dels
perills d'una economia basada en el petroli, per ser un recurs escàs i molt
localitzat en llocs allunyats. També
es va destacar per ser un dels primers economistes que parlà de la conveniència
de substituir el Producte Interior Brut (PIB) per a mesurar el benestar, una
altra de les seues més preclares recomanacions fou la de substituir el
materialisme per uns altres valors, com eren la justícia, l’harmonia, la
bellesa i la salut.
Schumacher després d'una estada a Birmània es va adonar que el més
racional era la utilització dels recursos
de proximitat, llavors defensà la necessitat d'assolir una autonomia
econòmica basada en els recursos pròxims. També va advertir dels perills que
ens ha dut la globalització
econòmica molts anys abans que la patirem. Un altre dels seus
axiomes és que la producció tecnològica mai devia erosionar el nostre capital
natural, perquè era finit.
La
Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana
Es va publicar per fascicles la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana. L’obra comptava amb 12 volums que coordinaren Xavier Ribera Peris i Maria Teresa Mars Ivars, mentre la dirigia Manuel Mas. En ella col·laboraren els grans intel·lectuals valencians del moment com foren: Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981), Ernest Lluch i Martín (Vilassar, 1937-2000), Vicente Gascón i Pelegri (Tavernes de la Valldigna, 1915-2004), Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), Lluís Font de Mora Montesinos (València, 1936), Alfons Cucó i Giner (València, 1941-2002), José Climent Barber (Oliva, 1927-2017), Manuel Calduch i Almela (Vila-real, 1901-1981), Ricard Blasco Laguna (València, 1921-1994), Enrique Pla Ballester (Ontinyent, 1922-1988) o Vicente Aguilera Cerni (València, 1920 - 2005).
Ernest Callenbach (Williamsport, 1929-2012) va popularitzar el Bioregionalisme en l’obra “Ecotopia” (1975). En ella conta el viatge d'un periodista realitzat en 1989, a un país fictici anomenat Ecotopia. Eixa nació fictícia està formada per una Bioregió que engloba els estats d’Oregon, Washington i el nord de Califòrnia, un nou estat independent dels EUA. Descriu un país utòpic sense contaminació, amb un consum i una producció sostenibles, amb un transport interurbà basat en trens d’alta velocitat, mentre en les ciutats la mobilitat es fa amb taxis, autobusos i tramvies, tots ells elèctrics. La producció d’energia prové totalment de fonts renovables. En l’àmbit social hi ha una completa igualtat entre homes i dones, a més tenen un tipus de família oberta respecte del sexe i el gènere.
On hem de signar per a mudar-nos a Ecotopia?
El Bioregionalisme
La Democràcia Bioregional o Bioregionalisme és un terme encunyat pel poeta anarquista Allen Van Newkirk, però el pare d’aquest concepte, el que proposà aquesta nova organització social va ser Peter Stephen Berg (Nova York, 1937-2011). Va definir una bioregió com una àrea geogràfica amb condicionants similars, eixes característiques provoquen una cultura versemblant perquè condiciona l’organització social dels seus habitants. Bioregió no es deu confondre amb l’ecoregió, aquesta darrera sols és una classificació segons els tipus de fauna i vegetació, les bioregions van més enllà perquè depenen de la cultura dels seus pobladors humans. El Bioregionalisme proposa adaptar les fronteres dels estats als límits de les bioregions, perquè no pot tindre la mateixa organització social un grup que viu al desert que un altre que visca a l’Àrtic. Aquesta proposta està frontalment oposada a la Globalització, perquè en ser massa ampla mai no pot tindre cura de les necessitats d’un medi ambient particular. Stephen Berg creia necessari fomentar el consum de proximitat, adaptar la producció dels aliments a les plantes autòctones de cada zona, cercant una sostenibilitat harmònica amb la pròpia bioregió. Els bioregionalistes veuen la humanitat i la seua cultura com una part més de la natura, es focalitzen en construir una relació positiva i sostenible amb el medi ambient, en lloc de centrar-se a preservar una natura segregada de les societats humanes.
Fonts i referències:
Associació de veïns de Burjassot:
MONTESINOS, T. (2019) “Els inicis del moviment veïnal a Burjassot” Nucli
Antic. Revista cultural de Burjassot, 20 22-24.
Avió i voltor:
https://alpoma.net/tecob/?p=4926
Carrero Blanco:
Eduardo Martín de Pozuelo Dauner. (2007) “Los secretos del Franquismo.
España en los papeles desclasificados del espionaje norteamericano de 1934
hasta la transición”. Ed. Libros de Vanguardia.
Carlos Estévez i Francisco Mármol (1998) “Carrero:
las razones ocultes de un asesinato”. Temas de Hoy.
Ford Almussafes:
https://ugt-ficapv.org/bd/archivos/archivo729.pdf
https://ugt-ficapv.org/bd/archivos/archivo730.pdf
https://ugt-ficapv.org/bd/archivos/archivo731.pdf
Incendis, informe 1973:
Infraestructures viàries:
https://www.informacion.es/aniversario/2017/01/05/tiempo-5999350.html
Inundacions a Oriola:
Joan Garcés i el Xile d’Allende:
https://www.elsaltodiario.com/chile/izquierdas-espanolas-via-chilena-al-golpe-estado
Josep Damià Mollà:
Castelló, R. (2017) “Obituari. Josep Damià Mollà (1946-2017), un bon
mestre”. Arxius de Ciències Socials. NÚM. 36-37, Juny-desembre, 17.
La “pagoda”:
https://www.levante-emv.com/valencia/2010/09/12/lucrativo-derribo-palacio-ripalda-13121132.html
Les Lletres de Cullera a la muntanya:
https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid02D6ukna6fCQVrvQv9WYcjgGpowxXVgeH1DgbJJz5k9iVZCLMC3rttTLHxVM6ZL4Anl&id=100070084410459
Mobilitat Sostenible:
RODICIO, A. (2023) “Dinamarca, verde y sostenible: el sello de un
"nuevo modelo" de desarrollo con 50 años de experiencia”. RTVE.
Oposició al franquisme en la Universitat de València:
Sanz, B. (2002) “Rojos y demócratas. La oposición al franquismo en la
Universidad de Valencia. 1939-1975.” Edita: CC.OO. PV, FEIS y Albatros.
València.
https://memorialuniversitario.com/wp-content/uploads/2011/04/rojos-y-demo%CC%81cratas.pdf
Protecció de las Tablas de Daimiel?
FERRERO-GARCÍA, J.J., (2020) “los comienzos de la protección de las aves en
españa (1879-1936): graells, el marqués de cusano y las sociedades protectoras
de animales”. LLULL, Vol. 43 (Nº 87) 2020. ISSN: 0210-8615, pp. 147-176.
RAMOS-GOROSTIZA, J.L. (2006) “Gestión ambiental y política de conservación
de la naturaleza en la España de Franco”. Revista de Historia Industrial. Núm
32. Any XV.
Reserva de la Mola de Cortes de Pallars:
ORTUÑO, F., DE LA PEÑA, J. (1979) “Reservas y cotos nacionales de caza. 4.
Región Mediterránea”. Incafo. Pp: 64-79.
Reserves de caça:
Mediterráneo, 10 de gener de 1973. Pp. 9.
https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1005558554
Setenes Jornades d’Espeleologia:
https://espeleologiabibliografia.blogspot.com/2010/11/banderins-despeleologia.html
Un valencià en el Colp d’Estat a Xile:
https://www.eldiario.es/internacional/joan-garces-campana-mediatica-chilena-financiada-parte-cia-clave-lograr-golpe-militar_128_10502089.html
Música i pel·lícula recomanades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada