El riu Túria transcorria dins
del terme de València set
quilòmetres, encaixonat per marges de pedra, des de l’Assut de Rovella fins a l’Assut
de l’Or, en creuar el pont de Ferro
o de Drassanes (1931) moria al mar,
entre el port i el barri de Natzaret.
Els paredats
s’havien construït per defensar la ciutat de les freqüents avingudes del riu
que periòdicament la negaven. En les pitjors riuades sols s’havien salvat els
terrenys que ocupava l’antiga ciutat romana, fundada dalt d’un alteró d’un
illot a la vora del riu, pel cònsol romà: Dècim
Juni Brut Galaic el 138 aC.
 |
| València en 1853, gravat d’Alfred Guesdon |
El riu Túria tancava València pel nord, per facilitar el pas
s'havien alçat 12 ponts, cinc històrics, altres cinc i dues passarel·les més
modernes. Per protegir la ciutat de les avingudes que es repetien periòdicament
començaren ben prompte a alçar paredats formats amb grans pedres. En 1956
acabaren els primers que va construir la Junta
de Murs i Valls, entre el pont de la
Trinitat (1407) i el del Reial (1595),
després de la gran riuada de 1589. En 1729 sumaven set quilòmetres de marges de
pedra entre la creu de Mislata i el barri de Mont-Olivet. En la riuà de 1957
hi havia 13 quilòmetres de vores empedrades. El llit del riu s'utilitzava entre altres coses com mercat, a partir de 1886 al
tram enfront del pont de Serrans (1550) feien un mercat de cavalleries
i bestiar, tots els dijous de l'any.
 |
| Mercat de Cavalleries, foto de Marjaler al Fòrum Remember València |
A mitjans del segle XX el riu al pas per València, en condicions normals, sols era una séquia pudenta amb
aigües negres, les vores estaven plenes de tarquim i canyes, el paisatge del riu
el completaven tot tipus d'enderrocs i brutícies escampades. Hi havia grans
forats d'on extreien arenes i graves per a les obres, entre els matolls
pasterejaven quatre ovelles i els xiquets jugaven on podien.
En anys de sequera com fou 1955, al llit només quedaven unes poques basses
aïllades plenes d’aigües pudentes i mosquits. Eixe any l’ajuntament decidí
provocar una avinguda amb aigua de les séquies per endur-se les aigües negres i
rentar una mica el Túria. L’única
infraestructura dins del llit estava als voltants del pont de Fusta, on a partir de 1975 autoritzaren uns camps de futbol
mentre al barri del Marítim creixa un
entramat d’indústries, fàbriques i tallers.
 |
| Barraques a València en 1942, foto de Fons Huguet |
Principalment després de la Guerra
Civil, als districtes del Botànic
i a l’Exposició, als pocs erms que
hi havia sense horts i als barrancs al costat del riu alçaren barraques
per a viure els més pobres, la majoria eren nouvinguts, refugiats de la fam. Ben segur que
desconeixien la dita popular que advertia “A
la vora del riu, no faces niu”. Informes dels Serveis Socials afirmaven que hi havia entre vuit i deu mil
persones vivint en unes dos mil barraques al voltant llit del Túria. Aquests habitatges precaris foren
molt afectats per la riuada del 28 d’octubre de 1949, de fet l’anomenaren la riuà de les barraques. Segons dades
oficials moriren 41 persones, tot i que és ben sabut que eixos anys les dades
es maquillaven prou.
Una de les pitjors avingudes afectà en octubre de 1957, l'anomenaren
"la riuà", fou tan forta que arrasà València, omplint-la d'aigua primer i una volta se n'anà deixà un
mar de fang i brutícia. Fou tan descomunal que les autoritats decidiren
estudiar les possibilitats tècniques d'evitar-ne una altra.
 |
| Tres opcions per al riu Túria |
El mes de gener de 1958 presentaren les conclusions de l’Avantprojecte per defensar València de les avingudes del Túria
que va fer una comissió tècnica dirigida per Pere Gual i Villalbí (Tarragona, 1885-1968). L’encarregat de
redactar l’estudi fou l’enginyer Antonio
García Labrandero, en ell proposava tres opcions, la nord, centre i sud, a
més d'una altra que consistia a ampliar el llit i les séquies per fer una
xarxa de drenatge.
L’Opció Nord consistia en un desviament d’11
quilòmetres pel nord que anava a parar al barranc
del Carraixet, entre Tavernes
Blanques i Alboraia, estava
valorat en 1.479 milions de pessetes. La van descartar perquè semblava prou
arriscat ajuntar el Túria i el Carraixet, un barranc que arreplega l’escorrentia
de bona part del vessant sud de la serra
Calderona.
L'Opció Centre consistia a mantenir el riu com estava,
però fent un embassament aigües amunt, a Vilamarxant, que laminara altra riuada i desviant el darrer tram
del riu perquè anara a morir a la platja de Pinedo, aquest projecte estava valorat en 709 milions de pessetes.
El 22 de juny de 1958 el govern franquista trià la tercera, l'Opció Sud, consistia a ampliar el
llit del riu i desviar-lo pel sud del terme, construint un nou recorregut de
quasi dotze kilòmetres que suportara una escorrentia de fins a 5.000 m³/s. El
van dissenyar perquè tinguera una capacitat suficient, amb un marge de seguretat
de 1.300 m³/s, un 35% més respecte al cabal màxim de la riuà del 57, el
valoraren en 1.532 milions de pessetes. Triaren la solució més espectacular, la
més costosa i traumàtica, la que generava una greu ferida ambiental en desfer bona part de l’horta al sud de la ciutat a més de molts nuclis de població. Aquest pla
de dimensions quasi faraòniques l’anomenaren el Pla Sud de València. No era una idea nova, ja hi havia antecedents històrics
de propostes de desviament del riu pel sud, com el que va presentar Berriochoa en 1946, però en eixe moment a les autoritats els paregué massa costós.
 |
| Exposició de maqueta del Pla Sud en 1961, foto de LEVANTE EMV |
En 1961 l’estat decidí finalment el finançament de l’obra i el 30 de
desembre els enginyers Antonio García
Labrandero i Juan Sancho-Tello signaren
el projecte constructiu. Les
obres s’adjudicaren en 1964 per un pressupost de 1.295 milions de pessetes, estaven inclosos els diners necessaris per a fer les 740 expropiacions.
Quan començaren les obres encara no s'havien acabat els estudis hidrològics i una volta fets
s'adonaren que el nou llit tenia massa pendent i la velocitat de l'aigua podia provocar
excavacions que posaren en perill tota la infraestructura. En
un primer moment pensaren construir cinc assuts intermedis, però després de fer
proves s'adonaren que continuava havent-hi possibiltats d'excavació.
Feren una gran maqueta al Centre d’Estudis Hidrogràfics de Madrid per estudiar el comportament de les avingudes i a més contractaren una altra simulació en la prestigiosa Societé Grenobloise d’Etudes d’Applications Hydrauliques de Grenoble. Ambdós estudis proposaren la modificació del pendent i fer-ne defenses d’escullera per a la part del llit que tenia més pendent, a més de la construcció d’un assut entre Xirivella i Vara de Quart.
Per afrontar una transformació d’eixa magnitud calia fer una gran reorganització del territori,
la ferramenta que utilitzaren fou el Pla
d’Ordenació Urbana de 1966, que es va dissenyar en un moment de fort
desenvolupament i al mig d’una etapa d’eufòria econòmica. Les aspiracions de
fer-ne una gran València venien de
lluny, ja estaven presents en l’anterior Pla
General d’Ordenació de València i el seu Cinturó (PGOVC) de 1946 que tenia previst
fer una gran vila envoltada per un cinturó de circumval·lació i ja preveia un vell llit del Túria amb carreteres.
El que denominaren com Pla General
de València i la seua Comarca adaptat a la Solució Sud de 1966, pretenia
ser la ferramenta perquè la ciutat donara el salt a la modernitat. Dissenyaren
les infraestructures pensant en una megalòpoli d'1.900.000 habitants i
envoltada d'una gran àrea metropolitana.
Eixes magnituds requerien fer vies de transport d'alta capacitat, amb cinturons de circumval·lació, noves vies ferroviàries i modificacions de les
existents. Per comunicar la ciutat amb l'Horta
Sud dissenyaren dotze ponts, 9 de carreters i tres de per al ferrocarril, a més de dos anells de circumval·lació per les vores.
Entre eixes noves autovies volien aprofitar l'antic llit del Túria per dur el tram final de la futura l'autopista de Madrid, això permetia travessar la ciutat i en arribar al Grau es dividia en dos, un tram nord cap a Castelló
i un altre sud, cap a Alacant.
 |
| Darrer tram del nou llit del riu Túria |
A l’hora de començar les obres hagueren de cavar una gran rasa, fou una cicatriu d’11,4
quilòmetres de longitud i d'ample tenia entre 150 i 200 metres, entre l’assut del Repartiment, la “cassola” de Quart de Poblet i la platja de Pinedo.
El llit té una suposada capacitat de desaigüe de 5.000 m³/s, tot i que estudis
actuals indiquen que sols suportaria avingudes de 3.700 m³, per tant no aguantaria
una altra riuà com la de 1957, en el
punt àlgid baixaren fins a 4.400 m³/s d’aigua.
En paral·lel a la construcció del Pla
Sud la ciutat començà a créixer sense cap tipus de planificació
urbanística. Alçaren barris sense clavegueres perquè aprofitaven la xarxa de
séquies, molts carrers mancaven d'asfalt o d'allumenat públic. No es feien
jardins o places, els carrers eren simples trames quadriculades no massa amples, alçaven habitatges contenidor de cinc o sis plantes d'alçada, sense
elevador. El grup Al Tall va
reflectir eixos anys de caos urbanístic cantant: "Que vinga, que vinga, que vinga la llum i que al senyor alcalde li
donen pel cul..."
Franco vingué a inaugurar el Pla Sud l’any 1969, tot i que totes les
obres no acabaren fins a 1973. La poqueta aigua sobrant del reg deixà de passar
pel vell llit del Túria a València que quedà com un erm ple de
brutícia i enderrocs.
L’obra costà més de 4.446 milions de pessetes, uns 26,7 milions d'euros, l’estat pagà 1.500, l'ajuntament de València 400 i altres 100
milions els pagaren els valencians mitjançant l’emissió de segells del Pla Sud, fou un recàrrec obligatori de
25 cèntims per a tot el correu i paqueteria que eixira de la ciutat de València i un de 50 cèntims per als
telegrames. A més d'impostos o taxes com el 3% de recàrrec en les tarifes
telefòniques, un 10% als articles de luxe i als fruits secs, als dolços i als
articles de perfumeria. A l'àrea
metropolitana se li carregà un 10% a l'arbitri de la riquesa urbana, del 15
% a la riquesa rústica i pecuària, un 40 % a l'impost per consum de gas i
electricitat, un recàrrec del 3% en estades a hotels i restaurants quan sos
passaven uns límits i una taxa especial d'estacionament per als vehicles.
L'aigua entrà per primera volta al nou llit
del Túria en les pluges moderades que caigueren en octubre de 1971. Donat
l'intens aprofitament d'aigües per al reg sols poden entrar els sobrants al nou
llit, quan venen volums superiors als 100 m³/s. El 26 de juliol de 1976 se
signava la recepció de l'obra i finalitzava definitivament.
 |
| La Torre |
El Pla Sud deixà greus ferides
ambientals i socials, amb les terres que tragueren per soscavar el nou llit del
riu se n’anaren moltes famílies i desaparegueren alqueries. Es van perdre més de 400
hectàrees d’horta; 274 a València als
barris de la Torre i Sant Isidre, 53 a Quart, 25 a Mislata, 42
a Xirivella i 3 a Sedaví i a Paterna. S’hagueren de partir les comunitats de reg de Quart, Favara i Mislata. En ampliar i delimitar els horitzons de creixement de la
tercera ciutat de l’estat provocaren un efecte crida a l’expansió urbanística, entre 1960 i 1970 es va focalitzar a l’Horta
Sud, al voltant de la pista de Silla,
on anaren bona part dels nous immigrants.
Es van partir i segregar part dels nuclis urbans de València, Mislata i Xirivella, enderrocaren un total de 836 habitatges. Alguns d’ells tenien valor històric i
artístic com l’església de Pinedo, l’alqueria
de La Closa, el Molí de Rodenes o l’alqueria
del Sucrer a La Torre. Fins i
tot implicà l'ensorrament de tot un barri, Elcano de Mislata.
 |
| El Túria, el pont de Ferro i el port |
Es va accelerar el creixement del port fins a la desembocadura del nou Túria i de tots els seus servicis
associats per la rodalia del barri del
Marítim i la Punta. Per guanyar
espai el port aprofità la conjuntura per a ampliar les seues instal·lacions amb
la construcció del moll sud entre 1969 i 1973. Provocà l'arraconament del barri de Natzaret al que li canviaren
la seua platja per una alta tanca, darrere de la qual feren indústries
contaminants, tot mentre els seus horts es convertien en pàrquings de camions i
contenidors.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada