 |
| Embassament d'Alarcón any 1952, LAS PROVINCIAS |
NATURALISTES
Els ornitòlegs catalans Frederic Travé i Alfonso (Barcelona, 1918-1982), els cosins Joaquim Maluquer i Sostres (Barcelona, 1930-2011) i Salvador Maluquer i Maluquer (Barcelona, 1926) encapçalaren en 1951 el primer intent de fundar una associació ornitològica d’àmbit estatal i publicaren un anunci en premsa. Gràcies a ell s’assabentaren que a Madrid també hi havia un nucli d’interessats en fer-ne una associació ornitològica.
 |
| Joaquim Maluquer, Frederic Travé i Salvador Maluquer, foto de Salvador Maluquer a l’Arxiu Xavier Ferrer |
La idea dels madrilenys de fer una societat ornitològica sorgí en un viatge a Doñana que van fer aquest mateix any Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003) i José Antonio Valverde Gómez (Valladolid, 1926-2003). Allí entraren en contacte amb Mauricio González-Gordon Díez (Hampton Hill, 1924-2013), propietari del celler González Byass que coneixia molt bé el vedat i les seues aus. Dins es trobaren un paradís natural que tenia els dies comptats perquè el dictador pretenia convertir eixos aiguamolls andalusos en un monocultiu d’eucaliptus i arrossars.
Catalans i madrilenys entraren en contacte el mes de setembre
de 1953. Travé s’entrevistà amb Bernis, Valverde i amb Ramón
Sáez-Royuela (Burgos, 132-2011) i
tot junts decidiren fundar, el que poc després seria la Societat
Espanyola d’Ornitologia (SEO). Travé va donar-los l’esborrany d’estatus que havien
redactat els catalans i en ell es basaren per a redactar els estatuts de la
fundació de SEO.
 |
| Francisco Bernis, Arxiu familiar |
El mes de novembre en una reunió a la qual assistiren Bernis,
Pedro Weickert Molina (1931-2007), Sáez-Royuela, González-Gordon, Valverde i Conrado
Schröder decidiren sol·licitar la legalització de la Societat
Espanyola d’Ornitologia (SEO) i redactaren una carta convidant a la
resta d'ornitòlegs de l'estat a adherir-se, encara que no aconseguiren legalitzar-la
fins a l'any 1954. SEO Va ser
concebuda com una associació federal, perquè contemplava l’existència
d’una Secció Regional Catalana autònoma. Mostra de la força de
l'ornitologia catalana és que dels 85 membres fundadors, trenta eren catalans.
 |
| Primer Logo de SEO disenyat per Bernis, SEO/BirdLife |
Entre els contactes epistolars que mantingué Bernis per
a trobar interessats a fundar una associació ornitològica estatal estava
el valencià Pare Ignasi Sala de Castellarnau (Esterri d'Àneu,
1903-1973). Aquest retor, apassionat de l’entomologia i
gran viatger, era mestre al col·legi dels Jesuïtes de Sant
Josep a València. Va publicar més de 254 articles en
revistes científiques i en premsa, compendis de Botànica, Geologia, Zoologia i
Fisiologia. Pertanyia a la Societat Espanyola d’Història Natural,
a la National Geographic of Washington o a la Societat
Vegetariana de València. L’any 1939 aquest religiós il·lustrat començà a
ordenar i classificar la col·lecció d'un altre naturalista jesuïta castellonenc,
Antoni Vicent Dolz (Castelló, 1937-1912), al Gabinet de Ciències
Naturals de la Universitat de València. Una part d'aquesta col·lecció està
exposada hui al Museu d'Història Natural de la Universitat de València.
 |
| Museu P. I. Sala (foto de la web d'antics alumnes dels Jesuïtes de València) |
Sala també fundà i dirigí el Museu
d’Història Natural del col·legi de Sant Josep, des de
1939 fins a 1973. En ell hi ha una col·lecció de més de 16.000 exemplars de
minerals, fòssils, insectes, botànica, malacologia, crustacis, pòlips marins,
amfibis, rèptils, peixos, mamífers, ous d'ocells o preparacions microscòpiques,
així com aus naturalitzades, moltes d’elles col·lectades a l’Albufera
de València.
Aquest any i el següent, els naturalistes R.E.
Moreau i W.M. Moreau viatjaren pel País
Valencià, Eivissa i Formentera. Anys
després publicaren un extens article a la revista l’ARDEOLA volum 1
(1954, de la SEO, amb el llistat de totes les aus que havien vist,
també deixaren constància d’alguns noms illencs i valencians dels ocells.
La Societat de Ciències Naturals Aranzadi reprengué l’activitat d’anellament científic d'aus aturada des de la Guerra Civil.
CRÒNICA DE 1952
L’alcalde de Benidorm Pedro Zaragoza Orts (Benidorm, 1922-2008) autoritzà l’ús del biquini a les turistes, a les platges del terme. L’arquebisbe de València l’amenaçà amb l’excomunió per considerar-lo com un atac a la moral cristiana. Ell agafà la seua vespa i se n’anà a Madrid per parlar amb Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975), el dictador l’autoritzà permetre el curt banyador a les platges.
Després de tretze anys se suprimien les cartilles de racionament, és posava fi
al racionament d'aliments de primera necessitat a Espanya. El 14 de maig de 1939 el franquisme havia establit el
racionament per a 27.071.978 ciutadans. Feren dos tipus de cartilles, una per a
la carn i una altra per a la resta de productes bàsics. Aquests van ser coneguts
com els anys de la fam i l'estraperlo on trobar menjar es va convertir en la
principal ocupació de la major part de la població.
El dictador Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) inaugurà dos embassaments, a la conca del Xúquer construïren l'embassament d'Alarcón amb una capacitat de 1.100 milions de metres cúbics, les obres les pagaren íntegrament els llauradors valencians, l’objectiu era posar en reg de moltes hectàrees. A la Serrania inauguraren l'embassament de Benaixeve, que anomenaren Pantà del Generalíssim, tot i que les obres començaren en 1932, en la II República. El president Niceto Alcalá-Zamora (Priego de Córdoba, 1877-1949) inaugurà les obres del que aleshores s’anomenava pantà de Blasco Ibáñez.
 |
| Embassament de Benaixeve, Arxiu RMiB |
El poble de Benaixeve quedà sota les
aigües i s'hagué de traslladar, però a més de perdre les seues cases els
veïns hagueren de repartir-se en tres ubicacions diferents. Una part anaren a l'Horta
Oest on construïren el poble de Sant Antoni de Benaixeve,
dins del terme de Paterna. Anys després en independitzar-se, preferiren
pertànyer a la comarca de Camp de Túria. Una altra part de la
població anà al terme de Montcada, a l'Horta Nord, a la
localitat de Sant Isidre de Benaixeve. Els que no volgueren
abandonar la Serrania fundaren el Poble Nou de
Benaixeve, construït ben prop de l'antiga població, al Llogaret de Nieva,
al capdamunt de la vall negada.
En el
discurs d’inauguració de l’embassament que va fer el dictador, digué: "En
tretze anys portem inaugurats 32 pantans i 38 més estan en construcció en
aquests moments". Els primers anys de la dictadura basaren el
desenvolupament econòmic en les grans obres hidràuliques, aprofitaren l’abundància
de mà d'obra barata que sovint eren presoners de guerra o famolencs camperols
sense més opcions vitals.
 |
| Arròs, Arxiu RMiB |
En 1952 al País Valencià es conreaven
al voltant de les 27.000 hectàrees d’arròs. La màxima producció d’aquest cultiu
s’obtingué al voltant dels anys vint del segle XX, quan hi havia 31.000
hectàrees. Aquest cultiu ha continuat reduint-se amb el pas dels anys, en 2020 sols
quedaven 15.000 hectàrees, quasi totes dins del Parc Natural de
l’Albufera, tot i que encara quedaven unes poques més a la Ribera
Alta, la Marina Alta i la Plana Baixa.
 |
| Repoblació forestal a Alpont, 1952 |
Les muntanyes valencianes estaven pràcticament totalment desforestades després de molts anys de tallar la vegetació per a utilitzar-la com a combustible a les llars. Per a donar algun jornal i aconseguir retenir l'escorrentia en temps de tempestes feren campanyes de repoblació, els jornalers treballaven a pic i pala en condicions molt precàries.
No tot era l'agricultura,
també hi havia un potent sector industrial. En tota la província d'Alacant hi havia en funcionament 320
fàbriques i 640 tallers dedicats al sector de la sabata, amb un cens de més
20.000 treballadors. Hi havia moltes poblacions dedicades a la indústria, la
meitat de la població activa d'Onil
treballava en el sector de la joguina. Cada any produïen 20 milions de nines a la Foia de Castalla.
 |
| Central nuclear de Chalk River, Ontario |
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
El 12 de desembre es va produir el primer accident
nuclear civil enregistrat al món, va ser a la central de Chalk
River, al Canadà. El reactor NRX va patir una fallida en el
procés d’apagament, seguit de diverses errades dels operadors que provocaren una
reacció en cadena que augmentà la producció d'energia del reactor a més del
doble del nivell normal. S’obriren quatre vàlvules de contenció del sistema de
refrigeració que provocaren la sobtada entrada d'aigua pesant, usada com a
moderador de la fissió. Això provocà una sèrie d'explosions que danyaren
severament l'interior de reactor i es van alliberar a l'atmosfera les partícules
resultants dels 30 kg d'urani que hi havia dins, a més de 1.000 m³ d'aigua
contaminada.
 |
| Londres, columna de Nelson en la gran boira de 1952, foto de N. T. Stobbs |
A partir del 5 de desembre una boira espessa va cobrir cinc dies seguits la ciutat de Londres. El fred obligà els ciutadans a cremar més carbó per a calfar-se, però s’ajuntà amb els fums tòxics de les fàbriques i els vehicles. Llavors la manca de vent provocà que la boira es quedarà fixa damunt la vila. Fins al 9 de desembre no es va obrir el cel, l’espectacle que deixà va ser dantesc, hi havien mort al voltant de 12.000 ciutadans i més de 150.000 hagueren de ser hospitalitzats. Es va conéixer com la boira assassina, les afeccions foren resultat de l’acumulació de diòxid de nitrogen NO₂ a l’atmosfera. Aquest gas l’emeten directament els vehicles, però també es produeix per l'oxidació aquosa del SO₂. Aquestes condicions atmosfèriques afavoriren la producció de sulfat, que amb els nitrats i matèria orgànica dissolts en la boira provocaren aquesta catàstrofe que impulsà al parlament aprovar una llei per a garantir la qualitat de l’aire net en 1956.
Aquest
tipus de boires de sofre se'n van repetir a la Xina en la tardor de 2015, a les províncies de Jilin i Liaoning,
principalment a les capitals Changchun
i Shenyang que tenien uns vuit milions d’habitants cadascuna. Als
punts de control de contaminació atmosfèrica enregistraren uns nivells
cinquanta-sis voltes més elevats que el límit recomanat per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), per
a les partícules PM 2,5 que són les més menudes i per tant les més nocives.
Fonts i referències:
Boira assassina a Londres:
http://elpebrasset.blogspot.com/2019/03/resolt-el-misteri-de-la-boira-assassina.html
BANDA SONORA RECOMANADA:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada