Passa al contingut principal

Any 1952


Embassament d'Alarcón any 1952, LAS PROVINCIAS 


Aquest any es va posar fi al racionament d'aliments de primera necessitat mentre  Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) va inaugurar dos embassaments que modificarien l'interior valencià, el control dels rius facilità la posada en reg de moltes hectàrees. A la conca del Xúquer construïren l'embassament d'Alarcón amb una capacitat de 1.100 milions de metres cúbics, les obres les pagaren íntegrament els llauradors valencians.



Embassament de Benaixeve (2008) Rafa Muñoz


A la Serrania inauguraren l'embassament de Benaixeve, que anomenaren Pantà del Generalíssim, tot i que s'havia projectat en temps de la II República, l'any 1932 el president Niceto Alcalá-Zamora (Priego de Córdoba, 1877-1949) inaugurava les obres de l’aleshores anomenat Pantà de Blasco Ibáñez. El poble de Benaixeve quedà sota les aigües i s'hagué de traslladar, però a més de perdre les seues cases,  els veïns hagueren de patir un repartiment en tres ubicacions diferents. Una part anà a l'Horta Oest on construïren el poble de Sant Antoni de Benaixeve, dins del terme de Paterna, anys després en independitzar-se preferiren pertànyer a la comarca de Camp de Túria. Una altra part de la població anà al terme de Montcada, a l'Horta Nord, a la localitat de Sant Isidre de Benaixeve. Els que no volgueren abandonar la Serrania fundaren el Poble Nou de Benaixeve, construït ben prop de l'antiga població prop del Llogaret de Nieva, al capdamunt de la vall negada. En la inauguració de l’embassament, al discurs que va fer el dictador, digué: "En tretze anys portem inaugurats 32 pantans i 38 més estan en construcció en aquests moments". Estem davant d’una bona mostra que els primers anys de la dictadura es basà el desenvolupament econòmic en les grans obres hidràuliques, aprofitant la mà d'obra barata que molt sovint eren presoners de guerra o famolencs camperols sense més opcions vitals.


Arròs, foto de Rafa Muñoz


En 1952 al País Valencià es conreaven al voltant de les 27.000 hectàrees d’arròs. La màxima producció d’aquest cultiu estigué al voltant dels anys vint del segle XX, amb el conreu d’unes 31.000 hectàrees. En 2020 el cultiu de l’arròs s’estenia sols per 15.000 hectàrees, quasi totes dins del Parc Natural de l’Albufera, tot i que quedaven unes poques més a la Ribera Alta, la Marina Alta i la Plana Baixa


Francisco Bernis, Arxiu familiar


La idea de crear la Societat Espanyola d'Ornitologia (SEO) sorgí en un viatge a Doñana que feren aquest mateix any el professor Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003) i José Antonio Valverde Gómez (Valladolid, 1926-2003). Allí entraren en contacte amb Mauricio González-Gordon Díez (Hampton Hill, 1924-2013), propietari del celler González Byass que coneixia molt bé el vedat i les aus. Dins trobaren un paradís natural que tenia els dies comptats perquè el dictador pretenia convertir els aiguamolls andalusos en un monocultiu d’eucaliptus i arrossars.


D’esquerra a dreta, Joaquim Maluquer, Frederic Travé i Salvador Maluquer, foto de Salvador Maluquer a l’Arxiu Xavier Ferrer



Els ornitòlegs catalans Frederic Travé i Alfonso (Barcelona, 1918-1982) amb els cosins Joaquim Maluquer i Sostres (Barcelona, 1930-2011) i Salvador Maluquer i Maluquer (Barcelona, 1926) encapçalaren en 1951 l’intent de fundar una associació ornitològica d’àmbit estatal. Mitjançant un anunci en premsa publicat en 1952 s’assabentaren que a Madrid hi havia un altre grup d’interessats en fer una associació ornitològica. En setembre de 1953 Travé anà a Madrid per entrevistar-se amb Francisco Bernis, José Antonio Valverde Gómez Ramón Sáez-Royuela (Burgos, 132-2011). Els animà a organitzar-la i els donà l’esborrany d’estatus que havien redactat els catalans, que utilitzaren en la fundació de Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO). Per això des d'un primer moment pensaren fer una associació federal, en contemplar l’exsitència d’una Secció Regional Catalana, plenament autònoma. Mostra de la força de l'ornitologia catalana és que dels 85 membres fundadors de SEO, trenta foren catalans i en la mateixa constitució es va aprovar l'obertura de la delegació de Catalunya.


El mes de novembre en una reunió a la qual assistiren Francisco Bernis, Pedro Weickert Molina (1931-2007), Ramón Sáez-Royuela (Burgos, 1932-2011), Mauricio González-Gordon, José Antonio Valverde i Conrado Schröder on decidiren sol·licitar la legalització de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO) i redactaren una carta convidant a la resta d'ornitòlegs de l'estat a adherir-se, encara que no es va legalitzar-la fins a l'any 1954.

Primer Logo de SEO disenyat per Bernis, SEO/BirdLife


Entre els contactes epistolars que va mantindre Francisco Bernis per fundar SEO estava el Pare Ignasi Sala de Castellarnau (Esterri d'Àneu, 1903-1973). Aquest retor, apassionat de l’Entomologia i gran viatger, fou mestre al col·legi dels Jesuïtes de Sant Josep a València. Va publicar  més de 254 articles en revistes científiques i en premsa, compendis de Botànica, Geologia, Zoologia i Fisiologia. Pertanyia a la Societat Espanyola d’Història Natural, a National Geographic of Washington o a la Societat Vegetariana de València. L’any 1939 aquest religiós il·lustrat començà a ordenar i classificar la col·lecció d'altre naturalista jesuïta castellonenc Antoni Vicent Dolz (Castelló, 1937-1912), al Gabinet de Ciències Naturals de la Universitat de València. Una part d'aquesta col·lecció està exposada hui al Museu d'Història Natural de la Universitat de València


Museu P. I. Sala (Web dels antics alumnes dels Jesuïtes de València) 

Sala també fundà i dirigí el Museu d’Història Natural del col·legi de Sant Josep, des de 1939 fins a 1973. En ell hi ha una col·lecció de més de 16.000 exemplars de minerals, fòssils, insectes, botànica, malacologia, crustacis, pòlips marins, amfibis, rèptils, peixos, mamífers, ous d'ocells o preparacions microscòpiques, així com aus naturalitzades, moltes d’elles col·lectades a l’Albufera de València




Aquest any 1952 i el següent, els naturalistes R.E. Moreau i W.M. Moreau viatjaren pel País Valencià, Eivissa i Formentera. Anys després publicaren un extens article a la revista de la Societat Espanyola d'Ornitologia, l’ARDEOLA volum 1 (1954) amb el llistat de totes les aus que havien vist, també deixaren constància d’alguns noms illencs i valencians dels ocells.

La Societat de Ciències Naturals Aranzadi reprengué l’activitat d’anellament científic d'aus aturada per la Guerra Civil.




Després de tretze anys se suprimien les cartilles de racionament a Espanya. El 14 de maig de 1939 el franquisme havia establit el racionament per a 27.071.978 ciutadans. Hi havia dos tipus de cartilles, una per a la carn i una altra per a la resta de productes bàsics. Eixe període fou el de la fam i l’estraperlo, trobar menjar es va convertir en la principal ocupació de la major part de la població. 


Central nuclear de Chalk River, Ontario



El primer accident nuclear civil va tindre lloc a la central de Chalk River, Ontario (Canadà), el 12 de desembre de 1952. El reactor NRX va patir una fallida en l'apagament que va provocar l'obertura de quatre vàlvules de contenció del sistema de refrigeració, la qual cosa va provocar una explosió que va destruir el nucli del reactor, produint l'alliberament a l'atmosfera de milions de partícules resultants de la fissió nuclear, a més de 1000 m³ d'aigua contaminada.


Londres, columna de Nelson en la gran boira de 1952, foto de N. T. Stobbs


El mes de desembre a Londres una boira assassina provocada per l'acumulació de gasos d'òxid de sofre principalment provinents de la combustió de carbó de baixa qualitat, en condicions anticiclòniques, provocaren la mort de vora 12.000 persones i l'hospitalització de més de 100.000, en sols cinc dies. Aquest fenomen provocà que l'any 1956 el parlament aprovara una llei de l'aire net.

Aquest tipus de boires de sofre s'han repetit a la Xina els darrers anys. En la tardor de 2015 a les províncies de Jilin i Liaoning, principalment a les capitals Changchun i Shenyang que tenen  uns vuit milions d’habitants cadascuna, als punts de control de contaminació atmosfèrica enregistraren uns nivells cinquanta-sis voltes més elevats que el límit recomanat per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), per a les partícules PM 2,5 que són les més menudes i per tant les més nocives.





Comentaris