Passa al contingut principal

Any 1952


Embassament d'Alarcón any 1952, LAS PROVINCIAS 



NATURALISTES

Els ornitòlegs catalans Frederic Travé i Alfonso (Barcelona, 1918-1982), els cosins Joaquim Maluquer i Sostres (Barcelona, 1930-2011) i Salvador Maluquer i Maluquer (Barcelona, 1926) encapçalaren en 1951 el primer intent de fundar una associació ornitològica d’àmbit estatal i publicaren un anunci en premsa. Gràcies a ell s’assabentaren que a Madrid també hi havia un nucli d’interessats en fer-ne una associació ornitològica. 


Joaquim Maluquer, Frederic Travé i Salvador Maluquer, foto de Salvador Maluquer a l’Arxiu Xavier Ferrer

La idea dels madrilenys de fer una societat ornitològica sorgí en un viatge a Doñana que van fer aquest mateix any Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003) i José Antonio Valverde Gómez (Valladolid, 1926-2003). Allí entraren en contacte amb Mauricio González-Gordon Díez (Hampton Hill, 1924-2013), propietari del celler González Byass que coneixia molt bé el vedat i les seues aus. Dins es trobaren un paradís natural que tenia els dies comptats perquè el dictador pretenia convertir eixos aiguamolls andalusos en un monocultiu d’eucaliptus i arrossars.

Catalans i madrilenys entraren en contacte el mes de setembre de 1953. Travé s’entrevistà amb Bernis, Valverde i amb Ramón Sáez-Royuela (Burgos, 132-2011) i tot junts decidiren fundar, el que poc després seria la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO). Travé va donar-los  l’esborrany d’estatus que havien redactat els catalans i en ell es basaren per a redactar els estatuts de la fundació de SEO


Francisco Bernis, Arxiu familiar

El mes de novembre en una reunió a la qual assistiren Bernis, Pedro Weickert Molina (1931-2007), Sáez-Royuela, González-Gordon, Valverde i Conrado Schröder decidiren sol·licitar la legalització de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO) i redactaren una carta convidant a la resta d'ornitòlegs de l'estat a adherir-se, encara que no aconseguiren legalitzar-la fins a l'any 1954. SEO Va ser concebuda com una associació federal, perquè contemplava l’existència d’una Secció Regional Catalana autònoma. Mostra de la força de l'ornitologia catalana és que dels 85 membres fundadors, trenta eren catalans.

Primer Logo de SEO disenyat per Bernis, SEO/BirdLife

Entre els contactes epistolars que mantingué Bernis per a trobar interessats a fundar una associació ornitològica estatal estava el valencià Pare Ignasi Sala de Castellarnau (Esterri d'Àneu, 1903-1973). Aquest retor, apassionat de l’entomologia i gran viatger, era mestre al col·legi dels Jesuïtes de Sant Josep València. Va publicar  més de 254 articles en revistes científiques i en premsa, compendis de Botànica, Geologia, Zoologia i Fisiologia. Pertanyia a la Societat Espanyola d’Història Natural, a la National Geographic of Washington o a la Societat Vegetariana de València. L’any 1939 aquest religiós il·lustrat començà a ordenar i classificar la col·lecció d'un altre naturalista jesuïta castellonenc, Antoni Vicent Dolz (Castelló, 1937-1912), al Gabinet de Ciències Naturals de la Universitat de València. Una part d'aquesta col·lecció està exposada hui al Museu d'Història Natural de la Universitat de València


Museu P. I. Sala (foto de la web d'antics alumnes dels Jesuïtes de València) 

Sala també fundà i dirigí el Museu d’Història Natural del col·legi de Sant Josep, des de 1939 fins a 1973. En ell hi ha una col·lecció de més de 16.000 exemplars de minerals, fòssils, insectes, botànica, malacologia, crustacis, pòlips marins, amfibis, rèptils, peixos, mamífers, ous d'ocells o preparacions microscòpiques, així com aus naturalitzades, moltes d’elles col·lectades a l’Albufera de València



Aquest any i el següent, els naturalistes R.E. Moreau i W.M. Moreau viatjaren pel País Valencià, Eivissa i Formentera. Anys després publicaren un extens article a la revista l’ARDEOLA volum 1 (1954, de la SEO, amb el llistat de totes les aus que havien vist, també deixaren constància d’alguns noms illencs i valencians dels ocells.

La Societat de Ciències Naturals Aranzadi reprengué l’activitat d’anellament científic d'aus aturada des de la Guerra Civil

CRÒNICA DE 1952

L’alcalde de Benidorm Pedro Zaragoza Orts (Benidorm, 1922-2008) autoritzà l’ús del biquini a les turistes, a les platges del terme. L’arquebisbe de València l’amenaçà amb l’excomunió per considerar-lo com un atac a la moral cristiana. Ell agafà la seua vespa i se n’anà a Madrid per  parlar amb Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975), el dictador l’autoritzà permetre el curt banyador a les platges. 



Després de tretze anys se suprimien les cartilles de racionament, és posava fi al racionament d'aliments de primera necessitat a Espanya. El 14 de maig de 1939 el franquisme havia establit el racionament per a 27.071.978 ciutadans. Feren dos tipus de cartilles, una per a la carn i una altra per a la resta de productes bàsics. Aquests van ser coneguts com els anys de la fam i l'estraperlo on trobar menjar es va convertir en la principal ocupació de la major part de la població.

El dictador Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) inaugurà dos embassaments, a la conca del Xúquer construïren l'embassament d'Alarcón amb una capacitat de 1.100 milions de metres cúbics, les obres les pagaren íntegrament els llauradors valencians, l’objectiu era posar en reg de moltes hectàrees. A la Serrania inauguraren l'embassament de  Benaixeve, que anomenaren Pantà del Generalíssim, tot i que les obres començaren en 1932, en la II República. El president Niceto Alcalá-Zamora (Priego de Córdoba, 1877-1949) inaugurà les obres del que aleshores s’anomenava pantà de Blasco Ibáñez


Embassament de Benaixeve, Arxiu RMiB

El poble de Benaixeve quedà sota les aigües i s'hagué de traslladar, però a més de perdre les seues cases  els veïns hagueren de repartir-se en tres ubicacions diferents. Una part anaren a l'Horta Oest on construïren el poble de Sant Antoni de Benaixeve, dins del terme de Paterna. Anys després en independitzar-se, preferiren pertànyer a la comarca de Camp de Túria. Una altra part de la població anà al terme de Montcada, a l'Horta Nord, a la localitat de Sant Isidre de Benaixeve. Els que no volgueren abandonar la Serrania fundaren el Poble Nou de Benaixeve, construït ben prop de l'antiga població, al Llogaret de Nieva, al capdamunt de la vall negada. 

En el discurs d’inauguració de l’embassament que va fer el dictador, digué: "En tretze anys portem inaugurats 32 pantans i 38 més estan en construcció en aquests moments". Els primers anys de la dictadura basaren el desenvolupament econòmic en les grans obres hidràuliques, aprofitaren l’abundància de mà d'obra barata que sovint eren presoners de guerra o famolencs camperols sense més opcions vitals.


Arròs, Arxiu RMiB

En 1952 al País Valencià es conreaven al voltant de les 27.000 hectàrees d’arròs. La màxima producció d’aquest cultiu s’obtingué al voltant dels anys vint del segle XX, quan hi havia 31.000 hectàrees. Aquest cultiu ha continuat reduint-se amb el pas dels anys, en 2020 sols quedaven 15.000 hectàrees, quasi totes dins del Parc Natural de l’Albufera, tot i que encara quedaven unes poques més a la Ribera Alta, la Marina Alta i la Plana Baixa


Repoblació forestal a Alpont, 1952

Les muntanyes valencianes estaven pràcticament totalment desforestades després de molts anys de tallar la vegetació per a utilitzar-la com a combustible a les llars. Per a donar algun jornal i aconseguir retenir l'escorrentia en temps de tempestes feren campanyes de repoblació, els jornalers treballaven a pic i pala en condicions molt precàries.




No tot era l'agricultura, també hi havia un potent sector industrial. En tota la província d'Alacant hi havia en funcionament 320 fàbriques i 640 tallers dedicats al sector de la sabata, amb un cens de més 20.000 treballadors. Hi havia moltes poblacions dedicades a la indústria, la meitat de la població activa d'Onil treballava en el sector de la joguina. Cada any produïen 20 milions de nines a la Foia de Castalla.


Central nuclear de Chalk River, Ontario


CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

El 12 de desembre es va produir el primer accident nuclear civil a la central de Chalk River, al Canadà. El reactor NRX va patir una fallida en el procés d’apagament seguit de diverses errades dels operadors que provocaren una reacció en cadena que augmentà la producció d'energia del reactor, més del doble del nivell normal. S’obriren quatre vàlvules de contenció del sistema de refrigeració que provocaren la sobtada entrada d'aigua pesant, usada com a moderador de la fissió. Això provocà una sèrie d'explosions que danyaren severament l'interior de reactor i es van alliberar a l'atmosfera les partícules resultants dels 30 kg d'urani que hi havia dins, a més de 1.000 m³ d'aigua contaminada.


Londres, columna de Nelson en la gran boira de 1952, foto de N. T. Stobbs

El mes de desembre a Londres una boira assassina provocada per l'acumulació de gasos d'òxid de sofre, principalment provinents de la combustió de carbó de baixa qualitat en condicions anticiclòniques, provocaren la mort de vora 12.000 persones i l'hospitalització de més de 100.000, en sols cinc dies. Aquest fenomen provocà que l'any 1956 el parlament britànic aprovara una llei de l'aire net.

Aquest tipus de boires de sofre se'n van repetir a la Xina en la tardor de 2015, a les províncies de Jilin i Liaoning, principalment a les capitals Changchun i Shenyang que tenien  uns vuit milions d’habitants cadascuna. Als punts de control de contaminació atmosfèrica enregistraren uns nivells cinquanta-sis voltes més elevats que el límit recomanat per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), per a les partícules PM 2,5 que són les més menudes i per tant les més nocives.


BANDA SONORA RECOMANADA:






Comentaris