L’any 1973 vam tindre una altra fita important del moviment conservacionista, l’ajuntament de València va crear una comissió per a decidir que fer amb el vell llit del Túria que havia quedat sense ús després de la inauguració del Pla Sud i el desviament del riu. En el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de 1966 les autoritats van preveure aprofitar els més d’un milió de metres quadrats del llit per a la construcció d’una autopista que connectara el port amb l’aeroport de Manises . Seria l’entrada a València de la carretera de Madrid, la futura autopista de “ Levante ”. En arribar al Grau enllaçaria amb l’ autopista del Mediterrani que seguint tota la frontissa marítima espanyola baixaria des de la frontera francesa fins a Algeciras . En eixir del llit del Túria la carretera passaria per damunt del port seguint cap a Castelló, pel traçat de l’autovia de Puçol, el vessant sud travessaria la Devesa del Saler per continuar fins a Alacant . Pont del Real de València anys cinquanta

  El riu Túria transcorria dins del terme de València set quilòmetres, encaixonat per marges de pedra, des de l’Assut de Rovella fins a l’Assut de l’Or , en creuar el pont de Ferro o de Drassanes (1931) moria al mar, entre el port i el barri de Natzaret . Els paredats s’havien construït per defensar la ciutat de les freqüents avingudes del riu que periòdicament la negaven. En les pitjors riuades sols s’havien salvat els terrenys que ocupava l’antiga ciutat romana, fundada dalt d’un alteró d’un illot a la vora del riu, pel cònsol romà: Dècim Juni Brut Galaic el 138 aC. València en 1853, gravat d’Alfred Guesdon  El riu Túria tancava València pel nord, per facilitar el pas s'havien alçat 12 ponts, cinc històrics, altres cinc i dues passarel·les més modernes. Per protegir la ciutat de les avingudes que es repetien periòdicament començaren ben prompte a alçar paredats formats amb grans pedres. En 1956 acabaren els primers que va construir la Junta de Murs i Valls , entre el p

  Collage RMiB “ Res està perdut si es reconeix que tot està perdut i cal començar de nou ” Julio Cortázar (Brussel·les, 1914-1984) NATURALISTES José Damián en 1972, foto de l'Arxiu personal d'Abilio Reig-Ferrer Ornitòlegs del sud: José-Damián Navarro i José Navarro García Els ornitòlegs murcians José-Damián Navarro Medina i José Navarro García visitaren prou sovint els aiguamolls de les comarques de les comarques del sud. José-Damián va ser el primer naturalista a publicar cites de presència del serenet (Panurus biarmicus) a Santa Pola i al Fondo d'Elx, entre 1969 i 1972. En 1972 aquests pioners formaren el Grup Ornitològic del Sud-est (GOSE) amb un extens àmbit geogràfic que abastia des d’Alacant fins a Almeria, passant per Múrcia. Anys després també formaren part de la Societat Ornitològica Marmorenetta que tingué seu a Elx i a Múrcia. Els dos, José-Damián i José Navarro, encetaren un estudi perllongat de la biodiversitat del Fondo, feren 190 visites que sumaren un t