Passa al contingut principal

Any 1981

 

Arxiu RMiB

ECOLOGISTES

En setembre va tindre lloc l’assemblea de constitució del grup Acció Ecologista, dins convergiren activistes que havien participat en els comités antinuclears junt amb membres històrics d’AVIAT que es fusionaren amb els Comités Antinuclears de barri. Procedien de comarques com l'Horta, de la Ribera o de l’Associació Ecologista del Camp de Morvedre




Entre altres hi estaven Maties Riera, Joan Antoni Llinares i Gómez (Alzira, 1953), Enric Amer Blanch o Víctor Navarro Matheu (1953) que en 2016 el van anomenar president de la junta rectora del Parc Natural de l’Albufera de València, de la qual dimití en 2019 per discrepàncies amb les polítiques conservacionistes de la Generalitat. Uns altres presidents foren Jordi Bigas i Balcells (Barcelona, 1954), Rafael Pardo Gutiérrez, Jorge Mateos Pérez o William Colom Montero.

Entre molts més militants, destaquen Yolanda Monroig Sebastián, Amparo i Quique Meseguer Carrascosa, Cristina Domingo i Pérez (Paterna), Toni Montesinos i Castelló, Rafa Gadea, Xavier Pujol, Jandro de la Cueva, Pep Soler, Paco Fortea, Ignacio Lacomba Andueza, Pilar Martín, Inma Oroval, Natàlia Ramon, Pepa Savall, Juanjo Villanueva, Maria Ten, Carles Belda, Joan Carles Martí, Paco Molina, Voro Miralles, Albert Grau, Francesc Hernàndez i Dobón o Carme López.




Des d'un principi intentaren construir un grup fort que poguera enfrontar-se amb els poders establerts, per aconseguir-ho formaren un grup d'advocats als quals donaren les eines i el suport econòmic suficient per a poder lluitar judicialment enfront de les desfetes ecològiques. Aquesta tasca judicial fou una novetat en la defensa del Medi Ambient i els va convertir en un dels grups més influents en l'ecologisme al País Valencià

El 29 de gener de 1982 inauguraren local, començaren publicant un butlletí per als seus membres, però en febrer de 1984 decidiren fer-lo conjunt amb la resta de col·lectius que es reunien la Casa Verda, al barri de Russafa, al carrer Cura Femenia, 15. Eixe nou comunicat anomenat com la seua seu, continuà eixint i tragueren 112 números en paper fins a 2007. Curiosament just damunt vivia Enric Amer, un dels seus membres més destacat. 


Arxiu RMiB


Organitzaren diferents grups de treball que s’especialitzaren en la lluita antinuclear, en la defensa del bosc per a denunciar a la societat la dolenta gestió que feia l’administració o la inacció enfront de la problemàtica dels incendis, un altre treballà per la mobilitat sostenible, foren els bici-ecologistes de la Colla Més Lluny.


Arxiu RMiB


A Aín, en la Plana Baixa, es va formar la Xarxa de Contactes Ecologistes per intentar coordinar als diferents grups valencians, però sense massa èxit es dissolgueren en 1984.




El 15 de març es va presentar a Alacant el Comité Anti-OTAN d’Espanya. Entre els mesos de juliol i setembre encetaren una campanya contra l'ingrés a l'OTAN, organitzaren manifestacions a Alacant, Elx, Dénia i Elda.


 



NATURALISTES

Es va fundar la Societat Herpetològica Valenciana (SOHEVA) encapçalada per Francisco Gómez. Es va convertir en la societat d’herpetologia degana a tot l’estat. Es dediquen a l'estudi i protecció dels rèptils i amfibis en tots els vessants: salut, mediambiental o cria en captivitat. Tragueren intermitentment la revista “Cuadernos de Herpetología”, el primer número va eixir l’any 1991, gràcies al següent equip de redacció: Fernando Barrachina Lillo, Francisco Gómez, Luis Martín, Daniel Moret, Guillermo Olivares, Salvador Peiró, Salvador Sánchez, Francisco Sanchís, Fartet i Àngel Val. 

L’any 1992 organitzaren una exposició d’amfibis i rèptils de la península Ibèrica als locals de la Societat d’Aquariofília Valenciana. El segon número de la revista el tragueren l’any 1994, al seu equip de redacció s’havien afegit E. Albert, Arturo Tejedor, Óscar Campos i Fernando Vega. Els darrers anys el president és José María López Sánchez, mantenen cassal obert a Picanya i trauen el butlletí informatiu, la Sargantana. L'últim número isqué l'any 2012, però la societat continuava activa l'any 2020.


Gavina corsa (Ichthyaetus audouinii), Arxiu RMiB


Entre 1977 i 1981 un grup d’ornitòolegs participaren en el primer cens hivernal de gavines en les costes de Catalunya i del País Valencià, sols quedà sense cobrir la província d’Alacant. Es va estimar que hi havia unes 130.000 gavines, una mitjana de 155 exemplars per quilòmetre de costa. Sorprén que no es va detectar cap exemplar de gavina corsa (Ichthyaetus audouinii) i quaranta anys després és molt més freqüent.

CARRERA, E. (1982) “Primer censo invernal de gaviotas en Cataluña y País Valenciano”.QUERCUS. NÚM. 7. 6-7.


Balena blava, arxiu RMiB


El 16 de desembre, la Comissió d’Agricultura del Parlament, amb l’abstenció de l’UCD, aprovà una moció perquè l’estat votarà a favor de la moratòria de la caça de balenes en la pròxima reunió de la Comissió Balenera Internacional (CBI). Això implicava que Espanya devia prohibir la cacera de balenes.

 

CRÒNICA DE 1981

L’Ajuntament de València va crear l’antecedent de l'Oficina Tècnica Devesa-Albufera (OTDA) per a fer propostes de conservació i dur endavant regeneració de la Devesa del Saler. Com necessitaven tindre vegetals autòctons per a la regeneració, eixe mateix any crearen els Vivers Municipals del Saler. Tingueren encomanat enderrocar els vials i el passeig marítim, regenerar mallades i dunes mentre erradicaven espècies al·lòctones, com els eucaliptus.


Els tancs a València


 Viure un colp d’estat

Els valencians tinguérem el dubtós honor de patir l’intent de colp d’estat del 23F. El capità general de la Tercera Regió Militar, Jaime Milans del Bosch y Ussía (Madrid, 1915-1997) va desplegar pels carrers 1.800 soldats i quaranta carros de combat de la Divisió Motoritzada Maestrat núm. 3, provenien de les casernes de Bétera, Paterna i Marines.

Entre la sorpresa i la incredulitat de la població les tropes prengueren el control del cap i casal, també eixiren als carrers d’Alcoi. Es van desplegar per l'Albereda, tancaren el pont dels Vivers impedint l’accés al govern civil, a la plaça del Temple i a Capitania General. Ocuparen el port de València, una columna entrà pel pont d'Ademús on instal·laren nius de metralladores. Al centre de la ciutat deixaren un carro de combat M-48 parat apuntant a les portes de l'Ajuntament, a l’edifici de Correus ficaren una bateria antiaèria i un altre tanc, altres vehicles es quedaren davant de les Corts valencianes.


Milans del Bosch


Una secció de blindats es va dirigir cap a la base aèria de Manises amb l’excusa de protegir-la. El cap de la base d’aviació avisà als colpistes que compliria les ordres rebudes de Madrid, en cas que traspassaren el pont de Xirivella enlairaria els reactors de combat per atacar i detenir el comboi militar (Cap. Recio, G. comunicació personal). Milans ordenà als seus homes que esperaren dalt del pont, sense traspassar-ho. 

Totes les seus dels mitjans de comunicació valencians reberen la visita d’oficials que els obligaren a transmetre un bàndol militar que anunciava la derogació de tots els drets civils i decretava el toc de queda. Suspengueren les emissions habituals i passaren a emetre únicament música clàssica o marxes militars.

Aquest complex desplegament de tropes per ocupar València va rebre el nom d'Operació Túria, devia haver sigut el model que havien de seguir la resta de regions militars per incorporar-se al cop d'estat. Sens dubte organitzar eixe dispositiu logístic per a mobilitzar tantes tropes degué fer-se amb dies d’antelació, molt abans del 23 de febrer.


Tancs a València


Els ciutadans que havien de tornar a casa sobtadament, atemorits sofriren grans embossos de trànsit, però ningú protestava, cap vehicle feia sonar el clàxon. 

Testimoni de soldats que estaven fent la mili eixos dies afirmen que mentrestant a la caserna de la Divisió Maestrat els oficials brindaven feliços amb abundant cava.

Cap a la 1.00 de la matinada el tinent general Milans del Bosch acceptà rebre la trucada del Rei que li ordenà retirar les tropes.​ Poc després va donar l'ordre perquè retornaren els soldats a les casernes. A les 5.45 de la matinada la Capitania General de la III Regió Militar va fer un comunicat en el qual anul·laven les mesures d'estat d'excepció.


Arxiu RMiB


El 27 de febrer una gran manifestació secundada per 200.000 ciutadans va recórrer els carrers del centre de València per a proclamar una defensa unànime de la llibertat, la democràcia i la Constitució, hi hagué altres concentracions nombroses a totes les grans ciutats del País ValenciàEl colp d’estat que ocupà militarment i segrestà tota València i Alcoi, sols tingué com a conseqüència la detenció de tres oficials.


Arxiu RMiB


Després del fracàs del colp d’estat, els parlamentaris encarregats de redactar l’estatut d’autonomia valencià tenien pressa, per això es tancaren una setmana sencera a l’hotel Azor de Benicàssim. Estaven decidits a aprovar qualsevol estatut que tinguera consens. Els autors foren Luis Berenguer Fuster (Alacant, 1946) i José Ramón Pin Arboledas (Madrid, 1944) per l’UCDJoan Lerma i Blasco (València, 1951) Felip Guardiola i Sellés (València, 1951) pel PSOE, a més d’Antonio Palomares Vinuesa (El Robledo, 1929-2007) pel PCE. En l’ombra els veritables responsables del contingut de l’estatut foren Fernando Abril Martorell (València, 1936-1998) i Alfonso Guerra González (Sevilla, 1940), que es coneixien molt bé en fer la mili junts. 

El terrorisme ultradretà no s’aturà, el mes de maig  va esclatar un artefacte explosiu davant de la seu del PCPV a Alacant.


Arxiu RMiB


El 19 de juny a Peníscola,  l'assemblea de diputats, senadors i diputats provincials valencians aprovaren l'Estatut d’Autonomia, sols quedaren en suspés els articles que definien quina era la bandera i la denominació de la comunitat autònoma. El 29 de juny va ser lliurat al Congrés dels Diputats a Madrid, però el que van aprovar no va ser el mateix que havien pactat a Benicàssim, l’UCD pressionà més encara i rebaixà molts articles, a més imposà el seu criteri respecte de les senyes d'identitat, imposaren la senyera amb el blau, la nostra llengua era el valencià sense cap referència a la unitat del català i ens convertirem en Comunitat Valenciana.


Joan Fuster


Per si quedaven dubtes, l’11 de setembre esclataren dues bombes que destrossaren mitja casa de Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992). A les 5.30 de la matinada esclatà un primer artefacte, en eixir a comprovar els desperfectes s’adonaren que hi havia una altra bomba, tingueren el temps just de refugiar-se a casa abans que esclatara la segona, estava preparada per a matar-lo. 




El mes de setembre l’Ajuntament de València encarregà a l’arquitecte Ricardo Bofill i Leví (Barcelona, 1939) el disseny del jardí del Túria, per tres milions de pessetes. El mes de febrer es va realitzar una festa de l’arbre, molts ciutadans plantaren 3.000 esqueixos entre el pont del Real i la Passarel·la, l’actual pont de les flors.


Arxiu RMiB


El mes d’octubre esclatà una bomba al rectorat de la Universitat de València que deixà tres ferits, la policia es va limitar a afirmar que fou una venjança per la celebració d’un homenatge a Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992) i no detingueren a ningú.

El mes de setembre la policia estigué molt més desperta per a detenir a vint membres de l’organització independentista, Terra Lliure. Cinc dels acusats eren valencians, un d’ells pertanyia al Partit Nacionalista del País Valencià.

Fonts:

BAYARRI. F. (2018) “Matar a Joan Fuster (i altres històries). Editorial Austrohongaresa de Vapors, SL. 


CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Espanya mantenia aquest any una feble posició internacional, el president nord-americà James Earl Carter, Jr. Jimmy Carter (Plains, 1924) l'aprofità per a convéncer al president Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014) perquè signarà el Tractat de No Proliferació Nuclear i renunciarà a la producció de bombes atòmiques espanyoles.




En gener de 1981 ETA segrestà a l’enginyer cap de la central nuclear de Lemóniz, José María Ryan Estrada (Bilbao, 1943-1981). Feren públic que de no demolir la nuclear, l’assassinarien i ho compliren.


Oli de colza, Arxiu RMiB


Entre la primavera i l’estiu es va produir un frau alimentari en comercialitzar per al consum humà oli de colza etiquetat com a oli d’oliva. Com era molt més barat, l’estat per a evitar la competència i alhora per promoure el consum de l’oli nacional, obligava a importar-ho  desnaturalitzat, mitjançant productes químics que sols permetien el seu ús industrial. Els consumidors el compraven a granel, en consumir-ho fregit, amb l’escalfament, generaven un còctel de productes molt tòxics que els provocava una greu síndrome tòxica, provocà 20.643 afectats i més de 3.800 morts.

El 22 de juny es va aprovar la llei del Divorci. El 3 de setembre, un jutjat d’Elda dictà la primera sentència de divorci de tot l’estat. 




El dia 29 d’octubre el parlament espanyol aprovà sol·licitar l’ingrés a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) amb 189 vots afirmatius enfront de 146 negatius. Aquesta és l’organització de suport militar del bloc occidental, encapçalada pels Estats Units d’Amèrica. El mes de desembre el PSOE i el PCE presentaren al palau de la Moncloa 600.000 signatures contra l’ingrés a l’OTAN. Pocs anys després, els socialistes en arribar al poder canviaren d’opinió i feren possible la ratificació, mitjançant un referèndum consultiu, celebrat el 12 de març de 1986.

 

Colp d’estat, els fets

El fet més important de tota eixa dècada ens va colpejar el mes de febrer. Darrere de la cortina mediàtica d’una Transició pacífica i modèlica, el país patia greus problemes. L’aparell del franquisme continuava controlant el govern, el parlament, la justícia i l’exercit, amb el suport de bona part de la cúpula religiosa. Eixe poder franquista volia aturar els anhels d’assolir l’autonomia que desitjaven tots els pobles ibèrics, mentre els ciutadans es creien la llibertat i es multiplicaven les manifestacions reivindicatives que eren reprimides amb fermesa, tot mentre l’estat sofria l’assetjament dels atemptats d’ETA.


Tejero Molina


El 18 de gener es van reunir a Madrid: Antonio Tejero Molina (Alhaurín el Grande, 1932), Milans, Torres Rojas, García Carrés i Iniesta Cano, al domicili de Pedro Mas Oliver (Palma, 1926 - 1991), llavors tinent coronel ajudant de Milans del Bosch, on dissenyaren l'estratègia per a donar un colp d'estat.

Suárez, el primer president electe de la democràcia, va dimitir el 29 de gener en comprovar que no comptava amb el suport del rei ni de bona part del seu partit, ben segur que això alterà prou els plans sediciosos.


Armada y Comyn


El 3 de febrer van anomenar al general de divisió Alfonso Armada y Comyn (Madrid, 1920-2013) segon cap de l'Estat Major de l'Exèrcit. Aquest monàrquic havia sigut professor del rei més de vint anys, des de la seua preparació per a l'Acadèmia General Militar, després va ser cap de la secretaria de Sa Majestat, en eixe moment era governador militar de Lleida.

El 10 de febrer el rei Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies (Roma, 1938) encarregà a Leopoldo Ramón Pedro Calvo-Sotelo y Bustelo​ (Madrid, 1926-2008) la formació d'un nou govern.

El dia 20 de febrer la Casa Reial sol·licità permís per a un vol privat que partint de Madrid havia d’anar a Londres amb tota la família reial, excepte el rei, a l’agenda oficial de la família reial no constava cap acte que justificarà eixe viatge.

Continuaven els preparatius colpistes amb la participació dels serveis secrets. El 21 de febrer es reuniren Tejero i el general Armada a un pis propietat d’una empresa de seguretat que dirigia un germà del comandant Antonio Cortina. El seu fill, José Luís Cortina fou un dels principals encausats pel colp. Sospitosament el pare Antonio Cortina, moria assassinat per un sicari colombià en 1983.


El CESID


El fill, el comandant José Luís Cortina, era el  cap de l’Agrupació Operativa de Missions Especials (Aome) que pertanyia al Centre Superior d'Informació de la Defensa (CESID), els serveis secrets espanyolsEl jutjaren per la participació en el colp, li demanaren dotze anys de presó i sorprenentment resultà absolt. Durant un dels interrogatoris al qual el va sotmetre el fiscal, quan es va fartar digué: “Como me jodan, saco hasta lo de Carrero Blanco”. Passats els anys Cortina es convertiria en un expert en seguretat i intel·ligència que despatxava de manera habitual amb el vicepresident del Govern, Francisco Álvarez-Cascos Fernández (Madrid, 1947).

A les 14:20 hores del 23 de febrer un grup de policies i vehicles camuflats liderats pel tinent Suárez Alonso, membre del servei d’informació de la Guàrdia Civil, al comandament de 20 agents secrets iniciava l'Operació gàbia. Comptaren amb suport de la Secció Especial d’Agents (SEA), un altre grup específic del CESID. S'encarregaren de tancar els accessos als voltants del Congrés dels Diputats, coordinaren el trasllat dels colpistes i prepararen el pas franc al parlament, per a fer l'assalt.




Totes les proves assenyalaven que el principal responsable de preparar el trasllat dels colpistes fou Javier Calderón Fernández (Dos-Barrios, 1931), aleshores era secretari general del CESID, però mai el van imputar al procés judicial. En guanyar les eleccions el PP, en maig de 1996, al tinent general emèrit Javier Calderón l’anomenaren director del CESID, el seu principal responsable. Un altre premi als espies colpistes, tal volta el preu per a mantenir el silenci.

L’únic condemnat del CESID pel 23F fou Vicente Gómez Iglesias (La Torre de Cabdella, 1946), segon del comandant de l’Aome. Va ser massa evident la seua participació, va ser el responsable de conduir els autobusos de Tejero fins a l'Hemicicle, els donà suport amb un vehicle que feia de guia i que duia una emissora de ràdio encriptada, a més va estar dins del Congrés la vesprada del 23-F, era molt difícil lliurar-lo, però l'indultaren en 1984.

A les 18:23 hores dins de l’hemicicle es duia a terme la segona votació per a investir a Leopoldo Ramón Pedro Calvo-Sotelo y Bustelo (Madrid, 1926-2008) de l’UCD, com a segon president de la democràcia.



Un grup de 200 guàrdies civils armats entraren al Congrés dels Diputats a Madrid, estaven encapçalats pel tinent general de la Guàrdia Civil, Tejero. Una volta dins, amb el crit de "Todo el mundo al suelo" mentre disparaven a l’aire, segrestaren al poder legislatiu i a l’executiu. Poc després avisaren als ostatges que haurien d’esperar retinguts fins a l’arribada d’una autoritat competent, l’elefant blanc, sense donar-los més detalls. 

En 1977 Tejero ja havia protagonitzat un altre intent de colp d'estat, l’Operació Galaxia. El detonant de l’intent d’involució fou la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE), però molt aviat indultaren a tots els responsables.

Mentre els guàrdies civils tenien segrestat el parlament, la Divisió Cuirassada Brunete dirigida pel coronel José Ignacio San Martín López (Sant Sebastià, 1924-2004), prenia el control d’altres punts clau de la capital. El capità Merlo del Regiment de Cavalleria Villaviciosa 14 ocupava RTVE i deixava una unitat davant de la porta de la caserna d’enginyers de Prat del Rei, al costat mateix de la televisió. La unitat de transmissions no donava suport als revoltats i no els deixaven passar, alertaren a la guàrdia i ordenaren a la resta de soldats que dormiren vestits i armats, però sols tenien dues bales per a cada CETME, el fusell d'assalt.

El general Armada anà al congrés a les 23:50 hores per a obtenir la rendició de Tejero i aconseguir que els diputats retinguts l’anomenaren president d’un govern de concentració en aconseguir alliberar-los, però no va  aconseguir cap dels dos objectius.

Es coneix la llista d'eixe nou gabinet. Per part de l’esquerra devien estar Felipe González Márquez (Sevilla, 1942) que seria el vicepresident, Enrique Múgica Herzog (Sant Sebastià, 1932-2020) ministre de sanitat, Gregorio Peces-Barba Martínez (Madrid, 1938-2012) ministre de justícia i Francisco Javier Solana de Madariaga (Madrid, 1942) ministre de transport. Del PCE proposaven a Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 1930-2009) al capdavant de treball i a Ramón Tamames Gómez (Madrid, 1933) en economia.

Els conservadors estarien representats per Manuel Fraga Iribarne (Villalba, 1922-2012) com a ministre de defensa, ​Pío Cabanillas Gallas (Pontevedra, 1923-1991) d’hisenda, José Luis Álvarez Álvarez (Madrid, 1930) d’obres públiques, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón  (Madrid, 1940) d’educació, Agustín Rodríguez Sahagún (Àvila, 1932-1991) d’indústria.

També hi havia destacats noms de la societat civil, Carlos Ferrer Salat (Barcelona, 1931-1998) duria el ministeri de comerç, Luis María Anson Oliart​ (Madrid, 1935) seria ministre d’informació, Antonio Garrigues Walker (Madrid, 1934) ministre de cultura, José María López de Letona y Núñez del Pino (Burgos, 1922-2018) seria el vicepresident per als assumptes econòmics i José María de Areilza y Martínez de Rodas (Portugalete, 1909-1998) tindria la cartera d'afers estrangers. El gabinet el completarien dos militars, el general José Antonio Sáenz de Santa María Tinturé (Gijón, 1919- 2003) i el general Manuel Saavedra Palmeiro.


Arxiu RMiB


Dins d’eixa llista del gabinet hi havia membres destacats de l’OPUS que facilitarien el reconeixement del Vaticà. En converses prèvies s’havien assegurat el suport internacional dels EUA, creien que reforçant al PSOE evitarien la futura arribada al poder dels comunistes.

Amb un govern de concentració, amb ampli suport al parlament, pretenien fer canvis de la Constitució i promulgar les lleis adients per a aturar el procés autonòmic i per a donar amplis poders a les forces de seguretat per combatre a ETA.

Tejero en conéixer els plans d’Armada va enfurir en sentir-se enganyat per ell i per Milans, no havia donat un colp d’estat per a ficar dins del govern a marxistes, es va negar a rendir-se i abandonar el parlament. El temps s’acabava per als colpistes gràcies a les gestions del cap de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo (Oviedo, 1918-2009), el rei després de molts dubtes havia començat a parlar amb els principals generals per aturar-los i gravà un missatge televisiu.


Joan Carles de Borbó


El 24 de febrer, a la 1:14 de la matinada, Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies (Roma, 1938) es va dirigir als ciutadans per televisió anunciant el fracàs del colp d'estat, es frustrava definitivament gràcies al fet que no es va sumar cap general més i Armada no alliberava als segrestats.

Cap a les 10.00 hores del matí Tejero va permetre l’eixida de les diputades del Congrés dels Diputats. A les 10.30 negocià amb Armada la seua rendició, les condicions pactades incloïen l’eixida del parlament sense la presència de periodistes, a més els guàrdies de rang inferior a tinent no serien jutjats. La Zarzuela donà conformitat a l'acord i finalment a les 12.15 tot havia acabat.

Tot i que fracassà el colp, aconseguí el seu principal objectiu, enfortir la figura del rei. Els dies següents tots els mitjans de comunicació anunciaren en grans titulars que Joan Carles I havia salvat la democràcia.

Hi hagué dos factors imprevistos que alteraren els plans dels sediciosos, el primer fou que dies abans de la data pactada per a donar el colp va dimitir Suárez, però els principals obstacles al qual s’enfrontaren foren que Tejero utilitzà la violència en la presa del parlament i els mitjans informatius mundials es feren ressò del colp, a més no comptaven que Sabino seria capaç d’obstaculitzar l’intent d’Armada de manipular al rei. Armada, el seu tutor, coneixia molt bé al rei, sabia que era molt voluble i no suportava massa bé les pressions, per tant devia quedar-se en tot moment al seu costat, per a tindre-ho controlat i aconseguir que li acompanyarà per alliberar al parlament i demanar que l’anomenaren president d’un govern de concentració.

 


La versió alternativa.

Hi ha fundades sospites que apunten que els fets s'han maquillat, s'han convertit en una història melosa i lleugera, amb final feliç. Les sospites es reforcen perquè a hores d'ara tota la documentació continua amagada, sotmesa a secret.

El colp fou una operació en la qual estava d'acord la major part de la classe dirigent. Els munyidors foren dos amics fidels al rei, el general Armada i Milans del Bosch. Sabien que el rei volia desfer-se de Suárez i donar un canvi radical a la democràcia. Ells desitjaven reforçar a la feble institució borbònica, a un rei triat per un dictador. Paradoxes de la vida, el pas del temps ha despullat de disfresses ètiques i democràtiques a un rei que s’ha encabotat en mostrar-nos la trista realitat d'un home que sols està interessat pel sexe, els diners i la caça. Pensaren donar un colp d’estat molt semblant al que va donar el General Charles André Joseph Marie de Gaulle (L’Ille, 1890-1970) en 1958, a França. Això permetria la formació d’un govern de concentració presidit pel mateix Armada.

Armada i Milans van convéncer a Tejero perquè fora l’executor del colp de mà, pactaren que després es retiraria quan anaren el rei i Armada. La “Solució Armada comptava amb el suport dels serveis secrets de l’estat, el CESID i de la bona part dels capitans generals. L’única excepció era la del Capità General de Canàries, Jesús González del Yerro (Burgos, 1917-2014), que com era el militar de més alta graduació volia ser, ell mateix, el president del nou govern.

El rei estava informat del pla, però l’actuació de Sabino i la violència emprada per Tejero el van fer dubtar, i després l’espentaren a treballar per a aturar-lo. Tejero no acceptà que l’enganyaren i l'utilitzaren com a botxí del colp i es va negar a continuar amb el pactat. 

Sabino Fernández Campo que desconeixia els detalls del colp i treballà de valent per aturar-lo, posteriorment va ser la principal font de la versió alternativa. Mai volgué publicar les seues memòries per fidelitat a la monarquia, tot i que facilità informació del que va ocórrer, a certs amics.

Hi hagué molts més implicats que mai foren acusats, no pagava la pena aprofundir i destapar el que va ocórrer i depurar als responsables, això hauria debilitat el poder franquista que controlava la Transició. La veritat ben segur que hauria significat la III República, eixa deu ser la raó per la qual encara són secrets tots els documents. Ocultarien proves de la participació reial, de bona part de les forces parlamentàries  i de les classes dirigents?


Les condemnes

En el judici del 23-F els acusats intentaren que declararà el rei per a demostrar que complien ordres, evidentment això implicava al monarca i no ho aconseguiren. La sentència es va publicar el 3 de juny de 1982.

Segons la sentència el cap del colp, l'Elefant blanc, fou Armada al que el Consell Suprem de Justícia Militar condemnà a sis anys de reclusió, després el Tribunal Suprem el pujà a 30, l’indultaren en 1988. A Tejero el condemnaren a altres trenta anys de reclusió, en 1996 assolí la llibertat provisional. A Milans del Bosch el condemnaren a trenta anys i en 1990 li donaren  llibertat provisional. En total els tribunals condemnaren a 12 militars, a 17 guàrdies civils i a un civil. Evidentment no es va investigar ni encausar l’ampla trama de suport necessària per a dur davant el colp d’estat. Excepte Milans i Tejero que havien utilitzat les armes, tots els altres condemnats estaven en llibertat en 1990.

 

FONTS

Villalonga, J.L. (1993) “El Rey”. Editorial Plaza y Janes.

Palacios, J. (2001) “23-F: el golpe del CESID”. Editorial Planeta.

Cercas, J. (2009) “Anatomia de un instante”. Editorial Literatura random House.

Iñaki Anasagasti (2013)

https://ianasagasti.blogs.com/mi_blog/2013/02/recuerdos-de-sabino-fern%C3%A1ndez-campo-lo-que-pas%C3%B3-de-verdad-el-23-f.html

Julio Merino González “Falló el 'autogolpe' del Rey Juan Carlos"

https://elcierredigital.com/investigacion/697682971/periodista-julio-merino-cuenta-revelaciones-ineditas-golpe-23f.html

Julio Merino González “La verdad de lo que pasó esa noche en 'La Zarzuela': El Conde de Barcelona y Sabino Fernández Campo pararon el 23-F”

https://elcierredigital.com/investigacion/33005820/Noche-23F-zarzuela-conde-barcelona-sabino-fernandez-campo-pararon-golpe.html

 

Arxiu RMiB


PUBLICACIONS

Una fita important d'eixe any va ser l'aparició de la revista naturalista QUERCUS que encara hui continua publicant-se mensualment, es va convertir des del primer moment en un fòrum  conservacionista d'àmbit estatal, estava dirigida per Benigno Varillas Suárez (Tudela, 1953).

Els dies 25 i 26 de juny, més de 200 professors i professores de la Universitat Politècnica, Universitat Autònoma i Universitat Central de Barcelona i la Universitat de València van signar el Manifest "Per uns Països Catalans Lliures de la Nuclearització" (Font 2006) que presentaren al Parlament de Catalunya i al Consell Executiu de la Generalitat Catalana.




Ramon Margalef López (Barcelona, 1919-2004) publicà “Ecologia” a l’Editorial Planeta. 

 

BANDA SONORA RECOMANADA DE 1981:





Comentaris