Passa al contingut principal

Any 1976

 


El primer grup ecologista exclusivament valencià va ser el Col·lectiu Margarida format aquest any al si del Departament de Sociologia de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, el pare no podia ser un altre: Josep Vicent Marqués i González (1943-2008). Es reunien a la Facultat d’Econòmiques on ell donava classes de Sociologia i centraren les seues reivindicacions a aturar la construcció de la central nuclear de Cofrents.

Foren uns animadors d’eixos anys durs, on s'intentava aconseguir la democràcia enfront d'un franquisme que no volia perdre el seu poder després de quaranta anys. Entre les seues performances destaquen la que organitzaren en Nadal, una cavalcada alternativa de reis, en contra de les joguines bèl·liques. Un altre acte singular fou anar al Mercat Central per a vendre verdures radioactives a la parada de La Cofrentina.


Concentració de Margarida al Mercat Central de València


Entre els seus membres estaven: Lola Seres García (Cofrents, 1951), Pau Renard, Jaume Martínez Bonafé, Carles Monclús i Garriga, Albert García, Conxa Pastor (Tavernes de la Valldigna), el polític ecologista Carles Arnal Ibáñez (Vila-real, 1957), Maribel Blasco, Jordi Llupart, Antoni Aguilella i Palasí (Onda, 1956) i Quique Errando Mariscal.

Entre els anys 1977 i 1978 publicaren quatre números del butlletí "Margarida i Altres Herbes, Col·lectiu per l'aniquilació de tota classe de pol·lució". Editaren un llibret titulat "Energia Nuclear, una energia que mata", duraren fins a 1978, any que acordaren dissoldre's.




Entre 1976 i 1988 van sacsejar València pasquins signats per un partit molt singular que en realitat sols pretenia donar un colp subversiu a les falses aparences de llibertat que venia la Transició, va ser el Partido Anacoreta Revolucionario Reconstituido Universalmente Salido (P.A.R.R.Ú.S). Un grup de genials d'anarquistes encapçalats per Manuel Ramírez ompliren d'ironia i humor eixos difícils anys a la volta que aconseguien fer pensar al que es trobava amb un pamflet, un adhesiu o una pintada com "Ni Regne, ni País, ni Comunitat, Califat Valencià" No dubtaren en disparar amb imaginació a polítics, fallers, jutges, retors, militars o blavers. Allumenaren moments molt tristos i decebedors com la inauguració de la central nuclear de Cofrents, l'entrada en l'OTAN, el triomf del Búnquer Barraqueta o la visita del Papa.

A València estudiants dels primers cursos de la Facultat de Biologia intentaren formar un altre grup ecologista que anomenaren Junta Anti-Contaminació (JAC) però durà ben poc, quasi tots els seus membres acabaren dins de Margarida.

L’empresa SEFANITRO, del grup Explosivos Rio Tinto, volgué dur una planta d’amoníac al polígon el Serrallo, Castelló. Aquesta instal·lació l’havia rebutjat la població de Baracaldo pels problemes ecològics que plantejava una instal·lació pensada per a produir 300.000 tones d’amoníac, amb un consum elevat d’aigua, del voltant de 1.100 litres diaris, a més riscos de vessaments altament contaminants.

El propietari del Garbí intentà legalitzar una urbanització en un dels llocs més valuosos de la Serra Calderona. El Moviment Ciutadà de València aconseguí que l’ajuntament comprara el jardí  i el xalet d’Aiora per fer un parc i dotacions públiques.




El ministre de la Governació Manuel Fraga Iribarne (Villalba, 1922-2012)​ convocà eleccions municipals per al 25 de gener de 1976. El sistema d’elecció consistia que els regidors triaven a un d’ells com a alcalde. Els regidors s’anomenaven gràcies al sistema conegut com els terços: sindical, familiar i municipal.


Ciprià Ciscar, primer alcalde democràtic del País Valencià


La Junta Democràtica del País Valencià que presidia Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, 1932-1992) promogué per a batle de València la candidatura del democratacristià Serafín Ríos Mingarro (Borriana, 1939-1997). Del seu programa de govern destaquen la defensa de la democratització i fer un llit del Túria verd: “El riu és nostre i el volem verd”. No obstant fou reelegit l’alcalde franquista Vicente Ramón i Izquierdo (València, 1919-2007) amb el suport de 20 dels 24 regidors. L’únic alcalde democràtic que isqué en eixes eleccions fou Ciprià Císcar Casabán (Picanya, 1946) que es presentà al seu poble amb el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

El Moviment Obrer encetà vagues per reclamar drets per als treballadors que s’havien reprimit durant quaranta anys. La construcció mobilitzà 30.000 obrers en la seua vaga. Per defensar la continuïtat de l’empresa Segarra, a la Vall d’Uixó, es declararen en vaga 4.000 treballadors. MACOSA que produïa vehicles ferroviaris va declarar la suspensió d'ocupació i sou dels seus treballadors. Es va anunciar un expedient de crisi a les drassanes de la Unió Naval de Levante que pretenia reduir la plantilla en un 54%. A Bunyol esclatà la vaga del tèxtil a l’empresa COINTEX que es dedicava a la producció de fil de cotó per a la confecció pantalons de Lois, dels germans Sáez Merino.


Manifestació a Elda


Al calcer del Vinalopó Mitjà els treballadors es declaren en vaga reclamant una millora salarial i una jornada de 40 hores setmanals. El 23 de febrer els cossos de seguretat que havia enviat el ministre Fraga​, carregaren sense baixar-se dels cotxes, circulant a tota velocitat, contra una marxa de 4000 treballadors que anaven d’Elda a Petrer. L’endemà un dels grisos, disparà dues voltes contra Teófilo del Valle Pérez (Silleda, 1956-1976) i el matà. Va ser el primer mort de la Monarquia i no es va fer cap investigació. El govern per intentar soterrar l’incident filtrà a la premsa que al jove l’havien detingut anys abans a Madrid, amb haixix.


El primer obrer mort per la policia de la monarquia


Teo sols fou la primera víctima, pocs dies després, el 3 de març a Vitòria, la policia tornà a disparar contra una assemblea d’estudiants i treballadors que s’havien concentrat dins d’una parròquia. Llançaren dins gasos lacrimògens, en eixir al carrer els dispararen i mataren a cinc,  ferint a altres de cent activistes. Va ser la matança més gran de les forces i cossos de seguretat en la Transició i tampoc es va investigar res. Cinc dies després, per reprimir les concentracions de dol, tornaren a matar a un altre manifestant a Basauri.

El 9 de maig a la muntanya de Montejurra, al Prepirineu navarrés, feixistes amb suport del règim mataren a dos carlistes. Lluís Llach i Grande (Girona, 1948) va compondre el disc Campanades a Morts (1977) per commemorar eixos dies de repressió i mort.




Del 17 al 27 de maig, al Baix Segura, a l’Alacantí i al Baix Vinalopó es convocaren deu dies amb tota mena d’actes culturals per honorar al poeta Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 1910-1942). Programaren actuacions de dotze grups de teatre, quinze cantautors entre ells Raimon Ramon Pelegero i Sanchis (Xàtiva, 1940), Araceli Banyuls i Martínez (Beniopa, 1944) o grups com  Jarcha. Estaven prevists recitals de poesia amb la participació de José Manuel Caballero Bonald (Jerez de la Frontera, 1926), Blas de Otero Muñoz (Bilbao, 1916-1979) o José Agustín Goytisolo i Gay (Barcelona, 1928-1999). 


Barri de Sant Isidre, Oriola, Arxiu RMiB


També hi havia actuacions de grups de dansa i exposicions de reconeguts pintors. El Govern Civil va prohibir els actes i això provocà que hi hagué molts enfrontaments entre la ciutadania i els grisos que havien enviat per evitar la celebració dels actes. Eixe any començà la tradició de pintar murals al barri de Sant Isidre d’Oriola en honor al poeta del poble.


Adolfo Suárez González


El mes de juliol va dimitir el president Carlos Arias Navarro (Madrid, 1908-1989) i nomenaren a Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014). Dos dies després de jurar el càrrec entrava en vigor la Llei d’Associacions Polítiques, a finals d’eixe mes es va dictar l’amnistia per als empresonats per delictes polítics.


Alacant, juliol de 1976


El 19 de juliol es va fer una gran manifestació a Alacant per demanar la “Llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia”.



Arxiu RMiB


La Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià convocà una manifestació a València per al 15 de setembre. A la celebració de la diada Nacional del País Valencià anaren més 120.000 persones, sota el lema: “Per la Llibertat, per l’Amnistia, per l’Estatut d’Autonomia”. Tot i que l’acte no estava autoritzat la policia es va abstenir d’actuar.

El 18 de setembre esclataren dues bombes al camp del Llevant en la Trobada dels Pobles on cantaven cantautors, hi havia 20.000 assistents amb pancartes, banderes quadribarrades, comunistes i republicanes, la policia desallotja amb càrregues l'aplec. També esclataren artefactes explosius a les llibreries Tres i Quatre i La Araña, signades pel desconegut fins aleshores Grupo Incontrolado Patriótico.


Fragment de pasquí anarquista a València en 1976. Arxiu RMiB


Com a premi per la repressió, el mes de desembre anomenaren el governador Civil de València, Mariano Nicolás García (Cartagena, 1932-2001), com a director general de Seguretat, el principal responsable dels cossos de seguretat de l'estat. El nou director encarregà a Roberto Conesa Escudero (Madrid,1917-1994), aleshores caporal de la policia de València, un dels principals responsables de la repressió i la tortura de la Brigada Polític Social a la capital de Túria, la investigació del segrest pel GRAPO d'Antonio María de Oriol y Urquijo (Getxo, 1913-1996), aleshores president del Consell d'Estat i del tinent general Emilio Villaescusa Quilis (Tarancón, 1912-2002), president del Consell Suprem de Justícia Militar.


Assemblea a Bonrepòs i Mirambell de fundació de la Unió, 1976


El 12 de novembre es va constituir la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià en una assemblea realitzada a Bonrepòs i Mirambell a la que assistiren 200 professionals, procedents de dotze comarques de dalt a baix de tot el país.


Arxiu RMiB


El 16 de novembre les corts franquistes aprovaren la Llei per a la Reforma Política i convocaren un referèndum per a refrenar-la. El van celebrar el 15 de desembre i s’aprovà amb un 94,17% dels vots, amb la participació del 77,8% del cens.


Arxiu RMiB

Arxiu RMiB

Arxiu RMiB

Arxiu RMiB


Els naturalistes valencians: Juan Ramón Vericad Corominas, Antoni Escarré Esteve (Alacant, 1941) que anys després seria conseller de Medi Ambient, Joaquín Martín Martín, E. Rodriguez i Felix Vicente Faus Percha publicaren estudis d’ofidis, de rapinyaires nocturns i sobre els nius de les rates als tarongerars. Escarré i Martín pertanyien al Departament de Biologia i Geologia del C.E.U. d’Alacant que s’havia inaugurat en 1968 i en 1979 es convertiria en la Universitat d’Alacant (UA), amb seu a Sant Vicent del Raspeig. Durant els primers anys del Departament de Biologia de la UA publicaren la revista MEDITERRANEA que feu públics els primers treballs de molts naturalistes d’Alacant.

AEORMA es va dissoldre per dissensions entre el secretari general, Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939), i els activistes més assenyalats que l’acusaren de tindre massa protagonisme. Eixa pugna sols era la demostració que dins del grup hi havia dues tendències que no podien  entendres. D’una part estaven els ecologistes més preocupats per les agressions al medi ambient i un altre grup el formaven els polítics antifranquistes que estaven més interessats en la Transició. Els partits volien negociar el canvi amb el règim i no volien interferències del Moviment Ciutadà, del Moviment Obrer o dels Ecologistes. El principal mèrit d’AEORMA va ser que aconseguiren reduir a la meitat les pretensions del Programa Nuclear Espanyol.


Es va legalitzar l’Associació d’Estudi, Defensa i Protecció de la Naturalesa (AEDEN), però com el nom es pareixia molt al d’ADENA els obligaren a canviar-ho per AEPDEN, afegint la “P” de protecció. Estigué encapçalada per Joaquín Araujo Ponciano (Madrid, 1947), José Manuel de Pablos Coello (Tenerife, 1945), Rafael López Ordóñez, Antonio Ruiz, Paco Cantó i Javier Sáez. Hi eren poc més de 300 militants, molts d’ells eren membres desencantats d’ADENA, també hi havia socis de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO) i d’AEORMA. Estigueren actius fins al 1979 i aconseguiren molts èxits conservacionistes. Aturaren urbanitzacions a la serra de Gredos, Rascafría, a Guadarrama. Evitaren la construcció d’una carretera entre Huelva i Cadis que havia de travessar Doñana, impulsaren la protecció de Monfragüe, paralitzaren la construcció d’un embassament al mig del pinar de Valsaín, denunciaren el greu perill d’extinció del Gall Fer o Gall Salvatge (Tetrao urogallus) aconseguint que l’administració aprovara la seua veda i publicaren un butlletí anomenat OXÍGENO.



El 12 de maig el petrolier espanyol Urquiola que intentava entrar a la ria de A Corunya per descarregar a la refineria, encallà. Sols tenia una xicoteta fuga de cru, però per a evitar un vessament en la ria va rebre l’ordre d’anar a alta mar just amb la baixamar i intentant eixir s’enganxà més encara. Pogueren evacuar a la tripulació just quan va haver-hi una explosió que matà al capità. El petrolier s’enfonsà i vessà 95.000 tones de petroli. Aquest accident costà a l’erari públic 7.000 milions de pessetes perquè les cartes submarines estaven mal fetes i no assenyalaven l’existència d’agulles rocoses on s’enganxà el vaixell, a més de la irresponsabilitat de l’ordre que li donà comandància de marina d’anar mar endins en baixamar.



El mes de juny en una reunió al Centre Excursionista de Catalunya es va formar la Lliga per la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) per dedicar-se a la conservació ambiental. Entre els fundadors figuraren Josep Antoni Balcells i Gorina que fou el primer president, Salvador Filella Cornadó (Barcelona, 1943) va ser el secretari general, entre altres més, destacaren Ramon Margalef i López (Barcelona, 1919-2004), el botànic Oriol de Bolos i Capdevila (Olot, 1924-2007), Jacint Nadal i Puigdefàbregas (Barcelona, 1935) i Jordi Rius.

Aquest any la majoria dels països del Mediterrani van signar la Convenció de Barcelona per millorar i protegir el medi marí del Mare Nostrum, per combatre la contaminació i per propiciar un desenvolupament sostenible de la regió. Crearen la figura de les Zones Especialment Protegides d’Importància per a la Mediterrània (ZEPIM) per salvaguardar ecosistemes i hàbitats de gran valor ecològic, paisatgístic i cultural.




El mes de juliol una xicoteta fàbrica química prop de Milà, tingué una fuita tòxica per un orifici de ventilació, durant 20 minuts. Per a controlar-la iniciaren unes mesures correctives errònies que augmentaren la temperatura del reactor químic. De resultes esclatà vessant sis tones de productes químics entre els quals estava la perillosa TCDD (2,3,7,8 - tetraclorodibenzo-p-dioxina). Aquesta fuita va afectar més de 37.000 persones, 26 dones avortaren, 447 sofriren afeccions cutànies, però la principal conseqüència la patiren els animals domèstics dels voltants, s'hagueren de sacrificar 80.000. Aquest accident espentà a la Unió Europea a endurir els reglaments de seguretat industrials.


Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003) va encetar l’estudi de la migració de les aus per l’estret de Gibraltar.



Ramon Folch i Guillèn (Barcelona, 1946) va coordinar la publicació de “Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans”. Va ser la primera obra que reflectia l’estat de conservació de la natura a les terres de parla catalana.

L’enginyer de telecomunicacions Pedro Costa Morata (Águilas, 1947) va publicar “Nuclearizar España”. Prèviament havia renunciat al seu treball d’enginyer comercial d'instrumentació en l'empresa Fischer&Porter que va instal·lar equipaments a la Nuclear de Lemóniz, per això coneixia ben bé aquesta energia. Es va dedicar a denunciar la perillositat d’aquestes indústries i molt especialment a la que estava prevista fer a sa casa, la nuclear de Cabo Cope, a Múrcia. Gràcies a la pressió popular a Euskadi aconseguiren la paralització de Lemóniz, l’any 1984, tot i que pràcticament estava acabada. Tampoc es va fer la nuclear murciana.




Començà a publicar-se el setmanari Canfali amb informació de la Marina Alta. El mes d’octubre els van segrestar l’edició per publicar una crida a la diada de lluita del 12 de novembre.



El 4 de maig va eixir el primer número del diari El PAÍS i de seguida començà una secció anomenada “Ecología”, per primera volta aquesta disciplina entrava en les seccions d’un diari de tirada nacional.

Es va publicar el llibre “Ecologismo y ordenación del territorio en España” de Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018).



Per primera volta es publicava un atles ornitològic al món; “The Atlas of Breeding Birds in Britain and Ireland” de J. T. R. Sharrock, editat pel British Trust for Ornithology i per l’Irish Wildbird Conservancy.




S’edità l’obra en tres volums “Fauna Ibérica” d’Alfredo Noval Junquera (Villaviciosa, 1929-2001), com era costum a l’època, va eixir en forma de fascicles.



El 23 d’octubre va eixir el primer número de la revista “El Viejo Topo”, va ser un referent en el pensament progressista de la Transició i l’ecologia tingué un paper destacat entre les seues reflexions.

 

Comentaris