Any 1976

Collage RMiB

“Els ecologistes hem superat el gran dubte filosòfic alemany de per a què vivim. Ho tenim molt clar, vivim per a gaudir, el plaer és el nostre objectiu, l'alegria com a forma de vida. Per això ens importa del socialisme utòpic i tota la seua experiència acumulada des dels falansteris fins a les comunitats dels feliços.”

Mario Gaviria Labarta (Cortes, 1938-2018)

“Los Ecologistas Radicales”. Revista ADOBE, Assemblea Ecologista d’Aragó.

ECOLOGISTES

Collage RMiB amb dibuixos del llibret "Energia nuclear" de Col·lectiu Margarida

Col·lectiu Margarida

El primer grup ecologista exclusivament valencià va ser el Col·lectiu Margarida format aquest any al si del Departament de Sociologia de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València i el seu pare ideològic no podia ser un altre que Josep Vicent Marqués i González (1943-2008). Es reunien on ell donava classes de Sociologia i les seues reivindicacions se centraren a aturar la construcció de la central nuclear de Cofrents que anava complint fites, aquest exercici obtingué autorització del Ministeri d’Obres Públiques per a utilitzar les aigües del riu Xúquer.

Concentració de Margarida al Mercat Central de València

Margarida foren uns animadors d’uns anys durs, on s'intentava aconseguir la democràcia enfront d'un franquisme que no volia perdre el seu poder després de quaranta anys. Per a cridar l’atenció feren diverses actuacions artístiques com va ser una cavalcada alternativa de reis, en contra de les joguines bèl·liques. Un altre acte singular fou anar al Mercat Central per a vendre verdures radioactives en una parada figurada que anomenaren com La Cofrentina.

Fragment del llibret “Energía Nuclear, una energia que mata” Col·lectiu Margarida, Arxiu RMiB

Entre els anys 1977 i 1978 publicaren quatre números del butlletí "Margarida i Altres Herbes, Col·lectiu per l'aniquilació de tota classe de pol·lució" i editaren un llibret titulat "Energia Nuclear, una energia que mata". No duraren massa, en 1978 acordaren dissoldre's. Alguns dels seus membres foren: Lola Seres García (Cofrents, 1951), Pau Renard, Jaume Martínez Bonafé, Carles Monclús i Garriga, Albert García, Conxa Pastor (Tavernes de la Valldigna), el polític ecologista Carles Arnal Ibáñez (Vila-real, 1957), Maribel Blasco, Jordi Llupart, Antoni Aguilella i Palasí (Onda, 1956) i Quique Errando Mariscal.

Imatge del llibret “Energía Nuclear, una energia que mata” Col·lectiu Margarida, Arxiu RMiB

Junta Anti-Contaminació (JAC)

Estudiants dels primers cursos de la Facultat de Biologia de València intentaren formar un grup ecologista que anomenaren Junta Anti-Contaminació (JAC) però durà ben poc i quasi tots els seus membres acabaren dins de Margarida.

AEORMA

El grup estatal AEORMA es va dissoldre per dissensions entre el secretari general, Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939) i els activistes més assenyalats que l’acusaren d’assolir massa protagonisme. Eixa pugna sols era la demostració que dins del grup hi havia dues tendències que no podien entendre’s, d’una part estaven els ecologistes més preocupats per les agressions al medi ambient, un altre grup el formaven els polítics antifranquistes que estaven més interessats en la Transició. Els partits volien negociar el canvi amb el règim i no desitjaven interferències dels moviments ciutadans, del moviment obrer o dels ecologistes. El principal mèrit d’AEORMA va ser aconseguir reduir a la meitat les dimensions del Programa Nuclear Espanyol.

Cartell d'AEORMA Castella

Abans de desfer-se el grup tingué temps d’organitzar les segones jornades sobre Defensa i Ordenació del Medi Ambient a Madrid, així com enfrontar-se públicament amb ADENA per la construcció de l’embassament Vado de la Reina, a Segòvia, per una roureda del pinar de Valsaín. AEORMA pensaven que la infraestructura sols anava a perjudicar 60 de les 7.000 hectàrees del paratge i, en canvi, crearia una reserva d’aigua que afavoriria la biodiversitat i milloraria les condicions de vida dels veïns. Afegiren que, en canvi, ADENA mai s’havia preocupat per problemes molt més greus com eren les centrals nuclears. Finalment, gràcies al treball conjunt amb uns altres grups aconseguiren paralitzar el projecte.

NATURALISTES

Naturalistes del CEU

Els naturalistes valencians: Juan Ramón Vericad Corominas, Antoni Escarré Esteve (Alacant, 1941) que anys després seria conseller de Medi Ambient, Joaquín Martín Martín, E. Rodríguez i Felix Vicente Faus Percha publicaren estudis d’ofidis, de rapinyaires nocturns i sobre els nius de les rates als tarongerars. Escarré i Martín pertanyien al Departament de Biologia i Geologia del C.E.U. que s’havia inaugurat en 1968 i en 1979 es convertiria en la Universitat d’Alacant (UA), amb seu a Sant Vicent del Raspeig. Durant els primers anys del Departament de Biologia de la UA publicaren la revista MEDITERRANEA que va publicar els treballs de molts naturalistes.

AEDEN/AEPDEN

En l’àmbit estatal es va legalitzar l’Associació d’Estudi, Defensa i Protecció de la Naturalesa (AEDEN), però com el nom es pareixia molt al d’ADENA els obligaren a canviar-ho per AEPDEN, afegint la “P” de protecció. Estigué encapçalada per Joaquín Araujo Ponciano (Madrid, 1947), José Manuel de Pablos Coello (Tenerife, 1945), Rafael López Ordóñez, Antonio Ruiz, Paco Cantó i Javier Sáez. Hi eren poc més de 300 militants, molts d’ells foren abans membres d’ADENA que quedaren desencantats. També s’afegiren socis de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO) i d’AEORMA. Estigueren actius fins al 1979 i aconseguiren molts èxits conservacionistes.

Aturaren urbanitzacions a la serra de Gredos, Rascafría, a Guadarrama. Evitaren la construcció d’una carretera entre Huelva i Cadis que havia de travessar Doñana, impulsaren la protecció de Monfragüe, paralitzaren la construcció d’un embassament al mig del pinar de Valsaín, denunciaren el greu perill d’extinció del Gall Fer o Gall Salvatge (Tetrao urogallus) assolint que l’administració aprovarà la seua veda i publicaren un butlletí anomenat OXÍGENO.

DEPANA

El mes de juny en una reunió al Centre Excursionista de Catalunya es va formar la Lliga per la Defensa del Patrimoni Natural (DEPANA) per a dedicar-se a la conservació ambiental. Entre els fundadors figuraren l’arquitecte Josep Antoni Balcells i Gorina que fou el primer president, Salvador Filella Cornadó (Barcelona, 1943) que va ser el secretari general, entre altres destacaren Ramon Margalef i López (Barcelona, 1919-2004), el botànic Oriol de Bolos i Capdevila (Olot, 1924-2007), Jacint Nadal i Puigdefàbregas (Barcelona, 1935-2023) i Jordi Rius i Vallhonrat.

Migració de les aus per l’Estret

Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003) va encetar l’estudi de la migració de les aus per l’estret de Gibraltar.

PACIFISTES, OBJECTORS I OCUPES

Moviment d’Objecció de Consciència a València

A Banda dels primers objectors que foren testimonis de Jehovà, les primeres reivindicacions de la societat civil relatives a l'objecció de consciència que rebutjaven el servei militar obligatori van sorgir a València. Després es van estendre gradualment a la resta de l’estat i en 1977 es va constituir formalment el Moviment d'Objecció de Consciència. Aquest any els antimilitaristes valencians ja estaven organitzats i omplien els carrers amb pasquins demanant el reconeixement del dret a l’objecció de consciència.

L’església, els primers ocupes!

El 15 de gener es va produir la detenció de 127 ciutadans perquè ocuparen un pis al carrer de Silva de Madrid, els ocupes pertanyien a la Hermandad Obrera de Acción Católica (Diari Mediterráneo, 18/1/1976).

MOVIMENT VEÏNAL

Associació de veïns de Natzaret Isabel Nebrada

El 10 de febrer moria una veïna xafada per un gran tronc que duia un dels camions que eixien del port i a tota màquina travessaven el barri de Natzaret, just davant de la porta del cinema "Los Ángeles". Eixa mateixa vesprada es va organitzar una multitudinària assemblea, al voltant del tros de fusta assassí i decidiren crear una associació de veïns. La van legalitzar el 31 de gener de 1977 i en honor a la veïna morta li ficaren el seu nom: "Isabel Nebrada". Entre els principals èxits que aconseguiren les associacions de veïns fou convéncer l’Ajuntament perquè comprarà el jardí i el xalet d’Aiora per fer un parc i dotacions públiques.

CRÒNICA DE 1976

Collage RMiB

Eleccions municipals

El govern convocà eleccions municipals per al 25 de gener. El sistema d’elecció era complex i estava dissenyat per a controlar qui podia accedir a les regidories. Els electes provenien de tres grups diferents, un terç el triaven les famílies, un altre les organitzacions professionals o el sindicat vertical, el darrer era el de les entitats que elegien els regidors electes i el governador civil. Una volta assignats els càrrecs, d’entre tots ells elegien al batle.

La Junta Democràtica del País Valencià que presidia Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, 1932-1992) promogué per a batle de València la candidatura del democratacristià Serafín Ríos Mingarro (Borriana, 1939-1997). Del seu programa de govern destacava la defensa de la democratització i fer un jardí al llit del Túria. No obstant fou elegit el franquista, Vicente Ramón i Izquierdo (València, 1919-2007) que obtingué el suport de 20 dels 24 regidors. L’únic alcalde democràtic que isqué al País Valencià en eixes eleccions fou Ciprià Císcar Casabán (Picanya, 1946) que es presentà al seu poble amb el lema de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Collage RMiB

Assassinat de Teófilo del Valle

El 23 de febrer els cossos de seguretat que envià el ministre Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, 1922-2012) per a aturar la vaga del calcer carregaren contra 4.000 treballadors que marxaven des d’Elda cap a Petrer, sense baixar dels cotxes i circulant a tota velocitat. L’endemà un dels grisos, disparà dues voltes contra Teófilo del Valle Pérez (Silleda, 1956-1976) i el matà. Va ser el primer mort de la Monarquia i no es va fer cap investigació. El govern per a intentar soterrar l’incident va filtrar a la premsa que feia anys l’havien detingut amb haixix, a Madrid. Al soterrar acudiren més de deu mil veïns i es va convocar un atur que tingué un seguiment total a la comarca del Vinalopó Mitjà, en la manifestació de dol s’ajuntaren més 20.000 ciutadans, a pesar que els antiavalots cercaren tota Elda per a impedir l’assistència des d’altres viles.

Protestes obreres

Els quaranta anys de silenci provocà que el Moviment Obrer no poguera esperar més per a reivindicar millores laborals i es convocaren vagues per tot arreu. La construcció mobilitzà 30.000 obrers, els treballadors de l’empresa Silvestre Segarra i veïns de la Vall d’Uixó reclamaren la readmissió dels 22 operaris acomiadats per les reclamacions sindicals de 1974 (Diari Mediterráneo, 10/1/1976).

Manifestació a Elda

El calcer del Vinalopó Mitjà es va declarar en vaga reclamant millores salarials i una jornada de 40 hores setmanals. Els 4.000 treballadors de MACOSA es van declarar en vaga, aquesta empresa produïa vehicles ferroviaris. La contestació empresarial va ser declarar la suspensió d'ocupació i sou dels seus treballadors. Es va anunciar un expedient de crisi a les drassanes de la Unió Naval de Levante per a intentar reduir la plantilla en un 54%. A Bunyol esclatà la vaga del tèxtil a l’empresa COINTEX que es dedicava a la producció de fil de cotó per a la confecció dels pantalons de Lois, propietat dels germans Sáez Merino.

Moltes d'eixes protestes les encapçalaven capellans obrers, com fou el cas de mossén Miguel Díaz Pla que treballava a la IV Planta Siderúrgica de Sagunt i exercia el seu ministeri a la parròquia de Santa Maria de la Vall d'Uixó. El 21 de gener capitanejà un grup de dos-cents treballadors que arribaren al polígon de Rafalafena a Castelló per a promoure la participació en la vaga (Diari Mediterráneo, 22/1/1976).

El 12 de novembre els sindicats CCOO, USO, UGT i CNT van convocar una vaga general que segons el Partit Comunista fou seguida per 150.000 a la província de València. Exigien al govern de Suárez que negociarà amb l’oposició el restabliment de les llibertats democràtiques, polítiques, sindicals i nacionals, a més de promulgar una amnistia total. A Alacant secundaren la vaga 100.000 treballadors i a Castelló paralitzaren l’empresa Segarra (Verdad, Órgano del Comité Provincial del P.C.E. 13/11/1976).

Prohibició de l’Homenatge a Miguel Hernández

Del 17 al 27 de maig, al Baix Segura, a l’Alacantí i al Baix Vinalopó es convocaren deu dies amb tota mena d’actes culturals per honorar al poeta Miguel Hernández Gilabert (Oriola, 1910-1942). Programaren actuacions de dotze grups de teatre, quinze cantautors entre ells Raimon, Ramon Pelegero i Sanchis (Xàtiva, 1940), Araceli Banyuls i Martínez (Beniopa, 1944) o grups com Jarcha. Estaven prevists recitals de poesia amb la participació de José Manuel Caballero Bonald (Jerez de la Frontera, 1926), Blas de Otero Muñoz (Bilbao, 1916-1979) o José Agustín Goytisolo i Gay (Barcelona, 1928-1999). També hi havia previstes actuacions de grups de dansa i exposicions de reconeguts pintors.

Barri de Sant Isidre, Oriola, Arxiu RMiB

El Govern Civil va prohibir els actes i això provocà que hi hagué molts enfrontaments entre la ciutadania i els antiavalots que enviaren per a evitar la celebració dels actes. Eixe any començà la tradició de pintar murals al barri de Sant Isidre d’Oriola en honor al poeta del poble. Raimon era considerat un perill pels governadors civils, de fet el 6 de febrer, la Direcció General de Seguretat va suspendre uns recitals seus.

Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!

El 12 de juliol es va celebrar a València la primera manifestació en la qual no intervingué la policia, la convocà la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, amb el lema «Per la llibertat, per l'amnistia, per l'Estatut d'Autonomia i pel Sindicat Obrer», hi participaren 120.000 ciutadans.

Alacant, juliol de 1976

Pocs dies després, el 19 de juliol convocaren una altra a Alacant en la qual participaren 25.000 ciutadans, també fou la primera manifestació autoritzada. Amb el mateix lema, el 15 de setembre organitzaren una altra a València per a celebrar la Diada nacional del País Valencià en la qual es concentraren més 120.000 persones, en aquest cas l’acte no estava autoritzat, però la policia es va abstenir d’actuar.

Collage RMiB

Impunitat del terrorisme feixista

El 18 de setembre esclataren dues bombes al camp del Llevant mentre es preparava la Trobada dels Pobles, on l’endemà devien actuar entre altres, Raimon, Al Tall o Lluís Miquel i els Quatre Z. L’acte no es va desconvocar, hi assistiren 20.000 ciutadans que dugueren pancartes, banderes quadribarrades, comunistes i republicanes. Tants rojos junt no es podien tolerar i la policia acabà desallotjant-los amb càrregues.

Fragment del diari El País, 27/11/76

El franquisme tampoc podia tolerar les llibreries, llavors feren esclatar artefactes explosius a les llibreries Tres i Quatre i La Araña, atemptats que reivindicà el Grupo Incontrolado Patriótico. Segons el llibrer Paco Camarasa (València, 1950) que patí els seus atemptats, estava format per membres de la Guàrdia Civil. Altres fonts afirmen que eren una tapadora del grup neonazi Movimiento Social Español (MSE) format a València, que estigué vinculat amb el Partido Español Nacional Socialista, fundat en 1968 a Barcelona. El mes de novembre el comando “Adolfo Hitler” també relacionat amb el Partido Español Nacional Socialista, ficà una bomba a la porta de la llibreria La Costera, a Xàtiva.

El mes de desembre, com a premi per la repressió i per no esclarir cap dels atemptats, Rodolfo Martín Villa (Santa María del Páramo, 1934) va anomenar el governador Civil de València, Mariano Nicolás García (Cartagena, 1932-2001), com a director general de Seguretat, el principal responsable dels cossos de seguretat de l'estat.

Fragment de pasquí anarquista a València en 1976. Arxiu RMiB

El nou director encarregà a Roberto Conesa Escudero (Madrid,1917-1994), aleshores caporal de la policia de València i un dels principals responsables de la repressió i la tortura de la Brigada Polític Social a la capital de Túria, la investigació del segrest pel GRAPO d'Antonio María de Oriol y Urquijo (Getxo, 1913-1996), aleshores president del Consell d'Estat i del tinent general Emilio Villaescusa Quilis (Tarancón, 1912-2002), president del Consell Suprem de Justícia Militar.

Assemblea a Bonrepòs i Mirambell de fundació de la Unió, 1976

La Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià

El 12 de novembre es va constituir la Unió de Llauradors i Ramaders del País Valencià en una assemblea realitzada a la Llar Parroquial de Bonrepòs i Mirambell, a la qual assistiren dos-cents professionals procedents de dotze comarques de tot el país.

PARRUS, la imaginació feta reivindicació

Entre 1976 i 1988 van sacsejar la ciutat de València uns pasquins signats per un partit molt singular, en realitat sols pretenia donar un colp subversiu a les falses aparences de llibertat de la Transició, va ser el Partido Anacoreta Revolucionario Reconstituido Universalmente Salido (P.A.R.R.Ú.S). Foren un grup d'anarquistes genials que encapçalà Hipólito Carmona Tajuelo, amb el malnom de Manolo el Bigotes, amb l’ajut d’altre com Manuel Ramírez, les seues obres d’art en format pasquí ompliren d'ironia i humor eixos difícils anys, a la volta que provocaven la reflexió del ciutadà que es trobava amb un pamflet, un adhesiu o una pintada com "Ni Regne, ni País, ni Comunitat, Califat Valencià". Cadascuna de les seues aportacions eren una sàtira i una denúncia del sistema com: “PARRÚS, el único partido que era un entero”. Tingueren la pocavergonya d’enviar cartes a empresaris, polítics, ajuntaments, falles i establiments com el Corte Inglés. Fins i tot les seues paperetes es ficaren dins dels sobres a les votacions. Tingueren l’encert d’allumenar moments molt tristos i decebedors com foren la inauguració de la nuclear de Cofrents, l'entrada en l'OTAN, el triomf del Búnquer Barraqueta o la visita del Papa.

Amenaces per a la serra Calderona

El propietari del Garbí intentà que li autoritzaren una urbanització en un dels llocs més valuosos de la Serra Calderona, per sort no tenia prou amics entre els quadres franquistes.

Canfali censurat

Començà a publicar-se el setmanari Canfali amb informació de la Marina Alta. El mes d’octubre els van segrestar l’edició per publicar una crida per a participar en la diada de lluita del 12 de novembre.

La IV Planta i el Ford Fiesta

El mes de juliol, amb onze mesos de retard, va començar a funcionar el tren de bandes en fred dels Alts Forns del Mediterrani (AHM), al Port de Sagunt. Va ser primera fase del que havia de convertir-se IV Planta Siderúrgica Integral, tot i que va ser l'única que va completar-se en començar la reconversió industrial. D’Almussafes va eixir el primer cotxe del model Ford Fiesta, va ser un èxit perquè després de la crisi del petroli calia fer cotxes menuts, forts, amb poques concessions al confort i, principalment, que tingueren un baix consum.

Fundació Entomològica Torres Sala

Es va constituir la Fundació Entomològica Torres Sala per a custodiar i exposar la Col·lecció Entomològica de Juan Torres Sala de Orduña i Feliu (Pego, 1892-1974) en el Museu d’Història Natural de València. Aquesta compilació de més de 100.000 insectes de tot el món incloïa una important representació de la fauna valenciana. El museu va afegir la col·lecció de malacologia de Siro de Fez Sánchez (Camporrobles, 1888-1967), ambdós conformaven el tercer museu de ciències naturals més important de l’estat en custodiar més de 200.000 exemplars. Malauradament, en 2012 una administració immersa en una greu crisi econòmica va decidir liquidar aquesta institució en negar-li el finançament al qual s'havien compromés quan van acceptar les donacions, la qual cosa provocà el tancament definitiu del museu i la partició dels seus fons.

Alacant

El mes de gener el professor Enrique Tierno Galván (Madrid, 1918-1986) va impartir una conferència a l'Aula de la Caixa d’Alacant que va finalitzar amb una manifestació espontània pel centre de la vila que liderà la Junta Democràtica. En un altre ordre de coses, eixe any va obrir portes a la capital de l’Alacantí, el gran magatzem de Galerias Preciados.

Empresa contaminant al Serrallo i manca d’espais verds a Castelló

L’empresa SEFANITRO, del grup Explosivos Rio Tinto instal·là una planta d’amoníac al polígon del Serrallo, a Castelló. Aquesta indústria l’havien rebutjat a Baracaldo pels problemes de contaminació que provocava una instal·lació que devia produir 300.000 tones d’amoníac, amb un consum elevat d’aigua de 1.100 litres diaris, a més dels importants riscos de vessaments incontrolats de contaminants que podia provocar. S’ajuntà que eixe any la capital de la Plana Alta sols tenia quatre metres quadrats de zones verdes per ciutadà, inclosa la superfície del camp de golf que era la major zona verda de les tres que hi havia a Castelló (Diari Mediterráneo, 18/1/1976).

Collage RMiB

València

Al cap i casal es van retirar de la circulació els darrers troleibusos que prestaven servei en la línia 5 "INTERIOR". El 30 de novembre Joan Carles I va fer la seua primera visita al cap i casal com a rei. Primer feu l’important, anar a missa a la basílica dels Desemparats i després a la Catedral, tot seguit va assistir a una reunió del Tribunal de les Aigües, una concessió a la tradició. El caramel·let per al poble vingué en el discurs des del balcó de l’Ajuntament, va anunciar que l’estat cedia la propietat d’un milió de metres quadrats de l'antic llit del riu Túria a la ciutat, perquè la vila decidirà que fer en ell.

Incendis forestals

Aquest exercici tinguérem dos grans incendis que cremaren més de 500 ha, un a Alacant i un altre a Castelló. A la província d’Alacant sofrirem 70 incendis que calcinaren un total de 3.313,7 ha, a Castelló 37 es convertiren en cendres 1.332,8 ha i a València tinguérem 135 sinistres que abrusiren 1.919,6 ha.

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

“L’abraçada” Joan Genovés i Candel (València, 1930-2020)

Els nous demòcrates!

Tots els ministres i alts càrrecs franquistes continuaren manant en la nova "democràcia" que estrenàvem. Dels darrers cinquanta ministres del franquisme cap fou degradat ni encausat per res, la meitat trobaren feina als consells d'administració de les grans empreses i l'altra meitat continuaren en política. Deu dels setze jutges del Tribunal d'Ordre Públic, ascendiren directament al Tribunal Suprem o l'Audiència Nacional, el mateix va ocórrer amb els militars o amb els torturadors de les forces d'ordre públic. Efectivament, el vell dictador ho havia deixat tot ben lligat perquè res substancial canviés!

Ni foren ni el rei, ni els polítics, ni els militars o els jutges franquistes, fou el poble el que hagué de tragar les imposicions i després continuà lluitant per cada conquesta de llibertat i justícia. Foren les dones que reclamaren igualtat, els treballadors que exigiren condicions dignes, els ecologistes i els naturalistes que treballaren per una terra i unes viles netes i vives, el conjunt dels pobles ibèrics que exigiren el reconeixement de les seues llengües i costums. Tots ells foren els vertaders impulsors d'unes eines democràtiques, que encara hui estan molt lluny de ser justes, tot i que han millorat la nostra llibertat.

Collage RMiB

Tractat d’Amistat amb els EUA

El 24 de gener Espanya i els Estats Units acordaren el Tractat d'Amistat i Cooperació, que signaren José María de Areilza y Martínez de Rodas (Portugalete, 1909-1998) i Henry Alfred Kissinger (Fürth, 1923-2023) que entrà en vigor el 22 de setembre. El qualificatiu d’amistat era un eufemisme per a amagar que es tractava d’un acord d’adhesió prèvia a l’OTAN. A canvi del regale de rebre una ajuda de 35 milions de dòlars i un crèdit per valor de 450 milions amb els corresponents interessos bancaris, Espanya es comprometia a participar en una “comissió” per a coordinar-se militarment amb l’OTAN (Diari Mediterráneo, 25/1/1976).

Les intencions estaven ben clares, els Estats Units volien garantir una futura adhesió a l’OTAN i tancar el pas al comunisme, mentrestant afavorien una integració activa en l’Aliança Atlàntica. Bona prova dels termes i intencions les confirmà el diari “The Washington Post” quan en juny publicà que l’ambaixada nord-americana a Madrid estava en contra de la legalització del partit Comunista (Diari el País, 9/6/1976). L’imperi sempre ha sigut un ferm anticomunista amb pell de demòcrata!

Collage RMiB

Abandonament dels Sahrauís

El 26 de febrer l’estat abandonava definitivament el Sàhara Espanyol, un indret africà que va ocupar prop d’un segle. L’endemà el Front Polisario proclama la República Àrab Sahrauí Democràtica, llavors esclatà un conflicte desigual entre un exèrcit d’una monarquia absoluta i un poble xicotet abandonat a la seua sort. Un dels primers moviments el va fer l’aviació marroquina quan bombardejà amb napalm la ciutat de Tifariti, molt prop de la frontera amb Mauritània (Diari Mediterráneo, 27/1/1976).

Collage RMiB

Assassinats a Vitòria

El 3 de març a Vitòria, la Policia Armada disparà contra una assemblea d’estudiants i treballadors que s’havien concentrat dins d’una parròquia. Per a desallotjar-los del temple els llançaren gasos lacrimògens, en eixir al carrer els dispararen i mataren a cinc, ferint altres cent cinquanta ciutadans. Va ser la matança més gran que feren les forces i cossos de seguretat de la Transició i tampoc es va investigar res. Cinc dies després, per a reprimir les concentracions de dol, mataren un altre manifestant a Basauri i un altre a Tarragona. Lluís Llach i Grande (Girona, 1948) va compondre el disc Campanades a Morts (1977) per commemorar eixos dies de repressió i mort.

Collage RMiB

Assassinats a Montejurra

El 9 de maig el partit carlista va convocar la tradicional romeria de Montejurra, prop d'Estella. Els organitzadors comptaven amb tots els permisos governatius pertinents i tenien previst l’assistència de líder de Comunió Tradicionalista: Carles Hug de Borbó-Parma (París, 1930-2010) . El carlisme com a moviment polític va sorgir a principis del segle XIX, era un partit tradicionalista i monàrquic que sota la consigna de “Deu, Pàtria i Rei” va convertir-se en la principal oposició de l’aleshores liberalisme laic. Una singularitat seua fou la ferma defensa del foralisme, una mena d’estat federal sota un rei absolut, gràcies a això aconseguí arrelar en zones rurals de l’antiga corona d’Aragó i Navarra. Pretenien llevar la corona als borbons perquè creien que la seua branca dinàstica era successora legítima de l’arxiduc Carles d'Àustria (Viena, 1685-1740), tot i que any després emparentaren amb els borbons. Els carlistes protagonitzaren les guerres civils entre 1833 i 1876 que es conegueren com les guerres carlistes.

El règim de la Transició de 1976 considerava el carlisme com un perill perquè podia afavorir la divisió del franquisme i perquè qüestionava la poca legitimitat d’un jove Borbó triat a dit per un dictador militar, botant-se la seua pròpia línia successòria. De fet, els serveis secrets franquistes del SECED assetjaren i maniobraren contra els carlistes uns mesos abans de la designació de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco, per a eliminar l’oposició a la restauració monàrquica.

Collage RMiB

El desembre de 1968 expulsaren del país a Francesc Xavier de Borbó-Parma, (Vil·la Pianor, 1889-1977), al pretendent Carles Hug i a tota la seua família. L'any següent el franquisme va prohibir la romeria Montejurra i tancà tots els locals carlistes, oblidant que en la Guerra Civil lluitaren al costat dels militars colpistes. Per si no era prou, per a agreujar els odis del franquisme un mes abans de la romeria de 1976, el partit carlí es va incorporar a la Junta Democràtica i convidaren a la resta de partits d’esquerra a participar en la trobada. Llavors el SECED va promoure una escissió en el carlisme, aprofitaren que Carles Hug es va unir amb les esquerres per a instar als més tradicionalistes que elegiren com a president al seu germà, Sixt Enric de Borbó Parma i Borbó-Busset (Pau, 1940), molt més reaccionari.

Amb l’objectiu de desfer-se dels carlistes democràtics, dies abans de la trobada de maig de 1976, la premsa va calfar els ànims dels més ultradretans cridant a reconquerir Montejurra. Fins i tot el mateix Areilza, ministre espanyol d'Afers exteriors, va prohibir l’entrada al país a Carles Hug amb l’excusa de no poder garantir la seua seguretat. Després intentaren allunyar el focus mediàtic, el mateix dia que els carlistes devien pujar de la muntanya, estava previst que la XII etapa de la Volta Ciclista a Espanya passés ben prop, per Estella, però sobtadament ordenaren desviar als ciclistes per Tafalla.

El 9 de maig, quan el gruix de la romeria carlista format per unes 5.000 persones arribà al paratge, no sabien que des del dia anterior estaven esperant-los. Primer els atacaren a colps per a expulsar-los, però sorpresos per la ferma resistència dels carlistes, van obrir foc per a dispersar-los. Al peu de Montejurra mataren d'un tret a Aniano Jiménez Santos, de seguida, des del cim respongueren disparant amb una metralladora i assassinaren a Ricardo García Pellejero.

Temps després, el general José Antonio Sáenz de Santa María Tinturé (Gijón, 1919-2003), llavors cap de l'Estat Major de la Guàrdia Civil, va reconéixer tot aquest operatiu del SECED, fins i tot el nom que tingué: "Operació Reconquesta". Gràcies a les seues declaracions es van conéixer detalls com que el 5 de maig el governador civil de Navarra, José Luis Ruiz de Gordoa, va sopar amb Gonzalo Fernández de la Mora i Mon (Barcelona, 1924-2002) per a perfilar els detalls de l'operació, també s’han fet públiques cartes que intercanvià amb Manuel Fraga respecte a Montejurra. Gorboa considerava la romeria de Montejurra com l’acte públic més gran i virulent que es feia a Espanya en contra del règim franquista.

Arxiu RMiB

L'operació s'organitzà al despatx del tinent general Ángel Campano López (Lagunilla, 1915-1995), amb participació del subdirector general de la guàrdia civil, el general Salvador Bujanda González, del president del Consell d'Estat, Antonio María de Oriol Urquijo (Guecho, 1913-1996), del president de la Diputació Provincial de Guipúscoa: Juan María de Araluce Villar (Santurtzi, 1917-1976) i del governador civil de Navarra, Ruiz de Gordoa. Segons Santa María, el també general Ángel Campano li manifestà que el pla l’havien aprovat el president del govern, Carlos Arias Navarro (Madrid, 1908-1989) i el ministre de l'Interior Manuel Fraga. A més aquest acte terrorista d’estat formava part de l'Operació Gladio mitjançant la qual l'OTAN volia eliminar d’arrel el moviment obrer i el revolucionari que foren més potents a Europa.

El cap de la Guàrdia Civil va aclarir molts detalls dels assassinats de Montejurra: per a esborrar als carlistes van convocar i pagaren un total de 4.650 activistes feixistes provinents de diverses organitzacions radicals, l’operació logística costà 5.687.500 milions de pessetes. Hi hagué membres de la Comunió Tradicionalista, dels Guerrillers de Crist Rei, falangistes i sicaris de Força Nova. Una de les participacions més nombroses fou la d'Unió Nacional Espanyola, un partit de caràcter carlista que fundà l'antic ministre franquista Fernández de la Mora, que temps després fou dels partits fundadors d’Aliança Popular (AP), l’actual PP.

Assistiren els germans Antonio María i José María de Oriol Urquijo (Santurce, 1905-1985), Ramón Merino i el cap nacional de requetés (els paramilitars carlistes) José Arturo Márquez de Prado y Pareja (Madrid, 1924-2017), que va ser qui va donar l'ordre de disparar. Fins i tot van dur guàrdies civils, als quals disfressaren de carlistes amb la boina roja i la resta d’abillaments típics dels tradicionalistes.

Per a executar l'operació sobre el terreny el SECED dugué diversos mercenaris, entre ells el terrorista neofeixista Stefano Delle Chiaie (Caserta, 1936-2019) que va participar en més operacions de Gladio, i li acompanyà un oficial militar italià; Gaetano Orlando que s’encarregà de portar les armes en una furgoneta. També estigué el francés de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS) Jean-Pierre Cherid (Argel, 1940-1984), el policia argentí Rodolfo Eduardo Almirón Sena (Puerto Bermejo, 1936-2009) membre de la Triple A argentina i, posteriorment, cap de seguretat d'Aliança Popular i guardaespatlles personal de Manuel Fraga. Uns altres agressors foren Emilio Berra Chacal, José María Boccardo Alemán, Augusto Louis Cauchi membre destacat de la lògia P-2 italiana i un altre argentí, l’excomissari un dels caps de la Triple A, Juan Ramón Morales.

El finançament de l’Operació Reconquesta fou dirigit per Oriol Urquijo que pagà generosament als seguidors de Sixt de Borbó, amb eixos diners llogaren autobusos i contractaren cent joves de Pamplona per a adquirir milers d'exemplars del diari feixista "El Alcázar" i distribuir-los en la romeria. També pagaren vint habitacions a l'hotel Iratxe d'Estella per allotjar Sixt de Borbó i la seua escorta, a més dels desplaçaments de Falange Espanyola i de les JONS.

Aniano Jiménez fou assassinat per José Luis Marín García-Verde, l’home de la gavardina, un comandant retirat de l'exèrcit i falangista de Huelva. Des del cim el metrallament mortal de Ricardo García Pellejero es va fer amb munició de l’exèrcit espanyol, allí estava Márquez de Prado que duia una pistola en la mà i fou el que va ordenar el començament els trets. La Guàrdia Civil no va actuar eixe dia, després asseguraren que van rebre ordres per no intervindre, tampoc ho van fer els cent antiavalots que estaven al cim. Els pocs que detingueren i acusaren quedaren lliures l’any següent gràcies a l’Amnistia de 1977.

Collage RMiB

A Coruña, vessament de petroli

El 12 de maig el petrolier espanyol Urquiola que intentava entrar a la ria d'O Burgo per a descarregar a la refineria, encallà. Sols tenia una xicoteta esquerda en el casc per la qual manava un poc de cru. Les autoritats portuàries, per a evitar un vessament dins de la ria va donar-li l’ordre d’anar a alta mar, just quan hi havia baixamar, llavors el vaixell s’enganxà més encara als esculls. Salvament marítim pogueren evacuar a la tripulació just abans que es produirà una explosió que matà al capità, llavors el petrolier s’enfonsà vessant 108.000 tones de petroli. Aquest accident costà a l’erari públic 7.000 milions de pessetes, les conclusions de les investigacions assenyalaren que les cartes marines estaven mal fetes i no reflectien eixes agulles rocoses on s’enganxà el vaixell. També deixà clar la irresponsabilitat de l’ordre que donà Comandància de Marina d’anar mar endins en baixamar. Fins aleshores havia sigut el pitjor episodi de contaminació per hidrocarburs a la península Ibèrica. El jutjat militar que llavors era el competent, l’oficial encarregat de fer l’informe de l’acusació actuà com era l’habitual en el franquisme, la culpa era del capità i de la tripulació i proposà obrir-los un consell de guerra. La sentència del Suprem va absoldre al capità i als seus homes, condemnaren a l’estat a pagar indemnitzacions que acabà de pagar-les en 1992, la suma total dels danys es va valorar en 7.000 milions de pessetes.

Collage RMiB

Dimissió d’Arias, Suárez president

L'1 de juliol després d’una tensa reunió amb el rei va dimitir el president del govern espanyol, Arias Navarro, l’últim president franquista i el primer de la monarquia. Ben segur que van influir molt els assassinats de Montejurra o que es negarà davant del rei a dialogar amb els partits polítics. Arias no es creia gens això de la democràcia, el mes de gener manifestà que Espanya funcionaria perfectament amb sols quatre o cinc partits (Diari Mediterráneo, 5/1/1976). També van influir les greus dificultats econòmiques que eren tan dolentes que hagueren de devaluar la pesseta en febrer (Diari Mediterráneo, 10/2/1976), aleshores teníem una inflació desbocada que arribà a finals d’aquest any fins al 20% i un augment exponencial de l’atur (Diari el País, 22/12/1976). De fet, el mateix rei va declarar a la revista nord-americana “Newsweek” del 26 d’abril que Arias era un desastre total.

Collage RMiB

Per anomenar nou president, el rei devia elegir un candidat d’una terna de ministres que li presentava el Consell del Regne. Aleshores, segons la premsa els millor situats per a substituir-lo eren els ministres Areilza i Manuel Fraga, la sorpresa vingué quan el 5 de juliol l’escollit va ser el llavors ministre del Moviment, Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014), el qual aconseguiren incloure en la terna final a petició del mateix rei, però sense fer-ho públic.

Arxiu RMiB

Dos dies després de jurar el càrrec entrà en vigor la Llei d’Associacions Polítiques, tot i que per a fer-la efectiva calia modificar el Codi Penal. Els primers dies foren trepidants, el 30 de juliol es va dictar una amnistia parcial per a empresonats per delictes polítics i d’opinió que no tingueren delictes de sang que beneficià una cinquantena de presos polítics. Segons la justificació del Decret, el seu objectiu era promoure la reconciliació de tots els membres de la Nació.

Collage RMiB

Llei i referèndum per a la Reforma Política

Suárez va encarregar Torcuato Miranda i Hevia (Gijón, 1915-1980), president de les Corts que redactarà una llei per a poder avançar cap a la democràcia. El 18 de novembre les corts franquistes aprovaren la Llei per a la Reforma Política i convocaren un referèndum perquè la ciutadania ho refrenarà.

Collage RMiB

El van celebrar el 15 de desembre i s’aprovà amb el vot afirmatiu d’un 94,17% i la participació fou del 77,8% del cens. Va ser el tret d’inici d’una democràcia tutelada pels quadres franquistes, després d’una dissolució i el reciclatge dels polítics de la dictadura, amb l’objectiu que continuaren manant els de sempre.

Collage RMiB

Alianza Popular i Fuerza Nueva

Manuel Fraga va fundar el partit “Aliança Popular” en un intent d’agrupar als quadres franquistes, rentar-los la cara i reconvertir-los en demòcrates. En les eleccions de juny de 1977 obtingueren el 8,8 % dels sufragis i 16 diputats, tretze d’ells havien estat ministres de Franco. Aquesta formació es va abstenir en la Llei d'Amnistia aprovada el 15 d'octubre de 1977 i dues setmanes després, cinc dels seus diputats van votar en contra de la Constitució en el Congrés i 3 es van abstenir. En 1989 es van transformar en el Partit Popular, una formació de "centre reformista" segons els seus estatuts. Un altre partit ultradretà que es va formar fou Fuerza Nueva, fundat pel notari Blas Piñar López (Toledo, 1918-2014). Aquesta formació mai va renegar del franquisme i en tot moment es va mostrar com a radicals defensors de la dictadura.

Vandellòs, fuites radioactives i el negoci nuclear!

El 18 d’agost es va fer públic que uns biòlegs havien detectat augments molt significatius en la radioactivitat del fons marí al voltant de la nuclear de Vandellòs. Tot i el secretisme habitual en tot el relatiu a l’energia nuclear, es va conéixer que les canonades de l’intercanviador calòric tenien fissures a conseqüència de l’excés de rendiment que exigien al reactor i això provoca pèrdua d’aigua contaminada.

El mes de febrer es va fer públic que els Estats Units, mitjançant l’empresa Eximbank anaven a concedir un préstec per valor de 148 milions de dòlars a Iberduero S.A. per a la construcció de dos centrals nuclears. La primera devia fer-se a Sayago, Zamora i la segona a Punta Endata, Guipuscua. Amb eixe crèdit havien de comprar els reactors del tipus PWR Westinhouse 930 MW als EUA, per un valor de 269 milions de dòlars. L’empresa bilbaïna tenia previst que la nuclear de zamorana li costarà 116 milions de dòlars i l’urani inicial uns altres 15,7 milions. La nuclear basca els devia costar 120,7 milions de dòlars i el combustible inicial 17,1 milions més. El més preocupant és que cap de les dues nuclears es va fer, però ben segur que els préstecs i els interessos els pagarem els consumidors (Diari Mediterráneo, 15/2/1976).

Arxiu RMiB

Desastre químic de Seveso

El 10 de juliol, una xicoteta fàbrica química de Seveso, prop de Milà, tingué una fuita tòxica per un orifici de ventilació, durant 20 minuts. Per a controlar-la iniciaren unes mesures correctives errònies que augmentaren la temperatura del reactor químic. De resultes el dia 24 es va produir una gran explosió que provocà l'emissió a l'atmosfera de sis tones de productes químics, entre els quals estava la perillosa TCDD (2,3,7,8-tetraclorodibenzo-p-dioxina). Aquesta fuita va afectar més de 37.000 persones, 26 dones avortaren i 447 sofriren afeccions cutànies, però la principal conseqüència la patiren els animals domèstics dels voltants, dels quals sacrificaren 80.000. Aquest accident espentà a la Unió Europea per a endurir els reglaments de seguretat industrials.

Convenció de Barcelona contra la contaminació del Mediterrani

Aquest any la majoria dels països del Mediterrani van signar la Convenció de Barcelona per millorar i protegir el medi marí del Mare Nostrum, per a combatre la contaminació i per a propiciar un desenvolupament sostenible de la regió. Crearen la figura de les Zones Especialment Protegides d’Importància per a la Mediterrània (ZEPIM) per a salvaguardar ecosistemes i hàbitats de gran valor ecològic, paisatgístic i cultural.

Primers regidors verds a Alemanya

A Alemanya, les candidatures dels antinuclears, ecologistes i pacifistes aconsegueixen la seua primera representació política als Ajuntaments de Hildesheim i d’Hameln.

Collage RMiB

Colp d’estat a l’Argentina

El 24 de març es va produir un colp d’estat a l'Argentina, el comandant en cap de l’exèrcit el general Jorge Rafael Videla Redondo (Mercedes, 1925-2013), l'almirall Emilio Eduardo Massera (Paraná, 1925-2010) i el brigadier Orlando Ramón Agosti destituïren la presidenta peronista María Estela Martínez de Perón (La Rioja, 1931), iniciant l'última dictadura militar que provocà una xifra d’entre 30.000 i 9.000 morts, segons les fonts.

Collage RMib

Massacre d'estudiants de Soweto

El 16 de juny una concentració d’estudiants a Soweto, un barri prop de Johannesburg, que van convocar perquè en les escoles no volien ensenyar en exclusivitat amb l’idioma dels blancs, l’afrikaans. La concentració la va dissoldre la policia a tirs i provocaren la mort de molts manifestants. Segons fonts oficials sols mataren 23 joves, la dissidència contra l'Apartheid sud-africà assegura que assassinaren 575 ciutadans, molts d’ells per ferides de bales que entraren per l’esquena. Poc després de la matança Henry Alfred Kissinger (Fürth, 1923-2023) va fer un viatge a Sud-africà i a Rhodèsia per a donar suport a l'Apartheid.

Collage RMiB

Contaminació de Love Canal

Aquest any es va fer públic l’emergència sanitària provocada per la construcció d’un barri damunt d’un abocador. A la vila nord-americana de Niàgara hi havia un antic abocador de fem al paratge de Love Canal. En 1940 l’empresa Hooker Chemical Company el va comprar per abocar prop de 20.000 tones de subproductes químics, residus de la fabricació de colorants, perfums i dissolvents per a cautxú i resines sintètiques.

En 1953, davant la manca de sòl municipal per a construir, el consistori va comprar aquestes terres per un dòlar, l’empresa química sols ficà la condició que mai es pogueren fer reclamacions judicials sobre eixe indret. En 1954 començaren les obres del nou barri residencial que prengué el nom de Love Canal. Amb les obres s’alliberaren els contaminants que hi havia soterrats, en adonar-se la concentració de tòxics els constructors decidiren allunyar un poc l’edifici de l’escola. L’any següent la inauguraren amb 500 xiquets i en 1957 construïren habitatges econòmics damunt del punt més contaminat del femer soterrat.

En 1962 la regió tingué un any molt humit que provocà l’aparició de bassals d’oli i uns altres líquids multicolors i pudents per tot arreu. En 1970 aquest barri guanyà atractiu i començaren a construir molts més habitatges. Tot mentre per l’extrem de la riera de l’antic canal continuava manant els fluids oliosos. Això provocà queixes del veïnat que va decidir analitzar els lixiviats que suraven baix dels seus habitatges.

En 1976, periodistes locals feren públic que els tòxics tenien fins a quinze productes químics orgànics, inclosos tres hidrocarburs clorats tòxics. Llavors decidiren analitzar l’historial mèdic del veïnat i s’adonaren que tenien una elevada incidència de malalties provocades per les dioxines. Dos anys més tard s’adonaren que els nadons naixien amb poc pes i massa sovint amb defectes congènits, el veïnat també patia taxes elevades d’avortaments.

En comprovar la gravetat de la situació sanitària del barri obriren reclamacions judicials que obtingueren molt ressò dels mitjans de comunicació. En 1978 es va declarar l’emergència sanitària federal i assignaren fons per a tractar el problema. Fins a 2004 no es pogué sanejar tota la zona, tasca que costà 400 milions de dòlars. Mentre duraren els treballs de neteja hagueren de traslladar 800 famílies i pagar-les indemnitzacions.

PUBLICACIONS

Natura, ús o abús?

Ramon Folch i Guillèn (Barcelona, 1946) va materialitzar la idea de Joaquim Mauquer i Sostres (Barcelona, 1930-2011) de fer un estudi de la situació de la natura. El resultat fou “Natura, ús o abús? Llibre Blanc de la Gestió de la Natura als Països Catalans”. Va ser la primera obra que reflectia l’estat de conservació de la natura a les terres de parla catalana.

Costa Morata: “Nuclearizar España”

L’enginyer de telecomunicacions Pedro Costa Morata (Águilas, 1947) que, prèviament havia renunciat al seu treball d’enginyer comercial d'instrumentació en l'empresa Fischer&Porter. Eixa feina consistia a instal·lar equipaments a la Nuclear de Lemoiz i això li va permetre conéixer de primera mà aquesta energia. Llavors va decidir denunciar la perillositat d’aquesta energia i molt especialment la que tenien previst fer ben prop de sa casa, la nuclear del cap Cope, a Múrcia. Amb tot els seus coneixements va publicar “Nuclearizar España”. Gràcies a la pressió popular a Euskadi aconseguiren la paralització de Lemoiz, l’any 1984, tot i que pràcticament estava acabada i tampoc es va fer la nuclear murciana.

Mario Gaviria: “Ecologismo y ordenación del territorio en España”

Es va publicar el llibre “Ecologismo y ordenación del territorio en España” de Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018).

Primer atles ornitològic

Per primera volta es publicava un atles ornitològic al món; “The Atlas of Breeding Birds in Britain and Ireland” de J. T. R. Sharrock, editat pel British Trust for Ornithology i per l’Irish Wildbird Conservancy.

Alfredo Noval

Alfredo Noval: “Fauna Ibérica”

Aquest any s’edità l’obra en tres volums “Fauna Ibérica” d’Alfredo Noval Junquera (Villaviciosa, 1929-2001) que s’ha reeditat diverses vegades amb diferents noms i volums. Aquest prolífic naturalista sense necessitat de passar per cap universitat va ser un dels fundadors de l’Associació Asturiana d’Amics de la Natura i del grup FAPAS. També estigué entre els promotors de la revista Quercus, creà i va dirigir la revista Asturnatura. Va escriure la Guía de las Aves de Asturas (1986) i fou un dels autors de la Gran Enciclopedia Asturiana (1992).

“El País”, “Diario 16” i “El Viejo Topo”

El 4 de maig va eixir el primer número del diari El PAÍS i de seguida començà una secció anomenada “Ecología”, per primera volta aquesta disciplina entrava en les seccions d’un diari de tirada nacional. Un altre diari que encetà camí i fou molt important en la transició fou Diaro 16 que isqué per primera volta el 18 d’octubre. El 23 d’octubre va eixir el primer número de la revista “El Viejo Topo”, va ser un referent en el pensament progressista de la Transició i l’ecologia que tingué un paper destacat en les seues pàgines.

“El gen egoista”

Clinton Richard Dawkins (Nairobi, 1941) és un etòleg britànic, teòric evolutiu i escriptor de divulgació científica, que ocupà la càtedra Charles Simonyi de Difusió de la Ciència a la Universitat d'Oxford. Va publicar “El gen egoista”, un assaig que va popularitzar la visió de l'evolució des del punt de vista dels gens, introduint el terme mem, la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural i creà tota una branca d’hipòtesi: la memètica.

El mem seria versemblant als gens, perquè ambdós s’autoreprodueixen, muten i responen a pressions selectives. Un mem seria un costum, una moda, una frase o una melodia. Mentre els gens o ADN constitueixen la naturalesa biològica de tot ésser viu, i es transmeten sexualment d'una generació a l'altra. El cervell i el sistema nerviós processen informació cultural que es transmet per ensenyament, imitació o assimilació.

Fonts i referències:

Accident de l’Urquiola:

https://www.naucher.com/sobre-el-accidente-del-petrolero-urquiola/

AEORMA i ADENA:

https://elpais.com/diario/1976/09/08/sociedad/210981608_850215.html

Alacant efemèrides:

https://www.informacion.es/aniversario/2017/01/05/tiempo-5999350.html

DEPANA:

http://antlaformiga.org/publicacions/pdfs/documents/d179_abril_2017.pdf

Dimissió Arias Navarro:

https://elpais.com/diario/1976/07/02/espana/205106401_850215.html

https://www.abc.es/espana/abci-pedido-201607030101_noticia.html