Any 2003

 

“La globalització és una màquina que menja sang i defeca dòlars”

Subcomandant Marcos EZLN.

Mèxic, setembre de 2003

 

ECOLOGISTES

Plataforma Xúquer Viu

Davant l’inici d’obres del transvasament el 16 de desembre a Alzira tingué lloc una reunió d’ecologistes de la Ribera i a la Canal de Navarrés i crearen la Plataforma Xúquer Viu per intentar aturar el Pla Hidrològic del Xúquer que pretenia transvasar aigua a la conca del Vinalopó. Estaven convençuts que per a recuperar Xúquer des d’un punt de vista mediambiental calia garantir un cabal ecològic adequat en tot el seu recorregut i sostenien que això era incompatible amb el transvasament de cabdals al Vinalopó. Entre els col·lectius fundadors, a més dels partits d’esquerra i sindicats estigueren el grup la Falaguera de Sumacàrcer, Benusaïdi de Beneixida, ADENE-Énguera, Acció Ecologista AGRÓ de Moixent, els Casals Jaume I de Sueca, de Cullera i de Carcaixent, Amics de la Muntanya de Sueca, Salvem la Bossarta de Carcaixent, Colla Ecologista Arrels d’Ontinyent, Associació Cultural Cilim d’Antella, Samaruc Ecologistes en Acció, Ecologistes de la Canal, Acció Cultural del País Valencià o el Grup Mussol de l'Alcúdia. Un riu és la sang que dona la vida a un territori per això aviat obtingueren suport majoritari per part de la ciutadania, bona prova és que els 22 consistoris de la Ribera, l’Horta, la Costera, la Canal de Navarrés i la Safor, des d’un primer moment col·laboren colze a colze amb Xúquer Viu. Molts membres destacaren per la seua implicació, per a eixample els seus portaveus, Paco Sanz Sanz (l’Alcúdia, 1956) o Graciela Noemí Ferrer Matvieychuc (Mar del Plata, 1973) que anys després seria diputada autonòmica per Compromís. Sens dubte un dels principals referents ideològics fou l’enginyer ecologista Antonio Estevan Estevan (Madrid, 1948-2008). Amb els seus escrits plens d’arguments científics per a contradir els arguments dels partidaris de la transferència d’aigües, però també amb les propostes alternatives que defensaven la necessitat de fer un replantejament radical de la mobilitat i el transport. Com a eixample, demostrà que tota l’obra faraònica i cara de l’A3 sols s’aconseguia reduir en cinc minuts en el trajecte Madrid fins a València. En estudiar la problemàtica hídrica i els transvasaments arribà a la conclusió que implicaven la mort dels rius, de fet fou ell el que proposà com a darrera opció acceptable per a la societat valenciana l’eixida del transvasament des de l’assut de la Marquesa, prop de la desembocadura per a garantir un cabal mínim.

 

Associació per a la Defensa de la Naturalesa d’Énguera (ADENE)

Per a celebrar el seu desé aniversari l’Associació per a la Defensa de la Naturalesa d’Énguera (ADENE) preparen una exposició que visitaren més quatre mil ciutadans i publicaren un llibre commemoratiu. La seua tasca aquest exercici estigué marcada per l’oposició contra el transvasament del riu Xúquer al Vinalopó. En el seu traçat es pretenia travessar la Mola de Cortes i el Massis del Caroig. El seu posicionament radical en contra de la infraestructura hidràulica i contra el Pla Eòlic Valencià significaren un trencament amb les tradicionals bones relacions que havia aconseguit mantenir amb el consistori d’Én4guera. Encapçalats per Santiago Sánchez García feren un estudi acurat de la flora del terme amb el qual aconseguiren la declaració de les microreserves de flora del barranc de la Hoz i el de la Rosa, en les que protegiren espècies com la viola de font (Pinguicula mundi), el narcís groc (Narcissus radinganorum) o la borraina groga (Echium saetabense). Elaboraren un catàleg amb més de vint-i-cinc arbres monumentals i elaboraren un arxiu amb més cent cinquanta espècies vegetals presents al seu terme i redactaren informes amb els quals  justificaren la declaració del parc natural del Caroig i de la Mola de Cortes. A més de les seues tasques habituals de lluita contra els incendis en les quals participaren huitanta membres del grup, aprofitaren el dia de l’arbre per a repoblar el paratge de la Fuente Huesca, arreglaren el pou de Benamil i la font de l’Horteta on a més obriren un antic camí d’accés i netejaren el tram del GR-7 pel seu terme. Organitzaren un viatge a Galícia per a participar en les tasques de neteja del Prestige. Des de juny de 1993 el grup l’havia encapçalat José María Simón Díez, aquest any li donà relleu com a nou president Miguel Teodoro Chirlaque García. 

La Carrasca Ecologistes en Acció

Els ecologistes de l’Alcoià continuaren la seua lluita per aturar la urbanització de Serelles i repoblaren aquest espai, un sòl qualificat com a no urbanitzable que estava dins de l’àrea d’amortiment de la Serra Mariola. Aquest exercici prestaren prou atenció a l’urbanisme i al balafiament dels recursos hídrics. Organitzaren una xarrada col·loqui amb el títol "Quina ciutat volem? L'urbanisme i la seua regulació legal", a càrrec de Juan Manuel Dávila (doctor en Geografia i especialista en urbanisme) i amb Vicent París (advocat urbanista). Una altra conferència tractà sobre la participació ciutadana davant la planificació urbanística, estigué a càrrec de Gregorio Ballesteros, de la consultora GEA21. Mamprengueren plets judicials contra l’Ajuntament d’Alcoi per la destrucció del jardí de la Rosaleda i exigiren a l’administració l’exposició pública del PGOU de Beniardà. Presentaren al·legacions contra la revisió del Pla Rector d’Ús i Gestió de la Font Roja, el PAI de l’Aljub de Tibi i s’oposaren a l’obertura d’una pedrera d’àrids a Cocentaina. Organitzaren una conferència sobre el futur polígon de la Canal d’Alcoi que comptà amb la participació d’Antonio Estevan i Jordi Silvestre de l’Associació “Salvem l’Aqüífer del Molinar”. De resultes de les conclusions presentaren un escrit al consistori de la capital de l’Alcoià avisant del perill de contaminació de les aigües subterrànies que abasteixen l’aigua de boca a conseqüència dels vessaments de la granja d’engreixament de bestiar del Molinar. Muntaren una exposició titulada “La Canal, un món per descobrir”. Presentaren al consistori alcoià una proposta d’ordenança per a la promoció de l’energia solar tèrmica als habitatges de la localitat i denunciaren la construcció d’una pista il·legal a la Serra Mariola.

 Grup d’Alacant del WWF

El Grup d’Alacant del WWF que s’havia format en 1995 va presentar al·legacions contra el projecte d’ampliació del port esportiu Lluís Campomanes d’Altea. Els promotors pretenien duplicar la seua capacitat, passant de 542 amarraments a 1.062. Els ecologistes denunciaren que eixa ampliació no tenia sentit perquè encara hi havia norais buits i les obres farien malbé fins a 42 hectàrees de posidònia oceànica. Van fer campanyes de repoblació forestal a la Canyadeta Verda i feren públic un informe sobre el greu impacte ambiental que significava la construcció del camp de golf del Savinar, un lloc amb la presència d’aus rapinyaires. Van fer treballs de recuperació de la vegetació de la rambla de les Àguiles a Monfort, al Vinalopó Mitjà. El 27 de març va traspassar l’empresari José María Mayorga Eraso (Almeria, 1912-2003), fundador del WWF International i de la delegació espanyola d’ADENA, també fou uns dels impulsors de la creació del parc nacional de Doñana. 

Plataforma per la Serra Escalona

A la Vega Baixa, el municipi de Sant Miquel de Salines intentà requalificar 27 milions de metres quadrats, part dels quals pertanyien a la Serra Escalona, zona considerada com a Lloc d’Interés Comunitari (LIC). La Plataforma per la Protecció de la Serra Escalona es formà en 2001 per a aturar aquesta actuació urbanística que a més d’un fum de segones residències, pretenia construir tres camps de golf. Diversos estudis havien demostrat que era la tercera zona més important per a la dispersió dels rapinyaires joves de tot l’estat. Aquest grup en 2007 esdevingué en Amics de la Serra Escalona. Finalment, el 19 d’octubre de 2018, aquest espai es va declarar Paisatge Protegit, en total salvaren de l’especulació immobiliària una superfície de 10.683,76 ha, repartides entre els termes de Pilar de la Forada, Sant Miquel de Salines i Oriola, dels quals 4.782 eren LIC. En 2024, en el debat d’investidura, el president de la Generalitat anuncià que anava a declarar-lo parc natural. 

Acció Ecologista AGRÓ

Aquest any elegiren com a presidenta a Yolanda Monroig Sebastián i a Ignacio Paredes com a secretari. També presentaren al·legacions contra l’ampliació del port d’Altea Lluís Campomanes, recordaren a la Generalitat que l’autorització d’aquesta obra implicava una greu afecció a les praderies de posidònia, puix era contrari a l’Ordre de la Conselleria d’Agricultura de 23 de gener de 1992 que prohibia la destrucció d’aquestes fanerògames. Els ecologistes denunciaren que com el càmping municipal i el poliesportiu del Saler estaven fora d’ordenament segons el Pla General d’Ordenació Urbana de València calia enderrocar-los. Això mateix passava amb el camp de golf del Parador del Saler. Malgrat això l’alcaldessa Rita Barberà donava permís per fer obres de manteniment, quelcom radicalment prohibit per a espais fora d’ordenament i assignava 600.000 € en inversions per al poliesportiu. 

Els Verds d’Ontinyent

Aquest any a Ontinyent es va crear una Assemblea Local dels Verds, que es presentaren a les eleccions municipals de 2007 amb el nom VEE i obtingueren un 2% dels vots. Repetiren candidatura en 2011, dins la coalició Compromís i Josep Francés Esteve obtingué una regidoria.

 

Grup Ecologista la Costera

A Puçol es va formar el Grup Ecologista la Costera. L'any 2008 quan l'encapçalava Lucas Marín es van integrar en Acció Ecologista AGRÓ, convertint-se en AE-Agró Horta Nord. Han col·locat caixes niu i mantingueren un hivernacle amb planta autòctona per a repoblacions. Organitzaren tallers de bioconstrucció en col·laboració amb el Col·lectiu Trellat. 

Plataforma Salvem la Bossarta

La Bossarta és un espai muntanyenc de la part alta de la serra de Carcaixent. En 1991 l’ajuntament i el propietari del sòl signaren un conveni per qualificar 2.680.142 m² com a sòl urbanitzable no programat, la qual cosa permetia edificar fins a 10 xalets per cada hectàrea. Aquest exercici a Carcaixent es va formar la Plataforma Salvem la Bossarta per a defensar aquest paratge. Els ecologistes recolliren més de 1.500 signatures denunciant davant els tribunals aquesta actuació- Els seus esforços tingueren recompensa després d’una sentència favorable en 2016, l’agent urbanitzador renuncià bastir aquest indret. En 2022 el consistori accelerà els tràmits per a protegir-lo mitjançant les modificacions adients del PGOU. L’any següent tornaren les amenaces, en aquest cas en forma de parc fotovoltaic. En 2006 hagueren de tornar a organitzar-se els ciutadans de Carcaixent per a dur davant dels tribunals la requalificació d’un altre espai valuós, el Realenc de Carcaixent, i tornaren a guanyar. Es convertiren en Salvem el Realenc i el salvaren de 236 segones residències i un camp de golf al Pla de Galiana. Aquest veïns també s’implicaren de valent en Xúquer Viu.

 

Associació Cultural Grévol de Vistabella

El mes de març van participar en les “Jornades sobre el paisatge de pedra seca” a Vilafranca del Cid, organitzaren visites guiades per la “Ruta de les casetes” de Vistabella. En juliol presentaren una ponència sobre “Catalogació, gestió i conservació del patrimoni rural”, mentre continuaven amb l’elaboració del catàleg de construccions de pedra seca a Vistabella del Maestrat. Feren un fullet per a difondre “El paisatge construït: parets, murs i vies pecuàries” i en octubre rehabilitaren una caseta de pedra al Pla de Vistabella. 

Greenpeace: el Rainbow Warrior detingut al port de València

El 13 de juny cinc activistes de Greenpeace abordaren el vaixell guineà “Honour”, mentre esperava entrar al port de València. Aquest navili duia una càrrega de fusta procedent de les selves tropicals que havien tallat il·legalment, segons els ecologistes. Dos activistes es van encadenar al màstil, dos a  les escales i un altre a l’àncora, aconseguint immobilitzar l’embarcació. Onze dies després, cinquanta membres de la Guàrdia Civil abordaren el Rainbow Warrior i detingueren al seu capità Joel Stewart i detingueren els activistes encadenats. El ministeri de Foment fixà inicialment una fiança de 300.500 € als ecologistes i retingué l’embarcació vint-i-quatre dies. Després l’abaixà fins als 6.000 € i Greenpeace pogué pagar-la, llavors s’autoritzà l’eixida de port del Rainbow Warrior que marxà sense pagar les taxes d’amarrament.

 

Plataforma Rural del País Valencià

Aquesta organització que nasqué en 1995, el mes de setembre organitzà una jornada informativa i formativa sobre el Pla de Mineria i les seues afeccions al territori, se celebraren al Villar, als Serrans. En novembre triaren Viver, a l’Alt Palància, per a fer-ne una trobada sobre els impactes dels parcs eòlics.

 

Coordinadora d’Associacions per la Natura

La Conselleria d’Infraestructures i Transports va traure a informació pública la zona 13 del Pla Eòlic Valencià on tenia previst fer un parc a la serra Grossa amb 31 aerogeneradors repartits pels termes d’Aielo de Malferit, Ontinyent i Vallada. Un altre parc anava ubicat a Bocairent sumant 16 molins més a la serra de la Solana, a Fontanars dels Alforins i al Camp de Mirra uns altres 19 més, per a la serra de Morró, a Villena adjudicaren uns altres 13. El mes de juny es formà la Coordinadora d’Associacions per la Natura amb els grups afectats que redactaren un manifest criticant l’intent de bastir instal·lacions industrials en plena natura amb el consegüent impacte en espais naturals.

 

Nous col·lectius ecologistes

Aquest any estaven actius el Col·lectiu de Joves ecologistes d'Oliva, Xàrquia Alternatives d’Ecologistes en Acció d’Alzira que tingué com a membres destacats com Voro Pérez i Salvador Josep Pérez, i també participaren en Xúquer Viu. Uns altres ecologistes de la Ribera Alta que donaren suport a l’oposició al transvasament del Xúquer fou el Grup Mussol de l'Alcúdia. D’altra banda, el grup Associació per la Defensa de l'Entorn Ambiental (ADEA) d'Ontinyent es va federar amb Ecologistes en Acció aquest mateix any.

 

NATURALISTES

Associació d’Amics del Aiguamolls del Sud d’Alacant

Per primera volta a tot l’estat, Mariano López Macià, Óscar Aldeguer Peral, Francisco Gutiérrez Castejón i Ignacio García Peiró anellaren un capsigrany pàl·lid (Lanius isabellinus). Continuant amb les tasques d’anellament que encetaren l’any 2000 al riu Vinalopó, a Elx, un lloc molt adequat per a estudiar les aus limícoles. En 1998 AHSA juntament amb Ecologistes en Acció del País Valencià dugueren davant els tribunals el vessament de llots al riu Segura i als Saladars d’Arneva. Aquest any es va conéixer la sentència del jutjat d’Oriola que condemnava un hidrogeòleg de l’empresa d’aigües de Múrcia (Emuasa) i un directiu de la Confederació Hidrogràfica del Segura a sis mesos de presó i multa per aquests fets.

 

GER Ecologistes en Acció

Feren els censos habituals, el d’aus hivernants, aus migratòries, aus marines hivernants o el de paranys actius. Presentaren al·legacions contra el projecte de fer l’aeroport de Castelló. Crearen una aplicació en línia per a recollir dades de les observacions d’aus amb les quals poder fer un anuari. Publicaren els resultats d’un seguiment de l’àguila de panxa blanca (Hieraaetus fasciatus) a Castelló entre els anys 1982 i 2003. Realitzaren un seguiment de la mortalitat de vertebrats per atropellament a les carreteres i feren xarrades divulgatives, també mantingueren reunions amb la resta de grups de la província per a coordinar diverses col·laboracions. Publicaren un document sobre com diferenciar els paranys actius, els inactius o els abandonats. 

APNAL Ecologistes en Acció

El mes de juny publicaren el primer número la revista d’actualitat científica “Toll Negre”. El comité editor estava format per José Miguel Mercé Zamora, Enrique Luque López i Juan Manuel Aparicio Rojo. Presentà els següents articles: “Aportaciones a la flora de la provincia de Castellón” i “Nuevas localidades de Salix tarraconenses Pau ex Font Quer en la provincia de Castellón”. El mes d’octubre tragueren el segon número, amb una tirada de 250 exemplars. Els naturalistes de Vinaròs denunciaren a l’empresa Incosa per l’abocament d’enderrocs dins del parc natural de la Serra d’Irta, al terme de Peníscola.

 

Gavinot argentat de potes grogues

Cens d’Aus Marines a Castelló

Ecologistes en Acció de Castelló, Vinaròs i Vila-real amb la participació d’altres ornitòlegs de les comarques del nord van fer un cens coordinat d’aus marines en divuit localitats, entre els dies 7 i 14 de gener. En ell observaren un total de 18.610 exemplars que pertanyien a quinze espècies, de les quals la més nombrosa fou el gavinot argentat de potes grogues que presentà un total de 9.225 individus.

 

NaturAlicante

El 29 de maig la web de NaturAlicante complia el seu segon any de vida. Conduïda per Elías Gomis i amb Raúl González com a mestre de xarxes, acumulant més 8.500 visites procedents de 34 països diferents i recollint dades de més de quaranta col·laboradors. Tot això era una bona mostra de la seua consolidació com a punt de trobada dels naturalistes interessats en la biodiversitat de les comarques del sud.

 

Societat Valenciana d’Ornitologia

El gener va haver-hi un procés participatiu per renovar la directiva de la Societat Valenciana d'Ornitologia, complit el termini de presentació de candidatures i resolt el període electoral van ser triats els següents càrrecs: President José Antonio Peris Lozano, vicepresident Antonio Polo Aparisi, vicesecretari Pedro A. del Baño Moreno, Vocal d'Alacant Ferran Miralles Ballester i Vocal de València Javier Armero Iranzo. Van fer el cens d’aus aquàtiques en aigües de l’interior, el d’arpellot de marjal hivernant a l’Albufera. Organitzaren xarrades com la que va impartir Boro Peiró del Centre d’Aqüicultura Experimental (CAE) sobre els procediments per fer denúncies d’agressions mediambientals o de Manu Polo sobre la situació de la merla d’aigua i una altra sobre els ocells del parc de Cabrera. Feren projeccions de diapositives, excursions ornitològiques a Gallocanta, a la Tinença de Benifassà. Participaren en les manifestacions com la que convocà la Plataforma Nunca Mais el 6 de febrer i organitzaren una conferència sobre l’impacte del vessament del Prestige a càrrec de Belarmino Rodríguez. Van fer presentacions com la del llibre de Jesús Villaplana Ferrer “Biologia i mites dels ocells”. El grup de Requena Utiel va publicar un anuari comarcal amb les observacions dels ocells a la seua comarca entre els anys 1999 i 2002 i continuaren amb el cens de brúfol comarcal. El grup SVO-Marjal del Moro treballà anellant a la Marjal dels Moros.

 

Grup d'Anellament Alacantí (GAAL)

Els anelladors de GAAL treballaven a l'estació del riu Vinalopó, a Asp, al Vinalopó Mitjà, a l'Embassament de Bellús i Petrer, entre altres estava encapçalat per Pedro Gómez.

 

Associació Primatològica Espanyola (APE)

Aquesta associació fundada l’any 1993 per a fomentar la recerca científica dels primats, promoure la seua conservació i impulsar la divulgació de les diverses àrees de la Primatologia, va celebrar el seu cinqué congrés a València. Dels dies 17 al 19 de setembre es van reunir a la Universitat Cardenal Herrera de Montcada, entre altres ponents destacà l’assistència de Juan Luis Arsuaga Ferreras (Madrid, 1954). 

Corriols camanegre copulant

Colla Ecologista de Castelló i la reducció de les aus de les platges

Els naturalistes de la Colla que estaven integrats en Ecologistes en Acció, duien des de 1990 estudiant l’evolució de les aus que es reproduïen a les platges de la província de Castelló. Comprovaren que l’espècie que més minvava era el corriol camanegre (Charadrius alexandrinus). La principal causa era la circulació de vehicles i passejants per les àrees de nidificació i, principalment, la neteja de l’arena amb màquines pesants. També es perdien zones de nidificació pels nous projectes urbanitzadors. Demanaren sense èxit que els consistoris protegiren les zones concretes on es reproduïen. Tingueren èxit a la platja del Pinar que Castelló declarà com Àrea de Regeneració Dunar i Nidificació del Corriol Camanegre, després s’amplià al Serradal, Gurugú i la Curva que formaren el Parc del Litoral de Castelló.

 

PACIFISTES I OBJECTORS

 

No a la Guerra!

Davant la invasió nord-americana de l’Iraq amb la participació, entre altres, del govern espanyol comandat per José María Alfredo Aznar López (Madrid, 1953), un total de 41 dels 72 rectors d’universitat que hi havia a l’estat, signaren un manifest en contra de la guerra (El País, 11/2/03). Els pacifistes de tot l’estat es despertaren després de la desmobilització que significà la desaparició del servei militar obligatori. 

El 15 de febrer per tot l’estat es convocaren grans manifestacions en contra de la guerra i a favor de la pau (El País, 16/2/03), a València hi assistiren 200.000 ciutadans i als carrers d’Alcoi eixiren dues mil persones. Aquestes concentracions es repetiren per tot el món, es calcula que al voltant de deu milions de ciutadans eixiren als carrers, principalment a Europa. El 9 de març va haver-hi una reunió de coordinació entre els diferents grups pacifistes i el 22 de març tornaren a convocar-se més manifestacions que comptaren amb un suport multitudinari per tot el país (El País, 23/3/03). 

Es produïren alguns enfrontaments amb els antiavalots i una manifestant va rebre una agressió brutal per part de la policia, sorprenentment, els sindicats policials lamentaren que no s’hagués previst infiltrar a la Brigada d’Informació entre els manifestants (El País, 25/3/03). El sindicat d’Estudiants del País Valencià convocà vaga d’estudiants per al 26 de març i el 10 d’abril els sindicats convocaren una aturada general de dues hores a tot l’estat. 

El dia 27 del mateix mes, l’endemà ompliren els carrers d’Ontinyent i el 2 d’abril feren cassolades a València que també tingueren un suport massiu. Bona prova del suport generalitzat a les convocatòries pacifistes va ser un sondeig del CIS que assenyalà que el 91% dels espanyols rebutjaven la guerra (El País, 28/3/03) i que el 85% de la població s’oposava a l’enviament de tropes espanyoles (El País, 29/3/03). Aleshores caigué la popularitat del Partit Popular sis punts per davall del PSOE (El País, 30/3/03). El 31 del mateix mes els rectors dels Països Catalans signaren un manifest que qualificava la guerra com a il·legal i il·legítima.

 

MOC València

Després de l’abolició del servei militar obligatori calia reformar el Moviment d’Objecció de Consciència i es va convertir en Alternativa Antimilitarista MOC. El 30 de març, aquest col·lectiu antimilitarista va convocar una diada d’inspecció ciutadana de la base militar de Bétera, assignada a l’OTAN. Quaranta activistes en bata blanca aconseguiren entrar dins la caserna amb intenció d’inspeccionar-la. El mes d’agost a Rota es van consensuar els objectius entre els diversos col·lectius pacifistes de tot l’estat i publicaren una declaració ideològica.

Universitat d’Alacant; objecció de consciència contra la investigació militar.

La Universitat d’Alacant van incloure en els seus estatuts clàusules d’objecció científica, mitjançant les quals els seus membres podien renunciar a la investigació científica amb finalitats militars.

 

Accident del Iàkolev-42

El 26 de maig, un avió Iàkolev-42 ucraïnés que duia 62 militars espanyols, 12 ucraïnesos i un ciutadà de Belarús van morir en estavellar-se a Turquia. Es tractava d’un vol de tornada casa de militars destinats a l’Afganistan. Les circumstàncies del vol, la dolenta qualitat de l’aeronau i la negligent gestió de l’accident i les presses per part del ministeri Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (Cartagena, 1952) per a intentar ocultar els foscos detalls provocaren un escàndol. Un dels detalls més greus fou la dolenta identificació i entrega dels despulls als familiars.

 

Plataforma per la Pau de l’Alcoià i el Comtat

Es va formar aquesta plataforma a l’Alcoià i al Comtat per a organitzar les concentracions, manifestacions, cadenes humanes i actes informatius contra la Guerra de l’Iraq.

 

Ateneu Cultural el Panical

A Alcoi ja estava actiu l’Ateneu Cultural el Panical dedicat a promoure la cultura i la defensa del medi ambient de l’Alcoià, participen activament en totes les campanyes antimilitaristes comarcals.

 

CRÒNICA DE 2003

Informe incendis

A casa nostra patirem 408 incendis que repartits per províncies foren 124 a Alacant que cremaren un total de 1.036,3 ha, 88 a Castelló desferen un total de 364,1 ha i 196 a València que calcinaren un total de 1.930 ha. D’eixe total 141 focs foren intencionats. Sols tinguérem dos sinistres que afectaren més de 500 ha. Entre el 28 d’agost i el 2 de setembre sofrirem un gran foc a Bunyol que va convertir en cendres un total de 1.570 ha i fou provocat. El 30 d’agost a Llíber es van calar foc un total de 874 ha en un altre foc intencionat. Uns altres grans incendis foren el d’Eslida que cremà 269 ha. Assenyalar que del total de focs de l’estat intencionats: un 50,52% els produïren les cremes agrícoles, un 25,69% les cremes de pastures, un 12,71% els piròmans, un 3,45% els provocaren activitats relacionades amb la cacera, la resta foren causes diverses. La comarca que més focs va sofrir fou la Ribera Alta amb 37 sinistres, la que més hectàrees va perdre fou la Foia de Bunyol amb un total de 1.710,37 ha, mentre que la Ribera Alta i la Safor foren les que tingueren més sinistres intencionats, empatades a 16 incendis cadascuna. Els municipis que patiren més focs foren Requena i Carcaixent, amb 9 incendis cadascun. 

El Pla Hidrològic i els transvasament de l’Ebre

El 2 de març, sota el lema ”Aigua per a Tots” es manifestaren entre 220.000 i 600.000 ciutadans, segons les diferents fonts (El País, 3/2/2003). Amagats darrere l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA) que era la convocant, estaven els governs de la Generalitat Valenciana i el de Múrcia, ambdós del Partit Popular. Mobilitzaren als seus partidaris defensant el transvasament de l’aigua de l’Ebre per a regar Alacant, Múrcia i Almeria. Aquesta “festeta” amb paella i mascletà final costà a la Generalitat 1,7 milions d’euros. Precisament, els populars basaren la campanya de les eleccions a Corts Valencianes del 25 de maig d’aquest mateix any en aquesta exigència de recursos hídrics que vingueren de Catalunya.

El reg de conreus amb el transvasament sols fou una excusa per atraure’s el suport ciutadà, en realitat el 50% dels 1.000 hm³ que es pretenien dur des de l’Ebre anaven a dedicar-se a l’abastiment de les noves urbanitzacions turístiques. Francisco Enrique Camps Ortiz (València, 1962) guanyà les seus primeres amb 48 parlamentaris mantenint la majoria absoluta, tot i que va perdre un escó, el PSPV obtingué 35 i Esquerra Unida 6. Mitjançant la Resolució de 31 d’octubre de 2003 es va publicar la Declaració d’Impacte Ambiental positiva per a les obres que havien de dur aigua de l’Ebre cap al País Valencià.

En un intent d’impossibilitar la transferència hídrica, el 21 de novembre el govern d’Aragó declarà parc natural l’embassament de Mequinensa. L’oposició a terres catalanes fou molt ferma a les Terres de l’Ebre, mentre que el gran capital barceloní pretenia guanyar diners amb les obres i les contrapartides de l’estat. Les Eleccions Generals de març de 2004 les guanyà el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 1960) i això significà un canvi radical de la política hidrològica de l’estat, el primer que va fer fou cancel·lar transvasament de l'Ebre, el mes de juny.

El transvasament Xúquer al Vinalopó

Aquest projecte pretenia foradar el Massís del Caroig amb una canonada que anés des de Cortes de Pallars fins a l’Alt Vinalopó, per dur aigua del Xúquer cap al riu Vinalopó. La història d’aquest transvasament és vella, segons Joaquín Melgarejo Moreno, Catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat d’Alacant, almenys des de 1420 ja es pensava fer un transvasament del Xúquer cap al Vinalopó, implicant que seria un dels projectes de transferència hídrica entre dos rius més antic de l’estat. L’impuls definitiu d’aquesta obra hidràulica començà en 1997 amb la proposta que feu el Consell de l’Aigua de la Conca del Xúquer. L’any següent el va fer seu el Pla Hidrològic de Conca del Xúquer i en 2001 el van incloure entre els projectes del Pla Hidrològic Nacional. Les obres començaren en 2002 i es feren amb finançament Banc Europeu d'Inversions mitjançant els Fons FEDER, aportacions del Ministeri de Medi Ambient i amb el compromís financer dels usuaris. El transvasament es va encomanar a la societat estatal Aigües del Xúquer S.A., amb la qual la Junta Central d'Usuaris del Vinalopó, Alacantí i Consorci d'Aigües de la Marina Baixa van subscriure un conveni per al finançament i la posterior explotació de la infraestructura. 

En 2003 començaren tímidament les manifestacions en defensa del Xúquer i en contra del transvasament, el 21 d’octubre isqueren centenars de ciutadans a Alzira, però fins a finals d’aquest any, amb la formació de Xúquer Viu no es va generalitzar l’oposició a aquesta obra hidràulica. Una altra de les conseqüències del canvi de govern de 2004 per a la política hídrica fou que malgrat que s'havia executat més del 52% del pressupost de les obres de la canonada del Xúquer al Vinalopó, el mes de juliol de 2005 s’anuncià una modificació del seu traçat. En compte d’eixir de Cortes de Pallars ho farien de quatre quilòmetres abans de la desembocadura a Cullera, des de l’Assut de la Marquesa. Eixa decisió garantia que sols s’enviarien els cabals “sobrants”. Aquesta modificació de la presa d’aigües prop de la desembocadura implicava més gasto, el pressupost inicial des de Corts de Pallars ascendia a 231 milions d'euros, mentre que des de Cullera pujava fins als 351 milions d'euros. Això també augmentà el consum energètic que es necessitava per al bombeig que pujà de 250 a 800 mca, augmentant el preu de l’aigua. Els ecologistes ho havien aconseguit una altra volta, tot i que no aconseguiren aturar totalment el transvasament, obtingueren una modificació substancial del projecte inicial que va reduir molt l’impacte ambiental per al riu Xúquer i la seua conca. Una volta finalitzar aquest transvasament amb l’aigua del Xúquer es nodreix el 61,65% del regadiu provincial d’Alacant, del qual un 92% es fa per degoteig. 

Robatori del corredor mediterrani

Que és el corredor mediterrani?

És una infraestructura ferroviària amb dues vies d’ample internacional i d’alta velocitat que hauria de discórrer des de la frontera francesa fins a Algesires, discorrent en paral·lel a la costa mediterrània, travessant el nostre país de dalt a baix, unint els principals centres econòmics de l’estat per afavorir l’intercanvi de mercaderies amb un cost econòmic i ambiental molt més reduït que el cost del transport per carretera.

Que va decidir el govern de l’estat?

El 30 de maig el llavors ministre de Foment de l’estat, Francisco Álvarez-Cascos Fernández (Madrid, 1947) va renunciar a construir el corredor mediterrani quan anuncià que l’AVE sols arribaria des de Barcelona fins a Port Aventura, deixaven les nostres vies en l’ample ibèric. Ens desconnectaven conscientment dels ferrocarrils europeus, impedint el transport de mercaderies amb baixes despeses econòmiques i ambientals. El robatori estava molt ben calculat per als interessos centralistes espanyols. En 2001, quan Europa demanà informació als estats per fer el disseny de les xarxes europees de transport (RTE-T) per a elaborar el document marc, l’informe Van Miert, l’estat espanyol contestà que el corredor ferroviari prioritari anava des de l’estret de Gibraltar fins a Madrid, d’allí cap a Saragossa i després Barcelona.

Madrid és el Mediterrani, el País Valencià la seua platja!

Mentre condemnaven el País Valencià a la marginalitat econòmica, el govern valencià del Partit Popular no digué res ni mica, no presentà cap al·legació perquè eren còmplices. El 6 d’octubre es reunia el president de la Generalitat Francisco Camps amb la llavors Comissària de Relacions amb el Parlament, Transport i Energia: Ignacia de Loyola de Palacio y de Vallelersundi (Madrid, 1950-2006). En la roda de premsa posterior Camps digué que la “comunidad” comptava amb "un suport tremend de tots els fons europeus per a les infraestructures". El seu discurs habitual, només fum en forma de paraules buides. Això sí, anunciaren que l’AVE de Madrid cap a València arribaria en 2007 sense aclarir l’evidència, el centre volia arribar amb rapidesa a les nostres platges, “les seues”.

En 2010 fou la mateixa Comissió Europea la que va reconéixer que l’elecció d’aquesta xarxa de comunicacions fou una greu errada perquè no s’havia basat en una anàlisi real dels fluxos de trànsit, sinó en qüestions subjectives o d'índole política. Això traduït, Espanya havia desestimat fer el principal corredor econòmic de l’estat perquè no passava per les seues mans. El que s’estalviaren fent les vies paral·leles a la costa mediterrània se’l gastaren construint l’AVE per a comunicar el centre espanyol amb Valladolid, la resta de Castella i Lleó, La Rioja i Navarra. De fet, es gastaren el 40% de les ajudes europees entre 1986 i 2003 per a millorar les infraestructures d’aquestes línies radials d’alta velocitat que connectaven Madrid amb les províncies.

 

Plataforma pel Ferrocarril del País Valencià

Com a alternativa, el mes de març diverses organitzacions ciutadanes reunides a València, entre elles la Plataforma pel Ferrocarril del País Valencià, decidiren fundar la Coordinadora Estatal en Defensa del Ferrocarril. Publicaren un manifest on demanaven un canvi radical en la política ferroviària. Defensaven que l’existència una doble xarxa amb dues amplàries de vies, condemnaven l’estreta tradicional a convertir-se en un tren de segona. De fet, el Ministeri de Foment tenia previst invertir 41.000 milions d’euros en l’alta velocitat d’ample europeu mentre destinava sols 244 milions a l’ample estret, on anava el tren tradicional. L’estat invertia en la minoria més adinerada centralitzada en Madrid per a permetre el seu accés a la resta de l’estat mentre deixava degradar-se el ferrocarril tradicional de mitjana i curta distància que sumava la gran majoria de passatgers i vertebrava l’estat. Els membres d’aquesta coordinadora estaven convençuts que invertint tots els diners millorant la xarxa tradicional s’aconseguiria millorar la velocitat en molts trams, fins i tot arribant als 220 km/h sense necessitat de construir noves vies paral·leles. De fet, els ecologistes prepararen un document per a defensar la seua proposta, un Pla Director Ferroviari per al País Valencià. Organitzaren diferents activitats de consciència ciutadana en les estacions sota el lema de “Per ferrocarril per a tots. Més inversions és igual a més seguretat”. 

La Copa de l’América

El caramel·let que ens van vendre per a compensar la marginació fou una festeta de velers. El 26 de novembre van designar València com a seu de la Copa del Amèrica de 2007, entre grans alegries de les nostres autoritats que s’omplien la boca amb promeses de milers de nous llocs de treball, inversions milionàries i milers de turistes en les butxaques plenes.

 

Especulació urbanística a la Vall de la Gallinera

La Conselleria de Territori de Rafael Blasco Castany (Alzira, 1945), mitjançant el Decret 129/2003 d’11 de juliol va modificar el Catàleg de Muntanyes d’Utilitat Pública per a llevar la qualificació d’utilitat pública als boscos del paratge de la Solana de la Vall de la Gallinera, desprotegint trenta-nou hectàrees. L’objectiu era permetre una urbanització que volia fer l’empresa alemanya Jalón Consult. Amb l’anomenat “Parque Vall Gallinera” pretenien construir centenars d’habitatges de fusta, xalets en jardí, residències per a persones grans, piscines, restaurants, supermercats i farmàcies per als jubilats centreeuropeus amb una inversió de 125 milions d’euros. Aquesta desafecció de sòl públic forestal que era propietat del consistori sols anava a costar-li als inversors 457.831 €, tot un regal! Gràcies a la ferma oposició de la ciutadania de la Marina Alta, en 2004 la Generalitat tornà a declarar la Solana com a Muntanya d’Utilitat Pública i aturà definitivament aquest desgavell urbanístic. 

ZAL: Enderrocaments a la Punta

El 6 de febrer la policia detingué quatre activistes que s’oposaven a l’enderrocament d’un dels darrers habitatges que quedaven en peu al barri de la Punta, afectat per les expropiacions de la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL). El 13 de març de 2003 el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià va promulgar una sentència que declarava nul·la l’aprovació definitiva del Pla Especial que feia possible la ZAL (Zona d’Activitats Logístiques) que ja havia destruït el barri de la Punta. Malauradament, el 17 de juliol es va enderrocar la darrera casa afectada per les expropiacions, la casa de Maruja, puix no quedava res en peu par a protegir, sols deixaren una cicatriu enmig de l’horta, un erm esperant les resolucions judicials. A unes veïnes que teníen una alqueria valorada en 96 milions de pessetes i que s’oposaren a l’expropiació, els descomptaren les despeses de la policia que les va desnonar i dels obrers que l’enderrocaren, llavors sols els donaren 16 milions. 

A banda de la ZAL hi hagué uns altres equipaments que s’havien menjat bona part de la Punta. Sols Mercavalència en 1967 va ocupar 500.000 m² que abans eren horts i alqueries. Hui en dia, aquest complex acull 205 empreses que duen i distribueixen més 451.000 tones de productes/any, amb les quals subministren queviures per a 1,2 milions de ciutadans. Cada jornada entren a treballar a les seues instal·lacions més de 5.000 persones que generen un volum de comercialització anual de més de 1.150 milions d’euros.

Un radar d’AENA a la serra dels Plans

En 1999 el ministeri de Foment va decidir omplir el cim de la serra dels Plans amb una instal·lació de radar per a donar servei meteorològic l’aeroport d’Alacant. Aquest cim de 1.330 metres s’alça en l’extrem dels termes d’Alcoi, Benifallim, la Torre de Maçanes i Xixona, llavors domina les comarques de l’Alacantí, l’Alcoià, el Comtat i la Marina Baixa. Als seus peus creixia un carrascal de més de 2.000 ha, de fet els seus destacats valors mediambientals el van deslliurar d’acollir el Pla Eòlic Valencià. Per a construcció del radar havien d’ocupar una via pecuària i necessitaven obrir una pedrera per abastir-se de materials. En contra de la legislació, la DIA no contestà les al·legacions presentades per la ciutadania ni presentà cap altra alternativa. Per això van rebre una allau d’organitzacions ecologistes, culturals i socials que ignoraren un manifest en contra el mes de novembre. Entre moltes altres organitzacions estaven: el Grup de Voluntaris contra Incendis Rentonar de la Torre de les Maçanes, la Colla Ecologista d'Alacant-Ecologistes en Acció, el Casal Jaume I - Centre Ovidi Montllor de l’Alcoià i el Comtat, la Colla Muntanyenca del Campello, la Societat Naturista Vegetariana d’Alcoi, el Club d'Amics de la UNESCO d’Alcoi, Ecologistes en Acció del País Valencià, el Col·lectiu Serrella de Banyeres de Mariola, el Centre Excursionista Amics de les Muntanyes d’Ibi, el Grup de Muntanya Tafarmatx de la Vila Joiosa, el Grup d'Amics de la Natura de Cocentaina, la Colla de Muntanyisme d’Alcàsser "A Poc a poc", el Col·lectiu Ecologista la Balarma d'Ontinyent, el Grup Ecologista Xoriguer de la Vila Joiosa, la Coordinadora Ecologista de la Vall d'Albaida, el Col·lectiu El Runar de Benissa, el Centre Excursionista de Benidorm i Xarquia Alternatives-Ecologistes en Acció de la Ribera Alta. El 30 de novembre s’organitzà un marxa al cim de la serra en el qual participaren més 300 ciutadans. Després d’un llarg conflicte en el qual a més dels ecologistes es va destacar el consistori de Torre de Maçanes i tot el seu veïnat, aconseguiren que un dels radars d’Aitana substituirà les funcions que devia fer el projecte previst per als Plans. La serra es va salvar, gràcies a la seua gent. 

Salvem l’Horta de Benimaclet

En el PGOU de València de 1989 es va dissenyar un cinturó de ronda tancant el nord de la ciutat amb l’objectiu de llevar trànsit del centre, desviant-lo per una ampla circumval·lació que permetia més rapidesa als vehicles. El consistori de Rita Barberà aprovà el PAI que donava pas a les expropiacions en 1994. Les obres començaren en 2001, just quan els ecologistes feren les primeres reunions per a organitzar-se al Centre Social Terra. Aviat constituïren Salvem l’Horta de Benimaclet. Per a explicar l’atemptat que significava per a un barri tradicional i ple d’estudiants, per la seua proximitat al Campus de Tarongers, imprimiren pamflets, realitzaren pintades i s’encadenaren a les màquines pesants que desfeien els horts. La policia actuà contra ells amb la contundència habitual que emprenen davant del jovent reivindicatiu progressista, els va ablanir apallissant-los un poc, identificà 48 d’ells i detingué 30 que foren denunciats. Aquest any 2003 condemnaren als activistes de Salvem Benimaclet a pagar 6.000 €. En 2018 va prendre el relleu de Salvem el grup Cuidem Benimaclet, amb l’objectiu d’enfrontar-se al PAI que pretenia edificar els darrers 160.000 m² que quedaven sense ciment al barri.

 Salvem el Desert de les Palmes

El mateix any que s’inaugurava Marina d’Or, Ciutat de Vacacions, enmig d’una gran campanya publicitària es creava aquesta plataforma per a mobilitzar-se contra la construcció de la carretera que unia Orpesa amb l’Aeroport de Castelló, també coneguda com a Cabanes-Orpesa. Aquesta actuació viària afectava del Desert de les Palmes i més directament l’entorn de la Cova i l’Ullal de Miravet, àrees protegides per resolució judicial de 2001. En l’edicte judicial es qualificava aquesta obra com a delicte ecològic, el pitjor de tot fou que només era el principi d’una gran actuació urbanística que tenia previst alçar una gran àrea de segones residències entre Orpesa i Cabanes, tot al caliu de Marina d’Or, “Mundo Ilusión” i l’aeroport de Castelló. Els ciutadans de Castelló s’oposaren amb fermesa, feren una acampada per a bloquejar les obres que durà un parell de setmanes fins que els desallotjaren els antiavalots. Llavors, el 23 de desembre l’activista Alberto García va iniciar una vaga de fam per la qual l’acusaren judicialment, i l’escriptor de temes ecològics Mariano Bueno va unir-se amb un dejuni damunt d'un arbre, durant els dies 24 i 25 desembre. Un altre dels membres destacats de Salvem el Desert fou José Vicente Codech i un dels grups ecologistes que més suport donà fou el GECEN. Els ecologistes arreplegaren més de 10.000 signatures demanant la paralització de les obres, feren repoblacions forestals reivindicatives, se situaren prop dels llocs on devien fer-se voladures per a evitar-les. Malauradament, en 2005 els tribunals van arxivar el cas sense concloure totes les diligencies, donaren llum verda a la carretera perquè el poder del PP a Castelló era molt llarg! La carretera va obrir el primer tram de 6,7 km en 2006 i mentrestant quedaren per resoldre’s les denúncies als ecologistes. En 2010 la Generalitat espentà la gran actuació urbanística entre Orpesa i Cabanes, tot i que la crisi va aturar bona part de les construccions. 

Sentència contra l’alcalde de Pego per delicte mediambiental

Acció Ecologista Agró i el parc natural denunciaren al consistori pegolí perquè estaven transformant 600 hectàrees de la marjal de Pego-Oliva. Entre els anys 1996 i 1998 assecaren l’aiguamoll i el cremaren per implantar arrossars. El jutjat ordenà la paralització dels treballs i no només no feren cas, l’alcalde va amenaçar al director del parc natural Vicente Urios Moliner, a més atemptà i provoca lesions al caporal de la policia local, l’espentà i va caure per les escales. El 31 de desembre l’Audiència Provincial d’Alacant va dictar sentència judicial contra Carlos Pascual Sastre (1953) en el procediment 60/98. Al ferrer i exalcalde pegolí li caigueren tres anys de presó, inhabilitació de tres anys i multa de 3.600 € pel delicte contra el medi ambient i a una multa de 4.320 € pel trencament de mesures cautelars. També condemnaren a l’exregidor i cap de la Junta de Regants, José Orihuel Morera, a tres anys de presó, a inhabilitació i a multa de 3.600 €. En 2007 Pascual hagué d’entrar a presó. En 2016 tornaren a condemnar al que fou alcalde d’Iniciativa Independent per prevaricació per autoritzar el pagament de 400.000 € per les tasques de neteja d’uns arrossars de propietat privada i sense complir amb els procediments de contractació públics.

 

Aterrament de la marjal i condemna de l’alcalde de Xeresa

La corporació de la Safor pensà que aterrant i fent desaparéixer la marjal de Xeresa podrien requalificar el sòl i urbanitzar-lo, per això des de 1995 anaren abocant enderrocs en l’aiguamoll. Creien que com no estava inclosa en el Catàleg de Zones Humides, encara que fora considerat com a sòl no urbanitzable protegit, degradant-lo podrien requalificar-lo. El Centre d’Aqüicultura Experimental (CAE) i el Grup Ecologista Samaruc Ecologistes en Acció de la Safor denunciaren els aterraments l’any 2000. El 25 de setembre d’aquest any es va conéixer la sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem que condemnava a l’alcalde de Xeresa, Ciprià Fluixà Castelló d’Unió Valenciana, a un any de presó, huit d’inhabilitació i multa per l’autorització dels aterraments en la seua marjal. L'acusat va recórrer al Tribunal Constitucional que en 2010 ratificà la sentència i, sorprenentment, no acceptà l'anul·lació de l'execució de la pena de presó, tot i que finalment, no entrà dins la presó ni tampoc pagà tota la multa. 

Fundació Victòria Laporta Carbonell

Es va crear la Fundació Victòria Laporta Carbonell, una filantropa que volia recuperar i mantenir ambientalment la Finca Buixcarró de 658 hectàrees, situada al parc de la Serra Mariola, dins del terme de Banyeres de Mariola. Mitjançant la Custòdia Compartida està gestionada, entre altres, per Vicent Ferri, Francisco Ivorra Miralles i el naturalista Pep Cantó s'encarrega dels treballs d'anellament científic. 

Obertura de l’Oceanogràfic

Es va inaugurar l’Oceanogràfic de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Es tracta d’un gegantesc aquari que va dissenyar l’arquitecte Fèlix Candela que és el més gran de la Unió Europea. En ell es poden trobar els principals ecosistemes marins del planeta dins de diferents edificis, hi ha aquari del Mediterrani, dels Aiguamolls, dels Mars Temperats i Tropicals, de l’Oceà Antàrtic, de l’Àrtic, Illes i Mar Roig, també compta amb un delfinari que té 24 milions de litres d'aigua i una profunditat de 10,5 metres. En aquestes instal·lacions hi ha més de 45.000 exemplars de 500 espècies diferents. Aquest aquari costà 142 milions d’euros, això implicà un desviament respecte del cost previst inicialment del 336%.

 

Urbanitzaren les dunes dels Arenals del Sol

L’Ajuntament d’Elx aprovà el projecte AR-1 per a la construcció d’una macrourbanització de 3.200 habitatges ocupant més 530.000 m² dels Arenals del Sol, molt prop del paratge natural protegit del Clot de Galvany.  En 1960 aquest indret era un sistema dunar verge, fins que Tomás Durà Bañuls (Santa Pola, 1921) va fundar l’hotel “Arenales del Sol” que va obrir portes en 1963. Aquest 2003 els ecologistes il·licitans s'organitzaren i el mes de gener fundaren la plataforma "Un altre Elx és possible". Eixe mateix mes es manifestaren 500 ciutadans davant el consistori, aquest grup estigué encapçalat per Fernando Cano i per Manuel Vives Bernabeu, entre molts més. Tot i l'oposició de la plataforma ciutadana la construcció acabà fent-se i es va perdre una de les millors platges naturals del Mediterrani.

 

Salvem el Pinet

Aquesta actuació urbanística és una bona mostra del procediment habitual de la depredació del territori a casa nostra. La Marina del Pinet en el seu dia fou un assentament de colonització agrícola al costat de les Salines de Santa Pola i de les platges de la Marina i el Pinet, al terme d’Elx. Les terres eren propietat de quatre adinerats que van convéncer o “comprar” el consistori perquè autoritzarà una urbanització de xalets, encara que es tractava de sòl protegit per estar dins de la franja d’amortiment del parc natural de Santa Pola. El consistori il·licità aprovà el PGOU el 25 de maig de 1998, obrint les portes a futures ocupacions urbanístiques. En 1999, quan els promotors ja comptaven amb el vistiplau de les autoritats municipals començaren a fer els primers xalets, encara que no s’havia aprovat el pla parcial que ho autoritzava. L’any 2000 es va crear la plataforma Salvem el Pinet formada per deu grups ecologistes i un d’ells, l’Associació dels Aiguamolls del Sud d’Alacant (AHSA) va denunciar la manca de DIA, davant els tribunals. L’Ajuntament trigà fins al 28 de gener de 2002 a aprovar Pla Parcial MR-9. Davant les protestes inicials de la ciutadania com tenien molta pressa en aprovar-lo no demanaren cap informe d’impacte ambiental quelcom pertinent segons la llei. Mentrestant s’acceleraven les obres per fer 1.200 habitatges sobre 300.000 m² molt valuosos. El Tribunal Superior de Justícia Valencià donà la raó als ecologistes en una sentència del 17 d’octubre d’aquest 2003, tot i que encara les autoritats tenien una sentència clara no volgueren atura la construcció de la urbanització. En maig de 2004, davant el recurs del consistori il·licità, el TSJ tornà a declarar aquesta actuació urbanística com a il·legal i exigiren la paralització de les obres. En eixe moment ja hi havia 710 xalets venuts i ocupats que funcionaven amb aigua i llum provisionals. En Els socialistes que aleshores encapçalaven el govern municipal s’encabotaren en mantenir les obres sense aturar la construcció de més xalets i malgrat les contrarietats judicials i en 2005 tornaren a activar la tramitació de l’expedient del sector MR-9, per a validar la urbanització. El consistori d’Elx tornà a aprovar la reparcel·lació del sector MR-9 el 22 de març de 2006. En 2014 es va regularitzar definitivament aquesta urbanització, en recepcionar el consistori les obres de les infraestructures urbanístiques i atorgar les llicències d’ocupació definitives. Tot açò es va urbanitzar enmig d’un espai molt valuós des d’un punt de vista ambiental. Els xalets estaven pegats al costat mateix del sud de les basses de les Salines de Santa Pola i dels pins del cordó dunar litoral i una platja verge. D’un dels darrers sistemes dunars del País Valencià, que té una amplària d’entre 60 i 1.200 m, que s’estén per 800 hectàrees, 200 de les quals pertanyen a Elx i la resta a Guardamar del Segura. 

Desgavell urbanístic de Sociòpolis

La plataforma Per l’Horta presentà al·legacions contra el projecte Sociópolis que volia alçar unes grans torres amb 2.800 habitatges, al barri de la Torre. Els ecologistes no aconseguiren paralitzar aquest polèmic projecte que apadrinava la dona del conseller Rafael Blasco, Consuelo Ciscar i Casabán (Picanya, 1945). Aquest va ser un dels projectes estrella que es presentà a la II Biennal de València, celebrada al cap i casal entre el 8 de juny i el 5 d’octubre de 2003. Es tractava d’una reunió de creadors i artistes internacionals i aquesta proposta urbanística la signaven un grup d’arquitectes encapçalats per Vicente Guallart, sota el títol “El projecte d’una ciutat de l’hàbitat solidari”. Presentaren un nou model de desenvolupament urbà, integrat en un entorn agrícola i amb habitatge amb preus accessibles per al jovent. Per contra, una Biennal alternativa es batejà amb el lema de “Realitats de la Ciutat”. A mitjan 2010 començaren a fer els primers edificis enmig de l’esclafit de la bombolla urbanística i molts es paralitzaren en 2011. En 2013 sols havien acabat dos dels divuit planificats, tampoc es va fer el mercat a l’aire lliure, el col·legi, la boca del metro, una llar d’ancians, un centre de dia, bugaderies i, fins i tot, granges d’animals. De fet, aquest 2024 s’ha finalitzat un edifici de 184 habitatges que estigué paralitzat fins al 2022. Encara queden diverses estructures nues de grans edificis sense acabar. Res de nou, en realitat es tractava un altre engany embolicat de modernor, que implicava una agressió a l’horta de Faitanar, al costat de la Torre. Es van perdre 350.000 m² d’horta tradicional que estaven pegats al sud de la V-30. 

Abusos Urbanístics No, la rebel·lió dels propietaris

El mes de maig es va crear l’Associació valenciana Abusos Urbanístics No, per a treballar en defensa en contra dels abusos urbanístics. Tingueren seu a Benissa, tot i que el seu àmbit de treball era tot el país. Agrupaven propietaris de sòl afectats pels Programes d’Actuació Integrades (PAI) que anaven a expropiar-los. La llei valenciana 6/1994, de 15 de novembre, sobre Regulació de l’Activitat Urbanística (LRAU), entre altres coses, especificava que els PAI eren els documents redactats pels consistoris en els quals es plasmava l’estratègia urbanística. Especifica els drets i les obligacions dels propietaris de sòl. Aquesta norma va crear una nova figura, la de l’Agent Urbanitzador (AU), definint-lo com un promotor o aconseguidor d’una nova actuació urbanística que triaven els ajuntaments per a coordinar i supervisar tot els procediments. En realitat foren els agents que aparegueren de baix les pedres, el que proposaven als consistoris noves actuacions urbanístiques. En principi l’únic límit era que el sòl que no estiguera protegit. Una volta aconseguien ser elegits com a Agent Urbanitzador d’un espai, calia demanar crèdits als bancs, comprar el sòl barat o expropiar-lo i aconseguir un constructor que alçarà un nou barri o una nova urbanització. Respecte de la compra del sòl, en cas de no arribar a cap acord, podien iniciar un procediment d’expropiació de les propietats afectades per eixa actuació. Aquesta norma provocà l’aparició d’una allau d’especuladors que es dedicaren a comprar els favors dels batles que podien pagar gràcies a la possibilitat d’obtenir sucosos beneficis, açò implicà l’eixida al mercat de molta quantitat de sòl urbanitzable. Així es van omplir les butxaques molts agents urbanitzadors i els polítics que els donaven suport. Llavors es generalitzà el guirigall de conflictes i greuges a casa nostra.

Davant aquest panorama va formar-se  Abusos Urbanístics No, presentaren més 15.000 queixes a la Comissió de Peticions del Parlament Europeu, la primera d’elles en el mes de maig d’aquest any. Com entre els seus membres també hi havia ciutadans originaris d’altres països europeus, pogueren recórrer a les instàncies comunitàries amb molta més agilitat. El cas era tan evident que obtingueren un ample ressò als mitjans de comunicació europeus. El diari britànic The Times publicà el 8 d’agost “The spanish Land Grab-Great Spain Robbery” (L’apropiació de terres a Espanya, espectacular robatori). L’allau de precs a la Comissió Europea agilitzaren els tràmits i el mes de maig de 2004, la Comissió de Peticions elaborarà un informe sobre aquest assumpte, en el qual es detallaven casos concrets que reclamaven presumptes violacions greus dels drets humans i del Dret comunitari a conseqüència de l’aplicació de la LRAU. Abusos No xafaren l’accelerador i el mes de setembre Abusos envià una carta de denúncia al rei d’Espanya, en novembre una altra al ministre d'Afers Exteriors d'Espanya, a més en novembre de 2005 una altra a la ministra d'Habitatge.

La Comissió Europea encarregà una profunda investigació per ampliar el primer informe de la Comissió de Peticions i els responsables europeus vingueren per a entrevistar-se amb les diferents parts implicades, inclòs el president de la Generalitat, jutges del Constitucional Espanyol o el president del Tribunal Superior de Justícia Valencià. Aquesta investigació exhaustiva l’elaborà Jelly Fourtou (París, 1939) i culminà el 13 de desembre de 2005 amb la presentació del conegut com a Informe Fourtou. Aquest document fou una gran galtada en la cara del Consell, en la de tots els especuladors i la dels edils que els secundaven. Va concloure que els Agents Urbanitzadors, els ajuntaments i la Generalitat, eren responsables d’una aplicació abusiva de la LRAU. Llavors recomanà al govern valencià que fera una nova llei urbanística. Eixa nova norma devia modificar el concepte d’interés públic, havia d’incloure criteris clars per a establir les expropiacions, establir els requisits per a triar l’agent urbanitzador i els procediments d’adjudicació dels contractes. Devia garantir el dret d’informació dels propietaris afectats, així com recordar l’obligació de fer estudis d’impacte ambiental segons les normes establertes en la Directiva 85/337/CEE, la 97/11/CE així com la Directiva 85/337/CEE. El 30 de desembre la Generalitat aprovà la nova llei urbanística, la 16/2005. Aquesta norma reforçava els drets dels propietaris de sòl, augmentà la transparència i detallava els processos de selecció dels urbanitzadors, a més remarcava les condicions per afavorir la construcció d’habitatges protegits. Intentava mantenir l’autonomia dels ajuntaments i establia que el responsable de garantir els drets de tots els implicats en els processos era la Generalitat. En realitat el problema era que la Generalitat era la rabosa cuidant el galliner dels interessos urbanitzadors. Malgrat la claredat de les peticions de l’informe Fourtou i les teòriques modificacions implementades en la nova llei 16/2005.

La realitat canvià molt poc perquè continuaven entrant reclamacions dels afectats per l’espoli urbanitzador. Per això, en 2007 les institucions europees tornaren a enviar al País Valencià una altra comissió d’investigació que va emetre l’Informe Auken 2008/2248 (INI), document que fou aprovat pel Parlament Europeu en març de 2009. En aquest segon informe reiteraven a les autoritats espanyoles l’exigència de garantir que no s’obligarà a cap propietari a vendre les seues propietats il·legítimament i va afegir que calia anul·lar la figura de l’Agent Urbanitzador per ser els principals impulsors de l’especulació i de la corrupció. Mentrestant Abusos Urbanístics continuà enviant més reclamacions al Síndic de Greuges i al Defensor del Poble Espanyol, ambdós van incloure part d’eixes queixes en els seus informes de les mancances de l’administració els anys 2005, 2006, 2007, 2009 i 2010. Entre els membres d’Abusos Urbanístics No, destacaren Enrique Climent Laguarda, Charles Svoboda, Willy Hardee i Raquel Paz.

Hi hagué molts altres grups valencians una volta comprovat l’eficiència de les reclamacions a la Comissió Europea que enviaren més reclamacions dels nombrosos abusos urbanístiques, cosa que donava una clara mostra de la generalització de les irregularitats urbanístiques a casa nostra. També enviaren reclamacions d’altres autonomies i de particulars. Aquest és el llistat de grups i associacions valencianes que presentaren escrits a les autoritats europees per qüestions urbanístiques:

Associació Cultural Ecologista de Calp, Grup d’Acció de Pinomar de Xàbia, l’Agrupació d’Interés Urbanístic els Almetlers, el Grup Alemany de València, la Plataforma Salvem Porxinos, Cercle Obert de Benicalap, l’Agrupació d’Interés Urbanístic “Paratge Tos Pelat”, Ecologistes en Acció del País Valencià, Salvem Catarroja, Veïns de Canet, Associació de Veïns de Tibi, Associació de Veïns Sant Miquel Arcàngel de Sant Miquel de Salines, Amics de les Canyades de Peníscola, Associació Mediambiental GELIBRE de l’Atzúbia de Pego, Associació de Veïns del Fondo de les Neus, els Residents de la Muntanyeta de Sant Josep d’Orpesa, Grup Ecologista Maigmó (GREMA) d’Ecologistes en Acció, l’Associació de Veïns de la Partida Pitchell de Peníscola, Associació Nova Cultura del Territori, l’Associació de Veïns i Afectats de Mestrets Borriolenc, Defensors del Parc Natural de l’Albufera de València, Associació d’Afectats del PAI dels Tarongers Golf Resort d’Albalat dels Tarongers, l’Associació de Ciutadans de Benicàssim, Afectats pels PAI de Cullera del Marenyet i el Brosquil, Associació de Veïns del carrer Eugenia Vinyes de València, Coordinadora de Defensa dels Boscos amb seu a l’Eliana, la Plataforma Cívica Monovera “Per Monover no aquest PGOU”, Amics de Serra Escalona,  Ecologistes en Acció de València, Afectats CV-95 Oriola Costa, inclús Càritas Diocesana d’Oriola, Compromís pel Territori, Iniciativa Ciutadana pel Pla Rabassa, Salvem l’Horta de Vera Alboraia, Recuperem la Model, El grup contra el PAI 7-A de Vilallonga, Escola Valenciana, Grup d’Afectats pel Nou Mestalla, Associació de Veïns de Sant Joan del Riu Sec Castelló, Defensors del Borseal de Torre de la Sal, Afectats per l’Hospital Verge del Cònsol de València i el Grup Ecologista Xoriguer de la Vila Joiosa. 

El Manhattan de Cullera i el del Marenyet

Continuem amb els especuladors, l'Ajuntament de Cullera i la Generalitat comandada per Rafael Blasco amagat darrere l’Institut Valencià de la “Vivenda” (IVVSA) convertit en agent urbanitzador i el batle Ernesto Sanjuán projectaren al sud de la desembocadura del Xúquer una de les actuacions urbanístiques més grans del nostre país. Pretenien urbanitzar una superfície de 610.000 metres quadrats d’horts en el conegut com a PAI Vega-Port, popularment fou el Manhattan de Cullera. Pegat al nord de la desembocadura del riu Xúquer pretenien alçar 30 torres de 25 plantes amb 4.500 habitatges a més de dos hotels de 40 altures, un aparcament de 10.000 places, un palau de congressos i un port esportiu amb 800 amarraments. Això implicava una densitat de fins a 111 habitatges per hectàrea quan la llei sols permetia 75 o 90 si eren d’interés públic. En total pretenien construir un total de 5.000 habitatges per allotjar 20.000 habitants. A banda del desgavell dels volums enmig de conreus d’horta, tota aquesta actuació estava previst fer-la enmig d’una zona amb alt risc d'inundació. No contents en això, al sud de la desembocadura del Xúquer tenien previst el PAI del Marenyet, en el qual volien fer 12.000 habitatges més i un camp de golf en 5,5 milions de metres quadrats i al sud de l’Estany un altre PAI, el del Brosquil que sumava 3.900 xalets i un altre camp de golf damunt de 4,5 milions de metres quadrats. En l’actuació d’aquest darrer PAI estava molt interessat Francisco Roig. La crisi del 2010 aturà el projecte, i gràcies al nou Pla d'Acció Territorial de la Infraestructura Verda del Litoral (Pativel) que donà un termini màxim de cinc anys per a iniciar les obres dels projectes urbanístics, transcorregut eixe període el sòl tornava a tindre el seu ús previ, en aquest cas de protecció agrícola. El mes de desembre de 2019 els propietaris del sòl tornaren a la càrrega intentant ressuscitar aquest PAI insostenible. El principal promotor fou Andrés Ballester, mitjançant la Societat Florazar, però també hi havia uns altres heretaren parcel·les d’empresaris com la banca, Juan Bautista Soler, o empreses com Atitlan i el Grup Montoro. 

Bunyol i Macastre contra el trànsit de fems pels seus pobles

El mes de gener, veïns de Bunyol i Macastre protestaren contra el trànsit de camions de fem que travessaven els seus nuclis urbans per anar a l’abocador de Dosaigües. Això obligava els camions a desviar-se fins a Requena i d’allí a l’abocador, la qual cosa allargava els 40 km de cada recorregut, convertint-lo en 120 km. Després d’haver-se queixat molts anys sense que ningú els fera cas, decidiren passar a l’acció i organitzaren talls de trànsit. El mes de març s’enfortiren les protestes i la Delegació del Govern envià als antiavalots de la Guàrdia Civil perquè carregaren contra els manifestants i detingueren als batles de Bunyol Minerva Gómez i José Vicente Sáez de Macastre. Ambdós pertanyien a Esquerra Unida, també actuaren contra la regidora Maribel Ferrer i un veí. En maig els consistoris convocaren un referèndum per a demostrar que comptaven amb el suport del veïnat. Mentrestant els camioners que duien el fem es pararen a l’entrada de la localitat de Macastre tallant el trànsit. Bunyol pressionava fent controls dels camions per a comprovar que anaren hermèticament tancats com exigeix la normativa. Davant el conflicte i el bloqueig en l’abocament dels residus, el Consell actuà amb rapidesa i el mes de desembre inaugurava les variants que treien el trànsit del mig de les localitats de la Foia de Bunyol. No obstant això, l’EMTRE l’ens encarregat de la gestió de residus, va denunciar als alcaldes demanant-los 19,3 milions d’euros, era la quantitat que asseguraven haver perdut en haver de desviar els seus camions del fem. En 2006 fiscalia demanà un any i nou mesos de presó al veí detingut a Macastre, mentre els tribunals havien absolt als alcaldes i la regidora. En 2009 el tribunal Contenciós Administratiu condemnà al consistori de Macastre a pagar 1.476.875 a EMTRE, tot i que en 2012 el Tribunal Superior de Justícia a anul·lar definitivament aquesta sentència. 

Onada de calor, sequera extrema i dessaladora

El mes de febrer es va decretar l’estat d’alarma a la província d’Alacant per la greu sequera. En agost es va fer públic que a la conca del Segura sols hi havia emmagatzemats 193 hectòmetres cúbics, un 12% de la seua capacitat. Llavors el 40% dels regadius alacantins s’hagueren de deixar de conrear. De fet, aiguamolls com el Clot de Galvany es van assecar quasi totalment. La sequera fou la conseqüència d’una greu onada de calor que va patir tota Europa. Segons l’Organització Meteorològica Mundial (OMM), el Centre d’Investigació de l’Epidemiologia dels Desastres (CRED) i la Universitat Catòlica de Lovaina l’onada de calor provocà 15.090 víctimes. El rècord de temperatures l’enregistraren a l’Alentejo portugués que arribà als 47,3 °C. A l’estat cal assenyalar els registres extrems que pujaren als 46,4 °C a Mérida, 46,2 °C a Córdoba, 46 °C a Sevilla i Huelva o 45 °C a Badajoz i Jerez de la Frontera.

Per a combatre l’escassetat d’aigua a les comarques del sud, el mes de setembre s’inaugurà la dessaladora del Canal d’Alacant que va fer el ministeri de Medi Ambient. Amb aquesta planta se subministra la Mancomunitat dels Canals del Taibilla. Mitjançant l’osmosi inversa, produeix 57.500 m³/dia d’aigua potable al dia que abasteixen Alacant, Elx, Santa Pola i Sant Vicent del Raspeig, uns dos milions d’habitants. Una de les novetats tècniques amb repercussions positives per al medi ambient va ser que per a millorar la qualitat de l’aigua de rebuig de la dessaladora és que muntaren una planta de tractament amb filtres i membranes per a reduir la salmorra vessada al mar.

 

Gos rater valencià

Aquest any es va definir l’estàndar de l’única raça de gos autòctona, el gos rater valencià. Es va aconseguir a la LXXXVIII Exposició Internacional Canina de Primavera a Madrid. També conegut com a gos d’horta, gos albelloner, rateret o fusterier. De sempre s’havia utilitzat com animal de companyia dels llauradors i dels artesans per a combatre als rosegadors. Són animals menuts, intel·ligents i molt actius. La primera concentració de gos rater valencià es va fer en març de 1994, amb motiu de l’Exposició Canina Internacional de València.

 

Jornades sobre la Custòdia del Territori a Muro d’Alcoi

Aquesta localitat de l’Alcoià va organitzar una jornada tècnica per a difondre la Custòdia del Territori com a eina de futur per a estendre la protecció de la natura i la participació ciutadana.

 

Neix la Ciutat de la Llum

La societat Ciutat de la Llum que es va constituir el 2 de novembre de 2003 per a promoure amb la construcció d’un macrocomplex cinematogràfic a Alacant que impulsà i finançà la Generalitat Valenciana, en octubre de 2005 es va inaugurar. 

Primera reproducció de la gavina corsa a l’Albufera

Aquest any, per primera volta es va formar una xicoteta colònia de cria de gavina corsa (Ichthyaetus audouinii) a la Mata del Fang, a l’Albufera de València, mentrestant a la colònia de cria del Delta de l’Ebre comptava amb més de 12.000 parelles reproductores, aquí començà a criar en 1981. En 1969 Makatsh va estimar que aquesta gavina tenia una població total d’entre 800-1.000 exemplars. L’any 1974 Lluís Pechuán comprovà la seua reproducció a les illes Columbretes, era la primera cita de cria al País Valencià. Respecte del començament de la reproducció a l’Albufera, segur que ajudà que en 1992 el Centre de Recuperació de Fauna del Saler alliberà cinc joves nascuts d’un projecte de cria en captivitat. Tres anys després un d’eixos individus tornà amb una femella nascuda en llibertat i criaren allí mateix, es va saber perquè els individus amollats anaven marcats en anelles de lectura a distància. Entre 1996 i 1998 s’amollaren més pollets i, finalment, aquest any es pogué comprovar que hi havia sis nius començant l’expansió d’aquesta espècie a casa nostra.

 

Legislació

Aquest exercici es va promulgar la Llei 6/2003, de 4 de març, sobre ramaderia. Mitjançant el Decret 40/2003 de 15 d’abril s’aprovaren les normes de la ZEPA dels Illots de Benidorm. Amb el Decret 4/2003, de 21 de gener, s’aprovà el PORN del Prat de Cabanes-Torreblanca. Mitjançant el Decret 60/2003 de 13 de maig de la Generalitat, es declararen les àrees d’amortiment perifèriques de les Salines de Santa Pola, de les Llacunes de la Mata i Torrevella a més del Fondo. En 2009 el Tribunal Suprem va anul·lar-les per considerar que aquesta limitació imposada per a protegir els espais era contrària a l’ordenament jurídic, a més va afegir que sols els espais protegits per lleis de rang estatal podien declarar àrees d’amortiment.

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

 

Catàstrofe del Prestige

Continuaven les repercussions de l’enfonsament del petrolier Prestige davant Galícia el 19 de novembre de l’any passat. Llavors, fem un xicotet repàs de les notícies que aparegueren  en les portades de la premsa d’aquest any. Els mesos de gener i febrer continuaven aplegant taques de cru a les costes ibèriques, afectant principalment la Costa da Morte (El País, 5/1/03), mentrestant el PP gallec es va negar obrir una comissió d’investigació sobre l’enfonsament del vaixell al parlament autònom (El País, 19/1/03). Segons el CIS, els espanyols consideraven que l’accident del Prestige era el tercer principal problema més greu que tenien (El País, 31/1/03). “El govern s’equivocà allunyant el petrolier i agreujà les conseqüències” eixa fou la conclusió que feren pública 422 científics de 32 universitats (El País, 24/1/03). A mitjan febrer el govern va reconéixer que el fuel havia contaminat 3.000 quilòmetres de costa i 700 platges (El País, 14/2/03), anuncià que invertirien 5.200 milions d’euros a Galícia per a combatre les conseqüències del vessament contaminant (El País, 25/1/03). Sols en un dia de treball, els pescadors d’Euskadi arreplegaren 2.000 tones de cru al golf de Biscaia (El País, 7/2/03) i setanta bussejadors de la Guàrdia Civil reportaren que als fons marins que envoltaven les illes atlàntiques hi havia una capa de 40 cm de gruix de petroli (El País, 12/2/03). El comité científic que assessorava el govern recomanà extraure el petroli del Prestige (El País, 31/1/03) perquè encara continuaven eixint 80 tones diàries dels tancs enfonsats a 3.600 metres de profunditat (El País, 11/2/03) i asseguraren que es desfarien definitivament en un termini d’entre 23 i 40 anys (El País, 26/1/03). Les protestes de la ciutadania, tot i el temps transcorregut des de l’accident, no minvaven. La Plataforma Nunca Mais convocà 45.000 joves que feren una gran cadena humana contra la marea negra a les platges galeges (El País, 23/1/03). El 9 de febrer es manifestaren 20.000 ciutadans en A Corunya (El País, 10/2/03) i el 23 de febrer isqueren als carrers de Madrid 240.000 ciutadans per a exigir responsabilitats pel naufragi del petrolier (El País, 24/2/03). El govern encomanà a sis empreses petrolieres, entre les quals estava Repsol, que tragueren les 37.000 tones de fuel que encara quedaven dins del Prestige. Pressupostaren 20 milions d’euros per a traure’l mitjançant el mètode de l’extracció per gravetat (El País, 5/4/03). El Comité del Fons Internacional d’Indemnització pels Danys per la Contaminació per Hidrocarburs (Fidac) va acordar limitar els pagaments d’indemnitzacions al 15% de l’ocasionat per naufragi. El Fidac va calcular que els danys pujaven a mil milions d’euros, dels quals 713 correspondrien a Espanya i la resta a França i Portugal, però el fons sols tenia disponibles 171,3 milions (El País, 8/5/03). En agost, nou mesos després del naufragi encara continuaven arribant taques de petroli a 135 platges de Galícia i del Cantàbric i encara treballaven més de 4.000 persones netejant la costa (El País, 17/8/03). Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel·la, 1955) en unes declaracions on no s’adonà del que estava dient revelà que la quantitat de fuel que soltà el petrolier foren 64.000 tones, no les 40.000 que fins a eixe moment era la xifra oficial (El País, 62/8/03). Com a premi per la nefasta gestió del Prestige, Jose Maria Aznar el va triar com a successor seu a Rajoy (El País,31/8/03).

 

Espanya autoritzà els cultius de transgènics

L’estat espanyol va ser el primer país europeu en autoritzar els cultius transgènics en finalitzar la moratòria als Organismes Modificats Genèticament (OMG). Es van plantar 25.000 ha de blat de moro BT. Aquest any va rebre una condemna del Tribunal de Justícia de Luxemburg per no traspondre en els terminis establerts la Directiva 98/81/CE relativa a l’ús en confinament dels microorganismes modificats genèticament.

 

Legislació

Es va promulgar la Llei 43/2003 de 21 de novembre, la Llei de terrenys forestals per a substituir la franquista de 1957, tot i que no s’aprovà definitivament fins a 2006. El seu objectiu teòric era garantir la protecció dels boscos de l’estat i planificar la seua gestió. Entre les qüestions positives recollia la prohibició del canvi d’ús del sòl forestal que s’haguera cremat, durant trenta anys. Aquesta iniciativa pretenia evitar l’ús del foc per a facilitar l’especulació urbanística, quelcom massa freqüent llavors. Designava les autonomies com administració responsable de la protecció i tutela legal dels boscos. Una altra de les novetats fou l’aparició dels plans d'ordenació dels recursos forestals (PORF) com a instruments de planificació forestal. Una altra novetat legislativa fou la creació de la figura del Fiscal de Sala de Medi Ambient, també atorgaren la condició d’agent de l’autoritat als cossos forestals. Des de la creació de la Fiscalia de Medi Ambient fins a 2017, s'havien dictat 1.284 sentències per delicte d'incendi forestal, de les quals 983 (el 76,5%) van ser condemnatòries. Mitjançant la Llei 62/2003, de 30 de desembre, es va traslladar a la legislació espanyola la Directiva Marc de l’Aigua 2000/60/CE. Al govern d’Aznar hi hagué canvis, un d’ells fou el nomenament d’Elvira Rodríguez Herrer (Madrid, 1949) com a ministra de Medi Ambient una economista, substituint un altre economista, Jaume Matas i Palou (Palma, 1956). 

El Algarrobico

L’ajuntament de Carboneras va donar llicència d’obres per alçar un gran hotel Azata del Sol a l’indret de l’Algarrobico. Aquest projecte incomplia les normes del PGOU de la vila d’Almeria així com del PORN del parc natural del Cap de Gata-Níjar. Tot i ser clarament il·legal començaren les obres fins que els tribunals paralitzaren la construcció quan ja faltava poc per acabar tota l’estructura de l’edifici. Greenpeace va dur endavant un perllongat procés judicial per aconseguir la demolició d’aquesta l’estructura i la regeneració total del paratge, que encara en 2024 continua oberta.

 

Introducció de la serp de ferradura a Eivissa

A conseqüència de l’enviament d’oliveres de Jaén cap a l’illa d’Eivissa, van introduir la serp de ferradura (Hemorrhois hippocrepis). Aquest ofidi trobà un ecosistema verge, sense competidors ni enemics, llavors es va multiplicar mentre provocava una minva dramàtica de la sargantana de les Pitiüses (Podarcis pityusensis), condemnant l’espècie endèmica al perill d’extinció.

 

Introducció del Castor i invasió del Coipú a la Península

El moviment Beaver Bbombing (bombardejant castors) és un grup clandestí que es dedica a alliberar il·legalment castors europeus (Castor fiber) als rius del Vell Continent. El seu teòric cap, el belga Olivier Rubbers, assegura que és un dels responsables de la reintroducció de l’espècie. Aquest grup defensa que la presència d’aquest gran rosegador als rius dels quals es va extingir per l’excés de caça, és beneficiosa per als ecosistemes fluvials. Com les administracions són molt poregoses i massa lentes a l’hora de programar la seua reintroducció, decidiren amollar-los pel seu compte. Olivier Rubbers entre 1999 i 2000 va comprar 97 individus a Alemanya i els va alliberar als rius de Bèlgica. L’any 2002 els va introduir a la Gran Bretanya i aquest 2003, Beaver Bbombing alliberà il·legalment 18 exemplars de castor al riu Ebre, prop de l’encontre amb el riu Aragó, a Navarra, molt prop del límit amb Aragó i a La Rioja. Des de llavors l'expansió d'aquest gran rosegador ha sigut imparable per tota la conca. En 2020 la Unió Europea va considerar als castors eurasiàtics que eren una espècie nativa i, llavors quedava protegida. De fet, l’estat espanyol la va incloure en el Llistat d'Espècies Silvestres en Règim de Protecció Especial (LESRPE). D’altra banda, un animal molt versemblant al castor, el sud-americà coipú (Myocastor coipus) va fugir de les instal·lacions de granges pelleteres franceses a finals dels anys setanta del segle passat. Una volta en el medi, es va estendre i pels seus propis mitjans arribà fins al parc natural de Plaiaundi i la badia de Txingudi. En poc temps colonitzà el riu Bidasoa, l’Urumea, l’Oiartzun i l’Oria. La seua alimentació està basada en el consum de vegetals i això ha provocat la desaparició de la coberta vegetal de molts ecosistemes fluvials. 

El Zoo Botànic de Jerez i l’ibis eremità

El mes de febrer el Zoo de Jerez complia cinquanta anys i ho va celebrar amb un canvi de nom, es va convertir en el Zoo Botànic. A més encetaren un projecte de reproducció en captivitat d’un ocell en perill crític d’extinció que anys després demostra ser un gran èxit quan aconseguiren establir poblacions en llibertat viables. Es tractava de l’ibis eremità (Geronticus eremita), eixe any 2003 sols quedaven en llibertat 350 ocells, el 99% d’ells al Marroc. Primer estudiaren el fracàs dels anteriors alliberaments d’exemplars nascuts en captivitat. Una volta conegudes les causes del fracàs es modificaren els protocols i s’arribà a aconseguir l’establiment d’una població a Cadis, després es va repetir l’experiència amb èxit a Alemanya i Àustria.

Jane Goodall Premi Príncep d’Astúries

El premi Príncep d’Astúries a la Investigació es va atorgar a Valerie Jane Morris-Goodall (Londres, 1934) per les seues investigacions etològiques sobre els ximpanzés a Gombe, Tanzania. Aquesta primatòloga i antropòloga anà per a estudiar als primats més versemblants a la nostra espècie i va descobrir nombrosos comportaments desconeguts fins aleshores en aquesta espècie, com era l’ús de ferramentes rudimentàries per a aconseguir aliment. Publicà diversos llibres com “In the Shadow of Man” (1971) i protagonitzà documentals com “Miss Goodall and the Wild Chimpanzees” (1965) de la National Geographic Society. 

Fundació Nova Cultura de l’Aigua premi Goldman

Al caliu de l’oposició al transvasament de l’Ebre que contemplava el Pla Hidrològic Nacional, a Saragossa es va presentar la Fundació Nova Cultura de l’Aigua (FNCA) i un dels seus principals impulsors fou el doctor en Ciències Físiques Pedro Arrojo Agudo (Madrid, 1951). El principal objectiu d’aquest organisme és l’impuls de la investigació, l’educació i desenvolupament del medi ambient centrat en els vessants hídrics. Aquest any concediren a Arrojo el Premi Mediambiental Glodman en la categoria Europa per la seua trajectòria en contra del PHN, aquests guardons es van implantar en 1990 amb l’ambició de convertir-se en els Premis Nobel del Medi Ambient. 

La Guerra de l’Iraq

Tot i que el cap d’inspectors d'armes de l'ONU, Hans Blix (Uppsala, 1928) va anunciar públicament que el seu equip no havia trobat armes de destrucció massiva a l'Iraq els nord-americans, de la mà de George Walker Bush (New Haven, 1946) es llançaren a la guerra. Obtingueren el suport incondicional d’Anthony (Tony) Charles Lynton Blair (Edimburg, 1953), José Manuel Durão Barroso (Lisboa, 1956) i d’Aznar. Pretenien eliminar per Saddam Hussein amb l’excusa de les armes de destrucció massiva. En realitat els interessava més controlar el 10% de les reserves de cru del món que tenien els iraquians.

El pecat iraquià fou fer cas als nord-americans i atacar l’Iran en 1980, que es va convertir en una llarga guerra de desgast que durà fins a 1988 i li costà mig milió de morts, tot per acabar en empat. Llavors el dictador iraquià volgué exigir una justa compensació pel seu sacrifici al servici de l’imperi. Com sols obtingué bones paraules, Hussein volgué cobrar-se la factura envaint Kuwait el 2 d’agost de 1990 per a controlar el seu petroli. Aquest era un estat titella creat pels britànics per a bloquejar l’eixida al Golf Pèrsic dels iraquians mentre els permetia mantenir el control de les grans reserves de cru del Kuwait. Els americans destrossaren les tropes invasores en l’operació Tempesta del Desert i els iraquians abans de retirar-se calaren foc els pous de petroli kuwaitians, provocant una catàstrofe ecològica.

Aquest 2003 el govern de Bush volia atemorir el món musulmà i venjar-se dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, aprofitant per a desfer-se definitivament de Saddam Hussein. El govern espanyol es va unir a la coalició d’estats occidentals, anuncià que enviava 900 militars i tres vaixells de suport sanitari (El País, 19/3/03). El dia 19 els EUA llançaren míssils de creuer contra Bagdad (El País, 20/3/03) i l’endemà començaven els enfrontaments militars. El 20 de març començaren la invasió terrestre de l’Iraq.

El 7 d’abril un míssil iraquià matà al corresponsal del diari El Mundo, Julio Anguita Parrado (Còrdova, 1971-2003), era fill del polític d’Esquerra Unida Julio Anguita González (Fuengirola, 1941-2020) (El País, 8/4/03). L’endemà el càmera de Tele 5 José Couso Permuy (Ferrol, 1965-2003) el mataven els militars nord-americans quan un blindat disparà contra la façana de l’hotel Palestina on estava bona part de la premsa internacional (El País, 9/4/03). WikiLeaks va denunciar la complicitat que hi havia entre ministres i fiscals espanyols per a no actuar davant l'assassinat de Couso, llavors es tancaren les causes judicials obertes per a protegir els interessos dels nord-americans. Els iraquians sols pogueren resistir quarant-set dies abans que els destrossaren tot el país i l’enviaren de nou a l’edat de pedra. L’1 de maig finalitzaren els combats i George W. Bush declarà la fi de la guerra.

Una volta acabada la guerra continuà el càstig de l’Iraq, amb un greu embargament econòmic i la repressió. A la presó d'Abu Ghraib les tropes de la policia militar els Estats Units i agents de la CIA torturaven els presoners iraquians. L’escàndol esclatà en publicar-se uns vídeos mentre maltractaven i es burlaven dels detinguts. El Departament de Defensa va expulsar 17 soldats i oficials de l’exèrcit i set d’ells foren acusats d'abandonament del servei, maltractament, assalt agreujat i lesions personals. Un altre vessant ocult d’aquesta agressió fou que l’agressió militar americana també era un intent de reforçar el dòlar davant divises com l’euro. En 1971 quan Nixon va desvincular la seua moneda de les reserves d’or provocà una progressiva depreciació de la seua moneda.

La crisi de març de 2000 i els escàndols financers d’Enron, AOL o de Worldcom  provocaren una forta caiguda de Wall Street, per contra, provocaren una revalorització de l’euro i del preu l’or. Això implicà un augment del desequilibri pressupostari que va convertir els EUA en la nació més endeutada del món, amb un 5% del seu PIB. En canvi, amb l’atac a l’Iraq aconseguí revertir la caiguda del dòlar i provocar la baixada del “gegant” europeu, de fet el mes de maig es va conéixer que Alemanya, fins aleshores un dels grans beneficiats de la feblesa econòmica americana, havia entrat en recessió (El País, 16/05/03). Per contra, el mes d’octubre l’economia nord-americana havia crescut un 7,2% en el tercer trimestre, quelcom mai vist (El País, 31/10/03).

D’altra banda, l’ONG britànica Christian Aid denuncià que havien desaparegut 4.000 milions de dòlars dels fons que gestionaven els EUA procedents de la venda de petroli iraquià (El País, 24/10/03), la guerra demostrava ser un gran negoci per als ianquis. A la premsa internacional començà a obrir-se pas la veritat, el 5 de maig es va publicar que el Pentàgon va enviar mil experts per a buscar les armes de destrucció massiva (El País, 5/5/03) i mai van trobar-les. D’altra banda, es demostra la falsedat dels arguments amb els quals pressionaren per a obtenir el suport occidental a la invasió, fins i tot pressionaren a la CIA perquè presentarà un informe fals sobre un urani que mai no tingué l’Iraq (El País, 18/7/03). Els serveis secrets no dubtaren eliminar testimonis de les manipulacions i mentides occidentals, el doctor David Christopher Kelly (Llwynypia, 1944-2003) un assessor expert en armament britànic, que començà a filtrar documents de les mentides de Tony Blair sobre les armes iraquianes, aparegué mort en estranyes circumstàncies que aparentaven ser un suïcidi (El País, 19/7/03).

A conseqüència del caos i dels continus atemptats a l’Iraq, tot i que s’havia acabat la guerra el nombre de víctimes entre els ocupants continuà pujant i acabaren afectant les tropes espanyoles. El 20 d’agost moria el primer militar espanyol (El País, 21/8/03), el 9 d’octubre mataren un agent del servei secret espanyol a Bagdad (El País, 10/10/03) i no fou l’únic, el 29 de novembre mataren sis espies del CNI (El País,30/11/03). El 14 de desembre es va fer públic la captura de Saddam Hussein (El País, 15/12/03) i això significà la desaparició de l’Iraq i la guerra dels mitjans de comunicació internacionals.

 

Protecció dels boscos europeus

El mes d’abril a Viena es va celebrar la Quarta Conferència Ministerial sobre la Protecció dels Boscos d’Europa. En la seua declaració defensaren que els boscos eren la base de la vida terrestre i aportaven molts beneficis, llavors la seua protecció ajudava al desenvolupament sostenible.

Cimera OMC a Cancún

La Cimera de l’Organització Mundial del Comerç celebrada del 10 al 14 de setembre, a Cancún, pretenia eliminar tots els entrebancs al lliure comerç, incloent-hi l’intercanvi dels serveis comercials, financers i intel·lectuals, a més de garantir la liberalització i la seguretat jurídica de les inversions. Els països occidentals proposaren mesures molt cridaneres com que els inversors estrangers pogueren anar-se’n de qualsevol país, en qualsevol moment i sense cap responsabilitat jurídica, garantint-se una fugida de persones físiques i de capitals evadint possibles responsabilitats. Una altra de les pretensions del Primer Món era garantir el respecte universal als drets de propietat intel·lectual, tal volta el seu principal capital. En resum, pretenien imposar un “totum revolutum” de condicions draconianes amb l’objectiu de garantir-se el control econòmic occidental de tot el planeta. El problema fou la crua realitat que demostrava l’agressió a l’Iraq, deixant  clar i ras que el seu darrer objectiu era mantenir el control de la resta de països marginals i dels seus recursos valuosos. Amb tots eixos condicionants la cimera acabà sent un fracàs, cosa que va refermar el suïcidi d’un manifestant nord-coreà que el 14 de setembre es va fer l’harakiri davant de tots, tant dels especuladors dominants com de la resta de nacions que se sentien com a convidats de pedra. Bona part del moviment contestatari alternatiu al programa oficial, el protagonitzà l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional que es pot resumir en una dita del subcomandant Marcos: “La globalització és una màquina que menja sang i defeca dòlars”.

L’èbola delmava les poblacions dels goril·les

Es va descobrir que la variant ZEBOV de la greu malaltia de l’èbola que afectava els ximpanzés i goril·les de la República Democràtica del Congo i del Gabon. Dels 1.200 exemplars que vivien al Parc Lossi moriren 750 aquest any. Fins al 2006 desaparegué el 95% dels grans primats d’aquest indret. Des de 2001 fins a 2006 aquest virus matà 5.500 goril·les de planura, un 25% de la seua població total.

 

III Fòrum Social Mundial de Porto Alegre i el 33 Fòrum Econòmic Mundial de Davos

El Fòrum de Davos de gener de 2003 va rebre la visita del secretari d’estat nord-americà, Collin Powell (Nova York, 1937-2021) per a exigir suport a la invasió de l’Iraq. Mentrestant a Porto Alegre s’organitzaven reflexions sobre quina podria ser l’alternativa al capitalisme-comunisme. 

Seqüenciació del Genoma Humà

A Maryland, als Estats-units tingué lloc una conferència de premsa en la qual el Consorci Internacional per a la Seqüenciació del Genoma Humà i el Departament d'Energia, anuncià la culminació del projecte “Genoma Humà” que pretenia escatir la cadena d’ADN completa de la nostra espècie. Aquest treball començà en 1990, amb l’objectiu d’esbrinar la seqüència correcta dels tres mil milions de bases d'ADN que tenim els humans. Comptaren amb un pressupost de 90.000 milions de dòlars. Tot i el gran esforç tècnic i econòmic, poc després es va comprovar que el mapa no el tenien complet del tot, sols havien desxifrat el 92% del total, llavors calgué esperar fins al 2022 perquè la revista Sciencie publicarà definitivament, el genoma complet que llavors comptava amb 3.000 milions de basses, que són les diferents lletres que componen el nostre ADN.

 

Epidèmia del SRAS

El 12 de març l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va llançar una alerta sanitària mundial a conseqüència d’un nou virus que provocava una Síndrome Respiratòria Aguda i Greu (SRAS), popularment coneguda com la pneumònia Xina (El País, 6/4/03).  Es va expandir amb rapidesa i va provocar moltes morts pel sud-est asiàtic. Es va detectar per primera vegada a la província Xina de Guangdong i aquest any s’estenia per Vietnam i Hong Kong.

 

Islàndia tornava a caçar balenes

Després de catorze anys de moratòria, el 17 d’agost Islàndia tornava a autoritzar la caça de balenes. En agost i setembre mataren 36 rorquals d’aleta blanca (Balaenoptera acutorostrata).

 

Un nou continent, una illa de plàstic al mig del Pacífic

El món descobria horroritzat tot un continent de residus flotant al mig de l’oceà Pacífic. Aquesta imatge icònica es va convertir en un símbol de la postmodernitat en la qual estàvem immersos. La novetat d’aquesta nova illa era que l’havien format els nostres residus. És una zona de més de 1,6 milions de quilòmetres quadrats, tres vegades l'extensió de França que conté 100 milions de tones de residus de plàstic que suren entre Califòrnia i Hawaii. El descobridor del “Pacific Trash Vortex” fou el capità Charles Moore que comandava el vaixell Alguita. Quan navegava per una zona molt poc transitada del Pacífic Nord es va trobar amb una immensitat de plàstics flotants. Llavors alertà a l’oceanògraf nord-americà, Curtis Ebbesmeyer (Los Angeles, 1943) que batejà aquesta taca de plàstics com “l’Eastern Pacific Garbage Patch”. L’organització National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) en 1988, ja va preveure la possibilitat de la formació d’un gran cúmul de residus flotants als oceans, arrossegats pels corrents marins. Aquesta acumulació de fem flotant és tan gran que l’han batejat com el “seté continent”, s'estima que té una massa d'aproximadament setanta-nou mil milions de tones i s’estén per una superfície d’1,6 milions de quilòmetres quadrats. (Cf. Day et al. 1988; Lebreton et al. 2018). El pitjor d’aquesta illa de fem és que des d’aleshores no ha deixat de créixer perquè cada volta llancem més brossa al mar. Els darrers anys, estudis d’aquest femer flotant han demostrat que acull tot un ecosistema propi que aprofiten molts organismes vius.

 

Web Crisis Energètica

Es va crear la web Crisi Energètica amb la intenció de convertir-se en un punt de trobada per a raonar sobre els reptes energètics que està comandada per Pedro Prieto. 

El Moviment dels Il·luminats Ateus, els "Brights"

El doctor en biologia Paul Geisert (Ohio, ?-2021) i Mynga Futrell (Harlan, 1944) van presentar el moviment “bright” l'1 de març d’aquest any, davant de la Coalition for the Community of Reason, a Kansas City. Aquest terme anglés que pot traduir-se com a “il·luminat” designa un individu què té una visió naturalista del món, que està marcada per la llum de la il·lustració, que viu lliure de creences sobrenaturals o místiques. Tota la seua filosofia és bassa en una comprensió naturalista de l'univers amb la intenció de convertir els ateus en quelcom positiu per a la resta de la societat que està controlada per les diferents creences religioses i que menysprea als no religiosos. Aquest moviment vol unir tots els ciutadans ateus o agnòstics, als científics racionalistes, als materialistes o lliurepensadors, tots els que perceben la Natura com quelcom regit únicament per lleis naturals, sense cap intervenció sobrenatural. Pretén assolir una societat igualitària en la qual tots els ciutadans que tinguen una visió naturalista del món siguen acceptats per la resta com a participants plens, sense ser menyspreats per ser ateus o agnòstics. Defenen la validesa de l’individualisme tot i que estan convençuts que la unió d’esforços dels il·luminats pot influir en la societat. Volen fugir ser considerats com a negacionistes de la religió, demanen que se’ls accepte als com a posseïdors d’una visió del món saludable. Estan convençuts que unint-se baix el concepte Brights podran obrir opcions polítiques Il·luminades. Pretenen convéncer els agnòstics, als que no saben si Déu existeix o no, que en realitat la major part d’ells són ateus mal informats, per això els recorda que Déu no és necessari per a demostrar el món. Els crítics acusen aquest moviment de ser un engany, un intent d’amagar-se baix un caricatura d’illuminatti davant d’una majoria de la societat nord-americana molt religiosa que creu que els ateus són una amenaça, els margina i menysprea.

 

Desforestació a l’Amazònia

Els boscos de l’Amazònia van perdre aquest any 24.597 km², una superfície equivalent a la de l’illa de Sicília, principalment talaven la selva per a plantar soia.

 

Incendis paorosos a Califòrnia

El mes d’octubre a les muntanyes de San Bernardino, Califòrnia, van patir incendis catastròfics que cremaren 1.500 km², amb pèrdues valorades en 2.000 milions de dòlars, 2.000 habitatges calcinats i 18 morts.

 

Breu història del cotxe elèctric i fundació de Tesla

El primer cotxe elèctric fou el Flocken Elektrowagen que es va fer a Alemanya en 1888, gràcies a Andreas Flocken, fou molt ben acollit perquè entre 1899 i 1900 un terç dels cotxes que circulaven pels Estats Units eren elèctrics. A partir de 1912 començaren a prendre avantatge els vehicles de motor de combustió fins a la crisi del petroli, de 1973 a 1979, on diversos fabricants intentaren introduir al mercat models totalment elèctrics com foren l’Enfield 8000 o el Citicar de Sebring-Vanguard. En 1996 amb l’aparició de les piles de plom-àcid aparegué el EV-1 de General Motors i poc després va eixir a la venda el T-Zero, un biplaça produït per AC Propulsion, que fou el model que inspirà als creadors de TESLA. El mes de juliol d’aquest mateix any, els enginyers Martin Eberhard (Berkeley, 1960) i Marc Tarpenning fundaren Tesla Motors, aviat fitxaren a Elon Musk com a president i arquitecte de productes perquè va invertir 6,5 milions de dòlars. En 2006 començaren a vendre els primers vehicles del model S. Fins a 2008 el multimilionari d’origen sud-africà no es va convertir conseller delegat.

 

PUBLICACIONS

El Grup Au d’Ornitologia d’Onda, amb el suport de la Diputació de Castelló, va editar la “Guia de rèptils i amfibis a la Comunitat Valenciana”, amb textos de Joan Castany i Álvaro i amb il·lustracions de Xabi Barreda i Carbó.

Es va publicar el número 2 de la Revista IBERIS dedicada a la divulgació del coneixement i els ecosistemes del Carrascal de la Font Roja.

La SVO publicà “Aves de la Comunidad Valencian 1999” de CABO, M.J., POLO, A., POLO, M. Aquest treball recollia informació de 288 espècies d’ocells.

Es va publicar el llibre “Biologia i mites dels ocells” de Jesús Villaplana i Ferrer.

Després de cinc anys de treball SEO/BirdLife amb finançament del Ministeri de Medi Ambient van publicar l'Atles dels Ocells Reproductors. Va esbrinar l’estat de les 337 espècies d’aus reproductores que hi havia a l’estat. Per a la seua elaboració comptaren amb el treball de més de 2.000 col·laboradors que obtingueren més de 400.000 registres en 5.600 quadrícules UTM 10x10.

El Ministeri de Medi Ambient va publicar el Mapa Forestal d’Espanya que permet una visió de conjunt de la coberta vegetal de l’estat. Durant el període de 1986 a 1997, l'equip dirigit per Juan Ruiz de la Torre va recollir les dades de la coberta forestal, des de les herbàcies fins als arbres, a una escala 1:200.000 (MFE200). La representació es va fer a escala 1:1.000.000 (MFE1000).

Fonts i referències:

Abocador de Llanera de Ranes:

https://www.ecologistasenaccion.org/wp-content/uploads/adjuntos-spip/pdf/Alegaciones_tipo_Plan_especial_vertedero_Llanera_de_Ranes.pdf

https://www.levante-emv.com/comarcas/2013/03/07/consell-renuncia-vertedero-llanera-asumir-12910927.html

https://www.lasprovincias.es/v/20100518/ribera-costera/personas-contra-vertedero-llanera-20100518.html

https://www.eltemps.cat/documents/el-temps_2015_09_1632_0042_0045.pdf

Abusos Urbanístics No:

http://www.abusos-no.org/

https://urbanismopatasarriba.blogspot.com/2013/12/el-tsunami-urbanistico-valenciano.html

http://www.foguera.com/

https://elpais.com/diario/2005/12/15/cvalenciana/1134677878_850215.html

ADENE. “Boletín especial 1993-2003”.

Aigua per a tots:

https://valenciaplaza.com/del-agua-para-todos-a-exportadores-hidricos-andalucia-tambien-quiere-recibir-agua-valenciana

Algarrobico:

https://www.lavozdealmeria.com/noticia/3/provincia/249016/vida-extra-para-el-algarrobico-el-supremo-no-declara-nula-la-licencia-de-obras

Amenaça urbanística a la Serra Escalona:

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda81.pdf

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda78.pdf

Anul·lació creació d’àrees d’amortiment dels parcs valencians:

https://urbanismopatasarriba.blogspot.com/2009/08/el-supremo-elimina-las-restricciones-la.html

Arenals del Sol, Elx:

https://www.hojadellunes.com/los-origenes-de-los-arenales-del-sol/

Associació Cultural Grèvol de Vistabella:

https://grevol.es.tl/Mem%F2ria-d-h-activitats-Gr%E8vol.htm

Associació d’Amics del Aiguamolls del Sud d’Alacant:

La Matruca (AHSA), número 13, 2003.

Associació Primatològica Espanyola (APE):

https://apespain.org/

https://www.facebook.com/APEspain/?locale=es_ES

Cimera OMC a Cancún:

https://www.jornada.com.mx/2003/09/10/018n2eco.php?printver=1&fly=

Colla Ecologista de Castelló i la reducció de les aus a les platges:

PRADES, R., LLOPIS, A., ORTIZ, J.V. (2003) “El grave declivi del chorlitejo patinegro en Castellón alerta de la destrucción del litoral”. Quercus núm. 214. Pàg. 53.

https://gastrograo.com/el-chorlitejo-patinegro/

Condemna a l’Alcalde de Xeresa:

https://issuu.com/faximil/docs/2003-bcv-105

https://www.ecologistasenaccion.org/18469/condena-de-un-ano-al-ex-alcalde-de-xeresa-por-aterrar-el-marjal/

https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2016/02/06/exalcalde-xeresa-condenado-delito-ecologico-12375424.html

https://www.abc.es/espana/comunidad-valenciana/abci-alcalde-xeresa-declara-autorizo-escombrar-marjal-para-controlar-vertidos-200207020300-110767_noticia.html

Ciutat de la Llum:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ciutat_de_la_Llum

Deforestació a l’Amazonia:

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda89.pdf

El Ecologista números: 34, 35, 36, 38:

https://issuu.com/ecologistasenaccion/docs/ee_34?utm_medium=referral&utm_source=www.ecologistasenaccion.org

https://issuu.com/ecologistasenaccion/docs/_ee35

https://issuu.com/ecologistasenaccion/docs/ee36_20100505_152307

https://issuu.com/ecologistasenaccion/docs/elecologista38

El Moviment Bright:

https://www.the-brights.net/

https://www.xatakaciencia.com/no-te-lo-creas/conviertete-en-bright-y-huye-de-las-sombras-de-la-supersticion

https://luisgpope.blogspot.com/2013/04/los-brights-el-fracaso-de-un-meme_29.html

Especulació a la Vall de la Gallinera:

https://www.eltemps.cat/documents/el-temps_2003_09_1006_0052_0055.pdf

Fem per Bunyol i Macastre:

https://www.levante-emv.com/comarcas/2006/06/20/piden-1-ano-9-meses-13706464.html

https://elpais.com/diario/2003/02/09/cvalenciana/1044821879_850215.html

https://www.levante-emv.com/comarcas/2012/06/07/tsj-evita-macastre-pagar-1-12978325.html

https://elpais.com/diario/2003/03/06/cvalenciana/1046981879_850215.html

Fundació de Tesla i el cotxe elèctric:

https://www.iberdrola.com/sostenibilidad/historia-coche-electrico

Gavina corsa:

Makatsh, W. (1969). “Studies on less familiar birds”. 154. Audouin’s Gull. British Birds, 62-230-232.

Martínez-Abraín, A. (2003). “Una nueva colònia de gaviota de Audouin se instala en la Albufera”. Quercus 212, pp. 12-13.

Muntaner, J (2003). “La Gaviota de Audouin Larus audouinii: visión general de la especie y situación en las islas Baleares hasta 2003”. Documents Tècnics de Conservació. IIª època, num. 10. Govern de les Illes Balears.

Pechuán, L. (1974). “La colonia de Larus audouinii en las islas Columbretes”. Ardeola, 20: 358-359.

Ger-EA Identificar paranys:

https://internatura.org/estudios/Parany-Activos-Inactivos-Abandonados-2003.pdf

Gos rater valencià:

Font: Boix, B. (2004).“El gos rater valencià”. Almaig. Estudis i documents XX. Ontinyent.

Grup Alacant WWF:

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda81.pdf

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda84.pdf

Grup Ecologista Costera, AE-Agró Horta Nord:

https://www.facebook.com/aeagrohortanord/

Grup d’Anellament Alacantí (GAAL):

https://www.facebook.com/Grupo-de-Anillamiento-Alicantino-GAAL-109278153753608

Illa de plàstics al Pacífic:

https://www.fundacionaquae.org/wiki/alarmante-aumento-de-la-isla-de-basura/

https://education.nationalgeographic.org/resource/great-pacific-garbage-patch/

https://quo.eldiario.es/naturaleza/cambio-climatico/q2112198110/isla-basura-pacifico-colonizada-animales-plantas/

Incendis paorosos a Califòrnia:

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda83.pdf

https://elpais.com/diario/2003/10/30/internacional/1067468413_850215.html

Informe Auken (LRAU):

https://www.europarl.europa.eu/doceo/document/A-6-2009-0082_ES.html

Informe Fourtou (LRAU):

http://www.abusos-no.org/Activities/Fourtou.final.es.htm

https://www.domingomonforte.com/urbanismo-ley-urbanistica-valenciana-cambio-o-retoque-estetico/

Informe incendis 2003:

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/temas/incendios-forestales/incendios_forestales_espania_2003_tcm30-132587.pdf

Introducció de la serp de ferradura a Eivissa:

https://www.eldiario.es/caballodenietzsche/lagartijas-serpientes-ibiza-formentera-islas-baleares-especismo_132_9086148.html

Introducció del Castor i del Coipú a la Península:

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda83.pdf

https://climatica.coop/castor-euroasiatico-peninsula-reintroducccion-iegal/

https://www.biodal.es/noticias.php?id=480

https://www.ecologiaverde.com/hay-castores-en-espana-3493.html

https://www.deriosycastores.es/reintroduccion-castor-peninsula-iberica/

https://www.xataka.com/magnet/castores-se-estan-expandiendo-espana-gran-misterio-quien-esta-bombardeando-rios-ellos

https://elpais.com/clima-y-medio-ambiente/2023-10-31/el-misterio-de-los-castores-en-espana-no-se-sabe-cuantos-hay-ni-quien-los-suelta-de-forma-ilegal.html

https://www.euskadi.eus/contenidos/documentacion/koipua_haritzalde/es_doc/adjuntos/Koipuaren_banaketa.pdf

https://www.codastory.com/waronscience/rewilding-beavers-conservation/

Islàndia torna caçar balenes:

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda83.pdf

La Carrasca Ecologistes en Acció:

https://www.carrasca-ecologistesenaccio.org/_antiga/resum-03.html

La Casa Verda, Acció Ecologista AGRÓ:

https://issuu.com/faximil/docs/2003-bcv-103

https://issuu.com/faximil/docs/2003-bcv-104

https://issuu.com/faximil/docs/2003-bcv-105

L’ébola delmà els goril·les:

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda81.pdf

https://www.elmundo.es/elmundo/2006/12/07/ciencia/1165508702.html

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda83.pdf

Legislació País Valencià:

TORNOS, J. (2004) “Informe Comunidades Autónomas 2003”. Instituto de Derecho Público. El Derecho Editores. Barcelona.

Manhattan de Cullera:

https://www.cullera.es/va/noticia/cullera-anulla-conveni-del-manhattan-signat-lepoca-blasco

https://rebelion.org/el-pais-valenciano-ya-cuenta-con-su-manhattan/

https://www.eltemps.cat/documents/el-temps_2005_10_1113_0065_0067.pdf

Mapa Forestal d’Espanya:

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/servicios/banco-datos-naturaleza/millon_tcm30-138206.pdf

Mercavalència:

https://www.mercavalencia.es/es/conocenos/historia-y-cifras/

MOC:

https://www.antimilitaristas.org/Declaracion-ideologica-de-Alternativa-Antimilitarista-MOC.html

NaturAlicante:

https://www.naturalicante.com/

No a la Guerra:

https://issuu.com/revista.barcella/docs/barcella019

Obertura de l’Oceanogràfic:

https://www.eoi.es/blogs/merme/la-ciudad-de-las-artes-y-las-ciencias/

Onada de calor, sequera extrema i dessaladora:

https://elpais.com/diario/2003/02/09/espana/1044745210_850215.html

https://vhispagua.cedex.es/documentacion/noticia/37529

https://www.abc.es/sociedad/20140711/abci-olacalor-2003-desastre-201407111857.html

https://www.meteovigo.es/actualidad/efemerides-meteorologicas-y-conmemoraciones-del-1-de-agosto-ola-de-calor-extrema-en-espana-en-2003.html

https://hispagua.cedex.es/sites/default/files/hispagua_articulo/ambienta/n27/articulo3.pdf

https://www.naturalicante.com/noticias/Noti-sep-2003/noticias-sep-2003.htm

Plantes protegides Énguera ADENE:

https://adene.es/wp-content/uploads/2015/09/GRASILLAa.pdf

https://adene.es/wp-content/uploads/2016/12/NARCISO-TROMP%C3%93N-flor-color-amarillo.pdf

https://adene.es/wp-content/uploads/2020/11/VIBORERA-DEL-CAROIG.pdf

Pacifistes:

PART, E. (2009) “El Moviment per la Pau i l’Antimilitarisme a Espanya: 2003-2008”. Materials de Pau i Drets Humans 7. Generalitat de Catalunya.

Plataforma pel Ferrocarril del País Valencià:

https://arainfo.org/tag/coordinadora-estatal-en-defensa-del-ferrocarril-publico/

Plataforma per la Pau de l’Alcoià i el Comtat:

https://www.carrasca-ecologistesenaccio.org/_antiga/resum-03.html

Plataforma Salvem la Bossarta:

https://www.llibertat.cat/2006/11/2004-la-plataforma-salvem-la-bossarta-lliura-mes-de-1.500-signatures-132

https://www.levante-emv.com/ribera/2019/02/01/plataforma-salvem-levanto-propuesta-construir-13917829.html

https://www.carcaixent.es/es/noticia/saprova-renuncia-com-agent-urbanitzador-del-propietari-bossarta

https://carcaixent.compromis.net/2012/10/27/suprem_contra_urbanitzacio_bossarta/

https://www.facebook.com/profile.php?id=100076984960485

https://www.uv.es/lanuza/LaBossarta.pdf

Primera seqüència del genoma humà:

https://monplaneta.cat/ciencia/publiquen-primera-sequencia-completa-genoma-huma-44899/

Radar a la serra dels Plans:

https://socdepoble.net/2008/05/01/historia-del-projecte-dinstallacio-de-lestacio-radar/

https://www.carrasca-ecologistesenaccio.org/_antiga/radarplans.htm

Rainbow Warrior detingut a València, Greenpeace:

https://elpais.com/diario/2003/06/08/cvalenciana/1055099878_850215.html

https://www.elmundo.es/elmundo/2003/06/25/ciencia/1056544204.html

https://elpais.com/diario/2003/07/09/cvalenciana/1057778277_850215.html

https://www.lavozdegalicia.es/noticia/sociedad/2003/06/13/greenpeace-paraliza-valencia-barco-maderas-ilegales/0003_1750781.htm

Robatori del corredor mediterrani:

https://elpais.com/diario/2003/05/12/espana/1052690414_850215.html

https://www.rieles.com/front/espana-el-correveidile-del-mediterraneo/

https://www.lavozdegalicia.es/noticia/pontevedra/2003/11/03/cascos-renuncia-tirar-toalla-confirma-barcelona-cinturon-pontevedra/0003_2130729.htm

https://elcorredormediterraneo.com/el-corredor/

Salvem el Desert de les Palmes:

https://www.llibertat.cat/2006/11/2003-un-grup-de-veins-boicoteja-les-obres-del-vial-cabanes-orpesa-056

https://elpais.com/diario/2004/04/11/cvalenciana/1081711082_850215.html

https://elpais.com/diario/2004/01/04/cvalenciana/1073247484_850215.html

https://www.levante-emv.com/castello/2005/06/08/plataforma-ribesalbes-salvem-desert-presentan-13875899.html

Salvem El Pinet:

PAVÓN, M.A. (2003) “Sentencia contra una urbanización junto a las salinas de Santa Pola”. Quercus 214, pàg. 52-53.

https://www.grupotortuga.com/Los-tribunales-vuelven-a-dar-la

https://www.grupotortuga.com/Amigos-de-los-Humedales-seguira-la

http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/57625

https://www.lasprovincias.es/elche/201406/10/ayuntamiento-regulariza-urbanizacion-marina-20140610013116.html

Salvem l’Horta de Benimaclet:

https://www.vilaweb.cat/noticia/654958/20030228/salvem-lhorta-benimaclet-enceta-campanya-labsolucio-detinguts-protestes-2001.html

Sentència contra l’alcalde de Pego:

https://cadenaser.com/emisora/2016/04/10/radio_alicante/1460293657_628970.html

https://www.radiopego.com/condemna-de-4-anys-i-sis-mesos-de-preso-i-uns-altres-tants-dinhabilitacio-per-a-carrec-public-per-a-carlos-pascual-per-atemptar-i-lesionar-el-cap-de-policia-local-de-pego-gonal-vicens/

https://ciutadansdeuropa.wordpress.com/wp-content/uploads/2012/03/el-supremo-impone-al-ex-alcalde-de-pego-la-mayor-pena-por-delito-ecolc3b3gico.pdf

https://lamarina.eldiario.es/ca/2016/04/26/condemnat-el-exalcalde-de-pego-carlos-pascual-per-prevaricacio/

https://elpais.com/diario/2007/01/25/cvalenciana/1169756289_850215.html

Sociòpolis:

http://www.geifco.org/actionart/actionart02/eventos/bienales/valencia/intro-valencia.htm

https://valenciaplaza.com/la-torre-de-sociopolis-resucita-culminan-las-obras-tras-mas-de-una-decada-de-abandono

https://mapadevalencia.lopezcuenca.com/sociopolis/

Toll Negre APNAL/Ecologistes en Acció:

https://internatura.org/grupos/apnal/toll_negre1.pdf

https://internatura.org/grupos/apnal/toll_negre2.pdf

Transvasament Xúquer Vinalopó:

MELGAREJO, J. (2016) “Los recursos hídricos: el déficit estructural del agua en la provincia”. Diario Información: Secció especial. Divendres, 28 de octubre de 2016.

https://iuaca.ua.es/es/documentos/documentos/prensa/informacion-deficit-estructural-provincia-2016.pdf

https://www.iagua.es/noticias/espana/iuaca/16/11/01/principal-problema-provincia-alicante-deficit-hidrico

Traspàs de José Maria Mayorga:

https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda83.pdf

http://albox.es/Servicios/IEA/edba.nsf/xlecturabiografias.xsp?ref=832

Un altre Elx és possible:

https://elpais.com/diario/2003/01/27/cvalenciana/1043698684_850215.html

https://www.abc.es/espana/comunidad-valenciana/abci-proyecto-viviendas-playa-ilictana-arenales-enfrenta-vecinos-y-empresarios-200211020300-140942_noticia.html

Verds d’Ontinyent:

Rafel Cano, Coordinadora Ecologista de la Vall d’Albaida “Associacionisme ecologista a la Vall d’Albaida”.

Web Crisis Energètica:

https://www.crisisenergetica.org/

WWF Grup Alacant:

https://www.facebook.com/GrupoLocalWWFAlicante/photos?locale=es_ES

Xúquer Viu:

https://www.diarilaveu.cat/politica/al-xuquer-no-li-sobra-ni-una-gota-daigua-97639/

https://www.diarilaveu.cat/entrevistes/defensar-el-xuquer-tambe-es-defensar-el-pais-valencia-192748/

https://www.diarilaveu.cat/entrevistes/defensar-el-xuquer-tambe-es-defensar-el-pais-valencia-192748/

https://xuquerviu.net/qui-som/

http://www.xuquerviu.es/?fbclid=IwAR3VwXddAJOisrF75Dmyuib8wcqkqEYSVJWsWCzyx0MZ39oXOC2VYVKGms0

Zoo Botànic de Jerez i l’ibis eremita:

QUEVEDO, M.A. et al. (2003) “Estudio en Cádiz sobre la major forma de introducir el ibis eremita”. Quercus 209, pàgs.- 10-11.

  

Música i pel·lícules recomanades: