Joan Pellicer i Bataller (Bellreguard, 1947-2007) als anys setanta acompanyava a Araceli Banyuls i Martínez (Beniopa, 1944) fent concerts enquadrats en la Nova Cançó. Musicava poemes de Màrius Torres i Perenya (Lleida, 1910-1942) i Tomàs Garcés i Miravet (Barcelona, 1901-1993). Ben prompte el deixà, sembla que per a formar-se com a metge. És conegut per ser un pioner de l’etnobotànica valenciana, l’estudi de les relacions dels humans amb les plantes, i pel seu llegat en la fitoteràpia, que és la part de la medicina que estudia les propietats terapèutiques de les plantes.
Pellicer estava encativat per tres interessos, per la tasca del botànic Antoni Josep Cavanilles i Palop (València, 1745-1804), per la cultura popular i per la nostra llengua. Durant més de trenta i cinc anys va recórrer el territori armat amb un quadern, una gravadora i una càmera de fotos. Des de 1980 trepitjà les serres de Xàtiva, el Benicadell, el Montgó, l’Aitana, el Mondúber, la Mariola o el Penyal d’Ifac. Es va centrar a conéixer el Territori Diànic, una de les províncies proposades per al País Valencià, la històrica província de Xàtiva, que formaven les comarques del sud de València i del nord d’Alacant.
Aquest naturalista va fer un estudi de camp de la nostra flora i dels seus usos, però a diferència de la majoria dels botànics, ell s'aturava als pobles per a parlar amb els veïns. Volia aprendre de la saviesa ancestral, per això entrevistà camperols, masovers, ramaders, herbolaris o dones remeieres que coneixien i utilitzaven les plantes per sanar el cos i l'esperit.
 |
| Joan Pellicer i Bataller |
Una volta rescatats eixos coneixements ancestrals a punt de perdre’s, es dedicà a divulgar-los. Per a comunicar utilitzà la nostra llengua, fent servir una prosa acolorida i culta que sonava a poesia. Amb un valencià ple de matisos, ens descobria mil i un detalls de les plantes. A més dels usos medicinals populars ens mostrà tot un ventall d’aspectes que anaven des d’antigues cites literàries que detallaven sorprenents filtres d’amor, ens descobria mil·lenàries tisanes que gastaven els ramaders que vivien aïllats a la muntanya, tot sense perdre el punt de vista científic, el d’un metge.
Tot i ser un esperit lliure que visqué prou al marge del món acadèmic, es va doctorar i va exercir un mestratge molt intens. Donà classes a la Universitat de Gandia, va ser professor de la Universitat d'Alacant. Va impartir cursos d’etnobotànica a la Seu Universitària de Cocentaina i encapçalà passejades guiades pels paratges naturals. Entre 2001 i 2004 col·laborà, entre altres publicacions, amb la revista Mètode de la Universitat de València, fent la sèrie d’articles: Botànica estimada.
La seua primera publicació va ser “Castells
de la Safor” (1986) on feia un repàs dels castells de Borró (Ròtova), Bairén (Gandia), Vilallonga, Palma, Marinyén (Benifairó de Valldigna), Vilella (Almiserà) i Rebollet (la
Font d'en Carròs).
Amb “Lluors de Gaia: paisatge, flora i fauna de la Safor” (1989) va fer una aproximació a la natura mitjançant un àlbum “de cromos”, estructurat en vuit apartats relatius a cadascun dels principals ecosistemes de la comarca, des de vora mar fins a les muntanyes que l’emmarquen. El va editar el Centre de Professors de Gandia amb motiu de la VII Campanya de Cultura a l’Escola propiciada per l’Ajuntament de Gandia.
Haguérem d’esperar a “Herbari breu de la Safor” (1991) perquè trobarà el seu propi estil, una volta assolit dedicà un homenatge a la seua benvolguda terra amb “Bellreguard, verd esguard” (1994).
Amplià mires més enllà de la botànica, fent cròniques de viatges, com foren els llibres “Meravelles de Diània: camins, paratges i paisatges de les Comarques Centrals Valencianes” (1995), d’Edicions del Bullent, o “De la Mariola a la mar: Viatge pel riu Serpis” (1997), on va fer un recorregut vital des del naixement del riu en la serra de Mariola fins a la mar Mediterrània.
“Flora pintoresca del País Valencià”
(1999) de Tàndem Edicions, va descobrir-nos algunes de les meravelles
botàniques més singulars i cridaneres.
Tal volta la seua obra més madura foren els tres volums de “Costumari Botànic”, publicats per Edicions del Bullent (1999, 2000 i
2005). Utilitzà l'estructura de fitxes per a tractar les diferents plantes silvestres
valencianes, incloïa els diversos noms populars, la descripció de l’espècie, les
dades botàniques bàsiques, afegia un recull dels usos que anava il·lustrant amb dites, poemes, referències literàries o cançons dedicades a l’espècie.
Unes altres publicacions foren “Vademècum
de remeis populars diànics”, “Paisatges
de les comarques centrals valencianes” (2007), “Herbes medicinals al País Valencià” i “Ullals de vida: les zones humides al País Valencià”.
Sens dubte el que va fer-lo més popular foren els espais divulgatius que protagonitzà a la televisió. Començà a Gandia Televisió i a partir de 1999 encetà col·laboracions a Radiotelevisió Valenciana (RTVV), dintre del programa Medi Ambient, en l'espai "les nostres plantes". En les seues intervencions mantingué l'estructura habitual que emprava en les seues publicacions, però les presentava en plena natura, assegut al costat de la planta protagonista, acariciant-la mentre ens envoltava amb el seu valencià poètic.
Fonts:
https://www.diarilaveu.com/apunt/84638/naix-el-premi-joan-pellicer
https://blocs.mesvilaweb.cat/blocjaumei/004-qui-es-lhome-pellicer/
https://www.auntirdepedra.com/2022/02/en-record-de-joan-pellicer-i-bataller.html
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada