 |
| Collage RMiB |
El
25 d’abril de 1998 es va produir un dels pitjors desastres ecològics en un parc
nacional a l’estat espanyol. A la localitat sevillana d’Azanalcóllar es va
trencar un mur d’una gran bassa de 200 ha de superfície plena de residus que
pertanyia a la mina els Frares, propietat de la multinacional sueca New Boliden.
Aquest trencament escampà 5,5 milions de metres cúbics de llots tòxics i 1,9
milions de metres cúbics d’aigües àcides formades per una dissolució en aigua
d’altes concentracions d’arsènic, cobalt, crom, coure, mercuri, manganés, níquel, plom, estany, urani i
zinc. Aquesta sopa tenia un pH de 5,5,
una acidesa incompatible amb qualsevol forma de vida.
El marejol tòxic baixà 62 km pel llit del riu
Agrio, però es va desbordar inundant una amplària mitjana de 500 metres. Va entrar
al riu Guadiamar arribant fins a Entremuros, en el límit nord-est del parc nacional
de Doñana, allí aconseguiren aturar el vessament, el 27 d’abril. Aquesta allau de fang
contaminà 4.634 ha de cultius: d’arrossars, cotó, gira-sol, tarongers o
fruiters. Va matar tota la fauna piscícola, aus i tota la vegetació que entrà
en contacte amb eixe còctel mortal. De fet, aparegueren centenars de carpes
mortes, foren tantes que sols el dia 9 de maig es van recollir 24.240 quilos. Ecologistes
en Acció retiraren 7 milions de metres cúbics de llims i 30 tones d’animals
morts 2001 (INFOLIBRE, 13/8/2020). En
els treballs de neteja participaren 800 voluntaris. Un any després de l’accident
un mostreig del llit del Guadiamar mostraren que hi havia nivells molt elevats d’arsènic
un 73% més del permés i un 85% més per al cinc.
La
ràpida actuació de les brigades d’emergències va alçar dics de contenció i en sols dos dies aconseguí aturar
la marea d'aigua i fangs tòxics. Finalment, amb la construcció de basses per al
tractament in situ dels contaminants i mitjançant una canonada desviaren el gruix del marejol tòxic al Braç de la Torre i d’allí fins al
Guadalquivir, enfront de Sanlúcar de Barrameda, evitant més afeccions al parc
de Doñana.
El dia 27 d’abril els tècnics de la Junta autoritzaren el desembassament de la resta de residus que quedaven a la bassa que es va trencar per a poder segellar-la. El 3 de maig la maquinària pesant començà a extraure els fangs tòxics. Per a rentar els llits de les rieres contaminades i els conreus que entraren en contacte amb els tòxics, hagueren de retirar 6 milions de metres cúbics de terra.
 |
| Zona contaminda pel trencament de la bassa, Arxiu RMiB |
Per a fer front a les despeses de control del marejol tòxic Confederació Hidrogràfica del Guadalquivir va demanar un crèdit extraordinari de 4.500 milions de pessetes, i la Junta d’Andalusia un altre de 8.000 milions més. El sinistre provocà la pèrdua de 5.000 llocs de treball, provocant al voltant de 1.800 milions de pessetes. Molts espais naturals valuosos i nombrosos aqüífers es van contaminar, a més de la brutícia que arribà al mar. Fins aleshores fou el vessament de residus miners més gran d’Europa i el segon dels pitjors accidents de la mineria al món.
La Junta d’Andalusia va reclamar les seues despeses de neteja de les terres
contaminades que valorà en 89.867.545 euros, tot i que cost total de la
descontaminació es va valorar en 133 milions d’euros.
Quan
començaren les investigacions es va conéixer que en 1996 el periodista de Canal
Sud José María Montero va parlar amb un antic tècnic anònim que va advertir
sobre la deficient estructura de la presa, avisant que podia rebentar i suposar
una greu amenaça per a Doñana, però ningú no va fer res. En 2001, una volta transcorregut
un temps prudencial, l’empresa Boliden clausurar la mina i tancà la seua filial
a Espanya (INFOLIBRE, 13/8/2020).
Després del desastre
Com
les desgràcies mai venen a soles, un altre cas versemblant es va produir a la
localitat gaditana de San José del Valle. Es va trencar un dels murs d’una
bassa de residus miners de l’empresa Asirosa SA que provocà un vessament de
30.000 m³ de fangs al riu Guadalentín (El País, 3/07/1998).
Tal
volta el més sorprenent és que en 2014 la Junta convocà un concurs públic per a
reobrir la mina que guanyà Magtel i el Grup Mèxic, però l’altra empresa que es
presentà a l’adjudicació va denunciar irregularitats en el procés de resolució.
Una multinacional va traure sucosos beneficis d’una mina sense prendre les
mesures de seguretat adequades, es va produir un greu accident que afecta el
medi ambient i ningú es va fer responsable. L’empastre l’acabarem pagant els
contribuents i al cap d’uns anyets, com no se’n recorden de res, puix li la
donem a una altra empresa!
Ecologistes en Acció denuncià que, potser també hi havia un negoci ocult de
tràfic de residus tòxics. Algunes mines reben residus d’altres empreses per a emmagatzemar-los
en les seues instal·lacions, elles obtenen ingressos extres i els productors de
tòxics s’estalvien molts diners evitant enviar-los a un gestor autoritzat (El Ecologista,
núm. 116).
El procés interminable
El recorregut
processal de la via penal es va tancar en 2002 amb l’absolució dels 21 tècnics de
Boliden implicats. Llavors la Junta d’Andalusia va demandar per la via civil a
l’empresa minera per a recuperar les despeses que provoca l’allau tòxica. El
jutjat que va rebre el cas es va declarar incompetent, això mateix va opinar
l’Audiència de Sevilla en 2003, així com el Tribunal Superior de Justícia
d’Andalusia en 2007. Però el Tribunal Suprem dictaminà que sí que era competent
el primer tribunal i li tornà la trompa al xic, en 2012. Aleshores, vint-i-cinc
anys després començà la tramitació del procés en primera instància.
En el
judici la defensa de l'empresa assegurà que la Junta es va gastar la meitat
dels diners que li reclamava en fer el corredor verd, i no en pal·liar les
conseqüències de l'abocament. Al·legà que ella es va gastar 90 milions d’euros
rentant el primer tram del riu, un 10% del total afectat, i això era suficient.
El mes de juliol de 2023 es va dictar sentència declarant innocent a Boliden i afirmant
que no havia de pagar res! La justificació fou que la Llei de Mines 2994/1982
no obliga a reparar els desperfectes provocats, que sols es podrien reclamar
mitjançant una acció per danys i perjudicis, cosa que no havia iniciat la Junta.
El jutge ho argumentà basant-se en l'article 81 de la Llei de Mines (El País,
28/07/2023).
La
Junta ben segur que recorrerà contra la sentència al·legant que el jutge no va
tindre en compte ni el llibre verd de la Comissió Europea sobre reparació del
mal ecològic, ni el llibre blanc sobre responsabilitat ambiental ni unes altres
resolucions del Parlament Europeu. A
hores d’ara el procés continua el tortuós camí de la via civil sense avançar gaire.
Mentre l’empresa Boliden veu tan clar que no haurà de pagar res més, que no ha
pressupostat cap partida per al pagament d’indemnitzacions.
Les
bones notícies són que hui el riu Guadiamar s’ha convertit en un corredor verd,
tot i que un 7% del sòl encara té nivells elevats de metalls pesants i que la
legislació espanyola va incorporar la responsabilitat ambiental amb la Llei 26/2007,
de 23 d’octubre.
 |
| Collage RMiB |
Fonts i referències:
https://elpais.com/diario/1998/04/26/sociedad/893541602_850215.html
https://ca.wikipedia.org/wiki/Desastre_natural_d%27Aznalc%C3%B3lla
https://www.boe.es/buscar/act.php?id=BOE-A-2007-18475
https://www.ecologistasenaccion.org/297658/25-anos-del-desastre-ambiental-de-aznalcollar/
ARENAS, J. M.ª, CARRERO, G., GALACHE, J., MEDIAVILLA, C., SILGADO, A., VÁZQUEZ,
E. M. (2001). “Actuaciones realizadas tras el accidente de Aznalcóllar”. Boletín
Geológico y Minero. Vol. Especial, 35-56. ISSN 0366-0176
https://www.igme.es/boletin/2001/112_esp_2-2001/2-ACONTECIMIENTO.pdf
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada