Any 1995

Collage RMiB

“No oblideu mai que la gran causa de lluita del futur de la humanitat és la lluita pel medi ambient”.

Nelson Mandela (1995)

ECOLOGISTES

Al Vinalopó Mitjà es va constituir el Col·lectiu Els Verds, Ecologia i Pau de Novelda, que publicaren un butlletí. Des de la seua creació fins aleshores han gestionat un bon grapat d’iniciatives alternatives, com horts urbans, la implantació d’una moneda alternativa i complementària, l’OSEL, molt útil per a intercanviar servicis entre ciutadans, xerrades i activitats de voluntariat ecològic. Al mes de febrer, en el Pinós es va formar l’Associació Ecològica-cultural Xirivell. Col·laboraren amb l’ajuntament per a incorporar publicacions ecològiques a la biblioteca, treballaren en tasques de repoblació forestal i s’encarregaren d’una secció d’ecologia en el butlletí municipal “el Cabeço”. L'Institut Tecnològic del Calçat i Connexes (Inescop) va plantejar la creació d’una planta incineradora a Elda per a eliminar els residus de la indústria del calçat, de l’assaonat i per a recuperar el crom, un metall molt tòxic. Gràcies a la pressió exercida pel Grup Ecologista Tarai l’ajuntament va desistir d’autoritzar les instal·lacions previstes al costat del polígon Camp Alt. José Esparcia, membre de Tarai, conjuntament amb el MOC d’Elda i Petrer representats per Tomás Pérez, feren públic un comunicat oposant-se que els objectors realitzaren la prestació social substitutòria als boscos per a prevenir incendis forestals.

A l’Alcoià es va formar el Col·lectiu Serrella de Banyeres de Mariola, es definien com un col·lectiu crític i activista de la Mariola. Des de 1997 publiquen quadrimestralment la revista "Barcella, Pobles de la Mariola" impresa en paper i de venda al públic. L'equip de redacció el formaren més de vint-i-nou persones entre els quals estaven Vicent Berenguer, Paco Albero, Clara Berenguer i Vicent Belda. Entre els més de 200 col·laboradors que hi han participat trobem noms tan importants de la nostra cultura com Josep Guia i Marín (València, 1947), Pau Alabajos i Ferrer (Torrent, 1982), Vicent Partal i Montesinos, (Bétera, 1960), Núria Cadenes i Alabernia (Barcelona, 1970) o Eliseu Climent i Corberà (Llombai, 1940). Aquest col·lectiu es va adherir a les coordinadores que lluitaren contra el pla eòlic.

A la Vall d’Albaida es va registrar oficialment la Colla Ecologista l'Arrel d’Ontinyent, tot i que encetaren camí en 1990 sota el nom de Colla Ecologista Capità Cap de Canoa. Entre les moltes activitats que mamprengueren destaquen el manteniment d’un viver forestal a la finca Gamellons, la gestió d’un hort urbà i un banc de llavors. El seu impuls i la ferma implantació al territori els ha permés la gestió de finques en règim custòdia del territori. Un dels seus membres més destacat ha sigut Ferran Gandia. Un altre grup que va néixer fou el Col·lectiu Ecologista la Balarma. Aquest any van descobrir una fosa comuna a la finca de Fuset, a Ontinyent, que estava plena de carnívors salvatges morts per verí, llaços i ceps, quelcom prou freqüent a la comarca i que també afectava els animals de companyia. Van lluitar contra la modificació de la carreta del barranc de Bocairent, contra un gasoducte que pretenia travessar la serra Mariola o contra una pedrera de la serra Grossa. Bona part dels membres d’ambdós grups de la Vall d’Albaida provenien del Centre Excursionista d’Ontinyent que fou un important bressol de l’ecologisme.

La Coordinadora Prodefensa del Montgó va encetar una campanya d’enviament de cartes dirigides al conseller de Medi Ambient, Emèrit Bono i Martínez (Sagunt, 1940) i a l’Ajuntament de Dénia perquè ampliaren els límits del parc amb sòl de propietat pública que es pretenia vendre per a fer una nova urbanització de luxe. Aquesta coordinadora estigué encapçalada, entre altres, per Joan Sala i Bernabeu, un veterà naturalista, molt coneixedor dels espais naturals de la Marina Alta des de 1978.

A la Safor estava actiu el Grup d’Ecologia i Lluita (GEL) de Gandia que a més de la promoció de l’ecologia comarcal també realitzaren i divulgaren estudis naturalistes com “Els caragols de la Safor” per part d’Antonio López Alabau (Requena, 1965) o “Els nostres peixos continentals” de Claudi Sendra.

A l’Horta Sud, a Quart de Poblet es va formar la Colla Ecologista l’Àlber per a promoure la defensa del Medi Ambient i l’Ecologia.

Tarsà, postal per a Rita Barberà d'AE-AGRÓ

El mes de gener Acció Ecologista AGRÓ va organitzar una acció reivindicativa per a denunciar les dolentes instal·lacions i el maltractament que provocaven als animals empresonats al zoo de València. Enviaren targetes a Rita Barberà amb una foto i un text signat “figuradament” per Tarsà, el ximpanzé que estava tancat des de 1965 en una xicoteta gàbia. La nota finalitzava així: “Deixeu-nos. No volem ser objectes de fira, tampoc no volem uns quants metres més de presó. No volem la “casa de feres” del Zoo de Vivers, ni volem la nova que ens voleu construir. Deixeu-nos en pau!”

També van denunciar que el Camp de Golf del Saler consumia cada any 5 milions de metres cúbics d’aigua de l’Albufera per a regar les seues instal·lacions i això contribuïa a la mortalitat massiva de peixos per afavorir la manca d’oxigen. Oferiren a l’administració redactar un pla per al tancament de les instal·lacions i per a la regeneració del sòl amb espècies autòctones, amb la participació de la ciutadania en les tasques de repoblació. Evidentment, els responsables de la política mediambiental no feren gens de cas de l’oferiment, ben segur que alguns serien habituals de la pràctica del golf al Parador Lluís Vives.

Foto de la Casa Verda, 1995

El 26 d’abril la Federació Ecologista del País Valencià (FEPAV) va desplegar una pancarta al Micalet de la Seu, al Cap i Casal, commemorativa de l’accident nuclear de Txernòbil de 1986 i recordant que nosaltres continuàvem amb l’amenaça de la central de Cofrents.

El mes de març es va reorganitzar la Federació Ecologista de Castelló, la formaren els grups GECEN, el Col·lectiu Ecopacifista L'Arquet, el GER, el Grup Ecologista de Vilafranca, la Colla Ecologista d’Almassora, la Colla Ecologista de Castelló i APNAL. El Centre Excursionista de Vilafranca va marcar el primer sender de petit recorregut del País Valencià, abalisant un vell camí entre l’Anglesola (Terol) i Culla, en l’Alt Maestrat, activitat que complementaren amb la corresponent topoguia. També començava una nova etapa en la Colla Ecologista de Castelló, amb el pas endavant dels ornitòlegs i naturalistes Ramon Prades i Bataller, Paco González Babiloni i José Vicente Ortiz Olmos.

Els dies 26 de maig i el 2 de juny es van organitzar dues manifestacions davant del ministeri d’Obres Públiques (MOPTMA) a Madrid amb l’eslògan “Salvemos las Hoces del Cabriel”. El ministeri encara continuava encabotat en travessar l’autovia de València al costat del paratge de “Los Cuchillos”.

A València es constituïa la Coordinadora Cívica “Salvem El Botànic”. (Aneu a l’entrada “Salvem el Botànic”).

https://historiaecologistapv.blogspot.com/2023/05/salvem-el-botanic.html

Com a reacció als efectes devastadors d’un incendi declarat a Riba-roja de Túria aquest any, que es va estendre a la Canyada i a la urbanització de la Vallesa, es va formar la Coordinadora Ciutadana per a la Defensa del Bosc de La Vallesa i les Riberes del Túria. Fou el resultat de la integració de 34 organitzacions de vuit municipis, des d’associacions de veïns i organitzacions socioculturals, a més de grups ecologistes. El seu objectiu era aconseguir la declaració d’un parc natural municipal de 1.500 ha per a protegir els boscos, els cultius tradicionals i el llit del riu Túria al seu pas per les comarques del Camp de Túria, els Serrans i l’Horta Oest.

En 2005, la Conselleria de Territori encapçalada per Rafael Blasco Castany (Alzira, 1945) projectà un PAI per a requalificar 330 ha i urbanitzar la meitat del valuós bosc de la Vallesa del Mandor, i protegir la resta. El Consell va proposar comprar el llac, el seu entorn, el jaciment arqueològic de la Lloma de Betxí, tota la pineda cremada per l’incendi de 1994 i les zones de ribera, la resta es requalificaria per a convertir-la en sòl urbanitzable. Aquest pla comptava amb el vistiplau dels batles Vicente Betoret Coll (Vilamarxant, 1972) de Vilamarxant; Francisco Tarazona Zaragozá de Riba-roja de Túria i Francisco Borruey de Paterna.

En 2002 l’Ajuntament de Paterna, donat que la major part de la Vallesa estava dins del seu terme, tornà a demanar la protecció, però la Generalitat va rebutjar-la en 2005. El mes de maig de 2006, només entrar a dirigir l’Ordenació del Territori i Obres Públiques, el conseller Esteban González Pons (València, 1964) va decidir comprar la totalitat del bosc a la família Trenor. Això significà un gran impuls per a la Coordinadora, tot i que els propietaris no acceptaren les propostes inicials en rebutjar el preu de sòl forestal.

El 13 d’abril de 2007 es publicava la declaració del parc natural del Túria que protegia al voltant de 4.660 ha de bosc i 5.000 més d'horta qualificada com de nivell 1, de màxima protecció. En 2018 es va ampliar l’àrea protegida i s’estengué a 17 municipis, la superfície del parc arribà fins a les 16.777 ha.

la coordinadora va decidir continuar activa perquè el parc està enmig d’un entorn periurbà, envoltat zones urbanes, amb centenars de segones residències, polígons industrials i infraestructures viàries que provoquen nombrosos impactes ambientals, per tant, calia continuar defensant els seus valors naturals.

La darrera junta directiva la formen Angel Morales Rubio, Vicente Segarra, Salvador Carrasco, Javier Belmonte Sabater, Francisco Pellicer, Maria Zaragozá, Paco Collado, Esteban Clemente Micó i Mari Carmen Ballester Cuevas. Uns altres membres destacats de l’organització han sigut: Xavier Mayoral Croche (1953-2017), José Palmero, Armando Calatayud, Luis Paris, Francisco Ibáñez, José Durbán, Nieves Prats, Fina Císcar, José Carot, Ximo Ballester Sanz, Javier Picazo, Salvador Martí, Julio Cinta, Felix Araque o Marcos Pérez (Velez Rúbio, 1951-2008).

NATURALISTES

El GER va publicar el primer número del seu butlletí, el “Correo del GER”, que va dissenyar Miguel Tirado Bernat.

La Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO), amb la coordinació de Pedro A. Del Baño Moreno va organitzar el primer Cens Hivernal d'Arpellot de Marjal a l'Albufera de València. A hores d'ara es continua realitzant i el seguiment s'ha estés a la resta d'aiguamolls valencians. En abril editaren el seu primer butlletí en paper, el SERENET. Comptava amb una portada de cartó i quaranta fulles, eixe mateix any publicaren dos números més. L'equip de redacció estava format per Antonio Cabrera Serrano (Medina Sidonia, 1958-2019), Jacinto Lòpez, Francesc Llorens Mocholí, Marco Matilla Calle, Enrique Murgui Pérez i José Antonio Peris Lozano. Van fer proves per preparar censos d’aus rapinyaires en Migració postnupcial a finals d’estiu a Castelló i València i un mostreig d’aus hivernants a la serra Calderona.

La Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO/BirdLife) va crear una delegació local a València i anomenaren a Mario Giménez com al seu representant.

A Sax, l’Alt Vinalopó treballava l’Associació per a la Protecció de l’Entorn Natural (APEN), realitzaven estudis de la biodiversitat del terme, així com controls d’accés a les zones forestals per a facilitar les actuacions en cas d’incendi. El seu president era Sebastián Martínez.

A Alacant es va formar el grup local de WWF/Adena, entre els seus èxits conservacionistes cal destacar la restauració forestal i la construcció de tolls per als amfibis al llogaret d’Orito, al Vinalopó Mitjà o la paralització de l’ampliació del port de Campomanes a la Marina Baixa. També van formar-se grups locals LINCE d’Adena a Benidorm i Elx. A l’Alacantí estigué activa l’Associació Ànec d’Alacant, aquest any encetaren unes campanyes anuals per a escolars sota el títol de “els Ocells Urbans. Iniciació a l'Ornitologia” amb el patrocini de la Regidoria d'Educació i Cultura de l'Ajuntament que es repetiren els cinc anys següents, també organitzaren dos exercicis la campanya “El naturista urbà”.

Es va formar l’associació Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant (AHSA) que treballen a les comarques de l’Alacantí, el Baix Vinalopó i la Vega Baixa del Segura. Mantenen una publicació “La Matruca” que coordinen Óscar Aldeguer i Sergio Arroyo, fan una tirada en paper de 500 exemplars a més d’una versió digital. Aquest grup participa activament en les juntes rectores dels parcs naturals de les Salines de Santa Pola i de La Mata-Torrevella. També fan seguiment d’altres espais naturals com el Fondo d’Elx, l’embassament de Tibi, el riu Montnegre, el Saladar de Fontcalent, els fondos i les llacunes de Rabassa, el Saladar d’Aigua Amarga, el Fondet de la Senieta, el Clot de Galvany, el Pantà d’Elx, l’embassament de Crevillent, els Saladars d’Albatera i de Sant Isidre, El Fondo d’Amorós, la Desembocadura del riu Segura, l’Embassament de la Pedrera i els Saladars d’Arneva. Tenen acords de custòdia compartida per a gestionar espais naturals valuosos com el Toll de la Camamilla als Carrissars d’Elx i han creat el Toll de lo Cabello. Entre el gran planter de naturalistes d’aquesta associació podem destacar a Miguel Ángel Pavón García, Sergio Arroyo Morcillo, Antonio Jacobo Ramos Sánchez, María Luisa Cortés Fernández, Margarita Chazarra Moll, José María Hernández Izquierdo, Sónia Ródenas, Luis Fidel Sarmiento, Vicent Sansano, Francisco Rubio, Manuel Grau, Óscar Aldeguer Peral, Carolina García, Yolanda Iniesta, Luis Javier Falcó, Katia Agulló, José Damián Navarro Medina i Carmen González.

PACIFISTES, OBJECTORS i OKUPES

L'executiu del PSOE volgué desactivar el creixent Moviment d'Objecció de Consciència amb una reforma del Codi Penal, mitjançant la qual no s'aplicarien penes de presó per als insubmisos, però per a compensar contemplaren la imposició de multes i la privació de drets com l'accés a la funció pública, d’entre 10 i 14 anys o el no poder accedir a beques ni a càrrecs públics. Aquestes limitacions van ser definides pels pacifistes com "la mort civil".

Collage RMiB

Des de l’any 1989 funcionava Kasal Popular de València. El d'abril de 1991 ocuparen l'antiga fàbrica de Juan Pampló, que estava abandonada més de deu anys. Les instal·lacions es dedicaven la producció de teixits de seda, comptava amb telers mecànics moguts amb vapor i van afegir les darreres novetats tecnològiques industrials de la seua època. El carrer Flora núm. 6, al barri de la Trinitat, tenia uns mil metres quadrats, hi havia planta baixa i dos pisos amb desenes d'habitacions, a més d’un pati interior i terrasses. Entre les innumerables activitats que organitzaren en 1995 es pot destacar l’organització d’una Assemblea d’Okupes. Publicaren documents informatius com “Nou Codi Penal: criminalització de les okupacions”. Dedicaren molta atenció a la música, organitzaren molts concerts en una sala on podien ajuntar-se fins a 500 persones, com el que va fer el grup Aberrunto el 4 de març. El grup Skaparapid que s’havia creat al mateix Kasal en 1993, publicaren el seu primer disc. Tenien un bar amb terrassa, un menjador, un gimnàs, un taller de serigrafia i uns altres on feien fanzins i revistes, a més d’una sala de projecció de pel·lícules.

La Plataforma per la Insubmissió es concentraren davant dels jutjats del barri de Benalua d’Alacant, per a protestar contra el juí al jove de Benissa, Adolfo Crespo Fullana. Publicaren la revista “La Punxa, fulles insubmises d’Alacant”. Organitzaren tota mena d’actes reivindicatius, com el que protagonitzaren un grup de 14 objectors que es van encadenar davant de la delegació d’Hisenda per a reclamar l’objecció fiscal, que els diners de l’IRPF foren a despeses socials i no a les militars.

Collage RMiB

CRÒNICA DE 1995

El mes de gener la forta sequera obliga a obrir pous al mig de la ciutat de València per a poder regar els jardins. Es va anunciar que l'administració podria requisar pous privats per a proveir a les poblacions. Les marjals costaneres es van quedar pràcticament eixutes i la poca aigua que quedava era de molt mala qualitat. Es va perdre la collita de les tòfones als Ports i al Maestrat que provocaren pèrdues valorades en 1.200 milions de pessetes. Les creïlles i les cebes van arribar a costar 150 pessetes el quilo. En estiu l’aigua embassada era 65% inferior a les reserves dels anys anteriors. L'1 d'agost el Govern va anunciar que faria transvasament de només 37 hectòmetres d'aigua al Segura.

Foto d’Enric Matarredona Coll, Arxiu de Sella.

Sorprenentment, a pesar de la sequera aquest exercici no patirem més que un gran foc, l’únic sinistre que va superar el límit de les 500 hectàrees fou el que van provocar uns desconeguts al barranc de Tagarina (Sella, la Marina Baixa) els dies 13 i 14 de juliol que afectà 502 ha. A casa nostra es van comptabilitzar un total de 467 incendis, per províncies es repartiren de la següent forma: 97 a Alacant, 123 a Castelló i 247 a València. Es van cremar un total de 2.220,4 hectàrees, de les quals 1.220,9 eren de bosc. Les pèrdues econòmiques es van valorar en 248.911.000 pessetes, poc menys d’un milió i mig d’euros. Cal destacar que el 19 de maig va morir un llaurador de Benissa intentant apagar una cremà de restolls que es va escampar als matolls dels voltants. El 29 d’agost moriren dos pilots d’un avió de reconeixement de l’ICONA a Capdet de les Fonts, en estavellar-se l’aparell mentre realitzava un vol de control de femers. Eixe exercici al País Valencià es van crear equips d’experts que investigaren les causes dels incendis, sols deixaren sense determinar un 0,4% dels focs. Les dades van reflectir que el 46,90% dels sinistres eren provocats per negligències, el 31,48% eren intencionats, el 16,0% els provocaven els llamps de les tempestes, un 5,14% eren per unes altres causes i sols el 0,43% no s’havien pogut determinar. Llavors va quedar clar que les causes principals dels incendis eren les negligències i els focs provocats, ambdós motius representen el 78,37% dels que patirem l’any 1995.

Els ecologistes i naturalistes de les comarques del nord van denunciar que bona part de les millors sureres que s’estenien pel barranc de Mosquera, a la serra d’Espadà, les havia comprat un particular per a intentar cobrar subvencions per fer treballs silvícoles que implicaven la destrossa del valuós sotabosc. Llavors, sospitosament, “uns desconeguts” van provocar un incendi al mes de febrer, en ple hivern i es van cremar al voltant de 300 hectàrees d’aquest bosc únic al País Valencià.

La Generalitat encetà un projecte de recollida de tortugues terrestres en captivitat mitjançant la campanya de “Recuperació de les Nostres Tortugues". Es va crear un centre per a intentar reproduir la tortuga mediterrània occidental (Testudo hermanni hermanni) per a procedir a reintroduir-les en la natura.

Collage RMiB

Zaplana i el pacte del Pollastre

Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956) guanyà les eleccions autonòmiques del 28 de maig amb majoria simple. Gràcies al "Pacte del Pollastre", l’acord amb Unió Valenciana, va accedir al govern. Només prendre possessió Zaplana encunyà una frase aclaridora dirigida als seus companys del Partit Popular: "Tranquils, hi haurà per a tots". Tot i que en el repartiment hagué que deixar espai en les empreses públiques Emarsa i Fervasa als regionalistes. La dreta també aconseguí guanyar els ajuntaments de les principals viles del país, a València va revalidar càrrec la batllessa Rita Barberà.

Al poc d’assolir el poder, el PP va anomenar a Vicente Sanz Monlleó (Almenara, 1946) responsable dels recursos humans de la televisió valenciana, Canal 9. Era el mateix polític que quan era president provincial del PP de València el van gravar dient: “... estoy en política para forrarme”. Anys després l’obligaren a dimitir acusat d’assetjament sexual a tres periodistes, que fins i tot arribaren a gravar-lo en un vídeo amb el penis en la mà. L’acusaren davant dels tribunals i en 2015 es va declarar culpable per a evitar entrar en presó, a més degué pagar 135.000 € en indemnitzacions i una multa de 15.660 €.

El mes de febrer, l’omnipresent Aurelio Martínez Estévez (Saragossa, 1947) que encapçalava l’empresa pública València, Ciència i Comunicació SA, va signar el contracte d’execució d’una torre de comunicacions per un valor 14.026 milions de pessetes (97 milions d’euros). El PP va anunciar en campanya electoral que si guanyaven la substituirien per quelcom més barat. Després d’obtenir el govern de la Generalitat, el mes de desembre anunciaren que paralitzaven les obres la torre de telecomunicacions de la Ciutat de les Ciències de València, a canvi van fer el Palau de les Arts que costà 478,5 milions d’euros, prop de cinc voltes més!

Port d’Alacant 1981, foto de l’Arxiu Històric de CAMPSA

Al port d’Alacant feia trenta anys que hi havia grans dipòsits de combustible, propietat de l’empresa CAMPSA. Els veïns feia anys que denunciaven l'impacte mediambiental que suposava tenir els tancs plens d’hidrocarburs tan prop d'habitatges residencials, així com la greu amenaça per a la seua seguretat. Una de les darreres decisions de l’alcalde socialista, Ángel Luna González (Madrid, 1952), va ser arribar a un acord amb l’empresa petroliera perquè es traslladarà al polígon del Bacarot, que es va materialitzar en 1999. En l’espai que van alliberar als molls es va construir el centre comercial Panoramis. Les eleccions municipals les va guanyar per majoria absoluta Luis Díaz Alperi (Oviedo, 1945), candidat del Partit Popular. Estigué al capdavant de la ciutat fins a 2008, quan va presentar la seua dimissió. Tot i que estigué imputat en molts processos judicials per corrupció el van absoldre de tots, excepte en el cas Brugal, on el condemnaren per suborn al pagament d’una multa, l’any 2021.

A la província de València, mitjançant les revisions dels diferents PGOU es van reclassificar 108 milions de metres quadrats de sòl, amb 323 plans de revisions, totalment al marge dels compromisos reflectits en els plans generals. Això implicà que la frontissa litoral tenia més del 50% del sòl considerat com a urbà o com urbanitzable, en el seu primer quilòmetre de costa. Tot mentre la taxa d'urbanització dels deu primers quilòmetres, a partir de la costa era 3,5 vegades superior a la seua població. Els pocs trams costaners que restaven qualificats com a no urbanitzables, no comptaven amb cap mena de protecció ambiental malgrat el seu alt valor paisatgístic i ambiental, per la qual cosa amb el pas dels anys van acabar soterrats sota el ciment. No sols vam perdre aiguamolls i platges per la urbanització, entre les darreries del segle XX i principis del XXI, en l'àrea metropolitana de València vam destruir un 30% de l’Horta, que es va urbanitzar o quedà soterrada baix d’infraestructures.

La Marjal dels Moros es va declarar com a Zona d'Especial Protecció per als Ocells (ZEPA) pel Ministeri de Medi Ambient, a instàncies de la Conselleria d'Agricultura i Medi Ambient. Llavors entrà a formar part de la Xarxa Natura 2000 i també la van declarar com a LIC (Lloc d'Interés Comunitari), en aplicació de la Directiva Europea Hàbitats. La zona protegida tenia extensió de 620,46 ha, de les quals unes 300 hectàrees pertanyien a la zona palustre. Es va inaugurar el camp de golf d’Oliva Nova, pegat a la marjal de Pego-Oliva, es va autoritzar la seua construcció sense fer cap estudi d’impacte ambiental.

Collage RMiB

Aurelio Martínez va encapçalar aquest any les llistes del PSPV a les eleccions municipals per València. Va ser el mateix economista que havia sigut vicepresident de la Caixa d’Estalvis Provincial de València, conseller d’Economia i Hisenda (1993-1995), president de l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) (2004-2009), doctor en Ciències Econòmiques (2009), president de les drassanes públiques Navantia (2009), president de Loteries i Travesses Públiques de l’Estat (2011) amb la tasca encomanada d’intentar privatitzar el 30%, el mateix que en 2013 el van anomenar vicepresident econòmic de la Fundació València Club de Futbol, el mateix que va triar el president de la Generalitat en 2015, Joaquín “Ximo” Francisco Puig Ferrer (Morella, 1959) com a president de l’Autoritat Portuària de València. Aquest polític i economista va ser responsable, entre altres desfetes, de les ampliacions del port i d'enfonsar el València CF, enganyant a l'afició i "regalant” el club (2014) a l'empresari singapurés Peter Lim (Singapur, 1953). Fou el mateix polític que en la campanya de les municipals de 1995, va anunciar en el punt 20 del seu programa electoral: "Mantindrem els límits de les instal·lacions portuàries". Això venia blanc sobre negre en el seu programa de govern, cosa que va oblidar només perdre els comicis davant de la majoria absoluta el PP de Rita Barberà (València, 1948-2016), i que no tornà a recordar quan entrà a dirigir el port (2015-2023), enganyant a tots els valencians. Martínez sempre tingué ben clar a qui hi havia que defensar, als poderosos.

L’Associació de Veïns La Unificadora, que s’havia format en 1993 per oposar-se la construcció d’una estació transformadora elèctrica al barri de la Punta de València, guanyaren el juí a Iberdrola i aconseguiren aturar la seua construcció, perquè el projecte no comptava amb el perceptiu Estudi d’Impacte Ambiental.

El deu de març traspassava Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 1942-1995) i ens deixava orfes, sense cançons de llibertat. “Em creureu mort. Jo no hauré mort. Faré vacances!”

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Aquest va ser el darrer d’un llarg cicle de quatre anys de sequera. Les reserves d’aigua es quedaren en una mitjana de 15% als embassaments dels sud peninsular. Finalment, les copioses pluges del mes de desembre van permetre donar per finalitzat aquest perllongat període de restriccions en el subministrament d’aigua que afectaren dotze milions d’espanyols. La greu crisi impulsà al govern a l'elaboració del Pla Hidrològic Nacional (PHN). També tinguérem espai per assabentar-nos de notícies esperpèntiques: un vaixell que duia aigua de l’Ebre cap a Mallorca hagué de buidar-la al mar perquè, en arribar trobaren que tenia sabor a pintura! (El País, 17/4/95).

Collage RMiB

El govern socialista continuà amb el seu deteriorament pels casos de corrupció generalitzada. El 27 de febrer Luis Roldán Ibáñez (Saragossa, 1943-2022) director de la Guàrdia Civil entre 1986 i 1993, el detenien a Bangkok (Tailàndia) per a conduir-lo a Madrid, després de tres-cents cinc dies de fugida per diversos continents.

Continuava el procés judicial contra els GAL (Grups Antiterroristes d’Alliberament), conduït pel jutge Baltasar Garzón Real (Torres, 1955). Va ser el mateix que en 1993 s’havia presentat com a independent en les llistes al parlament pel PSOE, escó del qual va dimitir aviat, decebut perquè no compliren les promeses que li van fer des de la cúpula del partit socialista. En tornar a la carrera judicial, el mediàtic i controvertit magistrat va ordenar imputà als alts càrrecs socialistes encarregats de la direcció de les forces de seguretat. Els encausats intentaren exonerar-se afirmant que complien ordres, llavors acusaren els seus superiors, arribant fins al màxim responsable, el president Felipe González Márquez (Sevilla, 1942). Això era arribar massa lluny per a la “independència” de la justícia, que sols encausà i condemnà al ministre d’interior José Barrionuevo Peña (Berja, 1942), secretaris d’estat, al governador civil de Biscaia, a dirigents socialistes d’Euskadi, guàrdies civils i policies.

Després de deu anys d’haver trobat dos cadàvers soterrats en cal viva a Aigües, es va fer públic que havien pogut identificar els cossos, pertanyien als presumptes membres d’ETA: José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, desapareguts en 1983. Els havien segrestat els GAL a França, els conduïren detinguts a la caserna de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo. Com es va demostrar en el juí, el General Enrique Rodríguez Galindo (Granada, 1939-2021) ordenà torturar-los per a traure’ls informació, però quedaren tan malferits i marcats que per amagar les tortures ordenà que els dugueren a Alacant per a assassinar-los. En arribar a l’Alacantí, obligaren als joves malferits a cavar la seua pròpia tomba i després els mataren de tres tirs al bescoll. Molt democràtic tot!

Les sospites de corrupció no es limitaven al govern socialista, part dels coneguts com els “yuppies” de l’economia espanyola, és a dir, uns joves banquers, originalment advocats de l’estat, amb una estètica molt elegant, cabells engominats, tirants i mans llargues per als diners, els investigava la justícia. En veure’s acorralats intentaren implicar en diversos delictes al rei i a Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930).

Collage RMiB

Mario Conde Conde (Tuy, 1948) era president del banc BANESTO, al qual condemnaren l’any 2000 a vint anys de presó per apropiació indeguda i falsedat documental, dels quals sols en va complir quatre. Va afirmar que el rei li devia molts favors i que no va fer res per ajudar-lo quan el van encausar. En declaracions va insinuar que ell sí que col·laborà directament per a evitar que es coneguera la relació del monarca amb alguna de les seues amants que intentà fer-li xantatge, a més va assegurar que va ocultar 85 milions d’euros a Hisenda, tot i que en eixos moment era inviolable en estar cobert per la immunitat que li atorga la constitució.

D’altra banda, Francisco Javier de la Rosa Martí (Barcelona, 1947) va ser condemnat a cinc anys de presó en 2006 per desfalc i apropiació indeguda de 375 milions d’euros i per provocar la posterior fallida del Grup Torras (KIO). Va acusar el rei Joan Carles I (Roma, 1938) de cobrar comissions en diners negres i també implicà al president de la Generalitat de Catalunya i al banc de Santander que encapçalava el totpoderós Emilio Botín-Sanz de Sautuola García de los Ríos (Santander, 1934-2014), evidentment ningú en el govern ni en la justícia volgué aprofundir en aquestes acusacions ni investigaren res. Per aquest cas, a Manuel Prado y Colón de Carvajal (Ecuador, 1931-2009), amic íntim del rei, administrador i testaferro seu, el van condemnar a tornar 12 milions d’euros i a dos anys de presó, tot i que sols estigué dos mesos tancat.

El 18 de desembre, Francisco Javier Solana de Madariaga (Madrid, 1942), fins aleshores ministre d’afers estrangers espanyol, va prendre possessió com a secretari general de l'OTAN. En deu anys els dirigents socialistes van passar de defensar l’eixida de l’organització militar atlantista a comandar-la!

L'estat va crear l'Organisme Autònom dels Parcs Nacionals (OPAN), fou el resultat de la unió de l'antic ICONA i de l'Institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari (IRYDA). Assumia les funcions d'ambdós organismes, entre altres la gestió dels parcs nacionals o la gestió de finques del Patrimoni de l'Estat com Valsaín, Lugar Nuevo de la Corona o Quintos de Mora. El 23 de juny es va dissoldre definitivament l’ICONA que s’havia creat en 1971, al llarg de la història va ser molt criticat per ecologistes i naturalistes, perquè a l’hora de prendre decisions, sempre va prevaldre l’opinió dels tècnics. Uns alts funcionaris més acostumats a treballar en despatxos vuitcentistes, allunyats de la natura, de la seua realitat i problemàtica de conservació, sols preocupats per a obtenir rendiments econòmics de la gestió forestal.

La llei Orgànica 10/1995, de 23 de novembre, establia el nou Codi penal. Per primera volta recollia la tipificació de delictes contra el medi ambient. En l’article 336 va definir l’ús de verí com a mètode de cacera no selectiva, en el 337 regulava el maltractament animal i al 337 bis va especificar el delicte d’abandonament d’animals de companyia.

Llei 3/1995, de 23 de març, de Vies Pecuàries, substituïa l’anterior de 1974. El seu objectiu era la protecció d’un patrimoni públic de més de 125.000 km de camins que utilitzaven tradicionalment els ramats transhumants, en els seus desplaçaments estacionals a la recerca de pastures.

El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) espanyol va paralitzar l’activació de la nuclear de Sorita (Guadalajara) que estava aturada des de 1994, en trobar una nova fuita en la tapa que segella el reactor d’Unió Fenosa, quan ja duien gastats 1.100 milions de pessetes en les primeres reparacions (EL PAÍS, 29/3/95). També van fer públic que la nuclear de Trillo tenia 50 anomalies greus (EL PAÍS, 4/5/95).

Collage RMiB

El Consell d’Europa va designar aquest exercici com l’Any Europeu de la Natura amb l’objectiu d’impulsar la conservació de la natura que restava fora dels espais protegits. El ministre Josep Borrell Fontelles (Pobla de Segur, 1947) encapçalà la delegació espanyola, en la seua intervenció va afirmar que les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle de l’estat continuarien augmentant perquè no arribaven a la mitjana de la Unió Europea. Tot el continent europeu tenia previst augmentar les emissions un 8% respecte de les de 1990. Cal recordar que aquest exercici entrava en vigor la prohibició de la producció de CFC a la Unió Europea, malgrat això el govern espanyol donà autorització a l’empresa Elf Atochme per a fabricar 8.800 tones. El 28 de març començà la primera cimera contra el Canvi climàtic (COP1), a Berlín. Van participar delegacions de 130 estats que reconegueren que no havien pres mesures de reducció de gasos CFC. Llavors es va acordar el Mandat de Berlín, que exigia als estats l’obertura de negociacions per a establir objectius quantitatius i terminis concrets, per a materialitzar la reducció d’emissions, l’any 2000.

L'11 de maig de 1995 a la ciutat de Nova York, més de 170 països acordaren estendre el Tractat de No Proliferació Nuclear de manera indefinida i sense condicions.

El 19 de setembre de 1995 el terrorista estatunidenc Theodore John Kaczynski “Unabomber” (Chicago, 1942) va aconseguir que el seu manifest titulat «La societat industrial i el seu futur», fora publicat als diaris Washington Post i New York Times. (Si voleu ampliar informació aneu a l’entrada “Kaczynski: crítica de l’anarquisme primitivista”).

Collage RMiB

La multinacional britànic-holandesa Shell no suportà les pressions dels ecologistes i va anunciar que desistia dels seus plans per a enfonsar una plataforma petroliera en desús, la Brent Spar. Aquesta instal·lació gegant tenia un pes de 14.500 tones i estava ancorada a 150 milles de les costes d’Escòcia, al mar del Nord. Els ecologistes ho aconseguiren anunciant un boicot internacional al consum dels seus productes, tot mentre GREENPEACE va fer públic un informe del ministeri d’agricultura britànic que qualificava l’enfonsament d’aquesta plataforma com a molt perillós per al medi i molt contaminant. Finalment, l’empresa la va remolcar a terra per a desballestar-la, la qual cosa li costà prop de 50 milions de lliures esterlines. Gràcies al ressò mediàtic internacional d’aquesta victòria ecologista, la Convenció Internacional de Protecció del Medi Marí a l’Atlàntic Nord (OSPAR) aprovà una moratòria per a l’eliminació d’instal·lacions de gas i petrolieres, enfonsant-les al mig de l’oceà.

Collage RMiB

El 9 juliol uns comandos de la marina francesa prengueren control del vaixell ecologista de Greenpeace, Rainbow Warrior II quan es dirigia cap a l’atol·ló de Muroroa, per a intentar impedir la represa de proves nuclears del govern gal. Als francesos no els va importar gens que les proves atòmiques coincidiren amb l’aniversari del 10 de juliol de 1985, quan a Auckland els serveis secrets enfonsaren el primer vaixell Rainbow Warrior, matant un fotògraf portugués. L’endemà de l’abordatge dos activistes aconseguiren entrar al polígon nuclear de la Polinèsia, pujaren a una plataforma evadint les fortes mesures de seguretat de l’exèrcit i aconseguiren ajornar l’explosió. L’1 de setembre dos submarinistes de Greenpeace tornaren a entrar a la llacuna de l’atol·ló on anaven a continuar amb les proves nuclears i obligaren aturar l’assaig. A París continuaven les manifestacions d’ecologistes reclamant la finalització de les explosions nuclears al Pacífic. El dia quatre, quan estava previst l’explosió nuclear, dues embarcacions neumàtiques dels ecologistes tornaren a entrar a la zona de seguretat i evitaren la seua detonació. Finalment, els militars francesos optaren per activar l’artefacte de 20 quilotones a les 23.30 hores. El 2 d’octubre tornaren a detonar una altra bomba de 100 quilotones, sense fer cas de les protestes internacionals generalitzades.

Fonts i referències:

Carta del ximpancé Tarsà (AE-Agró) a Rita Barberà:

https://valenciablancoynegro.blogspot.com/2014/04/tarzan-fue-un-icono-de-valencia.html

Coordinadora de Defensa dels Boscos del Túria:

http://la-eliana.blogspot.com/2006/04/el-consell-abandona-su-plan-para.html

http://la-eliana.blogspot.com/2006/04/la-ribera-del-turia-uno-de-los.html

http://coordinadorabosquesturia.blogspot.com/

Kasal Popular de València:

https://mapadevalencia.lopezcuenca.com/kasal/

La Vaca Mocosa:

https://archivodemocracia.ua.es/it/documentos/moc-pv/boletines/la-vaca-1995-7.pdf

https://archivodemocracia.ua.es/fr/documentos/moc-pv/boletines/la-punxa-1995-0.pdf