 |
| Collage RMiB |
Per evolució entenem la descendència d’un primer organisme, la seua multiplicació, el seu canvi i diversificació progressiva, amb un augment de la complexitat de les espècies al llarg del temps.
Hui en dia l’evolució de les espècies ha deixat de ser una teoria per a explicar el canvi, la diversificació i l’augment de la complexitat dels éssers vius per a convertir-se en una llei biològica general a la qual estem sotmesos tots els éssers vius i que, a més ens permet estructurar-los.
Una altra qüestió complexa és si aquest canvi es tracta d’un procés mecanicista i aleatori o, per contra, és quelcom coherent i organitzat, és finalista, perquè lluny de ser una successió caòtica tendeix cap a la complexitat i l’expansió. La principal qüestió és que llevat de si es va originar per un impuls inicial o per l’atzar, o si hi ha un objectiu final o no, el que és clar és que la Llei de l’Evolució està demostrada. Doncs anem a submergir-nos en gran viatge per la història científica i filosòfica de la humanitat intentant respondre qui som!
Anaximandre (Milet, 610-546 aC) va suggerir que els primers animals vivien en l'aigua, en evaporar-se i convertir-se fang els animals que van sobreviure, canviaren per a sobreviure i donaren origen als animals terrestres.
El flux dels éssers (Panta rei).
Heràclit d’Efes (Efes, 540-480 aC) concebia l’evolució com un procés amb un desenvolupament racional, d'acord amb el Logos. El fonament de tot era el canvi incessant, tot es transforma en un procés de continu naixement i destrucció, al qual res escapa. Es tracta d’un flux universal dels éssers (πάντα ρεῖ) i l'esdevenir està impulsat pel conflicte: “la guerra (pólemos) és el pare de totes les coses”, que ben bé es podria interpretar com la competència, la selecció natural, és la que provoca el canvi o l’evolució.
“Tot el que existeix en l’univers és fruit de l’atzar i de la necessitat”. Demòcrit (Abdera, 460-370 aC) va proposar que tot el que existeix és etern, tot i que les coses estan en constant canvi. Va afegir que si una cosa existeix, llavors ha de ser eterna perquè, com deia Parmènides (Vèlia, 515-470), «res no ve de res». Això era possible perquè l’univers estava construït per àtoms, indivisibles que formaven totes les coses, que es presentaven en formes i dimensions diferents i això originava la diversitat. Aquestes partícules es podien combinar de diferents formes i això provocava els canvis de les formes.
El Preformacionisme.
Un altre grec, Leucip de Milet (segle V aC) en l’obra “De rerum natura” va defensar el preformacionisme, afirmant que el desenvolupament d'un embrió no és més que el creixement d'un organisme que estava ja prèviament format (homúncul).
La teoria Epigenètica.
Hipòcrates (Cos, 460-370 aC) i molt més tard Galè (Pèrgam, 129-216), proposaren la teoria epigenètica. Asseguraven que els embrions estaven fets d’una mescla de substàncies materna i paterna, que en el procés de desenvolupament s'anaven diferenciant progressivament i creaven els diferents òrgans. La força formativa responsable de tal diferenciació provenia de la pròpia matèria o de diferents ànimes de naturalesa ambigua, o fins tot, podrien ser resultat de l’impuls d’una Divinitat.
Processos Naturals Aleatoris.
Empèdocles d’Agrigento (Acragante, 490-430 aC) creia que els primers éssers vius provenien de la terra i les espècies van sorgir mitjançant processos naturals aleatoris sense cap organitzador o causa final.
El filòsof taoista xinés Zhuangzi (Shangqiu, 369-288 aC) va assenyalar que les formes de vida tenen l’habilitat per a transformar-se per adaptar-se al seu entorn, una idea molt generalitzada de les creences taoistes.
La biodiversitat, resultat d’una divinitat suprema.
Aristòtil (Estagira, 384-322 aC) pensava que el món natural era resultat d’una concepció creacionista i restava estàtic. En la seua obra “Historia Animalium” va relacionar primer i després classificà als éssers vius segons la complexitat de l'estructura i la funció. Va classificar als éssers vius en "animals amb sang" (vertebrats) i "animals sense sang" (invertebrats) i constatà que els organismes superiors manifestaven més vitalitat i capacitat de moviment. Llavors cada tipus d’animals seria un esglaó d'una escala, l'escala natural, per tant, això implicava que estava elaborada per una ment divina suprema.
El poeta i filòsof Tito Lucreci Caro (99-55 aC) fou divulgador de l’evolucionisme. En la seua obra mestra “De rerum natura” (Sobre la naturalesa de les coses) va explicar en vers les teories del seu mestre Empèdocles. Afirmava que l'univers funcionava a través de mecanismes naturalistes, sense cap intervenció sobrenatural. Va deixar escrits els fonaments de la teoria evolucionista de l’exaptació, la qual afirma que un caràcter, tot i que realitze una funció, no el va formar la selecció natural per al seu ús actual. Traduït: res ha nascut en el nostre cos amb la finalitat amb la qual estem usant-lo; a l'inrevés, el nascut engendra l'ús. Amb un eixample es veu més clar: les orelles van aparéixer abans de l’oïda. Tant per a Lucreci com per a Heràclit tot es troba en flux perpetu i tota forma té el seu naixement i mort, des dels éssers vius individuals fins a la fàbrica sencera del món i el cosmos.
1651. L’Epigenisme.
William Harvey (Folkestone, 1578-1657) va introduir el terme "epigènesi". Es tracta d’una teoria embriològica segons la qual l'organisme no estaven formats en els començaments de vida del zigot, sinó que es desenvolupaven com a resultat d'un procés de diferenciació a partir d'un origen material relativament homogeni. Per tant l'epigenisme s'oposava al preformacionisme.
El filòsof racionalista francés: René Descartes (Le Haye, 1596-1650), va proposar un model mecanicista segons el qual els òrgans apareixien epigenèticament gràcies a lleis de la mecànica, com la que defensava que els moviments de les partícules eren provocats per la calor. Creia que la matèria estava dividida en dues classes basades en el seu comportament respecte a la calor: orgànica i inorgànica. El material inorgànic podia ser fos, però sempre podia ser recuperat suprimint la font de calor. Els compostos orgànics canviaven de forma amb l'escalfament i no podien ser recuperats en suprimir la font de calor.
Carl von Linné (Råshult, 1707-1778) va establir el sistema de classificació de les espècies dels regnes animal, vegetal i mineral que continuem utilitzant. Com tota la tradició científica cristiana que li havia precedit, estava convençut que tota la biodiversitat era una creació divina i immutable, tot i que arribà a reconéixer una mena de transformació de les espècies, en les seues cartes a Abraham Bäck (Söderhamn, 1713-1795).
1749. Evolució i degeneració.
Georges Louis Leclerc, comte de Buffon (Montbard, 1707-1788), acceptava l’existència dels canvis evolutius, però en sentit invers. El Creador va fer el cavall com a espècie clímax entre moltes més, una part de la seua població va degenerar i provocà el sorgiment del ruc. Es va enfrontar al preformacionisme de la seua època en postular l'existència de "molècules orgàniques", entitats primitives i incorruptibles que constituirien tots els éssers vius, unint-se per "intussuscepció" (Sistema de creixement per la intercalació d’un material, de la mateixa natura o no, sobre un altre de ja existent) al llarg de l’embriogènesi.
Caspar Friedrich Wolff (Berlín, 1733-1794) va ser un dels fundadors de l'embriologia i recuperà la teoria de l’epigènesi defensada per Aristòtil i William Harvey. 1762. La primera volta en utilitzar la paraula Evolució. En la seua obra “Consideration sud els corps organisés”, el biòleg suís Charles Bonnet (Ginebra, 1720-1793) va emprar la paraula evolució per a descriure els canvis que tenien les espècies. Creia que el Gènesi es van crear els gèrmens (quelcom interior, invisible i indestructible) el que canviava sols eren les formes exteriors dels éssers.
El naturalista Jean-Baptiste Lamarck (Bazentin, 1744-1829) al seu llibre “Philosophie Zoologique” (1809) va establir la sistematització de la història natural i va formular la primera teoria per a intentar explicar l’evolució biològica. Defensava que Déu havia creat una ampla varietat d’organismes simples que estaven preparats per a poder adaptar-se als canvis de l’ambient, per això evolucionaven. Creia que les transformacions adquirides mitjançant l’ús o desús en la vida d’un organisme, es podien transmetre a les següents generacions. Reconeixia que hi havia una tendència de canvi perquè els éssers senzills es desenvoluparen cap a la complexitat. Va dir que: “La necessitat produeix nou òrgans, aquests assoleixen un desenvolupament proporcional al grau d’ús al qual siguen sotmesos i totes les característiques adquirides són transmeses a la seua descendència”.
El pare fundador de la paleontologia i l’anatomia comparada Georges Cuvier (Montbéliard, 1769-1832) s’oposava a la Transmutació. Afirmava que una forma fòssil no canviava, per això mateix es va dedicar a la classificació taxonòmica. Les espècies extingides serien víctimes de grans catàstrofes, com fou el diluvi universal.
Els estudis del desenvolupament dels embrions de les aus de Heinz Christian Pander (Riga, 1794-1865) van ser fonamentals per al triomf de l’epigenisme sobre el preformacionisme. Estava convençut que els éssers orgànics tenien metamorfosi, tan individual com en l’àmbit d’espècie.
Karl Ernst von Baer (Piibe, 1792-1876) en la seua publicació "Ovi Mammalium et Hominis genesi" (1827) va descriure el desenvolupament dels mamífers a partir de l'òvul. Va demostrar per primera vegada l'existència de l'òvul i dels estadis de blàstula i notocordi del desenvolupament embrionari. Va descriure com els embrions divergien progressivament a partir d'estadis relativament homogenis i se n’anaven diferenciant en funció de la classificació taxonòmica, partint dels trets propis del grup, fins a desenvolupar els propis de la seua espècie. En comprovar que en els primers estadis del desenvolupament embrionari no es presentava cap tret propi dels organismes adults, va pensar que això refutava la teoria preformacionista. Es va convertir en un dels principals crítics de la teoria de l'evolució de Charles Darwin, adoptant la perspectiva teleològica de l’evolució.
L’advocat i geòleg Charles Lyell (Kinnordy, 1797-1875) publicà el llibre “Principles of Geology” (1830). En ell defenia que les transformacions de la terra es produïren lentament, en períodes molt llargs, per tant, el planeta no s'hauria mantingut inalterable com es pensava fins aleshores. Respecte de la vida creia que s'havien donat períodes alternatius d'extinció i amb uns altres de creació d'espècies. Sospitava encertadament que el moviment dels continents hauria originat profunds canvis climàtics i moltes espècies, com que no podien migrar o competir amb altres, s'haurien extingit, sent substituïdes per unes altres creades mitjançant lleis naturals.
El naturalista Robert Chambers (Peebles, 1802-1871) va publicar de forma anònima l’obra “Vestiges of the Natural History of Creation” on defensava un origen evolutiu per al sistema solar, la Terra i els éssers vius. Es va basar en el fet que l’home estava sotmés a les lleis naturals, en què el registre fòssil demostrava una progressió del més simple cap al més complex, sospitava que la matèria inorgànica podia esdevenir en matèria viva o que els fills es pareixien als seus progenitors. Finalitzava afirmant que l’evolució tenia una direcció i objectiu, l’aparició de la nostra espècie culminaria un pla establert prèviament.
El naturalista Herbert Spencer (Derby, 1820-1903) dos anys abans de la publicació de Darwin ja tenia la seua pròpia explicació de l’evolució i a més era prou diferent. Molt de temps es va pensar equivocadament que tota la seua obra era posterior i estava basada en la de Darwin perquè la publicació de “First Principles of a New System of Philosophy” (1862) va ser posterior a “L’origen de les espècies” (1859). En realitat Spencer va anar més lluny que Darwin, estava convençut que l’evolució no només era un canvi físic dels éssers vius, era quelcom més ample que també ocorria en la ment, la cultura i en les societats humanes. Va postular que totes les estructures en l'univers es desenvolupen a partir d'una homogeneïtat simple i tendeixen cap a la complexitat i a l’heterogeneïtat, per tant, aquest procés evolutiu és una llei universal, que s'aplica tant a les estrelles i les galàxies com als organismes biològics, a l'organització social o a la ment humana. Estava convençut que l'evolució tenia una direcció marcada i un objectiu final, la consecució d'un estat d'equilibri.
El zoòleg que va crear la branca de la biogeografia, Alfred Russel Wallace (Usk, 1823-1913) era creient i va partir del concepte de transmutació de les espècies de Jean-Baptiste Lamarck, entre altres. Però com no es conformava del tot va planificar una expedició a l’Amazones per a refutar o rebatre l’evolució de les espècies. Després diversos viatges naturalistes més va adonar-se que la selecció natural era la que provocava l’evolució i que el factor més important per a provocar-la eren els canvis en el medi, en l’entorn local.
Charles Robert Darwin (Shrewsbury, 1809-1882), després de fer un viatge naturalista de cinc anys i donar la volta món, va escriure “L’origen de les espècies” (1859). En ell defensava que la selecció natural era el principal motor de la diversificació i evolució de les espècies biològiques, mitjançant uns canvis lents i graduals, principalment per la competició entre individus de la mateixa espècie per a sobreviure i aconseguir reproduir-se, la selecció sexual.
El biòleg i filòsof Thomas Henry Huxley Ealing, 1825-1895) va ser un dels principals defensors de la teoria de l’Evolució de Darwin. Va protagonitzar un debat sobre l’origen de les espècies amb el principal defensor del creacionisme molt seguit al Regne Unit, el bisbe d’Oxford: Samuel Wilberforce (1805-1873).
Gregor Johann Mendel (Heinzendorf, 1822-1884) va presentar les seues lleis en 1865 i l’any següent publicava “Versuche über Plflanzenhybriden” (Experiments sobre hibridació de les plantes) en el qual descobria els caràcters que transferien les característiques d’una generació a la següent. Fou molt ignorat fins a 1909 quan el botànic genetista Wilhelm Ludvig Johannsen (Copenhague, 1857-1927) va identificar que els caràcters de Mendel, en realitat eren els gens.
Ernst Heinrich Philipp August Haeckel (Potsdam, 1834-1919) va exposar de forma sistemàtica la Teoria de la Recapitulació, defensava que el desenvolupament d’un embrió reflectia la història evolutiva de la seua espècie. En el procés de creixement dels embrions humans es veu com en principi tenen forma de peix, després de rèptil per a finalitzar com a mamífer. El problema és que anys després es va demostrar que els rèptils es van originar a partir d’uns mamífers que s’havien separat molt prompte de la branca principal.
George John Romanes (Kingston, 1848-1894) va encunyar el terme Neodarwinisme referint-se específicament a la versió de l’Evolució de les Espècies que va proposar Alfred Russel Wallace. La teoria de la selecció cèl·lular. Wilhelm Roux (Jena, 1850-1924) creia que les parts de l'embrió tenien autonomia a l’hora de desenvolupar-se. En la seua obra “Der Kampf der Teile im Organismus” (1881) va comparar la lluita per la supervivència entre els organismes amb la competició entre les parts d'un organisme en desenvolupament (teoria de la "selecció cel·lular").
1882. La mutació com a motor de canvi i l’evolució a salts.
William Keith Brooks (Cleveland, 1848-1908) no creia que la selecció natural fora el principal motor de l’evolució, pensava que era molt més determinant la mutació, per tant, després d’un llarg període estàtic, una mutació produïa una evolució en un bot, així el va exposar al seu llibre “Heredity” (1882).
1892. El plasma germinal Neodarwinista.
El biòleg August Weismann (Frankfurt del Main, 1834-1914) va afirmar en l’obra “Das Keimplasma: eine Theorie der Vererbung” (1892) que l’herència es basava en la immortalitat del plasma germinal, produït per la unió de l’esperma i l’òvul. L’evolució dependria de la transmissió de les variacions adquirides i acumulades al llarg de les generacions. Es va adonar que les deformacions o característiques adquirides al llarg de la vida d’un individu no es transmetien a les següents generacions. Per tant, es va convertir en un ferm defensor de la selecció natural com a responsable de l’evolució i en un neo-preformacionista.
1893. L’evolució ortogenètica.
Dos zoòlegs impulsaren la idea de la progressivitat de l’evolució, Johann Wilhelm Haacke (Clence, 1855-1912) va experimentar amb ratolins i va proposar un sistema d’herència similar al de Gregor Mendel en el qual les cèl·lules eren les unitats hereditàries. Considerava que l’evolució era un procés de canvi que tendia cap a la perfecció. El que popularitzà l’evolució ortogenètica fou Gustav Heinrich Theodor Eimer (Stäfa, 1843-1898) en afirmar que els organismes tenien una tendència innata a evolucionar cap a un objectiu, l’augment de la complexitat biològica.
1894. L’Epigenisme vitalista.
El biòleg i filòsof Hans Driesch (Bad Kreuznach, 1867-1941) gràcies als seus experiments amb embrions d'eriçons de mar va demostrar la naturalesa epigenètica del desenvolupament. Tot i que es va cansar de l’estudi de l’embriologia i es va dedicar a la filosofia on es va convertir un ferm defensor del Vitalisme.
1909. Darwinisme social i eugenèsia.
El matemàtic Karl Pearson (Islington, 1857-1936) que va fundar el primer departament d'estadística universitària del món. Va ser un ferm defensor del darwinisme social i l’eugenèsia. Pretenia que mitjançant genètica es podia millorar la raça humana, el que hui es descriu com a racisme científic.
1910. Visualitzar l’Evolució al laboratori (l'herència mendeliana-cromosòmica).
El treball de Thomas Hunt Morgan (Lexington, 1866-1945) amb la mosca del vinagre (Drosophila melanogaster), va permetre connectar la biologia experimental i l'evolució, la genètica mendeliana, la selecció natural i la teoria cromosòmica de l'herència. Gràcies a descobrir una mosca mutant amb ulls blancs, va deduir que aquesta condició, a pesar que sols apareixia en els mascles, també s'heretava com a un caràcter recessiu mendelià. Poc més avant ell i els seus col·laboradors van desenvolupar la teoria de l'herència mendeliana-cromosòmica que publicaren en l’obra: “El mecanisme de l'herència mendeliana” (1915). Sols restava un problema: com quadrar l'herència mendeliana-cromosòmica amb la selecció natural i l’evolució gradual?
1916. L’atzar no pinta res en l’Evolució.
El zoòleg alemany Oscar Hertwig (Friedberg, 1849-1922) en la seua obra “Das Werden der Organismen, eine Widerlegung der Darwinschen Zufallslehre” (1916) (L'origen dels organismes - una refutació de la teoria darwinista de l'atzar) es mostrava contrari al protagonisme que Darwin atorgava a l'atzar en l'evolució. Va ser un defensor de la teoria epigenètica en creure que les cèl·lules es diferencien com a resultat de les interaccions amb altres cèl·lules de l'embrió en el desenvolupament.
1918. Els fonaments de la Síntesi Evolutiva Moderna.
El biòleg i estadístic Ronald Aylmer Fisher (Londres 1890-1962) en l’article “The Correlation Between Relatives on the Supposition of Mendelian Inheritance” va demostrar que la variació continua era resultat de molts locus. Un locus és una posició fixa en un cromosoma, que determina la posició d'un gen, una variant de la seqüència de l'ADN en un determinat locus es diu al·lel. En 1930 va publicar “The Genetical Theory of Natural Selection” (La Teoria Genètica de la Selecció Natural). En ell combinà la genètica mendeliana amb la teoria de la selecció natural de Charles Darwin, "per tant, el mendelisme valida el darwinisme". Assegurava que la majoria de les mutacions grans eren perjudicials mentre que les més petites eren molt més freqüents i més probables que foren útils, doncs refutava l'ortogènesi. També va resumir un model de la selecció sexual en el “fisherian runaway” (model d'enlairament de Fisher) i les proporcions dels dos sexes en el principi de Fisher.
1924. Més fonaments de la Síntesi Evolutiva Moderna.
John Burdon Sanderson Haldane (Oxford, 1892-1964) en la seua publicació “A mathematical theory of natural and artificial selection” (1924) va analitzar la direcció i les taxes de canvi de freqüències genètiques i com les afectava la selecció natural, la mutació o la migració. Els seus treballs significaren un dels principals fonaments de la teoria de la Síntesi Evolutiva Moderna.
1926. La genètica i l’evolució.
Sergei Sergeevich Chetverikov (Moscu, 1880-1959) va demostrar que les teories genètiques tenien molta importància en l’evolució de les poblacions naturals i va influir en el desenvolupament de la Teoria de la Síntesi Evolutiva.
1929. La Deriva Genètica.
El genetista Sewall Green Wright (Melrose, 2889-1988) va analitzar les conseqüències de l’endogàmia i va deduir un coeficient per aplicar-lo en la genètica de poblacions, que després donaria pas la deriva genètica. Aquesta deriva és el canvi en la freqüència d'una variant gènica (al·lel) existent en una població a causa de l'atzar. Entre altres publicacions seues destaca "The Evolution of Dominance" (1929).
El biòleg i ornitòleg Bernhard Carl Emmanuel Rensch (Münster, 1900-1990) va publicar el llibre “Das Prinzip geographischer Rassenkreise und das Problem der Artbildung” (1929) on va analitzar les relacions entre la geografia i l’especiació.
1930. L’heterocronia.
L’embriòleg evolutiu Gavin Rylands de Beer (New Malden, 1899-1972) en el llibre "Embriologia i evolució" va proposar la importància del mecanisme evolutiu de l’heterocronia. El va definir com els canvis en els ritmes dels processos que esdevenen en canvis de forma i mida dels éssers vius.
1937. El pare de la Síntesi Moderna.
“Res té sentit en la biologia al marge de l’evolució”.
Un dels alumnes de Morgan; Theodosius Dobzhansky (Nemirov 1900-1975) en la seua obra “Genètica i l’origen de les espècies” (1937) va aprofitar els darrers descobriments científics per a integrar-los i millorar les febleses de la teoria de l'evolució de Darwin. Va conjugar la teoria de l'herència mendeliana-cromosòmica de Morgan, les bases cromosòmiques de Mendel amb les proves que demostraven que les mutacions eren molt freqüents i que donaven pas a diferenciacions racials, a tot això va sumar el fet que l’aïllament de poblacions afavoria la fixació dels canvis. Va definir l'Evolució com un canvi en la freqüència dels al·lels (són les formes alternes d'un gen, que difereixen en seqüència o en la funció) d'una població al llarg de les generacions. Els canvis dels gens els podien causar per diferents mecanismes, com la selecció natural, la deriva genètica, la mutació i la migració o flux genètic. Com era creient va afirmar: “L'evolució és el mètode de creació de Déu o de la Natura.”
1940. Polimorfisme per la Selecció Natural.
El genetista ecològic Edmund Brisco “Henry Ford” (Dalton-in-Furness, 1901-1988) va fundar la genètica ecològica, de resultes d’estudiar el polimorfisme provocat per la selecció natural, en la seua publicació “Polymorphism and taxonomy” (1940).
El biòleg evolutiu Ernst Mayr (Kempten, 1904-2005) va afrontar la feblesa de la teoria de Darwin sobre quin era el mecanisme que provocava que d’un sols exemplar poguera esdevenir en una espècie diferent. Començà definint el concepte d’espècie en el seu llibre “Systematics and the Origin of Species” (1942), afirmava que una espècie és un grup d’individus que només poden criar entre elles, excloent-hi la resta. Per això quan les poblacions quedaven aïllades geogràficament, sovint acaben esdevenint en una nova espècie. Aquesta teoria d’especiació peripàtrica va ser el basament de la teoria de l’equilibri puntuat.
El biòleg, ornitòleg i divulgador Julian Sorell Huxley (Londres, 1887-1975) va defensar que la selecció natural era el principal motor dels canvis de les espècies. Pensava que l’evolució era la suma de petits passos, no pas la suma de grans salts sobtats. En l’obra “Evolution: The Modern Synthesis” (1942) va exposar la seua visió de la Síntesi Moderna de la biologia que en realitat era una recopilació d’altres investigadors i encunyà els termes Síntesi Evolutiva i Síntesi Moderna. Tot i que la seua principal aportació fou que va impulsar els treballs de brillants deixebles seus, com foren Edmund Brisco “Henry Ford” (Dalton-in-Furness, 1901-1988) o Gavin Rylands de Beer (New Malden, 1899-1972).
El paleontòleg George Gaylord Simpson (Chicago, 1902-1984) en “Tempo and mode in evolution” (1944). Va ser un especialista del registre fòssil que es va adonar que hi havia llinatges que no evolucionaren gaire, en canvi, uns altres ho feien molt ràpidament. Va definir com l’Evolució Quàntica els moments en els quals les espècies sofrien canvis accelerats, i va demostrar que aquest procés era més apreciable en les poblacions petites i aïllades.
El botànic i genetista George Ledyard Stebbins (Lawrwencw, 1906-2000) donà suport a la Síntesi Evolutiva estudiant l’evolució en el regne vegetal, en la seua obra “Variation and Evolution in Plants”.
El botànic Cyril Dean Darlington (Lancashire, 1903-1981) va descobrir el mecanisme de l’encreuament genètic i la seua importància per a l’evolució. En el llibre “Facts of Life” (Els fets de la vida) va analitzar els mecanismes genètics de les races, l'herència i l'evolució.
Eixe any es va celebrar a Chicago el centenari de l'origen de les espècies. El ponent més important, Julian Huxley va declarar que “la Terra no va ser creada: va evolucionar. I el mateix van fer els animals i les plantes, igual que el cos de l'ésser humà, la ment, l'ànima i el cervell”. Està convençut que l’evolució no té cap sentit ni direcció perquè no implica cap progrés. Sols hi ha adaptació al medi i instint de supervivència, per això hi ha convergències entre espècies molt llunyanes, com els ulls humans i els dels cefalòpodes que són versemblants. L’evolució no és finalista: els bous no tenen banyes per a envestir, envesteixen perquè tenen banyes.
El paleontòleg David M. Raup (Boston, 1933-2015) va ser un dels teòrics de l’extinció dels dinosaures i un dels precursors del morfoespai, la qual cosa conté estructures artificials i uns altres naturals, com la creació de nous organismes vius mitjançant la manipulació genètica, per eixample bacteris modificats per a descompondre el plàstic. També és el disseny d’òrgans inexistents en la natura. Va afirmar que: “La contingència i la necessitat s’entremesclen de forma sotil als processos evolutius; res està predeterminat, però no tot és possible a priori.”
1967. La teoria endosimbiòtica.
Niles Eldredge (1943) i Stephen Jay Gould (Queens, 1941-2002) van perfeccionar la teoria de l’equilibri puntuat que proposaren en la publicació de “Punctuated equilibria: An alternative to phyletic gradualisme” (1972). Defensaren que bona part dels temps les espècies eren estables i tenien pocs canvis, restant en un estat d’estasi. Els canvis evolutius es produirien en esdeveniments rars o en processos geològics ràpids que acceleren una especiació ramificada. Anomenaren cladogènesi al fet que una espècie es transformarà en dues diferents.
Segons Günter Wächtershäuser (Giessen, 1938) l’origen de la vida actual es va desenvolupar en un caldo de ferro-sofre, de sulfurs. Llavors primer fou el metabolisme i després la genètica. Metabolisme és un sistema de canvi dels processos físics i químics dels cossos, que són la base de la vida, com la respiració, la circulació sanguina, la regulació de la temperatura corporal, la digestió, etc. Una volta es va establir un procés metabòlic ancestral, aquest començà a produir compostos cada volta més complexos. Creia que la vida començà en la superfície d’acumulacions de minerals, com la pirita, que estaven pròxims a fonts hidrotermals al fons oceànic i en ambients de grans temperatures. En bullir l’aigua que brollava de fonts hidrotermals submarines, i en sacsejar-la en sulfurs de ferro i níquel, en estar envoltat de bambolles de monòxid de carboni i sulfur d’hidrogen, es van formar els pèptids (Molècules formades per la unió d’aminoàcids mitjançant enllaços de peptídics). Aquest còctel provocà l’aparició de microorganismes hipertermòfils i quimiosintètics, molt semblant als arqueus. Més tard Wächtershäuser aconseguia sintetitzar en el laboratori aminoàcids i pèptids en aquestes condicions calentes i anaeròbies.
1997. L’Anti darwinisme modern.
El peculiar entomòleg Rémy Chauvin (Tolón, 1913-2009), especialista en ufologia i estudiós del món paranormal es va declarar anti darwinista. En el llibre “Le Darwinisme ou la fin d’un mythe” (1997) va suggerir la hipòtesi que hi ha dos programes evolutius coordinats. A curt termini actua l'ADN, mentre que a llarg termini, l'autèntic programa evolutiu en sentit estricte, no resideix en el genoma sinó al citoplasma. Es pot observar aquest vell programa en les primeres fases del desenvolupament embrionari, tan sorprenentment anàlogues en tots els animals. Doncs... “No siga’m hipòcrites: tot programa suposa l'existència d'un programador, i cap acrobàcia dialèctica pot portar-nos a esquivar aquesta dificultat. Qui és el programador?”
http://www3.gobiernodecanarias.org/aciisi/cienciasmc/web/u4/contenido2.2_u4.html
https://es.wikipedia.org/wiki/Herbert_Spencer
Ayllón, J.R. (2011) “L’evolució del evolucionisme”. Revista
Nuestro Tiempo, Universidad de Navarra:
https://nuestrotiempo.unav.edu/es/grandes-temas/la-evolucion-del-evolucionismo
Azcárraga, J.A. (2009). “Vigencia y actualidad de la teoria
de la evolución: reflexiones en el bicentenario de Darwin”. Rev. Real Academia
de Ciencias. Zaragoza. 64: 65-105.
https://www.uv.es/~azcarrag/pdf/2009%20Rev.%20Acad.%20Zgza%2064,%2065-107%20(2009).pdf
Oba, Y., Koga, T., Takano, Y. et al. (2023). “Uracil in the carbonaceous asteroid (162173)
Ryugu”. Nat Commun 14, 1292. https://doi.org/10.1038/s41467-023-36904-3
Trevor Ireland (Professor, School of Earth and Environmental
Sciences, The University of Queensland). (2023) “Muestras de un asteroide dan nuevas pistas sobre el origen espacial de
los componentes básicos de la vida en la Tierra”. The Conversation.
LUCA:
http://www-archbac.u-psud.fr/Meetings/LesTreilles/LesTreilles_e.html
https://www.labrujulaverde.com/2022/09/luca-el-antepasado-comun-universal-de-todos-los-seres-vivos
Text Rafa Muñoz
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada