Collage RMiB El 25 d’abril de 1998 es va produir un dels pitjors desastres ecològics en un parc nacional a l’estat espanyol. A la localitat sevillana d’Azanalcóllar es va trencar un mur d’una gran bassa de 200 ha de superfície plena de residus que pertanyia a la mina els Frares, propietat de la multinacional sueca New Boliden. Aquest trencament escampà 5,5 milions de metres cúbics de llots tòxics i 1,9 milions de metres cúbics d’aigües àcides formades per una dissolució en aigua d’altes concentracions d’a rsènic , cobalt, crom, coure, mercuri, manganés, níquel, plom, estany, urani i zinc. Aquesta sopa tenia un pH de 5,5, una acidesa incompatible amb qualsevol forma de vida. El marejol tòxic baixà 62 km pel llit del riu Agrio, però es va desbordar inundant una amplària mitjana de 500 metres. Va entrar al riu Guadiamar arribant fins a Entremuros, en el límit nord-est del parc nacional de Doñana, allí aconseguiren aturar el vessament, el 27 d’abril. Aquesta allau d e fang contaminà 4

  Pedrera a Riba-roja de Túria, foto de Rafa Muñoz Encara que no tenim molta tradició minera al País Valencià per la manca de recursos metàl·lics, carbons o energètics, tenim una potent indústria d'extracció de pedra, marbre o argiles . La mineria és una activitat molt antiga a casa nostra, sols cal recordar que amb el material extret de les pedreres de Rocafort van   construir la Valentia romana . A  Torrevella  s'extrau sal des de 1273 i cal recordar que el sector de les aigües minerals també és considerat una activitat minera, el 2016 al  País Valencià  s'embotellaren 1.415 milions de litres. Els impactes ambientals de la mineria de la sal i l'aigua tenen poc a veure en els que provoquen les empreses d'extracció d'àrids a cel obert. A partir de la dècada de 1950 es va intensificar  la indústria ceràmica. En un principi predominaven les mines amb galeries, però a partir de 1960 gràcies al desenvolupament tecnològic es va fer més rendible obrir explotacion