“Els transvasaments responen a una
visió ineficient i insostenible de resoldre els problemes”
Abel la Calle Marcos (Almería, 1957-2024)
Advocat ambientalista.
NATURALISTES
GER Ecologistes en Acció
Els veterans naturalistes van denunciar que l'obertura de pistes forestals
per a permetre la instal·lació dels parcs eòlics de la Zona 3, estava provocant
l'eliminació de flora d'un valor excepcional. En concret, les principals
afeccions es donaren al Port de la Cabrella, a més de les nombroses afeccions
que provocarien en els voltors que freqüenten eixes serralades, com les que ja
afectaven els de Torremiró. Van presentar una denúncia a la Comissió Europea i
a Conselleria per l'autorització de l'enfilat, la caça de fringíl·lids per a
ensinistrar-les i fer-les participar en concursos de cants.
Continuaren insistint davant l’administració en la il·legalitat del parany,
que malgrat que estava prohibida per la legislació europea, l’administració
valenciana permetia que hi hagueren 922 paranys actius, sols a la província de
Castelló, que serien al voltant del 90% d’aquestes instal·lacions per a caçar
ocells migradors, al País València. El GER continuà fent el cens de paranys que
trobaren en 45 municipis, dels quals, els que comptaven amb més eren:
Vila-real, Almassora, Onda i Betxí, tot ells amb un centenar de paranys.
Societat Valenciana d’Ornitologia
El 25 de març de 2006 es van celebrar unes eleccions per renovar la junta Directiva de la Societat Valenciana d'Ornitologia, van elegir com a nou president, Pedro A. Del Baño Moreno, el vicepresident fou José Luis Terrasa, el secretari Rafa Muñoz i Bastit, el vicesecretari Víctor París i el tresorer Luis Aleixos. Es van presentar al·legacions al PORN del futur P. N. de Chera i Sot de Chera, també contra els parcs eòlics previstos a les serres de Xiva, els Boscos, Tejo, Juan Navarro, Negrete i Bicuerca. Van publicar un manifest demanant a la Generalitat que no autoritzarà parcs eòlics en espais declarats com a Àrees Importants per a les Aus (IBA).
Van organitzar els cursos d'Iniciació a l'Observació d'Aus, de Migració i
d'Anellament Científic d'Aus al Centre d'Educació Ambiental CEMACAM de Venta
Mina, a Bunyol. Es van muntar punts d'informació a la fira del llibre de
Requena o a la Fira del Voluntariat i de les ONG's de València. El Grup SVO
Requena-Utiel va fer uns panells divulgatius “La naturaleza en la comarca de Requena-Utiel” que recorregueren
tota la comarca començant amb exposicions a Venta del Moro, Chera, la Portera i
la biblioteca de Requena. Van néixer els blocs de natura “Aves de Requena Utiel” i “Quadern de Natura”, coordinats per Rafa
Muñoz i Bastit que encara hui continuen actius i en 2026 faran vint anys.
Grup d’Anellament Llebeig
El Grup d’Anellament Llebeig va col·laborar amb el Museu de Zoologia de
Barcelona en un estudi dirigit pel Dr. Juan Carlos Senar sobre les poblacions
de Verderolet (Serinus citrinella) a les serres de Gúdar, Javalambre, als Ports.
Van aconseguir una subvenció del programa VOLCAM per anellar a un dormidor
d’oroneta, a Benaguasil. Eixe any estaven anellant Toni Polo Aparisi, Manu Polo
Aparisi, Pedro Ángel Del Baño Moreno, Antonio Cabrera Serrano, Marco Matilla
Calle i Marcos González Pousa.
En formació estaven María De Juan Sanchis, Guillermo Gallego Sánchez i Pep
Portolés Alamà. Participaren en projectes d’estudis del Departament de Zoologia
i Ecologia de la Universitat de Navarra, amb el Museu de Zoologia de Barcelona,
en el Departament de Vertebrats de la Societat de Ciències d’Aranzadi. Feren
cursos d’anellament a Torrent i al CEMACAM de Venta Mina. Feren un projecte de
voluntariat amb el VOLCAM. Eixe exercici van anellar 2.227 exemplars de 85
espècies diferents.
Grup d’Anellament Marjal del Moro
Aquest grup estava anellant des de feia vint-i-un anys a la Marjal dels
Moros, a Estivella i a Massamagrell. En eixe període havien marcat 14.033
ocells de 109 espècies diferents. A més, havien obtingut 89 recuperacions, és a
dir, havien tornat a agafar en les xarxes aus anellades, prèviament. Els
membres més actius eixe any eren Ximo Galarza, Juan Carlos Ibáñez i José
Méndez.
COEDA
A Callosa de Segura, en la Vega Baixa, estava activa la Coordinadora
d'Estudi i Defensa Ambiental (COEDA).
Coscoll Defensa de la Natura
A la Fira d’Agricultura Ecològica i Mediambiental de la capital de la Safor, entre altres, participà
el Grup Coscoll Defensa de la Natura de Gandia.
(RAM) Xarxa d’Aus Marines
Es va publicar el primer número del butlletí digital de la RAM (Xarxa d’Aus
Marines), amb la intenció de coordinar esforços per a promoure l’estudi de les
aus marines a tot l’estat.
GECEN
Francisco González, el portaveu del Grup per a l'Estudi i la Conservació
dels Espais Naturals (GECEN), el veterà grup fundat en 1993, va denunciar que
els focs que afectaven la Vall del Miravet, eren habituals perquè s’autoritzaven
sense control ni cap vigilància les cremes de despulls agrícoles. Dugueren
davant els tribunals els presumptes delictes ecològics que implicaven els
treballs en l’aeroport de Castelló. En concret, a Santa Bàrbara, estaven
desbrossant sense tenir declaració d’impacte ambiental. A més, allí hi havia un
avenc protegit per la Llei 11/1994 sobre els espais naturals. Una altra
irregularitat d’AEROCAS, l’empresa promotora de l’aeròdrom, era que el Pla
Director de la instal·lació no comptava amb l’estudi d’operativitat pertinent,
que justificarà la inversió que estava impulsant.
 |
| Gollumjapyx smeagol |
Carlos Fabra Carreras (Castelló de la Plana, 1945). Una altra campanya que mantingueren fou la denúncia de les construccions il·legals que hi havia a la desembocadura del riu Millars, un espai declarat com a Zona d'Especial Protecció per als Ocells (ZEPA) i Lloc d'Interés Comunitari (LIC), a més era paisatge protegit i estava inclòs en el Catàleg de Zones Humides valencià. En bona part, gràcies a les seues pressions, van aconseguir que la Generalitat acceptarà la modificació del traçat de la carretera de Cabanes a Orpesa, que evitava les agressions a l'Ullal de Miravet i el seu entorn càrstic, ara recordaven a l'administració la necessitat d'investigació i catalogació d'aquest indret únic que comptava amb la presència d'espècies úniques. De fet, aquest any es va descriure la primera, es tractava d'un Gollumjapyx smeagol, un insecte carnívor cavernícola, que també viu en unes altres coves de les comarques del nord i de les veïnes Terres de l'Ebre.
Acció Ecologista Agró
Va demanar als tribunals el compliment de la sentència ferma contra
l'exalcalde de Pego i el regidor d'agricultura que foren condemnats a sis i
tres anys de presó, respectivament, per les agressions a la marjal de
Pego-Oliva i als ecologistes i funcionaris encarregats de la seua protecció.
D'altra banda, sol·licitaren que les indemnitzacions es gastaren en millores
d'aquest parc natural. També dugueren davant els tribunals el costum d'amollar
ànecs en les festes del Port de Sagunt, cosa que finalitzava en una mena de batalla
del jovent per agafar com fora una au per endur-se-la, encara que fora a
trossos.
ECOLOGISTES
Coordinadora contra l’Alta Tensió
El mes d'abril, la Coordinadora contra l'Alta Tensió convocà 15.000
manifestants a València sota l'eslògan "Un dol per la futura i consentida
mort de la comarca". Volien aturar la construcció de la línia d'alta
tensió que projectava IBERDROLA, que devia travessar tota la comarca per dur
l'electricitat de la nuclear de Cofrents cap a les zones turístiques de la
Safor i la Marina Alta. Entre altres, participà l'Agrupació Ciutadana Arc Iris
de Simat. Dies després convocaren concentracions a Tavernes de la Valldigna per
a exigir que les corporacions subvencionaren les despeses de les
mobilitzacions, tot i que l'alcaldia de Benifairó i la Mancomunitat de la
Valldigna es negaren.
Col·lectiu l'Espurna d'Antella
El Col·lectiu l'Espurna d'Antella, entre altres tasques, donaren suport a
la Plataforma pel No al transvasament Xúquer-Vinalopó.
Ecologistes exigiren la protecció del massís del Caroig
El 20 de novembre els ecologistes es reuniren per a demanar la declaració
del massís del Caroig com a parc natural. Hi havia representats d’Ecologistes
en Acció de La Canal, ADENE d’Enguera, Acció Ecologista Agró, (ANAV)
l’Associació Naturalista d’Aiora i la Vall, (ALCIFAV) l’Associació de
Lluita Contra els Incendis Forestals
d’Aiora i la Vall, Ecologistes en Acció PV, ACDEMA de Canals, Montesa Territori
Viu i Xúquer Viu. Demanaven la protecció d’un gran territori que hi ha al
centre de la província de València, que s’estén per parts de les comarques de
la Vall d’Aiora, la Canal de Navarrés, la Costera, la Plana d’Utiel i la Foia
de Bunyol. Malgrat que alguns consistoris implicats es negaven a la seua
protecció, cosa que dificultava a declaració del parc natural.
El 20 de novembre els ecologistes es reuniren per a demanar la declaració
del massís del Caroig com a parc natural. Hi havia representants d'Ecologistes
en Acció de La Canal, d’ADENE d'Énguera, d’Acció Ecologista Agró, de l'Associació
Naturalista d'Aiora i la Vall (ANAV), de
l'Associació de Lluita Contra els Incendis Forestals d'Aiora i la Vall
(ALCIFAV), d’Ecologistes en Acció PV, ACDEMA de Canals, Montesa Territori Viu i
Xúquer Viu. Demanaven la protecció d'un gran territori oblidat que tenim al
centre de la província de València, que s'estén per part de les comarques de la
Vall d'Aiora, la Canal de Navarrés, la Costera, la Plana d'Utiel i la Foia de
Bunyol. El problema era que alguns consistoris implicats es negaven a la seua protecció,
cosa que dificultava a declaració del parc natural.
ADENE
Els voluntaris forestals d’ADENE baixaren a la Safor per a participar en
les tasques de lluita contra el foc, en l’incendi de Simat de la Valldigna. Els
seus voluntaris també participaren en els incendis d’Aiora del 15 de juliol i
en el de Bolbait del 16 d’agost. Continuaren amb els treballs de manteniment i
millora del GR-7, i inauguraren la senda PRV-198 per l’ombria de la Plana
Llucena, d’Énguera. El 2 d’abril organitzaren el dia de l’arbre repoblant més
600 plançons en zones degrades. També continuaren amb les tasques de vigilància
contra el foc, tant en Setmana Santa com a l’estiu, així com el curs pràctic
d’extinció d’incendis forestals. Feren treballs de recuperació de fonts
tradicionals.
Colla Ecologista l'Àlber
A Quart de Poblet, la Colla Ecologista l'Àlber, treballava en la reforestació
del Camp del Carro.
Grup Ecologista Les Tosquetes
Des de 1992 estava treballant el Grup Ecologista Les Tosquetes, a la Vall
d’Albaida. En col·laboració amb l’Associació Cultural la Moca i la Colla de
Campaners d’Albaida, van crear la Plataforma Albaida Decideix per a intentar
aturar el PAI dels Barranquets, d’Albaida. S’integraren en la CEVA, que fou la
referència ecologista comarcal.
Associació Cultural Grèvol de Vistabella
El mes d’agost organitzaren les sisenes Jornades de la Pedra Seca, en la
qual presentaren un vídeo documental sobre la construcció de la caseta de pedra
seca al Coll del Vidre. Aprofitaren l’esdeveniment per a restaurar dues casetes
al Pla de Vistabella. Feren el Segon Inventari i Catalogació de les
construccions de pedra seca a Xodos. Organitzaren una xerrada sobre els “Passos
i Assagadors”, que van conduir Jesús Bernat i Joan Carles Figas del CEC, un taller
de cuina solar i visites al Molí del Pas, al Mas de Molló i a les pintures
rupestres del Racó de Nando. També feren una exposició fotogràfica a Atzeneta i
Xodos sobre els “Pastors de Terol”, de Paco Collado. Continuaren els seus
treballs per a identificar i geo-referenciar més de 700 construccions de pedra
en sec.
Per l’Horta
Per l’Horta, es va posicionar davant un informe impulsat per la conselleria que encapçalava Rafael Blasco Castany (Alzira, 1945), sobre la protecció i conservació de l’horta de València. Proposava reduir a la meitat la seua superfície, oblidant la seua anterior proposta, que exigia que per cada metre requalificat i construït, els promotors cediren un altre per a protegir. Eixe mateix exercici es va calcular que s’havia perdut un 30% de les terres de conreu de l’horta, des del seu màxim que es va assolir a finals del segle XIX. Llavors, la conclusió era evident, el govern del Partit Popular en la Generalitat, era la principal amenaça per a la protecció de l’Horta. El més greu era que es perdien conreus tradicionals, que eren considerats per la legislació com a "zona agrícola d'especial protecció", per tant, ja estaven protegits. Malgrat això, les requalificacions no saturaven, la Punta, Beniferri, Alboraia, Orriols, Campanar o Benimaclet.
Els conreus eren espais productius i viables econòmicament, el problema era que mai podrien competir amb els beneficis que implicava una requalificació i la posterior urbanització. Un bon eixample d’això el tenim en la producció de xufa que es feia a l’horta de Vera d’Alboraia. Cada any es produïen al voltant de 1.000 tones de xufa, que després de l’elaboració significaven 3.250.000 litres d’orxata, la qual cosa representava 10 milions d’euros. Eixa xifra mai podria competir amb la urbanització d’eixos mateixos xufars. D’altra banda, estava el factor del veïnatge, un hort a vora d’un carrer, mai podria ser horta. Uns camps menuts i amb propietats fragmentades no eren horta. Es convertien en solars que envaïen els veïns per a passejar els gossos o els xiquets per a jugar. En poc temps, els conreus eren inviables, s’abandonaven i es convertien en erms on aparcar els cotxes o llocs on llançar enderrocs i fem. Els activistes demanaven a l’administració un canvi radical, els horts devien convertir-se en quelcom sagrat i respectat. Calia subvencionar la nostra identitat, garantint el manteniment d’una font d’aliments sans a la porta de les nostres llars. Era necessari defensar l’inavaluable valor del paisatge de l’Horta i pagar per a mantenir-lo. Era predicar en el desert, els polítics s’estimaven més edificar els horts que pagar per a mantenir-los.
WWF, tales de fusta
il·legal i el grup de València
El WWF organitzà un seminari per a tractar la problemàtica de la tala
il·legal dels boscos tropicals a Àfrica. Els dies 15 i 16 de febrer es reuniren
a Madrid per a intentar impulsar eines de control sobre la procedència de la
fusta importada. Volien evitar la desforestació de les arbredes protegides. El
57% de la fusta tropical que importava l’estat espanyol provenia del continent
africà, érem el tercer principal comprador de fusta de les boscúries tropicals
del continent africà. Per a garantir que sols es comprava fusta legal, els
ecologistes demanaren al govern que implantarà la certificació forestal FSC. El
grup local de València estigué actiu fins aquest exercici, després va desaparéixer.
Colla Ecologista la Carrasca-Ecologistes en Acció
S'enfrontaren a l'Ajuntament d'Alcoi perquè volia fer un abocador de
residus aprofitant dues pedreres abandonades dins la serra de Mariola. Ells
demanaven que es prioritzés la reducció del consum i de la generació de
residus, impulsant el reciclatge. Denunciaren les afeccions ambientals i
socials que implicava la gran urbanització que pretenien alçar en la mateixa
serra, als termes de Bocairent i Banyeres. Presentaren al·legacions contra la
concessió d'aigües subterrànies de l'aqüífer de Castalla, contra el Pla
Especial de Protecció del paratge natural del Racó de Sant Bonaventura i els
Canalons, i al projecte del Pla Rector d'Ús i Gestió (PRUG), del parc de la
Serra Mariola.
D’altra banda, denunciaren que la manca de planificació urbanística anava
aparellada amb la promoció del trànsit dins de les poblacions, en contra dels
vianants. Publicaren un pamflet on exposem els motius pels quals s’oposaven al
projecte de construcció d'un hotel en el cor del Parc Natural de la Font Roja. Molt
resumit, argumentaven que augmentar la pressió humana sobre el parc, afavorint
la privatització de l'espai públic i sense oferir alternatives ambientals i
socials, implicava continuar degradant més el medi natural.
Rebutjaren la destrucció del jardí del Clot de Barceló a Alcoi o el
tancament il·legal d’una finca a Ibi, dins de l’àrea d’amortiment de la Font
Roja. La Carrasca no dubtava en recórrer a qui pertocarà, enviaren una carta
oberta a la ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona Ruiz (Madrid, 1951), denunciant
les problemàtiques que implicava la canalització del riu Riquer. Continuaren
participant en la llarga lluita per aconseguir el manteniment i la millora de
la línia ferroviària Alcoi-Xàtiva-València, participant en les mobilitzacions que
organitzà la plataforma Salvem el Tren. Per a denunciar la desfeta urbanística
del nostre país, participaren en una concentració de diversos grups ecologistes
davant les portes de la “Fira Urbe
Desarrollo”, a Fira València.
Colla Ecologista de Castelló, Ecologistes en Acció
Vicente Ortiz, portaveu de la Colla, va denunciar a la Junta rectora del
parc del Desert de les Palmes pel retard en l’aplicació del pla de prevenció
d’incendis, afegint que això no era un problema exclusiu d’aquest espai, era
quelcom generalitzat en la gestió dels espais protegits del País Valencià.
Samaruc, Ecologistes en Acció
Van retraure al consistori de Palma de Gandia els problemes que ficà per a
presentar al·legacions al PGOU. Ells pensaven que pretenien la seua exclusió
per amagar l'espoli d'aigua que implicava aquest document. Denunciaren davant
els tribunals les obres d'un xalet il·legal en la marjal de Pego-Oliva. D'altra
banda, van fer pública la seua oposició a l'informe d'impacte ambiental de les
obres de la presa de l'Atzúbia, per les seues repercussions en la biodiversitat
de la rambla de Gallinera, que a més afectaven directament el sistema de la
marjal de Pego-Oliva-riu Bullent-Vedat. Tot això implicava greus afeccions a
les poblacions de fartet i samaruc. No deixaren a banda els treballs en contra
dels PAI que pretenien omplir tot d'urbanitzacions i camps de golf.
Oceana i la contaminació del mar amb mercuri
L’ONG Oceana va denunciar que moltes espècies de peixos que es pescaven en
aigües espanyoles estaven contaminades amb mercuri a conseqüència dels
vessaments de fàbriques de clor i els de les centrals tèrmiques. Es basava en
estudi que va fer l'Institut Espanyol d'Oceanografia, encara que diversos
governs l’ocultaren per a no perjudicar l’activitat econòmica. En assabentar-se
de l’existència de l’estudi, el van demanar al govern, i no els va contestar,
infringint la legislació d’accés a la informació ambiental. Aleshores hagueren
de denunciar-lo als jutjats en 2007, dos anys després, una sentència judicial
obligà el govern a entregar l'informe. Encara els va costar remetre el treball
tot un any, i no l'enviaren complet. Llavors hagueren de tornar a reclamar davant
els tribunals i, finalment, en desembre de 2010 els entregaren l'estudi
complet. Les conclusions del treball demostraven que diverses mostres
analitzades superaven els límits legals de concentració de mercuri. Entre
altres, el 54% de les mostres analitzades de peix espasa o emperador (Xiphias
gladius) superaven els límits de mercuri i el 79% de cadmi, mentre que El 50%
de les tintoreres passaven els límits legals d'aquest metall. Llavors el govern
es va veure obligat a emetre una recomanació de salut perquè les dones
embarassades, les que donaven pit i els nadons de menys de tres anys que devien
evitar el consum peix espasa, taurons, tonyines roges i lluç. A més per als
menors de dotze anys s’aconsellava limitar el consum d’aquestes espècies a 50
grams per setmana. En canvi, el govern va cedir davant les pressions de la
indústria que gastaven aquest element per a obtenir clor, perquè segons una
directiva europea de 1996, el termini per al seu ús industrial finalitzava en
2007, malgrat això el govern autoritzà el seu ús fins a 2020.
L’Ecomuseu i el Col·lectiu Vall de Vernissa
A Sant Jeroni de Cotalba, en un edifici declarat bé d'interés cultural, van
alçar un Ecomuseu, alhora que regeneraven un espai degradat que dinamitzarà el
veïnat. Allò estava un poc amagat entre les muntanyes de la Safor, situat enmig
de la vall de Vernissa que conformen els municipis de Ròtova, Llocnou de Sant
Jeroni, Castellonet de la Conquesta, Almiserà i Alfauir. Volien dinamitzar
l'activitat cultural enfront de la dominància que imposa la potent activitat
econòmica de les zones costaneres, gràcies als diners que deixaven les platges
plenes de turistes. Creant un espai alternatiu, refermaven el desig de
participar en el disseny i defensa del territori, enfront dels agressius projectes
urbanístics. En eixos moments, el president de Vernissa Viu era Miquel
Camarena.
Uns altres grups actius
Segons la guia dels recursos per a la sostenibilitat de la Comunitat
Valenciana, els següents grups col·laboraven amb la Conselleria de Medi Ambient.
A la Plana Baixa estava La Societat d’Amics de la Serra Espadà de Nules i l’Associació
Altreur que duia la gestió de l’Aula del Penyagolosa, a Castelló de la Plana.
A la Foia de Bunyol, continuava treballant l’Associació Cultural per a la
Recuperació del Bosc (ACREBO) de Xiva que s’havia creat en 1992 i acabaren
federant-se en Ecologistes en Acció. Banusaïdi de Beneixida que coordinava
Rafael Tormo i Cuenca (Beneixida, 1963), a més del Grup Mussol de l'Alcúdia,
eren de la Ribera Alta. A la Safor teníem el Centre d'Investigacions de la
Natura i Samaruc Ecologistes en Acció. L’Associació Ecologista Agró de Moixent
i l’Escarot, Assemblea de Joves, tots dos eren de la Costera. Des de 2003 i
també federats amb Ecologistes en Acció, estava l’Associació per a la Defensa
de l'Entorn Ambiental d'Ontinyent (ADEA). Eixe any participaven en el Consell
Local de Medi Ambient de la vila de la Vall d’Albaida i organitzaren la XXIV
edició del Dia de l’Arbre.
El Col·lectiu Ecologista amb Factor Pedagògic (OLGA), el Grup Ecologista
d’Alacant-Ecologistes en Acció i el grup WWF ADENA, tots tres tenien seu a
Alacant. No massa lluny, a Sant Vicent del Raspeig, estaven el veterà Grup
Ecologista Maigmó (GREMA) que ja funcionaven en 1985, i Ecologistes en Acció,
ambdós acabaren fusionant-se. A la capital de l’Alt Vinalopó estava
l’Associació Vilenenca d’Amics de la Naturalesa. El Grup Ecologista Tarai
Ecologistes en Acció eren de Petrer, Vinalopó Mitjà. Al Baix Vinalopó, a Elx, estaven
el grup Acció Verda i l’Associació de Defensa del Medi Ambient (TAFAE), mentre
que la Colla el Campanà-Ecologistes en Acció eren de Crevillent. Al Baix Segura
funcionava l’Associació Espanyola de Protecció del Medi Ambient, que tenien seu
a Guardamar del Segura.
També estaven inclosos diversos grups animalistes, com eren ARCADYS
(Associació per al Respecte i la Convivència amb els Animals Domèstics i
Salvatges, que eren de València, en la capital de l’Alcoià estava la Federació
per a la Protecció i Defensa Animal de la Comunitat Valenciana (FEDENVA) i a
Torrevella teníem el grup la Veu dels Animals.
PACIFISTES
I OBJECTORS
III
Marxa per a la Desmilitarització de la Serra d'Aitana
21 de maig van fer III Marxa per a la Desmilitarització de la Serra d'Aitana. Dos dels activistes van ser acusats pels jutjats de la Vila Joiosa per una falta de desobediència als agents de l'autoritat en accedir al recinte dels radars. Per al Col·lectiu Antimilitarista Tortuga, no es podia permetre tenir tancada la muntanya més alta de les comarques del sud, prohibint el pas de la població a conseqüència d'una caserna militar obsoleta i dedicada a la guerra.
Grup Antimilitarista Tortuga
El
21 de maig, el Grup Antimilitarista Tortuga organitzà la tercera Marxa per a la
Desmilitarització de la Serra d’Aitana, en la qual participaren seixanta
activistes, trenta dels quals aconseguiren entrar-hi dins del recinte. Dos dels
quals que aconseguiren arribar fins als radars de la caserna foren detinguts i
jutjats. La III marxa la convocaren els col·lectius: Grup Antimilitarista Tortuga,
Casals Jaume I d’Elx, Alacant i Alcoi, Colla Muntanyenca del Campello, Colla
Ecologista La Carrasca, Col·lectiu Ecologista El Margalló, Col·lectiu per la
Cultura de Pau i No-violència del Comtat i l’Alcoià, i el Centre Cultural El
Panical.
Alternativa
Antimilitarista MOC i la Marxa contra la Guerra
El
mes de març, els pacifistes d'Alacant organitzaren una manifestació contra la
Guerra, mentre que a València s'organitzaren concentracions en contra de la
intervenció militar d'Israel al Líban. En abril, l'Alternativa
Antimilitarista-MOC va coordinar els pacifistes de l'estat en contra de la
guerra. Per part del País Valencià, hi participaven el Grup Antimilitarista
Tortuga d'Elx-Alacant i Alternativa Antimilitarista-MOC de València. El 20 de maig
els pacifistes valencians van convocar la quarta diada d'inspecció ciutadana de
la base militar de Bétera, en la qual participaren 120 activistes. Alternativa
Antimilitarista MOC tenia seu en un baix del carrer Roger de Flor de València.
 |
| Foto de José Nuño Etxeleku |
Incendi
CSO Pepica la Pilona
El
Centre Social Okupat (CSO) Pepika la Pilona, es va formar al barri valencià del
Cabanyal quan ocuparen una antiga drassana abandonada, en setembre 1998. Els
grups gestors foren l'Ateneu Llibertari del Cabanyal, la Plataforma Contra
l'Alta Tensió, Per l'Horta, Salvem el Cabanyal, la CNT, el Grup Antimilitarista
de l'Horta Sud i el Col·lectiu Caleidoscopi. El 13 d'agost es va cremar
l'edifici i quedà completament desfet i s'ensorrà. Tot i que no es va aclarir,
sembla que fou provocat pels interessats en el seu desnonament, perquè
esperaren que no quedara ningú dins, a més, van encendre dos focus diferents,
prop de les finestres de la planta baixa. Com a resposta ocuparen un altre
espai que denominaren CSO Males Puces.
CSO
La Discordia
La
Discordia, va organitzar activitats en defensa del valencià, dels pobles
palestí i kurd, o d’alliberament animal, així com contra la guerra de l’Iraq,
la societat heteropatriarcal o l’especulació urbanística.
 |
| Façana del Projecte Mayhem, Foto de la Directa |
Projecte
Mahyem
Aquest
any encetà camí el Projecte Mahyem, ocupant una nau on organitzaren esdeveniments
culturals, concerts i muntaren una cafeteria, fins i tot feren un rocòdrom. Va ser un espai molt conegut per les festes que s’hi muntaven a
la vora de la platja, amb les quals obtenien recursos per a finançar infinitat
de col·lectius socials de la ciutat. En octubre de 2013, l’envellit edifici no
suportà més pes i s’ensorrà a conseqüència de l’aluminosi, provocant tres
ferits. Per a substituir-lo es va obrir el CSO l’Eskombrera.
CRÒNICA
DE 2006
Climatologia
Eixe fou un any
extremadament càlid en les comarques del nord i del sud del País Valencià, tot
i que en les comarques centrals fou un poc menys calorós, en considerar-se com
a molt càlid. Es qualifica que un any és extremadament càlid, quan les
temperatures són més altes respecte dels valors enregistrats en el període de
referència, que va des de 1971 fins a l'any 2000. Respecte dels fenòmens
climatològics extrems, el 18 d'octubre patirem una forta tempesta de granissol
que afectà l'àrea de València, i uns forts vents prou pareguts a un tornat que
deixaren moltes destrosses als municipis de l'Eliana i Riba-roja.
Aigua
Aigües continentals en emergència
Eixe any les
precipitacions foren minses, per la qual cosa es va considerar que les nostres
comarques tinguérem exercici pluviomètric sec o molt sec, excepte les terres del
nord, que tingueren un any amb pluges normals. Des de 1931 fins a 2005 les
precipitacions s’havien reduït un 8%. De fet, per primera volta en la història,
el mes de setembre es va fer públic que donada la greu sequera que patia la
conca del Tajo, no anaven a autoritzar més cabal per a nodrir el transvasament
Tajo-Segura, això implicava la manca d’aigua per al subministrament de 39
municipis d’Alacant i la de tots els murcians, excepte dos.
Hi havia tan poca
aigua que, a finals de novembre, Acció Ecologista-Agró i la Coordinadora en
Defensa dels Boscos del Túria, denunciaren que hi havia una gran mortalitat de
peixos en el llit Túria. Van deduir que la causa era el desviament de cabals
cap a la séquia de Montcada, que deixaven eixut el riu Túria. Perquè els
protocols de Confederació Hidrogràfica del Xúquer prioritzaven el proveïment
humà i el rec dels conreus abans que mantenir un cabal ecològic mínim.
Segons dades de
l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el consum total d’aigua a l’estat
espanyol, es repartia de la següent forma: les 3.480.000 hectàrees eren de
regadiu (19% del total agrícola), i gastaven 24.094 hm³/any (77%). Un total de 4.667
hm³/any es dedicava a l’ús urbà (18%), mentre que el 5% el gastaven les
indústries, 1.667 hm³/any. Tot mentre el consum d’aigua embotellada havia
augmentat en 23%.
La qualitat de
les aigües era molt preocupant, perquè un 20% dels punts de mostreig de la
xarxa control presentaven una qualitat no satisfactòria o inadequada. Cinc dels
vint-i-set embassaments de la conca del Xúquer tenien aigües eutròfiques i
altres 6 les tenien hipereutròfiques; Bellús, Tibi, Forata, Regajo, Llucena,
Maria Cristina. El riu Albaida estava molt contaminant pels abocaments
d’indústries papereres, del tèxtil i del tint o per les de conserves vegetals.
A Alzira, la paperera Rio Verde Cartón
abocava les aigües residuals de la seua indústria sense cap procés de
depuració. Segons dades estatals, en tot l’estat teníem 900 plantes
dessaladores, que tracten 1,6 hm³.
El riu Vinalopó tenia
greus nivells de contaminació a causa dels abocaments industrials de les
indústries del marbre de Novelda, així com de les empreses de l’assaonat i
l’escabetx. Al seu pas per Elx, duia 388 mg/l de matèria en suspensió, quelcom tres
vegades superior al recomanat. Aigües amunt hi havia abocaments d'aigües
residuals urbanes. La conca del Xúquer tenia un seriós problema de
sobreexplotació en el 37% de la seua demarcació. El problema era més greu, el
tenien les comarques de la Plana de Castelló, de l'Alacantí, a més de
l'Alt i Mitjà Vinalopó. La conca del Segura, no estava millor, al contrari. A
la seua desembocadura arribava sols un 4% del caudal que pertocava, incomplint
la llei que establia com a obligatori respectar un 10% del cabal determinat com
a ecològic. De fet, pel terme de Rojals, al Baix Segura, s’eixugava tot el riu
i el llit estava ple de fems. Un altre problema era les xarxes de
subministrament d’aigua, perdien el 18,5% del que injectaven a les canonades de
distribució, l’equivalent a 900 hm³. Cal recordar que 1991 hi havia 280.220
hectàrees d’aiguamolls, que en 2006 s’havien reduït un 59,7%. Un bon eixample
del descontrol respecte del rec, el tenim en el camp de golf del Saler que treia
cabals de l’Albufera sense cap autorització ni control per part de Confederació
Hidrogràfica del Xúquer (CHX).
Un tros de suro
de la Ribera i els camps de golf
Eixe any començà
al capdavant de la Conselleria de Territori i Habitatge, Rafael Blasco. A Blasco se li quedava massa curta la Conselleria de Territori i Habitatge, llavors
canvià de negoci. Una volta havia cremat la Conselleria, unflant la bombolla
urbanística, va canviar-se de negoci per anar a corrompre la conselleria de
Sanitat, amb la intenció de privatitzar-la. Per a compensar el pas del terratrémol
Blasco pel Territori, buscaren un perfil amable per a endolcir el Territori,
llavors el 30 de maig d’aquest 2006, anomenaren Esteban González Pons
(València, 1964).
El canvi va ser
quelcom massa freqüent en la trajectòria vital de Blasco. El seu bateig polític
el va fer militant en el grup "terrorista", el FRAP. L'impetuós
marxista revolucionari, que fins i tot estigué en presó en la darrera etapa del
franquisme, fou el mateix Blasco que, en créixer i estudiar un poc, es va
moderar i va aprendre l'art de surar. Aleshores pegà el primer gir radical,
llavors s’afilià al Partit Socialista del País Valencià. Sent fadrí començà a festejar
Consuelo Ciscar i Casaban (Picanya, 1945), germana del tot poderós Ciprià
Ciscar i Casaban (Picanya, 1946), un dels principals caps socialistes que no
pogué pujar al capdavant del partit perquè aparentava ser massa valencianista.
Ciprià sempre fou
un mestre de l’estratègia i aconseguí vendre el seu cunyat al molt
honorablement descafeïnat Joan Lerma i Blasco (València, 1951). A la seua ombra,
Blasco va col·locar-se millor que el cunyat. Va ser conseller de Presidència i
després d’Obres Públiques. Tot anà de categoria, fins a l’any 1989, en eixe
moment començaren destapar-se les seues malifetes. Llavors, tornà a demostrar la
seua capacitat de surar. Va abandonar els socialistes i fou capaç d’encisar Eduardo
Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956). Tal volta li va prometre
els vots de la Ribera, comarca que controlava la família Blasco, que governaven
com si foren senyors feudals. Com a premi per l’ofrena, cosa que aprofità
Zaplana per a prendre el control del partit, a casa nostra, una volta guanyà les
eleccions el Partit Popular, es va convertir en conseller d’Obres Públiques,
d’Ocupació i de Benestar Social. Després, el van canviar a la conselleria de
Territori, negoci que incloïa la gestió del Medi Ambient. A falta de poder adjudicar
obres, cosa que sempre implicava sucosos beneficis, Rafael Blasco, degué pensar
que el golf també podia convertir-se
en un poderós motor de beneficis econòmics.
El golf tingué el mèrit de convertir-se en l'esport preferit dels dirigents
moderns, encara que estigueren una mica envellits podien substituir la
testosterona de la caça, pegant-li amb els palets a la piloteta. Cal recordar que segons dades de la Reial Federació Espanyola de Golf, un
camp de 18 forats consumeix cada any entre 250.000 i 350.000 litres d’aigua i
eixe volum és el mateix que gasta una ciutat de 15.000 habitants en un any. En canvi, per als nostres dirigents, en el golf tot
eren avantatge, els seus practicants passejaven pel camp, o si es cansaven
anaven en cotxets. Li pegaven a la piloteta, metres feien nous amics, xarraven
i feien negocis, que després sempre podien rematar amb un bon homenatge gastronòmic,
sexual i estimulant. A més, era una activitat elitista, cap obrer podia
pagar-se els matins de passeig per la gespa molestant als dirigents. La natura,
que fins aleshores, s'havia reduït als vedats de luxe, plens de bitxos de ploma
i pell per a fregir a tirs, ara es complementava amb la verdor lluent dels
green. A més, un bon xalet, sempre era més valuós si estava prop d'un camp de
golf. El paradigma del negoci immobiliari va convertir-se a fer camps de golf
envoltats de xalets de luxe. Per al conseller Blasco, es convertiren en la
millor opció per a "protegir la natura" i, a l'hora, per a fer caixa
amb l'especulació del sòl.
Sols a la província d’Alacant, eixe curs hi havia actius més de quaranta
PAI que incloïen un camp de golf, tot i que estaven en una zona d’emergència
hídrica. Llavors, el mateix conseller Blasco, doctor en dret, tingué l’ocurrència
de justificar el consum exagerat d’aigua d’un camp de golf, assegurant que
farien ús d’aigües sota un estricte control mediambiental, els regarien amb aigües
reciclades. En canvi, no va perdre temps explicant els detalls, els vint-i-dos
camps de golf que llavors teníem al País Valencià, consumien el mateix que
330.000 valencians, el 6,8% de la nostra població total. Tampoc va aclarir que
els 90 camps de golf que tenien previst fer en els diferents PAI, sumats als
que ja teníem actius, implicaven el consum del 35% de la nostra població, ni que
cap d’eixos camps estarien obligats a regar amb aigües reciclades, perquè abans
calia abolir la Llei 6/1994, de 15 de novembre, sobre la regulació de l’Activitat
Urbanística (LRAU).
Aqüífers
El 56% dels
aqüífers de les zones costaneres tenien problemes de salinització. En els mesos
més secs, de fet el riu Xúquer no duia aigua en acostar-se a la seua
desembocadura. Això implicava que l’aigua del mar s’endinsava fins a 3 km de la
costa, augmentant la salinitat fins al terme de Sueca.
CHX sols havia
tingut temps d’estudiar l’estat de 53 de les 79 bosses d'aigües subterrànies de
la seua conca. De resultes va comprovar que 29 d'elles (39,68%) no complien amb
els objectius mediambientals (OMA) que exigia la Directiva Marc de l'Aigua
(DMA).
Segons l’INE, l’estat
espanyol tenia 510.000 pous il·legals que extraient 3.600 hm³/any, això
significava que al voltant d’un 45% de les d’aigües subterrànies eren
il·legals. De fet, la Unió Europea va examinar les denúncies sobre el gran
volum de conreus espanyols que estaven regant amb pous il·legals, fins i tot,
arribà a amenaçar amb sancions a diverses grans explotacions manxegues.
Depuració
En general, la
depuració de les aigües residuals era molt deficient i tampoc ajudava a
millorar la situació, que grans viles com eren Novelda, Alzira o Carcaixent no
en tingueren cap. Mentrestant, unes altres, com València, Benidorm o Castelló
de la Plana, tenien processos de depuració deficients. Segons dades de l'INE,
l'any 2003 hi havia 300.000 abocaments d'aigües residuals, dels quals 60.000 no
rebien cap tractament.
També hi havia
conflicte respecte de les ubicacions de plantes de depuració, Peníscola
pretenia construir-ne una a menys de 2000 metres de distància de les
urbanitzacions de Benicarló. El consistori allunyava tant la depuradora que
volia plantificar-la just pegada al límit municipal, sense importar-li el
veïnat de Benicarló. Per a oposar-se, es va crear la Plataforma Ciutadana
"No tan a Prop".
Dessalació
Per a garantir el subministrament i donat el dèficit de recursos hídrics, en tot l’estat s’havien construït 900 plantes dessaladores que tractaven i convertien en aigua dolça, 1,6 hm³/dia.
El finançament europeu del transvasament del Xúquer al Vinalopó quedà subjecte al compliment de certes condicions ambientals. Dos d’elles es referien al cabal ecològic del Xúquer que va establir la Directiva Marc de l’Aigua 2000/60/CE. Aquesta norma deixava clar i ras que no es podria finançar cap transvasament sense abans determinar quin era el seu cabal ecològic.
Territori i urbanisme
Les lleis d’Ordenació del Territori de l’any 1989 o la posterior d’Ordenació
del Territori i Protecció del Paisatge de l’any 2004, atorgaven als governs
autonòmics el poder de planificar i regular l’ocupació del sòl, amb la figura
dels Plans d’Acció Territorial (PAT). Aleshores aparegué la llei d’alliberament
del sòl de 1998, que fou creada per a dinamitzar el mercat urbanístic, i per
aconseguir-lo crearen una potent eina d’especulació, que foren els coneguts com
a Programes d’Actuació Integrada (PAI). Llavors, tot es va considerar
susceptible d’urbanitzar, excepte el sòl que estiguera protegit. Malauradament,
vivíem dins d’un País Valencià governat pel Partit Popular, que tenien molt
clar que era millor negoci autoritzar tots els projectes que els presentaren,
encara que implicaren destrossar la nostra terra. Perquè eixos mateixos
governants eren part i jutge, i sovint participaven del negoci redó de comprar
per quatre xavos i vendre per molts milers d’euros. Tot això es va produir quan
teníem unes corporacions locals que omplien els seus comptes bancaris gràcies a
les llicències d'obres. Molts diners en la caixa significaven poder fer moltes
coses als pobles, encara que foren ximpleries de nou-ric. Els carrers es van
omplir de fonts gegantines, piscines cobertes, jardins de babilònia, redones
amb escultures de mal gust o poliesportius, a més de pagar unes festes
increïbles. Amb tanta novetat, es guanyaven el favor de la ciutadania per a les
pròximes eleccions. El problema fou que, una volta havien omplit el terme amb centenars
d’habitatges tipus xalet, això implicava que en molta quantitat d’espai tenien
molt poca densitat de població pagant impostos, amb els quals havien de mantenir
molts quilòmetres dels serveis de subministrament bàsics. A més les grans
dotacions implicaven unes depeses de manteniment estratosfèriques.
Es va afavorir l'arribada de residents d'alt nivell econòmic, que sols
volien gaudir del seu espai privat, mentre que fugien dels espais comunitaris i
de les tradicionals relacions socials que refermaven les comunitats locals. A
més, sovint els nou vinguts eren majoria i imposaven els seus candidats en les
eleccions municipals. Això va modificar l'estructura social de moltes localitats,
afavorint els interessos d'uns forasters adinerats. Fenomen que es va agreujar
en els pobles més turístics, on aplegaren veïns d'origen centreeuropeu, que a
més desconeixen la nostra llengua i fins i tot l'espanyol.
Amb tants diners circulant, entrarem en una atabalada cursa constructora. El
geògraf Fernando Vera va denominar molt encertadament aquest període, de 1997 fins
a 2007, com "la Dècada Prodigiosa de l'Urbanisme". Hi hagué moltes
causes que impulsaren el boom immobiliari. D'una banda, hi havia una alta demanda
que trobà molta facilitat per a accedir al crèdit. Quan un consumidor aplegava
al banc a demanar un préstec per a comprar un xalet, eixia per la porta amb més
del que necessitava, i l'excedent l'aprofitava per a comprar-se un cotxe nou.
Tot aquest còctel generà un creixement desmesurat del consum que multiplicà
l'endeutament de famílies, promotors, constructors i entitats creditícies. Sols
l’any 2005 es van construir 812.000 habitatges, més que els que alçaren
Alemanya, França i el Regne Units juntes. El professor de l'Escola
d'Arquitectura de Harvard, Carl Steinitz va advertir que l'urbanisme embogit,
seria catastròfic a llarg termini, tant per a la qualitat de vida dels
valencians com per a l'activitat econòmica generada pel turisme. Segons l'INE,
teníem 23 milions d'habitatges, tres parts dels quals estaven buits.
S'edificava per tot arreu, el diari el País publicà en la seua portada del 26
d'octubre, que els municipis valencians pretenien convertir en urbanitzables
190 milions de metres quadrats, l'equivalent a 19.000 hectàrees o dues voltes
la superfície de Barcelona. Si els hagueren deixat, alguns espavilats haurien
edificat dalt de campanar, que segur que tenia bones vistes. Que tants diners
passaren per davant dels nassos de polítics va provocar que una part del pastís
acabarà dins les seues butxaques. Aleshores, a casa nostra teníem una població
activa de 2.349.000 valencians, dels quals 2.152.300 eren ocupats, 1.773.100
assalariats i hi havia un total 196.700 aturats.
El 14 de maig va aparéixer un nou fenomen social, mitjançant les incipients
xarxes socials que gastaven Internet, van convocar una concentració d’àmbit
estatal, en la qual els joves exigien l'accés a un habitatge digne.
Uns tarongerars que arruïnaren mig món
Els belgues de la companyia Tractebel van instal·lar-se a València en 1928 per
fer aprofitaments hidràulics al riu Túria. Compraren sòl i fundaren la Societat
Regadius i Energia de València (Reva). Aquest 2006, la immobiliària Llanera
comprà 45.000 metres quadrats de béns industrials i nou milions de metres
quadrats de sòl agrícola per poc més de 160 milions d’euros, que eren propietats
acabades de comprar a la multinacional Suez, que foren els únics que guanyaren
en aquest desficaci. Per a poder comprar, Llanera hagué d'involucrar Lehman
Brothers UK, que llavors era el quart banc més gran del món. Els socis
inversors tenien la intenció de convertir eixos terrenys en hotels de cinc
estrelles, ciutats esportives, entre altres la del València CF, centres
comercials i urbanitzacions de luxe. Per a materialitzar el finançament
comptaren amb el suport de la CAM i del Banc de València, que van obrir la
vidriola per a prestar un cabàs de diners. Això es va traduir en el fet que un
50% del pastís quedava en mans de les caixes d'estalvi valencianes. Lehman
Brothers encara necessitava un darrer informe, cosa que li proporcionà la immobiliària
més gran món, CB Richard Elis. Van preparar un document molt sabut que assegurava
que tot el negoci tenia un valor de mercat de 300 milions d’euros, molt per
damunt del preu reial que aleshores tenien eixos actius. Llavors, Lehman
Brothers atorgà un préstec de 163 milions d’euros a Llanera.
Amb els pagarés en la butxaca, el 29 de juny de 2006, Llanera comprava La
Reva per 175,2 milions, ajornant el pagament de 163,2 milions d’euros. En un
primer moment, Llanera s'embutxacà 41,1 milions de benefici, tot i que a canvi
d'augmentar l'endeutament de la companyia en 500 milions. El miratge de la
lletera sols els va durar un any, en 2007 Llanera no podia fer front al
pagament dels préstecs i es va declarar en fallida. Lehman Brothers degué
pensar que, de perduts al riu, amb la intenció de no perdre més, va comprar-li
a Llanera el 50% dels tarongerars que li quedaven a la Reva, per 133,3 milions.
No eren bons temps per als especuladors, l'any següent Lehman Brothers també es
va declarar en fallida. Les pèrdues esguitaren tota la banca valenciana que no
trigà massa temps a enfonsar-se, la CAM i el Banc de València foren
intervinguts per l'estat, i Bancaixa fou absorbida per Caixabanc, cosa que
pagàrem tots els ciutadans de l'estat, els únics que vam perdre. En paral·lel,
els tribunals imputaren al batle i dos regidors de Riba-roja, els tres del
Partit Popular, per irregularitats en la tramitació de la nova ciutat esportiva
del València.
Alboraia:
la Patacona i la Marina d’Alboraia
Diversos
veïns feia anys que denunciaven davant els tribunals la il·legalitat que
significava construir alts edificis en sòl no urbanitzable, en la Patacona, en
la franja costanera d'Alboraia. Tot i que la llei de costes deixava clar i ras
que en els primers 100 metres que hi ha des de la línia del mar cap a
l'interior, no es podia construir cap habitatge, excepte que tradicionalment
fora considerat com a sòl urbà o estiguera cobert per un pla parcial. El
principal artífex d’aquest negoci fou batle d’Alboraia, Manuel Álvaro Manzano,
que estigué al capdavant del consistori des de 1999 fins a 2011, representant al
Partit Popular. Per aquestes actuacions urbanístiques li obriren juí per presumptes
delictes de falsedat documental, frau i exaccions il·legals, negociacions
prohibides i prevaricació, tot i que en 2018 els tribunals el van absoldre.
Un
altre projecte de Álvaro fou l’intent del trasllat del centre comercial de Port
Sa Platja, per a construir allí més edificis en primera línia de la platja. Volia
traslladar l’hipermercat Al Campo enfront del polígon industrial de la
Patacona, en 200.000 m²
de la partida de Vera i al voltant de 50 alqueries.
Ambdós projectes ocupaven l’horta de Vera, on en 1933 el tio Pepe de Vera
passejava de dalt a baix la platja de la Malva-rosa arrossegant un carret i
venent orxata redoneta als banyistes. Prop d’on la Tia Juanita va obrir la
primera orxateria que acompanyava de rosquilletes. Contra aquest desgavell
s’alçà el grup Salvem l’Horta de Vera-Alboraia i la Plataforma SOS Alboraia,
que formaven una dotzena de col·lectius. El mes de gener, Álvaro va oferir
pagar 150.000 euros per fanecà perquè era el màxim que permetia la “viabilitat
econòmica”, tot i que el mes de maig va pujar l’oferta, oferint 240.000 €. Malgrat
la nova oferta, molt pocs llauradors acceptaren el tracte. Afortunadament, el projecte
de fer una nova Port Sa Plaja amb 600 habitatges, construïts a la vora de més
canals, amb la barqueta atracada davant de casa, el paralitzà el Tribunal del Contenciós
Administratiu de València, justament perquè aquestes actuacions no estaven incloses
en el Pla General, ni avalades per cap Programa d’Actuació Integrada (PAI), tot
i que el principal entrebanc fou l’esclat de la crisi immobiliària de l’any
2008.
Nova
escomesa contra l’Horta, la Via Parc Nord
La
via parc Nord de València fou un altre projecte d'infraestructura viària de
gran capacitat tret a exposició pública per la Conselleria d'Infraestructures i
Transport, aquest 2006. En realitat, es tractava d'un projecte molt vell, que
en 1993 anomenaven com Corredor Comarcal Nord i que s'aconseguí aturar.
Consistia en una autovia de circumval·lació que devia tancar València pel nord.
Des de la vora del mar, dins del terme d'Alboraia, devia connectar les autovies
d'Ademús (CV-35), el distribuïdor comarcal (CV-31) amb l'autovia V-21. Partint
de la CV-35, enllaçava els termes de Godella, Burjassot, Rocafort, Montcada,
Alfara del Patriarca, Vinalesa, Foios i Albalat dels Sorells. Per a endolcir aquest
desgavell, a més dels carrils per als automòbils, tenien previst fer un carril
bici i un altre de vianants, a més d’un corredor verd. Part de l’engany estava
en el nom, on clavaven al centre la paraula parc, en un projecte que haguera
significat la desaparició de l’horta i convertir tota la comarca de l’Horta
Nord en barris de València o en polígons industrials. La desmesura del projecte
alçà la indignació dels veïns afectats que s’organitzaren i crearen la
Coordinadora Horta Viva Sense Autovia Interpobles, en 2008. Finalment, el
projecte es va desestimar per les discrepàncies entre els ajuntaments afectats,
l’oposició veïnal, la crisi econòmica i els canvis de govern, però, només l’adjudicació
de la redacció d’aquest projecte va costar 3,5 M €, aquest mateix any.
La invasió de la Marina Alta
Contra la invasió de camps de golf envoltats de xalets de luxe, a la Marina
Alta aparegueren diversos grups com foren Salvem Segaria-Vinyals, Penya Roja a
Pego, Salvem les Marines, o el d'Afectats pel Pla de Reforma Interior de les
Rotes, a Dénia. En la resta de viles van organitzar-se els opositors a la
Rectoria, Benissa, Benigembla o el col·lectiu El Runar que exigia la protecció
de la Serra de Bèrnia i del Ferrer. El cas de Parcent fou dels més sonats, un
municipi amb mil veïns que va aprovar tres PAI per fer 1.800 habitatges. El
principal problema era que no es garantia el subministrament d'aigua i que
afectaven una bona quantitat de sòl forestal protegit. Per a intentar denunciar
i aturar aquest desgavell, la ciutadania fundà el Col·lectiu Veïns de Parcent.
En les següents eleccions municipals feren fora al consistori del PP, i
anul·laren la tramitació del projecte, tot i que hagueren d'esperar uns anys de
juís, perquè els tribunals els donaren la raó, enfront de una promotora del
Grup Ballester.
El PGOU del Castell de
Guadalest incomplia les lleis de Patrimoni històric
L'Associació cultural Ventpluig de la Vall de Guadalest, a la Marina Baixa,
va presentar un recurs contenciós administratiu contra la Conselleria de
Territori i Habitatge i contra l'Ajuntament del Castell de Guadalest per
l'aprovació d'un PGOU que no garantia la protecció de l'entorn paisatgístic del
Conjunt Històric. Al sector de Més de la Mona, en sòl protegit, volien fer un
hotel, una estació de servei i un museu, a més pretenien urbanitzar la partida
del Ferraget, un total de 220.000 m² de sòl agrari. Aquestes actuacions
implicarien un greu impacte visual, que estava declarat com a conjunt històric
artístic en 1974 i bé d'interés cultural (BIC) en 1985. Aquest projecte havia
de dur 2000 habitants a una localitat amb sols 207 censats. Tot abans de
complir les obligacions i limitacions urbanístiques que els imposava, el
manteniment d'un BIC, que feia molt temps que ajornaven per a poder
requalificar i construir.
El Puig de la Llorença o la pèrdua de la virginitat del territori
Al Poble Nou de Benitatxell es va consumar una de les destrosses
urbanístiques més boixes que tingué el malnom de "Cumbres del Sol".
Enmig d'una serra singular que es deixava caure entre penya-segats i
vertiginosos barrancs fins a la vora mateix d'un mar verge. Els especuladors
feia massa temps que somniaven amb una estora de xalets amb piscina, que com a
únic incentiu tingueren unes vistes al blau del mar. Una bona part del veïnat,
mai no estigué d'acord amb aquesta destrossa, ells consideraven la serra com a
sa casa, la tenien arrelada des de ben menuts. De fet, l'estima per la seua terra
la demostraven amb una sentència sarcàstica, davant els forasters, fardaven
dient que quan naixia un nadó al poble, el llançaven al penya-segat, sols si
s'enganxava i vivia, era digne de convertir-se veí de Benitatxell. Malgrat que
el seu consistori era més partidari de les riqueses terrenals, com eren omplir
la butxaca. Ells preferiren fer-se rics venent la Serra del Puig de la
LLorença, un espai descrit com a rústic i d'interés turístic, cosa que sols
implicava totes les facilitats per a permetre la seua destrucció sota el
ciment.
Serra
Mariola: en el punt de mira de l’especulació
Els
promotors urbanístics tornaven a amenaçar la serra Mariola, una de les empreses
del Grup l'Espanyola, pretenia alçar el Xirillent Golf. Es tractava d'una
urbanització amb més de 560 habitatges, a més d'un gran hotel de luxe, rematat
amb un camp de golf.
El Pla Rabassa, asfaltar tot l’Alacantí!
En 2002 començà camí un altre desgavell urbanístic, els de sempre volien construir
14.000 habitatges i centres comercials, requalificant més 4 milions de metres
quadrats. Es tractava del projecte urbanístic més gran mai plantejat a la
capital de l’Alacantí, era com alçar una nova Elda dins d’Alacant. Rabassa es tracta d'un espai semidesèrtic,
“erm” i allunyat, a més molt proper a l'autopista, però era molt valuós des del
punt de vista ambiental. Entre els barrancs té uns aiguamolls inclosos en el
Catàleg de Zones Humides i uns turons peculiars com el del Gall. Per això, des
de 1998, AHSA havia reclamat la seua protecció, tot i que tradicionalment eixe
fou indret oblidat, dedicat a l'abocament il·legal de tota mena de residus i
enderrocs de l'Alacantí. A banda dels valors ambientals, el problema més greu per
a edificar eixe espai era la manca d’aigua per a garantir el subministrament
d’eixa nova població. Per a endolcir l’actuació anunciaren que anaven a crear molt
habitatge de protecció oficial. En trobar-se la forta oposició del veïnat, els
promotors anunciaren que farien un gran parc urbà que envoltaria les llacunes.
La realitat era molt més fosca, el promotor i les autoritats locals, pretenien expulsar
la ciutadania de menys poder adquisitiu del centre d’Alacant, alliberant espais
urbans envellits, per a després construir edificis de luxe, cèntrics i prop de
la mar. Tot aquest maquiavèl·lic pla estava en mans d’una sola empresa, Habitatges
Socials del Mediterrani, que majoritàriament era propietat de Enrique Ortiz
Selfa (Grañén, 1960).
Fins aleshores, el tràmit adient per fer una requalificació tan grossa era promulgar
una modificació del PGOU d’Alacant, malgrat que això implicava massa
restriccions de volumetria i exigia moltes garanties respecte dels
subministraments i dels espais dotacionals. En canvi, el que pretenia dissenyar
el futur urbanístic d'Alacant era un sòl promotor, Enrique Ortiz. Un empresari
totpoderós que tenia prou diners per a comprar les voluntats de molts polítics,
podia accelerar els tràmits de la requalificació, i comptava amb la ferramenta
legal perfecta, el Pla Parcial, mitjançant un PAI (Programa d'Actuació
Integrada).
Per aturar aquest desficaci de neteja social, es va crear la Plataforma
contra el Pla Rabassa, que després es va convertir en la Plataforma
d'Iniciatives Ciutadanes (PIC). El primer manifest que publicaren es va titular
“Per la dignitat d’Alacant”. Els tres presidents de la PIC foren Manuel
Francisco Alcaraz Ramos (Alacant, 1958), José María Perea i Manuel Marco.
Entre el 2002 i el 2005 presentaren moltes al·legacions així com informes
tècnics que qüestionaven la proximitat a l’autovia, la presència de molts
barrancs i una canonada important per a la CHX. Alcaraz va definir amb molt
encert l'Alacant modern com una ciutat molt més culta, però que havia
desaprofitat moltes oportunitats i s'havia devorat a si mateixa. S'havia
convertit en una ciutat dual en acollir gent molt més rica, tot i que també,
una altra molt més pobra. En paral·lel a l'expulsió de les classes popular, van
impulsar la colonització cultural castellana, desprestigiant les seues arres, per
a eliminar tot vestigi de la valenciana d'aquestes terres, amb la intenció
d'ofrenar més glòries a Espanya. Després d’una desigual lluita, a força de
treball i moltes hores, van fer front als poderosos, gràcies a les eines
legals, les investigacions, denúncies judicials i la mobilització del veïnat.
Les irregularitats en les quals van incórrer els governants i el promotor, provocaren
l’obertura del cas Brugal. Var ser un cas judicial molt complex i amb moltes
branques, perquè la corrupció immobiliària era quelcom generalitzat a casa
nostra. Una de les trames es va conéixer en 2007, en ella es va analitzar que Ortiz
i Ikea havien acordat construir un gran magatzem de mobles, al barri de Sant
Blai, per 31 milions d'euros. Poc després, decidiren dur-lo a Rabassa i el preu
del sòl passà de 31 a 97 milions, això implicava molts més beneficis per a
Ortiz. El vessant de la requalificació de Rabassa es va jutjar en 2008, en ella
acusaven el polèmic empresari i a l'alcaldessa d'Alacant, Sónia Castedo Ramos
(Ribadeo, 1971). De fet, aquest cas va significar la dimissió de la batlessa,
en 2014, malgrat que en 2016 els jutges no trobaren prou indicis delictius i desestimaren
la legalitat de part de les proves que presentà la fiscalia. Mentrestant, per a
respondre a l’oposició ciutadana i als entrebancs judicials, el projecte de
Rabassa va sofrir innombrables modificacions per a intentar endolcir l’actuació
de cara a l’opinió pública.
El vessant judicial no anava massa bé perquè els tribunals l’havien
anul·lat en quatre ocasions, malgrat que el mes de maig de 2009, el PAI
obtingué llum verda per part de la Generalitat. Sols fou una batalla més, l’any
2013 el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va confirmar
la seua anul·lació definitiva. Llavors, en 2022, la PIC una volta comprovà que
no es podia reactivar el Pla Rabassa, es va dissoldre. Havien vençut els
poderosos que, fins aleshores, havien marcat el rumb d’Alacant, va ser la
primera volta que la ciutadania de l’Alacantí guanyava, imposant el seu parer.
L’art de convertir toxicòmans i putes en agents urbanitzadors
La partida de Dalt del barri de Campanar estava en el punt de mira dels
especuladors, des dels anys setanta. Tot i que havia passat molt temps sense
que hagueren aconseguit urbanitzar-lo, els horts i les alqueries s’havien convertit
en el següent objectiu del ciment. El consistori de Rita Barberà Nolla
(València, 1948-2016) ho tenia ben clar, calia fer servir tots els mitjans
necessaris per a esborrar l’oposició de propietaris i veïns, i per facilitar la
urbanització.
El primer pas va consistir a degradar l’espai, així aconseguien expulsar els
darrers residents i abaratien els preus de les expropiacions. En una fosca
maniobra, es van traslladar els llocs de mercadeig de drogues i la prostitució
de les immigrants subsaharianes. Allí aparegueren els consumidors d’heroïna i
les joves immigrants sense papers explotades per les màfies. La pressió de les
forces de seguretat els va fer fora de Velluters, Natzaret i Mislata, i els
assenyalaren el nou territori on els deixarien tranquils, els horts de Campanar
es convertiren “les canyes, l’híper de la droga”.
En paral·lel, només aprovar-se l'homologació de la modificació del Pla
General d'Ordenació Urbana (PGOU) que convertia l'horta en sòl urbà, els
municipals i els policies nacionals es dedicaren a demanar els papers als
llauradors que circulaven amb els seus tractors. Tot mentre a uns pocs metres
s'estenia un mar de fem i despulls, on s'arrossegaven al voltant de 3000 cossos
i ànimes desgastades, sense que cap agent de l'autoritat es preocuparà per
ells. Es multiplicaren els xicotets robatoris per a poder pagar una dosi per 5
euros i la inseguretat va convéncer molts propietaris que era millor vendre i
fugir de les terres dels seus avantpassats.
Nova amenaça a la Serra Escalona
La serra d'Escalona s'havia convertit en un dels indrets naturals més
valuosos i, alhora, un dels més amenaçats. La calentura urbanitzadora pujava
molt gràcies a la temperatura habitual de la Vega Baixa del Segura. El
consistori d'Oriola va presentar el PAI 21 que pretenia urbanitzar prop de tres
milions de metres quadrats, al voltant de la serra. En concret, volien edificar
urbanitzacions en l'IBA del Valle i les Serres d'Altona i Escalona, un espai
que tenia el sòl definit com a No Urbanitzable de Protecció Estricta Forestal.
Lluitadors contra la depredació urbanística
Abusos Urbanístics No
Per
tot arreu del país aparegueren associacions que intentaven defensar-se de la
fam urbanitzadora i s'organitzaren dins de la Plataforma Abusos Urbanístics
(AUN) que tingueren el mèrit de dur les reclamacions fins a la mateixa Comissió
de la Unió Europea (UE). Entre moltes participaren: Abusos Urbanístics No de
Beniparrell; Acció i Reflexió Ciutadana per València-ARC; Salvem l'Horta de
Benimaclet; l'Associació de Veïns del Parc i Jardí de la Plaça José María
Orense; l'Associació de Veïns d'Orriols-Rascanya; l'Assemblea d'Immigrants;
Comissió d'Afectats per la Clínica Verge del Cònsol; Coordinadora Ciutat-Vella;
Plataforma Anti-Abocador Poble Nou; Plataforma per Russafa; Plataforma per un
Habitatge Digne; Plataforma de Benicalap-Campanar-Beniferri; Recuperem la
Model; Salvem Tabacalera; Xúquer Viu.
Els geògrafs “Per
una nova cultura del territori”
El Col·legi i
l’Associació de Geògrafs van publicar el manifest: “Per una nova cultura del
territori”. Que es pot resumir en els següents punts:
1.
El territori és un bé no
renovable, és essencial i limitat.
2.
El territori és una
realitat complexa i fràgil.
3.
El territori conté valors
ecològics, culturals i patrimonials que no es poden reduir al preu del sòl.
4.
Un territori ben
gestionat constitueix un actiu econòmic de primer ordre.
5.
La planificació
territorial i urbanística és un instrument essencial per a l’actuació dels
poders públics.
6.
La planificació municipal
ha de tenir com a principal objectiu el de facilitar l’accés a l’habitatge.
7.
La planificació territorial
ha de proporcionar acords bàsics sobre el traçat de les infraestructures, el
desenvolupament dels assentaments i el sistema dels espais oberts.
8.
El Govern central i les
Corts Generals de l’Estat no es poden desentendre del territori.
9.
En un món cada vegada més
integrat, la gestió del territori també ha d’atendre els compromisos de
solidaritat i de responsabilitat globals.
10.
L’impuls dels valors de
sostenibilitat ambiental, d’eficiència econòmica i d’equitat social requereix
una nova cultura del territori.
Compromís pel Territori, l’escut de la ciutadania contra l’urbanisme
depredador
Tal volta, un dels principals fets que va aconseguir posar fre a la
depredació accelerada del territori, que es va convertir en un dels principals
factors de desgast per als governants, fou el naixement de Compromís pel
Territori.
El detonant fou la creació de la Coordinadora Ciutadana per a la Defensa
del Territori que es va presentar a Gandia, el 22 de juliol. Estava impulsada
per la Plataforma pels Pobles de la Safor, Grup d'Estudis Mediambientals de la
Safor (Gemmas), Col·lectiu Baladre de Vilallonga, Grup Ecologista
Samaruc-Ecologistes en Acció, Associació Cultural Correllops de Vilallonga,
Club de Rugbi la Safor, Maulets, Moviment per la Pau, Desarmament i la Llibertat,
Associació Cultural Bresca de Vilallonga, Col·lectiu de la Vall de Vernissa,
Centre Excursionista de Ròtova, Fundació Casal Jaume I, Associació Cultural
Casa Clara, Joves per l'Ecologia, Comissions Obreres, Club Excursionista
Montdúver, Colla de Dimonis Fem Fredat, Ateneu Llibertari de Tavernes,
Plataforma Kontra l'Alta Tensió (PKAT), Associació Cultural la Goleta,
COEVA-Col·lectiu Agró, Associació Cultural la Safor i les Comissions Generals
de Treballadors (CGT). El 26 de novembre convocaren una concentració, a la
plaça de l’Ajuntament de València.
Aquesta unitat d’acció es va estendre i va ser possible quan es va comprendre
que sols la unitat entre els innombrables perjudicats pels diferents projectes depredadors
podria aturar el que s’havia convertit en un quarantamaula que volia menjar-se
tota la franja costanera del País Valencià per a omplir-la de formigó. El 16 de
febrer van convocar una protesta contra la política territorial del PP, que no
obtingué molt suport. La primera convocatòria important va cristal·litzar el 24
de febrer a Castelló i l’endemà se’n va fer una ocupació de la plaça de
l’Ajuntament de València, a la qual assistiren 5.000 ciutadans. El missatge que
va espentar la participació fou: “Compromís pel Territori no és una nova
plataforma o col·lectiu, sinó bàsicament una assemblea ciutadana oberta, al
voltant d’una idea/manifest, per a moure’s col·lectivament en defensa del
territori, natura, recursos i patrimoni cultural valencians. Qualsevol
col·lectiu, associació, organització o persona interessada, pot sumar-se a
treballar i aportar noves idees”. Carme Miquel va llegir el manifest “Compromís
pel Territori”.
Una volta aconseguiren fer extensiva la convocatòria a la resta de
moviments Salvem, en l'acte del 3 de juny a València, que convocaren amb el
lema "Moratòria urbanística, ara! Gestió racional de l'aigua, els recursos
i els residus! Per una política social de l'habitatge!, no a l'especulació,
prou de corrupció!" Obtingueren el suport de més de dos-cents intel·lectuals
i el de més de 200 organitzacions de tot el país, i tots junts tragueren als
carrers entre 50.000 i 30.000 valencians. La capçalera de la manifestació duia una
pancarta amb el següent eslògan: “Pel nostre futur: defensem el territori”. La
marxa finalitzà a la Porta de la Mar, on es va llegir un manifest que demanava
una moratòria urbanística i la revisió de tots el PAI que estaven en marxa.
Per aprofitar l’impuls, el mes de setembre tornaren a reunir-se per a publicar
un comunicat en el qual demanaven la unitat d’acció davant les agressions
urbanístiques i presentaren com a declaració d’intencions el document titulat
“Bases per a una nova política territorial”. En ell exigien la necessitat
d'establir un nou model de disseny del territori que comptarà amb un ample
suport social, que estiguera emparat per la figura del Pla d'Ordenació del
Territori i coordinat en l'àmbit comarcal, per això proposaven la creació de la
figura del Pla d'Ordenació Comarcal. Reclamaven la redacció d’una Llei de Participació
Ciutadana, que garantirà la pluralitat i estiguera oberta a les opinions de la
ciutadania. Consideraven que calia establir ferramentes indispensables per a
garantir la sostenibilitat, com eren la realització d’informes de
disponibilitat de recursos hídrics i el d’impacte ambiental, a més que les
seues conclusions foren vinculants. Una altra necessitat era la redacció d’una
llei anti especulació que evitarà que l’habitatge es convertirà en un objecte
de negoci especulatiu. Complementaven les seues demandes amb una moratòria que permetera avaluar els projectes
que estaven en marxa, sota les noves normes.
En acabant l'any, Compromís pel Territori comptava amb el suport unànime de
totes les organitzacions ciutadanes. En l'assemblea que celebraren a Ca Revolta
el 16 de desembre, van subscriure el manifest adés esmentat 58 organitzacions:
La Societat Valenciana d'Ornitologia, la Plataforma Contaminació NO Almassora,
Coordinadora Ecologista Vall d'Albaida, l'Associació de Veïns el Bassó Nord de
Bétera, la Plataforma contra l'Alta Tensió de Manuel, el Col·lectiu Avinsilona
de Vallibona, el Centre Excursionista d'Ontinyent, Albaida Decideix,
l'Associació de Veïns de la Ribera, la Colla Valls del Vinalopó, la
Coordinadora No a la Muralla de l'AVE per l'Horta Sud, el Diari digital de
Llíria, la Coordinadora Obrera Sindical (COS), la Coordinadora d'Estudis Eòlics
el Comtat, la Cooperativa la Quimera de Mislata, la Colla Ecologista
d'Almassora, el Col·lectiu No Tan a Prop de Benicarló i Peníscola, el Col·lectiu
l'Espurna d'Antella, el Cercle Obert de Benicalap, l'Associació Ventpluig de la
Vall de Guadalest, l'Associació de Veïns Mestrets-Borriolenc, l'Associació
Sociocultural el Ventall, l'Associació Barri del Carme, l'Associació Albalat
PAI-No, Amics dels Aiguamolls del Sud d'Alacant (AHSA), Acsud-las Segovias, el
Bloc d'Estudiants Agermanats (BEA), la Plataforma Salvem Mijares de Iàtova, la
Colla Muntanyenca del Campello, el Col·lectiu la Calva Cultura a la Valldigna,
Espai País Valencià, de la Vall d'Uixó, l'Associació Naturalista Reconco de
Biar, l'Associació de Veïns Defensors de la Ribera de Cabanes, el Col·lectiu
Tothom, Abusos Urbanístics No, l'Assemblea de Mestres de la Plana Castelló, el
Centre Excursionista de Xixona, Greenpeace València, la Coordinadora Camp de
Túria Habitable, la Cooperativa de Consum Ecològic Aigua Clara d'Alberic, el
Col·lectiu València en Bici-AGRÓ, el Col·lectiu Marfull-AGRÓ, el Col·lectiu
d'Ensenyants de la Ribera, A Tornallom de Gandia, l'Associació de Veïns
d'Orriols, l'Associació de Veïns Clot de Barrabàs de Godella, l'Associació
No-PAIS de Cullera, l'Associació la Baronia Serra Calderona, Amics de la Serra
d'Escalona, Amalgama Ciutadana de Manises, el Grup de Ciències Meridià Zero de
Lludient, el Col·lectiu Camot de Xàtiva, els Joves Verds de València,
l'Associació Cívica per la Llengua el Temps d'Elx, el Diari Digital de la
Valldigna i l'Associació Banusaidi de Beneixida.
Albaida Decideix
Per a oposar-se al PAI dels Barranquets d’Albaida, es van unir L’Associació
Cultural la Morca, el Grup Ecologista Les Tosquetes i la Colla de Campaners
d’Albaida, per a crear Albaida Decideix.
Cercle Obert del barri de Benicalap
El col·lectiu ciutadà que presidia Antonio Marín Segovia va denunciar
davant la Fiscalia General i a la Fiscalia Anticorrupció les il·legalitats que
implicava la requalificació del sòl on es pretenia construir el Nou Mestalla,
l’estadi del València CF. Segons el PGOU eixe sòl devia ser espai esportiu de
titularitat pública on es devia traslladar el poliesportiu del Saler, per
alliberar espai protegit a l’Albufera de València. Cercle Obert assenyalaren
que tant al consistori com el constructor, i president del club, Juan Bautista
Soler Luján (València, 1946) eren responsables de perjudicar la ciutadania
mentre afavorien els interessos d’un club privat, la Societat Anònima Esportiva
del València CF. Els regalaven una permuta de sòl il·legal, però encara hi
havia més, a l’avinguda de Blasco Ibáñez, on estava el vell camp del Mestalla,
planejaven una requalificació per autoritzar la construcció de 750 habitatges
de luxe, una operació que valoraven en 300 milions d’euros. A més, es va cedir
el sòl sense que la Societat Anònima Esportiva haguera complit les condicions
pactades, com fou la cessió d’altres terrenys com a compensació i unes altres
actuacions de dotació d’equipament local. Malgrat els sòlids arguments, en
2009, la Fiscalia va arxivar les denúncies en considerar que no hi havia cap
delicte.
Coordinadora Camp de Túria Habitable
Van denunciar que la destrucció de la seua comarca està fent-se d'amagat
aprofitant el PORN del Parc del Túria. Hi havia un fum d'actuacions
urbanístiques en projecte que sumaven la construcció de més de 25 milions de
metres quadrats repartits en 25 requalificacions, tant dins del parc com en els
voltants. El negoci implicava ampliar en 150.000 habitants i afegien 7 milions
de metres quadrats en nous polígons industrials. Això, en pràctica consistia a
crear un parc fluvial envoltat de ciment. Per a intentar evitar-ho va presentar
centenars d'al·legacions. La Coordinadora la formaren els següents col·lectius,
Salvem Porxinos de Riba-roja, la Plataforma cívica i democràtica de Sant Antoni
de Benaixeve, Salvem Nàquera, la Plataforma pel futur de Benaguasil, la
Plataforma per una Llíria habitable, a més de col·lectius ciutadans de
Vilamarxant, Bétera i l'Eliana, estigué encapçalada per Lluís Beltran, Conxa
Bondia i Gabriel Sánchez.
Un altre eixample del mode de procedir de l'administració fou l'aprovació
del Decret 7/2006, de 13 de gener. En ell es modificava el Decret 77/2001 que
aprovà el PORN de la Serra Calderona, per a facilitar la requalificació i
urbanització de zones abans protegides. La Coordinadora, amb ajut de Salvem
Nàquera, Acció Ecologista AGRÓ i l'Institut d'Estudis Comarcals del Camp de
Túria hagueren de reclamar aquesta actuació judicialment, i en 2008, el
Tribunal Superior de Justícia valencià els donà la raó, dictaminant
l'anul·lació de la modificació del PORN de Calderona.
Un altre d’eixos projectes era la urbanització de la Vallesa de Paterna,
tot i que gràcies al consistori paterner aconseguiren paralitzar la seua
construcció i la generalitat iniciava les gestions per a comprar la finca que
tenia un dels boscos més valuosos de tota la comarca, així com el jaciment de
la Lloma de Betxí.
Residus,
abocadors i fem
Segons
dades de l’institut per a Diversificació i Estalvi de l’Energia (IDAE), cada
ciutadà de l’estat espanyol produïa 1,7 kg/dia de fem. Els seus components es
repartien de la següent forma: un 44% era matèria orgànica, un 21% eren papers,
un 11% plàstics, un 8% consistien en materials diversos, el 7% era vidre,
mentre que entre un 5 i un 4% eren recipients metàl·lics.
Abocador
de Dosaigües
La
Societat d’Agricultors de la Vega (SAV) obriren una segona planta d’eliminació
de residus no perillosos a Dosaigües. La nova instal·lació es va dissenyar per
a tindre una vida útil de 23 anys i una capacitat del seu got d'abocament de
5.618.259 m³. Allí anaven a parar els rebutjos procedents de la “Instal·lació
1”. Comptava amb un sistema de gestió de lixiviats, control d'aigües pluvials,
sistema de desgasificació, a més d’un pla de control i vigilància ambiental. La
mateixa societat gestionà des de 2007 la planta de valorització de residus de
Manises, que té capacitat per a tractar 350.000 Tm/any procedents de l’àrea
metropolitana de València.
Un
abocador per a Manises
Per
si no en tenien prou, amb el d'Aldaia i Quart de Poblet, també volien envair Manises.
El seu veïnat, que coneixia de sobres les greus afeccions, perquè les tenien
ben prop, es va mobilitzar massivament.
Crema de residus perillosos a
Bunyol
L’empresa cimentera CEMEX
Espanya, ubicada a Bunyol, aquest any va aconseguir l’autorització de la
Generalitat i del consistori de la Foia, per a cremar tota mena de residus
perillosos. En 2011 presentà una altra sol·licitud per ampliar les seues
activitats i convertir-se en una macro incineradora que devia desfer-se de 260.000
tones cada l’any. A més, pretenien
instal·lar trituradors, selectors de fems i una planta d’assecament de fangs de
depuradores. La Generalitat els va autoritzar per a cremar fins a 150.000 tones
de fem a la seua cimentera d’Alacant, i a Bunyol obtingueren permís per a incinerar
unes altres 123.000 tones de 56 tipus de residus, a més de 30.000 tones de
residus perillosos, com eren dissolvents industrials clorats i no clorats,
combustibles líquids que contenen substàncies perilloses, llots de tractaments
fisicoquímics que contenen substàncies perilloses i rebutjos del tractament de
residus urbans. A més aprofitaven de l'energia generada amb els forns, per a
fabricar ciment, que era la seua activitat principal. Contra aquestes
autoritzacions es va alçar una forta protesta dels ecologistes amb el suport de
la població. Per a organitzar-se es va crear la Plataforma Aire Net, a la Foia
de Bunyol, per a exigir la prohibició de la incineradora. Ecologistes en Acció,
de la mà del seu portaveu, Carlos Arribas presentaren al·legacions en contra,
mentre defensaven l'extensió del reciclatge i del compostatge. Per sort, en
2022 la nova empresa propietària de la cimentera de Bunyol, Cimsa Cementos
España SAU, va anunciar que renunciava a la cremació de residus en el seu forn.
Irregularitats en l’adjudicació
de l’abocador d’Oriola
El mestre Montserrate Guillen
Sáez (Oriola, 1957), que començà sent portaveu de l'associació veïnal del
llogaret de Torremendo, després encapçalà els Verds d'Oriola i que arribà a ser
alcalde d'Oriola, amb el suport d'Ecologistes en Acció, denunciaren un tècnic
municipal perquè falsejà un informe per a concedir llicència a la mercantil
Proambient, de l'empresari Ángel Fenoll Pérez (Santomera, 1953), per a
facilitar la posada en marxa d'un abocador il·legal, amb l'agreujant que les
instal·lacions estaven molt prop dels habitatges.
Abocadors a les Coves de
Vinromà, Fanzara i la Salzadella
A la Plana Alta es va
organitzar la Plataforma Anti Abocador de Residus Tòxics i Perillosos (RTP) de
les Coves de Vinromà, que presidia Vicenç Roda i Beltrán. Es van mobilitzar per
a evitar la intenció de muntar un abocador a la partida de Cantallops, així com
un mal anomenat Parc Mediambiental al Mas de Boira. Gràcies a la ferma oposició
del veïnat, es va desestimar aquest projecte. Denunciaren a l'alcalde, Miguel
Zaragoza, que pel seu compte va autoritzar un polígon per a instal·lar
l'abocador i una incineradora, encara que el ple de l'Ajuntament es va mostrar
per majoria en contra. Tant Fanzara, a l'Alt Millars, com la Salzadella, al
Baix Maestrat, s'enfrontaren a unes altres iniciatives per omplir aquestes
viles oblidades amb residus generats per les zones més poblades. Els tres
municipis s'organitzaren per fer manifestacions de protesta el mes de maig.
Energia
Fotovoltaica a Fontanars dels Alforins
En novembre d’aquest any, l’empresa Enerstar SA, vinculada a FCC i amb
capital de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM), sol·licitaren a
l’administració una autorització per a construir una planta fotovoltaica damunt
de 2 milions de metres quadrats, al terme de Fontanars dels Alforins. Es dona
el fet que una bona part del sòl on anava a fer-se la planta, era propietat del
director general d’urbanisme de la Generalitat, José María Selva Ros. Aquest
mateix “personatge” va ser el que signà la Declaració d’Interés Comunitari, cosa
que simplificava molt els tràmits per què prosperarà aquesta instal·lació
energètica, principalment en els temes referents la requalificació del sòl.
Aquest fou un dels primers intents d’especulació al voltant de la implantació
de les energies renovables, cosa que es va generalitzar en avançar el segle XXI.
L’objectiu era aconseguir beneficis regulant les adjudicacions de les instal·lacions
de les plantes fotovoltaiques. En resum, polítics amb informació privilegiada
sobre projectes d’energètics de renovables. Una volta coneixien l’interés d’un
inversor en fer una instal·lació en un indret concret, compraven el sòl afectat
al preu agrari que li corresponia, després afavorien els tràmits administratius
i una volta estava avançada la concessió, revenien els terrenys, aconseguint
unes plusvàlues molt sucoses.
Fòrum Unitari Contra
l’Alta Tensió (FUCAT)
Aquest projecte d'infraestructura elèctrica venia de llarg, en 1991 presentaren el projecte per fer unes línies de mitjana i alta Tensió que es va rebutjar gràcies a l'enèrgica oposició del veïnat de Barx, que s'organitzaren en l'Associació de Propietaris Afectats per la Línia d'Alta Tensió (APALAT). Sols va ser el primer episodi, perquè el projecte es va convertir en un corredor per a dur diverses línies d’alta tensió que devien unir el sud de França amb el Marroc, travessant tota la façana mediterrània, en paral·lel a la costa. A més aprofitant la construcció d’aquesta autopista energètica es van dissenyar derivacions cap a les zones turístiques amb més densitat de demanda. Van pensar aprofitar l’impuls per a fer quatre línies secundàries: una anava de Castelló cap a Gandia, una altra entre Dénia i Cullera, una altra entre Tavernes de la Valldigna i Alzira i una que devia subministrar les estacions de bombeig del transvasament del Xúquer al Vinalopó. En 2003, els promotors aconseguiren que la Generalitat declararà aquesta línia, de 440 kW, com a d'utilitat pública. Dos anys després, i donada la fema oposició social, IBERDROLA, per a facilitat els tràmits i diluir l'oposició, va signar acords independents amb cadascun dels termes afectats pel traçat. El veïnat ho tingué clar i protagonitzà nombroses manifestacions en contra, els anys 1999, 2001 i 2004. La multinacional elèctrica no volgué acatar la sentència del Jutjat número 5 de València que li ordenava paralitzar la construcció de la línia, i continuà amb els treballs de construcció. En concret la sentència es referia al tram que anava entre Castelló i Gandia, per què al projecte li faltava un estudi mediambiental global. L’oposició més forta es va donar contra el tram que devia travessar la Valldigna. Allí s’organitzà en un primer moment la plataforma Kontra l’Alta Tensió i l’Especulació (PKAT). Més avant s’afegiren la Plataforma de la Valldigna, NAT de Barxeta, les Delícies de Rafelguaraf, L’Associació Cultural Correllops i la Plataforma pels Pobles de la Safor. En col·laboració amb la resta d'organitzacions afectades de la resta del país, acordaren crear un organisme que coordinarà tots, fou el Fòrum Unitari Contra l'Alta Tensió (FUCAT). Entre els nombrosos actes que protagonitzaren, va destacar una acampada reivindicativa al paratge de l'Ombria de Tavernes de la Valldigna, on presentaren un comunicat en el qual explicaven les greus afeccions i mancances d'aquest traçat. Mentrestant, un grup d'activistes va aconseguir aturar les obres d'una subcontractada d'Iberdrola, perquè van entrar en una finca de Tavernes sense demanar els permisos necessaris. Les protestes culminaren l'1 d'abril, quan els afectats convocaren una manifestació al cap i casal a la qual assistiren més de 15.000 ciutadans. Uns dels coordinadors més actius del FUCAT foren Vicent Company i Sancho, Sonia Fayos i Xavi Ròdenas.
El 24 de juny a València es va convocar un acte a la plaça de l'Ajuntament per a difondre la problemàtica de la contaminació electromagnètica. En ell es va fer públic un manifest que comptava amb el suport de les següents organitzacions: Ecologistes en Acció, Comissió per al Trasllat de la Subestació de Patraix, AGRÓ - Acció Ecologista, Grup municipal de València d'Esquerra Unida, Compromís pel Territori, València Watch, Plataforma contra l'alta tensió de les comarques centrals del País Valencià, Plataforma Contra l'Alta Tensió i l'Especulació, la Coordinadora Contra l'Alta Tensió de la Valldigna, Pels Pobles de la Safor, Plataforma No a l'Alta Tensió de Barxeta, Plataforma No a l'Alta Tensió de Manuel, Les Delícies de Rafelguaraf, Antenes/Radiacions? No Gràcies, Col·lectiu Paiporta, l'Associació de Veïns de Favara i la de Senabre.
Corrupció i
grans esdeveniments
Brugal, o el negoci del fem
Aquest any esclatà el conegut com a cas Brugal, un acrònim,
"d'Escombraries Rurals Gestió Alacant". En ell es jutjava a membres
del Partit Popular per una malversació valorada en 813.300.000 €, espoli haurien
perpetrat per 35 implicats. Els acusaven de suborns, extorsions i tràfic
d'influències per a obtenir l'adjudicació de contractes públics per fer la
gestió dels serveis de recollida de fem en diverses localitats governades pel
Partit Popular a la província d'Alacant. Entre els imputats més assenyalats
estaven l'expresident de la Diputació Provincial, José Joaquín Ripoll Serrano
(Alacant, 1957) i diversos alcaldes. La complexitat de les trames obligà els
magistrats a dividir en sumari en 20 parts diferents, per a poder estudiar-les
independentment. La peça principal fou la de l'adjudicació del tractament dels
residus d'Oriola, en la qual processaren 14 persones, inclòs el president de la
Diputació Provincial d'Alacant i l'expresident del PP en aquesta província.
En 2020, l’Audiència Provincial d’Alacant va absoldre els acusats perquè anul·là
com a prova vàlida les escoltes telefòniques, que foren les que van permetre descobrir
tot el pastís. Malgrat que en juliol de 2024 el Tribunal Suprem, tornà a anul·lar
aquesta sentència, en si considerar-les vàlides. Torna-li la trompa al xic! L'empresari,
cap de bona part d’aquesta trama, va ser Ángel Fenoll. L’empresari, intentant
dissoldre les seues responsabilitats, no dubtà a difondre unes gravacions en
les quals parlava amb un regidor d'Oriola, després d'assabentar-se que no
anaven a adjudicar-li el concurs de recollida i tractament del fem. En elles li
proposava manipulacions il·legals per aconseguir guanyar l'adjudicació.
Llavors, de moment, Fenoll ha sigut condemnat en considerar-lo responsable del
suborn i frau en l'adjudicació del tractament del fem de Clap, cosa per la qual
li caigueren uns altres dos anys i mig de presó. Una altra manipulació seua la
va protagonitzar a Callosa de Segura, va aconseguir que rescindiren la
contracta del fem que tenia adjudicada FCC, al·legant l'incompliment de
determinades clàusules, i li l'atorgaren sense concurs públic a una de les
seues empreses.
Sobre la part referent al PGOU d’Alacant, investigaren 21 persones entre
les quals estava inclosa l'alcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo Ramos (Ribadeo,
1971), tot i que finalitzà amb l’absolució, cosa que confirmà el Tribunal
Suprem en 2024. També van absoldre a Luís Bernardo Díaz Alperi (Oviedo, 1945),
tot i que es mantingué la sentència a l’empresari Enrique Ortiz Selfa (Grañén,
1960).
Visita
del Papa a València, el “gran” negoci piadós!
De
l'1 al 9 de juliol es va organitzar la cinquena Trobada Mundial de les
Famílies, a Fira València, i un Congrés Internacional Teològic i Pastoral,
nyas, coca! Haver de pagar una gran festa cristiana, fou l'excusa ideal per a
dur el papa de Roma, Benet XVI, carregat amb el bàcul i amb el papamòbil
inclòs. Cal recordar que darrere d’aquesta trobada estava el més fosc de la
cristiandat. Entre altres organitzacions destacaven, l’Opus Dei, els Legionaris
de Crist Rei o els Missatgers de la Pau, organització no governamental que
rebia nombroses subvencions estatals i que presidia la que després seria
batlessa de Madrid, Ana María Botella Serrano (Madrid, 1953), per la gràcia
d’Aznar.
El
govern valencià aprofità l’ocasió per a gastar diners a cabassos, entorn dels
vint milions d’euros, una part dels quals anaren a parar als comptes corrents
dels mateixos polítics que es senyaven agenollats, pregonant la seua piadosa
militància cristiana. Per a intentar entendre les implicacions d'aquest acte,
podem fer una extrapolació. Imaginem que estan governant el Botànic, els
ecologistes de Greenpeace organitzaren dos congressos, grans desfilades
hippies, concerts i altres festes lúdiques. Que es regalaren als assistents,
motxilles amb flors de paper, pins antinuclears i samarretes verdes. Llavors,
el govern valencià ho pagarà tot de bestreta, gastant-se vint milions d'euros.
Que ho justificaren assegurant que com era un acte per a defensar el planeta,
es devia convidar als centenars de participants. En eixe cas, que dirien tots
els que no foren ecologistes? Estic convençut que, com a mínim, condemnarien
als polítics responsables per malversació de cabals públics! Doncs, no, tornant
a la realitat, com era un acte religiós, en un estat amb un
govern aconfessional, no va passar res.
Per
a gestionar els diners de l'esdeveniment cristià, el Partit Popular valencià va
crear una fundació, mentre que en paral·lel organitzaren una trama corrupta per
a endur-se una part dels diners públics amb els quals contractaren els serveis
logístics. A manera d'eixample, en megafonia i pantalles gegants de vídeo, es
gastaren 7,5 milions d'euros, fent un altar, invertiren 1,5 milions o llogant
7.000 urinaris, invertiren 3,1 milions, carai, com pixaven els cristians! Aquestes
malifetes es van jutjar i el cas va ser batejat com a Gürtel. En ell
investigaren els diners desviats a comptes corrents particulars, ningú va
analitzar la immoralitat de pagar amb diners públics un acte d’una confessió
religiosa. Sent com som, segons la constitució, una societat laica i
aconfessional. Els moviments ciutadans alternatius crearen un col·lectiu per a
denunciar aquest desgavell, i triaren un nom ben clar: Jo no t’espere!
Copa
Amèrica, barquetes a la mar, diners a les butxaques!
Els
veïns del cap i casal continuaven immersos en una espiral de grans
esdeveniments que deixava a bona part de la seua ciutadania embadalida, mirant-se
el melic. Un dels principals actes d’aquest miratge de grandiositat va ser la celebració
de la 32 Copa Amèrica, que anava a fer-se l’any següent. Al port de València
aplegaren els dotze millors velers de competició del món, per a esbrinar quin
de tots ells anava més de pressa en una sèrie de curses. Perquè la gent
de l'horta l'entenguera, ho traduïren assegurant que això era la Fórmula 1
del mar. Perquè els equips estigueren ben a gust, es gastaren cabassos de
diners, fins i tot els obriren una entrada exclusiva a la dàrsena interior.
Allí alçaren i inauguraren un edifici poca traça, tot i que tenia un esperit
“modernet”, fou el Veles e Vents. El van dissenyar David Chipperfield i Fermín
Vázquez, que volgueren fer un mirador de categoria per veure les regates i, a
l'hora, un racó de luxe perquè es gastaren els diners les elits que havien de
vindre a visitar-nos. Eixe devia ser el casal luxós del "Port America's Cup", quelcom tan
gran que, fins i tot, el castellà es feia curt i, llavors calgué batejar-lo en
anglés. No fora cosa que els tripulants es perderen i acabaren pegant voltes
pel camí de les Moreres, entre horts plens de contenidors i pobres dones
explotades per la prostitució. Fins i tot aplegà al port un dels tres vaixells
de "Piolin", de la
naviliera Moby Lines, en concret el Moby Fredoom. Una de les naus d'aquesta
companyia va ser la que, temps després, va acollir els antiavalots que devien
sufocar el Procés català, mentre que un altre, el Moby Prince, s'enfonsà en 1991 provocant la mort de 140 passatgers,
paradoxes de la història.
Terra
Mítica, xollo màxim!
Les
investigacions judicials avançaven estudiant les irregularitats comeses al
voltant de la construcció del parc temàtic del zaplanisme. Es va conéixer que
un grup d’empreses facturaren per servicis que mai es van fer o material que no
es va servir, per un valor de deu milions d’euros. A més, eren societats inactives
o tenien molt poca activitat prèvia. Per si no fos prou, eixes societats van
incórrer en un frau fiscal, per valor de 4,1 milions d’euros. En desembre, Hisenda
va denunciar a la Societat Projectes Temàtics de la Comunitat Valenciana, una
empresa pública de la Generalitat, per frau en factures falses, per obres
facturades no fetes, per valor de dos milions d’euros a. Els principals
implicats eren homes de confiança de Zaplana.
Accidents i
sinistres
Accident de Metrovalència
El 3 de juliol va ocórrer l’accident
més greu de metro de tot l’estat, en el qual van morir 43 persones i altres 47
van resultar ferides. Va ser just quan els governants del PP valencians preparaven
la festa i el gran negoci que significava la visita del Papa de Roma al cap i casal,
de Benet XVI. L’horror es va produir enmig de la foscor d’un túnel, quan un
comboi de la línia 1 de Metrovalència va descarrilar, entre les estacions de
Jesús (hui Joaquim Sorolla) i la de plaça d'Espanya. En aplegar el comboi a una
corba massa tancada, anava al doble del límit de velocitat, que era de 40 km/h,
en tombar-se es va desfer mentre s’arrossegava per la via i colpejava contra
les parets. Després d’una tortuosa investigació plagada d’irregularitats,
es va conéixer que, havien estalviat a
l’hora d’implantar els sistemes de seguretat. No havien muntat un sistema de
control automàtic (ATP), que s’encarrega de limitar automàticament la velocitat
en un punt perillós. També mancaven uns altres sistemes de seguretat bàsics i habituals,
com eren els vidres de seguretat dels vagons.
Des d’un primer moment, els polítics
responsables intentaren amagar les responsabilitats, en els informes de
conclusió van determinar que l’únic responsable era conductor perquè anava
massa de pressa. A més, el maquinista mai pogué defensar-se perquè va morir en
el sinistre. Amb posterioritat, es va conéixer que havia patit episodis
d’epilèpsia i que prenia medicaments que podien provocar esvaïments. També que
havia tingut sancions per excés de velocitat. En un primer moment s’amagà
l’existència d’informes de les auditories prèvies que denunciaven la
perillositat d’eixa corba i que recomanaven implantar mesures de seguretat, com
l’ATP.
Llavors, començà el calvari
dels afectats i dels seus familiars. Hi hagué pressions a treballadors i
tècnics perquè donaren suport a la versió oficial, s’ometeren informacions
sobre les mancances de seguretat. Per fer palesa la seua disconformitat per la
manca d’assumpció de responsabilitats, l’Associació de Víctimes del Metro 3J,
realitzaren concentracions tots els dies 3 de cada mes, a la plaça de la Mare
de Déu. Fins i tot, hagueren de suportar que Rita Barberà, des del balcó del
consistori en un dia de mascletà, el 4 de març de 2015, els fera la burla quan desplegaven
una pancarta. Ells es mantingueren ferms en les seues reivindicacions i,
finalment, en gener de 2020 aconseguiren que quatre responsables de
Ferrocarrils de la Generalitat reconegueren la seua responsabilitat per manca
de diligència a l’hora de garantir la seguretat d’eixa línia.
Incendi
de Moyresa al port
Moyresa-Aceprosa,
era una empresa dedicada a la importació i venda d’olis i llavors, algunes de
les quals eren transgèniques. Aquesta indústria que estava dins del recinte del
port de València, tot i que pegat al barri de Natzaret. Aquest any, va patir un
greu incendi en un dels dipòsits d’hexà. Aquesta societat tenia un llarg
historial d’incidents que, sovint, terminaven afectant el veïnat. En juliol de 1998
va sofrir un altre incendi i els polítics del cap i casal es comprometeren a
traslladar aquesta indústria. Finalment, en 2012 es va acordar la rescissió de
la llicència a l’empresa, provocant el seu tancament definitiu, i en 2013
començaren el seu ensorrament. Es tancava un problema, però s’obria una altra de
les tragèdies ecològiques de llarga durada, a casa nostra. Es va publicar la
Declaració d’Impacte Ambiental positiva per a una nova ampliació del port de
València. Cosa que anys després es voldria aprofitar per a justificar una altra
ampliació que no tenia res a veure amb aquest projecte inicial.
Incendis forestals
Aquest exercici al País Valencià es registraren 472 incendis forestals que
van cremar un total de 3.512,21 hectàrees. Per províncies, es repartiren de la
següent forma: Alacant tingué 122 sinistres, 122 que cremaren un total de
745,08 ha, Castelló va patir 20 focs que cremaren un total de 129,79 ha i
València va sofrir 240 incendis que cremaren un total de 2.637,23 ha. D'eixe
total patirem un total de 19 grans incendis que cremaren 77.032,58 ha de
superfície forestal, que foren responsables de la pèrdua del 87,35% de tot el
que es van perdre eixe any.
Els
focs començaren aviat, en gener es van fer foc deu hectàrees a la Serra Grossa,
a Vallada. En febrer, es van cremar els aiguamolls, com foren la marjal de
Rafalell i Vistabella, on es calcinaren 12 ha, mentre que al Fondo es va cremar
30 ha. Sols el mes de març es van fotre foc 2.218 ha, començà a Finestrat, que
va perdre 190 ha. A la Safor es van encendre els boscos de Simat de la
Valldigna, Benifairó de les Valls, Barx, Tavernes i Gandia, que patiren
l'incendi més important d'eixe exercici, que afectà 1.900 ha. Un 60% dels
incendis d'eixe any, a casa nostra, es produïren eixe mes de març. El mes de
juny, un altre foc al Fondo cremà 60 ha de canyars. Després vingué un mes de
juliol, que fou el segon més càlid d'ençà que tenim registres. El dia 20, a
Vilamarxant, Pedralba i València es calcinaren 194 ha. Agost tingué 82 sinistres,
tot i que es pogueren controlar aviat i no cremaren molta superfície.
El
pitjor vingué en setembre i fou una mostra de la relació entre l’urbanisme i
els incendis forestals. Es van cremar 338 ha a la Vall de Gallinera, a la Serra
del Mirant, entre Vilallonga, la Vall de la Gallinera i l’Atzúbia. Es va
convertir en cendres el darrer racó boscós que quedava, perquè la resta ja era
sòl degradat i requalificat per fer diversos PAI que sumaven més 8.500 xalets i
tres camps de golf. Pego volia construir 1.400 habitatges i un camp de golf,
mentre que a l’Atzúbia anaven unes altres 1.500. Vilallonga no volia quedar-se
arrere del procés urbanitzador que s’havia estés per tota la comarca, llavors pretenia
construir 4.000 xalets i dos camps de golf. Eixe destarifo urbanístic significà
convertir en cendres en el Lloc d’Interés Comunitari (LIC) dels Valls de la
Marina i Serra Safor. Per a rematar la desfeta, Conselleria volia ocupar part
de la zona forestal fent una nova carretera entre Vilallonga i l’Orxa,
justament pel mig del LIC. Els desgavells no paraven, el mes d’octubre, un
castell de focs artificials a Nàquera provocà un nou incendi a la serra
Calderona.
Els
incendis de tot l’estat foren 16.334, que cremaren un total de 155.344,83 ha,
de les quals 71.064,87 hectàrees eren boscos. Van sofrir 58 grans incendis, els
que cremen més de 150 ha, que foren els responsables de calcinar un 46,43% de
la superfície total que es va perdre eixe exercici.
Espais naturals
Es va declarar el parc natural del Penyagolosa, el seu PORN s'aprovà el 7 d'abril. En ell es protegien 1.094,45 ha, tot i que deixaven fora zones amb importants valors naturals. Quedaren sense protecció més de 27.000 hectàrees per culpa de les pressions del veïnat, que no volia cap tutela aliena de les seues muntanyes. El parc s'estén per part dels termes de Vistabella del Maestrat, Vilafermosa i Xodos, són uns boscos que envolten el gegant de pedra que domina les comarques del nord, amb 1.814 msnm.
Un altre espai amb una protecció descafeïnada per les pressions dels
consistoris, llauradors i caçadors, fou el Parc Natural de la Tinença de
Benifassà, que fou protegit amb el Decret 70/2006, de 19 de maig. Quedà coberta
sota la figura de parc natural, una superfície de 4.965 ha. Malgrat tot, la seua
protecció fou tot un èxit del Col·lectiu Avinsilona.
La Conselleria de Territori i Habitatge duia protegides més de 23.800 hectàrees d'espais naturals, muntanyencs i boscos inclosos en el Catàleg de Muntanyes de Domini i Utilitat Pública. Es tracta d'un registre en el qual s'inclouen totes les àrees muntanyenques que tenen reconegudes importants funcions ecològiques i socials, definides per la legislació. Cal especificar que no tots són boscos, també hi ha aiguamolls i uns altres espais de valors singulars. Pel fet pertànyer a aquest registre, eixos indrets es converteixen en inalienables, imprescriptibles i inembargables, a més no estan subjectes a cap tribut que gravarà la seua titularitat. En eixos moments hi havia 45 espais reconeguts, que sumaven 386.000 hectàrees, repartides en 428 boscatges.
Es va declarar els següents paisatges protegits: l’Ombria del Benicadell,
la Solana del Benicadell, les Sorts, les Muntanyes del Puigcampana i del
Ponotx, a més de la Serra de Bèrnia i Ferrer.
El Tancat de la Pipa, una depuradora natural
S’aprovà un projecte LIFE per valor 3.414.702,80 euros per a expropiar 40
hectàrees al Tancat de la Pipa, on construïren un filtre verd per a depurar les
aigües que arribaven a l’Albufera des del barranc de Poio. Convertiren uns
arrossars en un filtre verd que actués com a depuradora natural de les aigües
que aplegaven al llac, cosa que afavorirà l’assentament d’espècies singulars,
amb les quals s’aprofitaria per a desenvolupar activitats de divulgació i
conscienciació de la ciutadania.
Tornà a criar la tortuga babaua a les platges valencianes
Des de feia dos-cents que no es comprovava la posta d'una femella de
tortuga babaua (Caretta caretta). El mes d'agost d'aquest any es va trobar una
femella a la platja de Puçol. Va pondre i les autoritats decidiren extraure els
ous perquè estaven prop de la vora del mar i molt exposades a qualsevol
tempesta que els fera malbé i es traslladaren a la platja de la Punta, en
l'Albufera. Dies després de la primera posta es trobaren tres postes més, a la
mateixa platja. El 19 de setembre nasqueren les primeres 19 tortuguetes que
foren ajudades a entrar a la mar. Dies després de la primera posta es trobaren
tres postes més, a la mateixa platja.
Redescobriment d’un tramús autòcton valencià
La tramussera valenciana (Lupinus mariae-josephi) s'havia recol·lectat a
Montserrat els anys setanta. El problema fou que l'espècie era molt delicada de
germinar i la pràctica totalitat de les plantes germinades morien en poc temps,
el pitjor de tot fou que no tornaren a trobar-lo en el medi natural. Llavors,
en 2005 l'Institut Valencià d'Investigacions Agràries (IMIA) que treballava en
la conservació d'espècies vegetals amenaçades d'extinció, va organitzar una
trobada de botànics que cercaren amb molta cura per les zones apropiades de la
comarca de la Ribera Alta. El mes de maig, Albert Navarro, Simón Fos, Inma
Ferrando i Óscar Tomás localitzaren 700 plantes en la natura. La zona es va
declarar com a Microreserva de Flora, era un indret conegut com la Lloma del
Tramussar. Això va dur els experts a repassar la toponímia valenciana i a
Xàtiva, en un lloc conegut com el Pla dels Tramussos, trobaren una altra
espècie nova, el cigró del diable (Erophaca baetica).
Legislació valenciana
La Llei 2/2006, de 5 de maig, per a la Prevenció de la Contaminació i la
Qualitat Ambiental. Entre altres coses incloïa un Pla de Sanejament Atmosfèric
i l'obligació de fer un procediment d'Autorització Ambiental Integrada, abans
d'obtenir llicència d'activitat per a les indústries, a més obligà a implantar
mesures tècniques per a reduir de la contaminació a la indústria del taulell.
En canvi, modificava els límits d'emissions, fent-los més tolerants que els que
exigia la legislació estatal.
L’1
de febrer va entrar en vigor la Llei Urbanística Valenciana (LUV) que s’havia
aprovat el 22 de desembre de 2005, que va permetre controlar judicialment els
abusos urbanístics.
Una
altra norma aprovada fou la Llei
d'Avaluació Ambiental Estratègica, la Llei 9/2006, de 28 d’abril, que tractava
sobre l’avaluació dels plans i programes relatius al medi ambient, tot i que més
avant es va derogar.
La Llei 11/94, d'espais naturals protegits de la Comunitat Valenciana, va establir la protecció de totes les coves, avencs i altres cavitats subterrànies, situades al País Valencià i demanava la redacció d’un catàleg en el qual estigueren identificades i localitzades totes les cavitats existents, assenyalant-se el règim de protecció aplicable a cadascuna d'elles. L'any 1996 van elaborar un primer avanç d’eixe registre, realitzat a partir de la revisió del material bibliogràfic, de l'aportació de diversos organismes, entitats i, sobretot, dels espeleòlegs. En setembre de 2005 es va fer públic el document de síntesi del document que tenia enregistrades 122 cavitats. Finalment, es va publicar el Decret 65/2006, de 12 de maig, mitjançant el qual s’aprovava la protecció de les coves valencianes i el Catàleg de Coves valencianes.
Amb el Decret 104/2006, de 14 de juliol, es regulava la problemàtica de la contaminació
acústica. L'11 d'agost de 2006, el Consell aprovà el Reglament del Paisatge de
la Comunitat Valenciana (Decret 120/2006) i els instruments derivats, com eren
els estudis municipals de paisatge.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
En l’àmbit polític en l’estat espanyol, es va gestar l’Operació Catalunya,
encara que per trobar el primer pas, cal remuntar-se al 2 de novembre de 2005,
quan els populars van presentar un recurs d’inconstitucionalitat al projecte de
reforma de l'Estatut d’Autonomia de Catalunya. Malgrat que la seua modificació s’havia confirmat
pel Parlament, el 30 de març d’aquest exercici i el 10 de maig el va refermar el
Senat. Evidentment, la ciutadania catalana també es manifestà a favor, en el
referèndum celebrat el 18 de juny. El Partit Popular encara no havia assumit la
pèrdua del govern, just abans dels atemptats d'Atocha. Llavors, l'equip de
Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel·la, 1955) va considerar que aturar
els desitjos d'assolir més autogovern per part dels catalans, li reportaria
beneficis electorals en la resta d'Espanya. Llavors van anunciar una campanya
de recollida de signatures per aturar la reforma de l'Estatut d'Autonomia i
aviat van aconseguir suport unànime dels nacionalistes espanyols, fins i tot
d'un tinent general, al qual van sancionar a huit dies d'arrest domiciliari. No
els importà encendre en flames Catalunya, encara que això implicarà revifar les
ànsies d'independència, provocant el que més avant es coneixeria com el Procés.
A canvi, els populars capitalitzaven el ressorgiment d'un nacionalisme espanyol
excloent i intolerant, respecte de la resta de nacions de l'estat. Una de les
conseqüències que no contemplaren va ser que provocaven la renaixença de
l'extrema dreta espanyolista, que fins aleshores havien controlat dins del seu
propi partit. La guerra total contra el govern progressista de José Luis
Rodríguez Zapatero (Valladolid, 1960) va provocar incoherències com la seua
oposició a iniciatives legislatives com fou la Llei antitabac.
Les relacions socials començaven una etapa de canvis accelerats, aquest any
s’apagava la primera proposta d’eina de comunicació mitjançant les xarxes informàtiques.
L’aparició del programa Messenger, en molt poc temps, implicà la desaparició
dels xats, que fins aleshores havien monopolitzat la comunicació entre els
internautes.
Legislació
Es va implantar l’obligació de fer l’avaluació ambiental dels projectes que
impulsava l’administració. Fins aleshores, a diferència de la resta de
promotors, l’estat no estava obligat a fer-les.
El
butlletí Oficial de l’estat publicava la Llei 09/2006 regulava el sòl forestal,
modificant la Llei de muntanyes de 2003. Com a novetats es prohibia la
requalificació del sòl que s’haguera cremat en un incendi forestal, en el
termini de trenta anys, evidentment era mesura per a evitar que algú tinguera
la temptació de cremar un espai per a després urbanitzar-lo. Una altra novetat
fou que atorgaren la condició d’agent de l’autoritat als cossos forestals.
 |
| Antonio Vercher Noguera |
La Llei 10/2006, de 28 d'abril, va contemplar la creació d'un fiscal coordinador per al medi ambient i l'urbanisme, al qual assignaven els recursos propis d'una secció especialitzada. El primer fiscal de Medi Ambient i Urbanisme, fou el valencià Antonio Vercher Noguera (Tavernes de la Valldigna, 1953). Vercher és doctor en Dret per la Universitat de Cambridge (Anglaterra) i Màster en Dret per la Universitat Harvard. Va ingressar en la carrera fiscal en 1980 i en 1983 obtingué destí a València. En 1990 va ser anomenat coordinador de medi ambient del Tribunal Superior de Justícia de València i sis anys després va ser fiscal del Tribunal Suprem. Una volta estigué al capdavant de la nova secció, va impulsar la Xarxa de fiscals de Medi Ambient, un òrgan que pretenia coordinar esforços entre les diferents províncies, amb l'objectiu de posar fi a la idea generalitzada fins aleshores: que resultava més rendible pagar una multa que evitar la contaminació. Des d'aleshores i fins a 2017, la fiscalia va obrir 1.284 procediments a sospitosos de provocar incendis forestals, dels quals s'obtingueren 983 sentències condemnatòries. Més avant es van nomenar 123 fiscals especialitzats en Medi Ambient. Tots comptaven amb una Unitat Tècnica pròpia, formada per científics i el suport policial, format per membres del Servei de Protecció de la Naturalesa de la Guàrdia Civil (SEPRONA), representants del Cos Nacional de Policia i Agents Forestals.
La Llei 27/2006, de 18 de juliol, va establir els drets d'accés a la
informació, per a afavorir la participació pública i l’accés a la justícia en
matèria de medi ambient, cosa que fins aleshores sols estava permés als
afectats directes. Tot va ser impulsat per la necessitat de donar compliment i
aplicació de les Directives 2003/4/CE i 2003/35/CE.
Es va aprovar la redacció del Pla Director per a la Gestió Sostenible de la
Costa (O. MAM/224/2005, de 28 de gener, BOE del dia 10 de febrer). Pretenia
establir l’estratègia per la gestió de les zones costaneres, des d’un punt de
vista de mantenir-les, a més de regular les
relacions entre la Direcció General de Costes i els diferents municipis.
Gràcies a una legislació verda establida per la Unió Europea s’aconseguien
bones normes per a garantir la salut del medi ambient en el continent. El 19 de
juliol, la Comissió Europea va aprovar la llista dels LIC que es declaraven per
a protegir la regió biogeogràfica Mediterrània. El Parlament Europeu aprovà un
grup de normes referents a garantir la qualitat dels recursos hídrics. La
Directiva 2006/118/CE regulava la protecció de les aigües subterrànies contra
la contaminació, mentre que la Directiva 2006/44/CE establia la qualitat que calia
exigir a les aigües continentals, per ser aptes per a sostenir la vida dels
peixos. La Directiva 2006/11/CE va regular els límits tolerables de contaminació
del medi aquàtic, mentre que la 2006/7/CE regulava la qualitat de les aigües de
bany.
Corrupció
El
govern ratificà la convenció contra la corrupció, sobre el paper només!
Malgrat
que l’estat espanyol s’havia adherit als acords internacionals proposats per
les Nacions Unides (2003), que pretenien garantir la lluita contra la corrupció,
el govern espanyol continuava incomplint-les. El delicte d'enriquiment il·lícit
consisteix en el fet que algú rep uns diners que no es corresponen amb el seu
treball. Aquest delicte està contemplat en bona part dels codis penals dels
països europeus i es castiga amb penes de presó, que depenen de la quantitat
obtinguda de manera irregular, en canvi, a l'estat espanyol no ho tenia
tipificat en el Codi Penal. Amb evident mala fe, tampoc es va incloure en les
reformes que s’aprovaren en 2013 i el 2015. Sospitosament, ni el PSOE ni el PP,
mai van incloure aquest delicte en lleis penals espanyoles.
Segons
Joan Llinares i Gómez (Alzira, 1953), que fou director de l'Agència Valenciana
Antifrau, el delicte d'enriquiment il·lícit no s'ha incorporat perquè hi ha
nombrosos casos de corrupció que han afectat ambdós partits que han governat
des de la democràcia. Incloure'l implicaria que hisenda i la justícia haurien
d'investigar i exigir justificació de l'origen dels béns de ots els ciutadans.
Quelcom que afecta directament el sistema capitalista, que es basa a prioritzar
els beneficis i la seua acumulació, independentment de la seua procedència. Per
això és legal el secret bancari, al qual no tenen dret els assalariats, o estan
permesos els paradisos fiscals i unes altres eines bancàries que afavoreixen
l'anonimat dels diners. De fet, el mateix Joan Llinares deia que "La
corrupció té moltes normes a favor i molt poques en contra".
Tot
açò mentre eixe any en els llibres de comptabilitat del Partit Popular, a
Madrid, es registraven entregues de diners a favor d'un desconegut M. Rajoy, de
Jaime Mayor, de R. Rato, de Paco A.C. o de D. Cospedal. Evidentment, els
tribunals no coneixien cap senyor M. Rajoy! En l'àmbit privat els estafadors
anaven quedant-se amb el cul a l'aire, va esclatar l'engany financer de la
compravenda de segells de correus, van fer fallida les societats d'inversions
Fòrum Filatèlic i AFINSA. De fet, en analitzar-se amb cura les inversions
d'aquestes empreses, es va comprovar que una filial de Fòrum Filatèlic va
invertir en explotacions de fusta il·legal a Libèria.
Els
moviments de diners en efectiu, i en concret els dels billets de més valor,
provocaven fets cridaners, com que el banc d'Espanya anunciarà que anava a
investigar per què una quarta dels billets de 500 euros, estaven aquí.
Evidentment, hi havia cabassos de diners negres amagats per tot l'estat. De
fet, l'Europol va advertir que hi havia una ruta del blanqueig que tenia com a
destí l'estat espanyol.
Malalties i epidèmies
Brucel·losi
Des de 2006 fins a 2009, una epidèmia provocada pel bacteri de la brucel·losi,
afectà el 2% dels cérvols (Cervus elaphus) d’Aragó, Castella i Lleó i Astúries.
Una altra soca de Brucella suis
afectà fins al 40% dels porcs senglars (Sus scrofa) de Castella la Manxa i al 26%
dels d’Aragó. Per si no en teníem prou, una altra epidèmia de paratuberculosi, provocada
per Mycobacterium avium, infectà al
29% de les daines (Dama dama).
 |
| Linx ibèric, Arxiu RMiB |
Leucèmia felina
A la primavera es va detectar un brot de leucèmia felina a Doñana que
provocà la mort de la quarta de la població de linx que quedava dins del parc
nacional. Aquesta malaltia és causada per un virus que es transmet per contacte
directe, per mossegades o quan es brunyien llepant-se, perquè la seua presència
és molt abundant en la saliva dels infectats, també pot contagiar-se per la
llet materna o en la placenta.
A penes es coneixen casos en espècies que siguen els gats domèstics, doncs,
se suposa que foren ells els qui van contagiar la malaltia al linx. No existeix
un tractament completament eficaç, sols es pot combatre amb la vacunació. Al
març aparegueren els dos primers linxs afectats pel virus, un d’ells estava
mort i l’altre agonitzant. Després es va detectar un altre individu en abril i
un quart al maig. Tots els linxs afectats vivien en la zona nord de Doñana i
eren mascles adults, perquè són més susceptibles al contagi de la malaltia per la seua major agressivitat
i mobilitat. En total, moriren o degueren retirar-se del medi per la seua
invalidesa, un total de deu linxs.
Botulisme al Fondo d’Elx-Crevillent
Es va produir una greu epidèmia de botulisme al Fondo d’Elx-Crevillent, que provocà la mort o la invalidesa de 1.822 ànecs, el pitjor és que era època de reproducció. En conseqüència, les autoritats de Medi Ambient, decidiren començar un seguiment dels nivells hídrics i de l’estat sanitari de les aus, mitjançant el personal del parc i el Servei de Vida Silvestre. Entre altres tasques, el personal es dedicava a retirar els individus morts o greument malalts, per a detectar i evitar l’expansió d’epidèmies. Van fer-se acords amb els propietaris, Regs de Llevant, per afavorir la gestió hídrica del parc i intentar garantir una qualitat mínima per a les aigües.
Diclofenac prohibit
El govern indi, en comprovar que causava la reducció del 97% de les tres
espècies de voltors del país, va prohibir l’ús del diclofenac. Es tracta d’un producte d’ús veterinari que gastaven per
a combatre les inflamacions del ramat. Quan un voltor menjava els despulls d’un
animal que havia rebut tractament amb eixe antiinflamatori, patia un ràpid col·lapse
del seu fetge i, aviat, moria sense remei.
Grip aviària
El mes de juliol es va detectar el primer cas de grip aviària a l’estat
espanyol. En concret, es va trobar un cabrellot (Podiceps cristatus) mort als
aiguamolls de Salburúa, a Gasteiz, que estava infectat per la variant H5N1. Les
primeres mesures de protecció foren prohibir el moviment de les aus de l’aviram,
en un radi de 10 km. Una altra de les mesures que es va prendre fou la
prohibició de l’anellament científic en eixa zona.
Nuclears
de Zorita i Garoña, Palomares
El
30 d'abril tancava definitivament la central de Zorita, a Guadalajara. Es
convertia en la primera nuclear de l’estat que plegava sense haver estat
afectada per cap accident greu. La nuclear era propietat d'Unió
Elèctrica-Fenosa, i era el reactor de menys potència instal·lada a tot l’estat,
amb 160 MW. Cal recordar, que ja s’havia tancat anys abans, un dels reactors de
Vandellòs, després del greu accident de 1989. L’any 2002, la Comissió
d'Indústria del Congrés dels Diputats, per unanimitat, va fixar la data del tancament
definitiu de la nuclear de Castella la Manxa, després de 37 de funcionament.
Aquesta
instal·lació també havia protagonitzat nombrosos incidents que implicaren
l’aturada d’emergència del reactor. Tal volta el més greu fou el que va patir en
1994. En una inspecció li trobaren més de 200 fissures en l’atifell que cobria
el reactor, el pitjor era que per ells eixia vapor d’aigua radioactiu. L’any
2004 degueren canviar la tapa que segellava el nucli del reactor pel perill de
més fuites radioactives, i per la possibilitat que es provocaren incidents de
contaminació molt greus. Per fer la reparació, hagué de tancar-se tot un any. La
central tingué un altre hàndicap, es tractava del reactor que estava més prop
de la capital del regne, quelcom poc tolerat per les classes dirigents de
l’estat, molt partidàries dels negocis nuclears, sempre que estigueren prou
lluny de les seues llars. També programaren el tancament de la central de Santa
Maria de Garoña, que acabà materialitzant-se en 2013.
Una
altra fita d’aquest any fou que el govern va renunciar a construir un cementeri
nuclear definitiu, pensaren que fer un provisional seria més barat i
l’acceptarien millors els veïns “agraciats”. Una altra notícia nuclear assenyalada
fou que els governs espanyols i nord-americà acordaren pagar per a netejar la
radioactivitat que encara contaminava el sòl de Palomares, on caigueren dues
bombes nuclears en 1966. Tot i que feia més de quaranta anys de l’accident, els
nivells de contaminació radioactiva excedien en molts els límits permesos, i el
consistori també volia fer xalets, hotels i camps de golf, com la resta de
pobles veïns.
Frau o triomfalisme en la
reintroducció de l'àguila Imperial a Cadis
El mes de març d’aquest any, el gabinet de premsa del CSIC, amb suport de
la Junta d’Andalusia, publicaven una nota de premsa anunciant l’èxit del
programa de reintroducció de l'àguila imperial (Aquila adalberti) en la Janda,
Cadis. L’investigador de l'Estació Biològica de Doñana i responsable del
projecte, Miguel Ángel Ferrer Baena (Sevilla, 1962), va assegurar en premsa que
s’havia format una parella reproductora, la primera de la província, des de la
seua desaparició en 1956. En canvi, l'Associació d'Amics de la Janda
Ecologistes en Acció i la Societat Espanyola d’Ornitologia SEO/BirdLife
respongueren que això no era cert, assegurant que sols es tractava d’una
manipulació d’uns ximples indicis, tot mentre exigien la destitució de Ferrer. En
eixe moment, a tot l'estat sols hi havia 204 parelles adultes d'imperials (any
2005) i un nombre indeterminat de joves sense territori. Finalment, hagueren
d'esperar fins a 2010 per a comprovar amb certesa la reproducció de la primera
parella a la província andalusa. Abans s'hagué d'alliberar 58 joves d'imperial
i 15 més a Doñana, tots ells criats en captivitat, després de traure'ls de nius
de parelles en llibertat. En teoria, donada la manca d'aliment, el segon pollet
de cada niu solia morir de fam, perquè el seu germà més gran monopolitzava bona
part de l'aliment que duien els pares al niu. Finalment, la recolonització es
va consolidar en 2012, quan es va aconseguir que s'assentaren diverses parelles
d'imperials a la província. Tot i que aquest procés fou paral·lel a la
recuperació i expansió de l'espècie fora d'Andalusia, sense haver d'invertir
tants diners i d'actuar sobre nius de parelles en llibertat. D’altra banda,
començà una altra baralla entre SEO i la Fundació Migres, pels contractes i
subvenciones que atorgava la Junta d’Andalusia per al seguiment de la migració de
les aus per l’Estret de Gibraltar. Eixe any, la Junta va adjudicar la
coordinació a la dita fundació, dirigida pel mateix senyor Ferrer Baena, llevant
la direcció als que aleshores l’havien coordinat, la mateixa SEO/BirdLife.
Amb tot, les polèmiques van nàixer abans, en 1994, amb l'inici del projecte
de construcció de la carretera A-381, una via de comunicació entre la Badia
d'Algesires i la Badia de Cadis, en concret fins a Jerez de la Frontera.
L'ampliació d'aquesta i la seua conversió en autovia va significar una agressió
directa al Parc Natural de Les Sureres. El gruix de l'ecologisme i els
naturalistes es van oposar fermament. Per això, com a mesura de compensació, es
va decidir injectar molts diners en diversos plans per afavorir la natura i per
a minvar les afeccions. Un dels principals projectes compensatoris fou el de la
reintroducció de l'àguila imperial. Estaven en joc nombrosos fons per a
gestionar, aleshores les pica baralles i les agres polèmiques foren més fosques
i dures del que calia. Poderós cavaller, és el senyor Diners!
Enfonsament
de les poblacions d'os al Pirineu i reintroducció a França.
Donada
la reducció dramàtica de les poblacions d'os bru pirinenc, que l'any anterior
va culminar amb la mort de la darrera femella que quedava en la serralada, que
va morir a causa dels trets d'escopeta d'un caçador gal. França començà a
amollar ossos d'origen eslové, i els primers exemplars foren tres femelles.
El
visó americà o l’animalisme mal entés
Aquest curs, l’Associació per a la Defensa Ecològica de Galicia (ADEGA) va denunciar el sabotatge i la posterior solta de 15.000 visons americans (Neovison vison), d’una granja pelletera, al municipi de Xinzo de Limia, fet que ja s’havia repetit abans. Segons les autoritats, els responsables eren el Front d’Alliberament. La primera granja de visons que es va muntar per a comercialitzar les seues pells, va fer-ho a l’Espinar, Segòvia, en 1958. Tot i que on més proliferen fou a Galícia. En un cens de granges de visons de 1992, es va comprovar l’existència de 214 empreses pelleteres actives a tot l’estat. A conseqüència de fugides accidentals, l’expansió de l’espècie pel medi natural es va estendre en un primer moment, per l’altiplà de Castella, a partir de 1984.
 |
| Parany per al visó americà al riu Túria, a Domenyo, Arxiu RMiB |
Des de principis del segle XXI començaren a generalitzar-se els actes de
sabotatge dels animalistes contra les granges de visons, el primer cas
denunciat va ser a Terol, en l'estiu de 2001. Després es repetiren per la resta
de l'estat, tot i que amb més intensitat a Galícia. En 2011, la Guàrdia Civil
va detenir 11 animalistes, als quals acusar dels diversos sabotatges en granges
pelleteres. Els alliberaments de centenars i, fins i tot, de milers de visons van
provocar l’expansió de l’espècie. Hui, a casa nostra, l’espècie ocupa les
conques altes del Túria i del Palància. El
principal problema ecològic que presenta aquest predador al·lòcton, és que ha contribuït
a la reducció dramàtica de les poblacions del visó europeu (Mustela lutreola),
que es troba en perill crític dins l’estat. Per a evitar l’impacte dels visons,
des de 2002 es van implantar programes de control i eliminació dels visons
americans. A casa nostra començà en 2003 i segons dades oficials, fins al 2012
s’havien eliminat 220 exemplars.
Primera
reintroducció del crebalòs
Per
primera volta, s’introduïen en el medi tres joves de crebalòs (Gypaetus
barbatus). El 13 de maig, la junta d’Andalusia amollava tres polls criats en
captivitat al parc natural de Cazorla. Els ocells havien nascut al Centre de
Cria del Guadalentín que es va obrir en 1996 per a intentar la reproducció en
captivitat d’aquest rapinyaire, especialitzat en el consum d’ossos. El centre
tenia trenta exemplars i, prèviament, ja havien obtingut el naixement de deu
pollets.
8é CONAMA
L’estat espanyol organitzà el 8é Congrés Nacional de Medi Ambient (CONAMA),
al qual assistiren 10.532 participants, que participaren en més de 120
activitats. Entre ells anaren representants de les següents ONG: Amics de la
Terra, Ecologistes en Acció, Greenpeace, Oceana, SEO/BirdLife i el WWF/Adena,
Adenex o la Fundació Os Bru.
Informe Planeta Viu del
WWF
El World Wildlife Fund (WWF) va encarregar a destacats científics
especialistes, un estudi per a intentar valorar l'evolució de la biodiversitat
a tot el planeta. Van decidir partir de dos indicadors que permeteren una
mesura correcta de l'evolució de les poblacions, d'una important mostra
representativa dels diferents tipus d'éssers vius i dels diferents ecosistemes
que habitaven.
Mitjançant l'Índex Planeta Viu (IPV) pretenien conéixer l’evolució de les
poblacions de més de 3.600 espècies diferents, de les quals, 1.300 eren vertebrats, 695 eren animals terrestres, 344
d'aigua dolça i 274 animals marins. Van concloure que els vertebrats terrestres
havien minvat un 31% i per grups, els que més retrocedien eren els d'aigua
dolça, que minvaven un 28%, mentre que les espècies marines sofrien reduccions
d’un 27%. Llavors. Van concloure que l’IPV de tot el planeta, el que és el
mateix la seua biodiversitat, havia minvat un 30%.
El segon indicador que gastaren fou el de la petjada ecològica de la nostra espècie, que és el consum de recursos que fem entre tots, cada any. Van deduir que, entre 1970 i 2003, el consum de recursos s'havia triplicat. En l'anterior informe de 2001 van assegurar que la petjada de l'Homo sapiens era del 21%. Van concloure que, entre 1975 i 2003, els ecosistemes de l'estat espanyol havien perdut un 4% de la seua capacitat ecològica, que és la capacitat de tornar a regenerar un element natural dels que gastem per al nostre desenvolupament vital.
El mes de febrer, a Benevent, Itàlia, organitzaren una conferència internacional que anomenaren com "Aproximació al Principi de Precaució i els Camps Electromagnètics: Racionalitat, legislació i posada en pràctica". En ella, els científics pretenien analitzar els coneixements científics sobre els perills dels camps magnètics de les instal·lacions elèctriques d'alta tensió en la salut. Fou organitzada per la Comissió Internacional per a la Seguretat Electromagnètica (ICEMS). Com a conclusió, signaren el document conegut com a Resolució de Benevent. En ell es reconeixia que cada volta eren més nombroses les evidències que una exposició prolongada als camps magnètics de l'alta tensió implicava efectes adversos per a la salut. Per a exemple hi havia estudis que demostraven que l'exposició als camps electromagnètics de baixa freqüència, les radiofreqüències i les microones augmentaven els riscos de patir càncer infantil i provocaven un augment significatiu de malalties en els adults. També afegien que s'havia constatat que hi havia evidències epidemiològiques que les exposicions prolongades als camps de radiofreqüències dels telèfons mòbils augmentaven les possibilitats de patir tumors cerebrals. Denunciaven que davant eixa certesa, hi havia una manca de suport per a investigar eixes afeccions, més aïna, era evident que els grups de pressió industrials intentaven desprestigiar i bloquejar qualsevol intent d’investigació al respecte. Llavors demanaven a les autoritats que impulsaren les investigacions independents al respecte.
Julian Assange i WikiLeaks
Va obrir el portal d’Internet WikiLeaks, que fundà l’australià Julian Paul
Assange (Townsville, 1971). Es tracta d’una ferramenta de comunicació d’una ONG
dedicada a donar publicitat de documents secrets que filtren persones anònimes.
El seu objectiu és donar a conéixer els fets il·legals que protagonitzen els
estats, cercant la transparència informativa, amb la intenció de promoure el
respecte de les lleis i dels drets humans. A canvi de les filtracions, el
portal oferia anonimat i protecció per als penedits o als ciutadans que hagueren
tingut accés a informacions delictives protagonitzades per dictadures, polítics
i grans empresaris corruptes o democràcies, evitant les censures. Fins al 2024 van
publicar més de 10 milions de documents i anàlisis associades que conformaren una
biblioteca virtual gegant de malifetes dels diferents poders o estats.
En 2010 publicaren vídeos gravats pels militars nord-americans destacats a
l’Iraq, en els quals es podia comprovar com torturaven presoners iraquians.
Això anà en paral·lel a centenars de documents oficials que demostraven la
manipulació de les informacions oficials que intentaven justificar la invasió
del país del golf pèrsic. L’estat espanyol també tenia coses a amagar penjades
en eixe portal, com els que demostraven que el govern del PSOE coneixia la
il·legalitat d’autoritzar el trànsit d’avions de la CIA, que duien presoners
musulmans cap a Guantánamo i feien escala als aeroports espanyols. Tots els
serveis secrets del món estigueren d’acord des d’un primer moment, calia
emmudir Assange per a poder continuar treballant amb impunitat. Llavors eixe
mateix 2010, aprofitaren un dels països occidentals més “democràtics” i allunyat
de sospites totalitàries, per a estendre una teranyina en la qual atrapar al
cap de WikiLeaks, Suècia va demanar l’empresonament d’Assange per una presumpta
violació.
Julian va negar les acusacions mentre denunciava que volien fer-lo callar per
a poder continuar actuant amb impunitat. Va aconseguir fugir a la Gran Bretanya,
on pensava que les lleis li permetrien demostrar la seua innocència, i s’entregà
a la policia britànica. Els nord-americans l’estaven esperant i demanaren
l’extradició de l’australià, que fou acceptada pels tribunals. Llavors, Julian,
es va refugiar en l’ambaixada de l’Equador a Londres, que li atorgà asil.
Malgrat que en 2019 els nous dirigents conservadors del país andí, acabats d’eixir
de les eleccions, autoritzaren la seua detenció per part de la policia
britànica. Començà el seu calvari per presons d’alta seguretat, cosa que va
aconseguir deteriorar molt l’ànim de l’activista. En juny de 2024, Assange
estava molt deteriorat pel seu prolongat tancament, llavors acceptà declarar-se
culpable per espionatge a canvi d’obtenir la llibertat per a exiliar-se a
Austràlia. Julian no era important, l’objectiu era tancar una ferramenta d’informació
alternativa, lliure i valenta, que servirà per a denunciar les il·legalitats de
les democràcies occidentals, i efectivament, ho van aconseguir. Els
respectables estats democràtics apagaren un dels pocs focus que alumenaven el vel de foscor que imposaven
a la realitat.
Primer
enverinament amb plutoni
Es
va produir el primer enverinament intencionat amb materials radioactius, es sospita
que el va provocar el poloni-210, i els responsables degueren ser els serveis
secrets russos. Aleksandr Vàlterovitx Litvinenko (Vorónej, 1962-2006), va ser un
cap de l’espionatge rus que va fugir per a refugiar-se a Londres i, des d’allí,
va criticar durament Vladímir Vladímirovitx Putin (Leningrad, 1952). La partida
de defunció va indicar que la causa de la seua mort fou homicidi, provocat per una
síndrome d’irradiació aguda.
Publicacions i Pensament
Es va publicar un recull i anàlisi dels censos d’aus aquàtiques fets als aiguamolls valencians des de 1984 fins a 2004. Gómez López, J. A.; Dies Jambrino, J. I., Vilalta Vilanova, M. (Eds.) 2006. “Las aves acuáticas de la Comunitat Valenciana, censos y evolución de las poblaciones (1984-2004)”. Editat per la Conselleria de Territori i Habitatge, de la Generalitat Valenciana.
John Dupré
El filòsof britànic John Dupré (1952) va defensar que els descobriments de Darwin
allunyaven l’home de l’animisme primitiu, llavors implicaven una visió del món de
caràcter naturalista, que acabava amb el recurs d’explicar els fenòmens
naturals mitjançant els esperits i les deesses sobrenaturals. Respecte de
conceptes bàsics del Darwinisme, com eren l’evolució biològica i la selecció
natural, va assegurar que no servien per a explicar l’home contemporani, perquè
sols es podia entendre mitjançant l’aportació de la cultura, independentment de
la genètica i de l’evolució biològica, puix l’evolució tenia límits. Va explicar
aquestes reflexions en el llibre “El
legado de Darwin: qué significa hoy la evolución”. Buenos Aires/Madrid,
Katz editores S.A, 2006, ISBN 84-609-8391-9.
Al Gore i el documental “Una veritat incòmoda”
El 45é vicepresident dels Estats Units “Al
Gore”, Albert Arnold Gore, Jr. (Washington D. C. 1948) va ser el narrador del
documental dirigit per Davis Guggenheim, titulat “Una veritat incòmoda”. El seu
missatge era clar, concís i contundent, defenia que la principal amenaça que
enfrontava la humanitat, era el canvi climàtic. Aquestes afirmacions tan contundents
en boca d’un dels polítics més importants del moment, fou la clau per a
conscienciar la població, en l’àmbit planetari. Malgrat que en eixa filmació no
es diu res d’aturar a les grans empreses multinacionals que són les principals
responsables, ni que tampoc es fa cap qüestionament del model productiu, ni del
consum desmesurat, ni del balafiament de recursos, que representa l’estil de
vida de la societat nord-americana. La seua proposta es reduïa a demanar un impuls
a la investigació per a desenvolupar noves fonts energètiques netes, que es
convertiren en alternatives a la crema d’hidrocarburs. Aquest treball obtingué un
Oscar, tot i que molt més reconegut fou aquest dirigent demòcrata, al qual li
atorgaren el Nobel de La Paz. Al Gore que fracassà en la carrera a la Casa
Blanca, va continuar centrat en la tasca de conscienciació de la ciutadania
sobre els riscos de l'escalfament global, accelerat per les emissions de gasos
d'efecte d'hivernacle.
Fonts i referències:
Abocadors a les Coves de
Vinromà, Fanzara i la Salzadella:
https://elpais.com/diario/2006/05/02/cvalenciana/1146597483_850215.html
Accident de Metrovalència:
file:///E:/00%20hist%20ecol/1995/20210502_LevCV_p1a5.pdf
Laura Ballester “Lluitant contra
l’oblit”.
Cristina Durán i Miguel Ángel
Giner, còmic: “Lluitant contra l’oblit”.
Acció Ecologista Agró:
https://www.levante-emv.com/alacant/2006/11/19/agro-pide-consell-indemnizacion-pascual-13634629.html
Aigües:
“EU
critica al CHJ por permitir que un campo de golf se lleve agua del l´Albufera”.
Levante. E.M.V 17/04/2005.
Confederació Hidrogràfica del Xúquer (2004):
”Atlas de Calidad de las Aguas
Continentales, 2003”. Ministeri de Medi Ambient.
“El TSJ
investiga los vertidos de una papelera al río Verde por posible delito
ecológico”. Levante EMV. 06/05/2005.
Comissió de les
Comunitats Europees (2004): “Informe sobre el tractament de les aigües
residuals urbanes”. En compliment de la Directiva 91/271/CEE del Consell, de 21
de maig de 1991, i en la seua versió modificada per la Directiva 98/15/CE de la
Comissió, de 27 de febrer de 1998.
https://www.fundacionconama.org/wp-content/uploads/LIBRO-CONAMA8.pdf
Al·legacions contra el Nou Mestalla:
Assange i Wikileaks:
https://ca.wikipedia.org/wiki/WikiLeaks
https://ca.wikipedia.org/wiki/Julian_Assange
Associació Cultural Grèvol de Vistabella:
https://grevol.es.tl/Mem%F2ria-d-h-activitats-Gr%E8vol.htm
Butlletins de la Casa Verda:
https://issuu.com/faximil/docs/2006-bcv-110
Camps
Electromagnètics, resolució de Benevento:
https://www.ecologistasenaccion.org/wp-content/uploads/adjuntos-spip/pdf/RESOLUCION_DE_BENEVENTO.pdf
Carl Steinitz i l’urbanisme valencià:
Almarcha, F., Ferrandez, T. (2006) “Desarrollo salvaje en el Levante
espanyol” Quercus, núm. 250. Pp-96-97.
CEMEX i la crema de residus
perillosos:
https://www.ecologistasenaccion.org/192074/cese-de-la-incineracion-de-residuos-peligrosos-en-bunol/
Colla Ecologista de Castelló, Ecologistes en Acció:
Colla Ecologista la Carrasca, Ecologistes en Acció:
https://www.carrasca-ecologistesenaccio.org/_antiga/resum-06.html
CONAMA:
https://www.fundacionconama.org/wp-content/uploads/LIBRO-CONAMA8.pdf
http://www.conama8.conama.org/conama8/index.php
http://www.conama8.conama.org/datoscd/fondo_documental.php?idnavegacion=271
Compromís pel Territori:
https://www.racocatala.cat/forums/fil/35643/compromis-pel-territori
https://roderic.uv.es/rest/api/core/bitstreams/551a0cdf-2d75-4ebe-aa13-420a381ac067/content
https://www.avinsilona.cat/2006/territori/territori.htm
https://www.youtube.com/watch?v=dwLUhie4bmY
https://elpais.com/diario/2006/05/21/cvalenciana/1148239083_850215.html
https://www.carrasca-ecologistesenaccio.org/_antiga/compromis1.htm
https://perlhorta.info/index.php/2006/02/25/exit-de-la-1a-concentracio-de-compromis-pel-territori/
Conca del Segura
https://www.iberica2000.org/art/3007.html
Conca del Xúquer:
https://www.iberica2000.org/art/3004.html
Conferència Internacional
per a la Seguretat Electromagnètica a Benevento:
https://www.ecologistasenaccion.org/wp-content/uploads/adjuntos-spip/pdf/RESOLUCION_DE_BENEVENTO.pdf
Coordinadora Camp de Túria Habitable:
https://espaipaisvalencia.org/node/21
Corrupció, cas Brugal,
https://www.casos-aislados.com/
Diclofenac prohibit:
https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda94.pdf
Estadístiques del País
Valencià:
https://www.miteco.gob.es/es/biodiversidad/estadisticas/forestal_anuarios_todos.html
https://www.iberica2000.org/art/3004.html
EZLN:
https://elpais.com/diario/2001/03/11/internacional/984265202_850215.html
Fiscalia Medi Ambient:
https://www.fiscal.es/-/medio-ambiente
https://www.fiscal.es/-/fiscal-sala-medio-ambiente
Fòrum
Filatèlic i la fusta il·legal:
https://elpais.com/hemeroteca/elpais/portadas/2006/05/17/
Fòrum Unitari Contra
l’Alta Tensió (FUCAT)
https://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1855398&p_edi=gandia
https://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1837981&p_edi=gandia
https://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=1817836&p_edi=gandia
Fotovoltaica a Fontanars dels Alforins
https://urbanismopatasarriba.blogspot.com/2010/07/cvalenciana-el-director-de-urbanismo.html
FUCAT:
https://laccent.cat/lactitud-dels-ajuntaments-afectats-per-lalta-tensio-es-doblement-denunciable/
GECEN:
Geògrafs per una
nova cultura del territori:
https://scgeo.iec.cat/wp-content/uploads/2020/12/Manifest_per_una_Nova_Cultura_del_Territori.pdf
GER
Ecologistes en Acció:
Granges
de visons:
Palazón,
S., Ruiz-Olmo, J. (1997) “El Visón Europeo y el Visón Americano en España”.
Col·lecció Tècnica. Ministeri de Medi Ambient. Madrid.
Ministeri
d’Agricultura Alimentació i Medi Ambient (2014). “Estrategia de gestión,
control y eradicació del visón americano (Neovison vison) en España”.
https://www.veggieanimals.com/es/blog/post/como-llego-el-vison-americano-a-espana.html
Grup Ecologista Les Tosquetes:
Rafel Cano, Coordinadora Ecologista de la Vall d’Albaida. “Associacionisme
ecologista a la Vall d’Albaida”. https://core.ac.uk/download/pdf/39060618.pdf
Grup de València del WWF:
https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda96.pdf
Guadalest:
https://www.iberica2000.org/art/3162.html
Híper de la droga:
https://albuhayra.blogspot.com/2009/11/de-las-jeringuillas-la-huerta.html
https://www.elmundo.es/elmundo/2008/04/14/valencia/1208158680.html
https://www.eltemps.cat/documents/el-temps_2007_05_1198_0068_0070.pdf
IDAE:
“Guía
Práctica de la Energía” Instituto para el Desarrollo y Ahorro de la Energía
(IDAE).
Incendi
CSO Pepica la Pilona:
https://directa.cat/trenta-cinc-anys-de-resistencia-anonima/
https://www.grupotortuga.com/Queman-el-CSO-La-Pilona-Valencia
https://www.lahaine.org/mm_ss_est_esp.php/valencia_manifestacion_por_la_ocupacion9
Incendi
de la serra del Mirant:
https://www.levante-emv.com/comarcas/2006/09/19/seis-pai-tres-campos-golf-13661307.html
Incendi
de Moyresa al port:
http://avvnatzaret.blogspot.com/2016/11/noticies-sobre-la-fabrica-doli-arlesa_9.html
https://www.20minutos.es/noticia/1354076/0/
Incendis forestals:
https://www.radiopego.com/informes-de-la-marjal-pego-oliva-a-europa/
https://prevencionincendiosgva.es/Documents/Uploads/InformesMensual/INFO_06_CAS_20171129134215.pdf
INE:
(INE, 2006).
Servicio de Desarrollos Climatológicos del Instituto Nacional de Meteorología.
INE- Sostenibilidad en España 2006. (OSE).
Censo de Población y Vivienda. Instituto Nacional de Estadística (INE).
www.ine.es
Informe Planeta Viu del
WWF:
https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda96.pdf
La Vallesa:
https://la-eliana.blogspot.com/2006/04/el-consell-abandona-su-plan-para.html
Legislació Europea dels
transvasaments:
Directiva Marc de l’Aigua 2000/60/CE;
Comissió Europea de 13/12/2006.
Leucèmia felina:
https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda99.pdf
Llanera i Lehman Brothers, fent negocis:
https://perlhorta.info/2012/12/10/com-un-camp-de-tarongers-infecta-lehman-brothers/
https://cincodias.elpais.com/cincodias/2013/05/13/empresas/1368466973_293854.html
Llei de Prevenció de la
Contaminació i la Qualitat Ambiental:
https://urbanismopatasarriba.blogspot.com/2009/09/el-tsj-enmienda-una-ley-del-consell-por.html
Llei
sòl forestal:
l’Ecomuseu Vernissa Viu:
https://vernissaviu.wordpress.com/2006/03/02/presentacio-de-lecomuseu-als-mitjans-de-comunicacio/
Marina
d’Alboraia:
https://perlhorta.info/2005/11/15/a-manuel-alvaro-alcalde-de-alboraia/
Mortalitat de
peixos al Túria:
https://elpais.com/diario/2006/11/30/cvalenciana/1164917885_850215.html
No a la Contaminació Electromagnètica:
https://barcelona.indymedia.org/newswire/display/263498
Oceana i la contaminació dels peixos pel mercuri:
https://www.xlsemanal.com/actualidad/20110724/magazine-entrevista-xavier-pastor-105.html
Ocupació:
https://directa.cat/trenta-cinc-anys-de-resistencia-anonima/
Pacifistes:
PART,
E. (2009) “El Moviment per la Pau i l’Antimilitarisme a Espanya: 2003-2008”.
Materials de Pau i Drets Humans 7. Generalitat de Catalunya.
Parc Natural de la Tinença de Benifassà:
Per l’Horta:
Pla Director per a la Gestió Sostenible de la Costa:
Pla Rabassa:
http://www.alicantevivo.org/2009/07/plan-rabassa-bienvenidos-los-mundos-de.html
http://www.alicantevivo.org/2009/09/rabassa-los-misterios-de-una-maqueta.html
http://www.alicantevivo.org/2008/03/las-lagunas-de-rabassa-i.html
Pous il·legals:
“La UE examina
les denúncies contra cultius espanyols que reguen de pous il·legals”. LAS
PROVINCIAS 15-08-06. CV.
Problemes
de la nuclear de Sorita:
https://www.ecologistasenaccion.org/4537/al-fin-se-cierra-zorita/
Projecte
Mahyem:
https://radiomalva.org/2013/11/07/perdua-del-c-s-o-proyecto-mayhem-valencia/
Protecció del Massis del Caroig:
https://accioecologista-agro.org/
Reintroducció de l'àguila Imperial a Cadis:
Reintroducció
d’osses a França
https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda94.pdf
Residus, abocadors i fem:
https://elpais.com/diario/2012/01/04/cvalenciana/1325708283_850215.html
https://accioecologista-agro.org/
Robatori
d’aigua:
https://elpais.com/masterdeperiodismo/master2022/2023-08-09/robar-agua-resulta-rentable.html
Samaruc Ecologistes en Acció:
https://www.levante-emv.com/alacant/2006/01/24/juez-impide-segunda-vez-demoler-13776826.html
https://www.radiopego.com/el-jutge-permet-altra-construccio-ilegal-a-la-marjal/
https://www.radiopego.com/mesures-per-a-palliar-danys-de-la-presa-de-gallinera-a-la-marjal/
Societat
d’Agricultors de la Vega:
https://www.sav.es/empresa/historia/
Tales
il·legals de fusta africana
https://revistapanda.wwf.es/pdf/Panda93.pdf
Tancat de la Pipa:
Transvasament Xúquer Vinalopó
https://www.levante-emv.com/opinion/2010/05/15/transvasament-xuquer-vinalopo-casa-pel-13148173.htmlhttps://diarilaveu.cat/territori/el-transvasament-acordat-del-xuquer-cap-al-vinalopo-no-soluciona-el-conflicte-512296/
https://www.ecologistasenaccion.org/17391/el-trasvase-jucar-vinalopo/
Un “nou” tramús valencià:
Laguna, E., Navarro, A., Fos, S., Ferrando, I., Arregui, J.M., Juárez, J.
(2006) “El altramuz valenciano, crònica de un redescubrimiento”. Quercus. Núm.
205. Pp 24-28.
Uns altres grups actius:
Urbanisme depredador:
https://perlhorta.info/2006/03/14/blasquito-y-los-campos-de-golf/
Cervera, I., Rafet, J.M., Ripoll,
M.J., Sánchez-Cabrera, J.V. (2013) “Conflictes
urbanístics i reacció social a la comarca de la Marina Alta”, Aiguats 32-33.
Pàg. 53-74. Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA)
Visita
del Papa:
https://urbanismopatasarriba.blogspot.com/2011/05/correa-utilizo-la-visita-del-papa.html
https://urbanismopatasarriba.blogspot.com/2011/03/valencia-la-policia-cerca-al.html
Música i pel·lícules recomanades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada