L’embolic dels partits verds!

Els partits verds han intentat presentar una alternativa ecològica a la política tradicional monopolitzada per les esquerres marxistes i els liberals - conservadors capitalistes.

La principal errada de la nova esquerra ha sigut caure massa sovint en l'excés de personalisme. Quan un polític verd ha agafat un escó ha fet tot el possible per mantenir-lo, no ha dubtat en trair als seus companys per tal de continuar als parlaments. L’eròtica del poder o la mediocritat de voler viure de la política sense tindre res més a oferir?

Unes voltes els partits i federacions han acabat atomitzats per incompatibilitats de caràcters entre els seus líders. Altres voltes els han separat les estèrils pugnes entre el localisme federalista i el centralisme uniformador. Cal afegir que han patit una greu mancança de recursos i que mai han trobat un lideratge aglutinador que els haja permés atraure els votants.

A les limitacions puerils dels Verds cal afegir que els partits tradicionals han copiat bona part de les seues idees per incloure'ls als seus programes electorals, els han fet un Greenwashing ideològic. Després, una volta arribats al poder s'han oblidat de les reivindicacions ecològiques.

Els partits de l'esquerra tradicional sempre han vist als verds com un perillós competidor ideològic, per tant no han dubtat en fer el que calguera per a intentar dividir-los perquè mai arribassen a la frontera del 5% dels vots, que els haguera donat representació parlamentària i una finestra pública a les seues idees cada dia més necessàries.

Els verds justifiquen el seu fracàs afirmant que han patit un dur assetjament del poder. Diuen que els han espiat els serveis secrets, que el poder ha afavorit l’aparició de partits fantasmes amb noms i logos molt pareguts, per a dividir el vot. Fins i tot han patit l’assassinat d’un candidat que mai s’ha aclarit.

El que no poden ocultar els ecologistes és que massa sovint ens han premiat amb sorprenents exercicis de transfuguisme dels seus líders. A voltes podríem qualificar-los de funambulistes, quan s’han canviat d’una banda a l’altra de l’espectre polític sense cap vergonya.

Uns altres per tal d’intentar cridar l’atenció de l’electorat han ratllat l’esperpent. Fins i tot han arribat triar a una lleona com a secretària general, tot i que se’ls va morir de càncer massa prompte. Uns altres no han dubtat en recórrer a l’espectacle per a cridar l’atenció dels votants, quan provocaren el pànic de la població aprofitant els espais televisius electorals gratuïts, simulant un greu accident nuclear.

La suma totes aquestes causes han impedit un èxit semblant al que hi han obtingut els verds centreeuropeus. Al contrari amb les seues permanents divisions i la manca de maduresa han aconseguit cremar i decebre al millor de la seua militància.

Aquest capítol intentarà fer el complex exercici de seguir una línia temporal de l'evolució de les opcions polítiques dels Verds a l'estat, de les seues picabaralles i les eternes divisions, així com dels fets més destacats que protagonitzaren en l'intent d'obrir-se un espai propi al parlament espanyol.

1977

Els partits verds ecologistes començaren en política amb mal peu perquè els primers a presentar-se sota aquesta marca van ser uns oportunistes. El Partido Ecológico Español (PAEC) va ser un partit ecologista de dretes encapçalat per Damián Téllez de Peralta i Juan Pedrol Salvador. A les eleccions generals d’aquest any presentaren al Senat per Madrid al biòleg i periodista Fernando Enebral Casares que obtingué 41.901 vots.

1979

Dos anys després el mateix Fernando Enebral Casares va inscriure al registre el partit Cambio Ecologista y Social (CEYS), es tornà a presentar al Senat dins de Coalición Democrática i tragué 206.000 vots.

1981

A Barcelona formaren el partit d’arrels anarquistes Cultura Natural, entre els seus membres hi havia naturistes, nudistes, vegetarians, esperantistes i partidaris de la medicina natural.

El partit d’Enebral, Cambio Ecologista y Social (CEYS), que havia aconseguit cridar l'atenció en la Transició, es va integrar en Alianza Popular.

1982

Després d’un parèntesi tornaren a sorgir els ecologistes de dretes, a Madrid fundaren el partit pseudoecològic Vértice Español de Reivindicación y Desarrollo Ecológico (VERTICE), sense que hi hagués cap ecologista dins. Es definien com Humanistes, Pacifistes i Progressistes, volgueren aprofitar l'impuls d’una marca verda que s’obria pas a Europa. Entre els fundadors es trobava José Luis Barceló González de la Mora, Manuel Caballero i Josep Oriol. A Catalunya el va encapçalar Lluís G. Domingo Masmitjà. També s’afegiren alguns catalans que venien de Cultura Natural,

Aquest any hi hagué eleccions generals, VERTICE presentà al Senat per Madrid a José Luis Barceló González de la Mora que obtingué 37.908 vots, a més de María Dolores López Uría i Jaime Sornosa Forés.

1983

El primer partit veritablement verd de l’estat el fundaren la tardor d’aquest any, a la Bisbal de l’Empordà, va ser Alternativa Verda (Moviment Ecologista de Catalunya MEC), que encapçalà, Pep Puig i Boix (Vic, 1947).

Petra Kelly

El 29 de maig la dirigent de l'exitós partit verd alemany Die Grünen, Petra Karin Kelly (Günzburg, 1947-1992) i el secretari general Lukas Beckmann (Hilten, 1950), van viatjar a les illes canàries per a secundar la formació d’un partit verd espanyol. De la trobada isqué el Manifest de Tenerife que va ser el document impulsor de la creació d'un partit verd estatal.

Grup que signà el manifest de Tenerife

El signaren el tècnic de TELEFÓNICA Angel Francisco Rodriguez Barreda, l’advocada Purificación Gonzàlez de la Blanca (Castell de Ferro) fundadora de l’Asociación para la Defensa y Estudio de la Naturaleza (AGADEN), Jose Antonio Errejón Villacieros que va redactar el manifest, Catalina Brennan Maza cuinera deniera, el canari Vicente Jiménez Mesa, el sindicalista palmer Jesús Hernández Bienes, l’hongarés fugit del comunisme Imre de Boroviczény, Jane Patricia Spencer Thirlway, el biòleg i naturalista Miguel Delibes de Castro (Valladolid, 1947) i la seua companya Isabel Mateos Guilarte (Valladolid, 1951), el biòleg Jose Antonio Pascual Trillo, José Gómez Manzano, José Carlos Carballo Hernández, Guillermo Batista Crespo, el biòleg del CSIC Leopoldo O'Shanahan Roca i Megaly Rodríguez Costas (in memoriam). Dels fundadors, nou eren de les illes Canàries, quatre residien a Madrid, dues vivien a Sevilla i una altra a Cadis.

Paco Barreda

Anys després Paco Barreda, fundador del Movimento Ecologista del Valle de la Orotava – Amigos de la Terra (MEVO-AT), parlant de la història i fracàs dels Verds va assegurar que molt prompte el partit es va convertir en un matrimoni mal avingut i en permanent desgràcia, a més des del primer moment sofriren l’assetjament permanent del PSOE que volgué anul·lar-los.

Manifest de Tenerife

El mes d’octubre a l’alberg juvenil de la Casa de Campo de Madrid, hi hagué una reunió de destacats militants antinuclears i alguns naturalistes per impulsar el naixement del partit verd. Entre els convocants estaven Pedro Costa Morata (Águilas, 1947), Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018), Jordi Bigas i Balcells (Barcelona, 1954) i Ladislao Martínez “Ladis” (Garcinarro, 1958-2014) un dels fundadors d’AEDENAT. També hi participà Carles Arnal Ibàñez (Vila-real, 1957).

Assemblea de la CAME

Els reunits arribaren a la conclusió de rebutjar la participació en política, en canvi decidiren la creació de la Coordinadora Assembleària del Moviment Ecologista de l’Estat Espanyol (CAME). Arnal i Quique Messeguer Carrascosa representaven al Grup Ecologista Llibertari GEL.

1984

L’assemblea de Los Verdes de Madrid va organitzar el 28 d’abril el festival Ecología y Paz al palau d’esports de la capital. Tingueren suport de l’alcalde Enrique Tierno Galván (Madrid, 1918-1986). Assistiren més de 3000 persones i comptaren amb l’actuació Ramoncín, Caco Senante, Alarma, Chicho Sánchez Ferlosio, Joaquín Sabina, Julia León, Micky, Marina Rosell, Claudina i Alberto Gambino i Teddy Bautista. Pretenien obtenir recursos i suport per a impulsar la I Conferència dels Verds de l’Estat Espanyol, perquè fora el bressol del partit Verd. Entre els membres del Comité organitzador estava Luis Hidalgo de la Lama (1954).

El mes de juny, a Màlaga van fer la Primera Conferència de Los Verdes, a la qual assistiren cent setanta delegats, representants d'onze comunitats autònomes. Acordaren inscriure Els Verds al Registre de Partits Polítics.

Assemblea a Madrid

Los Verdes es definien com una organització política, constituïda com a federació de les nacionalitats i regions de l'Estat Espanyol, amb la finalitat era promoure una societat basada en la filosofia ecologista, pacifista, no violenta, feminista, igualitarista, republicana, pragmàtica radical, llibertària i universalista. Eren una organització assembleària que promovia la democràcia de base. Ben prompte s’afegiren més interessats en els Verds, entre altres, estigué l’asturià Eduardo Campomanes Caleja.

Tal volta podríem ometre d’aquesta crònica al Partido Humanista espanyol que va néixer aquest any. No tenien una ideologia clara, però és evident que lluïen arrels ecologistes i pacifistes, tot i que semblaven ser una secta. Aquest partit pertanyia a la Internacional Humanista, el conegut com a Moviment Humanista que es va formar en 1969, després d’una exposició pública del seu líder, l’anomenada “Arenga de la Curación del Sufrimiento” a un llunyà paratge a la serralada dels Andes.

El pare de l’humanisme fou Mario Luis Rodríguez Cobos (Mendoza, 1938-2010), conegut pel malnom de Silo. Va ser un escriptor argentí que publicà títols com “La curació del sofriment”, “La mirada interna” o “Parla Siro”. La filosofia humanista es pot resumir en quelcom tan ambigu com “humanitzar la Terra, augmentant la llibertat i la felicitat dels éssers humans”.

Silo era molt carismàtic, tenia la capacitat d’encisar a bona part dels que se li acostaven. Creà unes comunitats anomenades Parcs de retir i reflexió i aconseguí que els seus seguidors pensaren que era un gran líder espiritual, i estengueren el seu moviment per tot el món. Els detractors l’acusaven de ser el cap d’una secta.

Als humanistes els acusaren de no tindre ideologia clara, a Espanya s'aliaren amb partits d'esquerra mentre que en altres països ho feien amb partits d'ultradreta. A l’estat el seu líder va ser el matemàtic Rafael de la Rubia (Madrid, 1949).

Es van fundar Los Verdes de Madrid, que van integrar-se a Los Verdes, on estigueren fins a 1993.

1985

Els Verds organitzaren el seu primer congrés el 23 de febrer a Cardedeu, al qual assistiren 283 delegats. Van debatre els estatuts i redactaren un programa polític. Allí mateix començaren les polèmiques internes a causa de la inscripció com a partit polític per part de la Mesa Confederal, sense comptar amb el vistiplau de tots els seus membres.

Els disconformes eren l’advocat Manuel Valero Yáñez que comptava amb el suport de trenta activistes del grup Acción Ecológica y Social, pertanyien a la Asamblea Verde de Madrid. D'altra banda els catalans d'Alternativa Verda acusaven els redactors dels estatuts de fer una organització centralista, quan s'havia pactat fer una Confederació en la primera reunió a Màlaga, a l'estiu de 1984.

El 18 de maig els catalans anunciaren que Alternativa Verda - Moviment Ecologista de Catalunya abandonava confluència estatal Los Verdes per no poder aconseguir una estructura federal.

El mes de juny Manuel Valero Yáñez creà Los Verdes Alternativos de Madrid que s'aliaren amb els catalans d'Alternativa Verda.

Federación Progresista

S'acostava el Referèndum de l'OTAN i el 6 de desembre es va fer un acte públic per la pau i el desarmament a Madrid. A més de Los Verdes participà la Federación Progresista que havia impulsat Ramón Tamames Gómez (Madrid, 1933).

Intervingueren Santos Miguel Ruesga Benito (Burgos, 1953) i Tamames per part dels progressistes, pels verds parlaren Francisco García i Edgardo Vallejo, a més del diputat alemany Ulrich Fischer (Vöcklabruck, 1942-2020).

Aleshores Tamames era primer tinent d'alcalde de Madrid, havia deixat el Partit Comunista d’Espanya i formà la Federación Progresista que es definia com a partit Ecologista i d’Esquerres. Després del Referèndum de l’OTAN rebutjaren integrar-se als Verds, els semblà més oportú fer-ho a l’intent de reconstrucció de l’esquerra que liderà un Partit Comunista d’Espanya (PCE) hores baixes i enfonsat electoralment, va ser el naixement d’Esquerra Unida.

1986

El mes de maig militants del Moviment Humanista formaren el partit Futuro Verde, amb el qual volien utilitzar l’etiqueta verda. Es van presentar a les eleccions generals de juny en la coalició d’Izquierda Unida. A més dels humanistes hi estaven el Partido Comunista de España (PCE), el Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE), el Partido de Acción Socialista (PASOC), Izquierda Republicana, Federación Progresista i el Partido Carlista. La coalició obtingué set diputats, però consideraren que els humanistes amb el seu caire de secta els havien perjudicat i demanaren la seua eixida de l’aliança.

També presentaren candidatures Los Verdes que obtingueren 31.909 vots, Alternativa Verde tragué 29.567 vots, Vértice Español de Reivindicación del Desarrollo Ecológico 28.318 vots i Cultura Natural 1.886 vots.

Abelardo Lloret candidat d'Els Verds per Alacant va protagonitzar un polèmic espai de propaganda electoral a la televisió. Volgué copiar a Orson Welles, però substituint l'atac dels marcians per un accident nuclear. A l'espai publicitari televisiu de cinc minuts que els pertocava, començà dient: "Poden passar coses com aquesta que anem a escenificar!". Va seguir el programa i de sobte assenyalà alarmat que s'interrompia l'emissió, aparegué en pantalla un locutor que anuncià que s'havia produït un accident a la nuclear de "Chernofrentes". Molta gent el va creure i les cridades telefòniques bloquejaren el Centre Regional de TVE a València i els tres governs civils (El País 6-6-86).

Aquest any va néixer un grup singular i molt exitós, els Verds de Villena.

1987

Aquest exercici tinguérem eleccions municipals, eleccions a Corts Valencianes i eleccions europees.

Futuro Verde es presentaren col·ligats amb la Plataforma Humanista, però decidiren canviar de nom pel de Los Verdes Ecologistas, tot mentre abandonaven Esquerra Unida.

En les eleccions municipals de juny presentaren candidatures els catalans d'Alternativa Verda, el Partido Ecologista de Euskadi que acabava de formar-se i una candidatura anomenada Los Verdes Alternativos, a més de Los Verdes que obtingueren un regidor a Villena (dels Verds de Villena), va ser el mecànic de tractors de 26 anys Francisco Navarro Maestre, gràcies a 830 votants. També tragué una regidoria l’agricultor de Baños de Valdearados, Angel Joaquin Domingo Martinez, de trenta-tres anys.

En les eleccions al Parlament Europeu la Candidatura Verde, dels Verds presentà com a cap de llista a l’escriptor lleones i defensor de Riaño: Ramiro Pinto Cañón (Madrid, 1961), li seguia el madrileny Luis Hidalgo, que també es presentava a l’Alcaldia de Madrid i Juan Carlos Pérez Cerdán de Salamanca. Aconseguiren 107.625 vots.

Intentaren consensuar una llista unificada amb la Confederación de los Verdes que aleshores encapçalava el periodista català Santiago Vilanova i Tané (Olot, 1947), exdirector del Diari de Barcelona, dirigent d’Alternativa Verda de Catalunya, però no pogueren arribar a cap acord per diferències personals entre ambdues líders. A més d'Alternativa Verda hi estaven uns grupets de Lugo i Vitòria, amb els Verdes Alternativos de Madrid. Estaven encapçalats per l’advocat Manuel Valero Yáñez i per Rafael Luis Guardo Polo que venien del partit Acción Ecológica y Social (AES) i per Jesús Castro membre del grup Cultura Natural de Madrid. Aconseguiren un total de 65.574 sufragis. Tot el vot verd sumà 173.199 paperetes.

El líder dels verds Paco Rodríguez Barreda tingué problemes laborals amb la seua empresa, TELEFÓNICA, que el despatxà. Cansat de la política amb els Verds deixà al capdavant a Luis Hidalgo i entrà a militar al Centro Democrático Social (CDS).

Els dies 20, 21 i 22 de març Els Verds celebraren el seu II Congrés a Benicàssim. Hidalgo va ser designat representant legal junt amb el professor de física nuclear, Juan Carlos Pérez Cerdán. Les germanes de Castelló: Sara i Clara Rebolledo foren les amfitriones del Congrés. Assistiren un centenar de delegats de les assemblees de Madrid, Sevilla, Màlaga, València, Castelló, Alacant, Lleó, Burgos, Salamanca, Santander, Las Palmas i Tenerife. També participaren 50 persones procedents de llocs on Els Verds encara no s’havien constituït, com Aragó, Múrcia, La Rioja i Extremadura. Vingueren convidats estrangers dels partits verds de França, Itàlia i Portugal, així com Ruben Sreguéyev, membre del Comité Soviètic per la Pau, nét de Dolores Ibarruri Gómez (Gallarta, 1895- 1989), La Pasionaria. La principal novetat del congrés és que aprovaren uns nous estatuts que consagraven l'autonomia de les federacions.

1988

Abelardo Lloret al qual havien expulsat dels Verds d’Alacant va fundar Los Verdes Ecopacifistas, a València. Pretenien tindre implantació estatal i tingueren molta cura de registrar el símbol del gira-sol i el nom de Verds per a evitar l’ús per altres. Sorprenentment situaren políticament la seua formació com de centre moderat. El secretari fou Paco Orts Fuster (Alacant, †2012) que havia sigut regidor de Silla amb Esquerra Unida i deixà la coalició per anar als Verds de País Valencià. El vicepresident va ser Alejandro Escribano Sanmartín, fou un personatge peculiar, al que tornarem més avant quan repassem l’any 2011. Entre altres també estaven Lucrecia Tomás García, Pedro Aparicio Adriaensens i Antonio Tapia Cañamero.

Els Verds espanyols foren admesos en l'Aliança Verda Europea que va ser l’antecessora de la Federació Europea de Partits Verds. En desembre celebraren a Benidorm el III Congrés dels Verds, Participaren més d'un centenar de delegats de tota Espanya i observadors dels partits verds de Suècia, França, Bèlgica, Itàlia, Portugal, així com el Comité Soviètic per la Pau.

Los Verdes Ecologistas per una sentència judicial hagueren de llevar el verd del seu nom i es quedaren com els Ecologistas.

Humberto da Cruz

1989

Aquest any es convocaren eleccions generals i europees.

En les eleccions generals del mes d’octubre Los Verdes (Confederación de los Verdes) obtingueren 157.103 vots. Encapçalava la llista el sociòleg Humberto da Cruz Mora (†2008) que havia començat en Amigos de la Tierra i va ser el darrer director de l’ICONA. Es quedaren sense escó per ben poc, aquest va ser el seu sostre electoral.

Per a les eleccions europees formaren la coalició Los Verdes-Lista Verde (LV-LV), amb Los Verdes Alternativos de Madrid, el Partido Ecologista de Euskadi i Alternativa Ecoloxista de Galicia que encapçalava Jorge De Vivero Pérez, fundador del Partido Ecologista Os Verdes. La cap de llista fou l’advocada Purificación Gonzàlez, fundadora d’AGADEN i Los Verdes en 1983. El número dos de la candidatura era l’objector de consciència lleonés José Manuel Fierro, que restava empresonat per insubmissió. El tercer candidat va ser Rafael Guardo, representant dels verds madrilenys, tragueren 164.557 vots.

Artemio Precioso, foto de Greenpeace

Los Verdes tingueren suport d’ecologistes veterans i naturalistes reconeguts com foren l’economista Artemio Precioso Ugarte (Hellín, 1917-2007) que després d'una intensa lluita antifranquista va militar a Greenpeace, o els naturalistes Santiago Martín Barajas (Teruel, 1962) de la Coordinadora de Organizaciones de Defensa Ambiental (CODA), Jesús Garzón Heydt (Madrid, 1946) de l’Asociación para la Defensa de la Naturaleza y los Recursos de Extremadura (ADENEX) o Jesús Vozmediano y Gómez-Feu (Ayamonte, 1946-2017) de l’Asociación para la Superviviencia y el Medio Ambiente de Andalucía (ANDALUS).

Sorprenentment el Ministeri de l'Interior va permetre la legalització d’un nou partit amb el mateix nom dels Verds. Eren els humanistes de Futuro que es presentaren sota el nom de Los Verdes, amb el cap de llista Félix Herrera. Sols els obligaren a afegir el terme “ecologistes” i quedaren com a Verdes Ecologistas, fins i tot els deixaren tenir un logo molt paregut. Per a l’electorat era impossible distingir-los. Los Verdes Ecologistas tragueren 136.335 vots i aconseguiren dividir el vot verd. Al Parlament Europeu tingueren 161.933 vots. A les europees es presentaren sense màscares, amb la marca original de Partido Humanista, sols els votaren 19.356 ciutadans. Aquest també fou el seu sostre electoral. Uns per altres aconseguiren que molts votants se sentiren enganyats per tots dos i mai més tornaren a votar verd.

Sumant tots els vots verds de Los Verdes-Lista Verde i els humanistes de Los Verdes Ecologistas haurien tret representació parlamentària verda. Si la Junta Electoral Central controlada pel PSOE no haguera autoritzat la candidatura versemblant dels humanistes, els 293.438 vots haurien anat als Verds, hagueren sigut més que els que va traure el Partido Nacionalista Vasco (PNV), que tragué cinc escons.

Es van perdre més vots perquè els catalans d’Alternativa Verda que en un principi estaven disposats a formar part de la llista unitària dels Verds, en el darrer moment recularen i se n'anaren acusant-los d'estalinistes. Es presentaren en solitari, encapçalats per Pep Puig i aconseguiren 25.978 vots a les generals i 47.250 a les europees. A conseqüències d’aquest desgavell es trencà el partit, una part dels dissidents que estaven encapçalats per Josep Lluís Freijo i Lizan (Mataró, 1963) fundaren Els Verds-Unió Verda.

També es presentaren a les europees els verds de dretes de Vértice Español de Reivindicación del Desarrollo Ecológico (V.E.R.D.E.), eren els mateixos VERTICE de l'any 1981, obtingueren 21.235 vots. Tot el vot verd sumà 340.651 paperetes que es quedaren en res, guanyà Felipe González Márquez (Sevilla, 1942) per majoria absoluta.

Esteban Cabal

Un dels dirigents més destacats dels verds, Esteban Cabal Riera (Madrid, 1958) assegura al seu llibre “La Historia de los Verdes” (Mandala Ediciones, 1995) que el CESID espiava als ecologistes, fins i tot s'infiltraren dins. Fa públiques les seues sospites que els serveis secrets estigueren treballant per a dividir el vot ecologista i evitar la seua entrada al Parlament.

D’altra banda el periodista d’investigació Joan Cantarero, especialitzat en la ultradreta, acusà Cabal de tenir molt bones relacions amb grups d’extrema dreta, assegurant que fins i tot aprofità per a incorporar-los en les llistes que ell encapçalava.

Es van formar Los Verdes d’Astúries, un dels fundadors fou Eduardo Campomanes Caleja.

De l’Assemblea per la Pau i el Desarmament isqué el grup de fundadors d’Els Verds - Llista Verda de les Balears. Es van presentar a les eleccions generals, encapçalats per l’advocat laboralista Rafel Miquel. Entre altres membres destacats estaven Joan Buades Beltran (Inca, 1963), Àngels Fermoselle Paterna, Jordi López o Margalida Rosselló Pons.

Els humanistes organitzaren un gran congrés internacional a Florència on participaren Los Verdes Ecologistas.

La castellonera Clara Rebolledo va ser escollida com a cap llista de la candidatura dels Verds Al Sud d'Itàlia per a les eleccions al Parlament Europeu.

1990

Aquest any aparegueren més partits verds, a Euskadi es va fundar el partit ecologista Euskal Herriko Berdeak-Euskal Berdeak que es va integrar a la Confederación de Los Verdes. Hi havia molt poca originalitat en els noms i en els anagrames dels nous grups verds, tots es pareixien, Jose Luis Freijó exmembre d’Alternativa Verda va promoure el partit Alternativa Ecologista de Cataluña.

Uns joves asturians fundaren Los Verdes - Partido Ecologista. Exmembres del Moviment Comunista van fer Arco Iris de Murcia. L’advocat Manuel Valero Yáñez i Miguel Gilaranz Martínez (Madrid, 1964) crearen Unión Verde amb xicotets grups locals i militants del Partido V.E.R.D.E.

Francisco Garrido

1991

Aquest any en les eleccions autonòmiques els humanistes, que havien començat com a Futuro Verde i després es convertiren en Los Verdes Ecologistas, tornaren a repetir coalició amb els humanistes, però hagueren de renunciar al cognom Verd per sentència judicial i es quedaren sols amb el nom Los Ecologistas, però no renunciaren al cognom verd, ho arreglaren amb la coalició electoral: Los Verdes Lista Ecologista Humanista.

Los Verdes celebraren el IV Congrés a l'hotel Habana de Madrid, en Setmana Santa. Com hi havia poques notícies cridaren l'atenció de la premsa, que parlà d'unitat del moviment verd. Per a contrarestar eixe seguiment massiu, uns altres diaris donaren molt ressò al portaveu de Los Verdes Alternativos, Manolo Valero. A la socialdemocràcia governant no l'interessaven competidors.

En les eleccions municipals Los Verdes Alternativos participaren dins d’Unión Verde. A Catalunya tots els ecologistes s’uniren i es presentaren sota la candidatura Barcelona Verda.

Los Verdes tragueren a Francisco Javier “Patxi” Esquembre Menor (Villena, 1962) com a regidor de Villena, a Esteban Cabal com a regidor de Rivas Vaciamadrid, Javier Palacios va aconseguir l’acta de regidor en La Granja de San Ildefonso i Eloi Mollà va eixir l’Ametlla de Mar dins d’una candidatura conjunta amb membres del Comité Antinuclear.

La teòrica unitat dels verds sols havia sigut un miratge mediàtic. En la reunió de la Mesa Confederal de Los Verdes, celebrada el mes de juny a Saragossa retiraren poders al representant legal, Luis Hidalgo. Per aconseguir-ho allargaren l’assemblea fins a les cinc de la matinada, quan bona part dels assistents se n’havien anat proposaren i votaren la reprovació. Anomenaren un nou secretariat que controlaven Jordi Bigas i Francisco Garrido Peña (Sevilla, 1958). Els destituïts acusaren Bigas de voler cap de llista a Europa i Garrido per a les generals. Álvaro Martínez Sevilla va ser el primer senador per designació autonòmica dels Verds per Sevilla.

Es van fundar els Verds de Mallorca que en poc temps s’estendrien a la resta de les Illes Balears. Com a cap de llista a Palma presentaren a Rafel Miquel i al Parlament a Joan Buades.

1992

Aquest any sols hi hagué eleccions al parlament de Catalunya i foren una mostra de la descomposició dels verds en mil grupets insignificants. Els Verds-Unió Verda (EV-UV) foren la llista verda més votada a les eleccions al parlament de Catalunya de 1992, amb 14.041 vots (0,54%). Alternativa Verda-Moviment Ecologista de Catalunya (AV-MEC) obtingueren 10.323 vots. Els Ecologistes (EE) humanistes verds comptaren amb 9.879 vots. El Partit Ecologista de Catalunya-Verdes (PEC-VERDES) es quedaren en 7.786 vots i el Partit Humanista de Catalunya (PHC), els humanistes “pota negra” es trobaren amb 1.752 vots. Tot el vot verd pujà a 43.781 paperetes d’ecologistes tirades al fem.

Juantxo Domínguez encapçalà a Euskadi un grup de militants que abandonaren Euskal Herrico Berdeak per a crear Berdeak - Los Verdes. Entraren dins de la Confederació Los Verdes des de 1995 fins a 2011, quan es van integrar en EQUO.

1993

Després de la desfeta dels comicis de 1992, els catalans d’Alternativa Verda MEC, EV-Unió Verda, Els Verds i Moviment d’Esquerra Nacionalista-Ecologistes de Catalunya van fer un congrés d’unificació de l’ecologisme polític català, a Terrassa. Es van fusionar el 24 d’abril quan legalitzaren Els Verds (Confederació Ecologista de Catalunya). Una altra volta va ser impossible la unitat, Alternativa Ecologista de Catalunya va restar fora l'acord i va romandre com a organització separada.

A les eleccions generals Los Verdes presentaren com a cap de llista a Francisco Garrido que tragué 185.940 vots. El mes de gener a Granada celebraren un Congrés Extraordinari dels Verds on ratificaren la seua reconversió en una federació de partits.

Els humanistes del Partido Ecologista sumaren 68.851 vots, mentre que Vértice Español de Reivindicación del Desarrollo Ecológico (V.E.R.D.E.) es van dissoldre i s’integraren a la coalició Unión Centrista que encapçalava el Centro Democrático Social (CDS), quedaren sense representació parlamentària.

El Partit Ecologista de Catalunya (PEC-Verdes) tragué 9.249 vots. El Partido Humanista 8.834. Un actor molt secundari foren els desconeguts Salud y Ecología en Solidaridad (SEES) que sumaren 1.959 vots. Uns altres nouvinguts foren Arco Iris que sols pescaren 1.407 paperetes. Els cantonalistes de Los Verdes del País Alicantino (PVPA) que també es presentaven per primera volta, tragueren 1.375 vots.

El total del verd sumà 277.615, una altra volta superava al PNV que tragué 5 escons.

1994

Aquest any hi hagué europees i autonòmiques a Euskadi, Catalunya i Andalusia. El partit Berdeak va traure un diputat en les eleccions al Parlament Basc. Anaren en coalició amb Ezker Batua la branca basca d’Esquerra Unida (IU-EB). A Andalusia Los Verdes que estaven encapçalats per Francisco Garrido anaren amb Izquierda Unida (IU), tragueren 2 diputats autonòmics i un senador per designació autonòmica, Álvaro Martínez Sevilla (Monachil, 1960).

Al parlament català entrà un diputat d’Els Verds - Confederació Ecologista de Catalunya (EV-CEC), es presentaren amb Iniciativa per Catalunya. A les europees EV (CEC) tragué un 0,23% dels vots.

Després del “colp de mà” que canvià la secretaria de Los Verdes, triaren com a Álvaro Martínez, però no arribaren a temps per a presentar una candidatura a les europees. Aquest procés provocà una altra escissió, el sector descabalat va fundar Los Verdes - Grupo Verde (LV-GV) que si pogueren presentar candidatura a les europees. Aquesta nova divisió i les llistes les encapçalà Esteban Cabal, obtingueren 109.567 vots (0,59%), sent la llista verda més votada.

Els van seguir Els Verds - Confederació Ecologista de Catalunya amb 42.237 vots. Uns sorprenents més marrons que verds d’origen francés; Caza, Pesca, Naturaleza y Tradiciones (CPNT), que tingueren 29.025 vots. No acabaren les candidatures pintoresques, Partido de la Ley Natural (PLN) que fundaren a Madrid en 1992 i es definien com a naturalistes, cristians i ambientalistes, tragueren 7.845 vots. Els cristians superaren als humanistes que sols obtingueren 7.499 paperetes.

També van presentar candidatures europees la Federación Verde i Los Verdes de la Región de Múrcia, però les retiraren poc abans de la jornada electoral. Els líders murcians eren Manuel Moya, Fina Santa Cruz, Elías López Ros i Joaquín Sánchez Onteniente.

Els humanistes verds del partit Los Ecologistas desaparegueren tot i que mai han dissolt la seua marca.

El mes d’octubre, aprofitant la fira alternativa de Biocultura, s’ajuntaren representants de Los Verdes i Unión Verde. Signaren un protocol d'unificació que implicava la dissolució formal de totes dues organitzacions i la seua reconversió en una federació de partits d'àmbit autonòmic.

1995

Aquest any hi havia eleccions municipals i eleccions a Corts Valencianes i al parlament de Catalunya.

Al parlament valencià Els Verds anaren amb Esquerra Unida del País Valencià, amb un 11,6% dels vots tragueren 10 diputats, però cap d’ells era dels verds. Es presentà una Plataforma Humanista que tragué 773 vots.

Al parlament català entrà una diputada d’Els Verds - Confederació Ecologista de Catalunya (EV-CEC) que es van presentar amb Iniciativa per Catalunya, obtingué un escó Maria Olivares i Usac (L’Hospitalet del Llobregat, 1932).

En les municipals de Catalunya Els Verds - Confederació Ecologista de Catalunya (EV-CEC) encapçalats per Pep Puig i Joan Oms i Llohis (Barcelona, 1947) continuaren amb Iniciativa per Catalunya. Puig va eixir regidor a Barcelona i Oms a l’Hospitalet. Hi hagué uns altres grupets que no estaven d’acord amb aquesta coalició i assajaren associacions amb el Partir Socialista de Catalunya (PSC) o amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) on anaren els partidaris de Roser Veciana Olivé.

Una part d’Alternativa Verda, es canviaren de nom i s’anomenaren Alternativa Ecologista de Catalunya.

Los Verdes espanyols supervivents, espentats per Die Grünen, es canviaren el nom a Confederación de los Verdes de España. Els Verds de Villena pertanyien a aquesta federació.

Es complicava encara més el panorama quan alguns grupets s’uniren a Los Verdes - Grupo Verde, s’adheriren Grupo Verde, Federación Verde i Los Verdes de Madrid. Tot mentre uns altres activistes madrilenys insatisfets amb aquesta unió crearen Los Verdes de la Comunidad de Madrid.

1996

Aquest any hi havia eleccions generals i continuava el ball de noms verds, coalicions puntuals i escissions. Los Verdes es presentaren en candidatura conjunta amb Izquierda Unida IU a Andalusia, Extremadura i Múrcia.

Los Verdes i Los Verdes Alternativos, a més d'Alternativa Ecologista de Catalunya i Euskal Herriko Berdeak es van presentar units sota el nom de "Los Verdes Europeos".

1997

En les eleccions al parlament Gallec Os Verdes es van presentar col·ligats amb PSG i EU-EG, el cap de llista va ser Abel Ramón Caballero Álvarez (Ponteareas, 1946).

1998

Aquest any Iniciativa per Catalunya es transformaren en Iniciativa per Catalunya Verds. Es van desfer Els Verds - Confederació Ecologista de Catalunya (EV-CEC) i Joan Oms formà Els Verds-Opció Verda. Els verds d’Euskadi s’anomenaren Euskal Herriko Berdeak.

Confederación de los Verdes

1999

Aquest any haguérem d’anar tres voltes als col·legis electorals, tinguérem eleccions municipals, a Corts Valencianes i al Parlament Europeu.

En les eleccions europees la Confederación de Los Verdes (LV) obtingueren el segon lloc en les llistes de la coalició Los Verdes - Las Izquierdas de los Pueblos amb Guillermo Fernández Obanza (A Coruña, 1946). A més d’Iniciativa per Catalunya – Verds amb Antoni Gutiérrez Díaz (Premià de Mar, 1929-2006), hi estaven la Chunta amb José Antonio Labordeta Subías (Saragossa, 1935 – 2010) com a número tres, Esquerda de Galícia i Izquierda Andaluza. Malgrat que obtingueren 300.874 vots (1,42%) no tragueren cap representació.

També es presentaren Los Verdes – Grupo Verde amb Esteban Cabal que aconseguiren 138.835 vots, si haguessen anat junts, hagueren tret dos diputats.

En les eleccions autonòmiques Els Verds de les Illes Balears anaren amb Esquerra Unida. En la candidatura Pacte de Progrés d'Eivissa i revalidaren l’escó de Margalida Rosselló Pons, després va ser consellera de Medi Ambient.

David Hammerstein

A casa nostra els verds després d’una votació molt ajustada, guanyaren els partidaris de canviar d’aliat, deixaren a Esquerra Unida i anaren amb el Bloc Nacionalista Valencià. El Coordinador José Merlo fins aleshores va perdre davant de David Hammerstein Mintz (Los Ángeles, 1955) i Mara Cabrejas. Per poc no entraren al parlament, es quedaren amb 102.700 vots, el 4,60% dels vots quan els feia falta un 5%. També es presentaren Los Verdes Ecologistas Pacifistas (LVE) (Els Verds Ecopacifistes) que sols tingueren 4.176 vots. El Partido Humanista es quedà amb 2.253 vots.

A les municipals de Catalunya, Els Verds - Confederació Ecologista de Catalunya (EV-CEC) anaren amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Roser Veciana anava la tercera i isqué regidora de Barcelona.

Alternativa Ecologista es fusionà amb la Confederació dels Verds.

Santiago Vilanova formà Els Verds - Alternativa Verda. Entre els fundadors hi estaven: Andreu Carranza Font, Pep Puig, Pere Carbonell i Mitjans, Pilar Sentís Zuazola-Zigorraga, Rafael Subirachs i Vila, Xavier Borràs i Calvo i Xavier García Pujades.

Verdes de Madrid

2000

En les eleccions generals de 2000, Verdes-Grupo Verde i Verdes de Madrid es col·ligaren sota la denominació Los Verdes per a concórrer junts al Congrés i al Senat.

Los Verdes andalusos encapçalats per Francisco Garrido es presentaren amb el PSOE i tragueren un escó de diputat. Garrido és un doctor en filosofia amb un ampli historial verd, pacifista, insubmís de l’exèrcit i exiliat. Dugué al Congrés una campanya per a reconéixer els drets dels grans simis i una altra per a la resta d’animals, però els companys socialistes de candidatura no li donaren cap suport.

José María Mendiluce

2001

L’escriptor José María Mendiluce Pereiro (Madrid, 1951-2015) que havia destacat en el seu paper d'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), va ingressar en la coalició electoral Los Verdes – Izquierda Verde. Aquesta formació ecologista l’havien impulsat la Confederació Los Verdes i Iniciativa per Catalunya Verds, de la qual va ser nomenat portaveu.

Es va formar col·lectiu polític ecosocialista Red Verde. Foren membres del Partido Democrático de la Nueva Izquierda PDNI que rebutjaren entrar al PSOE, després del Congrés de dissolució del PDNI.

Joan Francesc Peris García (Valencia, 1957) deixà Esquerra Unida i formà Esquerra Verda.

2002

A Catalunya continuava el ball de sigles i aliances, els Verds-Alternativa Ecologista formaren Los Verdes Ecopacifistas. Maria Olivares, part dels Verds CEC canviaren a Els Verds Esquerra Ecologista i repetiren coalició amb Iniciativa. Roser Veciana funda Els Verds i Més.

2003

Aquest any hi hagué eleccions municipals i a Corts Valencianes.

Els Verds del País Valencià tragueren un escó en les eleccions a les Corts Valencianes, anaren col·ligats amb Esquerra Unida - l'Entesa, aconseguiren un 6,45% i sis diputats, un d’ells va ser el verd Carles Arnal. Esquerra Verda anà amb el Bloc i tornaren a quedar-se en portes amb 114.122 vots, un 4,77% dels vots. El Partido Humanista tragué 2.747 vots.

Obriren una assemblea local dels Verds d’Ontinyent. Es van presentar de forma independent a les eleccions municipals de 2007 i obtingueren un 2% dels vots, per la qual cosa no tingueren cap representació.

Els Verds de les Illes Balears tragueren dos diputats autonòmics.

Els Verds Opció Verda arribaren a un acord electoral amb el PSC per anar junts a les eleccions al parlament de Catalunya.

Per a les eleccions a l’assemblea i als ajuntaments de Madrid es va formar la coalició Los Verdes de Madrid - Izquierda de Madrid que estava encapçalada per l’escriptor José María Mendiluce, tot i que no abandonà el Grup Parlamentari Socialista al Parlament Europeu. Obtingué 26.000 vots i tragueren alguns regidors. Se’ls afegí el col·lectiu Red Verde.

Es va fundar Gira Madrid – Los Verdes, estava encapçalat per Juan Manuel Román Andrades i Alejandro León Lacal.

A Bilbao es va fundar el Partido Antitaurino contra Maltrato Animal, en 2007 es traslladaren a Barcelona i després acabaren en Madrid.

2004

Aquest any hi havia eleccions generals i europees. El mes de febrer es va fundar el Partit Verd Europeu, també conegut com els Verds Europeus.

La Confederación Española de los Verdes anà en coalició amb el PSOE a les europees, l'encapçalava Josep Borrell i Fontelles (la Pobla de Segur, 1947). En les eleccions al Congrés obtingueren escó Francisco Garrido per Sevilla i Joan Oms per Barcelona.

Es tornaren a presentar Los Verdes – Grupo Verde amb suport dels Verds Alternativa Verda i Los Verdes de la Región de Múrcia, junts obtingueren 68.536 vots.

Els Verds valencians es tornaren a dividir quan sorprenentment Arnal va eixir en les primàries per davant d’Hammerstein. Donant l’esquena a la majoria del partit, Hammerstein pactà anar en llistes del PSOE en les europees. Esquerra Unida amb la qual estaven al parlament es va sentir traïda, les relacions es tornaren molt difícils amb el diputat verd Carles Arnal que abandonà els Verds del País Valencià i formà Els Verds - Esquerra Ecologista del País Valencià, tot i que mantingué l’escó autonòmic i la col·laboració amb EU.

Hammerstein obtingué l’acta d’eurodiputat i s’integrà al grup Los Verdes / Alianza Libre Europea. Aquest grup d’europarlamentaris s’havia format el 22 de febrer a Roma, mitjançant la unió de 32 partits ecologistes de 29 països europeus.

Joan Francesc Peris va dissoldre Esquerra Verda i s’integrà als Verds del País Valencià.

2005

La Confederación de Los Verdes va ser una de les organitzacions que fundaren el Partit Verd Europeu.

Estant David Hammerstein ocupant un escó a Brussel·les, abandonà la Confederación de Los Verdes i fundà Los Verdes de Europa.

En les eleccions al Parlament Basc el PACMA es va presentar amb Berdeak-Los Verdes.

2006

Mesa de Unidad de Los Verdes es va constituir a Madrid el 15 de març, impulsada per Los Verdes - Grupo Verde. El seu portaveu era Esteban Cabal. Estava formada per Los Verdes de Madrid, Os Verdes i uns altres grups menuts.

El diputat Francisco Garrido proposà presentar per als pròxims comicis una candidatura independent dels verds, mentre que ell restava dins del Grup Socialista, les faves eren les faves!

En les eleccions catalanes els Verds continuaren amb Iniciativa per Catalunya, tragueren 230.968 vots i nou diputats. Uns altres Verds obtingueren 21.128 vots, el PACMA 13.730 i el Partit Humanista de Catalunya 2.608.,

Joan Oms d’Els Verds Opció Verda obtingué acta de diputat al Congrés en Madrid, en substitució del socialista José Montilla Aguilera (Iznájar, 15 de gener de 1955) que va ser anomenat president de la Generalitat.

2007

Els Verds Esquerra Ecologista (EVEE) de Carles Arnal s’integraren en la Coalició Compromís pel País Valencià. Estava formada per Esquerra Unida, Bloc i els dos partits Verds. Tragueren un 8,14% del vots i set diputats, però cap d’ells era verd.

Els Verds de les Illes obtingueren un diputat presentant-se dins del Bloc per Mallorca i entraren al govern.

Els Verds d'Oriola

A les eleccions municipals Coalició els Verds obtingueren cinc regidors a Oriola i Torrevella. Els Verds d’Europa obtingueren dos regidors a Villena. Els Verds Ecopacifistes valencians es van presentar amb Unió Valenciana.

En Madrid arribaren a un acord i es presentaren tots junts en la Coalición Los Verdes, obtingueren cinc regidors al cinturó roig.

A València es va fundar el Partit Gaia, es definien com ecologistes, laics i llibertaris, també eren animalistes convençuts.

2008

Berdeak, els Verds d'Aragó amb suport de grups de Navarra, Astúries i Segòvia impulsaren un procés de renovació que pretenia la reunificació dels verds espanyols. De la reunió va eixir la Declaració Verda d'Hondarribia.

A les eleccions generals cadascuna de les federacions de la Confederación de Los Verdes va decidir per lliure entre presentar-se en solitari o anar col·ligats amb uns altres partits. Això precipità el trencament del grup verd més veterà.

Els Verds Esquerra Ecologista es presentaren en les llistes del Bloc.

Paco Orts Fuster (Alacant, †2012) fundà en gener d’aquest any Els Verds - Greens - Verdes del Mediterráneo. Es van presentar a les eleccions generals aliats amb el Partido Gaia sota la candidatura de Los Verdes – Grupo Verde Europeo. La llista estigué encapçalada per la traductora belga Kristien Lesage (Courtrai, 1970) política i activista ecologista belga, però resident a Mislata. També hi estaven Esteban Cabal i José Lluís Freijo i Lizan (Mataró, 1963), van obtenir 45.429 vots.

A Madrid anaren junts Los Verdes Comunidad de Madrid i Los Verdes de Europa.

2009

Aquest any hi hagué eleccions autonòmiques a Euskadi i Galicia. Berdeak anà amb Los Verdes i tragueren un 0,54 dels vots mentre que el PACMA sols tingué el 0,15%. Els verds gallecs es presentaren a les autonòmiques en la candidatura Os Verdes-Grupo Verde (OV) que tragué 0,36% dels vots.

Berdeak i els Verds d'Aragó crearen la Coordinadora Verde per a impulsar unes candidatures per a les eleccions municipals i autonòmiques de 2011 anomenades Ecolo-Verdes. En paral·lel començava el procés de gestació d’Equo.

A les eleccions europees hi hagué una coalició amb participació dels Verds, anomenada Europa de los Pueblos Verdes, tragueren 394.938 vots que significà un eurodiputat per a Esquerra Republicana de Catalunya, un escó per al cap de llista Oriol Junqueras Vies (Barcelona, 1969).

El PACMA tragué 41.913 vots. Els Verds – Greens – Verdes del Mediterráneo continuaren presentant-se en la candidatura Los Verdes - Grupo Verde Europeo (LV-GVE). En vista del poc ressò que obtingué la seua candidatura amb 89.147 vots, la cap de llista Kristien Lesage se’n anà a Los Verdes Ecopacifistas.

2010

Amb una molt minvada implantació, la Confederación de los Verdes va pactar amb Els Verds - Grup Verd (LV-GV) la creació de la Coordinadora de Los Verdes. Decidiren signar acords electorals amb Esquerra Unida i a partir d’eixe moment romangueren dins de la seua òrbita.

Els que estaven treballant per a fundar EQUO van sol·licitar la dissolució de les restes que quedaven actives de la Confederación de los Verdes i que s’integraren dins del projecte, la majoria acceptaren. Sols quedaren al capdavant de la marca els Verds del País Valencià.

En un any sense comicis no s’aturà el ball d’aliances o divorcis que començà en febrer, Els Verds, Greens, Verdes del Mediterráneo s’integren dins los Verdes-Ecopacifistas. Els Verds de Mallorca amb un grup de militants d’Esquerra Unida Illes Balears abandonaren la coalició i formaren Iniciativa-Verds. A Catalunya uns grups residuals de verds s’ajunten formant Els Verds - Grup Verd Europeu. Els Verds - Alternativa Verda van integrar-se a la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència.

2011

Després de la treva electoral de 2010, en un moment de plena crisi encetarem un any amb eleccions municipals, a Corts Valencianes i Generals.

De resultes de la Declaració Verda d’Hondarribia de 2008 i totes les converses que es derivaren, aquest any cristal·litzaren amb el naixement d’EQUO. Els fundadors van definir al seu partit un moviment que abastia tots els corrents de pensament verds, que anaven de l'Ecologisme, passant pel Socioecologisme fins a l’Ecosocialisme. EQUO era l’enèsim intent d’unir els partits verds.

Juan López de Uralde

Començaren amb força absorbint la Confederació dels Verds, els Verds originals de 1984. Van atraure figures ecologistes destacades com Juan López de Uralde Garmendia (Sant Sebastià, 1963), a l’ex director executiu de Greenpeace i exparlamentari europeu David Hammerstein, a Alejandro Sánchez Pérez (Madrid, 1961) que deixà la direcció de SEO/BirdLife, a Inés Sabanés Nadal (Cubells 1953) o Reyes Montiel Mesa (Madrid, 1970) que van abandonar Izquierda Unida de Madrid. Entre altres membres fundadors destacaren per la seua rellevància ideològica i personal ecologistes com Florent Marcellesi (Angers, 1979) que comença en la militància verda a França i continuà a Berdeak-Los Verdes abans d’impulsar EQUO. Des d’un primer moment tingueren reconeixement internacional i entraren al Partit Verd Europeu i a la Federació de Partits Europeus Ecologistes i Ecosocialistes.

El PACMA continuà al seu aire i passà a dir-se Partido Animalista Contra el Maltrato Animal, tornà a eixir de president Francisco García Leal.

Aquests fets sorprenents no evitaren que es tornaren a presentar a les eleccions a les Corts Valencianes conjuntament amb la coalició Verds i Ecopacifistes També pogueren organitzar algunes candidatures per a les eleccions locals al País Valencià. Verds i Ecopacifistes estigué formada per: Els Verds del País Valencià, Els Verds Ecopacifistes i Los Verdes-Grupo Verde. Pura Peris García (València, 1964), professora de dret i germana de Joan Francesc Peris, que obtingué 31.808 vots (1,33%). També optà a ser cap de llista Carolina Punset, llavors portaveu d'Els Verds Ecopacifistes. Anys després encapçalà a Ciutadans a les Corts Valencianes.

El 13 de febrer aparegué assassinat al seu domicili al centre de València, l’advocat Vicente Marco Reyes. Era un militant destacat de Los Verdes Ecopacifistas que anava a encapçalar llistes, i molt pròxim al seu president, Alejandro Escribano.

Els Verds Esquerra Ecologista, entraren a les Corts valencianes en les llistes de Compromís. Juan Ignacio Ponce Guardiola (València, 1965) fou elegit diputat.

Iniciativa Verds van aconseguir un escó a Mallorca dins de les llistes del Partit Socialista Mallorquí.

A les municipals Els Verds del País Valencià obtingueren l’alcaldia d’Oriola, amb el seu cap de llista, el mestre Montserrate Guillén Sáez (Oriola, 1957). Els Verds d’Ontinyent anaren col·ligats dins d’una federació de partits i com a resultat van traure al primer regidor ecologista. Patxi Esquembre, cap de llista dels Verds de Villena, obtingué l’alcaldia en traure cinc regidors.

En les eleccions generals continuà la divisió verda: Equo arribà a temps de presentar-se amb Iniciativa Verds de les Illes Balears, amb Compromís al País Valencià i amb Iniciativa a Catalunya. Les restes que quedaven dels verds originals eren Opció Verda i Els Verds valencians, anaren amb Izquierda Unida. Els madrilenys de Los Verdes Comunidad de Madrid s’associaren amb els Anticapitalistes. Los Verdes Grupo Verde sols pogueren inscriure’s a Ceuta, tampoc pogueren fer-ho Los Verdes Ecopacfistas. Los Verdes de Madrid participaren en la candidatura Ecolo-Verdes (ECOLO), eixe mateix es dissolgueren dins d’EQUO. El PACMA canvià del seu cognom antitaurí pel d’animalista, es van convertir en el Partido Animalista Contra el Maltrato Animal (PACMA).

2012

La Federació Europea de Partits Verds expulsà a la Confederación de Los Verdes i als Verdi d’Itàlia, els va substituir per EQUO i per Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) com a partits homologats a Espanya. El mes de setembre al congrés d’EQUO triaren una junta executiva catorze membres amb Juan López de Uralde i Reyes Montiel com a portaveus.

Red Verde s’uniren a Izquierda Abierta de Gaspar Llamazares Trigo (Logronyo, 1957). En deixar la coordinació general en 2008 per disconformitat amb els pactes d’IU amb PODEMOS, Llamazares fundà Izquierda Abierta. Després canvià a la Plataforma Actúa amb companyia de l’exjutge Baltasar Garzón Real (Torres, 1955).

EQUO es presentaren a les eleccions autonòmiques d’Euskadi amb Berdeak, a Galicia amb Izquierda Unida, Anova i els eco galleguistes d’Alternativa Galega de Esquerda. A les catalanes anaren amb Iniciativa, també es presentà el PACMA, mentre que Els Verds - Alternativa Verda seguien dins de Solidaritat.

Un lleona secretària General dels Verds Ecopacifistes

Aquest any traspassà Paco Orts, secretari general de Los Verdes Ecopacifistas. Aquest peculiar partit no desaprofità l’oportunitat de cridar l’atenció, l’assemblea va triar per a substituir-lo a Petra, una lleona de l’Atles (Panthera leo leo). Es va convertir en el primer ésser no humà elegit com a secretaria general d’un partit polític a Espanya.

Tot i que l'impuls majoritari era cercar la unitat dels verds, Los Verdes Ecopacifistas continuaven fent la guerra al seu aire. El seu cap Alejandro Escribano Sanmartín obtingué molta rellevància mediàtica perquè s’avançava en uns dies a la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) en presentar una iniciativa legislativa popular (ILP) al Parlament espanyol. Pretenien que el parlament aprovarà una llei per a permetre la cancel·lació de les hipoteques, davant els impagaments. Una volta els bancs es quedaren amb els habitatges desnonats, que amortitzaren automàticament les hipoteques i cancel·laren el deute.

La ILP dels Ecopacifistes era pràcticament idèntica a la que intentaren presentar uns dies després la PAH. En arribar al registre del Congrés es van sorprendre quan els rebutjaren la ILP perquè ja estava presentada pels Ecopacifistes. Aquest colp magistral deixava fora de joc al moviment eixit de l’11 M, a la banda que afavoria l'eterna divisió dels verds en donar veu a un grupuscle enfront d'un intent d’unitat verda com era EQUO. De resultes de l’escàndol i les pressions Escribano hagué de retirar la seua ILP. L’únic clar que aquesta picabaralla va ser el fracàs de la ILP, dels Verds i de l'11-M i la victòria dels bancs. Sospitós?

La PAH acusà als Ecopacifistes de ser un submarí del PSOE, del PP i dels bancs. Denunciaren que Escribano tenia molts interessos immobiliaris, perquè dirigia dos promotores: Vega de la Selva i Sibana.

2013

Els pocs que quedaven de la Confederación de los Verdes es tornaren a dividir, la major part de les federacions castellanes i andaluses, s’integraren en EQUO. L’antiga confederació ara que ara controlaven els Verds del País Valencià amb Gira Madrid - Los Verdes i Els Verds - Opció Verda, van tornar a convertir-se en Los Verdes, mentre feien esforços per tornar a implantar-se a la resta d’autonomies.

Los Verdes - Grupo Verde es quedaren en solitari, sense voler cap coalició amb la resta de partits, tot i que amb el temps acabarien dins de Recortes Cero.

2014

De nou teníem un any electoral amb comicis municipals, autonòmics, generals i europees. El mes de març PACMA va triar com a presidenta a Silvia Barquero Nogales.

Es va fundar la coalició electoral Recortes Cero, formada per Los Verdes – Grupo Verde, Unificació Comunista d’Espanya i pel Partido Castellano-Tierra Comunera, entre altres. El cap de llista fou Nuria Suárez Hernández.

Per a les eleccions europees EQUO va organitzar una candidatura de consens anomenada Primavera Europea amb molts partits. Estaven Compromís i la Chunta Aragonesista. Obtingueren 301.000 vots i un diputat, el cap de llista era Jordi Sebastià i Talavera (Burjassot, 1966) de Compromís, estigué mitja legislatura i l’altra va estar el verd Florent Marcellesi. Aquest va ser el millor resultat d’una llista verda amb un total de 302.266 vots, un 1,92% dels vots emesos. El mes de novembre es va fer la Segon Assemblea Federal d’EQUO, triaren com a portaveus Rosa Martínez Rodríguez (León, 1975) i a López de Uralde. Els Verds Esquerra Ecologista i Els Verds de Villena s’integraren en EQUO. Els Verds de Villena-EQUO s’adheriren al Partit Verd Europeu

La llista de Los Verdes Ecopacifistas no va poder presentar-se en no poder complir amb els requisits de la Junta Electoral.

En la XIII Assemblea dels Verds triaren a Joan Francesc Peris com a president.

Els Verds Opció Verda van trencar amb la resta de grups verds de l’estat per integrar-se al procés independentista de Catalunya.

2015

Aquest any tinguérem eleccions municipals, autonòmiques i generals. EQUO anà amb Podemos, IU, Compromís o Més depenent del territori. EQUO amb Podemos tragueren 3 diputats López de Uralde, Rosa Martínez i Jorge Luis Bail (Osca, 1984) que començà en Los Verdes-Grupo Verde, es va destacar en l’activisme de Moviment de l’11-M per acabar a EQUO.

Los Verdes-Grupo Verde continuaren l’associació amb Recortes Cero.

Els Verds del País Valencià anaren amb l’agrupació Ara País Valencià, amb Esquerra Republicana del País Valencià i Esquerra Nacionalista Valenciana.

Los Verdes i Gira Madrid - Los Verdes formaren la coalició electoral "Por la Izquierda". Los Verdes de Canarias s’integraren en "Canarias Decide". El PACMA es va presentar en les 52 circumscripcions i tragué 100.000 vots. Alternativa Verda de Catalunya anà amb la CUP.

En les autonòmiques EQUO amb Més per Mallorca tragué a David Abril, en l’associació amb Podemos Madrid isqué Alejandro Sánchez. Al País Valencià els verds anaren amb Compromís, aconseguiren un 18,71% dels vots i 19 diputats, dos d’ells eren els verds Juan Ponce Guardiola (València, 1965) i Cristina Rodríguez Armigen (Alacant, 1977).

En les municipals Inés Sabanés que anà en llistes de Podemos fou primer tinent d’alcalde a Madrid. A València es va presentar la coalició electoral anomenada Junts, estava formada per Ciutadans de Centre Democràtic (CCD), Demòcrates Valencians (DV) i els sempre peculiars: Els Verds Ecopacifistes (LVE). Es definien com una coalició centrista, verda i valencianista. El cap de llista per València va ser l’empresari immobiliari Pedro Aparicio Adriaensens, professió que no semblava massa compatible amb la ideologia verda.

Els Verds del País Valencià obtingueren l’alcaldia de Torrevella amb José Manuel Dolón García gràcies a l’acord amb el PSOE, Sueña Torrevieja, Alternativa Popular de Torrevieja, Izquierda Unida i Ciudadanos, trencaren vint-i-vuit anys de governs del PP. Patxi Esquembre, dels Verds de Villena que aleshores estaven associats a EQUO, tragué majoria absoluta amb 11 regidors i revalidà l’alcaldia de la capital de l’Alt Vinalopó.

2016

En la repetició de les eleccions generals els tres diputats d’EQUO van tornar a ser reelegits dins de les llistes d’Unides Podem. En la III Assemblea Federal d’EQUO van reelegir com a portaveus a López de Uralde i Rosa Martínez.

El PACMA va superar els 119.000 vots i Recortes Cero - Grupo Verde els 51.000.

El mes de setembre en les autonòmiques de Galícia, EQUO anà amb “En Marea”, en les d’Euskadi amb la coalició Elkarrekin Podemos i José Ramon Egea va eixir com parlamentari basc.

Los Verdes – Grupo Verde anaren amb Recortes Cero.

La lleona Petra, secretària general de Los Verdes Ecopacifistas va morir de metàstasis l’endemà del seu Congrés, per la qual cosa hagueren de canviar-la per Francisco Marco Juan.

Gràfica de PACMA

2017

A les eleccions al parlament de Catalunya es van presentar el PACMA que obtingué el 0,89% i Recortes Cero - Grupo Verde que tragué el 0,24% dels vots.

PACMA Andalusia

2018

En les eleccions al parlament andalús el PACMA es va destacar com la primera força extraparlamentària, tragué 69.660 vots, un 1,93%. EQUO-INICIATIVA sols tingueren 15.009 vots, un 0,42% i RECORTES CERO - M+J – GV encara menys amb 7.155 vots, un 0,2%.

2019

Aquest any tornarem a tindre quatre eleccions. En les eleccions generals es va presentar la coalició Más País – EQUO, posaren el focus de la campanya en l’emergència climàtica i en la transició ecològica. Inés Sabanés tragué acta de diputada. La coalició va rebre 559.110 vots, un 2,33%, obtingueren tres escons. Al senat Ramón Linaza Iglesias va rebre 194.500 vots.

El PACMA aconseguí 228.856 vots, un 0,95% mentre que Recortes Cero – Grupo Verde tingué 35.042 vots, un 0,15%. AVANT Adelante los Verdes es quedaren amb 5.416 vots, Los Verdes obtingueren 3.287 vots, en aquesta unió electoral també hi participaven Los Verdes Ecopacifistas.

En les eleccions europees EQUO aprovà en primàries que Florent Marcellesi fora el seu cap de llista en una reedició del pacte amb Compromís, Más País i la Chunta Aragonesista, però no pogué presentar-se a tot l’estat i no tragueren cap representació. Marcellesi havia desplaçat a Lopéz de Uralde, per això ell i Rosa Martínez deixaren EQUO i es van integrar en Podemos garantint-se un lloc d’eixida en les eleccions generals, que fou per a López de Uralde. En 2021 formà Alianza Verde que mantingué dins de l’estructura de PODEMOS, entre altres comptà amb Julià Álvaro Prat (Sant Andreu de Llavaneres, 1962), l’exsecretari dels Verds, un dels partits de la Coalició Compromís. Els polítics verds tornaven a demostrar-nos que no els importaven les sigles ni les ideologies, sols els escons.

En les europees el PACMA aconseguí 294.657 vots, un 1.31%. Recortes Cero –Los Verdes – Grupo Verde Europeo tingueren 51.674 vots.

A les eleccions a Corts Valencianes el PACMA tragué 38.447 vots, un 1,43%. Els Verds amb Compromís revalidaren els escons de Ponce i Rodríguez.

A les eleccions municipals de València es presentà l’acord electoral del partit Avant que es definien de centre-esquerres i Los Verdes Ecopacifistas que presumien de centre moderat. Els tres primers llocs de la llista eren Francisco Vicente Cano Sanchis, Antonio Miranda Bonet i Mercedes Boix Mas.

Alternativa Verde - Equo es van presentar a les eleccions municipals a moltes viles de tot l’estat.

2020

Aquest any hi hagué eleccions autonòmiques a Galicia, EQUO tragué el 0,46% i el PACMA 0,07%. A Euskadi el PACMA assolí el 0,54% i EQUO - Berdeak l’1,30%.