NATURALISTES
Es va formar el Grup d'Estudi i
Protecció dels Rapinyaires (GER) tot i que no es van inscriure al registre
d’Associacions fins a 1985. Alguns dels membres que hi formaren part van ser Toni Vela Cerdán, Quique Errando Mariscal,
Vicente Urios Moliner, Ramón Olmos, José Pallarés, José Parra, Miguel Penades,
Javier Ramírez i Aquilino Gozálvez. A
eixe grup s'acostaren joves com Javier Barona, José Reyes Álvarez, Daniel
Báguena, Santos Perales, Paco Collado, Quique Messeguer, Rubén Bádenas o Santi Miñana.
Van ser els pioners en l'estudi dels grans rapinyaires valencians, entre 1983 i 1991 feren molts kilòmetres per carreteres envellides i per pistes allunyades per a localitzar els llocs de nidificació i fer el seguiment reproductiu de l'àguila reial (Aquila chrysaetos homeyeri) i de l'àguila de panxa blanca (Aquila fasciata). Aconseguiren alguna subvenció de les administracions que no arribava ni a cobrir les despeses de combustible. Desinteressadament aportaren una valuosa informació de la qual molts estudiosos i l'administració tragueren bon profit.
El GER Castelló tingué molta més
vida, ha publicat nombrosos treballs ornítics. Els fundadors van ser Quique
Errando, Miguel Agueras Moreno i Josep Bort Cubero, es van independitzar
del GER València en 1984.
Anys després entre molts altres formaren part d’aquest grup: Amparo Adrián, Martín Surruca, Vicent Font, José V. Marti, Óscar Tena, Sergi Marzà, Joaquin Mollar, Fernando Ramia, Leopoldo Pérez, Xavier Arenós, Juan Lluis Bort, Lidón Badenes, Sergio Monfort, Benjamin Pérez, Miguel E. Villar, Pere Sorribes, V. J. Hernández, Miguel Tirado, Pascual Bort, Quique Luque, Vicent Pardo i Leopoldo Pérez.
Un dels mèrits més destacats és que van ser
els pares del darrer l'Anuari Ornitològic i espentaren a col·laborar a tots els ornitòlegs de la resta del país que fins a eixe
moment tenien tendència a no mirar més enllà del seu melic. Anys després el GER es va federar amb Ecologistes
en Acció.
Al Baix Maestrat, a Vinaròs, aparegué l’Associació Protectora de la Naturalesa Llevantina (APNAL) amb Domingo Serret, Quique Luque López
i Juan J. Palomo. Es van federar amb
Ecologistes en Acció l’any 1998. Des
de juny de 2003 publiquen la revista el Toll
Negre. El comité editorial el formaven
José Miguel Mercé Zamora, Enrique Luque López i Juan Manuel Aparicio Rojo, van publicar un total de 12 volums fins
a l’any 2010.
Aquest any encetava una segona etapa la Colla Ecologista de Castelló, al capdavant hi estaven la biòloga Isabel Queralt i Ramon, guarda forestal. Poc després continuaren mantenint la
flama encesa Manolo Roda i Reme.
Al principi dels anys vuitanta molts ecologistes deixaren les viles i la
primera línia de l’activisme per a complir el somni de viure al camp d’una
manera alternativa. Les més valentes i els més valents formaren comunes rurals
a Riba-roja, Moncofa, Beniarbeig,
Torrent o Benifaió. Tal volta la
més persistent de totes començà a Atzeneta
del Maestrat i Xodos, tot i que acabaren
a la vora del riu Carbo, als peus
del Penyagolosa.
Començà a ajuntar-se la Colla Naturalista Larus que estava format per vuit ornitòlegs del Grau de Castelló. Eren fills de pescadors que eixien a la muntanya, a la mar i a les marjals com ho feien tots els seguidors de Félix, amb els típics prismàtics i un quadern de camp.
Una altra fita conservacionista d’aquest any va ser la prohibició de la
caça a la Mata del Fang, Albufera de València, calgué esperar a
1985 perquè ho feren amb la Mata de Sant
Roc, en 1986 vedaren la Manseguerota
i el Lluent. Finalment en 1987 es va
prohibir la caça en tot el llac.
Es multiplicaven els grups ornitològics, es va formar el Grup Pandion o el Grup Miloca on estaven Nacho
Dies i Pedro Martínez, al Grup
Anthus estava Carlos Oltra Martínez,
tot això al cap i cassal.
A la resta de comarques aparegueren el Grup Cargolet a la Safor on hi havia ornitòlegs com Jesús Villaplana i Ferrer, el grup FITE d'Ontinyent amb Maria Antonia Serna Fité.
L’Associació Naturalista d’Aiora i la Vall (ANAV) comptà amb la participació de naturalistes com Aquilino Gozálvez Aparicio i Manuel Picazo, el seu entusiasme era tan fort que fins i tot aconseguiren muntar un canyet per nodrir voltors dispersius.
A l'estat les contínues crisis hi havien minvat molt la Federació d'Amics de la Terra (FAT), sols hi quedaren dins uns pocs grups menuts que necessitaven el seu paraigua per a continuar treballant. AEPDEN justificà la seua marxa perquè la secretaria no donava cap suport als grups membres, més aviat prenia decisions sense comptar amb els membres, s'havia burocratitzat i s’assignà un sou.
 |
| Saturnino Barbé Furió |
En paral·lel ADENA va perdre definitivament quasi tota la combativitat conservacionista que li quedava enfront de les administracions, en començar a col·laborar intensivament amb elles i viure de les seues subvencions. Tot i això alguns encara mantenien les denúncies d'atemptats ecològics. Saturnino Barbé Furió (València, 1959-2016), secretari d'ADENA València, acusà el Corte Ingles del carrer Pintor Sorolla que no respectava el decret 3181/1980 de 30 de desembre que declarava estrictament protegides espècies. En Nadal muntaren un minizoo a la sexta planta del cèntric magatzem comercial. Mostraven una àguila daurada, una àguila serpera, dos voltors, dos ratoners, sis flamencs i tres tortugues mediterrànies que procedien del Safari Park de Verger. ADENA-València la crearen aquest any, comptava amb vint membres i es reunien als locals de la Casa Verda, al carrer Cura Femenia. No duraren molt més temps perquè Saturnino se’n anà a viure a Fraga i acabà en Ecologistes en Acció. El mes de maig de 2016 tornaren a organitzar un nou grup d’ADENA al cap i casal.
 |
| Linx ibèric, Arxiu RMiB |
L’historiador i naturalista Grande
del Brío i Hernando Ayala afirmaren que havien descobert una
població relicta de linx a Dosaigües, al barranc de l’Úmbria. Asseguraven
que els veïns els havien vist caçant esquirols. Sorprén que era una zona
no massa gran que havia quedat aïllada entre zones cremades. A pesar d’altres
intents de trobar linx ibèric (Lynx pardinus) a les terres de l’interior
valencià i de què s’arreplegaren alguns testimonis creïbles, mai es va poder
demostrar la seua presència.
Mitjançant un conveni signat entre la Generalitat, l’Ajuntament de València i la Societat Espanyola d'Ornitologia (SEO), es va crear l'Estació Ornitològica de l'Albufera, per a promoure l’estudi i seguiment de les aus.
ECOLOGISTES
A València es va desfer el Grup
Ecologista Llibertari GEL i alguns dels seus membres s’uniren a uns altres
grups, formaren la coordinadora ECORAD
(Ecologia Radical), la Federació
Ecologista del P. V. (FEPAV). Altres continuaren camí amb el grup Rosella de Torrent o a la Coordinadora ecologista i veïnal d’Aldaia.
Els més propers als postulats anarquistes fundaren els ateneus llibertaris "Al Margen" i "Progrés" o entraren a col·laborar en
Radio Klara.
Per les comarques començaren a aparéixer grups ecologistes com el Taller d’Ecologia de Xàtiva. A la Vall d'Albaida naixia el primer grup
ecologista comarcal, el Col·lectiu
Ecologista Lluerna, foren una secció dins del Centre Excursionista d'Ontinyent.
Aquest col·lectiu va encetar la celebració del dia de l'arbre, organitzaren excursions
botàniques, xerrades i exposicions sobre natura. La Lluerna mai va esdevenir com associació
independent.
 |
| Columbretes, Arxiu RMiB |
El darrer bombardeig de les Columbretes el van fer a mitjans del mes d’abril. Després activistes d’Acció Ecologista ocuparen dos dies les Columbretes. El dia 25 d’abril la Colla Ecologista de Castelló i Acció Ecologista convocaren una manifestació a Castelló i una altra el dia 6 de juny a València per a exigir la seua protecció. El 29 d’abril el ple de l’ajuntament de Castelló acordà demanar a Capitania la fi dels exercicis de tir i que es garantira la seua protecció.
Les mobilitzacions aconseguiren el seu propòsit i eixe mateix any el Ministeri de Defensa va dictar la finalització dels exercicis de bombardeig de les illes Columbretes, s'obria la porta per a la seua protecció. La lluita per alliberar-les dels exercicis de tir militars havia començat en 1978, gràcies a un article de denúncia que va traure la revista Valencia Semanal. Els avions dels Estats Units d’Amèrica i els espanyols havien estat dotze anys llançant tota mena de bombes i projectils. Els seus exercicis de tir se centraren principalment a l’illot Bergantí, que pràcticament van desfer.
 |
| Cérvol (Cervus elaphus), Arxiu RMiB |
L’exèrcit espanyol intentà
substituir Columbretes per un camp de tir per a l’aviació a Cabañeros,
a Ciutat Reial, hui és un parc nacional per a defensar els valors
naturals. En eixe moment allí hi havia més 8.000 cérvols (Cervus elaphus)
i moltes més espècies singulars vivint al mig d’un gegant bosc de sureres
(Quercus suber). Tot mentre la Coordinadora de Defensa de les Aus
(CODA) sol·licitava la seua declaració com espai protegit. No feia molt
temps que el mateix exèrcit volgué fer un altre camp de tir a l’arxipèlag de
Cabrera.
“El ejército podria hacer un campo de tiro en
Cabañeros”. QUERCUS. NÚM.3, 20-21. 1982.
Es va inaugurar la Casa Verda al
carrer Cura Femenia de Russafa on es reunien Acció Ecologista i d’altres col·lectius
que sorgiren al voltant. El seu propòsit fou ser un bressol i punt de trobada
del moviment ecologista, volgué ser un espai compartit amb els diversos
sectors del moviment alternatiu.
Un d’eixos col·lectius singulars fou el
Fons de Documentació del Medi Ambient que es dedicaren a reunir i catalogar
tota la informació i publicacions de temàtica ecologista, ajuntaren temàtiques d'energia,
contaminació, natura, patrimoni artístic i històric, transport i armamentisme. Feia
falta accés a informació i documentació per a assolir maduresa en el missatge
ecologista. L’encapçalaren el professor Jandro
de la Cueva Martin, Ferran Garcia, Enric Martínez, Toni García, Elia Reolid,
Manolo Fuambuena i Manolo Navarro.
CRÒNICA DE 1982
L'1 de juny un artefacte va explotar en la Delegació d'Hisenda de València, fonts oficioses atribuïren l'autoria a Terra Lliure, tot i que mai ho van reivindicar. El mes de setembre un paquet explosiu va esclatar en les oficines centrals d'Hidroelèctrica al cap i casal, que provocà escassos danys.
Mitjançant la Llei Orgànica 5/1982, de l’1 de juliol s’aprovà l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. Ni regne, ni país, gràcies a l'UCD i el PSOE ens convertirem en una comunitat de veïns!
Quan l'estatut anà al Congrés
dels Diputats, la majoria de l’UCD
s’encarregà de descafeïnar-lo encara més del que ho havien pactat. El poc interés del PSOE a Madrid i la necessitat de consens, provocà la renúncia de les nostres senyes d’identitat. El van justificar per a no patir més retards en assolir l’autogovern. Madrid sols podia tolerar
una autonomia de primera per a bascos i catalans, un País Valencià autònom
desestabilitzava el centralisme i capgirava massa poder cap a les
perifèries.
A Crevillent es va organitzar el
I Simpòsium de les Zones Humides del
Sud-est.
Les eleccions generals del 28 d’octubre al País Valencià significaren una majoria absoluta per al PSOE amb 19 escons, el PCPV desaparegué del parlament de Madrid, no tragué cap escó.
La UCD també va desaparéixer i el seu relleu el prengué Alianza Popular conlligats amb Unió Valenciana a la circumscripció de València. Tragueren un total de deu escons.
Unió Valenciana s'havia inscrit com a nou partit polític el mes de juliol, tot i que van néixer com a associació en 1980 per a defensar la personalitat valenciana. Entre els seus promotors destacava la figura del darrer alcalde franquista de València, Miguel Ramón Izquierdo (València, 1919-2007).
La
central nuclear de Cofrents començà les proves de càrrega de
combustible.
Pantanada de
Tous, mig país negat!
El dia 17 d'octubre comença a trencar-se el cel damunt la Vall d’Aiora i la Canal de Navarrés, s’acumularen 700 mm/dia de pluges que ompliren sobtadament l’embassament de Tous. Alguns estudis meteorològics afirmen que en certs indrets arribaren a caure fins a 1.100 litres/m².
Les pluges torrencials es van produir a conseqüència del primer complex convectiu identificat a Europa, segons el grup de meteoròlegs que encapçalava Paco García Dana al Centre Nacional de Predicció de l’Institut Nacional de Meteorologia. Es van ajuntar unes condicions molt concretes i extraordinàries, entrà en capes baixes una advecció d’aire càlid i humit, es quedà fixada per l'orografia concreta del territori. Tot açò mentre les capes altes de l’atmosfera tampoc no deixaven pujar eixa gran bossa nuvolosa que es va convertir en un poderós sistema convectiu de mesoescalada que descarregà amb violència inusitada (Ángel Rivera, 2022).
 |
| Imatge del Meteosat a las 5,30 UTC 20/10/1982, tractada pel sistema McIdas en el SSEC |
Tot açò va ocórrer en un embassament defectuós. Els treballs de construcció de la presa de Tous havien començat en 1958, tenien la intenció de fer-ne una presa de gravetat, amb un pany de formigó de 80 m d’alçada. Aquest tipus d'embassament consisteix en un mur de contenció que mitjançant el seu propi pes pot suportar la pressió de l'aigua retinguda.
A l'hora de fer els
fonaments de la presa s'adonaren que les condicions geotècniques del terreny no
eren les esperades pels estudis previs. Aquests indicaven que el riu Xúquer descansava sobre un llit de
pedra, però al llit es van trobar dues falles i enmig hi havia un capa d'argila,
per tant, hagueren de paralitzar les
obres en desembre de 1964.
 |
| Antiga presa de Tous |
Calgué esperar deu anys per a reprendre les obres, ho feren el 18 d'abril de 1974 quan havien redactat un nou projecte que incloïa el canvi del replanteig de la presa. La solució que dissenyaren va ser substituir el pany original de formigó per una presa d'escullera, molt més lleugera just damunt del terreny argilós. Aquest tipus de tancament es fa acumulant materials solts, més del cinquanta per cent del volum total el componen grans pedres que envolten un nucli central impermeable, generalment de formigó. Aquesta construcció té l'inconvenient que en cas de sobreeixir l'aigua per damunt arrossega els materials de contenció amb prou facilitat i rapidesa.
Acabaren la primera fase de
construcció en 1978 i després de solucionar alguns problemes de filtracions
pogueren omplir l’embassament en novembre de 1979, tot i que l’obra oficialment
no estava finalitzada.
Tornant al mes d'octubre de
1982, recordem que hi havia plogut molt, la qual cosa provocà que s'omplirà
l'embassament sobtadament. En la conca superior va caure un cabal aproximat als
2.000 hm³ que omplí una presa que tenia una capacitat de 80 hm³.
 |
| La pantanà! |
A les 16.30 hores del 20 d'octubre, l’aigua es va vessar per damunt del pany de la presa. En caure a la base començà a erosionar el tram d’escullera. Els tècnics no pogueren obrir les comportes dels sobreeixidors en fallar-los el subministrament elèctric, tampoc pogueren accedir al grup electrogen autònom que s’havia banyat. Si hagueren pogut obrir les comportes, almenys s'haguera inundat la Ribera, però menys sobtadament i l’aigua no haguera pujat tant.
Els tècnics en comprovar que
la presa no aguantava avisaren al governador Civil de València, José María Fernández del Río (Cármenes,
1938). Ja era de nit quan decretà l'evacuació i avisà algunes poblacions
tot i que de forma molt caòtica. Alguns pobles com Carcaixent i Beneixida
no reberen cap avís, mentre que unes altres localitats que sí que el van rebre,
estaven molt lluny del llit del Xúquer,
com les localitats de Rotglà o Xàtiva, que estan en un altre vall i pujades
la falda de la serra del Castell.
A les 19.13 hores l’erosió enfonsà
la presa d’escullera i això originà una mena de tsunami de 120 milions de metres
cúbics d’aigua desbocats que baixaren pel vall del Xúquer. Va ser una riuada gegant de 16.000 m³/s que arrasà les
comarques de la Ribera Alta i la Ribera Baixa, inundant
més de 290 km².
A les localitats de Sumacàrcer, Gavarda i Beneixida les aigües pujaren fins als
vuit metres. Les destrosses foren tan importants que a l'hora d'afrontar la
reconstrucció decidiren traslladar els pobles de Gavarda i Beneixida a
punts més alts. A Carcaixent i Alzira les aigües pujaren fins als
quatre metres. Més de 100.000 persones hagueren d'anar-se'n de sa casa o pujar
als terrats, moriren 40 persones i 300.000 llars patiren greus desperfectes.
L'autopista A-7 va convertir-se
en un mur de contenció que no deixà desaiguar, la qual cosa agreujà, encara més,
la pujada del nivell de les aigües, també provoca que costarà més temps perquè baixaren
cap al mar.
Eixe mateix vint d'octubre també
caigueren dos-cents disset litres per metre quadrat que convertiren tota la
ciutat d'Alacant en un aiguamoll gegantí. Moriren tres persones i les
pèrdues econòmiques es valoraren en 7.500 milions, a tota la província. A Morella també patiren una bona crescuda
al riu Bergantes.
Les vistes dels diferents
juís que es van obrir per la pantanada
no començaren fins a 1986, el darrer juí no acabà fins a 1995. L’estat per no
haver de pagar indemnitzacions va recórrer a les instàncies superiors, això provocà
que les darreres compensacions no es cobraren fins a 1997.
Per "ajudar" als afectats els oferiren l'accés a crèdits de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), però els préstecs tenien fins al 21% d'interés! Molts afectats no pogueren tornar els diners, en 2008 encara hi havia 2.700 crèdits pendents, en total es devien 4,3 milions d'euros. Els polítics del PP i del PSOE els van prometre als afectats que no haurien de tornar-los, però trenta-nou anys després, encara hi ha veïns que tenen deutes amb l'ICO.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
El 30 de maig Espanya entrava en l’OTAN com a membre de ple dret.
Abans de les eleccions la UCD va decidir tancar definitivament el Projecte Islero encetat l’any 1963 amb l'objectiu de construir una bomba atòmica espanyola.
El mes de setembre el PSOE encetà la seua campanya electoral prometent la creació de 800.000 llocs de treball i fer un referèndum sobre l’OTAN. Hi havia moltes ganes d’un govern d’esquerres i ells saberen vendre progressisme i moderació. En novembre guanyaren les eleccions, s’obriren moltes esperances que per fi la protecció del Medi Ambient i l’Ecologia obtingueren el protagonisme que mereixien. No calgué esperar molt, ben prompte els activistes s’adonaren que, com sempre, el Medi Ambient i l’Ecologia sols eren promeses que omplien els programes electorals, una volta assolit el poder, res canvià, sols els responsables polítics.
Espanya va ratificar el Conveni de Ramsar i va inscriure en la Llista d'Aiguamolls d'Importància Internacional el Parc Nacional de Doñana i las Tablas de Daimiel (BOE núm. 199, de 20
d'agost de 1982).
ETA matà a Ángel Pascual Múgica,
director de la societat publicoprivada creada per a rellançar el projecte de construcció de la
nuclear de Lemóniz, estava
paralitzat per la pressió dels atemptats de l'organització nacionalista. El govern socialista
decidí abandonar definitivament el projecte de la nuclear basca. Això costà als
consumidors de tot l'estat la quantitat de 350.000 milions de pessetes, que
haguérem de pagar a Iberduero en
recàrrecs a les factures de la llum.
Entre 1975 i finals d’aquest any 1982 es van produir a l’estat espanyol un total 3.200 actes violents. La responsabilitat dels assassinats es reparteix de la següent forma: ETA provocà 376 víctimes, les Forces de Seguretat de l’Estat foren responsables de la mort de 180 ciutadans, l’extrema dreta assassinà a 67 ciutadans.
Al País Valencià hi hagué
un total de 111 accions violentes, un 4% del total estatal, que provocaren la
mort de deu ciutadans. Un fet clarificador de la connivència dels aparells de
l’estat amb una part dels responsables de la violència, és que dues terceres
parts dels atemptats fets per l’extrema dreta no pogueren ser imputats a cap
responsable. La “Transició de l’Embut”
continuava treballant perquè no canviara res.
Entre 1949 i 1982 vuit països van desfer-se d'unes 140.000 tones de residus nuclears dins de 223.000 bidons que tiraren a l'oceà Atlàntic, alguns ben prop de les costes d'Astúries. La Coordinadora Estatal Antinuclear CEAN va encetar una campanya per denunciar-ho.
GREENPEACE omplia els noticiaris de tot el món amb les seues llanxes inflables al costat de grans vaixells que els llançaven damunt contenidors amb material radioactiu. En 1982 s'enfrontaren al vessament de bidons d'un mercant holandés, 500 km enfront de les costes gallegues.
Finalment en 1993 es va signar el Conveni Internacional de Londres per prohibir el vessament de residus radioactius a la mar.
Conspiració colpista del 27 octubre
L’1 d’octubre el ministre d’interior de l’UCD, Juan José Rosón Pérez (Becerreá, 1932-1986) s’assabentà que estaven preparant un altre colp d’estat, i semblava estar molt millor organitzat que el 23-F de l’any anterior.
El president del govern, Leopoldo Calvo Sotelo Bustelo
(Madrid, 1926-2008) decidí intervenir amb immediatesa mentre sol·licitaven
als mitjans de comunicació que no informaren en profunditat per a evitar
l’alarma ciutadana. L’endemà detingueren als principals implicats. Empresonaren
als coronels d'artilleria Luis Muñoz
Gutiérrez i Jesús Crespo Cuspinera
i al tinent coronel José Crespo Cuspinera.
Els van incomunicar mentre canviaven als condemnats pel 23F de presó, a Jaime Milans del Bosch y
Ussía (Madrid, 1915-1997) el dugueren a Algesires.
Les primeres investigacions demostraren que hi havia més 400 implicats. El
pla consistia a realitzar nombroses accions violentes contra polítics i
intel·lectuals d'esquerres, a més pretenien volar un edifici d'habitatges militars i acusar de l'atemptat a ETA. El 27
d'octubre, un dia abans de les eleccions generals ocuparien l'acadèmia
d'artilleria on estava empresonat Milans
del Bosch i l'alliberarien perquè dirigirà als revoltats. Tenien previst
ocupar i neutralitzar els principals llocs de comandament militar amb l'acció
de vuitanta comandos, després declararien l'estat de guerra. Comptaven amb suport de la Unitat
d'Helicòpters de Colmenar Viejo
i de dues Companyies d'Operacions
Especials (COES) que hi havia a Madrid.
En guanyar les eleccions el PSOE estigué d'acord amb la dreta de limitar les investigacions als tres responsables principals que foren condemnats a dotze anys i un dia de presó. Dotze anys per intent d'assassinats, atemptats terroristes, sedició... Tingueren sort, no eren joves d'Alsasua ni catalans!
Una altra volta els
polítics estenien un vel per amagar darrere a bona part dels implicats. En el procés
d'apel·lació els paregué molta condemna i els rebaixaren la pena a sis anys. Eixiren en llibertat en
desembre de 1986.
 |
| Portada de l'informe secret de la CIA |
Espies de l'Agència Central
d'Intel·ligència dels Estats Units (CIA) a Espanya enviaren al
govern de Ronald Wilson Reagan (Tampico, 1911-2004) un complet informe sobre
els candidats a les eleccions de 1982. En el document altament secret, qualificaven
a Felipe González Márquez (Sevilla,
1942) com un moderat allunyat del comunisme, molt més
pròxim a posicions conservadores. Estaven convençuts que en cas de ser
president no faria polítiques d’esquerres ni socialistes. Afirmaven que tenia
dissenyat un programa ocult de reformes basat en la moderació, el
conservadorisme i en la protecció de les elits franquistes. Tot estava amagat
baix d’un programa electoral purament d'esquerres que aconseguiria mantenir contents als votants progressistes.
 |
| Foto de Debbie Bookchin, Murray Bookchin in Burlington, 1990. |
Fonts i referències:
GRANDE, R., HERNANDO, A. (1982) “Localizadas dos nuevas áreas de lince”. QUERCUS. NÚM.3, 20-21.
TEMEZ, J.R, MATEOS, C. (1993) “Hidrogramas de entrada a Tous, datos para un juicio crítico”. Revista de Obras Públicas. NÚM. 3.319. Año 140. CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL.
https://presamania.wordpress.com/2015/10/20/la-presa-de-tous-antigua/
https://eneltiempo-angelrivera.blogspot.com/2022/10/las-lluvias-torrenciales-del-20-de.html
PUBLICACIONS
Aquest any el nord-americà Murray
Bookchin (New York, 1921-2006) publicà
el llibre "L'Ecologia de la
llibertat", és una síntesi d'ecologia,
antropologia i teoria política
per defensar l'Eco-anarquisme com a
alternativa al Capitalisme, deia que “l’ecologisme
sense lluita de classes és jardineria”.
Aquesta alternativa s’ha de construir a partir del desenvolupament sostenible, s’ha de basar en l'avanç tecnològic i en l'Ecologia Social. Per a Bookchin l'Ecologia Social és una disciplina que permet estudiar els problemes produïts per les crisis socials i ambientals. L’anàlisi d’eixos problemes s’ha de fer des de diferents punts de vista, perquè tenen distints vessants socials i polítics. Són provocats per la dinàmica de dominació implantada per les jerarquies socials. Les alternatives sols poden eixir de la crítica, la construcció, la teoria i la pràctica.
Un eixample aclaridor de com l'Ecologia Social proposa enfrontar-se en l'anàlisi d'un problema com és la crisi energètica i social del Capitalisme: els combustibles fòssils barats han sostingut el mite capitalista del creixement perpetu, han afavorit concentracions de capital. Per a poder mantenir eixa acumulació de capitals ha promulgat lleis que han augmentat la precarietat i la desregulació del treball humà a tot el món.
Bookchin diferenciava entre una natura primerenca
que ens envolta i una natura cultural que permet l’eliminació de sistemes
jeràrquics, del domini d’éssers "superiors" als "inferiors". Afirmava que
els sistemes de dominació que ens imposa la societat industrial ens duien cap a
una actitud de domini irresponsable sobre la naturalesa.
Els illencs del GOB anaven al
seu ritme, però sempre amunt, aquest any publicaren l’Atles d’Ocells Nidificants de Mallorca.
Fransiscus Bernardus Maria “Frans de Waal” ('s-Hertogenbosch,
1948), un biòleg neerlandés especialitzat en
primatologia i etologia publicà el llibre “Chimpansee-politiek”. En ell explicà,
per primera volta, comportaments dels ximpanzés (Pan troglodytes), deduint que tenien
intel·ligència emocional. Als seus treballs afirma que aquests simis i els
bonobos (pan paniscus) tenen atributs que fins aleshores consideràvem exclusius
dels humans, com l'empatia, la capacitat de sentir allò que senten els altres. Demostrà
que els elefants i els dofins es reconeixen davant de l’espill, això implica
que disposen d'autoconeixement. Conclou afirmant que tots els animals en
realitat mostren cognició.
EL PAÍS VALENCIÀ EN
1982
 |
| Cap Roig, Oriola, 1982 |
 |
| Moraira, 1982 |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada