Marjal de Rafalell i Vistabella, Arxiu RMiB La marjal Rafalell i Vistabella és un xicotet aiguamoll que té una superfície de sols 102,92 hectàrees que s’estén al nord del terme de València i per l’estreta franja costanera del de Massamagrell. Amb la marjal del Puig i la dels Moros (Sagunt) és una de les restes del que fou gran aigüerol ininterromput que s’estenia per tota la franja costanera entre València i Puçol (PARDO, 1996). A partir dels anys setanta, bona part dels pobles de l’Horta Nord van anar urbanitzant les seues costes, com Alboraia, la Pobla de Farnals, el Puig i Puçol. L’aigua és la principal característica d’un mareny, a Rafalell i Vistabella li la proporcionen dos ullals dels quals brolla un cabal de 2,5 l/s, són les fonts de Rafalell que fan una descàrrega lleugerament inferior a un 1 hm ³ /any. També hi arriben recursos hídrics per escorrentia de les séquies i canals provinents dels cultius i polígons industrials que l’envolten. Un altre dels seus valors destacats

  Collage RMiB La marjal de Pego-Oliva era una altra de les albuferes de les planures litorals valencianes. Es va formar pel rebliment natural amb els sediments arrossegats pels rius Bullent (o Vedat) situat al nord i el Molinell (o Racons) al sud. Els seus solatges ompliren la depressió delimitada per una restinga dunar a vora mar, en una plana a cavall entre la Safor i la Marina Alta, envoltada per les serres de Mostalla, Migdia i Segària. Eixos anys una marjal era considerada un terreny erm ple de mosquits que eixugant-lo es podia convertir en terres fèrtils. Donada la fragmentació de les propietats, en 1966 els llauradors de Pego van demanar una concentració parcel·lària que aprovà l’Institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari (IRYDA), per a després poder transformar-les assecant la marjal. Com el franquisme tenia els seus propis temps, calgué esperar fins a 1970 perquè aquesta actuació obtinguera la declaració d’utilitat pública. Tot i que no fou fins a 1978 quan comença

  La Marjaleria de Castelló  eren vora 800 hectàrees d'horts, arrossars i una menuda albufera que hi havia entre la ciutat de Castelló de la Plana i el Grau.  Eixos anys es pensava que un aiguamoll era quelcom insalubre i en 1965 es va aprovar la construcció d'una gran obra de drenatge. L'any 1967 ja s'havia abandonat la pràctica totalitat de conreu de l'arròs. En 1969 Confederació Hidrogràfica , la Cambra Agrària,  els Ajuntaments de Castelló i Benicàssim van posar en marxa el Pla de Sanejament de la Marjaleria amb la col·locació de canonades per drenar la marjal. Les obres acabaren en 1974 en canalitzar les aigües fins al Riu Sec . De seguida es plantaren horts i es construïren sequies, pous per garantir el subministrament en temps de sequera i casetes. Molts llauradors es traslladaren a viure al costat dels seus camps i els castellonencs que podien començaren a passar els estius als seus campets, molt més prop de la mar. Foto de l'Associació Amics de la