Any 1963

Collage RMiB

 

"Ens enfrontem a un desastre provocat per l'home a escala global. És la major amenaça en milers d'anys. Si no prenem mesures, el col·lapse de les nostres civilitzacions i l'extinció de gran part del món natural es veuen en l'horitzó".

Sir David Attenborough

NATURALISTES

El WWF comprà Doñana

El WWF havia aconseguit 21 milions de pessetes amb els quals volien comprar una finca de 6.000 hectàrees a Doñana. Les negociacions de venda no prosperaren i hagueren de canviar d'objectiu, aleshores decidiren comprar part del vedat del Palau de Doñana. El 30 de desembre signaren l’adquisició de 6.671 hectàrees per 37 milions de pessetes, el WWF ficà 21 i el CSIC 16 milions més. WWF regalà la seua part a l’estat i crearen la Reserva Biològica de Doñana (RBD), fou la primera reserva integral d’Espanya i José Antonio Valverde Gómez (Valladolid, 1926-2003) el seu primer director. 

Anellament científic d’aus: fundació d’EURING

Es va fundar EURING, l’organisme supervisor de l’anellament científic d’Europa, amb la participació del Centre de Migració d’Aus (CMA) espanyol entre els membres fundadors. El representant espanyol fou Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003).

Publicació de la Llista Roja d'Espècies Amenaçades

La Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (IUCN) és un organisme dedicat a la conservació dels recursos naturals, fundat l'any 1948 amb seu a Gland, Suïssa. Aquest any 1963 es va publicar la primera Llista Roja d'Espècies Amenaçades de la (IUCN). És un recull de l'estat de conservació de les espècies d'animals i plantes del món, les classifiquen en categories en funció de les seues poblacions. Després molts governs i organitzacions crearen les seues pròpies llistes roges locals. Les categories de conservació establertes foren: Extinta (EX), Extinta en estat salvatge (EW), Perill Greu (CR), En Perill (EN), Vulnerable (VU), Gairebé amenaçada (NT), Risc Mínim (LC) i No Avaluades (NE). 

 

Vidal Celma i els nostres peixos autòctons

Vidal Celma publicà un dels primers articles sobre la distribució dels peixos autòctons, prestà atenció prioritària al fartet (Aphanius iberus) i al samaruc (Valencia hispanica). En ell recollia dades antigues d’altres autors i pròpies de censos realitzats entre 1956 i 1957 al riu Millars i al Grau de Castelló.

 

CRÒNICA DE 1963

Arquer dels Ribassals, Tírig

Espoli de pintures rupestres a Tírig

Uns francesos van espoliar la figura d’un arquer de les pintures rupestres de la Cova Dels Ribassals, també coneguda com la Cova del Civil, a Tírig. Aquesta és una de les catedrals de l’art rupestre llevantí on encara queden 250 figures. La Diputació de Castelló tancà el seu accés així com el de la cova dels Cavalls.  

Tresor de Villena

El Tresor de Villena

A Villena l’arqueòleg José María Soler García (Villena, 1905-1996) va descobrir el Tresor de Villena, un fabulós enterrament de 59 objectes d’or datats de l’Edat del Bronze, aproximadament de l’any 1000 aC. Aquesta important troballa va ser una realitat gràcies a un gitano anomenat Juan Gravas Calatayud que envià a la seua dona a vendre una polsera a un  joier de Villena, en adonar-se del valor i antiguitat de la peça avisaren a l’arqueòleg que aconseguí que Grava els ensenyarà on l’havia trobat.

València convertida en un sequer d’arrós

L’Ajuntament de València autoritzà estendre l'arròs acabat de collir pel Passeig de l'Albereda i pel Passeig de la Mar per a assecar-lo, el procés habitual als camps era impossible per les fortes pluges havien negat tots els conreus. 

A València mostren als ministres de Governació i Agricultura una maqueta del projecte d'urbanització del Saler en 1963. Foto de Las Provincias.

 

Un pla per a urbanitzar el Saler

Es va publicar el Pla General d’Ordenació del Bosc del Saler, era un desgavell urbanístic que estenia les seues urpes damunt de terres comunals. Hi havia llargues platges salvatges, una franja amb un valuós cordó dunar que protegia un bosc mediterrani costaner. Era la façana que tancava i protegia l’Albufera de València.

Tancament de la Panderola

La Panderola, el trenet que feia el recorregut d’Onda fins al Grau de Castelló i passava per Betxí, Vila-real, Almassora, Castelló, que tingué un ramal fins a Borriana, tancava definitivament després de setanta-cinc anys donat servei a la Plana de Castelló. 

Adeu al tramvia de Torrent-València i el Vedat

El tramvia 21 que unia Torrent amb València es va substituir per un servei d’autobusos el 7 de juliol, per a compensar la pèrdua allargaren el recorregut fins al Vedat. El Vedat de Torrent aleshores, era una zona boscosa que començava a urbanitzar-se amb xalets, l’ocupació creixia exponencialment any rere any. El procés urbanitzador començà quan Vicente Marín Ferrer començà a vendre parcel·les en 1890, i s’impulsà encara més quan alçaren l’hotel Vedat, en 1914.

Port de Torrevella en 1963

Ampliació del port de Torrevella

Acabaren les obres del port del moll de ponent de Torrevella amb la construcció d’un desembarcador de més de 800 metres de llargària per a facilitar l’eixida de les exportacions salineres. 

Pedro Zaragoza amb el dictador

Pedro Zaragoza i el disseny de Benidorm

L’alcalde Pedro Zaragoza Orts (Benidorm, 1922-2008) aquest any va modificar del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de Benidorm per autoritzar més alçada en les noves edificacions, començava l'era dels gratacels a la Marina Baixa. Aquest falangista en 1950 havia agafat la vara d'alcalde de Benidorm per tres mesos i no la va soltar fins a 1967, fou el precursor del turisme massiu a tot l’estat. Aquesta vila era un poblet de pescadors dedicats a l'almadrava i al conreu de quatre fanecades de secà que en vint anys va convertir-se en el Manhattan valencià. Va especialitzar-se en el turisme familiar gràcies al fet que la construcció en alçada baixava els costos i multiplicava la capacitat d’acollida. 

Industrialització de la producció de torrons a Xixona

Xixona, la vila de l'Alacantí, industrialitzava la seua producció i aquest any exportaven dos milions de torrons a Cuba.

Segells per a pagar el Pla Sud

El mes de gener els valencians començarem a pagar una sobretaxa per a la correspondència i els telegrames cursats des de València per a contribuir al finançament del Pla Sud. L’import carregat era de 25 cèntims en les cartes i 50 en els telegrames. La primera emissió de segells especials duia l'escut del rei Jaume I per al correu i el segell amb l’escut de la ciutat per als telègrafs.

Inauguració de la Pista de Silla

El 14 de maig inauguraven la variant de l’N-340 entre Beniparrell i València, popularment coneguda com la “Pista de Silla”. Feren una via desdoblegada de 26 metres d'amplària.

Nova Tabarca

El 18 de maig la portada del número 2663 de la revista Blanco y Negro, duia com a protagonista l’illa de Nova Tabarca, amb una foto en color de la Porta de Sant Gabriel. Dins hi havia un reportatge signat per l’escriptor José Luis Castillo-Puche y Moreno (Iecla, 1919-2004) i anava il·lustrada amb fotografies de Fernando Nuño (Madrid, 1938-1996).

Collage RMiB

La prohibició de l’Aplec de Bocairent

El segon Aplec es va fer a Alcoi l’any 1961, l’any següent es va fer a Castelló. El quart s’havia de fer a Bocairent el 27 d’octubre d’aquest any, l’organitzaven Acció Catòlica de Bocairent i lo Rat Penat. El governador civil de València, Antonio Rueda Sánchez-Malo (Pamplona, 1911-1975), va prohibir la concentració i envià a la Guàrdia Civil, per a  impedir l’assitencia tallaren tots els accessos a la població.

Una de les dues versions de per què prohibiren l’Aplec és perquè no es van cursar a temps els permisos. Tot i que no pareix raonable que per manca d’un permís muntaren un gran desplegament de guàrdies fortament armats i tallaren tots els camins d’accés. 

L’altra versió de la prohibició la donà Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992) que havia redactat la crida per a la convocatòria de l’acte. Segons una de les moltes cartes que intercanvià amb el sociòleg i ornitòleg Joaquim Maluquer i Sostres (Barcelona, 1930-2011), en la qual relata els fets de Bocairent, sabem que en assabentar-se el governador de València de la convocatòria de l’Aplec va reprendre al president de lo Rat Penat, amb aquestes paraules:

“¡Que sean valencianistas, pasa; pero catalanistas, eso sí que no! Esos hijos de puta que quieren separar Valencia de Castilla para someterla a Cataluña”.

Això demostra que als cercles del poder feixista es tenia molta por al valencianisme, tal volta aquest fora un dels primers actes del que, amb el pas del temps, es coneixeria com la “Batalla de València”. Tot i la prohibició intentaren arribar 500 persones, però en trobar els controls d’un dispositiu del voltant de 150 civils, un nombrós grup se’n tornà cap a Gavarda, allí es reuniren i dinaren. 

Foto de palmeraldeorihuela.com

El Palmerar d’Oriola

Es van reconéixer els valors culturals, naturals i paisatgístics del palmerar d’Oriola mitjançant el Decret 2262/1963, de 24 de juliol el van declarar com a Paratge Pintoresc. Aquest espai és el segon bosc de palmeres més important d'Europa, s’estén per setanta hectàrees on creixen més de 9.000 peus, dels quals 1.275 són considerats com a monumentals per la seua grandària i antiguitat. Es tracta d’un sistema de producció agrari tradicional, organitzat en tres nivells. En l’inferior creix el cànem, cotó, alfals, blat i algunes hortalisses. El nivell intermedi està format pels arbres fruiters com el magraner, olivera, figuera, gínjol, morera i cítrics, mentre que per sobre d'aquest arbratge s’alcen les palmeres datileres. Amb la Llei 4/1998, la Generalitat Valenciana el va qualificar de Bé d'Interès Cultural (BIC).

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Petroli, cotxes i indústries

Aquest any, per primera volta el preu del petroli superava el del carbó, aleshores la petjada energètica mundial era només tres voltes superior a la de l’època de la Revolució Francesa, tot i que els països més avançats ja vivien en un món ple de cotxes, amb viatges espacials, transatlàntics i una indústria a ple rendiment.

Muñoz Grandes comandà la Divisió Blava

Una bomba atómica espanyola

El vicepresident del govern espanyol, Agustín Muñoz Grandes (Carabanchel Bajo, 1896-1970), va ordenar a la Junta d'Energia Nuclear que començarà els estudis per poder construir una bomba atòmica espanyola. Creant el programa secret anomenat: Projecte Islero. El nom li vingué en honor del bou de 500 kg que matà a Manolete, Manuel Laureano Rodríguez Sánchez (Córdoba, 1917-1947). 

Gràcies al General Charles André Joseph Marie De Gaulle (Lille, 1890-1970), el govern franquista obtingué suport tècnic del govern francés en 1964. El general Muñoz Grandes havia comandat la Divisió Blava que va combatre a Rússia, al qual condecorà el mateix Adolf Hitler (Braunau, 1889-1945). Es creu que ell era el candidat que volien els Nazis per a substituir a Franco. Llavors el dictador gallec que no era gens babau, degué sospitar d’ell i en tornar de la guerra li nomenà Capità General a la volta que l'apartava del comandament directe de tropes. 

Una xarxa ferroviària desballestada

En acabar la Guerra Civil, la xarxa ferroviària restà desballestada per les conseqüències del conflicte. L’empitjorà molt que bona part dels treballadors del ferrocarril patiren una salvatge depuració que afectà 82.831 empleats, un 88% de les plantilles en l'àmbit estatal. Els que pitjor ho tingueren foren 6.782 ferroviaris que foren acomiadats i altres 6.500 foren sancionats amb trasllats forçosos de residència. El franquisme va preferir el tancament dels ferrocarrils "marginals" i substituir-los pel transport per carretera. Amb la creació de RENFE l'any 1941 nacionalitzaren el ferrocarril d'ample ibèric i els pocs diners que hi havia els gastaren pagant indemnitzacions. A partir dels anys seixanta les poques inversions s'utilitzaren en les línies que eixien de Madrid cap a les principals viles de la resta de l’estat, per tant, enfonsaren encara més la resta d’una xarxa que fins al colp d’estat de 1936 havia vertebrat les comunicacions. 

Burot de Trànsits en l’avinguda de la Constitució de València, foto del Centre de Gestió de Tránsit

La fi del consumo i els burots

Aquest any es va derogar l'impost als productes de consum que entraven a les viles, que s'havia generalitzat a mitjan segle XIX i fou l'antecessor de l'IVA. Els burots, anomenats en castellà "fielatos" o popularment coneguts a València com els "filatos", eren uns punts o casetes instal·lats a l'entrada de les poblacions o a les estacions de tren per a recaptar un impost per a gravar el consum d’alguns aliments. Els vigilants encarregats de recaptar la taxa eren anomenats popularment: "consumeros", cobraven el cànon als viatgers que arribaven amb una gallina, amb un saquet d'arròs, embotits, oli, vinagre, vins, carn, peix, llegums i fruites. Molts ciutadans sense cap possibilitat d'obtenir uns altres ingressos es dedicaren a l'estraperlo. Aquesta picaresca consistia a intentar entrar aliments estalviant-se l'impost i després revendre els queviures, així molts desesperats aconseguien uns xicotets beneficis amb els quals enganyar la fam de postguerra. 

“El Fuero de los Trabajadores”

Es va celebrar els vint-i-cinc anys de la publicació del “Fuero de los Trabajadores” que va ser una de les primeres lleis franquistes, promulgada el 9 de març de 1938. Segons la propaganda d'eixa efemèride, aquesta llei substituïa la lluita de classes per la col·laboració, subordinant els interessos particulars als generals, tot mentre que els governants devien procurar la justícia social! 

Tortura i mort de Juliàn Grimau

Un tribunal militar condemnà a mort a Julián Grimau García (Madrid, 1911-1963). Al dirigent del Partit Comunista d’Espanya (PCE), al qual havien detingut un any abans a Madrid. El dugueren a la Direcció General de Seguretat, a la Porta del Sol i després de torturar-lo els agents el llançaren emmanillat des d’un segon pis,  provocant-li greus fractures. La versió oficial fou que s’havia llançat ell intentant fugir, asseguraven que ells l’havien tractat exquisidament. Tot i les nombroses peticions de clemència internacionals el Consell de Ministres aprovà per unanimitat la seua mort i l’afusellaren el 20 d’abril de 1963. 

Foto de Rowland Scherman. Martin Luther in Washington DC 

Martin Luther King i els drets civils  

Els  Drets Civils són els que reconeix la llei de cada estat per als seus ciutadans i fins a 1964 reconeixien la segregació racial als Estats Units. Per aconseguir la seua abolició, Martin Luther King (Atlanta, 1929-1968) encapçalà aquest any a Alabama (EUA) manifestacions pacífiques multitudinàries per a reclamar la fi de la discriminació racial que patien els negres, respecte dels blancs. Les forces de seguretat reprimiren les concentracions amb molta contundència i això provocà que les protestes s’estengueren i culminaren en una gran marxa a Washington DC que concentrà més de 250.000 manifestants. Allí Luther King pronuncià el famós discurs: “Tinc un somni, somnie que els meus fills visquen un dia en un país on no siguen jutjats pel color de la seua pell”. L’any següent li donaren el Nobel de la Pau per la seua defensa dels Drets Civils. Amb la popularitat que obtingué es va adherir al Moviment Pacifista en contra de la guerra de Vietnam, a partir de 1965. Això va ser massa per a la societat nord-americana, eren moltes reivindicacions revolucionàries per a un país conservador, llavors el mataren d’un tir en Memphis, Tennessee, el 4 d’abril de 1968. Va ser un altre dels foscs assassinats d’eixos anys, acusaren un saltaterrats anomenat; James Earl Ray (Alton, 1928-1998) i no investigaren res més. 

Rachel Carson a la CBS, 1963

Rachel Carson a la CBS, la popularització de l’Ecologia

El 3 d’abril l’emissora de televisió CBS va emetre el documental “The Silent Spring of Rachel Carson” que seguiren quinze milions de nord-americans. La mateixa biòloga marina i escriptora, Rachel Carson (Springdale, 1907-1964), es va presentar amb aparença fràgil perquè patia un càncer terminal, però va explicar clarament que els pesticides amb els quals tot el món ruixava els seus cultius estaven matant a l’ecosistema, perquè enverinaven les cadenes alimentàries i augmentaven els casos de leucèmia i malformacions genètiques en la nostra espècie. Aleshores Carson ja s’havia guanyat l’atenció de tot el país, fins i tot el The New Yorker havia publicat per capítols el seu llibre, “La primavera silenciosa” (1962). A més va rebre el suport públic del president John Fitzgerald Kennedy (Brookline, 1917-1963) que aquest mateix any moria assassinat el 22 de novembre. Aquest programa especial de la televisió fou l’impuls definitiu per a popularitzar l’Ecologia als EUA. Deu anys després de la mort de Rachel, el president Richard Nixon (Yorba Linda, 1913-1994) va prohibir l’ús del DDT.

PUBLICACIONS

Barry Commoner, "Ciència i supervivència"

Un dels teòrics més important de l’Ecologia fou el zoòleg Barry Commoner (New york, 1917-2012). Després de participar en la II Guerra Mundial va prendre consciència i a partir d’un acurat estudi científic demostrà que les proves nuclears provocaven pluja àcida. Va descobrir que les dones inuits de l'Àrtic, a Nunavut (Canadà) tenien alts nivells de dioxina a la llet materna i pogué demostrar que eixos contaminants s’originaven a una incineradora de Harrisburg, als Estats Units. Amb les seues conclusions aconseguí impulsar el Tractat de No Proliferació d’Armes Nuclears.

En 1963 publicà el llibre "Ciència i supervivència" on va advertir de la immoralitat d'una ciència que sovint es convertia en un perill per a la natura. En 1971 amb el llibre "The Closing Circle" va proposar que els Estats Units devien reestructurar la seua economia i adaptar-la a les lleis de l'Ecologia, que va definir com:

1/ Tot està connectat amb tot el restant, perquè sols hi ha una única ecosfera per a tots els éssers vius del planeta.

2/ Tot ha d'anar a algun lloc, en la natura no hi ha residus, ni brossa ni femers on llançar-los.

3/ La natura sempre ho sap fer millor.

4/ No hi ha cap menjar gratuït, tots impliquen costos.

Fou dels primers a parlar de sostenibilitat i suggerí la necessitat de construir una resposta Eco-socialista per a poder fer front als límits del creixement. Discrepà dels ecòlegs que defensaven una limitació radical del creixement demogràfic, perquè pensava que era molt més just augmentar el nivell de vida dels més pobres, i que així es podria aconseguir el mateix sense haver d’oprimir-los més amb límits a la natalitat. En 1972 afirmà que la indústria i el consumisme superflu eren principal causa de la crisi mediambiental.

En 1976 va publicar “The Poverty of Power”. En ell parlà de les "tres E" que condicionaven a les societats de finals de segle. “Environment, Energy i Economy” el medi ambient, l'energia i l'economia. Intentà resumir la greu amenaça a la supervivència ambiental, amb una aparent escassetat d'energia a més d’una sobtada decadència econòmica. El culpable de les 3 E és el Capitalisme, per tant, l’única solució és canviar-lo per qualsevol mena d’Eco-socialisme.

En el seu llibre "En pau amb el Planeta" (1992) raona que vivim en dos mons, l'ecosfera i la tecnosfera. Ambdós espais tenen lleis diferents que sovint entren en conflicte, de resultes d'eixe enfrontament sorgeix la crisi ambiental. Generalment, l'intent de regular la societat per a evitar el deteriorament ambiental han fracassat. La tecnosfera té un greu problema amb tres potes, una és la tendència a eliminar mà d'obra, necessita cada volta més capital el que provoca inflació i a més cada volta que creix produeix més contaminació ambiental. La participació pública de la ciutadania informada i conscienciada pot influir en l'elecció de tecnologies més netes, això pot ser part de la solució. La crisi ambiental la provoca la tecnosfera, per tant, sols la pressió popular pot canviar les tecnologies brutes, no cal buscar solucions en l'ecosfera com seria el control de la població, perquè sols és una proposta simplista.

Imatge fractal

Aldous Huxley, un traspàs sense filtres a la percepció

L’escriptor britànic Aldous Huxley (Godalming, 1894-1963) va escriure en 1954 l’assaig “The doors of perception” on va descriure les seues experiències amb les drogues al·lucinògenes. L’autor s’adonà que la percepció del nostre servei es dedica a filtrar les percepcions, perquè no pot processar tota la informació que rep. Llavors les drogues poden reduir aquest filtre i obrir les portes d'eixa percepció. Aquest 1963, en sentir propera la seua mort va demanar a la seua companya una injecció d’LSD per a poder viure amb plena intensitat el seu traspàs. En 1932 va escriure la novel·la distòpica, “Un món feliç”, per a criticar la societat del segle XX. En ella descriu el Londres de 2540 dC, on els ciutadans són criats en úters artificials i en comptes d’educació tenen adoctrinament. Són assignats a una de les cinc classes socials predeterminades. És una societat governada per un estat únic, que controla totalment a l’individu, que utilitza tota mena de tècniques per eliminar l’inconformisme, promoguen un hedonisme superficial i el consumisme, a canvi exigeix la productivitat. 

Aldous Huxley

Fonts i referències: 

IV Aplec de la Joventut del País Valencià: l’aplec prohibit:

https://personal.ua.es/es/francesc/documentos/bocairente/centro-excursionista-bocairente/historia-del-valencianismo-y-el-ceb.pdf

https://espaijoanfuster.org/text-fuster-arran-iv-aplec-joventut-impedit-guardia-civil-1963/

ALGARRA, J. (2017) “Història de la Marxa a peu de València al Puig del darrer diumenge d’octubre” LEVANTE EMV. 27/10/17

Instituto de Estudios Sociales Ramiro Ledesma (1965). “Acto conmemorativo del 25 aniversario del Fuero del Trabajo”. Valle de Elda. Semanario de Información Local, Deportes y Espectaculos. NÚM. 340. 6.

CANALES, G., CRESPO, F. (1997) “El puerto de Torrevieja : gestación y desarrollo de un largo proyecto para la comercialización de la sal”. Investigaciones Geográficas. 17. 10.14198/INGEO1997.17.03.

CELMA, A. (1963) “Localidades de Ciprinodóntidos ibéricos”. Miscelánea Zoológica. 1. Barcelona. 

http://other.museucienciesjournals.cat/files/MZ-vol-1-5-1963-pp-143-146.pdf

Palmerar d’Oriola:

https://www.lasprovincias.es/orihuela/201606/19/palmeral-orihuela-paraje-pintoresco-20160619003246-v.html

https://www.palmeraldeorihuela.com/el-palmeral/historia/#

Castelló en 1963

Música i pel·lícula recomanades: 

 

El verdugo (1963) Luis García Berlanga