 |
| Collage RMiB |
NATURALISTES
El WWF havia aconseguit 21 milions de
pessetes amb els quals volien comprar una finca de 6.000 hectàrees a Doñana.
Les negociacions de venda no prosperaren i hagueren de canviar d'objectiu,
aleshores aconseguiren comprar part del vedat del Palau de Doñana.
El 30 de desembre signaren l’adquisició de 6.671 hectàrees per 37 milions de
pessetes, el WWF ficà 21 i el CSIC 16 milions més. WWF regalà
la seua part a l’estat i crearen la Reserva Biològica de Doñana (RBD), fou
la primera reserva integral de l'estat i José Antonio
Valverde Gómez (Valladolid, 1926-2003) el seu primer director.
Es va fundar EURING, l’organisme supervisor de
l’anellament científic d’Europa, amb la participació del Centre de
Migració d’Aus (CMA) espanyol entre els membres fundadors. El representant
espanyol fou Francisco Bernis Madrazo
(Salamanca, 1916-2003).
La Unió Internacional per a la Conservació de
la Naturalesa (IUCN) és un
organisme dedicat a la conservació dels recursos naturals, fundat l'any 1948
amb seu a Gland, Suïssa. Aquest any 1963 es va publicar la primera Llista
Roja d'Espècies Amenaçades de la (IUCN). És un recull de
l'estat de conservació de les espècies d'animals i plantes del món, les classifiquen
en categories en funció de les seues poblacions. Després molts governs i
organitzacions crearen les seues pròpies llistes roges locals. Les categories
de conservació establertes foren: Extinta (EX), Extinta en estat
salvatge (EW), Perill Greu (CR), En Perill (EN), Vulnerable (VU), Gairebé
amenaçada (NT), Risc Mínim (LC) i No Avaluades (NE).
Vidal Celma publicà un dels primers articles sobre la distribució dels peixos autòctons, prestà atenció prioritària al fartet (Aphanius iberus) i al samaruc (Valencia hispanica). En ell recollia dades antigues d’altres autors i pròpies de censos realitzats entre 1956 i 1957 al riu Millars i al Grau de Castelló.
CRÒNICA DE 1963
 |
| Arquer dels Ribassals, Tírig |
Uns francesos van espoliar
la figura d’un arquer de les pintures rupestres de la cova Dels
Ribassals, també coneguda com la Cova del Civil, a Tírig.
Aquesta és una de les catedrals de l’art rupestre llevantí on
encara queden 250 figures. La Diputació de Castelló tancà
l’accés i també el de la cova dels Cavalls.
 |
| Tresor de Villena |
A Villena l’arqueòleg José
María Soler García (Villena, 1905-1996) va descobrir el Tresor
de Villena, un fabulós enterrament de 59 objectes d’or datats de l’Edat
del Bronze, aproximadament de l’any 1000 aC. Aquesta important troballa va
ser una realitat gràcies a un gitano anomenat Juan Gravas Calatayud que envià a la seua dona a vendre una polsera
a un joier de Villena, en adonar-se del valor i antiguitat de la peça avisaren a
l’arqueòleg que aconseguí que Grava els
ensenyarà on l’havia trobat.
 | ||
| A València mostren als ministres de Governació i Agricultura una maqueta del projecte d'urbanització del Saler en 1963. Foto de Las Provincias. |
L’Ajuntament de
València autoritzà estendre l'arròs acabat de collir
pel Passeig de l'Albereda i pel Passeig de la Mar per
a assecar-lo, el procés habitual als camps era impossible per les fortes pluges
havien negat tots els conreus.
Es va publicar el Pla General d’Ordenació del Bosc del Saler, era un desgavell urbanístic que estenia les seues urpes damunt de terres comunals. Hi havia llargues platges salvatges, una franja amb un valuós cordó dunar que protegia un bosc mediterrani costaner. Era la façana que tancava i protegia l’Albufera de València.
La Panderola,
el trenet que feia el recorregut d’Onda fins al Grau de
Castelló i passava per Betxí, Vila-real, Almassora, Castelló, que
tingué un ramal fins a Borriana, tancava definitivament després de
setanta-cinc anys donat servei a la Plana de Castelló.
 |
| Port de Torrevella en 1963 |
Acabaren les obres del port del moll de ponent de Torrevella amb la construcció d’un desembarcador de més de 800 metres de llargària per a facilitar l’eixida de les exportacions salineres.
 |
| Pedro Zaragoza amb el dictador |
L’alcalde Pedro Zaragoza Orts (Benidorm, 1922-2008) aquest any va modificar del Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de Benidorm per autoritzar més alçada en les noves edificacions, començava l'era dels gratacels a la Marina Baixa. Aquest falangista en 1950 havia agafat la vara d'alcalde de Benidorm per tres mesos i no la va soltar fins a 1967, fou el precursor del turisme massiu a tot l’estat. Aquesta vila era un poblet de pescadors dedicats a l'almadrava i al conreu de quatre fanecades de secà que en vint anys va convertir-se en el Manhattan valencià. Va especialitzar-se en el turisme familiar gràcies al fet que la construcció en alçada baixava els costos i multiplicava la capacitat d’acollida.
Xixona, la vila de l'Alacantí, industrialitzava
la seua producció i aquest any exportaven dos milions de torrons a Cuba.
El mes de gener els valencians començarem a pagar una
sobretaxa per a la correspondència i els telegrames cursats des de València per
a contribuir al finançament del Pla Sud.
L’import carregat era de 25 cèntims en les cartes i 50 en els telegrames. La
primera emissió de segells especials duia l'escut del rei Jaume I per al correu
i el segell amb l’escut de la ciutat per als telègrafs.
El 14 de maig inauguraven la variant de l’N-340 entre Beniparrell i València, popularment
coneguda com la “Pista de Silla”. Feren una via desdoblegada de 26
metres d'amplària.
El 18 de maig la portada del número 2663 de la revista Blanco y Negro, duia com a protagonista
l’illa de Nova Tabarca, amb una foto
en color de la Porta de Sant Gabriel.
Dins hi havia un reportatge signat per l’escriptor José Luis Castillo-Puche y Moreno (Iecla, 1919-2004) i anava il·lustrada
amb fotografies de Fernando Nuño (Madrid,
1938-1996).
 |
| Arxiu RMiB |
El segon Aplec es va fer a Alcoi
l’any 1961, l’any següent es va fer a Castelló.
El quart s’havia de fer a Bocairent
el 27 d’octubre d’aquest any, l’organitzaven Acció Catòlica de Bocairent i lo
Rat Penat. El governador civil de València,
Antonio Rueda Sánchez-Malo (Pamplona,
1911-1975), va prohibir la concentració i envià a la Guàrdia Civil per a impedir-ho
i tallaren tots els accessos a la població.
Una de les dues versions de per què prohibiren l’Aplec és que no es van cursar a temps els permisos. Tot i que no
pareix raonable que per manca d’un permís muntaren un gran desplegament de
guàrdies fortament armats i tallaren tots els camins d’accés. L’altra versió de
la prohibició la donà Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992) que havia
redactat la crida per a la convocatòria de l’acte. Segons una de les moltes
cartes que intercanvià amb el sociòleg i ornitòleg Joaquim Maluquer i Sostres
(Barcelona, 1930-2011), en la qual relata els fets de Bocairent, sabem que en assabentar-se el governador de València de la convocatòria de l’Aplec va reprendre al president de lo Rat Penat, amb aquestes paraules:
“¡Que sean valencianistas,
pasa; pero catalanistas, eso sí que no! Esos hijos de puta que quieren separar
Valencia de Castilla para someterla a Cataluña”.
Això demostra que als cercles del poder feixista es tenia molta por al
valencianisme, tal volta aquest fora un dels primers actes del que amb el pas
del temps es coneixeria com la “Batalla
de València”. Tot i la prohibició intentaren arribar 500 persones, però en trobar
els controls d’un dispositiu del voltant de 150 civils, un nombrós grup se’n
tornà cap a Gavarda, allí es
reuniren i dinaren.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
 |
| Muñoz Grandes comandà la Divisió Blava |
Agustín
Muñoz Grandes (Carabanchel Bajo, 1896-1970), vicepresident del govern espanyol, va ordenar a la Junta
d'Energia Nuclear que començaren els estudis per poder construir una bomba
atòmica espanyola. Va ser un programa secret anomenat: Projecte
Islero. El nom li vingué en honor del bou de 500 kg que matà a Manolete, Manuel
Laureano Rodríguez Sánchez (Córdoba, 1917-1947). Gràcies al General Charles André
Joseph Marie De Gaulle (Lille, 1890-1970), obtingueren suport
tècnic del govern francés en 1964. Muñoz Grandes havia comandat
la Divisió Blava que va combatre a Rússia, el va
condecorar el mateix Adolf Hitler (Braunau, 1889-1945).
Es creu que ell degué ser el candidat que volien els Nazis per
a substituir a Franco. El
dictador gallec que no era gens babau, degué sospitar d’ell, en tornar del
fronta a casa li nomenà Capità General a la volta que
l'apartava del comandament directe de tropes.
En acabar la Guerra
Civil, la xarxa ferroviària restà desballestada per les conseqüències del
conflicte. L’empitjorà molt que bona part dels treballadors del ferrocarril
patiren una salvatge depuració que afectà 82.831 empleats, un 88% de les
plantilles en l'àmbit estatal. Els que pitjor ho tingueren foren 6.782 ferroviaris
que foren acomiadats i altres 6.500 foren sancionats amb trasllats forçosos de
residència.
El franquisme va
preferir el tancament dels ferrocarrils "marginals" i substituir-los
pel transport per carretera. Amb la creació de RENFE l'any
1941 nacionalitzaren el ferrocarril d'ample ibèric i els pocs diners que hi
havia els gastaren pagant indemnitzacions. A partir dels anys seixanta les poques
inversions s'utilitzaren en les línies que eixien de Madrid cap
a les principals viles de la resta de l’estat, per tant enfonsaren encara més
la resta d’una xarxa que fins al colp d’estat de 1936 havia vertebrat les
comunicacions.
 |
| Burot de Trànsits en l’avinguda de la Constitució de València, foto del Centre de Gestió de Tránsit |
Aquest any es va derogar l'impost als productes de consum que
entraven a les viles, que s'havien generalitzat a mitjan segle XIX i fou
l'antecessor de l'IVA. Els burots,
anomenats en castellà "fielatos" o popularment coneguts
a València com els "filatos", eren uns
punts o casetes instal·lats a l'entrada de les poblacions o a les estacions de
tren per a recaptar un impost per gravar el consum d’alguns aliments. Els
vigilants encarregats de recaptar la taxa eren anomenats popularment: "consumeros",
cobraven el cànon als viatgers que arribaven amb una gallina, amb un saquet
d'arròs, embotits, oli, vinagre, vins, carn, peix, llegums i fruites. Molts ciutadans
sense cap possibilitat d'obtenir altres ingressos es dedicaren a l'estraperlo.
Aquesta
picaresca consistia en intentar entrar aliments estalviant-se l'impost i
després revendre els queviures, així molts desesperats aconseguien enganyar la
fam de postguerra.
Se celebraven els vint-i-cinc anys de la
publicació del Fuero de los Trabajadores que va ser una de les primeres lleis
franquistes, promulgada el 9 de març de 1938. Segons la propaganda d'eixa
efemèride, aquesta llei pretenia substituir la lluita de classes per la
col·laboració, de subordinar els interessos particulars als generals, mentre
que els governants devien procurar la justícia social.
Un tribunal militar condemnà a mort a Julián
Grimau García (Madrid, 1911-1963). Al dirigent del Partit Comunista d’Espanya (PCE) l’havien detingut un any abans a Madrid. El dugueren a la Direcció General de Seguretat, a la Porta del Sol i després de torturar-lo
els agents el llançaren emmanillat des d’un segon pis, provocant-li greus fractures, La versió
oficial fou que s’havia llançat ell intentant fugir, asseguraven que ells l’havien
tractat exquisidament. Tot i les nombroses peticions de clemència internacionals
el consell de ministres aprovà per unanimitat la seua mort i l’afusellaren el
20 d’abril de 1963.
 |
| Foto de Rowland Scherman. Martin Luther in Washington DC |
Els Drets Civils són les que reconeix
la llei de cada estat als seus ciutadans. Martin Luther King (Atlanta,
1929-1968) encapçalà aquest any a Alabama (EUA) manifestacions
pacífiques multitudinàries per a reclamar la fi de la discriminació
racial que patien els negres. Les forces de seguretat les reprimiren
amb molta contundència i això provocà que les protestes s’estengueren i
culminaren en una gran marxa a Washington DC que concentrà més
de 250.000 manifestants. Allí Luther
King pronuncià el famós discurs: “Tinc un somni, somnie que els meus
fills visquen un dia en un país on no siguen jutjats pel color de la seua pell”. L’any
següent li donaren el Nobel de la Pau per la seua defensa
dels Drets Civils. Amb la popularitat que obtingué s’adherí al Moviment Pacifista en
contra de la guerra de Vietnam, a partir de 1965. Eren massa
reivindicacions revolucionàries per a un país molt conservador, el mataren d’un
tir en Memphis, Tennessee, el 4 d’abril de 1968. El seu fou un fosc
assassinat del qual acusaren un saltaterrats anomenat; James Earl Ray
(Alton, 1928-1998) i no
investigaren res més.
PUBLICACIONS
Un dels teòrics més important de l’Ecologia fou
el zoòleg Barry Commoner (New
york, 1917-2012). Després de participar en la II Guerra
Mundial va prendre consciència, partir d’un acurat estudi científic demostrà
que les proves nuclears provocaven pluja àcida. Va descobrir que les
dones inuits de l'Àrtic, a Nunavut (Canadà) tenien
alts nivells de dioxina a la llet materna i pogué demostrar que eixos
contaminants s’originaven a una incineradora de Harrisburg,
als Estats Units. Amb les seues conclusions aconseguí impulsar
el Tractat de No Proliferació d’Armes Nuclears.
En 1963 publicà el llibre "Ciència
i supervivència" on va advertir de la immoralitat d'una ciència que
sovint es convertia en un perill per a la natura.
En 1971 amb el llibre "The Closing
Circle" va proposar que els Estats
Units devien reestructurar la seua economia i adaptar-la a les lleis de l'Ecologia, que va definir com:
1/ Tot està connectat amb tot el restant, perquè sols hi ha una única
ecosfera per a tots els éssers vius del planeta.
2/ Tot ha d'anar a algun lloc, en la natura no hi ha residus, ni brossa ni
femers on llançar-los.
3/ La natura sempre ho sap fer millor.
4/ No hi ha cap menjar gratuït, tots impliquen costos.
Fou dels primers a parlar de sostenibilitat i suggerí la necessitat de construir
una resposta Eco-socialista per
poder fer front als límits del creixement. Discrepà dels ecòlegs que defensaven
una limitació radical del creixement demogràfic, Commoner pensava que era molt més just augmentar el nivell de vida
dels més pobres perquè es podria aconseguir el mateix sense haver d’oprimir-los
més. En 1972 afirmà que la indústria i el consumisme superflu eren principal
causa de la crisi mediambiental.
En 1976 va publicar “The Poverty of
Power”. En ell parlà de les "tres E" que condicionaven a les
societats de finals de segle. “Environment,
Energy i Economy” el medi ambient,
l'energia i l'economia. Intentà resumir la greu amenaça a la supervivència
ambiental, amb una aparent escassetat d'energia a més d’una sobtada decadència
econòmica. El culpable de les 3 E és el Capitalisme, per tant l’única solució és canviar-lo per qualsevol mena
d’Eco-socialisme.
En el seu llibre "En pau amb el Planeta" (1992) raona que vivim en dos mons, l'ecosfera i la tecnosfera. Ambdós espais tenen lleis diferents que sovint entren en conflicte, de resultes d'eixe enfrontament sorgeix la crisi ambiental. Generalment, l'intent de regular la societat per a evitar el deteriorament ambiental han fracassat. La tecnosfera té un greu problema amb tres potes, una és la tendència a eliminar mà d'obra, necessita cada volta més capital el que provoca inflació i a més cada volta que creix produeix més contaminació ambiental. La participació pública de la ciutadania informada i conscienciada pot influir en l'elecció de tecnologies més netes, ser part de la solució. La crisi ambiental la provoca la tecnosfera, per tant, sols la pressió popular pot canviar les tecnologies brutes, no cal buscar solucions l'ecosfera, com el control de la població que sols és una proposta simplista.
 |
| Imatge fractal |
L’escriptor britànic Aldous
Huxley (Godalming, 1894-1963) va escriure en 1954 l’assaig “The
doors of perception” on va descriure les seues experiències amb les drogues
al·lucinògenes. L’autor s’adonà que la percepció del nostre servei es dedica a
filtrar les percepcions, perquè no pot processar tota la informació que rep.
Les drogues poden reduir aquest filtre i obrir les portes d'eixa percepció. Aquest
1963, en sentir propera la mort va
demanar a la seua companya una injecció d’LSD per a poder viure amb plena
intensitat el seu traspàs.
 |
| Aldous Huxley |
En 1932 va escriure la novel·la distòpica, “Un món feliç”, per a criticar la societat del segle XX. En ella descriu el Londres de 2540 dC, on els ciutadans són criats en úters artificials i en comptes d’educació tenen adoctrinament. Són assignats a una de les cinc classes socials predeterminades. És una societat governada per un estat únic, que controla totalment a l’individu, que utilitza tota mena de tècniques per eliminar l’inconformisme, promoguen un hedonisme superficial i el consumisme, a canvi exigeix la productivitat.
Fonts i referències:
IV Aplec de la Joventut del País Valencià: l’aplec prohibit:
https://espaijoanfuster.org/text-fuster-arran-iv-aplec-joventut-impedit-guardia-civil-1963/
ALGARRA, J. (2017) “Història de la Marxa a peu de València al Puig del darrer diumenge d’octubre” LEVANTE EMV. 27/10/17
Instituto de Estudios Sociales Ramiro Ledesma (1965). “Acto conmemorativo del 25 aniversario del Fuero del Trabajo”. Valle de Elda. Semanario de Información Local, Deportes y Espectaculos. NÚM. 340. 6.
CANALES, G., CRESPO, F. (1997) “El puerto de Torrevieja : gestación y desarrollo de un largo proyecto para la comercialización de la sal”. Investigaciones Geográficas. 17. 10.14198/INGEO1997.17.03.
CELMA, A. (1963) “Localidades de Ciprinodóntidos ibéricos”. Miscelánea Zoológica. 1. Barcelona.
http://other.museucienciesjournals.cat/files/MZ-vol-1-5-1963-pp-143-146.pdf
 |
| Castelló en 1963 |
Música i pel·lícula recomanades:
 |
| El verdugo (1963) Luis García Berlanga |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada