Ràdios Lliures, la veu ecològica

 

Les ràdios lliures són emissores radiofòniques independents, creades per col·lectius alternatius per a donar a conéixer les seues idees, són alternatives a la cultura oficial i als mitjans comunicació de masses, controlats per l’estat o grans grups empresarials. Es creen per la iniciativa de grups alternatius o associacions sense ànim de lucre i, generalment, s’organitzen de forma horitzontal, sovint funcionen de forma assembleària i no pretenen obtenir beneficis econòmics. Cal no confondre les ràdios lliures amb les ràdios pirates, aquestes segones són emissores comercials que busquen un benefici econòmic tot i que no volen complir amb els tràmits administratius per a poder obtenir una llicència, com la resta d'emissores comercials.

Les primeres ràdios lliures van emetre a França i Itàlia, als anys setanta del segle XX, en un principi s’autoanomenaren ràdios comunals. Bona part de les primeres emissores foren iniciativa de grups llibertaris que volien seguir l’eixample de Radio Libertaire de París. 

La primera emissora alegal que començà a utilitzar les ones hertzianes a l’estat va ser La Voz del Pobre a Madrid, en 1976. Va ser la veu d’un moviment cristià alternatiu. La primera ràdio lliure desvinculada dels diferents estaments del poder en l’estat va ser Ràdio Maduixa de Granollers que encetà emissions l'any 1977. 

En 1979 a València un grup de joves ideològicament propers a la CNT formaren l'Associació Cultural Centre d'Estudis i Comunicació Alternativa (CECA) per a intentar eixir a les ones amb Ràdio Galena, però no aconseguiren reunir els mitjos necessaris per a començar emissions. A Barcelona eixe mateix any es van organitzar les primeres Jornades Estatals de Ràdios Lliures, tot mentre començaven emissions Ona Lliure i La Campana al barri de Gràcia. 

En el començament de la dècada dels anys vuitanta les ràdios lliures prengueren el relleu de la comunicació alternativa i contracultural a revistes i fanzins, que s’havien generalitzat com a eines de comunicació i expressió als anys setanta. L’any 1980 es multiplicaren les emissores de ràdios lliures a Catalunya, aparegueren Ràdio Rubí al Vallés Occidental, Ràdio Almeda a un dels barris dormitori de Barcelona, Ràdio Hospitalet, El Avispero a Santa Coloma de Gramenet, i Contrarradio. Les ganes de comunicar-se sense censura i sense necessitat de fer molta inversió aconseguiren que fins i tot, xicotets partits feixistes obriren emissores, com va fer La Falange Española y de las Jons amb les emissions de La Voz de España. 

Els col·lectius alternatius aconseguien emetre utilitzant equips casolans de freqüència modulada (FM) que costaven entre 100.000 i 200.000 pessetes. Generalment, se’ls construïen ells mateixos i emetien amb una potència curta d'entre 10 i 20 watts. Com no tenien massa potència el seu radi de cobertura no arribava molt lluny, només podien sentir-les des del mateix barri o en localitats mitjanes i petites.

Al País Valencià haguérem d’esperar fins al 26 de març de 1982 perquè apareguera la primera ràdio lliure, Ràdio Klara (104.5). Els primers dos anys van emetre des de dotze ubicacions diferents per la necessitat d’amagar-se de les forces de seguretat. Malgrat totes les precaucions que prengueren, els van detenir i els confiscaren tot l’equip. No trigaren molt a tornar a emetre, però des de governació anaren per ells i els precintaren l'emissora tres vegades més, una mentre governava la UCD i dos mentre ho feia el PSOE. 

Entre els socis fundadors podem destacar als activistes Manolo Gallego, Aniceto Arias, Sergi Durà i Salvador Montesinos. En un principi estigueren en la seu de la Confederació Nacional del Treball (CNT), al carrer General Sant Martí de València, però acabaren tenint diferències amb els dirigents del sindicat històric i els foteren fora. Entre una gran varietat de programes, l'ecologia sempre va estar present en les seues emissions, alguns dels espais específics dedicats al medi ambient  foren "Noticiario Ecologista" o "La Puerta Verde".

La segona emissora lliure en emetre des de València fou Ràdio Puça que nasqué en l’entorn de la Casa Verda, seu de molts col·lectius ecologistes encapçalats per Acció Ecologista i els naturalistes d’AGRÓ. Aquesta emissora aconseguí obrir encara més la finestra informativa a l’ecologia, amb una visió més propera al valencianisme. Entre altres activistes va destacar Mavi Dolç i Gastaldo (València, 1961-2009).

Arxiu RMiB

En 1983 aparegueren Ràdio Torta i Radio Juventud. Com la CNT s’adonà de l’errada d’expulsar a Ràdio Klara i perdre una gran finestra a la joventut, decidiren obrir la seua pròpia emissora: Ràdio Llibertària. Prestaren molta atenció a l’ecologia, també tingueren espais específics com fou "Aires Verdes", conduït per Carmen Giménez Morte (València, 1963) i Rafa Muñoz i Bastit (València, 1962).

En mes de maig del mateix any s’ajuntaren representants de 22 ràdios alternatives de tot l’estat en la Sisena Trobada de Ràdios Lliures, en eixe moment a tot l’estat hi havia al voltant de 50 emissores lliures. En aquesta reunió marcaren diferències amb les ràdios pirates i redactaren el Manifest de Villaverde per a reivindicar el seu paper de veu independent i progressista, exigiren al PSOE que els donarà autorització administrativa per a poder emetre legalment, tot i que no tingueren èxit.

En 1986 aparegueren més veus radiofòniques a València, va eixir a les ones Ràdio Funny gràcies a Paco Martín i Miguel Angel Lorenzo. Completaven el panorama hertzià alternatiu emissores com Ràdio Quinkalla, Ràdio Metropolitana, Ràdio Califat, Ràdio Cinc de Sueca, Ràdio Asterix, Ràdio Bakanal, Onda Acción, Ona Mel, Ona Critika, Radio-Actividad, Ràdio Spektra o Ràdio Revolta a Torrent. 

A Castelló estigué emetent Ràdio Manná, mentre a Alacant ho feren Ràdio Lliure, Ràdio Proletària, Ràdio Mistelera (101.4) a la Marina Alta, Ràdio Mutant (99.9 FM) i Ràdio Aktiva, que va ser un dels projectes que més continuïtat ha tingut, encara emeten des d’Alcoi (107.6 FM) i a la Vall d’Albaida (98.2 FM).

Amb un PSOE arrelat al poder i desgastat per l’engany del referèndum de l’OTAN no l’interessaven veus alternatives a la seua esquerra, per això en desembre de 1987 aprovà la Llei d’Ordenació de les Telecomunicacions (LOT). Amb l'excusa de posar ordre en l'espectre radiofònic legislaren descaradament en contra de les ràdios lliures, impossibilitant la seua continuïtat. Establiren greus sancions per a reprimir l’ocupació de l’espectre sense concessió administrativa, per eixample la utilització d’equips sense homologar podia implicar multes d’entre 50.000 i 10.000.000 de pessetes.

Fanzine de Ràdio Llibertària, Arxiu RMiB

El govern del PSOE aconseguí el seu objectiu, provocà la desaparició de bona part de les ràdios lliures. Com eliminaren competència a les emissores comercials, aquestes molt agraïdes, encara que foren partidàries de les dretes, sols donaren veu a la socialdemocràcia com a única alternativa progressista. La resta de l'espectre ideològic de l'esquerra quedà mut, per si no en tenien poc, per a tapar el forat de les ràdios lliures obriren la porta legal a les emissores municipals.

Davant del bloqueig legal, Ràdio Klara que com estava molt arrelada a l’àrea metropolitana, no volgué resignar-se a desaparéixer i optà per presentar-se al concurs de freqüències que tragueren el 12 de març de 1989. Juntament amb Ràdio Feralicoma de Chichón foren les dues úniques ràdios lliures que obtingueren una concessió legal d’espectre radiofònic.

Al final dels anys noranta tornaren a brollar les ràdios lliures amb l'arribada al poder d'una dreta interessada a llevar protagonisme al PSOE que estava interessada a obrir finestres a les esquerres alternatives. A casa nostra aparegué Ràdio Malva (105.0) en 1999, al barri de la Malva-rosa  i a hores d’ara continuà emetent l'Ateneu Llibertari del Cabanyal.

Arxiu RMiB

Els darrers anys l’aparició d’internet, junt amb l’augment de capacitat i velocitat de transmissió de dades ha permés fer emissions de ràdio per internet. Els col·lectius alternatius generalment utilitzen software lliure basat en GNU/Linux, tant per a la transmissió com per a l'edició dels programes, una altra facilitat és l’accés qualsevol música. Si sumem el fenomen del pòdcast, trobem que s’ha tornat a obrir espai per a la comunicació alternativa, a més ara no cal demanar cap autorització governativa i es pot accedir als continguts des de qualsevol lloc del món.

En 2010 es va fer la Primera Trobada de Ràdios Lliures i Comunitàries del País Valencià, al Centre Social La Mistelera, a la Xara. A més dels organitzadors Ràdio Mistelera, hi assistiren Artegalia Ràdio d'Alacant, Ràdio Aktiva d'Alcoi, a més de Ràdio Malva i Ràdio Klara. Totes juntes acordaren la formació d’una Xarxa de Ràdios i Mitjans Lliures del País Valencià.

FONTS:

BARRACHINA, S. “Ràdios Lliures (Xarxa de Ràdios i Mitjans Lliures del País Valencià)”. Diccionari Audiovisual Valencià.

http://diccionarioaudiovisualvalenciano.com/wp-content/uploads/2018/07/radios-lliures-.pdf

BEAUMONT, J. (1983). “Las radios libres emitirán a pesar de los avisos de cierre”. El País. Madrid. 22/5/1983.

https://elpais.com/diario/1983/05/22/radiotv/422402401_850215.html

DURÀ, S. (2012) “Radio Klara, libre y libertaria”. Punto G Editorial.

https://i0.wp.com/radioaktivat.org/wp-content/uploads/2014/12/xarxa.jpg

El Ecologista (1980) núm. 3, p 24

https://issuu.com/ecologistasenaccion/docs/el_ecologista_3

PÉREZ, E. (2021) “¡Queremos las ondas! Una breve historia del movimiento de radios libres en España, de la Transición a los primeros gobiernos socialistes”. Historia Actual Online, 54 (1). 2021: 131-142. ISSN: 1696-2060 

Arxiu, RMiB