Ràdios Lliures, la veu ecològica

 

Les ràdios lliures són emissores radiofòniques independents, creades per col·lectius alternatius per a donar a conéixer les seues idees, sovint prou diferents de la cultura oficial. Es creen per la iniciativa de grups alternatius o associacions sense ànim de lucre i, generalment, s’organitzen de forma horitzontal, sovint de forma assembleària, no cerquen beneficis econòmics.

Cal no confondre les ràdios lliures amb les ràdios pirates, aquestes segones són emissores comercials que busquen un benefici econòmic tot i que no volen complir amb els tràmits administratius per a obtenir una llicència, com la resta d'emissores comercials.

Les primeres ràdios lliures encetaren emissions a França i Itàlia, als anys setanta del segle XX, en principi s’autoanomenaren ràdios comunals.

La primera emissora alegal començà a difondre en 1976, va ser La voz del Pobre a Madrid, però fou una proposta d’un moviment cristià alternatiu. La primera ràdio lliure desvinculada dels estaments de poder de l'estat va ser Ràdio Maduixa de Granollers, encetà emissions l'any 1977. Bona part de les primeres emissores lliures germinaren d’arrels llibertàries, seguiren l’eixample de la Radio Libertaire de París.

A València aprofitant la tradició històrica de la CNT, un grup de joves formaren en 1979 l'Associació Cultural Centre d'Estudis i Comunicació Alternativa (CECA). Feren un primer intent teòric de llançar Ràdio Galena, però mai aconseguiren els mitjos necessaris per a eixir a les ones.

A Barcelona eixe mateix 1979 es van organitzar les primeres Jornades Estatals de Ràdios Lliures i començaren les emissions d’Ona Lliure i de la Campana al barri de Gràcia.

En 1980 es multiplicaren les ràdios lliures, prengueren el relleu comunicatiu alternatiu i contracultural a revistes o fanzins, molt més utilitzades als anys setanta. Els col·lectius alternatius eixiren a les ones utilitzant equips casolans d'FM d'entre 100.000 i 200.000 pessetes. Generalment estaven construïts pels mateixos membres dels grups i emetien amb una potència curta d'entre 10 i 20 watts. Eixos equips no tenien massa potència, per tant no arribaven molt lluny, només cobrien alguns barris o viles mitjanes.

La primera ràdio lliure en emetre al País Valencià va ser Ràdio Klara (104.5), encetà les emissions el 26 de març de 1982. Els primers dos anys van radiar des de dotze llocs diferents per la necessitat d’amagar-se de les forces de seguretat. Tot i les precaucions que prengueren els van confiscar un equip, a més els precintaren i tancaren l'emissora tres vegades, una mentre governava l'UCD i dos mentre ho feia el PSOE.

Entre els socis fundadors podem ressaltar a Manolo Gallego, Aniceto Arias, Sergi Durà i Salvador Montesinos. En un principi estigueren a la seu de la CNT, al carrer General San Martín de València, però per diferències amb els dirigents del sindicat històric, hagueren d'anar-se'n.

Entre una gran varietat de programes, l'ecologia sempre ha estat present en les seues emissions, alguns dels espais específics dedicats a l’ecologia foren "Noticiario Ecologista" o "La Puerta Verde".

La segona emissora lliure en emetre a València fou Ràdio Puça que estigué en l’entorn de la Casa Verda. Va obrir encara més la finestra informativa a l’ecologia, amb una visió més propera al valencianisme. Entre altres activistes membres de Puça es pot destacar a Mavi Dolç i Gastaldo (València, 1961-2009).

Arxiu RMiB

En 1983 aparegueren Ràdio Torta i Radio Juventud. La CNT s’adonà de l’errada d’expulsar a Ràdio Klara i obriren la seua pròpia ràdio, Ràdio Llibertaria. Prestaren molta atenció a l’ecologia i també va haver-hi espais específics com "Aires Verdes", conduït per Mamen Giménez Morte (València, 1963) i Rafa Muñoz i Bastit (València, 1962).

En mes de maig de 1983 s’ajuntaren representants de 22 ràdios alternatives de tot l’estat en la Sisena Trobada de Ràdios Lliures, en eixe moment a tot l’estat hi havia al voltant de 50 emissores lliures. En aquesta reunió marcaren diferències amb les ràdios pirates i redactaren el Manifest de Villaverde per a reivindicar el seu paper de veu independent i progressista, exigiren al PSOE que els donarà autorització administrativa per a poder emetre, sense èxit.

En 1986 aparegueren més veus radiofòniques a València, va eixir a les ones Ràdio Funny, entre molts altres gràcies a Paco Martín i Miguel Angel Lorenzo. 

Completaven el panorama hertzià alternatiu emissores com Ràdio Quinkalla, Ràdio Metropolitana, Ràdio Califat, Ràdio Cinc de Sueca, Ràdio Asterix, Ràdio Bakanal, Onda Acción, Ona Mel, Ona Critika, Radio-Actividad, Ràdio Spektra o Ràdio Revolta a Torrent.

A Castelló estigué emetent Ràdio Manná, mentre a Alacant ho feren Ràdio Lliure, Ràdio Proletària, Ràdio Mistelera (101.4) a la Marina Alta, Ràdio Mutant (99.9 FM) i Ràdio Aktiva, que va ser un dels projectes que més continuïtat ha tingut, continuen en l'aire des d’Alcoi (107.6 FM) i a la Vall d’Albaida (98.2 FM).

Fanzine de Ràdio Libertaria, Arxiu RMiB

Amb el PSOE en el poder, desgastat per l’engany del referèndum de l’OTAN i molt preocupat per esmolar totes les veus a la seua esquerra, en desembre de 1987 aprovaren la Llei d’Ordenació de les Telecomunicacions (LOT). Amb l'excusa de posar ordre en l'espectre radiofònic legislaren en contra de les ràdios lliures, impossibilitant la seua continuïtat. Establiren greus sancions per a reprimir l’ocupació de l’espectre sense concessió administrativa. Per eixample la utilització d’equips sense homologar significava multes d’entre 50.000 i 10.000.000 de pessetes.

El govern del PSOE aconseguí el seu objectiu, la desaparició de bona part de les ràdios lliures, a la volta que eliminaven competència a les emissores comercials, que molt agraïdes sols donaren veu a la socialdemocràcia com a única alternativa progressista. La resta de l'espectre ideològic de l'esquerra quedà muda. Per a compensar obriren la porta legal a les emissions de les ràdios municipals.

Davant del bloqueig legal Ràdio Klara que estava molt arrelada a l’àrea metropolitana optà per presentar-se al concurs de freqüències del 12 de març de 1989. Al costat de ràdio Feralicoma de Chichón, foren les úniques ràdios lliures que obtingueren una concessió d’espectre.

Al final dels anys noranta tornaren a florir les ràdios lliures amb l'arribada al poder d'una dreta interessada a llevar protagonisme al PSOE, que preferí mirar cap a un altre lloc. Aparegué Ràdio Malva (105,0 FM) en 1999, al barri de la Malvarrosa de València i continuen en les ones emetent des de l'Ateneu Llibertari del Cabanyal.

Arxiu RMiB

Els darrers anys s'ha modificat el sistema d'emissió, ara es fa per internet, generalment utilitzant software lliure basat en GNU/Linux, tant per a la transmissió per internet com per a l'edició dels programes. Això torna a obrir espai per a la comunicació alternativa i ecològica, perquè no cal cap autorització.

En 2010 es va fer la Primera Trobada de Ràdios Lliures i Comunitàries del País Valencià, al Centre Social La Mistelera, a la Xara. A més dels organitzadors Ràdio Mistelera, hi assistiren Artegalia Ràdio d'Alacant, Ràdio Aktiva d'Alcoi, a més de Ràdio Malva i Ràdio Klara. Totes juntes acordaren la formació de la Xarxa de Ràdios i Mitjans Lliures del País Valencià.

 

FONTS:

PÉREZ, E. (2021) “¡Queremos las ondas! Una breve historia del movimiento de radios libres en España, de la Transición a los primeros gobiernos socialistes”. Historia Actual Online, 54 (1). 2021: 131-142. ISSN: 1696-2060

BARRACHINA, S. “Ràdios Lliures (Xarxa de Ràdios i Mitjans Lliures del País Valencià”. Diccionari Audiovisual Valencià.

http://diccionarioaudiovisualvalenciano.com/wp-content/uploads/2018/07/radios-lliures-.pdf

DURÀ, S. (2012) “Radio Klara, libre y libertaria”. Punto G Editorial.

https://i0.wp.com/radioaktivat.org/wp-content/uploads/2014/12/xarxa.jpg

BEAUMONT, J. (1983). “Las radios libres emitirán a pesar de los avisos de cierre”. El País. Madrid. 22/5/1983.

https://elpais.com/diario/1983/05/22/radiotv/422402401_850215.html

Arxiu, RMiB