Les ràdios lliures són emissores
radiofòniques independents, creades per col·lectius alternatius per a donar a
conéixer les seues idees, sovint prou diferents de la cultura oficial. Es creen
per la iniciativa de grups alternatius o associacions sense ànim de lucre i,
generalment, s’organitzen de forma horitzontal, sovint de forma assembleària, no cerquen beneficis econòmics.
Cal no confondre les ràdios lliures
amb les ràdios pirates, aquestes
segones són emissores comercials que busquen un benefici econòmic tot i que no
volen complir amb els tràmits administratius per a obtenir una llicència, com
la resta d'emissores comercials.
Les primeres ràdios lliures encetaren emissions a França i Itàlia, als anys
setanta del segle XX, en principi s’autoanomenaren ràdios comunals.
La primera emissora alegal començà a difondre en 1976, va ser La
voz del Pobre a Madrid, però
fou una proposta d’un moviment cristià alternatiu. La primera ràdio
lliure desvinculada dels estaments de poder de l'estat va ser Ràdio Maduixa de Granollers, encetà emissions
l'any 1977. Bona part de les primeres emissores lliures germinaren d’arrels llibertàries,
seguiren l’eixample de la Radio Libertaire de París.
A València aprofitant la
tradició històrica de la CNT, un
grup de joves formaren en 1979 l'Associació
Cultural Centre d'Estudis i Comunicació Alternativa (CECA). Feren un primer
intent teòric de llançar Ràdio Galena,
però mai aconseguiren els mitjos necessaris per a eixir a les ones.
A Barcelona eixe mateix 1979 es
van organitzar les primeres Jornades
Estatals de Ràdios Lliures i començaren les emissions d’Ona Lliure i de la Campana al barri de Gràcia.
En 1980 es multiplicaren les ràdios
lliures, prengueren el relleu comunicatiu alternatiu i contracultural a revistes
o fanzins, molt més utilitzades als anys setanta. Els col·lectius alternatius
eixiren a les ones utilitzant equips casolans d'FM d'entre 100.000 i 200.000
pessetes. Generalment estaven construïts pels mateixos membres dels grups i
emetien amb una potència curta d'entre 10 i 20 watts. Eixos equips no tenien
massa potència, per tant no arribaven molt lluny, només cobrien alguns barris o
viles mitjanes.
La primera ràdio lliure en emetre al País Valencià va ser Ràdio Klara (104.5), encetà les emissions el 26 de març de 1982. Els
primers dos anys van radiar des de dotze llocs diferents per la necessitat
d’amagar-se de les forces de seguretat. Tot i les precaucions que prengueren els
van confiscar un equip, a més els precintaren i tancaren l'emissora tres vegades, una
mentre governava l'UCD i dos mentre
ho feia el PSOE.
Entre els socis fundadors podem ressaltar a Manolo Gallego, Aniceto Arias, Sergi Durà i Salvador Montesinos. En un principi estigueren
a la seu de la CNT, al carrer General
San Martín de València, però per
diferències amb els dirigents del sindicat històric, hagueren d'anar-se'n.
Entre una gran varietat de programes, l'ecologia sempre ha estat present en
les seues emissions, alguns dels espais específics dedicats a l’ecologia foren "Noticiario Ecologista" o "La Puerta Verde".
La segona emissora lliure en emetre a València fou Ràdio Puça que
estigué en l’entorn de la Casa Verda.
Va obrir encara més la finestra informativa a l’ecologia, amb una visió més propera al valencianisme. Entre altres
activistes membres de Puça es pot
destacar a Mavi Dolç i Gastaldo
(València, 1961-2009).
![]() |
Arxiu RMiB |
En 1983 aparegueren Ràdio Torta
i Radio Juventud. La CNT s’adonà de l’errada d’expulsar a Ràdio Klara i obriren la seua pròpia ràdio,
Ràdio Llibertaria. Prestaren molta
atenció a l’ecologia i també va
haver-hi espais específics com "Aires
Verdes", conduït per Mamen
Giménez Morte (València, 1963) i
Rafa Muñoz i Bastit (València, 1962).
En mes de maig de 1983 s’ajuntaren representants de 22 ràdios alternatives
de tot l’estat en la Sisena Trobada de Ràdios
Lliures, en eixe moment a tot l’estat hi havia al voltant de 50 emissores lliures.
En aquesta reunió marcaren diferències amb les ràdios pirates i redactaren el Manifest
de Villaverde per a reivindicar el seu paper de veu independent i progressista,
exigiren al PSOE que els donarà autorització administrativa per a poder emetre, sense èxit.
En 1986 aparegueren més veus radiofòniques a València, va eixir a les ones Ràdio Funny, entre molts altres gràcies a Paco Martín i Miguel Angel Lorenzo.
Completaven el panorama hertzià alternatiu emissores com Ràdio Quinkalla, Ràdio Metropolitana, Ràdio Califat, Ràdio Cinc de Sueca, Ràdio Asterix, Ràdio Bakanal, Onda Acción, Ona Mel, Ona Critika, Radio-Actividad, Ràdio Spektra o Ràdio Revolta a Torrent.
A Castelló estigué emetent Ràdio Manná, mentre a Alacant ho feren Ràdio Lliure, Ràdio Proletària, Ràdio Mistelera (101.4) a la Marina Alta, Ràdio Mutant (99.9 FM) i Ràdio Aktiva, que va ser un dels projectes que més continuïtat
ha tingut, continuen en l'aire des d’Alcoi (107.6 FM) i a la Vall d’Albaida (98.2 FM).
![]() |
Fanzine de Ràdio Libertaria, Arxiu RMiB |
Amb el PSOE en el poder,
desgastat per l’engany del referèndum de
l’OTAN i molt preocupat per esmolar totes les veus a la seua esquerra, en desembre
de 1987 aprovaren la Llei d’Ordenació de
les Telecomunicacions (LOT). Amb l'excusa de posar ordre en l'espectre
radiofònic legislaren en contra de les ràdios
lliures, impossibilitant la seua continuïtat. Establiren greus sancions per
a reprimir l’ocupació de l’espectre sense concessió administrativa. Per eixample
la utilització d’equips sense homologar significava multes d’entre 50.000 i
10.000.000 de pessetes.
El govern del PSOE aconseguí el seu objectiu, la desaparició de bona part de les ràdios lliures, a la volta que eliminaven competència a les emissores comercials, que molt agraïdes sols donaren veu a la socialdemocràcia com a única alternativa progressista. La resta de l'espectre ideològic de l'esquerra quedà muda. Per a compensar obriren la porta legal a les emissions de les ràdios municipals.
Davant del bloqueig legal Ràdio
Klara que estava molt arrelada a l’àrea
metropolitana optà per presentar-se al concurs de freqüències del 12 de
març de 1989. Al costat de ràdio Feralicoma
de Chichón, foren les úniques ràdios lliures que obtingueren una
concessió d’espectre.
Al final dels anys noranta tornaren a florir les ràdios lliures amb
l'arribada al poder d'una dreta interessada a llevar protagonisme al PSOE, que preferí mirar cap a un altre
lloc. Aparegué Ràdio Malva (105,0 FM)
en 1999, al barri de la Malvarrosa
de València i continuen en les ones
emetent des de l'Ateneu Llibertari del
Cabanyal.
![]() |
Arxiu RMiB |
Els darrers anys s'ha modificat el sistema d'emissió, ara es fa per
internet, generalment utilitzant software
lliure basat en GNU/Linux, tant
per a la transmissió per internet com per a l'edició dels programes. Això torna
a obrir espai per a la comunicació alternativa i ecològica, perquè no cal cap
autorització.
En 2010 es va fer la Primera Trobada
de Ràdios Lliures i Comunitàries del País Valencià, al Centre Social La Mistelera, a la
Xara. A més dels organitzadors Ràdio
Mistelera, hi assistiren Artegalia
Ràdio d'Alacant, Ràdio Aktiva d'Alcoi, a més de Ràdio
Malva i Ràdio Klara. Totes
juntes acordaren la formació de la Xarxa
de Ràdios i Mitjans Lliures del País
Valencià.
FONTS:
PÉREZ, E. (2021) “¡Queremos las ondas! Una breve historia del movimiento de
radios libres en España, de la Transición a los primeros gobiernos
socialistes”. Historia Actual Online, 54 (1). 2021: 131-142. ISSN: 1696-2060
BARRACHINA, S. “Ràdios Lliures (Xarxa de Ràdios i Mitjans Lliures del País
Valencià”. Diccionari Audiovisual Valencià.
http://diccionarioaudiovisualvalenciano.com/wp-content/uploads/2018/07/radios-lliures-.pdf
DURÀ, S. (2012) “Radio Klara, libre y libertaria”. Punto G Editorial.
https://i0.wp.com/radioaktivat.org/wp-content/uploads/2014/12/xarxa.jpg
BEAUMONT, J. (1983). “Las radios
libres emitirán a pesar de los avisos de cierre”. El País. Madrid. 22/5/1983.
https://elpais.com/diario/1983/05/22/radiotv/422402401_850215.html
![]() |
Arxiu, RMiB |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada