Salvem el Cabanyal

El Cabanyal, Canyamelar i Cap de França és un barri de València des de 1987, està situat al nord del port, davant el front litoral. Abans fou Poble Nou de la Mar, un municipi independent on els pescadors construïren els seus habitatges propers a les muralles de Vilanova del Grau. Les alineacions de les barraques paral·leles al mar, foren l’origen de la peculiar trama urbana del barri.

El Cabanyal

Any 1978

La Direcció General de Patrimoni Artístic, Arxius i Museus del Ministeri de Cultura va incoar un expedient per a incloure els poblats marítims com a part del Conjunt Historicoartístic de la ciutat de València. El Cabanyal tenia una singularitat urbanística, estava format per una majoria de cases d’una planta baixa i un primer pis que sovint tenien un corralet al darrere. Eren habitatges amb façanes multicolors, moltes d’elles enrajolades o amb taulells ceràmics policromats.

Cabanyal, Arxiu RMiB

Any 1988

El Pla General d'Ordenació Urbana de València va declarar tot el barri com a Conjunt Històric Protegit, basat en la Llei de Patrimoni Històric de 1985. Arribaren fins a elaborar un catàleg de protecció que incloïa 773 edificis.

El Cabanyal, 1900

Any 1993

En 1993, mitjançant el Decret 57/1993 de 3 de maig, la Generalitat va qualificar al barri com a Bé d’Interès Cultural (BIC). En concret la zona compresa entre el carrer Escalante i Doctor Lluch, això implicava que calia conservar i restaurar eixe tros del barri, però mai transformar-lo. La justificació per a la seua declaració fou que el barri mantenia una peculiar trama en forma de reticle, derivada de les alineacions de les antigues barraques i que bona part dels habitatges tenien una arquitectura popular d’arrels eclecticistes.

Projecte de prolongació avinguda Blasco Ibáñez

Any 1998

24 de juliol, el ple del consistori encapçalat per Rita Barberà Nolla (València, 1948-2016), aprovà el projecte d’allargassar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar, tallant el centre històric del barri del Cabanyal-Canyamelar. Per a justificar-lo gastaren l’excusa de l’envellida dita que assegurava que València vivia d’esquena al mar. Mitjançant un Pla Especial de Protecció i Reforma Interior (PEPRI) del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França.

Simulació arribada al mar de B. Ibáñez

En realitat pretenien escometre una altra malifeta urbanística de proporcions gegantines. Pensaven obrir una franja de 48 metres d’amplària per a donar continuïtat a l’avinguda, per aconseguir-ho necessitaven enderrocar 1.651 habitatges de 450 immobles diferents, expulsant del barri a 1.951 veïns. Tota aquesta devastació d’un vell barri humil, més paregut a un poblet de cases baixes, anaven a substituir-lo per la continuació de Blasco Ibáñez, envoltat de gratacels de luxe per estar prop de la mar. Urbanisme va preveure que el cost del pla seria de 26.740 milions de pessetes que implicaven un gran negoci immobiliari, a canvi d’expulsar de les seues cases a quatre vells i pobrets que amb quatre xavos es conformarien. Començà doncs un capítol més l’eterna confrontació entre la conservació del patrimoni o el “desenvolupament especulatiu” d’una ciutat.

Només conéixer els plans de l’Ajuntament de València amb majoria del Partit Popular, el 23 d’abril es va crear altra plataforma ciutadana Salvem el Cabanyal, en una assemblea a l’Ateneu Marítim. En principi es reunien en l'Associació de Veïns i Veïnes del Cabanyal-Canyamelar i sempre tingueren en el cap el precedent de “Salvem el Botànic”. El primer que va fer Salvem fou convocar assemblees tots els dimecres per a organitzar-se. En la primera assemblea general hi participaren dues-centes persones, entre ells hi assistiren els arquitectes que havien redactat el projecte, Vicente Corell Farinós i Joaquín Monfort Salvador, a més del regidor d’urbanisme Miguel Domínguez i José Vicente Boira, intentaren convéncer als veïns de les bondats de la reorganització urbanística.

Cabanyal Portes Obertes

Una de les iniciatives que més ajudà a popularitzar les reivindicacions del Salvem fou l’organització de setze edicions del festival d’art Cabanyal Portes Obertes, la primera de les quals es va fer aquest mateix any.

Any 1999

Salvem organitzà manifestacions de protesta per a cridar l’atenció de la ciutadania, el 5 de març, en feren una al centre de la ciutat en la qual participaren més de 6.000 ciutadans. A eixa mobilització li seguiren unes altres el 17 i el 24 de setembre al seu barri. D’altra banda, van presentar 110.318 al·legacions al Pla.

Les autoritats locals contraatacaren, per aturar a Salvem van intentar crear un enfrontament entre veïns que provocà una ruptura d’un barri que tradicionalment s’havia mantingut cohesionat. En un principi hi hagué enfrontaments dialèctics amb l’Associació de Veïns així com un intent d’acarar-los amb les confraries de la Setmana Santa Marinera, una festa tradicional molt arrelada al barri.

El consistori treballava venent el PEPRI als mitjans de comunicació com una gran oportunitat d'augmentar el valor dels habitatges del barri que no estaven afectats per l’escomesa de l’avinguda de Blasco Ibáñez. Asseguraven que el Pla era l’únic remei per aturar la degradació que patia el barri, tot i que en bona part l’havia provocat la manca d’inversió municipal. Comptaren amb la inestimable col·laboració de la directora general de Patrimoni de la Generalitat, Carmen Pérez, que arribà a declarar que el que es perseguia amb el Pla era recuperar una zona que s’havia degradat per les actuacions lesives que significaren la construcció d'edificis sense criteri, mentre qualificava el pla com un gran atractiu!

Any 2000

El 25 de març, Paco López, Andrés Vaquero i Tino Villora començaren una vaga de fam que mantingueren vint-i-cinc dies, fins al 15 d’abril. En tot moment tingueren suport d’un campament que complementà les reivindicacions amb sorolloses perolades pel centre de València. Quan algun periodista els preguntava es lamentaven que mentre durà la vaga de fam ningú de l’Ajuntament es va dignar baixar per a raonar en ells, mentre denunciaven que el consistori no havia contestat cap de les 110.000 al·legacions que presentaren al PEPRI. El mes d’abril l’ajuntament funcionava com una piconadora, donà llum verda al pla de prolongació de Blasco Ibáñez. Llavors els veïns foren conscients de la impossibilitat d’arribar a cap acord amb el consistori. Eixe any Salvem ampliaren el suport que rebien amb la participació de destacats ecologistes com foren Josep Vicent Marques, tot i que encara estava convalescent, o José Luis Sampedro.

Any 2001

El 2001 continuaren les mobilitzacions exigint quelcom tan bàsic com era l’accés a la documentació del projecte. Aconseguiren que els convocarà el regidor d’urbanisme a una reunió en la qual l’únic que obtingueren fou la justificació del projecte per decisions polítiques i com a tals no calia explicar-les més. L’únic camí que els quedava era la via judicial, llavors presentaren un contenciós administratiu al Tribunal Superior de Justícia demanant l’anul·lació del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior (PEPRI) del Cabanyal.

Conselleria de Cultura tenia molts dubtes sobre la legalitat d’enderrocar un barri considerat BIC, però Rita tenia molt pes al Partit Popular i obligà la subsecretària de Cultura de la Generalitat, Ascensión Figueres Górriz (Nules, 1962) a donar llum verda a la prolongació de Blasco Ibáñez. La mateixa síndica de greuges en funcions, Emilia Caballero Álvarez (Alacant, 1942), demanà a Conselleria que revisarà el seu suport al pla perquè el considerava il·legal, llavors el PP respongué intentant que la destituïren, finalment sols aconseguiren reprovar-la, tot i que l’any següent anomenaren a Bernardo del Rosal Blasco (Valladolid, 1956).

Cabanyal, Arxiu RMiB

L’Alcaldia enceta una fosca campanya per a degradar el barri i així convéncer als veïns reticents perquè marxaren. Es va disparar la venda de drogues, aparegueren ocupes sospitosos que es quedaren amb els habitatges buits, el consistori assignà algunes llars a gent sense cap recurs i la policia municipal desaparegué del barri. Es pretenia expulsar als veïns i enganyar-los amb el caramel enverinat d’unes indemnitzacions, teòricament molt magres. Aquesta era una tècnica que ja havien provat els populars amb molt èxit quan expulsaren als llauradors de les alqueries del Pouet en 1997, per a fer Nou Campanar. Allí aparegué sobtadament l’hipermercat de la droga de les Canyes que durà fins que acabaren d’expropiar totes les propietats, llavors, en no res aparegué la policia i expulsa tots els toxicòmans de la zona que mai més tornaren.

Collage RMiB

Any 2002

En 2002 el Tribunal Superior de Justícia va suspendre cautelarment els enderrocaments dins de la zona BIC, tot i que sols era un 2,2% del total del sòl involucrat en el projecte. Rita Barberà contestà que continuaria amb el pla fins on la deixaren, mentre bloquejà qualsevol llicència de rehabilitació dins de la zona BIC, per afavorir la seua degradació. Mentrestant van recórrer contra la decisió judicial i acceleraren els enderrocaments, van ser els anys coneguts com la Batalla del Cabanyal.

Any 2003

El mateix president Francisco Camps Ortiz (València, 1962) i el conseller de Cultura Esteban González Pons (València, 1964) anunciaren canvis en la llei de Patrimoni per a permetre intervencions urbanístiques en zones BIC, desbloquejant els entrebancs judicials. Per a guanyar-se el suport del PSPV els oferiren anul·lar l’enderrocament de la “restauració” del teatre romà de Sagunt.

Any 2004

Enmig de l’eufòria de l’Ajuntament i la Generalitat anunciaren que havien aconseguit ser nomenades seu de la Copa Amèrica de 2007 i ho aprofitaren per a ampliar el port. Mentre Salvem denunciava als pocs que volien sentir-los que patien un augment exponencial de la guerra bruta per a impulsar la degradació del barri. Molts carrers estaven salpicats de solars, que havien sigut cases expropiades que ràpidament enderrocaven i es convertien femers plens de brutícia. Els venedors de droga havien pres el control de molts carrers que s’omplien amb la seua clientela zombi. Els veïns sospitaven que s’arribaren a subvencionar okupes professionals que tenien com a única tasca degradar encara més la vida diària al barri.

L’única notícia positiva és que el Tribunal Suprem va instar la paralització dels enderrocaments de la zona BIC. Tot i que no va durar molt, el mes de setembre de 2004 es va filtrar a la premsa la sentència del Tribunal Superior de Justícia valencià que donava la raó a Rita Barberà, declarant el PEPRI com ajustat a dret, deixant-la mans lliures per partir en dos el Cabanyal. La Generalitat no trigà res a reformar en la Llei de Patrimoni Cultural per a desactivar la declaració de Zona BIC. A Salvem sols els quedava el recurs al Tribunal al Suprem, tot mentre tornaven els enderrocaments exprés.

Any 2005

Com l’Ajuntament estava massa endeutat necessità involucrar a la Generalitat i a les Caixes d’Estalvis per a obtenir liquidesa per a continuar expropiant. No li costà molt trobar aliats com fou l’empresa Aigües de València es va oferir, a canvi d’entrar al negoci immobiliari que es preveia. Però es trobaren amb un greu problema, donat que el que tenien pressupostat per a pagar les expropiacions era amb preus de 1998, però en eixe moment havien pujat un 290%. Evidentment, necessitaven molt més capital per a poder continuar amb la compra i enderrocament d’habitatges.

Eren temps d’eufòria econòmica i tots estaven convençuts que el creixement i l’especulació no pararia mai, els grans empresaris s’oferiren a pagar l’accés nord al port! El mes de maig enderrocaren el primer dels habitatges que abans estaven protegits per la declaració BIC. A finals de mes, membres de Salvem ocuparen un altre dels immobles del carrer Escalante que anaven a enderrocar perquè van aconseguir que jutge ordenarà la paralització cautelar dels enderrocaments. AUMSA, l’empresa encarregada del desenvolupament del pla i l’ajuntament denunciaren als ocupes i a Salvem. Just en eixe moment el Suprem acceptà a tràmit el recurs contra l’ampliació de Blasco Ibáñez i l’ajuntament continuà amb els colps baixos, comprà el baix on tenia la seu Salvem i els va desnonar, llavors hagueren de tornar a reunir-se als bars.

Any 2006

Aquest exercici els tribunals tornaren a dictar ordres cautelars que prohibien els enderrocaments en les zones BIC. Al nord del barri van obrir l’avinguda dels Tarongers fins a Eugenia Vinyes i Isabel de Villena. Els populars sense mostrar vergonya modificaren les normes de repartiment de litigis al Tribunal Superior de Justícia Valencià per a poder enviar els recursos contra els enderrocaments a jutges afins. Eixa tècnica aviat els donà resultat, el TSJV anul·là la paralització d’enderrocaments en la zona no BIC. Salvem va contraatacar denunciant el PEPRI als tribunals europeus, que no dubtaren a admetre la denúncia, les espases seguien en alt!

Any 2007

Gener començà amb un augment exponencial de la degradació del barri, mentre l’Ajuntament desnonava okupes dels de veritat que organitzaven activitats al barri i enderrocà les cases. Mentre els veïns asseguraven que s’estava afavorint i no es feia res contra l’ocupació d’altres habitatges amb famílies d’origen romanes. Afirmaven que Serveis Socials de l’Ajuntament autoritzava l’ocupació de plantes baixes on no hi havia aigua ni llum a famílies d’immigrants amb molts xiquets. Mentre Salvem començà campanyes de neteja dels solars que estaven plens de runes dels habitatges demolits.

Any 2008

El 13 de març el Tribunal Suprem va resoldre el recurs contra l'ampliació de l’Avinguda Blasco Ibáñez i autoritzà l'enderrocament de més de 1.600 habitatges i aviat es van reprendre les expropiacions i els esfondraments. Sols quedava viu el litigi obert per Salvem als tribunals europeus, els veïns centraren els seus esforços a combatre les expropiacions amb preus de misèria. El colp del consistori no trigà a respondre, el mes d’abril toxicòmans i traficants ocuparen algunes cases del barri i les calaren foc, només acabar els bombers entrà l’empresa Cabanyal 2000 per a ensorrar-les definitivament.

No li durà molt l’alegria a Rita, el mateix Tribunal Suprem va remetre al Ministeri de Cultura una denúncia per espoli del Cabanyal perquè informarà. A més, com tot el que puja, baixa, el que havia de passar va ocórrer, esclatà la crisi immobiliària i això provocà que els onze socis privats abandonaren AUMSA i Cabanyal 2010, eren les empreses encarregades de desenvolupar el PEPRI. Això significà un forat de nou milions d’euros per al deute del consistori, i conseqüentment ajornà les expropiacions i les posteriors demolicions.

Any 2009

El Consell va regalar 160 milions d’euros a l’Ajuntament per a pagar més expropiacions, amb els quals reprengueren les expropiacions en la zona BIC. Llavors entrà en acció el govern de l’estat, que en eixe moment era dirigit per José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 1960) del PSOE. El Ministeri de Cultura hagué d’informar el Tribunal Suprem si hi havia o no espoli de béns culturals al Cabanyal. La vicepresidenta del govern Maria Teresa González de la Vega (València 1949) es va comprometre amb Salvem en alleugerar els tràmits de l’informe sobre l’espoli. Els veïns recuperaren l’alé i tornaren a barallar-se per a evitar nous ensorraments. El 29 de desembre, el Ministeri de Cultura, presidit per Ángeles González Sinde (Madrid, 1965) va resoldre la consulta dels tribunals declarant que el PEPRI del Cabanyal era un espoli, llavors les demolicions i expropiacions quedaren suspeses.

Any 2010

Davant el nou gir del guió, Rita Barbera es negà a reconéixer l’entrebanc i continua abatint immobles, això provocà la intervenció del delegat del govern exigint la paralització de més destrucció al barri. Eixe moment, sospitosament va coincidir amb la tornada dels grupuscles d’ultradreta que intentaren manipular l’opinió pública. Convocaren manifestacions sota el lema:

“Especuladores no prolonguéis la agonía de nuestro barrio. No a la droga. No a la delincuencia. No a los okupas. Manifiéstate por un barrio seguro y sin degradación”.

En declaracions als mitjans de comunicació afins asseguraven que bona part dels veïns estaven a favor la prolongació cap al mar, perquè enderrocarien els habitatges ocupats i els dels traficants de drogues. Finalitzaven amb aquesta crida:

¡Salvem el Cabañal! ¡Sí!... pero de las drogas, la delincuencia y los okupas”.

Salvem el Cabanyal demostrà la seua força responent amb una mobilització que va omplir els carrers del barri amb 30.000 ciutadans que demanaven la paralització de la prolongació de Blasco Ibáñez.

El 6 d’abril, l’Ajuntament envià les excavadores escoltades pels antiavalots, que carregaren amb contundència contra els veïns i aconseguiren enfonsar alguns habitatges. Entre els ciutadans que intentaren evitar-ho estaven Mónica Oltra Jarque (Neuss, 1969) i el portaveu de Salvem, Faustino Villora, foren denunciats per desobediència, resistència i lesions a la policia i en 2012 foren absolts pels tribunals. Eixe mateix mes d’abril el Tribunal Constitucional paralitzà tots els enderrocaments al barri i Rita anuncià que preferia perdre diners abans que invertir-los en la regeneració del Cabanyal. Es llançà una campanya de desinformació, acusaren el PSOE de subvencionar a Salvem, es publicaren articles desprestigiant durament amb acusacions falses a Faustino Villora i la seua família. Però el Diari Oficial de la Generalitat no pogué ajornar més el reconeixement de la derrota i publicà l’acord del Tribunal Constitucional que declarava inconstitucional el PEPRI del Cabanyal.

Rita no es va donar per assabentada i contraatacà concedint 18 llicències més d’enrunament, tot i que el mes següent no tingué més remei que reconéixer la seua derrota. Llavors envià cartes anunciant la paralització de totes les actuacions al Cabanyal. Tot seguit llevà tots els diners que tenia pressupostats per a rehabilitar el Cabanyal i se’ls gastà en altres llocs de la ciutat, a l’hora que ordenava la denegació de qualsevol llicència d’obres en el barri. El mes de juliol Salvem denuncià que havien tornat amb força la droga i la delinqüència.

Any 2011

Rita Barberà torna a guanyar les eleccions municipals amb majoria absoluta, també ho va fer en els col·legis electorals del Cabanyal i això li donà forces per a continuar amb el PEPRI, però el mes de juliol el Tribunal Suprem ratificava la seua suspensió. La degradació accelerada del barri continuava, llavors hi havia 250 habitatges tapiats per a evitar ocupacions, els carrers i solars tenien tanta brutícia que les rates campaven per tot arreu, a les nits no es podia dormir pel soroll dels incívics. El consistori accelerà les compres d’immobles per a enderrocar perquè el PP de València confiava que la victòria de Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel·la, 1955) en les eleccions generals aconseguiria desbloquejar la prolongació de Blasco Ibáñez.

Any 2012

Aquest fou un exercici d’impàs, els solars i els immobles propietat de l’ajuntament continuaven sent un femer o estaven ocupats, el Cabanyal continuava degradant-se dia a dia i ningú feia res per a evitar-ho. La situació era tan greu que “Salvem” contraris al PEPRI i el grup “Si Volem” partidaris de la prolongació acordaren ajuntar-se per a demanar a Rita que desbloquejarà la paralització dels permisos d’obres i invertirà en la rehabilitació del barri. El sorprenent és que el govern de Mariano Rajoy una volta guanyà les eleccions, no menejà un sols dit per a donar suport a Rita Barberà.

Any 2013

El mes d'octubre, finalment, el govern de l'estat va retirar el recurs d'inconstitucionalitat que paralitzava el PEPRI del Cabanyal, però en paral·lel ratificava la paralització dels enrunaments, perquè no s'havia modificat la consideració d'espoli. Mentrestant, recomanava consensuar un nou pla entre tots els afectats, però Rita no ho podia acceptar i continuà defensant l'arribada de Blasco Ibáñez al mar. Per a forçar-la a reconéixer la derrota, les Corts Valencianes controlades per la majoria del PP anunciaren el mes de novembre que derogarien la llei autonòmica que donava suport al PEPRI. A final d'eixe any hi havia 120 habitatges ocupats, setanta dels quals eren propietat de l'ajuntament. La policia va desnonar als ocupes i després tapià 16 cases, es van fer 56 confiscacions de drogues i 13 d'armes prohibides (20minutos, 5/12/2013).

Any 2014

La Generalitat i el Govern tornaren a exigir Barberà perquè rehabilitarà el Cabanyal-Canyamelar sense enrunar més habitatges i oblidant-se d’acostar l’avinguda de Blasco Ibáñez al mar. Però la supèrbia de Rita li feien assegurar que el PEPRI continuava igual de vigent perquè havia obtingut la majoria absoluta en les eleccions municipals, i perquè estava convençuda que tornaria a guanyar les pròximes municipals de 2015.

El mes de juny es va anunciar un acord entre l’Ajuntament i el Govern per a modificar el PEPRI, proposaren reduir un 35% els enrunaments, tot i que mantenint l’allargament de Blasco Ibáñez. No calgué esperar molt per a conéixer que eixe presumpte acord només era un esbós d’un nou pla. En fer-se publiques els dubtes del govern sobre el Pla, Barberà amenaçà: “o prolongació o dimissió”. Per si no tenia prou problemes, el Tribunal Suprem va sentenciar que "els casos d'espoliació del patrimoni cultural eren competència de l'Estat", acceptant així l'ordre del Ministeri de Cultura que paralitzava el PEPRI, perquè considerava que existia eixe espoli al Cabanyal.

Any 2015

En acostar-se els comicis municipals del 25 de maig, l’Ajuntament desbloquejà la concessió de llicències d’obres rehabilitació d’habitatges, que estaven paralitzades des de 2010. Llavors començà l’acte final, l’esquerra encapçalada per Compromís va guanyar les eleccions, Joan Ribó i Canut (Manresa, 1947) fou el nou batle. La resistència numantina dels veïns liderats per Salvem el Cabanyal triomfà!

La mateixa nit de l’escrutini una càmera gravà a Rita quan va assabentar-se que havia perdut l’alcaldia, mentre mig plorava i marmolava: “Qué hostia... qué hostia!”. Llavors començà la seua vertiginosa baixada als inferns, que finalitzà amb la seua mort l’any següent.

Només entrar el govern municipal d’esquerres presentaren un pla de rehabilitació integral del barri que anomenaren “Va Cabanyal” que va dirigir l’arquitecte Carmel Gradolí Martínez (Valencia, 1961). Llavors es va produir un cisma entre els veïns, d’una part Salvem el Cabanyal es va mostrar partidari d’aquesta rehabilitació, però, d’altra banda, es va formar una organització anomenada “Espai Veïnal Cabanyal” que es mostrà crítica amb eixa rehabilitació, perquè estaven convençuts que acceleraria la gentrificació del barri.

La defensa del barri del Cabanyal significà un dels pocs fets encoratjadors per a la ciutadania des de la mort del dictador, perquè va permetre confiar en el sistema democràtic, per una volta els humils guanyaren als poderosos. També demostrà el tarannà autoritari i cabut de l’alcaldessa de València que no dubtà a destrossar tot un barri i la vida de molts veïns par a intentar eixir-se amb la seua i aconseguir omplir les butxaques de molts amics. Sens dubte, la seua intransigència fou una de les principals causes que fartà la ciutadania i provocà la pèrdua de l’alcaldia.

Any 2016

Amb el canvi de color de l’Ajuntament, el mes de juliol s’aturà definitivament el PEPRI, aquesta va ser la primera gran decisió del nou equip de govern encapçalat per Compromís. Emperò els problemes no s’acabaren amb l’anul·lació del Pla. La façana marítima es va posar de moda, es va fer tan famosa que guardonaren al Cabanyal amb el premi Europa Nostra, per la defensa del patrimoni cultural. S’enceta un procés de gentrificació, que consisteix en la transformació d’un barri humil que mitjançant la seua rehabilitació es converteix en un lloc desitjat per la classe mitjana-alta.

El Cabanyal aviat es va recuperar amb molta força i vitalitat, aparegueren pisos de lloguer per als turistes, pujaren els lloguers per als veïns, tot mentre augmentà l’especulació immobiliària. Apujaren tant els preus que sols els professionals de més alt nivell es podien permetre afrontar la compra i rehabilitació d’unes cases precioses, però massa envellides i amb seriosos problemes d’habitabilitat. Tot aquest fenomen accelerà l’expulsió progressiva dels residents originals i dels comerços locals que vivien d’ells, mentre els carrers s’ompliren de restaurants, bars i botigues modernes.

Any 2019

Una volta aconseguit aturar el projecte, Salvem el Cabanyal es va dissoldre aquest any. Entre molts altres membres de Salvem, destacaren: Andrés Vaquero, Antonio Simarro, Carlos Pérez, Emilio Martínez, Faustino Villora, Manuel Domingo, Maribel Doménech, Paco López, Raquel Andrés Durà, Santiago Polo, Tino Villora o Vicent Gallart.