El Cabanyal, Canyamelar i Cap de França és un barri de València des de 1987,
està situat al nord del port, davant el front litoral. Abans fou Poble Nou de
la Mar, un municipi independent on els pescadors construïren els seus
habitatges propers a les muralles de Vilanova del Grau. Les alineacions de les
barraques paral·leles al mar, foren l’origen de la peculiar trama urbana del
barri.
![]() |
El Cabanyal |
Any 1978
La Direcció General de Patrimoni Artístic, Arxius i Museus del Ministeri de
Cultura va incoar un expedient per a incloure els poblats marítims com a part
del Conjunt Historicoartístic de la ciutat de València. El Cabanyal tenia una singularitat
urbanística, estava format per una majoria de cases d’una planta baixa i un
primer pis que sovint tenien un corralet al darrere. Eren habitatges amb
façanes multicolors, moltes d’elles enrajolades o amb taulells ceràmics
policromats.
Cabanyal, Arxiu RMiB |
Any 1988
El Pla General d'Ordenació Urbana de València va declarar tot el barri com
a Conjunt Històric Protegit, basat en la Llei de Patrimoni Històric de 1985.
Arribaren fins a elaborar un catàleg de protecció que incloïa 773 edificis.
![]() |
El Cabanyal, 1900 |
Any 1993
En 1993, mitjançant el Decret 57/1993 de 3 de maig, la Generalitat va qualificar
al barri com a Bé d’Interès Cultural (BIC). En concret la zona compresa entre
el carrer Escalante i Doctor Lluch, això implicava que calia conservar i
restaurar eixe tros del barri, però mai transformar-lo. La justificació per a
la seua declaració fou que el barri mantenia una peculiar trama en forma de reticle,
derivada de les alineacions de les antigues barraques i que bona part dels
habitatges tenien una arquitectura popular d’arrels eclecticistes.
![]() |
Projecte de prolongació avinguda Blasco Ibáñez |
Any 1998
24 de juliol, el ple del consistori encapçalat per Rita Barberà Nolla
(València, 1948-2016), aprovà el projecte d’allargassar l’avinguda de Blasco
Ibáñez fins al mar, tallant el centre històric del barri del Cabanyal-Canyamelar.
Per a justificar-lo gastaren l’excusa de l’envellida dita que assegurava que València
vivia d’esquena al mar. Mitjançant un Pla Especial de Protecció i Reforma Interior
(PEPRI) del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França.
![]() |
Simulació arribada al mar de B. Ibáñez |
En realitat pretenien escometre una altra malifeta urbanística de
proporcions gegantines. Pensaven obrir una franja de 48 metres d’amplària per a
donar continuïtat a l’avinguda, per aconseguir-ho necessitaven enderrocar 1.651
habitatges de 450 immobles diferents, expulsant del barri a 1.951 veïns. Tota
aquesta devastació d’un vell barri humil, més paregut a un poblet de cases
baixes, anaven a substituir-lo per la continuació de Blasco Ibáñez, envoltat de
gratacels de luxe per estar prop de la mar. Urbanisme va preveure que el cost
del pla seria de 26.740 milions de pessetes que implicaven un gran negoci
immobiliari, a canvi d’expulsar de les seues cases a quatre vells i pobrets que
amb quatre xavos es conformarien. Començà doncs un capítol més l’eterna
confrontació entre la conservació del patrimoni o el “desenvolupament
especulatiu” d’una ciutat.
![]() |
Cabanyal Portes Obertes |
Una de les iniciatives que més ajudà a popularitzar les reivindicacions del Salvem fou l’organització de setze edicions del festival d’art Cabanyal Portes Obertes, la primera de les quals es va fer aquest mateix any.
Any 1999
Salvem organitzà manifestacions de protesta per a cridar l’atenció de la
ciutadania, el 5 de març, en feren una al centre de la ciutat en la qual participaren
més de 6.000 ciutadans. A eixa mobilització li seguiren unes altres el 17 i el
24 de setembre al seu barri. D’altra banda, van presentar 110.318 al·legacions al
Pla.
Les autoritats locals contraatacaren, per aturar a Salvem van intentar
crear un enfrontament entre veïns que provocà una ruptura d’un barri que
tradicionalment s’havia mantingut cohesionat. En un principi hi hagué enfrontaments
dialèctics amb l’Associació de Veïns així com un intent d’acarar-los amb les
confraries de la Setmana Santa Marinera, una festa tradicional molt arrelada al
barri.
El consistori treballava venent el PEPRI als mitjans de comunicació com una
gran oportunitat d'augmentar el valor dels habitatges del barri que no estaven
afectats per l’escomesa de l’avinguda de Blasco Ibáñez. Asseguraven que el Pla era
l’únic remei per aturar la degradació que patia el barri, tot i que en bona
part l’havia provocat la manca d’inversió municipal. Comptaren amb la inestimable
col·laboració de la directora general de Patrimoni de la Generalitat, Carmen
Pérez, que arribà a declarar que el que es perseguia amb el Pla era recuperar una
zona que s’havia degradat per les actuacions lesives que significaren la
construcció d'edificis sense criteri, mentre qualificava el pla com un gran atractiu!
Any 2000
El 25 de març, Paco López, Andrés Vaquero i Tino Villora començaren una
vaga de fam que mantingueren vint-i-cinc dies, fins al 15 d’abril. En tot
moment tingueren suport d’un campament que complementà les reivindicacions amb
sorolloses perolades pel centre de València. Quan algun periodista els
preguntava es lamentaven que mentre durà la vaga de fam ningú de l’Ajuntament
es va dignar baixar per a raonar en ells, mentre denunciaven que el consistori
no havia contestat cap de les 110.000 al·legacions que presentaren al PEPRI. El
mes d’abril l’ajuntament funcionava com una piconadora, donà llum verda al pla
de prolongació de Blasco Ibáñez. Llavors els veïns foren conscients de la
impossibilitat d’arribar a cap acord amb el consistori. Eixe any Salvem ampliaren
el suport que rebien amb la participació de destacats ecologistes com foren Josep
Vicent Marques, tot i que encara estava convalescent, o José Luis Sampedro.
Any 2001
El 2001 continuaren les mobilitzacions exigint quelcom tan bàsic com era
l’accés a la documentació del projecte. Aconseguiren que els convocarà el
regidor d’urbanisme a una reunió en la qual l’únic que obtingueren fou la
justificació del projecte per decisions polítiques i com a tals no calia
explicar-les més. L’únic camí que els quedava era la via judicial, llavors presentaren
un contenciós administratiu al Tribunal Superior de Justícia demanant
l’anul·lació del Pla Especial de Protecció i Reforma Interior (PEPRI) del
Cabanyal.
Conselleria de Cultura tenia molts dubtes sobre la legalitat d’enderrocar
un barri considerat BIC, però Rita tenia molt pes al Partit Popular i obligà la
subsecretària de Cultura de la Generalitat, Ascensión Figueres Górriz (Nules,
1962) a donar llum verda a la prolongació de Blasco Ibáñez. La mateixa síndica
de greuges en funcions, Emilia Caballero Álvarez (Alacant, 1942), demanà a
Conselleria que revisarà el seu suport al pla perquè el considerava il·legal,
llavors el PP respongué intentant que la destituïren, finalment sols
aconseguiren reprovar-la, tot i que l’any següent anomenaren a Bernardo del
Rosal Blasco (Valladolid, 1956).
Cabanyal, Arxiu RMiB |
L’Alcaldia enceta una fosca campanya per a degradar el barri i així convéncer
als veïns reticents perquè marxaren. Es va disparar la venda de drogues, aparegueren
ocupes sospitosos que es quedaren amb els habitatges buits, el consistori assignà
algunes llars a gent sense cap recurs i la policia municipal desaparegué del
barri. Es pretenia expulsar als veïns i enganyar-los amb el caramel enverinat
d’unes indemnitzacions, teòricament molt magres. Aquesta era una tècnica que ja
havien provat els populars amb molt èxit quan expulsaren als llauradors de les
alqueries del Pouet en 1997, per a fer Nou Campanar. Allí aparegué sobtadament
l’hipermercat de la droga de les Canyes que durà fins que acabaren d’expropiar
totes les propietats, llavors, en no res aparegué la policia i expulsa tots els
toxicòmans de la zona que mai més tornaren.
![]() |
Collage RMiB |
Any 2002
En 2002 el Tribunal Superior de Justícia va suspendre cautelarment els
enderrocaments dins de la zona BIC, tot i que sols era un 2,2% del total del
sòl involucrat en el projecte. Rita Barberà contestà que continuaria amb el pla
fins on la deixaren, mentre bloquejà qualsevol llicència de rehabilitació dins
de la zona BIC, per afavorir la seua degradació. Mentrestant van recórrer contra
la decisió judicial i acceleraren els enderrocaments, van ser els anys coneguts
com la Batalla del Cabanyal.
Any 2003
El mateix president Francisco Camps Ortiz (València, 1962) i el conseller
de Cultura Esteban González Pons (València, 1964) anunciaren canvis en la llei
de Patrimoni per a permetre intervencions urbanístiques en zones BIC,
desbloquejant els entrebancs judicials. Per a guanyar-se el suport del PSPV els
oferiren anul·lar l’enderrocament de la “restauració” del teatre romà de
Sagunt.
Any 2004
Enmig de l’eufòria de l’Ajuntament i la Generalitat anunciaren que havien
aconseguit ser nomenades seu de la Copa Amèrica de 2007 i ho aprofitaren per a ampliar
el port. Mentre Salvem denunciava als pocs que volien sentir-los que patien un augment
exponencial de la guerra bruta per a impulsar la degradació del barri. Molts carrers
estaven salpicats de solars, que havien sigut cases expropiades que ràpidament
enderrocaven i es convertien femers plens de brutícia. Els venedors de droga havien
pres el control de molts carrers que s’omplien amb la seua clientela zombi. Els
veïns sospitaven que s’arribaren a subvencionar okupes professionals que tenien
com a única tasca degradar encara més la vida diària al barri.
L’única notícia positiva és que el Tribunal Suprem va instar la
paralització dels enderrocaments de la zona BIC. Tot i que no va durar molt, el
mes de setembre de 2004 es va filtrar a la premsa la sentència del Tribunal
Superior de Justícia valencià que donava la raó a Rita Barberà, declarant el PEPRI
com ajustat a dret, deixant-la mans lliures per partir en dos el Cabanyal. La
Generalitat no trigà res a reformar en la Llei de Patrimoni Cultural per a
desactivar la declaració de Zona BIC. A Salvem sols els quedava el recurs al
Tribunal al Suprem, tot mentre tornaven els enderrocaments exprés.
Any 2005
Com l’Ajuntament estava massa endeutat necessità involucrar a la
Generalitat i a les Caixes d’Estalvis per a obtenir liquidesa per a continuar
expropiant. No li costà molt trobar aliats com fou l’empresa Aigües de València
es va oferir, a canvi d’entrar al negoci immobiliari que es preveia. Però es
trobaren amb un greu problema, donat que el que tenien pressupostat per a pagar
les expropiacions era amb preus de 1998, però en eixe moment havien pujat un
290%. Evidentment, necessitaven molt més capital per a poder continuar amb la
compra i enderrocament d’habitatges.
Eren temps d’eufòria econòmica i tots estaven convençuts que el creixement
i l’especulació no pararia mai, els grans empresaris s’oferiren a pagar l’accés
nord al port! El mes de maig enderrocaren el primer dels habitatges que abans estaven
protegits per la declaració BIC. A finals de mes, membres de Salvem ocuparen un
altre dels immobles del carrer Escalante que anaven a enderrocar perquè van
aconseguir que jutge ordenarà la paralització cautelar dels enderrocaments.
AUMSA, l’empresa encarregada del desenvolupament del pla i l’ajuntament
denunciaren als ocupes i a Salvem. Just en eixe moment el Suprem acceptà a
tràmit el recurs contra l’ampliació de Blasco Ibáñez i l’ajuntament continuà
amb els colps baixos, comprà el baix on tenia la seu Salvem i els va desnonar,
llavors hagueren de tornar a reunir-se als bars.
Any 2006
Aquest exercici els tribunals tornaren a dictar ordres cautelars que
prohibien els enderrocaments en les zones BIC. Al nord del barri van obrir l’avinguda
dels Tarongers fins a Eugenia Vinyes i Isabel de Villena. Els populars sense mostrar
vergonya modificaren les normes de repartiment de litigis al Tribunal Superior
de Justícia Valencià per a poder enviar els recursos contra els enderrocaments
a jutges afins. Eixa tècnica aviat els donà resultat, el TSJV anul·là la
paralització d’enderrocaments en la zona no BIC. Salvem va contraatacar
denunciant el PEPRI als tribunals europeus, que no dubtaren a admetre la
denúncia, les espases seguien en alt!
Any 2007
Gener començà amb un augment exponencial de la degradació del barri, mentre
l’Ajuntament desnonava okupes dels de veritat que organitzaven activitats al
barri i enderrocà les cases. Mentre els veïns asseguraven que s’estava
afavorint i no es feia res contra l’ocupació d’altres habitatges amb famílies
d’origen romanes. Afirmaven que Serveis Socials de l’Ajuntament autoritzava
l’ocupació de plantes baixes on no hi havia aigua ni llum a famílies d’immigrants
amb molts xiquets. Mentre Salvem començà campanyes de neteja dels solars que
estaven plens de runes dels habitatges demolits.
Any 2008
El 13 de març el Tribunal Suprem va resoldre el recurs contra l'ampliació de
l’Avinguda Blasco Ibáñez i autoritzà l'enderrocament de més de 1.600 habitatges
i aviat es van reprendre les expropiacions i els esfondraments. Sols quedava
viu el litigi obert per Salvem als tribunals europeus, els veïns centraren els
seus esforços a combatre les expropiacions amb preus de misèria. El colp del
consistori no trigà a respondre, el mes d’abril toxicòmans i traficants
ocuparen algunes cases del barri i les calaren foc, només acabar els bombers entrà
l’empresa Cabanyal 2000 per a ensorrar-les definitivament.
No li durà molt l’alegria a Rita, el mateix Tribunal Suprem va remetre al
Ministeri de Cultura una denúncia per espoli del Cabanyal perquè informarà. A
més, com tot el que puja, baixa, el que havia de passar va ocórrer, esclatà la
crisi immobiliària i això provocà que els onze socis privats abandonaren AUMSA
i Cabanyal 2010, eren les empreses encarregades de desenvolupar el PEPRI. Això
significà un forat de nou milions d’euros per al deute del consistori, i conseqüentment
ajornà les expropiacions i les posteriors demolicions.
Any 2009
El Consell va regalar 160 milions d’euros a l’Ajuntament per a pagar més
expropiacions, amb els quals reprengueren les expropiacions en la zona BIC.
Llavors entrà en acció el govern de l’estat, que en eixe moment era dirigit per
José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 1960) del PSOE. El Ministeri de
Cultura hagué d’informar el Tribunal Suprem si hi havia o no espoli de béns
culturals al Cabanyal. La vicepresidenta del govern Maria Teresa González de la
Vega (València 1949) es va comprometre amb Salvem en alleugerar els tràmits de
l’informe sobre l’espoli. Els veïns recuperaren l’alé i tornaren a barallar-se
per a evitar nous ensorraments. El 29 de desembre, el Ministeri de Cultura,
presidit per Ángeles González Sinde (Madrid, 1965) va resoldre la consulta dels
tribunals declarant que el PEPRI del Cabanyal era un espoli, llavors les
demolicions i expropiacions quedaren suspeses.
Any 2010
Davant el nou gir del guió, Rita Barbera es negà a reconéixer l’entrebanc i continua abatint immobles, això provocà la intervenció del delegat del govern exigint la paralització de més destrucció al barri. Eixe moment, sospitosament va coincidir amb la tornada dels grupuscles d’ultradreta que intentaren manipular l’opinió pública. Convocaren manifestacions sota el lema:
“Especuladores no prolonguéis la agonía de nuestro barrio. No a la droga. No a la delincuencia. No a los okupas. Manifiéstate por un barrio seguro y sin degradación”.
En declaracions als mitjans de comunicació afins asseguraven que bona part dels veïns estaven a favor la prolongació cap al mar, perquè enderrocarien els habitatges ocupats i els dels traficants de drogues. Finalitzaven amb aquesta crida:
¡Salvem el Cabañal! ¡Sí!... pero de las drogas, la delincuencia y los okupas”.
Salvem el Cabanyal demostrà
la seua força responent amb una mobilització que va omplir els carrers del
barri amb 30.000 ciutadans que demanaven la paralització de la prolongació de
Blasco Ibáñez.
El 6 d’abril, l’Ajuntament envià les excavadores escoltades pels antiavalots,
que carregaren amb contundència contra els veïns i aconseguiren enfonsar alguns
habitatges. Entre els ciutadans que intentaren evitar-ho estaven Mónica Oltra Jarque
(Neuss, 1969) i el portaveu de Salvem, Faustino Villora, foren denunciats per desobediència,
resistència i lesions a la policia i en 2012 foren absolts pels tribunals. Eixe
mateix mes d’abril el Tribunal Constitucional paralitzà tots els enderrocaments
al barri i Rita anuncià que preferia perdre diners abans que invertir-los en la
regeneració del Cabanyal. Es llançà una campanya de desinformació, acusaren el
PSOE de subvencionar a Salvem, es publicaren articles desprestigiant durament
amb acusacions falses a Faustino Villora i la seua família. Però el Diari
Oficial de la Generalitat no pogué ajornar més el reconeixement de la derrota i
publicà l’acord del Tribunal Constitucional que declarava inconstitucional el
PEPRI del Cabanyal.
Rita no es va donar per assabentada i contraatacà concedint 18 llicències més
d’enrunament, tot i que el mes següent no tingué més remei que reconéixer la
seua derrota. Llavors envià cartes anunciant la paralització de totes les
actuacions al Cabanyal. Tot seguit llevà tots els diners que tenia pressupostats
per a rehabilitar el Cabanyal i se’ls gastà en altres llocs de la ciutat, a
l’hora que ordenava la denegació de qualsevol llicència d’obres en el barri. El
mes de juliol Salvem denuncià que havien tornat amb força la droga i la delinqüència.
Any 2011
Rita Barberà torna a guanyar les eleccions municipals amb majoria absoluta,
també ho va fer en els col·legis electorals del Cabanyal i això li donà forces
per a continuar amb el PEPRI, però el mes de juliol el Tribunal Suprem
ratificava la seua suspensió. La degradació accelerada del barri continuava,
llavors hi havia 250 habitatges tapiats per a evitar ocupacions, els carrers i
solars tenien tanta brutícia que les rates campaven per tot arreu, a les nits
no es podia dormir pel soroll dels incívics. El consistori accelerà les compres
d’immobles per a enderrocar perquè el PP de València confiava que la victòria
de Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel·la, 1955) en les eleccions
generals aconseguiria desbloquejar la prolongació de Blasco Ibáñez.
Any 2012
Aquest fou un exercici d’impàs, els solars i els immobles propietat de
l’ajuntament continuaven sent un femer o estaven ocupats, el Cabanyal continuava
degradant-se dia a dia i ningú feia res per a evitar-ho. La situació era tan
greu que “Salvem” contraris al PEPRI i el grup “Si Volem” partidaris de la
prolongació acordaren ajuntar-se per a demanar a Rita que desbloquejarà la
paralització dels permisos d’obres i invertirà en la rehabilitació del barri.
El sorprenent és que el govern de Mariano Rajoy una volta guanyà les eleccions,
no menejà un sols dit per a donar suport a Rita Barberà.
Any 2013
El mes d'octubre, finalment, el govern de l'estat va retirar el recurs
d'inconstitucionalitat que paralitzava el PEPRI del Cabanyal, però en paral·lel
ratificava la paralització dels enrunaments, perquè no s'havia modificat la
consideració d'espoli. Mentrestant, recomanava consensuar un nou pla entre tots
els afectats, però Rita no ho podia acceptar i continuà defensant l'arribada de
Blasco Ibáñez al mar. Per a forçar-la a reconéixer la derrota, les Corts
Valencianes controlades per la majoria del PP anunciaren el mes de novembre que
derogarien la llei autonòmica que donava suport al PEPRI. A final d'eixe any hi
havia 120 habitatges ocupats, setanta dels quals eren propietat de
l'ajuntament. La policia va desnonar als ocupes i després tapià 16 cases, es
van fer 56 confiscacions de drogues i 13 d'armes prohibides (20minutos,
5/12/2013).
Any 2014
La Generalitat i el Govern tornaren a exigir Barberà perquè rehabilitarà el
Cabanyal-Canyamelar sense enrunar més habitatges i oblidant-se d’acostar
l’avinguda de Blasco Ibáñez al mar. Però la supèrbia de Rita li feien assegurar
que el PEPRI continuava igual de vigent perquè havia obtingut la majoria
absoluta en les eleccions municipals, i perquè estava convençuda que tornaria a
guanyar les pròximes municipals de 2015.
El mes de juny es va anunciar un acord entre l’Ajuntament i el Govern per a
modificar el PEPRI, proposaren reduir un
35% els enrunaments, tot i que mantenint l’allargament de Blasco Ibáñez. No
calgué esperar molt per a conéixer que eixe presumpte acord només era un esbós
d’un nou pla. En fer-se publiques els dubtes del govern sobre el Pla, Barberà
amenaçà: “o prolongació o dimissió”. Per si no tenia prou problemes, el Tribunal
Suprem va sentenciar que "els casos d'espoliació del patrimoni cultural eren
competència de l'Estat", acceptant així l'ordre del Ministeri de Cultura
que paralitzava el PEPRI, perquè considerava que existia eixe espoli al
Cabanyal.
Any 2015
En acostar-se els comicis municipals del 25 de maig, l’Ajuntament desbloquejà
la concessió de llicències d’obres rehabilitació d’habitatges, que estaven
paralitzades des de 2010. Llavors començà l’acte final, l’esquerra encapçalada
per Compromís va guanyar les eleccions, Joan Ribó i Canut (Manresa, 1947) fou el
nou batle. La resistència numantina dels veïns liderats per Salvem el Cabanyal
triomfà!
La mateixa nit de l’escrutini una càmera gravà a Rita quan va assabentar-se
que havia perdut l’alcaldia, mentre mig plorava i marmolava: “Qué hostia... qué
hostia!”. Llavors començà la seua vertiginosa baixada als inferns, que
finalitzà amb la seua mort l’any següent.
Només entrar el govern municipal d’esquerres presentaren un pla de
rehabilitació integral del barri que anomenaren “Va Cabanyal” que va dirigir
l’arquitecte Carmel Gradolí Martínez (Valencia, 1961). Llavors es va produir un
cisma entre els veïns, d’una part Salvem el Cabanyal es va mostrar partidari
d’aquesta rehabilitació, però, d’altra banda, es va formar una organització
anomenada “Espai Veïnal Cabanyal” que es mostrà crítica amb eixa rehabilitació,
perquè estaven convençuts que acceleraria la gentrificació del barri.
La defensa del barri del Cabanyal significà un dels pocs fets encoratjadors
per a la ciutadania des de la mort del dictador, perquè va permetre confiar en
el sistema democràtic, per una volta els humils guanyaren als poderosos. També
demostrà el tarannà autoritari i cabut de l’alcaldessa de València que no dubtà
a destrossar tot un barri i la vida de molts veïns par a intentar eixir-se amb
la seua i aconseguir omplir les butxaques de molts amics. Sens dubte, la seua
intransigència fou una de les principals causes que fartà la ciutadania i
provocà la pèrdua de l’alcaldia.
Any 2016
Amb el canvi de color de l’Ajuntament, el mes de juliol s’aturà definitivament
el PEPRI, aquesta va ser la primera gran decisió del nou equip de govern encapçalat
per Compromís. Emperò els problemes no s’acabaren amb l’anul·lació del Pla. La
façana marítima es va posar de moda, es va fer tan famosa que guardonaren al
Cabanyal amb el premi Europa Nostra, per la defensa del patrimoni cultural. S’enceta
un procés de gentrificació, que consisteix en la transformació d’un barri humil
que mitjançant la seua rehabilitació es converteix en un lloc desitjat per la
classe mitjana-alta.
El Cabanyal aviat es va recuperar amb molta força i vitalitat, aparegueren
pisos de lloguer per als turistes, pujaren els lloguers per als veïns, tot
mentre augmentà l’especulació immobiliària. Apujaren tant els preus que sols
els professionals de més alt nivell es podien permetre afrontar la compra i
rehabilitació d’unes cases precioses, però massa envellides i amb seriosos
problemes d’habitabilitat. Tot aquest fenomen accelerà l’expulsió progressiva
dels residents originals i dels comerços locals que vivien d’ells, mentre els
carrers s’ompliren de restaurants, bars i botigues modernes.
Any 2019
Una volta aconseguit aturar el projecte, Salvem el Cabanyal es va dissoldre
aquest any. Entre molts altres membres de Salvem, destacaren: Andrés Vaquero, Antonio
Simarro, Carlos Pérez, Emilio Martínez, Faustino Villora, Manuel Domingo,
Maribel Doménech, Paco López, Raquel Andrés Durà, Santiago Polo, Tino Villora o
Vicent Gallart.
Fonts i Referències
file:///E:/00%20hist%20ecol/1995/20210502_LevCV_p1a5.pdf
https://www.20minutos.es/noticia/1997351/0/cabanyal-plan-okupas/casas-viviendas-okupadas/valencia/
VEGAS,
F., MILETO, C. (2023) “Rehabilitando el Cabanyal. Un recorrido arquitectónico
por el barrio del el Cabanyal, el Canyamelar y el Cap de França”. Ajuntament de
València.
https://cultural.valencia.es/wp-content/uploads/2023/06/Rehabilitando-El-Cabanyal.pdf
https://www.elmundo.es/elmundo/2012/12/19/valencia/1355939563.html
file:///E:/00%20hist%20ecol/1998/SALVEM%20CABANYAL/Dialnet-EntrevistaAFaustinoVillora-8503294.pdf
https://elpais.com/diario/1999/01/13/cvalenciana/916258684_850215.html
https://pdfs.semanticscholar.org/fe3e/7a16704885e5c53bcde728cc3104e4c2176c.pdf
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada