Passa al contingut principal

Any 1986

 

Collage RMiB

PACIFISTES I OBJECTORS

Els pacifistes valencians embarcats en la campanya "OTAN NO, BASES FORA" feren mobilitzacions contra la setmana de les forces armades espanyoles. El 25 de maig organitzaren una concentració a la Malva-rosa per demostrar el rebuig a la presència de la VI FLOTA de l'armada nord-americana, hi assistiren uns milers de ciutadans. Crearen una comissió de treball per a promoure l'objecció fiscal, defensaven descomptar-se de la declaració d'Hisenda la part dedicada a les despeses militars dels pressupostos generals de l'Estat.

El Col·lectiu d’Educació per a la Pau, creat en desembre de 1985 es reunien a la Casa Verda de València. Publicaren el número zero del seu butlletí. Organitzaren una Setmana per la Pau en moltes escoles.




El dimarts 4 de febrer organitzaren una manifestació a la plaça de Sant Agustí de València per a demanar que el referèndum fóra vinculant, el lema de la concentració va ser “Que ningú decidisca per tu”. A Madrid la policia detingué una vintena d’Objectors que es van manifestar davant del Congrés dels Diputats a Madrid.




El dia 9 al cine Olympia presentaren un manifest en contra de la continuïtat dins de l’OTAN. Estigué signat per més de 1.000 entitats d’arreu tot el país, entre altres personalitats destacades donaren el seu suport Manuel Vicent Recatalà (la Vilavella, 1936), Cèlia Amorós Puente (València, 1944), Lola Gaos González-Pola (València, 1921-1993), Juan Gil-Albert Simón (Alcoi, 1904-1994), Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993), Trini Simó Terol (València, 1935-2020), Josep Vicent Marqués i González (1943-2008) i Lluís García-Berlanga Martí (València, 1921-2010).

El 16 de febrer es convocaren manifestacions defensant el NO en el referèndum de l’OTAN. Participaren milers de ciutadans, però l’endemà la premsa sols es va fer ressò en les portades, dels puntuals enfrontaments amb la violència i utilitzant material gràfic esbiaixat, on un solitari policia rebia l’agressió de molts manifestants.




Eixe any els carnestoltes dels barris del Cabanyal-Canyamelar, de Benimaclet i d’Orriols estigueren centrats en la Pau. El 23 de febrer es va fer la marxa a Madrid per la Pau.




L’1 de març es va fer el gran concert Rock & Pau al mercat d’Abastos, amb actuacions de la Polla Records, l’Ertzainak, R.I.P., La Resistencia, Morcillo el Bellaco, Los Rítmicos i Pantaix. El dia 9 del mateix mes es va fer un Aplec a l’Albereda de València, com acte de tancament de campanya, amb actuacions de Maria del Mar Bonet, Al Tall i Joan Amèric. Hi hagué parlaments de Francisco Javier Sádaba Garay (Portugalete, 1940), Carlos París Amador (Bilbao, 1925-2014)​ i Josep Vicent Marqués. Aquesta trobada l’havien anunciat inicialment a la plaça de Bous, però en el darrer moment les autoritats els comunicaren que no li la podien deixar. Va un més dels entrebancs dels “demòcrates” de la cúpula del PSOE, per a dificultar la tasca dels adversaris.




El 7 d’abril, per a protestar contra els bombardejos a Líbia, activistes de Crida per la Solidaritat llançaren pintura rosada a la fragata Capadanno de la VI Flora Nord-americana, que restava atracada al port de Barcelona.




A pesar de la gran decepció que significà la pèrdua del referèndum, l’11 de maig s’ajuntaren 125.000 manifestants en la marxa a Torrejón. Caminaren 12 quilòmetres per a exigir que es compliren les condicions que el govern ficà en la papereta, entre elles la reducció de les bases militars nord-americanes.



El 16 de novembre antimilitaristes organitzaren protestes contra els sortejos de 299.400 reclutes per al 1987, un terç d’ells resultaren declarats excedents de cup, això significava guanyar un any de llibertat. Els antiavalots s’empraren amb contundència reprimint als pacifistes.

 

ECOLOGISTES

El mes de gener Acció Ecologista i el Grup Ecologista de Bétera muntaren una jornada de repoblació forestal a la serra Calderona, a l’Orenet, un indret que s’havia cremat uns anys abans. Els Serveis Forestals de Conselleria denunciaren als organitzadors per haver repoblat sense permís.

Arran l’accident de Txernòbil, Acció Ecologista organitzà una concentració a la plaça de la Mare de Déu de València el 5 de maig i publicaren un dossier d’urgència amb un recull d’articles al voltant de la perillositat de l’energia nuclear. Convocaren una altra manifestació el dia 9 a la plaça de Sant Agustí.

Els dies 17 i 18 de maig es va reunir la Coordinadora Estatal Antinuclear (CEAN) al Cassal d’Esplai del Saler. Hi assistiren 13 grups ecologistes i antinuclears que analitzaren l’accident de Txernòbil. També abordaren la problemàtica dels parallamps radioactius que havien passat a ser considerats com a instal·lacions nuclears i, per tant, devien sotmetre’s a exhaustius controls de seguretat. Els dies 6, 7 i 8 de desembre la CEAN tornà a València per fer les Terceres Jornades del Moviment per la Pau.


Els Verds es presentaren a les eleccions generals, en l’espai televisiu gratuït que tenien els verds valencians, feren una performance, imitant a Orson Welles amb l’atac dels marcians, els ecologistes l’adaptaren a un accident nuclear. Quan estaven fent l’espai electoral, fingiren tallar l’emissió perquè s’havia produït un greu accident nuclear a Cofrents. Les centraletes telefòniques del govern civil es van bloquejar per l’allau de cridades demanant informació sobre el que havien de fer davant de l’accident. El Butlletí de la Casa Verda denuncià que després de molts anys de militar en l’ecologisme, ningú no coneixia de res als presumptes candidats verds.

El mes de juliol Greenpeace i Agró anaren amb el vaixell Sirius a les illes Columbretes per a demanar la seua protecció i fer una arreplegada de fem. El 14 de desembre les dues organitzacions alliberaren 6 tortugues babaues (Caretta caretta) al Portitxol de Xàbia. Els quelonis els havien agafat ferits després de tragar-se hams, els recuperaren a l’Institut Oceanogràfic de Múrcia.

El mes de setembre la Coordinadora per la Defensa del Bosc i la CNT arrossegaren un pi cremat fins al palau de la Generalitat per a denunciar la manca d’una política forestal.

Dibuix als butlletins de la Casa Verda


Els col·lectius ecologistes a favor de la mobilitat sostenible i de la promoció de l’ús de la bici: la Colla Bici Ecologista Més Lluny i la Colla Bici Ecologista la Lluna Plena encetaren campanyes reivindicatives per a la creació d’una xarxa de carrils bici a la ciutat de València. La Colla Més Lluny es reunien al Casal Joves d’Extramurs, al carrer Túria i la Lluna Plena ho feien a la Casa Verda al carrer Cura Femenia. Denunciaren que es pretenia fer una carretera ecològica al barranc de l’Infern, entre l’Orxa i Vilallonga, per aconseguir la seua paralització organitzaren una marxa reivindicativa des d’Alcoi.

En octubre va haver-hi una reunió de grups ecologistes per a encetar una mena de Coordinadora en Defensa de l’Horta, hi participaren el Col·lectiu Ecologista Rosella de Torrent, la Colla Bici-ecologista Més Lluny, l’EDNA de Torrent, Acció Ecologista, Ecologia i Ciutat, la Colla Bici-ecologista la Lluna Plena, el Grup Ecologista Llibertari, el Grup Ecologista de Paterna, el Grup Ecologista d’Alcàsser i col·lectius ecologistes de la Universitat Politècnica de València.




A la Casa Verda començà a reunir-se un nou grup: ADDA Associació per la Defensa dels Animals. Anaren a la primera trobada antitaurina estatal, convocada a Saragossa el mes d’abril. Pot ser que foren un dels primers grups animalistes en un sentit ample perquè, a més de lluitar contra les corregudes i els bous al carrer, assenyalaren els mètodes cruels dels escorxadors, la vivisecció i totes les festes que implicaven patiment per als animals.

A l’Horta Sud es va formar el Grup Ecologista d’Alcàsser. Ecologia i Ciutat fou un altre col·lectiu nou on es reuniren activistes que volien aconseguir modificacions del Pla General d’Ordenació Urbana de València, que s’exposà a informació pública, també es reunien a la Casa Verda. Va néixer l’Associació de Reciclatge el Cuc.

L’Associació Ecologista del Camp de Morvedre començà mobilitzacions per a intentar aturar el desgavell urbanístic que significava Puerto Siles, a Canet d’En Berenguer.

El mes d’octubre es va reunir la CEAN a la serra de Cameros, anaren cinquanta representants de diferents grups de tot l’estat, entre ells els valencians Acció Ecologista i el Col·lectiu Ecologista Rosella. Les reunions se centraren a analitzar en profunditat l’accident de Txernòbil. El 31 del mateix mes, i els dies 1 i 2 de novembre es va celebrar la Segona Fira Alternativa d’Alacant.

El Col·lectiu Ecologista La Rosella de Torrent va aconseguir que l’alcaldia de Torrent fera un bàndol recomanant que la ciutadania no comprarà arbres de Nadal ni grèvol, per a després abocar-los al fem.




El 10 de desembre començaren els desnonaments dels veïns del poble lleonés de Riaño, on estaven construint un gran embassament que va ofegar nou pobles. El projecte venia de l’època franquista, però el reactivà la Junta de Castella i Lleó i l’empresa Iberduero. Els dies 20 i 21 de desembre la CAME organitzà una concentració per a protestar pels desnonaments i la posterior demolició dels habitatges. Prepararen la resistència pacífica per a combatre els enderrocaments de l’any vinent, el que es va conéixer com “la guerra de les teulades”.

 


NATURALISTES

La Colla Ecologista de Castelló començà a publicar la revista LIQUEN. A Castelló es va fundar el grup Amics de la Natura per difondre l’ecologia i els drets humans. Del 7 al 9 de març organitzaren la primera Fira Alternativa a Castelló. Durant vint-i-nou anys, aquest col·lectiu ha centrat bona part de la seua activitat en l’organització de la Fira Alternativa de Castelló, a les festes de la Magdalena. L’any 2016 l’Ajuntament de Castelló va llevar-los l’organització, apropiant-se de la Fira. Organitzaren conferències amb destacats personatges del món de la cultura i de l’ecologia, exposicions o concerts. Els grups ornitològics enguany estaven acabant la presa de dades per a l’elaboració de l’Atles Ornitològic de Castelló.

Aquest any es va legalitzar la Colla Naturalista Espígol de Borriol, a hores d'ara encara continuen treballant pel Medi Ambient a la comarca de la Plana Alta. Entre els seus membres va destacar Mercedes Martínez Martínez i Toni Falomir.

AGRÓ va presentar els resultats de l’Atles de la Província de València, els treballs de camp els havien fet entre 1983 i 1985, van comprovar la reproducció de 155 espècies d’aus diferents. Presentaren al·legacions contra el dessecament i transformació que estava fent l’empresa RUSTICAS SA a les marjals de Xeraco. Reivindicaren la protecció de tots els aiguamolls de la Safor. Realitzaren diverses eixides per recórrer els boscos dels Ports, amb l’objectiu de comprovar la magnitud de les afeccions de la pluja àcida. Del 2 al 5 de juny a l’aula Magna de la Universitat de València organitzaren unes jornades sobre el Medi Ambient, feren diferents taules rodones per tractar sobre l’Albufera, la pluja àcida als Ports o les illes Columbretes. El 28 de novembre encapçalaren una concentració de protesta a les portes de la casa gran de València, contra les tradicionals tirades de caça de Sant Martí i Santa Caterina, per a cridar l’atenció de la premsa duien un ànec inflable gegant.

El 22 de febrer José Antonio Peris i Ximo Galarza Planes van crear el Grup d'Anellament Marjal del Moro dins de l’estructura de l'Estació Ornitològica de l'Albufera (EOA).

Els dies 12 i 13 d’abril es va fer la III Trobada de la Coordinadora per la Defensa del Bosc, a la Font Roja, va ser una convocatòria organitzada pel Grup Ecologista la Carrasca. A Alcoi assistiren cent persones i comptaren amb l’adhesió de cinc nous col·lectius. Es va tractar com anaven les repoblacions fetes amb anterioritat, la possibilitat de crear una secretaria de la coordinadora, amb seu a la Casa Verda i de la publicació d’un informe sobre els incendis de 1985.




El 28 de setembre es va fer públic que al parc nacional de Doñana havien trobat 25.000 aus mortes per un enverinament massiu provocat pels fitosanitaris que empraven els arrossers, sembla que havien abusat de la fumigació des d’avionetes durant tot el mes d’agost, quelcom prohibit.




El 15 de novembre es reuniren a Madrid una part significativa dels grups naturalistes espanyols per a intentar revifar la Coordinadora per a la Defensa de les Aus (CODA) més reivindicativa davant les administracions. Els impulsors d’aquest intent de reviure la CODA foren el Grup Ecologista d’Agrònoms (GEDEA) de Madrid, amb suport d’importants zoòlegs del CSIC com Fernando Hiraldo Cano (Almería, 1947) i Javier Castroviejo Bolivar (Bueu, 1940), a més d’importants grups com ADENEX, GOB, ANDALUS, SILVEMA o el FAPAS.

Cal recordar que Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO) no volgué compartir la direcció amb altres organitzacions que desitjaven una renovació, preferiren la dissolució de la CODA perquè s'integrarà com una secció més de la seua organització. Els promotors d'eixa opció van ser Irme de Borowicseny, Joaquín Araujo Ponciano (Madrid, 1947), Eduardo de Juana Aranzana, Andrés Bermejo de Rabago i Jesús Bermejo. Els grups perdedors acusaren SEO de voler deixar morir la CODA per a poder gestionar ells a soles la generosa subvenció de la Royal Society for the Proteccition of Birds (RSPB) que havia concedit a la CODA per finançar la conservació de les aus.

SEO va fer una aliança amb l’organització britànica RSPB, els anglesos comptaven amb més d’un milió de socis i els aportaren una generosa subvenció per a defensar les aus. Utilitzaren eixa injecció econòmica per a alliberar al seu director, el biòleg Juan Manuel Varela Simó (Madrid, 1950). Començà la professionalització de l’ONG que després contractà més naturalistes, com foren Ángel Gómez-Manzaneque (Madrid, 1957), Carlos Martín-Novella, Ramón Martí Montes, Fernando Barrio Fuentenebro, Alejandro Sánchez Pérez (Madrid, 1961), Miguel Ángel Gandoy o Miguel Ángel Naveso. En 2020 aquest grup compta amb una plantilla de cinquanta treballadors i un pressupost de 6.150.963 €.

 

Vessant sud del Montgó, Arxiu RMiB

 

CRÒNICA DE 1986

El mes de febrer l’alcalde de Dénia per a intentar tallar l’urbanisme que es menjava el Montgó, va proposar que la declaració com a Espai Natural Protegit, segons la Llei d’Espais Naturals de 1975. Amb el PGOU no tenien prou ferramentes per a aturar la construcció de xalets que creixia dia a dia. El parc natural del Montgó es va protegir el mes de març de l’any següent.




El mateix dia que se celebraven les eleccions generals, el 22 de juny, van fer foc la Devesa del Saler. Es cremaren un milió i mig de metres quadrats, més de 1.000 pins adults i dos mil joves. Hi hagué diversos focus que s’escamparen amb rapidesa, el desplegament de la jornada electoral va retardar molt l’actuació dels equips d’extinció i policia.




El Col·lectiu de Dones 8 de març organitzà el mes de juny una campanya en defensa de l’avortament lliure i gratuït, per a mostrar el seu rebuig al projecte de llei del PSOE. El document del govern considerava l’avortament com un delicte marcant terminis, per tant, restringia la llibertat de les dones. El mes d’octubre inauguraren seu al carrer Músic Peydró de València.

El 4 d'abril l’Illa de Tabarca va aconseguir ser declarada com la primera reserva marítim-terrestre de tot l'estat, la Reserva Marina de l'Illa Plana o Nova Tabarca. La declaració delimitava un rectangle de 1.400 hectàrees que incloïa tot l’arxipèlag i les aigües al seu voltant. L’Ajuntament d'Alacant en 1972 va fer intents perquè l’estat declararà l’illa com a parc nacional submarí, sense èxit. En la redacció del Pla Especial d'Ordenació de l'Illa de Tabarca apostaven per la conveniència de crear una reserva marina.

Joan Lerma, President de la Generalitat Valenciana


El 9 de maig es va publicar el decret 1/1986 de la Generalitat Valenciana, per a la regulació de la tutela del Palmerar d’Elx. En novembre li seguí el decret 133/1986, que desenvolupava l’anterior llei. L’objecte de la llei era la protecció i el foment de les palmeres d’Elx.

El 8 juliol el Consell declarà el parc natural de l’Albufera de València amb el decret 89/1986. 26 de novembre es va constituir la junta rectora, que constava de 36 membres, un d’ells en representació de la Casa Verda, Víctor Navarro Matheu (1953).

L’estat va publicar el Reial decret 1302/1986 pel qual s’establia la necessitat de fer estudis d’impacte ambienta, abans de la construcció de noves infraestructures, entre altres qüestions establia el procediment de participació pública mitjançant les al·legacions.  

El 10 de novembre de 1986 la Generalitat creà Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) i començà a gestionar el transport ferroviari de proximitat.

Es va inaugurar el primer tram del jardí del Túria, que havia dissenyat el català Ricard Bofill i Leví (Barcelona, 1939). Hui s’ha convertit en un pulmó verd que vertebra la ciutat d’oest a l’est i interconnecta bona part dels espais culturals i esportius de la vila.

Es va fundar l’Ateneu Llibertari “Al Margen amb una part dels militants del desaparegut GEL. En 1991 començaren  amb la publicació de la revista de debat que duia el seu mateix nom. 

En la primavera de 1982 començaren a detectar-se problemes de decoloració i pèrdua de vitalitat de molts arbres dels boscos dels Ports. Es parlà de la sequera, però era quelcom freqüent i mai s'havien vist aquestes afeccions als arbres. No tots els peus es veien afectats homogèniament, depenia molt de la ubicació o del tipus de sòl on creixien. En 1983 pensant en alguna possible plaga es talaren els arbres més afectats, però no va servir de res, la tristor i la sequera del fullatge s’estenia cada volta més. Ulls acostumats a vorer aquests boscos notaren que l'afecció era més greu en les parts més exposades als vents, o les copes que més s'elevaven al dosser del bosc. No fos fins aquest any quan els naturalistes relacionaren la proximitat de la central tèrmica d'Andorra amb els boscos afectats pel que podria ser plujà àcida.

El parlament espanyol aprovà l’avantprojecte de declaració de parc nacional marítim terrestre de les Illes Columbretes. Aquesta era la tercera volta que els polítics a Madrid parlaven de protegir-les, com les altres dues tampoc es va aconseguir res. Caldria espera dos anys més perquè la Generalitat aprovarà la declaració de parc natural.


Des del Puig de la Llorença, les morres de Benitatxell, Arxiu RMiB


 

El robatori del Puig Llorença i Benitatxell

A instàncies de l’empresa VAPF S.A., entre 1986 i 87 autoritzaren la urbanització de la serra del Puig Llorença i les Morres de Benitatxell, la batejaren com "el Cim del Sol", al Poble Nou de Benitatxell. Abans tot era una muntanya verge amb espectaculars penya-segats que la Generalitat intentà protegir, un dels indrets naturals més valuosos de la Marina Alta.

Per a evitar la protecció van recórrer als tribunals i en 1988 obtingueren el vistiplau per a fer-la. Tot i que com una gran urbanització sense platja quedava coixa i devaluada, per tant, decidiren obrir el cingle amb dinamita per facilitar l’accés a una cala salvatge, la cala de Moraig. Hui tot l’indret s’ha degradat en alçar-se 500 habitatges amb piscina i més de 100 quilòmetres de vials. També intentaren fer un port esportiu que de moment s’ha pogut aturar.

En 2014 l’alcalde Juan Cardona, l’arquitecte municipal i un advocat acceptaren penes d'un any i quatre mesos de presó, a més de nou anys d'inhabilitació i multes de més de 40.000 euros en declarar culpables d’acceptar suborns d’un empresari per autoritzar requalificacions de terrenys.

La Coordinadora Eco-pacifista de la Marina treballaren de valent per a evitar la seua destrucció, organitzaren nombroses concentracions. També arreplegaren signatures per a sol·licitar la protecció de la serra de Bèrnia. 

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

L’any dels yuppies

Espanya va entrar a la Comunitat Europea l’1 de gener i començà l’aplicació de la taxa de l’IVA, excepte a les illes Canàries. L'entrada al Mercat Comú provocà la incorporació de normativa comunitària en matèria de protecció, com la Directiva d'Ocells de 1979.

Després d’anys d’estar ajornada la seua finalització i posada en marxa, el 15 de febrer el govern anuncià la intenció de tancar definitivament la central nuclear de Lemóinz, tot mentre continuava aturat el primer grup de la nuclear de Valdecaballeros.

Una volta fracassat el referèndum de l’OTAN amb el qual el PCE havia intentat capgirar la seua pèrdua d’influença en l’esquerra, el 27 d’abril, es va formar la Coalició Esquerra Unida, per amagar-se dins d’una coalició i intentar atraure part dels activistes que s’havien implicat en la campanya pel NO.




El dimarts 29 d’abril els diaris publicaren un comunicat del govern soviètic anunciant un accident a la central nuclear de Txernòbil, prop de Kíev. Els primers a donar la veu d’alarma foren els suecs, situats 2.000 quilòmetres al nord, enregistraren concentracions de radioactivitat sis voltes més elevades del que era normal.

L’endemà es va saber que des del dissabte 26, a l’1,23, hora local s’estava cremant la central nuclear. Trenta-set hores després de l’accident començaren a evacuar a la població. Segons el diari rus Pravda una explosió a la sala de màquines va trencar el sostre del reactor que s’incendià, les flames s’alçaren més trenta metres. El foc es va estendre i afectà el reactor número quatre. Fins a l’11 de maig estigué en flames el nucli, estigué a punt de fondre’s.

Finalment, després de dues setmanes aconseguiren apagar-ho. El consell de ministres soviètic va dir que evacuaren a 20.000 persones que vivien en un radi de 130 quilòmetres al voltant de la nuclear, però la premsa pujà la xifra a 90.000. El 20 de juliol publicaren els diaris un resum de l’informe oficial de les autoritats soviètiques, concloïen que l’accident el provocaren errors humans dels treballadors, perquè no compliren amb els protocols de seguretat. Destituïren quatre als càrrecs i al director de la nuclear. Les pèrdues econòmiques es valoraren 440.000 milions de pessetes. Les víctimes mortals oficials pujaren a 28, mentre que 203 ciutadans foren greument afectats per la radiació. El 28 de setembre reiniciaven l’activitat en la resta de reactors de Txernòbil.


Collage RMiB


El món es va quedar traumatitzat perquè sempre s’havia assegurat que les nuclears eren les instal·lacions més segures, afirmaven sense gens de vergonya que les possibilitats estadístiques eren d’un accident greu cada vint mil anys. El 4 de maig es va fer públic que la central nuclear d’Almaraz, a Càceres, havia patit greus accidents els darrers mesos. En un cas provocaren una pujada al nivell de prealerta nuclear. El llibre d’operacions demostrava que no es complien totes les mesures de seguretat exigides per la llei. El dia 6 de maig el president de la Junta d’Extremadura destituïa al conseller d’Obres Públiques, Urbanisme i Medi Ambient, a l’agricultor i ecologista Juan Serna Martín (Villanueva de la Serena), per haver denunciat les irregularitats.


Collage RMiB


El mes d’agost el Consell de Seguretat Nacional (CSN) decidí aturar la nuclear d’Ascó 2 i investigar les reiterades avaries que provocaven aturades automàtiques del reactor, quatre voltes des de l’1 de juliol, tot això en una nuclear acabada d’inaugurar. El 6 de setembre en una revisió del reactor 1 es va detectar una altra avaria en les vàlvules que obligà a aturar-lo també. El greu accident de la nuclear de Txernòbil provocà que es revisarà amb molta cura la seguretat de les nuclears espanyoles, a Ascó es van trobar greus deficiències en els plans d’evacuació. 




El 23 de maig el vaixell Sirius de Greenpace va llançar 40 bidons plens de formigó i amb ferros clavats, enfront de les costes malaguenyes a una zona vedada per als pesquers d’arrossegament, que no poden treballar en profunditats inferiors als cinquanta metres. Al mar d’Alborán abordaren un pesquer dedicat l’extracció de corall, per aconseguir-ho amollaven una barra que arrossegaven pel fons per arrancar els coralls i que caigueren dins del copo. Aquest mètode tot ser tradicional és molt perjudicial perquè destrossa totalment el fons que va agranant. Els activistes s’acostaren al pesquer i l’abordaren, però el patró ordenà a la tripulació que continuarà amb les seues tasques, va caure la barra al mar i tombà un zodíac, un ecologista caigué al mar. L’endemà les autoritats marítimes prohibiren al Sirius entrar a cap port espanyol i l’envià una patrullera per a controlar-lo.


Papereta crítica contra les eleccions del grup anarquista PARRUS


El govern convocà eleccions generals per al 22 de juny, intentant capitalitzar l’èxit del referèndum de l’OTAN. Una Esquerra Unida, sense Santiago Carrillo, amb el PASOC, PCPE, Partit Humanista, Partit Carlista i Esquerra Republicana (EU) aconseguí detenir la caiguda electoral del PCE en 1982, quan sols tragueren 4 escons, aquest any pujaren a 7.

L’empresa Sandoz de Basilea va fer vessament tòxic al riu Rin que provocà la desaparició de tota la vida aquàtica en un tram de 200 km.

El Col·lectiu Lambda se’n va fundar aquest any, des d’aleshores realitzen concentracions per a celebrar l’Orgull Gai, cada 28 de juny.




 EL REFERÈNDUM OTAN

El mes de gener hi hagué una treva informativa sobre la consulta popular per a la permanència dins de l’OTAN. El govern socialista donà informacions tranquil·litzadores dient que respectaria el resultat del referèndum i que dissoldria les corts en cas de perdre-ho. Tot mentre feien una forta campanya interna dins del seu partit per aconseguir un suport unànime de les seues bases i càrrecs. El darrer dia del mes feren pública la pregunta del referèndum, va ser maquiavèl·lica en ficar que per acord del govern i en afegir tres compromisos que després no complirien, a més en la papereta no esmentaven l’OTAN.




El mes de febrer pujà la pressió informativa, el dia 5 el parlament despatxava en un dia el debat sobre política de seguretat i aprovava la consulta sobre l’OTAN amb el suport del PSOE i el Grup Mixt.

El dia 16 organitzaren a Barcelona una gran cadena humana per la pau, a la qual participaren al voltant de 200.000 ciutadans, però la notícia que aparegué en la portada del diari El País era un solitari antiavalots, agredit per una multitud de radicals.

Una enquesta publicada pel mateix diari donava un 39% de partidaris del NO enfront d’un 21% partidaris de continuar dins de l’OTAN. Segons el mateix medi, a finals de mes les distàncies es retallaven, passaven a ser un 34,2% partidaris del NO respecte d’un 25,2% de votants del SI. 

El govern i tots els medis publicaren que cinquanta intel·lectuals afirmaven que un vot de càstig al govern en el referèndum “era impropi de qui tinguera un sentit recte de les responsabilitats ciutadanes”.

L’endemà els van contestar Antonio Gala Velasco (Brazatortas, 1930), José Luis López-Aranguren Jiménez (Àvila, 1909-1996), Rafael Alberti Merello (El Puerto de Santa María, 1902-1999), Lluís García-Berlanga i Manuel Vázquez Montalban (Barcelona, 1939-2003), entre molts més, signaren un document en contra de la continuïtat dins de l’aliança atlàntica.

El 23 de febrer es repetiren per tot l’estat les multitudinàries manifestacions pel NO. Les va organitzar la Plataforma Cívica per a l’Eixida de l'OTAN, impulsada pel PCE i per la Coordinadora Estatal d’Organitzacions Pacifistes (CEOP). Defensaven que seguir en l'OTAN augmentava el perill de guerra, en reforçar un dels dos blocs militars. Asseguraven que no podríem controlar la instal·lació d'armament nuclear en les bases, a més limitava la capacitat de maniobra diplomàtica respecte dels països del Tercer Món. Afavoria la indústria armamentista en detriment d'altres més necessàries i ens obligava a incrementar les despeses militars.




Mentre ministres del govern protagonitzaven petits actes demanant el SI tenien en Televisió Espanyola el doble de temps de cobertura que les manifestacions pacífiques de milers de ciutadans. Per a la premsa de dretes com l’ABC, “la política erràtica del govern havia aconseguit que l’esquerra radical s’unirà en un front comú per agitar una crispació innecessària”. Tot mentre omplien la portada amb una foto de manifestants cremant la bandera dels EUA, sota el titular de “La izquiera radical, contra la OTAN”.

El 25 de febrer començava la campanya per al Referèndum i tres dies després assassinaven a Estocolm al primer ministre Olof Palme (Östermalm, 1928-1986). Era el socialdemòcrata europeu amb més prestigi, es manifestà públicament contrari a l’atlantisme, de fet va  manifestar la seua intenció de vindre a Espanya per a manifestar-se en contra de l’OTAN. Mai es va saber quins foren els autors materials del magnicidi. Cal recordar que des de 1950 funcionà a tota Europa una xarxa terrorista coneguda com a Gladio, finançada per la CIA per fer actes terroristes contra els interessos soviètics i als enemics de l’OTAN.


Collage RMiB


El mes de març es publicaren els darrers sondejos d’opinió, segons El País, el NO estava entre el 52 i el 56% de vot, mentre que el SI es quedava entre el 40 i el 46%. La por del govern a perdre es deixava notar en els titulars de la premsa, afirmaven que en cas de guanyar el No aniríem cap a un carreró sense eixida. El dia 9 hi hagué concentracions molt nombroses dels partidaris del NO, tots coincidien en desqualificar els missatges catastrofistes del govern.

En el tancament de campanya, el president Felipe González Márquez (Dos Hermanas, 1942) s’hagué de multiplicar en televisions, emissores de ràdio i mítings, defensant a la desesperada el SI.

El 12 de març es va fer el Referèndum de l’OTAN i els titulars dels diaris asseguraven que tota Europa ens mirava amb atenció. D’un cens de 29.024.494 electors, votà el 59,42%. Dels vots comptabilitzats el 59,42% foren partidaris de romandre dins de l’organització militar, mentre un 43,15% estigueren en contra. Sorprén com s’equivocaren tots els sondejos que auguraven la victòria del NO i pocs mesos després encertaren tots en què el PSOE guanyaria les eleccions generals amb majoria absoluta.


OTAN NO, Collage RMiB


Hi ha sospites puntuals que pogué haver-hi joc brut a l’hora del recompte de paperetes. El periodista Pablo Sebastián Bueno (Córdoba, 1947), aleshores dirigia Interviu, va sentir en una tertúlia a Madrid  on participava un dels magistrats de la Junta Electoral Central, que a Galicia desaparegueren del recompte final 400.000 paperetes amb el NO.

El que és ben cert és que l’estat eixe any no tenia inconvenient en organitzar actes terroristes contra ETA, mitjançant els GAL. Alliberava de la presó a militars colpistes i no feren res per a investigar tota la trama dels intents de colp d’estat. Eixe any els cossos de seguretat de l’estat realitzaven tortures contra presos civils, com les provocaren la mort del Nani. Respecte de la  Justícia, un jutge del Tribunal Suprem pressionarà perquè alliberaren a Bardellino, un important cap mafiós de la Camorra. No pareix molt més greu ni improbable manipular el resultat electoral d’un referèndum consultiu, vital per a la continuïtat de la tapadora del règim, la Transició i del govern socialista.




 

PUBLICACIONS

Es va publicar el que potser és el millor llibre d’ecologia per als estudiants que s’inicien en aquesta ciència. BEGON, M., HARPER, J.L., TOWNSEND, C.R. (1986). “ECOLOGÍA, Individuos, poblaciones y comunidades” Ediciones Omega. Afirma que; “L’ecologia és probablement la ciència més antiga, si no la professió més antiga. Poc després de tindre els primers pensaments, els nostres avantpassats primitius degueren adonar-se de la importància de saber els llocs on es poden trobar plantes comestibles i animals per a caçar, on podrien trobar-se sans i estalvis dels enemics que pretenien atacar-nos”.

Aparegué l’obra més coneguda de Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017) i Eduard Mira i González (València, 1 d'agost de 1945), De impura natione. El valencianisme, un joc de poder”.  No van ser els primers a rebatre a Fuster, perquè ja ho havien fet Josep Vicent Marqués (1974), Ernest Lluch (1976), o Joan Francesc Mira (1984), tal volta foren els que més clarament defensaren un nou camí. Es tracta d’un assaig sobre la identitat valenciana que va obrir un nou “Valencianisme de Conciliació”, gràcies a dubtar de la importància de la catalanitat en la formació nacional del País Valencià modern. Proposaven que el poble valencià superarà els efectes de la Batalla de València, que fugirà del regionalisme espanyol i el regionalisme català per encetar un camí propi.




Per a donar a conéixer els valors ecològics d’un espai natural únic, José Francisco Calvo Sendín i Joaquín Iborra Mateo publicaren “Estudio Ecológico de la laguna de la Mata” (1986) Ed. Institut d’Estudis Juan Gil Albert. Alacant.

Es va publicar el primer volum d’una obra molt ambiciosa, la catalogació de les 8.000 espècies de flora ibèrica. “Flora ibèrica. Plantas vasulares de la Península Ibérica e islas balerares. Vol. I Lycopodiaceae-Papaveraceae”. Ed. Real Jardín botánico. CSIC. Madrid. (1986).

 

 

Fonts:

Tabarca:

http://www.alicantevivo.org/2008/05/blog-post.html

Frau Electoral Referèndum OTAN:

https://canarias-semanal.org/art/17792/el-psoe-y-el-referendum-de-la-otan-historia-de-una-extorsion

Pluja àcida als Ports:

Grup OTUS, Mora de Rubielos. “Primeros síntomas de contaminación por lluvia ácida en las sierras de Teruel”. Quercus. núm. 23. pp-50-53.

Butlletins de la Casa Verda, 20-21-22-23-24-26-27-28-29-30 i 31.

Comentaris