Passa al contingut principal

Introducció

“In wildness is the preservation of the world”

(La conservació del món depén del feréstec)

Henry David Thoreau (1851)


Abans del segle XX sols hi havia una elit de científics, d’aristòcrates i mecenes, però a mitjans d’eixe segle s'havien generalitzat les universitats gràcies al fet que molts estats i empreses multiplicaren la inversió en ciència. Aparegué tot un exèrcit d'universitaris de classe burgesa als que en arribar la fi del segle, amb la generalització de l'educació, se’ls afegiren alguns fills dels treballadors.

En acabant el segle l'accelerat desenvolupament econòmic i industrial amenaçava en aniquilar els pocs espais naturals que quedaven a la Terra. Aparegueren nous problemes ambientals, les grans ciutats estaven superpoblades i els mitjans de comunicació massius com la televisió obriren el punt de vista més enllà del que teníem al nostre abast, havia començat la globalització.

Els Naturalistes fins a la fi del segle XIX foren els practicants d’un corrent de pensament científic que proposava la recuperació de la teoria de la transformació de les espècies de Jean-Baptiste Lamarck (Bazentin, 1744-1829) enfront de la teoria darwinista de l’evolució. A partir del segle XX també es denominaren Naturalistes els científics i ciutadans dedicats a l’estudi de les ciències naturals i el medi ambient.


Paul Feyerabend (2006) Grazia Borrini-Feyerabend 

Molts d’eixos Naturalistes de finals del segle XX eren simples ciutadans urbans que volien retrobar una natura perduda i salvatge que sols resistia amagada en pocs indrets. A banda de científics també hi havia estudiants o professionals dels orígens més diversos que trobaren una porta oberta a la seua participació en l’estudi de la natura gràcies a un altre fenomen sociològic: la Ciència Ciutadana. Podem definir-la com la recerca científica feta parcialment o completament per científics amateurs o no professionals. Els seus orígens estan en el filòsof Paul Karl Feyerabend (Viena, 1924-1994) que al voltant de 1970 proposà una democratització de l’accés a ciència. Poc després s’afegí el bioquímic Erwin Chargaff (Txernivtsí, 1905-2002) que defensà la tasca dels aficionats en l’estudi de la natura, de fet afirmava que era millor la ciència feta pels aficionats que la feta pels buròcrates.

Els pioners de finals del segle XX el primer que trobaren en eixir a la natura foren les aus, aparegueren els ornitòlegs que anaven carregats amb pesats allargavistes russos perquè eren els més econòmics i un quadern on apuntaven totes les espècies que es trobaven. La resta de branques de les ciències naturals també tingueren ciutadans que volien estudiar-les, aparegueren herpetòlegs, botànics, geòlegs, entomòlegs, ictiòlegs, mastòlegs i malacòlegs. Uns altres s'especialitzaren en la fotografia per intentar deixar constància en la bellesa d'un món salvatge cada volta més arraconat.

El concepte d’Ecologia el va crear en 1866 naturalista alemany Ernst Haeckel (Potsdam, 1834-1919), fou el principal divulgador del Darwinisme al seu país. En la publicació del treball "Morfologia General de l'Organisme" (1866) afirmava que l'ecologia era la ciència que estudiava les relacions dels éssers vius amb el seu ambient. Als anys  seixanta, eixe concepte biològic esdevingué en un Moviment Sociopolític anomenat Ecologisme, Moviment Verd o Ambientalista.

Molts més pensadors aportaren idees per bastir les bases teòriques que donarien cos a l’Ecologisme en un intent de construir una alternativa al Capitalisme i Comunisme. Un altre alemany, l’economista Ernst Friedrich Schumacher (Bonn, 1911-1977), avançà moltes de les greus problemàtiques que duia aparellades l’energia nuclear i proposà treballar per assolir una tecnologia amigable i ecològicament responsable, basada en una nova organització social en comunitats menudes.


Professor James Lovelock (2002) History of Modern Biomedicine Research Group (CC BY) 

L’impuls definitiu a l’Ecologisme vingué a partir de 1960, eixa dècada hi hagué una conjunció de noves idees que afavoriren canvis en el pensament i en la societat. El primer pas el donà el químic James Lovelock (Letchworth Garden City1919) que proposà la Hipòtesi Gaia. Afirma que el nostre planeta és un macroorganisme, com un cos que s’autoregula i està format per altres organismes vius i autònoms, que interaccionarien entre ells i tots junts donen continuïtat a la vida. Aquesta hipòtesi no es pot demostrar amb el mètode científic, però va ser un punt de partida ideològic i donà un suport mític que facilità l’expansió de l’Ecologia entre les societats occidentals.


Rachel Carson (1940) the National Digital Library of the United States Fish and Wildlife Service

La mare ideològica de l’Ecologisme com moviment sociopolític fou Rachel Carson (Pennsilvània, 1907-1964) amb la publicació del llibre “La primavera silenciosa” (1962), va ser la primera veu a avisar que de no fer un canvi radical de la societat, el planeta com el coneixem estava condemnat per culpa de l’abús dels pesticides, que s'havien estés per tota la superfície del globus i estaven presents des de la llet materna de les tribus més llunyanes fins als pingüins de l'Antàrtida.

A mitjans dels anys seixanta s'afegí l'escola filosòfica anomenada Ecologia Social. L'estatunidenc Murray Bookchin (Nova York, 1921-2006), l’autor de “L’Ecologia de la llibertat” (1982) proposà l'Ecoanarquisme. En ell argumentà un enfocament crític amb la societat postindustrial amb l'objectiu de trobar solució als problemes provocats per un Capitalisme que implicava un sotmetiment de l'ésser humà i una mercantilització d'un medi ambient, que considerava com a un producte de consum més. Proposava l’ideal d’una societat ecològica, sota l'ègida d'una economia basada en la sostenibilitat de totes les parts i organitzada en comunitats independents autogestionades. 


Piotr Kropotkin

Murray havia recollit part de les idees del teòric de l’anarquisme Piotr Kropotkin (Moscou1842-1921). Aquest geògraf i zoòleg afirmava que al planeta hi havia recursos suficients per al benestar de tots els humans, sols calia fer una distribució justa, que era necessari assolir-la perquè els recursos no eren il·limitats. Assegurava que la natura i la cultura no eren antagòniques, la natura obliga a la nostra espècie a l’associació en grups o tribus. Les relacions entre els membres d’eixes col·lectivitats creen una cultura pròpia, per tant la cultura era una derivada de la natura. Eixos estols o manades estarien basats en un concepte primordial, el suport mutu. Eixa cooperació dins dels grups és una ètica anarquista, que afavoreix el progrés social. Contràriament al que afirmava Darwin que la competència ferotge i la supervivència dels més forts eren les que afavorien l'evolució, per a Kropotkin la cooperació i l’altruisme haurien espentat més eixa evolució, en afavorir l’aparició d’una intel·ligència col·lectiva que permet la supervivència dels membres més febles i per tant aconsegueix més progrés, a la volta que una major justícia.

Poc després Paul R. Ehrlich (Filadèlfia, 1932) i la seua companya Anne H. Ehrlich (Des Moines, 1932) amb el llibre “La bomba demogràfica” (1968) alertaren dels greus problemes ambientals que duria el creixement demogràfic exponencial de la nostra espècie.

Els Ecologistes entenen el medi ambient com un tot, del qual no es pot separar l'ésser humà, on és el medi el que sosté la vida. Cerquen un nou model de societat basat en la llibertat i el benestar humà, però sota una premissa, l'ésser humà és igual en drets a la resta d'espècies i totes són igual d'importants. Eixa nova organització social hauria d’assolir la prosperitat en equilibri i respecte de la resta d’espècies amb les quals compartim el planeta.

Eixos mateixos anys seixanta als Estats Units reaparegueren amb força moviments socials com el Feminisme i el Pacifisme que ajudaren a estendre l'Ecologisme. Tots junts formaren part de l'anomenat Moviment Contracultural que molt prompte arribà a Europa. Alguns autors inclouen el Maig del 68 dins d'aquest moviment mentre altres neguen que el Maig Francés tinguera res a vorer. Es basen en el fet que a cap document o gravació de les reunions i assemblees que ens han arribat, apareixen referències explícites del Feminisme, del Pacifisme o de l'Ecologia.



Parlem de reaparéixer el Feminisme i el Pacifisme perquè no eren fenòmens nous. El Feminisme es va originar l’any 1848 amb el Moviment Sufragista dels Estats Units. El Pacifisme com ideal és molt més antic, però com a moviment començà en Nova York Amb la publicació dels pamflets religiosos “El regne del Mediador no és d'aquest món” (1809) del teòleg David Low Dogde (Brooklyn, 1774-1852) i s’afegí la publicació de “Revisió solemne del costum de la guerra” (1814) del retor Noah Worcester (Hollis, 1758-1837).



Tampoc podem dir que l'Ecologisme fora un novell moviment social, té fondes arrels ideològiques en corrents de pensament com; l'Higienisme del segle XVIII que defensava la qualitat de l'alimentació, de l'aire respirat, del descans o de la neteja per defendre’s de les pandèmies que delmaven la població a viles i fàbriques insalubres. També es basa en les idees de la Ciutat Jardí Anglosaxona, el Moviment Naturista, els Neomaltusians que defensaven el control de la natalitat o la tradició de l'Educació Ambiental, amb el destacat eixample de l'Escola Moderna de Barcelona fundada l'any 1901.

Com tots aquests moviments orbitaven al voltant de l'Anarquisme Modern aparegut al segle XIX, per tant podríem dir que l'Ecologia és una evolució de l'acratisme que impregnà les avantguardes de la primera meitat del segle XX. Anarquisme i Ecologisme coincideixen en la pretensió de canviar el model del Productivisme Industrialista, que engloba tant al Capitalisme com al Comunisme. Bona mostra d'aquesta proximitat ideològica, és que des d'un primer moment, els anarquistes ibèrics volgueren encapçalar els grups ecologistes.

Als anys setanta amb l'eclosió dels primers grups d’activistes ambientals no hi havia diferències entre Ecologistes i Naturalistes, compartien interessos i espai dins de les associacions. En les primeres assemblees convocades per a coordinar-se s’adonaren que dins d’eixa comunitat hi havia dues sensibilitats amb prioritats diferents. Aviat es produïren enfrontaments dialèctics i poc després escissions. En eixa germandat primerenca hi havia molta volatilitat, els activistes s’afegien o marxaven amb molta facilitat. Com no eren molt nombrosos, sovint podien tornar a ajuntar-se en altres intents de formar noves federacions, o en l'intent de crear grups potents d’àmbit estatal, per a poder guanyar força a l'hora de defensar interessos paral·lels.

Els Naturalistes centren el seu focus en la conservació de la Natura i la Biodiversitat, no els interessa molt l'etnocentrisme ni els problemes socials, s’estimen més fer un activisme independent sense preocupar-se per la política. Els ecologistes preferiren la militància en associacions centrades en problemes concrets, aparegueren els grups antinuclears i pacifistes.



Els ecologistes cercaven un nou model d'organització de la societat i no dubtaren en entrar al joc polític, amb la formació de partits Verds. Tot i que com els col·lectius i partits  verds sempre han tingut pocs militants i menys diners. Per tant no han tingut fàcil l’accés a parlaments i ajuntaments, més encara amb el límit de la llei D'Hondt, que exigeix un mínim del 5% dels vots per poder accedir a un escó al parlament.

Un dels deures del Moviment Ambientalista és traslladar a la societat la diferència entre el concepte del preu de les coses, enfront del cost de les coses. El preu és el que un individu paga, el cost és el que paga la comunitat. Per poder avançar en la protecció del nostre planeta i en la implantació de l’Ecologia haurem d’oblidar-mos dels preus i aprendre a calcular els costos de qualsevol activitat.

Centrem la mirada dins l’estat; D'on havien eixit tants militants Ecologistes i Naturalistes dins d’un país que estava sota la dictadura franquista?

Centre Excursionista d'Alcoi

Una bona part provenien de l'Excursionisme, assumint que dins d'aquest concepte s'englobarien un ventall d'activitats en la natura, com el senderisme, l'escalada, l'espeleologia, l'alpinisme o el ciclisme, activitats que afavoriren el contacte en la natura. No podem oblidar que els primers anys de la dictadura franquista els centres excursionistes eren de les poques associacions civils autoritzades.

Molts altres ciutadans s'interessaren per l'Ecologia i el Naturalisme gràcies als mitjans de comunicació massius, principalment per espais divulgatius emesos a la Televisió Espanyola que van descobrir-los l'excepcional riquesa de la natura a la península Ibèrica, mentre alertaven del greu perill de desaparició que patien eixos indrets i moltes espècies.

Un altre origen de la militància ecologista el trobem en els canvis sociològics de finals de segle que afavoriren l’evolució de molts marxistes que s’adonaren que no hi havia molta diferència entre l’estat capitalista i el comunista, ambdós eren depredadors del medi.

En paral·lel als tradicionals moviments Obrer i Estudiantil que eren clandestins, va aparéixer el Moviment Veïnal. El seu objectiu era assolir l'Estat del Benestar que ja gaudia la resta d'Europa Occidental. En un primer moment va ser tolerat per la dictadura, perquè estava format per simples ciutadans dels barris, que s'organitzaren per reivindicar millores en infraestructures, serveis de qualitat com l'ensenyament, la sanitat o l'oci, pensaren que seria com una vàlvula d’escap.


Moviment veïnal a València


Sens dubte podem qualificar al Moviment Veïnal com una branca més del Moviment Ecologista. Aquestes associacions es dediquen a reivindicar millores ambientals per al seu hàbitat, el medi urbà. Exigisquen mitjos sanitaris i educatius, qualitat de l'aire i de l'aigua o més zones verdes d'esbarjo. Des d'un primer moment les associacions de barris i viles han donat el seu suport i han participat activament a les plataformes ecologistes que defensaren el Saler, un llit del Túria verd, que estigueren contra la nuclear prevista a Peníscola o contra la de Cofrents. D'altra banda els ecologistes sempre han participat significativament en les associacions o plataformes impulsades pels veïns, com les que treballaren per a Salvar el Cabanyal o la Punta.

Ecologistes i Naturalistes comparteixen la preocupació pels problemes que cada volta són més evidents i que ens amenacen directament, com són l'escalfament de l'atmosfera, la reducció de la capa d'ozó, la pluja àcida, la desertificació, la degradació de boscos i selves, la proliferació de grans incendis, els residus o la contaminació de terres, rius i oceans. De no revertir aquests entrebancs ens duran cap a un Holocaust Ecològic. Els ecologistes i naturalistes valencians treballen contra aquests greus problemes i molts més que aprofitarem per a donar a conéixer en aquesta història.

Doncs, comencem a descobrir-los!


Comentaris