Passa al contingut principal

Introducció

“In wildness is the preservation of the world”

(La conservació del món depén del feréstec)

Henry David Thoreau (1851)


Abans del segle XX sols hi havia una elit de científics d’aristòcrates i mecenes però a mitjans d’aquest segle s'havien generalitzat les universitats gràcies al fet que molts estats i empreses multiplicaren la inversió en ciència, va aparéixer tot un exèrcit d'universitaris de classe burgesa als que en arribar la fi del segle amb la generalització de l'educació se’ls van afegir els fills dels treballadors.

En acabant el segle l'accelerat desenvolupament econòmic i industrial amenaçava en aniquilar els pocs espais naturals que quedaven, van aparéixer nous problemes ambientals, les grans ciutats estaven superpoblades i aparegueren els mitjans de comunicació com la televisió que obriren el punt de vista més enllà del que teníem al nostre abast, havia començat la globalització.

Els Naturalistes fins a la fi del segle XIX foren els practicants d’un corrent de pensament científic que proposava la recuperació de la teoria de la transformació de les espècies de Lamarck (Bazentin, 1744-1829), front la teoria darwinista de l’evolució, però a partir del segle XX es denominaren Naturalistes els científics i ciutadans dedicats a l’estudi del medi ambient.



Paul Feyerabend (2006) Grazia Borrini-Feyerabend 


Molts d’eixos Naturalistes de finals del segle XX eren simples ciutadans urbans que volien retrobar una natura perduda i salvatge que sols resistia amagada en pocs indrets. A banda de científics també hi havia estudiants o professionals dels orígens més diversos que trobaren una porta oberta a la seua participació en l’estudi de la natura gràcies a altre fenomen sociològic nou: la Ciència Ciutadana. Podem definir-la com la recerca científica feta parcialment o completament per científics amateurs o no professionals. Els seus orígens estan en el filòsof Paul Feyerabend que al voltant de 1970 proposà una democratització de l’accés a ciència i poc després s’afegí el bioquímic Erwin Chargaff que defensà la tasca dels aficionats en l’estudi de la natura, de fet afirmava que era millor la ciència feta pels aficionats que la feta pels buròcrates.

Eixos pioners de finals del segle XX, el primer que trobaren en eixir a la natura foren les aus, aparegueren els ornitòlegs que anaven carregats amb pesats llargavistes russos perquè eren els més econòmics i un quadern on apuntaven totes les espècies que es trobaven. La resta de branques de les ciències naturals també tingueren ciutadans que volien estudiar-les, aparegueren herpetòlegs, botànics, geòlegs, entomòlegs, ictiòlegs, mastòlegs i malacòlegs. Uns altres s'especialitzaren en la fotografia per intentar deixar constància en la bellesa del món salvatge cada volta més arraconat.


Centre Excursionista d'Alcoi


D'on havien eixit tants militants Ecologistes i Naturalistes dins d’un estat que encara estava sota el Franquisme?

Una bona part vingueren de l'Excursionisme, assumint que dins d'aquest concepte s'englobarien un ventall d'activitats en la natura com el senderisme, l'escalada, l'espeleologia, l'alpinisme, activitats que afavoriren el contacte en la natura. No podem oblidar que els primers anys de la dictadura franquista els centres excursionistes eren de les poques associacions civils autoritzades.

Molts altres ciutadans s'interessaren per l'Ecologia i el Naturalisme gràcies als mitjans de comunicació massius, principalment alguns espais divulgatius emesos a la Televisió Espanyola que van descobrir-los l'excepcional riquesa de la natura a la península Ibèrica mentre alertaven del greu perill de desaparició que patien eixos indrets i moltes espècies.

Un altre origen de la militància ecologista el trobem en els canvis sociològics dels anys seixanta que també afectaren un país autàrquic com Espanya que fins a eixe moment havia estat aïllat pel franquisme. A banda d’uns moviments clandestins, com l’Obrer o l’Estudiantil, va aparéixer el Moviment Ciutadà. En un primer moment va ser tolerat per la dictadura, perquè estava format per simples ciutadans dels barris, que s'organitzaren per reivindicar millores en infraestructures, serveis de qualitat com l'ensenyament, la sanitat o l'oci. El seu objectiu era assolir l'Estat del Benestar que ja gaudia la resta d'Europa Occidental.



Professor James Lovelock (2002) History of Modern Biomedicine Research Group (CC BY) 


El concepte d’Ecologia el va crear en 1866 naturalista alemany Ernst Haeckel (Potsdam, 1834-1919), fou el principal divulgador del Darwinisme al seu país. En la publicació del treball "Morfologia General de l'Organisme" afirmava que l'ecologia era la ciència que estudiava les relacions dels éssers vius amb el seu ambient. Als anys  seixanta, eixe concepte biològic esdevingué en un Moviment Sociopolític anomenat Ecologisme, Moviment Verd o Ambientalista.

Molts més pensadors aportaren idees per bastir les bases teòriques que donarien cos a l’Ecologisme, un intent de trobar una alternativa al Capitalisme i Comunisme. Un altre alemany, l’economista Ernst Friedrich Schumacher (Bonn, 1911-1977) avançà moltes de les greus problemàtiques que duia aparellades l’energia nuclear i proposà treballar per assolir una tecnologia amigable i ecològicament responsable, basada en una nova organització social en comunitats menudes.

Els Ecologistes entenen el medi ambient com un tot, del qual no es pot separar l'ésser humà, on és el medi el que sosté la vida. Cerquen un nou model de societat basat en la llibertat i el benestar humà, però sota una premissa, l'ésser humà és igual en drets a la resta d'espècies i totes són igual d'importants. Eixa nova organització social havia d’assolir la prosperitat en equilibri i respecte de la resta d’espècies amb les quals compartim el planeta.


Rachel Carson (1940) the National Digital Library of the United States Fish and Wildlife Service


L’impuls definitiu a l’Ecologisme vingué a partir de 1960, eixa dècada hi hagué una conjunció de noves idees que afavoriren canvis en el pensament i en la societat. El primer pas el donà el químic James Lovelock (Letchworth Garden City, 1919) que eixe mateix any proposà la Hipòtesi Gaia. Afirma que el nostre planeta és un macroorganisme, com un cos que s’autoregula i està format per altres organismes vius i autònoms que interaccionarien entre ells i tots junts donen continuïtat a la vida. Aquesta hipòtesi no es pot demostrar amb el mètode científic, però va ser un punt de partida ideològic i donà un suport mític que facilità l’expansió de l’Ecologia en les societats occidentals.

La mare ideològica de l’Ecologisme com moviment sociopolític fou Rachel Carson (Pennsilvània, 1907-1964) amb la publicació del llibre “La primavera silenciosa” (1962), va ser la primera veu a avisar que de no fer un canvi radical de la societat, el planeta com el coneixem estava condemnat per culpa de l’abús dels pesticides, que s'havien estés per tota la superfície del planeta i estaven presents des de la llet materna fins als pingüins de l'Antàrtida.

A mitjan anys seixanta s'afegí l'escola filosòfica anomenada Ecologia Social. L'estatunidenc Murray Bookchin (Nova York, 1921-2006), l’autor de “L’Ecologia de la llibertat” proposà l'Ecoanarquisme, argumentà un nou enfocament crític amb la societat postindustrial amb l'objectiu de trobar solució als problemes provocats per un Capitalisme que implicava un sotmetiment de l'ésser humà i una mercantilització d'un medi ambient considerat com un producte de consum més. Proposava l’ideal d’una societat ecològica organitzada sota l'ègida d'una economia basada en la sostenibilitat de totes les parts i organitzada en comunitats independents autogestionades. 


Piotr Kropotkin


Murray havia recollit part de les idees del teòric de l’anarquisme, Piotr Kropotkin (Moscou, 1842-1921). Aquest geògraf i zoòleg afirmava que al planeta hi havia recursos suficients per al benestar de tots els humans, sols calia fer una distribució justa, que seria necessari assolir-la perquè els recursos no eren il·limitats. Assegurava que la natura i la cultura no eren antagòniques, la natura obliga a la nostra espècie a l’associació en grups o tribus. Les relacions entre els membres d’eixes col·lectivitats creen una cultura pròpia, per tant la cultura era una derivada de la natura. Eixos estols o manades estarien basats en un concepte primordial, el suport mutu. Eixa cooperació dins dels grups és una ètica anarquista, que afavoreix el progrés social. Contràriament al que afirmava Darwin que la competència ferotge i la supervivència dels més forts eren les que afavorien l'evolució, per a Kropotkin la cooperació i l’altruisme haurien espentat més eixa evolució, en afavorir l’aparició d’una intel·ligència col·lectiva que permet la supervivència dels membres més febles i per tant aconsegueix més progrés, a la volta que una major justícia.

Poc després Paul R. Ehrlich (Filadèlfia, 1932) i la seua companya Anne H. Ehrlich (Des Moines, 1932) amb el llibre “La bomba demogràfica” (1968) alertaren dels greus problemes ambientals que duria el creixement demogràfic exponencial de la nostra espècie.

Eixos mateixos anys seixanta als Estats Units reaparegueren amb força moviments socials com el Feminisme i el Pacifisme que ajudaren a estendre l'Ecologisme. Tots junts formaren part de l'anomenat Moviment Contracultural que molt prompte arribà a Europa. Alguns autors inclouen el Maig del 68 dins d'aquest moviment mentre altres neguen que el Maig Francés tinguera res a vorer, es basen en el fet que a cap document o gravació de les reunions i assemblees que ens han arribat apareixen referències explíites  al Feminisme, Pacifisme o a l'Ecologia.



Parlem de reaparéixer el Feminisme i el Pacifisme perquè no eren fenòmens nous, el Feminisme es va originar l’any 1848 amb el Moviment Sufragista dels Estats Units. El Pacifisme com ideal és molt més antic, però com a moviment començà en Nova York, l’any 1809 amb la publicació dels pamflets religiosos “El regne del Mediador no és d'aquest món” del teòleg David Low Dogde (Brooklyn, 1774-1852) i s’afegí la publicació en 1814 de “Revisió solemne del costum de la guerra” del retor Noah Worcester (Hollis, 1758-1837).

Tampoc podem dir que l'Ecologisme fora un novell moviment social, té fondes arrels ideològiques en corrents de pensament com; l'Higienisme al segle XVIII que defensava la qualitat de l'alimentació, de l'aire respirat, del descans o de la neteja per defendre’s de les pandèmies que delmaven la població a viles i fàbriques insalubres. Les idees de la Ciutat Jardí Anglosaxona, el Moviment Naturista, els Neomaltusians que defensaven el control de la natalitat o la tradició de l'Educació Ambiental amb el destacat eixample de l'Escola Moderna de Barcelona fundada l'any 1901. Tots aquests moviments orbitaven al voltant de l'Anarquisme Modern aparegut al segle XIX, per tant podríem dir que l'Ecologia és una evolució de l’acratisme que impregnà les avantguardes de la primera meitat del segle XX. Anarquisme i Ecologisme coincideixen en la pretensió de canviar el model del Productivisme Industrialista, que engloba tant al Capitalisme com al Comunisme. Bona mostra d’aquesta proximitat ideològica és que des d'un primer moment els anarquistes ibèrics volgueren encapçalar els grups Ecologistes.




Als anys setanta amb l'eclosió dels primers grups no hi havia diferències entre Ecologistes i Naturalistes, compartien interessos i espai dins de les associacions. En les primeres assemblees convocades per a coordinar les diferents associacions de l’estat s’adonaren que hi havia dues sensibilitats amb prioritats diferents, aviat es produïren enfrontaments dialèctics i poc després escissions. En eixos grups primerencs hi havia molta volatilitat, els activistes s’afegien o marxaven. Com no eren molt nombrosos, sovint podien tornar a ajuntar-se en els diferents intents de formar federacions, o de crear grans grups d’àmbit estatal,  per guanyar força defensant interessos paral·lels.




Els Naturalistes centren el seu focus en la conservació de la Natura i la Biodiversitat, no els interessa molt l'etnocentrisme ni els problemes socials, s’estimen més fer un activisme independent sense preocupar-se per la política. Els Ecologistes preferiren la militància en associacions centrades en problemes concrets, aparegueren els grups Antinuclears o Pacifstes.

Alguns Ecologistes com cercaven un nou model d'organització de la societat entraren al joc polític amb la formació de Partits Verds. Tot i que a l’estat, com els col·lectius i partits Ecologistes sempre han tingut pocs militants i menys diners, no han tingut fàcil l’accés, més encara amb el límit de la llei D'Hondt, pel qual fa falta un mínim del 5% dels vots per poder accedir a un escó al parlament. 

Un dels llegats del Moviment Ambientalista, que agrupa Ecologistes i Naturalistes, és que ha sigut capaç de traslladar la diferència entre el concepte del preu de les coses enfront del cost de les coses. El preu és el que un individu paga; el cost és el que paga la comunitat. Per poder avançar en la protecció del nostre planeta haurem d’oblidar-mos dels preus i calcular els costos de qualsevol activitat.

Ecologistes i Naturalistes comparteixen la preocupació pels problemes cada volta més evidents que ens amenacen, com són l'escalfament de l'atmosfera, la reducció de la capa d'ozó, la pluja àcida, la desertificació, la degradació de boscos i selves, la proliferació de grans incendis, els residus o la contaminació de terres, rius i oceans. Tots dos treballen contra aquests greus problemes i molts més que aprofitarem per a donar a conéixer en aquesta història, problemes que de no revertir-los acceleraran el Canvi Climàtic i duran tot el planeta cap a un Holocaust Ecològic.


Comentaris