Any 2001

 

Collage RMiB

                                       

   “Van voler soterrar-nos, però no sabien que érem llavors”. 

                                      Ernesto Cardenal Martínez 

(Granada de Nicaragua, 1925-2020)

NATURALISTES

 

NATURALICANTE i el Grup SEO Alacant

Va començar a publicar-se la pàgina web Naturalicante que es van definir com “la web independent per a la gent amb el cap ple de pardals”. Els coordinadors eren Elías Gomis, Alfonso Lario i Raúl González que fou el webmaster. Tots ells pertanyien al grup local de SEO Alacant que aquest any organitzava tertúlies al palauet del Centre 14, seu de la regidoria de la joventut, al carrer Llauradors de la capital de l’Alacantí. A l’hora d’obrir-se a internet foren pioners els castellonencs del GER i ara els seguien els alacantins, mentrestant els ornitòlegs valencians, melic del país, continuàvem a sarpa la grenya. 

Primer cens hivernal d’aus marines

A la província d'Alacant l'hivern de 2001-02 es va organitzar el primer cens hivernal d’aus marines que van coordinar membres del GIAM (Grup Ibèric d'Ocells Marins), les dades obtingudes es van gastar en l’elaboració del cens autonòmic. A partir de l'hivern 2003-04 comptant amb el suport de coordinació del servei de Biodiversitat i la difusió que li proporcionà la web naturalicante, aquesta activitat de ciència ciutadana es va estendre i al llarg dels anys arribà a cobrir tota la costa del País Valencià. 

Polèmica per l’adjudicació de Censos a dit a SEO

Miguel Peris, president de la Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO) li va retreure a Ramón Martí de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO) que des de 1994 els censos d’ocells al País Valencià s’adjudicaven a dit al seu grup, teòricament per les amistats que tenien dins de la Conselleria de Medi Ambient. En 1997, quan per primera volta van treure a concurs públic la realització d’eixos censos, la SVO va presentar-se millorant prou la proposta econòmica de SEO, malgrat això tornaren a adjudicar els treballs al grup madrileny. Els valencianistes impugnaren la resolució en trobar suport del síndic de greuges i, fins i tot la denúncia arribà al Consell Superior del Poder Judicial. Aquesta reclamació provocà que mai més es tornaren a publicar els concursos públics per a la realització de censos d’aus i començà la marginació de la SVO per part de Conselleria. Des del trencament dels ornitòlegs valencians de 1993, quan tots pertanyien a SEO i estaven en l’Estació Ornitològica de l’Albufera que donà pas a la creació de la SVO, les picabaralles entre ambdós grups foren contínues i Conselleria des d’un primer moment tingué clar quin era el seu bàndol. 

Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO)

El mes de maig organitzaren un curset de primers auxilis per a les aus, obriren un grup per a analitzar i perseguir el tràfic d’espècies protegides. Començaren a arreplegar els diferents noms que reben les aus de dalt a baix del país per a elaborar un llista de les denominacions en valencià i van obrir un fòrum de comunicació mitjançant el correu electrònic, el Fòrum SVOAVES. A València les tasques per a fer un anuari havien quedat orfes en deixar de fer-lo els germans Dies, la SVO mamprengué el relleu i aquest any ultimaven l’edició de 1999, tot mentre continuaven publicant la seua revista el Serenet.

Van presentar al·legacions al Catàleg de les Zones Humides de Conselleria perquè es deixava fora molts aiguamolls, principalment els de les terres de l’interior, com la marjal nord de Torreblanca, la Marjaleria de Castelló, la del Puig i la d’Albuixec. La Desembocadura del Riu Sec, el naixement del riu Gaibiel, els trams alts dels rius Millars i Palància, a més de la desembocadura d’aquest darrer, la desembocadura del Carraixet, el tram baix del riu Montnegre. L’Albufera d’Orpesa i al voltant de l’Albufera els ullals de Baltasar, el Fosc, el de l’Obra i el Clar. Els embassaments d’Onda, Benitandús, el Regajo, Beniarrés, Guadalest, d’Amadòiro, Crevillent i el de la Pedrera. Les llacunes de Sogorb, les de Sant Mateu i la de Rabassa, el Saladar d’Arneva, les Salines de Cofrents i la Salada de Fontcalent.

També reclamaren que la delimitació d’aiguamolls que s’havien protegit es deixava fora part de la seua superfície i, llavors calia ampliar-los. Foren la Marjal de Peníscola, desembocadura del Riu Millars, l’Estany i Marjal de Nules-Borriana, la Marjal dels Moros, la marjal i l’Estany de la Ribera de Xúquer, la marjal de la Safor, la Desembocadura del Riu Racons i la del riu Algar, la Llacuna de San Benito, les Salines de Calp, el saladar d’Aigua Amarga i el Fondo d’Amorós. Es va continuar amb el cens Hivernal d’Arpellot de Marjal. 

Grup Requena-Utiel (SVO)

El Grup Requena-Utiel de la Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO-RU) va encetar una campanya per a salvar la capçalera del riu Magre, prepararen un tríptic per a conscienciar sobre la greu contaminació que patia tota la capçalera del riu Magre, al qual definiren com un riu mort per la manca de depuració de les aigües residuals urbanes i industrials.

Continuaren amb el cens de falconet de campanar (Falco naumanni), van preparar una projecció audiovisual per a difondre la riquesa natural de la seua comarca. Continuaren amb la recollida de dades per al cens de rapinyaires nocturns, feren un mostreig del falcó de la Reina (Falco eleonorae) un rapinyaire que cria a les illes mediterrànies, però que es va descobrir que els mesos de juny i principis de juliol anava a l’interior peninsular per a nodrir-se i el grup va descobrir que freqüentava la llacuna de Talayuelas.

 

Roncadell

Aquest grup continuà sent un important suport per a la conselleria en la realització d’estudis sobre flora i fauna, tot i que mai deixaren a banda les tasques de protecció. Van presentar un escrit de protesta pel tall d’un pinastre (Pinus pinaster) monumental a Canals i amb la col·laboració d’ADENE d’Énguera cediren a una eurodiputada un informe sobre dels valors naturals del massís del Caroig per a poder argumentar l’oposició al Transvasament Xúquer-Vinalopó.

 

GER-Ecologistes en Acció País Valencià

El GER-Ecologistes en Acció País Valencià encetaren el primer Cens, Control i Seguiment dels Paranys actius a Castelló, tot mentre continuaven amb els seus seguiments d’aus habituals. Participaren en l’organització de la reunió de coordinació de la Federació d’Ecologistes en Acció País Valencià que es va organitzar el mes d’octubre a Alfondeguilla, a la Plana Baixa.

Van proposar àrees on els parcs eòlics no implicaren greus afeccions per a la natura, presentaren al·legacions contra el PORN de la Serra d’Irta. Enviaren a conselleria un escrit demanant autorització per a dur als canyets els residus carnis per a nodrir als voltors famolencs, amb la condició que prèviament foren analitzats, una volta es descartarà la seua contaminació amb el mal de l’Encefalopatia espongiforme de les vaques. També hagueren d’insistir davant els mitjans de comunicació que els carronyaires no atacaven el ramat viu. 

Collage RMiB

ECOLOGISTES

Iniciativa Legislativa Popular per a protegir l’Horta de València

L’any 2000 vam veure com dins de la Plataforma per un Cinturó d’Horta organitzaren un Seminari sobre l’Horta, entre les conclusions acordaren la necessitat de proposar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) perquè les Corts Valencianes aprovaren la protecció davant els projectes urbanístics i les noves infraestructures. Doncs aquest any hagueren d’organitzar-se per al monumental repte organitzatiu que significava mobilitzar la ciutadania i arreplegar un mínim de 50.000 signatures.

L’horta es un sistema de conreu que es va desenvolupar aprofitant el coneixement i l’estima que tenien els musulmans per l’aigua, pel seu estalvi i per l’aprofitament eficient del recurs. Quan vingueren a casa nostra trobaren aigua, una terra fèrtil i un clima benigne per a desenvolupar tècniques i conreus específics amb els quals ompliren els mercats locals amb una gran varietat de productes de màxima qualitat. El desenvolupament econòmic del segle XX i el creixement de la població, en paral·lel a la generalització d’un minifundisme que minvà el rendiment econòmic dels productes agrícoles, provocaren la devaluació del seu conreu, llavors el creixement de tota l’àrea metropolitana de València es va fer soterrant l’horta baix carreteres i ciment. L’ecologisme va adonar-se que perdre l’Horta era molt perillós, a més de ser una font de productes de qualitat que teníem a la porta de casa, era part de la nostra cultura. Doncs calia defensar-la com ho vàrem fer amb el Saler o el Llit del Túria.

Aquesta iniciativa nasqué de “quatre professors universitaris i tres activistes”, cinc dels quals avalats per 150 personalitats destacades de la societat van presentar-se davant la mesa de les Corts el 19 de gener per a obrir el procés per a impulsar l’ILP. Per a impulsar l’inici oficial de la campanya d’arreplegada de signatures convocaren una primera manifestació a la plaça de la Mare de Déu de València, el diumenge 4 de març. Aviat van rebre una allau d’adhesions de bona part dels col·lectius ecologistes, naturalistes, associacions de veïns, grups culturals i sindicats. A més la seua iniciativa arribà en un moment en el qual una bona part de la societat valenciana començava a fartar-se de les polítiques dels grans esdeveniments i de les construccions faraòniques que proposava el Partit Popular (PP), llavors obtingueren un sorprenent suport.

La ILP va arribar a les Corts Valencianes el 20 de juny de 2001, amb el suport d’una altra gran manifestació. Per primera volta al País Valencià, la suma de voluntats de tota la societat havia aconseguit recollir 117.000 signatures en sols cinc mesos, més del doble de les necessàries. El dia de l’entrega de les caixes plenes de signatures hi estaven Josep Lluís Miralles, Antonio Montiel, Toni Montesinos, Roser, Maria-Jo i uns altres membres de Plataforma per un Cinturó d’Horta. 

En rebre’ls la majoria absoluta del PP tingué recels d’una ciutadania organitzada que pretenia modificar la seua agenda. Això de posar entrebancs agraris al desenvolupament no entrava en els seus plans, ells preferien promoure grans festejos, grans plans urbanístics i obres faraòniques que requerien grans pressupostos, perquè pel camí sempre se’ls quedava alguna comissió en les butxaques. Llavors el 14 de novembre van rebutjar la ILP amb l’excusa que ja tenien mig preparat un projecte per a protegir l’horta. 

La iniciativa legislativa popular fou el punt de partida dels moviments ciutadans que sorgiren al País Valencià en el segle XXI per a reivindicar una nova societat, com va ser el col·lectiu Per l’Horta. La ILP fou una llavor soterrada al cor de l’horta, a la qual costà prou germinar, però al final va treure el cap i ho va fer amb l’aprovació el Pla d’acció territorial d’Ordenació i dinamització de l’Horta de València (PATH), presentat pel govern del Botànic, mitjançant el Decret 219/2018. 

Collage RMiB

Plataforma per una Serrania Viva

El 8 de juny un grup de ciutadans de l'exhaurida comarca valenciana de la Serrania, agarraren per sorpresa a polítics i als poders econòmics quan van convocar una manifestació sota el lema "Una Serrania Viva", a la qual assistiren 3.500 ciutadans. Entre les entitats i grups convocants estaven l’Ajuntament d’Ares dels Oms, el de Titaigües, Ecologistes en Acció la Serrania, la Coordinadora veïnal d’Andilla, la Coordinadora d’afectats per l’abocador d’Alpont, la Coordinadora anti abocador de Calles i la de Llosa del Bisbe, GEODA València, el Centre d’Estudis de La Serrania (CELS) i el Grup la Serrania de la Societat Valenciana d’Ornitologia. Alguns dels membres més destacats de la Plataforma per una Serrania Viva foren: Luis Súller, Vincent Botella, César Calvo, José Luis Terrassa o María Santolaria.

Aquesta comarca muntanyenca de l’interior va alçar la veu farta de patir una severa despoblació que provocava que tota la joventut se n’anara fora, llavors tancaven les escoles, els pocs negocis i comerços que quedaven als seus pobles, tot mentre patien una accelerada degradació del seu principal patrimoni: la natura i el paisatge. La Serrania s’havia convertit el femer de l’àrea metropolitana de València, hi havia abocadors de residus sòlids (RSU) a Alpont (1.710 Tm/any) i a més duien les restes de farines càrnies. Va ser una casualitat o no, però aquest any es va declarar un brot de pesta porcina que obligà al sacrifici de més 50.000 animals de les granges del voltant, fou la ruïna per als veïns. També hi havia abocadors de RSU a Benaixeve, a Xelva (16.199 Tm/any), a Pedralba (4.495 Tm/any) i a Sot de Xera, tots ells gestionats per GIRSA.

Calles tenia un abocador de fangs i llots (16.199 Tm/any) que era el més gran de tot l’estat, que gestionava EGEVASA. Quan plovia els residus lixiviats suraven i anaven al riu Túria, la merda volia tornar al seu origen i de camí contaminava els aqüífers. Per si no tenien prou els Serrans, hi havia projectes per a obrir-ne més a Pedralba per a rebre 46.309 Tm/any de RSU i 120.176 tones de residus industrials i 25.000 de residus per a compostar. La ferma oposició del veïnat va aconseguir el seu tancament el 13 de maig de 2002. Un altre que clausuraren fou el de la Llosa del Bisbe on anaven residus industrials i no cabia res més, de fet es produïen explosions per les emanacions de gasos i diversos incendis. Mentrestant bona part de les muntanyes comarcals desapareixien desfetes per la febre de la mineria a cel obert, amb les seues terres omplien els forns de les taulelleres de Castelló. Les extraccions de sílices, caolins i argiles obrien cicatrius en les muntanyes que abans havien acollit boscos i àguiles. De retruc una volta s’acabava la vida útil de les explotacions, alguns espavilats pretenien omplir-les de més residus. Per si no fos prou, els boscos que es deslliuraven de les excavadores mineres acabaven cremant-se.

 

Plataforma Altura Neta

A l’Alt Palància es va formar aquesta plataforma per a rebutjar l’obertura d’un altre abocador al terme d’Altura, perquè ja havien de suportar l’abocador de Cabrera. 

Associació Cultural i Ecologista de Calp (ACEC)

Encetà activitats l’Associació Cultural i Ecologista de Calp (ACEC) que es va legalitzar el mes de maig. Una de les seues principals impulsores fou Ana Sala Jorro que junt amb de-set companys més, entre els quals estaven l’advocat Guillermo Sendra, Pere Tur i Sala, Ana Ausina Ivars, Javier Bañuls, Christian Utzinger, Gabrielle Giuseppe o Ella Aschen, fundaren el grup per a lluitar per la conservació del medi ambient, la cultura i la història de la vila de la Marina Alta. 

Associació Cultural Grévol

A Vistabella del Maestrat, tot i que van començar activitats en 1994, aquest any van legalitzar l’Associació Cultural Grévol. El seu principal objectiu és treballar per la conservació del patrimoni i el medi ambient. Entre les fites de 2001 destaquen la continuació de l’elaboració del catàleg de les construccions de pedra en sec de Vistabella. Van editar un fullet de difusió de ”Casetes de pedra en sec” en col·laboració amb la Diputació i l’Ajuntament de Vistabella. El mes d’octubre organitzaren les primeres Jornades sobre arquitectura de pedra en sec a Vistabella del Maestrat, en les quals feren tallers, conferències, visites guiades i exposició fotogràfica. Van participar en la Siena Trobada de Voluntariat Ambiental de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) que es va celebrar a Guardamar del Segura on presentaren el III inventari de pedra en sec. Entre altres membres del grup es pot destacar Antonio Giner.

 

Plataforma per a la Protecció de Serra Escalona

Es va constituir la Plataforma per la Protecció de Serra Escalona per a denunciar que van abatre vint hectàrees de bosc qualificat com NO urbanitzable i protegit pel POGU de l’Ajuntament d’Oriola, perquè algú tingué l’ocurrència de fer allí mateix un heliport. Catorze grups i associacions veïnals s’ajuntaren i demanaren la protecció de 10.400 hectàrees d’Escalona i la Devesa de Campoamor, dels termes d’Oriola 4.180 ha, de Sant Miquel de Salines 2.345 ha i de Pilar de la Foradada 3.875 ha. La Conselleria sols acceptà la protecció de 4.782 ha de la Serra d’Escalona i la Devesa de Campoamor que es convertiren en LIC, encara que van quedar sense protecció zones molt valuoses. 

Collage RMiB

GREMA de Sant Vicent del Raspeig

Els ecologistes santvicenters formaren el Grup Ecologista Maigmó GREMA que aviat es va federar amb Ecologistes en Acció. Entre les seues fites més assenyalades està la repoblació del Vall del Savinar i la recuperació de l'assagador Reial, també han organitzat neteges de fem al Cap de l'Horta. 

La CEVA

Un dels èxits ecologistes més assenyalats de la Vall d’Albaida l’aconseguiren quan s’uniren diferents col·lectius comarcals per aturar el projecte d’instal·lar una planta de compostatge, que canviaren per un pla mancomunat de reducció dels residus. Això els demostrà que units tenien més força i decidiren formar la Coordinadora Ecologista de la Vall d’Albaida (CEVA) per a impulsar una defensa del medi ambient coordinada entre els diferents grups comarcals. Els grups fundadors foren la Colla Ecologista les Tosquetes d’Albaida, Gaia d’Atzeneta d’Albaida, el Grup Balarma d’Ontinyent i els Voluntaris del Benicadell.

Una volta units organitzaren jornades sobre els barrancs, participen en la Coordinadora del riu Albaida i en la Xarxa per una Nova Cultura de l'Aigua de la conca del Xúquer. Van impulsar un estudi de la Universitat Politècnica sobre la qualitat dels rius Albaida i Clariano. Denunciaren les greus afeccions i les constants il·legalitats de les pedreres i els abocadors. Treballaren per a impulsar la recollida selectiva i el tractament del fem dins d’un projecte comarcal sobre minimització de residus. Fan repoblacions i tractaments d'ajuda a la regeneració dels boscos, així com en l’eliminació de plantes invasores i fent un inventari dels arbres monumentals de la comarca. Respecte de la fauna han fet un estudi d'avifauna de l'embassament de Bellús i un inventari de les òlibes (Tyto alba) de la Vall d'Albaida i el Comtat, han recollit 53 aus ferides per a facilitar la seua recuperació.

En l'àmbit de defensa del territori presentaren al·legacions als plans urbanístics i al pla eòlic, tembé participaren en diverses tasques relacionades amb l'Agenda 21. Entre els actes reivindicatius que protagonitzaren es pot assenyalar l'ocupació de les instal·lacions d'una subcontracta d'IBERDROLA per evitar la construcció d'una línia d'alta tensió al paratge de les Tosquetes. Les forces de seguretat van detenir a tres activistes durant 24 hores i la fiscalia els va demanar multes de 17.000 €. Feren front comú davant l'intent de fer un gasoducte a la Serra Mariola i treballen en defensa del ferrocarril Xàtiva-Alcoi, de fet van muntar la seua seu social a l'estació de Renfe d'Albaida.

Tal volta un dels treballs més originals que mamprengueren en 2006 fou la construcció de l’edifici conegut com l’Ametlla de Palla. Va ser una construcció alternativa feta amb pedra, fusta, fang i palla d’arròs amb els quals alçaren un edifici de 200 m² que es va convertir en la seu del Centre d’Interpretació Ambiental del Paisatge Protegit de l’Ombria del Benicadell, a Carrícola. En 2009, als seus voltants crearen un jardí de plantes forestals i fruiters que té com a nom Jardí de Flora Pintoresca Joan Pellicer. Entre els seus dirigents podem assenyalar a Rafel Cano. Un altre grup molt actiu que es va formar a la Vall d’Albaida fou el Col·lectiu Ontinyent en Bici. 

L'AVE per Villargordo del Cabriel, Arxiu RMiB

Pla Director de Ferrocarrils del País Valencià

Es va formar el Grup de Treball per exigir a les autoritats la redacció d’un Pla Director dels Ferrocarrils Valencians. Aquest grup de treball l’integraren Acció Ecologista-Agró, Ecologistes en Acció, el GECEN, a més de sindicats ferroviaris. Entre les mesures que  proposaren estava la promoció del servei de tren tradicional abans que el malbaratament de recursos i les afeccions que implica la construcció dels trens d’alta velocitat. Creien que la modernització, la integració de les línies ferroviàries existents, completar enllaços pendents, crear noves xarxes metropolitanes en les principals àrees urbanes, potenciar el transport de mercaderies i la intermodalitat aconseguirien fer del ferrocarril tradicional la columna vertebral del sistema de transports valencià. Feren càlculs i amb la meitat del que estava previst invertir en l’alta velocitat a casa nostra es podia modernitzar el ferrocarril tradicional garantint la connexió de bona part de les comarques de l’interior. Fou com predicar en el desert, els polítics preferien gastar molts més diners en un tren que els duguera de pressa a Madrid, abans que vertebrar el nostre país. Per a demostrar el nul interés per la proposta ecologista i la seua aposta per l’AVE, els presidents de Castella la Manxa, Múrcia i Zaplana pactaren el traçat definitiu de l’AVE que havia de vindre des de Madrid. 

Butlletí de la Carrasca EA

La Carrasca, Ecologistes en Acció

Aquest exercici es va formalitzar l’adhesió dels veterans ecologistes alcoians en la Federació d’Ecologistes en Acció, aquesta decisió no va ser entesa per una part de l’organització i hagueren d’argumentar-la decisió amb cura. Això no va restar gens de força al col·lectiu, el 8 de juny la Carrasca presentà al·legacions contra l’Homologació Modificativa del PGOU d’Alcoi, per la urbanització de Serelles i contra el seu estudi d’impacte ambiental. Van denunciar el desgavell que significava enllumenar el barranc del Cint d’Alcoi que pretenien fer el consistori i l’Agència Valenciana de Turisme.

Un altre front de batalla foren les irregularitats que detectaren, com la manca d’informació a la ciutadania en la gestió de les aigües potables d’Alcoi per part d’Aqualia, una empresa privada. Denunciaren els alts nivells d’ozó contaminaven l’aire de la capital de l’Alcoià, superant tant els límits legals com els recomanats per l’OMS. En les viles amb molt trànsit de vehicles de combustió es produeix una elevada concentració d’ozó provocada per la reacció química entre els òxids de nitrogen, els compostos orgànics volàtils i la forta llum solar. Les concentracions elevades provoquen irritació del sistema respiratori i agreugen els casos d’asma i malalties pulmonars.

Unes al·legacions seues sobre les mancances del PGOU del Castell de Guadalest aconseguiren reduir a menys de la meitat el sòl urbanitzable previst. Denunciaren un abocador il·legal de Benilloba i el projecte de canalització i urbanització del riu Riquer que dugueren a la Comissió Europea. Davant Confederació Hidrogràfica del Xúquer demanaren la paralització de la canalització del barranc de Vilanova a Cocentaina i l’anul·lació de la concessió d’aigües subterrànies a l’Empresa Moltó Reig, S.A. Denunciaren la mancança d’una Declaració d’Impacte Ambiental en les obres de la carretera de Benifallim a Torre de les Maçanes. Organitzaren diverses xerrades, amb Héctor Gravina sobre la globalització econòmica, a més d’altres sobre la llei d’estrangeria, sobre la Dona i l’Urbanisme.

 

Grup Ecologista Tamus de Bunyol

Ja feia set anys que les autoritats havien intentat fer una incineradora de residus perillosos aprofitant els forns de les empreses cimenteres de Bunyol i els ecologistes aconseguit aturar-lo. Ara tornaven a la càrrega, els ecologistes de la Foia de Bunyol denunciaren i presentaren al·legacions contra el projecte de fer una vidrificadora per a incinerar residus carnis. El procés de vitrificació consisteix en la reducció i confinament segur dels residus altament tòxics, mitjançant la dissolució dels residus mesclats amb òxid de sodi, òxid de calci i sílice, quan tot és sotmés a una temperatura d'entre 1.300° i 1.500 °C s'obté un brou vitri emmotllable que una volta s'ha solidificat es torna quelcom paregut a un vidre de color fosc molt semblant a l'obsidiana molt estable. Aquesta planta que volien adjudicar als bunyolers tenia un bon historial de rebutjos, no la volgueren a la localitat soriana de  Monteagudo de las Rectorias, després la intentaren col·locar a Valladolid i més tard ho intentaren a Curtis, A Corunya. El 21 de juny el grup TAMUS organitzà una manifestació en la qual participaren 1.500 veïns on exigiren a l’alcaldessa Minerva González que prohibirà aquesta cremació perquè després de les farines vitrificades vindrien uns altres residus tòxics, convertint la comarca en un magatzem de residus altament contaminats. 

APNAL-EA contra la canalització del riu Cervol a Vinaròs

APNAL-Ecologistes en Acció van presentar al·legacions contra el projecte de canalitzar el llit del riu Cervol, en seu darrer tram abans d’arribar al mar, dins del terme de Vinaròs. Aquest projecte atemptava contra una zona agrària que acull molta biodiversitat i no comptava amb el preceptiu estudi d’impacte ambiental. 

La Ribera en bici-Ecologistes en Acció

Ecologistes en Acció la Ribera van denunciar que als termes d’Algemesí, Alginet, Guadassuar i Carlet hi havia tres abocadors il·legals que estaven prop de la séquia del Rei, en ells es mesclaven residus sòlids urbans amb tòxics fitosanitaris amb el greu perill de contaminació de les aigües.

 

Samaruc-EA i els aterraments a la marjal de la Safor

Samaruc Ecologistes en Acció de la Safor i el Centre d’Aqüicultura Experimental denunciaren aterraments il·legals a la marjal de Xeraco. Un dels propietaris d’una parcel·la de la marjal que estava dins del terme de Tavernes de la Valldigna fou acusat per delicte mediambiental per omplir sense demanar permisos l’aiguamoll amb residus d’una pedrera de marbre amb els quals assecà al voltant de cent basses. 

EA-Alacant i AHSA, afeccions de la Ciutat de la Llum d’Alacant

Ecologistes en Acció d’Alacant i Amics dels Aiguamolls del Sud (AHSA) van notificar que les obres de construcció del macrocomplex de la Ciutat de la Llum d’Alacant que estava fent l’empresa LUBASA havien afectat espais protegits per la seua vegetació i que eren considerats com a sòl no urbanitzable, com eren el valuós aiguamoll del Saladar d’Aiguamarga i a la Serra de Colmenars que era espai protegit pel Pla General d’Ordenació Urbana d’Alacant. Denunciaren davant la Comissió Europea que la construcció d’una dessaladora al barri d’Aigua Amarga i els seus vessaments de salmorra mitjançant un emissari submarí farien malbé la biodiversitat marina dels voltants de l’illa de Tabarca, a més la instal·lació provocaria greus afeccions al singular aiguamoll del Saladar. 

Uns altres grups ecologistes actius

Eixe any bullien els grups ecologistes a casa nostra, qualsevol vila que mantinguera gent jove tenia el seu propi i els ressenyarem, eren el Grup Ecologista d’Alcàsser (GEA) treballava per a protegir la zona verda de l’Hort del Gall, la Coordinadora Ecologista i Veïnal i el Grup d’Educació Mediambiental Aldaia, el Grup Estable d’Ecologia de la Casa Joventut Nau, Vent Net Manises, Col·lectiu Caramüixa de Manises, Grup de Voluntaris de Mislata, el Cuc de Picanya, la Colla Ecologista l’Alber de Quart de Poblet,  Vallespir de Sedaví, l’Associació de Voluntaris per l’Albufera de Silla, la Protectora d’Animals i  Plantes de Silla, el Col·lectiu Ecologista Rosella de Torrent, la Societat Vegetariana Naturista de Torrent, el Grup de Treball Amics del Gos Torrent o l’Associació l’Algar net i viu d’Altea.

Foto del MOC València

 

PACIFISTES, OBJECTORS i OKUPES

 

“Senyores i senyors, es va acabar la mili”

Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (Cartagena, 1952)

Ministre de Defensa, 9 de març de 2001

 

Collage RMiB

MOC València

Aquest va ser el darrer que tinguérem Servei Militar Obligatori, però encara quedaven empresonats 15 insubmisos i dos d’ells pertanyien al MOC de València, també hi havia desertors a les presons militars. A finals d’any es va fer públic  que tot i haver-se acabat la mili, encara hi havia tres joves insubmisos empresonats a la presó militar d’Alcalá de Henares i uns altres quatre en diverses presons acusats de deserció. Mentrestant, el govern no feia res i sols l’actitud de jutges i fiscals evitava que estigueren tancats molts més objectors empresonats.

Diners per allargar la mili i soldats immigrants

El mes de març es va anunciar que el ministeri de Defensa anava a oferir diners als darrers reclutes que feien la mili, si consentien allargar un any més el seu servici. Davant la poca resposta se’ls va ocórrer oferir 2.000 places per als immigrants sud-americans, perquè signaren un contracte per a fer-se soldats a canvi d’un entrepà i poc més. 

Collage RMiB

El Casal Popular del Cabanyal (CPC) el Clot

Es va formar aquest casal alternatiu gràcies a la confluència de grups com Cabanyal Horta, el Sindicat de Barri Cabanyal i Acció Antifeixista de València. Recuperaren un edifici abandonat per a crear infraestructures que mancaven en un barri abandonat per l’Ajuntament, perquè sols volia degradar-lo per a enderrocar-lo i alçar un altre negoci immobiliari redó. Els activistes crearen l’Escola Popular la Llavor, el Gimnàs Popular l’Ancora, la Cuina de Barri i la Xarxa d'Aliments.

 

Plataforma Cívica per la Pau

En resposta a la psicosi internacional sobre seguretat i terrorisme després dels atemptats de les torres bessones als EUA de l'11 de setembre i el posterior atac militar contra l'Afganistan es va constituir una Plataforma Cívica per la Pau. El 27 d’octubre organitzaren una manifestació en contra la Guerra a València i el 10 de novembre una altra a Alacant.  

Collage RMiB

CRÒNICA DE 2001

Alqueria del Barbut, el darrer refugi

El que avui és un camp de futbol a mig fer, el Nou Mestalla de València, s’ubicà damunt del que era l’horta de la partida de Favanella, regada la séquia de Mestalla. Als anys noranta van requalificar els terrenys mitjançant dos PAI, Ademús I i II que va executar el promotor Onofre Miguel. El veïnat va patir una reparcel·lació forçosa en la qual se’ls obligava a cedir el 10% de les seues propietats per a equipaments, llavors els corresponien unes indemnitzacions ruïnoses. Una d’eixes propietats afectades fou l’alqueria del Barbut que els darrers mesos abans del seu enderrocament va convertir-se en el punt de trobada dels activistes que defensaven l’horta. Allí van fer taules redones, una cimera en contra del Banc Africà del Desenvolupament, un braç del Banc Mundial per a explotar als africans o concerts. 

Collage RMiB

Nou Campanar i el supermercat de la droga

Eixe any als despatxos del consistori del cap i casal bullien els dossiers amb propostes de requalificacions de sòl, de Programes d’Actuació Integrada (PAI) mitjançant els quals es regulaven les modificacions per a poder fer nous barris que s’alçaven damunt de l’horta, desfent alqueries tradicionals. Un d’eixos projectes d’expansió urbanística estava actiu a l’oest de Campanar i aquest any fou el més conflictiu per les intenses protestes del veïnat en contra del supermercat de la droga. El també conegut com l’híper de la droga que es va muntar per a expulsar als llauradors afectats per les expropiacions. Deteriorant eixe tros d’horta aconseguien que els afectats farts de la degradació agafaren els quatre xavos que els oferien i marxaren. Aquest conflicte està tractat més amplament en l’entrada de l’any 1998 que fou quan començà aquesta lluita ciutadana.

 

Collage RMiB

Ronda Nord, el PAI i “Salvem l’Horta de Benimaclet”

La Ronda Nord (CV-30) de València és una carretera que circumval·la el cap i casal i empalma amb la V-30, que envolta el nou llit del Túria pel sud de la ciutat. Aquesta infraestructura que es va proposar en el PGOU de 1988 la projectaren en 1991. Aquest any sols quedava per fer el darrer tram que anava entre Alboraia i el barri de Benimaclet i la seua construcció implicava la desaparició de la franja d’horta que separava ambdues zones. Amb aquesta obra es finalitzava tota la ronda exterior de la ciutat.

El veïnat representat per l'Associació de Veïns, col·lectius de llauradors afectats i activistes del col·lectiu Cuidem Benimaclet es mobilitzaren intentant evitar la destrucció d’eixe valuós espai d’horta tradicional i crearen la plataforma Salvem l’Horta de Benimaclet. Junts mamprengueren les tasques de denúncia i conscienciació de la ciutadania, també realitzaren accions directes per intentar aturar la maquinària pesant. El mes de març la policia donà un clop de mort als activistes quan va detenir trenta-dues persones. Sis d’ells acabaren acusats davant els tribunals i en 2003 clavaren multes de 6.000 euros, sols als membres de la plataforma Salvem l’Horta, preferiren colpejar als ecologistes, deslliurant als llauradors i veïns.

Aquesta reivindicació tingué un fort hàndicap, bona part de la ciutadania preferia la terminació d’una ronda perquè pensaven que aquesta infraestructura evitaria els habituals embussos que patien cada dia en hores, al nord de la ciutat, per això no donaren suport aquesta reivindicació. Una volta finalitzada la infraestructura viaria l’allau de cotxes que la utilitzaven tornà a provocar els habituals embussos, res havia canviat excepte la pèrdua d’horta i d’alqueries amb l’expulsió dels llauradors. Mentrestant els polítics i els promotors havien obtingut un bon grapat de sòl per a especular i omplir-lo d’edificis cars i alts al voltant de la circumval·lació i les grans avingudes, en canvi, alçaren uns més barats, roïns i lletjos en els solars que havien convertit el barri en un tauler d’escac.

Encara havia quedat un trosset d'horta al nord de la ronda i es va preparar una nova operació immobiliària que encapçalà Metrovacesa. En aquest cas pretenien construir 1.345 habitatges amb torres de fins a 30 plantes, reclassificant 415 hectàrees d'horta al voltant del cementiri de Benimaclet. Es convocaren manifestacions multitudinàries i es presentaren 22.000 al·legacions, ara sí que comptaren amb el suport generalitzat, perquè una cosa era protestar contra una autovia urbana per arribar abans al treball i una altra acceptar un nou barri en la poca horta que s'havia salvat. Davant la creixent mobilització ciutadana, el consistori va decidir ajornar l'aprovació del pla per a després de les eleccions i s'allargà fins al triomf electoral de les esquerres en 2015, quan el govern del Botànic va paralitzar aquest projecte urbanístic, tot i que en tornar els populars a l’alcaldia volen reactivar-lo.

Port de Sagunt, Arxiu RMiB

Planta de regasificació al port de Sagunt

Unión Fenosa va anunciar un gran projecte industrial que es basava en l’ampliació del Port de Sagunt per a ubicar una planta regasificadora. Feren un espigó que s’endinsava enmig la mar i allí construïren una gran plataforma de 23 hectàrees. Volien aprofitar la proximitat d’Algèria per a dur grans vaixells metaners carregats amb gas natural liquat (GNL) i construïren un moll amb capacitat perquè atracaren les grans embarcacions que anaven prenyades amb dipòsits gegants plens de gas. En la plataforma guanyada al mar alçaren uns tancs de 50 metres d’alçada i 72 de diàmetre per a emmagatzemar el gas, a més feren una planta per a convertir en gas liquat en natural i per acabar el negoci aprofitaren l’espai sobrant per a muntar una central tèrmica de cicle combinat en la qual cremaven el gas sobrant per a fer electricitat. De seguida s’alçaren veus en contra per part dels ecologistes, denunciaven la degradació que suposaria per a la marjal dels Moros i per la regressió de les platges del Port de Sagunt, a més aquesta indústria augmentaria les emissions de gasos d’efecte hivernacle i vessaria al mar 157 milions de metres cúbics d’aigua i clor que perjudicarien greument biodiversitat marina del Camp de Morvedre. Una volta més fou com predicar al desert, el Port de Sagunt ja havia patit una cruel reconversió amb el desballestament dels alts forns del Mediterrani, ara la població desitjava l’arribada noves indústries per a reviscolar, llavors la instal·lació es va poder finalitzar sense grans entrebancs ciutadans i entrà en operació comercial en 2006.

 

Samarucs per a la Marjal del Moro

La Conselleria de Medi Ambient va aprofitar el Programa “LIFE-Samaruc” de la Unió Europea per a reintroduir 815 exemplars de samarucs (Valentia hispanica) a la Reserva de la Marjal del Moro, a Sagunt. Es tracta d’un peix endèmic de la conca mediterrània de la península Ibèrica i està inclòs en el Catàleg Nacional d’Espècies Amenaçades, és considerat com una espècie en perill d’extinció i està estrictament protegit. 

Carrascal de la Serra del Negrete, Utiel, Arxiu RMiB

Ampliació dels LICS

El de juliol el Consell acordà ampliar el llistat d’espais protegits amb la figura de Llocs d’Importància Comunitària (LIC), que després proposarien incloure’ls dins de la Xarxa Europea Natura 2000, creada gràcies a la Directiva 92/43/CEE. Els nou espais que van incloure foren l’Alt Túria per la importància dels seus boscos de galeria i els seus penyals escarpats. L’espai del Savinar d’Alpont per a protegir boscos de savines turíferes i de muntanya. Amb la Serra del Negrete, a Utiel i Requena se salvaguardaven boscos de carrasques molt ben conservats, formacions de pi negre i savines, a més de boscos mixtos de roure valencià i riberes fluvials molt interessants. Aquests tres espais s’inclogueren en la llista definitiva d’espais protegits que pertanyien a la regió biogeogràfica mediterrània, l’any 2006. 

Arxiu RMiB

El Pla Eòlic Valencià

Aquest any acabà el període d’exposició pública del Pla Eòlic Valencià i de seguida deixà clar i ras que darrere l’excusa de l’energia verda s’amagava una de les agressions més greus que es feia al medi natural del nostre país. Aquest monumental conflicte que anirem desbrossant a poc a poc, fou com una gran paella perquè tingué molts ingredients, adjudicacions corruptes, la ferma mobilització de les comarques de l’interior, desinformació i prepotència per part dels polítics gastant els servils mitjans de comunicació, a més de la vertebració del veïnat amb els ecologistes i naturalistes de dalt a baix del país amb el mateix objectiu d’evitar convertir les nostres muntanyes en espais industrials.

 

La Punta i la ZAL

El port de València feia prou temps que s’havia convertit en un ogre autònom que necessitava alimentar-se sense descans de la ciutat i l’horta per a continuar creixent. Les seues noves víctimes foren el barri i l’horta de la Punta que devien convertir-se en un polígon industrial, la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) per a omplir-lo de contenidors. Mitjançant el pla estratègic del Port s’aprofitaren que el Partit Popular copava totes les administracions, perquè estava al capdavant de l'Estat, de la Generalitat Valenciana i de l'Ajuntament de València per a escometre un altre robatori a la ciutadania. Davant del monstre ferotge estava l’Associació de Veïns i Veïnes La Unificadora de la Punta que obriren vuit contenciosos pendents de resolució, en ells demanaven la paralització cautelar d’expropiacions i desnonaments de més de cent famílies. Les irregularitats administratives eren la norma, encara no s’havia requalificat el sòl, llavors continuava sent urbà, llavors no podien expropiar-los. Tot mentre l’Ajuntament continuava degradant l’horta permetent la conversió d’horts en bases de contenidors il·legals.

Aquest any havien aplegat les cartes anunciant l’obertura del procés expropiatori, en elles “suggerien” als afectats que acceptaren voluntàriament les 5.000 pessetes/m² que els oferien, però alhora els advertien que si es negaven sols els donarien 200 pessetes/m². Els preus de les expropiacions eren una enganyifa ridícula, per una alqueria de 294 m² envoltada d’horts oferien d’indemnització 2,4 milions de pessetes, quan per un pis dels anys setanta, de 80 m² i amb un ascensor mínim, en un barri obrer dels afores de València demanaven deu milions! Per acabar d’escarnir als afectats l’administració que els havia promés que els aconseguirien allotjament als voltants, ara els oferien pisos de molt mala qualitat a un barri molt degradat com era la Coma de Paterna, que a més estava molt allunyat de la Punta. 

Ciutat Vella de València, Arxiu RMiB

Salvem el Carme

Molts ciutadans havien oblidat la utilitat que tingueren les associacions de veïnals en la Transició, llavors no dubtaren aprofitar l’impuls i l’èxit de les plataformes Salvem per solucionar els seus problemes. El veïnat del barri del Carme de València estava fart d’anys de patir la festa nocturna de València, nit rere nit els seus carrers s’omplien d’allaus de joves amb ganes de festa fins a l’alba, la qual cosa impedia el descans dels veïns. Hi havia baralles, drogues, vòmits i pixarrades per tot arreu, llavors els carrers començaven el dia plens de brutícia. Tot i que les modes de la nit canviaven de barri segons les modes i aparegueren zones de marxa per molts altres barris, la festa valenciana donava de sobres per a omplir bona part de la ciutat, el Carme continuava omplint-se cada nit. Amb eixe panorama tots els veïns que pogueren se n’anaren i tancà bona part del comerç tradicional. Els pocs veïns resistents formaren la plataforma Salvem el Carme, però al govern de Rita Barberà no l’interessà res Ciutat Vella, per als polítics del PP més enllà de la plaça de Manises no hi havia res més què merda i putes. La degradació provocà que, fins i tot marxaren les meretrius més joves del Pilar, un altre barri del districte de Ciutat Vella molt castigat per la marginació i la consegüent degradació. Amb l’arribada del govern del botànic van fer-se obres de millora i la tendència canvià, el barri millorà prou, però es va convertir en un parc temàtic per als turistes, arribaren els pisos turístics per a substituir uns veïns que mai tornaren i el barri va morir d’èxit. 

Novetats legislatives de la Generalitat

Mitjançant la Llei 1/2001 de 6 d'abril, la Generalitat va aprovar la regulació de les Unions de Fet que donava cobertura legal a les parelles del mateix sexe, va ser la primera autonomia a aprovar aquest dret a tot l'estat. El PP d'Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956) hagué d'enfrontar-se a una oposició ferma per part de l'església que es va sentir traïda per la dreta valenciana. Per una altra banda, gràcies al Pacte per la Llengua del 14 de juny, els partits majoritaris van consensuar la constitució de l'Acadèmia de la Llengua Valenciana. 

Arxiu RMiB

Veto a les mandarines valencianes i la pinyolà

Els Estats Units eren el tercer país importador de mandarines valencianes, compraven al voltant de 100.000 tones anuals. L’1 de desembre els aparegueren unes partides de fruita amb mosques del Mediterrani i això provocà la paralització de totes les importacions restants. El sector citrícola convocà una gran manifestació el 21 de desembre a València per a protestar contra l’aturada de les exportacions.

Mentrestant, la Generalitat publicà el 13 de febrer el Decret 31/2001 contra la pinyolà, per a limitar la pol·linització creuada entre els cítrics que provocava que mandarines i taronges eixiren amb pinyols. Per a evitar-ho ja en 1993 es va obligar a llevar els ruscos d’abelles de zones properes als tarongerars, allunyant-les fins als 1.000 metres de distància. Com no fou suficient, en 2000 es van prohibir les abelles en zones citrícoles i aquest 2001, mitjançant aquest decret es va ordenar la retirada dels bucs a més de 5 km de distància dels tarongers en època de floració.

 

Bombejos d’aigua a la marjal de Pego

El Centre d’Estudis del Rec de la Universitat Politècnica de València, en un estudi realitzat per Juan Marco Segura i Juan Gisbert Blanquer assegurava que es feien bombejos d’aigües subterrànies de 14 hm³/any d’aigua per a regar finca particular de cítrics. Eixes extraccions eren consentides per Conselleria tot i que tenien una dubtosa legalitat. El pitjor era que en buidar l’aqüífer estaven provocant la intrusió d’uns 6 hm³/any d’aigua del mar que augmentava la salinització i deteriorava la qualitat de l’aigua de la marjal de Pego-Oliva. 

Greu temporal marítim

L’11 de novembre es va produir un gran temporal al Mediterrani amb ones de més de 9 metres que provocà moltes destrosses als ports i passeigs marítims, entre Peníscola i Calp. Les pèrdues es van quantificar en més de 8.000 milions de pessetes. 

Cofrents, Arxiu RMiB

Multa a la nuclear de Cofrents

El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) va multar amb 4 milions de pessetes a la nuclear valenciana per una infracció greu en maig de 1999, consistent en l’incompliment de les normes en el procés de recàrrega d’urani. En paral·lel es van fer públics els plans de l’administració central i de la concessionària per allargar el termini d’operació de la central fins al 2002, que tornà a ampliar-se, però eixa és una altra història. 

Altea, Arxiu RMiB

Altea i l’engany de la Capitalitat Cultural del Mediterrani

Fins aleshores Altea havia estat moderadament allunyada de l’especulació urbanística que provocà la bombolla turística, tal volta perquè les seues platges de cudols. S’havien fet prou urbanitzacions, però significaren una ocupació del territori moderada si la comparem amb la resta de viles costaneres de les dues Marines. Aquest any el govern municipal del PP amb suport del PSOE, perquè en qüestió d’urbanisme no solen tindre moltes diferències, volgueren recuperar el temps perdut i ficar-se al capdavant de la destrucció del territori. Llavors buscaren una bona excusa i la trobaren amb una capitalitat cultural del Mediterrani? Després del títol-disfressa pretenien impulsar set plans urbanístics parcials amb la intenció de construir damunt de tot el sòl que quedava lliure de ciment. Volien fer més 25.000 habitatges residencials i multiplicar la població d’Altea en més de 25.000 habitants, en eixe moment no hi eren més 14.000 veïns. El consistori anava endarrerit en la carrera per destrossar el territori i volien recuperar el temps perdut. Entre els indrets més valuosos des d’un punt de vista de la biodiversitat que pretenien edificar estaven les vores del riu Algar, llavors el consistori demostrà que tenien la mateixa imaginació que poca vergonya, van vendre que allí alçarien uns “llogarets sostenibles”, tot i que en realitat eren urbanitzacions de xalets de luxe. 

Marjal de Massamagrell, Arxiu RMiB

Salvada la marjal de Massamagrell

El 21 d'abril el Tribunal Superior de Justícia donà la raó als ecologistes quan dictaminà la prohibició de la urbanització de la marjal. El terme de Massamagrell té una estreta franja de terres entre el terme de la Pobla de Farnals que està urbanitzat fins a la mar, la V-30 i el terme de València al sud, on està la marjal protegida de Rafalell i Vistabella. Els ecologistes impugnaren l'intent d'urbanitzar el tros de Massamagrell perquè formava part indivisible de l'aiguamoll protegit de València, llavors segons la llei no es podia requalificar el sòl d'una marjal. 

Arxiu RMiB

Incendis forestals 2001

A casa nostra patirem 442 incendis, per províncies en tinguérem 121 a Alacant, 123 a Castelló i 198 a València. Es va cremar una superfície total de 4.792,75 hectàrees. Per sort només tinguérem un foc que cremarà més de 500 ha, fou l’incendi de Xert, al Baix Maestrat, que es va encendre el 29 d’agost i calcinà 3.200 ha. Aquest foc provocat per un llamp cremà el pic del Turmell una àrea molt estimada pels veïns o hi havia cabres salvatges. Sinistres que cremaren més de 200 ha en tinguérem a Vilallonga de la Safor que el 25 de juny cremà 274 ha. A la Vall de la Gallinera, la Marina Alta, el 9 de setembre començà un foc que va convertir en cendres un total de 440 ha. Respecte dels focs que cremaren més de 100 hectàrees vam patir-los a la Serra d’en Galceran a la Plana Alta, afectà 147 ha i que provocà un llaurador mentre feia cremes de rostolls. Com a novetat d’enguany, l’Institut Valencià de la Joventut va encetar un voluntariat forestal mitjançant el qual grups de joves col·laboraven en les tasques de conscienciació en èpoques de perill d’incendis.

 

Centre de Documentació Ambiental del País Valencià (CIDAM)

Aquest any es va crear el CIDAM per a recopilar i difondre tota la informació relacionada amb el medi ambient. Es van ubicar als edificis dels Serveis Centrals de la Conselleria de Medi Ambient.

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL 

Collage RMiB

Encefalopatia espongiforme de les vaques (EEB), la febre aftosa i els voltors

Aquesta malaltia contagiosa solament entre les vaques en un primer moment, l’any  2001 tingué una expansió imparable en estendre’s per tot el continent. Quan els científics s’adonaren que la progressió va ser exponencial perquè quan morien els animals malalts, els trituraven i els seus despulls els mesclaven amb les substàncies vegetals que gastaven per a fer els pinsos amb els quals nodrien als ramats era massa tard. Més greu encara fou comprovar que aquesta epidèmia també podia provocava el mal de Creutzfeldt-Jakob (ECJ), que es va detectar per primera volta en 1998 a la Gran Bretanya. Tot i que era massa tard, per a intentar tallar la seua expansió es van dictar normes molt estrictes i evidentment una d’elles fou la prohibició de l’ús de farines d’origen animal per a nodrir al ramat.

Només començar el mes de gener es va conéixer que Galícia tenia positius. En compliment del Decret que obligava a sacrificar la resta d’animals de l’explotació i la consegüent incineració de tots ells es va produir la saturació dels crematoris. L’administració gallega no trobà millor solució que amuntegar les vaques sacrificades a les portes de la incineradora, esperant torn per entrar al crematori. La situació era tan greu que hagueren de contractar d’urgència 34 veterinaris nous per a certificar si hi havia més contagis, abans que anaren al crematori. Els equips veterinaris tenien tanta feina que no feien l’anàlisi preceptiva abans d’autoritzar la destrucció de les despulles, sols exigien al ramader que signarà una declaració jurada assegurant que els animals estaven sans, llavors sense més tràmits anaven a la cua del crematori. Així i tot, com no hi havia capacitat per a cremar tants animals, algú en la Xunta va decidir llançar els cossos dins d’una mina de la localitat de Mesía, A Corunya. Aquesta acumulació de cadàvers de vaques estava molt prop d’habitatges i d’un brollador d’aigües. Aquesta decisió evidentment incomplia la normativa europea i en esclatar l’escàndol Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, 1922-2012) ordenà el cessament del seu conseller d’agricultura.

En Astúries es van detectar dos casos més i uns altres dos a Castella i Lleó. Un d’aquests va detectar-se a Algadefe (Lleó) dins d’una granja que tenia molts animals. Quan els veterinaris anaren a supervisar el sacrifici es van trobar els accessos tallats pels ramaders perquè, segons ells, les indemnitzacions no cobrien el valor dels animals sacrificats. A finals de gener es detectaren dues vaques més en el Pirineu navarrés que donaren positiu just abans a l'escorxador, per a després anar als mercats carnis. A La Rioja hagueren d'immobilitzar 6.000 vedelles en detectar que havien falsificat la seua documentació respecte de l'origen d’eixes vaques, ningú comprava animals del mateix lloc on s’havien detectat casos positius.

La crisi es tornà tan greu que el govern del PP dictà un decret amb mesures per a combatre l'epidèmia, tot i que donada la improvisació, al cap de pocs dies hagué de rectificar diversos punts. El president, José María Alfredo Aznar López (Madrid, 1953) va decidir encarregar la gestió directa de la crisi a Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel·la, 1955), un polític que ja havia demostrat ser un “bon coordinador de crisis” amb la desfeta del Prestige! Evidentment, amb Rajoy no millorà la coordinació del govern, un dia eixia la ministra de Sanitat  i Consum Celia Villalobos Talero (Arroyo de la Miel, 1949) aconsellant a les mestresses que no gastaren ossos de vaques per a cuinar. L’endemà es llançaven damunt d’ella tots els ramaders de l’estat enfadadíssims i el ministre d’agricultura Miguel Arias Cañete (Madrid, 1950) havia d’eixir a contradir la ministra assegurant que els ossos de les vaques no eren perillosos, sols els despulls podien contagiar la malaltia. Pocs dies després el Comité Científic de la UE aconsellava prohibir la venda de les xulles de vaca i la premsa donà a conéixer que fins que no s’havien detectat casos positius dins l’estat, els ministres espanyols s’havien oposat radicalment a la proposta de la Comissió Europea d’adoptar mesures restrictives al mercat de la carn de vedella.

Finalment, el 29 de gener, a tota la Unió es va prohibir la comercialització de les mitjanes o xuletons de vaca, mentrestant els preus de la carn de vedella que pagaven els intermediaris als ramaders caigueren un 24%, però als comerços el preu de venda al públic quasi no havia abaixat res. En eixe aspecte les coses seguien com sempre, els ramaders cobraven quatre xavos i els intermediaris i als mercats cobraven paregut al preu de sempre. Mentrestant un exèrcit poques vergonyes continuaven donant pinsos carnis als ramats i uns altres ocultaven l'origen de l'animal i altres no dubtaven a prohibir l'accés als veterinaris.

En febrer el SEPRONA va anunciar que havia denunciat més 2.000 infraccions contra els plans de control de vaques boges, mentre la psicosi s’havia estés en tota la població. Quan els ramaders trobaven una vaca malalta o morta intentaven desfer-se d’ella en escorxadors il·legals o les abandonaven sense deixar marques identificatives, després intentaven vendre la resta del ramat a qualsevol preu i, el que és pitjor, trobaven gent que comprava. El govern hagué d’encarregar a l’exèrcit l’emmagatzemament dins de polvorins dels milers de tones de farines càrnies que no es podien comercialitzar des de 1996 per a custodiar-les, perquè es va conéixer que bona part dels animals contagiats els havien alimentat amb pinsos carnis quan ja estaven prohibits. El mateix ministre Arias Cañete reconeixia que anaven a destruir 400.000 tones de farines càrnies en els forns de les cimenteres, però no estaven prohibides feia cinc anys? La desfeta va ser tan forta que es va fer públic que la Xunta havia ocultat el primer cas de l’epidèmia que va detectar el 31 d’agost de 2000, a Montellos, A Corunya, i no va passar res. A finals de mes els casos de vaques que havien donat positiu pujaren a vint-i-nou, després d’haver fet 30.643 tests.

El mes de març començà amb la notícia que un total de trenta-tres caps de bestiar havien donat positiu, tot mentre Europa treia diners dels calaixos per a poder pagar indemnitzacions pel sacrifici d’animals. Per si no en teníem prou, pel Regne Unit, França i Irlanda començà a estendre’s el virus de la febre aftosa que provocava la pèrdua de gana, abatiment generalitzat, disminució de la producció de llet i un baveig continu en les vaques infectades, els bòvids no alçaven el cap! La venda de carn de vaca baixà radicalment i la meitat dels ciutadans asseguraven que ja no menjaven vedella. En un intent desesperat els britànics anunciaren que sacrificarien qualsevol vaca que estiguera dins d’un radi de 3 km d’un cas positiu per la febre aftosa. Aquesta crisi tingué uns altres perjudicats innocents, foren els voltors. Els carronyaires abans s’alimentaven amb els animals morts que duien als canyets, però la legislació contra la crisi de les vaques va prohibir deixar cap cadàver a la seua disposició. Els naturalistes demanaren que una volta es feren els tests EEB a les vaques mortes en granges, les que donaren negatiu pogueren anar als canyets per a nodrir els carronyaires. A ningú l’importà els voltors que a més de ben prop són prou lletjos.

 

Pesta Porcina

El mes de juny, quan començàvem a oblidar a les vaques destarifades ens esclatà davant la pesta porcina. Començà a Catalunya i aviat afectà el País Valencià, a casa nostra aparegueren quatre brots a Alpont i un altre a la propera Talayuelas, la qual cosa obligà al sacrifici de 14.000 porcs a València i Conca.  L’estratègia fou la mateixa que gastaven amb les vaques, eliminaven tot els animals de les granges on es detectava un cas. 

Isards, Arxiu RMiB

Pestivirus dels isards

Com no en teníem prou amb vaques i porcs, el planeta ens va enviar un altre senyal. El seu origen també fou Catalunya on es va identificar un Pestivirus d’isard (Ruicapra pyrenaica pyrenaica), però sembla que ja hi havia animals infectats des de 1996. Aquest gènere pertany a la família Flaviviridae, es tractava d’un virus totalment nou, per tant, es desconeixien molts detalls de la seua biologia. No trobaren molts animals morts per la fam que acumulaven els voltors i la resta de carronyaires, a més els isards viuen a l’alta muntanya, on no puja molta gent. Aquesta malaltia provocava comportaments anormals com era una gran debilitat, la qual cosa limitava la seua mobilitat. Els animals morts estaven molt prims i mostraven molta feblesa en el pèl, també es va comprovar que afectava més els adults, principalment als mascles. Aquesta malaltia entre els anys 2000 i 2002 provocà una davallada mitjana del 30% de les poblacions dels isards dels Pirineus catalans, principalment a les comarques del Pallars i a la Vall d’Aran. En 2005 es va detectar un altre brot a la Cerdanya i a l’Alt Urgell que va acabar amb el 86% de les seues poblacions. Després es va estendre amb virulència a Freser-Setcases i Cadí-Moixeró provocant pèrdues, al voltant del 80-70% dels isards. Mostra de la gravetat de la situació fou que, fins i tot que es va decretar la prohibició de la caça d’isards en les comarques més afectades. Va sorprendre que els isards del Ripollés, els que vivien a la Reserva de Caça Freser-Setcases, eren resistents la infecció. Investigadors del Centre d’Investigació Animal (IRTA-CRESA) i del Servei d’Ecopatologia de Fauna Salvatge (SEFAS) de la Universitat Autònoma de Barcelona van adonar-se s’havien contagiat amb una soca poc letal i això els havia immunitzat enfront de la variant més mortal que delmà bona part dels isards de la resta dels Pirineus. 

Collage RMiB

Aprovació Pla Hidrològic Nacional (PHN)

Després de cinc anys de treballs preparatius per part del govern, aquest exercici s’aprovà el Pla Hidrològic Nacional (PHN). No tot era negatiu, entre novetats positives destacaven la implantació d'un sistema d'indicadors hidrològics per a conéixer l'estat de les conques i preveure les necessitats de la població. A més implantava l'obligació de redactar Plans Especials de Sequera i d'emergència davant l'amenaça per al subministrament urbà en poblacions de més de 20.000 habitants, als organismes responsables de cada conca. El punt feble del PHN fou que sols contemplava un transvasament, el del riu Ebre cap al nord de Catalunya i cap al sud al País Valencià, Múrcia i Almeria. Pretenien extraure del riu 1.050 hm³ anuals amb un cost de construcció de 900.000 milions de pessetes. Els promotors d’aquesta infraestructura asseguraven que l’Ebre tenia grans excedents, per això no suposaria cap afecció mediambiental, llavors es negaren fer una avaluació d’Impacte Ambiental. 

La proposta d’extraure aigua del riu Ebre provocà la indignació d’Aragonesos i dels Catalans de les Terres de l’Ebre que convocaren nombroses manifestacions multitudinàries. El 25 de febrer a Barcelona isqueren als carrers 200.000 manifestants, l’11 de març uns altres 200.000 més a Madrid. Davant la forta contestació social el govern començà a recular i anuncià una ampliació del termini per a presentar al·legacions, mentre el ministre Jaume Matas i Palou (Palma, 1956) intentava arribar a un acord per a obtenir el suport de Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930) a la infraestructura. Com no minvava la indignació popular el govern anuncià que estava disposat a reduir a la meitat els cabals que s’havien d’extraure de l’Ebre. No ho van aconseguir, en tardor continuaren les manifestacions i a Amposta organitzaren una altra manifestació el 28 d’octubre i a Saragossa una altra el 12 novembre.

En tot moment els ecologistes defensaren una nova cultura de l’aigua allunyada de transvasaments i embassaments amb inversions multimilionàries, preferien treballar per a racionalitzar l’ús i gastar els diners reduint les importants pèrdues d’aigua que tenien canals i canonades. Aprofitaren les protestes multitudinàries per a aconseguir que el govern acceptarà millores, com foren garantir la protecció del domini públic hidràulic. Moderaren els plans inicials de canalització dels darrers trams dels rius i van obtenir que s’ampliarà  la superfície de les àrees d’inundació, prohibint dins qualsevol construcció, i es contemplarà la recuperació dels boscos de ribera. Una altra gran victòria fou evitar la construcció de catorze embassaments.

En paral·lel el govern intentà reduir les protestes encetant una desmesurada repressió dels ecologistes. Quan Ecologistes en Acció d’Alacant es manifestaren amb pancartes en contra del Pla Hidrològic Nacional davant del Teatre Principal d’Alacant, un grup d’exaltats van agredir-los furtant els cartells que duien, mentre els insultaven. Quan acudiren els antiavalots no actuaren contra els agressors, en canvi, conduïren als ecologistes a comissaria per a identificar-los i notificar-los l’obertura d’un expedient sancionador per desordres públics greus que podia finalitzar en multes d’entre 50.000 i 1.000.000 de pessetes.

Una volta canvià el govern, quan entrà el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero (Valladolid, 1960), va paralitzar les obres del transvasament de l’Ebre i centrà esforços en la construcció de dessaladores. Per part valenciana com els representants dels llauradors del sud, els dels interessos urbanístics i turístics, com no esperàvem regals hídrics d’altres conques es van centrar a defensar la proposta d’un transvasament del Xúquer al Vinalopó, que en un principi no entrava en les previsions del PHN. 

Collage RMiB

Antiglobalització o actes vandàlics?

A Barcelona el Banc Mundial va convocar una conferència internacional sobre el desenvolupament econòmic, entre els dies 25 i 27 de juny, l’Annual World Bank Conference on Development Economics (ABCDE). El dia 24 s’organitzà una marxa contra la globalització en la qual participaren 20.000 ciutadans i es van produir enfrontaments amb els antiavalots. L’endemà, la premsa destacà que els grups extremistes trencaren aparadors d’alguns comerços i cabines telefòniques al passeig de Gràcia. Van titular en portada: “Actos vandálicos en Barcelona ante la pasividad policial”. En resposta a les acusacions tornaren a eixir als carrers mobilitzant més de 30.000 ciutadans, quan els organitzadors van comprovar la ferma oposició cancel·laren la trobada, però les mateixes portades no informaren del triomf dels activistes.

En juliol es va fer la Cimera del G8 a Gènova i el govern italià mobilitzà 20.000 soldats i policies per a controlar les protestes de la ciutadania que convocaren 300.000 persones. El 20 de juliol es va celebrar una cimera alternativa a la del G8 a Gènova i en els enfrontaments amb la policia van matar l’activista antiglobalització Carlo Giuliani.

Collage RMiB

Gescartera

Aquest any l’escàndol més assenyalat fou una de les estafes més grosses de la democràcia que tingué traces novel·lesques perquè uns espavilats amb molts contactes en alts nivells de l’administració. Es comportaren com a Robin Hood perquè furtaren molts diners als més rics, la llàstima és que no repartiren el botí entre els pobres, els enviaren a paradisos fiscals per al seu benefici exclusiu. En ple estiu la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va intervenir l’agència de valors GESCARTERA en trobar un forat de 20.000 milions de pessetes, al voltant d’uns 120 milions d’euros. La presidenta d’eixa societat era germana del secretari d’Estat d’Hisenda, llavors hagué de dimitir. Aviat es va saber que la CNMV havia investigat unes quantes voltes aquest quiosquet financer sense trobar irregularitats! Fins i tot, en 1999 va rebutjar intervindre l'agència malgrat que els inspectors ho demanaven per les greus irregularitats detectades, la suma d'irregularitats i la força dels afectats acabaren provocant la dimissió de la presidenta de la CNMV, Pilar Valiente Calvo (1955). Al voltant de 4.000 clients havien perdut els seus estalvis i mai més van aparéixer, entre els afectats estaven l'exèrcit espanyol, l'ONCE, mutualitats, fundacions, ONG i l'Església.

 

Estratègia Espanyola de Desenvolupament Sostenible, o la rentada d’imatge verda?

En 1996, l'OCDE havia demanat que abans de l'any 2005 els governs redactaren i dugueren a la pràctica una estratègia de desenvolupament sostenible, com a part d'una de les set Fites del Desenvolupament Internacional. Llavors el 21 de juny el govern de l’estat va anunciar l’elaboració del seu propi projecte d’Estratègia Espanyola de Desenvolupament Sostenible. Ecologistes en Acció alertaren que el Partit Popular després de cinc anys al capdavant del govern mai s’havia preocupat per la sostenibilitat, llavors només es tractava d’una mena de maquillatge verd per amagar la crua realitat. Un clar eixample de la manca de sensibilitat per la sostenibilitat era el recentment aprovat Pla Hidrològic Nacional que fomentava l’augment del consum de recursos hídrics i accelerava la destrucció del Medi Ambient. Quelcom paregut ocorria amb el Pla d’Infraestructures que multiplicava els quilòmetres de vies d’alta velocitat i d’autovies que multiplicaven les emissions de CO₂ i afectaven greument espais naturals valuosos. 

Collage RMiB

REPSOL YPF i la destrucció de la selva Boliviana

L'empresa petroliera de capital espanyol es va quedar amb bona part de les concessions d'explotacions d'hidrocarburs que va subhastar l'estat bolivià per a un període de quaranta anys. La multinacional de matriu espanyola va controlar set milions d'hectàrees i bona part d'elles estaven dins de quatre parcs nacionals i divuit territoris indígenes, en l'Amazonià. Sense esperar els estudis d'impacte ambiental començaren les prospeccions, van obrir 1.200 km de línies sísmiques dins de boscos primaris. Per a evitar enfrontaments amb els natius. L'empresa per a poder obrir pous enmig de la seua selva,  comprà el vistiplau d’indígenes poc contactats a canvi de 1.500 dòlars i vint bosses de roba. 

Prohibició dels perdigons de plom als aiguamolls Ramsar

El govern mitjançant el Reial Decret 581/2001 va prohibir l’ús de munició de plom en els aiguamolls protegits que estigueren inclosos en la Llista del Conveni de Ramsar.

Bush i l’11 de setembre

El 20 de gener va prendre possessió el nou president dels Estats Units d’Amèrica, George Walker Bush (New Haven, 1946). No li costà molt ensenyar les dents, el 16 de febrer vint-i-quatre avions nord-americans i britànics bombardejaren Bagdad. Poc després es va conéixer que el govern espanyol els havia donat el vistiplau per a l’ús de les bases nord-americanes a Espanya en aquesta operació. El mes d’abril presentà els seus primers pressupostos en els quals augmentaven les despeses militars. El president Aznar va ser el primer líder europeu en donar suport a l’escut de Bush. Tot mentre els nord-americans anunciaven que alçarien un escut antimíssils que donaria cobertura tot el país, i mentrestant reduïen els pressuposts dedicats al medi ambient. Davant la crisi energètica Bush va presentar un pla per a garantir el subministrament durant vint anys basat un augment de l’ús del carbó i el petroli, a més va reactivar la construcció de centrals nuclears que havien paralitzat després de l’accident Three Mile Island en 1979. Aquest exercici els EUA tenien 103 grups nuclears actius i volien ampliar-les amb la construcció de 1.300 noves centrals.

Collage RMiB

L’11 de setembre de 2001, a l’hora d’emetre’s el telediari a casa nostra, vam veure en directe un dels quatre atacs que van rebre els Estats Units d’Amèrica. Van patir quatre atemptats suïcides que coordinà Al-Qaeda, dènou integristes segrestaren quatre avions comercials dins dels EUA i estavellaren dos d’ells als gratacels de Nova York que eren coneguts com les Torres Bessones, que a conseqüències del colp i el paorós incendi posterior s’enfonsaren. Un altre avió caigué damunt del Pentàgon i un altre més caigué a Pensilvània després d’un intent dels passatgers d’intentar reduir als segrestadors. Moriren un total de 2.996 persones i al voltant de 25.000 resultaren ferits. Sens dubte, eixe dia canvià el món i entrarem en temps de venjances, guerres i atemptats, que feren oblidar els grans problemes de la humanitat als quals ens enfrontàvem, així com les teòriques bondats de les democràcies i la llibertat. El 7 d’octubre començava la intervenció militar dels EUA i Gran Bretanya a Afganistan. 

Collage RMiB

Accident d’un submarí nuclear

El 10 de febrer el submarí nuclear USS Greeneville va xocar contra el vaixell japonés Ehime Maru quan va emergir sobtadament, enmig d’un simulacre d’emergència. L’accident provocà l’enfonsament del vaixell escola nipó provocant la desaparició de dèsset tripulants japonesos. Mentre ocorria tot el submarí sols havia tingut danys de poca importància no col·laborà en les tasques de rescat i es quedaren mirant. 

Collage RMiB

Directiva Europea d’Abocadors i Envasos

A mitjan juliol va finalitzar el termini per a implantar la Llei d’Envasos 11/1997 que permetia la Directiva 1999/31/CE. Per a poder quantificar el volum dels residus d’envasos assenyalar que l’any 1998, en tot l’estat es van generar 17.418.169 tones de residus urbans i d’eixa quantitat el 35,5% eren envasos. De totes eixes restes d’envasos, tres quartes parts acabaren en 195 abocadors que supervisava el Ministeri de Medi Ambient i en 8.000 abocadors que controlava el Club Espanyol de Residus. Bona part d’aquests abocadors estaven fora de la llei perquè no garantien les normes de seguretat exigides per la normativa.

Europa recomanava el tractament dels envasos amb el sistema de dipòsit, devolució i retorn (SDDR), però implicava inversions per als fabricants, llavors s’oposaren amb fermesa i aconseguiren el vistiplau del govern per a implantar el Sistema Integrat d’Envasos (SIG). Van treure concurs públic per a elegir les empreses que gestionarien el sistema SIG. El guanyaren de dos consorcis formats per una unió entre les principals empreses productores i les de distribució, foren Ecovidrio i Ecoembes. Van crear contenidors de recollida específics, un verd per al vidre i un altre groc per als envasos. Les empreses productores pagaven uns cèntims per cada producte que eixia al mercat amb envasos o estava fet de vidre, eixes quantitats anaven directament a les dues empreses gestores dels residus d’envasos. A canvi d’eixos ingressos es comprometien arreplegar els residus, tractar-los i reciclar-los. Una part d’eixa quantitat es destinava per als ajuntaments en funció de la quantitat de material recollien en els seus contenidors.

El principal avantatge del sistema SIG respecte del SDDR és que era molt més barat d’implantar perquè no exigia invertir en l’emmagatzemament temporal, el tractament, el recondicionament i la tornada als productors. En canvi, el SIG requeria un continu consum de matèries i energia per a produir nous envasos d’un sols ús, augmentava molt el volum de residus, a més obligava a gastar molt més en la gestió i en el reciclatge dels envasos, requerint molta més energia. L’objectiu que exigia Europa era aconseguir, com a mínim un reciclatge del 45% dels envasos i del vidre, però ni el ministeri ni les empreses adjudicatàries dels residus mai es van preocupar a facilitar dades de la quantitat de material reciclat, llavors no vam conéixer si arribàvem o no a l’objectiu d’embolcalls i ampolles reciclades. Davant la manca d’informació sospitem que estem molt allunyats dels objectius, encara que ECOVIDRIO pareix fer una gestió que s’aproxima als objectius, sembla que ECOEMBES està incomplint amb la seua obligació contractual. Un indicador és que hi ha molts abocadors il·legals per amagar els envasos que no es gestionen ni es reciclen. Segons dades d’Ecologistes en Acció en 2001, a l'estat teníem al voltant 8.000 abocadors il·legals i la quantitat de residus d'envasos que produíem anualment pujava dels vuit milions de tones, per tant, com a màxim sols es reciclava un terç del produït. Aquestes instal·lacions irregulars sols es dediquen a cobrar a ECOEMBES per acumular residus d’envasos en descampats, sense la mínima infraestructura per a reciclar ni per a mantenir la seguretat de les instal·lacions. Massa sovint es publiquen notícies que s’ha cremat un magatzem de plàstics, amb les emissions de gasos que provoca el foc, les emissions tòxiques per a les poblacions dels voltants i la contaminació d’aqüífers. La ciutadania ha de patir aquestes afeccions mentre la concessionària del tractament d’envasos i les empreses que li fan la feina bruta sols es dediquen a guanyar diners, això sí, ECOEMBES ha de gastar uns quants xavos en publicitat per a enganyar als consumidors assegurant que reciclen molt i bé.

L’Informe Residus Europeus del Centre Temàtic Europeu sobre els Residus (CTER) que supervisa el compliment del reciclatge d’envasos assegurava que en contra dels objectius exigits per la Comissió Europea, any rere any augmentaven la quantitat de residus produïts tot i les grans despeses que s’invertien en la promoció del reciclatge. Això demostra que l’autoregulació del sistema de mercat no funciona i és una fal·làcia, les empreses no estan gens interessades en el reciclatge o en reduir els envasos d’un sols ús, sols volen guanyar més amb costos més baixos, el primer manament del capitalisme.

 

Cimera de Bonn i el Protocol de Kyoto

El 23 de juliol, en la Cimera de Bonn es va acordar el desenvolupament del Protocol de Kyoto en el qual pactaren una reducció del 5% les emissions de gasos, però obriren la mà per a la compravenda dels drets d'emissions que en definitiva reduirien els vessaments a l'1 o el 2%. Aquesta trista realitat demostrà la manca d'una veritable voluntat per a reduir les emissions contaminants.

 

Passeig de residus nuclears pel centre d'Europa

El mes de març es va conéixer que durant quaranta anys Alemanya havia enviat contenidors amb residus nuclears a la planta francesa de l'Hague. Allí els vitrificaven i els tornaven a un magatzem nuclear a Gorleben on els havien de guardar un mínim de quaranta anys. Mai es va fer públic que pensaven fer en ells una volta acabarà la seua estada al magatzem provisional. El darrer trànsit d'eixos contenidors radioactius es va fer en 1997 quan es va descobrir que emetien més radiació de la permesa per la legislació. Aquest exercici quan estava al capdavant del ministeri de Medi Ambient germànic l'ecologista Jürgen Trittin (Bremen, 1954) hagueren de fer-se càrrec de tot el que havien paralitzat a França i hagueren d’autoritzar el retorn dels residus. Aquest any s’anuncià l'arribada d'un tren amb 168 contenidors carregats de residus vitrificats que per seguretat, anava vigilat per 1.500 antiavalots. 

Contaminació per projectils amb el cap d’urani empobrit

El mes de gener a Kosovo començaren a detectar-se malalties estranyes que afectaren soldats espanyols que prestaren servei en missió la internacional de pau, a la província autònoma de Kosovo. Molts dels afectats acabaren desenvoluparen càncer, la malaltia es va batejar com la síndrome dels Balcans. Les afeccions es van relacionar amb la gran quantitat de projectils amb caps d’urani empobrit que caigueren en la guerra de 1999, en concret es van trobar cinc llocs molt contaminants. Els EUA gastaven eixes bombes per la seua alta capacitat de penetració en els edificis de formigó i als carros de combat. Una volta han esclatat els projectils l’urani convertit pols es reparteixen pels voltants. Tot i que no s’havien fet estudis de la relació directa amb els casos de càncer, es va saber que, sense avisar a la resta d’aliats, els EUA aconsellaren als seus propis soldats destacats a Kosovo que s’allunyaren d’eixos indrets contaminats per haver rebut molta concentració de bombes. Mentrestant, l’OTAN tapava les vergonyes dels ianquis assegurant que no hi havia proves suficients i que continuarien gastant eixos projectils, encara que al cap de pocs dies rectificaren i informaren que retirarien tota la ferralla i la polsina de les àrees contaminades.  Poc després investigacions periodístiques demostraren que tant militars com polítics dels països de l’OTAN coneixien els riscos de contaminació radioactiva que suposaven aquestes bombes. De fet, el ministre Federico Trillo-Figueroa y Martínez-Conde (Cartagena, 1952) hagué d’eixir en roda de premsa per assegurar que els polítics espanyols no sabien res, llavors el nas li començà a créixer una mica, tot i que amb la seua cara dura no es va notar gens ni mica! 

Iguana marina, illes Galápagos, Arxiu RMiB

Enfonsament del petrolier Jessica a les Galápagos

El 16 de gener el petrolier Jessica va encallar prop de la localitat de Puerto Baquerizo Moreno, en l’illa de Sant Cristòbal, a les Galápagos. La contaminació provocada per les 900 tones d’hidrocarburs que va vessar al mar provocà que un any després, el 62% de les iguanes marines moriren a conseqüència de la contaminació.

PUBLICACIONS

 

Les Aus d’Alacant

Es va publicar “Las Aves en Alicante. Anuario Ornitológico 1999” realitzat pel grup local Alacant de SEO/BirdLife. L’equip editorial el formaven Antonio Jacobo Ramos Sánchez, Antonio Zaragozí Llenes, Elías Gomis Martín, Germán López Iborra, Pep Cantó Corchado, Luis Fidel Sarmiento i Luis Sogorb Mallebrera. Des d’un punt de vista històric destacava l’article d’Abilio Reig Ferrer “Notas para la historia de la Ornitología Alicantina” imprescindible per a conéixer l’evolució dels naturalistes de les comarques del sud. 

Les aus de l’Alt Vinalopó.

Una comarca de l’interior com era l’Alt Vinalopó va ser pionera en l’ornitologia valenciana amb la publicació del primer atles comarcal, “Atlas de la Aves Nidificantes del Alto Vinalopó (Alicante)” que elaborà l’Associació Villenera d’Amics de la Naturalesa (AVIANA), grup que des de 1998 pertanyien a la CODA i coordinat per Benedicto Campos Roig. Per als treballs d’edició i els mostrejos de camp col·laboraren: Maria Luisa Campos Roig, Martín López García, Mercedes Alberdi Pozurama, Antonio Ortuño Madrona, Antonio Jacobo Ramos Sánchez, José Aragoneses García, Pedro García Azorín, José Hernández García que llavors era el president d’AVIANA, Antonio Botella del Rey, José Villalba Gómez, José Manuel López Molina, Ángel Sánchez Pardo i Juan Antonio Hernández Bravo.

 

Guillermo Foladori i les controvèrsies sobre la sostenibilitat

L'antropòleg i doctor en economia Guillermo Foladori (1949) publicà "Controversias sobre Sustentabilidad", editat per la Universitat Autònoma de Zacatecas. En ell afirma que l'enfrontament de l'ésser humà amb la natura sempre ha finalitzat amb la seua modificació de la primera. Aquest impuls per a superar les nostres mancances adaptatives va desenvolupar les relacions socials i la seua evolució històrica ens ha conduït cap al Capitalisme. Foladori creu que aquest serà el nostre darrer episodi evolutiu per ser contrari al desenvolupament sostenible.

 

Col·lectiu Terra Critica

Encetà camí el Col·lectiu Terra Critica que formaren un grup de professionals i professors universitaris ecologistes per a fer articles de reflexió sobre greus problemes ambientals del País Valencià. El coordinador fou el Dr. Enginyer de Camins Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947), entre altres formaren part d’aquest col·lectiu l’arqueòleg Josep Vicent Lerma Alegriqa, el professor d’urbanisme Fernando Gaja i Diaz, l’urbanista Josep Maria Sancho Carreres, l’arquitecte i professor Luis Francisco “Tato” Herrero García, l’arquitecte Carles Dolç Soriano (València, 1949), l’arquitecte Adolfo Herrero, María  Diago Giraldós Biòloga i Consultora Ambiental, el professor de Belles Arts José Luis Albelda Raga  i  l’advocat Antonio Montiel Márquez.

 

Francesco di Castri: l'ecologia i els mites

La publicació en 1972 dels límits del creixement, de Donella Meadows, Dennis Meadows i Jørgen Randers, i els seus postulats van trobar un ferm rebuig per part dels països en desenvolupament perquè entenien que era un entrebanc que els expulsava del progrés. Reflexionant sobre aquest dilema Francesco di Castri (Noale, 1930 -2005) va publicar un interessant article titular “La ecología, entre la realidad y los mitos”. En ell defensava que sense desenvolupament no pot haver-hi conservació del medi ambient perquè no és reprovable que quan veus que arriba la teua hora d'avançar et diguen que cal parar el creixement.

Anant més lluny s'adonà de la paradoxa de l'enfrontament entre la realitat científica de l'ecologia i els mites. Els mites, el pensament màgic i la irracionalitat continuen molt presents en les societats actuals, bona prova és l'ampli suport que encara tenen les religions hui en dia. Di Castri analitza la nostra estructura de pensament i comprova que eixes ideologies o "veritats" tradicionals estan presents en totes les cultures i venen donades des de dalt, en canvi, la problemàtica ecològica és una realitat nostra de cada dia que ve des de baix. Aquest enfrontament de realitats ideològiques i realitats ecològiques que tenen missatges oposats és desigual, perquè sempre tenen més força els mites i la tradició que la crua realitat que demostra que el límit dels recursos que ens du cap al col·lapse civilitzatori. Llavors reflexiona sobre la possibilitat de crear una ètica ecològica com a única opció d'impulsar el canvi de la nostra societat. I més quan el sistema no dubta a atacar la realitat ecològica creant nous mites ideològics, per a eixample han generalitzat la idea força del desenvolupament sostenible,  que sols és un mite més, una excusa del sistema per a mantenir-se dret, quelcom impossible perquè és incompatible amb els límits del nostre planeta. Mentrestant, bona part dels científics i ecologistes sols apel·len la consciència social mitjançant la realitat del mètode científic, basat en l'observació i l'experimentació per a resoldre els problemes, però així mai podran convéncer una majoria de la humanitat que encara viu sota les normes creades pels mites i les religions. Per això fracassaran i els ecologistes mai deixarem de ser una minoria fàcil d'eliminar o callar, mai podrem canviar el rumb de la nostra societat. Tal vota seria molt més efectiu crear una nova religió ecològica revolucionària, que alhora fora atractiva, poguera convéncer els creients i substituint els preceptes divins dels practicants de totes les religions o mites per l’objectiu de salvar el planeta i la nostra espècie.

 

Custòdia del territori

La Fundació Territori i Paisatge va publicar “La custòdia del territori: una guia per a la implantació a Catalunya”. La custòdia del territori es tracta d’un acord entre propietaris i mediambientalistes per afavorir la recuperació, el manteniment i la millora d’un hàbitat o d’espècies valuoses. Ambdós signen un acord mitjançant el qual un cedeix la gestió d’un espai i els altres treballen per a protegir-lo i millorar-lo. L’origen d’aquest acord en defensa del medi ambient es remunten a finals del segle XIX als EUA i Canadà. A l’estat espanyol el primer gran eixample d’aquest acord per afavorir la conservació el tenim amb la creació del Refugi de Rapinyaires de Montejo de la Vega, Segòvia, que va promoure Félix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, 1928-1980) aprofitant l’estructura del WWF/Adena, en 1975. La Generalitat valenciana va aprofitar aquesta modalitat de protecció per a pactar amb els propietaris la creació d’algunes Microreserves de flora.

 

FONTS I REFERÈNCIES

Associació Cultural i Ecologista de Calp:

https://calpdigital.es/art/6184/acec-20-anos-de-lucha

Bombes amb urani empobrit

https://energiasostenible.org/mm/file/GCT2001%20DOC_criirad-UEriscos.pdf

Butlletí de la Casa Verda 98 i 99:

https://issuu.com/faximil/docs/2001-bcv-099

https://issuu.com/faximil/docs/2001-bcv-098

Catàleg pedra seca de Grèvol, Vistabella:

https://www.cepenyagolosa.org/cataleg-de-pedra-seca-de-vistabella/

Custòdia del territori:

ARQUIMBAU, R.; J. PIETX & M. RAFA (2001). La custòdia del territori: una guia per a la implantació a Catalunya. Fundació Territori i Paisatge, Barcelona.

https://www.custodia-territorio.es/un-poco-de-historia%E2%80%A6

El Ecologista núm., 25, 26, 27 i 28:

https://www.ecologistasenaccion.org/revista/

Encelopatia espongiforme:

https://elpais.com/hemeroteca/elpais/portadas/2001/01/02/

Gescartera:

https://cincodias.elpais.com/cincodias/2008/03/27/empresas/1206788345_850215.html

GREMA:

https://x.com/earaspeiggrema

Grèvol Associació Cultural

https://grevol.es.tl/

Grup Ecologista d’Alcàsser (GEA):

https://www.alcasser.es/sites/www.alcasser.es/files/2009-08%20BIM.pdf

Grup Ecologista Tamus i la incineradora de Bunyol:

https://elpais.com/diario/2001/06/22/cvalenciana/993237496_850215.html

Guillermo Foladori:

https://www.gob.mx/cms/uploads/attachment/file/235858/desacuerdos-sobre-el-desarrollo-sustentable.pdf

Historia del MOC:

https://mocvalencia.org/historia-del-colectivo/

Informe incendis forestals 2001:

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/temas/incendios-forestales/incendios_forestales_espania_2001_tcm30-132560.pdf

La Carrasca Ecologistes en Acció:

https://www.carrasca-ecologistesenaccio.org/_carrasca/2001/06/08/a-llegacions-sector-serelles-pgou-alcoi/

https://issuu.com/revista.barcella/docs/barcella013

https://www.carrasca-ecologistesenaccio.org/_antiga/resum-01.htm

L’ecologia i els mites:

DI CASTRI, F. (2001) “La ecología, entre la realidad y los mitos”. Pirineos, 156. Pp 135-168. Jaca.

https://pirineos.revistas.csic.es/index.php/pirineos/article/view/84/84

Legislació valenciana de 2001:

https://idpbarcelona.net/docs/public/iccaa/2001/cvalenciana_2001.pdf

Mapa de Custòdia del Territori:

https://www.google.com/maps/d/u/0/viewer?ll=39.8375698025347%2C-0.010337777938075332&mid=1xNQ95e0EKSRlBVbHKkBOhezcovemrBcl&z=9

Mili:

https://www.lavozdegalicia.es/noticia/espana/2001/03/09/trillo-senores-acabo-mili/0003_459664.htm

MOC València:

https://mocvalencia.org/historia-del-colectivo/

Naturalicante:

http://www.naturalicante.com/

Pla Director de Ferrocarrils del País Valencià:

https://www.carrasca-ecologistesenaccio.org/_antiga/pla-fc-pv.htm

Pla Hidrològic Nacional:

https://okdiario.com/espana/aznar-culpa-zapatero-retirar-plan-hidrologico-que-daba-agua-barcelona-razones-ideologicas-12323188

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/agua/temas/planificacion-hidrologica/ley102001planhidrologiconacional_tcm30-98555.pdf

Plataforma per la Protecció de Serra Escalona:

https://elpais.com/diario/2001/10/08/cvalenciana/1002568689_850215.html

Plataforma Serrania:

https://elpais.com/diario/2001/06/09/cvalenciana/992114280_850215.html

Prohibició dels perdigons de plom als aiguamolls:

https://www.boe.es/buscar/pdf/2001/BOE-A-2001-11455-consolidado.pdf

Protestes antiglobalització:

https://elpais.com/hemeroteca/elpais/portadas/2001/06/25/

https://www.nodo50.org/bcn01/

Repsol YPF a Bolívia:

https://www.ecologistasenaccion.org/wp-content/uploads/adjuntos-spip/pdf_Informe_Repsol_para_TPP_Lima_2008.pdf

Roncadell:

https://roncadell.jimdofree.com/activitats/informes/

https://sief.it/data/documents/10_Lavin_Pestivirus.pdf

http://www.cresa.cat/blogs/sociedad/es/isards-ripolles-virus-pirineu/

https://www.eldiario.es/politica/cabecilla-trama-eolica-provoca-cisma-audiencia-nacional-impuestos-comisiones_1_9615506.html

Samaruc-EA:

https://elpais.com/diario/2001/07/05/cvalenciana/994360689_850215.html

  

Música i pel·lícules recomanades: