Passa al contingut principal

Els Hippies: l’Amor, la Psicodèlia i el Pacifisme

 




Les subcultures Beat dels anys cinquanta encapçalades per Irwin Allen Ginsberg (Newark, 1926-1997), Jean-Louis Lebris de Kérouac “Jack” Kerouac (Lowell, 1922-1969) i William Seward Burroughs II (St. Louis, 1914-1997) sembraren una llavor d’inconformisme social als Estats Units. Als anys seixanta prengueren el relleu nous grups socials, primer foren coneguts com a hipsters o beatniks, però aviat tot el món els va conéixer com els Hippies




Per primera volta s’ajuntaren els Hippies el 14 de gener de 1967 per fer una trobada a l’Haight-Ashbury, un deprimit barri d’estudiants de San Francisco. La va organitzar l'artista Michael Bowen (Beverly hills, 1937-2009), fou anomenada com l'Human Be-In (l'Ésser humà). Tot i que no tenien autorització assistiren vora 20.000 persones, per sentir xerrades, música i per a protestar contra la il·legalització l’LSD (Dietilamida de l'àcid lisèrgic), una forta droga psicodèlica que alterava la consciència, també s’estimaven fumar marihuana. Demanaren als participants que duguessen menjar per a compartir, flors, disfresses, plomes, instruments, campanes i banderes. Muntaren un gran aplec de tribus hippies que pretenien la recerca d'un nou ésser humà.




Timothy Leary (Springfield, 1920-1966), un professor de Psicologia a Harvard i escriptor nord-americà conegut per la seua vehement defensa de l’ús recreatiu de les drogues psicodèliques, va sintetitzar els interessos d’aquest jovent alternatiu amb el lema “encén, sintonitza, abandona”. Calia encendre en l’interior una nova personalitat independent, sintonitzar-la amb els versemblants i allunyar-se de l’educació tradicional.

Ben prompte s’afegiren al Moviment Hippie altres idees com la descentralització, la consciència ecològica, el feminisme, la llibertat sexual, pacifisme o l’expansió de la consciència mitjançant l’ús de psicotròpics. 




A poc a poc es va ajuntar una gentada d’alternatius al barri d’Haight-Ashbury, fins i tot hagueren de fer un Consell per organitzar la vida diària, a banda de les normes municipals. Hi havia artistes, intel·lectuals i tota mena de tribus Hippies, s’afegiren joves vinguts de tot el país una volta acabaren les classes. 

Se sentiren atrets per un Moviment Hippie que començà a ocupar portades de tota la premsa i televisió nacionals, que es feren ressò dels grans concerts i les festes monumentals que organitzaven, com la Fira de la Fantasia i el Magic Mountain Music Festival al comtat de Marin o al Monterey Pop Festival, tots dos fets al mes de juny de 1967.


Jimi Hendrix


El Festival de Monterrey fou el primer gran concert de rock de la història, celebrat al Golden Gate de San Francisco. Cada un dels tres dies de durada de l'esdeveniment assistiren vora 50.000 persones que gaudiren amb actuacions mítiques com la de Jimi Hendrix (Seattle, 1942-1970), la primera de Janis Joplin (Port Arthur, 1943-1970) o altres grups com: The Byrds, Jefferson Airplane, Ravi Shankar (Benares, 1920-2012), els britànics The Who, el trompetista africà Hugh Masekela (eMalahleni, 1939-2018), Grateful Dead, Quicksilver Messenger Service, el poeta Allen Ginsberg, Timothy Leary i The Rolling Stones. És considerat com la cimera de "l'estiu de l'amor".




El Moviment Hippie fou un esclat de llibertat i d’hedonisme enfront de les convencions socials i la societat de consum, tot i que aviat s'afegiren postulats ideològics esquerrans de rebuig al Capitalisme. Eixos joves renegaven de la moral de la classe mitjana i de l'estructura de la família tradicional nord-americanes. En paral·lel es produïa per tot el país un fort rebuig a un “patriotisme” que omplia els mitjans de comunicació per intentar mantindre el suport social a la Guerra del Vietnam i que es va provocar el contrari, un impuls definitiu del Pacifisme. Alguns joves alternatius que volien anar més lluny fundaren Comunes que foren assajos per cercar una organització social alternativa.




Paral·lelament el mes de juliol començà la Revolució de Detroit, a l'estat de Michigan. Durant cinc dies es produïren autèntiques batalles urbanes entre joves negres i la policia, les protestes esclataren pel tancament d'un bar, tot i que eixa sols fou la gota que vessà la paciència d’una la minoria afro-americana que volia acabar amb un racisme fortament arrelat en la societat, que els discriminava severament en considerar-los ciutadans de segona.




Mentre s’estenia la contestació interna a la guerra pels EUA, el seu govern continuava immers en una bruta Guerra Freda en l'exterior. Un dels seus fronts era la lluita contra el Socialisme al seu pati del darrere, Sud-amèrica. El 8 d'octubre tropes bolivianes amb suport de mercenaris de la CIA feriren i detingueren al comandant revolucionari Ernesto Che Guevara (Rosario, 1928-1967). L'endemà aparegué mort i fonts governamentals asseguraren que havia mort als combats, declaracions de guerrillers afirmen que el detingueren viu i ferit. La seua figura icònica s'universalitzà com la d'un lluitador per la llibertat i la justícia i molts dels nord-americans contraculturals, pacifistes i hippies, el tingueren molt present com una icona més de les que utilitzaven en les seues protestes, com a símbol de llibertat i rebel·lia.


Foto de Bernie Boston, al diari Washington Star

El 21 d'octubre es va convocar a Washington la manifestació pacifista més gran realitzada fins aleshores. Unes 100.000 persones es concentraren enfront del monument a Abraham Lincoln (Hannibal Hamlin, 1809-1865), més tard almenys unes 50.000 van marxar cap al Pentàgon, seu del Departament de Defensa. La Guàrdia Nacional i la Policia Militar bloquejaren el pas als manifestants, i aquests feren grans assegudes col·lectives, la major part es manifestà pacíficament, però alguns activistes s’enfrontaren a la policia que detingué més de 600 activistes. Els participants tenien previst llançar 10.000 flors sobre el Pentàgon com a símbol de pau i rebuig a la Guerra de Vietnam, però l'acció fou avortada en entropessar amb els cordons de les forces de seguretat que els tancaren el pas. Moltes d'eixes flors acabaren col·locades a la boca dels canons dels fusells de la policia, fou altra de les imatges icòniques de la història del Moviment Pacifista.



El rebuig de la guerra s'estengué per tot el món i aconseguí aglutinar als millors intel·lectuals, com el premi Nobel Bertrand Russell (Russell, 1872-1970), el filòsof Jean Paul Sartre (París, 1905-1980), l’escriptor Norman Mailer (Long Branch, 1923-2007), l’artista Peter Weiss (Nowawes, 1916-1982) o el cineasta Bernardo Bertolucci (Parma, 1941-2018), també impregnà lletres de cançons dels Beatles, Bob Dylan (Duluth, 1941) o Joan Baez (Staten Island, 1941).





Comentaris