Any 1999

Collage RMiB

“Quan un sistema econòmic fomenta la malversació com a via per a augmentar el seu rendiment aparent, és que està tocat de perversitat. Quan un sistema econòmic deu créixer per a subsistir, és que pateix neoplàsia. Quan un sistema econòmic es confon a si mateix en l'economia, és que cau en la barbàrie. L'ecologia que és l'economia dels ecosistemes, ajuda adonar-se d'això mateix, però no cal ser un ecòleg per a veure-ho, ni necessàriament ecologista, sols cal un poc sensatesa i lucidesa”.

Ramon Folch i Guillèn (Barcelona, 1946)

“Ambient, emoció i ètica” (1998).

ECOLOGISTES

Ecologistes en Acció versus Acció Ecologista AGRÓ

La fundació de la federació d’Ecologistes en Acció tingué un gran ressò al País Valencià, van tindre l’encert d’oferir autonomia als grups locals al mateix temps que els facilitaven ser part activa en campanyes grans i els aportaven recursos per a organitzar els seus propis i obtenir suport de la resta de l'organització. L’opció d’abraçar un gran grup estatal amb seu a Madrid enfront de formar un fort grup del nostre propi país es va sustentar en diverses raons. Els valencians sempre hem sigut un poble allargat, divers i mestís, amb dues llengües enfrontades, amb prioritats i interessos molt distints i sovint enfrontats, això ha implicat moltes dificultats per a vertebrar quelcom unitari.

La trajectòria dels grans grups ecologistes i naturalistes arrelats al cap casal sempre fou problemàtica respecte de la resta del país. Massa sovint els capitalins pecaven de centralisme i mantenien un caire de superioritat provocat perquè tenien al seu abast més mitjans humans i el suport de les administracions autonòmiques. Cal afegir que molts dels membres destacats d’eixos grups acabaren treballant en l’administració, una volta obtenien plaça i sou s’oblidaven dels seus orígens i dels companys que els havien donat suport i més si eren de comarques llunyanes. Això creà molta desconfiança dels ecologistes i naturalistes del cap i casal, llavors els grups de dalt a baix del país preferiren adherir-se a una federació amb unes estructures allunyades i centrades a Madrid que a una dirigida per una València propera.

Ecologistes en Acció del País Valencià

El mes de gener es van reunir els grups de Castelló que s’havien integrat en Ecologistes en Acció i decidiren formar un sols grup anomenat Ecologistes en Acció Comarques de Castelló, tot i que acordaren mantindre les pròpies sigles un any més. L’Assemblea d’Ecologistes en Acció País Valencià es van reunir el mes de juny a Requena. Entre les moltes campanyes que mamprengueren es pot destacar la denúncia de la manca de protecció de la marjal de Peníscola i exigiren que s’anul·larà la requalificació que acabaven de fer, que la tornaren com a sòl no urbanitzable per poder incloure-la en la Xarxa Natura 2000.

Ecologistes en Acció d’Alacant presentaren al·legacions contra la construcció d’una planta de tractament de residus urbans a Xixona. Denunciaren la feblesa del disseny d’impermeabilització del sòl i del tractament de lixiviats. Afegiren que en cap lloc del projecte es parlava res de l’estudi de viabilitat econòmica, ni del projecte de restauració i segellament de les instal·lacions una volta finalitzarà la seua vida útil.

Gràcies a la Directiva 90/113/CEE que obligava les administracions europees a facilitar informació sobre l’estat del Medi Ambient, per primera volta el Tribunal Superior de Justícia de Madrid obligava al Consell de Seguretat Nuclear (CSN) a entregar les actes de les inspeccions a la central nuclear de Santa Maria de Garoña, Burgos a Ecologistes en Acció.

La Carrasca, Ecologistes en Acció van preparar la seua primera pàgina web, participaren en la campanya per a mitjançant una iniciativa popular demanar al Parlament la jornada laboral setmanal de 35 hores. S’oposaren al traçat de “l’Open Coronas Mountain-Bike” una prova esportiva que afectava indrets naturals molt valuosos i a la canalització del transvasament del Xúquer-Vinalopó, en concret al tram que implicava la canalització del riu Riquer. Participaren en totes les accions convocades per l’Assemblea Anti-Taurina i aconseguiren que l’Ajuntament d’Alcoi suspengués una correguda de bous. Presentaren al·legacions contra els projectes de parcs eòlics a les serres de l'Arguenya, de Beneixama, del Morron i del Quarter. Acció Ecologista-AGRÓ

Acció Ecologista AGRÓ

AE-AGRÓ va sofrir un dur colp de realitat quan s'adonà que li donaven l'esquena la resta de grups del país. A més es van quedar orfes quan alguns dels seus membres més assenyalats fitxaren per les administracions o per sous en empreses a les quals havien combatut. La resposta fou reinventar-se, van convocar una Assemblea General i modificaren els seus estatuts. Amb tot tingueren prou energia per a presentar al·legacions en contra del Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU) d'Alzira que pretenia reduir la protecció de la vall de la Murta, la vall de la Casella i la Serra de les Agulles o les riberes del Xúquer i del riu Verd, asseguraven que eixa desprotecció repercutiria en la degradació dels aqüífers.

Mitjançant una campanya d'enviament de cartes demanaren al Ministeri d'Indústria i Energia una Llei d'Ordenació del Sistema Elèctric que fixarà els preus que es pagaven als productors d'energia solar fotovoltaica, volien que es fixaren en 100 pessetes el kWh perquè amb això afavoririen les instal·lacions solars que augmentarien l'autosuficiència energètica. El mes de maig encetaren una campanya de concentracions setmanals davant del Palau de la Generalitat per a denunciar les agressions a la marjal de Pego-Oliva, perquè el govern valencià no feia res per aturar els bombejos per a drenar l’aiguamoll que transformaven els arrossars en horts.

Coordinadora de Defensa de l’Aigua del Comtat

La Coordinadora de Defensa de l’Aigua formada pels grups ecologistes de Muro, Cocentaina i la Carrasca, organitzaren diverses manifestacions a Muro en la qual participaren més de 1.000 ciutadans per a defensar els aqüífers del Comtat contra les extraccions il·legals per part de diverses empreses.

Col·laboració entre ecologistes

El grup Ecologista les Tosquetes d’Albaida, ACDEMA de Canals i Acció Ecologista AGRÓ signaren un acord de col·laboració per a treballar conjuntament en la lluita contra les agressions ambientals als seus termes municipals.

Plataforma Ecologista la Canal

Eixe any estava activa la Plataforma Ecologista la Canal per a impulsar la defensa del territori en la Canal de Navarrés.

NATURALISTES

Roncadell

El grup Roncadell i la Plataforma del Caroig van presentar a la Conselleria de Medi Ambient un informe sobre els valors naturals i diverses consideracions sobre la seua conservació. També amb la col·laboració de l’Associació Naturalista d’Aiora la Vall (ANAV), del Grup d’Estudis de Rapinyaires de València i de la Societat Valenciana d’Ornitologia presentaren al·legacions contra la canonada del Transvasament del Xúquer al Vinalopó.

Collage RMi

Grups d’Anellament

El Grup d’Anellament l’Horta treballaven a Massamagrell, a Rafalell i Vistabella i a la Serra Calderona. Els grups SVO / Marjal dels Moros i SVO / Llebeig Albufera marcaren en el període 1998-2000 un total de 2993 ocells que pertanyien a 78 espècies diferents.

SEO/BirdLife

La societat creixia gràcies a la intensa col·laboració amb les administracions i el suport internacional. Aquest any tornaren a canviar la seua seu, compraren gran casa d'estil mudèjar prop del Pont de Vallecas, al carrer Melquiades Biencinto núm. 34. D'altra banda, començaren els treballs de camp per a elaborar el nou Atles de les Aus d'Espanya, que com a novetat es basarien en quadrícules UTM de 10x10 km.

GER de Castelló

El GER continuà amb les seues innombrables tasques habituals, tot mentre col·laboraren amb la realització de censos com foren el III Cens Nacional de Voltors, Cens d’Aus Marines, Cens hivernal d’Aus Aquàtiques en Aigües de l’Interior o el cens d’Arpellot de Marjal. Es van adherir a la federació d’Ecologistes en Acció on formaren part del Grup Ecologistes en Acció Comarques de Castelló. Presentaren al·legacions i escrits en defensa d’espais naturals com la marjal de Peníscola, contra la Central Tèrmica de Castelló, contra la urbanització de la Séquia Sangonera, demanaren la protecció de la Serra d’Irta, continuaren amb la campanya contra la caça amb Parany. Una fita important d’aquest exercici fou la presentació i registre oficial de pàgina web INTERNATURA.

Societat Valenciana d’Ornitologia

Com a fites destacades cal assenyalar que la SVO organitzà el cens d’arpellot de marjal a litoral valencià (Circus aeruginosus), el grup SVO Requena-Utiel va fer estudi de la població de rapinyaires diürns comarcals i un cens d’oreneta cua-rogenca (Hirundo daurica).

MOVIMENT VEÏNAL

Lluita contra les basses il·legals de contenidors a Natzaret

El Tribunal Superior de Justícia valencià va desestimar un recurs de COTRANSA, una de les bases de contenidors que envaïen terrenys d’horta al barri de Natzaret de València que estaven qualificats d’agrícoles. L’empresa intentà lliurar-se al·legant drets adquirits davant de la inacció de l’ajuntament per a obligar-los al tancament, a més que sempre havien pagat els tributs (la Casa Verda, butlletí 94).

L’Associació de veïns Grévol de Vistabella del Maestrat

Aquesta associació cultural, alhora organització de veïns i grup ecologista de l’Alt Maestrat que s’havia creat en 1994 va realitzar un projecte de Voluntariat Mediambiental a l’estiu elaborant un inventari de les barraques de pedra seca que hi havia al Pla de Vistabella.

PACIFISTES, OBJECTORS I OCUPES

Collage RMiB

Cimera de l’OTAN a València

Dels 24 al 26 de febrer, l’Organització de l’Atlàntic Nord (OTAN) va fer una reunió al Museu de Belles Arts, al Palau de Sant Pius V de València, sota el títol de “Diàleg Euromediterrani sobre Pau i Seguretat”. Llavors estàvem en un moment que l’Occident semblava haver derrotat a la Unió Soviètica, quan la Federació Russa estava en plena crisi. L’OTAN aspirava a crear una força militar d’intervenció ràpida que arribarà aviat a qualsevol lloc de món per a imposar els seus interessos. Sota eixa premissa el Mediterrani s’havia convertit en una frontera conflictiva amb un món musulmà que sols podia plantar-li cara enfrontant-se amb actes guerrillers. Començà la manipulació dialèctica del terme terrorisme, estenent-lo per a permetre qualsevol acció contra l’islam, el narcotràfic o els moviments migratoris.

Per a oposar-se aquesta cimera s’organitzà la Plataforma anti-OTAN que llavors formaven els següents col·lectius: SODePAU, el MOC, l’Horta Antifeixista, CEDALSA, Associació Zapatista, SALAM, València Acull, Centre Social l’Esplai, els Verds, Partit Comunista del País Valencià, les Joventuts Comunistes del P.V., l’Ateneu Russafa, ACSUD-las Segovias, Pensament Crític, ASSUD, el Grup de Joves de Vilanova Maulets i Amistat amb Cuba José Martí, que convocaren una manifestació per a la vesprada del 25 de febrer sota el lema de “Fora l’Imperialisme de la Mediterrània, OTAN NO”.

Grup Antimilitarista Tortuga d’Alacant

A Alacant es va formar el Grup antimilitarista Tortuga, molts dels seus membres fundadors eren veterans del Moviment d'Objectors de Consciència i havien participat en les campanyes a favor de l'objecció i insubmissió al servei militar obligatori. Fou el resultat de la unió dels darrers membres actius del Moc-Elx que es va formar en 1992 que després formaren el Grup de Suport a Plácido Ferrándiz, un insubmís empresonat i del grup Cala-Moc d’Alacant fundat en 1994. A hores d’ara el grup continua segueix funcionant, principalment a Elx i forma part de la xarxa estatal Alternativa Antimilitarista-MOC.

El MOC València

El 30 de gener, la plataforma contra la militarització de les escoles realitzà una concentració enfront de capitania general per a denunciar els plans del ministeri de defensa respecte de la promoció de l’exèrcit en el sistema educatiu. Amb motiu de la Cimera de l’OTAN a València organitzaren una xarrada a la qual convidaren a l’escriptor anarquista Carlos Taibo Arias (Madrid, 1956) especialista en antiglobalització, decreixement i de la democràcia directa, a l’antropòleg Carlos Varea González i al sociòleg Josep Ernest Garcia i Garcia (Alacant, 1948). Aquest any van estar molt actius denunciant la intervenció de l’OTAN i la Guerra de Iugoslàvia.

Alcoi per la Pau

El Col·lectiu Alcoi per la Pau es va manifestar contra el bombardeig de l'OTAN als Balcans sota el lema: “Ni guerra, ni OTAN, ni Milosevics, ni Clintons".

La Quinta del 2000

Com venia sent habitual, el mes de novembre es va fer el sorteig de la quinta del 2000, on es decidia el futur dels joves que devien fer el servei militar i quin devia ser el seu destí. Eixe any 100.814 homes haurien de fer la mili i, segons el ministeri de Defensa, 140.000 ciutadans objectarien i haurien de fer la Prestació Social Substitutòria, llavors resultaven ser tres objectors per cada soldat cridat a files.

Jornades Anarko Punks

Els moviments alternatius demostraren la seua capacitat de convocatòria organitzant unes jornades anarko punks a València per a donar suport a Salvem el Cabanyal. Els dies 26, 27 i 28 de febrer, al C.S.O. Pepika la Pilona del Cabanyal feren exposicions de cartells i fanzins, xarrades, una marxa en bici contra la prolongació de Blasco Ibáñez i un gran concert, l’anomenat “Koncierto Bruto” en el qual tocaren els grups: Lágrimas y Rabia, Sida, Estigia, Nolimetángere, Yo soy Kien, Disyouth Attitude i Agonizante Reaildad.

CRÒNICA DE 1999

Collage RMiB

Cas IVEX, Zaplana, Julio Iglesias i Tabares

Mitjançant el cas IVEX es va conéixer un forat de 3.198.739 de € de l'Institut Valencià de l'Exportació que acabaren amagats en paradisos fiscals, els tribunals acusaren dels fets a José María Tabares director comercial de la Generalitat i a Jean Luc Lagier, exdirector de l'oficina de Shanghai. En assabentar-se de l'acusació Tabares va fugir a l'estranger i fou condemnat en rebel·lia a cinc anys de presó. Malauradament, en 2012 l'Audiència de València va declarar prescrita la pena i autoritzà a Tabares perquè tornarà a casa i sense reclamar-li res.

Un altre vessant de la investigació va comprovar irregularitats en el contracte que signaren el president Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956) amb el cantant Julio José Iglesias de la Cueva (Madrid, 1943) perquè el cantant actués com a ambaixador del País Valencià. Li pagaren 990 milions de pessetes (5,95 milions d'euros) i sols declararen un pagament de 372 milions de pessetes. En una altra decisió sorprenent, el jutjat que va rebre aquest cas no va considerar delicte el malbaratament de cabdals, malgrat que el delegat del IVEX a Miami va reconéixer que havia rebut ordre per a falsificar factures i pagar al cantant 325.000 dòlars en paradisos fiscals, diners aliens al del contracte de representació.

AVE Madrid València, Arxiu RMiB

El traçat de l’AVE València-Madrid

Esclatà la polèmica per la decisió del traçat de l'AVE entre Madrid i València. El mes de setembre es presentaren tres opcions: el traçat nord, que va ser que acabaren construint en 2010, és un recorregut de 350 km que té parades opcionals a Conca i a Requena; la variant central suposava un trajecte de 370 km; mentre que l'opció sud tenia parada a Albacete i pujava la distància fins als 475 km. Aquestes polèmiques foren especialment agres entre les ciutats de Conca i Albacete, que s'enfrontaren perquè ambdues viles volien rebre el traçat de l'AVE a València.

En un principi el Ministeri de Foment era partidari de construir la variant sud mentre que el Fòrum Cívic Valencià defensava la variant nord perquè sols allargava un 16% la distància més curta que era la línia recta, amb tan sols 300 km. D’altra banda, els ecologistes valencians formaren la Plataforma “Tren Sí, AVE No” i organitzaren protestes ciutadanes que comptaren amb suport de 10 alcaldes de l’Horta Nord i 20 de l’Horta Sud que reclamaven modificacions en l’accés al cap casal.

Veus molt respectades en l’esfera ecologista com les de Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947) i Antonio Llópez Moreno advertiren que l’AVE, després de l’avió, era el mitjà de transport més malbaratador d’energia i que tenia un greu impacte sobre el territori. Que el presumpte progrés econòmic que significava sols afavoria la concentració de la riquesa en unes poques mans. A més eixes grans inversions es farien en detriment del ferrocarril convencional que vertebrava el territori i mantenia moltes poblacions rurals. Afegiren que els elevats preus dels bitllets impedirien l’ús a les classes més popular, llavors sols beneficiarien a les classes altes (la Casa Verda, butlletí 92).

Mina a cel obert, Arxiu RMiB

L’Ajuntament d’Andilla demanà el tancament de les mines il·legals

A la Serrania, l'Ajuntament d'Andilla i la Coordinadora Veïnal d’Andilla van exigir a la Generalitat que tancarà les mines a cel obert d'argila i caolí que continuaven treballant il·legalment en sòl descrit com a protegit i com a no urbanitzable. També denuncià que una volta finalitzada la vida de les explotacions mineres, les empreses no restauraven els terrenys com així ho exigia l'estudi d'impacte ambiental. A més eixes explotacions es negaven a pagar la taxa d'activitats econòmiques al municipi. Davant la facturació anual de les taulelleres al País Valencià que eixe any pujava als 700.000 milions de pessetes, equivalent a un terç del PIB valencià, les administracions permetien tota mena d'irregularitats al sector, en detriment de les envellides poblacions del nostre interior i de la nostra natura (la Casa Verda, butlletí 94).

Collage RMiB

Transvasament Xúquer Vinalopó

La Conselleria de Medi Ambient, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) i l’empresa pública Aigües del Xúquer van proposar fer un canal per a transvasar aigua entre els rius Xúquer i el Vinalopó. Els grups ecologistes ADENE, Plataforma Ecologista de la Canal, la Colla Ecologista d’Alacant i l’Associació Naturalista d’Aiora la Vall s’oposaren al trajecte inicial que pretenia travessar la Mola de Cortes de Pallars, fins a la Canal de Navarrés i formaren la Coordinadora Riu Xúquer, que poc després es convertiria en Xúquer Viu.

Aquest projecte començà obres en 2002 i quan ja duien gastats 100 milions d’euros el modificaren, desistiren del trajecte inicial per les protestes i optaren per a captar aigües a l’Assut de la Marquesa, A Cullera, ben prop de la desembocadura. Les obres del canal de més de 95 km acabaren en 2011 i tingueren un cost de 400 milions d’euros. En 2011, quan feien les proves per a omplir una bassa de regulació es van detectar filtracions i això costà 35 milions més, finalment el primer enviament de cabdals fou en juliol de 2014 quan transvasaren 12 hectòmetres cúbics. En 2023 es va signar el conveni mitjançat el qual 22.000 llauradors de les comarques del sud comprarien l’aigua a 0,24 € el litre.

D’altra banda, CHX pretenia formigonar tots els barrancs i rambles que morien en l’Albufera amb l’excusa d’un pla de defensa contra les avingudes i volien començar amb la rambla del Poio que naix a Xiva. Els ecologistes denunciaren que eixa argumentació era una excusa per a justificar l’ocupació il·legal dels llits de les rambles per part d’empreses i de particulars, demostrant la inoperància de la mateixa CHX en combatre eixes irregularitats, així com el sanejament de les conques que sistemàticament havien incomplit (la Casa Verda, Butlletí 92).

Collage RMiB

Incendis 1999

Aquest exercici a casa nostra tinguérem un total de 579 incendis forestals que cremaren 6.356,50 Ha. Per províncies es van cremar 1.341,78 ha a Castelló, 869,53 a Alacant i 4.145,19 a València. El pitjor sinistre fou el d’Énguera que començà el 15 d’agost i no es pogué controlar fins al dia 21. En total calcinà 3.196 ha que es repartiren de la següent forma: 2.610 ha d’Énguera, 425 a Vallada i 161 a Moixent. El més greu de tot és que es va cremar la totalitat d’un espai natural que estava a punt de protegir-se. Un altre foc greu fou el de Cabanes que començà el 7 d’abril i cremà 742 Ha. També tinguérem uns altres focs que afectaren més de cent hectàrees: a Tuejar l’11 de juny es van perdre un total de 194 ha, a Xarafull el 10 de juliol es van cremar 105 ha, a Xixona el 25 d’agost es van convertir en cendres 380 ha. El 15 d’agost, un altre foc provocat, que començà per quatre focus diferents enmig d’un episodi de ponentà, cremà 500 hectàrees al Montgó. Les flames obligaren a desallotjar a 3.000 persones d’urbanitzacions de Xàbia i Dénia i provocà la pèrdua del 20% de la vegetació del parc natural del Montgó. Sense dubtes, també a causa de la pressió urbanística, a mitjan agost es van provocar cinc incendis més als termes de Xàbia i Dénia.

L'alqueria dels Frares, Arxiu RMiB

La marjal dels Moros

Els aiguamolls costaners al voltant del Grau Vell de Sagunt els van comprar per acollir la IV Planta dels Alts Forns del Mediterrani. A finals de 1980 en eixa marjal envoltada de cultius criaven fumarells i camallongues on abans hi havia arrossars, però encara estava permés caçar. Els ecologistes del Camp de Morvedre aconseguiren que l’Ajuntament de Sagunt declararà aquest indret com a sòl no urbanitzable, també aconseguiren que la Generalitat declararà la marjal com a zona ZEPA i això es va aprofitar en 1988 per a convertir la marjal en un vedat de caça. En 1992 la Conselleria va comprar les 800 hectàrees l’alqueria dels Frares que confrontaven amb l’oest de la Marjal dels Moros, al terme de Sagunt. Aquest indret singular que van afegir estava format per una antiga alqueria monumental envoltada de 14 hectàrees d’horts que van pertànyer al Monestir del Puig. Durant la Guerra Civil Espanyola es va convertir en hospital de pilots d'aviació, ja que en les proximitats hi havia un aeròdrom. En 1999 aprofitant la finalització de la concessió del vedat de caça, la Conselleria va declarar la marjal com a Refugi de Caça i l’any 2000 prohibiren definitivament la caça i el conreu dins d’aquest aiguamoll i eixe mateix any la Generalitat va inaugurar el Centre d’Educació Ambiental (CEA). La protecció d’aquest aiguamoll va facilitar que moltes espècies tornaren, multiplicant la seua biodiversitat. Anys després aquest valuós espai natural es va incloure dins de la Xarxa Natura 2000.

Collage RMiB

Ciutat de la Llum d’Alacant

Ecologistes en Acció Alacant encapçalats per Carlos Arribas i l’Associació d’Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant per Miguel Ángel Pavón van presentar al·legacions al Pla Especial Director d’Usos i Infraestructures de la Ciutat de la Llum. Es tractava d’un projecte per a fer un complex dedicat al cinema que comptava amb sis platós, un canal d’aigua de 8.000 m³, dues àrees de rodatge en exteriors, magatzems, tallers per a construir decorats i edificis de servici amb sales de maquillatge, perruqueria i oficines a disposició de les productores, que es va constituir en 2003.

Els ecologistes denunciaren que s’havia fet un fallit estudi d’Impacte Ambiental perquè part del sòl afectat pel desviament de l’N-332 pertanyia a la Serra de Colmenars, un espai natural que mereixia protecció i el complex cinematogràfic ocupava part dels saladars d’Aigua Amarga. El desgavell arribà al fet que la mateixa Generalitat pretenia pagar a la CAM i a diversos particulars per expropiar-los uns terrenys que pertanyien a l’Assagador Reial del Portitxol, llavors eren de titularitat pública i s’havien enregistrat il·legalment a nom de particulars! Afegiren que hi havia una gran desproporció entre la grandària del complex que estava previst tinguera 320.000 m² i el sòl que finalment volien expropiar, un total de 2 milions i mig de metres quadrats. Això demostrava que el complex sols era una excusa per a requalificar grans quantitats de sòl dels voltants per a urbanitzar-lo. Quelcom molt freqüent en temps del Partit Popular, vendre el fum de grans projectes “festius” per amagar requalificacions immobiliàries per a omplir les butxaques.

El que neix malament acaba pitjor, la història del complex es va convertir en un nou forat per als pressuposts de la Generalitat. El complex es va inaugurar en 2005 i tingué un cost de 500 milions d’euros, però la Comissaria de la Competència de la Unió Europea va dictaminar en 2012 que les ajudes públiques rebudes d’Europa eren il·legals i obligà la Generalitat a tornar 264 milions d’euros de subvencions, llavors es van tancar les instal·lacions quan sols s’havien rodat 63 pel·lícules. Va romandre clos fins a 2022 quan els tribunals europeus li donaren autorització per a reobrir el complex.

Collage RMiB

Dissolució del Consell Metropolità de l’Horta: la desprotecció!

En el DOGV del 15 de desembre de 1999 es publicà la Llei de la Generalitat Valenciana per la qual se suprimia l’Àrea Metropolitana de l’Horta (CMH) de València que s’havia creat en 1987 que integraven 44 municipis. Això implicava que deixaven d’estar vigents les Normes Metropolitanes. Entre les funcions del Consell Metropolità suprimit figurava el seguiment de l’acompliment de les normes que garantien la protecció de l’Horta.

Aquest fet era la prova que les proteccions administratives que depenen directament de l’administració local o autonòmica són irreals perquè sempre poden ser modificades pel govern de torn, i això representava una pèrdua d’objectivitat en l’ordenació del territori. La decisió de la dissolució la va prendre el Partit Popular perquè després de les eleccions municipals el control del CMH quedà en mans dels partits d’esquerres que obtingueren majories en els municipis del cinturó de València, i això significava perdre el control de grans empreses públiques com les que gestionaven els residus urbans o el subministrament d’aigua.

Tortuga mediterrània, Arxiu RMiB

Introducció de tortugues mediterrànies

La Generalitat Valenciana encetà un projecte d’introducció de la tortuga mediterrània occidental (Testudo hermanni hermanni) amb col·laboració de la Societat Herpetològica Valenciana (SOHEVA). Aquesta actuació alçà les crítiques del Centre d’Aqüicultura Experimental (CAE) que asseguraven que no existien proves científiques de la presència històrica de tortugues a terres valencianes, per tant, estàvem davant d’una introducció d’una espècie al·lòctona. Aquest any van dur unes femelles al Desert de les Palmes per a estudiar la seua aclimatació i l’any següent, una volta comprovaren que havien sobreviscut van dur els mascles. En 2001 trobaren les primeres cries i l’any següent s’alliberaren exemplars dotats de radioemissors. En 2004 van inaugurar el Centre de Recuperació i Conservació de la Tortuga Mediterrània al Desert, el popularment conegut com el Mas de les Tortugues, al terme de Benicàssim. En 2007 davant la manca de control del centre es va conéixer que uns lladres havien entrat i furtaren 94 tortugues. Eixe mateix any la Conselleria anuncià que s’havien reproduït en llibertat dos de les tortugues alliberades a la serra d’Irta a partir de 2005, on havien amollat un total de 124 exemplars.

Rosseta, Arxiu RMiB

Desgavell en la gestió del Fondo d’Elx

El parc natural del Fondo d’Elx va protagonitzar una greu desfeta ambiental, aquest aiguamoll aleshores acollia el 80% de les parelles reproductores de rosseta (Marmaronetta angustirostris), un ànec greument amenaçat. Els gestors del parc no pogueren evitar les amenaces que afectaven la seua conservació, uns desconeguts van espoliar uns pollets que caigueren en l’assarb del Conveni. Molt pitjor fou l’episodi de mortalitat de 2.000 aus, aquàtiques a causa d’intoxicacions per bacteris d’enterococs (52%) i per plumbisme (33,3%), que afectà 136 rossetes. Malgrat que aquesta gestió va rebre abundants fons europeus per a garantir la protecció de l’espècie, aquestes incidències provocaren una reducció en la reproducció de les rossetes, passaren de 91 parelles reproductores en 1998 a sols 51 aquest any 1999.

Generador eòlic, Arxiu RMiB

Començà el desplegament de l’energia eòlica i els seus problemes

Aquest exercici a tot l’estat s’havien instal·lat generadors eòlics que produïen 475 megawatts. La potència eòlica va créixer un 104% gràcies a les noves tecnologies que havien permés convertir-la en una font de generació competitiva. Municipis de tot el país van rebre projectes per a omplir de parcs eòlics les seues muntanyes, i uns quants es van oposar. L’Ajuntament de Petrer va desestimar la construcció d’un a les seues serres després de demanar un informe. En canvi, l’Ajuntament de Biar rebutjà la proposta d’organitzar un una consulta al veïnat per a preguntar si acceptaven fer un parc a la Serra del Reconco (Barcella, núm. 7).

Terra Mítica, Arxiu RMiB

Terra Mítica, generador de desertificació

Recordem que desertificació és el procés de formació de deserts provocat per l’activitat humana. Aquest any quan estava a punt de finalitzar la construcció del parc temàtic Terra Mítica a Benidorm es va fer públic la concessió de llicències per a construir al seu voltant dos camps de golf i dos hotels, a més d’un parc zoològic. Els ecologistes denunciaren la manca de recursos hídrics per abastir eixes noves instal·lacions i més quan poblacions turístiques com Xàbia patien greus restriccions hídriques. Avisaren que els primers afectats d’aquest nou projecte urbanístic serien els aqüífers de la Serra Mariola a conseqüència de la seua proximitat. Malauradament, el mes d’abril el govern de José Maria Aznar López (Madrid, 1953) havia creat el mercat lliure dels recursos hídrics, autoritzant la seua compra i venda (Barcella, núm. 8).

Salvem Velluters i el III Cinturó de Ronda

Velluters és un barri de la ciutat vella de València on estaven els artesans del vellut i la seda. Després de la riuà de 1957 en ell es va instal·lar la prostitució, convertint-lo en el “barri xino” la qual cosa accelerà la seua degradació. Al llarg de la dècada dels anys noranta del segle XX es va intentar fer un pla per a la seua regeneració, perquè s’havia convertit en un entorn ple de solars i edificis en ruïnes. Aquest any es va crear un moviment ciutadà anomenat “Salvem el barri de Velluters” que encara hui treballa per la millora del barri.

Continuaren les mobilitzacions contra la construcció del III Cinturó de Ronda que volia unir el nord de l’àrea metropolitana de València amb una autovia per la vora del darrer tram del Barranc del Carraixet, per l’Horta Nord, i això implicava una greu agressió a l’horta. El 3 de maig la plataforma “Per un Cinturó d’Horta” convocaren una manifestació amb el suport dels següents col·lectius: Centre d’Estudis de l’horta Nord, Col·lectiu COTNA, l’Associació Cultural de Massarrojos, l’Associació Cultural d’Albalat dels Sorells, l’Associació Cultural Vianants de Rafelbunyol, l’Associació de Dones Adona-t d’Almàssera, l’Associació el Bassot de Burjassot, l’Associació de Veïns Carraixet d’Almàssera, l’Associació de Veïns de Benimaclet, l’Associació de Veïns de Poble Nou, l’Associació de Veïns la Unificadora de la Punta, l’Ateneu l’Escletxa de Meliana, el Bloc de Progrés Jaume I de Bonrepòs i Mirambell, el Col·lectiu Cultural i Juvenil Somnis de Montcada, la Colla d’Activitats de Muntanya Momos de Meliana, la Colla de Dimonis de Benimaclet, la Colla la Brama de Tabals i Dolçaines de Bonrepòs i Mirambell, Jove Germania de València, Revolta de València, Coordinadora Cívica Defensem la Punta, Salvem l’Horta, Coordinadora Salvem el Botànic, Recuperem Ciutat de València, Salvem el Cabanyal-Canyamelar de València, el Bloc Nacionalista Valencià, els Verds i Esquerra Unida del País Valencià. El suport fou tan ample que finalment aquest projecte es va oblidar en un calaix.

Collage RMiB

El supermercat de la droga

En l’entrada sobre l’any 1998 vam veure les campanyes de la ciutadania per a intentar salvar la partida del Pouet de Campanar de l’especulació immobiliària. Dins d’aquest procés que començà amb l’anunci d’un nou pla urbanístic a València per a transformar una zona d’horts tradicionals i d’alqueries un nou barri de luxe al voltant de Campanar. Vam veure com el primer pas fou que les autoritats municipals i els constructors degradaren la zona que pretenien requalificar per a expulsar als veïns sense haver de pagar elevades indemnitzacions. Per aconseguir-ho, en un no res el barri del Pouet es va veure envaït de traficants de drogues, de jonquis enganxats a l’heroïna, de prostitució, de baralles i, fins i tot assassinats, tot sense que les forces de seguretat feren res per a evitar-ho. Una volta aconseguiren la degradació total de la zona, van comprar les propietats a preus ridículs, quan tingueren el control de les propietats, entrà la policia i en dos dies expulsaren l’exèrcit de jonquis zombis, camells i prostitutes, llavors començaren les obres dels edificis de luxe de Nou Campanar.

Collage RMiB

Nova guerra interna en el PSPV

El 26 de març va dimitir el candidat renovador i secretari general del PSPV Joan Romero i González (Albacete, 1953) que havia guanyat les primàries superant les pressions rebudes per part del sector encapçalat per Ciprià Ciscar i Casabàn (Picanya, 1946). Llavors Ciscar es va aliar amb Antoni Asunción i Hernández (Manises, 1951-2016) i pactaren una gestora que convocarà noves eleccions. El 19 de setembre el PSPV, amb el suport del 43% dels delegats elegiren una nova executiva que presidia Joan Lerma Blasco (València, 1951) per a donar continuïtat i en la que Joan Ignasi Pla Durà (Atzeneta d’Albaida, 1959) va ser el nou secretari general, però tampoc no van durar massa, el 21 de setembre intervingué el secretari General del PSOE Joaquín Almunia Amann (Bilbao, 1948) i ordenà la dimissió de l’executiva, llavors el partit va quedar en mans d’una altra gestora.

Breus

El mes de febrer al monestir de Santa Maria del Puig, es va fundar la Federació d’Instituts d’Estudis Comarcals del País Valencià.

La Generalitat Valenciana va modificar l’article 2-c de la Llei Forestal del País Valencià, canviaren la norma que considerava que els conreus abandonats més dos anys es convertien en terreny forestal, la pujaren a deu anys.

En febrer començaren a tramitar la Llei de Caça valenciana, entre les millores que va incloure assenyalar la de l’article 82.2 que exigia que els tancats cinegètics havien de permetre el trànsit de la fauna silvestre no cinegètica, en un termini de tres anys. La Llei 25/1999 va declarar cooficials les denominacions d’Alacant, Castelló i València.

Es va inaugurar el pont de Regne damunt del riu Túria a València, molt característic pels gossos alats de l’escultor Joan Martí.

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Collage RMiB

La conxorxa elèctrica

Les empreses elèctriques demanaren al Ministeri d’Indústria rebre d’una els 1,3 bilions de pessetes que els havia promés l’administració en concepte de transició a la competència. El 17 de maig la Comissió Europea posà en dubte la legalitat d’eixes ajudes (EL PAÍS, 17 maig 1999). En octubre el govern espanyol demanà al tribunal europeu que anul·larà la prohibició de les ajudes. Eixos diners els devien pagar els consumidors mitjançant un recàrrec del 4,5% en el rebut elèctric. El mes de desembre es va conéixer que l’electricitat domèstica a l’estat era la quarta més cara del món. Les elèctriques volien invertir eixos ingressos caiguts del cel en la construcció de centrals tèrmiques de gas en cicle combinat, les que cremaven gas per a produir electricitat. De fet, ja tenien preparats projectes per a produir 20.000 megawatts amb un cost 1,25 bilions de pessetes. Eixes centrals suposaren greus impactes ambientals, el principal fou l’augment de les emissions de gasos nocius com eren l’òxid de nitrogen i el diòxid de carboni (CO₂). En juliol de 2001 la Comissió Europea acabà donant el vistiplau a eixe regal a les elèctriques.

Problemes en el desballestament de la nuclear de Vandellòs.

La central nuclear de Vandellòs va ser la primera i l’única de tecnologia francesa que estava refrigerada per gas i que moderaven amb barres de grafit. En 1989 va patir un greu accident, l’any següent el ministeri decretà el seu tancament definitiu. El govern anuncià que els treballs de desballestament total de la nuclear costarien 80.000 milions de pessetes. En 1991 començaren els treballs de desballestament amb la retirada dels 400 kg de combustible radioactiu, considerats de nivell 1, els materials més contaminats de tots els materials que componien la central. Els dugueren a França per al seu tractament, allí després de cobrar aprofitaven l’urani i el plutoni i ens tornaven la resta de residus per a emmagatzemar-los al Cementeri Nuclear de El Cabril.

En 1992 encetaren la fase de desmuntatge dels materials contaminats de nivell 2. En 1993 construïren un edifici per a emmagatzemar el grafit, les barres que regulaven el reactor i l’any següent ENRESA, una empresa pública, que presentà el pla de desballestament al CSN. En 1997 ENRESA es va fer càrrec de tots els treballs pendents, llavors estimaren uns costos de 25.000 milions de pessetes sols per a tractar els residus de mitjana radioactivitat. En 1998 ENRESA va comunicar que començava el Nivell 2 del desballestament i que això anava a costar 10.000 milions de pessetes més i presentaren la Declaració d’Impacte Ambiental dels treballs. En 1999 començaren els treballs per a desmuntar el 80% de les instal·lacions que van generar 296.000 tones de residus no contaminats i uns altres 2.000 tones que si eren radioactives, això costà 14.800 milions de pessetes més.

Tenien previst finalitzar eixa fase l’any 2002, després devien alçar una estructura hexagonal per a dipositar els residus radioactius resultants durant trenta anys més per aconseguir que minvaren els seus nivells de radioactivitat un 5%, això va sumar un cost de 35.000 milions de pessetes més. Segons previsions d’ENRESA fins a 2023 no començarien la darrera fase dels treballs que consistirien a traure el contenidor del reactor i totes les estructures internes.

Els comptes reials són foscos, no interessa fer públic el que costarà el desballestament del reactor nuclear de Vandellòs 1, ni qui ha de pagar-lo. En 2017 ENRESA va fer públic que el cost total del desballestament de totes les nuclears espanyoles seria 13.100 milions d’euros, però eixa quantitat no quadra amb el preu del desmuntatge Vandellòs I, sembla que costarà 135 milions d'euros. Quantitat en la qual no està inclosa la retirada del combustible gastat, ni la instal·lació de suport per al desmantellament (ATI) que serviria per a l'emmagatzematge temporal del combustible. Cal recordar que totes eixes despeses les pagarem els consumidors en el rebut elèctric, mentre que les empreses s’hauran embutxacat els beneficis i una volta finalitzada la vida útil dels reactors, donaran de baixa les empreses i desapareixeran, sense més possibilitat de reclamacions.

Accident nuclear a Almaraz, mieloma i leucèmia

El mes de febrer tècnics de la nuclear d’Almaraz detectaren greus problemes en el sistema de refrigeració que provocaven un augment de l’aigua de l’embassament d’Arrocampo en el sistema de captació d’aigua, arribà fins a 37°c, la qual cosa devia haver disparat l’aturada del reactor fins a poder comprovar que provocava eixa elevada temperatura.

L’empresa que tenia la concessió no va comunicar al Consell Nuclear de Seguretat (CSN) evitant una ordre d’aturada del reactor. El 6 d’abril va haver-hi una explosió al reactor de la Unitat II i el 5 juny en el procés de recàrrega de combustible es va detectar un greu augment de radioactivitat en el circuit primari del 60% per damunt dels límits de seguretat, a més afectava tot l’entorn al voltant de la nuclear. El mes de setembre es va conéixer que el Consell Nuclear de Seguretat (CSN) havia obert un expedient sancionador a l’empresa per la detecció de greus deficiències en la seguretat de la instal·lació, però no va comunicar la incidència al Congrés dels Diputats fins al 12 de novembre. De resultes de l’expedient, van imposar dues multes de 40 i 50 milions de pessetes, quelcom ridícul quan l’empresa guanyava cada dia 400 milions de pessetes.

Un altre vessant fosc de les nuclears són les conseqüències per a la salut de les poblacions que estan al voltant de les centrals. El primer estudi epidemiològic espanyol dels ciutadans que viuen al voltant de les centrals nuclears va descobrir que el risc de morir a conseqüència d’un mieloma era molt superior en l’entorn de la central de Zorita, a Guadalajara. S’havien produït 19 morts, quan en eixa mateixa població, en un altre lloc de l’estat sols deurien haver-se produït 5. Una altra conclusió era el risc significativament alt de contraure leucèmia entre els veïns de les mines d’urani d’Andújar i Ciudad Rodrigo (EL PAÍS, 19/12/1999).

Collage RMiB

Greenpeace i José María Mendiluce

Aquest any Greenpeace Espanya elegí com a president a l’escriptor José María Mendiluce Pereiro (Madrid, 1951-2015). En 1980 va començar a treballar en l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) a Angola. Després, en 1983 anà a Nicaragua i estigué a centreamericà fins a 1991 quan l’enviaren als Balcans. Allí es va destacar per la seua fermesa denunciant els crims contra la població bosniana. Es va presentar com a independent en les llistes del PSOE al Parlament Europeu de 1994, va eixir i tornà a repetir en 1999. L’any següent de ser nomenat president de Greenpeace Espanya li demanaren que dimitis com a parlamentari europeu per a poder continuar com a president, com no acceptà anul·laren el seu nomenament. En 2001 va fitxar per la Federació Els Verds Esquerra dels Pobles i en 2003 es va presentar a l’alcaldia de Madrid i sols obtingué un 1,55% dels vots.

Ous enverinats, col·leccionistes i traficants d’animals protegits

L’Audiència de Ciutat Reial va condemnar dues persones a sis mesos de presó i tres d’inhabilitació per a caçar o pescar. En març de 1977 la Guàrdia Civil els va sorprendre ficant ous de guatla (Coturnix coturnix) enverinats dins d’un vedat privat de caça a la Solana. Pretenien eliminar rapinyaires perquè no caçaren espècies cinegètiques. El mes de juliol la policia alemanya va decomissar més 70.000 ous d’espècies silvestres que pertanyien a 13 col·leccions privades. Gràcies a això avisaren a la Guàrdia Civil que el propietari d’una finca a Màlaga, un ciutadà anglés de 68 anys tenia una col·lecció de 4.253 ous que pertanyien a 120 espècies protegides, bona part eren rapinyaires d'espècies en perill d'extinció. La Fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia de Madrid va investigar una xarxa que es dedicava a la importació i comerç il·legal d’animals protegits procedents d’Àfrica. El SEPRONA va descobrir que els animals vius entraven per Barcelona en vaixells clandestins i després es distribuïen a botigues d’animals en Madrid o a Euskadi i Centre Europa. Principalment, es dedicaven als rèptils, en concret a les tortugues encara que també importaven monstres de Gila (Heloderma suspectum). Per amagar el seu origen il·legal falsificaven els permisos d’importació o els certificats de naixement en captivitat.

Pèrdua de postes de flamencs al Delta de l’Ebre

Treballs en l’explotació salinera de la Punta de la Banya, al Delta de l’Ebre, provocaren la pèrdua de les postes de la colònia de flamencs que s’havia assentat en 1993 i s’havia convertit en la quarta colònia de cria més important de l’estat.

Vessaments de residus àcids a Huelva

A conseqüència de fortes pluges es va trencar una bassa que emmagatzemava 50.000 m³ d’aigua àcida a la ria de Huelva, que pertanyia a l’empresa Fertiberia i Foret. Les autoritats llevaren importància al vessament mentre que els ecologistes el van comparar amb el desastre d’Aznalcóllar.

Collage RMiB

Zerzan i l’antiglobalització contra l’OMC

El 30 de novembre de 1999 a Seattle (Washington), el moviment antiglobalització va provocar la cancel·lació de la cerimònia d'obertura de la trobada de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Denunciaren que fins a eixe moment els acords de l’OMC per a promoure l’obertura dels mercats internacionals sols havien afavorit a les grans multinacionals, generant a canvi una concentració de la riquesa i provocant un augment de la pobresa mundial. Estadístiques de l’Informe sobre Desenvolupament Humà d’eixe any del Programa de l’ONU per al Desenvolupament d’eixe any asseguraven que sols 358 individus acumulaven tanta riquesa com la del 45% de la població mundial o que els tres ciutadans més rics tenien el mateix que el PIB dels 48 països més pobres. La cimera fou fracàs, no s’acordà cap acord perquè els països més pobres rebutjaven la globalització que consideraven un instrument per augmentar el poder de les multinacionals, llavors sols afavoria als països més rics.

El filòsof anarco primitivista John Edward Zerzan (Salem, 1943) és un dels principals promotors de l’Ecologia Profunda. Tenia cinquanta-sis anys quan va nodrir les revoltes de Seattle contra l’OMC amb les seues idees i eslògans, convertint-se en nou apòstol de l’antiglobalització. El Gurú de Seattle defensa que la civilització és la principal causa de l’alienació dels éssers humans. Els primitius quan eren caçadors recol·lectors, abans de la domesticació, eren igualitaris, lúdics i no alienats, mentre que el món civilitzat ens ha convertit en els domesticats, els socialment discriminats. Està convençut que el model industrial és molt més que un sistema econòmic, és una estructura que ens empresona, ens domestica, ens xupla l’energia i el temps. Tot i que en aprofundir en aquestes idees s’adonà que aquest procés d’esclavitud començà amb l’origen de la civilització.

Zerzan creu que cal assolir una descentralització radical per a recuperar el concepte de comunitat que ha desaparegut engolit per la societat de masses, devíem tornar a una organització social formada per grups de com a màxim 50 o cent persones. Afig que el ciberespai ha decebut, ha fracassat a l'hora de connectar i empoderar la gent de forma democràtica. Assegura que la democràcia que governa en occident sempre acaba en reformisme, perquè no comporta una ruptura radical amb la societat. Els demòcrates lluiten per millores concretes, com és una millor atenció sanitària o millors programes governamentals, en lloc de cridar l'atenció sobre la malaltia crònica de la societat. Critica a l’esquerra tradicional i a Chomsky, perquè volen xafar l’estat i abolir el capitalisme, però això no és plausible en el món modern, la gent vol cobrar cada mes, com podem desfer-nos de les mercaderies o del treball assalariat? Això sols es pot aconseguir desfent-se de la societat industrial. El Fòrum Social Mundial que vol una globalització de baix a dalt, una globalització de la gent, en realitat no pretenen canviar res fonamental. Creu que Greta Thunberg, s’ha convertit en portaveu de la Quarta Revolució Industrial, en tot el contrari del que ella diu defensar.

Collage RMiB

Accident nuclear de Tokaimura

El 30 de setembre a la fàbrica de combustibles nuclears de Tokaimura, al Japó, a conseqüència de l’errada d’un operari que estava fent una mescla d’àcid nítric i urani enriquit, però s’equivocaren i ficaren molt més urani del que devien, llavors es va provocar una reacció nuclear. Els operaris van veure que cub del reactor estava envoltat d’una resplendor blava, el conegut efecte Cherenkov que implicava la fissió nuclear, això implicà que van rebre una sobredosi de radioactivitat mortal i altres 53 operaris més resultaren greument irradiats. El treballador Hisashi Ouchi va rebre una radiació mil voltes superior a la dosi mitjana anual que pot suportar un humà. Després de vuitanta-tres dies a l’hospital va patir una cruel agonia, va perdre la pell, tingué dificultats per a respirar, hemorràgies internes, cada dia rebia deu transfusions sanguines, sagnava pels ulls. Finalment, demanà que el deixaren morir per a no patir mai més. El seu company va morir el 27 d’abril de 2000. En el moment de l’accident plovia i això ajudà a escampar la radioactivitat emesa que contaminà un total de 313.000 ciutadans que vivien en un radi de deu quilòmetres al voltant de la fàbrica.

Collage RMiB

5ª Reunió de les Parts del Conveni sobre el Canvi Climàtic

Entre el 25 d’octubre i el 5 novembre es va fer a Bonn la COP5, la cinquena Reunió de les Parts del Conveni del Canvi Climàtic. L’objectiu era avançar aconseguint compromisos ferms per a impulsar el Pla d’Acció de Buenos Aires que acordaren en 1998, la COP4, espentant el compliment dels Acords de Kyoto de desembre de 1997. Malauradament, els governs rebutjaren establir compromisos, i els ajornaren per a la reunió de la Haia de l’any 2000.

Collage RMiB

Naufragi dels petroliers Erika i Volganeft

El 12 de desembre el petrolier maltés Erika, noliejat per l’empresa francesa Total Fina es va enfonsar davant la costa bretona quan anava carregat amb 30.000 tones de petroli. Dues setmanes després del naufragi s’havien recollit 10.000 aus marines afectades pel petroli. El 29 del mateix mes el petrolier rus Volganeft 248 va encallar i es va partir en dos, enfront mateix d’Istanbul quan duia més 4.000 tones de fuel.

Breus

La població de l’espècie humana arribà als 6.000 milions, una greu càrrega per al planeta.

L’1 de gener es va introduir l’euro com a moneda europea, deixaren d'existir com a sistemes monetaris independents les monedes dels onze Estats de la Unió que es van acollir al pla de la moneda única, l'anomenada zona euro. Encara caldria esperar a la desaparició de les monedes pròpies de cada país.

El 15 de gener es van fusionar el Banc de Santander i el Banc Central Hispano, començava la concentració bancària a tota la Unió Europea que trigà massa a continuar, el 19 d’octubre s’unien el BBV i Argentaria.

El mes de gener es va fer públic que l’empresari multimilionari Cecilio do Rego Almeida, llavors el terratinent més gran del món, havia “comprat” il·legalment 93,6 milions d’hectàrees de l’Amazònia, una superfície versemblant a l’extensió d’Holanda i Bèlgica juntes (El País, 27 de gener 1999). El 17 de desembre es va fer públic que el govern brasiler després de fer una inspecció de centenars de notaries i registres de la propietat va cancel·lar els títols de propietat de la compra il·lícita per frau.

Collage RMiB

En l’antiga Iugoslàvia, després de l’expulsió dels albanesos musulmans de la província autònoma de Kosovo, el 24 de març començaren els bombardejos de l’aviació de l’OTAN contra Sèrbia. El 10 de maig l’exèrcit de Slobodan Milošević (Požarevac, 1941-2006), el president de Sèrbia anuncià la retirada parcial de la República de Kosovo, tot i que l’11 de juny tropes russes entraren a Pristina, capital kosovar, no pogueren evitar la derrota dels serbis.

El 2 de juny es va conéixer que Bèlgica havia comercialitzat pollastres, ous i porcs contaminats de 146 granges, un 20% del total al país, perquè estaven contaminades per una dioxina cancerígena que tenia el pinso (EL PAÍS, 2 de junt 1999). Part dels 63.349 pollastres, 4.871 porcs i 344 vaques contaminades que importà Espanya es distribuïren al País Valencià (EL PAÍS, 3 de junt 1999). Es va conéixer que la contaminació dels pinsos era perquè contenien restes de carn d’altres animals, quelcom versemblant a la problemàtica de les vaques boges (EL PAÍS, 22 de junt 1999).

Collage RMiB

13 de juny es van celebrar eleccions municipals i autonòmiques que al País Valencià mantingueren la tendència d’elegir governs del Partit Popular. Fou molt assenyalat que augmentà l’abstenció que passà d’un 24% en 1997 a un 32% en les autonòmiques.

El 5 d’agost el president Hugo Chávez proclama la revolució a Veneçuela, el 15 després de ratificar-la amb un referèndum entrà en vigor la nova Constitució bolivariana.

El mes d’octubre, gràcies a la desclassificació de documents oficials es va conéixer que entre els anys 60 i 70, els Estats Units emmagatzemaren fins a 200 bombes atòmiques a la base de Torrejón i Rota sense demanar permís al govern espanyol.

Es va aprovar la Directiva Europea 1999/30/CE que establia els valors límits tolerats de contaminació de l’aire. La Llei 3/1999 va dictaminar la creació del parc nacional de Serra Nevada,

El 31 de desembre el president de Rússia Boris Ieltsin (Butka, 1931-2007) va dimitir del càrrec i li va reemplaçar Vladímir Putin (Sant Petersburg, 1952).

Es va emetre el primer capítol de Bob Esponja i de “Betty la Fea”. El 20 de desembre de 1999 es va estrenar a Telecinco la sèrie Pokemon.

Per primera volta a l’estat es va desmuntar una estació d’esquí, la de Valcotos a Peñalara, Madrid.

PUBLICACIONS

Herman Daly: cal reduir el consum per a afrontar la crisi global.

En la seua obra “Uneconomic Growth: in Theory, in Fact, in History and in Realtion to Globalization” (1999) l'economista ecològic Herman E. Daly (Houston, 1938-2022) va emfatitzar que, o bé la societat planificava una reducció del consum, o la naturalesa ens imposarà una reducció, probablement més dràstica del que hagués passat si s’haguera planificat. Estava convençut que l'essència del problema ecològic mundial era el consum creixent. Tot i que la idea de reduir dràsticament el consum no és popular ni àmpliament acceptada per la societat del segle XXI, el “decreixement”, entés com a consumir menys béns i energia amb el temps, és concepte essencial per a assolir la sostenibilitat a llarg termini.

Miquel Gil Corell (València, 1921-2003) va signar l’article “Aproximació ecològica a l’Horta de València”, en una publicació de les Associacions de Veïns: “Els valors de la Punta. 18 arguments en defensa de l’Horta” de la Universitat de València.

Antonio Llópez Moreno, membre de València en Bici, va publicar “Hacia un transporte sostenible en la ciudad de valencia: En bici y algo más”.

Miguel Ángel Santos, professor d’ecologia i ciències ambientals publicà “The Environmental Crisis”. Aquest llibre recull informació de la problemàtica ambiental, analitzant tant les causes de cada problemàtica com els actors claus que impulsaren l’aparició de la consciència ambiental i la generalització del desig d’assolir un equilibri amb la natura, que considera com un dels fets més destacats de la humanitat al segle XX.

Vicente Sancho i Ignacio Lacomba van publicar l’article “Atlas de Anfibios y Reptiles de la Comunidad Valenciana" (1999) en el Butlletí de l’Associació Herpetològica Espanyola. Núm. 10, pag. 2-10.

FONTS I REFERÈNCIES

Accident nuclear de Tokaimura:

https://www.elmundo.es/especiales/chernobil/otros-accidentes/tokaimura.html

Accidents de la nuclear d’Almaraz:

https://www.nodo50.org/cerrar-almaraz/INSEGURASAVERIAShasta%202006.htm

https://elpais.com/diario/1999/06/06/sociedad/928620010_850215.html

Activitats del GER Castelló:

https://internatura.org/grupos/ger/Actividades-GER-1982-2013.pdf

Almunia va destituir Joan Lerma:

https://lahemerotecadelbuitre.com/piezas/congreso-extraordinario-del-pspv-joan-lerma-y-pla-elegidos-presidente-y-secretrario-general-y-destituidos-a-las-48-horas/

Barcella, Pobles de la Mariola, número 7:

https://issuu.com/revista.barcella/docs/barcella007