Any 1955

Collage RMiB

“Només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana. I no estic molt segur de la primera.”

Albert Einstein (Ulm, 1879-1955)

CRÒNICA DE 1955

La Urbanització del Saler

Aquest any començava la història d’un dels principals atemptats contra la natura del país, s’encetava el llarg procés d’urbanització de la Devesa del Saler. L'Ajuntament de València va decidir urbanitzar el Saler, una estreta franja de dunes i pinedes que separa el llac de l’Albufera de la Mediterrània i el Consell de Ministres el va autoritzar sense demores. Llavors per poder construir sense gastar-se molts diners van preveure l’obertura de canals de desguàs anomenats anguileres, amb els quals “sanejarien” les mallades a més de la pavimentació dels tallafocs per a facilitar l’accés de vehicles. Pensaren que podrien canviar les pinedes i dunes per hotels, restaurants i xalets, i que el consistori sols hauria de pagar la millora dels accessos, la creació d'una xarxa d'aigua potable i les clavegueres. Per afavorir les gestions i autoritzacions del govern, sol·licitaren al Ministeri l'emplaçament d'un Parador Nacional en la Devesa regalant-li el sòl. Es va inaugurar l’any 1966 i dos anys més tard obriren el camp de golf.

Foto del Museu del Ferrocarril

El primer Ferrobús

Al cap i casal s’inaugurava el primer ferrobús de l’estat, entrà en servei el dia 17 de gener en les línies que unien el cap i casal amb Xàtiva i Castelló. Es tractava d'un tren Dièsel de construcció alemanya que espentava tres vagons amb una capacitat per a dur 174 viatgers asseguts, més uns altres 105 drets.

Una setmana sense aigua potable

Els subministraments bàsics eren molt inestables i València va patir una setmana sencera sense aigua, al mes de juliol. Pel riu Túria arribà un al·luvió d'aigua bruta, amb argila dissolta que impedia el filtratge que es feia a l’estació depuradora de la presa de Manises. Els veïns hagueren d’anar a les fonts públiques per a subministrar-se, tot mentre bombers i l’exèrcit repartien dipòsits per alguns barris.

Nova lletra per a l’Himne

La Junta Local Fallera d’Alzira va publicar el tríptic “Alzira canta” on donava a conéixer una modificació de la lletra de l’himne de l’Exposició (1909), que en l’Estatut 1982 es va triar com a himne nacional del País Valencià, amb música del mestre Josep Calixt Serrano Simeón (Sueca, 1873-1941) i lletra de Maximilià Thous i Orts (Sant Esteve de Pravia, 1875-1947). En realitat el que van fer públic era una versió de 1934 feta a la Ribera Alta, on es va proposar la substitució del "per a ofrenar noves glòries a Espanya..." per "tots baix els plecs de la nostra Senyera..." i l'estrofa de "Pas a la Regió que avança en marxa triomfal..." es canvià a "Pas a la Nació...".

Taronger a Borriana (2016) Rafa Muñoz

El monocultiu de la taronja

Al mateix temps s’accelerava una substancial modificació del nostre territori, amb l’impuls definitiu a l’extensió del monocultiu de la taronja, en detriment de la gran varietat de productes que conreaven els valencians. El cultiu de la taronja l’introduïren els àrabs al segle X. En 1829 s’iniciaren les exportacions des de les platges de Vila-real i Borriana cap a França. En 1834 el País Valencià exportava poc més de 73.000 arroves de taronja, la major part a Marsella, mentre Londres era la segona destinació, tot i que amb quantitats molt allunyades. Més al sud el port més actiu era el de Cullera, seguit de lluny pel de València. Aquest darrer port exportà 8.819.163 caixes de taronges, 58.419 fardells i 15.013 safates de mandarines, 11.975 caixes americanes de pomelos i 1.741.638 caixes de cebes. L’any següent el País Valencià tenia plantades 73.000 hectàrees de taronges i les principals comarques productores eren la Ribera Alta amb 21.600 ha, la Plana de Castelló amb 17.700 ha i la Safor amb 10.600 ha. Els anys 1954 i 1956 afectaren els camps fortes gelades que feren mal bé la major part de la collita de taronja valenciana.

Camping Bahia, Albufereta, Alacant

Alacant, el primer càmping

El primer càmping de província d'Alacant s'inaugurava el mes d'abril, estava davant mateix de la platja de l'Albufereta, el va promoure el ciutadà suís Juan Gerbert Jaegler. Llavors s’anomenava Campament de Turisme Bahia, ocupava 50.000 m² i comptava amb praderies intercalades amb oliveres i eucaliptus per a donar ombratge. A la capital de l’Alacantí hi havia grans borses de pobresa, encara 1.400 famílies vivien de la beneficència, a les escoles es van repartir nou tones de llet en pols provinents de l’ajuda nord-americana.

Patrimoni: la Cartoixa de Valldecrist d’Altura

La Cartoixa de Valldecrist d’Altura (segle XIII) la comprà la Diputació de Castelló per a salvar-la de la ruïna total, quan quasi no quedava res en peu des després de l’exclaustració de 1835. En 1966 feren una primera intervenció, amb la restauració de l'església de Sant Martí. Fins a 1984 no va ser declarada Monument Històric Artístic pel Consell.

Espeleòlegs catalans a l’Avenc Montserrat Ubach, 1963, Foto Félix Alabart.

La Palometa, patrona dels espeleòlegs

La Verge Blanca, "la Palometa", de la Cova Santa d'Altura es va declarar aquest any com a patrona dels espeleòlegs espanyols gràcies a l'empenya franquista de recristianitzar tota la societat espanyola després del parèntesi republicà.

La Palometa de la Cova Santa d'Altura

Aquesta cova era coneguda d'antic com refugi de ramaders amb el nom de la cova del Latonero, nom local del lledoner. En 1502 es trobà dins la cavitat una xicoteta talla d'una Verge que veneraren ramaders i veïns. Amb el pas dels anys aconseguí fama de fer miracles, principalment afavorint pluges en temps de sequeres. En sequera de 1726 van dur la "Palometa o Blanca Paloma" a la catedral de Sogorb. Cròniques asseguren que l'endemà de baixar-la començà a ploure mentre la gent cantava als carrers "Que llueva, que llueva, la Virgen de la Cueva". Des d'aleshores molts llauradors de la Serrania i l'Alt Palància anaven a la cova demanant la fi de les sequeres mentre la cançoneta s'estengué per les escoles valencianes. A terres de parla valenciana deien que "no plourà fins que no isca la palometa”.

Pedrito Rico

L’assetjament a un artista gai

Debutava al teatre de Russafa de València el cantant i ballarí "Pedrito Rico" Cutillas (Elda, 1932-1988), l’artista hagué de suportar crítiques feroces i persecucions policials per ser gai. Va rebre tantes amenaces i maltractes que hagué de fugir a Sud-amèrica.

Carles Salvador

Pèrdua de valencians il·lustres.

Traspassava el mestre Carles Salvador i Gimeno (València, 1897–1955) que, entre altres obres, publicà: “Vocabulari Ortogràfic Valencià” (1933), “Ortografia Valenciana” (1934) i “Lliçons de Gramàtica Valenciana amb exercicis pràctics” (1951). La seua primera obra fou “El Valencià a les escoles” (1919).

Lluís Benedito Vives

Una saga de taxidermistes.

Aquest any també va traspassar el taxidermista Lluís Benedito Vives (València, 1884-1955). Pertanyia a una famosa saga d’artesans i artistes que tingueren com a progenitor a Josep Maria Benedito Mendoza (València, 1846-1899) que va obrir el seu taller de taxidèrmia al cap i casal en 1870. Josep Maria va ser el responsable de la realització de les peces del Gabinet d’Història Natural de la Facultat de Ciències de la Universitat de València, es va especialitzar en la conservació d’aus aquàtiques i treballà molt amb els bous de lídia dels millors matadors de l’època. Els fills treballaren a casa nostra fins a 1905 quan el germà major, Josep María Benedito Vives (València, 1873-1951), aconseguí el títol de proveïdor oficial de la Casa Reial, pel qual l’encarregaren la conservació dels animals que caçava Alfons XIII.

Josep María i Lluís Benedito amb un llop

En 1907, obtingué una plaça a un laboratori de Madrid i tres anys més tard el reclamaren per anar al Museu Nacional de Ciències Naturals (MNCN) on es va especialitzar en la preparació d’ocells. Una volta a Madrid va cridar son germà menut, Lluís que es va centrar en la naturalització de mamífers. Tots junts feren nombrosos viatges d’estudis per a ampliar coneixements, això els va permetre introduir noves tècniques, com la utilització de sabons d’arsènic per a tractar les pells, empraren tècniques de dermoplàstia, introduïren l’ús dels ulls de vidre i tècniques escultòriques per a reproduir els ambients naturals, els diorames.

Laboratori dels germans Benedito, al MNCN

Els germans Benedito foren uns amants dels animals i de la natura que aprofitaren la seua amistat amb el rei Alfons XIII per a convéncer-l que posarà guarderia a la serra de Gredos per a combatre el furtivisme. S’avançaren al seu temps, fins i tot van fer un informe científic avisant del perill que significava la conversió de Doñana en una finca agrícola on plantar eucaliptus.

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Trencament de l’aïllament internacional del franquisme

Espanya va ingressar a l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) i a l’Organització de les Nacions Unides (ONU), començava a trencar-se l’aïllament internacional de la dictadura franquista que imposaren al feixisme els guanyadors de la Segona Guerra Mundial.

El primer Servei Antiincendis

Es va crear el Servei Especial de Defensa de les Muntanyes contra Incendis dins de la Direcció General de muntanyes, Caça i Pesca Fluvial. La direcció havia de ser exercida per un enginyer forestal. Una de les seues primeres tasques fou iniciar la confecció d’estadístiques d'incendis, si bé de manera irregular i no sistemàtica.

La Guerra de Vietnam

Començava la Guerra de Vietnam, tot i que fins a 1964 no enviaren tropes els Estats Units, per a aturar l’avanç dels comunistes de Vietnam del Nord. Aquest conflicte bèl·lic provocà la reacció de la societat nord-americana contra la guerra que va impulsar al Moviment Pacifista en l’àmbit internacional.

Escut del Pacte de Varsòvia

El Pacte de Varsòvia

Es va signar el tractat de creació del Pacte de Varsòvia mitjançant el qual els països comunistes, encapçalats per la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i els seus aliats es comprometien a defendre's militarment davant de qualsevol atac del bloc capitalista.

Un nou parc nacional

El Ministeri d'Agricultura, mitjançant el Decret, de 21 octubre, va declarar el parc nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, als Pirineus lleidatans.