Any 1958

 

Collage RMiB

NATURALISTES

El pare Igansi Sala a Eivissa en 1949

Es féu un relleu a la Junta Directiva de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO) i anomenaren delegats territorials. A València triaren al pare Ignasi Sala de Castellarnau (Esterri d'Àneu, 1903-1973) i a Jose Julio Tato Cumming (Alacant, 1918-1989) el feren delegat de Mallorca.

Trencalòs (Gypaetus barbatus), Arxiu RMiB

Al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) es va publicar la primera normativa de protecció d'un rapinyaire, el trencalòs (Gypaetus barbatus), sols per un període de cinc anys.

Lluís Pardo Garcia

Aquest any traspassà un dels primers biòlegs valencians Lluís Pardo Garcia (València, 1897-1958). Hagué d’estudiar per lliure i presentar-se a exàmens a Madrid i Barcelona, a més tragué temps per a publicar alguns treballs com “Avance de un catálogo de nombres vulgares de la fauna valenciana”, Anales del Instituto General y Técnico de Valencia (AIGTV), vol. 3, 14, 1918. En 1919 va aconseguir la licencitura i en 1922 s’encarregà de la conservació del Gabinet i Laboratori d'Història Natural de l'Institut de València. Entre 1923 i 1924 va publicar tres treballs en la revista belga Annales de Biologie Lacustre. Versaven sobre l’Estany de Cullera; un altre descrivia el potamoplàncton valencià, són organismes flotadors que es troben als rius; i el darrer versà sobre els rotífers, animals microscòpics de formes tubulars, una part dels quals viu en aigües dolces. Les obres més destacades de Lluís Pardo van ser “Lagos de España” (1932) on va descriure tots els aspectes dels mitjans dulciaqüícoles i “Catálogo de los lagos de España” (1948), on va recollir ampla informació de més de 2000 masses d'aigua, tan naturals com no. En 1942 publicà “La Albufera de València, estudio limnográfico, biológico, económico y antropológico” editat per l’Institut forestal d’investigacions i experiències. 

 

Tomás Trenor, il·lutració de Luis Lonjedo, Las Provincias 

CRÒNICA DE 1958

Martín Domínguez i Barberà (Algemesí, 1908-1984) director del diari LAS PROVINCIAS, va fer un discurs titulat “València, la gran silenciada” en la presentació de la Fallera Major, el 16 de març al Teatre Principal. En ell protestava per l'abandó governamental que patia València després de la riuà, agreujat pel meninfotisme local que no exigia solucions.

El mes de juliol es va convocar una manifestació de protesta que encapçalà Tomás Trénor Azcárraga (València, 1894-1982), alcalde de València i fill major del Marqués del Túria. Les conseqüències no es feren esperar, l'alcalde va ser destituït en octubre i el diari LAS PROVINCIAS sofrí restriccions de subministrament de paper. Un altre que també hagué de dimitir fou el president de l’Ateneu Mercantil: Joaquim Maldonado i Almenar (València, 1907-2009). Aquesta sorprenent reivindicació popular al si d'una ferma dictadura espentà al govern de Madrid a prendre una decisió.

Una comissió tècnica presidida pel ministre i pel delegat Permanent del Govern a València, Pedro Gual Villalbí (Tarragona, 1885-1968), havia estudiat les possibles solucions per a evitar altres inundacions i proposaren dues alternatives, descartant una opció nord que consistia en un desviament del Túria cap al barranc del Carraixet.

L'Opció Centre consistia en la construcció d'un pantà a Vilamarxant, el drenatge del llit del Túria al seu pas per la ciutat i el desviament del tram final del riu de Montolivet fins a la mar.

L'Opció Sud proposava la desviació total del riu al seu pas per València, començant des de Quart de Poblet i anant cap al sud fins a Pinedo. Per fer-ho calia construir noves estacions i enllaços ferroviaris a més modificar totes les xarxes de comunicacions al sud de la ciutat.

El Consell de Ministres aprovà la Solució Sud per desviar el riu Túria fins a la mar, entre la Punta i Pinedo, amb l'addició del pantà de Vilamarxant prevista en l'Opció Centre. Segons els avantprojectes l'import de les obres s'elevaria a 3.768 milions de pessetes. En agraïment l’ajuntament anomenà a Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) alcalde honorari perpetu.

Benidorm a principi dels anys cinquanta

Després d'un període d'aïllament autàrquic que durà de 1939 a 1958, la societat i l'economia valencianes encetaren un període de gran dinamisme durant el tardofranquisme. El turisme es va convertir en un nou sector econòmic que substituí l'agricultura com principal sector productiu. També va haver-hi un fort impuls de la indústria que es desenvolupà significativament mitjançant la formació de milers de petites i mitjanes empreses.

El creixement econòmic implicà un avanç demogràfic que va ser conegut com el baby boom, aquest impuls demogràfic se'n va vorer reforçat amb una forta immigració procedent principalment de Castella-la Manxa, Andalusia i Aragó. Això va implicar un creixement urbanístic desordenat que colpejà durament la qualitat del nostre territori implicant el seu deteriorament ambiental.

A Alacant es despertà la febre urbanística, l'ajuntament autoritzà la construcció d'edificis de nou plantes quan fins a eixe moment sols estaven permeses sis alçades. L'ajuntament aprovà un document que malgrat denominar-se Pla General d'Ordenació Urbana eren poc més que unes normes voluntarioses que especificaven les alineacions d’edificis, acompanyat d’algunes ordenances secundàries. Els promotors sovint incomplien el volum o l’alçada de les noves promocions. Urbanisme concedia llicències de construcció sense importar que anaren a fer-se en sòl rústic o que pertanyeren a sectors sense plans urbanístics aprovats. Començà la urbanització del barranc de Benalua i les comunicacions milloraren amb la inauguració del tram final del trenet d'Alacant a Dénia.

Mapa de la Devesa de l'Enginyer Gregorio Lleó en 1880

El 12 de maig es va immatricular l'anomenada "Dehesa de la Albufera", inscrivint-la al Registre de la Propietat a nom de l'Ajuntament de València, l’havia cedit l’estat amb la llei de 23 de juny de 1911. La Devesa comptava amb una superfície de 550 hectàrees de bosc i 321 de matolls, que sumaven un total de 871 hectàrees. El valor de l'adquisició fou de 151.160,75 pessetes segons l’ordre d'Hisenda de 31 de maig de 1927. La ciutat s'obligava a conservar l'arbrat així com la integritat del sòl, que no podria tindre cap altre ús que el forestal.

L'Ajuntament de València va autoritzar la construcció d'un càmping en l'Albufera que a més seria el primer de tota la província. El càmping del Saler va ser la primera actuació urbanística municipal per desenvolupar turísticament la Devesa. El primer nom que tingué va ser "Campament Públic de Turisme El Saler". La intenció inicial no era que l’ocuparen els turistes, més aviat era fer unes instal·lacions per a l'ús d'excursionistes i amants de la natura locals, per això es va inaugurar amb una acampada del Centre Excursionista de València. Fins a eixe moment, dins del terme, els únics llocs poblats de la franja costanera de l'Albufera eren el llogaret del Saler i l'illot del Palmar.

El mes d’abril hi hagué una important fita del Moviment Obrer a València. Dionisio Vacas Cosmo (Córdoba, 1934), Emeterio Monzón Berges (1920), José Montes i Francisco Cuenca amb el suport de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea Loizaga (Barakaldo, 1889-1972) organitzaren una altra vaga a les empreses Cel·lulosa i Paperera Espanyol per millorar les penoses condicions de treball que suportaven, aconseguiren aturar a 2.800 treballadors.

El cap de l'església valenciana no era massa partidari del règim i no ho dissimulava gens ni mica, s'havia destacat per organitzar tómboles de caritat per aconseguir fons amb els quals construir habitatges barats per als obrers al barri de Sant Marcel·lí, anomenat així en honor seu. Els treballadors que encapçalaren la vaga tenien relació amb el PCE i foren apressats, torturats i represaliats, no els acusaren de sedició a canvi que ocultaren la participació de l'arquebisbe.

Marcelino Olaechea Loizaga

Coincidí que el cinc de maig el Partit Comunista havia convocat una jornada de vagues en tot l'estat, sota l'eslògan de "Lluita per la Conciliació Nacional". Pretenien impulsar negociacions amb el franquisme perquè encetarà una transició pacífica cap a la democràcia. A Paperera els líders sindicals tornaren a ser Emeterio Monzón i Dionisio Vacas, ambdós pertanyien al Partit Comunista. El 23 d'abril quan anaven a reunir-se amb la direcció de l'empresa, la policia secreta els va detenir, a més els acomiadaren. A Monzón el van condemnar per rebel·lió a sis anys de presó, però com les mobilitzacions no s'aturaren els hagueren d'alliberar el 5 de maig, en espera de juí. La conflictivitat laboral continuà, tot mentre uns processos productius ineficients provocaren un dèficit de 300 milions de pessetes i provocaren que l'empresa tancara definitivament en 1959. 

Emeterio Monzón, el primer a la dreta, a la pressó de Mislata, 1959

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Entre 1937 i 1978 es va establir l’obligatorietat del Servei Social Femení per a les dones d’entre 17 i 35 anys que foren fadrines i volgueren accedir a un treball remunerat o a un títol acadèmic oficial. Aquest any la Secció Femenina de la Falange Espanyola Tradicionalista (FET) i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), va fer públic els seus "20 principis a no oblidar" per a les dones espanyoles ideals. Reflectia el que esperaven d'elles, quelcom no massa lluny del que volen els talibans actuals.

Secció Femenina

Es pot resumir en: espera-li a casa quan torne del treball, estigues arreglada amb un somriure i amb la casa neta. Serveix-li amb plaer i no el molestes amb les teues insignificants vivències diàries. Respecta el seu espai i independència, mai li reprengues les seues eixides fora de la llar. A la nit xitat amb ell, no li faces esperar ni li demanes sexe, si ell no vol. Si vol, estigues arreglada, consent i submisa. Si et demana pràctiques poc habituals no protestes i preocupa't del seu plaer, oblidant el teu. Quan acabe dóna un suau gemec de satisfacció perquè descanse tranquil. Sols cal afegir, amb dos collons!

Everest de Petr Novák, Wikipedia

El 29 de maig el xerpa tibetà Tenzing Norgay (Vall de Kharta, 1914-1986) acompanyant a Edmund Percival Hillary (Auckland, 1919-2008), explorador, pilot i alpinista neozelandés, pujaren per primera volta al cim de l'Everest de 8848 metres, la muntanya més alta de la Terra. 

Collage RMiB

El 5 de febrer, prop de Geòrgia, als Estats Units, mentre feien una missió de combat simulada, un B-47 va xocar amb un F-86. El bombarder duia una arma nuclear Mark 15 i abans d’intentar aterrar, la llançà al mar. El dia 28 del mateix mes, un altre B-47 que hauria de tenir carregada una bomba atòmica a Greenham Common, Anglaterra, es va incendiar quedant reduït a cendres. Ningú no va avisar de cap perill de contaminació radioactiva, però en 1960 es van detectar grans dosis de radiació en eixa base aèria.

Fonts i referències: 

http://museucnlluisvives.blogspot.com/2013/12/la-figura-de-luis-pardo-garcia-1897-1958.html

https://www.enciclopedia.cat/ec-historiog-1363.xml

PUBLICACIONS

L’economista canadenc John Kenneth Galbraith (Iona Station, 1908-2006) publicà el llibre “The Affluent Society”. Va ser un retrat escèptic de la teòrica prosperitat i la desigualtat dels Estats Units de la postguerra. Defensà la necessitat de fer grans inversions en infraestructures i educació finançades amb la recaptació d’impostos. Va dir amb claredat que l’augment continu de béns materials no era sinònim d’una economia i una societat pròsperes i sanes, mentre defensà la necessitat de combatre la pobresa i les desigualtats extremes. 

Música i pel·lícula recomanades: