Passa al contingut principal

Any 1958

 


Martín Domínguez i Barberà (Algemesí, 1908-1984) director del diari LAS PROVINCIAS, va fer un discurs titulat “València, la gran silenciada” en la presentació de la Fallera Major, el 16 de març al Teatre Principal. En ell protestava per l'abandó governamental que patia València després de la riuà, agreujat pel meninfotisme local que no exigia solucions.


Tomás Trenor, il·lutració de Luis Lonjedo, Las Provincias 


El mes de juliol es va convocar una manifestació de protesta que encapçalà Tomás Trénor Azcárraga (València, 1894-1982), alcalde de València i fill major del Marqués del Túria. Les conseqüències no es feren esperar, l'alcalde va ser destituït en octubre i el diari LAS PROVINCIAS sofrí restriccions de subministrament de paper. Un altre que també hagué de dimitir fou el president de l’Ateneu Mercantil: Joaquim Maldonado i Almenar (València, 1907-2009). Aquesta sorprenent reivindicació popular al si d'una ferma dictadura espentà al govern de Madrid a prendre una decisió.

Una comissió tècnica presidida pel ministre i pel delegat Permanent del Govern a València, Pedro Gual Villalbí (Tarragona, 1885-1968), havia estudiat les possibles solucions per a evitar altres inundacions i proposaren dues alternatives, descartant una opció nord que consistia en un desviament del Túria cap al barranc del Carraixet

L'Opció Centre consistia en la construcció d'un pantà a Vilamarxant, el drenatge del llit del Túria al seu pas per la ciutat i el desviament del tram final del riu de Montolivet fins a la mar.

L'Opció Sud proposava la desviació total del riu al seu pas per València, començant des de Quart de Poblet i anant cap al sud fins a Pinedo. Per fer-ho calia construir noves estacions i enllaços ferroviaris a més modificar totes les xarxes de comunicacions al sud de la ciutat.

El Consell de Ministres aprovà la Solució Sud per desviar el riu Túria fins a la mar, entre la Punta i Pinedo, amb l'addició del pantà de Vilamarxant prevista en l'Opció Centre. Segons els avantprojectes l'import de les obres s'elevaria a 3.768 milions de pessetes. En agraïment l’ajuntament anomenà a Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) alcalde honorari perpetu.




Després d'un període d'aïllament autàrquic que durà de 1939 a 1958, la societat i l'economia valencianes encetaren un període de gran dinamisme durant el tardofranquisme. El turisme es va convertir en un nou sector econòmic que substituí l'agricultura com principal sector productiu. També va haver-hi un fort impuls de la indústria que es desenvolupà significativament mitjançant la formació de milers de petites i mitjanes empreses

El creixement econòmic implicà un avanç demogràfic que va ser conegut com el baby boom, aquest impuls demogràfic se'n va vorer reforçat amb una forta immigració procedent principalment de Castella-la Manxa, Andalusia i Aragó. Això va implicar un creixement urbanístic desordenat que colpejà durament la qualitat del nostre territori implicant el seu deteriorament ambiental.


Benidorm a principi dels anys cinquanta


A Alacant es despertà la febre urbanística, l'ajuntament autoritzà la construcció d'edificis de fins a nou plantes, fins eixe moment sols estaven permeses sis alçades. Aprovaren la urbanització del barranc de Benalua,  les comunicacions milloraren amb la inauguració del tram final del trenet d'Alacant a Dénia.




El 12 de maig es va immatricular l'anomenada "Dehesa de la Albufera", inscrivint-la al Registre de la Propietat a nom de l'Ajuntament de València, l'havia cedit l’estat amb la llei de 23 de juny de 1911. La Devesa comptava amb una superfície de 550 hectàrees de bosc i 321 de matolls, que sumaven un total de 871 hectàrees. El valor de l'adquisició fou de 151.160,75 pessetes segons l’ordre d'Hisenda de 31 de maig de 1927. La ciutat s'obligava a conservar l'arbrat així com la integritat del sòl, que no podria tindre cap altre ús que el forestal.


Mapa de la Devesa de l'Enginyer Gregorio Lleó en 1880


L'Ajuntament de València va autoritzar la construcció d'un càmping en l'Albufera que a més seria el primer de tota la província. El càmping del Saler va ser la primera actuació urbanística municipal per desenvolupar turísticament la Devesa. El primer nom que tingué va ser "Campament Públic de Turisme El Saler". La intenció inicial no era que l’ocuparen els turistes, més aviat era fer unes instal·lacions per a l'ús d'excursionistes i amants de la natura locals, per això es va inaugurar amb una acampada del Centre Excursionista de València. Fins a eixe moment, dins del terme, els únics llocs poblats de la franja costanera de l'Albufera eren el llogaret del Saler i l'illot del Palmar.


Foto de la web Coves de Sant Josep.


En 1954 el Centre Excursionista de València havia organitzat la primera exploració d’espeleòlegs a les Coves de Sant Josep, a la Vall d’Uixó. Aquest any acabaren el primer pla topogràfic de la cova, tot i que la cavitat ja era coneguda i visitada des de molt abans, fins i tot era accessible al públic mitjançant passarel·les. L’any 1950 s’utilitzà dinamita per engrandir la Boca de Forn i ampliar el recorregut amb barques. En 1961 tornaren a utilitzar explosius per obrir la galeria dels Sifons, descobriren l’Estany Blau i noves galeries. Avui aquesta cavitat té un recorregut de 2.348 metres.




Les primeres vagues obreres al País Valencià les organitzaren els treballadors del tèxtil d’Alcoi en 1957, després de contactes entre enviats del Partit Comunista d’Espanya (PCE) amb el moviment catòlic local enquadrat dins de la Juventud Obrera Cristiana (JOC) i en la Hermandad Obrera de Acción Católica (HOAC) que feia les tasques d’un sindicat.

El mes d’abril d’aquest 1958 hi hagué una altra important fita del Moviment Obrer a València. Dionisio Vacas Cosmo (Córdoba, 1934), Emeterio Monzón, José Montes i Francisco Cuenca amb el suport de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea Loizaga (Barakaldo, 1889-1972), organitzaren vaga a les empreses Celulosa i Papelera Española, que aconseguí aturar a 2.800 treballadors. 

El cap de l'església valenciana no era massa partidari del règim i no dissimulava gens ni mica, s'havia destacat per organitzar tómboles de caritat per aconseguir fons amb els quals construir habitatges barats per als obrers al barri de Sant Marcel·lí, anomenat així en honor seu. Els treballadors que encapçalaren la vaga tenien relació amb el PCE, foren apressats, torturats i represaliats, no els acusaren de sedició a canvi que ocultaren la participació de l'arquebisbe Olaechea.


Trencalòs (Gypaetus barbatus) 

Es féu un relleu a la Junta Directiva de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO) i anomenaren delegats territorials. A València triaren al pare Ignasi Sala de Castellarnau (Esterri d'Àneu, 1903-1973) i a Jose Julio Tato Cumming (Alacant, 1918-1989) el feren delegat de Mallorca


El pare Igansi Sala a Eivissa en 1949


Al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) es va publicar la primera normativa de protecció d'un rapinyaire, el trencalòs (Gypaetus barbatus), sols per un període de cinc anys.


Everest de Petr Novák, Wikipedia


El 29 de maig el xerpa tibetà Tenzing Norgay (Vall de Kharta, 1914-1986) acompanyant a Edmund Percival Hillary (Auckland, 1919-2008), explorador, pilot i alpinista neozelandés, pujaren per primera volta al cim de l'Everest de 8848 metres, la muntanya més alta de la Terra.




Comentaris