 |
| Collage RMiB |
 |
| El pare Igansi Sala a Eivissa en 1949 |
Es féu
un relleu a la Junta Directiva de la
Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO) i anomenaren delegats territorials.
A València triaren al pare Ignasi Sala de Castellarnau (Esterri
d'Àneu, 1903-1973) i a Jose Julio
Tato Cumming (Alacant, 1918-1989) el
feren delegat de Mallorca.
 |
| Trencalòs (Gypaetus barbatus), Arxiu RMiB |
Al
Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) es va publicar la primera normativa de
protecció d'un rapinyaire, el trencalòs (Gypaetus barbatus), sols per
un període de cinc anys.
 |
| Lluís Pardo Garcia |
El primer naturalista professional valencià?
Aquest any traspassà un dels primers naturalistes valencians que es pot considerar com a professionalitzat, Lluís Pardo Garcia (València, 1897-1958). Fou alumne de Celso Arévalo Carretero (1885-1944). Estudià pel seu compte i es va presentar per lliure a exàmens a Madrid i Barcelona mentre col·laborava en l’Institut Valencià i en el laboratori d’Hidrobiologia que creà Arévalo. Marxà a Madrid a treballar en el Laboratori d’Hidrobiologia quan en 1918 el va reclamar el seu mentor. Tragué la llicenciatura en Ciències Naturals en 1919. En 1922 s’encarregà de la conservació del Gabinet i Laboratori d'Història Natural de l'Institut de València que compaginà com a professor de l’Institut General i Tècnic de València, entre 1919 i 1927. Va publicar treballs com un catàleg de noms valencians de la fauna, 1918. Entre 1923 i 1924 isqueren tres treballs a la revista belga Annales de Biologie Lacustre, basats en estudis sobre la biodiversitat aquàtica, un versava sobre l’Estany de Cullera, un altre descrivia el potamoplàncton com a un organisme flotador dels rius i el darrer versava sobre els rotífers, uns animals microscòpics de formes tubulars, una part dels quals viu en aigües dolces. També va publicar al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural. En 1928 entrà com a oficial primer tècnic al Consell Superior de Pesca i Caça del ministeri de Foment. L’any següent fou redactor en cap del Butlletí de Pesca i Caça. Una de les seues obres cimeres fou el catàleg dels llacs d’Espanya de 1932, on va descriure tots els aspectes dels mitjans dulciaqüícoles, obra que amplià en 1942 amb monogràfic sobre l’Albufera i en 1948 culminà amb “Catálogo de los lagos de España”, on va recollir una exhaustiva informació de més de 2000 masses d'aigua, tant les naturals com artificials.
 |
| Tomás Trenor, il·lutració de Luis Lonjedo, Las Provincias |
CRÒNICA DE 1958
Martín Domínguez i Barberà
(Algemesí, 1908-1984) director
del diari LAS PROVINCIAS, va fer un discurs titulat “València, la gran silenciada” en la presentació de la Fallera Major,
el 16 de març al Teatre Principal.
En ell protestava per l'abandó governamental que patia València després de la riuà, agreujat pel meninfotisme local que no
exigia solucions.
El mes de juliol es va convocar una manifestació de protesta que encapçalà Tomás Trénor Azcárraga (València,
1894-1982), alcalde de València i fill major del Marqués del Túria. Les conseqüències no es feren esperar, l'alcalde
va ser destituït en octubre i el diari LAS
PROVINCIAS sofrí restriccions de subministrament de paper. Un altre que
també hagué de dimitir fou el president de l’Ateneu
Mercantil: Joaquim Maldonado i
Almenar (València, 1907-2009). Aquesta sorprenent reivindicació popular al
si d'una ferma dictadura espentà al govern de Madrid a prendre una decisió.
Una comissió tècnica presidida pel ministre i pel delegat Permanent del
Govern a València, Pedro Gual Villalbí (Tarragona, 1885-1968),
havia estudiat les possibles solucions per a evitar altres inundacions i
proposaren dues alternatives, descartant una opció nord que consistia en un
desviament del Túria cap al barranc del Carraixet.
L'Opció Centre consistia en la construcció d'un pantà a Vilamarxant, el drenatge del llit del Túria al seu pas per la ciutat i el
desviament del tram final del riu de Montolivet
fins a la mar.
L'Opció Sud proposava la desviació total del riu al seu pas per València, començant des de Quart de Poblet i anant cap al sud fins
a Pinedo. Per fer-ho calia construir
noves estacions i enllaços ferroviaris a més modificar totes les xarxes de
comunicacions al sud de la ciutat.
El Consell de Ministres aprovà la Solució
Sud per desviar el riu Túria fins a la mar, entre la Punta i Pinedo, amb
l'addició del pantà de Vilamarxant prevista
en l'Opció Centre. Segons els avantprojectes l'import de les obres s'elevaria a
3.768 milions de pessetes. En agraïment l’ajuntament anomenà a Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) alcalde honorari perpetu.
 |
| Benidorm a principi dels anys cinquanta |
Després d'un període d'aïllament
autàrquic que durà de 1939 a 1958, la societat i l'economia valencianes encetaren
un període de gran dinamisme durant el tardofranquisme. El turisme es va convertir en un nou sector econòmic que substituí l'agricultura com principal sector
productiu. També va haver-hi un fort impuls de la indústria que es desenvolupà
significativament mitjançant la formació de milers de petites i mitjanes empreses.
El creixement econòmic implicà un avanç demogràfic que va ser conegut com
el baby boom, aquest impuls
demogràfic se'n va vorer reforçat amb una forta immigració procedent
principalment de Castella-la Manxa, Andalusia i Aragó. Això va implicar un creixement urbanístic desordenat que
colpejà durament la qualitat del nostre territori implicant el seu
deteriorament ambiental.
A Alacant es despertà la febre urbanística, l'ajuntament autoritzà la construcció d'edificis de nou plantes quan fins a eixe moment sols estaven permeses sis alçades. L'ajuntament aprovà un document que malgrat denominar-se Pla General d'Ordenació Urbana eren poc més que unes normes voluntarioses que especificaven les alineacions d’edificis, acompanyat d’algunes ordenances secundàries. Els promotors sovint incomplien el volum o l’alçada de les noves promocions. Urbanisme concedia llicències de construcció sense importar que anaren a fer-se en sòl rústic o que pertanyeren a sectors sense plans urbanístics aprovats. Començà la urbanització del barranc de Benalua i les comunicacions milloraren amb la inauguració del tram final del trenet d'Alacant a Dénia.
 |
| Mapa de la Devesa de l'Enginyer Gregorio Lleó en 1880 |
El 12 de maig es va immatricular l'anomenada "Dehesa de la Albufera", inscrivint-la al Registre de la
Propietat a nom de l'Ajuntament de
València, l’havia cedit l’estat amb la llei de 23 de juny de 1911. La Devesa comptava amb una superfície
de 550 hectàrees de bosc i 321 de matolls, que sumaven un total de 871
hectàrees. El valor de l'adquisició fou de 151.160,75 pessetes segons l’ordre
d'Hisenda de 31 de maig de 1927. La ciutat s'obligava a conservar l'arbrat així
com la integritat del sòl, que no podria tindre cap altre ús que el forestal.
L'Ajuntament de València va autoritzar la
construcció d'un càmping en l'Albufera que a més seria el primer de
tota la província. El càmping del Saler va ser la primera
actuació urbanística municipal per desenvolupar turísticament la Devesa.
El primer nom que tingué va ser "Campament Públic de Turisme El Saler".
La intenció inicial no era que l’ocuparen els turistes, més aviat era fer unes
instal·lacions per a l'ús d'excursionistes i amants de la natura locals, per
això es va inaugurar amb una acampada del Centre Excursionista de
València. Fins a eixe moment, dins del terme, els únics llocs poblats de la
franja costanera de l'Albufera eren el llogaret del Saler i
l'illot del Palmar.
El mes d’abril hi hagué una important fita del Moviment Obrer a València. Dionisio Vacas Cosmo (Córdoba, 1934), Emeterio Monzón Berges (1920), José Montes i Francisco Cuenca amb el suport de l’arquebisbe de València, Marcelino Olaechea Loizaga (Barakaldo, 1889-1972) organitzaren una altra vaga a les empreses Cel·lulosa i Paperera Espanyol per millorar les penoses condicions de treball que suportaven, aconseguiren aturar a 2.800 treballadors.
El cap de l'església valenciana no era massa partidari del règim i no ho dissimulava gens ni mica, s'havia destacat per organitzar tómboles de caritat per aconseguir fons amb els quals construir habitatges barats per als obrers al barri de Sant Marcel·lí, anomenat així en honor seu. Els treballadors que encapçalaren la vaga tenien relació amb el PCE i foren apressats, torturats i represaliats, no els acusaren de sedició a canvi que ocultaren la participació de l'arquebisbe.
 |
| Marcelino Olaechea Loizaga |
Coincidí que el cinc de maig
el Partit Comunista havia convocat
una jornada de vagues en tot l'estat, sota l'eslògan de "Lluita per la Conciliació Nacional".
Pretenien impulsar negociacions amb el franquisme perquè encetarà una transició
pacífica cap a la democràcia. A
Paperera els líders sindicals tornaren a ser Emeterio Monzón i Dionisio
Vacas, ambdós pertanyien al Partit
Comunista. El 23 d'abril quan anaven a reunir-se amb la direcció de l'empresa,
la policia secreta els va detenir, a més els acomiadaren. A Monzón el van condemnar per rebel·lió a
sis anys de presó, però com les mobilitzacions no s'aturaren els hagueren
d'alliberar el 5 de maig, en espera de juí. La conflictivitat laboral continuà,
tot mentre uns processos productius ineficients provocaren un dèficit de 300
milions de pessetes i provocaren que l'empresa tancara definitivament en 1959.
 |
| Emeterio Monzón, el primer a la dreta, a la pressó de Mislata, 1959 |
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
Entre 1937 i 1978 es va establir l’obligatorietat del Servei Social Femení per a les dones d’entre 17 i 35 anys que foren fadrines i volgueren accedir a un treball remunerat o a un títol acadèmic oficial. Aquest any la Secció Femenina de la Falange Espanyola Tradicionalista (FET) i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), va fer públic els seus "20 principis a no oblidar" per a les dones espanyoles ideals. Reflectia el que esperaven d'elles, quelcom no massa lluny del que volen els talibans actuals.
 |
| Secció Femenina |
Es
pot resumir en: espera-li a casa quan torne del treball, estigues arreglada amb
un somriure i amb la casa neta. Serveix-li amb plaer i no el molestes amb les
teues insignificants vivències diàries. Respecta el seu espai i independència,
mai li reprengues les seues eixides fora de la llar. A la nit xitat amb ell, no
li faces esperar ni li demanes sexe, si ell no vol. Si vol, estigues arreglada,
consent i submisa. Si et demana pràctiques poc habituals no protestes i
preocupa't del seu plaer, oblidant el teu. Quan acabe dóna un suau gemec de
satisfacció perquè descanse tranquil. Sols cal afegir, amb dos collons!
 |
| Everest de Petr Novák, Wikipedia |
El 29 de maig el xerpa tibetà Tenzing Norgay (Vall de Kharta, 1914-1986) acompanyant a Edmund Percival Hillary (Auckland, 1919-2008), explorador, pilot i alpinista neozelandés, pujaren per primera volta al cim de l'Everest de 8.848 metres, la muntanya més alta de la Terra.
El govern
comunista de la República Popular Xina,
encapçalat per Mao Zedong (Shaoshan,
1893-1976), va encetar la campanya del “Gran Salt Endavant” amb l’objectiu
de desenvolupar econòmicament el país. Un dels vessants de l’intent de modernització
va ser la lluita contra les que declararen com a quatre plagues. Ordenaren l’extermini
de rates, mosquits, mosques i teuladins. Els tres primers eren una amenaça
contra la salut pública, els mosquits propagaven la malària, els rosegadors la
pesta, mentre que les aus minvaven la producció agrícola. Grups de veïns de tot
el país es dedicaren a destrossar nius i perseguir als pardals fent soroll sense
deixar-los descansar, fins que caigueren morts d’esgotament. En sols dos anys,
van extingir pràcticament al teuladí
torredà (Passer montanus), tot i que també moriren moltes altres espècies
d'aus. En abril de 1960, els comunistes xinesos canviaren d'opinió en part a causa
de la influència de l'ornitòleg Tso-hsin
Cheng (Fujian, 1906-1998) que va assegurar que els teuladins menjaven un
gran nombre d'insectes, a més de grans i llavors. Ho van comprovar amb
l'augment de plagues de llagostes que provocaren grans pèrdues de collites i
una terrible fam que es va cobrar vida de milions de xinesos. El govern
soviètic de Nikita Khrushchev
(Kalinivka, 1894-1971) va ajudar en la repoblació de pardals, enviaren
milers d'aus que arribaren en secret per a evitar la pèrdua de popularitat del
líder xinés.
 |
| Collage RMiB |
El 5 de febrer, prop de Geòrgia, als Estats Units, mentre feien una missió de combat simulada, un B-47 va xocar amb un F-86. El bombarder duia una arma nuclear Mark 15 i abans d’intentar aterrar, la llançà al mar. El dia 28 del mateix mes, un altre B-47 que hauria de tenir carregada una bomba atòmica a Greenham Common, Anglaterra, es va incendiar quedant reduït a cendres. Ningú no va avisar de cap perill de contaminació radioactiva, però en 1960 es van detectar grans dosis de radiació en eixa base aèria.
Entre
1946 i 1958 a la República de les Illes Marshall, independent des de 1986, els nord-americans
van detonar 67 bombes nuclears. Per a deixar lliure el lloc de les proves van fer una
reubicació forçada de la població local. Encara que els allunyaren la radiació
provocà cremades entre els residents dels voltants, malformacions en nounats,
així com molts casos de càncer. Hui han deixat com a herència 90.000 metres
cúbics de residus nuclears a l'arxipèlag, molts d'ells estan amenaçats per
l'augment del nivell del mar que pot escampar-los provocant la contaminació a
l'oceà.
Fonts i referències:
Extermini de
teuladins a la Xina:
https://www.bbc.com/mundo/noticias-62264058
Conferència de CATALÀ-GORGUES, J.I. (2024) “Un treball
col·lectiu pendent: la història de l’ornitologia valenciana”. Trenta Aniversari
de la Societat Valenciana d’Ornitologia, Quart de Poblet, octubre 2024.
PARDO, L. (1918). “Avance
de un catálogo de nombres vulgares de la fauna valenciana”, Anales del
Instituto General y Técnico de Valencia (AIGTV), vol. 3, 14, 1918.
PARDO, L. (1932). “Lagos
de España”.
PARDO, L. (1942). “La Albufera de València, estudio
limnográfico, biológico, económico y antropológico” Institut forestal
d’investigacions i experiències.
PARDO, L. (1948). “Catálogo de los lagos de España”
https://dbe.rah.es/biografias/74670/luis-pardo-garcia
http://museucnlluisvives.blogspot.com/2013/12/la-figura-de-luis-pardo-garcia-1897-1958.html
PUBLICACIONS
L’economista canadenc John Kenneth Galbraith (Iona Station, 1908-2006) publicà el llibre “The Affluent Society”. Va ser un retrat escèptic de la teòrica prosperitat i la desigualtat dels Estats Units de la postguerra. Defensà la necessitat de fer grans inversions en infraestructures i educació finançades amb la recaptació d’impostos. Va dir amb claredat que l’augment continu de béns materials no era sinònim d’una economia i una societat pròsperes i sanes, mentre defensà la necessitat de combatre la pobresa i les desigualtats extremes.
Música i pel·lícula recomanades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada