 |
| Collage RMiB |
“És l’hora que la nostra espècie deixe de créixer,
per a poder establir una
vida en equilibri amb la naturalesa”.
David F. Attenborough
NATURALISTES
Al món de l'ornitologia valenciana per a trobar referències dels pioners de la dècada dels setanta cal consultar llibres com "La Albufera de Valencia: sus aves y sus peces" del professor Ignacio Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016). Docavo fou doctor en biologia i catedràtic d'entomologia de la Universitat de València, va ser director del Jardí Botànic, però és més recordat perquè en 1965 fundà el zoològic dels Jardins del Reial de València, el va dirigir fins al seu tancament en 2008.
D’aquesta publicació la part que tractava l'avifauna
comptava amb assenyalades aportacions del mestre d'anelladors Antoni
Mira Franco a més del fotògraf i també anellador Lluís Pechuán Albiñana.
Pechuán va estudiar els ardeids de l'Albufera entre els anys
1964 i 1970, també va fer un dels primers reportatges fotogràfics de Doñana que
li encarregà José Antonio Valverde Gómez (Valladolid,
1926-2003) i publicà reportatges a la revista PERIPLO.
 |
| Mascarell, Arxiu RMiB |
Aquest any es va celebrar a l’Alcúdia, Mallorca, la cinquena Jornada Ornitològica Espanyola. S’adonaren del desconeixement generalitzat que hi havia sobre les aus marines, per això decidiren formar un grup de treball específic sobre elles.
La Societat
Espanyola d’Ornitologia (SEO) va fer el primer cens de colònies de
cria de voltor (Gyps fulvus) a l’estat. Al País
Valencià els encarregats de fer-ho foren Enric Errando,
José Antonio Gil-Delgado Alberti (Madrid, 1950), J.B. Miguel, J. Segarra, A.
Andruñán i M. Nieto, pertanyien a la Facultat
de Ciències, al departament de Ciències de Burjassot. Sols
trobaren una colònia amb 14 parelles a Sorita del Maestrat,
al Baix Maestrat. L’ús generalitzat de verí havia exterminat quasi
totes les aus carronyaires a casa nostra. Eixe any començà el Projecte
Grus, amb l’objectiu de fer un seguiment perllongat en el temps
i comprendre la migració de les grues (Grus grus).
ECOLOGISTES
Sota el nom de la Colla
Ecologista Margalló es va legalitzar un grup d’activistes
d’Elx que passat el temps es federarien amb Ecologistes
en Acció. Són un dels grups més veterans del País
Valencià perquè començaren en 1977, amb el paraigua del Centre
Cultural el Margalló. Aquest espai fou un punt de trobada d’ecologistes,
pacifistes, objectors de consciència, feministes, homosexuals, en resum, de
tots els alternatius del Baix Vinalopó. Feren publicacions i
mantingueren una emissora de ràdio que ajudà a estendre les seues inquietuds.
Entre molts més destaquen el fundador Manuel Domingo López
“Manolo el Andaluz”, Gaspar Agulló, Pere Vicente Agulló (Elx,
1956) o activistes més joves com Mariló Antón, Adolfo Quiles,
Álvaro Bellón o Vanesa Cano.
 |
| Full del GEL, Arxiu RMiB |
Un altre dels grups ecologistes que encetaren
camí aquest any fou el Col·lectiu Ecologista La Rosella de Torrent, tingueren seu oberta a
la plaça Sant Roc. De 1979 fins a 1982 publicaren el butlletí la
Formiga. Estigueren molt preocupats per la problemàtica dels residus i
fundaren una plataforma per treballar en la seua reducció. Els darrers anys
s’han anomenat Colla la Rosella i continuaven
actius en 2020.
El que degué ser el primer local ecologista a la ciutat València, estigué al carrer Cadis, era
un sisé pis al barri de Russafa que
facilitaren els germans Eugeni i Joan Josep Senent Moreno (València, 1945) per a l’ús d’AVIAT.
 |
| Full del Grup Ecologista Llibertari, Arxiu RMiB |
El dia 11 març la Coordinadora de Grups Ecologistes del País Valencià organitzà una manifestació antinuclear a València, a la qual assistiren vora 10.000 persones. Un cotxe va envestir als assistents que respongueren l'agressió cercant el vehicle, dins descobriren a Fernando Abril Martorell (València, 1936-1998), vicepresident Segon del govern i ministre d’Economia de la UCD! Els concentrats sofriren l’assetjament de militants ultradretans de Fuerza Nueva, un d’ells arriba a traure una pistola amb la qual disparà a l'aire. El mateix dia es feia la primera manifestació antinuclear convocada pel CANC i grups ecologistes a Barcelona, a la qual assistiren més de 50.000 persones que demanaven una moratòria nuclear i la paralització del "Plan Enegético Nacional".
 |
| Retall de premsa aparegut a la revista "El Ecologista" núm. 1 (1979) |
El diari LAS
PROVINCIAS feu la seua tasca manipulant la informació i acusà
els ecologistes de violents, d'anar armats amb pistoles i
destrals, a més de disparar tirs a l'aire. En realitat un dels manifestants
duia una destral que havia furtat a un altre conductor que els va amenaçar amb
l’aixa. Tampoc no havia d’esforçar-se massa, comptava amb l’ajut dels polítics del
govern de la UCD. El 29 d’agost publicaren
unes declaracions del Comissari d’Energia i Recursos Naturals, Luis Magaña, que afirmava sense vergonya
que els ecologistes que anaven a les
manifestacions antinuclears cobraven 500 pessetes i a més els donaven un entrepà.
On hem d’anar per a cobrar-les, senyor Magaña?
 |
| Arxiu RMiB |
El 3 de
juny amb motiu de la Diada Internacional contra l'Energia
Nuclear es va fer la manifestació antinuclear més nombrosa de les
convocades a València. Els ecologistes anaren a la
Vall d’Aiora, on s'ajuntaren més 20.000 manifestants.
Aquest mateix dia altres 100.000 persones es manifestaren pels carrers de Barcelona contra
la nuclearització del país. El mes d’octubre es va fer una altra manifestació
antinuclear molt nombrosa a Elx.
 |
| Arxiu RMiB |
El grup ecologista AEPDEN va
substituir al seu secretari José Manuel de Pablos Coello
(Tenerife, 1945) per Humberto Amaral da Cruz Mora
(†2008). Segons afirmaren alguns membres directius, com Santiago
Abad o Eladio Fernández-Galiano Ruiz, fou per l’excés
de personalisme i per l’ocultació d’informació rellevant a la resta de la
directiva. A conseqüències del canvi, poc després es va dissoldre el grup.
Els
dies 28 i 29 d’abril s’ajuntaren una bona part dels membres dissidents d’AEPDEN en
una trobada a Navacerrada amb representants d’altres 16 grups
de Naturalistes. En octubre de 1978 AEPDEN havia
assistit al VIII Congrés de la Federació Internacional d'Amics de la
Terra, a Frankfurt, on van formalitzant la seua integració
i assumiren el compromís d'informar a la resta de grups de l'Estat, amb la
intenció de crear una federació ibèrica. Aquest compromís es va dur a terme
a Navacerrada, on es fundà la Federación de Amigos
de la Terra de los Pueblos de España (FAT). La resta de grups
estatals que s’adheriren foren ADEGA, ANDALUS, AGADEN, ADENEX, DALMA,
MEVO (Moviment Ecologista Canari), SEESMEG (Moviment Ecologista Gadità), ASECA
(Associació Ecologista Castellana) i ADES (Associació per a la
Defensa Ecològica de Salamanca). Publicaren la revista Oxígeno.
 |
| Arxiu RMiB |
En una reunió del sector
més ecologista a Casp, Saragossa, legalitzaren
la Coordinadora Estatal Antinuclear (CEAN), tot i que ja
l’havien creat a Sòria el maig de 1977, impulsada per
organitzacions com el Comité Antinuclear de Catalunya (CANC), o
la Comissió de Defensa d'una Costa Basca No Nuclear. La CEAN fou
organització de tipus assembleari que mai tingué una estructura estable, no
solien alçar actes, era continua l'entrada i eixida de grups en cada reunió. Un
col·lectiu designat prèviament es feia càrrec d’organitzar la següent reunió,
de facilitar l'allotjament i la intendència de la trobada que anà girant per
tot l'estat.
 |
| Gladys del Estal |
Eixe
dia 3 de juny, en la Diada Internacional contra l'Energia
Nuclear convocada per a protestar per l’accident de Harrisburg,
la Guàrdia Civil assassinà a Gladys del Estal Ferreño
(Caracas, 1956-1979) a la manifestació de Tudela. Eixe
mateix mes ETA ficà una bomba a la central nuclear de Lemóniz.
 |
| El MOC a Capitania de València en 1978 |
PACIFISTES I OBJECTORS
Aquest any estaven actius
el Col·lectiu Antimilitarista Llibertari i el Grup de
Recolzament a l'Objecció de Consciència de València, tots junts
formaren el Moviment d'Objecció de Consciència de l'Horta de València.
Presentaren una carta blanca a la revista Valencia Semanal per
a demanar l’alliberament de l'objector Albert Pujol, estava empresonat
a Melilla per l'aplicació d'un article en desús del codi
militar, el 383. Una norma del Ministeri de Defensa publicada
en gener de 1978, recomanava concedir als objectors la
incorporació ajornada perquè era un dret reconegut per l'article 30 de la Constitució
Espanyola, tot esperant una futura llei que regularà l’objecció de
consciència.
CRÒNICA DE 1979
 |
| Arxiu RMiB |
Obrirem l’any a Sollana, amb un accident del tren de Gandia-València que provocà quatre morts i divuit ferits, es va estavellar amb un altre tren de mercaderies. El mes de setembre tornarem a patir un altre accident ferroviari en el qual dues persones van perdre la vida a Cocentaina, en descarrilar el tren de València a Alcoi, un dels vagons va caure per un precipici de seixanta metres.
El mes de febrer un atemptat
amb un quilo goma-2 cremà la seu de Fuerza Nueva a València, va
ser reivindicat per una desconeguda Organització Antifeixista Secreta
del País Valencià (OASPV). Les autoritats no detingueren a
ningú i mai més tornaren a actuar! Fins aleshores cap organització
d’esquerres valenciana havia demostrat capacitat d’atemptar amb explosius. Tal
volta sols fou una excusa per a justificar el que esdevingué poc després!
El dia 3 de març es van
celebrar les eleccions generals a l’estat, a casa nostra el PSPV i
l’UCD empataren amb 13 diputats mentre que el PCE obtingué
3.
El dia 31 arribà per primera
volta l’aigua del Transvasament del riu Tajo al Baix
Segura, mitjançant un canal a cel obert d’una longitud de 292 quilòmetres,
les obres havien començat l’any 1969.
El 3 d’abril es van fer les
primeres eleccions municipals de la democràcia. A l’ajuntament de
València els resultats deixaren un empat a 13 regidors entre la UCD i
el PSPV, el PCE obtingué 6 i Unió Regional
Valenciana un altre més. L’alcalde que trià el ple fou Ferran
Martínez Castellano (València, 1942) del PSPV, gràcies
al suport dels regidors del PCE. Castellano era un
destacat militant del Partit Socialista Valencià (PSV) que
havia defensat amb fermesa el manteniment del Marxisme al XXVIII
Congrés del PSOE.
El congrés el guanyaren els
“socialdemòcrates” partidaris de renegar del marxisme, encapçalats per Felipe
González Márquez (Dos Hermanas, 1942). González era el cap
visible dels joves advocats andalusos que controlaren amb mà de ferro el
partit. Una de les primeres iniciatives que mamprengueren fou expulsar a Castellano, l’acusaren
d'haver deixat un dèficit de 16 milions de pessetes al partit, tot i que passat
el temps els tribunals el van absoldre. Ja era massa tard, havia perdut
l’alcaldia i havia deixat el pas franc a Ricard Pérez Casado (València,
1945). Eixos anys els socialdemòcrates no feien presoners!
 |
| Arxiu RMiB |
El Moviment Comunista del País Valencià va
presentar a les eleccions de València la candidatura de Just
Ramírez Palomar (València, 1948-1994). Obtingueren 4.131
vots, un 1,22% que els va convertir en la força més votada de les que quedaren
fora de l’ajuntament. Foren la candidatura de les associacions de veïns i dels
ecologistes, comptaren amb el suport de; Josep Vicent Marqués i
González (1943-2008); Carme Alborch Bataller (Castelló de Rugat, 1947-2018) o Vicent
Ventura i Beltran (Castelló de la Plana, 1924-1988), entre molts altres intel·lectuals.
 |
| Arxiu RMiB |
Eixe mateix mes d'abril els
artificiers hagueren de desactivar dues bombes als portals de la llar del
president del Consell, Josep Lluís Albinyana i Olmos (València,
1943) i en la de l'alcalde Martínez Castellano.
Sis
muntanyers de Gandia moriren en abril, sepultats per una allau
de neu a la serra de Gredos, foren; José Camarena;
Ignacio Hernández; Joaquín Martínez; Juan José Martínez; Carlos Román i María
Teresa Vilaplana.
 |
| Arxiu RMiB |
El 25 d'abril membres
del Grup d’Acció Valencianista GAV assaltaren als
assistents a una missa en commemorativa de la pèrdua dels Furs. Altres
“desconeguts” cremaren les senyeres del Consell que hi havia a
la Fira del Llibre de València i agrediren diverses persones.
Al plenari
autonòmic s'aprovà el nom de País Valencià i la senyera
quadribarrada amb l’escut del Consell.
 |
| Arxiu RMiB |
El 24 de juny es va celebrar la primera manifestació
de l'orgull LGBT a València que convocà
el Moviment d'Alliberament Sexual del País Valencià (MASPV), assistiren
vora 5.000 persones. L'any següent el govern civil no va autoritzar la
manifestació que convocà el Moviment d'Alliberament Gai del País
Valencià (MÁGPV), tot i que no feren cas i es concentraren a la plaça de la
Mare de Déu de València.
 |
| Arxiu RMiB |
La
situació legal de gais i lesbianes estava regulada per la Llei de
Perillositat Social de 4/8/70. Eixa norma deia textualment que: “Serán
declarados en estado peligroso y se les aplicaran las correspondientes medidas
de Seguridad y Rehabilitación a los mayores de 16 años que probablemente hayan
realizado actos homosexuales”. Aquesta norma contemplava la possibilitat
d’internar als “desviats” en centres de reeducació, entre quatre mesos i
cinc anys, a més donava la possibilitat de desterrar fins a un màxim de cinc
anys. La mateixa llei justificava l’aplicació d’aquestes penes sense més proves
que la sospita de les autoritats.
 |
| Foto de lambda |
El 25 de juny a València mataren a Valentín González, un jove treballador de vint anys, militant de la CNT. Fou víctima d’una pilota de goma disparada a boca de canó quan els antiavalots reprimiren una vaga al Mercat d’Abastos. El dia de l’enterrament es va convocar una vaga general que tingué molt suport.
 |
| Arxiu RMiB |
Eixe mateix mes esclataren
dos artefactes explosius a Benidorm i en juliol dos més
a Castelló. Començava la campanya d'ETA contra el
turisme en un intent de donar visibilitat internacional al conflicte basc.
El 17 de juliol per culpa
d'una turmenta seca, es van cremar més de 28.000 hectàrees als termes d'Aiora, Énguera,
Teresa de Cofrents, Xarafull, Bicorb, Quesa i Moixent, les pèrdues es
valoraren en 621 milions de pessetes. El 30 del mateix mes desaparegueren per
culpa del foc altres 8.000 hectàrees als termes de Cortes de Pallars,
Millars i Cofrents, les pèrdues pujaren als 73 milions de pessetes. Un
altre gran incendi cremà 800 hectàrees del vessant nord del Montgó.
Respecte de l’any anterior pujà la superfície cremada pels incendis forestals,
vam perdre un total de 78.483 hectàrees.
 |
| Josep Lluís Albinyana |
El 3 de setembre agrediren
al president Josep Lluís Albinyana i a Manuel Girona
Rubio a Quart de Poblet, quan assistien a un ple per
demanar l’autonomia segons l'article 151 de la Constitució espanyola.
 |
| Arxiu RMiB |
A la tardor es posaren
d’acord Fernando Abril Martorell (València, 1936-1998), president
de la UCD valenciana, i Alfonso Guerra González
(Sevilla, 1940), vicesecretari general del PSOE, per a
bloquejar el procés d’autonomia plena per al País Valencià mitjançant
la via de l’article 151.
 |
| Arxiu RMiB |
El nou d’octubre es
concentraren els extremistes blavers d’avant l’ajuntament de València i cremaren
la senyera del balcó, el foc es va estendre a la bandera d’Espanya. Poc
després en la processó cívica un grup d’extremistes furtaren la reial
senyera mentre una torba boixa aconseguia agredir al president de
la diputació, Manuel Girona i Rubio (Sagunt, 1939) i al nou
alcalde de València, Ricard Pérez Casado (València, 1945), quan
intentaven anar a l’ofrena al monument de Jaume I.
La mateixa vesprada del 9
d'octubre uns feixistes ficaren dues botelles amb detonador, plenes de gasolina
i metralla amagades en dues borses de plàstic, a la plaça dels Furs de València. Un dels explosius estava baix
de la furgoneta del grup musical Carraixet.
A eixa plaça devia arribar la Marxa per
l'Autonomia i el Dret a l'Autodeterminació del País Valencià. Hi havia un
escenari on devien actuar el grup de Tavernes
Blanques i Lluís el Sifoner.
Quasi estava plena la plaça quan algú s'adona del contingut d'una de les
borses. La policia desactivà els explosius i, per a variar, s'oblidà
d'investigar res. El governador civil, José
María Fernández del Río (Cármenes, 1938), continuà fent d'escut al
terrorisme blaver i espanyolista.
 |
| Arxiu RMiB |
Es
multiplicaren les agressions dretanes, al Café de la Seu de València,
on sovint es feien tertúlies de nacionalistes progressistes, entrà un grup de
matons dels Guerrilleros de Cristo Rey. Anaven armats
amb una pistola amb la qual amenaçaren als presents, mentre a colps de
cadenades destrossaren el local. També atacaren la seu del Partit
Comunista del País Valencià PCPV i la del Sindicat Lliure de
Marina Mercant.
A diferència del que passava
amb els grups ultradretans, no costava molt trobar als extremistes d’esquerra.
Al barri Torrefiel de València, la policia
secreta detingué a José María Sánchez Casas (Cadis, 1942-2001), era
el cap del Grupo Antifascista Primero de Octubre (GRAPO). El
torturaren sense treva durant deu dies, després amb les confessions obtingudes
l’acusaren de més trenta assassinats i el condemnaren a quasi mil anys de
presó.
El 30 d’octubre el parlament
de l’estat aprovà la creació de la Universitat d’Alacant. El seu
antecedent havia sigut el Centre d'Estudis Universitaris (CEU) que
encetà camí el 4 de novembre de 1968.
 |
| Enric Monsonís Domingo |
El 17 de desembre del 1979
aconseguiren paralitzar definitivament al Consell i forçaren
la dimissió del president, Josep Lluís Albinyana. Desenganyat per
les fosques maniobres dels seus propis "companys" socialistes, lliurà
el carnet del PSPV i l'acta de diputat del PSOE. Enric
Monsonís Domingo (Borriana, 1931-2011) de l'UCD es va
autoproclamar president en funcions, en contra del que disposava el Reial
decret de creació del Consell del País Valencià i
del seu reglament de Règim interior. Ambdós obligaven a convocar l'assemblea de
parlamentaris perquè triaren un successor. Els objectius de les dretes
centralistes estaven aconseguits, havien aturat l'autogovern dels valencians i
havien pres el control polític de la Generalitat.
La salvació del Clot de Galvany
La defensa del Clot de
Galvany no van ser la primera lluita dels ecologistes d’Elx, però si
la més llarga. Aquesta xicoteta zona humida de 366,31 hectàrees és una conca
endorreica envoltada de turons i separada del mar pel cordó dunar de la platja
del Carabassí.
A finals dels anys setanta es
va presentar a l'ajuntament d'Elx un projecte d'urbanització, anomenat
"El Pantano Ilicitano".
Pretenien fer un llac artificial damunt dels aiguamolls, connectar-ho amb el
mar mitjançant un canal i envoltar-lo d'urbanitzacions i torres de fins a 18
plantes, a més desfeien la platja del Carabassí i part de la dels Arenals
del Sol.
Aquest indret era prou
desconegut excepte pel grup dels Linces
de Adena que el freqüentaven per
observar ocells. En 1979 la mercantil Gran Alacant va desfer el Clot
de Galvany amb maquinària pesant per a excavar el que havia de ser el gran
llac central de la urbanització.
Aquesta agressió fou l’impuls que
ajuntà les consciències dels ecologistes del Baix Vinalopó. Els
impulsors foren antics membres de Germania Socialista com Gaspar
Agulló Sánchez (Elx, 1951) i Martín Sevilla Jiménez (Mula, 1951), membres
d’Autonomia Obrera i ecologistes que aprofitaren l’impuls d’aquesta
campanya per a formar el Grup Ecologista Margalló. Qualsevol ciutadà amb
una mica de sensibilitat i estima per la seua terra s’afegí, com el Grup Il·licità
d’Estudis Arqueològics.
Una volta reunits s’adonaren
que el projecte urbanitzador estava molt mal redactat, feren una xicoteta recerca
i redactaren un dossier d'ús intern. Amb aquesta informació denunciaren públicament
la destrossa que implicava la urbanització i els grans valors naturals que s’amagaven
al Clot. Recolliren signatures i s’entrevistaren amb l’alcalde. Vist el
desgavell que sols buscava el benefici de l’empresa Calpisa i del Banc
d’Alacant, destruint un important espai natural, el consistori accedí a
paralitzar el Pla.
La constructra Calpisa
entrà en fallida i continuà la urbanització el Banc Exterior i el Govern
de la mà de Francisco Fernández Ordoñez (Madrid, 1930-1992) i Miguel
Boyer Salvador (Sant Joan Lohitzune, 1939-2014). Amb eixos padrins aconseguiren
que l’ajuntament aprovarà el Pla Parcial del “Lago de Elche”, en 1981.
Davant l’impuls renovat que
prengué el projecte, els il·licitans constituïren la Coordinadora pro
defensa del Clot de Galvany i Balsares-Carabassí. Encetaren mobilitzacions
de resistència passiva, encadenant-se davant de les màquines i aconseguiren la
paralització de les obres. Amb el ressò de les protestes s’afegiren més
defensors com el Grup Il·licità de Muntanya (GIM), obtingueren suport del
món universitari amb Antoni Escarré Esteve (Alacant, 1941) i Vicente
Gozálvez Pérez (Crevillent, 1942), d’associacions de veïns i de partits com
la CNT, el PCPE, el PSOE, CCOO i el PC- IU.
L’any 1982 la Generalitat aprovà el projecte que incloïa una permuta de parcel·les amb l’ICONA, per sort eixe any plogué en ganes i l’aiguamoll es va omplir amb més de dos metres d’aigua, aleshores l’ICONA s’adonà dels valors naturals i presentà un recurs contra el Pla parcial que forçà la seua revisió
.
En 1983 el PSOE guanyà
les eleccions autonòmiques i demanà informes a les universitats que defengueren
els seus valors ecològics. A Fernández Ordoñez l’havien anomenat
president del Banc Exterior i volgué rebre a la Coordinadora, els
activistes li recordaren que ell estiuejava prop del Carabassí i per
tant coneixia de sobres els valors ambientals del Clot.
En 1984 gràcies a les fermes pressions,
la Generalitat demanà més informes. Martín Sevilla va eixir com a
regidor d’Elx i espentà tota la corporació per aconseguir la declaració
del Clot de Galvany com a sòl d’especial protecció.
La Generalitat rebutja definitivament
el pla urbanístic en 1986. L’empresa intentà evitar-ho en 1987, recorrent davant
l’Audiència Territorial de València, que donà la raó als constructors. Entrarem
en una fase d’empat tècnic, d’una part el Clot tenia la protecció que
havia declarat Elx, d’altra banda la sentència autoritzava la seua destrucció
i la construcció del llac turístic.
Calgué esperar fins a 1991 que
el Tribunal Suprem dictarà sentència donant la raó a la Coordinadora
pro defensa del Clot de Galvany i Balsares-Carabassí, decretà la salvació
definitiva del Clot de Galvany tot i que autoritzava totes les
urbanitzacions que l’envolten.
El Clot s’ha convertit
en un aiguamoll molt valuós on es reprodueixen espècies en perill d’extinció. Tot
i que està envoltat de xalets està protegit amb la figura de Parc Natural
Municipal és Lloc d’Interés Comunitari (LIC) i Zona d’Especial
Protecció per a les Aus (ZEPA).
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
El 17 d'abril a Catalunya començaren les emissions d’Ona Lliure, la primera ràdio lliure de l’estat.
 |
| Plataforma IXTOC |
El 3 de juny el pou petrolífer “IXTOC I” que l’empresa PEMEX tenia en aigües de Campeche, Mèxic, mentre estava perforant en proves va rebentar i vessà a la badia 530.300 tones de cru, durant 280 dies.
 |
| Atlantic Empress |
El 3 d’agost dos
superpetroliers de matrícula liberiana, l’Atlantic Empress i l’Aegean
Captain, xocaren davant les costes de Tobago i abocaren
al Mar Carib més de 500.000 tones de cru.
A Suïssa obtingué
un escó el primer diputat verd d’un parlament estatal, Daniel Brélaz (Lausanne,
1950) del partit Les Verts - Parti écologiste Suisse.
A la vila de Berna es va signar
un conveni internacional relatiu a la conservació de la vida silvestre i del
medi natural d'Europa. Aquest conveni va establir les bases del que
després seria la Xarxa Natura 2000. L’objectiu era protegir una
ampla varietat d’espais singulars per a garantir la conservació de la flora, de
la fauna silvestre i dels seus hàbitats naturals, així com protegir les
espècies migratòries amenaçades d'extinció. Aquesta filosofia es va recollir a
la Directiva 79/409/CEE, relativa a la conservació dels ocells
silvestres, la coneguda com la Directiva d’Aus.
Natura 2000 és
una xarxa ecològica europea a la qual han de contribuir tots
els estats membres aportant aquells espais que tinguen destacats hàbitats
naturals o espècies rellevants. L’objectiu final és que la biodiversitat
mantinga un estat de conservació favorable en tota Europa. Els
espais que conformen aquesta xarxa són les Zones Especials de Protecció
per a les Aus (ZEPA), els Llocs d’Importància Comunitària
(LIC) i les Zones Especials de Conservació (ZEC).
A Ginebra
van celebrar la primera Conferència Mundial sobre el Clima que convocà l'Organització Meteorològica Mundial (OMM).
Aquesta cimera va girar entorn de l'escalfament global i com podria
afectar l'activitat humana. Amb les conclusions van fer una crida al món per a
controlar-lo i que es reconeixerà que estàvem davant d’un greu problema per al
planeta. Per a fer un seguiment va establir el Programa Mundial sobre el
Clima (PMC) que seria supervisat per l'OMM. Crearen el Programa
de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) i un Consell Internacional per a la Ciència
(ICSU). Sens dubte s’adonaren de la gravetat del escalfament del planeta i s’arromangaren
per a intentar afrontar-lo.
Fonts i Referències:
http://www.yporquenounblog.com/2008/11/reproduzco-continuacin-la-presentacin.html
SANCHO, J.L. (2020) “Anticatalanismo y transición política. Los orígenes del conflicto valenciano, 1976-1982”. Publicacions de la Universitat de València.
PUBLICACIONS
Aquest any el científic
multidisciplinari J. E. Lovelock va publicar "Gaia: A
New Look at Life on Earth". Aquest llibre és la narració d'un
recorregut cercant proves per demostrar que el nostre planeta en realitat és un
sistema complex semblant al d'un organisme individual. Segons l'autor; Gaia o
la biosfera, ambdós són mateix, és una entitat autoregulada que
pretén mantenir la salut del planeta mitjançant un control químic i
físic. Lovelock al costat de A. J. P. Martin dissenyaren
el detector de captura d'electrons que va permetre a Rachel Carson confirmar
la presència de pesticides per tot arreu del món, de la llet materna fins als
pingüins de l’Àrtic, això li impulsà a escriure “Silent Spring”.
Es va publicar el primer
número de la revista El Ecologista que continuaria eixint fins
a l’any següent, impulsat per un grup de madrilenys sota la direcció d’Alfonso
del Val. Després canviaren el nom i es convertiren en GAIA. L’any 1999 d’Ecologistes
en Acció va tornar a publicar-la amb el nom original.
 |
| Collage RMiB |
El
biòleg i divulgador mediambientalista David Frederick Attenborough (Isleworth,
1926) va començar aquest any amb la presentació de documentals divulgatius
de la natura titulats “Life of Earth”,
produïda per la Unitat d'Història Natural de la BBC britànica. Va ser el
primer d’un llarg i apassionant viatge per tot el món que li va permetre fer nou
sèries documentals. Per aconseguir-ho hagueren d’idear noves tècniques de
rodatge per a reflectir esdeveniments, fins aleshores, desconeguts de la fauna
i dels millors indrets salvatges del planeta. En 1984 publicaren “The Living Planet” més centrat en una
visió ecològica. En 1990 continuà amb “The
Trials of Life” a la qual seguiren “The Life of Birds” (1998) i “The Life
of Mammals” (2002). Tot i que ja estava en edat de jubilar-se li quedava molt
per mostrar. Es van emetre “Life in the
Undergrowth” que aprofità els avanços de la macrofotografia per a
endinsar-nos en el món dels invertebrats. El va completar amb “Life in Cold Blood” on s’enfrontà als rèptils
i amfibis. Aquesta és sols una petita part de la seua extensa producció
documental.
Música i pel·lícules recomanades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada