 |
| Collage RMiB |
"Hem après a volar com a ocells, a nedar com els peixos,
però encara no hem après el senzill art de viure com a germans".
Martin Luther King (Atlanta, 1929-1968)
ECOLOGISTES
 |
| Arxiu RMiB |
AVIAT i el Manifest Ecologista del País Valencià
Aquest va ser un any molt important per a l‘ecologisme valencià perquè es va publicar el “Manifest Ecologista del País Valencià, proposta de mides urgents”. Va ser el document de constitució de l’Associació Valenciana d’Iniciatives i Accions en Defensa del Territori (AVIAT) que va fundar Miquel Gil Corell (València, 1921-2003) i que presidí Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947).
Era un text i ambiciós en defensa del medi ambient valencià, incloïa un primer inventari dels punts negres, dels espais amenaçats o de les necessitats de protecció, també proposaven mesures a curt termini per a detenir la degradació del nostre territori. Assenyalava la privatització del Saler, el bombardeig militar de les illes Columbretes, la nuclear de Cofrents, la planta d’amoníac a la Plana, la urbanització salvatge de les costes, la contaminació de rius i les aigües subterrànies, la pèrdua de les millors terres de conreu sota el ciment, l’afecció dels fitosanitaris, la despoblació de les comarques de l’interior i la degradació de la vida als barris obrers i a les viles dormitori.
 |
| Aviat 1979, Arxiu RMiB |
Denunciaven amb claredat que teníem un territori agredit per les xarxes de comunicació i per la urbanització, fetes sense planificació ni cap control tot mentre la contaminació i la insalubritat amenaçaven la població. No dubtaren indicar quins eren els responsables que es beneficiaven econòmicament d’aquesta depredació del medi: els industrials sense escrúpols, promotors del turisme de masses, a més dels que manipulaven als consumidors. Tot el diagnòstic de la problemàtica ecològica del País Valencià es podia resumir en una paraula; el Capitalisme. Per a combatre’l demanaven una ferma resposta popular, allunyada de manipulacions per part d’elits culturals o tècniques.
A la nova administració democràtica li exigien claredat i publicitat prèvia de totes les actuacions que afectaren el territori, perquè sempre es triaren les alternatives menys malbaratadores dels recursos naturals i econòmics. Pensaven que era obligatori consultar i debatre amb la ciutadania abans d’encetar les actuacions. Reclamaven la realització d’inventaris dels recursos naturals així com un pla de conservació dels indrets més valuosos. Consideraven que es devien exigir responsabilitats als administradors que protagonitzaren les pitjors desfetes ambientals, com la del Saler. Exigien la paralització de la construcció de la nuclear de Cofrents, a més demanaven la implantació de l’educació ecològica a les escoles, tot mentre s’afegien al desig històric del nostre poble d’obtenir autonomia.
 |
| Aviat 1979, Arxiu RMiB |
En l’annex 2 detallaven vuit propostes correctores per a afrontar a curt termini, calia detenir la degradació de la qualitat de vida urbana, del camp, les poblacions rurals devien convertir-se en llocs habitables amb els mateixos recursos de les grans poblacions. La defensa del paisatge era un valor de qualitat, llavors calia racionalitzar les activitats turístiques, controlar el malbaratament de recursos i la producció de deixalles, resumint: planificar l’ordenació del territori.
Aquest document el signaren bona part dels millors intel·lectuals valencians del moment: el poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993), l’ecòleg Miquel Gil Corell (València, 1921-2003), el sociòleg Josep Vicent Marqués i González (1943-2008), Marcial Martínez López (Palomera, ¿-2013) president de la Coordinadora d’Associacions de Veïns, el senador independent per Alacant Josep Vicent Mateo i Navarro (Jumella, 1931-2001), l’antropòleg Joan Francesc Mira i Castera (València, 1939), l’arquitecte Just Ramírez Palomar (València, 1948-1994), l’urbanista Josep Lluís Ros, Ferran Sanchis Cardona (Castelló, 1935) president del Centre Excursionista de Castelló, Joan Senent Moreno (València, 1945) president del Centre Excursionista de València, la historiadora Trini Simó Terol (València, 1935-2020) i Hector Lillo de DANA, Alacant. Per desgràcia un grup amb les idees tan clares i amb una visió tan encertada dels problemes del medi ambient i del territori sols estigué unit i treballant fins a l’any 1981.
 |
| Arxiu RMiB |
El GEL i la Nuclear de Cofrents
El mes de desembre es va crear el Grup Ecologista Llibertari (GEL) que es reunien al local de la CNT al carrer Blanqueries de València. Entre molts altres membres destacaren Miguel Ángel Ferris, Rafael Medina, Manolo “Bigotes”, Progreso Fernández, Juan Parreño, Marisa Juan, Vicente Sánchez el “folla”, Pepe “Iàtova”, “Bobi”, Emilio García, Roberto “el niño”, Ángel “Braso”, Carmen “la mora”, Carlos J. Sánchez-Pescador i Luis Caballo. Una volta es va desfer el Col·lectiu Margarida, entraren al GEL Carles Arnal Ibàñez (Vila-real, 1957), Quique Messeguer, Juan Orts i Ricard Almenar “Richi”.
Bona part dels seus membres provenien de l’anarcosindicalisme, no volien ser afilats, ni pagar quotes i s’organitzaven mitjançant assemblees convocades pel telèfon. El GEL va ser molt combatiu i des del primer moment no volgueren participar del joc polític ni del parlamentarisme, eren autèntics hereus de la CNT. Ho deixaren ben clar en la publicació dels seus pamflets sota el malnom de “La Traca”.
En el GEL mai no estigueren més de 36 activistes junts en una mateixa reunió, però les seues convocatòries tingueren molt ressò i suport per part de la joventut. En 1981 començaren amb publicació de la revista “Malahierba, periódico de libre expresión crítica y libertaria" que incloïa articles amb molta informació ecologista, de la qual van treure setze números. Centraren les seues energies en lluita per aturar la construcció de la Nuclear de Cofrents i sempre deixaren ben clar que no els interessava gens ni mica el valencianisme.
 |
| Pamflet ecologista a València sense data ni signatura, possiblement del GEL. Arxiu RMiB |
Entre els seus membres estava l’enginyer José A. Abascal que treballava en la construcció de la nuclear de Cofrents. Com tenia accés a molta informació crítica sobre les malifetes que estaven fent-se en la construcció de la central, amb ella el GEL publicà informes exhaustius i fulles informatives plenes de detalls tècnics que demostraven que estaven molt bé informats i que sabien ben bé el que estaven denunciant. Aconseguiren estendre entre la ciutadania sospites fundades sobre la mancança de seguretat de la central nuclear, així com dels continus malencerts que feien en la seua construcció.
El GEL publicà un informe en 1979 a la revista “El Ecologista”, en el qual afirmaven que durant la construcció d’aquell mateix any s’havien soldat malament les carcasses del reactor, perquè havien gastat elèctrodes OK 48.17 de corrent altern en compte dels OK 48.00 de corrent continu com exigia el Pla d’Instal·lació del Reactor. Això provocà l’aparició de milers de microporus que impedien l’estanquitat del nucli del reactor, per tant, en descobrir-ho hagueren de refer-les totes.
La central tingué molts més problemes crítics; per eixample, quan anaren a instal·lar el MSR, el tub de conducció del vapor des del reactor fins a la turbina, s’adonaren que no encaixava. Demanaren la seua substitució a l’empresa nord-americana, però com que no van rebre ni resposta ni elements alternatius hagueren de solucionar-lo fent més soldadures, a més per a poder ajustar-ho tot hagueren d’improvisar un anell intern perquè dispersarà la pressió. Eixes modificacions es van fer en el punt més crític i feble de la central, el reactor. Davant de qualsevol avaria que provocarà condicions de funcionament extremes, es multiplicarien les possibilitats d’una fallida crítica. Un altre punt crític era el sacrifical o blindatge del reactor perquè devia resistir fortíssimes vibracions i pressions, provocades per les vàlvules, que en les purgues periòdiques provocaven un fort onatge del líquid de refrigeració, augmentant la pressió sobre l’escut protector del reactor.
Per a rematar les malvestats de les instal·lacions, el GEL tenia informadors que asseguraven que la cimentació sobre la qual descansava el reactor nuclear amb el pes s’havia inclinat, això provocà la necessitat de fer moltes modificacions. Entre elles destacaren per la seua complexitat els sistemes d’aspersió i els separadors de vapor de damunt el nucli. Quelcom tan greu feia sospitar de la capacitat de resistència del reactor davant qualsevol emergència. El sacrifical resistiria les condicions extremes en cas d’emergències no estant ben assentat el nucli del reactor? Cofrents semblava ser la nuclear de “Pere Gotera i Otili”.
Els responsables de la nuclear, en adonar-se de les encertades crítiques d’Abascal mitjançant el GEL, per a tapar les fuites d’informació ordenaren el trasllat de l’enginyer ecologista a una altra obra allunyada. En protesta per la injusta sanció, Abascal es va negar a signar els parts de validació de resolució de les 50 anomalies que figuraven en els registres de deficiències. Llavors fou el mateix director de la nuclear, Manuel Acero, el que hagué de fer declaracions públiques per a intentar desmuntar les denúncies de mancança de seguretat de la instal·lació. Abascal no dubtà i tornà a contradir al seu director i negà en roda de premsa que en la construcció s’hagueren seguit les instruccions del Codi ASME, les que regulen la normativa de soldadura de recipients a pressió.
Finalment la nuclear acomiadà al treballador ecologista. Davant dels jutjats el va defensar l’advocat que anys després encapçalaria les llistes d’Esquerra Unida, Ricardo Peralta Ortega (Belvís de la Jara, 1951). Aconseguiren quatre milions de pessetes d’indemnització pel despatxament de l’enginyer, aleshores Abascal desaparegué espantat per la repercussió mediàtica del seu cas, així com del disbarat de la construcció i de la manca de seguretat de la nuclear de Cofrents.
 |
| Arxiu RMiB |
A diferència del Col·lectiu Margarida que utilitzava un llenguatge reivindicatiu de caràcter festiu, el GEL preferien ser combatius i radicals, gastant el llenguatge propi de l'esquerra revolucionària. No dubtaren a fer servir eslògans com "demolició de Cofrents" o "Centrals nuclears, terrorisme d'Estat".
El seu parer se’n va vorer reforçat després de la mort de l'ecologista Gladys del Estal Ferreño (Caracas, 1956-1979), que fou víctima de les forces de seguretat, aquella tragèdia finalitzà amb l'estil bohemi de moltes les mobilitzacions antinuclears. Llavors la ràbia donà pas l’aparició de xicotetes accions de guerrilla urbana, intents de sabotatges, a més els activistes no dubtaren a enfrontar-se directament amb els antiavalots.
 |
| “Chapuza Nuclear”. El Ecologista núm 2. 1979. |
En 1984 el grup es va desfer definitivament quan part dels components més actius se n'anaren per a formar una comuna a Riba-roja de Túria. Sense ells, la resta van perdre impuls i decaigué. Llavors Arnal i Messeguer se centraren a representar al col·lectiu en la Coordinadora Estatal Assembleària del Moviment Ecologista (CAME) mentre la resta de membres emprengueren diferents camins sempre al voltant de l’ecologia. Gent del GEL estigué en la formació de la Coordinadora Ecològica Radical (ECORAD), en la Federació Ecologista del País Valencià (FEPAV), als Ateneus Llibertaris "Al Margen" i "Progrés". Els més irreverents formaren el Col·lectiu la Traca que ompliren els carrers amb les seues mítiques paperetes de “Vota P.A.R.R.U.S.”
AVIAT i GEL foren grups antagonistes en molts aspectes, els primers foren gent més gran, professionals assentats que volien crear un grup ecologista potent que aconseguirà influir als polítics progressistes i obtenir millores ambientals, mentre els segons eren més joves, anarquistes més partidaris de les accions revolucionàries per a canviar la societat, foren dues cares de la mateixa moneda de l’ecologia valenciana.
Secció d'Ecologia del Centre Excursionista de València
Es va crear la secció d'Ecologia del Centre Excursionista de València, entre molts altres hi estigueren Carles Gabriel Ferrís Gil, Maria Àngels Ull Solis (València, 1951) i Enric Roncero i Ventura. Participaren en la formació de la Coordinadora per a la Defensa de les Aus (CODA) i del Moviment Antinuclear.
L’Ecologia a Catalunya
El 27 de febrer es va crear el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya per a denunciar el deteriorament de la qualitat de vida i els desequilibris ecològics que patia Catalunya. Afirmaven que la manca d’informació ecològica era deguda a les pressions econòmiques que volien amagar la crua realitat del deteriorament del territori.
El nucli inicial el formaren Santiago Vilanova i Tané (Olot, 1947), Xavier Garcia i Pujades (Vilanova i la Geltrú, 1950), Jaume Reixach i Riba (Vilanova del Camí, 1958), Josep Català i Medina (Mataró, 1945-2011), Alfons Ribera i Xavier Borràs i Calvo (Barcelona, 1956). Col·laboraren experts com els enginyers Pep Puig i Joaquim Coromines (Barcelona, 1940), en Territori comptaren amb Jordi Fortuny, Salvador Balcells i Vilà (l’Espluga de Francolí, 1946), Ramon Farré, Xavier Icart, el vessant Eco-feminista el defensà Pilar Sentís Zuazola-Zigorraga (Barcelona, 1947). Entre 1977 i 1982 publicaren dotze números de la revista Userda dedicada a l’ecologisme que va dirigir Santiago Vilanova. La seua iniciativa va afavorir l’aparició de seccions dedicades al medi ambient als principals diaris catalans, fins i tot La Vanguardia dedicà redactors la temàtica ecològica.
El Comité Anti Nuclear de Catalunya (CANC) es va constituir el 14 d'abril. El formaven la Comissió d'Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i les Illes Balears; la Comissió d'Apoderats de la Ribera d'Ebre (CARE); la Comunitat de Veïns de l'Ametlla de Mar (COVEAMAR); el Comité Antinuclear del Casal de la Pau; Tècniques Alternatives i Autogestionades (TARA); el Col·lectiu de Periodistes Ecològics; els Estudiants de la Facultat de Biològiques i el Departament d'Ecologia de les Nacions Unides. Una de les primeres manifestacions públiques del CANC va ser la denúncia de l’engany que significava l'anomenat Partit Ecològic, assenyalaren el caràcter oportunista de la seua creació per intentar manipular el "vot verd" en el qual estigué implicat l'ecologista oficial, Felix Rodríguez de la Fuente.
Reunió ecologista a Sòria i la Coordinadora Estatal Antinuclear (CEAN)
El mes de maig hi hagué una reunió a Sòria a la qual assistiren 23 delegacions de tot l'estat. Els grups participants foren el Comité Antinuclear de Catalunya-CANC; la Comissió de Medi Ambient del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Madrid; ALBE-Madrid; ALBE Galicia; COA-CINCA Hosca; DEIBA de Saragossa; DEIBA-T de Terol; Comissió de Defensa Costa Basca No Nuclear; Comissió d'afectats de Trillo, Guadalajara; Comissió d'afectats Santillán, de San Vicente de la Barquera; AEORMA Soria; AEORMA Cuenca del Duero de Valladolid; Comunitat de regants de Badajoz; Grup d'estudiants de Santiago de Compostela; Grup de No Violents de Bilbao; Mendilur de Tudela; Estudis Belagua de Pamplona i AEORMA Aragó. Del País Valencià anaren representants d’AEPDEN així com un Grup d'Estudiants de la Facultat d'Econòmiques de València. Els assistents a Soria acordaren fer la Coordinadora Estatal Antinuclear (CEAN) per aturar la proliferació de centrals nuclears per tot el país que contemplava el Pla Energètic Nacional de 1975. En deu anys tenien previst construir 25 centrals amb 38 reactors nuclears. Començava camí el Moviment Antinuclear que va ajudar a estendre i difondre l’ecologisme entre la població.
Federació del Moviment Ecologista: Valsaín i Cercedilla
El mes de juny es van reunir al pinar de Valsaín, Segovia, prop de trenta grups ecologistes de diferents racons de l’estat. Decidiren tornar a fer una nova convocatòria més ampla per a poder fer un congrés constituent d’una Federació del Moviment Ecologista. Fernando González Bernaldez (Salamanca, 1936-1990), catedràtic d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Madrid, va ser el principal suport intel·lectual d’aquesta federació. Anys després va ser responsable del Comité de Participació Pública del ministeri d’agricultura, que llavors era el responsable del Medi Ambient.
L’assemblea constituent Federació del Moviment Ecologista es va fer els dies 17 i 18 de setembre a Cercedilla, Madrid. En ella acordaren els estatuts i redactaren un manifest ideològic fundacional. Hi assistiren 500 activistes representants de 38 associacions que triaren un secretari provisional un membre dels catalans de DEPANA. L’esdeveniment el patrocinà el Col·legi d'Enginyers de Camins, Ports i Canals.
 |
| Col·lectiu Margarida 1977, Fons Alonso Marín |
Entre els grups que anaren a la trobada de Cercedilla estaven els valencians del Col·lectiu Margarida, el Grup Ecologista Llibertari (GEL), el CAE de Torrefiel-Orriols i la Colla Ecologista de Castelló. El GEL proposà que per a cadascuna de lluites ambientals que s’afrontaren calia presentar alternatives ecologistes globals. De la resta de l’estat es pot destacar la presència del Comité Antinuclear de Cataluña (CANC), la Sociedad Gallega de Historia Natural (SGHN), Defensa Alcarreña del Medio Ambiente (DALMA), Ekologisten Taldea, Defensa del Medio Ambiente de Málaga (DEMA), Comisión de Afectados por la Central Nuclear de Valdecaballeros, Defensa de los Intereses del Bajo Aragón (DEIBA), Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya, Asamblea de Defensa del Medio Ambiente de la Ribera Navarra (ADMAR), Asociación Gaditana de Defensa de la Naturaleza (AGADEN).
Segons declaracions del secretari d’AEORMA, a l’Assemblea de Cercedilla hi assistiren grups Naturalistes encapçalats per biòlegs, geògrafs i altres professionals mentre que uns altres participants se sentien més ecologistes, llavors estaven més preocupats per desenvolupar el Moviment Ciutadà i la salubritat dels barris. Entre ells hi havia un altre grup d’antinuclears subdividit en dues famílies polítiques, uns eren pròxims al Moviment Comunista i altres es consideraven llibertaris.
Amb quatre tendències i amb prioritats diferents, va ocórrer el normal en els aplecs progressistes, hi hagué enfrontaments dialèctics directes que no ajudaren a consolidar la unitat d’acció del Moviment Ecologista, com a conseqüència aquest intent de coordinar les diferents sensibilitats de l'estat sols durà un any. La secretaria es queixà que no rebien les aportacions econòmiques compromeses per part dels grups i per això poc pogueren fer. En la reunió de seguiment que convocaren l'any següent, a Daimiel decidiren dissoldre la Federació perquè no funcionava.
AEORMA
El secretari d’AEORMA, l’advocat Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939) denuncià la mort, suposadament per irradiació radioactiva d’un obrer de la nuclear de Sorita.
Manifestació antinuclear a Bilbao
El mes de juliol a Bilbao es va fer una de les manifestacions antinuclears més grans en la qual participaren més de 200.000 persones.
 |
| Pla Nuclear estatal |
NATURALISTES
 |
| Collage RMiB |
Associació Espanyola d’Entomologia (AeE)
Es va fundar l’Associació Espanyola d’Entomologia (AeE), el seu primer domicili social estigué en la Universitat de Lleó, però més tard es traslladaren a Burjassot. En 2023 el seu president era el Dr. Eduardo Galante Patiño, catedràtic de Zoologia de la Universitat d’Alacant. Des d’aquest any publiquen un butlletí amb el seu nom que està dedicat als insectes, miriàpodes, aràcnids i crustacis. En les XII Jornades celebrades a Calp en 1993, van elaborar el "Manifest de Calp" que va suposar la implicació directa de l’associació en la conservació dels artròpodes. En 2012 van crear la figura de reserva entomològica i en 2019 fundaren l’Estació biològica de Torretes, a Ibi, on obriren el Museu de la Biodiversitat, en ell s’exposen els fons del Centre Iberoamericà de la Biodiversitat Institut d’Investigació (CIBIO).
PACIFISTES I OBJECTORS
 |
| Objectors del MOC a València, 9 d'octubre de 1977 |
Moviment d'Objecció de Consciència (MOC)
A València es van organitzar les primeres accions reivindicatives contra el servei militar obligatori, defensant l'objecció de consciència. Com una taca d’oli es van estendre per la resta de l’estat i aquest any es va constituir formalment el Moviment d'Objecció de Consciència (MOC).
Amnistia als desertors de Vietnam
El 22 de gener, dos dies després d’assolir la presidència dels Estats Units, el president “Jimmy” James Earl Carter, Jr. (Plains, 1924) va concedir l'amnistia als desertors de Vietnam.
MOVIMENT VEÏNAL
 |
| Marcial Martínez López |
Un dominic al capdavant de l’Associació de Veïns de Natzaret.
Marcial Martínez López (Palomera, 1957-2013) fou un dels principals activistes del Moviment Veïnal a València. Aquest dominic fundà i dirigí l’Associació de Veïns de Natzaret, després va espentar la formació de la Coordinadora d’Associacions de Veïns de l’Horta (Cave-Cova) i també la va presidir. Va dirigir la Càtedra Tres Religions de la Universitat de València durant deu anys. Als anys vuitanta deixà els hàbits, però no l’activisme al Moviment Ciutadà. En 1988 fou un dels principals impulsors de la Federació d’Associacions de Veïns del País Valencià.
 |
| Arxiu RMiB |
Associació de Veïns de Sant Marcel·lí
Gràcies a l'impuls del rector obrer Julio Ciges Marín (Anna, 1947-2022) s'organitzà l'Associació de Veïns de Sant Marcel·lí de València, es va legalitzar aquest any. Publicaren el butlletí el Barri i organitzaren les primeres festes populars. Aquest nucli de població va començar a alçar-se en 1954, estaven aïllats enmig de l'horta sense cap servei, per tant, se centraren a demanar els serveis bàsics com llum o places escolars. Les primeres places escolars foren les de l'escola parroquial en 1959 i l'escola pública hagué d'esperar fins a 1975. Un altre dels barris que va registrar-se aquest any fou l'Associació de Veïns del Cabanyal. En 1982 començava la seua llarga lluita per a oposar-se a l'ampliació de l'avinguda de Blasco Ibáñez cap a la mar.
CRÒNICA DE 1977
 |
| Arxiu RMiB |
La preautonomia dels valencians
El Plenari de Parlamentaris
del País Valencià el formaren els 29 diputats al Congrés i 12 els senadors
elegits al País Valencià en les primeres eleccions celebrades el 1977. La seua
distribució per partit polític era la següent: 13 diputats i 7 senadors del
Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió de Centre Democràtic (UCD)
tenia 11 diputats i 5 senadors, el Partit Comunista d'Espanya (PCE) comptava
amb 2 diputats, el Partit Socialista Popular (PSP) tenia un diputat, la
Candidatura Independent de Centre (CIC) un diputat per Castelló i, finalment,
l'Aliança Popular (AP) 1 diputat.
En la primera reunió que
feren el 6 d’agost decidiren redactar un Estatut d’Autonomia i demanar als
poders centrals l’Estatut d’Autonomia i es van denominar com el Plenari de
Parlamentaris del País Valencià. La seua tasca devia ser sol·licitar al
president del govern i al rei l’Estatut d’Autonomia, la recuperació de la
Generalitat Valenciana i dels nostres drets històrics. Davant aquest desig
aparegué un intent minoritari de segregar la Vega Baixa per a integrar-la a
Múrcia.
Després per a estendre
la iniciativa de l’autogovern celebraren unes altres reunions a Castelló i a
Alacant. El 30 de setembre feren la quarta trobada a Oriola, el Baix Segura, on
van aprovar el règim preautonòmic. Convocaren una manifestació per al 9
d’octubre a València, per a demostrar al govern el suport ferm dels valencians
per a recuperar la Generalitat i un Estatut d'Autonomia. La crida trobà un
unànime suport per part de la ciutadania, hi assistiren més de mig milió de
persones.
El 9 d’octubre isqueren 600.000
ciutadans als carrers de València per a exigir l’Estatut d’Autonomia del País
Valencià. La gentada anava darrere d’una gran quadribarrada i tot va
transcórrer sense incidents. Entre altres eslògans la ciutadania cridà: “Suárez
cabut, volem l’Estatut”; “Volem, volem l’estatut!”; “País Valencià, País
Valencià”; “IA, IA, IA, Autonomia”; “Vosaltres mirons, baixeu dels balcons”. El
diari Las Provincias va publicar eixe dia a tota plana en la pàgina 33, el text
íntegre del poema “Poble” de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993).
Mentrestant els nostres cosins
del nord aconseguiren que el 29 de setembre es restaurarà la Generalitat de
Catalunya, en canvi, en la manifestació que organitzaren el 23 d’abril sols
convocaren 100.000 ciutadans. El 17 d’octubre van nomenar com a president
provisional a Josep Tarradellas i Joan (Cervelló, 1899-1988).
Assassinat d’en Miquel Grau
A Alacant el dia 6 d’octubre mataren
a Miquel Grau i Gómez (Rafal, 1957-1977), militant del Moviment Comunista del
País Valencià (MCPV), mentre penjava cartells a la plaça dels Estels en els
quals cridava a la participació en la nostra Diada. L’assassí fou Miguel Ángel
Panadero Sandoval, membre del partit feixista Fuerza Nueva que li llançà un
atovó al cap. El condemnaren a dinou anys de presó, però l’alliberaren en 1982
gràcies a un indult concedit per la Unió de Centre Democràtic (UCD).
Eixos anys de ferro es multiplicaren els assassinats de demòcrates a mans dels grupuscles feixistes i de les forces de seguretat. El pistoler dels Guerrillers de Crist Rei, José Ignacio Fernández Guaza, va assassinar l’estudiant Arturo Ruiz García (Granada, 1957-1977) en la manifestació a Madrid que demanava l’amnistia, el 23 de gener a Madrid.
Contaminació mortal de les
séquies valencianes i manca de consultoris mèdics
El mes de juny va morir un xiquet
de la Malva-rosa que es va banyar al costat de la desembocadura de la séquia de
Vera, agafà una meningitis que es va complicar amb una encefalitis. Eixos anys
s'aprofitaven les séquies per a fer de clavegueres, a elles anaven a parar els
residus de les indústries de la Patacona, a més dels tòxics agraris i dels
residus orgànics d'eixa zona. Com a protesta els veïns convocaren una nombrosa
manifestació el 3 de juliol, en la qual demanaren una solució a la contaminació
de la séquia i la construcció d'un consultori mèdic al barri.
Incendis de 1977
El 9 d’abril es va produir un
gran incendi a l’Alt Palància i l’Alt Millars que afectà 2.637 hectàrees dels
termes de Caudiel, Figueres, Pavies, Gaibiel, Matet, Torralba i Vilamalur que
provocà un foc de campament encés per uns excursionistes. L’endemà a Antella,
Tous i Alzira es cremaren 1.450 ha, d’aquest sinistre no es van conéixer les
causes que el provocaren. Respecte del total de grans incendis que afectaren
més de 500 ha, a casa nostra afegir que en tinguérem un a Alacant, un altre Castelló
i dos a València.
Escassetat i
malbaratament de recursos hídrics
La manca de recursos
hídrics mobilitzà les comarques centrals, es va formar la Coordinadora de
defensa de l’Aigua de Muro d’Alcoi, en juliol de 1998 organitzaren una
manifestació contra l’assecament del
llavador. També es va formar la Coordinadora de defensa de l’Aigua de
Cocentaina i el Grup d’Amics de la Natura que es mobilitzaren contra el
malbaratament dels recursos hídrics comarcals.
Primer Aplec dels
Excursionistes dels Països Catalans
El 15 de maig a Fredes, al Tossal dels Tres Reis, Baix Maestrat, es va celebrar el primer Aplec dels Excursionistes al qual hi assistiren 1.100 persones. L’impulsor fou la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus i comptaren amb suport del Centre Excursionista de València, del grup Excursionista de l’Obra Cultural Balear, del Grup Pirinenc Excursionista Nord-català i del Centre Excursionista de Catalunya.
 |
| Arxiu RMiB |
El XIII Aplec del País Valencià
El 23 d’octubre es concentraren al Puig, l’Horta Nord, 8.000 persones per celebrar el XXVIII Aplec en el qual intervingueren Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), el poeta Vicent Andrés Estellés i Josep Vicent Mateo.
 |
| Arxiu RMiB |
Revista SAÏDIA i la llibertat de premsa
L'1 d'abril es va derogar la censura de premsa i impremta a l'estat, però estàvem molt lluny de tindre llibertat d'expressió, en novembre d'aquest any a la revista SAÏDIA publicaren un article titulat "¡Viva la República!" on els autors demanaven la fi de la monarquia. El van signar Miguel Romero Baeza (Melilla, 1945-2014) de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), Eugenio del Río Gabarain (Sant Sebastià, 1943) i Andoni Hernández Arana del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), Carlos Tuya del Partit Comunista dels Treballadors (PCT) i el periodista Miguel Bayona. Entraren a presó per no pagar les 50.000 pessetes de fiança i estigueren empresonats fins a febrer de 1978 i els van jutjar a Madrid acusats d'injúries al cap de l'Estat en 1976, la fiscalia demanava sis anys de presó.
Ateneu Llibertari de Marxalenes
Els anarquistes només arribar la
democràcia centraren els seus esforços a crear ateneus llibertaris. Al barri de
la Parreta de València van obrir portes
l'Ateneu Llibertari de Marxalenes. Al seu centre tingueren un cine-club,
herboristeria, es reunia un col·lectiu de salut naturista i el Grup Ecològic de
l'Ateneu Llibertari que foren germans del Grup Ecologista Llibertari GEL. Entre
les seues nombroses iniciatives destaquen que ompliren el barri amb murals de
temàtica ecològica, rentaren els solars d'escombraires i feren un jardí prop d’on
hui està el jardí de Marxalenes i publicaren la revista Crisalida. Aquest
bressol d'iniciatives populars alternatives estigué obert fins a 1980 quan els
sicaris de l'Aliança Apostòlica Anticomunista (la Triple A) el va cremar.
D’empresa familiar a multinacional
valenciana
Tot va començar en 1977 quan Francisco Roig i la seua esposa Trinidad Alfonso, van transformar les seues carnisseries, Cárnicas Roig, en botigues d'ultramarins. En 1981 les van heretar tres dels seus fills que fundaren la cadena Mercadona, llavors només disposaven de vuit establiments. En l'actualitat, l’empresa compta amb 1.600 centres a Espanya i Portugal, està encapçalada per Juan Roig Alfonso (València, 1949) que comprà gran part de les accions que tenien els seus germans en 1991. Els altres germans fundadors de Mercadona foren Paco Roig Alfonso (Poble Nou, 1940) que destacà com a president del València CF i Fernando Roig Alfonso (Poble Nou, 1947) que és propietari del grup ceràmic Pamesa, de l'empresa d’energies renovables Renomar i president del Vila-real CF.
 |
| Collage RMiB |
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
Les lleis de la Transició i del blanqueig del franquisme
El 4 de gener es va publicar la Llei per a la Reforma Política 1/1977 impulsada i elaborada per Torcuato Fernández-Miranda Hevia (Gijón, 1915-1980) que va dir quan el van nomenar com a president de les Corts en desembre de 1975: “Em sento total i absolutament responsable de tot el meu passat. Soc fidel a ell, però no em lliga”. El 18 de novembre de 1976 l’aprovà el 85% de les Corts franquistes, després es va sotmetre a referèndum el 15 de desembre i tingué suport del 94,71% dels votants. Per fora era una nova llei franquista que reconeixia la sobirania per al poble, baixant al detall significà la derogació de les lleis fonamentals de la dictadura. L’endemà, el 5 de gener es va dissoldre el Tribunal d’Ordre Públic, l’endemà deu dels seus setze jutges van ascendir a magistrats de l’Audiència Nacional i els altres sis al Tribunal Suprem. Es va garantir el manteniment de l’estructura judicial franquista per a tutelar la transició. Ja ho va advertir el dictador poc abans de morir: “ho deixe tot ben lligat”.
Gladio i els assassinats dels advocats de CCOO i del PCE
El 24 de gener un comando format per tres feixistes que pertanyien a la Xarxa Gladio van entrar al despatx dels lletrats laboralistes de Comissions Obreres i del PCE, situat al carrer Atocha 55 de Madrid. Assassinaren als advocats Enrique Valdevira Ibáñez (Madrid, 1942-1977), Luis Javier Benavides Orgaz (Villacarrillo, 1951-1977) i Francisco Javier Sahuquillo Pérez del Arco (Ceuta, 1947-1977); a l'estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio (Salamanca, 1950-1977); i a l'administratiu Angel Rodríguez Leal (Casasimarro, 1951-1977). A l'estat li costà 25 anys homenatjar-los i 41 més per a detenir a l'últim dels seus assassins que de seguida isqué lliure al carrer. La xarxa Gladio fou una organització secreta anticomunista que treballa per a l’OTAN i fou patrocinada per les agències secretes nord-americanes i britàniques. El seu objectiu era enfrontar-se als interessos soviètics mitjançant atemptats i campanyes de criminalització contra grups polítics de l’esquerra marxista, anarquistes o independentistes en l’Europa Occidental.
Legalització d’alguns partits i sindicats
El 18 de febrer el govern va legalitzar el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), mentre que denegaren la del Partit Comunista de España (PCE) i fins al 9 d'abril no s'atreviren. D'altra banda, el 7 d'abril es dissolia Falange Espanyola Tradicionalista i les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista (FET i de les JONS), l'únic partit legal durant el franquisme, els seus membres no trigaren res a col·locar-se als nous partits dretans. En un procés paral·lel, el 23 d'abril es van legalitzar els sindicats UGT, USO i CCOO mentre la CNT hagué d'esperar fins al 6 de maig, el mes de març van legalitzar el dret de vaga.
 |
| Arxiu RMiB |
Llei d’Amnistia
El 14 de març s’anuncià el poregós Reial decret llei 19/1977 sobre mesures de gràcia i el Reial decret 388/1977 sobre indult general que va rebaixar en dotze anys totes les condemnes, sempre que foren prèvies al 15 de desembre de 1976. Aquest perdó es van acollir 3.905 persones, però no afectà els condemnats en el procés de Burgos i altres afectats per processos sumaríssims. La ciutadania isqué als carrers entre el 8 i el 16 de maig en grans manifestacions per tot l’estat demanant una vertadera amnistia.
 |
| Arxiu RMiB |
Per fer callar les protestes el 15 d'octubre es va promulgar la llei d'Amnistia dels Presos Polítics (46/1977) que tirà endavant amb 296 vots a favor, 2 en contra, 18 abstencions i vot nul. Mitjançant aquesta llei es perdonaven els delictes i faltes polítiques comeses abans del 15 de desembre de 1976. Els que s'acolliren quedaren exonerats de qualsevol responsabilitat criminal i els esborraren els antecedents penals. El problema és que pocs activistes progressistes quedaven empresonats, sols afectà 89 presos.
A canvi de la llibertat dels demòcrates empresonats, aquesta norma significà el punt final dels crims de la dictadura. Fins i tot va permetre que es mantingueren en actiu els policies torturadors que havien dirigit la Brigada Polític-social, institució que fundà Gestapo i encapçalà el comissari Roberto Conesa Escudero (Madrid, 1917-1994), entre altres. Continuà la política del caramel·let per al poble i per als torturadors el perdó i poder mantenir l’aparell franquista en el poder. La indignació dels demòcrates els dugué a convocar una vaga general el 12 de novembre.
 |
| Arxiu RMiB |
Les primeres eleccions democràtiques
El 15 de juny es van celebrar les primeres eleccions democràtiques en les quals la UCD obtingué 166 escons, 118 el PSOE, 19 el PCE, 16 Aliança Popular, 8 PNV, 6 el PSP, i un escó els catalans d’UDC-DCC, Esquerra de Catalunya, Euskadiko Ezkerra, els aragonesos de CAIC i uns altres els castellonencs de CIC. El 25 d’octubre se signaren els pactes de la Moncloa els principals partits polítics, les associacions empresarials i els sindicats per a estabilitzar l’economia que patia una inflació del 47% i el procés de transició política.
 |
| Arxiu RMiB |
Tota l'esquerra rupturista respecte de la monarquia continuava sent il·legal, els hereus del franquisme sols van permetre la participació en els comicis dels partits d’esquerra moderada que pactaren la Reforma amb Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014). Llavors els grups més esquerrans rebutjaren participar amb un altre nom i fer campanya a favor de l’abstenció.
 |
| Arxiu RMiB |
Eleccions 1977 al País Valencià
En les eleccions els valencians elegirem 41 representants a Corts Generals, 15 diputats per València, 9 per Alacant i 5 per Castelló, a més de quatre senadors per cada una de les tres províncies. El PSPV obtingué una sorprenent majoria amb 21 dels 41 escons, però les eleccions deixaren un parlament orfe de nacionalistes valencians, tot mentre començà a unflar-se el blaverisme.
Oportunistes intentaren apropiar-se de l’Ecologia
Com a les eleccions europees els ecologistes o verds obtingueren un paper destacat, un grup d’oportunistes es van presentar a les eleccions legislatives sota el nom de “Partido Ecologico Español”. El va organitzar el mes d’abril a Barcelona, l’advocat José Damián Téllez de Peralta, el biòleg i periodista Fernando Xavier Enebral Casares i Juan Pedrol Salvado. Eren persones d’ideologia conservadora i com que no van aconseguir cap escó, en 1978 s’integraren en Coalición Democràtica. Ningú dins del Moviment Ecologista els coneixia i per a denunciar-ho feren públic un comunicat abans dels comicis, avisant que eixe partit no tenia res a veure amb ells. Tot i les advertències el partit verd “fantasma” tragué 42.000 vots. Amb el pas dels anys Téllez de Peralta es va dedicar a impulsar els cultius sota plàstic a Almeria i darrerament ha acabat en l’òrbita de VOX, que també gasten el verd com color corporatiu.
Sotssecretària de Medi Ambient per a les Obres Públiques
Es va fer una reestructuració del Ministeri d'Obres Públiques entre les quals va assumir les competències de Medi Ambient, llavors va crear la Sotssecretària d'Ordenació del Territori i Medi Ambient.
Espanya anuncià la seua capacitat de fer bombes atòmiques
L'Espanya postfranquista va fer públic que tenia capacitat i tecnologia suficient per a produir 23 bombes nuclears a l’any.
Mort massiva d’aus a Doñana
Al parc nacional de Doñana es va calcular que moriren 50.000 aus, el que es pogueren demostrar les autoritats va ser si la causa fou brot de botulisme o els ocells moriren enverinats per productes emprats pels arrossers, per a desfer-se d’unes aus que, segons ells, es menjaven les seues collites d’arròs.
L’Heroïna i el control social
Aquesta substància derivada dels opiacis la va patentar l’empresa Bayer en 1898. En 1938 militars dels països imperialistes la consideraven com una droga molt útil per a minvar la moral de l’enemic, a més d’una eina per combatre i desmobilitzar l’oposició interna. El seu ús es va generalitzar en la guerra del Vietnam per a combatre els pacifistes i l’agressivitat social dels barris més humils. Aviat es va estendre per tot el món, amb més incidència als punts més conflictius. En la segona meitat dels anys setanta, coincidint amb les protestes ciutadanes, a l’estat es va produir la generalització del seu ús. Molt descarat fou el cas d’Euskadi, els barris obres de les grans ciutats es convertiren en dipòsits de joves adormits per l’heroïna, sense que les forces de seguretat feren res per a evitar-ho. En adonar-se de l’efecte sobre la joventut, fou la mateixa ETA la que declarà una guerra oberta contra els traficants. Els foscos poders que van promoure el seu us gastaven els sucosos ingressos que obtenien amb el tràfic de drogues per a finançar la compra d’armes, suborns i el manteniment de grups para-policials i feixistes.
 |
| Arxiu RMiB |
Conferència sobre la Desertificació de Nairobi
A Kènia es va fer la Conferència sobre la Desertificació de Nairobi, en ella aprovaren un Pla d’Acció per a Combatre la Desertificació (PACD) prou ambiciós i impulsaren la publicació del primer mapa de la desertificació mundial realitzat per la FAO/UNESCO/WMO. Tot i que aquesta cimera fou un gran fracàs per manca de finançament per a escometre’l. Els països africans tornaren a insistir per a tractar aquest problema en la Cimera de la Terra de 1992 a Rio de Janeiro. Finalment, en 1994 es va aprovar un pla més ambiciós en la reunió de París, crearen una estructura per a impulsar la seua implantació i es va facilitar una línia de finançament a l'abast dels països. Aprovaren quatre annexos específics, un per a cada regió, Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i el Mediterrani.
 |
| Caparra (Ixodes ricinus) |
Aparició de la borreliosi de Lyme
La malaltia de Lyme, també coneguda com la borreliosi de Lyme, la provoca el bacteri Borrelia burgdorferi que es transmet mitjançant la picadura de les caparres, principalment les del gènere Ixodes. Afecta principalment rosegadors salvatges com els ratolins (Apodemus spp.), talpons i musaranyes que són el seu principal reservori, tot i que també s’ha detectat en eriçons i cèrvids. A Espanya es van confirmar les primeres infeccions en rosegadors aquest any i en 1998 es va detectar per primera volta la infecció d’un pacient humà. A casa nostra es va diagnosticar amb massa freqüència a les comarques de la Plana Alta, principalment al terme de Torreblanca i al Baix Maestrat.
 |
| Collage RMiB |
Accident nuclear Eslovàquia
El 22 de febrer la central nuclear de Bohunice, a l’actual Eslovàquia, estaven canviant les barres de combustible sense parar el reactor i per una errada no llevaren alguns dels protectors de sílice que cobrien les barres per al seu transport, es va produir un sobrecalfament i l’aigua pesant entrà dins del reactor. Es va contaminar el refrigerant primari i bona part del secundari. Finalment, l’aigua i els vapors radioactius contaminaren rierols i bona part del territori circumdant.
 |
| Arxiu RMiB |
Declaració dels drets dels animals
La Lliga Internacional dels Drets de l'Animal va proposar la “Declaració dels drets dels animals” que poc després aprovaren l’Organització de Nacions Unides (ONU) i l'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO).
Estableix que:
Els animals neixen iguals davant la vida i tenen els mateixos drets a l'existència, tenen dret al respecte.
Que l'home, com a espècie animal, no pot atribuir-se el dret d'exterminar als altres animals o d'explotar-los, violant aquests drets, a més tenim l'obligació de posar els nostres coneixements al servei dels animals.
Tots els animals tenen dret a l'atenció, a les cures i a la protecció de l'home.
Tot animal salvatge té dret a viure lliure en el seu propi ambient natural, terrestre, aeri o aquàtic i a reproduir-se.
Tota privació de llibertat, fins i tot aquella que siga per a fins educatius, és contrària a dret. Tot animal que l'home haja triat com a company té dret al fet que la durada de la seua vida siga conforme a la seua longevitat natural, el seu abandó és un acte cruel i degradant.
L'experimentació animal que implique sofriment físic o psicològic és incompatible amb els drets de l'animal, tant si es tracta d'experiments mèdics, científics, comercials, com qualsevol altra forma d'experimentació.
Cap animal ha de ser explotat per a esplai de l'home, les exhibicions d'animals i són incompatibles amb aquesta legislació els espectacles que gasten animals.
Tot acte que implique la mort d'un animal sense necessitat és un biocidi, és a dir, un crim contra la vida.
Tot acte que implique la mort d'un gran nombre d'animals salvatges és un genocidi, és a dir, un crim contra l'espècie.
La contaminació i la destrucció de l'ambient natural condueixen al genocidi.
Els drets dels animals han de ser defensats per llei, com ho són els drets de l'home.
Vessament de petroli al Pacífic
El 23 de febrer, a conseqüència d’una explosió s’enfonsà al mig de l’Oceà Pacífic el petrolier Hawaian Patriot quan duia 99.000 tones de cru. Ningú no va fer res per a combatre la contaminació perquè el vessament va ocórrer lluny de les costes, enmig de l’oceà.
Mort d’un Antinuclear a França
El 31 de juliol en una manifestació contra el projecte de fer un reactor nuclear ràpid Superphénix, al costat del riu Roine a Creys-Malville, a França, en la qual participaren 60.000 manifestants, el jove antinuclear Vital Michalon (Sainte-Colombe 1946-1977) va ser assassinat per les actuacions policials que provocaren més de cent ferits greus. Els seus pulmons no pogueren superar la detonació d’una granada ofensiva de mà (OF-37).
PUBLICACIONS
Revista Bicicleta
El mes de novembre els anarquistes tragueren el primer número de la revista Bicicleta (Boletín Informativo del Colectivo Internacionalista de Comunicaciones Libertarias y Ecológicas de Trabajadores Anarcosindicalistas) amb l’objectiu d’estendre l’anarquisme, per a capitalitzar l’ecologisme i el pacifisme. A finals de 1978 l'edició es va traslladar a València, que era un altre lloc amb forta implantació de l'anarquisme ibèric on estigué eixint cada mes fins a primers de l'any 1982. Es tornaren a traslladar, en aquest cas a Barcelona, tot i que sols pogueren continuar fins a mitjan any. Els tribunals militars obriren un procés judicial contra Bicicleta per publicar unes declaracions de l'objector José Luis Navazo Gancedo (Gijón, 1956-2019). A l'insubmís l'acusaren i condemnaren per injúries greus a l'Administració de Justícia representada en els seus jutges, per ironitzar contra la justícia i l'exèrcit. Fins a l'any 1988 no aconseguí que el Tribunal Constitucional li anul·larà les dues sentències condemnatòries que havien dictat l'Audiència Provincial de Madrid i la de Sala Segona del Tribunal Suprem. Navazo fou periodista i va escriure entre altres llibres: "Asturias negra. Ecología y medio ambiente" en 1983.
Revista Alfalfa
Una altra publicació ecologista que aparegué en el mes de juliol d’aquest any va ser ALFALFA "Revista crítica ecológica y alternativas".
Valencia Semanal
Per a donar veu al valencianisme progressista va néixer La revista Valencia Semanal. Els seus impulsors foren Amadeu Fabregat i Manyes (Torreblanca, 1948), Ernest Sena, José Luís Guardiola Gilabert i Francisco Carrasco. En les seues pàgines sempre tingué espai l’ecologia i la defensa del territori de la mà de periodistes com Josep Vicent Marqués i González (València, 1943-2008), Rosa Solbes López (Alacant, 1950), Josep Lluís Torró Micó (Ontinyent, 1950), Rafael Ventura Melià (Riola, 1948-2020), Josep Lluís Sirera Turó (València, 1954-2015), María del Carmen Raneda, Ferran Belda (Xàtiva), Javier Valenzuela (Granada, 1954), Miguel Ángel Villena (València, 1956), Jesús Sanz, Salvador Barber Font (València, 1947), Enrique Cerdán Tato (Alacant, 1930-2013), Ernest Lluch i Martín (Vilassar, 1937-2000), Antoni Beneyto Mestre (Altea, 1942-2006), Josep Piera Rubio (Beniopa, 1947), Pilar López, José Manuel Gironés Guillem (Ontinyent, 1945) o Pere Miquel Campos (1950). Aquest setmanari es va publicar entre desembre de 1977 i juliol de 1980.
Introducció a l’Ecologia política
Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segòvia, 1939) va publicar “Introducción a una ecologia política: medio ambiente y centrales nucleares” d’edicions de la Torre, Madrid.
Mario Gaviria: Benidorm, ciutat nova
L’Ecologista i sociòleg urbà Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) va publicar “Benidorm, ciudad nueva”. Era una anàlisi de l’urbanisme i el turisme de masses, en ell defensava que Benidorm mereixia ser patrimoni de la humanitat per ser la millor mostra de la materialització de l’estat del benestar per al poble, a la volta que es convertia en la ciutat més sostenible del món.
Gaviria en tornar d’una estada als EUA en 1973, va ser el primer antinuclear que publicà articles ecologistes en la premsa estatal. En 1976 al programa de TVE “A Fondo” de Joaquim Soler va dir: “todo mi esfuerzo va destinado a poder conseguir una sociedad confortable, que no gaste mucha energía, que no polucione mucho, que no se exploten unos a otros, y que sea bastante armónica, es un sueño”.
Aquest any Gaviria va dirigir una publicació: “El Baix Aragó espoliat” i l’any següent “Extremadura saquejada” coordinat juntament amb José Manuel Naredo i Juan Serna. Els dos treballs tracten la desigualtat del desenvolupament i la formació del que després es coneixeria com “l’Espanya buidada”. Els autors parlaven d’un colonialisme ecològic de les àrees de l’interior que es convertien en una perifèria respecte del centre de l’estat, Madrid. Això creava dues Espanyes restant el Baix Aragó i Extremadura com a subministradors de matèries primeres i energia, o acollint la instal·lació d'indústries contaminants que creaven pocs llocs de treball. Quelcom paregut ocorria amb Galícia o Castella. Mentrestant encara que no ho assenyalà Gaviria, Madrid concentrava esforços en dividir i colonitzar les terres de parla catalana.
Herman E. Daly, el desenvolupament sostenible: “Steady-state Economics”
L’economista Herman E. Daly en la seua obra “Steady-state Economics” va establir les basses del desenvolupament sostenible. Va proposar una economia en equilibri al llarg termini. Que tinguera una taxa de producció constant, llavors un consum d’energia i de consum de materials. Assenyalà que hi havia límits a l’eficiència de la producció a conseqüència de les lleis de la termodinàmica, de la capacitat de càrrega (K) del nostre planeta.
Ecologisme de dretes: "Vu de droite"
El filòsof i polític francés Alain de Benoist de Gentissart (Saint-Symphorien, 1943) va ser un dels fundadors de la Nova Dreta (Nouvell Droite) basada en l'etnonacionalisme. Al seu llibre "Vu de droite" (1977) va afirmar que el perill més gran del món consistia en la desaparició de la diversitat, en un sentit ample perquè incloïa la diversitat de cultures, de pobles i d’animals. Començà defensant l'Apartheid i el Racisme, tot i que va evolucionar per a tornar-se crític amb la Globalització. El que no evolucionà fou el seu rebuig de la Immigració i l'Igualitarisme. Rebutjà el concepte d’estat nació i el Nacionalisme, es declarà neopagà i assegurava que els Drets de l'Individu, no tenien gens d'importància.
Fonts i Referències:
Associació Espanyola d’Entomologia (AeE):
Assassinats d’advocats:
GARCÍA, J. (1987) «Stefano delle Chiaie: "La matanza de la calle de Atocha fue instigada por sectores de la policía"» El País. ISSN: 1134-6582.
Borrelosi:
GUERRERO, A. (2001) “Borreliosis de Lyme en España”. Enfermedades Infecciosas Microbiología Clínica 2001; 19: 244-246.
Cabanyal:
ESTRELA, F. (2019) “Cabanyal un poble que ha lluitat, lluita i seguirà lluitant”. Nucli Antic. Revista cultural de Burjassot, 20 42-44.
El Ecologista:
https://issuu.com/ecologistasenaccion/docs/el_ecologista_2
Grup Ecologista Llibertari:
Carlos J. Sánchez Pescador (Grup Ecologista Llibertari). “Chapuza Nuclear”. El Ecologista núm 2. 1979. Pp 10-11
Informe incendis 1977:
Insubmís José Luis Navazo Gancedo:
https://elpais.com/diario/1988/06/21/espana/582847210_850215.html
Jordi Sargatall:
https://www.ara.cat/societat/45-anys-batalla-salvar-aiguamolls-l-emporda_1_4097669.html
L’Heroïna i el control social:
Juan Carlos Usó (2015) “¿Nos matan con heroína? Sobre la intoxicación farmacológica como arma de Estado.” Ed. Libros Crudos.
Marcial Martínez López:
Mario Gaviria:
RAMOS-GOROSTIZA, J.L. (2006) “Gestión ambiental y política de conservación de la naturaleza en la España de Franco”. Revista de Historia Industrial. Núm 32. Any XV.
MOC:
https://archivodemocracia.ua.es/moc-pv
Mort d’un Antinuclear a França:
https://www.mitwelt.org/akw-fessenheim-chronik-geschichte
Nou d’octubre:
https://www.informacion.es/aniversario/2017/01/05/tiempo-5999350.html
Nuclear de Cofrents:
SANCHEZ-PESCADOR, C.J. (1979). “Cofrentes Chapuza Nuclear”. El Ecologista, núm. 2. Pp 10-11.
Preautonomia:
Reforma política:
RODRIGUEZ-RAMOS, J.J. (2020) “La Reforma Política de Fernández Miranda y su aceptación en la província de Badajoz”. Revista de Estudios Extremeños. Tomo LXXXVI. NºIII, pp, 1111-1141.
Revista Saïdia
https://elpais.com/diario/1979/11/21/espana/311986825_850215.html
Sant Marcel·lí:
SOLER, V. (2019) “Sant Marcel·lí: El barri que vam imaginar”. Nucli Antic. Revista cultural de Burjassot, 20 40-41.
Música i pel·lícula recomanades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada