Any 1977

 

Aquest va ser un any molt important per a l‘ecologisme valencià perquè es va publicar el “Manifest Ecologista del País Valencià, proposta de mides urgents”, va ser el document de constitució de l’Associació Valenciana d’Iniciatives i Accions en Defensa del Territori (AVIAT) que va fundar Miquel Gil Corell (València, 1921-2003) i presidí Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947).

Va ser un document clar i ambiciós en defensa del medi ambient valencià, incloïa un primer inventari dels punts negres mediambientals, els espais amenaçats o les necessitats de protecció, així com una sèrie de mesures a curt termini per a detindre la degradació del territori.

Feia referència directa a la privatització del Saler, al bombardeig de les illes Columbretes, la nuclear de Cofrents, la planta d’amoníac a la Plana, la urbanització salvatge de les costes, la contaminació de rius i aigües subterrànies, la pèrdua de les millors terres de conreu i l’afecció dels fitosanitaris, la despoblació de les comarques de l’interior i la degradació de la vida dels obrers a les viles i barris.

Arxiu RMiB

Parlaven amb claredat d’un territori agredit per les xarxes de comunicació i per la urbanització sense planificació ni cap control a més de la salut col·lectiva de la població. Assenyalaven com responsables als què es beneficiaven econòmicament d’aquesta depredació del medi, industrials sense escrúpols, promotors del turisme de masses i dels que manipulaven als consumidors. Per als signants tot es resumia en una paraula; Capitalisme. Per combatre’l demanaven una ferma resposta popular, allunyada de manipulació per part de les elits culturals o tècniques.

A l’administració l’exigien claredat i publicitat de totes les actuacions que afectaren el territori, que sempre triaren les alternatives menys malbaratadores dels recursos naturals i econòmics. Exigien que era obligatori consultar i debatre amb els veïns d’eixes actuacions. Reclamaven la realització d’inventaris dels recursos naturals així com un pla de conservació per als indrets més valuosos. Devien exigir responsabilitats als responsables de les majors desfetes ambientals com la del Saler, paralitzar la construcció de la nuclear de Cofrents, a més demanaven la implantació de l’educació ecològica a les escoles.  Tot mentre exigien l’autonomia per al País Valencià.

Aviat 1979, Arxiu RMiB

En l’annex 2 detallaven vuit propostes correctores per a afrontar en curt termini. Es poden resumir en la detenció del procés de degradació de la vida urbana, la conversió del camp en un lloc habitable donant-li la importància que es mereixia, la defensa del paisatge i la racionalització de les activitats turístiques, control del malbaratament i la producció de deixalles, així com una ordenació del territori.

Aviat 1979, Arxiu RMiB

El signaren una bona part dels millors intel·lectuals valencians del moment: el poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993), l’ecòleg Miquel Gil Corell (València, 1921-2003), el sociòleg Josep Vicent Marqués i González (1943-2008), Marcial Martínez López (Palomera, ¿-2013) president de la Coordinadora d’Associacions de Veïns, el senador independent per Alacant Josep Vicent Mateo i Navarro (Jumella, 1931-2001), l’antropòleg Joan Francesc Mira i Castera (València, 1939), l’arquitecte Just Ramírez Palomar (València, 1948-1994), l’urbanista Josep Lluís Ros, Ferran Sanchis Cardona (Castelló, 1935) president del Centre Excursionista de Castelló, Joan Senent Moreno (València, 1945) president del Centre Excursionista de València, la historiadora Trini Simó Terol (València, 1935-2020) i Hector Lillo de DANA, Alacant.  Per desgràcia un grup amb les idees tan clares, amb una visió encertada dels problemes del medi ambient i del territori sols durà fins a l’any 1981.

Marcial Martínez López

Marcial Martínez López (Palomera, ¿-2013) fou un dels principals activistes del Moviment Veïnal a València. Aquest dominic fundà i dirigí l’Associació de Veïns de Natzaret, després va espentar la formació de la Coordinadora d’Associacions de Veïns de l’Horta i també la va presidir. Va dirigir la Càtedra Tres Religions de la Universitat de València durant deu anys. Als anys vuitanta deixà els hàbits, però no l’activisme al Moviment Ciutadà. En 1988 fou un dels principals impulsors de la Federació d’Associacions de Veïns del País Valencià.

Arxiu RMiB

Eixe mateix any, el mes de desembre es va crear el Grup Ecologista Llibertari (GEL), es reunien al carrer Blanqueries de València, al local de la CNT. Entre molts altres militants destaquen Miguel Ángel Ferris, Ricardo Almenar “Richi”, Quique Meseguer, Carles Arnal, Rafael Medina, Manolo “Bigotes”, Progreso Fernández, Juan Parreño, Marisa Juan, Vicente Sánchez el “folla”, Pepe “Yátova”, “Bobi”, Emilio García, Carles García Pescador, Roberto “el niño”, Ángel “Braso”, Carmen “la mora” i Luis Caballo.

La major part dels membres provenien del sindicalisme, centraren la seua activitat en la lluita contra la construcció de la Nuclear de Cofrents. No tenien afilats, ni quotes, s’organitzaven mitjançant assemblees convocades pel telèfon. Entre ells hi havia un, Abascal, que treballava a la nuclear de Cofrents, aconseguí traure molta informació de les malifetes amb les quals estaven fent la central. Amb aquesta informació el GEL omplí moltes fulles informatives amb les quals aconseguiren estendre les fundades sospites sobre la mancança de seguretat de l’energia nuclear. A conseqüència d’eixa fuga d’informació, acomiadaren al treballador ecologista.

Arxiu RMiB

El GEL va ser molt combatiu i des del primer moment no volgueren participar del joc polític ni del parlamentarisme, eren autèntics hereus del sindicalisme anarquista de la CNT. Ho deixaren ben clar en la publicació de pamflets sota el nom de La Traca.

A diferència de MARGARIDA que utilitzava un llenguatge reivindicatiu de caràcter festiu, el GEL preferia utilitzar el de l’esquerra revolucionaria, més radicals. Feren servir eslògans com “demolició de Cofrents”, “Centrals nuclears, terrorisme d’Estat”. Intentaren sabotatges al·lega’ls, si calia, no dubtaren en enfrontar-se amb la policia. La mort de Gladys del Estal Ferreño (Caracas, 1956-1979) finalitzà amb l’estil bohemi de les mobilitzacions, per obrir-se pas la ràbia, això va traduir en xicotetes accions de "guerrilla urbana”. Publicaren un butlletí anomenat Malahierba fins a 1982, any en el qual desferen el grup i emprengueren diferents camins ecologistes.

Pamflet ecologista a València sense data ni signatura, possiblement del GEL. Arxiu RMiB

AVIAT i GEL també foren antagonistes en molts aspectes, els primers eren gent més gran, professionals assentats que volien crear un grup ecologista potent i influent per aconseguir influir als polítics progressistes per obtenir millores ambientals, mentre els segons eren més joves, anarquistes partidaris de les accions revolucionàries per canviar la societat.

Es va crear la secció d'Ecologia del Centre Excursionista de València, entre molts altres hi estigueren Carles Gabriel Ferrís Gil, Maria Àngels Ull Solis (València, 1951) i Enric Roncero i Ventura. Participaren en formació de la Coordinadora de Defensa de les Aus CODA i del Moviment Antinuclear.

Es va declarar un incendi a Aiora que es va estendre ràpidament i arribà a cremar 44.000 hectàrees en els sis dies que estigué actiu, a conseqüència de la persistent ponentà. Es va cremar bona part dels termes de Cofrents, Énguera, Bicorb, Quesa, Xarafull i Teresa de Cofrents, es van perdre pràcticament tots els boscos de la Reserva de la Mola de Corts. També es va declarar un altre foc a Ontinyent.

El 24 de gener un comando feixista va entrar al despatx dels lletrats laboralistes de Comissions Obreres i del PCE, situat al carrer Atocha 55 de Madrid. Assassinaren als advocats Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sahuquillo Pérez del Arco; a l'estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio; i a l'administratiu Angel Rodríguez Leal.

El 18 de febrer el govern espanyol va legalitzar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), mentre denegaven la del Partido Comunista de España (PCE), hagueren d’esperar fins al 9 d’abril.

Arxiu RMiB

El 27 de febrer es va crear el Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya per denunciar el deteriorament de la qualitat de vida i els desequilibris ecològics que sofria Catalunya. Afirmaven que la manca d’informació ecològica era deguda a les pressions econòmiques que volien amagar-la. La seua espenta va aconseguir que aparegueren seccions de medi ambient als principals diaris. El Diario de Barcelona, El Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Hoja del Lunes, Tele-Exprés, Mundo Diario i fins i tot La Vanguardia dedicaren redactors al Medi Ambient. El nucli inicial el formaren Santiago Vilanova, Xavier Garcia, Jaume Reixach, Josep Català, Alfons Ribera i Xavier Borràs. Col·laboraren experts com els enginyers Pep Puig i Joaquim Coromines, en Territori comptaren amb Jordi Fortuny, Salvador Balcells, Ramon Farré, Xavier Icart, el vessant Eco-feminista el defensà Pilar Sentís. Entre 1977 i 1982 publicaren dotze números de la revista Userda dedicada a l’ecologisme que va dirigir Santiago Vilanova.

Arxiu RMiB

En març es va legalitzar el dret de vaga i l'1 d'abril es va derogar la censura de premsa i impremta a l'estat, però estàvem molt lluny de tindre llibertat d'expressió. 

Arxiu RMiB

En novembre d'aquest any a la revista SAÏDIA publicaren un article titulat "¡Viva la República!" demanant la fi de la monarquia. El van signar Miguel Romero de la Lliga Comunista Revolucionaria (LCR), Eugenio del Río i Andoni Hernández del Moviment Comunista (MCPV), Carlos Tuya del Partit Comunista dels Treballadors (PCT) i el periodista Miguel Bayona. Els van jutjar a Madrid acusats d'injúries al cap de l'Estat i els demanaren sis anys de presó.

El mes de maig hi hagué una reunió a Sòria, assistiren el Comité Antinuclear de Catalunya-CANC que s’havia fundat aquest mateix any, la Comissió de Defensa de la Costa Vasca, d'AEPDEN, també anaren representants del País Valencià. Acordaren fer la Coordinadora Estatal Antinuclear (CEAN) per aturar la proliferació de centrals nuclears per tot el país que pretenia fer Pla Energètic Nacional de 1975. Volien fer en deu anys 25 centrals amb 38 reactors nuclears. Començava el Moviment Antinuclear que va ajudar a estendre i difondre l’ecologisme entre la població.

El mes de juny es van reunir al pinar de Valsaín, Segovia, prop de trenta grups ecologistes de diferents racons de l’estat. Decidiren tornar a fer una nova convocatòria més ampla per poder fer un congrés constituent d’una Federació del Moviment Ecologista.

Arxiu RMiB

El 15 de juny es van fer les primeres eleccions generals espanyoles després del franquisme. Els valencians triarem 41 representants a Corts Generals, 15 diputats per València, 9 per Alacant i 5 per Castelló, a més de quatre senadors per cada província. El PSPV obtingué una sorprenent majoria amb 21 dels 41 escons.

Arxiu RMiB

Tota l'esquerra rupturista continuà sent il·legal, sols van permetre la participació als partits d’esquerra moderada que havien pactat la Reforma amb Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014). La major part va decidir no participar amb un altre nom i feren campanya a favor de l’abstenció. 

Arxiu RMiB

Com a les eleccions fetes a Europa els ecologistes o verds obtingueren un paper destacat, un grup d’oportunistes es van presentar sota el nom de “Partido Ecologico Español”. L’organitzaren el mes d’abril a Barcelona, l’advocat José Damián Téllez de Peralta, el biòleg i periodista Fernando Xavier Enebral Casares i Juan Pedrol Salvadó. Eren d’ideologia conservadora i com que no obtingueren representació parlamentària, en 1978 s’integraren en Coalición Democràtica. Ningú dins del Moviment Ecologista els coneixia i per denunciar-ho feren públic un comunicat, abans dels comicis, avisant que eixe partit no tenia res a veure amb l’ecologisme. Tot i les advertències el partit verd “fantasma” obtingué 42.000 vots. Amb el pas dels anys Téllez de Peralta es va dedicar a impulsar els cultius sota plàstic a Almeria, darrerament ha acabat en l’òrbita de VOX, que també gasten el verd com color corporatiu.

Arxiu RMiB

El 6 d’agost els parlamentaris valencians crearen el Plenari de Parlamentaris del País Valencià i acordaren la creació del Règim Preautonòmic, la seua tasca devia ser sol·licitar al president del govern i al rei l’Estatut d’Autonomia i la recuperació de la Generalitat Valenciana.

L’assemblea constituent Federació del Moviment Ecologista es va fer els dies 17 i 18 de setembre a Cercedilla, Madrid. Van acordar els estatuts i redactaren un manifest ideològic fundacional. Assistiren 500 activistes representants de 38 associacions i triaren un secretari provisional, membre dels catalans de DEPANA. L’esdeveniment el patrocinà el Col·legi d'Enginyers de Camins, Ports i Canals.

Entre els grups que assistiren estaven els valencians Col·lectiu Margarida, de la resta de l’estat es pot destacar al Comité Antinuclear de Cataluña (CANC), la Sociedad Gallega de Historia Natural (SGHN), Defensa Alcarreña del Medio Ambiente (DALMA), Ekologisten Taldea, Defensa del Medio Ambiente de Málaga (DEMA), Comisión de Afectados por la Central Nuclear de Valdecaballeros, Defensa de los Intereses del Bajo Aragón (DEIBA), Colectivo de Periodistas Ecologistas de Cataluña, Asamblea de Defensa del Medio Ambiente de la Ribera Navarra (ADMAR), Asociación Gaditana de Defensa de la Naturaleza (AGADEN).

El secretari d’AEORMA, l’advocat Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939) denuncià la mort, suposadament per irradiació radioactiva d’un obrer de la nuclear de Sorita. Segons declaracions del secretari d’AEORMA, a l’Assemblea de Cercedilla hi assistiren grups Naturalistes encapçalats per biòlegs, geògrafs i altres professionals mentre altres se sentien més ecologistes, estaven més preocupats per desenvolupar el Moviment Ciutadà i la salubritat dels barris, hi havia un altre grup d’antinuclears subdividit en dues famílies polítiques, uns eren pròxims al Moviment Comunista i altres es consideraven llibertaris.

Amb quatre tendències i prioritats diferents, va ocórrer el normal als aplecs progressistes, hi hagué enfrontaments dialèctics que no ajudaren a consolidar la Federació del Moviment Ecologista. Aquest intent de coordinar les diferents sensibilitats de l'estat, sols durà un any. La secretaria es queixà que no reberen les aportacions econòmiques a les quals s'havien compromés els grups i per això poc pogueren fer. En la reunió de seguiment que feren  l'any següent, a Daimiel, decidiren dissoldre's perquè la federació no funcionava.

El 29 de setembre es va restaurar la Generalitat de Catalunya i el 17 d’octubre es va nomenar com a president provisional a Josep Tarradellas i Joan (Cervelló, 1899-1988).

A Alacant el dia 6 d’octubre mentre pegava cartells cridant a la participació en la Diada, mataren a Miquel Grau i Gómez (Rafal, 1957-1977), militant del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV). El membre d’un grup feixista Fuerza Nueva, Miguel Ángel Panadero Sandoval, li llançà un atovó al cap. El condemnaren a dinou anys de presó però l’alliberaren en 1982 gràcies a un indult concedit per l’Unidad de Centro Democràtico (UCD).

El 9 d’octubre es va fer la manifestació cívica que secundaren 600.000 ciutadans per a exigir l’Estatut  d’Autonomia del País Valencià. La gentada anava darrere d’una gran quadribarrada i tot va transcórrer sense incidents. Entre altres eslògans es va cridar: “Suárez cabut, volem l’Estatut”; “Volem, volem l’estatut!”; “País Valencià, País Valencià”; “IA, IA, IA, Autonomia”; “Vosaltres mirons, baixeu dels balcons”.

El diari Las Provincias va publicar eixe dia en portada  el text íntegre del poema “Poble” de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993).

Arxiu RMiB

El 23 d’octubre es concentraren al Puig, l’Horta Nord, 8.000 persones per fer XXVIII Aplec, hi hagué intervencions de Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), el poeta Vicent Andrés Estellés i Josep Vicent Mateo.

Com els anarquistes pretenien liderar el moviment ecologista, el mes de novembre tragueren el primer número de la revista Bicicleta (Boletín Informativo del Colectivo Internacionalista de Comunicaciones Libertarias y Ecológicas de Trabajadores Anarcosindicalistas). A finals de 1978 l’edició es va traslladar a València, que era un altre lloc amb forta implantació de l’anarquisme ibèric, la revista durà fins a l’any 1982.

Una altra publicació ecologista que aparegué aquest any va ser ALFALFA "Revista crítica ecológica y alternativas".

Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939) va publicar “Introducción a una ecologia política: medio ambiente y centrales nucleares.” D’edicions de la Torre, Madrid.

Després de les eleccions de 1977 els nacionalistes valencians no tragueren cap escó, mentre començà a unflar-se el blaverisme. Per donar veu als valencianistes progressistes va néixer La revista Valencia Semanal. Els seus impulsors foren Amadeu Fabregat i Manyes (Torreblanca, 1948), Ernest Sena, José Luís Guardiola Gilabert i Francisco Carrasco. En les seues pàgines sempre tingué espai l’ecologia i la defensa del territori de la mà de periodistes com Josep Vicent Marqués i González (València, 1943-2008), Rosa Solbes López (Alacant, 1950), Josep Lluís Torró Micó (Ontinyent, 1950), Rafael Ventura Melià (Riola, 1948-2020), Josep Lluís Sirera Turó (València, 1954-2015), María del Carmen Raneda, Ferran Belda (Xàtiva), Javier Valenzuela (Granada, 1954), Miguel Ángel Villena (València, 1956), Jesús Sanz, Salvador Barber Font (Valencia, 1947), Enrique Cerdán Tato (Alacant, 1930-2013), Ernest Lluch i Martín (Vilassar, 1937-2000), Antoni Beneyto Mestre (Altea, 1942-2006), Josep Piera Rubio (Beniopa, 1947), Pilar López, José Manuel Gironés Guillem (Ontinyent, 1945) o Pere Miquel Campos (1950). Aquest setmanari es va publicar entre desembre de 1977 i juliol de 1980.

L’Ecologista i Sociòleg Urbà Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) va publicar “Benidorm, ciudad nueva”. Va ser una anàlisi de l’urbanisme i el turisme de masses, en ell defensava que Benidorm mereixia ser Patrimoni de la Humanitat com una mostra de la materialització de l’Estat del Benestar. En 1973 després d’una estada als EUA encapçalà la militància antinuclear publicant articles en premsa. En 1976 al programa de TVE “A Fondo” de Joaquim Soler va dir “todo mi esfuerzo va destinado a poder conseguir una sociedad confortable, que no gaste mucha energía, que no polucione mucho, que no se exploten unos a otros, y que sea bastante armónica, es un sueño”.

Aquest any Espanya va fer públic que tenia capacitat i tecnologia suficient per a produir 23 bombes nuclears a l’any.