ECOLOGISTES
Aquest va ser un any molt important per a l‘ecologisme valencià perquè es va publicar el “Manifest Ecologista del País Valencià, proposta de mides urgents”,
va ser el document de constitució de l’Associació
Valenciana d’Iniciatives i Accions en Defensa del Territori (AVIAT) que va
fundar Miquel Gil Corell (València,
1921-2003) i presidí Joan Olmos
Llorens (Massamagrell, 1947).
Va ser un document clar i ambiciós en defensa del medi ambient valencià, incloïa un primer inventari dels punts
negres mediambientals, els espais amenaçats o les necessitats de protecció,
així com una sèrie de mesures a curt termini per a detindre la degradació del
territori.
Feia referència directa a la privatització del Saler, al bombardeig de les illes
Columbretes, la nuclear de Cofrents,
la planta d’amoníac a la Plana, la urbanització salvatge de
les costes, la contaminació de rius i aigües subterrànies, la pèrdua de les
millors terres de conreu i l’afecció dels fitosanitaris, la despoblació de les
comarques de l’interior i la degradació de la vida dels obrers a les viles i
barris.
 |
| Arxiu RMiB |
Parlaven amb claredat d’un territori agredit per les xarxes de comunicació
i per la urbanització sense planificació ni cap control a més de la salut
col·lectiva de la població. Assenyalaven com responsables als què es beneficiaven
econòmicament d’aquesta depredació del medi, industrials sense escrúpols,
promotors del turisme de masses i dels que manipulaven als consumidors. Per als
signants tot es resumia en una paraula; Capitalisme.
Per combatre’l demanaven una ferma resposta popular, allunyada de manipulació
per part de les elits culturals o tècniques.
A l’administració l’exigien claredat i publicitat de totes les actuacions que
afectaren el territori, que sempre triaren les alternatives menys
malbaratadores dels recursos naturals i econòmics. Exigien que era obligatori
consultar i debatre amb els veïns d’eixes actuacions. Reclamaven la realització
d’inventaris dels recursos naturals així com un pla de conservació per als
indrets més valuosos. Devien exigir responsabilitats als responsables de les
majors desfetes ambientals com la del Saler,
paralitzar la construcció de la nuclear de Cofrents,
a més demanaven la implantació de l’educació ecològica a les escoles. Tot mentre exigien l’autonomia per al País Valencià.
 |
| Aviat 1979, Arxiu RMiB |
En l’annex 2 detallaven vuit propostes correctores per a afrontar en curt
termini. Es poden resumir en la detenció del procés de degradació de la vida
urbana, la conversió del camp en un lloc habitable donant-li la importància que
es mereixia, la defensa del paisatge i la racionalització de les activitats
turístiques, control del malbaratament i la producció de deixalles, així com
una ordenació del territori.
 |
| Aviat 1979, Arxiu RMiB |
El signaren una bona part dels millors intel·lectuals valencians del moment: el poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993), l’ecòleg Miquel Gil Corell (València, 1921-2003), el sociòleg Josep Vicent Marqués i González (1943-2008), Marcial Martínez López (Palomera, ¿-2013) president de la Coordinadora d’Associacions de Veïns, el senador independent per Alacant Josep Vicent Mateo i Navarro (Jumella, 1931-2001), l’antropòleg Joan Francesc Mira i Castera (València, 1939), l’arquitecte Just Ramírez Palomar (València, 1948-1994), l’urbanista Josep Lluís Ros, Ferran Sanchis Cardona (Castelló, 1935) president del Centre Excursionista de Castelló, Joan Senent Moreno (València, 1945) president del Centre Excursionista de València, la historiadora Trini Simó Terol (València, 1935-2020) i Hector Lillo de DANA, Alacant. Per desgràcia un grup amb les idees tan clares, amb una visió encertada dels problemes del medi ambient i del territori sols durà fins a l’any 1981.
 |
| Arxiu RMiB |
El mes de desembre es va crear el Grup Ecologista Llibertari (GEL), es reunien al local de la CNT, al carrer Blanqueries de València. Entre molts altres militants destacaren Miguel Ángel Ferris, Rafael Medina, Manolo “Bigotes”, Progreso Fernández, Juan Parreño, Marisa Juan, Vicente Sánchez el “folla”, Pepe “Iàtova”, “Bobi”, Emilio García, Carles García Pescador, Roberto “el niño”, Ángel “Braso”, Carmen “la mora” i Luis Caballo. Una volta es va desfer Margarida hi entraren Carles Arnal Ibàñez (Vila-real, 1957), Quique Messeguer, Juan Orts i Ricard Almenar “Richi”.
La
major part dels membres provenien del sindicalisme, no tenien afilats, ni
quotes i s’organitzaven mitjançant assemblees convocades pel telèfon. El GEL va
ser molt combatiu i des del primer moment no volgueren participar del joc
polític ni del parlamentarisme, eren autèntics hereus del sindicalisme
anarquista de la CNT. Ho deixaren ben clar en la publicació de
pamflets sota el nom de La Traca. Centraren la seua
activitat en la lluita contra la construcció de la Nuclear de Cofrents i no volgueren saber res del valencianisme.
 |
| Pamflet ecologista a València sense data ni signatura, possiblement del GEL. Arxiu RMiB |
Entre els
membres del GEL hi havia Abascal que
treballava a la nuclear de Cofrents. Aconseguí traure molta
informació de les malifetes amb les quals estaven fent la central. Amb aquesta
informació els ecologistes ompliren moltes fulles informatives amb les quals
aconseguiren estendre fundades sospites sobre la mancança de seguretat de
l’energia nuclear. A conseqüència d’eixa fuga d’informació, acomiadaren al
treballador ecologista. El va defensar Ricardo Peralta Ortega (Belvís de la Jara, 1951), tragueren quatre
milions de pessetes d’indemnització, aleshores Abascal desaparegué espantat per la repercussió mediàtica del seu
cas.
A
diferència del Col·lectiu Margarida
que utilitzava un llenguatge reivindicatiu de caràcter festiu, el GEL preferia utilitzar el llenguatge de
l'esquerra revolucionaria, més radical. Feren servir eslògans com
"demolició de Cofrents" o "Centrals nuclears, terrorisme
d'Estat". La mort de l'ecologista Gladys
del Estal Ferreño (Caracas, 1956-1979) víctima de les forces de seguretat
finalitzà amb l'estil bohemi de les mobilitzacions, es va obrir pas la ràbia.
Això es va traduir en xicotetes accions de "guerrilla urbana",
intentaren fer sabotatges, si calia no dubtaven enfrontar-se amb la policia.
El GEL no tenia afiliats ni quotes, eren llibertaris assemblearis, mai
estigueren més de 36 junts en una reunió, però les seues convocatòries obtenien
molt ressò i suport. Publicaren un butlletí anomenat Malahierba fins a 1982. Eixe any un grupet dels més actius se
n'anaren per a crear una comuna a Riba-Roja
de Túria i el grup va perdre impuls, tot i que Arnal i Messeguer
representaren al grup en la Coordinadora
Estatal Assembleària del Moviment Ecologista (CAME).
Finalment
desferen el grup i els seus membres emprengueren diferents camins ecologistes. Membres
del GEL estigueren en la formació de la Coordinadora
Ecològica Radical (ECORAD), en la Federació Ecologista del P. V.
(FEPAV), als Ateneus Llibertaris
"Al Margen" i "Progrés". Els més irreverents
formaren el Col·lectiu la Traca amb
les seues mítiques paperetes de “Vota P.A.R.R.U.S.”
AVIAT i GEL foren grups antagonistes en molts aspectes, els primers eren gent més gran, professionals assentats que volien crear un grup ecologista potent que poguera aconseguir influir als polítics progressistes i obtenir millores ambientals, mentre els segons eren més joves, anarquistes partidaris de les accions revolucionàries per a canviar la societat.
 |
| Arxiu RMiB |
Es va crear la secció d'Ecologia del Centre Excursionista de València, entre molts altres hi estigueren Carles Gabriel Ferrís Gil, Maria Àngels Ull Solis (València, 1951) i Enric Roncero i Ventura. Participaren en la formació de la Federació Coordinadora de Defensa de les Aus CODA i del Moviment Antinuclear.
El 27 de febrer es va crear el Col·lectiu
de Periodistes Ecologistes de Catalunya per denunciar el deteriorament de
la qualitat de vida i els desequilibris ecològics que sofria Catalunya. Afirmaven que la manca
d’informació ecològica era deguda a les pressions econòmiques que volien
amagar-la. La seua espenta va aconseguir que aparegueren seccions de medi
ambient als principals diaris. El Diario
de Barcelona, El Noticiero Universal, El Correo Catalán, La Hoja del Lunes, Tele-Exprés,
Mundo Diario i fins i tot La
Vanguardia dedicaren redactors al Medi
Ambient. El nucli inicial el formaren Santiago
Vilanova, Xavier Garcia, Jaume Reixach, Josep Català, Alfons Ribera i Xavier Borràs. Col·laboraren experts
com els enginyers Pep Puig i Joaquim Coromines, en Territori comptaren amb Jordi Fortuny, Salvador Balcells, Ramon
Farré, Xavier Icart, el vessant Eco-feminista
el defensà Pilar Sentís. Entre
1977 i 1982 publicaren dotze números de la revista Userda dedicada a l’ecologisme que va dirigir Santiago Vilanova.
 |
| Pla Nuclear estatal |
El Comité Anti Nuclear de Catalunya (CANC) es va constituir el 14 d'abril. El formaven la Comissió d'Investigació del Col·legi de Llicenciats de Catalunya i les Illes Balears; Comission d'Apoderats de la Ribera d'Ebre (CARE); Comunitat de Veïns de l'Ametlla de Mar (COVEAMAR); Comité Antinuclear del Casal de la Pau; Tècniques Alternatives i Autogestionades (TARA); el Col·lectiu de Periodistes Ecològics; Estudiants de la Facultat de Biològiques i el Departament d'Ecologia de les Nacions Unides. Una de les primeres manifestacions públiques del CANC va ser la denúncia de l'anomenat Partit Ecològic, de caràcter governamental, en el qual estava implicat el conegut com l'ecologista oficial, Rodríguez de la Fuente. Denunciaven el caràcter oportunista de la seua creació per intentar manipular el "vot verd".
El mes de maig hi hagué una reunió a Sòria a la qual assistiren 23 delegacions de tot l'estat, totes les que formaven el Comité Antinuclear de Catalunya-CANC, la Comissió de Medi Ambient del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Madrid; ALBE-Madrid; ALBE Galicia; COA-CINCA Hosca; DEIBA de Saragossa; DEIBA-T de Terol; Comissió de Defensa Costa Basca No Nuclear; Comissió d'afectats de Trillo, Guadalajara; Comissió d'afectats Santillán, de San Vicente de la Barquera; AEORMA Soria; AEORMA Cuenca del Duero, de Valladolid; Comunitat de regants de Badajoz; Grup d'estudiants de Santiago de Compostela; Grup de No Violents de Bilbao; Mendilur de Tudela; Estudis Belagua de Pamplona i AEORMA Aragó. D'AEPDEN anaren representants del País Valencià així com un Grup d'Estudiants de la Facultat d'Econòmiques de València.
Acordaren fer la Coordinadora Estatal Antinuclear (CEAN)
per aturar la proliferació de centrals nuclears per tot el país que pretenia
fer Pla Energètic Nacional de 1975.
Volien fer en deu anys 25 centrals amb 38 reactors nuclears. Començava el Moviment Antinuclear que va ajudar a
estendre i difondre l’ecologisme entre la població.
El mes de juny es van reunir al pinar de Valsaín, Segovia, prop de trenta grups ecologistes de diferents
racons de l’estat. Decidiren tornar a fer una nova convocatòria més ampla per
poder fer un congrés constituent d’una
Federació del Moviment Ecologista. Fernando González Bernaldez (Salamanca,
1936-1990), catedràtic d’Ecologia de la Universitat Autònoma de Madrid, va ser el principal suport
intel·lectual d’aquesta federació. Anys després va ser responsable del Comité de Participació Pública del
ministeri d’agricultura, que era el responsable del Medi Ambient.
Com a les eleccions europees els ecologistes
o verds obtingueren un paper
destacat, un grup d’oportunistes es van presentar sota el nom de “Partido Ecologico Español”.
L’organitzaren el mes d’abril a Barcelona,
l’advocat José Damián Téllez de
Peralta, el biòleg i periodista Fernando
Xavier Enebral Casares i Juan Pedrol
Salvadó. Eren d’ideologia conservadora i com que no obtingueren
representació parlamentària, en 1978 s’integraren en Coalición Democràtica. Ningú dins del Moviment Ecologista els coneixia i per denunciar-ho feren públic un
comunicat, abans dels comicis, avisant que eixe partit no tenia res a veure amb
l’ecologisme. Tot i les advertències
el partit verd “fantasma” obtingué
42.000 vots. Amb el pas dels anys Téllez
de Peralta es va dedicar a impulsar els cultius sota plàstic a Almeria, darrerament ha acabat en l’òrbita de VOX, que també gasten el verd com color corporatiu.
L’assemblea constituent Federació
del Moviment Ecologista es va fer els dies 17 i 18 de setembre a Cercedilla, Madrid. Van acordar els
estatuts i redactaren un manifest ideològic fundacional. Assistiren 500
activistes representants de 38 associacions i triaren un secretari provisional,
membre dels catalans de DEPANA. L’esdeveniment
el patrocinà el Col·legi d'Enginyers de
Camins, Ports i Canals.
Entre els grups que assistiren estaven els valencians Col·lectiu Margarida, de la resta de l’estat es pot destacar al Comité Antinuclear de Cataluña (CANC), la
Sociedad Gallega de Historia Natural (SGHN),
Defensa Alcarreña del Medio Ambiente
(DALMA), Ekologisten Taldea, Defensa del Medio Ambiente de Málaga (DEMA),
Comisión de Afectados por la Central
Nuclear de Valdecaballeros, Defensa
de los Intereses del Bajo Aragón (DEIBA), Colectivo de Periodistas Ecologistas de Cataluña, Asamblea de Defensa del Medio Ambiente de
la Ribera Navarra (ADMAR), Asociación
Gaditana de Defensa de la Naturaleza (AGADEN).
El secretari d’AEORMA, l’advocat
Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939) denuncià la mort,
suposadament per irradiació radioactiva d’un obrer de la nuclear de Sorita. Segons declaracions del secretari d’AEORMA, a l’Assemblea de Cercedilla hi assistiren grups Naturalistes encapçalats per biòlegs,
geògrafs i altres professionals mentre altres se sentien més ecologistes, estaven més preocupats per
desenvolupar el Moviment Ciutadà i
la salubritat dels barris, hi havia un altre grup d’antinuclears subdividit en dues famílies polítiques, uns eren
pròxims al Moviment Comunista i
altres es consideraven llibertaris.
Amb quatre tendències i prioritats diferents, va ocórrer el normal als aplecs progressistes, hi hagué enfrontaments dialèctics que no ajudaren a consolidar la Federació del Moviment Ecologista. Aquest intent de coordinar les diferents sensibilitats de l'estat, sols durà un any. La secretaria es queixà que no reberen les aportacions econòmiques a les quals s'havien compromés els grups i per això poc pogueren fer. En la reunió de seguiment que feren l'any següent, a Daimiel, decidiren dissoldre's perquè la federació no funcionava.
MOVIMENT VEÏNAL
 |
| Marcial Martínez López |
Marcial Martínez López
(Palomera, ¿-2013) fou un
dels principals activistes del Moviment
Veïnal a València. Aquest dominic fundà i dirigí l’Associació de Veïns de Natzaret,
després va espentar la formació de la Coordinadora
d’Associacions de Veïns de l’Horta i
també la va presidir. Va dirigir la Càtedra
Tres Religions de la Universitat de
València durant deu anys. Als anys vuitanta deixà els hàbits, però no
l’activisme al Moviment Ciutadà. En
1988 fou un dels principals impulsors de la Federació d’Associacions de Veïns del País Valencià.
 |
| Arxiu RMiB |
Gràcies a l'impuls del rector obrer Julio Ciges Marín (Anna, ?) s'organitzà l'Associació de Veïns de Sant Marcel·lí de València, es va legalitzar aquest any. Publicaren el butlletí el Barri i organitzaren les primeres festes populars. Aquest nucli de població va començar a alçar-se en 1954, estaven aïllats enmig de l'horta sense cap servei, per tant se centraren a demanar els serveis bàsics com llum o places escolars. Les primeres places escolars foren les de l'escola parroquial en 1959 i l'escola pública hagué d'esperar fins a 1975. Un altre dels barris que va registrar-se aquest any fou l'Associació de Veïns del Cabanyal. En 1982 començava la seua llarga lluita per a oposar-se a l'ampliació de l'avinguda de Blasco Ibáñez cap a la mar.
SOLER, V. (2019)
“Sant Marcel·lí: El barri que vam imaginar”. Nucli Antic. Revista cultural de
Burjassot, 20 40-41.
ESTRELA, F.
(2019) “Cabanyal un poble que ha lluitat, lluita i seguirà lluitant”. Nucli
Antic. Revista cultural de Burjassot, 20 42-44.
CRÒNICA DE 1977
 |
| Arxiu RMiB |
En març es va legalitzar el dret de vaga i l'1 d'abril es va derogar la censura de premsa i impremta a l'estat, però estàvem molt lluny de tindre llibertat d'expressió.
El 6 d’agost els parlamentaris valencians crearen el Plenari de Parlamentaris del País Valencià i acordaren la creació del Règim Preautonòmic, la seua tasca devia ser sol·licitar al president del govern i al rei l’Estatut d’Autonomia i la recuperació de la Generalitat Valenciana.
Es va declarar un incendi a Aiora que es va estendre ràpidament i arribà a cremar 44.000 hectàrees en els sis dies que estigué actiu, a conseqüència de la persistent ponentà. Es va cremar bona part dels termes de Cofrents, Énguera, Bicorb, Quesa, Xarafull i Teresa de Cofrents, es van perdre pràcticament tots els boscos de la Reserva de la Mola de Corts. També es va declarar un altre foc a Ontinyent.
A Alacant el dia 6 d’octubre mentre pegava cartells cridant a la participació en la Diada, mataren a Miquel Grau i Gómez (Rafal, 1957-1977), militant del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV). El membre d’un grup feixista Fuerza Nueva, Miguel Ángel Panadero Sandoval, li llançà un atovó al cap. El condemnaren a dinou anys de presó però l’alliberaren en 1982 gràcies a un indult concedit per l’Unidad de Centro Democràtico (UCD).
 |
| Arxiu RMiB |
El 9 d’octubre es va fer la manifestació cívica que secundaren 600.000 ciutadans per a exigir l’Estatut d’Autonomia del País Valencià. La gentada anava darrere d’una gran quadribarrada i tot va transcórrer sense incidents. Entre altres eslògans es va cridar: “Suárez cabut, volem l’Estatut”; “Volem, volem l’estatut!”; “País Valencià, País Valencià”; “IA, IA, IA, Autonomia”; “Vosaltres mirons, baixeu dels balcons”.
El diari Las Provincias va publicar eixe dia en portada el text íntegre del poema “Poble” de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993).
 |
| Arxiu RMiB |
 |
| Arxiu RMiB |
En novembre d'aquest any a la revista SAÏDIA publicaren un article titulat "¡Viva la República!" demanant la fi de la monarquia. El van signar Miguel Romero de la Lliga Comunista Revolucionaria (LCR), Eugenio del Río i Andoni Hernández del Moviment Comunista (MCPV), Carlos Tuya del Partit Comunista dels Treballadors (PCT) i el periodista Miguel Bayona. Els van jutjar a Madrid acusats d'injúries al cap de l'Estat i els demanaren sis anys de presó.
Després de les eleccions de 1977 els nacionalistes valencians no tragueren cap escó, mentre començà a unflar-se el blaverisme. Per donar veu als valencianistes progressistes va néixer La revista Valencia Semanal. Els seus impulsors foren Amadeu Fabregat i Manyes (Torreblanca, 1948), Ernest Sena, José Luís Guardiola Gilabert i Francisco Carrasco. En les seues pàgines sempre tingué espai l’ecologia i la defensa del territori de la mà de periodistes com Josep Vicent Marqués i González (València, 1943-2008), Rosa Solbes López (Alacant, 1950), Josep Lluís Torró Micó (Ontinyent, 1950), Rafael Ventura Melià (Riola, 1948-2020), Josep Lluís Sirera Turó (València, 1954-2015), María del Carmen Raneda, Ferran Belda (Xàtiva), Javier Valenzuela (Granada, 1954), Miguel Ángel Villena (València, 1956), Jesús Sanz, Salvador Barber Font (Valencia, 1947), Enrique Cerdán Tato (Alacant, 1930-2013), Ernest Lluch i Martín (Vilassar, 1937-2000), Antoni Beneyto Mestre (Altea, 1942-2006), Josep Piera Rubio (Beniopa, 1947), Pilar López, José Manuel Gironés Guillem (Ontinyent, 1945) o Pere Miquel Campos (1950). Aquest setmanari es va publicar entre desembre de 1977 i juliol de 1980.
 |
| Arxiu RMiB |
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
El 24 de gener un comando feixista va entrar al despatx dels lletrats laboralistes de Comissions Obreres i del PCE, situat al carrer Atocha 55 de Madrid. Assassinaren als advocats Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz i Francisco Javier Sahuquillo Pérez del Arco; a l'estudiant de dret Serafín Holgado de Antonio; i a l'administratiu Angel Rodríguez Leal.
El 18 de febrer el govern espanyol va legalitzar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), mentre denegaven la del Partido Comunista de España (PCE), hagueren d’esperar fins al 9 d’abril.
 |
| Arxiu RMiB |
El 15 de juny es van fer les primeres eleccions
generals espanyoles després del franquisme.
Els valencians triarem 41
representants a Corts Generals, 15
diputats per València, 9 per Alacant i 5 per Castelló, a més de quatre senadors per cada província. El PSPV obtingué una sorprenent majoria
amb 21 dels 41 escons.
 |
| Arxiu RMiB |
Tota l'esquerra rupturista continuà sent il·legal, sols van permetre la participació als partits d’esquerra moderada que havien pactat la Reforma amb Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014). La major part va decidir no participar amb un altre nom i feren campanya a favor de l’abstenció.
 |
| Arxiu RMiB |
El mes de juliol a Bilbao es va fer una de les manifestacions antinuclears més grans, participaren més de 200.000 persones.
 |
| Arxiu RMiB |
El 29 de setembre es va restaurar la Generalitat de Catalunya i el 17 d’octubre es va nomenar com a president provisional a Josep Tarradellas i Joan (Cervelló, 1899-1988).
Mentres tant l'Espanya franquista va fer públic que tenia capacitat i tecnologia suficient per a produir 23 bombes nuclears a l’any.
 |
| Arxiu RMiB |
El 15 d’octubre es va promulgar la llei d’Amnistia dels Presos Polítics, era una demanda de la societat. El problema és que pocs activistes progressistes quedaven empresonats. A canvi d'alliberar als pocs que quedaven tancats va exonerar a tots els responsables dels crims de la dictadura. Fins i tot va permetre mantenir en els seus llocs als policies torturadors que havien dirigit la Brigada Polític-social, que fundà Gestapo i encapçalà el comissari Roberto Conesa Escudero (Madrid, 1917-1994), entre altres.
 |
| Arxiu RMiB |
A Kènia es va fer la Conferència sobre la Desertificació de Nairobi, en ella aprovaren un pla d'acció per a lluitar contra aquest greu problema. Eixe pla va ser fracàs i els països africans insistiren perquè es tornarà a tractar aquest greu problema en la Cimera de la Terra que es va fer en 1992 a Rio de Janeiro. Finalment en 1994 aprovaren un altre pla més ambiciós en la reunió de París, crearen una estructura per a impulsar la seua implantació i es va facilitar una línia de finançament a l'abast dels països. Aprovaren quatre annexos específics, un per a cada regió, Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina i el Mediterrani.
 |
| Caparra (Ixodes ricinus) |
La malaltia de Lyme, també coneguda com a borreliosi de Lyme, la provoca el bacteri Borrelia burgdorferi que es transmet mitjançant la picadura de les caparres, principalment les del gènere Ixodes. Afecta principalment a rosegadors salvatges com els ratolins (Apodemus spp.), talpons i musaranyes que són el seu principal reservori, tot i que també s’ha detectat en eriçons i cèrvids. A Espanya es van confirmar les primeres infeccions en rosegadors aquest any. En 1998 es va detectar per primera volta un pacient infectat. A casa nostra començà a diagnosticar-se massa sovint en les comarques de la Plana Alta, principalment al terme de Torreblanca i al Baix Maestrat.
GUERRERO, A. (2001) “Borreliosis de Lyme en España”. Enferm Infecc Microbiol Clin2001; 19: 244-246.
Com els anarquistes pretenien liderar el moviment ecologista, el mes de novembre tragueren el primer número de la revista Bicicleta (Boletín Informativo del Colectivo Internacionalista de Comunicaciones Libertarias y Ecológicas de Trabajadores Anarcosindicalistas). A finals de 1978 l’edició es va traslladar a València, que era un altre lloc amb forta implantació de l’anarquisme ibèric, la revista durà fins a l’any 1982.
Una altra publicació ecologista que
aparegué aquest any va ser ALFALFA "Revista crítica ecológica y
alternativas".
Carlos Carrasco-Muñoz de Vera (Segovia, 1939) va publicar “Introducción a una ecologia política: medio ambiente y centrales nucleares.” D’edicions de la Torre, Madrid.
L’Ecologista i sociòleg urbà Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) va publicar “Benidorm, ciudad nueva”. Era una anàlisi de l’urbanisme i el turisme de masses, en ell defensava que Benidorm mereixia ser Patrimoni de la Humanitat, per ser la millor mostra de la materialització de l’Estat del Benestar per al poble, a la volta que es convertia en la ciutat més sostenible del món.
Gaviria en tornar d’una estada als EUA en 1973, va ser el primer antinuclear que publicà articles ecologistes en la premsa estatal. En 1976 al programa de TVE “A Fondo” de Joaquim Soler va dir “todo mi esfuerzo va destinado a poder conseguir una sociedad confortable, que no gaste mucha energía, que no polucione mucho, que no se exploten unos a otros, y que sea bastante armónica, es un sueño”.
Banda sonora recomanada
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada