Passa al contingut principal

Pedreres a Cel Obert, cicatrius del paisatge

 

Pedrera a Riba-roja de Túria, foto de Rafa Muñoz


Encara que no tenim molta tradició minera al País Valencià per la manca de recursos metàl·lics, carbons o energètics, tenim una potent indústria d'extracció de pedra, marbre o argiles. La mineria és una activitat molt antiga a casa nostra, sols cal recordar que amb el material extret de les pedreres de Rocafort van construir la Valentia romana.

Torrevella s'extrau sal des de 1273 i cal recordar que el sector de les aigües minerals també és considerat una activitat minera, el 2016 al País Valencià s'embotellaren 1.415 milions de litres. Els impactes ambientals de la mineria de la sal i l'aigua tenen poc a veure en els que provoquen les empreses d'extracció d'àrids a cel obert.

A partir de la dècada de 1950 es va intensificar la indústria ceràmica. En un principi predominaven les mines amb galeries, però a partir de 1960 gràcies al desenvolupament tecnològic es va fer més rendible obrir explotacions a cel obert. A partir de 1981 amb l'arribada del gas es multiplicaren les empreses del taulell, necessitaren més matèries primerenques i hagueren d'obrir moltes més pedreres.


Pedrera de marbre a Vallanca, Racó d'Ademús, foto de Rafa Muñoz


Tenim una altra potent indústria minera al Vinalopó Mitjà: a localitats com Elda, Novelda, Monfort, La Romana, Monòver, l'Alguenya i Pinós,  tenen grans pedreres per a l'extracció de marbre. Al Racó d'Ademús també hi ha pedreres d'on trauen marbre i dolomies. 

Segons dades de 2015 el País Valencià va vendre marbre per valor de 897.600 milions d'euros, la nostra producció significava el 52,8% del total estatal. Per a l’obtenció de la pedra fan servir explosius i tallen les pedres mitjançant el fil diamantat o serres gegants. La principal problemàtica d'aquesta indústria és la destrucció del paisatge, les escombreres de residus, els pols dels fangs de marbre són molt contaminants i en ajuntar-se amb aigua generen lixiviats que contaminen els aqüífers.


Accés a una concessió minera a Utiel, foto de Rafa Muñoz


Les serres interiors de València i Castelló tenen terres amb sílices que es gasten per a fer vidre o caolins i argiles, tots ells materials imprescindibles per a la indústria del taulell de Castelló. Això ha provocat una intensa concentració de pedreres a cel obert que s’han convertit en el gran problema ecològic que afecta comarques com la Serrania, el Camp de Túria.  La Foia de Bunyol té grans pedreres de sorres calcàries o dolomies que es fan servir en la producció de ciment i formigó.

Obrir una pedrera a cel obert costa poc temps, per mantenir-la en producció es necessita poca mà d'obra. Primer entren maquinària pesant per obrir pistes d'accés i munten els subministraments necessaris, després es destrossà la coberta vegetal i comença l'extracció del material. En no res obren unes pedreres gegantines on abans hi havia muntanyes, boscos i conreus, a canvi deixen forats i cràters on no pot tornar a créixer res, són cicatrius permanents per al paisatge.


Pedrera abandonada a Caudete de las Fuentes, foto de Rafa Muñoz 


Per dur el mineral a les taulelleres fa falta una caravana de camions de càrrega pesats que alcen núvols de pols, molt sovint d’un pols de sílice molt contaminant, que fa mal bé cultius i les poblacions per on transiten. Molts veïns i treballadors agafen malalties com la silicosi o l’asma, a canvi als municipis afectats obtenen uns pocs llocs de treball poc qualificats. Amb les pluges eixos grans forats s'emplenen d'aigua que cal bombejar als barrancs, és una aigua que va acompanyada de sediments, molt sovint tòxics, que acaben amb la vegetació de ribera i contaminen els aqüífers.


Vessaments d’una pedrera abandonada a Utiel, foto de Rafa Muñoz 


L'activitat minera està regulada per lleis franquistes que no obliguen a quasi res a les empreses, una volta acabada l'explotació marxen a destrossar altre indret deixant poblacions degradades i més empobrides. Tenim una llei de mines preconstitucional, la 22/1973, que es va modificar parcialment en 1980. Aquesta norma contempla destarifos com que sota la figura d'Utilitat Pública es permet expropiar terrenys susceptibles de tindre una explotació minera sense donar possibilitat als propietaris a recórrer dita expropiació.


Pedrera de marbre a Vallanca, foto de Rafa Muñoz


En 1982 es va aprovar el Reial Decret 2994/1982, sobre restauració de l'espai natural afectat per activitats mineres. Aquesta norma obliga la regeneració d'una pedrera una volta acabada l'explotació, però sols afecta les que s'han obert després de la publicació de la dita llei. Aquesta normativa també donà l'opció que l'administració s'encarregués de la restauració utilitzant la fiança que paga l'empresa en el moment de la concessió, però el que ingressa l'administració per eixe concepte és tan ridícul que no s'ha restaurat cap mina. Una empresa pot deixar sols 3.000 euros de fiança i obrir una explotació, en acabar la rendibilitat pot fer una fallida i aquí acaben les seues responsabilitats, l'administració és la que hauria de regenerar-la amb eixos 3000 euros ridículs.


Pedrera a la Llosa del Bisbe, foto de Rafa Muñoz


Per supervisar aquesta activitat l’administració valenciana sols té en plantilla tres inspectors miners per controlar 793 drets i 500 pedreres actives. En 2017 es va redactar un avantprojecte de llei de mineria sostenible que paralitzà directament el President de la Generalitat, Ximo Puig (PSOE), ben segur que després de rebre pressions per part del lobby miner i tauleller.

Que hi ha darrere de les empreses mineres?

A casa nostra gran part de les pedreres són propietat de petites o mitjanes empreses, però també hi ha grans grups internacionals com Sibelco Minerales, Lafarge o Cemex. Molt sovint aquestes empreses mineres estan participades per empreses taulelleres, aquest és un sector que té molta cura de la seua imatge pública, fan inversions esportives com el Vila-real club de futbol, paguen molta publicitat als mitjans de comunicació o tenen fundacions que, en el fons, no aporten res al territori.


Miner asturià a Cangas del Narcea, 1992, foto de Rafa Muñoz


El taulell deu ser un bon negoci perquè els propietaris de les principals empreses estan entre els 100 més rics de l’estat espanyol, segons la Llista Forbes. Per eixample estan María José Soriano i Silvestre Segarra, hereus de José Soriano, els germans Manuel i Héctor Colonques, tots aquests propietaris de Porcelanosa a Vila-real o Fernando Roig, propietari de Pamesa, a Almassora.

Segons dades del 2013 de l’Institut Valencià de l’Exportació (IVEX), el 79% de les exportacions de productes ceràmics de tot l’estat espanyol són de la indústria taulellera que hi ha en l’àrea delimitada entre l’Alcora, Borriol, Onda i Nules, a les comarques de l’Alcalatén, la Plana Alta i la Plana Baixa. Aquest sector facturà 2.656 milions d’euros en 2012 i en 2018 generaren un benefici de 3.597 milions d’euros.


Vessaments d’una pedrera  en territori amb Alosa becuda (Chersophilus duponti), foto de Rafa Muñoz


Darrere de la mineria hi ha massa diners concentrats en poques mans i els empresaris estan molt prop del poder. Front hi ha uns pocs veïns i ecologistes, sense cap oportunitat de fer sentir la seua veu ni mitjos per exigir que es complisquen les lleis. Moltes explotacions són irregulars, manquen de llicència d'explotació o la tenen concedida a altre lloc diferent d'on estan obertes les pedreres. 

Els municipis que pateixen pedreres al seu voltant com El Villar asseguren que els seus pobles no reben cap ingrés de les pedreres que tenen al seu terme. No poden cobrar res de les explotacions perquè les mines i el subsòl són competència directa de l'Estat. Les denúncies d'irregularitats mineres que fan a la Generalitat, ajuntaments o associacions com el Centre d’Estudis La Serrania (CELS) o Ecologistes en Acció de la Serrania, mai arriben enlloc.


Interpretació mines a El Villlar, 2020, Google Earth


El cas del Villar, a la comarca dels Serrans, és molt significatiu, la localitat està envoltada d'explotacions que quasi arriben al costat d'alguns carrers. En la quadrícula UTM de 10x10 quilòmetres on està el poble, la XK80, hi ha 18 pedreres. Vegeu la captura de Google Earth i el límit de les explotacions en roig. Aquest poble en 1950 tenia 4.303 habitants mentre que en 2014 havien minvat a 3.665, una reducció del 14.8%. Tot i l'arribada de les mines amb els teòrics nous llocs de treball que devien crear i amb el progrés industrial, eixa vila que era una de les que més vitalitat tenia en la seua comarca, hui és més pobre i té menys població. El pitjor és que han destrossat el seu terme, convertint-lo en un erm de pols contaminant. 


Mina de Sibelco a Riodeva, foto de Rafa Muñoz


Que passa en cas d'un accident greu? Tenim un clarificador eixample amb l'accident d'una bassa de residus de la mina de Boliden, Aznalcóllar, en abril de 1998. Es vessaren sis milions de metres cúbics de fangs tòxics al riu Guadiamar, tota una marea d'arsènic, cobalt, crom, coure, mercuri, manganés, níquel, plom, estany, urani i zinc que contaminaren 4.634 hectàrees de l'entorn de Doñana. L'estat espanyol i la Junta d'Andalusia s'han gastat més de 133 milions d'euros, vint anys després l'empresa sueca Boliden no ha pagat res, sols les minutes dels seus advocats.


Escòries de carbó abandonades a Villablino, Lleó, foto de Rafa Muñoz


Conclusió: el que contamina, no paga. Les empreses mineres no tenen cap responsabilitat, se n'enduen beneficis, deixen una terra ferida de mort i uns pobles condemnats a la despoblació. Les administracions davant del poder econòmic s'agenollen mendicant alguns impostos i quatre llocs de treball mentre tanquen els ulls enfront de la destrucció ecològica i del teixit social de bona part de les comarques interiors amb recursos miners.

Comentaris