Passa al contingut principal

Any 1960

 




NATURALISTES

A poc a poc s'estenia l’ornitologia, l’anellador valencià J. Cubells va recuperar a Puçol un Agró roig (Ardea purpurea) anellat per Salvador Maluquer i Maluquer (Barcelona, 1926) a l’illa de Buda, al Delta d’Ebre. El murcià M. González va recuperar un verderol (Chloris chloris) anellat per l’alcoià Miguel Juan Payà Barceló (Alcoi, †2020) el mateix any. Jose Julio Tato Cumming (Alacant, 1918-1989) fou el primer ornitòleg que publicà una ressenya de les aus d'Alacant a l'ARDEOLA d’aquest any, va ser un recull de cites d’aus aquàtiques obtingudes al Fondo d’Elx entre els anys 1959 i 1960.


Verderol, Arxiu RMiB


Un dels fundadors de la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO), el taxidermista català Francesc Xavier Palaus Soler (1934-2014), va publicar dues ressenyes a la revista ARDEOLA, als números 6 de 1960 i al 8 de 1962, amb les aus aquàtiques que havia observat a l'Albufera de València i al Fondo d'Elx des de 1958.



Prova de la importància històrica que sempre tingué el Fondo com a vedat amb molts ànecs, és que el va descriure l'Infant en Juan Manuel de Castella (Escalona del Alberche, 1282-1348), senyor entre altres indrets de Villena i Elx,  al seu "Llibre de caça" (1325).

La Secció de Migració d’Ornitologia de la Societat de Ciències Naturals Aranzadi havia posat fins aquest any un total 5.862 anelles en 57 espècies d’aus diferents, arreu el món s’havien recuperat un total de 162 anelles posades per aquesta societat, ells havien tramitat la recuperació de 83 anelles estrangeres.


Eduardo Trigo de Yarto


El món de la caça sempre ha tingut molta importància dins de SEO, un eixample il·lustratiu el tenim amb Eduardo Trigo de Yarto. S’autoanomenava amb el malnom de “Montero de Somosierra” i publicà una nota a l'ARDEOLA núm. 6 (1960) amb les espècies singulars que havia caçat. Entre els animals que havia mort al Fondo d’Elx en 1956, destacava la caça d’un becadell Gros (Gallinago media), au que diferenciava erfectament de la més freqüent a casa nostra, la bequeruda (Gallinago gallinago). L’any 1959 matà una rosseta (Marmaronetta angustirostris) i un ànec capblanc (Oxyura leucocephala). També disparà a una avitarda (Otis tarda) a Alacant en 1970, sense especificar el lloc tot i que ben probablement fora a Villena. Sens dubte aquest degué ser tot un personatge singular, caçador i pescador, fabricant de prestigiosos ganivets de caça, escriptor d’articles a “Caza i Pesca” o de llibres com “España, tierra de caza” (1993). Tenia un curiós “amor” a la natura, que li permetia matar tota mena d’animals encara que foren rars i escassos, per després publicar-lo al butlletí d’una societat ornitològica.


CRÒNICA DE 1960



Encetàvem nova dècada i demogràficament creixia la nostra societat. Si comparem la població que teníem en 1900 amb la d’aquest 1960, trobem que la província d’Alacant en 1900 tenia 470.149 habitants, la de Castelló 314.518 habitants i la de València 807.210 habitants. Seixanta anys després la població d’Alacant havia pujat a 711.942, la de Castelló a 341.262 i la de València d’1.434.450 ciutadans.


Es va fer el primer Aplec a Lliria, al mes d'octubre


En seixanta anys havia pujat el veïnat del País Valencià en un 56,2%, tot i que aquest creixement no havia sigut igual de nord a sud. A Castelló sols va haver-hi un augment del 8,5%, a Alacant un del 51,4% mentre que a València pujà un 77,7%. El pes demogràfic de Castelló dins del país s’havia reduït del 19,76 al 13,72%, el d’Alacant havia baixat un poc, passant d’un 29,5 a un 28,6% mentre que València hi havia augmentat significativament el seu passant d’allotjar el 50,7 al 57,6% del total de la població.


Alacant 1960

La població total valenciana havia pujat en poc més de mig segle de 895.777 habitants, en 1900 teníem 1.591.877 habitants que es convertiren en 2.487.654 l’any 1960. Comparant-la amb la resta de l’estat en 1900 hi havia a Espanya una població de 18.616.630 i l’any 1960 havia pujat a 30.582.936 habitants. Per tant la població del País Valencià havia passat de ser un 8,5 del total a un 8,1%, per tant el nostre pes demogràfic s’havia reduït quatre dècimes, enfront del fort augment demogràfic d’altres llocs.


Fàbrica de mantes Paduana, Ontinyent

El desenvolupament industrial del nostre país havia crescut, canviant el model productiu a molts indrets del país. Un bon eixample el tenim amb el desenrotllament de la Indústria del tèxtil a Ontinyent, aquest any havia desplaçat en importància al sector primari. Es va convertir en una ciutat industrial gràcies a la producció de mantes mitjançant noves tècniques, com l'ús de nous tints, fils i acabats tèxtils que dugueren al llançament de productes innovadors com la manta jacquard.


Manta jacquard d'Ontinyet

Altres ciutats amb més pes del sector primari també havien crescut, Villena augmentà un 20% la seua superfície urbana gràcies a la construcció de nous habitatges. L’impuls poblacional vingué en la dècada de 1960 a 1970, gràcies a l'arribada d'immigrants, principalment provinents de Castella la Manxa. Aquest al·luvió poblacional obligà, fins i tot a construir un barri nou, el barri de Sant Francesc, que curiosament anomenaren popularment com el "poblat d'absorció". Una altra vila que va engrandir-se prou fou Elx, gràcies a convertir-se en una ciutat especialitzada en la indústria del calcer entre 1950 i 1960.


Castell de Villena


Aquest any l’alcalde de Benidorm Pedro Zaragoza Orts (Benidorm, 1922-2008) va intentar enregistrar la propietat de l’illa de Benidorm a nom del municipi, per això ordenà construir la caseta dels guàrdies i envià un vigilant amb l’obligació de viure allí. L’illa tradicionalment havia sigut molt important per als pescadors de la Marina Baixa. Zaragoza pretenia reivindicar la propietat municipal de l’illa en estar habitada, perquè per un decret franquista totes les illes deshabitades restarien en propietat de l’estat. Tot i que després de passar molts anys la propietat està inscrita al Registre de la Propietat a nom de l’Estat, amb el número 6.896, tom 144, llibre 46 i amb data de 24 de desembre de 1963.


Benidorm anys seixanta


L'11 de gener bona part del País Valencià quedà cobert per la neu que, fins i tot quallà vora la mar. A la ciutat de València s'acumulà un gruix de 10 cm, va ser la darrera volta que s'aglevava la neu al cap i casal. La carretera a Madrid estigué tallada sis dies.


Alacant 1960


Una societat civil va presentar a l’ajuntament un projecte que pretenia obtenir la cessió de la Mata del Fang, a l'Albufera, per a dessecar-la i explotar-la econòmicament. Per sort no obtingueren l’autorització administrativa.


Radars d'Aitana

Obria la base aèria EVA núm. 5 en la Serra d'Aitana. La van fer en resultes de l'acord bilateral amb els EUA, en 1953. Per a contrarestar el poder de la Unió Soviètica muntaren 13 radars repartits per les muntanyes de tot l'estat que ajudaven al control i la navegació tant aèria com marítima. En principi hi havia tropes d'ambdós exèrcits, però en 1964 abandonaren els nord-americans i sols quedà l'exercit espanyol. És molt trist que la muntanya més alta de les comarques del sud estiga ocupada per unes instal·lacions militars obsoletes, ja que en 2007 l'exercit de l'aire anuncià la seua intenció de tancar la caserna. El Col·lectiu Antimilitarista Tortuga ha organitzat tres marxes pacifistes per a reivindicar el tancament de la base d'Aitana.

 

Almadrava, foto de Parodi, A. (2011) en web Alicantevivo.org


La fi de l’almadrava

La nova dècada i els canvis productius produïren la pèrdua d’oficis tradicionals, principalment del sector primari. Aquest mateix any fou l’últim que activa l’almadrava a l'illa de Tabarca. En 1952 havien calat la darrera a Benidorm, també desaparegué una altra a l’olla de Benicàssim.

L’almadrava és una art de pesca tradicional que comptava amb més de 2500 anys d’antiguitat. Les captures que obtenien amb ella eren la base amb la qual els romans feien el garum, un condiment molt apreciat en l’imperi. Al Regne de Valencià del segle XVI, es practicava amb el nom de la tonaira, molt anterior a l’aparició de la paraula almadrava.


Foto de Parodi, A. (2011) en web Alicantevivo.org


Els pescadors aprofiten el pas migratori que fan periòdicament peixos com la tonyina roja (Thunnus thynnus). Aquesta espècie entra al Mediterrani per l’Estret de Gibraltar en primavera per a pondre els ous al mar de Ligúria, la canal de Sicília i a Turquia. Una volta finalitzada la reproducció els bancs retornen a l’Atlàntic entre els mesos de juny i agost, per tornar a alimentar-se i engreixar-se. Es pescaven en el pas primaveral, quan els peixos estaven més magres i també quan tornaven a l’estiu, però estaven molt més esmolats. Agafaven altres peixos grans com la tonyina blanca (Thunnus alalunga) i espècies més menudes que es desplacen en grup o banc, com la melva (Auxis rochei).

Aquesta tècnica consisteix a calar un conjunt de xarxes que fan una gàbia, els pescadors espenten dins i després trauen als peixos que han quedat atrapats dins. Aquesta art ha sigut molt emprada pels pescadors valencians. El cap o patró d'almadrava és l'arraix i el seu ajudant és el sotarraix. En tot el Mediterrani hi hagué fins a 66 almadraves i totes estaven capitanejades arraixos benidormers. També els darrers almadravers catalans al Baix Camp provenien de Benidorm.

Hi ha diferents tècniques d'almadrava, la més antiga és la coneguda com de tir o vista. Des de la costa uns guaites avisaven del pas d’una mola de peixos, eixien en barques per a interceptar-los, amollaven xarxes que tancaven el pas i les conduïen a unes cambres, anomenades cop a Tabarca o cup a la Marina Alta. Una vota enxampades les captures, cobraven les xarxes arrossegant-les des de la vora de la mar.


Tonyina roja, dibuix d'Anathema 


L'ormeig de la monteleva deixava les arts fixades al fons marí amb unes àncores especials anomenades mascaranes i altres fixades a terra. Les calaven al principi de la temporada i les llevaven en acabar-se. A l'illa de Tabarca el dispositiu era més menut i tenien el costum de ficar-lo i llevar-lo cada dia, amb l'ajut de set barques. Les captures les duien al port del Cap de l’Aljub, a Santa Pola, on hi havia una xicoteta factoria que assecava i salava la tonyina.

La tècnica del cop consisteix en una cambra de xarxes ancorada, el quadre, mentre que unes altres xarxes mòbils intercepten el pas i espenten als peixos dins de la gàbia. Travessen una xarxa cap a mar endins anomenada la rabera de fora i una altra que tanca el pas entre el quadre i la costa, la rabera de dins. Una volta els peixos queden empresonats, es col·loquen les barques al voltant del quadre i comença l'alçada per part dels copejadors. Des de la borda les barques, armats amb llargues perxes acabades en ganxos, trauen les tonyines que sovint pesen entre 20 o 25 quilos, però poden arribar fins als 300 o 400 quilos.

A la Marina Alta feien servir una altra tècnica prou pareguda a l’almadrava que anomenaven moruna.


Tauró a Tabarca 1946, foto en Foto de Parodi, A. (2011) en web Alicantevivo.org


Algunes voltes copsaven grans peixos, el 20 de març de 1879 tragueren un tauró blanc (Carcharodon carcharias) de 80 arroves, 920 kg i de 3 metres de llargària per 80 cm d'amplària. Els pescadors anomenen aquest gran predador llamia, aquest predador té el costum de seguir els bancs de tonyines per menjar-se alguna. En agost de 1946 agafaren un més gran, pesava 1.790 kg i tenia més de sis metres de llargària. Quan trobaven algú no el feien servir per a res, asseguraven que la carn del tauró era immenjable.

La tonyina roja és molt preada en ser molt demandada pels japonesos que paguen fortunes per endur-se els millors exemplars. Començaren a pescar-les sense treva i cada volta amb mitjans més sofisticats, fins i tot feien servir avions per a detectar els bancs. Les captures davallaren tant que deixà de ser rendible la seua pesca industrial. En 2009 es va demanar la inclusió de l’espècie en la llista CITES d’espècies amenaçades, finalment la Comissió Internacional per la Conservació de les Tonyines Atlàntiques (ICCAT) imposà severes restriccions a la seua explotació.


Fonts:

Parodi, A. (2011). web Alicantevivo.org

http://www.alicantevivo.org/2011/10/la-almadraba-de-tabarca.html

Milian, A. (2020) “Granges de tonyines”. El Temps.

https://www.eltemps.cat/article/11182/granges-de-tonyines

La Marina Plaça. (2016) “Mariners de Xàbia recuperen un art de pesca tradicional desaparegut fa 20 anys”.

https://lamarinaplaza.com/ca/2016/04/25/mariners-de-xabia-recuperen-un-art-de-pesca-tradicional-desaparecido-desde-hace-20-anos/

Fuster, J. (2013) “Almadraba”. Universitat de València.


CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL


Aquest any la britànica Jane Goodall, primatòloga, etòloga, antropòloga i activista mediambiental, va arribar a treballar al parc nacional Gombe Stream, Tanzània. En 1957 havia parlat amb l’antropòleg i paleontòleg Louis Seymour Bazett Leakey (Nairobi, 1903-1972) per a suggerir-li que l'estudi dels primats podria donar claus importants per entendre als primers homínids. Obtingué el seu consell i suport per encetar un estudi de camp amb dels ximpanzés (Pan troglodytes). Els seus treballs han permés entendre l'estructura social i comportaments d'aquests primats, han demostrat que aquests animals no són tan diferents de nosaltres, bàsicament perquè comparteixen un 99% de l’ADN amb l’humà. Va descobrir que els ximpanzés són molt més intel·ligents del que suposaven, cada grup té la seua pròpia cultura, fan servir ferramentes, demostren sentiments i saben transmetre coneixements als seus fills.


Fossey, Goodall i Galdikas, especialistes en primats


Basílica de la Mare de Déu del Lledó, Castelló 1960

Estació d'Autobusos a les Torres de Serrans, València 1960 


BANDA SONORA RECOMANADA: 





Comentaris