Finalitzem un període de dos segles d’un fort desenvolupament tecnològic i
científic que han servit de miratge en les societats occidentals per a amagar
la crua realitat de l’augment de la desigualtat. Hui continuem formant part d'una
societat fragmentada en classes socials,
amb empresaris i treballadors, en la qual uns pocs acumulen grans riqueses i
poder desmesurats, enfront d’una creixent majoria de marginats que estan
condemnats a viure en la precarietat.
Amb el canvi de segle, sobtadament, ens hem trobat enmig d’una greu crisi
de la nostra civilització provocada pel canvi climàtic i a l’escassetat de
matèries primeres bàsiques, com el petroli. S’han generalitzat les crisis
alimentàries i econòmiques que han provocat guerres, pobresa i migracions
massives dels desheretats. Tot açò mentre una bona part del primer món s’ha refugiat d’aquesta crua
realitat en el miratge de les xarxes
socials i dels mons virtuals paral·lels, tot mentre als mitjans de
comunicació tradicionals s’ha imposat la postveritat,
s’han oblidat dels fets objectius per a vendre emocions i opinions particulars.
Per a intentar combatre aquest enfonsament d’un sistema incapaç d’adonar-se
de les amenaces de col·lapse i d’aturar-se abans de caure al precipici, ha
aparegut una nova opció d’organització social: l’Ecosocialisme. Aquesta proposta filosòfica defensa la necessitat
d’acabar amb el Capitalisme, substituint-lo
per un Socialisme que incorpore la
preocupació per la crisi ecològica, perquè
considera que l’actual crisi de la nostra civilització és el resultat de les polítiques neoliberals.
Tot i que hi ha autors que consideren que fou el mateix Karl Heinrich Marx (Tréveris, 1818-1883) el
creador de la cosmovisió socioecològica,
en defensar que un dels principals objectius del socialisme devia ser transmetre un planeta millorat a les següents
generacions, en cap moment va valorar la natura com quelcom per si mateix,
sempre la va considerar com a supeditada al treball.
És cert que juntament amb Friedrich
Engels (Barmen, 1820-1895) criticaren durament el concepte capitalista de
les forces productives, la lògica
per la qual l'acumulació de capital, la riquesa i les mercaderies es converteix
un fi en si mateix. Ambdós consideraven que el progrés tècnic no era sinònim del creixement indefinit de productes
a l’abast (tenir) de la ciutadania, el
seu objectiu era facilitar la reducció del treball socialment necessari per a viure
dignament, amb el consegüent augment del temps lliure (ser) per a dedicar-lo a tasques creatives i recreatives.
El primer a teoritzar sobre l'Ecosocialisme
va ser William Morris (Walthamstow,
1834-1896), fou un arquitecte marxista molt influenciat per l’anarquisme, que va esbossar aquesta
nova alternativa en la seua novel·la utòpica “Notícies de cap part” (1890) on narra la transició d’una societat del
capitalisme al socialisme.
El metge Aleksándr Aleksándrovich Bogdánov (Grono, 1873-1928) va intentar impulsar idees ecologistes com la dels límits naturals entre els ideòlegs bolxevics russos, però no tingué cap èxit en perdre davant del mateix Lenin, Vladímir Ilich Uliánov (Simbirsk, 1870-1924), en l’intent de liderar als comunistes russos.
El socialista britànic Raymond
Williams (Llanfihangel Crucorney, 1921-1988) va ser un dels primers a
reclamar la necessitat de crear un “socialisme
ecològicament conscient”. A ell se li atribueix el mèrit per encunyar el
terme “ecosocialisme”.
Hi ha un eslògan del nostre benvolgut Josep
Vicent Marqués i González (València,
1943-2008) que il·lustra el que vol significar aquest corrent de pensament:
“Ecologia sense lluita de classes és
jardineria”. Tingué fortes conviccions ecosocialistes
i l’any 1978 publicà “Ecología y
lucha de clases” on proposava la conjunció de les diferents famílies del marxisme i de l’anarquisme amb l’ecologisme per a tots junts acabar amb
el Capitalisme, que era un
depredador delictiu del Medi Ambient.
En 1979 Manuel Sacristán Luzón (Madrid,
1925-1985) va protagonitzar una ponència en les jornades d’Ecologia i Política a Múrcia, on en
sis punts va esbossar tot un manifest
ecosocialista que, llavors no va ser comprés. Eixe mateix any va fundar la revista
ecosocialista i feminista “Mientras Tanto”.
Als anys huitanta es va generalitzar un replantejament radical de la realitat
social en generalitzar-se la consciència del tradicional antropocentrisme imperant i comprendre que l’únic veritable centre
gravitatori era la biodiversitat del
nostre planeta, el biocentrisme. La
segona palanca d’impuls va ser la constatació científica que el creixement
accelerat era incompatible amb els recursos finits d’un planeta que estava prop
d’esgotar-se.
Un dels impulsors de l’ecologia-social fou el geògraf David Pepper que amb el seu llibre "Ecosocialism: From Deep Ecology to Social Justice" (1994) on criticà als partidaris de l'Ecologia Profunda, defensant la validesa d’un Socialisme actualitzat amb la problemàtica ambiental. Eixe mateix any el sociòleg John Bellamy Foster (Seattle, 1953) va publicar “The Vulnerable Planet: A Short Economic History of the Environment” que va analitzar des de la revolució industrial fins a l'imperialisme modern les raons per les quals una economia orientada exclusivament per a l’obtenció de beneficis repercutia desastrosament en l’entorn natural del planeta. Va encunyar el concepte “fractura metabòlica”, que es pot definir com la ruptura de l'equilibri entre la naturalesa i la societat humana. Com a alternativa va proposar un canvi a una economia socialista sostenible i ecològica.
En 1997 el teòric social James
O'Connor (1930-2017) publicà
l'assaig "Natural Causes: Essays in Ecological Marxism", en ell,
partint d'una base marxista arribava
a la conclusió que el Capitalisme
era una amenaça per a la societat i el Medi
Ambient, perquè caminava cap a la destrucció total de la societat. Un sistema
capitalista que estava basat en el predomini del valor de canvi, per sobre del
valor d'ús, el veritable valor de les coses, de la quantitat sobre la qualitat,
que solament podia perpetuar-se si aconseguia mantenir un procés expansiu
incessant, generant acumulació de capital.
Pensadors com Jorge Riechmann Fernández (Madrid, 1962) proposen canviar
el capitalisme perquè es basa en l’axioma
segons el qual tot és susceptible de convertir-se en mercaderia. Que alhora imposa
un conjunt màximes com són la rendibilitat a curt termini, la competitivitat,
el creixement a qualsevol preu o el consum exacerbat. A canvi produeix contaminació,
balafiament i la destrucció d'ecosistemes. En canvi, l’ecosocialisme pretén posar en el centre la qualitat, la utilitat,
la bellesa.
Riechmann fent honor a la seua llarga experiència com a membre
de Comissions Obreres i de Greenpeace, està convençut que la
propietat dels mitjans de producció ha de ser comunal, nascuda de la lliure
associació dels treballadors. Qüestiona el poder actual d’una economia sense cap
control, que sols vol més beneficis. Creu que cal substituir-la agafant del marxisme l’eliminació del productivisme de l’economia de mercat i que rebutge
l’autoritarisme buròcrata del socialisme
reial per considerar-lo incompatible amb la salvaguarda del medi ambient.
Proposa un canvi radical basat en una reorientació tecnològica, que es
dedique a substituir l’energia dels hidrocarburs per les renovables, com l’eòlica
i la solar. Defensa un nou paradigma vital que condemne l’egocentrisme, que elimine el balafiament, els diners i els hàbits
consumistes, a més de l’ostentació de la riquesa. Està convençut que cal ficar
davant de tot el bé comú i amb això es podria assolir una organització
igualitària, democràtica i participativa.
Reconeix que assolir el canvi serà complex, però està convençut que és possible
si es controlen els mitjans de producció, expulsant dels òrgans de decisió als
bancs i grans empreses multinacionals, mitjançant una nacionalització que els
convertisca en potents ferraments comunals.
L’ecosocialisme no accepta la
dominació de les classes poderoses, rebutja tota mena d’explotació de l’home
per l’home. Assumeix la complexitat que implica la diversitat de les diferents
cultures arreu el món. Creu que igual que no hi ha una naturalesa universal, tampoc
hi ha cultures universals. Per a involucrar a tota la humanitat creu que cal lluitar
contra els diferents símbols racials, contra les mal enteses tradicions i les
religions tribals. Cal construir-ne uns nous referents que siguen comuns a tota
la humanitat, com són la genètica, la zoologia o la cosmologia.
Propugna la utilització de dos conceptes per a crear les noves societats
sostenibles: la biomimètica i l’autolimitació. La biomimètica
és la utilització dels models econòmics dels ecosistemes per a inspirar la nova
economia de les societats ecosocialistes,
així s’aconseguirà que pugnen respectuosament amb la biosfera. Aquest concepte és sinònim de l’ecomímesi, els ecosistemes artificials que imiten els naturals. Cal
imitar a la natura perquè, entre altres avantatges, no genera residus, es
recicla tot i es basa en fonts energètiques renovables com la solar.
L’autocontenció es tracta de combatre
d’un optimisme tecnològic de les elits
neoliberals, que asseguren que es produiran nous invents que podran esquivar els
límits del nostre planeta. Creu que no podem esperar miracles, per tant, hem de
reduir l’impacte ambiental de la nostra espècie en un 90%, i per aconseguir-ho
caldrà modificar comportaments, idees i valors. Aquest serà un canvi radical
d’ètica i responsabilitats, tant col·lectives com individuals. Un altre dels
trets característics de l’ecosocialisme
és que no renega de l’opció revolucionària per a la transformació de la
societat, per a construir un Estat que siga social, Democràtic i de Dret.
Per a l’escriptor i ideòleg veneçolà Miguel
Ángel Núñez cal aconseguir implantar sis principis per a poder fer una
societat ecosocialista: l’autocontenció
o autolimitació, la precaució, la interculturalitat, l’eco-ètica, la igualtat
social i la participació, totes juntes ens ajudaran a superar l’actual model
d’economia rendista i extractivista dels recursos naturals. El govern veneçolà
vol legitimar-se ideològicament amb l’ecosocialisme,
en trobar-se aïllat pel bloqueig dels països capitalistes i molt allunyada d’una
Rússia arraconada i d’una Xina amb massa punts d’atenció, que han
oblidat el socialisme per a implantar dictadures de tecnòcrates. L'actual Constitució de Bolívia (2009), és la primera llei fonamental que es considera tant
ecologista com socialista, convertint formalment l'estat bolivià en ecosocialista.
Un altre dels principals teòrics de l’ecosocialisme
modern és el filòsof i sociòleg Michael
Löwy (São Paulo, 1938). Ha argumentat la necessitat d'establir una ètica
amb els següents trets: social, igualitària, solidària, democràtica, radical i
responsable. Va ser coautor del Manifest
Ecosocialista Internacional (2001) al costat de Joel Stephen Kovel (Nova York, 1936-2018), amb ell intentaren
combatre el fatalisme generalitzar de la societat en comprovar que el vell
ordre capitalista està morint, que caminem cap al col·lapse i no apareix cap
alternativa. En 2008 va ser un dels promotors de la Declaració Ecosocialista Internacional de Belem. En 2011 va publicar “Ecosocialisme.
L’alternativa radical a la catàstrofe ecològica capitalista”.
Fonts i referències
Manifest Ecosocialista:
https://systemicalternatives.org/2014/03/05/manifiesto-ecosocialista/
Jorge Riechmann: “Por una
caracterización del ecosocialismo en diez rasgos”.
https://www.fuhem.es/2013/02/11/para-una-caracterizacion-del-ecosocialismo-en-diez-rasgos/
Declaració Ecosocialista de Belem:
https://www.redalyc.org/journal/5155/515568005011/html/
Perquè l’Ecosocialisme? Per un futur roig-verd. Michael Löwy (2019).
https://www.15-15-15.org/webzine/2019/03/04/por-que-el-ecosocialismo-por-un-futuro-rojiverde/
Manuel Sacristán
Ponència de Sacristán a Múrcia:
https://www.jstor.org/stable/27819161
Josep Vicent Marqués:
https://historiaecologistapv.blogspot.com/2021/03/josep-vicent-marques-pioner-de.html
Text Rafa Muñoz
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada