Passa al contingut principal

Josep Vicent Marqués: pioner de l’Ecologisme Valencià

 


Al si de l'Ecologisme valencià hi ha consens que Josep Vicent Marqués i González (València, 1943-2008) és una de les figures clau dels inicis, sens dubte fou la més mediàtica. En un dels molts articles i xerrades amb les quals va sembrar de verd el País Valencià, defensà que calia crear una força política que fora alhora, d'esquerres, valencianista i ecologista.

Marqués estudià al col·legi dels Jesuïtes, temps després assegurà que eixa educació l'havia convertit en un "ateu cristià". Eixe comentari mostra una altra de les seues característiques, posseïa una ironia singular que acompanyava d'un especial sentit de l'humor. Amb eixes eines aconseguí que el seu missatge arribara a tot el món. En 1964 es va llicenciar en dret i obtingué el premi extraordinari, però com era un esperit inquiet que cercava obrir camins, es va introduir en la sociologia de forma autodidàctica i acabà immers en aquesta ciència.

En 1960 formà part del Moviment Social-Cristià de Catalunya (MOSCA). Aquest va ser un grup polític amb una ideologia resultant d'una mescla de socialisme i del nou catolicisme proposat per Concili Vaticà II. El formaren, entre altres, Eliseu Climent i Corberà (Llombai, 1940), Joan Francesc Mira i Casterà (València, 1939), Ferran Martínez i Navarro (Serra, 1941), Ferran Zurriaga i Agustí (València, 1938) i Vicent Àlvarez i Rubio (Xàtiva, 1941). Poc després s’afegiren joves com Marqués, Alfons Cucó i Giner (1941-2002) o Valerià Miralles i Ortolà (Pego, 1939-1997). Editaren la revista Diàleg, sols duraren fins a 1962.




En 1964, amb vint-i-un anys, milità al Partit Socialista Valencià (PSV) on estigué fins a 1970. Aquest grup esquerrà hereu del MOC se va organitzar a la Universitat de València. Es definien com socialistes valencianistes, tot i que defensaven una visió marxista molt allunyada de la praxi comunista, que en eixos anys era la dominant en la lluita antifranquista. El PSV no tenia res a veure amb un històric PSOE que continuava desaparegut des de la fi de la Guerra Civil, més aviat era un braç polític per a defensar les idees valencianistes de Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992). Mai foren molts membres tot i que, anys després, bona part d’eixos antifranquistes es convertiren en assenyalats protagonistes de la vida política al País Valencià. Vicent Ventura i Beltran (Castelló de la Plana, 1924-1988) afirma que el PSV fou la primera organització nacionalista antifranquista a València després de la Guerra Civil.


Manifestació del PSV al barri del Carme, foto d'Aparicio

El cap visible fou Eliseu Climent, entre altres li acompanyaren Vicent Ventura, Joan Josep Pérez Benlloch (Moixent, 1936), Valerià Miralles, Alfons Cucó, l'advocat laboralista Vicent Àlvarez i Rubio (Xàtiva, 1941), Josep Rodrigo Huerta que després fou gerent del setmanari “Valencia semanal”, Vicent Albero Silla (València, 1944), Ricard Pérez Casado (València, 1945), Andreu Castillejos Furió (Elx, 1942), Josep Lluís Blanco, Ricard Garrido i Cruanyes (València, 1944-2013), la historiadora feminista Cèlia Amorós Puente (València, 1944), Ferran Martínez i Navarro, Ferran Zurriaga, Juan Pedro Zamora Suárez (Las Valeras, 1944), Joan Francesc Mira i Casterà (València, 1939) i Francesc Candela i Escrivà (Gandia, 1937-2012).


Pintada de quitrà amb pinzell “Parlem Valencià!” feta pel PSV

Els militants del PSV provenien de grups minoritaris com Acció Socialista Valenciana, el Front Marxista Valencià (FMV), l'Aliança Sindical Obrera (ASO) o l'Agrupació Democràtica d'Estudiants Valencians, a més d’altres grupuscles social-cristians com el MOC. El PSV es va donar a conéixer gràcies a unes pintades amb brotxa grossa i quitrà amb el lema “Parlem valencià” que ompliren façanes per tota de València, el 9 d’octubre de 1965. El 7 de març de 1966 van repetir-ho amb la pintada “Valencians, Unim-nos!” i ampliaren el radi d’acció estenent-les per altres localitats com Alacant, Castelló, Dénia, Pego, Elx, Alcoi o Morella.





Un altre dels moments àlgids fou l'organització de la manifestació de l'1 de maig de 1967 que compartiren amb el sindicat Comissions Obreres (CC.OO) i el Partit Comunista (PC). Eixa jornada reivindicativa la policia detingué i la Brigada Político-Social torturà alguns activistes a la Prefectura de Policia del carrer Samaniego de València

A partir d'eixe moment el PC començà a guanyar influença entre els grups esquerrans, tot mentre dins del PSV creixien les diferències entre un sector més nacionalista encapçalat per Eliseu Climent i un altre més obrerista dirigit per Vicent Àlvarez. El partit va perdre impuls, s'esvaí i es va desfer definitivament en la primavera de 1968.



En 1970 Marqués i altres joves que eren més partidaris de l’acció antifranquista fundaren Germania Socialista. Pretenien ser un grup experimental d’acció i reflexió” per defensar el socialisme, sense defugir de qüestions com l’ecologisme, el feminisme o el nacionalisme valencià, pretenien  estendre l’esperit de maig del 68. Volien ser un grup transgressor i no violent, en les seues reivindicacions, més un grup de treball polític que no pas un partit polític. Marqués va resumir el seu pensament polític afirmant que treballaven per “Un País Valencià lliure, socialista, no patriarcal i solidari amb tots els pobles del món”. Tot i que foren un grup minoritari foren molt influents, anys després els seus membres protagonitzaren bona part de les principals reivindicacions polítiques al País Valencià.

Arxiu RMiB


Entre altres formaren part de Germania Socialista; Vicent Franch i Ferrar (Borriana, 1949), Francesc Signes obrer de MACOSA, Ricard Pérez Casado (València, 1945), Josep Lluís Blasco i Estellés (Sagunt, 1940-2003), Francesc Santacatalina (l’Alcudia, 1950-2010), Ricard Avellán (l’Alcudia, 1948), Gustavo Muñoz i Veiga (València, 1948), Vicent Martí, Antonio Gómez de Barrera i Herrero, Pep Laguarda, Toni Moll, Josep A. Iborra, Cèlia Amorós, Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017) i Empar Losilla.


Arxiu RMiB


En 1971 planificaren el primer eco-sabotatge de la nostra història, al Saler. Els encarregats de dur-ho endavant foren Damià Mollà, Empar Losilla i Cèlia Amorós. Prèviament havien enviat a Marqués a Altea perquè algú poguera donar ressò de l’acte i traure a la resta de presó en cas que els agafaren. Anaren en un Seat 600 al camp de golf i una volta dins intentaren ruixar la gespa amb un herbicida, per a reclamar “Un saler per al poble”. Només entrar al camp s’activaren els aspersors, ells pensaren que els havien descobert i fugiren corre’ns, ningú s’adonà d’aquell singular acte "guerrilla ecològica". A eixa primera acció en defensa del territori valencià li seguiren algunes pintades com “Lladres, mos estan furtant el Saler!”.




En 1972 Germania Socialista publicà un manifest sobre l’opressió del poble valencià i la classe treballadora. Les seues idees les ampliaren en 1978 quan publicaren en castellà “Clase Obrera y Cuestión Nacional”. A més de Marqués foren autors: Vicent Martí, Andrés Gomis Fons, Vicent Galiana i Cano, Eugeni Simó i Damià Mollà. Afirmaven que la societat valenciana no tenia els trets propis d’una nació, però presentava elements que permetien considerar-la com un “poble” amb la capacitat de poder evolucionar cap a una forma nacional pròpia. 


Imatge del llibret “Energía Nuclear, una energia que mata” Col·lectiu Margarida, Arxiu RMiB


Marqués tot i considerar-se més valencianista que obrerista es va enfrontant ideològicament amb els partidaris dels països catalans, com eren Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992) o Eliseu Climent i Corberà (Llombai, 1940). No dubtà de fer-ho públic en algú dels nombrosos articles que començà a publicar. Tenia unes fortes conviccions Ecosocialistes i no dubtà criticar als Naturalistes, als quals acusà de ser uns nostàlgics que sols aspiraven salvar espais naturals, a fer oasis o guetos més o menys bonics, segregats d’un entorn humà degradat reservat per a tancar dins les classes treballadores. 




En 1973 formà la secció d'AEORMA del País Valencià, amb altres joves professors de la Universitat de València. Dins continuaren junts els companys habituals de Marqués, com Damià Molla, Vicent Soler i Marco (Rocafort, 1949), la historiadora Trini Simó Terol (València, 1935-2020) o l’arquitecte Vicente González Móstoles, que anys després dirigiria l’urbanisme de València, impulsà el Jardí del Túria o la restauració del Monestir de Sant Miquel dels Rei.


Imatge del llibret “Energía Nuclear, una energia que mata” Col·lectiu Margarida, Arxiu RMiB


També hi estaven altres membres com Josep Guia i Marín (València, 1947), Just Ramirez Palomar (València, 1948-1994) o Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia, ?-1997). Es reunien als despatxos de la càtedra de Sociologia de la Universitat de València, però donada la clandestinitat i la por a rebre represàlies policials mancaven de cap estructura. Signaren algun pamflet sota el nom “AEORMA equipo 3”, sols per despistar i aparentar que eren una gran organització.




En 1974 publicà “El País perplex” que va guanyar el Premi d’Assaig Joan Fuster, un any abans. En ell analitza als valencians i afirma que tenim dins una “fosca consciència col·lectiva” amagada sota una disfressa de folklorisme identitari, una mena d’orgull hortofructícola, que podria esdevindré en una plena consciència nacional valenciana alternativa al discurs espanyolista imperant. Reclamava la necessitat d’assolir eixa consciència a la volta que corregia a Joan Fuster, renegant d’una identitat conjunta amb catalans i balears, ell defensava que simplement érem valencians.


L’abraçada (1976), Joan Genovés i Candel (València, 1930-2020)


A la tardor de 1976 fundà el Col·lectiu Margarida que fou el primer grup valencià netament Ecologista, es reunien a la facultat de Sociologia on ell donava classes. Centraren les seues reivindicacions a intentar aturar la construcció de la central nuclear de Cofrents. Era un grup amb un caire reivindicatiu festiu que no dubtaren en muntar cercaviles teatrals en Nadal, per criticar alhora als reis d’orient i les joguines bèl·liques.


Historieta gràfica que degué fer Marqués al llibret "Energía Nuclear, una energia que mata" Col·lectiu Margarida, Arxiu RMiB


Entre altres li acompanyaven el pedagog Jaume Martinez Bonafé, Carles Monclús i Garriga, Lola Serés García (Cofrents, 1951), Albert García, Conxa Pastor, Carles Arnal Ibàñez (Vila-real, 1957), Pau Renart, el botànic Antoni Aguilella i Palasí (Onda, 1956) i Quique Errando Mariscal. Publicaren quatre números d’un butlletí el llibret “Energia nuclear, una energia que mata”. Duraren fins a 1978  quan esgotats com a col·lectiu acordaren dissoldre's.


Càrrega dels "grisos" a la plaça de la Mare de Déu de València


En 1977 bona part dels progressistes de València s'ajuntaven tots els dissabtes, a mig matí, a la plaça de la Mare de Déu, es feien xicotets roglets de gent escampats per tota la plaça. De sobte començaven a sonar palmes, se sumaven tots a una, apareixen senyeres i alguna pancarta mentre es llançaven crits reivindicatius: País Valencià o Nuclears Merda, volem la terra verda! Uns matins no passava res, la gent cridava una estona i després se n'anaven a fer-se una cervesa, però sovint apareixien els "grisos" i començaven les carreres per fugir de les porres, en acabar s'ajuntaven repartits per barets i bodegues per fer la cerveseta i contar-se les carreres.


Arxiu RMiB


Marqués estava dins de tots els “saraus” que s’organitzaven a València, en 1977 va participar en la formació del grup Associació Valenciana d’Iniciatives i Accions en Defensa del Territori (AVIAT). Signaren un Manifest Ecologista del País Valencià, amb Marqués estaven el poeta Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924-1993), l’ecòleg Miquel Gil Corell (València, 1921-2003), el president de les Associacions de Veïns Marcial Martínez López (Palomera, ?-2013), el senador independent Josep Vicent Mateo i Navarro (Jumilla, 1931-2001), l’enginyer de camins Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947), l’arquitecte Just Ramirez Palomar (València, 1948-1994), l’urbanista Josep Lluis Ros, el president del Centre Excursionista de Castelló Ferran Sanchis Cardona (Castelló, 1935), el president del Centre Excursionista de València Joan Josep Senent Moreno (València, 1945) i Trini Simó Terol. Josep Vicent publicà aquest any el llibre “Tots els colors del Roig” a l’Editorial Tres i Quatre.




En 1978 publicà “Ecología y lucha de clases” on proposava la conjunció de les diferents famílies del marxisme i de l’anarquisme amb l’ecologisme, per una volta tots junts acabar amb el Capitalisme. Afirmava que la relació del Capitalisme respecte del Medi Ambient era la d’un depredador delictiu, per tant calia enderrocar-lo. Es mostrava partidari de l’ús del ferrocarril enfront dels cotxes i les autopistes, denuncià l’atemptat ecològic que significava una A7 prop de la costa. Rebutjava l’Energia Nuclear i defensava la necessitat de desenvolupar energies alternatives renovables, principalment l’energia solar. Era partidari de l’estalvi elèctric, l’ordenació del territori, d’un ús del sòl respectuós, de la necessitat de la declaració d’espais naturals, denuncià el malbaratament que significaven els envasos d’un sols ús.

Marqués assegurava que el Moviment Ecologista havia sorgit de la conjunció de dues evidències, de l’impossibilitat de viure com vivim ara i de la possibilitat de començar viure com a persones. Va definir irònicament a l’Ecologisme com un fantasma xicotet que s’estenia per Europa muntat en bici, fill de hippies, àcrates i llauradors, però amb aspecte d’obrer cabrejat per la contaminació.


Marqués en 1979, Valencia Semanal


En 1979 va presidir l’Associació de Sociologia del País Valencià que impulsà el catedràtic de Sociologia José Ramón Torregrosa Peris (Xàtiva, 1946-2016) i comptà amb la participació de Joan Lluch i Ordiñaga (Sant Joanet, 1940-1988) com a secretari. Eixe any va presentar la seua candidatura al Senat, amb el suport de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), l’Organització d'Esquerra Comunista (OIC) i Bandera Roja. La seua campanya tingué lemes molt en la seua línia com «Ni fam, ni fum, ni fem», “El País Valencià és avui, el regne de la perplexitat”, “L’única cadena la del vàter”.




En la dècada dels 80 es va dedicar a la docència i a escriure, publicà “No és natural” (1980) amb el que va guanyar el premi Fontanarosa, en ell retratava la sociologia de la vida quotidiana. Després vingueren “¿Qué hace el poder en tu cama?” (1981), “Amors impossibles” (1982), “La llum i el caos” (1990), “Sexualidad y sexismo” (1991), “Curso elemental para varones sensibles y machistas recuperados” (1991), “Dígalo por carta” (1992), “La pareja, una misión imposible” (1996). En “Tots els colors del roig” (1997) va deixar-nos unes memòries on es va definir com “Ecologista, d’esquerres, feminista i nacionalista”. El seu darrer llibre fou “El retorn del nàufrag professional” (1998). A més va escriure innombrables articles i columnes d’opinió periodístiques, fins i tot tingué una col·laboració periòdica en TELE-5, al programa “Día a día” de María Teresa Campos on parlava de la relació entre sexes.


Imatge del llibret “Energía Nuclear, una energia que mata” Col·lectiu Margarida, Arxiu RMiB


Els darrers anys de la seua vida assistí freqüentment al casal alternatiu Ca Revolta, col·laborà amb els Verds Esquerra Verda i la darrera lluita que va mamprendre fou la defensa de la Punta contra la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) del port. Sens dubte Marqués va ser un visionari de la nova societat de les darreries del segle XX i de la necessitat d’assolir un nou model d’organització ecològic, tot respectant la nostra identitat valenciana.


Fragment  del llibret “Energía Nuclear, una energia que mata” Col·lectiu Margarida, Arxiu RMiB


Comentaris