Passa al contingut principal

El Saler per al Poble!

 


La lluita ciutadana per a la defensa de la Devesa del Saler, un espai natural de propietat municipal, que volgueren privatitzar i urbanitzar les autoritats franquistes, és tal volta la primera gran reivindicació de l’activisme ecologista per a la defensa ambiental, sens dubte fou un fenomen novell no sòls a l’estat espanyol, també a escala europea


Sega de l'arròs

La Devesa del saler i el llac de l'Albufera de València històricament foren vedats de caça reials que comprà el Cap i Casal en 1911. Tot i que el procés de compra de les 3.144 hectàrees per 1.072.980,41 pessetes no finalitzà fins juny de 1927. L'objectiu era preservar el llac i la Devesa de la imparable expansió del conreu de l'arròs. Els llauradors, cabàs a cabàs, havien aterrat gran part del llac per convertir-lo en cultius.

Era un espai estimat pels veïns que sempre havien utilitzat aquest indret prop de la ciutat com lloc d'esbarjo, per agafar espàrrecs, per fer berenars, menjar-se la mona a la pineda, per banyar-se a l'estiu o per anar a pescar. A la Devesa, les terres emergides sumaven un total de 871 hectàrees, dividides en 550 hectàrees de bosc i altres 321 de matolls. 


Tomás Trénor Azcárraga

Mitjançant la Llei de Cessió de 23/6/1911, la ciutat s’havia compromés conservar íntegrament els boscos i el llac, no podien canviar l’ús del sòl. Tot canvià quan en 1955 el batle Tomás Trénor Azcárraga (València, 1894-1982), segon Marqués del Túria, proposà al ministeri un macroprojecte per urbanitzar la Devesa, que aviat acceptà el govern de Madrid. Les autoritats franquistes de l'època estaven encabotades en afavorir el turisme i volgueren fer del Saler i de les platges un gran complex turístic, com els que ja començaven a alçar-se a la Costa Blava. 


Devesa del Saler, Arxiu RMiB


En 1957 per a endolcir les modificacions legals necessàries oferiren a l’estat regalar-los les terres per a construir un Parador Nacional. Per a poder urbanitzar devien refer el conveni vigent entre Patrimoni Forestal de l'Estat i l'Ajuntament, a més devien adequar-lo a la Llei Règim Local de 1955 i a la Llei de Boscos i Muntanyes de 8 de juny. Mentrestant estaven obligats a mantenir els boscos i repoblar-los després dels freqüents incendis. 


Adolfo Rincón de Arellano


En 1958 es va immatricular la propietat a nom de l'ajuntament de València, inscrivint-la al Registre de la Propietat com la "Dehesa de la Albufera". Poc després la ciutat aprovà la construcció d’un càmping que a més seria el primer a obrir en tota la província. El càmping del Saler fou la primera actuació urbanística municipal feta per desenvolupar turísticament la Devesa. Aquest any canviaren l’alcalde, entrà Adolfo Rincón de Arellano (1910-2006). 

En 1962, l'alcalde adjudicà la redacció del projecte i del pressupost per a la urbanització de la Devesa a la societat Terrenos de Valencia, S. A. (TEVASA). Aquesta societat pertanyia al Banc Urquijo i a la Caixa d’Estalvis i darrere de la part tècnica estava l’empresa Estudios y Proyectos Técnicos Industriales, S.A. (EPTISA). 


Manuel Fraga Iribarne


Una fita imprescindible per a impulsar la urbanització del Saler fou el nomenament del ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, 1922-2012). Coneixia la nostra perquè hi havia obtngut la càtedra de Dret Polític de la Universitat de València en 1948, estigué al capdavant fins a 1953. En juliol de 1962, el feren ministre d’informació i turisme, des del primer moment fou un apassionat impulsor del desenvolupament turístic com a font de divises. El seu departament va vendre per tota Europa les bondats del sol i les platges espanyoles amb l’eslògan “Spain is different”. El 23 de novembre, l’ajuntament de València, acordà la cessió de terrenys de la Devesa a l’estat perquè construïren el Parador Nacional del Saler




En 1963 Fraga impulsà la Llei de Centres i Zones d'Interés Turístic Nacional que fou la ferramenta legal que requalificacions de sòl per a construir infraestructures turístiques i encetà el desenvolupament urbanístic desbocat, en permetre evitar les restriccions com les que imposava la Llei del Sòl de 1956. Una volta publicada la llei turística, l’empresa adjudicatària TEVASA, va encarregar el disseny i redacció del projecte d’urbanització de la Devesa a l'arquitecte Julio Cano Lasso (Madrid, 1920-1996)

Racó de l'Olla, Arxiu RMiB


El 24 de desembre de 1964, Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) promulgà la Llei 225/64 que derogava l'article 4 de la Llei de Cessió de 23 de juny de 1911, i autoritzava a l'Ajuntament de València a disposar de la Devesa com a ben propi, acordant la reversió al Patrimoni de l'Estat d’una parcel·la de terreny per fer el Parador Nacional


Miquel Gil Corell a l'espai Vida Salvaje, de RTVE

El mes de juny l'alcalde havia proposat la construcció d'una Universitat Laboral al Racó de l'Olla aprovant la cessió dels terrenys. Els naturalistes valencians s'oposaren fermament a fer cap construcció al Racó de l’Olla, perquè era un dels espais amb més valor ambiental de tota l'Albufera. Les veus dels primers intel·lectuals i naturalistes que reclamaren protegir aquest indret foren: Jose Julio Tato Cumming (Alacant, 1918-1989), Miquel Gil Corell (1921-2003), Raimundo Manuel Martel de San Gil (Mazo, 1914-2000), Ignacio Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016), Antoni Mira Franco i Lluís Pechuán Albiñana, a més obtingueren el suport de Ramon Margalef (Barcelona, 1919-2004), Julian Huxely (Londres, 1887-1975) i Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003). Afortunadament finalment decidiren construir la Laboral Xest tot i que el perill de la construcció al Racó no havia acabat. 


Joan J. Barral Coll a l'espai Vida Salvaje de RTVE

L’Ajuntament aprovà el Pla d'Ordenació del Saler que reservava el 75% de la Devesa com zona verda, mentre al 25% restant volia construir grans infraestructures turístiques. Era un pla molt ambiciós que pretenia fer 4.000 casetes de bany, hotels, restaurants i bars amb capacitat per donar servici a 100.000 persones, aparcaments per 4.000 vehicles, piscines, dos camps de futbol per 10.000 espectadors, una bolera, una pista d'atletisme, una venda taurina, un teatre per a 5.000 espectadors, una capella, un heliport i un port per a 200 embarcacions. 

Plantejava alçar cinquanta torres de 15 plantes i altres set amb 10 altures a més d'habitatges unifamiliars. Altres dotacions previstes eren un palau de congressos, un hipòdrom i una gran autopista per comunicar-ho tot amb València. En total estava previst urbanitzar una superfície de 871 hectàrees, repartides en 150 hectàrees per a l’edificació, 30 quilòmetres de xarxa viària i 20 més per als carrers secundaris. Tot mentre eixe mateix any començaven les obres del Parador Nacional del Saler


Docavo a l'espai Vida Salvaje de 1970, RTVE


El 4 de març de 1965 el ministeri donava llum verda, ratificant el Pla d'Ordenació del Saler. L’any següent s’inaugurava del Parador del Saler i es feia la primera modificació del Pla d'Ordenació Urbana per poder ampliar la superfície edificable a la Devesa, a l’ajuntament li faltaven diners. 

La Reial Societat Espanyola d’Història Natural que presidia el professor Ignacio Docavo va enviar un informe a l’Ajuntament de València en el que manifestaven la seua preocupació perquè el Pla de la Devesa posava en perill els grans valors naturals, assenyalaven que l’Albufera era un aiguamoll d’importància internacional. 


José Mansanet Mansanet

Altres veus contràries al Pla foren la de Miquel Gil Corell i José Mansanet Mansanet (1915-1990), tots dos encetaren campanyes d’informació per difondre els grans valors naturals, publicaren articles en premsa, amb l’ajut de l’escriptor i advocat Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (Gandia, 1912-2003). 


Gonçal Castelló


El 21 de setembre de 1966 l’Ajuntament de València va fer públic el concurs públic per licitar les obres d’urbanització de la Devesa del Saler per un pressupost de 785.353.491,61 pessetes. Es van subhastar 1.076 parcel·les que sumaven 1.228.999 metres quadrats, eixiren per un preu mitjà per metre quadrat de 700 pessetes. 


Parador del Saler i camp de golf


S'adjudicaren les obres d'infraestructures a la mateixa TEVASA en març de 1967 amb una rebaixa del 18% del valor d'eixida, per un total de 643.754.248,65 de pessetes. A l'hora de començar les obres l'empresa s'adonà que el Pla no es podia fer, perquè s’havia dissenyat amb una cartografia de 1929, i la franja de la Devesa aleshores era molt més estreta, no cabia tot el que havien pensat clavar-hi. A més el Parador Nacional havia agafat més terreny del que li pertocava. Hi hagueren de redactar una modificació del Pla per resoldre aquestes errades cartogràfiques inicials. 


Maqueta del projecte de 1964

En 1968, en un altre intent de salvar el Saler, els millors científics valencians encetaren estudis per a demostrar la vàlua d'aquest espai natural. L'ajuntament organitzà una conferència internacional sobre el Pla del Saler. Els científics assistents redactaren una llista de recomanacions molt modestes, que a més eren totalment compatibles amb el Pla Urbanístic existent. Suggeriren la defensa del perímetre del llac, la creació d'una estació biològica, la regulació de les temporades de caça i pesca, el control de la contaminació, i la construcció d'un jardí botànic. 

L'alcalde Adolfo Rincón de Arellano y García (València, 1910-2006) ignorà totes eixes recomanacions, tot mentre finalitzaven les obres del camp de golf del Parador del Saler. Eixe any preparaven els terrenys per a les obres, entraren maquinària pesant i desferen la contraduna, els vents marins que bufaven carregats de sal feren mal bé bona part de la pineda que s'havia salvat de les tales. 


López Rosat i Rita Barberà


En 1969 dimitia l'alcalde per discrepàncies amb el poder que assolia l’Opus Dei al nou govern de l’estat. Per substituir-lo anomenaren al metge falangista i veterà de la Divisió Blava, Vicente López Rosat (València, 1925-2003). En eixe moment, havien començat les primeres obres per dotar d’infraestructures a la Devesa. Es treballava en la construcció del passeig marítim on feren una gran plataforma d’una planta d’alçada, dins hi havia bars i vestidors, per dalt anava corredor de huit metres d’amplària, amb escales per baixar a la platja. 


Passeig marítim nord de la Devesa del Saler


El 17 de febrer de 1970 el ministeri de Governació atorgà l’autorització per a vendre les parcel·les, les subhastes començaren el 5 de maig de 1970. Una volta adjudicades entraren les màquines i arrasaren les dunes externes, les més properes al mar. Amb l’arena de les dunes exteriors que eren les més altes, aterraren les depressions de les mallades, amb aquestes obres la Devesa va perdre el 30% de la seua pineda.

 



La corporació va crear l’Oficina Tècnica Devesa-Albufera perquè s'encarregara de la remodelació del Pla. El primer que feren fou eliminar el palau de congressos, el club de tir al colom i el club de tenis, què no cabien per greu la regressió provocada pel mar, a conseqüència del port de València que talla els corrents marins que aporten sediments, des d'aleshores el mar va reduint les platges cada volta que hi ha tempesta. 

El Saler 1970

El 28 de juny de 1970, Félix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, 1928-1980) dedicà un programa de l’espai “Vida Salvaje” a l’Albufera i a la Devesa del Saler. En ell denunciava la greu amenaça que significava la urbanització de la Devesa a més del gran valor natural que atresorava. Aquest fou el detonat i l’impuls que derivà en la campanya popular per a la defensa popular del Saler. 


Felix Rodríguez de la Fuente en Vida Salvaje RTVE

Félix s’havia assabentat d'aquesta problemàtica gràcies a Gil Corell, president de la delegació de la Societat Espanyola d'Ornitlogia (SEO) a València, a Ignacio Docavo professor d’Ecologia en la Facultat de Biologia de la Universitat de València, amb l’ajut de José MansanetAl programa televisiu Félix va dir; “En l’Albufera s’estan vessant residus de fàbriques, filtracions de DDT dels arrossars, es vessen substàncies que no només acaben amb la puresa de les aigües sinó que maten la fauna ictiològica del llac.


Lluis Pechuàn al programa Vida Salvaje de RTVE


Respecte del pla urbanístic de la Devesa va dir, amb el seu apassionat llenguatge; “La Devesa del Saler, un pinar de Pinus halepensis, aquest bosc, aquesta comunitat de plantes mediterrànies, és veritablement única a  la península Ibèrica, també ha de conservar-se en tota la seua integritat perquè forma part de l’àrea de l’Albufera de València”. 




A l’espai televisiu Félix entrevistà a l’ornitòleg i fotògraf Lluís Pechuán Albiñana que parlà de la gran quantitat d’aus que hi havia a l’Albufera. Per reforçar-ho intervingué el seu company d’anellament d’aus:  Joan J. Barral Coll. Contà a càmera com des de l’any 1964, tots dos havien anellat un total de 6.000 exemplars d’agrós a la Mata del Fang i afegí que els anys 1967 i 68 anellaren: “1.057 Egretta, 714 Bubulcus, 244 Ardea, 153 Nyctiocorax i 30 Ardea purpurea”. 




També intervingué el mestre de diverses generacions d'ecologistesGil Corell que va denunciar la contaminació de les aigües. Assenyalà que un recent vessament industrial que havia arribat per la séquia d'Albal hi havia provocat en un dia la mort de 400 arroves de peix. El mateix professor Docavo parlà de la riquesa botànica que atresorava la pineda del Saler


Ignacio Docavo


Al final de l'espai, Félix proposà com idea “original” per a salvar el que quedava de la Devesa del Saler que es fera un parc natural i omplir-lo amb rinoceronts negres, girafes, marabús i altra fauna africana. Estava suggerint que feren un safari parc per omplir-lo de turistes. Pot ser que aquesta proposta desgavellada li l’haguera suggerit Docavo, aleshores director del zoològic de València. Sempre havia reclamat la necessitat de tindre millors instal·lacions que les que hi havia al zoo dels Jardins del Reial, pretenia aconseguir-ho en la Devesa a la volta que evitava la seua urbanització. 


Pinedo en 1962


L’al·legat conservacionista de Félix no fou ben rebut per les autoritats ni pels diaris locals que el van criticar durament mitjançant les editorials de premsa. L'Ajuntament qualificà els advertiments d’alarmistes, tot mentre els diaris donaven suport a la versió oficial, ridiculitzant  als naturalistes per la proposta de convertir l’Albufera en un parc nacional. Per guanyar-se el suport popular assenyalaren que la proposta de protecció era una intolerable intromissió d'un Madrid envejós, que no volia el desenvolupament turístic de València

Gràcies a l'espai televisiu Vida Salvaje molts valencians de tot color polític obriren els ulls i s’adheriren a la campanya per a salvar la Devesa, en poc temps s’arreplegaren 15.750 signatures en contra del projecte. Docavo publicà un article al respecte en Las Provincias, el 26 de juliol de 1970. En ell donava total suport a les tesis que havia defensat Félix al seu documental. Fou el primer de molts articles de premsa que començaren a eixir en eixe diari. L’11 d’agost de 1970, Docavo tornà a publicar un altre article amb Mansanet Gil Corell. 


Damià Mollà


En 1971 el grup clandestí Germania Socialista planificà el primer eco-sabotatge, al camp de golf del Saler. En un Seat 600 anaren Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017), Empar Losilla i Cèlia Amorós Puente (València, 1944), mentre a Josep Vicent Marqués i González (València, 1943-2008) l’enviaren a Altea, pensant que si els detenien devia quedar algú per fer-ho públic i per traure'ls de la presó. En arribar al camp de golf del Parador intentaren ruixar la gespa amb un herbicida, però abans de començar s'encengueren els aspersors de reg automàticament, ells pensant que els havien descobert fugiren corrent. Ningú es va assabentar del primer intent d'eco-sabotatge ecologista a casa nostra. 



Encetaven l’any 1972 i s’afegien més veus a la defensa del Saler, com la del Procurador en Corts José María Adan García (Sogorb, 1931), que manifestà obertament el seu rebuig del projecte urbanístic. L'enginyer i activista ecologista Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia, ?-1997), besoncle del conseller Estebán González Pons (València, 1964), presentà a l'ajuntament el document “Oposició al Pla d'Ordenació de la Devesa, totalment”. En ell plantejava que la urbanització era contrària als interessos turístics en degradar un espai natural i significava la pèrdua d’un valuós indret per al poble valencià. Per demostrar el fort rebuig popular al Pla afegia fotografies d’algunes de les pintades que omplien els carrers de València: “No especuleu amb el Saler - Lladres”, “Saler és del poble” o “No faran platges privades al Saler”. 



El diari Las Provincias l’havien fundat en 1866 l'impressor José Doménech Taberner (Valencia, 1815-1879) junt amb el periodista i poeta Teodor Llorente Olivares (València, 1836-1911). Durant la Guerra Civil el va requisar la CNT, gràcies a això en guanyar el franquisme pogué continuar publicant, de fet fou l’únic mitjà de comunicació privat que continuava eixint al carrer. Sempre havia defensat les tesis oficials, entre elles la urbanització del Saler. En 1973 canvià radicalment de postura en les editorials dels dies 22 i 30 d’agost, mentre la resta de diaris que es publicaven aleshores, com el Levante i La Jornada seguiren amb la defensa ferma de construir a la Devesa, ambdós diaris estaven controlats pel franquisme, el que es coneixia com la premsa del Moviment


Francisco Pérez Puche



Abans d'eixos editorials de Las Provincias, el primer article periodístic de suport a la campanya “El Saler per al Poble” el publicà Francisco Pérez Puche (València, 1945) el 25 de febrer de 1973. En ell deia textualment que: “... En eixos moments hi havia commoció mundial per la problemàtica de la contaminació i l’Ecologia”. Aquest periodista tenia una columna d’opinió anomenada «A la luna de Valencia» on sovint tractà problemes mediambientals. Ell fou el primer periodista ecologista valencià. En la seua columna parlà del Saler 33 voltes, però també ho va fer del Llit del TúriaPuche signa molts més articles de defensa ambiental, fins i tot parlà de les afeccions que provocà la Ford, o la nuclear de Cofrents. En 1999 l'anomenaren director de Las Provincias


José Ombuena Antiñolo


La vertadera impulsora d’aquesta oposició ecologista de Las Provincias a la urbanització del Saler, fou la seua subdirectora María Consuelo Reyna (València, 1944) que s’havia incorporat  a la redacció en 1972. Va ser el primer eixemple de periodisme mediambiental a l’estat. Ella mateixa ho va deixar blanc sobre negre en les editorials del 9 de maig de 1973, que titulà: «La “repoblación forestal” del Saler» o amb la de l’11 de maig «Un paisaje destrozado». Fins i tot el mateix director de Las ProvinciasJosé Ombuena Antiñolo (València, 1915-1992), s’afegí a les cada volta més nombroses veus que clamaven per aturar la destrossa de la Devesa quan el dia 20 de maig publicà una columna d’opinió sota el títol irònic «El Salé». Aviat altres veus se sumaren a la defensa ambiental des de seccions com Cartes  al director, per eixample el 8 de març de 1973,  publicaren una nota signada per “Un grup de biòlegs” anònims, que demanaven aturar el projecte. 




S’havia generalitzat l’oposició pública a la urbanització i altres diaris s'atreviren a obrir finestres a la dissensió, com els periodistes José Antonio de Alcedo (1917-1997) a El Levante el 15 de maig de 1973 o José María Arraiz Cid, al diari vespertí La Jornada el 17 de maig. 

Las Províncias havia tingut la capacitat de generar opinió a més de donar eixample a la resta de mitjans d'informació, mitjançant la publicació d'informacions encertades i independents respecte de la línia oficial, amb entrevistes a experts i, sobretot, utilitzant les columnes d'opinió i les cartes al director. Es va convertir en un mitjà de comunicació pioner en el tractament de la informació ambiental.


Miguel Ramón Izquierdo

Les reclamacions ecologistes tingueren molt ressò en la societat valencianael pla de privatització de la Devesa es va convertir en un escàndol en un moment delicat, els darrers anys del franquisme. El mes de juliol de 1973, només arribar al govern Luis Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973), anomenà governador civil de València a Enrique Oltra Moltó (Alcoi, 1921-1993), més conegut pels antifranquistes com “Ultra Moltó”. A Madrid decidiren acabar amb la contestació ciutadana destituint a l’alcalde Vicente López Rosat i fer alguns canvis, una mena de maquillatge. Triaren a l’advocat, Miguel Ramón Izquierdo (València, 1919-2007). El primer que va decidir fou reformar el projecte, reduint la superfície edificable, s'excusà amb inversors i constructors mentre aturava l’execució del Pla Urbanístic per redactar-ne un projecte nou. 


Mallada, Arxiu RMiB

A finals de 1973 s’havien generalitzat les protestes veïnals mentre el nou alcalde Ramón Izquierdo acceptava la recomanació de Joëlle Ana Bergère Dezaphi per contractar als sociòlegs ecologistes Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017) Josep Vicent Marqués perquè li feren un informe. Això donà als ecologistes accés a tota la informació del Pla. El professor Ignacio Docavo continuava incansable la seua tasca de conscienciació de la societat amb la publicació, els dies 26, 27 i 30 de setembre, d'una sèrie d'articles sota l'epígraf «De Doñana a l'Albufera». En ells repassava els principals problemes als quals s'enfrontaven les zones humides espanyoles, a més de sintetitzar l'estat de conservació de cadascuna d'elles, evidentment l'Albufera no eixia gens bé en eixa comparació. 




El dia 30 de maig de 1974, l’alcalde va aprovar la modificació del projecte d’urbanització de la Devesa, per fer-la pública el mes de juny inaugurà una exposició informativa al Col·legi d’Arquitectes de València, sota el títol de «El Saler: Datos para una decisión colectiva». 



Començava la que fou coneguda com la batalla de l’estiu, com l’anomenà el primer grup ecologista estatal AEORMA. Per a presentar una alternativa muntaren exposició alternativa la Facultat d’Arquitectura. En ella afirmaven: “L’Ajuntament ha venut El Saler, substituint el gaudi públic, parcel·lant-ho per a usos privats, trencant l'equilibri ecològic, creant un ‘Gueto’ en una zona popular, venent a un preu irrisori i obtenint 700 milions de dèficit”. Definien El Saler com “un símbol de la lluita pel descans de la població treballadora, dels qui no poden comprar-se una parcel·la”. 


Francesc de Paula Bruguera

El 9 de juny de 1974, Las Provincias entrevistà als ecologistes Joëlle Bergère i a Josep-Vicent Marqués. A partir d’eixe moment començaren les col·laboracions periòdiques de Marqués al diari. La primera la va fer el 13 de juny de 1974, després publicà altres columnes d’opinió titulades: «Tres miradas sobre El Saler» o «Cartas sobre El Saler». Al diari també donaren veu a més intel·lectuals i ecologistes com Trini Simó Terol (València, 1935-2020), Vicent Soler i Marco (Rocafort, 1949), al bocairentí Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017), o a Francesc de Paula Burguera i Escrivà (Sueca, 1928-2015)




El període ecologista de Las Provincias durà fins a finals de 1974, tal volta el detonant del seu canvi d'orientació fou la publicació de l’assaig “País perplex”, de Marqués. En ell criticava al director del diari, José Ombuena. Això provocà la finalització de les seues col·laboracions periodístiques i la involució del periòdic cap a territoris ideològics dretans, més propers de les tesis oficials. 


María Consuelo Reyna, El Temps

La subdirectora de Las ProvinciasMaría Consuelo Reyna i el “pare” de la Constitució, Emilio Attard Alonso (València, 1915-1997), ajudaren a entrar en la Unió de Centre Democràtic (UCD) a l’advocat i amic de la família Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, 1932-1992). En 1979 amb l’ajuda de Fernando Abril Martorell (València, 1936-1998), entre tots organitzaren la ferotge campanya anticatalanista coneguda com la “Batalla de València”. La conductora fou Maria Consuelo Reyna des de les seues columnes d’opinió, gràcies a un llenguatge senzill, directe i clar, dirigit a la classe mitjana valenciana, que va aconseguir condicionar la Transició Valenciana. 

Impulsaren el creixement d’Unió Valenciana de Vicente Gonzàlez Lizondo (València, 1942-1996), els utilitzà contra el nacionalisme d’esquerres i quan no l’interessaren, primer els enfonsà i després els espentà perquè acabaren dins del PP

Tan gran arribà a ser el poder de Reyna i agre el seu caràcter, que altres periodistes i polítics que tingueren tractes amb ella, en comprovar el seu poder li posaren el malnom de María Consuelo Mequieregobernar. Ella no dubtà en mamprendre campanyes de desprestigi sense cap mostra d’ètica periodística ni respecte humà, com la que va fer-li a Guillem Agulló i Salvador (Burjassot, 1974-1993), el jove nacionalista del MCPV assassinat per pegar cartells a favor del 9 d’octubre, o contra el rector “catalanista” Ramon Lapiedra i Civera (Almenara, 1940). 

Reyna Doménech va ser anomenada directora del diari en 1992. En 1999 el consell d’administració de Las Provincias, compost per les famílies Reyna i Zarranzla destituïren per vendre el control de l’empresa al Grup Vocento. La seua mateixa família la va obligar a dimitir perquè les vendes i la publicitat havien caigut, el molt honorable Eduardo Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956) no volia que ningú li intentara fer ombra i la directora del diari sols sabia manar. 



Urbanització la Casbah, el Saler, Arxiu RMiB

A finals de l’estiu de 1974 ja estava plenament organitzat el moviment ciutadà de “El Saler per al Poble”. Això va permetre a la Plataforma l'enviament d'un escrit a l'ajuntament recolzat per 15.750 signatures on sol·licitaven la redacció d’un altre projecte per a la Devesa, sobre la base de; «no subhastar ni un centímetre més del patrimoni públic del Saler», «rescatar el màxim del possible que haja sigut subhastat», «potenciar l'ús públic de la zona», «salvar la naturalesa supervivent i iniciar un rigorós pla de regeneració del desaparegut o deteriorat». 



Mentrestant els escàndols al voltant de la urbanització pujaven d'intensitat en saber-se que els primers habitatges construïts a la Devesa, qualificats de protecció oficial s’havien adjudicat a les millors famílies, les més adinerades, de l’alta societat valenciana. Tot mentre encetaven obres de nous edificis sense que tingueren tots els permisos oficials. L'ajuntament féu pública una altra modificació del projecte per augmentar més l’alçada dels edificis, amb l'excusa de traure més beneficis. Sospitosament el dèficit municipal creixia amb rapidesa exponencial a causa de les obres faraòniques del Saler

Aplec al Saler

Eixos escàndols animaren a convocar un acte reivindicatiu el 15 de setembre, pretenien fer una concentració a la platja i llegir un comunicat reivindicant “Un Saler per al Poble”. Tal volta fou la primera manifestació ecologista de l’estat, però com aquests actes estaven prohibits en una dictadura, hagueren de disfressar-la sota el títol d’Acció Cívica al SalerEixe dia es va desplegar un nombrós cordó policial que es dedica a llevar el DNI a bona part dels 200 activistes que s’acostaren. Eixos anys si la policia et treia el DNI, després havies d’anar a arreplegar-ho a comissaria. Sols un reduït grupet aconseguí evitar el cércol de les forces de seguretat, just arribaren a plantar una senyera en la platja abans que els detingueren. L’ajuntament tot i la forta oposició, res canvià i començà les obres de l’hipòdrom del Saler al Racó de l’Olla.  

L’any 1975 amb el diari Las Provincias retirat de la campanya “El Saler per al Poble” i després de la mort del dictador hi hagué una mena de treva en el bàndol ciutadà, més centrat en les expectatives generades per Transició, mentrestant les obres a la Devesa continuaven. 


La Devesa en 1974, foto d'Oficina Tècnica Devesa-Albufera

En 1976 s’inaugurava el Sidi Saler, un gran hotel de cinc estreles de luxe, que ocupava 20.204 m² a primera línia de la platja, es va convertir en l'hotel més luxós de València. El 17 d’octubre s’inaugurava l’hipòdrom del Racó de l’Olla, tot i que no tenia certificat de finalització d’obres i mancava finalitzar bona part de les graderies, per seure al públic muntaren uns cadafals provisionals. Els promotors pretenien fer una instal·lació que donarà eixida als cavalls de segona categoria que no tenien cap possibilitat de córrer a l’hipòdrom madrileny de la Zarzuela

En la primera carrera obtingueren bona assistència, tant de cavalls com de públic, però l'interés decaigué ràpidament. Com que no anava públic, no hi havia apostes, en conseqüència els cavalls de la capital deixaren de vindre. Sols arribaren a fer-se tres temporades de carreres, la de tardor de 1976 i la de primavera i tardor de 1977. En total organitzaren 140 proves que provocaren una fallida en els comptes de la promotora de més de cent milions de pessetes. Per intentar guanyar uns pocs diners, la Societat Valenciana de Carreres de Cavalls intentà organitzar un gran concert de rock, però era massa tard, l'ajuntament ja havia decidit el tancament definitiu de les instal·lacions davant el greu forat econòmic i el poc interés dels valencians. 


Boleta de l'hipòdrom del Saler, de Maspalomas en AGalopar.com


En 1978 s'havien aprovat totes les modificacions al Pla per a poder continuar les obres d'urbanització, però amb l'acceleració de la Transició decidiren continuar ajornant-les. Fins a eixe moment s'havien construït al voltant de quaranta edificis, tota la xarxa d'aigua i sanejament, a més de molts quilòmetres de carreteres i aparcaments. Es va enderrocar la zona dels apartaments de Waksman perquè els promotors havien excedit la seua volumetria. 

El 3 d’abril de 1979 es feren les primeres eleccions municipals de la Democràcia i guanyà el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) encapçalat per Ferran Martínez Castellano (València, 1942). Aquest any el professor Docavo va publicar el llibre “La Albufera de Valencia: sus peces y sus aves (ictiofauna i avifauna)”. Al desembre l'ajuntament democràtic encarrega la redacció d'estudis previs per a l'ordenació de la Devesa a grup d’experts multidisciplinari, format per 7 biòlegs, 2 geòlegs, 1 geomorfòleg, 2 economistes, 1 enginyer de camins, 1 advocat i 2 arquitectes. 


Passeig marítim del Saler 1980


El 3 de juny de 1980 l’ajuntament es va decidir per la tercera de les quatre propostes que li havien presentat els tècnics. Aquesta opció proposava mantenir el que ja estava acabat i no construir ni vendre res més. Hagueren d’anul·lar la parcel·lació i l’edificació de la zona sud de la gola de El Pujol, que era la més endarrerida, tot i que totes les parcel·les que ja s’havien subhastat. Van pressupostar un cost econòmic de 719.867.054 pessetes per a recuperar eixes concessions. El cost d’expropiar tot i enderrocar el que estava construït el van calcular en l’Opció IV i pujava a 8.931.785.514 de pessetes. 


Ricard Pérez Casado


En 1981 els socialistes andalusos que controlaven el PSOE es llevaren del mig a l’alcalde Castellanos perquè s'havia enfrontat amb els "advocats sevillans" defensant el manteniment del marxisme al XXVIII Congrés del PSOE. Com a represàlia l'obligaren dimitir acusant-lo d'irregularitats, que després no ratificaren els tribunals. Ricard Pérez Casado (València, 1945) una volta agafà la vara de comandament municipal, ja no li la tornà. 


Enderrocament del passeig marítim nord, foto Oficina Tècnica Devesa-Albufera


Llavors començà l’enderroc dels 17 quilòmetres de passeig marítim que s'havien construït i la regeneració del cordó dunar. Havien construït dos tipus de passeig marítim, al nord amb una longitud de 2,5 km, des del poliesportiu fins al Muntanyar de la Rambla, feren una estructura elevada quatre metres i baix ubicaren equipaments d’hostaleria. Als 5,5 km restants, els que anaven del Muntanyar de la Rambla fins al Parador, alçaren un mur d'1,20 m d'alçada al costat d'una carretera de cinc metres d'amplària. 


Les mallades de la Devesa, Arxiu RMiB


Els tècnics decidiren deixar sense regenerar la Punta del Perellonet, és l'espai de reserva integral que hi ha en l'actualitat entre el camp de golf i la gola del Perellonet. Aquest indret l'havien arrasat completament en 1973, amb maquinària pesant deixant un pla erm en emportar-se tota l'arena per fer-la servir en les obres. Curiosament aquest lloc d'accés restringit s'ha regenerat amb molta rapidesa gràcies a l'arena que arrossega el vent de ponent, que es queda fixada a les dunes exteriors, són les més altes i les que més creixien. 

Eixes dunes de la platja de la Punta, en l'actualitat arriben als sis metres d'alçada, són la primera línia de defensa davant les tempestes. Tot i aquest sorprenent creixement quan hi ha grans temporals, com els del 9 i 16 de novembre de 2001, que tingueren ones de més quatre metres, les aigües s'engolen bona part dels materials aportats pel vent. Eixa és la causa de la minva dunar al nord de la gola del Perellonet, entre 2001 i 2003. 


Passeig marítim sud, foto d'OTDA


Es va crear l'Oficina Tècnica Devesa Albufera (OTDA) per encarregar-se dels estudis i posteriors treballs de regeneració de la Devesa. Entre els anys 1997 i 2000 s'encarregà de les obres d'ensorrament del passeig marítim, a més regeneraren vora 126.000 m² de dunes i de les terres de l'espai interdunar. 


Urbanització a la Devesa en 2020, Arxiu RMiB


En 1982 l’ajuntament aprovà el Pla Especial de Protecció de la Devesa del Saler (PEPMDS) amb l’esperit de conservar els seus ecosistemes i encetar la seua restauració. Es van crear els Vivers Municipals per a produir plantes autòctones amb les quals regenerar 126.000 m² de dunes amb 989.360 plantes i es va reparar la Casa Forestal del Saler

Per fi!, en 1983, l'Ajuntament aprovà definitivament el Pla Especial de Protecció de la Devesa de l'Albufera

El 22 de novembre de 1984 la ciutat sol·licità a la Generalitat la declaració del Parc Natural de l'AlbuferaEnderrocaren l'hipòdrom del Racó de l'Olla. Es va crear l'Estació Ornitològica de l'Albufera i signaren un conveni amb la Societat Espanyola d'Ornitologia (SEO) per a la cessió de les instal·lacions. 

En 1986 es declarava el Parc Natural de l’Albufera de València sobre 21.000 hectàrees, va ser el primer parc natural del país. Començava la regeneració del Racó de l’Olla


Dunes a la platja de la Punta, Arxiu RMiB


En 1988 s’inaugurava el Centre de Recuperació de Fauna Salvatge del Saler i després de diverses proves metodològiques, l’Oficina Tècnica Devesa-Albufera (OTDA) començà els treballs de regeneració del cordó dunar de la frontissa marítima i l’eliminació de més de 12.000 eucaliptus que s’havien plantat per substituir als pins. 

En 1990 s’incorporà el parc a la Llista de Zones Humides d’Importància Internacional, RAMSAR.

L’any 1994 es va declarar l’Albufera Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) seguint la Directiva 94/24/CE relativa a la Conservació d’Aus Silvestres. 

En 1999 tancava definitivament el Càmping del Saler i en 2011 ho feia l’hotel SIDI SALER


Regeneració dunar, Arxiu RMiB


El Saler per al Poble fou un eslògan perfecte per encetar la ferma defensa d'una propietat comunal. En un principi sols uns pocs, els primers Ecologistes, alçaren la veu dins d'una dictadura. Primer ajudà l'impuls de Félix des de TVE, després el diari Las Provincias. Costà temps implicar tota la societat valenciana, però una volta mobilitzada fou impossible callar-la primer i després contradir els seus desitjos. 

Aquest moviment ciutadà acabà convertint-se en el naixement de l'Ecologisme al País Valencià,  sent  també pioner en l'àmbit estatal. Hui encara ens queda molt per fer per a salvar l’Albufera i la Devesa, però si la crescuda del nivell del mar provocada per les expansions del port de València, els de lobbys caçadors i llauradors, i les decisions polítiques ho permeten, aquest singular i valuós espai continuarà mantenint una gran biodiversitat i els valencians gaudirem d'un dels nostres Parcs Nacionals.

Albufera de València, Arxiu RMiB


Comentaris