La lluita ciutadana per a la defensa de la Devesa del Saler, un espai natural de propietat municipal, que volgueren privatitzar i urbanitzar les autoritats franquistes, és tal volta la primera gran reivindicació de l’activisme ecologista per a la defensa ambiental, sens dubte fou un fenomen novell no sòls a l’estat espanyol, també a escala europea.
 |
| Sega de l'arròs |
La Devesa del saler i el llac de l'Albufera de València històricament foren vedats de caça reials que comprà el Cap i Casal en 1911. Tot i que el procés de compra de les 3.144 hectàrees per 1.072.980,41 pessetes no finalitzà fins juny de 1927. L'objectiu era preservar el llac i la Devesa de la imparable expansió del conreu de l'arròs. Els llauradors, cabàs a cabàs, havien aterrat gran part del llac per convertir-lo en cultius.
Era un espai estimat pels veïns que sempre havien utilitzat aquest indret prop de la ciutat com lloc d'esbarjo, per agafar espàrrecs, per fer berenars, menjar-se la mona a la pineda, per banyar-se a l'estiu o per anar a pescar. A la Devesa, les terres emergides sumaven un total de 871 hectàrees, dividides en 550 hectàrees de bosc i altres 321 de matolls. Mitjançant la Llei de Cessió de 23/6/1911, la ciutat s’havia compromés conservar íntegrament els boscos i el llac, no podien canviar l’ús del sòl.
 |
| Tomás Trénor Azcárraga |
Any 1955
El batle Tomás Trénor Azcárraga
(València, 1894-1982), segon Marqués del Túria, proposà al
ministeri un macroprojecte per urbanitzar la Devesa, que aviat
acceptà el govern de Madrid. Les autoritats franquistes de l'època
estaven encabotades en afavorir el turisme i volgueren fer del Saler i
de les platges un gran complex turístic, com els que ja començaven a alçar-se
a la Costa Blava.
 |
| Devesa del Saler, Arxiu RMiB |
Any 1957
Per aconseguir les modificacions
legals necessàries per a urbanitzar el Saler oferiren a l’estat
regalar-los les terres per a construir
un Parador Nacional. Tenien que refer el conveni vigent entre Patrimoni
Forestal de l'Estat i l'Ajuntament, a més devien d’adequar-lo a
la Llei Règim Local de 1955 i a la Llei de Boscos i
Muntanyes de 8 de juny. Mentrestant estaven obligats a mantenir els boscos
i repoblar-los després dels freqüents incendis.
 |
| Adolfo Rincón de Arellano |
Any
1958
L'ajuntament de València
va immatricular de la Devesa al seu
nom, inscrivint-la al Registre de la Propietat com la "Dehesa de la Albufera".
Poc després la ciutat aprovà la construcció d’un càmping que a més seria el
primer a obrir en tota la província. El càmping del Saler fou
la primera actuació urbanística municipal feta per desenvolupar turísticament
la Devesa. Aquest any canviaren l’alcalde, entrà Adolfo Rincón
de Arellano (1910-2006).
Any 1962
L'alcalde adjudicà la redacció del projecte i del pressupost per a la urbanització de la Devesa a la societat Terrenos de Valencia, S. A. (TEVASA). Aquesta societat pertanyia al Banc Urquijo i a la Caixa d’Estalvis i darrere de la part tècnica estava l’empresa Estudios y Proyectos Técnicos Industriales, S.A. (EPTISA).
 |
| Manuel Fraga Iribarne |
Una fita imprescindible per a impulsar la urbanització del Saler fou el nomenament del ministre d'Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, 1922-2012). Coneixia la nostra terra perquè hi havia obtingut la càtedra de Dret Polític de la Universitat de València en 1948 i estigué al capdavant fins a 1953. En juliol de 1962, el feren ministre d’informació i turismo i des del primer moment fou un apassionat impulsor del desenvolupament turístic com a font d’entrada de divises. El seu departament va vendre per tota Europa les bondats del sol i les platges espanyoles amb l’eslògan “Spain is different”. El 23 de novembre, l’ajuntament de València, acordà la cessió de terrenys de la Devesa a l’estat perquè construïren el Parador Nacional del Saler.
Any 1963
El ministre Fraga impulsà
la Llei de Centres i Zones d'Interés Turístic Nacional que fou la ferramenta legal que autoritzava
les requalificacions
de sòl per a construir infraestructures turístiques en permetre evitar les
restriccions com les que imposava la Llei del Sòl de 1956, per
tant, encetà el desenvolupament urbanístic desbocat. Una volta publicada la
llei turística, l’empresa adjudicatària TEVASA va encarregar el
disseny i redacció del projecte d’urbanització de la Devesa a
l'arquitecte Julio Cano Lasso (Madrid, 1920-1996).
 |
| Racó de l'Olla, Arxiu RMiB |
Any 1964
El 24 de desembre, Francisco Franco Bahamonde (Ferrol,
1892-1975) promulgà la Llei
225/64 que derogava l'article 4 de la Llei de Cessió de
23 de juny de 1911, i autoritzava a l'Ajuntament de València a
disposar de la Devesa com a ben propi, acordant la reversió
al Patrimoni de l'Estat de la parcel·la per a fer el Parador
Nacional.
 |
| Miquel Gil Corell a l'espai Vida Salvaje, de RTVE |
El mes de juny l'alcalde va proposar la construcció d'una Universitat Laboral al Racó de l'Olla i aprovà la cessió dels terrenys. Els naturalistes valencians s'oposaren fermament a fer cap construcció al Racó de l’Olla perquè era un dels espais amb més valor ambiental de tota l'Albufera. Les veus dels primers intel·lectuals i naturalistes que reclamaren protegir aquest indret foren: Jose Julio Tato Cumming (Alacant, 1918-1989), Miquel Gil Corell (1921-2003), Raimundo Manuel Martel de San Gil (Mazo, 1914-2000), Ignacio Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016), Antoni Mira Franco i Lluís Pechuán Albiñana, a més obtingueren el suport de Ramon Margalef (Barcelona, 1919-2004), Julian Huxely (Londres, 1887-1975) i Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003). Afortunadament, decidiren fer la Laboral a Xest, tot i que el perill de la construcció al Racó encara no havia acabat.
 |
| Joan J. Barral Coll a l'espai Vida Salvaje de RTVE |
L’Ajuntament aprovà el Pla d'Ordenació del Saler que reservava el 75% de la Devesa com zona verda, mentre que al 25% restant volia construir grans infraestructures turístiques. Era un desgavell molt ambiciós que pretenia fer 4.000 casetes de bany, hotels, restaurants i bars amb capacitat per donar servici a 100.000 persones, aparcaments per 4.000 vehicles, piscines, dos camps de futbol per a 10.000 espectadors, una bolera, una pista d'atletisme, una venda taurina, un teatre per a 5.000 espectadors, una capella, un heliport i un port per a 200 embarcacions.
Plantejava alçar cinquanta torres de 15 plantes i altres set amb 10 altures a més d'habitatges unifamiliars. Unes altres dotacions previstes eren un palau de congressos, un hipòdrom i una gran autopista per a comunicar-ho tot amb València. En total estava previst urbanitzar una superfície de 871 hectàrees, repartides en 150 hectàrees per a l’edificació, 30 quilòmetres de xarxa viària i 20 més per als carrers secundaris. Eixe mateix any començaven les obres del Parador Nacional del Saler.
 |
| Docavo a l'espai Vida Salvaje de 1970, RTVE |
Any 1965
El 4 de març el ministeri
donà llum verda i ratificà el Pla d'Ordenació del Saler. L’any
següent s’inaugurava del Parador del Saler i es feia la
primera modificació del Pla d'Ordenació Urbana que pretenia ampliar
la superfície edificable a la Devesa, a l’ajuntament mancaven diners per a afrontar aquest macroprojecte.
La Reial Societat Espanyola d’Història Natural que presidia el professor Ignacio Docavo va enviar un informe a l’Ajuntament en el qual manifestaven la seua preocupació perquè el Pla de la Devesa posava en perill els grans valors naturals que atresorava, ressaltaren que l’Albufera era un aiguamoll d’importància internacional.
 |
| José Mansanet Mansanet |
Unes altres veus contràries al Pla foren la dels catedràtics Miquel Gil Corell i José Mansanet Mansanet (1915-1990), tots dos encetaren campanyes d’informació per difondre els grans valors naturals, publicaren articles en premsa, amb l’ajut de l’escriptor i advocat Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (Gandia, 1912-2003).
 |
| Gonçal Castelló |
Any 1966
El 21 de setembre l’Ajuntament publicà el concurs
per a licitar les obres d’urbanització del Saler, amb un pressupost de
785.353.491,61 pessetes. Subhastaren 1.076 parcel·les que sumaven 1.228.999 m² i les adjudicaren per
un preu mitjà de 700 pessetes/ m².
 |
| Parador del Saler i camp de golf |
Any 1967
Les obres d'infraestructures les concediren a la
mateixa TEVASA el mes de març, amb una rebaixa del 18% del valor
d'eixida, per un total de 643.754.248,65 de pessetes. A l'hora de començar les
obres l'empresa s'adonà que el Pla no es podia fer, en dissenyar-lo
havien fet servir cartografia de 1929 i la franja de la Devesa aleshores
era molt més estreta a conseqüència de l’erosió del mar, no els cabia tot el
que havien pensat clavar-hi. A més el Parador Nacional havia
agafat més terreny del que li pertocava. Hagueren de redactar una altra modificació del Pla per
a resoldre les errades cartogràfiques.
 |
| Maqueta del projecte de 1964 |
Any 1968
En un altre intent de
salvar el Saler, els millors científics valencians encetaren
estudis per a demostrar la vàlua de l'espai natural, tot mentre l'ajuntament
organitzà una conferència internacional sobre el Pla del Saler. Agraïts els científics assistents redactaren una
llista de recomanacions molt modestes, que eren totalment compatibles amb el Pla
Urbanístic que havien dissenyat. Suggeriren la defensa del perímetre
del llac, la creació d'una estació biològica, la regulació de les temporades de
caça i pesca, el control de la contaminació i la construcció d'un jardí
botànic.
L'alcalde Rincón d’Arellano, una volta tingué la cara rentada davant de l’opinió pública, gràcies a la trobada de científics, ignorà totes les seues recomanacions. Mentrestant finalitzaven les obres del camp de golf del Parador del Saler i preparaven la Devesa per a les obres. Entraren amb maquinària pesant i desferen la contraduna, els vents marins espentaren la sal acumulada a l’arena i feren mal bé bona part de la pineda, la poca que s'havia salvat de les tales.
 |
| L'alcalde López Rosat i Rita Barberà |
Any 1969
Dimitia l'alcalde per discrepàncies amb el poder que assolia l’Opus Dei al nou govern de l’estat. Per a substituir-lo anomenaren al metge falangista i veterà de la Divisió Blava, Vicente López Rosat (València, 1925-2003). Al Saler continuaven les obres per a dotar d’infraestructures, es treballava en la construcció del passeig marítim on alçaren una gran plataforma, dins hi havia bars i vestidors, per dalt anava corredor de huit metres d’amplària, amb escales per a pujar i baixar a la platja.
 |
| Passeig marítim nord de la Devesa del Saler |
Any 1970
El 17 de febrer el ministeri de Governació atorgà l’autorització
per a vendre les parcel·les, les subhastes començaren el 5 de maig. Una volta
adjudicades entraren les màquines i continuaren arrasant les dunes, amb l’arena
aterraren les depressions de les mallades. Aquestes obres significaren la
pèrdua del 30% de la pineda del Saler.
La corporació creà l’Oficina Tècnica Devesa-Albufera perquè s'encarregara de les remodelacions del Pla. El primer que feren va ser eliminar el palau de congressos, els clubs de tir al colom i el de tenis. No els cabien per regressió provocada pel mar, a conseqüència del port de València que talla els corrents marins que aporten sediments, des d'aleshores el mar va reduint les platges cada volta que hi ha una tempesta.
 |
| El Saler 1970 |
El 28 de juny de 1970, Félix Rodríguez de la Fuente (Poza de la Sal, 1928-1980) dedicà un programa de l’espai “Vida Salvaje” a l’Albufera i a la Devesa del Saler. En ell denunciava la greu amenaça que significava la urbanització de la Devesa a més del gran valor natural que atresorava. Era tan popular i el seguien tants espectadors que fou tot un revulsiu que impulsà la campanya per a la defensa popular del Saler.
 |
| Felix Rodríguez de la Fuente en Vida Salvaje RTVE |
Félix es va assabentar d'aquesta problemàtica gràcies a Gil Corell, president de la delegació de la Societat Espanyola d'Ornitologia (SEO) a València. També tenia contacte amb Ignacio Docavo professor d'Ecologia en la Facultat de Biologia de la Universitat de València i amb de José Mansanet. Al programa televisiu va dir: “En l’Albufera s’estan vessant residus de fàbriques, filtracions de DDT dels arrossars, es vessen substàncies que no només acaben amb la puresa de les aigües sinó que maten la fauna ictiològica del llac.”
 |
| Lluis Pechuàn al programa Vida Salvaje de RTVE |
Fent referència al desgavell del pla urbanístic de la Devesa i dels grans valors naturals que feien necessari la seua protecció, afegí amb el seu apassionat llenguatge; “La Devesa del Saler, un pinar de Pinus halepensis, aquest bosc, aquesta comunitat de plantes mediterrànies, és veritablement única a la península Ibèrica, també ha de conservar-se en tota la seua integritat perquè forma part de l’àrea de l’Albufera de València”.
A l’espai televisiu Félix entrevistava a l’ornitòleg i fotògraf Lluís Pechuán Albiñana que parlà de la gran quantitat d’aus que hi havia a l’Albufera. Per reforçar-ho intervingué el seu company d’anellament d’aus: Joan J. Barral Coll que contà a càmera com des de l’any 1964, tots dos havien anellat un total de 6.000 exemplars d’agrós a la Mata del Fang i afegí dades dels anellaments fets els anys 67 i 68, detallant que marcaren: “1.057 Egretta, 714 Bubulcus, 244 Ardea, 153 Nyctiocorax i 30 Ardea purpurea”.
També intervingué el mestre de diverses generacions d'ecologistes, Gil Corell que va denunciar la contaminació de les aigües. Assenyalà que un recent vessament industrial que vingué per la séquia d'Albal, hi havia provocat en un dia la mort de 400 arroves de peix. Per la seua banda el professor Docavo parlà ressaltà la riquesa botànica que atresorava la pineda del Saler.
 |
| Ignacio Docavo |
Al final de l'espai, Félix proposà com idea “original” per a salvar el que quedava de la Devesa del Saler que es fera un parc natural i omplir-lo amb rinoceronts negres, girafes, marabús i una altra fauna africana. Estava suggerint que feren un safari parc per omplir-lo de turistes. Pot ser que aquest batibull de proposta li l’haguera suggerit Docavo, llavors director del zoològic de València. Sempre havia reclamat a les autoritats la necessitat de tindre millors instal·lacions per al zoo dels Jardins del Reial, tal volta pretenia aconseguir-ho en la Devesa a la volta que evitava la seua urbanització.
 |
| Pinedo en 1962 |
L’al·legat conservacionista de Félix no fou ben rebut per les autoritats ni pels diaris locals que el van criticar durament mitjançant les editorials de premsa. Per a intentar aturar les possibles protestes qualificaren l’espai televisiu d’alarmista, tot mentre ridiculitzaven als naturalistes que hi participaren per defensar la proposta de convertir l’Albufera en un parc nacional. Per a guanyar-se el suport popular assenyalaren que la proposta de protecció era una intolerable intromissió d'un Madrid envejós, que no volia el desenvolupament turístic de València. Ja feien servir la tècnica d’intentar mobilitzar un valencianisme provincià contra un espantall llunyà i difós.
No ho van aconseguir, gràcies a Vida Salvaje valencians de tot color polític obriren els ulls i s’adheriren a la campanya per a salvar la Devesa, en poc temps s’arreplegaren 15.750 signatures en contra del projecte. Docavo publicà un article al respecte en Las Provincias, el 26 de juliol de 1970. En ell donava total suport a les tesis que havia defensat Félix al seu documental. Fou el primer de molts articles de premsa que començaren a eixir en eixe diari. L’11 d’agost de 1970, Docavo tornà a publicar un altre article amb Mansanet i Gil Corell. Aquest diari, aleshores independent, es convertia en l’únic mitjà que donava veu als proteccionistes.
 |
| Damià Mollà |
Any 1971
El grup clandestí Germania
Socialista planificà el primer eco-sabotatge, tal volta de tot l’estat,
al camp de golf del Saler. Anaren en un Seat 600 Damià Mollà
Beneyto (Bocairent, 1946-2017), Empar Losilla i Cèlia
Amorós Puente (València, 1944), mentre a Josep Vicent Marqués
i González (València, 1943-2008) l’enviaren a Altea,
pensant que si els detenien devia quedar un lliure per a poder fer pública la
reivindicació i per a traure'ls de la presó. En arribar al del Parador intentaren
ruixar la gespa amb herbicida, però abans de començar s'encengueren els
aspersors de reg automàticament, ells pensant que els havien descobert fugiren
corrent. Ningú es va assabentar del fracàs del primer intent d'eco-sabotatge
ecologista.
Any 1972
S’afegien més veus a la defensa del Saler, com
la del Procurador en Corts José María Adan García (Sogorb, 1931),
que manifestà obertament el seu rebuig del projecte urbanístic. L'enginyer i
activista ecologista Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia, ?-1997), besoncle
del posterior conseller Estebán González Pons (València, 1964), presentà
a l'ajuntament el document “Oposició al Pla d'Ordenació de la Devesa,
totalment”. En ell plantejava que la urbanització era contrària als
interessos turístics en degradar un espai natural i significava la pèrdua d’un
valuós indret per al poble valencià. Per a demostrar el fort rebuig popular
al Pla afegia fotografies d’algunes de les pintades que
omplien els carrers de València: “No especuleu amb el Saler -
Lladres”, “Saler és del poble” o “No faran platges privades al
Saler”.
Any 1973
El diari Las Provincias l’havien fundat en
1866 l'impressor José Doménech Taberner (Valencia, 1815-1879) junt amb
el periodista i poeta Teodor Llorente Olivares (València, 1836-1911).
Durant la Guerra Civil el va requisar la CNT,
gràcies a això en guanyar el franquisme pogué continuar publicant, de fet fou
l’únic mitjà de comunicació privat que continuava eixint al carrer. Sempre
havia defensat les tesis oficials, entre elles la urbanització del Saler, però aquest any canvià radicalment
de postura. Començà amb les editorials dels dies 22 i 30 d’agost, tot mentre la
resta de diaris que es publicaven aleshores, com el Levante i La
Jornada seguien amb la ferma defensa de la urbanització de la Devesa.
Cal recordar que ambdós
diaris estaven controlats pel franquisme, eren part del que es coneixia com
la premsa del Moviment.
 |
| Francisco Pérez Puche |
Abans dels editorials de Las Provincias, el primer article periodístic de suport a la campanya “El Saler per al Poble” el signà Francisco Pérez Puche (València, 1945), el 25 de febrer. En ell deia textualment que: “... en eixos moments hi havia commoció mundial per la problemàtica de la contaminació i l’Ecologia”. Aquest periodista tenia una columna d’opinió anomenada «A la luna de Valencia» on sovint tractava problemes mediambientals, fou el primer periodista ecologista del cap i casal. En la seua columna arribà a parlar del Saler trenta-tres voltes, però també del Llit del Túria. Puche, fins i tot es va atrevir a parlar de les afeccions que provocava la Ford, o la nuclear de Cofrents. Anys després, amb la Batalla de València, el diari va fer un gir cap a posicions blaveres i ultradretanes que contribuïren a l'enfonsament del prestigi i vendes. En 1999 anomenaren a Pérez Puche director de Las Provincias, tot i que, tal volta, era massa tard!
 |
| José Ombuena Antiñolo |
Puche fou la veu ecologista, però la impulsora de l’oposició ecologista de Las Provincias a la urbanització del Saler va ser subdirectora María Consuelo Reyna (València, 1944) que s’havia incorporat a la redacció en 1972. Ambdós es convertiren en uns dels primers periodistes mediambientals de l’estat. Reyna signà l’editorial del 9 de maig de 1973 que titulà: «La “repoblación forestal” del Saler» i la de l’11 de maig «Un paisaje destrozado». Fins i tot el mateix director, José Ombuena Antiñolo (València, 1915-1992), es va afegir a les cada volta més nombroses veus que clamaven per aturar la destrossa de la Devesa. El dia 20 de maig publicà una columna d’opinió sota el títol irònic «El Salé». Aviat se sumaren veus a la defensa ambiental des de seccions com Cartes al director. El 8 de març publicaren una nota signada per “Un grup de biòlegs” anònims, que demanava aturar la urbanització.
Las Províncias havia tingut la capacitat de generar opinió a més de donar eixample a la resta de mitjans d'informació, mitjançant la publicació d'informacions encertades i independents respecte de la línia oficial, amb entrevistes a experts i, sobretot, utilitzant les columnes d'opinió i les cartes al director. Es va convertir en un mitjà de comunicació pioner en el tractament de la informació ambiental. Com es va generalitzar l’oposició a la urbanització, uns altres diaris s'atreviren a obrir finestres a la dissensió, com foren els periodistes José Antonio de Alcedo (1917-1997) a El Levante el 15 de maig o José María Arraiz Cid, al diari vespertí La Jornada el 17 de maig.
 |
| Miguel Ramón Izquierdo |
Les reclamacions ecologistes tingueren molt ressò en la societat valenciana, el pla de privatització de la Devesa es va convertir en un escàndol en un moment delicat, eren els darrers anys del franquisme. El mes de juliol, només arribar al govern Luis Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973) anomenà governador civil de València a Enrique Oltra Moltó (Alcoi, 1921-1993), més conegut pels antifranquistes com “Ultra Moltó”. A Madrid decidiren acabar amb la contestació ciutadana destituint a l’alcalde Vicente López Rosat i fer alguns canvis, una mena de maquillatge. Triaren per a fer-ho a l’advocat Miguel Ramón Izquierdo (València, 1919-2007). El primer que va decidir fou reformar el projecte, reduint la superfície edificable, s'excusà amb inversors i constructors i aturà l’execució del Pla Urbanístic per a redactar-ne l’enèsim projecte.
 |
| Mallada, Arxiu RMiB |
A finals d’aquest any s’havien generalitzat les protestes veïnals mentre el nou alcalde Ramón Izquierdo acceptava la recomanació de Joëlle Ana Bergère Dezaphi perquè contractarà als sociòlegs ecologistes Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017) i Josep Vicent Marqués perquè li feren un informe. Això donà als ecologistes accés a tota la informació del Pla. Mentre el professor Docavo continuava incansable la seua tasca de conscienciació de la societat amb la publicació els dies 26, 27 i 30 de setembre, d'una sèrie d'articles sota l'epígraf «De Doñana a l'Albufera». En ells repassava els principals problemes als quals s'enfrontaven les zones humides espanyoles i sintetitzava l'estat de conservació de cadascuna d'elles, evidentment l'Albufera no eixia gens bé parada d’eixa comparació.
Any 1974
El dia 30 de maig, l’alcalde aprovà la modificació del
projecte d’urbanització. El mes de juny, per a fer-ho públic inaugurà una
exposició informativa al Col·legi d’Arquitectes de València, sota
el títol de «El Saler: Datos para una decisión colectiva».
Començava la que fou coneguda com la Batalla de l’Estiu, com l’anomenà el primer grup ecologista estatal AEORMA. Per a presentar una alternativa muntaren exposició a la Facultat d’Arquitectura. En ella afirmaven: “L’Ajuntament ha venut El Saler, substituint el gaudi públic, parcel·lant-ho per a usos privats, trencant l'equilibri ecològic, creant un “Gueto” en una zona popular, venent-la a un preu irrisori i obtenint 700 milions de dèficit”. Definien El Saler com “un símbol de la lluita pel descans de la població treballadora, dels qui no poden comprar-se una parcel·la”.
 |
| Francesc de Paula Bruguera |
El 9 de juny Las Provincias entrevistà als ecologistes Joëlle Bergère i a Josep-Vicent Marqués. A partir d’eixe moment començaren les col·laboracions periòdiques de Marqués al diari. La primera la va fer el 13 de juny, després publicà altres columnes d’opinió titulades: «Tres miradas sobre El Saler» o «Cartas sobre El Saler». Al diari també donaren veu a més intel·lectuals i ecologistes com a Trini Simó Terol (València, 1935-2020), Vicent Soler i Marco (Rocafort, 1949), al bocairentí Damià Mollà Beneyto (Bocairent, 1946-2017) i a Francesc de Paula Burguera i Escrivà (Sueca, 1928-2015).
El període ecologista de Las Provincias durà fins a finals d’any, tal volta el detonant del seu canvi d'orientació fou la publicació de l’assaig “País perplex”, de Marqués. En ell criticava al director del diari, José Ombuena i això provocà la finalització de les seues col·laboracions periodístiques, i la involució del periòdic en adonar-se que els ecologistes eren massa “comunistes”, sobtadament capgiraren a territoris ideològics dretans, més propers de les tesis oficials.
 |
| María Consuelo Reyna, El Temps |
Llavors la subdirectora María Consuelo i el “pare” de la Constitució, Emilio Attard Alonso (València, 1915-1997) tramaren el nou destí dels esdeveniments. Comptaren amb un bon estrateg, amb l’advocat i amic de la família Reyna: Manuel Broseta Pont (Banyeres de Mariola, 1932-1992) al qual ajudaren a entrar en Unió de Centre Democràtic (UCD). En 1979 amb l’ajut des del govern central de Fernando Abril Martorell (València, 1936-1998) organitzaren una ferotge campanya anticatalanista coneguda com la “Batalla de València”. La conductora i portaveu fou Maria Consuelo Reyna, des de les seues columnes d’opinió, gràcies a la utilització d’un llenguatge senzill, directe i clar, dirigit a la classe mitjana valenciana aconseguí condicionar la Transició Valenciana. Va ser una greu pèrdua, els ecologistes ens quedarem sense l’altaveu d’un important mitjà de comunicació i els valencians vam perdre un país.
Impulsaren el creixement d’Unió
Valenciana de Vicente Gonzàlez Lizondo (València,
1942-1996), els utilitzà contra el nacionalisme
d’esquerres. Quan no els van
interessar, primer els enfonsaren i després els donaren cabuda dins del PP. Tan
gran arribà a ser el poder de Reyna i agre el seu caràcter,
que uns altres periodistes i polítics que tingueren tractes amb ella, en
comprovar el seu poder li posaren el malnom de “María Consuelo Mequieregobernar”. Ella per a obtenir els
seus objectius no dubtà a mamprendre campanyes de desprestigi sense cap mostra
d’ètica periodística ni respecte humà, com la que va fer-li a Guillem
Agulló i Salvador (Burjassot, 1974-1993), el jove nacionalista del MCPV assassinat
per pegar cartells a favor del 9 d’octubre, o contra el rector “catalanista” Ramon
Lapiedra i Civera (Almenara, 1940).
Reyna va ser
anomenada directora del diari en 1992. En 1999 el consell d’administració
de Las Provincias, format per les famílies Reyna i Zarranz, la destituïren per a
vendre el control de l’empresa al Grup Vocento. La seua mateixa
família la va obligar a dimitir perquè les vendes i la publicitat havien caigut.
Havia desafiat al molt honorable Eduardo Zaplana Hernández-Soro
(Cartagena, 1956), i no podia permetre
que ningú li intentara tutelar, però la directora del diari no sabia
obeir, sols sabia manar.
Any 1974
A finals de l’estiu ja estava plenament organitzat el
moviment ciutadà de “El Saler per al
Poble”. Això va permetre a la Plataforma l'enviament d'un escrit a
l'ajuntament recolzat per 15.750 signatures on sol·licitaven la redacció d’un nou
projecte per a la Devesa, sobre la
base de; «no subhastar ni un centímetre més del patrimoni públic del Saler»,
«rescatar el màxim del possible que haja sigut adjudicat», «potenciar l'ús
públic de la zona», «salvar la naturalesa supervivent i iniciar un rigorós pla
de regeneració del desaparegut o deteriorat».
 |
| Aplec al Saler |
La indecència de les adjudicacions a les elits animaren a convocar un acte reivindicatiu el 15 de setembre, pretenien fer una concentració a la platja i llegir un comunicat reivindicant “Un Saler per al Poble”. Tal volta va ser la primera manifestació ecologista de l’estat, però com aquests actes estaven prohibits en una dictadura, hagueren de disfressar-la sota el títol d’Acció Cívica al Saler. Les autoritats per a evitar-la van desplegar un nombrós cordó policial que es dedica a demanar primer i furtar després el DNI a bona part dels 200 activistes que s’acostaren. Eixos anys si la policia et treia el DNI, havies d’anar a arreplegar-ho a comissaria. Sols un reduït grupet aconseguí evitar el cércol de les forces de seguretat i sols pogueren plantar una senyera en la platja abans que els detingueren. L’ajuntament tot i comprovar la forta oposició popular no canvià res i començà amb les obres de l’hipòdrom del Saler al Racó de l’Olla.
Any
1975
Començarem un exercici d’impàs, el diari Las Provincias s’havia retirat de la campanya “El Saler per al Poble” i amb la mort del dictador hi hagué una treva en el bàndol ciutadà, que estigué més centrat en les expectatives generades per la Transició, mentrestant les obres a la Devesa continuaven.
 |
| La Devesa en 1974, foto d'Oficina Tècnica Devesa-Albufera |
Any
1976
S’inaugurava el Sidi
Saler, un gran hotel de cinc estreles de luxe, que ocupava 20.204 m² en primera
línia de la platja, es va convertir en l'hotel més luxós de València.
El 17 d’octubre s’inaugurava l’hipòdrom del Racó de l’Olla,
tot i que no tenia certificat de finalització d’obres i mancava finalitzar bona
part de les graderies. Per a poder seure al públic muntaren uns cadafals
provisionals. Els promotors pretenien fer una instal·lació que donarà eixida
als cavalls de
segona categoria que no tenien cap possibilitat de córrer a l’hipòdrom
madrileny de la Zarzuela.
En la primera carrera obtingueren una bona assistència, tant de cavalls com de públic, però l'interés decaigué ràpidament. Com que no anava públic no hi havia apostes, en conseqüència els cavalls de la capital deixaren de vindre. Sols arribaren a fer-se tres temporades de carreres, la de tardor de 1976 a més de la de primavera i tardor de 1977. En total organitzaren 140 proves que provocaren una fallida en els comptes de la promotora de més de cent milions de pessetes. Per intentar guanyar uns pocs diners, la Societat Valenciana de Carreres de Cavalls intentà organitzar un gran concert de rock, però era massa tard, l'ajuntament ja havia decidit el tancament definitiu de les instal·lacions davant el greu forat econòmic i el poc interés dels valencians per les carreres de cavalls, eixos anys érem més partidaris de les carreres dels gossos llebrers als canòdroms.
 |
| Boleta de l'hipòdrom del Saler, de Maspalomas en AGalopar.com |
Any 1978
En aconseguir aprovar les darreres modificacions al Pla per a poder continuar la urbanització, van comprovar que la Transició centrava tota l'atenció i les autoritats decidiren ajornar les obres. Fins a eixe moment s'havien construït al voltant de quaranta edificis, tota la xarxa d'aigua i sanejament, a més de molts quilòmetres de carreteres i aparcaments. Una novetat va ser l'enderrocament dels apartaments Waksman perquè els promotors havien excedit la seua volumetria.
Any 1979
El 3 d’abril es celebraren les primeres eleccions municipals de la Democràcia i guanyà el Partit Socialista del País Valencià (PSPV) encapçalat per Ferran Martínez Castellano (València, 1942). Aquest any el professor Docavo va publicar el llibre “La Albufera de Valencia: sus peces y sus aves (ictiofauna i avifauna)”. Al desembre l'ajuntament democràtic encarrega la redacció d'estudis previs per a l'Ordenació de la Devesa a grup d’experts multidisciplinari, format per 7 biòlegs, 2 geòlegs, 1 geomorfòleg, 2 economistes, 1 enginyer de camins, 1 advocat i 2 arquitectes.
 |
| Passeig marítim del Saler 1980 |
Any 1980
El 3 de juny l’ajuntament es
va decidir el futur de la Devesa del
Saler, van triar la tercera de les quatre opcions que presentaren els
tècnics. La proposta triada pel consistori mantenia el que ja estava construït,
tot i que aturava la resta no feta i no vendria res més del pendent. Això
implicà anul·lar la parcel·lació i l’edificació de la zona sud de la Gola
del Pujol. Aquesta part era la que
estava més endarrerida, tot i que estaven subhastes
totes les parcel·les. Hagueren de pressupostar 719.867.054 pessetes per a
recuperar eixes concessions. L’Opció IV
era la més proteccionista, proposava l’expropiació i enderrocament de tota la
urbanització del Saler haguera tingut un cost inassumible de 8.931.785.514 de pessetes,
prop d’uns 48 milions d’euros actuals.
 |
| Ricard Pérez Casado |
Any 1981
Els guanyadors del XXVIII Congrés del PSOE es
llevaren del mig a l’alcalde Castellanos perquè es va enfrontar als
"advocats sevillans" defensant el manteniment de tradició socialista i
el marxisme. Com a represàlia l’obligaren
dimitir acusant-lo d'irregularitats i anomenaren a Ricard Pérez Casado (València, 1945). Els tribunals rebutjaren les acusacions, però
una volta feta la purga i agafada
la vara de comandament municipal, ja no la tornaren.
 |
| Enderrocament del passeig marítim nord, foto Oficina Tècnica Devesa-Albufera |
Els tècnics decidiren deixar sense regenerar la Punta del Perellonet, és l'espai de reserva integral que hi ha en l'actualitat entre el camp de golf i la gola del Perellonet. Aquest indret l'havien arrasat completament en 1973, amb maquinària pesant, van deixar un pla erm en emportar-se tota l'arena per fer-la servir en les obres. Curiosament, aquest lloc d'accés restringit s'ha regenerat amb molta rapidesa gràcies a l'arena que arrossega el vent de ponent, que es queda fixada a les dunes exteriors, actualment són les més altes i les que més creixien.
 |
| Les mallades de la Devesa, Arxiu RMiB |
Els tècnics decidiren deixar sense regenerar la Punta del Perellonet, és l'espai de reserva integral que hi ha en l'actualitat entre el camp de golf i la gola del Perellonet. Aquest indret l'havien arrasat completament en 1973, amb maquinària pesant deixant un pla erm en emportar-se tota l'arena per fer-la servir en les obres. Curiosament aquest lloc d'accés restringit s'ha regenerat amb molta rapidesa gràcies a l'arena que arrossega el vent de ponent, que es queda fixada a les dunes exteriors, són les més altes i les que més creixien.
Eixes dunes de la platja de la Punta, en l'actualitat arriben als sis metres d'alçada, són la primera línia de defensa davant les tempestes. Tot i aquest sorprenent creixement dunar, quan hi ha grans temporals, com els del 9 i 16 de novembre de 2001, que tenien ones de més quatre metres, s'engoliren bona part dels materials arrossegats pel vent, per tant, són els responsables de la minva dunar al nord de la gola del Perellonet, entre 2001 i 2003.
 |
| Passeig marítim sud, foto d'OTDA |
L'Oficina Tècnica Devesa Albufera (OTDA) s’encarregà dels estudis i posteriors treballs de regeneració de la Devesa. Entre els anys 1997 i 2000 feren les obres d'ensorrament del passeig marítim, a més regeneraren vora 126.000 m² de dunes i mallades.
 |
| Urbanització a la Devesa en 2020, Arxiu RMiB |
Any 1982
L’ajuntament aprovà el Pla
Especial de Protecció de la Devesa del Saler (PEPMDS) amb l’esperit de
conservar els seus ecosistemes i encetar la seua restauració. Es van crear
els Vivers Municipals per a produir plantes autòctones amb les
quals regenerar 126.000 m² de dunes amb 989.360 plantes i es va reparar
la Casa Forestal del Saler.
Any 1983
Per fi! L'Ajuntament aprovà el Pla Especial de Protecció de la Devesa
de l'Albufera.
Any 1984
El 22 de novembre la ciutat de València sol·licità a la Generalitat la declaració del parc natural de l'Albufera, mentre enderrocaven l'hipòdrom del Racó de l'Olla.
Any 1986
Es va declarar el Parc Natural de l’Albufera de València que protegia 21.000 hectàrees, va ser el primer parc natural del país, a més encetaven les obres de regeneració del Racó de l’Olla.
 |
| Dunes a la platja de la Punta, Arxiu RMiB |
Any
1988
S’inaugurava el Centre
de Recuperació de Fauna Salvatge del Saler i després de diverses
proves metodològiques, l’Oficina Tècnica Devesa-Albufera (OTDA) començà
els treballs de regeneració del cordó dunar de la frontissa marítima i
l’eliminació de més de 12.000 eucaliptus que s’havien plantat per substituir
als pins.
Any 1990
El parc s’incorporava a la Llista
de Zones Humides d’Importància Internacional, el conveni RAMSAR.
Any
1994
L’Albufera es va
declarar com a Zona d’Especial
Protecció per a les Aus (ZEPA) seguint la Directiva
94/24/CE relativa a la Conservació d’Aus Silvestres.
Any
1999
Tancava portes definitivament
el Càmping del Saler.
Any
2011
Tancament definitiu de l’hotel SIDI SALER.
 |
| Regeneració dunar, Arxiu RMiB |
El Saler per al Poble fou un eslògan perfecte per encetar la ferma defensa d'una propietat comunal. En un principi sols uns pocs alçaren la veu, foren els primers Ecologistes que s’atreviren a fer-ho enmig d'una dictadura. El primer impuls poderós el donà Félix des de TVE, després mantingué l’esforç el diari Las Provincias. Costà temps implicar tota la societat valenciana, però una volta mobilitzada fou impossible callar-la primer i en cabant contradir els seus desitjos.
Aquest moviment ciutadà acabà
convertint-se en el naixement de l'Ecologisme al País Valencià, sent
també pioner en l'àmbit estatal. Hui encara ens queda molt per fer per a
salvar l’Albufera i la Devesa, però si la crescuda
del nivell del mar provocada per les expansions del port de
València, els de lobbies caçadors, els interessos dels llauradors i
les decisions polítiques ho permeten, aquest singular i valuós espai continuarà
mantenint una gran biodiversitat i els valencians gaudirem d'una icona, d’un dels
nostres Parcs Nacionals.
 |
| Albufera de València, Arxiu RMiB |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada