Salvem el Botànic

“Estimem les ciutats des de l’amor i l’espant. I en aqueixa proximitat dels contraris descobrim una ciutat com ara València que és un pou sense fons on desapareixen els somnis com si fóra l’espill de la senyoreta Alícia”.

Alfons Cervera

A finals dels anys vuitanta i principis dels noranta es va estendre el desencant entre la ciutadania progressista valenciana. La causa principal va ser comprovar com el PSOE, el primer partit d’esquerres en el govern estatal després de quaranta anys de franquisme, havia traït a la ciutadania. Els dirigents socialistes començaren imposant, junt amb els hereus del franquisme, un fallit Estatut d’Autonomia de segona que s’oblidava dels nostres trets d’identitat. Continuaren amb el Referèndum de l’OTAN i la construcció de la nuclear de Cofrents. Tot això mentre a l’estat esclataven escàndols financers, descobríem la corrupció d’alts dirigents socialistes o la guerra bruta contra ETA.

Aquesta suma de desgavells provocà que bona part dels progressistes a casa nostra donaren l’esquena als partits polítics d’esquerra tradicional, incloent-hi al Partit Comunista. Amb l’abstenció afavoriren el triomf d’un Partit Popular hereu del franquisme, acompanyats dels regionalistes d’Unió Valenciana, responsables de la degradació de la nostra identitat. Passat el trauma del desencant el sector de la ciutadania més preocupada per l’ecologia començà a organitzar-se per a lluitar per reivindicacions puntuals que aviat obtingueren el suport d’un ample espectre de la població. A més tenien bons eixamples amb les dues millors conquestes de la transició a la ciutat de València, com foren la salvació del Saler i el llit del riu Túria.

Hivernacle del Jardí Botànic de València. Arxiu RMiB

Fem un xicotet repàs històric, cal recordar que en 1567 la Universitat de València va crear el Botànic per a tindre un hort amb plantes medicinals per a l’ensenyament dels estudiants. L'any 1802 es traslladà a la seua ubicació actual, a l'antic Hort dels Tramoiers, a la vora del riu Túria. Aquest espai verd té, hui en dia, prop de quatre hectàrees on creixen més de 4.500 espècies vegetals diferents, ordenades en 20 col·leccions que fan una important col·lecció d’espècies vegetals d’arreu el món. Manté arbres monumentals i un peculiar patrimoni arquitectònic gràcies als hivernacles huitcentistes calefactats i un umbracle espectacular. Donat el seu valor històric i cultural, en 1983 el ministeri de cultura va declarar aquesta col·lecció com a Jardí Artístic.

Jardí Botànic de València, Arxiu RMiB

Els directors del Botànic al llarg de la història van ser: Vicente Alfonso Lorente (Xarafull, 1758-1813), Josep Paulí, Josep Pizcueta i Donday (València, 1972-1870), Rafael Cisternas i Fonseré (Barcelona, 1818-1876), José Arévalo Baca (Màlaga, 1844-1890), Eduard Boscà i Casanoves (València, 1843-1924), Francesc Beltrán i Bigorra (Nules, 1886-1962), Ignacio Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016), Manuel Costa Talens (Carcaixent, 1938), Antoni Aguilella i Palasí (Onda, 1956), Isabel Mateu Andrés i Jaime Güemes Heras (1962). Molts d’ells foren importants intel·lectuals protagonistes de la nostra història científica.

Pegat a l’oest del botànic, en 1880 es va construir el Col·legi dels Jesuïtes que estigué funcionant com a centre educatiu fins a l’any 2000, tot i que va perdre interés educatiu a partir de l’any 1964, quan es va construir el gran complex educatiu dels Jesuïtes, a l’avinguda de les Corts Valencianes, a l’antiga pista d’Ademús. Amb l’accelerat creixement de la ciutat, els terrenys del col·legi dels Jesuïtes, ubicats al costat del Botànic, del llit del Túria i de l’avinguda de Ferran el Catòlic, es van convertir en un dels espais urbanístics més valuosos de la ciutat.

Els intents d’urbanitzar les antigues escoles jesuïtes venien de lluny, primer el va intentar el segon batle socialista: Ricard Pérez Casado (València, 1945) que donà suport al projecte constructiu que presentaren la família Lladró i el Grup Onofre Miguel, també hi participava el promotor Antoni Maestre que volia alçar un hotel de luxe. El projecte es va trobar amb l’oposició de Joan Lerma i Blasco (València, 1951) i el president de la Generalitat que va aconseguir paralitzar-lo, encara que hagué d’enfrontar-se agrament amb Pérez Casado. A conseqüència d’aquestes diferències amb Presidència respecte del Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU), així com a la manca de finançament, va presentar la seua dimissió en 1988.

En 1990, l’ajuntament encapçalat per la també socialista Clementina Ródenas i Villena (Aiora, 1949) va véncer les reticències del Molt Honorable i va aprovar la requalificació del sòl. Autoritzà l’edificació de tres torres de 21 plantes d'alçada, era actuació de 52.000 m² que promovien les empreses ENTREAVENIDAS S.A. i GRAN HOTEL CRYSTAL PALACE. Eixos gratacels hagueren desfigurat per a sempre el conjunt urbanístic i paisatgístic del barri del Botànic-Jesuïtes, un espai que era patrimoni històric de la ciutat. A més hagueren disparat la densitat de població al districte, reduint la qualitat dels serveis i dotacions públics.

Els tràmits administratius continuaren amb normalitat fins que l’alcaldessa del Partit Popular, Rita Barberà Nolla (València, 1948-2016), aprovà la redacció de l’estudi de detall que impulsava definitivament la requalificació urbanística, a finals del mes de març de 1995. Això fou el detonant per a la formació de la Coordinadora Cívica “Salvem El Botànic”. Es van presentar amb la lectura del seu manifest fundacional que sols tenia un únic propòsit: d’aturar el projecte constructiu. Un dels seus primers actes reivindicatius l’organitzaren el 17 de juny, van reunir mil cinc-cents activistes que formaren una cadena humana, entrellaçaren les seues mans per a unir el Botànic amb el solar dels Jesuïtes.

Aviat interposaren un litigi judicial i hagueren de fer rifa amb quadres donats per artistes valencians per aconseguir fons amb els quals dur endavant el procés. Com els gastaren de seguida, en 1996 organitzaren un concert davant del botànic, i l’any següent editaren un doble disc compacte: “Salvem el Botànic”. Era una recopilació de 33 temes de destacats cantautors i grups musicals de tot l’estat.

Entre els activistes que hi formaren part de Salvem, destacaren: els arquitectes Carles Dolç Soriano (València, 1949), Adolf Herrero Colás i Carmel-Bernat Gradolí Martínez; els periodistes Maria Josep Picó i Alfons Álvarez; el rector de la Universitat de València Pedro Ruiz Torres (Elx, 1951); Federico López Picher (1928-2013) president de l’Associació de Veïns del Botànic; ecologistes com David Hammerstein Mintz (Los Ángeles, 1955), Cristina Domingo i Pérez (Paterna) d'Acció Ecologista-Agró; l’enginyer tècnic Pasqual Requena (València, 1951) portaveu de Salvem; a més d’Amparo Lucas, Diego Alegria, Carmen Fuster, Josep Maria Sancho Carreres, Josep Trasancos, Julián de Marcelo, Lola Pomer (1940), Maribel Lorente, Marisa Ruiz, Pilar Marín, Pilar Massó i Toni Esteve. Molts altres, tot i que no participaren directament en l’associació, no dubtaren a donar suports puntuals en la redacció d’al·legacions i documents, com fou el cas de José Ignacio Casar Pinazo, director del museu Sant Pius V, tot mentre molts artistes aportaren desinteressadament les seues obres.

Aquesta plataforma tingué la virtut de saber mantenir-se activa més de vint anys sense defallir davant dels continus entrebancs administratius i judicials. Saberen atraure l’atenció dels mitjans de comunicació i això amplià el suport que els donà la ciutadania. Finalment, l’any 2000 aconseguiren el primer èxit, es va inaugurar el jardí de les Hespèrides, en un xicotet solar de 4.700 m², entre el Botànic i el solar dels Jesuïtes.

L’any 2006 Salvem va recollir més de 60.000 signatures amb les quals aconseguiren la declaració del Botànic com a Ben d’Interés Cultural (BIC). Aquell fou un important punt d’inflexió del conflicte que provocà que el propietari dels terrenys, Antoni Mestre, que fins a eixe moment sempre havia guanyat tots juís que intentaren aturar la requalificació, llavors s’adonarà de la necessitat de negociar amb el consistori per a trobar una eixida pactada del conflicte.

Finalment, en 2017 el govern municipal de Joan Ribó i Canut (Manresa, 1947), que dos anys abans signà el simbòlic Pacte del Botànic, amb el qual es va formalitzar el nou govern municipal entre Compromís i el PSPV. L’ajuntament va materialitzar una permuta de sòl amb el propietari, que va permetre declarar el solar dels Jesuïtes com a zona verda, anular la requalificació i, per tant, el projecte constructiu. Assolides les seues reivindicacions, la plataforma Salvem el Botànic es va dissoldre el 27 d’abril d’eixe mateix any, després de vint-i-dos anys d’enfrontaments amb dos batles socialistes i una altra popular, i als interessos de grans famílies del poder econòmic valencià.

Sols restava convocar un concurs d’idees per a dissenyar un parc, al qual batejaren com el jardí Trini Simó, en memòria de Trinidad Simó Terol (València, 1935-2020), la historiadora i ecologista que encapçalà moviments ciutadans als anys setanta. Doncs, aquest serà un espai verd temàtic dedicat als cultius i a l’agricultura urbana, realitzat per l’equip de Carmel Gradolí, un altre activista veïnal i arquitecte, que executarà el seu projecte anomenat: Bardissa.

L’experiència de “Salvem el Botànic” va crear escola, aquest tipus de moviments ciutadans es va estendre per tot el país. Aviat aparegueren multitud de grups “Salvem”, Plataformes o Coordinadores que agrupaven col·lectius, organitzacions, persones a títol individual i de vegades, fins i tot, institucions (com algunes corporacions locals) per aturar requalificacions urbanístiques, grans projectes d’infraestructures que amenaçaven espais valuosos o béns culturals. Sens dubte la salvació del solar dels Jesuïtes entrà a formar part de les grans conquestes ciutadanes per a millorar la qualitat de vida al cap i casal.