Collage RMiB |
Al llarg de les diferents cròniques anuals tenim el detall de tota la
batalla dialèctica que tingueren pacifistes i ecologistes davant el règim de la
Transició, respecte de la pertinença
al club dels països capitalistes. Per
entendre que significà l’entrada en l’Organització
del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) cal tindre una visió general de tot
el llarg procés, i això intentarem fer en aquest capítol.
Collage RMiB |
L’OTAN i el Pacte
de Varsòvia.
En acabar la II Guerra Mundial,
les tensions geopolítiques entre les dues potències que controlaven el món, els
Estats Units (EUA) i la Unió Soviètica (URSS), anaren pujant en
intensitat fins que desembocaren en el període d’amenaces militars, conegut com
la Guerra Freda.
L’URSS va derrotar definitivament a l’Alemanya
entrant a Berlín en 1945, abans havia alliberat dels nazis a les
nacions de l’est d’Europa i totes acabaren convertint-se en Democràcies Populars, controlades pels
comunistes. Els guanyadors es van repartir el continent europeu i definiren els
límits d’influència de cadascú dels dos blocs, la frontera que traçaren va ser coneguda
com el Teló d’Acer, terme encunyat en
1946.
Els Estats Units i Gran Bretanya tingueren por del
prestigi i la influença comunista a tota Europa.
Per a aturar la seua creixent influença decidiren combatre activament l’expansió
soviètica i de les democràcies populars, que substituïren als feixistes com a
principal enemic de les democràcies capitalistes. L’anunci oficial el va fer en
1947 el president nord-americà, Harry S.
Truman (Lamar, 1884-1972), fent públic
el compromís de lluitar contra el comunisme, la nova estratègia va ser coneguda
com la Doctrina Truman.
Per a formalitzar una aliança del món capitalista, en 1949 signaren un
pacte de defensa militar front als països comunistes, va ser l'Organització del Tractat de l'Atlàntic
Nord (OTAN). Els primers membres adherits foren: Bèlgica, França, Luxemburg, Països Baixos, Regne Unit, Estats Units,
Canadà, Dinamarca, Itàlia, Islàndia, Noruega i Portugal. Els països comunistes liderats per la Unió Soviètica (URSS) van respondre
creant el Pacte de Varsòvia, en 1955.
La posició de l’Espanya
franquista
Francisco Franco Bahamonde
(Ferrol, 1892-1975) havia
guanyat la Guerra Civil, en bona
part gràcies al suport de l’alemanya nazi i dels feixistes italians, els
perdedors de la II Guerra Mundial. Durant
el conflicte el franquisme jugà a mantenir dues opcions, en un primer moment
intentaren entrar en guerra al costat dels nazis,
però demanaren massa a canvi del poc que podien aportar, com Adolf Hitler (Braunau, 1889-1945) no
els va concedir el que demanaven, decidiren restar neutrals.
En avançar el conflicte, s’adonaren que l’Eix no guanyaria, per tant, a més de reforçar la neutralitat, van
vendre que eren un bastió contra el comunisme.
Els nord-americans el van comprar
perquè la democràcia de la República no els interessava gens ni
mica, en tindre un fort component comunista
i anarquista.
El país restà aïllat del món en el període de l’autarquia, enfonsant-se en la pobresa. Fins a 1953 no trencaren la
desconnexió amb la resta del món i ho aconseguiren gràcies a uns pactes secrets
signats amb els nord-americans. En
ells els autoritzaven a obrir bases militars en Espanya, a canvi rebien crèdits, subministraments de material de
guerra i suport perquè acceptaren l’entrada del país com a membre de dret de l’ONU. El principal guany que obtingueren va ser descartar definitivament
una intervenció internacional per a reinstaurar una democràcia.
Van vendre Internament que les bases serien conjuntes d’ambdós exèrcits, però
anys després es desclassificaren protocols secrets que deixaven clar i net que eren
d’exclusiva sobirania nord-americana.
Obriren tres bases aèries a Morón,
Saragossa i Torrejón de Ardoz, i
una base naval a Rota. Els pactes els
ratificaren oficialment en 1959, aprofitant la primera visita d’un president
dels EUA, Dwight David Eisenhower (Denison,
1890-1969).
En la darrera etapa de la dictadura
franquista, el govern dels Estats
Units pressiona als seus socis occidentals perquè acceptaren la incorporació
d’Espanya en l'OTAN, però entropessaren amb una oposició radical, els europeus no volien un govern feixista al seu costat.
En acostar-se la mort del dictador,
els nord-americans es preocuparen de
tutelar el que passaria l'endemà i garantir la continuïtat de les bases militars. La mort del president
del govern, Luis Carrero Blanco
(Santoña, 1904-1973), a mans d’una desconeguda i inexperta ETA fou un dels primers actes d’aquesta
etapa.
Collage RMiB |
Més clar sembla ser el segons acte. El 14 d'octubre de 1974 es va fer a Suresnes, una vila prop de París, el XIII Congrés del PSOE, que dugué a un desconegut «Isidoro» al comandament del partit en
l’exili. Fins a eixe moment l’havia encapçalat el veterà militant Rodolfo Llopis Ferrándiz (Callosa
d’Ensarrià, 1895-1983). El congrés el finançà el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), encapçalat per “Willy Brandt” Herbert Ernst Karl Frahm (Lübeck, 1913-1992).
Per anar a França els
socialistes espanyols necessitaven demanar passaports, quelcom molt controlat
pel règim, sols els donaven a persones sense cap sospita d’activisme polític i
per causes justificades. Els espies del franquisme del Servici Central de Documentació (SECED), van rebre ordre directa
del Ministeri de Governació perquè facilitaren la documentació a Enrique Múgica Herzog (Sant Sebastià, 1932-2020),
Eduardo López Albizu (Sestao, 1931-1992), Nicolás Redondo Urbieta (Barakaldo,
1927), Ramón Rubial Cavia (Erandio, 1906-1999), Alfonso Guerra González
(Sevilla, 1940), Pablo Castellano Cardalliaguet (Madrid, 1934), Felipe González
Márquez «Isidoro» (Dos Hermanas,
1942) i altres dos militants asturians.
Collage RMiB |
Dels 1.500 militants socialistes que quedaven dintre del país, el líder
intel·lectual era Castellano i el que més prestigi tenia era Redondo. Sorprenentment, el líder sindicalista basc renuncià a capitanejar el PSOE, aleshores, mitjançant un pacte
entre els delegats bascos i andalusos, descartaren a Castellano i triaren a un desconegut advocat sevillà que tenia una
bona dialèctica i poc més.
És conegut que eixos anys hi hagué intenses maniobres de la CIA, amb l’assessorament i finançament
dels socialdemòcrates alemanys perquè a Portugal,
Grècia i Espanya es crearen partits socialdemòcrates que
bloquejaren el pas als tradicionalment potents partits comunistes. L’objectiu dels nord-americans eren evitar una
revolució després de la mort de Franco
i, a la volta, desactivar al PCE. Amb
el vistiplau del règim franquista, després del congrés de Suresnes, es multiplicaren les visites del nou paladí de l’esquerra
a les principals ambaixades occidentals a Madrid.
Els primers passos de la
Transició
Una volta mort el dictador, Espanya
s’havia convertit en un aliat fidel i servil dels americans a canvi de ben poc.
En desembre de 1976, en el XXVII Congrés
del PSOE aprovaren un nou programa en el qual defensaven la fi totes les
bases estrangeres, mentre rebutjaven cap tractat d'aliança o relació militar
que no comptarà amb l'aprovació expressa del poble espanyol.
Felipe González Márquez (Dos
Hermanas, 1942) no trigà
molt a corregir-lo, una volta assegut al comandament del partit convocà el XXVIII Congrés del PSOE, el 17 de maig de 1979. En ell imposà la desaparició del «marxisme» dels estatuts del partit. Els
nord-americans es quedaren tranquils
en confirmar que la seua estratègia eixia segons l’esperat. La ruptura amb el marxisme els va permetre mantenir una façana
progressista de neutralitat i el rebuig a l’OTAN, davant els votants.
El mes de juny de 1980 vingué el president James Earl Carter, Jr.”Jimmy
Carter” (Plains, 1924) a Madrid per instar a l’UCD perquè sol·licitarà l’entrada
en l’OTAN. Ben segur que pensaven en
la possibilitat que en les pròximes eleccions guanyarà el PSOE, defensor de la neutralitat. Per a tranquil·litzar a Carter i guanyar temps, el president Adolfo Suárez González (Cebreros,
1932-2014) signà el Tractat de No
Proliferació Nuclear renunciant a la fabricació de bombes atòmiques
espanyoles, mentre assegurava que entraríem en l’OTAN.
L’any següent, uns dies abans de la dimissió del president Suárez, es va fer pública la decisió
ferma del govern d’ingressar-hi a l’OTAN,
poc abans del colp d’estat del 23 de febrer. El mes de setembre quan estava
molt deteriorat el partit en el govern i s’acostaven unes eleccions molt
difícils, en una de les seues darreres decisions presentaren al parlament la
sol·licitud per a demanar l’ingrés. El 29 d’octubre L’UCD aconseguí que el parlament autoritzarà demanar l’adhesió,
amb 189 vots afirmatius enfront de 146 negatius. L’endemà el president del
govern, Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo
(Madrid, 1926-2008) signava el document d’adhesió. Un PSOE que continuava declarant-se radicalment contrari, llançà la
campanya “OTAN, d’entrada NO”, omplí els carrers amb 1.325
tanques publicitàries i 125.000 cartells i entregaren en la Moncloa 600.000 signatures en contra de
l’entrada i el PCE va dur altres
500.000.
El mes de juny de 1982, el president nord-americà Ronald Reagan va deixar clar i net davant el Parlament britànic els objectius del «Programa Democràcia», eren construir una xarxa mundial de “llibertat i democràcia” que enviarà al marxisme-leninisme al femer de la Història. La neutralitat i la moderació allunyada del marxisme de González acabaren de convéncer a bona part de la població, quan en octubre es van fer les eleccions generals guanyaren per majoria absoluta.
No més agafar el poder devien començar a pagar els favors, el 3 de maig de
1983 González afirmà en el seu
primer viatge oficial a Alemanya que
com a president del govern compartia l'estratègia de Reagan, Margaret Thatcher i de la dreta cristianodemòcrata alemanya
(CDU) d'instal·lar en el teatre
bèl·lic europeu 572 míssils Pershing
i Cruise.
Aviat li tornaren el favor a la volta que reconeixien el rerefons de
l’ascens del PSOE de González. El 30 d’octubre, José Mario Armero (Valladolid, 1927-1995), advocat
a Espanya de les principals multinacionals
nord-americanes, amb estrets contactes en el Departament d'Estat, un influent personatge que sempre tingué línia
directa amb el rei i abans amb Adolfo
Suárez, facilitador dels primers
contactes del govern amb Santiago
Carrillo Solares (Gijón, 1915-2012) líder del PCE, publicava en la premsa nacional:
“... a Espanya governa un partit socialdemòcrata,
europeu, occidentalista, pro-nord-americà i decididament atlantista. En un any
de govern, els homes del PSOE han
protagonitzat un paper singular: la destrucció de l'esquerra tradicional
espanyola, en bona part marxista i revolucionària, que seguia una tradició molt
diferent als nous rumbs que han pres els joves dirigents socialistes. Realment
res tenen a veure amb Pablo Iglesias,
ni amb Francisco Largo Caballero, ni
tan sols amb Rodolfo Llopis. Han
aconseguit substituir el que sempre s'ha considerat com a esquerra per una
socialdemocràcia, que és un ampli fenomen on cap la lliure empresa, la
propietat privada, els europeus, els nord-americans i l'OTAN.”
Més net i clar, impossible!
Collage RMiB |
El Referèndum per a mantenir-nos
dins de l’OTAN
El mes de maig de 1984, el govern socialista anuncià que es plantejaven encetar
una campanya interna defensant la permanència dins de l’OTAN, començava el gir de 180° per a complir totalment amb els
desitjos dels nord-americans. No el tingueren fàcil perquè Nicolás Redondo secretari general del sindicat UGT, anuncià que ells continuaven estant en contra, també ho va fer
l’alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván (Madrid, 1918-1986)
i bona part de les bases socialistes.
Eixe canvi implicà al PSOE renunciar
al lideratge moral de l’esquerra, a canvi guanyava el centre de l’espectre
polític. Els socialistes tingueren a
favor la por en el cos que significaren els diferents intents colpistes.
Finalment bona part dels espanyols acabaren comprant l’oferta de centre
socialdemòcrata i un rei imposat pel franquisme, mentre renegaven de la
tradició progressista republicana. El règim
franquista reconvertit en demòcrata,
sense perdre cap ressort del poder, havia guanyat la partida en assimilar
als socialdemòcrates i instaurant un
bipartidisme que facilitava el control front a experiments progressistes.
Sols restava vendre el canvi de González
davant l’opinió pública. Per aconseguir-ho calia un intens suport
internacional per a guanyar un referèndum que ratificarà la pertinença en l’OTAN, eixe era el darrer obstacle. El
30 de maig de 1984 el secretari general de l’OTAN, l’holandés Joseph
Antoine Marie Hubert Luns (Rotterdam, 1911-2002), afirmà que si es feia un
referèndum, Espanya se n’aniria de l’organització
militar occidental. Sense vergonya proposà que el resultat podria dependre de quina
fora la pregunta. Fins i tot es va atrevir a ficar un eixample proposant: “Volen vostés unir-se a una Aliança Atlàntica
esplèndida, en la qual Espanya sempre
sobreviurà en temps de guerra, o prefereixen abandonar-la?”
L’11 de setembre en una reunió dels ministres d’afers estrangers de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) anunciaren
que desbloquejaven les negociacions perquè accedir al club europeu a canvi de garantir
la continuïtat en l’OTAN. Eixe havia
sigut una de les principals aspiracions dels espanyols, entrar al mercat
europeu, significava tornar a Europa,
però les condicions quedaren molt clares quan el ministre d’agricultura d’Alemanya vinculava l’accés a la CEE a seguir dins la NATO, el 16 de novembre.
En la tardor d’eixe any tots els sondejos d’opinió asseguraven que el 52%
dels espanyols estaven en contra l’Aliança
Atlàntica i el 70% rebutjaven les bases
militars nord-americanes al nostre territori. El primer pas va ser
mobilitzar als ministres socialistes per a convéncer de les bondats de l’OTAN a les seues pròpies bases.
Més difícil era aconseguir-ho amb la resta de la població, devien utilitzar
tots els mitjos al seu abast per a guanyar-se l’opinió pública. Això incloïa
censura en TVE, no dubtaren en
prohibir l’emissió d’un dels programes d’opinió amb més audiència que anava a
emetre un reportatge on tenien veu els contraris a l’aliança occidental.
El ministre espanyol d’afers estrangers, Fernando Morán López (Avilés, 1926-2020), va dir que el país
continuaria dins de l’OTAN independentment
de l’entrada a la CEE, tot mentre el
mateix president del govern afirmava que pertànyer a l’organització militar seria
un factor d’estabilitat per al país. El 15 de desembre, González aconseguí mantenir el control del partit al XXX Congrés del PSOE, els
compromissaris combregaren amb la defensa de la continuïtat dins del pacte
atlàntic.
1985 Benvingut, Mister Reagan!
El govern dedicà tot l’any a preparar amb cura el referèndum. El ministre
de defensa, Narcís Serra i Serra
(Barcelona, 1943), advertia que una eixida de l’OTAN seria una
irresponsabilitat. El 31 de gener el govern anuncià que el referèndum es faria
en la primavera de 1986. El 2 de febrer el mateix president va anunciar que
personalment demanaria als ciutadans el vot favorable per a la continuïtat en
l’OTAN. Tot mentre el dia 14 el
diari The New York Times feia públic
un informe secret dels Estats Units
de 1975, en ell afirmaven que en cas
d’una crisi amb els soviètics, el Pentàgon
tenia l’autorització de les autoritats espanyoles per a desplegar armes
nuclears en el nostre territori.
El president nord-americà, Ronald
Wilson Reagan (Tampico, 1911-2004), visità Espanya del 6 al 8 de maig per aclarir el futur de les relacions
entre Espanya i l'OTAN. De cara a l’opinió pública
afirmaren que negociarien una disminució d'efectius militars nord-americans, un
decàleg sobre seguretat i defensa, que incloïa la permanència d'Espanya sense integrar-se en la cadena
de comandament militar de l'OTAN.
Una característica de la comunicació del govern respecte del referèndum va
ser l’ús de la confusió, un dia defensaven el blanc, l’endemà el negre. El dia
que se’n anava el president Reagan els
diaris publicaren que havia acceptat obrir “contactes previs” per a tractar la
reducció de la seua presència militar a Espanya.
Dies després el govern advertia que reduir les bases nord-americanes implicaria
pagar-los una indemnització de 20.000 milions de pessetes anuals! A mitjans mes
els socialistes començaren a sondejar possibles eixides per si perdien el
referèndum, advertien que si la participació no era “suficient”, podrien no fer
cas del resultat.
El mes de juny el govern advertia en una reunió amb militants, a porta
tancada, que no pensava fer cas del referèndum si guanyava el NO. L’endemà
s’afanyaren a desmentir-ho. Les pressions internacionals no trigaren gaire, en
una cimera dels demòcrates-cristians europeus demanaren a Felipe González que no convocarà el referèndum.
En octubre els eufemismes per intentar manipular l’opinió pública eren tan
evidents que s’arribaven a fer declaracions ridícules com que el govern estava
mantenint contactes per a “espanyolitzar” les bases nord-americanes.
El 3 de novembre EL PAÍS tornà a
publicar una enquesta sobre la intenció de vot per al referèndum de l’OTAN, realitzada a finals d’octubre.
Afirmaven que el 46% de la ciutadania estava en contra de continuar dins de
l’aliança militar, sols el 19% es manifestaven partidaris de continuar-hi dins.
1986, l’hora de la veritat
El mes de gener de 1986 el govern socialista donà informacions
tranquil·litzadores dient que respectaria el resultat del referèndum i que
dissoldria les corts en cas de perdre-ho. Tot mentre feien una forta campanya
de pressió interna per aconseguir un suport unànime de les seues bases i de
tots els càrrecs. El darrer dia del mes feren pública la pregunta del
referèndum que va ser una maniobra maquiavèl·lica.
Abans del referèndum al rector de la Universitat Complutense, Francisco Bustelo García del Real (Madrid,
1933), un dels socialistes madrilenys que es van oposar a González al congrés de Suresnes i el va perdre, el cridaren a
l’ambaixada nord-americana per a preguntar-li que passaria si el govern perdia
la consulta. El sondejaren sobre quina seria la postura d’Esquerra Socialista respecte dels Estats Units i l’OTAN,
si hi hagués un canvi sobtat en la cúpula del govern socialista. Evidentment, estaven molt intranquils en estar
convençuts que guanyaria el NO, potser
s’arribaren a plantejar desfer-se de González
per a evitar la consulta.
El mes de febrer pujà la pressió informativa, el dia 5 el parlament
despatxava en un sol matí el debat sobre política de seguretat i aprovava la
consulta sobre l’OTAN amb el suport
del PSOE i del Grup Mixt. Tot mentre publicaven una enquesta que donava un 39% de
partidaris del NO enfront d’un 21% partidaris de continuar dins de l’OTAN. Segons un altre sondeig publicat a
finals de mes, les distàncies es retallaven, passant d’un 34,2% de partidaris
del NO respecte d’un 25,2% de votants del SI.
Julio Feo Zarandieta
(Valencia, 1936) que va ser
assessor directe de González des de
1977 i secretari del president des de 1982, va contar que davant la greu
preocupació de l’ambaixador nord-americà, Thomas
O. Enders (1932-1996), exigiren una entrevista amb el president que tingué
lloc el 7 de febrer. Després sols podem sospitar que la CIA encetà una boixa carrera de contactes amb bona part dels
principals estaments de l’estat.
Collage RMiB |
El 25 de febrer començà la campanya del
Referèndum i tres dies després assassinaven a Estocolm al primer ministre Olof
Palme (Östermalm, 1928-1986). Aleshores era el socialdemòcrata europeu amb
més prestigi i l’únic que es manifestava públicament contrari a l’atlantisme,
fins i tot anuncià la seua intenció de vindre a Espanya per a fer campanya en contra de l’OTAN. El 28 de febrer, en eixir del cine, mentre anava passejant a
casa l’assassinaren en disparar-li per l’esquena, mai es va saber qui fou
l’autor material del magnicidi.
Algunes teories recorden que des de 1950 funcionava a tota Europa una xarxa terrorista anticomunista,
coneguda com a Gladio, finançada per
la CIA, el Vaticà i l’MI6, el seu
objectiu era fer actes terroristes contra els enemics de l’OTAN. Un dels representants espanyols d’aquesta organització va ser
el coronel del CESID, amb el malnom “AK”, Juan Alberto Perote Pellón (Valladolid, 1938), ex cap de
l’Agrupació Operativa, relacionat amb els GAL.
El mes de març es publicaren els darrers sondejos d’opinió, segons El País, el NO estava entre el 52 i el
56% del vot, mentre que el SI es quedava entre el 40 i el 46%. El govern entrà
en pànic i pressionaren més encara amb amenaces com que en cas de guanyar el NO,
aniríem cap a un carreró sense eixida. Tot açò mentre la dreta parlamentària defensava
l’abstenció per a intentar debilitar al govern del PSOE, per a tornar al poder.
Després d'una campanya descaradament desigual, en la qual el SI tenia tot
el suport de TVE, d'emissores de ràdio i diaris, mentre els partidaris NO
quedaren arraconats i sense més veu que les multitudinàries manifestacions als
carrers, que o no obtenien ressò als mitjans de comunicació o descaradament
manipulaven posant el seu focus en "agressions a policies" o quan
algú cremava banderes nord-americanes.
Tres anys després del referèndum el govern va repartir les llicències per a
les televisions privades, algunes veus implicades en el procés afirmen que amb
elles pagaren els serveis prestats a les principals empreses, mentre penalitzaren
als grups que no donaren suport al referèndum dels socialistes.
En un tancament de campanya frenètic, el president González s’hagué de multiplicar en televisions, emissores de ràdio
i mítings, defensant a la desesperada el SI.
Arribada l’hora de la veritat, el 12 de març de 1986, es va celebrar el
referèndum amb una pregunta enganyosa i massa llarga, on no apareixia per cap
lloc la paraula OTAN, substituïda
per Aliança Atlàntica, a més tenia
una introducció en la qual el govern recomanava el SI i afegien tres
compromisos en cas que guanyarà el SI, que després no compliren.
El dia del referèndum els titulars dels diaris asseguraven que tota Europa ens mirava amb atenció. Amb una
participació molt reduïda, d’un cens de 29.024.494 electors votà el 59.4% del
cens. Guanyà el SI amb el 52.5% vots, els partidaris del NO obtingueren un 39.8%.
Sols guanyà l’opció pacifista a Euskadi,
Navarra i Catalunya. Al País Valencià tinguérem la participació
més nombrosa de tot l’estat, del 66.33%, guanyà el SI amb el 60,73% dels vots
mentre que el NO es va quedar en un 39,27%.
Tot i que els partits progressistes i els pacifistes feren una intensa campanya
per aconseguir interventors i apoderats que supervisaren tots els col·legis
electorals, hi hagué moltes meses sense control. A València, en alguns col·legis electorals impediren als apoderats
del NO assistir al recompte, quelcom permés per la legislació.
Sorprén com es van equivocar tots els sondejos que auguraven una victòria clara
del NO, quan pocs mesos després, en les eleccions generals sí que encertaren
tots, el PSOE guanyà per majoria
absoluta.
Hi ha sospites que pogué haver-hi joc brut a l’hora del recompte de
paperetes. El periodista Pablo Sebastián
Bueno (Córdoba, 1947), aleshores dirigia la revista Interviu, va sentir en una tertúlia a Madrid on estava un dels magistrats de la Junta Electoral Central, que a Galícia desaparegueren del recompte final 400.000 paperetes amb el NO.
El dirigent socialista Pablo
Castellano afirmà que el referèndum va ser un eixample de llibre de manipulació
electoral, però a molt pocs polítics els interessava qüestionar el resultat,
conscients que la victòria del NO hauria repercutit no sols en l'adhesió
europea, sinó fins i tot en el nostre propi esdevenir polític.
El que és ben cert és que l’estat demostrà eixos anys que no tenia cap inconvenient
en organitzar actes terroristes contra ETA,
mitjançant els GAL. Que indultaren a
militars colpistes condemnats, que no feren res per aclarir tota la trama colpista.
Mai investigaren les denúncies de tortures dels cossos de seguretat contra
presos civils, com les que provocaren la mort del Nani. Els tribunals de Justícia també tenien fosques ombres, un
jutge del Tribunal Suprem va pressionar perquè alliberaren a Bardellino, un important cap mafiós de
la Camorra. No pareix molt més greu
ni improbable manipular el resultat d’un referèndum consultiu, vital per a la
continuïtat de la tapadora del règim, la
Transició i del govern socialista.
Fonts:
Raul Diego (2020), “Los vínculos con
Gladio siguen sin resolverse cuando Suecia identifica a un nuevo asesino de
Olof Palme” El Salto.
Felix Bayon (1985) “La OTAN,
Centroaménca y las bases en España centrarán las conversaciones de Ronald
Reagan durante su visita de 41 horas”. EL PAÍS. 6/5/1985.
https://elpais.com/diario/1985/05/06/espana/484178404_850215.html
Alfredo Grimaldos
(2017) “La cia en España. Espionaje, intrigas y política al servicio de Washington”.
ISBN: 978-84-9942-562-7
“El control del
PSOE por la CIA. Del libro La CIA en España de Alfredo Grimaldos” Punto
Crítico.
EL PAÍS,
12/1/1982. “Múgica, Reventós y el alcalde de Lérida declaran ante el juez
instructor del sumario del 23 de Febrero”
https://elpais.com/diario/1982/01/15/espana/379897205_850215.html
Pilar Urbano (1997). “Yo entré en el CESID”. Plaza & Janés, Barcelona.
Joan Garcés (1996). “Soberanos e intervenidos”. Siglo XXI, Madrid.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada