El Referèndum de l’OTAN

 

Collage RMiB

Al llarg de les diferents cròniques anuals tenim el detall de tota la batalla dialèctica que tingueren pacifistes i ecologistes davant el règim de la Transició, respecte de la pertinença al club dels països capitalistes. Per entendre que significà l’entrada en l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) cal tindre una visió general de tot el llarg procés, i això intentarem fer en aquest capítol.

Collage RMiB

 

L’OTAN i el Pacte de Varsòvia.

En acabar la II Guerra Mundial, les tensions geopolítiques entre les dues potències que controlaven el món, els Estats Units (EUA) i la Unió Soviètica (URSS), anaren pujant en intensitat fins que desembocaren en el període d’amenaces militars, conegut com la Guerra Freda.

L’URSS va derrotar definitivament a l’Alemanya entrant a Berlín en 1945, abans havia alliberat dels nazis a les nacions de l’est d’Europa i totes acabaren convertint-se en Democràcies Populars, controlades pels comunistes. Els guanyadors es van repartir el continent europeu i definiren els límits d’influència de cadascú dels dos blocs, la frontera que traçaren va ser coneguda com el Teló d’Acer, terme encunyat en 1946.

Els Estats Units i Gran Bretanya tingueren por del prestigi i la influença comunista a tota Europa. Per a aturar la seua creixent influença decidiren combatre activament l’expansió soviètica i de les democràcies populars, que substituïren als feixistes com a principal enemic de les democràcies capitalistes. L’anunci oficial el va fer en 1947 el president nord-americà, Harry S. Truman (Lamar, 1884-1972), fent públic el compromís de lluitar contra el comunisme, la nova estratègia va ser coneguda com la Doctrina Truman.

Per a formalitzar una aliança del món capitalista, en 1949 signaren un pacte de defensa militar front als països comunistes, va ser l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN). Els primers membres adherits foren: Bèlgica, França, Luxemburg, Països Baixos, Regne Unit, Estats Units, Canadà, Dinamarca, Itàlia, Islàndia, Noruega i Portugal. Els països comunistes liderats per la Unió Soviètica (URSS) van respondre creant el Pacte de Varsòvia, en 1955.

 

La posició de l’Espanya franquista

Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) havia guanyat la Guerra Civil, en bona part gràcies al suport de l’alemanya nazi i dels feixistes italians, els perdedors de la II Guerra Mundial. Durant el conflicte el franquisme jugà a mantenir dues opcions, en un primer moment intentaren entrar en guerra al costat dels nazis, però demanaren massa a canvi del poc que podien aportar, com Adolf Hitler (Braunau, 1889-1945) no els va concedir el que demanaven, decidiren restar neutrals.

En avançar el conflicte, s’adonaren que l’Eix no guanyaria, per tant, a més de reforçar la neutralitat, van vendre que eren un bastió contra el comunisme. Els nord-americans el van comprar perquè la democràcia de la República no els interessava gens ni mica, en tindre un fort component comunista i anarquista.

El país restà aïllat del món en el període de l’autarquia, enfonsant-se en la pobresa. Fins a 1953 no trencaren la desconnexió amb la resta del món i ho aconseguiren gràcies a uns pactes secrets signats amb els nord-americans. En ells els autoritzaven a obrir bases militars en Espanya, a canvi rebien crèdits, subministraments de material de guerra i suport perquè acceptaren l’entrada del país com a membre de dret de l’ONU. El principal guany que  obtingueren va ser descartar definitivament una intervenció internacional per a reinstaurar una democràcia.

Van vendre Internament que les bases serien conjuntes d’ambdós exèrcits, però anys després es desclassificaren protocols secrets que deixaven clar i net que eren d’exclusiva sobirania nord-americana. Obriren tres bases aèries a Morón, Saragossa i Torrejón de Ardoz, i una base naval a Rota. Els pactes els ratificaren oficialment en 1959, aprofitant la primera visita d’un president dels EUA, Dwight David Eisenhower (Denison, 1890-1969).

En la darrera etapa de la dictadura franquista, el govern dels Estats Units pressiona als seus socis occidentals perquè acceptaren la incorporació d’Espanya en l'OTAN, però entropessaren amb una oposició radical, els europeus no volien un govern feixista al seu costat.

En acostar-se la mort del dictador, els nord-americans es preocuparen de tutelar el que passaria l'endemà i garantir la continuïtat de les bases militars. La mort del president del govern, Luis Carrero Blanco (Santoña, 1904-1973), a mans d’una desconeguda i inexperta ETA fou un dels primers actes d’aquesta etapa.

Collage RMiB

Més clar sembla ser el segons acte. El 14 d'octubre de 1974 es va fer a Suresnes, una vila prop de París, el XIII Congrés del PSOE, que dugué a un desconegut «Isidoro» al comandament del partit en l’exili. Fins a eixe moment l’havia encapçalat el veterà militant Rodolfo Llopis Ferrándiz (Callosa d’Ensarrià, 1895-1983). El congrés el finançà el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), encapçalat per “Willy Brandt” Herbert Ernst Karl Frahm (Lübeck, 1913-1992).

Per anar a França els socialistes espanyols necessitaven demanar passaports, quelcom molt controlat pel règim, sols els donaven a persones sense cap sospita d’activisme polític i per causes justificades. Els espies del franquisme del Servici Central de Documentació (SECED), van rebre ordre directa del Ministeri de Governació perquè facilitaren la documentació a Enrique Múgica Herzog (Sant Sebastià, 1932-2020), Eduardo López Albizu (Sestao, 1931-1992), Nicolás Redondo Urbieta (Barakaldo, 1927), Ramón Rubial Cavia (Erandio, 1906-1999), Alfonso Guerra González (Sevilla, 1940), Pablo Castellano Cardalliaguet (Madrid, 1934), Felipe González Márquez «Isidoro» (Dos Hermanas, 1942) i altres dos militants asturians.

Collage RMiB

Dels 1.500 militants socialistes que quedaven dintre del país, el líder intel·lectual era Castellano i el que més prestigi tenia era Redondo. Sorprenentment, el líder sindicalista basc renuncià a capitanejar el PSOE, aleshores, mitjançant un pacte entre els delegats bascos i andalusos, descartaren a Castellano i triaren a un desconegut advocat sevillà que tenia una bona dialèctica i poc més.

És conegut que eixos anys hi hagué intenses maniobres de la CIA, amb l’assessorament i finançament dels socialdemòcrates alemanys perquè a Portugal, Grècia i Espanya es crearen partits socialdemòcrates que bloquejaren el pas als tradicionalment potents partits comunistes. L’objectiu dels nord-americans eren evitar una revolució després de la mort de Franco i, a la volta, desactivar al PCE. Amb el vistiplau del règim franquista, després del congrés de Suresnes, es multiplicaren les visites del nou paladí de l’esquerra a les principals ambaixades occidentals a Madrid.

 

Els primers passos de la Transició

Una volta mort el dictador, Espanya s’havia convertit en un aliat fidel i servil dels americans a canvi de ben poc. En desembre de 1976, en el XXVII Congrés del PSOE aprovaren un nou programa en el qual defensaven la fi totes les bases estrangeres, mentre rebutjaven cap tractat d'aliança o relació militar que no comptarà amb l'aprovació expressa del poble espanyol.

Felipe González Márquez (Dos Hermanas, 1942) no trigà molt a corregir-lo, una volta assegut al comandament del partit convocà el XXVIII Congrés del PSOE, el 17 de maig de 1979. En ell imposà la desaparició del «marxisme» dels estatuts del partit. Els nord-americans es quedaren tranquils en confirmar que la seua estratègia eixia segons l’esperat. La ruptura amb el marxisme els va permetre mantenir una façana progressista de neutralitat i el rebuig a l’OTAN, davant els votants.

El mes de juny de 1980 vingué el president James Earl Carter, Jr.”Jimmy Carter” (Plains, 1924) a Madrid per instar a l’UCD perquè sol·licitarà l’entrada en l’OTAN. Ben segur que pensaven en la possibilitat que en les pròximes eleccions guanyarà el PSOE, defensor de la neutralitat. Per a tranquil·litzar a Carter i guanyar temps, el president Adolfo Suárez González (Cebreros, 1932-2014) signà el Tractat de No Proliferació Nuclear renunciant a la fabricació de bombes atòmiques espanyoles, mentre assegurava que entraríem en l’OTAN.

L’any següent, uns dies abans de la dimissió del president Suárez, es va fer pública la decisió ferma del govern d’ingressar-hi a l’OTAN, poc abans del colp d’estat del 23 de febrer. El mes de setembre quan estava molt deteriorat el partit en el govern i s’acostaven unes eleccions molt difícils, en una de les seues darreres decisions presentaren al parlament la sol·licitud per a demanar l’ingrés. El 29 d’octubre L’UCD aconseguí que el parlament autoritzarà demanar l’adhesió, amb 189 vots afirmatius enfront de 146 negatius. L’endemà el president del govern, Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo (Madrid, 1926-2008) signava el document d’adhesió. Un PSOE que continuava declarant-se radicalment contrari, llançà la campanya “OTAN,  d’entrada NO”, omplí els carrers amb 1.325 tanques publicitàries i 125.000 cartells i entregaren en la Moncloa 600.000 signatures en contra de l’entrada i el PCE va dur altres 500.000.

El mes de juny de 1982, el president nord-americà Ronald Reagan va deixar clar i net davant el Parlament britànic els objectius del «Programa Democràcia», eren construir una xarxa mundial de “llibertat i democràcia” que enviarà al marxisme-leninisme al femer de la Història. La neutralitat i la moderació allunyada del marxisme de González acabaren de convéncer a bona part de la població, quan en octubre es van fer les eleccions generals guanyaren per majoria absoluta.

No més agafar el poder devien començar a pagar els favors, el 3 de maig de 1983 González afirmà en el seu primer viatge oficial a Alemanya que com a president del govern compartia l'estratègia de Reagan, Margaret Thatcher i de la dreta cristianodemòcrata alemanya (CDU) d'instal·lar en el teatre bèl·lic europeu 572 míssils Pershing i Cruise.

Aviat li tornaren el favor a la volta que reconeixien el rerefons de l’ascens del PSOE de González. El 30 d’octubre, José Mario Armero (Valladolid, 1927-1995), advocat a Espanya de les principals multinacionals nord-americanes, amb estrets contactes en el Departament d'Estat, un influent personatge que sempre tingué línia directa amb el rei i abans amb Adolfo Suárez, facilitador dels primers contactes del govern amb Santiago Carrillo Solares (Gijón, 1915-2012) líder del PCE, publicava en la premsa nacional:

“... a Espanya governa un partit socialdemòcrata, europeu, occidentalista, pro-nord-americà i decididament atlantista. En un any de govern, els homes del PSOE han protagonitzat un paper singular: la destrucció de l'esquerra tradicional espanyola, en bona part marxista i revolucionària, que seguia una tradició molt diferent als nous rumbs que han pres els joves dirigents socialistes. Realment res tenen a veure amb Pablo Iglesias, ni amb Francisco Largo Caballero, ni tan sols amb Rodolfo Llopis. Han aconseguit substituir el que sempre s'ha considerat com a esquerra per una socialdemocràcia, que és un ampli fenomen on cap la lliure empresa, la propietat privada, els europeus, els nord-americans i l'OTAN.”

Més net i clar, impossible!

 

Collage RMiB

El Referèndum per a mantenir-nos dins de l’OTAN

El mes de maig de 1984, el govern socialista anuncià que es plantejaven encetar una campanya interna defensant la permanència dins de l’OTAN, començava el gir de 180° per a complir totalment amb els desitjos dels nord-americans. No el tingueren fàcil perquè Nicolás Redondo secretari general del sindicat UGT, anuncià que ells continuaven estant en contra, també ho va fer l’alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván (Madrid, 1918-1986) i bona part de les bases socialistes.

Eixe canvi implicà al PSOE renunciar al lideratge moral de l’esquerra, a canvi guanyava el centre de l’espectre polític. Els socialistes tingueren a favor la por en el cos que significaren els diferents intents colpistes. Finalment bona part dels espanyols acabaren comprant l’oferta de centre socialdemòcrata i un rei imposat pel franquisme, mentre renegaven de la tradició progressista republicana. El règim franquista reconvertit en demòcrata, sense perdre cap ressort del poder, havia guanyat la partida en assimilar als socialdemòcrates i instaurant un bipartidisme que facilitava el control front a experiments progressistes.

Sols restava vendre el canvi de González davant l’opinió pública. Per aconseguir-ho calia un intens suport internacional per a guanyar un referèndum que ratificarà la pertinença en l’OTAN, eixe era el darrer obstacle. El 30 de maig de 1984 el secretari general de l’OTAN, l’holandés Joseph Antoine Marie Hubert Luns (Rotterdam, 1911-2002), afirmà que si es feia un referèndum, Espanya se n’aniria de l’organització militar occidental. Sense vergonya proposà que el resultat podria dependre de quina fora la pregunta. Fins i tot es va atrevir a ficar un eixample proposant: “Volen vostés unir-se a una Aliança Atlàntica esplèndida, en la qual Espanya sempre sobreviurà en temps de guerra, o prefereixen abandonar-la?”

L’11 de setembre en una reunió dels ministres d’afers estrangers de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) anunciaren que desbloquejaven les negociacions perquè accedir al club europeu a canvi de garantir la continuïtat en l’OTAN. Eixe havia sigut una de les principals aspiracions dels espanyols, entrar al mercat europeu, significava tornar a Europa, però les condicions quedaren molt clares quan el ministre d’agricultura d’Alemanya vinculava l’accés a la CEE a seguir dins la NATO, el 16 de novembre.

En la tardor d’eixe any tots els sondejos d’opinió asseguraven que el 52% dels espanyols estaven en contra l’Aliança Atlàntica i el 70% rebutjaven les bases militars nord-americanes al nostre territori. El primer pas va ser mobilitzar als ministres socialistes per a convéncer de les bondats de l’OTAN a les seues pròpies bases.

Més difícil era aconseguir-ho amb la resta de la població, devien utilitzar tots els mitjos al seu abast per a guanyar-se l’opinió pública. Això incloïa censura en TVE, no dubtaren en prohibir l’emissió d’un dels programes d’opinió amb més audiència que anava a emetre un reportatge on tenien veu els contraris a l’aliança occidental.

El ministre espanyol d’afers estrangers, Fernando Morán López (Avilés, 1926-2020), va dir que el país continuaria dins de l’OTAN independentment de l’entrada a la CEE, tot mentre el mateix president del govern afirmava que pertànyer a l’organització militar seria un factor d’estabilitat per al país. El 15 de desembre, González aconseguí mantenir el control del partit al XXX Congrés del PSOE, els compromissaris combregaren amb la defensa de la continuïtat dins del pacte atlàntic.

 

1985 Benvingut, Mister Reagan!

El govern dedicà tot l’any a preparar amb cura el referèndum. El ministre de defensa, Narcís Serra i Serra (Barcelona, 1943), advertia que una eixida de l’OTAN seria una irresponsabilitat. El 31 de gener el govern anuncià que el referèndum es faria en la primavera de 1986. El 2 de febrer el mateix president va anunciar que personalment demanaria als ciutadans el vot favorable per a la continuïtat en l’OTAN. Tot mentre el dia 14 el diari The New York Times feia públic un informe secret dels Estats Units de 1975, en ell  afirmaven que en cas d’una crisi amb els soviètics, el Pentàgon tenia l’autorització de les autoritats espanyoles per a desplegar armes nuclears en el nostre territori.

El president nord-americà, Ronald Wilson Reagan (Tampico, 1911-2004), visità Espanya del 6 al 8 de maig per aclarir el futur de les relacions entre Espanya i l'OTAN. De cara a l’opinió pública afirmaren que negociarien una disminució d'efectius militars nord-americans, un decàleg sobre seguretat i defensa, que incloïa la permanència d'Espanya sense integrar-se en la cadena de comandament militar de l'OTAN.

Una característica de la comunicació del govern respecte del referèndum va ser l’ús de la confusió, un dia defensaven el blanc, l’endemà el negre. El dia que se’n anava el president Reagan els diaris publicaren que havia acceptat obrir “contactes previs” per a tractar la reducció de la seua presència militar a Espanya. Dies després el govern advertia que reduir les bases nord-americanes implicaria pagar-los una indemnització de 20.000 milions de pessetes anuals! A mitjans mes els socialistes començaren a sondejar possibles eixides per si perdien el referèndum, advertien que si la participació no era “suficient”, podrien no fer cas del resultat.

El mes de juny el govern advertia en una reunió amb militants, a porta tancada, que no pensava fer cas del referèndum si guanyava el NO. L’endemà s’afanyaren a desmentir-ho. Les pressions internacionals no trigaren gaire, en una cimera dels demòcrates-cristians europeus demanaren a Felipe González que no convocarà el referèndum.

En octubre els eufemismes per intentar manipular l’opinió pública eren tan evidents que s’arribaven a fer declaracions ridícules com que el govern estava mantenint contactes per a “espanyolitzar” les bases nord-americanes.

El 3 de novembre EL PAÍS tornà a publicar una enquesta sobre la intenció de vot per al referèndum de l’OTAN, realitzada a finals d’octubre. Afirmaven que el 46% de la ciutadania estava en contra de continuar dins de l’aliança militar, sols el 19% es manifestaven partidaris de continuar-hi dins.

 

1986, l’hora de la veritat

El mes de gener de 1986 el govern socialista donà informacions tranquil·litzadores dient que respectaria el resultat del referèndum i que dissoldria les corts en cas de perdre-ho. Tot mentre feien una forta campanya de pressió interna per aconseguir un suport unànime de les seues bases i de tots els càrrecs. El darrer dia del mes feren pública la pregunta del referèndum que va ser una maniobra maquiavèl·lica.

Abans del referèndum al rector de la Universitat Complutense, Francisco Bustelo García del Real (Madrid, 1933), un dels socialistes madrilenys que es van oposar a González al congrés de Suresnes i el va perdre, el cridaren a l’ambaixada nord-americana per a preguntar-li que passaria si el govern perdia la consulta. El sondejaren sobre quina seria la postura d’Esquerra Socialista respecte dels Estats Units i l’OTAN, si hi hagués un canvi sobtat en la cúpula del govern socialista. Evidentment, estaven molt intranquils en estar convençuts que guanyaria el NO, potser s’arribaren a plantejar desfer-se de González per a evitar la consulta.

El mes de febrer pujà la pressió informativa, el dia 5 el parlament despatxava en un sol matí el debat sobre política de seguretat i aprovava la consulta sobre l’OTAN amb el suport del PSOE i del Grup Mixt. Tot mentre publicaven una enquesta que donava un 39% de partidaris del NO enfront d’un 21% partidaris de continuar dins de l’OTAN. Segons un altre sondeig publicat a finals de mes, les distàncies es retallaven, passant d’un 34,2% de partidaris del NO respecte d’un 25,2% de votants del SI.

Julio Feo Zarandieta (Valencia, 1936) que va ser assessor directe de González des de 1977 i secretari del president des de 1982, va contar que davant la greu preocupació de l’ambaixador nord-americà, Thomas O. Enders (1932-1996), exigiren una entrevista amb el president que tingué lloc el 7 de febrer. Després sols podem sospitar que la CIA encetà una boixa carrera de contactes amb bona part dels principals estaments de l’estat.

Collage RMiB

El 25 de febrer començà la campanya del Referèndum i tres dies després assassinaven a Estocolm al primer ministre Olof Palme (Östermalm, 1928-1986). Aleshores era el socialdemòcrata europeu amb més prestigi i l’únic que es manifestava públicament contrari a l’atlantisme, fins i tot anuncià la seua intenció de vindre a Espanya per a fer campanya en contra de l’OTAN. El 28 de febrer, en eixir del cine, mentre anava passejant a casa l’assassinaren en disparar-li per l’esquena, mai es va saber qui fou l’autor material del magnicidi.

Algunes teories recorden que des de 1950 funcionava a tota Europa una xarxa terrorista anticomunista, coneguda com a Gladio, finançada per la CIA, el Vaticà i l’MI6, el seu objectiu era fer actes terroristes contra els enemics de l’OTAN. Un dels representants espanyols d’aquesta organització va ser el coronel del CESID, amb el malnom “AK”, Juan Alberto Perote Pellón (Valladolid, 1938), ex cap de l’Agrupació Operativa, relacionat amb els GAL.

El mes de març es publicaren els darrers sondejos d’opinió, segons El País, el NO estava entre el 52 i el 56% del vot, mentre que el SI es quedava entre el 40 i el 46%. El govern entrà en pànic i pressionaren més encara amb amenaces com que en cas de guanyar el NO, aniríem cap a un carreró sense eixida. Tot açò mentre la dreta parlamentària defensava l’abstenció per a intentar debilitar al govern del PSOE, per a tornar al poder.

Després d'una campanya descaradament desigual, en la qual el SI tenia tot el suport de TVE, d'emissores de ràdio i diaris, mentre els partidaris NO quedaren arraconats i sense més veu que les multitudinàries manifestacions als carrers, que o no obtenien ressò als mitjans de comunicació o descaradament manipulaven posant el seu focus en "agressions a policies" o quan algú cremava banderes nord-americanes.

Tres anys després del referèndum el govern va repartir les llicències per a les televisions privades, algunes veus implicades en el procés afirmen que amb elles pagaren els serveis prestats a les principals empreses, mentre penalitzaren als grups que no donaren suport al referèndum dels socialistes.  

En un tancament de campanya frenètic, el president González s’hagué de multiplicar en televisions, emissores de ràdio i mítings, defensant a la desesperada el SI.

Arribada l’hora de la veritat, el 12 de març de 1986, es va celebrar el referèndum amb una pregunta enganyosa i massa llarga, on no apareixia per cap lloc la paraula OTAN, substituïda per Aliança Atlàntica, a més tenia una introducció en la qual el govern recomanava el SI i afegien tres compromisos en cas que guanyarà el SI, que després no compliren.

El dia del referèndum els titulars dels diaris asseguraven que tota Europa ens mirava amb atenció. Amb una participació molt reduïda, d’un cens de 29.024.494 electors votà el 59.4% del cens. Guanyà el SI amb el 52.5% vots, els partidaris del NO obtingueren un 39.8%. Sols guanyà l’opció pacifista a Euskadi, Navarra i Catalunya. Al País Valencià tinguérem la participació més nombrosa de tot l’estat, del 66.33%, guanyà el SI amb el 60,73% dels vots mentre que el NO es va quedar en un 39,27%.

Tot i que els partits progressistes i els pacifistes feren una intensa campanya per aconseguir interventors i apoderats que supervisaren tots els col·legis electorals, hi hagué moltes meses sense control. A València, en alguns col·legis electorals impediren als apoderats del NO assistir al recompte, quelcom permés per la legislació.    

Sorprén com es van equivocar tots els sondejos que auguraven una victòria clara del NO, quan pocs mesos després, en les eleccions generals sí que encertaren tots, el PSOE guanyà per majoria absoluta.

Hi ha sospites que pogué haver-hi joc brut a l’hora del recompte de paperetes. El periodista Pablo Sebastián Bueno (Córdoba, 1947), aleshores dirigia la revista Interviu, va sentir en una tertúlia a Madrid on estava un dels magistrats de la Junta Electoral Central, que a Galícia desaparegueren del recompte final 400.000 paperetes amb el NO.

El dirigent socialista Pablo Castellano afirmà que el referèndum va ser un eixample de llibre de manipulació electoral, però a molt pocs polítics els interessava qüestionar el resultat, conscients que la victòria del NO hauria repercutit no sols en l'adhesió europea, sinó fins i tot en el nostre propi esdevenir polític.

El que és ben cert és que l’estat demostrà eixos anys que no tenia cap inconvenient en organitzar actes terroristes contra ETA, mitjançant els GAL. Que indultaren a militars colpistes condemnats, que no feren res per aclarir tota la trama colpista. Mai investigaren les denúncies de tortures dels cossos de seguretat contra presos civils, com les que provocaren la mort del Nani. Els tribunals de Justícia també tenien fosques ombres, un jutge del Tribunal Suprem va pressionar perquè alliberaren a Bardellino, un important cap mafiós de la Camorra. No pareix molt més greu ni improbable manipular el resultat d’un referèndum consultiu, vital per a la continuïtat de la tapadora del règim, la Transició i del govern socialista.

 

Fonts:

Raul Diego (2020), “Los vínculos con Gladio siguen sin resolverse cuando Suecia identifica a un nuevo asesino de Olof Palme” El Salto.

https://www.elsaltodiario.com/suecia/vinculos-con-gladio-siguen-sin-resolverse-cuando-suecia-identifica-nuevo-asesino-de-olof-palme

Felix Bayon (1985) “La OTAN, Centroaménca y las bases en España centrarán las conversaciones de Ronald Reagan durante su visita de 41 horas”. EL PAÍS. 6/5/1985.

https://elpais.com/diario/1985/05/06/espana/484178404_850215.html

Alfredo Grimaldos (2017) “La cia en España. Espionaje, intrigas y política al servicio de Washington”. ISBN: 978-84-9942-562-7

“El control del PSOE por la CIA. Del libro La CIA en España de Alfredo Grimaldos” Punto Crítico.

https://puntocritico.com/ausajpuntocritico/2018/09/30/el-control-del-psoe-por-la-cia-del-libro-la-cia-en-espana-de-alfredo-grimaldos/

EL PAÍS, 12/1/1982. “Múgica, Reventós y el alcalde de Lérida declaran ante el juez instructor del sumario del 23 de Febrero”

https://elpais.com/diario/1982/01/15/espana/379897205_850215.html

Pilar Urbano (1997). “Yo entré en el CESID”. Plaza & Janés, Barcelona.

Joan Garcés (1996). “Soberanos e intervenidos”. Siglo XXI, Madrid.