![]() |
Interpretació portada Turia 1971, Arxiu RMiB |
EXCURSIONISME
Alguns joves que vivien als barris obrers de les
ciutats, creixien allunyats de la natura perquè no tenien poble on anar en
estiu. Diverses institucions intentaren acostar-los a la natura per
motius educatius, per això als anys setanta es van generalitzar els grups
excursionistes. Aquest fet l’aprofitaren
certes organitzacions per a intentar adoctrinar-los. Molts xiquets i
adolescents trobaren en eixes acampades el seu primer contacte amb la natura,
mentre gaudien de l'aventura de dormir en una tenda campanya, i d’ajuntar-se al
voltant d'un foc de campament. Anys després uns quants d’ells es convertirien
en naturalistes i ecologistes.
![]() |
Juniors el Jabalí Negro |
Aparegueren grups excursionistes en escoles
religioses o en parròquies, com els Juniors,
també a les universitats que prestaven material d’acampada als seus alumnes. El
Franquisme apostà per l’adoctrinament seguint l’eixample del feixisme
italià o de les joventuts hitlerianes. Aprofità l’estructura
del partit únic, la Secretaria General del Moviment, per a fundar
en 1960 l’Organización Juvenil Española (OJE) que organitzà
campaments militaritzats en la natura per a formar “l’esperit nacional feixista” dels adolescents.
![]() |
Grup Scout Espadà, fundat en 1971 |
Eixos anys es multiplicaren els grups d'Escoltisme o Scouts,
aquest moviment el va
crear en 1908 el general britànic Robert
Stephenson Smyth Baden-Powell (Paddingtin, 1857-1941), amb
l'objectiu d’aprofitar una educació en la natura per a combatre la delinqüència
juvenil a Anglaterra. Els primers grups scouts de l’estat espanyol es
formaren a València i Barcelona, l'any 1912.
![]() |
Emili Beüt i Belenguer, interpretació de foto d'espadaniques.blogspot.com |
Després de la Guerra Civil,
l’any 1943, l’escriptor, geògraf i incansable excursionista Emili Beüt
i Belenguer (València, 1902-1993) reorganitza en la
clandestinitat els Boy Scouts del País Valencià (BSPV). Emili va
ser un naturalista enamorat de la nostra llengua, que va recórrer bona part del
país, deixant constància de camins, serres i rius, de la gent i la natura, en
un bon grapat de llibres i articles periodístics que foren unes guies de viatge
iniciàtiques. El seu profund coneixement de la nostra terra l’impulsà en 1934 a
proposar la divisió del País Valencià, recuperant les nostres tradicionals
comarques.
Publicà la serie “Camins
d’argent” (1950-57), en cinc volums on va descriure els rius valencians i les
terres que travessaven: el riu Túria, Segura, Xúquer, Palància i el Sénia.
Amplià la seua obra amb “Les comarques valencianes” (1970), “Geografia
elemental del Regne de València” (1971), “Compendi de Geografia
elemental del Regne de València” (1978), “Castillos valencianos”
(1984), “Dos excursionistes valencians: Antoni Josep Cavanilles i Antoni
Ponz” (1951) i “Els paisatges i els pobles valencians descrits pels
nostres escriptors” (1966).
NATURALISTES
![]() |
Falcó de la reina (Falco eleonorae), Arxiu RMiB |
Al bienni 1971-1972 Lluís Pechuán
Albiñana anellà 4.247 aus de 20 espècies diferents. Principalment
treballà en la colònia d’agrós de la Mata del Fang, a l’Albufera
de València, anellà 2.149 pollets d’esplugabous (Bubulcus ibis),
1.160 de garseta blanca (Egretta garzetta), 405 martinets
(Nycticorax nycticorax), 279 orovals (Ardeola ralloides) i
57 agrons roig (Ardea purpurea). Pechuán tenia una barca al port de Silla que utilitzaren molts dels pioners del naturalisme valencians
per a recorrer el llac de l’Albufera i anar a les mates per anellar. Li acompanyaren entre altres Antoni Mira i Manuel Fernández-Cruz (Trujillo, 1943), president de SEO.
També anà a les Illes Columbretes on
anellà baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i falcó
de la reina (Falco eleonorae). A València hi havia
altres quatre anelladors més que marcaren un total de 4.751 aus, foren Enrique
Rousselet Ybáñez, Francesc Lloréns Mocholí i Enrique Llobat
Timor.
A Alacant hi havia 3 anelladors
que marcaren 1.172 aus. E. García Forgués marcà quatre
exemplars de tallareta sarda (Sylivia sarda). L’any 1972 s’afegiren
César Flores Casanova i José Damián Navarro Medina.
![]() |
ICONA |
A Castelló
anellava J. Bengochea Meyer. Aquest any un dels llocs al que
s’organitzaven expedicions d’anellament per part d’equips de la resta de
l’estat foren les Illes Columbretes, entre altres allí
treballà l’Estació Central d’Ecologia de l’ICONA.
Començà el projecte de publicar un Atles de
les aus nidificants europees, encara que els treballs de cens no començarien
fins a l’any 1985 i finalitzarien l’any 1988, la publicació encara es
retardaria fins a l’any 1997. Per impulsar-ho es va fundar l’European
Ornithological Atlas Commitee (EOAC) que es va reunir a Oosterbe,
Holanda, per a coordinar les metodologies entre els diferents països
europeus.
ECOLOGISTES
![]() |
Gall fer comú (Tetrao urogallus), Arxiu RMiB |
Militants de l'Associació Espanyola per a l'Ordenació del Medi Ambient AEORMA feren el primer eco-sabotatge
ecològic de l'estat, per a denunciar el greu perill d'extinció del
gall fer comú (Tetrao urogallus), tot i que no pogueren impedir la
concessió de permisos de caça d’aquesta espècia a la serra d'Ancares, Lugo.
El secretari Carlos Carrasco Muñoz de Vera (Segovia, 1939),
amb Eduardo Martínez de Pisón (Valladolid, 1937) i Javier
Castroviejo Bolivar (Bueu, 1940) que estaven a les muntanyes estudiant
la biologia del gall, espantaren el tenien preparat perquè el mataren. Succeí
que el caçador que havia obtingut eixe primer permís va ser, el totpoderós ministre de Turisme Manuel
Fraga Iribarne (Vilalba, 1922-2012).
![]() |
Fraga caçant en 1997 |
L'endemà la Guàrdia Civil detingué
a Fernando Palacios Arribas, un estudiant d'enginyeria forestal que
també estava treballant per la zona. Una volta aclarit el malentés i
identificats els responsables de l'eco-sabotatge multaren al secretari per:
"Espantar la caza en el paraje de Acevedo de Donis, lugar de Fervencia,
de la Reserva Nacional de Ancares, cuando se hallaba practicando la misma el
cazador don Manuel Fraga Iribarne, debidamente autorizado para ello”. El
sabotatge tingué molt ressò mediàtic i fou el detonant que provocà que bona
part dels naturalistes se n'anaren d'una ADENA a la que
consideraven massa propera del poder econòmic i del franquisme, per a militar al
primer grup ecologista de l’estat, AEORMA.
Per fer una rentada de cara
conservacionista del règim tardofranquista, canviaren el nom a la Dirección
General de Montañas, Caza y Pesca Fluvial pel d’Institut per
a la Conservació de la Naturalesa (ICONA). L’institut patrocinà
documentals de Rodríguez de la Fuente, mentrestant els seus enginyers
forestals continuaven assecant aiguamolls o plantant eucaliptus per tot arreu.
Dins de l’ICONA agruparen el Patrimoni Forestal
d'Estat, el Servei de Caça i Pesca, els Parcs
Nacionals, el Servei d'Incendis Forestals, i el Servei
de Plagues. L’institut publicà la revista “Vida Silvestre”.
Es va inaugurar la segona
central nuclear espanyola, Santa María de Garoña (Burgos), construïda
amb tecnologia nord-americana, un reactor d'aigua en ebullició de General
Electric.
Aquest
any es pot fixar el naixement del Moviment
Antinuclear, el 12 d'abril es van manifestar uns centenars d’activistes enfront
de les obres de la nova central nuclear de Fessenheim,
Alsàcia.
En
paral·lel un grup de canadencs formaren GREENPEACE per aturar les
proves nuclears que els Estats Units feien a l'illa d'Amchitka,
Alaska. Els fundadors foren Dorothy Anne
Stowe (Rabinowitz, 1920-2010), Irving Harold Stowe (Strasmich,
1915-1974), Marie Bohlen, Jim Bohlen (Nova Yorh, 1926), Ben Metcalfe (Winnipeg,
1919-2003), Dorothy Metcalfe (Winnipeg, 1931-2019), Bob Hunter
(Saint Boniface, 1941-2005), Zoe Rahim a més de
l'estudiant Paul Côté (1944-2013). Aquest grup que va
créixer molt de pressa i a més ho van aconseguir, hui Amchitka és
un santuari d'aus i la seua organització ha crescut estenent-se, tenen oficines
obertes en 55 països.
CRÒNICA DE 1971
A València en la matinada del 23
d'abril, una setmana abans del 1r de
maig, s'inicia una de les batudes policials més àmplies contra el Partit Comunista d’Espanya a la Universitat de València i a CCOO. Pràcticament desballestaren tota
l'estructura comunista de la universitat i obrera, gràcies al fet que la Brigada Polític Social va sotmetre a
fortes tortures als detinguts perquè delataren als seus companys. Per a
protestar contra les nombroses detencions es van produir manifestacions i assemblees
que paralitzaren la universitat, l'agitació va ser tan inusual que eixos dies
es van denominar com el “maig vermell”.
![]() |
Limón Expres |
L'1 de
juny entrava en servici l'anomenat Limón Exprés, va ser el primer
tren turístic de l'estat, unia les viles de Benidorm i Gata
de Gorgos. El va impulsar David A. G. Simpson que volia
oferir als turistes una activitat alternativa a la platja. En una plàcida
jornada duia als passatgers de Benidorm, a Altea, Calp,
Benissa i Teulada fins a Gata de Gorgos i
tornar. En un principi arribava fins a Dénia on oferien un
dinar als viatgers que estava inclòs en el preu del bitllet. Aquest servici es
va tancar en 2005 per no poder finançar la renovació dels vagons perquè els
bogis, que són els trens de rodes, estaven molt deteriorats i havien provocat
descarrilaments.
![]() |
Imatge del Visor Cartogràfic GVA del terme d'Albuixec i del Pol. Ind. Mediterrani |
A l’Horta Nord es
perdia una altra marjaleria quan Albuixec va requalificar els
arrossars per a convertir-los en el Polígon Industrial
Mediterrani. A
la fi de 1971 es licitaven les obres d’ampliació a dos carrils per sentit en
l’accés a nord a València, de l’N-340, el que hui
es coneix com la V-21 tot i que durant molt de temps s’anomenà
la “Pista de Puçol”.
El traçat seguia el recorregut que abans ocupava
el ferrocarril de la Pedrera, que havia servit per a dur pedres
d’arenisca roja de la muntanyeta de les Coves del Puig, amb eixos cudols
es va fer l’escullera del Port de València. Aquest
ferrocarril s’havia inaugurat en 1860 i necessitava la força de dues
locomotores, una al cap i altra a la cua, per a espentar els 16 vagons de
càrrega, a més d’un altre amb el carbó i el despatx del cap del tren. La
longitud d’aquesta via era de 16 quilòmetres i gràcies a aquest tren es llançaren
2.198,423 quintars grossos de pedra al mar. Començava el creixement exponencial
del port de València.
L’11 de juny el consell de ministres va concedir 860
milions de pessetes per a les obres del canal de transvasament Xúquer-Túria. En la mateixa sessió es va fer públic
el lliurament de 730 milions de pessetes per a la terminació del Pla Sud.
![]() |
Collage RMiB |
La primera delegació de Televisió Espanyola (TVE) a València es va obrir en 1969 a les dependències del Ministeri d'Informació i Turisme. En 1971 es traslladaren al carrer Navarro Reverter del cap i casal. A finals juliol començaven les emissions realitzades al centre regional de TVE. En 1974 començaren a emetre un informatiu propi sota el nom d’Aitana que es distribuïa a Múrcia, Albacete, Eivissa i Formentera a més del País Valencià. Més avant el nom es va fer extensiu a tota l’emissió regional de televisió.
L'ajuntament de
València
es va oposar al projecte d'instal·lació d'una planta de fabricació d'àcid
sulfúric prop de la nova desembocadura del riu
Túria, a causa del seu alt grau de contaminació. El mes de juny
l'ajuntament cedí quaranta hectàrees del Racó
de l'Olla per a traslladar el Zoològic
dels Jardins del Real. En
descartar-se eixa possibilitat, cediren 63 hectàrees a la Societat Valenciana de Carreres de Cavalls, perquè construïren un hipòdrom,
el qual acabaria en fallida financera pocs anys després.
En desembre moriren a serra Nevada tres muntanyers inexperts de la OJE que eren d’Elx. Un
quart es va salvar gràcies a l’experiència de quatre muntanyers del Centre Excursionista d’Alacant. (Eusebio
Pérez Oca)
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
![]() |
Bidons radioactius, Arxiu RMiB |
Les agressions al medi no s’aturaven més bé creixen
exponencialment, el 25 de juny França començà a llançar
residus radioactius al golf de Biscaia mentre l’OCDE alertava
dels perills de contaminació que podrien provocar eixos vessaments en bidons
metàl·lics i contenidors de formigó, al fons del
mar.
Entre 1949 i 1982 diversos països van enfonsar
enfront de Galícia 140.000 tones de residus
nuclears. Abocaren al mar unes deixalles que tenen una vida activa de
desenes de milers d’anys en uns tonells que segons les agències
governamentals que es mantindrien estancs durant segles. Vint anys
després, mitjançant fotografies, s’ha comprovat que molts recipients estaven
mordicats i coberts d’organismes marins que acceleraven la seua degradació,
tenien rovell, escletxes i fuites.
En 1991 es va signar un protocol per impedir
l’enfonsament de més brossa nuclear, tot i que ni França,
Rússia, Bèlgica ni la Xina ho acceptaren. Finalment
en 1993 es va prohibir definitivament el vessament de sòlids
radioactius al mar, però encara està permés llançar aigües
radioactives.
El mes d'octubre a la cala de Sant Miquel, al nord de l'illa d'Eivissa, es va organitzar una trobada singular, el VII Congrés de l'International Council of Societies of Industrial Design (ICSID). El considerat com el al Woodstock del disseny significà l'arribada d'un exèrcit d'artistes i hippies de tot arreu el món. Va ser el fet que canvià per a sempre una illa de pagesos ancorada en la tradició. Significà l'entrada de colp en la modernitat, de la mà del turisme i les cultures alternatives.
L’Institut Nacional
d’Indústria va expropiar els
aiguamolls i conreus que hi havia a la Marjal dels Moros per a construir
l’ampliació dels Alts Forns de Sagunt.
Mitjançant
la Llei 21/1971, de 19 de juny, es va establir que podrien transvasar-se
cabdals excedents procedents del riu Tajo, cap a la conca del Segura,
fins a un màxim anual de sis-cents milions de metres cúbics. En el preàmbul
afirmava el text: “En primer lloc, i per
a major garantia dels diferents usuaris de la conca del Tajo, que no han
de veure minvades les seues possibilitats de desenvolupament per escassetat de
recursos hidràulics, a conseqüència del transvasament, ha de confirmar-se que
no podran superar la quantia de sis-cents milions de metres cúbics, fins que
les obres complementàries de regulació de la capçalera del Tajo, previstes en
l'avantprojecte general del transvasament, garantisquen l'existència
d'excedents per sobre d'aquells sis-cents milions de metres cúbics.”
Fonts
i Referències:
Accident dels alpinistes il·licitans:
http://www.alicantevivo.org/2008/12/las-tristes-navidades-de-1971.html
Llei 21/1971. Tajo-Segura:
https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1971-778
PUBLICACIONS
![]() |
Portades de revista Canigó |
L'escriptora,
periodista i política Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943-2020), va
assumir-ne aquest any la direcció de la revista Canigó. Aquesta
publicació obrí les seues pàgines als primers articles que parlaven d’Ecologia a Catalunya.
La fundà la seua parella, Xavier Dalfó i Hors (Figueres,
1933-2016) en 1954 i tancà definitivament en 1983. En traspasar el seu
company, Simó va llegar tots els arxius del setmanari a
la Universitat d’Alacant.
En l’àmbit internacional 1971 és un any important
en la presa de consciència del perill d’un col·lapse ecològic del
planeta, gràcies a les següents fites:
El Club de Roma que
havien creat en 1968 un grup de prestigiosos científics i polítics preocupats
pel futur del planeta, publicà un informe de la biofísica Donella H.
Meadows (Illinois, 1941-2001) titulat “Els límits al creixement”.
Aquest estudi per primera volta rebatia que es poguera mantenir un creixement i
un desenvolupament il·limitats, com defensava el Capitalisme.
Després d'una completa anàlisi basada en la teoria de la dinàmica de
sistemes, l’autora arribà a la conclusió que de continuar el creixement
il·limitat, el món arribaria a un col·lapse ecològic abans
d'un segle, provocat entre altres raons per l'esgotament dels recursos
naturals.
Es va celebrar la
conferència internacional sobre la Conservació
de les Zones Humides i les Aus Aquàtiques, a la vila iraniana de Ramsar. Els
assistents signaren un conveni que instava
a totes les nacions a protegir els principals aiguamolls.
Dos mil dos-cents científics,
entre ells quatre premis Nobel, publicaren per a la UNESCO un
"Missatge a 3.500.000 terrestres" per a conscienciar al
món de la necessitat de defendre el Medi Ambient. Entre altres temes
alertaven sobre l'energia nuclear i demanaven una moratòria en afirmar que els
seus efectes al medi serien molt perillosos.
Aques any l'austríac Ivan Illich
(Viena, 1926-2002) publicà Deschooling
Society (Una societat sense escola) on denunciava que l'educació de la
postguerra sols pretenia crear consumidors. Ell proposava una Societat Convivencial, en la qual l'home
devia controlar les ferramentes, en contraposició a l’actual on l’home viu al
servici de la producció. Aquest pedagog i filòsof anarquista volia posar damunt
de la resta l'autonomia personal mentre cridava la societat a abolir el Sistema d'Amos i Esclaus. Les seues idees influïren molt la formació
teòrica dels Ambientalistes i dels Ecologistes.
![]() |
Economia Ecològica, Arxiu RMiB |
El matemàtic Nicholas Georgescu-Roegen (Constanţa, 1906-1994) fou el fundador de
l'Economia Ecològica en la seua obra
"La llei de l'entropia i el procés
econòmic" (1971). Georgescu
afirma que l'economia deu ser una branca més de la biologia, perquè som una més
de les espècies biològiques d'aquest planeta, per tant estem sotmesos a totes
les lleis que governen l'existència de la vida terrestre. La seua conclusió més
important és que el creixement econòmic no és la solució als problemes
econòmics, és la principal causa del problema ambiental.
![]() |
Nicholas Georgescu-Roegen |
Denunciava que existeix una contradicció entre un món finit en recursos materials i una societat consumista basada en un creixement il·limitat. Va proposar la Quarta llei de la Termodinàmica que estableix que el reciclatge complet de la matèria és impossible. No només els recursos energètics, sinó també els recursos materials, estan subjectes a la degradació física i irreversible quan s'utilitzen en l'activitat econòmica. És una degradació impossible de recuperar, ni tan sols amb els mètodes més futuristes de reciclatge. Va proposar el terme "entropia material" per anomenar aquesta degradació física dels recursos materials.
![]() |
Arxiu RMiB |
L’entomòleg Paul Ralph Ehrlich (Philadelphia, 1932) i John Paul Holdren (Sewickley, 1944) amb l’article “Impact of Population Growth” (Science, 1971) argumentaren que el creixement exponencial de la població era el principal responsable de la degradació ambiental del planeta. Van predir el col·lapse de la població humana abans de la fi del segle XX a conseqüència de la fam, per no poder produir suficients aliments per a nodrir a tota la població.
Edward O. Wilson i la Sociobiologia
Edward Osborne Wilson
(Birmiingham, Alabama, 1929-2021) és un dels biòlegs més importants del nostre temps. En 1967 en
col·laboració amb Robert Helmer
MacArthur (Toronto, 1930-1972) publicà “The
Theory of Island Biogeography” on començà a el·laborar la teoría de
l’equilibri de les espècies gràcies a estudiar la relació entre els habitants
d’illes allunyades i les espècies invasores. En 1963 ja havia encunyat el terme
Biodiversitat i aquest treball va
servir com a punt de partida per al desenvolupament de la Biologia de la Conservació i la custodia i gestió dels espais protegits.
Va obrir tot un nou món amb el descobriment la de la comunicació química mitjançant les feromones de les formigues,
treballs posteriors demostraren que aquesta comunicació també la mantenen moltes
altres espècies com els vegetals.
![]() |
Arxiu RMiB |
En 1971 després d’analitzar el comportament dels insectes socials va
establir una nova branca del coneixement: la Sociobiologia. D’ella es van derivar estudis sobre la comunicació animal, la divisió del treball o la psicologia evolutiva. Va explicar les
conductes altruistes perquè beneficiaven als gens de l’individu, afegint que la
selecció natural afectava a l’individu no a l’espècie. Va encunyar termes tan
importants com la Conducta Social, Èxit reproductor o parentesc genètic.
Wilson amb l’alemany Bert Hölldobler (Erling-Andechs, 1936) dugueren a terme un estudi
sistemàtic de les formigues i el seu comportament que va culminar amb la publicació d’un treball
enciclopèdic “The Ants” (1990). Va
explicar les conductes de sacrifici de les formigues en funció dels seus
interessos genètics, perquè facilitaven la supervivència de les seues germanes
amb les quals comparteixen el 75% dels seus gens. Afirmà que les formigues eren
les perfectes comunistes i que demostraven que Karl Marx tenia raó, tot i que
afegí que no tenien alternativa perquè sols es poden reproduïr les regines, les
treballadores són estèrils. Ambos científics definiren el concepte de
superorganisme com una entitat funcional. Wilson
descobrí i va descriure més de 400 espècies de formigues noves.
En 2008 publicà “The Superorganism:
The Beauty, Elegance, and Strangeness of Insect Societies”, en ell Wilson explica com és una societat
animal, vista des de lluny. Les més desenvolupades es comporten com si foren un
sols animal gegant, com les termites o les interaccions sincronitzades del vol
d’un esbart d’estornells.
BANDA SONORA RECOMANADA:
![]() |
Led Zeppelin IV |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada