Passa al contingut principal

Any 1971

 

Interpretació portada Turia 1971, Arxiu RMiB


EXCURSIONISME

Alguns joves que vivien als barris obrers de les ciutats, creixien allunyats de la natura perquè no tenien poble on anar en estiu. Diverses institucions intentaren acostar-los a la natura per motius educatius, per això als anys setanta es van generalitzar els grups excursionistes. Aquest fet l’aprofitaren certes organitzacions per a intentar adoctrinar-los. Molts xiquets i adolescents trobaren en eixes acampades el seu primer contacte amb la natura, mentre gaudien de l'aventura de dormir en una tenda campanya, i d’ajuntar-se al voltant d'un foc de campament. Anys després uns quants d’ells es convertirien en naturalistes i ecologistes


Juniors el Jabalí Negro


Aparegueren grups excursionistes en escoles religioses o en parròquies, com els Juniors, també a les universitats que prestaven material d’acampada als seus alumnes. El Franquisme apostà per l’adoctrinament seguint l’eixample del feixisme italià o de les joventuts hitlerianes. Aprofità l’estructura del partit únic, la Secretaria General del Moviment, per a fundar en 1960 l’Organización Juvenil Española (OJE) que organitzà campaments militaritzats en la natura per a formar “l’esperit nacional feixista” dels adolescents.

Grup Scout Espadà, fundat en 1971

Eixos anys es multiplicaren els grups d'Escoltisme o Scouts, aquest moviment el va crear en 1908 el general britànic Robert Stephenson Smyth Baden-Powell (Paddingtin, 1857-1941), amb l'objectiu d’aprofitar una educació en la natura per a combatre la delinqüència juvenil a Anglaterra. Els primers grups scouts de l’estat espanyol es formaren a València i Barcelona, l'any 1912. 


Emili Beüt i Belenguer, interpretació de foto d'espadaniques.blogspot.com

Després de la Guerra Civil, l’any 1943, l’escriptor, geògraf i incansable excursionista Emili Beüt i Belenguer (València, 1902-1993) reorganitza en la clandestinitat els Boy Scouts del País Valencià (BSPV)Emili va ser un naturalista enamorat de la nostra llengua, que va recórrer bona part del país, deixant constància de camins, serres i rius, de la gent i la natura, en un bon grapat de llibres i articles periodístics que foren unes guies de viatge iniciàtiques. El seu profund coneixement de la nostra terra l’impulsà en 1934 a proposar la divisió del País Valencià,  recuperant les nostres tradicionals comarques.



Publicà la serie “Camins d’argent” (1950-57), en cinc volums on va descriure els rius valencians i les terres que travessaven: el riu Túria, Segura, Xúquer, Palància i el Sénia. Amplià la seua obra amb “Les comarques valencianes” (1970), “Geografia elemental del Regne de València” (1971), “Compendi de Geografia elemental del Regne de València” (1978), “Castillos valencianos” (1984), “Dos excursionistes valencians: Antoni Josep Cavanilles i Antoni Ponz” (1951) i “Els paisatges i els pobles valencians descrits pels nostres escriptors” (1966).

 

NATURALISTES


Falcó de la reina (Falco eleonorae), Arxiu RMiB

Al bienni 1971-1972 Lluís Pechuán Albiñana anellà 4.247 aus de 20 espècies diferents. Principalment treballà en la colònia d’agrós de la Mata del Fang, a l’Albufera de València, anellà 2.149 pollets d’esplugabous (Bubulcus ibis), 1.160 de garseta blanca (Egretta garzetta), 405 martinets (Nycticorax nycticorax), 279 orovals (Ardeola ralloides) i 57 agrons roig (Ardea purpurea). Pechuán tenia una barca al port de Silla que utilitzaren molts dels pioners del naturalisme valencians per a recorrer el llac de l’Albufera i anar a les mates per anellar. Li acompanyaren entre altres Antoni Mira i Manuel Fernández-Cruz (Trujillo, 1943), president de SEO.

També anà a les Illes Columbretes on anellà baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i falcó de la reina (Falco eleonorae). A València hi havia altres quatre anelladors més que marcaren un total de 4.751 aus, foren Enrique Rousselet Ybáñez, Francesc Lloréns Mocholí i Enrique Llobat Timor.

Alacant hi havia 3 anelladors que marcaren 1.172 aus. E. García Forgués marcà quatre exemplars de tallareta sarda (Sylivia sarda). L’any 1972 s’afegiren César Flores Casanova i José Damián Navarro Medina


ICONA

A Castelló anellava J. Bengochea Meyer. Aquest any un dels llocs al que s’organitzaven expedicions d’anellament per part d’equips de la resta de l’estat foren les Illes Columbretes, entre altres allí treballà l’Estació Central d’Ecologia de l’ICONA.


Començà el projecte de publicar un Atles de les aus nidificants europees, encara que els treballs de cens no començarien fins a l’any 1985 i finalitzarien l’any 1988, la publicació encara es retardaria fins a l’any 1997. Per impulsar-ho es va fundar l’European Ornithological Atlas Commitee (EOAC) que es va reunir a Oosterbe, Holanda, per a coordinar les metodologies entre els diferents països europeus. 

 

ECOLOGISTES


Gall fer comú (Tetrao urogallus), Arxiu RMiB

Militants de l'Associació Espanyola per a l'Ordenació del Medi Ambient AEORMA feren el primer eco-sabotatge ecològic de l'estat, per a denunciar el greu perill d'extinció del gall fer comú (Tetrao urogallus), tot i que no pogueren impedir la concessió de permisos de caça d’aquesta espècia a la serra d'AncaresLugo. El secretari Carlos Carrasco Muñoz de Vera (Segovia, 1939), amb Eduardo Martínez de Pisón (Valladolid, 1937) i Javier Castroviejo Bolivar (Bueu, 1940) que estaven a les muntanyes estudiant la biologia del gall, espantaren el tenien preparat perquè el mataren. Succeí que el caçador que havia obtingut eixe primer permís va ser, el totpoderós ministre de Turisme Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, 1922-2012). 


Fraga caçant en 1997


L'endemà la Guàrdia Civil detingué a Fernando Palacios Arribas, un estudiant d'enginyeria forestal que també estava treballant per la zona. Una volta aclarit el malentés i identificats els responsables de l'eco-sabotatge multaren al secretari per: "Espantar la caza en el paraje de Acevedo de Donis, lugar de Fervencia, de la Reserva Nacional de Ancares, cuando se hallaba practicando la misma el cazador don Manuel Fraga Iribarne, debidamente autorizado para ello”. El sabotatge tingué molt ressò mediàtic i fou el detonant que provocà que bona part dels naturalistes se n'anaren d'una ADENA a la que consideraven massa propera del poder econòmic i del franquisme, per a militar al primer grup ecologista de l’estat, AEORMA.

Per fer una rentada de cara conservacionista del règim tardofranquista, canviaren el nom a la Dirección General de Montañas, Caza y Pesca Fluvial pel d’Institut per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA). L’institut patrocinà documentals de Rodríguez de la Fuente, mentrestant els seus enginyers forestals continuaven assecant aiguamolls o plantant eucaliptus per tot arreu. Dins de l’ICONA agruparen el Patrimoni Forestal d'Estat, el Servei de Caça i Pesca, els Parcs Nacionals, el Servei d'Incendis Forestals, i el Servei de Plagues. L’institut publicà la revista “Vida Silvestre”.

Es va inaugurar la segona central nuclear espanyola, Santa María de Garoña (Burgos), construïda amb tecnologia nord-americana, un reactor d'aigua en ebullició de General Electric.

Aquest any es pot fixar el naixement del Moviment Antinuclear, el 12 d'abril es van manifestar uns centenars d’activistes enfront de les obres de la nova central nuclear de Fessenheim, Alsàcia.  



En paral·lel un grup de canadencs formaren GREENPEACE per aturar les proves nuclears que els Estats Units feien a l'illa d'Amchitka, Alaska. Els fundadors foren Dorothy Anne Stowe (Rabinowitz, 1920-2010), Irving Harold Stowe (Strasmich, 1915-1974), Marie Bohlen, Jim Bohlen (Nova Yorh, 1926), Ben Metcalfe (Winnipeg, 1919-2003), Dorothy Metcalfe (Winnipeg, 1931-2019), Bob Hunter (Saint Boniface, 1941-2005), Zoe Rahim a més de l'estudiant Paul Côté (1944-2013). Aquest grup que va créixer molt de pressa i a més ho van aconseguir, hui Amchitka és un santuari d'aus i la seua organització ha crescut estenent-se, tenen oficines obertes en 55 països.

 

CRÒNICA DE 1971

A València en la matinada del 23 d'abril, una setmana abans del 1r de maig, s'inicia una de les batudes policials més àmplies contra el Partit Comunista d’Espanya a la Universitat de València i a CCOO. Pràcticament desballestaren tota l'estructura comunista de la universitat i obrera, gràcies al fet que la Brigada Polític Social va sotmetre a fortes tortures als detinguts perquè delataren als seus companys. Per a protestar contra les nombroses detencions es van produir manifestacions i assemblees que paralitzaren la universitat, l'agitació va ser tan inusual que eixos dies es van denominar com el “maig vermell”.


Limón Expres

L'1 de juny entrava en servici l'anomenat Limón Exprés, va ser el primer tren turístic de l'estat, unia les viles de Benidorm i Gata de Gorgos. El va impulsar David A. G. Simpson que volia oferir als turistes una activitat alternativa a la platja. En una plàcida jornada duia als passatgers de Benidorm, a Altea, Calp, Benissa i Teulada fins a Gata de Gorgos i tornar. En un principi arribava fins a Dénia on oferien un dinar als viatgers que estava inclòs en el preu del bitllet. Aquest servici es va tancar en 2005 per no poder finançar la renovació dels vagons perquè els bogis, que són els trens de rodes, estaven molt deteriorats i havien provocat descarrilaments.


Imatge del Visor Cartogràfic GVA del terme d'Albuixec i del Pol. Ind. Mediterrani

l’Horta Nord es perdia una altra marjaleria quan Albuixec va requalificar els arrossars per a convertir-los en el Polígon Industrial Mediterrani. A la fi de 1971 es licitaven les obres d’ampliació a dos carrils per sentit en l’accés a nord a València, de l’N-340, el que hui es coneix com la V-21 tot i que durant molt de temps s’anomenà la “Pista de Puçol”. 

El traçat seguia el recorregut que abans ocupava el ferrocarril de la Pedrera, que havia servit per a dur pedres d’arenisca roja de la muntanyeta de les Coves del Puig, amb eixos cudols es va fer l’escullera del Port de València. Aquest ferrocarril s’havia inaugurat en 1860 i necessitava la força de dues locomotores, una al cap i altra a la cua, per a espentar els 16 vagons de càrrega, a més d’un altre amb el carbó i el despatx del cap del tren. La longitud d’aquesta via era de 16 quilòmetres i gràcies a aquest tren es llançaren 2.198,423 quintars grossos de pedra al mar. Començava el creixement exponencial del port de València.

L’11 de juny el consell de ministres va concedir 860 milions de pessetes per a les obres del canal de transvasament Xúquer-Túria. En la mateixa sessió es va fer públic el lliurament de 730 milions de pessetes per a la terminació del Pla Sud.

L’ajuntament de València es va opossar al projecte d'instal·lació d'una planta de fabricació d'àcid sulfúric prop de la nova desembocadura del Túria, a causa del seu alt grau de contaminació.




En desembre moriren a serra Nevada tres muntanyers inexperts de la OJE que eren d’Elx. Un quart es va salvar gràcies a l’experiència de quatre muntanyers del Centre Excursionista d’Alacant. (Eusebio Pérez Oca)

http://www.alicantevivo.org/2008/12/las-tristes-navidades-de-1971.html

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL


Bidons radioactius, Arxiu RMiB

Les agressions al medi no s’aturaven més bé creixen exponencialment, el 25 de juny França començà a llançar residus radioactius al golf de Biscaia mentre l’OCDE alertava dels perills de contaminació que podrien provocar eixos vessaments en bidons metàl·lics contenidors de formigó, al fons del mar. 

Entre 1949 i 1982 diversos països van enfonsar enfront de Galícia 140.000 tones de residus nuclears. Abocaren al mar unes deixalles que tenen una vida activa de desenes de milers d’anys en uns tonells que segons les agències governamentals que es mantindrien estancs durant segles. Vint anys després, mitjançant fotografies, s’ha comprovat que molts recipients estaven mordicats i coberts d’organismes marins que acceleraven la seua degradació, tenien rovell, escletxes i fuites. 

En 1991 es va signar un protocol per impedir l’enfonsament de més brossa nuclear, tot i que ni França, Rússia, Bèlgica ni la Xina ho acceptaren. Finalment en 1993 es va prohibir definitivament el vessament de sòlids radioactius al mar, però encara està permés llançar aigües radioactives.

 

PUBLICACIONS


Portades de revista Canigó

L'escriptora, periodista i política Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943-2020), va assumir-ne aquest any la direcció de la revista Canigó. Aquesta publicació obrí les seues pàgines als primers articles que parlaven d’Ecologia a Catalunya. La fundà la seua parella, Xavier Dalfó i Hors (Figueres, 1933-2016) en 1954 i tancà definitivament en 1983. En traspasar el seu company, Simó va llegar tots els arxius del setmanari a la Universitat d’Alacant.

En l’àmbit internacional 1971 és un any important en la presa de consciència del perill d’un col·lapse ecològic del planeta, gràcies a les següents fites:



El Club de Roma que havien creat en 1968 un grup de prestigiosos científics i polítics preocupats pel futur del planeta, publicà un informe de la biofísica Donella H. Meadows (Illinois, 1941-2001) titulat “Els límits al creixement”. Aquest estudi per primera volta rebatia que es poguera mantenir un creixement i un desenvolupament il·limitats, com defensava el Capitalisme. Després d'una completa anàlisi basada en la teoria de la dinàmica de sistemes, l’autora arribà a la conclusió que de continuar el creixement il·limitat, el món arribaria a un col·lapse ecològic abans d'un segle, provocat entre altres raons per l'esgotament dels recursos naturals.



Es va celebrar la conferència internacional sobre la Conservació de les Zones Humides i les Aus Aquàtiques, a la vila iraniana de Ramsar. Els assistents signaren un conveni que instava a totes les nacions a protegir els principals aiguamolls.

Dos mil dos-cents científics, entre ells quatre premis Nobel, publicaren per a la UNESCO un "Missatge a 3.500.000 terrestres" per a conscienciar al món de la necessitat de defendre el Medi Ambient. Entre altres temes alertaven sobre l'energia nuclear i demanaven una moratòria en afirmar que els seus efectes al medi serien molt perillosos.



Aques any l'austríac Ivan Illich (Viena, 1926-2002) publicà Deschooling Society (Una societat sense escola) on denunciava que l'educació de la postguerra sols pretenia crear consumidors. Ell proposava una Societat Convivencial, en la qual l'home devia controlar les ferramentes, en contraposició a l’actual on l’home viu al servici de la producció. Aquest pedagog i filòsof anarquista volia posar damunt de la resta l'autonomia personal mentre cridava la societat a abolir el Sistema d'Amos i Esclaus. Les seues idees influïren molt la formació teòrica dels Ambientalistes i dels Ecologistes.


Economia Ecològica, Arxiu RMiB

El matemàtic Nicholas Georgescu-Roegen (Constanţa, 1906-1994) fou el fundador de l'Economia Ecològica en la seua obra "La llei de l'entropia i el procés econòmic" (1971). Georgescu afirma que l'economia deu ser una branca més de la biologia, perquè som una més de les espècies biològiques d'aquest planeta, per tant estem sotmesos a totes les lleis que governen l'existència de la vida terrestre. La seua conclusió més important és que el creixement econòmic no és la solució als problemes econòmics, és la principal causa del problema ambiental.


Nicholas Georgescu-Roegen

Denunciava que existeix una contradicció entre un món finit en recursos materials i una societat consumista basada en un creixement il·limitat. Va proposar la Quarta llei de la Termodinàmica que estableix que el reciclatge complet de la matèria és impossible. No només els recursos energètics, sinó també els recursos materials, estan subjectes a la degradació física i irreversible quan s'utilitzen en l'activitat econòmica. És una degradació impossible de recuperar, ni tan sols amb els mètodes més futuristes de reciclatge. Va proposar el terme "entropia material" per anomenar aquesta degradació física dels recursos materials.


Arxiu RMiB

Paul Ralph Ehrlich (Philadelphia, 1932) i John Paul Holdren (Sewickley, 1944) amb l’article “Impact of Population Growth” (Science, 1971) argumentaren que el creixement exponencial de la població era el principal responsable de la degradació ambiental del planeta.


Edward O. Wilson i la Sociobiologia

Edward Osborne Wilson (Birmiingham, Alabama, 1929) és un dels biòlegs més importants del nostre temps. En 1967 en col·laboració amb Robert Helmer MacArthur (Toronto, 1930-1972) publicà “The Theory of Island Biogeography” on començà a el·laborar la teoría de l’equilibri de les espècies gràcies a estudiar la relació entre els habitants d’illes allunyades i les espècies invasores. En 1963 ja havia encunyat el terme Biodiversitat i aquest treball va servir com a punt de partida per al desenvolupament de la Biologia de la Conservació i la custodia i gestió dels espais protegits.

Va obrir tot un nou món amb el descobriment la de la comunicació química mitjançant les feromones de les formigues, treballs posteriors demostraren que aquesta comunicació també la mantenen moltes altres espècies com els vegetals.


Arxiu RMiB


En 1971 després d’analitzar el comportament dels insectes socials va establir una nova branca del coneixement: la Sociobiologia. D’ella es van derivar estudis sobre la comunicació animal, la divisió del treball o la psicologia evolutiva. Va explicar les conductes altruistes perquè beneficiaven als gens de l’individu, afegint que la selecció natural afectava a l’individu no a l’espècie. Va encunyar termes tan importants com la Conducta Social, Èxit reproductor o parentesc genètic.

Wilson amb l’alemany Bert Hölldobler (Erling-Andechs, 1936) dugueren a terme un estudi sistemàtic de les formigues i el seu comportament que  va culminar amb la publicació d’un treball enciclopèdic “The Ants” (1990). Va explicar les conductes de sacrifici de les formigues en funció dels seus interessos genètics, perquè facilitaven la supervivència de les seues germanes amb les quals comparteixen el 75% dels seus gens. Afirmà que les formigues eren les perfectes comunistes i que demostraven que Karl Marx tenia raó, tot i que afegí que no tenien alternativa perquè sols es poden reproduïr les regines, les treballadores són estèrils. Ambos científics definiren el concepte de superorganisme com una entitat funcional. Wilson descobrí i va descriure més de 400 espècies de formigues noves.

 

BANDA SONORA RECOMANADA: 


Led Zeppelin IV



Comentaris