Passa al contingut principal

Any 1971

 

Emili Beüt i Belenguer, interpretació de foto de http://espadaniques.blogspot.com/

Alguns joves que vivien als barris obrers, creixien allunyats de la natura perquè no tenien poble on anar en estiu. Algunes institucions intentaren acostar-los la natura per motius educatius, per això als anys setanta es van generalitzar els grups excursionistes, encara que algunes institucions, més bé, intentaren adoctrinar-los. Molts xiquets i adolescents trobaren en eixes acampades el seu primer contacte amb la natura, mentre gaudien de l'aventura de dormir en una tenda campanya, i d’ajuntar-se al voltant d'un foc de campament. Anys després uns quants es convertirien en naturalistes i ecologistes

Hi havia grups excursionistes a les escoles religioses o en parròquies, com els Juniors, també les universitats prestaven material d’acampada als seus alumnes. El Franquisme apostà més per la vessant de l’adoctrinament, seguint l’eixample del feixisme italià o de les joventuts hitlerianes. Utilitzà l’estructura del partit únic, la Secretaria General del Moviment, per fundar en 1960 l’OJE, Organización Juvenil Española que organitzà campaments militaritzats en la natura per a formar “l’esperit nacional feixista”.

Grup Scout Espadà, fundat en 1971

Eixos anys també es multiplicaren els grups d'Escoltisme o Scouts. Els havia creat en 1908 el general britànic Baden-Powell, amb l'objectiu d’aprofitar una educació en la natura per combatre la delinqüència juvenil a Anglaterra. Els primers grups scouts de l’estat espanyol ja s'havien format a València i Barcelona l'any 1912. 

Després de la Guerra Civil, l’any 1943, l’escriptor, geògraf i incansable excursionista Emili Beüt i Belenguer (València, 1902-1993) reorganitza en la clandestinitat els Boy Scouts del País Valencià (BSPV). Emili va ser un naturalista enamorat de la nostra llengua, que va recórrer bona part del país, deixant constància de camins, serres i rius, de la gent i la natura, en un bon grapat de llibres i articles periodístics que foren unes guies de viatge iniciàtiques. Publicà la serie “Camins d’argent” (1950-57), en cinc volums descrivia els rius valencians i les terres que travessaven el riu Túria, Segura, Xúquer, Palància i el Sénia, “Les comarques valencianes” (1970), “Geografia elemental del Regne de València” (1971), “Compendi de Geografia elemental del Regne de València” (1978), “Castillos valencianos” (1984), “Dos excursionistes valencians: Antoni Josep Cavanilles i Antoni Ponz” (1951) i “Els paisatges i els pobles valencians descrits pels nostres escriptors” (1966). 


Falcó de la reina (Falco eleonorae), foto de Rafa Muñoz

Al bienni 1971-1972 Lluís Pechuán Albiñana anellà 4.247 aus de 20 espècies. Principalment treballà en la colònia d’agrós de la Mata del Fang, a l’Albufera de València, anellant pollets; Esplugabous (Bubulcus ibis) 2.149 exemplars, 1.160 Garseta blanca (Egretta garzetta), 405 Martinet (Nycticorax nycticorax), 279 Oroval (Ardeola ralloides) i 57 Agró roig (Ardea purpurea) ex. També anà a les Illes Columbretes per anellar Baldriga cendrosa (Calonectris diomedea) i Falcó de la reina (Falco eleonorae)

A València hi havia altres quatre anelladors que marcaren un total de 4.751 aus, estaven Enrique Rousselet Ybáñez, Francesc Lloréns Mocholí i Enrique Llobat Timor.

A Alacant hi havia 3 anelladors que marcaren 1.172 aus. E. García Forgués anellà quatre exemplars de Tallareta sarda (Sylivia sarda) l’any 1972, C. Flores Casanova i José Damián Navarro Medina

A Castelló anellava J. Bengochea Meyer. Aquest any un dels llocs al que s’organitzaven expedicions d’anellament per part d’equips de la resta de l’estat foren les Illes Columbretes, entre altres allí treballà l’Estació Central d’Ecologia de l’ICONA.


Portades de revista Canigó


L'escriptora, periodista i política Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943-2020), va assumir-ne aquest any la direcció de la revista Canigó. Aquesta publicació obrí les seues pàgines als primers articles que parlaven d’Ecologia a Catalunya. La fundà la seua parella, Xavier Dalfó i Hors (Figueres, 1933-2016) en 1954 i tancà definitivament en 1983. En traspassar DalfóSimó va llegar tots els arxius del setmanari a la Universitat d’Alacant.


Limón Expres


L'1 de juny entrava en servici l'anomenat Limón Exprés, va ser el primer tren turístic de l'estat, unia les viles de Benidorm i Gata de Gorgos. El va impulsar David A. G. Simpson que volia oferir als turistes una activitat alternativa a la platja. En una plàcida jornada duia als passatgers de Benidorm, a Altea, Calp, Benissa i Teulada fins a Gata de Gorgos i tornar. En un principi arribava fins a Dénia on oferien un dinar als viatgers que estava inclòs en el preu del bitllet. Aquest servici es va tancar en 2005 per no poder finançar la renovació dels vagons perquè els bogis, que són els trens de rodes, estaven molt deteriorats i havien provocat descarrilaments.


Imatge del Visor Cartogràfic GVA del terme d'Albuixec i del Pol. Ind. Mediterrani


A l’Horta Nord es perdia una altra marjaleria quan Albuixec va requalificar els arrossars per convertir-los en el Polígon Industrial Mediterrani. A la fi de 1971 es licitaven les obres d’ampliació a dos carrils per sentit en l’accés a nord a València, de l’N-340, el que hui es coneix com la V-21 tot i que durant molt de temps s’anomenà la “Pista de Puçol”. 

El traçat seguia el recorregut que abans ocupava el ferrocarril de la Pedrera, que havia servit per a dur pedres d’arenisca roja de la muntanyeta de les Coves, al Puig, amb eixos cudols es va fer l’escullera del Port de València. Aquest ferrocarril s’havia inaugurat en 1860 i necessitava de la força de dues locomotores, una al cap i altra a la cua, per a espentar 16 vagons de càrrega, a més d’un altre amb el carbó i el despatx del cap del tren. La longitud d’aquesta via era de 16 quilòmetres i mitjançant aquest tren es llançaren 2.198,423 quintars grossos de pedra al mar.


Gall fer comú (Tetrao urogallus), foto de Rafa Muñoz


Aquest any militants d'AEORMA realitzaren el primer sabotatge ecològic a l'estat, ho feren per denunciar el greu perill d'extinció que té del Gall fer comú (Tetrao urogallus), tot i que això no va impedir la concessió de permisos de caça a la serra d'Ancares, Lugo. El secretari Carlos Carrasco Muñoz de Vera (Segovia, 1939), amb Eduardo Martínez de Pisón (Valladolid, 1937) i Javier Castroviejo Bolivar (Bueu, 1940) que estaven estudiant la seua biologia, espantaren el primer gall que tenien preparat perquè el mataren. Succeí que eixe primer caçador que havia obtingut l'autorització era el ministre de Turisme Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, 1922-2012). 

L'endemà la Guàrdia Civil detingué a Fernando Palacios Arribas, un estudiant d'enginyeria forestal que estava treballant per la zona. Una volta aclarit el malentés i identificats els responsables de l'eco-sabotatge, el 28 de juny el secretari d'AEORMA rebia una multa per: "Espantar la caza en el paraje de Acevedo de Donis, lugar de Fervencia, de la Reserva Nacional de Ancares, cuando se hallaba practicando la misma el cazador don Manuel Fraga Iribarne, debidamente autorizado para ello." Eixe acte tingué molt ressò i fou el detonant perquè bona part dels naturalistes se n'anaren d'una ADENA a la que consideraven massa prop del poder econòmic i del franquisme per militar a AEORMA.


ICONA


Per fer una rentada de cara conservacionista del règim tardofranquista, canviaren el nom a la Dirección General de Montañas, Caza y Pesca Fluvial pel d’Institut per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA). L’institut patrocinà documentals de Rodríguez de la Fuente, mentrestant els enginyers forestals de l'ICONA continuaven assecant aiguamolls o plantant eucaliptus per tot arreu. Dins de l’ICONA s’agruparen el Patrimoni Forestal d'Estat, el Servei de Caça i Pesca, els Parcs Nacionals, el Servei d'Incendis Forestals, i el Servei de Plagues. L’ICONA publicà la revista “Vida Silvestre”.

Es va inaugurar la segona central nuclear espanyola, Santa María de Garoña (Burgos) construïda amb tecnologia nord-americana d'aigua en ebullició de General Electric.




Encetaven el projecte de realitzar un Atles de les aus nidificants europees, encara que els treballs de cens no començarien fins a l’any 1985, finalitzarien l’any 1988, la publicació encara es retardaria fins a l’any 1997. Per impulsar-ho es va fundar l’European Ornithological Atlas Commitee (EOAC) que es va reunir a Oosterbe, Holanda, per a coordinar les metodologies entre els diferents països europeus. 




En l’àmbit internacional 1971 és l’any de la presa de consciència del perill d’un col·lapse ecològic del planeta gràcies a les següents fites:

El Club de Roma el van crear en 1968 un grup de prestigiosos científics i polítics que estaven preocupats pel futur del planeta. Aquest 1971 publicaren un informe que havien encarregat a la biofísica Donella H. Meadows (Illinois, 1941-2001) titulat “Els límits al creixement”. Aquest estudi per primera volta rebatia que és poguera mantindre un creixement i un desenvolupament il·limitats, com defensava el Capitalisme. Després d'una completa anàlisi basada en la teoria de la dinàmica de sistemes, l’autora arribà a la conclusió que de continuar el creixement il·limitat, el món arribaria a un col·lapse ecològic abans d'un segle provocat, entre altres raons, per l'esgotament dels recursos naturals.




Es va celebrar la conferència internacional sobre la Conservació de les Zones Humides i les Aus Aquàtiques, a la vila iraniana de Ramsar. Els assistents signaren el document conegut com el Conveni Ramsar,  instava a totes les nacions a protegir els principals aiguamolls  internacionals.

Dos mil dos-cents científics i entre ells quatre premis Nobel publicaren per a la UNESCO un "Missatge a 3.500.000 terrestres" per conscienciar al món de la necessitat de defendre el Medi Ambient. Entre altres temes alertaven sobre l'energia nuclear i demanaven una moratòria en afirmar que els seus efectes al medi serien molt perillosos.




Les agressions al medi no s’aturaven, creixen exponencialment, el 25 de juny França començà a llançar residus radioactius al golf de Biscaia mentre l’OCDE alertava dels perills de contaminació que podrien provocar eixos vessaments en bidons metàl·lics i contenidors de formigó, al fons del mar. 

Entre 1949 i 1982 diversos països van enfonsar enfront de Galícia 140.000 tones de residus nuclears. Abocaren al mar unes deixalles que tenen una vida activa de desenes de milers d’anys en uns tonells que segons les agències governamentals que es mantindrien estancs durant segles. Vint anys després, mitjançant fotografies, s’ha comprovat que molts recipients estaven mordicats i coberts d’organismes marins que acceleraven la seua degradació, tenien rovell, escletxes i fuites. 

En 1991 es va signar un protocol per impedir l’enfonsament de més brossa nuclear, tot i que ni França, Rússia, Bèlgica ni la Xina ho acceptaren. Finalment en 1993 es va prohibir definitivament el vessament de sòlids radioactius al mar, però encara està permés llançar aigües radioactives.




Un grup d'activistes canadencs fundaren GREENPEACE per aturar les proves nuclears que els Estats Units feien a l'illa d'Amchitka, Alaska. Dorothy Anne Stowe (Rabinowitz, 1920-2010), Irving Harold Stowe (Strasmich, 1915-1974), Marie Bohlen, Jim Bohlen (Nova Yorh, 1926), Ben Metcalfe (Winnipeg, 1919-2003)Dorothy Metcalfe (Winnipeg, 1931-2019), Bob Hunter (Saint Boniface, 1941-2005), Zoe Rahim a més de l'estudiant Paul Côté (1944-2013) foren els fundadors d’aquest grup que va créixer molt de pressa. Ho van aconseguir, hui Amchitka és un santuari d'aus i la seua organització ha crescut estenent-se, tenen oficines obertes en 55 països.


Comentaris