 |
| 1971, Collage RMiB |
“No faces de la teua ignorància un argument”
Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992)
EXCURSIONISME.
Alguns joves que vivien als barris obrers de les ciutats, creixien allunyats de la natura perquè les seues famílies no tenien poble o no podien anar. Diverses institucions intentaren acostar-los a la natura per motius educatius, per això als anys setanta es van generalitzar els grups excursionistes. Aquest fet l’aprofitaren certes organitzacions dependents del règim franquista per a intentar adoctrinar el jovent, tant religioses com polítiques. Molts xiquets i adolescents trobaren en eixes acampades el seu primer contacte amb la natura, mentre gaudien de l'aventura de dormir en una tenda campanya o d’ajuntar-se al voltant d'un foc de campament. Anys després uns quants d’ells es convertirien en naturalistes i ecologistes.
 |
| Juniors el Jabalí Negro |
Aparegueren grups excursionistes en escoles religioses o en parròquies, com els Juniors, també a les universitats que prestaven material d’acampada als seus alumnes. El Franquisme apostà per l’adoctrinament en contacte amb la natura, seguint l’eixample del feixisme italià o de les joventuts hitlerianes. Aprofità l’estructura del seu partit únic, la Secretaria General del Moviment, per a fundar en 1960 l’Organización Juvenil Española (OJE) que oferia campaments en la natura per a formar “l’esperit nacional feixista” dels adolescents, amb un fort component militaritzant i religiós.
 |
| Grup Scout Espadà, fundat en 1971 |
Eixos anys es multiplicaren els grups d'Escoltisme o Scouts, aquest moviment el va crear en 1908 el general britànic Robert Stephenson Smyth Baden-Powell (Paddingtin, 1857-1941), amb l'objectiu d’aprofitar una educació en la natura per a combatre la delinqüència juvenil a Anglaterra. Els primers grups scouts de l’estat espanyol es formaren a València i Barcelona, l'any 1912.
 |
| Emili Beüt i Belenguer, interpretació de foto d'espadaniques.blogspot.com |
Emili Beüt i Belenguer
Després de la Guerra Civil, l’any 1943, l’escriptor, geògraf i incansable excursionista Emili Beüt i Belenguer (València, 1902-1993) reorganitza en la clandestinitat els Boy Scouts del País Valencià (BSPV). Emili va ser un naturalista enamorat de la nostra llengua, que va recórrer bona part del país, deixant constància de camins, serres i rius, de la gent i la natura, en un bon grapat de llibres i articles periodístics que foren unes guies de viatge iniciàtiques. El seu profund coneixement de la nostra terra l’impulsà en 1934 a proposar la divisió del País Valencià, recuperant les nostres tradicionals comarques.
Publicà la serie “Camins d’argent” (1950-57), en cinc volums on va descriure els rius valencians i les terres que travessaven: el riu Túria, Segura, Xúquer, Palància i el Sénia. Amplià la seua obra amb “Les comarques valencianes” (1970), “Geografia elemental del Regne de València” (1971), “Compendi de Geografia elemental del Regne de València” (1978), “Castillos valencianos” (1984), “Dos excursionistes valencians: Antoni Josep Cavanilles i Antoni Ponz” (1951) i “Els paisatges i els pobles valencians descrits pels nostres escriptors” (1966).
Centre Excursionista d’Alcoi.
El mes d’abril el Centre Excursionista d’Alcoi va organitzar les cinquenes jornades espeleològiques del CRE Regió Valenciana a la Llacuna, Villalonga.
Mort de tres muntanyers il·licitans a Serra Nevada
El mes de desembre moriren a serra Nevada tres muntanyers inexperts de l’OJE d’Elx. Un quart es va salvar gràcies a l’experiència de quatre alpinistes del Centre Excursionista d’Alacant (Eusebio Pérez Oca, 2008).
 |
| Falcó de la reina (Falco eleonorae), Arxiu RMiB |
NATURALISTES
Anelladors d’aus valencians
Al bienni 1971-1972 Lluís Pechuán Albiñana anellà 4.247 aus de 20 espècies diferents. Principalment, treballà en la colònia d’agrós de la Mata del Fang, a l’Albufera de València on anellà 2.149 pollets d’esplugabous (Bubulcus ibis), 1.160 de garseta blanca (Egretta garzetta), 405 martinets (Nycticorax nycticorax), 279 orovals (Ardeola ralloides) i 57 agrons rojos (Ardea purpurea). Pechuán tenia una barca al port de Silla que utilitzaren molts dels pioners del naturalisme valencians per a recórrer el llac de l’Albufera i anar a les mates per anellar.
Li acompanyaren entre altres Antoni Mira i Manuel Fernández-Cruz (Trujillo, 1943), president de SEO. Pechuan també anellà a les Illes Columbretes on va marcar baldrigues cendroses (Calonectris diomedea) i falcó de la reina (Falco eleonorae). Organitzà diverses expedicions d’anellament per part d’equips de la resta de l’estat a les Illes Columbretes, entre altres dels que van anar estigué l’Estació Central d’Ecologia de l’ICONA.
A València hi havia altres quatre anelladors més que marcaren un total de 4.751 aus, foren Enrique Rousselet Ybáñez, Francesc Lloréns Mocholí, Enrique Llobat Timor. A Alacant hi havia 3 anelladors que marcaren 1.172 aus. Com a dada a ressaltar E. García Forgués anellà quatre exemplars de tallareta sarda (Sylivia sarda), l’acompanyaren a les comarques del sud César Flores Casanova i José Damián Navarro Medina. Mentre a Castelló treballà l’anellador J. Bengochea Meyer.
Naixement del projecte d’un Atles de les Aus Nidificants Europees
Començà el projecte de publicar un Atles de les aus nidificants europees, encara que els treballs de cens no començarien fins a l’any 1985 i finalitzarien l’any 1988, la publicació encara es retardaria fins a l’any 1997. Per impulsar-ho es va fundar l’European Ornithological Atlas Commitee (EOAC) que es va reunir a Oosterbe, Holanda, per a coordinar les metodologies entre els diferents països europeus.
 |
| Gall fer comú (Tetrao urogallus), Arxiu RMiB |
ECOLOGISTES.
AEORMA i el primer eco-sabotatge
Militants de l'Associació Espanyola per a l'Ordenació del Medi Ambient AEORMA feren el primer eco-sabotatge ecològic de l'estat, per a denunciar el greu perill d'extinció del gall fer comú (Tetrao urogallus), tot i que no pogueren impedir la concessió de permisos de caça d’aquesta espècia a la serra d'Ancares, Lugo.
 |
| Fraga caçant en 1997 |
El secretari Carlos Carrasco Muñoz de Vera (Segovia, 1939), amb Eduardo Martínez de Pisón (Valladolid, 1937) i Javier Castroviejo Bolivar (Bueu, 1940) que estaven a les muntanyes estudiant la biologia del gall, espantaren el gall que tenien preparat perquè el mataren. Succeí que el caçador que havia obtingut eixe primer permís era, el totpoderós ministre de Turisme Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, 1922-2012).
L'endemà la Guàrdia Civil detingué a Fernando Palacios Arribas, un estudiant d'enginyeria forestal que també estava treballant per la zona. Una volta aclarit el malentés i identificats els responsables de l'eco-sabotatge, multaren al secretari per:
"Espantar la caza en el paraje de Acevedo de Donis, lugar de Fervencia, de la Reserva Nacional de Ancares, cuando se hallaba practicando la misma el cazador don Manuel Fraga Iribarne, debidamente autorizado para ello”.
El sabotatge tingué molt ressò mediàtic i fou el detonant que provocà que bona part dels naturalistes se n'anaren d'una ADENA a la que consideraven massa propera del poder econòmic i del franquisme, per a militar al primer grup ecologista de l’estat, a AEORMA.
La Nuclear d’Irta
El dimarts 19 de gener, el diari Mediterráneo anunciava que l’única central nuclear que hi havia a l’estat, la de Zorita havia produït en 1970 quasi mil milions de quilowatts hora. Va afegir que en el mes de març inauguraven la nuclear de Santa Maria de Garoña i que després les seguirien les nuclears de Vandellós, Lemoiz i la de la Serra d’Irta, a Peníscola. Per sort per al Baix Maestrat mai començaren les seues obres, gràcies a la ferma oposició del consistori que va decidir denunciar a l’estat per intentar fer una nuclear en sòl declarat com urbà. El mateix Franco va inaugurar la nuclear de Santa Maria de Garoña (Burgos) que van construir amb tecnologia nord-americana, amb un reactor d'aigua en ebullició de General Electric.
 |
| Primera manifestació antinuclear a Fessenheim |
Primera manifestació antinuclear i la nuclear de Fessenheim
Aquest any es pot fixar el naixement del Moviment Antinuclear perquè, per primera volta, el 12 d'abril es manifestaren uns centenars d’activistes francesos enfront de les obres de central nuclear de Fessenheim, a Alsàcia. Amb tot, les obres de la central començaren l’1 de setembre i començà la seua explotació comercial en 1987 amb dos reactors d’aigua a pressió. En 1991 les contínues protestes antinuclears aconseguiren aturar la construcció dels Reactors III i IV de Fessenheim. Com la nuclear no tenia torres de refrigeració i els reactors es refredaven per immersió, sumat als estius cada volta més calorosos provocaven un elevat escalfament del riu Rin i continues aturades d’emergència dels reactors. Intentaren modificar el sistema amb la construcció d’un nou sistema de reactors d’aigua a pressió, però els costava tres mil milions d’euros i sols tenia una duració de quatre anys i mig, llavors rebutjaren la seua construcció. L’empresa elèctrica francesa acumulava un deute de 37.400 milions d’euros en 2016 que provocà la seua nacionalització en 2023. És conegut que els beneficis de les grans empreses són per als seus accionistes, mentre que les pèrdues són per a la societat. Per sort els reactors de Fessenheim es tancaren definitivament en 2020, quan va quedar clar i ras que l’energia nuclear és molt més cara que les energies verdes.
Fundació de Greenpeace
Un grup de canadencs formaren GREENPEACE per aturar les proves nuclears que els Estats Units feien a l'illa d'Amchitka, Alaska. Els fundadors foren Dorothy Anne Stowe (Rabinowitz, 1920-2010), Irving Harold Stowe (Strasmich, 1915-1974), Marie Bohlen, Jim Bohlen (Nova Yorh, 1926), Ben Metcalfe (Winnipeg, 1919-2003), Dorothy Metcalfe (Winnipeg, 1931-2019), Bob Hunter (Saint Boniface, 1941-2005), Zoe Rahim a més de l'estudiant Paul Côté (1944-2013). El grup d’activistes va créixer molt de pressa i ho aconseguiren, hui Amchitka és un santuari d'aus, mentre la seua organització ha crescut estenent-se per tot arreu, a hores d’ara tenen oficines obertes en 55 països.
ADENA: Madrid i el riu Oria els punts més contaminats
ADENA tenia accés als diaris del Moviment, quelcom negat per a qualsevol altre grup que no pertanyerà al règim, a l’església o l’exèrcit. El representant d’ADENA, Jesús Espinosa, va afirmar en premsa que els punts més contaminants de tot l’estat eren Madrid i la ria d’Orio, a Guipuscoà. D’altra banda, reclamava que es declararen més parcs regionals.
 |
| Portades de revista Canigó |
Isabel-Clara Simó
L'escriptora, periodista i política Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943-2020), va assumir-ne aquest any la direcció de la revista Canigó. Aquesta publicació obrí les seues pàgines als primers articles que parlaven d’Ecologia a Catalunya. La fundà la seua parella, Xavier Dalfó i Hors (Figueres, 1933-2016) en 1954 i tancà definitivament en 1983. En traspassar el seu company, Simó va llegar tots els arxius del setmanari a la Universitat d’Alacant.
PACIFISTES I OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA
 |
| Collage RMiB |
Projecte de Llei d’Objectants
Eixe exercici hi havia 182 joves empresonats per no voler fer el Servei Militar, dels quals 180 pertanyien al grup religiós dels Testimonis de Jehovà. L’estat franquista es va plantejar establir una mena de servei social substitutori per als objectors per creences religioses, llavors anomenats com a objectants. El projecte de llei que estaven preparant el mes de juliol, incloïa que el servei alternatiu tindria una durada de tres anys, i que els objectors haurien de jurar la bandera, quelcom molt important per al franquisme. Malgrat que tenien molt avançat l’avantprojecte, li degué semblar massa revolucionari i poc espanyol al cap de l’estat, llavors el 15 de juliol anunciaren la retirada el projecte de llei.
Grans manifestacions pacifistes als EUA
El mes de maig a Washington i Nova York es van produir grans manifestacions pacifistes en contra de la Guerra del Vietnam. Un grup anomenat la “tribu del primer de maig” encapçalat per Rennie Davis organitza grans protestes que van combatre amb fermesa les forces de seguretat amb el suport de l’exèrcit. A Nova York van detindre 7.000 manifestants i uns altres 5.000 a la capital, eren tants que hagueren de concentrar als detinguts en estadis esportius.
CRÒNICA DE 1971
 |
| Collage RMB |
Detenció massiva del PCE a València
A València en la matinada del 23 d'abril, una setmana abans del primer de maig, s'inicia una de les batudes policials més àmplies contra el Partit Comunista d’Espanya a la Universitat de València i contra els sindicalistes de CCOO. Pràcticament, desballestaren tota l'estructura comunista de la universitat i la secció obrera, gràcies a les tortures de la Brigada Polític Social que aconseguí que els detinguts delataren als seus companys. Per a protestar contra les nombroses detencions es van produir manifestacions i assemblees que paralitzaren la universitat, l'agitació va ser tan inusual que eixos dies es van denominar com el “maig roig”.
 |
| Limón Expres |
El Limón Exprés
L'1 de juny entrava en servici l'anomenat Limón Exprés, va ser el primer tren turístic de l'estat que unia les viles de Benidorm i Gata de Gorgos. El va impulsar David A. G. Simpson que volia oferir als turistes una activitat alternativa a la platja. En una plàcida jornada duia als passatgers de Benidorm, passant per Altea, Calp, Benissa i Teulada fins a Gata de Gorgos i tornar. En un principi va arribar fins a Dénia on oferien un dinar als viatgers, que estava inclòs en el preu del bitllet. Aquest servici es va tancar en 2005 per no poder finançar la renovació dels vagons perquè els bogis, que són els trens de rodes, estaven molt deteriorats i havien provocat diversos descarrilaments.
 |
| Imatge del Visor Cartogràfic GVA del terme d'Albuixec i del Pol. Ind. Mediterrani |
Horta Nord: Assecar arrossars per a fer polígons industrials i la pista de Puçol
A l’Horta Nord es perdia una altra marjal, Albuixec va requalificar els seus arrossars per a convertir-los en el Polígon Industrial Mediterrani. A la fi de 1971 es licitaren les obres d’ampliació a dos carrils per sentit en l’accés a nord a València, de l’N-340, el que hui es coneix com la V-21, tot i que durant molt de temps s’anomenà la “Pista de Puçol”. El traçat de l’autovia seguia el recorregut que abans ocupava el ferrocarril de la Pedrera, que havia servit per a dur pedres d’arenisca roja de la muntanyeta de les Coves del Puig fins al port de València, per a fer l’escullera. Aquest ferrocarril s’havia inaugurat en 1860 i gastava la força de dues locomotores, una al cap i altra a la cua, per a poder espentar els 16 vagons de càrrega, a més d’un altre amb el carbó i el despatx del cap del tren. La longitud d’aquesta via era de 16 quilòmetres, gràcies a aquest tren es llançaren 2.198,423 quintars grossos de pedra al mar i començà el creixement exponencial del port de València.
 |
| Collage RMiB |
Delegació de Televisió Espanyola (TVE) a València
La primera delegació de Televisió Espanyola (TVE) a València es va obrir en 1969 a les dependències del Ministeri d'Informació i Turisme. En 1971 es traslladaren al carrer Navarro Reverter del cap i casal. A finals juliol començaven les emissions realitzades al centre regional de TVE i en 1974 començaren a emetre un informatiu propi sota el nom d’Aitana, que s’emetia per a Múrcia, Albacete, Eivissa i Formentera, a més del País Valencià. Més avant el nom es va fer extensiu a tota l’emissió regional de la televisió pública.
El rebuig a una fàbrica d'àcid sulfúric al Túria
L'Ajuntament de València s’oposà al projecte d'instal·lació d'una planta de fabricació d'àcid sulfúric prop de la nova desembocadura del riu Túria, a causa del seu alt grau de contaminació.
El zoològic al Racó de l’Olla? No, puix un hipòdrom!
El mes de juny l'ajuntament anuncià que cedia quaranta hectàrees del Racó de l'Olla perquè es traslladara el Zoològic que hi havia als Jardins del Real. En descartar-se eixa possibilitat, cediren 63 hectàrees del Racó a la Societat Valenciana de Carreres de Cavalls, perquè construïren un hipòdrom, el qual acabaria en fallida financera pocs anys després per la manca d’interés per part dels valencians.
Incendis
El pitjor sinistre començà el 14 d’agost als termes de L’Orxa i la Vall de Gallinera que cremà 2.020 Ha. Al País Valencià patirem 2 incendis de més de 500 Ha. La distribució dels focs i la superfície cremada per províncies fou la següent: Alacant tingué 18 focs que cremaren 3.140,9 Ha; Castelló va patir 25 sinistres que calcinaren un total 279,1 Ha; A València es van prendre 37 focs que cremaren un total de 2.239,4 Ha.
 |
| Torrefiel, Collage RMiB |
Creació de l’Associació de Veïns de Torrefiel
Un eixample per a reflectir la història de les associacions de veïns al País Valencià, potser la del barri Torrefiel de València. Aleshores, les úniques associacions permeses pel franquisme eren les de “Caps de Família” i devien abastir com a mínim un districte. Llavors per fer una associació de veïns al “Districte 9” de València, l’any 1969 uns ciutadans compromesos, com foren Castellote, Calero i Vicente van repartir octavetes convocant una assemblea al cine San Miguel per a constituir una nova associació de veïns.
La primera Junta estigué formada per set voluntaris que es reunien al bar “Alegria”. Elegiren com a president Miguel Albors, propietari del cine San Miguel del barri d’Orriols i en poc temps aconseguiren obrir seu al carrer Sant Joan Bosco. Les seues primeres iniciatives foren la creació d’una cooperativa de consum i obrir una escoleta infantil, gràcies al fet que l’Ajuntament acceptà pagar els mestres.
Després d’un any d’experiència, en 1970 convocaren una assemblea al Col·legi dels Salesians del carrer Sagunt. En ella van repassar les principals problemàtiques del barri, com eren la manca de carrers asfaltats, de fanals, clavegueres o escoles. En acabar la reunió amb un gran èxit participació, l’eufòria reivindicativa espentà als assistents a eixir en manifestació i com eren tants tallaren el carrer Sagunt i Primat Reig. L’alcalde Ramon Izquierdo es va espantar i decidí castigar al veïnat tancant l’associació, llevant els mestres de l’escoleta i multant als caps de l’associació.
Un altre grup prengué el testimoni i tornaren a la càrrega, muntaren una altra associació de veïns al carrer Jacomart 24. Entre els organitzadors hi estaven: R. Reig; R. Casanova; el retor de Sant Pancraci, Vicent Ferrer; Just Ramírez; F. Albadalejo i R. Castellote. Començaren la seua tasca amb peus de plom per a evitar noves clausures, mentre intentaven dur endavant les seues reivindicacions. Decidiren retardar la seua legalització, deixant-la en tràmit fins a 1977 per a evitar noves clausures. Entre les reivindicatives estaven la petició d’un Pla Parcial 23 per als barris d’Orriols i Torrefiel. Demanaven servicis sanitaris, centres educatius o espais verds i solucions a l’intens trànsit de les avingudes que circumval·laven el barri, com la de Ramiro Ledesma (hui Constitució). Justament en aquesta avinguda atropellaren cinc veïns, dos d’ells eren xiquets que anaven a escola. La indignació provocà un tall del trànsit que no alçaren fins que no anà l’alcalde i es va comprometre arreglar la situació.
Hi havia moltes més coses per arreglar, els veïns demanaren la legalització i la urbanització del Nou Estadi del Llevant. Tal volta la reivindicació més assenyalada fou la petició d’enllumenament públic. Amb la col·laboració del veí i cantautor Francisco “Paco Muñoz” i Martínez (València, 1939) recuperaren i popularitzaren una vella cançó popular: “Que vinga la llum” i batejaren la revista de l’associació com “El Cresol”. En eixe període es convocaven manifestacions nocturnes on eixien els veïns carregats amb ciris per a demanar fanals i que asfaltaren els carrers perquè quan plovia el barri es convertia en un gran aiguamoll, a les quals enviaven a la policia “els grisos” a cavall per atemorir i emmudir als veïns. El 27 d’octubre de 1977 legalitzaren l’associació i convocaren una caravana festiva amb cotxes plens de cartells convidant a la participació del veïnat. Obriren un nou local en el carrer Capità Cortés (hui carrer Félix Rodríguez de la Fuente), on muntaren una altra escoleta. Veïns com Francisco Herrera i Paco Garcia feren totes les obres per a enllestir la nova seu, mentre joves del barri, del Grup Noves Idees, pintaren les parets amb murals reivindicatius de la tradició de l’Horta. El president d’eixa etapa (1978) fou Joan Ballester Pérez. També reclamaren el soterrament de les séquies, perquè de tant en tant, s’ofegava algun xiquet que queia dins.
Finalment, en 1978 començaren les millores, gràcies al fet que l’alcalde ficà contribucions especials als veïns, per a sufragar-les. Després de moltes jornades de protestes aconseguiren una bona minva de les taxes i tornà la pau, llavors les contractes municipals reprenien les obres. En eixa època encapçalava l’associació Francisco Castillo.
En 1979, després de les primeres eleccions municipals democràtiques, en les quals guanyaren la vara de comandament el PSOE i el PCE, es va produir un abandó de bona part dels responsables de l’associació. Entre els membres més actius de les associacions de veïns hi havia molts militants de partits de l’esquerra que deixaren l’activitat als barris per a dedicar-se a la política professional als ajuntaments, com fou el cas de l’expresident Joan Ballester Pérez que va eixir elegit com a regidor pel PSPV.
Això significà un seriós entrebanc que aturà el funcionament de les associacions, llavors sense reivindicacions calgué esperar fins al Pla Urbanístic de València de 1988 perquè finalitzaren les millores necessàries. En aquesta etapa més discreta, al capdavant de l’Associació de Veïns estigueren: Luis Giner (1980), Carlos Martínez Martos (1982), Félix del Rio Alonso (1991) o Rafael Medina Terrer (2011)
Elda i Petrer, 4.000 xiquets sense escola, i dades estadístiques
Era tan gran l’al·luvió d’immigrants que arribaven a Elda i Petrer, i tan poca la previsió de les autoritats que es quedaren sense escolaritzar 4.000 xiquets, perquè manca de places escolars al Vinalopó Mitjà. Segons estadístiques provincials, aquest any Alacant tenia 189.716 veïns i Elx 124.000. A la província hi havia 12.000 analfabets, així com més 5.000 empreses de construcció que donaven feina a 30.196 treballadors.
Benidorm
La forta demanda de places hoteleres va comportar una acceleració urgent de la construcció d'establiments per allotjar als turistes entre 1971 i 1973. Amb la posada en servici, Benidorm va aconseguir el seu zenit del desenvolupament vertical. Bona part dels gratacels es van aixecar en temps rècord, llavors, donada la seua configuració urbanística, es van considerar com a "hotels-fàbriques".
La Llotja del Peix de Vinaròs 1971
El mes de desembre els preus dels peixos de la llotja de Vinaròs oscil·laven entre el més barat, el quilo de congre (Conger congre) que costava 10 pessetes (sis cèntims d’euro) i el més car, el quilo de llagostins (Pennaeus kerathurus) que costaven 1.150 pessetes (poc menys de 7 €).
Els Alts Forns més moderns de l’estat
El 21 de juny es publicava el Decret llei per autoritzar la instal·lació de la IV Planta Siderúrgica Integral al Port de Sagunt. El 30 d'octubre del mateix any s'adjudicava a l’empresa Alts Forns del Mediterrani S.A. (AHM), que van constituir vint dies abans amb capital majoritari dels Alts Forns de Biscaia (AHV). L’objectiu era produir 6 milions de tones d’acer amb la tècnica de la laminació en fred i calent. Mentre l’Institut Nacional d’Indústria (INI) va expropiar els aiguamolls i conreus que hi havia a la Marjal dels Moros per a construir l’ampliació de la siderúrgia del Camp de Morvedre.
Concessió per a AUTOPISTES AUMAR
El mes de setembre, el Banc Central creà l’empresa Autopistes del Mare Nostrum Concessionària de l’Estat (Aumar) va guanyar el contracte per a la construcció i explotació del tram de l’autopista peatge A7 entre Tarragona i València, per 20.000 milions de pessetes. Sota el Govern de José María Aznar, el Ministeri de Foment i Aumar van signar un acord pel qual rebaixaven els peatges entre un 30 i un 40% -segons el tipus de vehicle- a canvi d'una pròrroga fins a 2019 de la concessió que havia de finalitzar en 2006. Arribà el 31 de desembre de 2019, l’últim any de concessió i Aumar tancà els peatges després d’obtenir uns guanys de 150 milions d'euros, un 2,8% més que l'any anterior, amb una facturació de 328 milions d'euros, un 7,1% més que en l'exercici 2018. Dos anys després, l’empresa es va extingir definitivament.
Els pardalets fregits
Tot i que el consum de pardalets fregits estava prohibit, a casa nostra encara era massa habitual que posaren tapes de pardalius. En ells hi havia uns minsos cossos de rossinyols (Luscinia megarhynchos), pit-rojos (Erithacus rubecula), caderneres (Carduelis carduelis) i de la resta d’aus insectívores que estaven protegides per la llei des de 1902. Aquesta prohibició la va refermar la Llei de 1970, basant-se en el fet que eren animals consumidors d’insectes i, per tant, beneficiosos per a l’agricultura. A Castelló eren molt aficionats a consumir-los de moltes formes diferents, eren molt populars plats com l’engravà de pardalets, els pardalets fregits amb alls tendres o els tords en escabetx.
 |
| Anunci del Corte Inglés de 1971, Diari Mediterráneo |
El Corte Inglés
Aquesta empresa de grans magatzems comercials obria la seua primera tenda al País Valencià. Triaren un lloc allunyat de la típica zona comercial del cap i casal, que llavors girava al voltant del Mercat Centra i l’avinguda de l’Oest. Malgrat això triaren un cantó de la plaça d’Alfons el Magnànim per fer el centre comercial més gran d’Espanya, amb 75.854,27 metres quadrats de superfície útil. En la seua campanya publicitària massiva, asseguraven que tenien entrades sense portes, climatització, música agradable, “boutiques esnobs”, supermercat, guarderia infantil, perruqueria, cafeteria, a més de 200 departaments especialitzats. Tot dins d’onze plantes, suportades per un esquelet d’acer de 8.000 tones, 48 escales mecàniques, 1.800 altaveus, 800 places d'estacionament i una plantilla de 1.000 treballadors. Una altra de les novetats comercials el seu eslògan que assegurava que si la compra no et satisfeia, et tornaven els diners. Una altra novetat estratègica va ser el llançament d’una targeta de crèdit comercial, que en retardar el càrrec dels diners afavoria el consum.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
 |
| Bidons radioactius, Arxiu RMiB |
Vessaments radioactius al golf de Biscaia
Les agressions al medi ambient no s’aturaven més bé creixen exponencialment. El 25 de juny França començà a llançar residus radioactius al golf de Biscaia. Mentre’s l’OCDE alertava dels perills de la contaminació que podrien provocar eixos bidons metàl·lics, tancats dins de contenidors de formigó. Entre 1949 i 1982 diversos països van desfer-se de 140.000 tones de residus nuclears, enfront de Galícia. Les deixalles que abocaren al mar tenien una vida radioactiva de desenes de milers d’anys, però les agències governamentals asseguraven que es mantindrien segurs durant segles. El problema és que estaven dins d’uns tonells i contenidors que sols durarien unes desenes d’anys dins la mar. No calgué esperar molt per a comprovar-ho, vint anys després unes fotografies demostraren que molts dels contenidors al fons de l’oceà estaven mordicats i coberts d’organismes marins que acceleraven la seua degradació, tenien rovell, escletxes i fuites. Tot i això, encara costà vint anys perquè s’acordarà un protocol internacional per a impedir l’enfonsament de més residus nuclears, malgrat això, ni França, Rússia, Bèlgica ni la Xina ho acceptaren. Finalment, en 1993 es va prohibir definitivament el vessament de sòlids radioactius al mar, encara que continua estant permés el llançament l’abocament d’aigües radioactives.
Els Hippies descobriren Eivissa
El mes d'octubre a la cala de Sant Miquel, al nord de l'illa d'Eivissa, es va organitzar el VII Congrés de l'International Council of Societies of Industrial Design (ICSID). Era considerat com el Woodstock del disseny, això implicà l'arribada d'un exèrcit d'artistes i hippies de tot arreu el món. Va ser tret que canvià per a sempre una illa de pagesos ancorada en la tradició, significà l'entrada de colp a la modernitat, de la mà del turisme i les cultures alternatives.
Transvasament del Tajo-Segura
Mitjançant la Llei 21/1971 de 19 de juny, es va establir que es podrien transvasar els cabdals excedents procedents del riu Tajo, cap a la conca del Segura, fins a un màxim anual de sis-cents milions de metres cúbics. En el preàmbul explicava la llei: “En primer lloc, i per a major garantia dels diferents usuaris de la conca del Tajo, que no han de veure minvades les seues possibilitats de desenvolupament per escassetat de recursos hidràulics, a conseqüència del transvasament, ha de confirmar-se que no podran superar la quantia de sis-cents milions de metres cúbics, fins que les obres complementàries de regulació de la capçalera del Tajo, previstes en l'avantprojecte general del transvasament, garantisquen l'existència d'excedents per sobre d'aquells sis-cents milions de metres cúbics.”
 |
| ICONA |
ICONA
Per fer una rentada de cara conservacionista del règim tardofranquista decidiren, mitjançant el decret llei 17/1971 de 28 d’octubre, canviar el nom de la Dirección General de Montañas, Caza y Pesca Fluvial per la d’Instituto Nacional para la Conservació de la Naturaleza (ICONA). Llavors era ministre d’agricultura Tomás Allende i García-Baxter (Guadalajara, 1920-1987). Dins de l’ICONA s’agruparen departaments tan diferents com eren el Patrimoni Forestal d'Estat, el Servei de Caça i Pesca, els Parcs Nacionals, el Servei d'Incendis Forestals, el Servei de Plagues, la conservació del sòl, la protecció del paisatge, el foment de l’ús dels recursos renovables, la tutela de vies pecuàries, el control de les aigües continentals, el manteniment de l’equilibri biològic o l'administració de muntanyes.
No obstant això, durant els primers anys l'ICONA no canvià gens, estigué controlat pels antics tècnics de la Direcció General de Muntanyes i del Patrimoni, per la qual cosa se centraren en gestió forestal, sols els preocupà la rendibilitat de l’extracció de fusta i les repoblacions d’espècies de creixement ràpid. Més avant l’institut tingué algunes iniciatives proteccionistes com va ser el patrocini de documentals de Rodríguez de la Fuente i publicaren la revista “Vida Silvestre”. Tot mentre els vells enginyers forestals continuaren assecant aiguamolls o plantant eucaliptus per tot arreu. L’organisme continuà actiu fins al 1991, quan, mitjançant el Reial decret 654/1991 de 26 d’abril es traspassaren les seues competències a l’Institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari (IRYDA), mentre l’ICONA anà a la Secretaria General d’Estructures Agràries.
Les aficions del dictador
El diputat de les corts franquistes: Rogelio Baon Ramírez (Quintanar de la Orden, 1942-2008), publicava l’article titulat: “Franco en sus anècdotas” que aparegué al diari Mediterráneo, el 19 de setembre. En ell assegurava que el vell dictador era un amant dels esports, principalment de la caça, la pesca i el golf. Referia que era tanta la seua afició a l’escopeta que hi havia jornades de caça que arribava a matar dues-centes perdius. Després el diputat admirador del dictador, el glossava afegint que qualsevol persona haguera acabat amb un greu hematoma al muscle per culpa del retrocés de l’escopeta, però el vell dictador no aparentava tenir cap problema físic després d’una llarga jornada cinegètica.
 |
| Anunci 1971 al diari Mediterráneo |
Prohibició del DDT
Amb l’ordre de 22 de març l’estat espanyol prohibia l’ús de productes fitosanitaris que dugueren DDT. Aquest producte el descobriren en 1874, però calgué esperar fins a 1939 perquè Paul Hermann Müller (Olten, 1989-1965) descobrirà les seues propietats insecticides, gràcies a aquesta troballa va guanyar el Nobel. El que es conegué com a Diclorur-Difenil-Tricloroetà (DDT) va ser el primer insecticida creat per l'ésser humà. En poc temps s’estengué el seu ús a l’agricultura i a la silvicultura, fins i tot el gastaren en la II Guerra Mundial per a combatre els mosquits que transmetien la malària als soldats. Una volta acabà la guerra, el seu baix preu i l’elevada efectivitat ajudaren a universalitzar el seu ús. De seguida crearen uns altres compostos versemblants com el paratión i uns altres organofosforats. En 1962 Rachel Carson (Springdale, 1907-1964) amb el seu llibre “La primavera silenciosa” va denunciar que el DDT estava estés per tot el món i demostrà que era un contaminant molt perjudicial. El seu èxit inicial fou resultat que afectava fatalment el sistema nerviós dels insectes. No obstant això, es va demostrar que era un verí genèric perquè també eliminava la resta d’insectes, incloent-hi els beneficiosos.
El DDT és un compost liposoluble que s’acumula als teixits grassos i triga molt a desaparéixer. A més té tendència a biomagnificar-se, és a dir, augmenta la seua concentració a mesura que va ascendint en la cadena tròfica, els predadors acumulen tot el DDT que han consumit les seues víctimes, així com les preses d’aquelles. Aquest producte afecta el sistema hormonal, provoca malalties del sistema reproductor, de l’immunitari, càncers, esterilitats i avortaments. Per si no n’hi havia suficient, amb el temps es va comprovar que les plagues anaven desenvolupant resistència a aquestes substàncies, per la qual cosa, especialment en àmbit agrícola tornà a minvar la producció per l’augment dels insectes paràsits. Llavors el seu ús s’hagué d’intensificar aplicant més dosis i pujant la seua concentració.
 |
| Pistola de Flit |
Així i tot, la indústria agroquímica no deixà de produir nous tipus d’insecticides, defensant que cada producte que treien al mercat era més efectiu i menys tòxic que els anteriors. El temps donà la raó a Carson, el DDT va ser prohibit totalment als EUA en 1972, a Europa en 1978 i finalment en la resta del món en 2004, el seu ús quedà restringit al control de la malària. A casa nostra va ser molt popular la pistola de Flit, que es gastà prou en els anys 50 i 60, fins a mitjans dels seixanta en la seua composició duien un 5% de DDT.
 |
| Collage RMiB |
Independència de Bangladesh; guerra entre l’Índia i Pakistan
El conflicte començà pel desig d’independència del poble bengalí que llavors pertanyia al Pakistan, formant el conegut com a Pakistan Oriental. Els secessionistes guanyaren les eleccions de 1970, però el govern d’Islamabad no va voler reconéixer-lo. Llavors començà una depuració ètnica que provocà la fugida de deu milions de refugiats a l’Índia, la qual cosa va promoure la rebel·lió d’una part de l’exèrcit acantonat en la part oriental. Immediatament, l’Índia i el Pakistan començaren a preparar els seus exèrcits. El conflicte esclatà el 3 de desembre, quan l’aviació pakistanesa atacà diversos aeroports indis, tot i que sols gastaren 50 avions. L’Índia reaccionà amb contundència, declarà la guerra i amb ajut dels independentistes bengalins començaren a capturar posicions, tant a Bengala com a Caixmir i al Panjab. Tot i tenir el suport dels EUA i de la Xina, en tretze dies es va rendir l’exèrcit pakistanés que hi havia a Bangladesh. El Pakistan va perdre el territori oriental que es va convertir en un nou país independent, Bangladesh i una part del Caixmir que ocuparen els indis.
Conveni de Ramsar
A la vila iraniana de Ramsar es va signar el Conveni Internacional per a la Protecció de Zones Humides, en una cimera organitzada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa. Aquest document reflectia la nova preocupació per unes zones que tradicionalment havien estat considerades com a insalubres i erms, incompatibles amb el progrés. L’acord instava a totes les nacions a protegir els principals aiguamolls. Tot i que l’estat espanyol el va signar, res canvià, el parc de “las Tablas de Daimiel” es va assecar per complet eixe estiu, quan el conveni Ramsar l’acabava de declarar com a aiguamoll d'interés internacional.
Comissió Interministerial per a l'Adequació del Medi Ambient (CIAMA)
L’estat franquista va crear una Comissió Interministerial per a l'Adequació del Medi Ambient (CIAMA). Va ser un intent d’unificar les competències de medi ambient que estaven disperses per diferents estaments estatals, però es va quedar en una altra rentada de cara verda del règim, perquè mai es va reunir mentre visqué el dictador. Va ser una maniobra publicitària de cara a la celebració de la Conferència de Nacions Unides d'Estocolm sobre Medi Ambient. La delegació espanyola va ser dirigida per Laureà López Rodó (Barcelona, 1920-2000), el ministre sense cartera, que paradoxalment era el responsable de la preparació i aplicació dels tres Plans de Desenvolupament Econòmic i Social dels anys seixanta, on va demostrar que no tenia cap sensibilitat ecològica.
Taxa Tobin
La Taxa Tobin és una proposta d’impost a les transaccions financeres internacionals, per a combatre l’especulació dels capitals, que pren el seu nom del seu promotor: James Tobin (Champaing, 1918-2002), Premi Nobel d’Economia de 1981.
Itàlia va prohibir la cacera d’aus amb xàrcies
Els italians prohibiren la cacera d’aus canores mitjançant xàrcies, es calcula que al país transalpí cada any es mataven al voltant de trenta milions d’ocells. Tot es va aconseguir gràcies als veïns milanesos, crearen un comité que va recollir 400.000 signatures en poc temps. El llavors ministre d’agricultura, Lorenzo Natali (Florència, 1922-1989), signà un projecte de llei prohibint aquesta pràctica per ser un mètode de cacera no selectiva.
Un xiquet gasela al Sàhara espanyol
L'1 de febrer, el diari britànic The Daily Mirror narrava la troballa d'un xiquet que es desplaçava a salts enmig d’un grup de gaseles, al Sàhara espanyol. L'antropòleg francés Jean Claude Armen que documentà la troballa afirmava que el xiquet es comportava com una gasela més del grup, mesurava 1,60 m d’alçada i semblava córrer a molta velocitat. Menjava vegetals sense usar les seues mans, pasturava, ensumava l'aire i crispava les orelles en la direcció del so. Com a prova aportà una foto (Sierra, 1971). En 1945 ja havien capturat un primer xiquet gasela en el desert de Síria, segons les fonts de l’època, quan ho van atrapar corria a 50 quilòmetres per hora. Respecte de la troballa al Sàhara hi hagué prou polèmica perquè la foto que es va presentar com a prova era molt semblant a la del xiquet sirià.
Marees negres a Anglaterra, Sudàfrica i Finisterre
El petrolier “Wafra” amb una capacitat de 49.760 tones de cru va vessar una taca de petroli de 32 per 8 quilòmetres, després embarrancar enfront del cap de les Agulles, a Sud-àfrica. El petrolier “Trinity Navigator” de 26.000 tones de capacitat, va vessar 4.000 tones de cru al Canal de la Manxa. Al Galícia també tingueren vessaments de cru, el 8 de març, el petrolier “British Comet” estigué a punt d’enfonsar-se davant del cap Vilàn, al Finisterre, on vessà 35.000 tones de fuel. Anaren a socórrer-lo dos remolcadors i un altre petrolier, “l’Ocean Bridge”. Una volta aconseguiren reflotar al British Comet el dugueren al port d’A Corunya per a reparar-lo. Llavors, l’Ocean Bridge va patir una forta explosió seguida d’un incendi davant del Finisterre, degué ser remolcat fins al port d’Algesires per fer les primeres reparacions.
PUBLICACIONS
Donella H. Meadows: “Els límits al creixement”
1971 va ser un any molt important en la presa de consciència del perill d’un col·lapse ecològic del planeta, gràcies a una conjunció d’importants publicacions. El Club de Roma que havien creat en 1968 un grup de prestigiosos científics i polítics preocupats pel futur del planeta, publicà un informe d’un equip liderat per la biofísica Donella H. Meadows (Illinois, 1941-2001) titulat “Els límits al creixement”. Aquest estudi per primera volta rebatria que es poguera mantenir un creixement i un desenvolupament il·limitats, com assegurava el Capitalisme. Després d'una completa anàlisi basada en la teoria de la dinàmica de sistemes, els autors arriben a la conclusió que de continuar el creixement il·limitat, el món arribaria a un col·lapse ecològic abans d'un segle, provocat entre altres raons per l'esgotament dels recursos naturals. Quelcom massa actual!
Missatge a 3.500.000 terrestres.
Dos mil dos-cents científics, entre ells quatre Premis Nobel, publicaren per a la UNESCO un "Missatge a 3.500.000 terrestres" per a conscienciar al món de la necessitat de defendre el Medi Ambient. Entre altres temes alertaven sobre l'energia nuclear i demanaven una moratòria en afirmar que els seus efectes al medi serien molt perillosos.
Ivan Illich: la Societat Convivencial
L'austríac Ivan Illich (Viena, 1926-2002) publicà “Deschooling Society” (Una societat sense escola) on denunciava que l'educació de la postguerra sols pretenia crear consumidors. Ell proposava com a alternativa una Societat Convivencial, en la qual l'home devia controlar les ferramentes en contraposició amb l’actual home, que viu al servici de la producció. Aquest pedagog i filòsof anarquista volia posar per damunt de la resta l'autonomia personal, tot mentre cridava la societat a abolir el Sistema d'Amos i Esclaus. Les seues idees influïren molt la formació teòrica dels Ambientalistes i dels Ecologistes.
 |
| Nicholas Georgescu-Roegen |
Nicholas Georgescu-Roegen, el pare de l’Economia Ecològica
El matemàtic Nicholas Georgescu-Roegen (Constanţa, 1906-1994) fou el fundador de l'Economia Ecològica. En la seua obra “The Entropy Law and the Economic Process” (1971) (La llei de l'entropia i el procés econòmic) defensa que l'economia deu ser una branca més de la biologia, perquè nosaltres som una més de les espècies biològiques d'aquest planeta, per tant estem sotmesos a totes les lleis que governen l'existència de la vida terrestre. La seua conclusió més important és que el creixement econòmic no és la solució als problemes econòmics, és la principal causa del problema ambiental. Denunciava que existeix una contradicció entre un món finit en recursos materials i una societat consumista basada en un creixement il·limitat. Va proposar la Quarta llei de la Termodinàmica que estableix que el reciclatge complet de la matèria és impossible. No només els recursos energètics, sinó també els recursos materials, estan subjectes a la degradació física i irreversible quan s'utilitzen en l'activitat econòmica. És una degradació impossible de recuperar, ni tan sols amb els mètodes més futuristes de reciclatge. També va encunyar el terme "entropia material" per anomenar aquesta degradació física dels recursos materials.
 |
| Arxiu RMiB |
Ehrlich i Holdren: l’explosió demogràfica
L’entomòleg Paul Ralph Ehrlich (Philadelphia, 1932) i John Paul Holdren (Sewickley, 1944) amb l’article “Impact of Population Growth” (Science, 1971) argumentaren que el creixement exponencial de la població era el principal responsable de la degradació ambiental del planeta. La seua anàlisi era vàlida, tot i que es van equivocar quan van predir el col·lapse de la població humana abans de la fi del segle XX a conseqüència de la fam, per no poder produir suficients aliments per a nodrir a tota la població.
 |
| Arxiu RMiB |
Edward Osborne Wilson: la Sociobiologia
Edward Osborne Wilson (Birmingham, 1929-2021) fou un dels biòlegs més importants del nostre temps. En 1967 en col·laboració amb Robert Helmer MacArthur (Toronto, 1930-1972) publicà “The Theory of Island Biogeography” on començà a elaborar la teoria de l’equilibri de les espècies, gràcies a l’estudi de la relació entre els habitants d’illes allunyades i les espècies invasores. En 1963 ja havia encunyat el terme Biodiversitat i aquest treball va servir com a punt de partida per al desenvolupament de la Biologia de la Conservació, la custodia i gestió dels espais protegits. Va obrir tot un nou món amb el descobriment la de la comunicació química mitjançant les feromones de les formigues. Treballs posteriors demostraren que aquesta comunicació també la mantenen moltes altres espècies com els vegetals. En 1971 després d’analitzar el comportament dels insectes socials va establir una nova branca del coneixement: la Sociobiologia. D’ella es van derivar estudis sobre la comunicació animal, la divisió del treball o la psicologia evolutiva. Va explicar que les conductes altruistes es donen perquè beneficien als gens de l’individu, afegint que la selecció natural afectava a l’individu no a l’espècie. Va encunyar termes tan importants com la Conducta Social, l’Èxit Reproductor o el Parentesc Genètic.
Mishan: els costos del desenvolupament econòmic
Ezra J. Mishan (1917-2014) afirmava en 1969 en la seua obra “Growth: the price we pay”, que és molt dubtós que el desenvolupament econòmic siga sinònim de benestar social. Aquest any publicà “Cost-benefit Analysis”. Pensava que el creixement il·limitat de la riquesa presentava greus problemes, entre altres destacaven la congestió del trànsit, la nul·la sobirania dels consumidors, les pèrdues de temps i l’ansietat que generava en els consumidors la multiplicació de mercaderies al seu abast, el cosmopolitisme uniformador, la destrucció de la varietat, la uniformitat que provocava el progrés tecnològic, a més de les greus afeccions que provoca al medi ambient. En resum: estava convençut que el creixement econòmic no era sinònim del benestar social.
Jan Gehl, la ciutat d’escala humana
El danés Jan Gehl (Copenhaguen, 1936) és un arquitecte i urbanista que encunyà el concepte de “Ciutat a Escala Humana”. Es dedicà a impulsar la conversió dels carrers en zones de vianants i estendre l'ús de la bicicleta al medi urbà. En 1971 publicà “Life Between Buildings”
 |
| Economia Ecològica, Arxiu RMiB |
Fonts i Referències:
Accident dels alpinistes il·licitans:
http://www.alicantevivo.org/2008/12/las-tristes-navidades-de-1971.html
Alacant i Elx:
https://www.informacion.es/aniversario/2017/01/05/tiempo-5999350.html
Associació de Veïns de Torrefiel
https://avvtorrefiel.es/wp-content/uploads/2020/06/el-barrio-de-torrefiel-mini.pdf
AUMAR:
https://valenciaplaza.com/aumar-desaparece-despues-de-50-anos
Centre Excursionista d’Alcoi:
https://espeleologiabibliografia.blogspot.com/2010/11/banderins-despeleologia.html
DDT:
http://www.cec.org/files/documents/publications/1968-ddt-no-longer-used-in-north-america-es.pdf
El Corte Inglés:
https://www.lasprovincias.es/valencia-ciudad/corte-ingles-valencia-20210425010833-ntvo.html
Incendis al País Valencià 1971:
Llei 21/1971. Tajo-Segura:
https://www.boe.es/buscar/doc.php?id=BOE-A-1971-778
Nuclear a la Serra d’Irta:
https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1005558232
Petrolier Ocean Bridge:
RAMSAR, ICONA:
RAMOS-GOROSTIZA, J.L. (2006) “Gestión ambiental y política de conservación de la naturaleza en la España de Franco”. Revista de Historia Industrial. Núm 32. Any XV.
Xiquet Gasela del Sàhara:
SIERRA, J. (1971) “El niño gacela del Sahara”. Diari Mediterráneo, 8/3/71. Pp. 10.
https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1005558273
Música i pel·lícula recomanades:
 |
| Led Zeppelin IV |
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada