“Ara, els instruments creats per la mà de l'home poden destruir la vida.
Encara que el desenvolupament ha produït una gran riquesa per a uns quants,
dues terceres parts de la població de la Terra no aconsegueixen un mínim estàndard
de vida”.
Maurice Frederick
Strong (Oak Lake, 1929-2015), secretari general de la Cimera sobre Medi Ambient
de l’ONU d’Estocolm, juny de 1972.
 |
| Falcó de la Reina (Falco eleonorae), Arxiu RMiB |
NATURALISTES
Lluís Pechuán Albiñana va censar la
colònia de falcó de la Reina (Falco eleonorae) de les illes Columbretes i va
trobar un total 18-19 parelles reproductores. Anellà els polls d’un niu en el
mes d’octubre. Cal ressenyar que el primer cens en aquesta illa l’havia fet
l’herpetòleg alemany Konrad Gerhardt Klemmer (Fráncfort del Meno, 1930) en
1961, i sols hi trobà 8 parelles. Francisco Bernis Madrazo (Salamanca,
1916-2003) i Javier Castroviejo Bolivar (Bueu, 1940) tornaren l’any 1968 i
detectaren 17 parelles.
El mes de febrer es va formar el
Grup Ornitològic del Sud-est (GOSE), els impulsors foren quatre ornitòlegs alacantins
i murcians, tot i que sols durà un any. L’any següent crearen l'Associació de
Naturalistes del Sud-est (ANSE) amb la mateixa estructura de dues potes, una
alacantina i una altra murciana. Ben prompte els alacantins va abandonar per
encetar el seu propi camí i ANSE quedà com un dels grups ornitològics més
veterans i potents, però íntegrament murcià.
La Societat Espanyola
d'Ornitologia (SEO) va crear el Grup Espanyol de Migració de Rapinyaires
(GEMRA) que s’encarregà de fer el primer estudi de la migració de les aus per
l’Estret de Gibraltar.
ECOLOGISTES.
L'Associació Espanyola per a
l'Ordenació del Medi Ambient (AEORMA) encetava la lluita antinuclear a l’estat
espanyol aquest estiu, a Guipúscoa. Organitzaren un debat per a denunciar el
projecte d'IBERDUERO de construir una central nuclear a Deba. Pretenien muntar
dos grups de 1.000 megawatts al mig de la costa basca, entre les localitats de
Zumaia i Ondarroa. Aquesta instal·lació haguera ocupat una superfície de
300.000 m² de superfície, o cosa equivalent, 700 metres de costa.
A partir d'eixe moment començaren
les mobilitzacions ciutadanes contràries a les centrals nuclears, només anunciar-se
la intenció de construir-ne una. Aquestes reivindicacions foren el detonant
d'un fenomen sociològic nou, l'enfrontament entre Ecologistes i Treballadors de
les empreses elèctriques primer. Després es generalitzà el conflicte en
reclamar els conservacionistes el tancament de grans indústries contaminants,
d’altra banda, els sindicats consideraven que eixes indústries proporcionaven
llocs de treball molt ben remunerats, que augmentaven el nivell de vida dels
obrers.
El mes de juny es va anunciar que
s’havien signat els contractes per a construir tres noves nuclears, la
d’Almaraz a Càceres, la de Lemoniz a Biscaia i la d’Ascó a Tarragona. En les
tres instal·lacions tenien previst instal·lar cinc reactors amb una potència de
30.000 kW i amb una inversió de setanta-cinc mil milions de pessetes. Tot mentre s'aprovava la construcció
de la central nuclear de Cofrents, a la Vall d’Aiora. S'aprovà la construcció
de la central nuclear de Cofrents, a la Vall d’Aiora, en substitució del
reactor previst a la Serra d’Irta, a Peníscola.
 |
| Collage RMiB |
Les primeres centrals nuclears espanyoles foren de tecnologia nord-americana i no deixaven enriquir urani. Però l'11 de febrer entrava en funcionament la central nuclear de Vandellòs I, al Baix Camp, i aquesta central de tecnologia francesa sí que ho permetia. Francisco Franco Bahamonde (Ferrol, 1892-1975) volia enfortir el país en l’àmbit internacional amb la producció d’una bomba atòmica pròpia, però ara que disposava de tot el necessari per a fer-la, tingué por que en descobrir-se li caurien fortes sancions econòmiques per part dels nord-americans i decidí ajornar el projecte.
OBJECTORS i PACIFISTES
Indult de l’objector Díaz Moreno
Després d'estar tancat en presó dotze
anys, el govern franquista va indultar el testimoni de Jehovà i objector de
consciència Francisco Díaz Moreno, en eixe moment hi havia empresonats 240
testimonis més.
 |
| Collage RMiB |
CRÒNICA DE 1972
Protestes universitàries a València
El 4 de febrer hi hagué violents
enfrontaments entre els antiavalots que entraren a la facultat de Medicina per
a dissoldre una assemblea i detingueren 67 estudiants. A la vesprada, la
Universitat de València decidí tancar totes les facultats. Les autoritats
multaren als detinguts i dugueren a un Consell de Guerra a quatre d’ells. L’endemà
en la premsa del Moviment no aparegué cap referència tot i que sí que tenien
espai per a parlar de la inquietud a Londres per una marxa per a defensar els
drets civils a l’Ulster. El 14 de febrer es va convocar una vaga general
universitària que provocà el tancament de la Universitat de València, mentre
que el dimarts 15 de febrer, el diari Mediterráneo
parlava en portada de la greu situació de la Gran Bretanya a conseqüència de la
vaga general minera.
 |
| Obres de la V21, 1972 |
Canvis urbanístics, autopistes i embassaments a València
Al cap i casal canviaren el nom
de l’avinguda de Castella que es transformà en l’avinguda del Cid on ampliaren
els vials i construïen els passos elevats. També obriren el popularment conegut
com l’Escalèxtric, sobre les vies del tren, abans d’entrar a l’estació del Nord,
entre les avingudes de Peris i Valero i Giorgeta. Una altra obra que començà fou
la coneguda aleshores com l’autopista de Barcelona, actualment la V-21. Es
tractava del tram d’eixida nord de la ciutat de València, la que transcorre
paral·lela al mar que va suposar l’aïllament dels pobles de l’Horta Nord de la
seua franja costanera, així com la pèrdua de bona part dels aiguamolls i arrossars
d’aquesta comarca. Tot mentre finalitzaren les obres de construcció de
l'embassament de Contreras, a Villargordo del Cabriel. El creixement del nivell
de les aigües comportes amunt, significà que molts conreus i llogarets quedaren
negats. En 1974 es van adonar que els cims que suportaven el pany de la presa
eren porosos, perdien 500 litres per segon, en augmentar el nivell de les
aigües comprovaren filtracions que amenaçaven l’estabilitat de l’obra. Llavors
decidiren que no podien omplir del tot l’embassament.
L’urbanisme de Manuel Sanchis Guarner.
El filòleg, historiador i escriptor Manuel
Sanchis Guarner (València, 1911-1981) va publicar aquest any el llibre “La ciutat de València. Síntesi d’Història i
Geografia urbana”. Aquesta obra va significar un canvi en la consciència
urbana de la capital del Túria, el triomf d’una veu enfrontada amb el
desenvolupisme i la urbanització boja dels últims anys del franquisme que
encaminaven al cap i casal a convertir-se en una “ciutat monstre”. Cal recordar
que en eixos moments finals del franquisme al cap i casal estaven acabant el
Pla Sud, i tenien intenció de construir una autopista en l'antic llit del riu,
acabar urbanitzant tota la Devesa del Saler, junt amb la destrucció del centre
històric. En aquesta obra, Guarner va repassar la història de la ciutat des del
seu naixement fins als anys trenta, la qual cosa ajudà a despertar la
consciència d’un valencianisme adormit per la dictadura.
Segons Josep Vicent Boira
(València, 1963), aquesta obra va sembrar una consciència urbana a la italiana,
despertant el sentiment de pertinença a una vella ciutat, amb un gloriós passat
que estava per sobre de qualsevol ideologia. La seua obra comptà amb el suport
d’importants aliats com fou el mateix arquitecte que havia dissenyat algunes de
les principals obres del pla general de 1966, de Salvador Pascual i Gimeno (València,
1908-1979). En una conferència impartida aquest mateix any va advertir del
trist futur que li esperava a la ciutat en cas que no es frenaren les
dinàmiques urbanitzadores i destructores, de fet va ser ell mateix el que
encunyà l’expressió “cap a una ciutat monstre”.
Un eixample de repercussió del
llibre de Sanchis Guarner en la premsa del moment, és que sovint es podien
llegien titulars com: “el port de Madrid”, “Una xarxa de ciment entre les
hortes”, “un nou Túria que es puga desbordar” o fins i tot “un camí d'aigua fet
camí de gasolina”, en referència a la construcció de l'autopista en l'antic
llit del Túria. En l'exposició “Cap a la ciutat monstre” (2022-2023) al Centre
Cultural de la Nau, es pogué comprovar com l'horta es va convertir en asfalt
per fer l'avinguda Blasco Ibáñez, o com
la nova pista de Silla va separar per sempre València de la seua àrea
metropolitana.
Salvem l’Horta, s’oposà al projecte del III Cinturó de Ronda
El tercer cinturó de ronda és un
dels casos més emblemàtics de resistència i èxit de la ciutadania enfront d'un
projecte d’infraestructures que amenaçava l’horta. L'Administració tenia
previst fer una via de circumval·lació de gran capacitat al nord de la ciutat
de València. La ferma oposició ciutadana ha aturat durant més de trenta anys
aquesta infraestructura que es va intentar encetar tres vegades: primer en 1972,
després ho intentaren els anys 1987 i 1988. Per a coordinar l’oposició al
projecte es va crear l’Associació d'Amics de l'Horta, que aviat va comptar amb
el suport de la Comissió d'Urbanisme del Col·legi d'Arquitectes de València. En
els anys huitanta col·laboraren en la defensa Acció Ecologista Agró, ajuntaments
i agricultors afectats. Tal volta la clau de l’èxit a l’hora d’aturar aquest
projecte fou la unió de diversos estaments socials, com foren professionals,
ecologistes, llauradors i associacions de veïns.
Lluites veïnals contra Mercavalència
L’any 1967 es va constituir la
societat Mercavalència amb un capital de 600 milions de pessetes d'inversió,
sobre 30 hectàrees dels horts del barri de la Punta, tot i que el projecte
inicial pretenia expropiar 108 hectàrees que afectaven a més de 400 famílies de
l’horta de Sant Antoni, enmig de La Punta, Castellar i La Font d’En Corts. Les
autoritats no feren cap mena d’exposició pública, ni tingueren en compte la
legislació urbanística vigent. Les famílies afectades se’n van assabentar quan
els arribaren les notificacions d’expropiació. A partir de 1968 els afectats
començaren a reunir-se en cases particulars a la nit. Cal recordar que eixe any
no hi havia possibilitats legals de forma associacions i que la policia en
assabentar-se de qualsevol reunió podia detindre als participants. Malgrat la
repressió, els veïns redactaren cartes de protesta que enviaren a la premsa. En
1969 es va traslladar l'escorxador municipal a les instal·lacions al costat del
nou llit del riu Túria.
Davant dels fets consumats, aquest
any es multiplicaren els actes de protesta dels veïns en contra de les
expropiacions. Les autoritats i Mercavalència, amb la col·laboració de les
empreses contractistes intentaren pressionar al veïnat, tallant séquies, camins
d’accés i la xarxa elèctrica. Els mesos d’octubre i novembre de 1972 els veïns
Sant Antoni s’enfrontaren les màquines pesants i van rebre càrregues dels
antiavalots. El mes de desembre el Tribunal Suprem acceptà un recurs judicial
contra la decisió de crear Mercavalència i ordenà la paralització de les obres,
també ordenà la reducció de la superfície afectada. El conflicte social i el
litigi legal es perllongaria durant tot el postfranquisme, però acabà deixant
famílies desarrelades i esgotades pel desgast econòmic i personal que suposà
l’enfrontament amb la maquinària administrativa del franquisme. La mort del
dictador no canvià res! Les obres continuaren i en 1976 inauguraven el Mercat
del Peix, i en 1981 es traslladà el Mercat d’Abastos a les noves
instal·lacions.
Tancament del ferrocarril de Ojos Negros
Després de setanta anys
d’història, el 29 de juliol arribava al Port de Sagunt el darrer tren amb ferro
procedent de la Compañía Minera de Sierra
Menera (CMSM) de la localitat terolenca de Ojos Negros.
Fundació de la Societat Valenciana d'Astronomia
Un grup d'aficionats i estudiosos
de l'astronomia van considerar que era necessària la divulgació d'aquesta
ciència i fundaren la Societat Valenciana d'Astronomia.
 |
| Aigües a l'Ullal de Baldoví. Arxiu RMiB |
Crisi de la qualitat
de l’aigua de l’Albufera de València.
Entre octubre de 1971 i la
primavera de 1972 s'alterà greument la qualitat de les aigües de l'Albufera de
València. Abans de la crisi el fons del llac estava entapissat de plantes
macròfits i caròfits arrelades al substrat, junt amb plantes fanerògames
flotants. Les praderies de macròfits submergits estaven formades per espècies
com la barrella (Chara fragilis), asprella (Chara hispida), asprella pudent
(Chara foetida), volantí (Miriophyllum verticillatum), volantí espigat
(Miriophyllum espicatum), tres tipus de coleta (Potamogeton natans, fluitans i
perfoliatus), dos de pa de granota (Lemna gibba i Lemna trisulca), i també hi
havia altres espècies dels gèneres Ceratophyllum, Equisetum i Ranunculus. La
vegetació era tan espessa que als canals calia marcar els passos amb estaques
perquè les barques pogueren arribar als ports. Aquesta variada i estesa
vegetació aquàtica retenia el substrat reduint la terbolesa, a la volta que
reciclava l'excés de nutrients. Les plantes filtraven l'entrada de llum i afavorien
al zooplàncton que s’alimentava de fitoplàncton i, per tant, s’evitava la seua
proliferació.
 |
| Arxiu RMiB |
L'augment de l’entrada d'aigües
contaminades per plaguicides, pesticides i d'adobs químics, juntament amb els
vessaments d'aigües residuals d'origen urbà i industrial contaminades amb
residus orgànics, detergents, i amb més pesticides i metalls. Eixos anys es
vessaven directament al llac els residus de 150.000 persones de l’Horta Sud i
la Ribera Baixa. Tot sumat a una dramàtica minva de l'entrada d'aigües netes
per la séquia reial del Xúquer, provocaren un canvi irreversible en l’equilibri
de l’ecosistema aquàtic que provocà una sobtada eutrofització, que significà la
mort de la vegetació subaquàtica i un augment de l'enterboliment de les aigües en
disparar-se les poblacions d'algues microscòpiques, el fitoplàncton.
 |
| Arxiu RMiB |
Aquesta conjunció d’agressions va
sobrepassar la capacitat de regeneració del llac i es va desencadenar un canvi en
la qualitat de les aigües, per tant, de l'equilibri biològic. En poc temps
moriren les plantes superiors que eliminaven els excessos de nutrients. En
desaparéixer les plantes, deixaren de subjectar el fang del fons i augmentà la
terbolesa de l'aigua que accelerà més encara la mort de la vegetació aquàtica
més resistent. El buit que deixaren l'omplí el fitoplàncton que disparà les
seues poblacions.
Les plantes macròfits moriren
enverinades per acumular DDT, mentre que els insecticides organofosforats
s'acumularen en l'organisme dels peixos i les aus. Els detergents
s'encarregaren de rematar als peixos més sensibles a la qualitat de les aigües.
Els ànecs que menjaven vegetació subaquàtica com que no tenien aliment, se
n’anaren i no tornaren mai més.
 |
| Arxiu RMiB |
Vam perdre una Albufera d'aigües
dolces netes i transparents, un llac viu, amb molta biodiversitat de plantes i
peixos. Els ecologistes encara tenim el somni de poder regenerar-la fent
arribar aigües netes i, a poc a poc, ajudar perquè torne la vegetació i els
animals que vam perdre.
Alacant, protegir Tabarca
L’Ajuntament d’Alacant proposà a
l’estat la declaració d’un parc nacional submarí per a les aigües de l’Illa
Plana o Nova Tabarca, però el franquisme no ho va considerar.
Elx i els caragols
Fou notícia que a Elx collien
molts caragols que enviaven a València a un preu de 30 pessetes el quilo. Els
recol·lectors s’alçaven a l’alba per collir-los gràcies a la humitat de les
primeres hores. El mes de juliol enviaven 2.000 kg diaris dels apreciats
mol·luscs cap a la província de Jaén.
Els primers noruecs a la Marina Baixa
El mes d’abril entraren a viure
el primer grup de noruecs a la Marina Baixa, en un nou complex residencial
adaptat per a persones amb diversitat funcional, al terme de la Vila Joiosa,
prop de l'entorn de Benidorm. Abans havien adquirit 400.000 metres quadrats a
la partida de Damunt l'Horta, a la qual canviaren el per a facilitar les vendes
de parcel·les, li posaren el sonor i mig nòrdic nom de “Solgården”.
Contaminació per petroli a les platges de Castelló
8 d’agost José Elipe García
publicà una carta del lector al diari Mediterráneo queixant-se de la
contaminació per hidrocarburs a la platja del Pinar, al Grau de Castelló. En
ella acusava Esso Petróleos Españoles, la
refineria de la localitat, de ser responsable dels vessaments contaminants que
havien provocat en el seu fill de quatre anys que isqué del mar ple de pigotes
negres de petroli per tot el cos. Assegurava que hagué d’anar al punt de la
Creu Roja per a poder rentar-lo i allí mateix li contaren que no era el primer
cas d’eixe dia.
El dia 10 li contestava el
director de la refineria, Ernesto Riviera Tamasich amenaçant-lo amb l’exercici
d’accions legals per difamar a l’empresa. El director assegurava en la seua
carta d'exculpació que els residus no podien procedir de les seues
instal·lacions ni dels vaixells que hi arribaven. Es justificava perquè
disposaven dels mitjans oportuns per a combatre la contaminació que pogueren
generar. Com a prova deia que entre 1950 i 1960, abans de la construcció de la
refineria inaugurada en 1967, ja hi havia molta contaminació, la qual cosa
obligava els banyistes a anar a la platja carregats amb una botelleta amb
dissolvent per a rentar-se les taques en la pell! Continuava que havien posat
en marxa un programa anomenat, “Mares
limpios” per a combatre qualsevol vessament a les seues instal·lacions,
afegint que en els cinc anys de l’empresa sols havien provocat dos vessaments
al mar, però que van combatre amb tots els seus esforços. A més prestaven a les
autoritats els seus equips per a combatre taques d’oli que duia el mar.
Tot mentre el 5 de març la premsa
publicava que cada any es vessaven al Mediterrani prop de tres-centes mil tones
de residus d’hidrocarburs. Els principals responsables eren les factories
industrials, les grans concentracions urbanes i l’excés de pesticides agrícoles
que arrossegaven els rius. L’Organització de les Nacions Unides per a
l’Agricultura o l’Alimentació (FAO) va redactar un informe perquè l’analitzaren
en la IX Reunió del Consell General de la Pesca del Mediterrani que s’havia de
celebrar a Atenes dels dies 6 a l’11 de març. Entre altres dades asseguraven
que les refineries i els vaixells petroliers vessaven al Mare Nostrum 20.000
tones cada any.
Castelló, cabina interurbana i un poble per un edifici
A la capital de la Plana Alta instal·laren
la primera cabina telefònica interurbana, a l’avinguda del Rei En Jaume.
Aquesta caseta envidrada permetia establir conferències amb altres localitats,
per a substituir als locutoris quan estigueren tancats. La premsa local
explicava el seu funcionament, en despenjar l’auricular contestava una
operadora que prenia nota del número remot, i indicava les monedes de 5 i 25
pessetes que calia introduir al telèfon, establint-se la comunicació. La cabina
de telèfon pròpiament dita va néixer a Espanya en 1963. Precisament aquest any
va impactar molt l’emissió a TVE del curtmetratge “La Cabina”, del director Antonio
Mercero. La Cabina descrivia l'angoixa d'un home, interpretat per l'actor José
Luis López Vázquez, que en quedar-se tancat dins d'una cabina telefònica moria
asfixiat, abandonat dins d'un gran magatzem. Alguns crítics van vorer en la
cabina una metàfora sobre l’angoixa que provocava la dictadura franquista.
La localitat de Campos d’Arenós,
Alt Millars, situada en una revolta del riu Millars, quedà sota les aigües de
l’embassament d’Arenós. Les 32 famílies que vivien al poble aconseguiren que la
diputació construirà un edifici a la capital de la Plana per a allotjar-los
junts. El seu terme es va assignar a Montanejos.
Borriana: el traspàs d’un heroi i un cardenal
Aquest any va traspassar a
conseqüència d’un accident de trànsit a Sueca, Amado Granell Mesado (Borriana,
1898-1972). Aquest militar republicà membre del Batalló de Ferro que encapçalà
un regiment motoritzat que participà en la defensa del Madrid encerclat. A
finals de la Guerra Civil hagué de fugir cap a Algèria i després d’una estada a
un camp de concentració es va allistar en la Legió Estrangera Francesa. Va participar
en moltes batalles abans de desembarcar en la platja de Utah on encapçalava La
Nou, una de les dues seccions blindades que entraren i alliberaren París dels
nazis. Fins a 1964 França no va reconéixer que ell va ser el que alliberà el
centre de la capital francesa. Una volta acabada la guerra va rebutjar la
nacionalitat francesa i un comandament en l’exèrcit francés. En 1952 va obrir
una botiga d’electrònica molt assenyalada del cap i casal, Ràdio Colón, fins al
fatídic accident que li causà la mort a les carreteres de Sueca.
A un altre borrianenc, el
cardenal Vicent Enrique i Tarancón (Borriana, 1907-1994) fill de llauradors, el
nomenaren president de la Conferència Episcopal Espanyola. Tarancón que tenia
idees progressistes i s’assenyalà per tindre un paper destacat en la Transició
i en l’intent de modernitzar l’Església catòlica.
Incendis al País Valencià
Alacant tingué un estiu humit i
no va patir cap incendi, Castelló sols tingué 8 sinistres que cremaren 145,5
hectàrees, mentre que València va sofrir 22 focs que cremaren un total de 585,9
ha.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL.
L’Ecologia i el Medi Ambient
foren paraules tan emprades aquest any que fins i tot l’ONU declarà el 5 de
juny com el Dia Mundial del Medi Ambient.
TVE continuava programant preferentment sèries de
temàtica animalista que ens descobrien un món natural molt diferent del nostre,
com Skippy el cangur i Austràlia. L’argument consistia en les aventures quotidianes
d’un cangur al parc nacional de Waratah, a Sydney, al qual la família Hammond va
adoptar després de trobar-lo malferit.
El 4 de juny es derogaven les limitacions del
Codi Civil que consideraven les dones com a menors fins als 25 anys. Les
igualaren als homes que llavors assolien la majoria d'edat als 21 anys. El 18
de juliol el dictador va signar el decret de la seua successió, en ell ordenava
que a la seua mort, el vicepresident Carrero Blanco seria el cap del govern i
el príncep Joan Carles seria el cap de l’estat.
La distorsió de la realitat que venien els
franquistes a la ciutadania queda reflectida amb eixamples com el que
protagonitzà l’advocat Baldomero Palomares Díaz (Granada, 1933-1999),
secretari Primer del Consell Nacional del Moviment, que publicà un article en la
premsa del Moviment, glossant la “democràcia
franquista” com a verdadera, en comparació amb les de la resta de països
occidentals!
Molts ciutadans anaven a la vila Perpinyà, Catalunya Nord, al Cinéma Castillet, per a veure pel·lícules censurades a Espanya com el “Ultimo tango a Parigi” de Bernardo Bertolucci, protagonitzada per Marlon Brando i María Schneider.
Morts per la violència policial.
El 10 de març al Ferrol els
antiavalots mataren dos treballadors de les drassanes Bazán. Amador Rey i
Daniel Niebla eren militants de Comissions Obreres participaven en una
manifestació reclamant un nou conveni col·lectiu, però moriren pels trets dels
antiavalots. No foren els únics, 36 obrers va ser ferit pels tirs de la
policia.
El 4 de desembre, l’estudiant de
medicina de la Universitat de Santiago de Compostela José María Fuentes
Fernández, Chema, de 20 anys, que en companyia d’altres amics de l’estudiantina
estaven de festa a la nit, els grisos els demanaren la documentació, llavors
arribà l‘acusat i va disparar dos tirs a boca de canó per l’esquena. Es
tractava d’un jove subinspector de la policia de paisà. Gràcies a les
manifestacions i pressions de la ciutadania reclamant justícia, per primera
volta en el franquisme condemnaren a l’agent a 17 anys de presó. El partit
valencià Germania Socialista del País Valencià va omplir els carrers de
València denunciant la violència policial.
Prohibició d’armes biològiques i assajos nuclears sobterranis
L’1 de març, en la cimera sobre el desarmament el secretari general Kurt Waldheim (St. Andrä-Wördern, 1918-2007) va fer una crida internacional per a prohibir els assajos nuclears subterranis. Llavors ni la Xina ni França participaven en les conferències sobre desarmament.
El 14 d’abril, en la 110
Assemblea General de l’ONU, es va signar de forma simultània en huitanta
capitals entre les quals estaven Washington, Londres, Moscou, l’acord
internacional de prohibició de desenvolupar, produir o emmagatzemar armes
biològiques. Entre les principals potències l’única que no es va adherir fou
França.
 |
| Collage RMiB |
Estocolm, primera Cimera de l’ONU sobre Medi Ambient.
El 16 de març les Nacions Unides
anunciaren un pla revolucionari de 150 mesures per a evitar que la humanitat
convertirà el planeta en un lloc inhabitable, que presentarien en la Cimera
d’Estocolm del 5 al 16 de juny. Segons el secretari general de la trobada,
Maurice Frederick Strong (Oak Lake, 1929-2015), entre eixes mesures recollides
en un document de 700 pàgines que entregaren com a document de treball als 142
països participants, figuraven propostes com la moratòria de deu anys a la
pesca de balenes, creació d’un banc de llavors, la creació d’un organisme
exclusiu per al Medi Ambient i un fons econòmic específic. Va anticipar que en
un futur pròxim el Consell de Seguretat podria denunciar als països per
agressió ambiental.
Finalment, hi assistiren
representants de 114 països, a Estocolm. La cimera la van inaugurar el primer
ministre suec, Sven Olof Joachim Palme (Estocolm, 1927-1986), i el secretari general
de l’ONU, Kurt Waldheim. Entre molts participants va destacar la intervenció de
l’etnògraf i aventurer Thor Heyerdahl (Larvik, 1914-2002) que va realitzar
expedicions oceàniques en una bassa de troncs, la Kon-tiki en 1947 i una altra
en un vaixell fet amb papirs, la Ra II en 1970. Heyerdahl va assegurar que en
la primera expedició l’oceà estava net, però en la segona travessia, durant 47
dels 54 dies que durà la navegació va trobar pol·lució petroliera. Amb tot
assenyalà que més que el cru al mar li preocupaven la gran quantitat de
botelles de plàstic i pots que hi havia flotant al mar,
En la clausura acordaren una
declaració de 26 principis sobre el medi ambient i el desenvolupament, a més
d’un pla d'acció amb 109 recomanacions i una resolució que reconeixia que la
humanitat volia aturar la degradació del Medi Ambient. Es va encunyar el
concepte d’educació ambiental i es van fer unes recomanacions al respecte. Entre
els 109 principis que acordaren es pot destacar que la humanitat té dret a un
Medi Ambient de qualitat i l’obligació de protegir-lo, ha de preservar la
biodiversitat, acabar amb els vessaments de substàncies tòxiques, vigilar els
oceans, controlar el creixement demogràfic, afavorir l’educació ambiental i
lliurar al món de les armes nuclears. També s’aprovà la moratòria a la caça de
balenes, sols es van oposar el Japó, Sud-àfrica i Polònia. Una altra fita
destacable fou la sol·licitud de la cessió del 0,7% de producte interior brut
dels estats més rics per al potenciar el desenvolupament dels països més
pobres.
Aquesta cimera va impulsar que l’any
següent que la Comunitat Europea publicarà la primera directriu de Protecció
del Medi Ambient. Com a Estocolm intervingueren bona part dels més destacats dirigents
mundials, això cridà l’atenció dels mitjans de comunicació que es van fer ressò
de les conclusions en totes les televisions, diaris i ràdios, per primera volta
el poble senzill sentia parlar d’ecologia. Per a centralitzar els treballs en
matèria mediambiental van crear el Programa de les Nacions Unides per al Medi
Ambient (PNUMA) que va ser concebut per a supervisar l'estat del medi ambient i
coordinar les respostes als reptes ambientals del món. Tres eixos centren els
seus treballs: la lluita contra el canvi climàtic, la pèrdua de la
biodiversitat i la contaminació del planeta.
La paraula Medi Ambient al govern espanyol
Davant de la cimera internacional
d’Estocolm el govern franquista volgué guanyar legitimitat internacional. Intentà
maquillar la seua desídia tradicional amb mesures legislatives de “caire verd”,
com fou la creació de l’Institut de la Conservació de la Naturalesa (ICONA).
Una altra conseqüència fou que per primera volta en l’administració espanyola
s’emprava la paraula Medi Ambient.
Mitjançant el Decret 888/1972, de
13 d'abril van crear la Comissió Delegada del Govern per al Medi Ambient i la
Comissió Interministerial del Medi Ambient (CIAMA). Aquestes dues comissions
havien d'impulsar mesures per a lluitar contra la contaminació de l'atmosfera,
de les aigües, la defensa del paisatge i dels recursos naturals, la conservació
del patrimoni historicoartístic i en general salvaguardar la qualitat del medi
ambient.
Un any després de crear la CIAMA,
amb el Decret de 13 d’abril de 1972, li canviaren el nom, li llevaren la
paraula Adequació i crearen la Comissió Interministerial del Medi Ambient
(CIMA), tot aquest embolic per amagar que continuaven sense fer res pel Medi
Ambient!
Van promulgar la Llei de
Protecció de l’Ambient Atmosfèric 38/1972 de 22 de desembre que, ara sí, suposà
l'inici formal d'una política ambiental moderna al nostre país. Aquesta norma definia
l'aire com un bé comú limitat i reconeixia la necessitat de considerar el
problema ambiental en conjunt, perquè la mala qualitat atmosfèrica podia tenir
conseqüències en l'estat de l'aigua o del sòl. Fins a eixe moment les
normatives estatals anteriors havien estat més orientades per la vella tradició
higienista, amb l’objectiu d’implantar una salut pública.
Redacció del Primer Pla d'Acció Mediambiental de la CEE, principi: “Qui
contamina paga”.
El Consell Europeu va encarregar
l'elaboració del Primer Pla d'Acció Mediambiental (PAM) per a la Comunitat
Europea (1973-1976), mentre que l’Organització per a la Cooperació i el
Desenvolupament Econòmics (OCDE) recomanava als països membres l'aplicació sistemàtica
del principi “qui contamina paga”. El Consell d'Europa publicà l'Estatut del
Sòl, per a promoure la conservació dels sòls fèrtils, de ser un dels béns més
preats de la Humanitat. Aquestes directrius de conservació del sòl van ser recollides
en el Programa d'Acció de les Comunitats Europees, publicat el 17 de febrer de
1983, foren les primeres eines legals per a combatre l'urbanisme depredador,
però a casa nostra encara haurien de suportar molts anys d'especulació i
destrucció de terres tan valuoses com la nostra Horta i els aiguamolls.
Primer partit i primer regidor ecologista
Es va fundar el primer partit
ecologista del món, el Values Party de
Nova Zelanda. Ben prop, els ecologistes de l’illa australiana de Tasmània, es
va presentar a les eleccions municipals per a protestar contra la contaminació
de les aigües i tractar d'impedir la construcció d'una gran presa sobre el riu
Franklin. Per primera volta, els ecologistes guanyaren representació en una corporació
municipal i entraven en política.
PUBLICACIONS
Taxa Tobin
L’economista James Tobin (Champaing, 1918-2002), Premi Nobel d'Economia en 1981, va proposar la creació d’un impost, la “Taxa Tobin” per a gravar els canvis monetaris especulatius a curt termini. La va suggerir amb la intenció de dissuadir als especuladors que es lucraven gràcies les fluctuacions del canvi monetari i del preu de les mercaderies.
Informe: “Els límits del creixement”
El 31 de març, per primera volta aparegué una publicació que argumentava científicament el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos naturals del planeta. Va ser l’informe “The Limits to Growth” (Els límits del creixement) liderar per Donella Meadows amb el suport del seu marit Dennis Meadows que fou el director del projecte i Rander. Comptaren amb la col·laboració de 17 científics de l’Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). El va promoure Aurelio Peccei (Turín, 1908-1984), un emprenedor italià membre dels consells d'administració de les empreses italianes FIAT i Olivetti, així com del Club de Roma, és una associació internacional creada el 8 d'abril de 1968 amb base a Alemanya que tracta diferents qüestions de política internacional.
Aquesta va ser una obra pionera perquè va analitzar les interaccions entre la demografia, els recursos i els límits biofísics del planeta, mitjançant una nova disciplina que havia estat desenvolupada deu anys abans pel professor i enginyer informàtic Jay W. Forrester, la Dinàmica de Sistemes. El grup treballà durant mesos compilant les bases de dades de poblacions, de recursos, d’agricultura, de contaminació, així com dels capitals industrials mundials, contrastades amb els millors especialistes de cada especialitat.
 |
| Desert al sud del Marroc, Arxiu RMiB |
Tractaren tota aquesta informació mitjançant el programa informàtic model World-3, després de barallar totes variables, van traure les següents conclusions: Si continuaven les tendències recents, s'arribarà als límits del creixement en algun moment dels següents cent anys. Amb el resultat d'un brusc descens en la producció industrial i en la població. Era possible parar el creixement i arribar a un estat d'equilibri ecològic i econòmic sostenible en el temps. També es podrien dissenyar eines perquè les necessitats materials de tot el món foren satisfetes. Si el món realment volia abandonar el creixement i arribar a un estat d'equilibri, com més aviat ho fera, més probabilitats d'èxit tindria abans que es produirà un col·lapse civilitzatori.
L'informe l’han actualitzat diverses vegades, tant els mateixos Meadows amb "The 30 years update" com per altres científics. Totes les revisions han confirmat que l'escenari estàndard s'està complint amb prou precisió. La més recent reavaluació és de Gaya Harrington, en 2020 i confirma que encara continuem immersos en el pitjor escenari possible (escenari BAU).
Edward Goldsmith: “Manifest per a la supervivència”.
La revista anglesa The Ecologist es va publicar en paper de 1970 fins al 2009, hui continua eixint en versió digital, publicà aquest any “A Blueprint for Survival” (Manifest per a la Supervivència) que signà Edward Goldsmith (París, 1928-2009). Encapçalà més de quaranta científics que arribaren a la següent conclusió; per a perviure com a espècie devíem assolir quatre fites: una pertorbació mínima dels processos ecològics; prioritzar la conservació de les matèries primeres i de l'energia; aturar el creixement demogràfic; crear un nou sistema social amb l'objectiu que tots els individus pogueren gaudir dels tres primers pilars. També hauríem de complir set objectius: aturar la degradació ambiental; aturar les tendències actuals; retirar els elements tòxics que s’havien vessat al medi; assolir tecnologies que no feren malbé a la biosfera, que estalviaren energia i matèries primerenques; descentralitzar l’economia i la política creant comunitats menudes que foren fortament autàrquiques i autogestionades; educar a eixes comunitats.
Aus d’Espanya de Bernis:
Es va publicar un treball pioner en l’estat espanyol, “El Libro de las Aves de España” de Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003).
L’opulència
primitiva o les pròsperes societats originals
Enfront de la suposada precarietat vital de les societats primitives de caçadors-recol·lectors, va aparéixer una proposta antropològica que mantenia que els grups primitius gaudien d’un grau de comoditat material i d’una seguretat vital, llavors els seus grups, ben bé es podrien qualificar societats pròsperes. Aquesta teoria es plantejà per primera volta en “Man the Hunter”, un simposi organitzat en 1966 per Richard Borshay Lee i Irven DeVore, a la Universitat de Chicago. Les conclusions es van publicar en un llibre amb el mateix títol, en 1968. Per primera vegada intentaren reunir les darreres investigacions etnogràfiques sobre les societats de caçadors-recol·lectors que encara subsistien en el planeta. Entre els participants va destacar l’aportació de l’antropòleg Marshall Sahlins (Chicago, 1930-2021) que presentà l’article: “The Original Affluent Society”. En ell fa una ampla revisió de les societats de caçadors-recol·lectors, arribant a la conclusió que foren i, encara hui eren societats riques i plenes.
Primer va definir que riquesa era tindre cobertes les necessitats. Després puntualitzà que existien dos tipus d’organitzacions socials, les que devien produir molt i unes altres que desitjaven poc, llavors necessitaven poc. Va enquadrar les societats primitives com a grups amb poques necessitats, per tant, per a satisfer-les sols devien treballar de tres a cinc hores. D’altra banda, teníem les societats modernes, que tenen necessitats infinites que mai es podran cobrir i menys amb uns recursos limitats.
Aquesta teoria la va ampliar en el llibre “Stone Age Economics” (1972) en el qual va fer un complet estudi d'economia antropològica, organitzat en sis capítols o estudis. Sahlins es va basar en el treball de l’antropòleg canadenc Richard Borshay Lee que va estudiar als aborígens australians i als bosquimans !Kung. Va concloure que aquests grups només necessitaven treballar cercant aliment entre 2,2 i 2,4 hores diàries, per la qual cosa tenien molt temps lliure.
 |
| Bosquimans !Kung |
Molt prompte s’afegiren a aquestes teories un nodrit grup d’antropòlegs, els coneguts com a Anarco-primitivistes. En el llibre “Primitive afluence” (1992), Bob Black (Detroit, 1951) va recalcular les dades Sahlins i de Borshay Lee, confirmant la tesi que les societats de caçadors recol·lectors no tenien l’opressió del treball, perquè aquest era lliure i voluntari, a més tenien molta més qualitat de vida que les societats modernes.
 |
| els ju/’hoansi |
James Suzman (Johannesburg) després de viure més de deu anys amb un grup de caçadors-recol·lectors que viuen al sud d’Àfrica, els ju/’hoansi, publicà el llibre “Affluence without abundance” (2017). En ell afirmava que hi havia evidències genòmiques i arqueològiques que demostrarien que els primers habitants del sud d'Àfrica van ser, en molts aspectes, la societat amb més èxit i duradora de tota la història de la humanitat i que fou l'agricultura la que va implantar el concepte de treball.
“Treballar menys i consumir menys, no sols serà bo per a les nostres ànimes, sinó que potser és crucial per a garantir la sostenibilitat del nostre hàbitat”. (James Suzman)
En aquest grup destacà John Edward Zerzan (Salem, 1943), un filòsof i autor anarco-primitivista estatunidenc. Les seues teories es basaren en Theodor Ludwig Wiesengrund Adorno (Frankfurt, 1903-1969) que desenvolupà el concepte de «dialèctica negativa». Ambdós consideraven que la civilització ens aliena a la nostra espècie i ens fa perdre les virtuts inherents a l’ésser humà. Va descriure la societat contemporània com un món creat sobre imposició psicològica d'escassetat i pobresa, per tant, la història de la civilització seria la història de renúncia de les nostres virtuts i drets.
Les filosofies del primitivisme o del neoluddisme estan fermament oposades a la tecnologia i rebutgen no només l'estat, sinó totes les institucions autoritàries. Defensen una tornada a un primitivisme, compost de xicotetes societats caçador-recol·lectores, sense tecnologia ni domesticació. Tot i que les seues tesis estan molt criticades pels antropòlegs que l’acusen de no ser científic i d’anar contra la humanitat, a més amb la destrucció de la biodiversitat, en l’actualitat seria impossible obtenir prou per a viure amb una dignitat mínima.
 |
| Inuit netsilik, Wikipedia |
En contraposició l’antropòleg Gontran de Poncins (Civens, 1900-1962) que estudià en 1938, un any sencer als inuits netsilikun, comprovà que en el seu hàbitat extrem no tenen temps per a l’oci, han de dedicar quinze hores al dia per a aconseguir suficient aliment i dur a terme les tasques necessàries per a mantenir-se vius. Evidentment, la productivitat de l’ecosistema és un factor crític per assegurar el manteniment dels grups humans.
D’altra banda, Paul Schebesta (Groß Peterwitz, 1887-1967) que treballà amb els pigmeus mbuti, comprovà quelcom que fins aleshores no havien tingut en compte els primitivistes, era que les dones havien de fer excursions diàries a la jungla de cinc o sis hores per agafar llenya, aigua i altres recursos que no els havien comptabilitzat, a sòls analitzar les tasques dels homes caçadors.
 |
| Els Mbuti, Wikipedia |
L’antropòleg Colin MacMillan Turnbull (Harrow, 1924-1994) que treballà amb els pescadors africans Mbuti, comprovà que gràcies a l’ús de xàrcies obtenien el seu aliment treballant unes vint hores setmanals, però no quantificà que la confecció i manteniment de les arts els ocupava moltes hores.
Un altre antropòleg, Allan R. Holmberg (Ⴕ1966), va estudiar al poble bolivià sirionó, un grup nòmade que gasta arcs molt llargs. Els caçadors realitzaven excursions de caça cada dos dies, feien uns 25 km diaris, en els quals empraven entre 16 i 18 hores, unes 38 hores setmanals. Llavors va estimar que en total havien de fer una setmana de mes de seixanta hores de caça i cerca d’aliments.
Fonts i referències:
Alacant, protegir Tabarca:
http://www.alicantevivo.org/2008/05/blog-post.html
Albufera de València:
MONDRIA, M. (2010) “Infraestructuras y eutrofización en
l’Albufera de València. El modelo Cabhal” Tesis Doctoral del programa de
doctorado de Ingeniería de la Construcción y Gestión Ambiental. Universitat
Politècnica de València.
https://riunet.upv.es/bitstream/handle/10251/10527/tesisUPV3500.pdf
Anarco primitivistes:
https://theanarchistlibrary.org/library/bob-black-primitive-affluence-a-postscript-to-sahlins
Contaminació al Mediterrani:
https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1005558758
Els primers noruecs a la Marina Baixa:
ALCARAZ I SANTONJA, A. (2015). “CRÒNIQUES
APÒCRIFES (II): 'El sol... per Damunt L'Horta i la Llorença' o de com hem
modificat alguns topònims a canvi del 'benefici' turístic.” La Marina Plaça
15/2/2015.
Elx i els caragols:
https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1005559120
Filtracions de l’embassament de Contreras:
Gaya Herrington:
https://www.theguardian.com/environment/2021/jul/25/gaya-herrington-mit-study-the-limits-to-growth
James Suzman:
Llei de Protecció de l’Ambient Atmosfèric:
RAMOS-GOROSTIZA,
J.L. (2006) “Gestión ambiental y política de conservación de la naturaleza en
la España de Franco”. Revista de Historia Industrial. Núm 32. Any XV.
Noruecs a la Marina Baixa:
https://villajoyosa.com/noticias/ver_noticia.php?item=9328
Primer Pla d'Acció Mediambiental de la CEE:
RAMOS-GOROSTIZA, J.L. (2006)
“Gestión ambiental y política de conservación de la naturaleza en la España de
Franco”. Revista de Historia Industrial. Núm 32. Any XV.
Testimonis de Jehovà, objectors de consciència:
https://digital.csic.es/bitstream/10261/307164/3/Testigos_Jehova_Objecion_Conciencia-p-II-REVI.pdf
L’urbanisme de Manuel Sanchis Guarner:
Vaga minera a Gran Bretanya:
https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1005558741
Violència policial:
BANDA SONORA I PEL·LÍCULA RECOMANADES:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada