Passa al contingut principal

Any 1972

 



NATURALISTES

Lluís Pechuán Albiñana va censar colònia de falcó de la Reina (Falco eleonorae) de les illes Columbretes i va trobar un total 18-19 parelles reproductores, anellà els polls d’un niu en el mes d’octubre. Cal ressenyar que el primer cens en aquest lloc l’havia fet l’herpetòleg alemany Konrad Gerhardt Klemmer (Fráncfort del Meno, 1930) en 1961, trobà 8 parelles. Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003) i Javier Castroviejo Bolivar (Bueu, 1940) tornaren l’any 1968 i detectaren 17 parelles.

El mes de febrer es va formar el Grup Ornitològic del Sud-est (GOSE), els impulsors foren quatre ornitòlegs alacantins i murcians, tot i que sols durà un any. L’any següent crearen l'Associació de Naturalistes del Sud-est (ANSE) amb la mateixa estructura de dues potes, una alacantina i una altra murciana. Ben prompte els alacantins va abandonar i ANSE quedà com un dels grups ornitològics més veterans i potents, però íntegrament murcià.


La Societat Espanyola d'Ornitologia (SEO) va crear el Grup Espanyol de Migració de Rapinyaires (GEMRA) que s’encarregà de fer el primer estudi de la migració de les aus per l’Estret de Gibraltar.


Falcó de la Reina (Falco eleonorae), Arxiu RMiB

 

ECOLOGISTES

L'Associació Espanyola per a l'Ordenació del Medi Ambient (AEORMA) encetava la lluita antinuclear a l’estat espanyol aquest estiu, a Guipúscoa. Organitzaren un debat per a denunciar el projecte d'IBERDUERO de construir una central nuclear a Deba. Pretenien muntar dos grups de 1.000 megawatts al mig de la costa basca, entre les localitats de Zumaia i Ondarroa. Aquesta instal·lació haguera ocupat una superfície de 300.000 m² de superfície,  o 700 m de costa. 

A partir d'eixe moment començaren les mobilitzacions ciutadanes contràries a les nuclears quan s’anunciava la intenció de construir-ne una. Aquestes reivindicacions foren el detonant d'un fenomen sociològic nou, l'enfrontament entre Ecologistes i Treballadors. Els conservacionistes volien tancar les grans indústries contaminants mentre els sindicats consideraven que eixes indústries proporcionaven llocs de treball ben remunerats, que augmentaven el nivell de vida dels obrers.



L'11 de febrer entrava en funcionament la central nuclear de Vandellòs I, al Baix Camp, mentre s'aprovava la construcció de la central nuclear de Cofrents, a la Vall d’Aiora.


Arxiu RMiB


 CRÒNICA DE 1972

Començava la construcció de la coneguda aleshores com l'autopista de Barcelona, actualment  la V-21, l’eixida nord de la ciutat de València que transcorre paral·lela al mar. Suposà l’aïllament dels pobles de l’Horta Nord de la seua franja costanera, així com la pèrdua de bona part dels aiguamolls i arrossars d’aquesta comarca.



El 4 de febrer hi hagué violents enfrontaments entre els antiavalots que entraren a la facultat de Medicina per a dissoldre una assemblea i detingueren 67 estudiants. A la vesprada, la Universitat de València decidí tancar totes les facultats. Les autoritats multaren als detinguts i dugueren a un Consell de Guerra a quatre d’ells.

A València l’avinguda de Castella canvià de nom i es transformà en l’avinguda del Cid, ampliaren els vials i construïen els passos elevats. Obriren el pas elevat, popularment conegut com l’Escalèxtric sobre les vies, entre les avingudes de Peris i Valero i Giorgeta.


Aigües a l'Ullal de Baldoví. Arxiu RMiB

 

La crisis de les aigües de l’Albufera de València.

Entre octubre de 1971 i la primavera de 1972 s'alterà greument la qualitat de les aigües de l'Albufera de València. L'augment de l’entrada d'aigües contaminades sumat a una dramàtica minva de l'entrada d'aigües netes per la séquia reial del Xúquer, provocaren un canvi irreversible. Aquesta conjunció de factors provocà una sobtada eutrofització de les aigües que significà la mort de la vegetació subaquàtica i un augment de l'enterboliment de les aigües que dispararen les poblacions d'algues microscòpiques, el fitoplàncton.

Abans de la crisi el fons del llac estava entapissat de plantes macrófites i carófites arrelades al substrat, junt amb plantes fanerògames flotants. Les praderies de macròfits submergits estaven formades per espècies com la barrella (Chara fragilis), asprella (Chara hispida), asprella pudenta (Chara foetida), volantí (Miriophyllum verticillatum), volantí espigat (Miriophyllum espicatum), tres tipus de coleta (Potamogeton natans, fluitans i perfoliatus), dos de pa de granota (Lemna gibba i Lemna trisulca), i també hi havia altres espècies dels géneres Ceratophyllum, Equisetum i Ranunculus.


Arxiu RMiB

La vegetació era tan espessa que als canals calia marcar els passos amb estaques perquè les barques pogueren arribar als portets. La vegetació aquàtica retenia el substrat reduint la terbolesa, a la volta que reciclava l'excés de nutrients. Les plantes filtraven l'entrada de llum i afavorien al zooplàncton que s’alimentava de fitoplàncton i evitava la seua proliferació.

El canvi en l'equilibri de les aigües el provocà l'augment de plaguicides, pesticides i d'adobs químics, juntament amb els vessaments d'aigües d'origen urbà i industrial que venien contaminades amb residus orgànics, detergents, més pesticides i metalls. Eixos anys vessaven directament al llac els residus de 150.000 persones de l’Horta Sud i la Ribera Baixa.

Es va sobrepassar la capacitat de regeneració del llac i es va desencadenar un canvi de la qualitat de les aigües, per tant, de l'equilibri biològic. En poc temps moriren les plantes superiors que eliminaven els excessos de nutrients. En desaparéixer les plantes, deixaren de subjectar el fang del fons i augmentà la terbolesa de l'aigua que accelerà més encara la mort de la vegetació aquàtica més resistent. El buit que deixaren l'omplí el fitoplàncton que disparà les seues poblacions.


Arxiu RMiB

Algunes plantes macròfites moriren enverinades en acumular DDT, mentre que els insecticides organofosforats s'acumularen a l'organisme dels peixos i les aus. Els detergents s'encarregaren de rematar als peixos més sensibles a la qualitat de les aigües. Els ànecs que menjaven vegetació subaquàtica com que no tenien aliment, se n’anaren i no tornaren mai més.


Arxiu RMiB

Desaparegué una Albufera d'aigües dolces netes, amb molta biodiversitat de plantes i peixos, molt probablement per a sempre. Els ecologistes encara tenim el somni de poder regenerar-la, fent arribar aigües netes i, a poc a poc, ajudar perquè tornarà la vegetació i els animals que vam perdre.

 

CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Collage RMiB


El mes de juny, per primera volta en la història, es feia una conferència internacional sobre el Medi Ambient. Les Nacions Unides reuniren representants de 113 països, a Estocolm. La cimera la van inaugurar el primer ministre suec, Sven Olof Joachim Palme (Estocolm, 1927-1986), i el secretari general de l’ONU, Kurt Waldheim (St. Andrä-Wördern, 1918-2007). Acordaren una declaració que conté 26 principis sobre el medi ambient i el desenvolupament, un pla d'acció amb 109 recomanacions i una resolució que reconeixia que la humanitat està per la degradació del Medi Ambient.




Entre els principis que acordaren es pot destacar la humanitat que tenim dret a un Medi Ambient de qualitat i l’obligació de protegir-lo, hem de preservar la biodiversitat, acabar amb els vessaments de substàncies tòxiques, vigilar els oceans, controlar el creixement demogràfic, afavorir l’educació ambiental i lliurar al món de les armes nuclears. Aquesta cimera va aconseguir l’any següent que la Comunitat Europea publicarà la primera directriu de Protecció del Medi Ambient.

Estocolm intervingueren bona part dels millors dirigents polítics i això cridà l’atenció dels mitjans de comunicació que es van fer ressò de les conclusions en totes les televisions, diaris i ràdios, per primera volta el poble senzill sentia parlar d’Ecologia.




Davant de la cimera internacional el govern franquista que volia obtenir legitimitat internacional es va preparar, intentà maquillar la seua desídia fins a eixe moment amb mesures legislatives de “caire verd”, com la creació en 1971 de l’Institut de la Conservació de la Naturalesa (ICONA).



Una altra conseqüència d'aquesta cimera fou que per primera volta dins de l’administració espanyola, s’emprava la paraula Medi Ambient. Es va crear la Comissió Delegada del Govern per al Medi Ambient i la Comissió Interministerial del Medi Ambient, amb el Decret 888/1972, de 13 d'abril. Aquestes dues comissions havien d'impulsar mesures per lluitar contra la contaminació de l'atmosfera, de les aigües, la defensa del paisatge i dels recursos naturals, la conservació del patrimoni historicoartístic i en general salvaguardar la qualitat del medi ambient


PUBLICACIONS

Es va publicar “El Libro de las Aves de España” de Francisco Bernis Madrazo (Salamanca, 1916-2003).

Per primera volta una publicació argumentava científicament el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos naturals. L’informe Els límits del creixement” (Meadows, Meadows i Randers, 1972) pronosticava que els límits del creixement de població i de la producció industrial es traspassarien en el segle XXI, encetant una època de crisi climàtica i de recursos. Ecologia i Medi Ambient foren paraules tan emprades aquest any que fins i tot l’ONU declarà el 5 de juny com el Dia Mundial del Medi Ambient.


Desert al sud del Marroc, Arxiu RMiB

El Consell d'Europa publicà l'Estatut del Sòl, per a promoure la conservació dels sòls fèrtils. Els van descriure com un dels béns més preats de la Humanitat. Aquestes directrius de conservació del sòl van ser recollides en el Programa d'Acció de les Comunitats Europees, publicat el 17 de febrer de 1983. Aquestes van ser les primeres eines legals per a combatre l'urbanisme depredador, però a casa nostra encara haurien de suportar molts anys d'especulació i destrucció de terres tan valuoses com l'Horta.



La revista anglesa The Ecologist publicà aquest any “A Blueprint for Survival” (Manifest per a la Supervivència) que signà Edward Goldsmith (París, 1928-2009) encapçalant a més de quaranta científics. Perquè poguérem perviure com a espècie va proposar assolir quatre pilars:

Una pertorbació mínima dels processos ecològics; Conservació prioritària de les matèries primerenques i de l'energia; Aturar el creixement demogràfic; Crear un nou sistema social amb l'objectiu que tots els individus pogueren gaudir dels tres primers pilars.

Hauríem d’aconseguir assolir set objectius:             

Aturar la degradació ambiental; aturar les tendències actuals; Retirar els elements tòxics que s’havien vessat al medi; Assolir tecnologies que feren malbé a la biosfera; Aplicar tecnologies que estalviaren energia i matèries primerenques; Descentralitzar l’economia i la política creant comunitats menudes que foren fortament autàrquiques i autogestionades; Educar a eixes comunitats.

The Ecologist  es va publicar en paper de 1970 fins al 2009, hui continua eixint en versió digital.

 

Fonts:

MONDRIA, M., (2010) “Infraestructuras y eutrofización en l’Albufera de València. El modelo Cabhal” Tesis Doctoral del programa de doctorado de Ingeniería de la Construcción y Gestión Ambiental. Universitat Politècnica de València.

https://riunet.upv.es/bitstream/handle/10251/10527/tesisUPV3500.pdf


EL PAÍS VALENCIÀ EN 1972

Platja del Postiguet, Alacant, anys setanta

Borriana any 1972, Foto de la web de l’Antic Motor Club de Castelló, https://www.anticmotorcastello.org/

Xixona 1972


BANDA SONORA RECOMANADA: 





Comentaris