Les xàrcies de deriva

 

El mes de maig de 1994 van aparéixer enfront de les Illes Balears cinc catxalots (Physeter macrocephalus) morts, tres d’ells eren cries, després d’enredar-se en xàrcies de pesca a la deriva. Els va trobar el vaixell Moby Dick de Greenpeace que estava fent un seguiment dels vaixells italians que calaven xàrcies de deriva de fins a 15 km.

Llavors es va fer públic que també estaven pescant en aigües valencianes, entre les illes Columbretes i les costes de Castelló. Aquestes arts estaven prohibides en ser més llargues dels 2,5 km autoritzats per les lleis europees. Les calaven a la nit perquè els peixos no les pogueren veure i s’enganxaren amb més facilitat. Les deixaven travessades tallant el pas dels corredors migratoris. L’extrem superior flotava i la resta de la malla penjava fins als 30 m de profunditat, arribant fins a llargàries de 20 km. Es convertien en un parany mortal en el qual s’enganxava bona part de la vida marina que s’entropessa en elles. 

El seu objectiu eren els grans bancs de tonyines roges (Thunnus thynnus) migratòries i dels peixos espasa (Xiphias gladius). Les tonyines passaven per davant de les nostres costes formant grans bancs de peixos famolencs que després de desovar al Mediterrani nedaven a tota velocitat cap a l’Atlàntic, per a poder tornar a menjar. Una volta estretes les xàrcies de la mar, eixien plenes de tones de peixos, molts d’ells sense valor comercial, però també treien tortugues, taurons, peixos manta ratlla, lluna, així com aus i mamífers marins. L’efectivitat mortífera d’aquestes eines provocà una reducció dramàtica de les poblacions de moltes espècies a les nostres aigües. 

La mateixa ONU havia recomanat l’1 de gener d’aquest mateix 1993 una moratòria a l’ús d'aquests ormeigs a tots els països. Greenpeace ja s'havia interessat per l'abús d'aquesta tècnica pesquera no sostenible en 1983, quan el seu vaixell trobà al Pacífic una xarxa de deriva de 43 quilòmetres de longitud, aquest mètode era molt utilitzat pels japonesos. En 1998 van usar l’hidroavió Catalina per a la cerca d'aquests cordams a les aigües mediterrànies. 

Els italians gastaven dos tipus de xàrcies: la spadara i la ferrettara, que utilitzaven per a capturar principalment peix espasa, algunes arribaven fins als 12 quilòmetres de longitud. Els francesos s’havien especialitzat en la captura de la tonyina roja que primer localitzaven amb helicòpters i després envoltaven els seus bancs amb llargues malles. Aquesta mescla de tecnologies va ser tan efectiva que pràcticament provocà la desaparició de les tonyines de les nostres aigües. Algunes estimes afirmaven que en la dècada dels anys 90, al Mediterrani, morien cada any entre 3.000 i 12.000 cetacis, de 2.500 a 20.000 taurons, de 1.000 a 8.000 tortugues i entre 100.000 i un milió d'altres espècies sols enganxats en xàrcies de deriva. 

Segons dades de Greenpeace extretes dels informes pesquers, l’any 1993 la flota italiana que formaven 600 vaixells capturà amb xàrcies de deriva 68.000 peixos espasa i uns altres 160.000 peixos d’altres espècies al Mediterrani. La flota francesa el mateix any comptava amb 64 vaixells amb arts de deriva que capturaren al voltant d’un milió de tonyines blanques i  190.000 exemplars d’altres 19 espècies, principalment a l’Atlàntic (Greenpeace in Quercus núm. 97, 1994).

A pesar de les seues pròpies recomanacions, la Unió Europea no va prohibir-les fins a 2002, per a la flota comunitària. Llavors aprovaren subvencions per valor de 200 milions d’euros perquè els pesquers italians canviaren a un altre tipus de malles. En 2005, segons el director general de Recursos Pesquers Espanyols, Fernando Curcio, encara faltava que el Reglament de Mesures Tècniques per a la Gestió de la Pesca al Mediterrani prohibirà les arts de deriva franceses i italianes. Itàlia l’any 2007 encara tenia 92 embarcacions declarades que capturaren 1.948 tones de peix amb malles de deriva.

La realitat era prou diferent segons l'Associació Internacional Oceana que trobà 137 vaixells italians amb arts il·legals a bord. Oceana va ser l'ONG que més es va dedicar a combatre aquesta tècnica. El mallorquí Xavier Pastor (Palma, 1950) va ser el seu director executiu europeu i Carlos Pérez el director d'Operacions.

L’any 2008 els noranta vaixells francesos de deriva que quedaven es reconvertiren a la pesca de palangre i al tresmall. Per fi els italians abandonaren aigües valencianes, però l’any següent Oceana afirmava que encara quedaven 500 pesquers a la resta del Mediterrani que capturaven el 20% de total del peix espasa declarat. L'any 2014 va haver-hi una proposta de reglament de la CE per a prohibir definitivament els cordams de deriva que també afectà la flota gallega, que comptava amb 427 vaixells que practicaven la modalitat de deriva tradicional coneguda com el xeito. Per fi l'any 2020 es va prohibir definitivament l'ús de l'emmallament a la deriva tot i que vaixells de bandera marroquina propietat d'armadors europeus encara feien servir aquest mètode fins i tot en aigües espanyoles a l'Estret de Gibraltar.