Alzira antiga Un bon eixample de la dissort urbanística que ha desfet bona part del  País Valencià  el trobem en el cas d’ Alzira . En matèria de territori al  franquisme  imperava la llei de la selva, la del més fort, els promotors podien edificar on i com volien, en morir el dictador no canviaren gaire les coses.  Alzira  en 1960 encara mantenia la seua trama urbana heretada dels musulmans, d'A l-Yazirat Suquar , que traduït vol dir l’illa del  Xúquer . No hi ha consens, però alguns historiadors afirmen que allí mateix estava la  Sucro  ibèrica.  Al nucli històric destacava l’església de  Santa Caterina  del XIV, tot i que hui la seua façana és una mescla de lletjos retalls de diferents estils. També sobreeixia la  casa de la vila , un palau gòtic renaixentista del segle XVI. La població estava envoltada per muralles que per augmentar les seues defenses aprofitaven un estret meandre del  Xúquer . Per acabar de tancar el recinte obriren un canal per convertir-ho tot en una i

  La Marjaleria de Castelló  eren vora 800 hectàrees d'horts, arrossars i una menuda albufera que hi havia entre la ciutat de Castelló de la Plana i el Grau.  Eixos anys es pensava que un aiguamoll era quelcom insalubre i en 1965 es va aprovar la construcció d'una gran obra de drenatge. L'any 1967 ja s'havia abandonat la pràctica totalitat de conreu de l'arròs. En 1969 Confederació Hidrogràfica , la Cambra Agrària,  els Ajuntaments de Castelló i Benicàssim van posar en marxa el Pla de Sanejament de la Marjaleria amb la col·locació de canonades per drenar la marjal. Les obres acabaren en 1974 en canalitzar les aigües fins al Riu Sec . De seguida es plantaren horts i es construïren sequies, pous per garantir el subministrament en temps de sequera i casetes. Molts llauradors es traslladaren a viure al costat dels seus camps i els castellonencs que podien començaren a passar els estius als seus campets, molt més prop de la mar. Foto de l'Associació Amics de la