 |
| Collage RMiB |
NATURALISTES
Amics de la Natura de Marxuquera
Vicent Alonso i Vicent Monllor, “tío
Piles”, fundaren el grup Amics de la Natura de Marxuquera, a la Safor. Eren un
grup d’ecologistes que organitzaren activitats de senderisme, relacionades amb
la naturalesa. Des de l’any 2000 fan una pujada nocturna al Mondúber, així com activitats
de reciclatge, a més participen en el Consell de Joves de Gandia i en el fòrum
de l’Agenda Local 21. El seu lema és: "Preocupar-te per la Natura és
preocupar-te pel teu Futur".
Societat Micològica Valenciana
La Societat Micològica Valenciana
va publicar el seu segon butlletí on descrivien diferents espècies presents al
parc natural de l’Albufera, a la pineda del Saler. Llavors la societat estava
presidida per Ricardo Aparici Izquierdo, en la junta li acompanyaven Fernando
Martínez Boscà, Salvador Llorca Sala i Joan Peña i Miralles. La seua revista la
dirigida per Fernando García Alonso.
GER
El GER continuava un any més amb
el seguiment de les poblacions de rapinyaires a Castelló i València, amb la
col·laboració d’APNAL, en el cens d’arpellot cendrós (Circus pygargus).
Participaren en la Fira d’Alternatives de Sant Pasqual, a Vila-real. Demanaren
informació a les autoritats sobre el nucli zoològic a Peníscola, en concret sobre
les exhibicions de falconeria. Conjuntament amb el Grup Ecologista de
Vilafranca editaren “Quaderns de Fauna: Les Aus Insectívores”.
Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO/BirdLife)
La Societat Espanyola
d’Ornitologia (SEO/BirdLife) va encetar un programa: Seguiment de les Aus Comunes
Reproductores d’Espanya (SACRE). Comptava amb el suport econòmic de la Royal
Society for the Protection of Birds (RSPB). Volien obtenir dades equiparables
al llarg del temps de l’evolució de les poblacions d’aus. La metodologia
consistia en la realització de vint estacions d’escolta, fetes en dues jornades
diferents dins de l’època reproductora i en una mateixa quadrícula de 10x10
quilòmetres. Comptabilitzaven tots els ocells detectats dins i fora d’un radi
de 25 metres, durant cinc minuts. El projecte devia fer-se cada any als
mateixos punts.
Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant (AHSA)
El grup d’Amics dels Aiguamolls
del Sud d’Alacant (AHSA) va denunciar que l’ajuntament de Santa Pola volia
autoritzar la construcció de 1.800 segones residències i un parc d’atraccions
just al costat del Clot de Galvany, un aiguamoll declarat espai natural
municipal. No tingueren cap resposta positiva de l’administració valenciana que
acabà autoritzant la construcció de la urbanització Gran Alacant. Denunciaren la
troballa de diversos gossos morts enverinats al voltant de les llacunes de la
Mata i Torrevella, on descobriren caps de pollastre farcits d’estricnina, un
verí alcaloide molt potent, al voltant dels colomars d’una societat de colombaires,
en un lloc força freqüentat per raboses, tot i que dins d’un espai natural
protegit.
Associació Cultural Mitja Galta de Manuel
A la Ribera Alta, l’Associació
Cultural Mitja Galta de Manuel va publicar el butlletí “La Bellota. Revista
d’Informació i Entreteniment”. Aquest grup que tenia inquietuds ornitològiques
es va convertir un punt de trobada cultural. Presentaren al·legacions a
l’estudi d’impacte ambiental del traçat de la via del tren Madrid-València.
Societat Valenciana d’Ornitologia
Es va organitzar el grup
ornitològic local a Requena-Utiel, a la Plana d’Utiel, per a estudiar la natura
comarcal aleshores molt desconeguda perquè bona part dels naturalistes del país
sols havien estudiat les zones costaneres. El van formar: Javier Armero Iranzo,
Sergio Bargues Ponce, Antonio López Alabau, Carlos Sáez Cuesta, Javier Sánchez
Bolinches, Víctor París Huerta, Juan José García Ayllón i Rafa Muñoz i Bastit.
ECOLOGISTES
Grup GRAMA de Macastre
El Grup de Regeneració i
Actuacions Mediambientals (GRAMA) de Macastre, a la Foia de Bunyol, estigué encapçalat
per Carlos García Dolz i Inma Blasco Romero. Van organitzar-se com a resposta ciutadana
als incendis que cremaren la Foia de Bunyol, tot i que no tingueren molta
continuïtat en el temps.
Acció Ecologista AGRÓ
Amb permís del
Parador Nacional del Saler i de les autoritats del parc natural, els
ecologistes acordaren fer una repoblació en algunes àrees del recinte. Denunciaren
que la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient que finançava actuacions per a
protegir els boscos valencians, en realitat estaven fent actuacions que perjudicant
el bosc. El que es denominava per com a “silvicultura preventiva” en realitat
eren repoblacions mal efectuades perquè tallaven arbres vells per a obrir
pistes i tallafocs, a més per la seua configuració no servien per a aturar el
pas al foc. No es contemplaven cap mesura per evitar els focs provocats, que eren
l’origen de la majoria dels sinistres.
Massa sovint,
en aquestes actuacions tallaven vegetació autòctona més resistent al foc, a més
com no hi havia continuïtat en el manteniment dels tallafocs, aviat s’omplien de
matolls que en assecar-se es convertien en combustible per a estendre els focs.
Majoritàriament, feien plantacions de monocultius de pins que són els arbres
més febles davant el foc. El mes de juny organitzaren unes jornades forestals
estatals amb la Coordinadora d’Organitzacions de Defensa Ambiental (CODA).
Denunciaren que
dins del port de València, a les instal·lacions de l’empresa Aceprosa tenien contenidors amb 200.000
litres d’hexà. Es tracta d’un hidrocarbur saturat utilitzat com a dissolvent
que és molt inflamable, fins i tot, explosiu. Tot això el tenien a deu metres
de les cases del barri de Natzaret. Recordaren que en el passat, vessaments
d’aquesta mateixa empresa havien provocat la mort de molts peixos.
València en Bici
València en Bici convocà una
protesta al Mercat Central, feren una enquesta a més de cent clients i bona
part d’ells manifestaren que anaven a peu i que estaven a favor l’accessibilitat
per als vianants i el transport públic. Es va formar la Comissió Viure el
Centre Històric, formada per veïns de Ciutat Vella per a millorar la qualitat
del centre històric. Arribat Nadal l’ajuntament intentà fer-los cas i limità
l’accés dels cotxes al centre, però es va trobar amb la ferma oposició dels
comerciants del Mercat Central, la Unió Gremial i FEVALCO.
La Colla Ecologista la Carrasca
Sens dubte, eixos anys La Colla
Ecologista la Carrasca era un dels grups més potents. Encapçalaren un grapat
d’activitats: convocaren una apagada de llums contra les proves nuclears
franceses, van traure un comunicat de premsa demanant la modificació del
projecte de llei d'envasos i residus o un
altre demanat la creació d’un Consell de Protecció del parc de la Font Roja.
Van fer repoblacions forestals als paratges del Sotarroni de la Serra Mariola o
al Teularet, a la Font Roja i mantenien un viver d'espècies autòctones.
No descuidaren les tasques de
divulgació i tragueren les circulars informatives: 28, 29, 30, 31, 32. Participaren
en la Plataforma de Defensa del Ferrocarril, presentaren al·legacions per a
oposar-se a la variant de la carretera que estava prevista pel barranc de la
Batalla. Presentaren una denúncia al Jutjat de la Vila Joiosa contra els
responsables de l'extracció d'aigües de Sella, la Marina Baixa. Presentaren un
comunicat de premsa denunciant la incapacitat dels pous de Sella i Benimantell
per a aportar els cabals d'aigua que pretenia consumir el Consorci d'Aigües de
la Marina Baixa, basant-se en els seus informes manipulats. El mes de maig i
juny es van organitzar unes Jornades Culturals de les Comarques Centrals. Entre
altres associacions participà la Colla Ecologista La Carrasca que coordinà un
debat sobre "L'estat del medi ambient a les nostres comarques",
celebrat el 7 de juny a Alcoi.
Plataforma de Defensa del Ferrocarril i Coordinadora Xitxarra
El 18 de febrer la Plataforma de Defensa del Ferrocarril
van organitzar una manifestació massiva en defensa del tren i la campanya
"Salvem el tren" per a
reivindicar el manteniment de la línia Alcoi-Xàtiva-València. També estigué
activa la Coordinadora Xitxarra que
defensava la recuperació del traçat del trenet Xitxarra, que unia les comarques
de l'Alcoià, el Comtat i la Safor: Alcoi, Xàtiva i Gandia, que permetia la
vertebració de les comarques centrals i donant-les una eixida al mar.
Marxa Antinuclear a Cofrents
El 2 de juny es va celebrar la
tradicional Marxa Antinuclear a Cofrents.
Planta de termòlisi a El Pinós
El Pinós, al Vinalopó Mitjà, es
va oposar a la construcció d’una planta de termòlisi al seu terme. Aquest és un
procés industrial que transforma els residus en combustibles com són el bio-carbó
o el bio-oli. La tècnica consisteix a compactar fins a reduir el volum dels
residus al 10%, després s’escalfen fins als 2000 °C. Llavors, amb la combustió se
separen els components orgànics dels inorgànics i s’obtenen gasos i minerals. Després de la neteja dels gasos es
poden utilitzar per a generar energia, de cada tona de fem es poden aconseguir fins
a 400 kW.
Coordinadora Ecologista del Sud del País Valencià
La Coordinadora Ecologista del
Sud del País Valencià, amb seu a Santa Pola, es va oposar a la sobreexplotació de
l'aqüífer Aitana Sud. Es va fer públic un projecte per a dur una conducció
d’aigües des de la serra d'Aitana fins a l'embassament d'Amadorio, per al
subministrament de les zones turístiques de la Marina Baixa. El mes de juliol
organitzaren una manifestació a Sella per a demanar l'ús racional de l'aigua i
contra un model de turisme insostenible respecte dels recursos hídrics. Van
organitzar una Mesa provincial dels Residus i prepararen un document molt
treballat amb propostes sobre la gestió dels residus sòlids urbans. Mentrestant
el Grup Ecologista Xoriguer de la Vila Joiosa, la Marina Baixa, va exigir a la
Diputació d’Alacant que demostrarà que hi havia excedents en l’aqüífer, abans
d’autoritzar la conducció d’aigües cap a les zones turístiques.
El Grup l’Alguer de Santa Pola
El Grup l’Alguer de Santa Pola,
al Baix Vinalopó, es va oposar als plans de regeneració d’una platja al sud de
les Salines de Santa Pola perquè pretenia condicionar-la amb infraestructures
turístiques que implicaven la seua degradació, tot i que ja estava molt
afectada pels continus vessaments de residus contaminants que patia aquest
espai protegit.
Coordinadora per la Defensa de Mariola
La Coordinadora per la Defensa de
Mariola va organitzar actes de protesta contra un projecte de "silvicultura
preventiva" al Maigmó. Van fer una acampada de protesta contra el projecte
de fer una incineradora de residus hospitalaris a Agost, l’Alacantí.
Grup Ecologista Naturalesa Viva d’Elda
Aquest any es va inscriure al
registre d’associacions de la Generalitat el Grup Ecologista Naturalesa Viva
d’Elda. Un dels seus camps d’interés fou la reforestació del terme amb espècies
autòctones, en llocs com el paratge del Bolón. Entre els seus membres
destacaren Renato Pina i Àngel Francisco Romero.
GECEN
El Grup per a l’Estudi i
Conservació dels Espais Naturals (GECEN) de Sogorb es van oposar a l’obertura
d’una pedrera d’argiles per part de l’empresa Arcitrans a la Serra d’Espadà. També organitzaren una campanya per
a evitar la construcció d’una planta de tractament de fangs a la capital de
l’Alt Palància, on pretenien dur 2000 tones de tòxics en una primera fase. Es
tractava d’una mescla d'aigua i sòlids que es produïen a les Estacions
Depuradores d'Aigües Residuals (EDAR).
 |
| Collage RMiB |
Salvem el Pouet!
Sobtadament, a València, legions
de drogaddictes deixaren els poblats marítims per a traslladar-se a l’horta de
Campanar. La partida de Dalt es va convertir en el supermercat o l’híper de la
droga, al paratge de les Canyes. Grups de ionquis zombis, alguns d’ells molt
deteriorats físicament, s’apoderaren de camps i alqueries. Arribaren a
instal·lar-se a viure allí mateix, en improvisades tendes de campanya on exercien la prostitució, on acudien els traficants o
l’autocaravana de repartiment de metadona. Tot es va deteriorar amb rapidesa i
s’omplí d’enderrocs i brutícia. La concentració provocà freqüents baralles amb
navaixes, robatoris o incendis. En 2001 ja sumaven onze víctimes mortals entre
els clients de la droga, a més de la d’un llaurador. Aquest procés de
degradació va aconseguir els seus objectius, rebaixà molt el preu de camps i alqueries.
Tot aquest procés de degradació es produïa mentre un grup de grans constructors valencians presentaven dos plans urbanístics que afectaven la partida del Pouet, al barri de Sant Pau de Campanar. Evidentment, comptaven amb el suport d’un Ajuntament de València amb la majoria absoluta del Partit Popular i Unió Valenciana. El consistori va aprovar les requalificacions del sòl, avalà la compra de terrenys i va iniciar les expropiacions en 1997, sense oferir alternatives de reallotjament als veïns afectats. Amb total impunitat les constructores encetaren enderrocaments no autoritzats judicialment i assetjaren als veïns afectats que encara es resistien a l’exèrcit de marginats i especuladors que els envoltava. La degradació de l’entorn fou tan forta que provocà que alguns llauradors, que fins i tot no tenien terres afectades per les expropiacions, abandonaren el conreu dels seus camps a conseqüència de la inseguretat que provocaven els nouvinguts.
Un grup de veïns crearen la plataforma “Salvem el Pouet” per a intentar aturar la demolició d'un conjunt d'alqueries antigues, dels segles XIV al XVII, així com per a aturar la pèrdua d’horta. Malauradament, no aconseguiren paralitzar les obres de l’anomenat Nou Campanar perquè ja estaven encetades. No trobaren massa suport entre el veïnat perquè les expropiacions afectaven un col·lectiu reduït de trenta famílies que a més estaven aïllades de la resta del barri. Algunes de les alqueries expropiades com l’alqueria del Rei, les cediren al Bioparc, de l’empresa Rain Forest València SA que des de llavors es troben en procés de degradació a causa de la manca de manteniment per part de l’empresa gestora. Tan sobtadament com van aparéixer, just quan estaven a punt de finalitzar les obres dels edificis i en sols dos dies, el 8 i 9 d’abril de 2008, una gran operació conjunta de la Policia Nacional, la Local i la Fiscalia Antidrogues va desmantellar el mercat de la droga de les Canyes, i mai més van tornar al luxós Nou Campanar on anava a viure gents amb uns ingressos alts.
Sols un eixample del gran negoci que significà aquest escandalós procés de degradació, requalificació i posterior urbanització: Juan Armiñana que amb la seua constructora Promociones Inmobiliarias Armiñana fou un dels promotors responsable de la urbanització del Pouet. Va guanyar tants diners i tan fàcilment amb el PAI, que li sobraven els diners per a fundar i presidir la falla Nou Campanar, en 2002. Amb molts diners invertits en la falla, dos anys després entraren a la secció especial i van aconseguir disset primers premis en el període d’Armiñana. Tot pujà molt de pressa fins que la crisi de 2008 provocada per la fallida de Lehman Brothers, provocà que tota la bombolla esclatarà de colp. A més significà la fi dels negocis immobiliaris del senyor Armiñana en 2011, així com l’enfonsament de la seua falla en 2016. El que si va aconseguir la “Plataforma Salvem el Pouet” fou que en la segona fase de la urbanització de Nou Campanar se salvaren un bon nombre d'alqueries.
El GAM contra la contaminació del riu Magre
El Grup d’Activitats Mediambientals de Requena (GAM) va organitzar una campanya per a recollir signatures denunciant la greu contaminació que patia el riu Magre.
PACIFISTES, OBJECTORS i OKUPACIÓ
Assemblea Antimilitarista i Associació Cultural “l’Arena” de Villena
L’Assemblea Antimilitarista i
l’Associació Cultural “l’Arena” de Villena publicaren un manifest contra la
construcció de la presó de Villena, signat per R. Sanjuán i titulat: “Contra todas las cárceles”. La va
inaugurar en 2002 el llavors ministre de l’Interior Mariano Rajoy Brey
(Santiago de Compostel·la, 1955).
La mili un assumpte electoral
El 7 de gener, el president del
govern Felipe González Márquez (Sevilla, 1942), va dir que mai es podria
complir la promesa del candidat del PP, José María Aznar López (Madrid, 1953)
de reduir el servei militar obligatori a sols sis mesos, i damunt cobrant un
sou de 30.000 pessetes mensuals.
El PP i els seus socis
d’investidura, Convergència i Unió i el Partit Nacionalista Basc (PNV) anunciaren
el mes d’abril que la mili obligatòria finalitzaria en 2003, poc després
rebaixaren el termini a 2001. Tot mentre el mes de maig Jacques René Chirac
(París, 1932-2019) va anunciar que l’1 de gener de 1997 desapareixeria el
servei militar obligatori a França.
El 6 de juny el nou govern del PP
anuncià mesures per a evitar l’augment exponencial d’Objectors de Consciència. Poc
després el president Aznar va afirmar que en l’exèrcit espanyol hi havia “malbaratament
i caos”. Per a corregir-lo anuncià que vendrien bona part de les instal·lacions
i finques militars sense utilitat per a la defensa. Tragueren al mercat 500
instal·lacions, un 20% de les propietats de Defensa, que sumaven 42 milions de
metres quadrats. Les vendes de casernes
generaren uns ingressos de 64.200 milions de pessetes per a l’estat, entre
1983 i 1995. Una altra de les primeres mesures del govern d’Aznar va ser
l’aprovació de la integració militar en
l’OTAN, quelcom contrari al compromís de l’opció del SI en el referèndum de
1986.
 |
| Collage RMiB |
Desnonament del Kasal del carrer Flora
El 20 de desembre la policia va
desallotjar el kasal del carrer Flora que tenien ocupat des del 30 d’abril de
1991. Es tractava d’un edifici d’uns 1000 m² que estava abandonat al barri
de la Trinitat. Segons els mateixos activistes el dia de la seua expulsió a més
de desenes de policies aparegueren vigilants de l’empresa Levantina Seguridad, sota el comandament de José Luís Roberto
Navarro “el Coixo” (València, 1953), demostrant una volta més les connexions
entre el feixisme local i la policia. L’endemà trenta activistes ocuparen els
locals de l’Institut Valencià de la Joventut, al carrer Hospital de València,
per a protestar pel desnonament.
CRÒNICA DE 1996
Nova presa de Tous
Es va inaugurar la nova presa de
Tous, catorze anys després de la pantanà
del 20 d'octubre de 1982. Aprofitaren les obres per a ampliar la seua capacitat
que pujà a un volum d’emmagatzematge de 8.030.000 m³.
Marjal dels Moros
Al camp de Morvedre, la Marjal
dels Moros de Sagunt es va declarar Zona ZEPA.
Hospital d’Alzira, el nou model sanitari
Per primera volta en tot l’estat,
el govern valencià anunciava el nou model sanitari del PP, mitjançant el qual
cedien la construcció i la posterior gestió de l’hospital d’Alzira a una
empresa privada, per a donar servici sanitari a una àrea de 259.000 habitants. En
1997 la unió temporal d’empreses Ribera Salut guanyà la licitació. La formaven Adeslas
(51%); Bancaixa, CAM y Caixa Carlet (45%); ACS i Dragados (2%), a més de Lubasa
(2%). En 2023 el principal accionista és Vivalto-Santé,
que és el tercer grup sanitari privat francés, amb la gestió de 50 hospitals i
clíniques a França.
Les obres de construcció es pressupostaren
en 41 milions, tot i que n’acabaren costant 72. Es va inaugurar en 1999 i a
partir d’eixe moment la Generalitat es comprometia a pagar cada any 204 € per
ciutadà adscrit a eixa àrea de salut, un total aproximat de 47 milions d’euros.
Com eixa quantitat li semblà poc a la concessionària, el govern d’Eduardo
Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena 1956) va augmentar
artificialment el cens d’adscrits en 11.000 persones més, la qual cosa implicà
pagar dos milions més cada any.
L’abocador de Basseta Blanca a Riba-roja de Túria
A la partida de la Basseta
Blanca, a Riba-roja de Túria, en 1984 es va fer l’abocador més gran del País
Valencià, per a recollir el fem produït a l’Àrea Metropolitana de València. Els
seus promotors foren l’empresa FERVASA, que pertanyia al Grup d’Agricultores de
la Vega SA, i l’Ajuntament de València, que en 1986 va delegar la gestió en el
Consell Metropolità de l’Horta. Quan demanaren llicència d’obertura tenien
previsions d’abocar 92.753 Tm/any, amb una capacitat total d’emmagatzematge de
290.080 m³, llavors sols estava dissenyat per acollir el fem produït en disset mesos.
No obstant això, des d’un primer moment dugueren 350.000 Tm/any pels quals Agricultors
de la Vega cobrava 532,7 milions de pessetes/any.
La corporació de Riba-roja en
comprovar l’incompliment dels compromisos dels promotors, que sobrepassaven els
límits dels abocaments, van denunciar-ho als tribunals que ordenaren el
tancament de l’abocador en 1986, tot i que no van fer res per a garantir el compliment
de la sentència, tot mentre continuava l’abocament intensiu de fems. Segons
dades de Riba-roja, en 1991 ja havien vessat 3.932.000 m³ de residus urbans, tot
mentre els tècnics avisaven del perill d’explosió per la gran quantitat de
gasos que emetia l’abocador. També es va comprovar com les muntanyes de fem
supuraven líquids lixiviats que contaminaven els aqüífers.
Els ecologistes exigiren a les
autoritats el disseny d’una estratègia conjunta de recollida i tractament de
residus per a tot el territori. Demanaren la creació de plantes de tractament
de fems per a classificar, tractar els residus i reciclar-los. Aleshores a
València sols hi havia la planta de FERVASA que només tractava el 50% del fem
recollit a l’àrea metropolitana. No tenien gens d’interés perquè el cost de la
recepció de fems a Basseta Blanca li costava un 16% menys que dur-los
prèviament a una planta per a tractar-los. Tot mentrestant s’estenien les
tendències de consum d’un sols ús, així com la reducció dels excessius
embolcalls de tots els productes. Respecte de les restes no recuperables pensaven
que devien anar a abocadors menuts i repartits per tot el territori, que
tingueren uns plans de segellament i regeneració, una volta estigueren plens. Recordaren
a la Generalitat que des de gener de 1993 la Comunitat Europea exigia als seus membres
l’aprovació d’una llei d’Envasos i Embolcalls, de la qual ja hi havia redactat
un esborrany de 1991, tot i que encara no s’havia aprovat. Aquesta norma exigia
la implantació de la recollida selectiva de fems, la qual cosa permetria reduir
molt el volum total d’escombraires que anaven als abocadors.
Després de les exigències dels
ecologistes, en desembre de 1993 l’ajuntament del Camp de Túria ordenà la
clausura de l’abocador per la seua saturació i anul·là la llicència
d’explotació, per la seua caducitat. El Consell Metropolità de l’Horta va
recórrer el tancament davant dels tribunals i aconseguí paralitzar l’ordre de
cloenda. Llavors sols la ciutat de València generava 304.738 tones de fem a
l’any.
Com calia buscar altres llocs per
a obrir nous femers intentaren obrir un a Llombai, però el consistori va
revocar l’acord inicial. El Consell Metropolità de l’Horta interposà recursos
judicials, però tots els va guanyar la localitat de la Ribera Alta. L’oposició dels
ecologistes també va aconseguir la paralització d’una incineradora a Aldaia.
L'Entitat Metropolitana per al
Tractament de Residus (EMTRE) va continuar utilitzant l’abocador de Basseta
Blanca fins a 1996, quan el Tribunal Suprem validà definitivament el seu
tancament definitiu. La faraònica acumulació de residus a Basseta Blanca degradà
tota l’àrea. Hi havia zones d'erosió, lliscaments de talussos, enfonsaments,
surgències de lixiviats, zones amb emanacions de gas, una xarxa d'extracció de
biogàs abandonada, mancava una xarxa de drenatge d'aigües pluvials, una
revegetació, així com la integració ambiental i paisatgística del gran femer
del nostre país.
En 1998 obriren l’Abocador de Dosaigües,
a la Foia de Bunyol, amb una capacitat per a rebre fins a 300 Tm/dia, per a
substituir Basseta Blanca. Passats els anys, tot i l’oposició dels veïns,
s’aprovaren ampliacions que prorrogaren la vida útil de les instal·lacions fins
a 2025. La història tornà a demostrar que una volta aconseguit els permisos d’obertura
d’un abocador, els límits, els terminis, i la resta de promeses s’obliden
aviat. El consistori que accepta aquestes instal·lacions que ningú més vol es
veu condemnat de recórrer als tribunals i gastar recursos intentant defensar el
seu territori de l’abús dels femers.
En 2019 mitjançant la llei
22/2011, la Generalitat va fer públic que destinaria 9.405.000 d’euros per a
segellar i restaurar l'abocador de Basseta Blanca, vint-i-tres anys després que
s’ordenarà el seu tancament i quan hi havia acumulats 2.654.497 m³. Aquest va ser el primer abocador que es va restaurar
al País Valencià. Eixe mateix any el Consell del Botànic va aprovar un nou
model de gestió que descartava la possibilitat de la incineració i la
construcció de macroabocadors de residus. En 2016 començaren a segellar
abocadors com la Murada d’Oriola, a Peníscola i el Montepedra a Pilar de la
Foradada-Campoamor. També començaren a treballar per a impulsar la recollida
selectiva de fem, amb el sistema conegut "porta a porta". Aquesta
opció permet implantar el pagament als
ajuntaments segons el volum de fem generat.
Residus sanitaris a l’Alcúdia de Crespins
A l’Alcúdia de Crespins es va fer
una altra planta de tractament de residus d’origen sanitaris. La gestionava l’empresa
VAPSA, constituïda en 1992 que pertanyia al Grup URBASER de la companyia ACS, de
Florentino Pérez Rodríguez (Madrid, 1947)! A finals de desembre d’aquest 1996
els ecologistes presentaren 3500 al·legacions per a intentar aturar-la tot i
que acabaren fent-la al polígon industrial del Canari. L’ajuntament va negar-li
la llicència d’obertura i l’empresa va
denunciar-ho als tribunals i guanyà. De resultes condemnaren a la corporació de
la Costera a pagar una forta indemnització. Poc després aconseguiren ampliar
les instal·lacions per a rebre tota mena de residus hospitalaris perillosos, inclosos
els del grup III (subjectes a mesures de seguretat especials). Finalment, en 1998
traslladaren la gestió dels residus sanitaris a la planta que tenia l’empresa
CONSENUR, SA, a Paterna. Quan la inauguraren en 1994, fou la primera
instal·lació dedicada al tractament de residus sanitaris de tot l’estat.
Llavors l’empresa Valenciana de Protecció Ambiental va
continuar emmagatzemant i transportant residus de manera irregular a l’Alcúdia
i la Conselleria els va denunciar. En 2002 el Tribunal Superior de Justícia de
la CV va confirmar la validesa de dues multes que els havia imposat per valor
de 6000 €. Malauradament, sempre ix més barat pagar les multes que complir amb
la legalitat! En 2011 la planta de l’Alcúdia la comprà l’empresa nord-americana
Stericycle i va especialitzar-se en
el tractament d’olis i aerosols. En 2016, sobtadament i sense donar explicacions,
l’abocador va anunciar el seu tancament, curiosament, l’any següent, mentre
desmuntaven l’empresa es van produir dos incendis i en un d’ells es produïren
vessaments d’oli al riu Canyoles. L’Ajuntament de l’Alcúdia, la Generalitat i
el SEPRONA tornaren a multar l’empresa.
Barxeta sense fems!
Veïns i veïnes de Lloc Nou d’en
Fenollet, El Genovés i Barxeta (la Costera) s’oposaren amb fermesa a l’obertura
d’un abocador per acollir part de les deixalles que deixaren d’anar a Basseta
Blanca una volta el van tancar. Crearen la Plataforma en Contra de l’Abocador
de Barxeta perquè coneixien la llarga lluita que costà el tancament del femer
de Riba-roja de Túria. No els importa gens que aquest projecte estiguera
dissenyat amb molta més cura. El van dissenyar per a rebre rebutjos de fem
compactats i, per primera volta, detallaven un pla que incloïa el segellament
de les instal·lacions una volta estigueren plenes i la seua revegetació. Els
veïns no es refiaren de les promeses dels polítics i mantingueren una ferma
oposició que va aconseguir la paralització de l’abocador, aquest mateix 1996.
Anys després intentaren fer al mateix lloc una planta de valorització i
eliminació de residus amb l’objectiu de tractar 40.000 tones anuals de fem dins
d’una antiga pedrera d’argiles, novament la mobilització ciutadana va obtenir la
paralització d’aquest projecte, en 2020.
Un abocador per als frares de Portaceli
La Generalitat anava intentant
col·locar abocadors per tot arreu per a substituir a Basseta Blanca, un dels
llocs que estigué a punt de rebre un foren els boscos al voltant del monestir
de Portaceli, tot i que la consellera
Medi Ambient ho va rebutjar fermament.
Trames corruptes en la gestió dels residus
Les trames de corrupció o
malbaratament de diners públics amb la gestió de residus són molt complexes. En
1996, a l’Hospital la Fe de València es va gastar 144 milions de pessetes per a
muntar una planta de tractament de residus sanitaris mitjançant ozó dissolt en
aigua. Amb això aconseguien esterilitzar els 1.600 quilos de residus sanitaris
que generava tota la ciutat sanitària cada dia.
Aquesta tecnologia innovadora l’havia
desenvolupat Manuel Berlanga, enginyer de l’empresa Ozoter SA que pertanyia al
grup de la família Serratosa. Dos anys després de fer aquesta inversió, tot i
que comptaven amb tots els permisos municipals des de 1997, no pogueren ficar-la
en funcionament perquè la gestió de tots els residus sanitaris a la província
de València estava assignada a CONSENUR, SA, llavors els Serratosa deixaren
l’empresa.
La mateixa Ozoter continuà activa
acumulant pèrdues, però l’any 2001 es va gastar tres milions d’euros per a
posar en marxa una nova planta a Guadassuar, tot i que molt prop de l’Alcúdia.
Tenien previst el tractament i eliminació amb ozó de 12 tones de residus
sanitaris de tipus III, que són els més perillosos per estar en contacte amb
malalts contagiosos. Com que no obtingueren la llicència d’obertura, en 2003 la
demanà una altra empresa: Tecnología
Medio Ambiente Grupo F. Sánchez que tampoc ho va aconseguir. Li la denegà Guadassuar
després de rebre 4.000 signatures en contra dels seus veïns. L’empresa va
recórrer al contenciós administratiu que tampoc li donà la raó, en 2008.
Finalment, aconseguiren inaugurar la planta en juliol de 2016, tot i que sota
la marca del COR, Consorci de Residus V5, entitat integrada per la Generalitat,
la Diputació i diversos municipis.
D’altra banda, eixos anys eren prou habituals els abocadors il·legals que tenien actius molts municipis, com el que tenia Olocau, el Camp de Túria, on a més es cremaven els fems. En aquest cas la conselleria de Medi Ambient va ordenar la seua clausura.
La corrupció d’Emarsa
L’Empresa Metropolitana d’Aigües
Residuals SA (EMARSA) la formaren di-vuit consistoris de l’àrea metropolitana
de València per a concentrar les aigües residuals i tractar-les en la
depuradora de Pinedo. En acabar-la de fer es va convertir en la segona
depuradora més gran de l’estat. Entre 1986 i 1996, la Generalitat Valenciana va
invertir un total de 81.002 milions de pessetes en la construcció de les
infraestructures per al tractament de les aigües residuals de dos milions i mig
d'habitants. Construïren 87 sistemes col·lectors i la planta depuradora. La
inversió total tingué un cost mitjà de 32.019 pessetes per habitant.
En 2010 es va conéixer que fins a
cent directius de la depuradora, tots vinculats amb el PP i Unió Valenciana,
havien provocat un forat comptable de 23,5 milions d’euros. Entre 2002 i 2009
els gestors van malbaratar sense justificació 115 milions d’euros, tot mentre
els sous dels gestors eren astronòmics, el seu president Esteban Cuesta cobrava
80.000 € a l’any i la seua secretaria 60.066 €. Llavors el PP va decidir
liquidar l’empresa. A causa del malbaratament de recursos provocat pel continu
robatori el cànon de sanejament pujà per als ciutadans en un 35%.
No contents amb unes nòmines exagerades,
els directius ordenaren pagaments per reparacions de màquines que no tenien,
per obres no realitzades, tot mentre es gastaven a càrrec de l’empresa, la
compra de joies, viatges (261.202 €) amb diferents senyoretes d’acompanyament, menjars
en luxoses marisqueries o en restaurants amb estrela Michelin (375.302 €). Van
ser responsables d’un frau en la declaració de l’IVA per valor 1,4 milions
d’euros entre 2006 i 2009.
Les seues malifetes no pararen, l’Entitat
de Sanejament d’Aigües (EPSAR), empresa pública creada en 1992 per a encarregar-se
de l’explotació de les instal·lacions de la depuradora i de la recaptació dels
cànons adients, dirigida per José Juan Morenilla, augmentà artificialment els
costos d’explotació. Per això el van condemnar a nou anys de presó per
prevaricació, falsedat documental i malversació de cabals públics.
Amb tot el robatori més gran el
van fer amb els pagaments pel tractament de fangs residuals de depuradora, pels
quals pagaren el triple del seu cost habitual. A canvi d’aquest sobrecost
l’empresari que es feia càrrec dels llims pagava comissions il·legals a Enrique
Crespo, gerent entre 2004 a 2010. També van beneficiar-se Ignacio Bernácer i
Jose Juan Morenilla que rebien cada mes caixes de sabates amb 180.000 € en
diners negres. En 2018, en primera instància i després en 2020, van condemnar als
acusats dels espolis a penes d’entre 9 mesos i 12 anys de presó, a més de pagar
indemnitzacions de 20,5 milions d’euros.
 |
| Collage RMiB |
L’A3 i el riu Cabriol
Per intentar esbrinar el desgavell de la xicoteta història d’aquesta infraestructura cal remuntar-se a 1992. A l’hora de planificar el traçat de l’autovia Madrid-València, per afrontar el pas de Minglanilla (Conca) a Villargordo del Cabriol (València) que té com a límit el riu Cabriol, el tram més complicat tècnicament perquè a més del riu devia travessar el port i l’embassament de Contreres. Els tècnics van dissenyar tres traçats que denominaren de nord a sud:
Opció A, la que travessava prop del pany de l’embassament de Contreres.
Opció B, anava pel mig del paratge de “Los Cuchillos”.
Opció C, passava 5 quilòmetres al sud de l’embassament, pel paratge de la “Fonseca”, just pegat a les espectaculars gorges del “Rabo de la Sartén”, un espai verge i espectacular.
El 19 de febrer de 1996 el Ministeri d’Obres Públiques encapçalat per ministre socialista Josep Borrell i Fontelles (la Pobla de Segur, 24 d'abril de 1947) va adjudicar les obres del tram entre Minglanilla i Caudete de las Fuentes, per 12.961 milions de pessetes. Va escollir l’opció B perquè era la més barata, era la que anava prop de l’espectacular paratge de “Los Cuchillos”. Va rebutjar l’opció A que era la menys destructiva perquè anava en paral·lel a les estructures ja construïdes, però els terrenys eren molt inestables i això apujava el pressupost de l’obra i retardava els terminis de construcció.
El Consell Valencià encapçalat per Joan Lerma i Blasco (València, 15 de juliol de 1951) sols volia acabar com més prompte millor. Tot i que en un principi havien apostat per l’opció A, amb menys afeccions ecològiques, acceptaren sense protestar l’Opció B. La vergonya per als valencians fou que els dos partits valencians majoritaris, PSPV i PPCV, no es van preocupar en cap moment per les afeccions ambientals d’un dels darrers racons verges del País Valencià. Més aviat, hagueren de vindre de fora per a fer-ho, ambdós partits coincidien en desitjar que feren l’autovia per on volgueren, però que l’acabaren aviat per a reduir el temps de viatge en cotxe amb la capital de l’estat.
 |
| Los Cuchillos, Arxiu RMiB |
José Bono Martínez (Salobre, 1950), president de Castella la Manxa, el tercer socialista d’aquesta història es va manifestar radicalment en contra del traçat B. Sembla que més que per defensar els indubtables valors mediambientals, ho va fer per a diferenciar-se de Borrell, un dels “dofins” polítics d’un Felipe González Márquez (Dos Hermanas, 1942) en hores baixes. Bono pretenia competir amb Borrell per a ser el successor de González. D’altra banda, enfrontant-se per qüestions ecològiques a un president del govern desgastat pels escàndols de corrupció i per la guerra bruta contra ETA, aconseguia augmentar el suport dels ciutadans manxecs davant les pròximes autonòmiques.
Per aquestes raons va apostar fort per enfrontar-se a Borrell i salvar les gorgues del Cabriol, oposant-se al traçat B, argumentant que afectava un indret espectacular des d’un punt vista geològic, paisatgístic i amb rapinyaires en perill d’extinció, tot i que eixe indret estava bàsicament en territori valencià. Per a intentar aturar el projecte va crear el parc natural del Cabriel Manxec, el mes d’octubre de 1995.
No calgué esperar massa perquè canviaren les coses, el 12 de juny de 1996, una volta acabat de formar-se el nou govern del PP, José Bono president de Castella la Manxa i el ministre de Foment Rafael Arias-Salgado Montalvo (Madrid, 1942) anunciaren que havien arribat a un acord per al traçat definitiu. S’allunyaven de les zones més valuoses mediambientals i triaren l’opció A, la que anava al nord de la presa de Contreres. Aquest recorregut transcorria més prop de les infraestructures preexistents, per tant, comportava menys afeccions ambientals tot i que també perjudicava nius de rapinyaires protegits.
Les obres acabaren en 1998 i costaren 25.000 milions de pessetes. Els valencians que no sentirem res dels nostres representants, a més hi haguérem d’esperar fins a l’any 2005 perquè arribarà la protecció de la part valenciana de les Gorgues del Cabriol. Entre molts més ecologistes valencians que es destacaren en el procés d’al·legacions, destacaren Enric Lozano, Emili Olmos i Pasqual, Joan Antoni Llinares i Gómez (Alzira, 1953) o Víctor Navarro Matheu (1953).
L’Ajuntament d’Alcalà de Xivert, Baix
Maestrat, va presentar a la Generalitat un PGOU que pretenia declarar com a sòl
urbanitzable la seua façana costanera, ubicada a la part sud de la Serra
d’Irta, un dels darrers trams de litoral que restaven verges al País Valencià. La
Federació Ecologista de Castelló, GECEN, APNAL de Vinarós i AE-AGRÓ, GEV, la
Colla Ecologista de Castelló, la Colla
Ecologista d’Almassora, el Col·lectiu Ecopacifista l’Arquet, ADENA, el GER i
RONCADELL van presentar al·legacions en contra de la requalificació, arreplegaren
signatures, enviaren cartes adreçades a la consellera d’Agricultura i Medi
Ambient Maria Àngels Ramón-Llin i Martínez (València, 1963) i feren
manifestacions que finalment aconseguiren aturar un altre desgavell urbanístic,
en un indret molt valuós des del punt de vista mediambiental.
 |
| Rosseta, Arxiu RMiB |
La rosseta i els caçadors del Fondo d’Elx
La Generalitat va aconseguir una
ajuda dels fons europeus per valor de 48 milions de pessetes per a protegir la
rosseta (Marmaronetta angustirostris). Aquesta au és un ànec molt escàs que tenia
les seues millors àrees de reproducció als aiguamolls del sud d’Alacant. Aquest
any havien criat al Fondo d’Elx 40 parelles, representava els dos terços de
totes les rossetes de l’estat. Una volta finalitzada l’època de reproducció, el
mes de setembre es van censar al mateix indret 500 rossetes, un 80% de la
població de tot l’estat. També destacava la presència 60 ànecs capblanc (Oxyura
leucocephala) una altra au en seriós perill d’extinció.
Per a intentar protegir el millor
nucli de la rosseta, el mes de setembre el grup d’Amics dels Aiguamolls del Sud
d’Alacant (AHSA), l’Associació de Naturalistes del Sud-est (ANSE), la Societat
Espanyola d’Ornitologia (SEO/BirdLife), la Societat Ornitològica Marmaronetta
(SOM) i la Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO) demanaren a la Generalitat
que prohibirà la caça al Fondo d’Elx i a les Salines de Santa Pola.
La Generalitat va comprendre els
arguments ecologistes i va decidir la prohibició de la caça d’aus aquàtiques al
parc natural del Fondo. El problema és que la Comunitat de Regants de Llevant ja
havia subhastat els llocs de cacera i havien recaptat al voltant de vuit
milions de pessetes. Els propietaris van aïrar-se a muntó i com a represàlia
algú van calar foc la caseta de la guarderia mediambiental al Fondo, on hi
havia dues barques motores. No contents amb això denunciaren davant els
tribunals a conselleria per no compensar-los econòmicament per la imposició de
la veda.
Amplieu informació del conflicte de la caça al Fondo d’Elx a:
https://historiaecologistapv.blogspot.com/2023/04/el-preu-de-la-caca-al-fondo.html
Plataformes Rurals Valencianes
A Caudiel es va reunir el 2 de març la Plataforma Rural Valenciana per a intentar estendre l’associacionisme del món rural, llavors sols estava formada la Plataforma Rural de l’Alt Palància. Entre altres grups hi assistiren Associació per a la Recuperació del Bosc de Xiva (ACREBO) i el Grup GRAMA de Macastre. Una volta tornaren de la reunió convocaren a la resta de grups comarcals per tal d’enllestir un plataforma a la Foia de Bunyol i el 22 de març s’ajuntaren amb els grups TAMUS, Enebro, Marjadón.
Incendis al País Valencià
Eixe any es van produir un total
de 383 incendis forestals que cremaren un total de 765,1 ha, malgrat això va
ser un bon any. Els pocs dies que bufà la ponentà havien estat precedits de
ruixats que mantingueren la humitat de la vegetació. Els dos focs més grans es
van produir el 20 de juny, quan una negligència ocorreguda a Xàbia cremà 150 ha
i el 25 de juliol, quan a conseqüència d’un llamp es cremaren 190 ha a Teresa
de Cofrents.
 |
| Desembocadura riu Millars, Arxiu RMiB |
Protecció de la desembocadura del riu Millars
L’any 1985 es va prohibir la cacera en la desembocadura del riu Millars i aquest any es va declarar com a Refugi de Caça per la Conselleria de Medi Ambient. Amb el canvi de segle el declararen zona ZEPA, LIC i l’any 2005 la Generalitat li atorgà la figura de Paisatge Protegit. Entre els anys 2007 i 2009 es van obrir tres llacunes, es construïren observatoris d’aus i una torre mirador.
CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL
Fuites industrials de clor
El 21 de gener es va produir una
fuita de sis tones de clor en la factoria Erkimia, a la localitat de Flix, la
Ribera de l’Ebre. Es va formar un núvol tòxic que obligà a confinar la població.
Dotze ciutadans patiren afeccions respiratòries i dos hagueren d’ingressar a
l’hospital. L’1 de juny va haver-hi una altra fuita de clor a Sant Celoni, Baix
Montseny, que provocà la intoxicació de setanta veïns.
 |
| Collage RMiB |
Fi d’assajos nuclears
El 27 de gener França va detonar
una bomba nuclear a l’atol·ló de Moruroa, fou el darrer dels 198 artefactes
atòmics que detonaren des de 1960. Una volta finalitzat, el president de la
República, Jaques René Chirac (París, 1932-2019), anuncià la fi definitiva de
proves nuclears. Els 41 assajos nuclears francesos al Pacífic provocaren l’extermini
de la fauna local de les illes Tuamotu, a la Polinèsia Francesa, a més provocaren
malformacions en un mínim de 61 persones. També la Xina finalitzà les seues
proves d’artefactes nuclears, el 29 de juliol. Des de 1964 havien detonat un
total 45 bombes atòmiques. El mes de setembre es va fer una reunió de l’ONU a
Ginebra que aprovarà el tractat de prohibició total d’Assajos Nuclears (CTBT).
Una sola bomba termonuclear té
una capacitat destructora un milió de vegades superior a l’arma convencional
més potent. La seua detonació provoca una ona explosiva, una tèrmica, l’emissió
de radiació instantània, precipitacions radioactives i impulsos
electromagnètics. Es produeix un pols radioactiu que cau al voltant del lloc de
l'explosió, però que el vent pot transportar molt lluny, en caure contamina el
sòl, l'aigua i passa a la cadena alimentària.
 |
| Collage RMiB |
Les eleccions d’Aznar
Els comicis del 3 de març significaren l'arribada al govern de José María Aznar del Partit Popular. Una de les seues primeres decisions va ser la creació del primer ministeri de Medi Ambient de la història, que recollia les competències que estaven disperses entre d'Obres Públiques i el d'Agricultura.
La primera ministra de medi ambient fou l’advocada Isabel Tocino Biscarolasaga (Santander 1949). Una de les seues primeres tasques fou la negociació del Protocol de Kyoto, també va impulsar la Llei d'Aigües, el Pla Hidrològic Nacional, la Llei de Residus o la de Parcs Nacionals.
En estiu
fou notícia que José Soriano Ramos (Vila-real, 1931-2000) propietari de l’empresa
ceràmica Porcelanosa havia convidat al president del govern i a la seua família
a passar els mesos d’estiu al seu xalet, en primera fila de les platgetes de
Bellver, a Orpesa.
 |
| Arxiu RMiB |
Les vaques folles
El mes de març esclatava
l’escàndol provocat pel mal de Creutz-feldt-jakob
(les vaques folles) quan les autoritats sanitàries britàniques comunicaren que
havien comprovat la mort de 56 britànics afectats per aquesta malaltia.
Immediatament, la resta de països europeus cancel·laren les importacions de carn del Regne Unit. Aquesta afecció
provocada per una proteïna anomenada prió, s’estenia entre els ramats britànics
des de 1984. Fins a 1991 havien mort més de 28.000 bòvids, però com trituraven
la carn dels animals afectats i la utilitzaven per a produir pinso, sense
saber-ho estaven estenent la malaltia. Una volta comprovaren que també afectava
els consumidors humans, per a intentar aturar l’expansió de l’epidèmia, el
govern de les illes anuncià que estaven dispostos a sacrificar onze milions de
vaques en trenta mesos, el total de la seua cabanya vacuna.
Podeu ampliar informació en:
https://historiaecologistapv.blogspot.com/2021/11/de-les-vaques-boges-als-voltors.html
 |
| Collage RMiB |
Presa d’Itoiz: sabotatge ecologista i impunitat de l’administració!
El dissabte 6 d’abril, el Col·lectiu
Solidaris amb Itoitz contrari a la construcció d’un embassament a Aoiz (Nafarroa)
que inundà el poble que li donà el nom, així com dues zones molt valuoses
ambientalment com eren la Foz de Gaztelu
i la d’Iñarbe, van realitzar un sabotatge
que provocà la paralització de les obres vuit mesos.
Llavors les constructores
acomiadaren 306 treballadors fins que pogueren reparar les desfetes i reprendre
els treballs de construcció i valoraren els danys en 1.000 milions de pessetes.
La policia va detindre nou joves que patiren pallisses i que dugueren directament
a presó en considerar-los etarres. Eixos anys les forces de seguretat de
l’estat, amb l’excusa del terrorisme, podien fer qualsevol mesura repressora
tot i que fora contrària a les lleis.
 |
| Collage RMiB |
Ningú va pensar en els motius que
dugueren els ecologistes a oposar-se a aquesta infraestructura. Fins i tot, l’edició
del diari més “progressista” com era El País, en l’edició del 14 d’abril titulà
la seua editorial: “Disfraces de
ecologistas”. Intentava demostrar que hi havia enfrontaments entre els ecologistes
etarres “violents” i els defensors de la natura, una mena de separació entre
ecologistes “roïns” i naturalistes “bons”, quelcom molt vell en la breu
història de l’ecologisme.
La sentència judicial trigà prou,
però fou demolidora i exemplar en contra dels activistes, l’Audiència
Provincial de Navarra condemnà cadascú dels vuit ecologistes a una pena de presó
de quatre anys i deu mesos, a més del pagament de multes de 500.000 pessetes i
una indemnització solidària de 312 milions de pessetes a l’estat i uns altres 7
al govern de Navarra. D’altra banda, els ecologistes denunciaren les obres
perquè no respectaven les distàncies de seguretat respecte dels espais
protegits ZEPA. Aconseguiren que els tribunals dictaminaren que sols es podien omplir
la presa fins a la cota de 25 metres, d’un total de 125 metres projectats. Per
a evitar aquest límit que impossibilitava omplir el canal de Navarra i, per
tant, llevava el sentit d’una obra feta per a regar 57.713 hectàrees al sud de
la comunitat foral, el govern de Navarra promulgà una nova llei que derogava les
franges de protecció per a les reserves ZEPA, que ell mateix havia legislat en
un primer moment per a evitar la construcció de la presa. Finalment, el
Tribunal Constitucional declarà en març de l’any 2000, que la llei feta exclusivament
per a poder omplir l’embassament d’Itoiz era vàlida!
 |
| Collage RMiB |
El càncer i la nuclear d’Almaraz
En juny d’aquest 1996 es va publicar
en premsa que hi havia “psicosi” al voltant de la central nuclear d’Almaraz (Càceres)
per l’augment de casos de càncer. Denunciaven que en la comarca hi havia
nombrosos casos de naixements amb malformacions i sarcoma d’Edwin (càncer
d’ossos). El 3 de juliol va eixir a Tele 5 Francisco Blanco, secretari
d’ADENEX, parlant de l’existència de taxes molt elevades de malalties en
l’entorn de la nuclear. Com a resposta els directius de la central el van
denunciar per difamacions i demanaren als tribunals que prohibiren cautelarment
informar sobre el complex nuclear, però el jutge rebutjà la petició censura.
La premsa començà a repetir la
versió del lobby nuclear, que afirmava que a la localitat d’Almaraz no hi havia
cap anomalia sanitària, asseguraven que les acusacions eren coses dels verds i
comunistes. Tot començà en juliol de 1988, quan va aparéixer una esquerda al
tub de refrigeració de la nuclear per la qual eixien 3,3 litres/minut de líquid
refrigerant del circuit primari. Es va produir una fuita de gasos radioactius a
l’exterior i provocà la paralització del reactor, tot i que aquest accident mai
ho va reconéixer IBERDROLA, l’empresa propietària.
Els veïns afectats afirmaren que
cap autoritat sanitària va comptabilitzar els avortaments que es produïren a
l’Hospital de Navalmoral de la Mata, just després de l’accident. La Plataforma
d'afectats per la Central Nuclear presentà informes de mèdics particulars que
incidien en l'alta mortaldat per càncer i leucèmia en la zona, fins i tot es
produïen malalties només vistes després de l'accident de Txernòbil. Tot i que en
un primer moment el CSN va fer informes, i des del mateix ministeri reconegueren
que alguna cosa anormal estava ocorrent, després d’anys de reclamacions continua
havent-hi una manca de dades verídiques sobre l'epidemiologia de la zona, així
com un estudi comparatiu amb les dades prèvies a la construcció de la central,
inaugurada en 1981.
La Plataforma d’Afectats per la
Nuclear d’Almaraz afirmava que sols a Jaraíz de la Vera (amb menys de 8.000
habitants) es van produir nou casos de sarcoma d’Ewing, mentre que la
incidència habitual era de menys de dos nens per cada milió. Que arran de la
fugida radioactiva es van produir 146 naixements de nadons amb malformacions
genètiques, dels quals moriren gairebé la meitat, i asseguren que fins avui són
més de 500 els xiquets afectats.
Per a demostrar la fal·làcia de
les afirmacions ecologistes i de les fonts sanitàries locals, l’Institut Carlos
III encetà un estudi epidemiològic sobre 400.000 veïns de les centrals
espanyoles. En 2009 el publicaren sota el títol de: “Estudio epidemiológico del posible efecto de las radiaciones ionizantes
derivadas del funcionamiento de las instalaciones nucleares y radiactivas del
ciclo de combustible nuclear españolas sobre la salud de la población que
reside en su proximidad”.
En ell estudiaren la mortalitat
per càncer en 328 municipis dins d’un radi de 30 km de distància d’una
instal·lació nuclear, en el període de 1975-2003. L’estudi assenyala que en
l'entorn d’Almaraz hi havia un augment de la taxa de mortalitat per tumors de
teixit conjuntiu, amb deu casos, mentre que fora de l'àrea de 30 km sols havien
registrat una defunció. Respecte del càncer d'ovari i de càncer colorectal
trobaren que hi havia dades molt per sobre dels de les zones de control.
En les conclusions de l’informe afirmen
que, en “general”, l’augment d’incidència de càncer eren “casos puntuals”. Com que
no tenien arguments es van justificar afirmant que en la resta de mostrejos de
pobles al voltant de les nuclears no s’havien detectat augments d’incidències
de càncer, per tant, eixes taxes desviades les consideraren com a no “consistents”.
No pensaren que havien patit fuites radioactives com les que tingué Almaraz, i
que eixos augments puntuals podrien ser la causa?
Per a justificar la manca
d’estudi d’eixos casos “puntuals” assenyalaven que en algunes localitats
properes a les nuclears els podia afectar una radiació natural superior a la
normal, per això mateix els havien construït
una central nuclear. L’estudi apuntava que els augments “puntuals” de
mortalitat per càncer serien resultat d’hàbits de vida dels veïns, per la
presència d’indústries contaminats o, simplement, per l’atzar... Amb un parell!
Van concloure l’estudi assegurant que no hi havia evidències de relació entre
el càncer i les centrals nuclears!!!! Aquest estudi és sovint emprat pels
científics i tècnics partidaris de l’energia nuclear per a rebatre les denúncies
dels afectats pels augments de mortalitat al voltant de les centrals.
 |
| Collage RMiB |
Cementeri de residus nuclears del Cabril
El Cabril és l’única instal·lació
de l’estat per a l'emmagatzematge (cementeri) de residus radioactius de molt
baixa, baixa i mitjana activitat, està situat en el terme municipal d’Hornachuelos,
Còrdova. Va obrir portes en 1961, tot i que fins al 30 d’octubre de 1975 no
obtingué els permisos administratius per a rebre residus radioactius. Justificaren
la seua ubicació perquè prèviament hi havia allí una mina d’urani, gestionada
per la Junta d’Energia Nuclear (JEN) i a la seua seu a Madrid ja no cabien més
deixalles nuclears, estaven plenes amb les deixalles radioactives procedents de
les recerques per a desenvolupar la bomba nuclear espanyola amb el projecte Islero (1963). El començament d’activitat
abans d’aconseguir tots els permisos va ser una mostra més de la tradicional opacitat
i la manca de respecte a la legalitat que envolta les activitats de la indústria
nuclear. En 1986 es va fer càrrec del cementeri nuclear l’Empresa Nacional de
Residus Radioactius (ENRESA) que s’havia creat dos anys abans.
Cal remuntar-se en l’hemeroteca
fins a 1978 per a descobrir quelcom paregut a les malalties radioactives de la
nuclear d’Almaraz. En la localitat cordovesa es multiplicaren els casos de
malalties mortals sobtades molt per damunt dels que correspondria a la seua
població. Es multiplicaren els casos de leucèmies, cirrosis, hi hagué quatre
afectats pel mal d’Hopkings, càncer de fetge, multiplicació de bronquitis
agudes continuades, úlceres impossibles de cicatritzar, un xiquet amb leucèmia
mieloide, nadons amb malformacions, però les conclusions de l’autoritat foren les
mateixes que en la nuclear extremenya, no passava res!
L’Associació Espanyola de Defensa
de la Natura (Aedenat) va presentar una denúncia contra el magatzem nuclear en
1988. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ordenà la clausura del
cementiri del Cabril en considerar que les seues instal·lacions sols estaven
autoritzades per a emmagatzemar residus radioactius sòlids, per tant, no podia
acollir deixalles nuclears. En 2002 va confirmar la sentència el Tribunal
Suprem en declarar il·legal el cementeri nuclear, però no passà res, tot
continuà com sempre.
 |
| Collage RMiB |
El rei, Bàrbara i... el príncep “verd”?
Bàrbara Rey (Maria Margarita García
García. Totana 1950) va denunciar davant els tribunals a Manuel Pardo Colón i
Carvajal (Quito, 1931-2009) i a l’espia Eladio García Suárez per entrar en sa
casa i furtar-li material que demostrava la seua relació sexual amb el rei Joan
Carles I (Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies. Roma,
1938). D’això es va fer ressò l’any següent el periodista Jesús Mariñas al
programa Tómbola, de Canal 9, el dia 26 de juny. El programa va convidar a Bàrbara
per a participar en directe, el dia 17 de juliol de 1997, tot i que la seua
presència va ser vetada per la direcció, pocs minuts abans de l’inici de l’emissió.
A més del sexe fora del matrimoni, el rei continuava practicant la caça que
junt amb els diners eren les seues tres principals passions. El 22 de juny el
rei va matar un mascle de cabra salvatge a la reserva de Caça de la Batuecas,
amb el qual guanyà el record de banyes grans!
Mentrestant, el llavors príncep
Felip (Felipe Juan Pablo Alfonso de Tots els Sants de Borbó i Grècia, Madrid,
1968) presentava a Televisió Espanyola la sèrie documental “l’Espanya Salvatge”, dirigida per Borja
Cardelús (Madrid, 1946). Això li va permetre vendre’s com un ecologista “pota
negra”. La publicitat oficial el presentava com a un jove “preparat i camperol”,
però no deixà de ser una campanya de rentada verda de la monarquia. Felip mai
ha deixat de caçar, participant en grans munteries en finques privades, això sí,
convenientment amagat de l’opinió pública.
 |
| Collage RMiB |
Tragèdia del càmping les Neus
El 7 d’agost al càmping Virgen de las Nieves, en el municipi
aragonés de Biescas (Osca) caigueren unes fortes pluges torrencials que van
desencadenar una ràpida avinguda pel barranc d'Aràs. El càmping estava al mig
del llit del barranc, just abans de la seua unió amb el riu Gállego i va ser
arrasat totalment per una allau de fang, roques i branques, en qüestió de pocs
minuts. Hi van morir 87 persones i en van resultar ferides prop de 183 més. Aquest
esdeveniment es va convertir en el pitjor desastre natural ocorregut a Espanya.
Demostrà el desgavell de la política urbanística, que deixà les mans lliures
als promotors per a construir en qualsevol lloc.
 |
| Collage RMiB |
Nou intent de fer un camp de tir a Anchuras
El mes de setembre el ministre de
Defensa del PP, Eduardo Serra Rexach (Madrid, 1946), va anunciar que volia recuperar
el vell projecte de fer un camp de tir per a l’exèrcit de l’Aire a la finca
d’Anchuras. Per sort es va trobar l’oposició radical de la ministra de Medi
Ambient Isabel Tocino Biscarolasaga (Santander, 1949-2002). L’endemà, el 25 de
setembre, intervingué el president del govern per a confirmar la seua oposició
a autoritzar exercicis militars en una finca situada al costat del parc nacional
de Cabañeros, que reunia valors ambientals molt semblants.
 |
| Collage RMiB |
Incineradora de Valdemingómez
L’Ajuntament de Madrid va
inaugurar una incineradora de residus sòlids a Valdemingómez que gestionava l’empresa
Tirmadrid, una filial d’ACS dirigida per Florentino Pérez Rodríguez (Madrid,
1947). Aquesta instal·lació tenia capacitat per a cremar fins a 850 Tm/any de
fem. No calgué esperar molt per a patir les conseqüències, el mes d’octubre
d’aquest any es mesuraren al voltant valors de dioxines per damunt del màxim
autoritzat. El problema de socarrar el fem és que un 30% del pes total ix pels
fumerals transformat fum i cendres tòxiques. Per a evitar que acaben en l’atmosfera
cal instal·lar un car i complicat sistema de filtres per a recollir part d’eixos
residus, que encara són més tòxics perquè estan concentrats. És quelcom paregut
al procés de la destil·lació per a obtenir essències, tot i que en aquest cas
no es tracta de perfums, més aviat són deixalles altament tòxiques. Les cendres
retingudes als filtres s’han de traslladar a magatzems de productes altament
tòxics, però sempre hi ha una part dels fums que escapen a l’atmosfera i
contaminen l’aire, quan cauen arrossegats per la pluja acaben concentrats als
aqüífers. Segons dades de la Comissió Europea, la cremació de residus sòlids és
responsable d’un 40% de les dioxines vessades a tot el continent. Les dioxines
són compostos orgànics halogenats compostos per la combustió de productes
orgànics amb presència de clor. Aquests compostos s’acumulen en l’organisme i
augmenten exponencialment la possibilitat de desenvolupar càncer, malalties
immunodepressores o greus alteracions del sistema endocrí o hormonal.
 |
| Collage RMiB |
Examen per als caçadors.
Donada la necessitat d’exigir als
caçadors coneixements de seguretat, de la legislació, del funcionament de la
natura, de les diferències entre les espècies cinegètiques i les protegides,
ecologistes i naturalistes demanaren al govern que implantarà un examen a
l’hora de concedir una llicència de cacera. Tot i que la necessitat d’aquesta
prova ja estava recollida en la Llei de Conservació d’Espais Naturals de 1989, aquesta
era competència de les autonomies i moltes encara no l’havien implementada. Era
significatiu que de tota Europa sols mancava la implantació d’aquest requisit a
Gran Bretanya i Espanya. Aquest any sols havien implantat la prova per als nous
caçadors al País Basc, Astúries i Navarra. Mitjançant l’ordre 13/2015 la
Generalitat va regular aquest examen, homologaren a la Federació de Caça de la
CV per a impartir els cursets i fer les proves per a atorgar les noves
llicències. No semblava massa seriós que foren els mateixos caçadors els que
controlaren les proves i donaren el vistiplau als nous aspirants.
I Congrés Mundial de Conservació a Montreal
Entre el 15 i el 23 d’octubre s’ajuntaren
a la vila canadenca de Montreal més de 2000 representants de 75 governs i 700
ONG per a tractar diferents vessants del conservacionisme, com les espècies
invasores o l’impacte del sistema econòmic no sostenible sobre la biodiversitat
del planeta. Intentaren conscienciar a la societat de la necessitat de computar
econòmicament en els balanços la càrrega que provocaven sobre el medi de
qualsevol activitat. També deixaren blanc sobre negre que cada govern era
responsable de la conservació dels recursos naturals del seu país.
PUBLICACIONS
El 8 de novembre La Colla Ecologista la Carrasca va convidar al destacat membre d'AEDENAT Antonio Estevan Estevan (Madrid, 1948-2008) a donar la xarrada titulada "Cap a la reconversió ecològica del transport", que aprofitaren per a presentar el llibre "Hacia la reconversión ecológica del transporte en España" del mateix Antonio i d’Alfonso Sanz Alduán. En ell s’apartaven del consens amplament estés que demanava grans inversions en infraestructures per a millorar el transport en suposar que generaven riquesa i poder, oblidant que la societat no pot acceptar les greus afeccions al medi ambient que provoquen. Els autors després d’analitzar el context social, les necessitats i els límits planetaris, van encunyar el concepte de “càrrega dels ecosistemes” defensaven que calia fer un esforç per a reduir els conflictes mediambientals, en comprovar que els defensors de les grans infraestructures no tenien en compte les despeses de les afeccions ecològiques que provocaven. Llavors els teòrics beneficis d’acurtar uns pocs minuts un trajecte serien falsos, per tant, calia plantejar una reconversió de la mobilitat, des d’un punt de vista ecològic.
Aquest any començà la publicació
de la revista BIOLÓGICA que finalitzà el seu camí editorial l’any 2002.
Fonts i referències:
Abocador de Dos Aigües
https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2008/11/05/ocho-anos-vertedero-aguas-13369920.html
Abocador de Llombai
https://elpais.com/diario/1999/01/27/cvalenciana/917468284_850215.html
Abocador de Basseta Blanca
Abocador de Barxeta
https://www.lasprovincias.es/comarcas/barxeta-gana-batalla-20200813001632-ntvo.html
Afeccions a l’atol·ló de Mururoa
Anchuras camp de tir
https://www.educarueca.org/IMG/pdf/Anchuras.pdf
http://www.elmundo.es/papel/hemeroteca/1996/09/29/cronica/165894.html
Butlletins de la Casa
Verda 86 i 87:
https://issuu.com/faximil/docs/1996-bcv-087
https://issuu.com/faximil/docs/1996-bcv-086
EMARSA
https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/11/21/cloaca-maxima-pinedo-13101382.html
https://directa.cat/els-perills-de-la-crema-de-residus-dioxines-dioxid-de-carboni-i-metalls-pesants/
https://elpais.com/noticias/caso-emarsa/
https://elpais.com/politica/2017/05/01/actualidad/1493632716_110967.html
https://valenciaplaza.com/condenados-emarsa-carcel
El model Alzira:
https://ctxt.es/es/20170315/Politica/11549/sanidad-valencia-alzira-privatizacion.htm
Almaraz
https://www.publico.es/actualidad/ultima-batalla-maximo-central-nuclear.html
https://www.20minutos.es/noticia/699343/0/
https://www.nodo50.org/cerrar-almaraz/LACENTRALNUCLEARDEALMARA.htm
https://elpais.com/diario/1988/07/14/espana/584834408_850215.html
https://www.inventati.org/ingobernables/textos/almaraz.htm
https://drive.google.com/file/d/1vFWGNf_JDitDwB03mnfJsxZw7CbygoYL/view
https://www.csn.es/documents/10182/260063/Informe%20completo
Bárbara i el rei
Camping de Biescas
https://elpais.com/hemeroteca/elpais/portadas/1996/08/08/
Cementeri nuclear del Cabril
https://elcorreoweb.es/andalucia/toda-la-verdad-sobre-el-cementerio-nuclear-de-el-cabril-IH6786648
https://elpais.com/diario/1978/03/07/ultima/258073201_850215.html
Incendis 1996
Incineradora Valdemingómez
https://www.elsaltodiario.com/residuos/incineradora-valdemingomez-envenena-madrid
Kasal popular carrer Flora
https://mapadevalencia.lopezcuenca.com/kasal/
https://www.antimilitaristas.org/Abriendo-Puertas-Okupaciones-en-Valencia-1988-2006.html
OZOTER
https://cincodias.elpais.com/cincodias/2002/02/03/empresas/1012747203_850215.html
Plataforma Salvem el Tren
Salvem el Pouet
https://elpais.com/diario/2001/02/02/cvalenciana/981145095_850215.html
https://www.levante-emv.com/opinion/2010/05/16/memoria-canas-13148152.html
Torres Castejón, V. (2010): “De
los salvem a la defensa del territorio. Los nuevos movimientos ciudadanos, ya
no tan nuevos”. In “Ninguna lucha social es en vano: quince años de Encuentros
Just Ramírez” 2010, ISBN 978-84-370-7777-2, págs. 39-64
Giobellina, B. (2014) “Los
movimientos sociales sí diseñan el territorio. Proceso de auto-organización en
el área metropolitana de Valencia.”
https://riunet.upv.es/bitstream/handle/10251/88156/206-484-3-PB.pdf?sequence=1&isAllowed=y
Termolisi
VAPSA, l’Alcúdia de Crespins
https://www.levante-emv.com/costera/2017/08/07/l-alcudia-crespins-multara-vapsa-13740141.html
Música i pel·lícula
recomanades:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada