Passa al contingut principal

Any 1996

 

Collage RMiB


NATURALISTES



Amics de la Natura de Marxuquera

Vicent Alonso i Vicent Monllor, “tío Piles”, fundaren el grup Amics de la Natura de Marxuquera, a la Safor. Eren un grup d’ecologistes que organitzaren activitats de senderisme, relacionades amb la naturalesa. Des de l’any 2000 fan una pujada nocturna al Mondúber, així com activitats de reciclatge, a més participen en el Consell de Joves de Gandia i en el fòrum de l’Agenda Local 21. El seu lema és: "Preocupar-te per la Natura és preocupar-te pel teu Futur". 

 


Societat Micològica Valenciana

La Societat Micològica Valenciana va publicar el seu segon butlletí on descrivien diferents espècies presents al parc natural de l’Albufera, a la pineda del Saler. Llavors la societat estava presidida per Ricardo Aparici Izquierdo, en la junta li acompanyaven Fernando Martínez Boscà, Salvador Llorca Sala i Joan Peña i Miralles. La seua revista la dirigida per Fernando García Alonso.

 

GER

El GER continuava un any més amb el seguiment de les poblacions de rapinyaires a Castelló i València, amb la col·laboració d’APNAL, en el cens d’arpellot cendrós (Circus pygargus). Participaren en la Fira d’Alternatives de Sant Pasqual, a Vila-real. Demanaren informació a les autoritats sobre el nucli zoològic a Peníscola, en concret sobre les exhibicions de falconeria. Conjuntament amb el Grup Ecologista de Vilafranca editaren “Quaderns de Fauna: Les Aus Insectívores”.

 


Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO/BirdLife)

La Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO/BirdLife) va encetar un programa: Seguiment de les Aus Comunes Reproductores d’Espanya (SACRE). Comptava amb el suport econòmic de la Royal Society for the Protection of Birds (RSPB). Volien obtenir dades equiparables al llarg del temps de l’evolució de les poblacions d’aus. La metodologia consistia en la realització de vint estacions d’escolta, fetes en dues jornades diferents dins de l’època reproductora i en una mateixa quadrícula de 10x10 quilòmetres. Comptabilitzaven tots els ocells detectats dins i fora d’un radi de 25 metres, durant cinc minuts. El projecte devia fer-se cada any als mateixos punts.

 


Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant (AHSA)

El grup d’Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant (AHSA) va denunciar que l’ajuntament de Santa Pola volia autoritzar la construcció de 1.800 segones residències i un parc d’atraccions just al costat del Clot de Galvany, un aiguamoll declarat espai natural municipal. No tingueren cap resposta positiva de l’administració valenciana que acabà autoritzant la construcció de la urbanització Gran Alacant. Denunciaren la troballa de diversos gossos morts enverinats al voltant de les llacunes de la Mata i Torrevella, on descobriren caps de pollastre farcits d’estricnina, un verí alcaloide molt potent, al voltant dels colomars d’una societat de colombaires, en un lloc força freqüentat per raboses, tot i que dins d’un espai natural protegit.

 


Associació Cultural Mitja Galta de Manuel

A la Ribera Alta, l’Associació Cultural Mitja Galta de Manuel va publicar el butlletí “La Bellota. Revista d’Informació i Entreteniment”. Aquest grup que tenia inquietuds ornitològiques es va convertir un punt de trobada cultural. Presentaren al·legacions a l’estudi d’impacte ambiental del traçat de la via del tren Madrid-València. 

 


Societat Valenciana d’Ornitologia

Es va organitzar el grup ornitològic local a Requena-Utiel, a la Plana d’Utiel, per a estudiar la natura comarcal aleshores molt desconeguda perquè bona part dels naturalistes del país sols havien estudiat les zones costaneres. El van formar: Javier Armero Iranzo, Sergio Bargues Ponce, Antonio López Alabau, Carlos Sáez Cuesta, Javier Sánchez Bolinches, Víctor París Huerta, Juan José García Ayllón i Rafa Muñoz i Bastit.

 


ECOLOGISTES

Grup GRAMA de Macastre

El Grup de Regeneració i Actuacions Mediambientals (GRAMA) de Macastre, a la Foia de Bunyol, estigué encapçalat per Carlos García Dolz i Inma Blasco Romero. Van organitzar-se com a resposta ciutadana als incendis que cremaren la Foia de Bunyol, tot i que no tingueren molta continuïtat en el temps.

 


Acció Ecologista AGRÓ

Amb permís del Parador Nacional del Saler i de les autoritats del parc natural, els ecologistes acordaren fer una repoblació en algunes àrees del recinte. Denunciaren que la Conselleria d’Agricultura i Medi Ambient que finançava actuacions per a protegir els boscos valencians, en realitat estaven fent actuacions que perjudicant el bosc. El que es denominava per com a “silvicultura preventiva” en realitat eren repoblacions mal efectuades perquè tallaven arbres vells per a obrir pistes i tallafocs, a més per la seua configuració no servien per a aturar el pas al foc. No es contemplaven cap mesura per evitar els focs provocats, que eren l’origen de la majoria dels sinistres.

Massa sovint, en aquestes actuacions tallaven vegetació autòctona més resistent al foc, a més com no hi havia continuïtat en el manteniment dels tallafocs, aviat s’omplien de matolls que en assecar-se es convertien en combustible per a estendre els focs. Majoritàriament, feien plantacions de monocultius de pins que són els arbres més febles davant el foc. El mes de juny organitzaren unes jornades forestals estatals amb la Coordinadora d’Organitzacions de Defensa Ambiental (CODA).

Denunciaren que dins del port de València, a les instal·lacions de l’empresa Aceprosa tenien contenidors amb 200.000 litres d’hexà. Es tracta d’un hidrocarbur saturat utilitzat com a dissolvent que és molt inflamable, fins i tot, explosiu. Tot això el tenien a deu metres de les cases del barri de Natzaret. Recordaren que en el passat, vessaments d’aquesta mateixa empresa havien provocat la mort de molts peixos.

 

València en Bici

València en Bici convocà una protesta al Mercat Central, feren una enquesta a més de cent clients i bona part d’ells manifestaren que anaven a peu i que estaven a favor l’accessibilitat per als vianants i el transport públic. Es va formar la Comissió Viure el Centre Històric, formada per veïns de Ciutat Vella per a millorar la qualitat del centre històric. Arribat Nadal l’ajuntament intentà fer-los cas i limità l’accés dels cotxes al centre, però es va trobar amb la ferma oposició dels comerciants del Mercat Central, la Unió Gremial i FEVALCO.

 

La Colla Ecologista la Carrasca

Sens dubte, eixos anys La Colla Ecologista la Carrasca era un dels grups més potents. Encapçalaren un grapat d’activitats: convocaren una apagada de llums contra les proves nuclears franceses, van traure un comunicat de premsa demanant la modificació del projecte de llei d'envasos i residus  o un altre demanat la creació d’un Consell de Protecció del parc de la Font Roja. Van fer repoblacions forestals als paratges del Sotarroni de la Serra Mariola o al Teularet, a la Font Roja i mantenien un viver d'espècies autòctones.

No descuidaren les tasques de divulgació i tragueren les circulars informatives: 28, 29, 30, 31, 32. Participaren en la Plataforma de Defensa del Ferrocarril, presentaren al·legacions per a oposar-se a la variant de la carretera que estava prevista pel barranc de la Batalla. Presentaren una denúncia al Jutjat de la Vila Joiosa contra els responsables de l'extracció d'aigües de Sella, la Marina Baixa. Presentaren un comunicat de premsa denunciant la incapacitat dels pous de Sella i Benimantell per a aportar els cabals d'aigua que pretenia consumir el Consorci d'Aigües de la Marina Baixa, basant-se en els seus informes manipulats. El mes de maig i juny es van organitzar unes Jornades Culturals de les Comarques Centrals. Entre altres associacions participà la Colla Ecologista La Carrasca que coordinà un debat sobre "L'estat del medi ambient a les nostres comarques", celebrat el 7 de juny a Alcoi.

 


Plataforma de Defensa del Ferrocarril i Coordinadora Xitxarra

El 18 de febrer la Plataforma de Defensa del Ferrocarril van organitzar una manifestació massiva en defensa del tren i la campanya "Salvem el tren" per a reivindicar el manteniment de la línia Alcoi-Xàtiva-València. També estigué activa la Coordinadora Xitxarra que defensava la recuperació del traçat del trenet Xitxarra, que unia les comarques de l'Alcoià, el Comtat i la Safor: Alcoi, Xàtiva i Gandia, que permetia la vertebració de les comarques centrals i donant-les una eixida al mar.

 

Marxa Antinuclear a Cofrents

El 2 de juny es va celebrar la tradicional Marxa Antinuclear a Cofrents.

 

Planta de termòlisi a El Pinós

El Pinós, al Vinalopó Mitjà, es va oposar a la construcció d’una planta de termòlisi al seu terme. Aquest és un procés industrial que transforma els residus en combustibles com són el bio-carbó o el bio-oli. La tècnica consisteix a compactar fins a reduir el volum dels residus al 10%, després s’escalfen fins als 2000 °C. Llavors, amb la combustió se separen els components orgànics dels inorgànics i s’obtenen gasos  i minerals. Després de la neteja dels gasos es poden utilitzar per a generar energia, de cada tona de fem es poden aconseguir fins a 400 kW.

 

Coordinadora Ecologista del Sud del País Valencià

La Coordinadora Ecologista del Sud del País Valencià, amb seu a Santa Pola, es va oposar a la sobreexplotació de l'aqüífer Aitana Sud. Es va fer públic un projecte per a dur una conducció d’aigües des de la serra d'Aitana fins a l'embassament d'Amadorio, per al subministrament de les zones turístiques de la Marina Baixa. El mes de juliol organitzaren una manifestació a Sella per a demanar l'ús racional de l'aigua i contra un model de turisme insostenible respecte dels recursos hídrics. Van organitzar una Mesa provincial dels Residus i prepararen un document molt treballat amb propostes sobre la gestió dels residus sòlids urbans. Mentrestant el Grup Ecologista Xoriguer de la Vila Joiosa, la Marina Baixa, va exigir a la Diputació d’Alacant que demostrarà que hi havia excedents en l’aqüífer, abans d’autoritzar la conducció d’aigües cap a les zones turístiques.

 

El Grup l’Alguer de Santa Pola

El Grup l’Alguer de Santa Pola, al Baix Vinalopó, es va oposar als plans de regeneració d’una platja al sud de les Salines de Santa Pola perquè pretenia condicionar-la amb infraestructures turístiques que implicaven la seua degradació, tot i que ja estava molt afectada pels continus vessaments de residus contaminants que patia aquest espai protegit.

 

Coordinadora per la Defensa de Mariola

La Coordinadora per la Defensa de Mariola va organitzar actes de protesta contra un projecte de "silvicultura preventiva" al Maigmó. Van fer una acampada de protesta contra el projecte de fer una incineradora de residus hospitalaris a Agost, l’Alacantí.

 

Grup Ecologista Naturalesa Viva d’Elda

Aquest any es va inscriure al registre d’associacions de la Generalitat el Grup Ecologista Naturalesa Viva d’Elda. Un dels seus camps d’interés fou la reforestació del terme amb espècies autòctones, en llocs com el paratge del Bolón. Entre els seus membres destacaren Renato Pina i Àngel Francisco Romero.


GECEN

El Grup per a l’Estudi i Conservació dels Espais Naturals (GECEN) de Sogorb es van oposar a l’obertura d’una pedrera d’argiles per part de l’empresa Arcitrans a la Serra d’Espadà. També organitzaren una campanya per a evitar la construcció d’una planta de tractament de fangs a la capital de l’Alt Palància, on pretenien dur 2000 tones de tòxics en una primera fase. Es tractava d’una mescla d'aigua i sòlids que es produïen a les Estacions Depuradores d'Aigües Residuals (EDAR). 

 

Collage RMiB


Salvem el Pouet!

Sobtadament, a València, legions de drogaddictes deixaren els poblats marítims per a traslladar-se a l’horta de Campanar. La partida de Dalt es va convertir en el supermercat o l’híper de la droga, al paratge de les Canyes. Grups de ionquis zombis, alguns d’ells molt deteriorats físicament, s’apoderaren de camps i alqueries. Arribaren a instal·lar-se a viure allí mateix, en improvisades tendes de campanya on exercien  la prostitució, on acudien els traficants o l’autocaravana de repartiment de metadona. Tot es va deteriorar amb rapidesa i s’omplí d’enderrocs i brutícia. La concentració provocà freqüents baralles amb navaixes, robatoris o incendis. En 2001 ja sumaven onze víctimes mortals entre els clients de la droga, a més de la d’un llaurador. Aquest procés de degradació va aconseguir els seus objectius, rebaixà molt el preu de camps i alqueries.

Tot aquest procés de degradació es produïa mentre un grup de grans constructors valencians presentaven dos plans urbanístics que afectaven la partida del Pouet, al barri de Sant Pau de Campanar. Evidentment, comptaven amb el suport d’un Ajuntament de València amb la majoria absoluta del Partit Popular i Unió Valenciana. El consistori va aprovar les requalificacions del sòl, avalà la compra de terrenys i va iniciar les expropiacions en 1997, sense oferir alternatives de reallotjament als veïns afectats. Amb total impunitat les constructores encetaren enderrocaments no autoritzats judicialment i assetjaren als veïns afectats que encara es resistien a l’exèrcit de marginats i especuladors que els envoltava. La degradació de l’entorn fou tan forta que provocà que alguns llauradors, que fins i tot no tenien terres afectades per les expropiacions, abandonaren el conreu dels seus camps a conseqüència de la inseguretat que provocaven els nouvinguts. 




Un grup de veïns crearen la plataforma “Salvem el Pouet” per a intentar aturar la demolició d'un conjunt d'alqueries antigues, dels segles XIV al XVII, així com per a aturar la pèrdua d’horta. Malauradament, no aconseguiren paralitzar les obres de l’anomenat Nou Campanar perquè ja estaven encetades. No trobaren massa suport entre el veïnat perquè les expropiacions afectaven un col·lectiu reduït de trenta famílies que a més estaven aïllades de la resta del barri. Algunes de les alqueries expropiades com l’alqueria del Rei, les cediren al Bioparc, de l’empresa Rain Forest València SA que des de llavors es troben en procés de degradació a causa de la manca de manteniment per part de l’empresa gestora. Tan sobtadament com van aparéixer, just quan estaven a punt de finalitzar les obres dels edificis i en sols dos dies, el 8 i 9 d’abril de 2008, una gran operació conjunta de la Policia Nacional, la Local i la Fiscalia Antidrogues va desmantellar el mercat de la droga de les Canyes, i mai més van tornar al luxós Nou Campanar on anava a viure gents amb uns ingressos alts.  

Sols un eixample del gran negoci que significà aquest escandalós procés de degradació, requalificació i posterior urbanització: Juan Armiñana que amb la seua constructora Promociones Inmobiliarias Armiñana fou un dels promotors responsable de la urbanització del Pouet. Va guanyar tants diners i tan fàcilment amb el PAI, que li sobraven els diners per a fundar i presidir la falla Nou Campanar, en 2002. Amb molts diners invertits en la falla, dos anys després entraren a la secció especial i van aconseguir disset primers premis en el període d’Armiñana. Tot pujà molt de pressa fins que la crisi de 2008 provocada per la fallida de Lehman Brothers, provocà que tota la bombolla esclatarà de colp. A més significà la fi dels negocis immobiliaris del senyor Armiñana en 2011, així com l’enfonsament de la seua falla en 2016. El que si va aconseguir la “Plataforma Salvem el Pouet” fou que en la segona fase de la urbanització de Nou Campanar se salvaren un bon nombre d'alqueries.




El GAM contra la contaminació del riu Magre

El Grup d’Activitats Mediambientals de Requena (GAM) va organitzar una campanya per a recollir signatures denunciant la greu contaminació que patia el riu Magre.



PACIFISTES, OBJECTORS i OKUPACIÓ

Assemblea Antimilitarista i Associació Cultural “l’Arena” de Villena

L’Assemblea Antimilitarista i l’Associació Cultural “l’Arena” de Villena publicaren un manifest contra la construcció de la presó de Villena, signat per R. Sanjuán i titulat: “Contra todas las cárceles”. La va inaugurar en 2002 el llavors ministre de l’Interior Mariano Rajoy Brey (Santiago de Compostel·la, 1955).

 

La mili un assumpte electoral

El 7 de gener, el president del govern Felipe González Márquez (Sevilla, 1942), va dir que mai es podria complir la promesa del candidat del PP, José María Aznar López (Madrid, 1953) de reduir el servei militar obligatori a sols sis mesos, i damunt cobrant un sou de 30.000 pessetes mensuals.

El PP i els seus socis d’investidura, Convergència i Unió i el Partit Nacionalista Basc (PNV) anunciaren el mes d’abril que la mili obligatòria finalitzaria en 2003, poc després rebaixaren el termini a 2001. Tot mentre el mes de maig Jacques René Chirac (París, 1932-2019) va anunciar que l’1 de gener de 1997 desapareixeria el servei militar obligatori a França.

El 6 de juny el nou govern del PP anuncià mesures per a evitar l’augment exponencial d’Objectors de Consciència. Poc després el president Aznar va afirmar que en l’exèrcit espanyol hi havia “malbaratament i caos”. Per a corregir-lo anuncià que vendrien bona part de les instal·lacions i finques militars sense utilitat per a la defensa. Tragueren al mercat 500 instal·lacions, un 20% de les propietats de Defensa, que sumaven 42 milions de metres quadrats. Les vendes de casernes  generaren uns ingressos de 64.200 milions de pessetes per a l’estat, entre 1983 i 1995. Una altra de les primeres mesures del govern d’Aznar va ser l’aprovació de  la integració militar en l’OTAN, quelcom contrari al compromís de l’opció del SI en el referèndum de 1986.


Collage RMiB

Desnonament del Kasal del carrer Flora

El 20 de desembre la policia va desallotjar el kasal del carrer Flora que tenien ocupat des del 30 d’abril de 1991. Es tractava d’un edifici d’uns 1000 m² que estava abandonat al barri de la Trinitat. Segons els mateixos activistes el dia de la seua expulsió a més de desenes de policies aparegueren vigilants de l’empresa Levantina Seguridad, sota el comandament de José Luís Roberto Navarro “el Coixo” (València, 1953), demostrant una volta més les connexions entre el feixisme local i la policia. L’endemà trenta activistes ocuparen els locals de l’Institut Valencià de la Joventut, al carrer Hospital de València, per a protestar pel desnonament.

 

CRÒNICA DE 1996



Nova presa de Tous

Es va inaugurar la nova presa de Tous, catorze anys després de la pantanà del 20 d'octubre de 1982. Aprofitaren les obres per a ampliar la seua capacitat que pujà a un volum d’emmagatzematge de 8.030.000 m³.


Marjal dels Moros

Al camp de Morvedre, la Marjal dels Moros de Sagunt es va declarar Zona ZEPA.

 

Hospital d’Alzira, el nou model sanitari

Per primera volta en tot l’estat, el govern valencià anunciava el nou model sanitari del PP, mitjançant el qual cedien la construcció i la posterior gestió de l’hospital d’Alzira a una empresa privada, per a donar servici sanitari a una àrea de 259.000 habitants. En 1997 la unió temporal d’empreses Ribera Salut guanyà la licitació. La formaven Adeslas (51%); Bancaixa, CAM y Caixa Carlet (45%); ACS i Dragados (2%), a més de Lubasa (2%). En 2023 el principal accionista és Vivalto-Santé, que és el tercer grup sanitari privat francés, amb la gestió de 50 hospitals i clíniques a França.

Les obres de construcció es pressupostaren en 41 milions, tot i que n’acabaren costant 72. Es va inaugurar en 1999 i a partir d’eixe moment la Generalitat es comprometia a pagar cada any 204 € per ciutadà adscrit a eixa àrea de salut, un total aproximat de 47 milions d’euros. Com eixa quantitat li semblà poc a la concessionària, el govern d’Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena 1956) va augmentar artificialment el cens d’adscrits en 11.000 persones més, la qual cosa implicà pagar dos milions més cada any.



 

L’abocador de Basseta Blanca a Riba-roja de Túria

A la partida de la Basseta Blanca, a Riba-roja de Túria, en 1984 es va fer l’abocador més gran del País Valencià, per a recollir el fem produït a l’Àrea Metropolitana de València. Els seus promotors foren l’empresa FERVASA, que pertanyia al Grup d’Agricultores de la Vega SA, i l’Ajuntament de València, que en 1986 va delegar la gestió en el Consell Metropolità de l’Horta. Quan demanaren llicència d’obertura tenien previsions d’abocar 92.753 Tm/any, amb una capacitat total d’emmagatzematge de 290.080 m³, llavors sols estava dissenyat per acollir el fem produït en disset mesos. No obstant això, des d’un primer moment dugueren 350.000 Tm/any pels quals Agricultors de la Vega cobrava 532,7 milions de pessetes/any.

La corporació de Riba-roja en comprovar l’incompliment dels compromisos dels promotors, que sobrepassaven els límits dels abocaments, van denunciar-ho als tribunals que ordenaren el tancament de l’abocador en 1986, tot i que no van fer res per a garantir el compliment de la sentència, tot mentre continuava l’abocament intensiu de fems. Segons dades de Riba-roja, en 1991 ja havien vessat 3.932.000 m³ de residus urbans, tot mentre els tècnics avisaven del perill d’explosió per la gran quantitat de gasos que emetia l’abocador. També es va comprovar com les muntanyes de fem supuraven líquids lixiviats que contaminaven els aqüífers.

Els ecologistes exigiren a les autoritats el disseny d’una estratègia conjunta de recollida i tractament de residus per a tot el territori. Demanaren la creació de plantes de tractament de fems per a classificar, tractar els residus i reciclar-los. Aleshores a València sols hi havia la planta de FERVASA que només tractava el 50% del fem recollit a l’àrea metropolitana. No tenien gens d’interés perquè el cost de la recepció de fems a Basseta Blanca li costava un 16% menys que dur-los prèviament a una planta per a tractar-los. Tot mentrestant s’estenien les tendències de consum d’un sols ús, així com la reducció dels excessius embolcalls de tots els productes. Respecte de les restes no recuperables pensaven que devien anar a abocadors menuts i repartits per tot el territori, que tingueren uns plans de segellament i regeneració, una volta estigueren plens. Recordaren a la Generalitat que des de gener de 1993 la Comunitat Europea exigia als seus membres l’aprovació d’una llei d’Envasos i Embolcalls, de la qual ja hi havia redactat un esborrany de 1991, tot i que encara no s’havia aprovat. Aquesta norma exigia la implantació de la recollida selectiva de fems, la qual cosa permetria reduir molt el volum total d’escombraires que anaven als abocadors.

Després de les exigències dels ecologistes, en desembre de 1993 l’ajuntament del Camp de Túria ordenà la clausura de l’abocador per la seua saturació i anul·là la llicència d’explotació, per la seua caducitat. El Consell Metropolità de l’Horta va recórrer el tancament davant dels tribunals i aconseguí paralitzar l’ordre de cloenda. Llavors sols la ciutat de València generava 304.738 tones de fem a l’any.

Com calia buscar altres llocs per a obrir nous femers intentaren obrir un a Llombai, però el consistori va revocar l’acord inicial. El Consell Metropolità de l’Horta interposà recursos judicials, però tots els va guanyar la localitat de la Ribera Alta. L’oposició dels ecologistes també va aconseguir la paralització d’una incineradora a Aldaia.

L'Entitat Metropolitana per al Tractament de Residus (EMTRE) va continuar utilitzant l’abocador de Basseta Blanca fins a 1996, quan el Tribunal Suprem validà definitivament el seu tancament definitiu. La faraònica acumulació de residus a Basseta Blanca degradà tota l’àrea. Hi havia zones d'erosió, lliscaments de talussos, enfonsaments, surgències de lixiviats, zones amb emanacions de gas, una xarxa d'extracció de biogàs abandonada, mancava una xarxa de drenatge d'aigües pluvials, una revegetació, així com la integració ambiental i paisatgística del gran femer del nostre país.

En 1998 obriren l’Abocador de Dosaigües, a la Foia de Bunyol, amb una capacitat per a rebre fins a 300 Tm/dia, per a substituir Basseta Blanca. Passats els anys, tot i l’oposició dels veïns, s’aprovaren ampliacions que prorrogaren la vida útil de les instal·lacions fins a 2025. La història tornà a demostrar que una volta aconseguit els permisos d’obertura d’un abocador, els límits, els terminis, i la resta de promeses s’obliden aviat. El consistori que accepta aquestes instal·lacions que ningú més vol es veu condemnat de recórrer als tribunals i gastar recursos intentant defensar el seu territori de l’abús dels femers.

En 2019 mitjançant la llei 22/2011, la Generalitat va fer públic que destinaria 9.405.000 d’euros per a segellar i restaurar l'abocador de Basseta Blanca, vint-i-tres anys després que s’ordenarà el seu tancament i quan hi havia acumulats 2.654.497 m³.  Aquest va ser el primer abocador que es va restaurar al País Valencià. Eixe mateix any el Consell del Botànic va aprovar un nou model de gestió que descartava la possibilitat de la incineració i la construcció de macroabocadors de residus. En 2016 començaren a segellar abocadors com la Murada d’Oriola, a Peníscola i el Montepedra a Pilar de la Foradada-Campoamor. També començaren a treballar per a impulsar la recollida selectiva de fem, amb el sistema conegut "porta a porta". Aquesta opció permet  implantar el pagament als ajuntaments segons el volum de fem generat.

 

Residus sanitaris a l’Alcúdia de Crespins

A l’Alcúdia de Crespins es va fer una altra planta de tractament de residus d’origen sanitaris. La gestionava l’empresa VAPSA, constituïda en 1992 que pertanyia al Grup URBASER de la companyia ACS, de Florentino Pérez Rodríguez (Madrid, 1947)! A finals de desembre d’aquest 1996 els ecologistes presentaren 3500 al·legacions per a intentar aturar-la tot i que acabaren fent-la al polígon industrial del Canari. L’ajuntament va negar-li la llicència d’obertura i l’empresa  va denunciar-ho als tribunals i guanyà. De resultes condemnaren a la corporació de la Costera a pagar una forta indemnització. Poc després aconseguiren ampliar les instal·lacions per a rebre tota mena de residus hospitalaris perillosos, inclosos els del grup III (subjectes a mesures de seguretat especials). Finalment, en 1998 traslladaren la gestió dels residus sanitaris a la planta que tenia l’empresa CONSENUR, SA, a Paterna. Quan la inauguraren en 1994, fou la primera instal·lació dedicada al tractament de residus sanitaris de tot l’estat.

Llavors l’empresa Valenciana de Protecció Ambiental va continuar emmagatzemant i transportant residus de manera irregular a l’Alcúdia i la Conselleria els va denunciar. En 2002 el Tribunal Superior de Justícia de la CV va confirmar la validesa de dues multes que els havia imposat per valor de 6000 €. Malauradament, sempre ix més barat pagar les multes que complir amb la legalitat! En 2011 la planta de l’Alcúdia la comprà l’empresa nord-americana Stericycle i va especialitzar-se en el tractament d’olis i aerosols. En 2016, sobtadament i sense donar explicacions, l’abocador va anunciar el seu tancament, curiosament, l’any següent, mentre desmuntaven l’empresa es van produir dos incendis i en un d’ells es produïren vessaments d’oli al riu Canyoles. L’Ajuntament de l’Alcúdia, la Generalitat i el SEPRONA tornaren a multar l’empresa.

 


Barxeta sense fems!

Veïns i veïnes de Lloc Nou d’en Fenollet, El Genovés i Barxeta (la Costera) s’oposaren amb fermesa a l’obertura d’un abocador per acollir part de les deixalles que deixaren d’anar a Basseta Blanca una volta el van tancar. Crearen la Plataforma en Contra de l’Abocador de Barxeta perquè coneixien la llarga lluita que costà el tancament del femer de Riba-roja de Túria. No els importa gens que aquest projecte estiguera dissenyat amb molta més cura. El van dissenyar per a rebre rebutjos de fem compactats i, per primera volta, detallaven un pla que incloïa el segellament de les instal·lacions una volta estigueren plenes i la seua revegetació. Els veïns no es refiaren de les promeses dels polítics i mantingueren una ferma oposició que va aconseguir la paralització de l’abocador, aquest mateix 1996. Anys després intentaren fer al mateix lloc una planta de valorització i eliminació de residus amb l’objectiu de tractar 40.000 tones anuals de fem dins d’una antiga pedrera d’argiles, novament la mobilització ciutadana va obtenir la paralització d’aquest projecte, en 2020.


Un abocador per als frares de Portaceli

La Generalitat anava intentant col·locar abocadors per tot arreu per a substituir a Basseta Blanca, un dels llocs que estigué a punt de rebre un foren els boscos al voltant del monestir de Portaceli, tot  i que la consellera Medi Ambient ho va rebutjar fermament.



Trames corruptes en la gestió dels residus

Les trames de corrupció o malbaratament de diners públics amb la gestió de residus són molt complexes. En 1996, a l’Hospital la Fe de València es va gastar 144 milions de pessetes per a muntar una planta de tractament de residus sanitaris mitjançant ozó dissolt en aigua. Amb això aconseguien esterilitzar els 1.600 quilos de residus sanitaris que generava tota la ciutat sanitària cada dia.

Aquesta tecnologia innovadora l’havia desenvolupat Manuel Berlanga, enginyer de l’empresa Ozoter SA que pertanyia al grup de la família Serratosa. Dos anys després de fer aquesta inversió, tot i que comptaven amb tots els permisos municipals des de 1997, no pogueren ficar-la en funcionament perquè la gestió de tots els residus sanitaris a la província de València estava assignada a CONSENUR, SA, llavors els Serratosa deixaren l’empresa.

La mateixa Ozoter continuà activa acumulant pèrdues, però l’any 2001 es va gastar tres milions d’euros per a posar en marxa una nova planta a Guadassuar, tot i que molt prop de l’Alcúdia. Tenien previst el tractament i eliminació amb ozó de 12 tones de residus sanitaris de tipus III, que són els més perillosos per estar en contacte amb malalts contagiosos. Com que no obtingueren la llicència d’obertura, en 2003 la demanà una altra empresa: Tecnología Medio Ambiente Grupo F. Sánchez que tampoc ho va aconseguir. Li la denegà Guadassuar després de rebre 4.000 signatures en contra dels seus veïns. L’empresa va recórrer al contenciós administratiu que tampoc li donà la raó, en 2008. Finalment, aconseguiren inaugurar la planta en juliol de 2016, tot i que sota la marca del COR, Consorci de Residus V5, entitat integrada per la Generalitat, la Diputació i diversos municipis.



D’altra banda, eixos anys eren prou habituals els abocadors il·legals que tenien actius molts municipis, com el que tenia Olocau, el Camp de Túria, on a més es cremaven els fems. En aquest cas la conselleria de Medi Ambient va ordenar la seua clausura. 


La corrupció d’Emarsa  

L’Empresa Metropolitana d’Aigües Residuals SA (EMARSA) la formaren di-vuit consistoris de l’àrea metropolitana de València per a concentrar les aigües residuals i tractar-les en la depuradora de Pinedo. En acabar-la de fer es va convertir en la segona depuradora més gran de l’estat. Entre 1986 i 1996, la Generalitat Valenciana va invertir un total de 81.002 milions de pessetes en la construcció de les infraestructures per al tractament de les aigües residuals de dos milions i mig d'habitants. Construïren 87 sistemes col·lectors i la planta depuradora. La inversió total tingué un cost mitjà de 32.019 pessetes per habitant.

En 2010 es va conéixer que fins a cent directius de la depuradora, tots vinculats amb el PP i Unió Valenciana, havien provocat un forat comptable de 23,5 milions d’euros. Entre 2002 i 2009 els gestors van malbaratar sense justificació 115 milions d’euros, tot mentre els sous dels gestors eren astronòmics, el seu president Esteban Cuesta cobrava 80.000 € a l’any i la seua secretaria 60.066 €. Llavors el PP va decidir liquidar l’empresa. A causa del malbaratament de recursos provocat pel continu robatori el cànon de sanejament pujà per als ciutadans en un 35%.

No contents amb unes nòmines exagerades, els directius ordenaren pagaments per reparacions de màquines que no tenien, per obres no realitzades, tot mentre es gastaven a càrrec de l’empresa, la compra de joies, viatges (261.202 €) amb diferents senyoretes d’acompanyament, menjars en luxoses marisqueries o en restaurants amb estrela Michelin (375.302 €). Van ser responsables d’un frau en la declaració de l’IVA per valor 1,4 milions d’euros entre 2006 i 2009.

Les seues malifetes no pararen, l’Entitat de Sanejament d’Aigües (EPSAR), empresa pública creada en 1992 per a encarregar-se de l’explotació de les instal·lacions de la depuradora i de la recaptació dels cànons adients, dirigida per José Juan Morenilla, augmentà artificialment els costos d’explotació. Per això el van condemnar a nou anys de presó per prevaricació, falsedat documental i malversació de cabals públics.

Amb tot el robatori més gran el van fer amb els pagaments pel tractament de fangs residuals de depuradora, pels quals pagaren el triple del seu cost habitual. A canvi d’aquest sobrecost l’empresari que es feia càrrec dels llims pagava comissions il·legals a Enrique Crespo, gerent entre 2004 a 2010. També van beneficiar-se Ignacio Bernácer i Jose Juan Morenilla que rebien cada mes caixes de sabates amb 180.000 € en diners negres. En 2018, en primera instància i després en 2020, van condemnar als acusats dels espolis a penes d’entre 9 mesos i 12 anys de presó, a més de pagar indemnitzacions de 20,5 milions d’euros.

 

Collage RMiB

L’A3 i el riu Cabriol

Per intentar esbrinar el desgavell de la xicoteta història d’aquesta infraestructura cal remuntar-se a 1992. A l’hora de planificar el traçat de l’autovia Madrid-València, per afrontar el pas de Minglanilla (Conca) a Villargordo del Cabriol (València) que té com a límit el riu Cabriol, el tram més complicat tècnicament perquè a més del riu devia travessar el port i l’embassament de Contreres. Els tècnics van dissenyar tres traçats que denominaren de nord a sud: 

Opció A, la que travessava prop del pany de l’embassament de Contreres.

Opció B, anava pel mig del paratge de “Los Cuchillos”.

Opció C, passava 5 quilòmetres al sud de l’embassament, pel paratge de la “Fonseca”, just pegat a les espectaculars gorges del “Rabo de la Sartén”, un espai verge i espectacular.



El 19 de febrer de 1996 el Ministeri d’Obres Públiques encapçalat per ministre socialista Josep Borrell i Fontelles (la Pobla de Segur, 24 d'abril de 1947) va adjudicar les obres del tram entre Minglanilla i Caudete de las Fuentes, per 12.961 milions de pessetes. Va escollir l’opció B perquè era la més barata, era la que anava prop de l’espectacular paratge de “Los Cuchillos”. Va rebutjar l’opció A que era la menys destructiva perquè anava en paral·lel a les estructures ja construïdes, però els terrenys eren molt inestables i això apujava el pressupost de l’obra i retardava els terminis de construcció.

El Consell Valencià encapçalat per Joan Lerma i Blasco (València, 15 de juliol de 1951) sols volia acabar com més prompte millor. Tot i que en un principi havien apostat per l’opció A, amb menys afeccions ecològiques, acceptaren sense protestar l’Opció B. La vergonya per als valencians fou que els dos partits valencians majoritaris, PSPV i PPCV, no es van preocupar en cap moment per les afeccions ambientals d’un dels darrers racons verges del País Valencià. Més aviat, hagueren de vindre de fora per a fer-ho, ambdós partits coincidien en desitjar que feren l’autovia per on volgueren, però que l’acabaren aviat per a reduir el temps de viatge en cotxe amb la capital de l’estat.


Los Cuchillos, Arxiu RMiB


José Bono Martínez (Salobre, 1950), president de Castella la Manxa, el tercer socialista d’aquesta història es va manifestar radicalment en contra del traçat B. Sembla que més que per defensar els indubtables valors mediambientals, ho va fer per a diferenciar-se de Borrell, un dels “dofins” polítics d’un Felipe González Márquez (Dos Hermanas, 1942) en hores baixes. Bono pretenia competir amb Borrell per a ser el successor de González. D’altra banda, enfrontant-se per qüestions ecològiques a un president del govern desgastat pels escàndols de corrupció i per la guerra bruta contra ETA, aconseguia augmentar el suport dels ciutadans manxecs davant les pròximes autonòmiques. 

Per aquestes raons va apostar fort per enfrontar-se a Borrell i salvar les gorgues del Cabriol, oposant-se al traçat B, argumentant que afectava un indret espectacular des d’un punt vista geològic, paisatgístic i amb rapinyaires en perill d’extinció, tot i que eixe indret estava bàsicament en territori valencià. Per a intentar aturar el projecte va crear el parc natural del Cabriel Manxec, el mes d’octubre de 1995.



No calgué esperar massa perquè canviaren les coses, el 12 de juny de 1996, una volta acabat de formar-se el nou govern del PP, José Bono president de Castella la Manxa i el ministre de Foment Rafael Arias-Salgado Montalvo (Madrid, 1942) anunciaren que havien arribat a un acord per al traçat definitiu. S’allunyaven de les zones més valuoses mediambientals i triaren l’opció A, la que anava al nord de la presa de Contreres. Aquest recorregut transcorria més prop de les infraestructures preexistents, per tant, comportava menys afeccions ambientals tot i que també perjudicava nius de rapinyaires protegits.

Les obres acabaren en 1998 i costaren 25.000 milions de pessetes. Els valencians que no sentirem res dels nostres representants, a més hi haguérem d’esperar fins a l’any 2005 perquè arribarà la protecció de la part valenciana de les Gorgues del Cabriol. Entre molts més ecologistes valencians que es destacaren en el procés d’al·legacions, destacaren Enric Lozano, Emili Olmos i Pasqual, Joan Antoni Llinares i Gómez (Alzira, 1953) o Víctor Navarro Matheu (1953).


Serra d’Irta


L’Ajuntament d’Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, va presentar a la Generalitat un PGOU que pretenia declarar com a sòl urbanitzable la seua façana costanera, ubicada a la part sud de la Serra d’Irta, un dels darrers trams de litoral que restaven verges al País Valencià. La Federació Ecologista de Castelló, GECEN, APNAL de Vinarós i AE-AGRÓ, GEV, la Colla Ecologista de  Castelló, la Colla Ecologista d’Almassora, el Col·lectiu Ecopacifista l’Arquet, ADENA, el GER i RONCADELL van presentar al·legacions en contra de la requalificació, arreplegaren signatures, enviaren cartes adreçades a la consellera d’Agricultura i Medi Ambient Maria Àngels Ramón-Llin i Martínez (València, 1963) i feren manifestacions que finalment aconseguiren aturar un altre desgavell urbanístic, en un indret molt valuós des del punt de vista mediambiental.

 

Rosseta, Arxiu RMiB

La rosseta i els caçadors del Fondo d’Elx

La Generalitat va aconseguir una ajuda dels fons europeus per valor de 48 milions de pessetes per a protegir la rosseta (Marmaronetta angustirostris). Aquesta au és un ànec molt escàs que tenia les seues millors àrees de reproducció als aiguamolls del sud d’Alacant. Aquest any havien criat al Fondo d’Elx 40 parelles, representava els dos terços de totes les rossetes de l’estat. Una volta finalitzada l’època de reproducció, el mes de setembre es van censar al mateix indret 500 rossetes, un 80% de la població de tot l’estat. També destacava la presència 60 ànecs capblanc (Oxyura leucocephala) una altra au en seriós perill d’extinció.

Per a intentar protegir el millor nucli de la rosseta, el mes de setembre el grup d’Amics dels Aiguamolls del Sud d’Alacant (AHSA), l’Associació de Naturalistes del Sud-est (ANSE), la Societat Espanyola d’Ornitologia (SEO/BirdLife), la Societat Ornitològica Marmaronetta (SOM) i la Societat Valenciana d’Ornitologia (SVO) demanaren a la Generalitat que prohibirà la caça al Fondo d’Elx i a les Salines de Santa Pola.

La Generalitat va comprendre els arguments ecologistes i va decidir la prohibició de la caça d’aus aquàtiques al parc natural del Fondo. El problema és que la Comunitat de Regants de Llevant ja havia subhastat els llocs de cacera i havien recaptat al voltant de vuit milions de pessetes. Els propietaris van aïrar-se a muntó i com a represàlia algú van calar foc la caseta de la guarderia mediambiental al Fondo, on hi havia dues barques motores. No contents amb això denunciaren davant els tribunals a conselleria per no compensar-los econòmicament per la imposició de la veda.

Amplieu informació del conflicte de la caça al Fondo d’Elx a: 

https://historiaecologistapv.blogspot.com/2023/04/el-preu-de-la-caca-al-fondo.html

 

Plataformes Rurals Valencianes

A Caudiel es va reunir el 2 de març la Plataforma Rural Valenciana per a intentar estendre l’associacionisme del món rural, llavors sols estava formada la Plataforma Rural de l’Alt Palància. Entre altres grups hi assistiren Associació per a la Recuperació del Bosc de Xiva (ACREBO) i el Grup GRAMA de Macastre. Una volta tornaren de la reunió convocaren a la resta de grups comarcals per tal d’enllestir un plataforma a la Foia de Bunyol i el 22 de març s’ajuntaren amb els grups TAMUS, Enebro, Marjadón. 


Incendis al País Valencià

Eixe any es van produir un total de 383 incendis forestals que cremaren un total de 765,1 ha, malgrat això va ser un bon any. Els pocs dies que bufà la ponentà havien estat precedits de ruixats que mantingueren la humitat de la vegetació. Els dos focs més grans es van produir el 20 de juny, quan una negligència ocorreguda a Xàbia cremà 150 ha i el 25 de juliol, quan a conseqüència d’un llamp es cremaren 190 ha a Teresa de Cofrents.


Desembocadura riu Millars, Arxiu RMiB


Protecció de la desembocadura del riu Millars

L’any 1985 es va prohibir la cacera en la desembocadura del riu Millars i aquest any es va declarar com a Refugi de Caça per la Conselleria de Medi Ambient. Amb el canvi de segle el declararen zona ZEPA, LIC i l’any 2005 la Generalitat li atorgà la figura de Paisatge Protegit. Entre els anys 2007 i 2009 es van obrir tres llacunes, es construïren observatoris d’aus i una torre mirador.  



CRÒNICA ESTATAL I INTERNACIONAL

Fuites industrials de clor

El 21 de gener es va produir una fuita de sis tones de clor en la factoria Erkimia, a la localitat de Flix, la Ribera de l’Ebre. Es va formar un núvol tòxic que obligà a confinar la població. Dotze ciutadans patiren afeccions respiratòries i dos hagueren d’ingressar a l’hospital. L’1 de juny va haver-hi una altra fuita de clor a Sant Celoni, Baix Montseny, que provocà la intoxicació de setanta veïns.

 

Collage RMiB

Fi d’assajos nuclears

El 27 de gener França va detonar una bomba nuclear a l’atol·ló de Moruroa, fou el darrer dels 198 artefactes atòmics que detonaren des de 1960. Una volta finalitzat, el president de la República, Jaques René Chirac (París, 1932-2019), anuncià la fi definitiva de proves nuclears. Els 41 assajos nuclears francesos al Pacífic provocaren l’extermini de la fauna local de les illes Tuamotu, a la Polinèsia Francesa, a més provocaren malformacions en un mínim de 61 persones. També la Xina finalitzà les seues proves d’artefactes nuclears, el 29 de juliol. Des de 1964 havien detonat un total 45 bombes atòmiques. El mes de setembre es va fer una reunió de l’ONU a Ginebra que aprovarà el tractat de prohibició total d’Assajos Nuclears (CTBT).

Una sola bomba termonuclear té una capacitat destructora un milió de vegades superior a l’arma convencional més potent. La seua detonació provoca una ona explosiva, una tèrmica, l’emissió de radiació instantània, precipitacions radioactives i impulsos electromagnètics. Es produeix un pols radioactiu que cau al voltant del lloc de l'explosió, però que el vent pot transportar molt lluny, en caure contamina el sòl, l'aigua i passa a la cadena alimentària.

 

Collage RMiB

Les eleccions d’Aznar



Els comicis del 3 de març significaren l'arribada al govern de José María Aznar del Partit Popular. Una de les seues primeres decisions va ser la creació del primer ministeri de Medi Ambient de la història, que recollia les competències que estaven disperses entre d'Obres Públiques i el d'Agricultura. 




La primera ministra de medi ambient fou l’advocada Isabel Tocino Biscarolasaga (Santander 1949). Una de les seues primeres tasques fou la negociació del Protocol de Kyoto, també va impulsar la Llei d'Aigües, el Pla Hidrològic Nacional, la Llei de Residus o la de Parcs Nacionals. 




En estiu fou notícia que José Soriano Ramos (Vila-real, 1931-2000) propietari de l’empresa ceràmica Porcelanosa havia convidat al president del govern i a la seua família a passar els mesos d’estiu al seu xalet, en primera fila de les platgetes de Bellver, a Orpesa.

 

Arxiu RMiB

Les vaques folles

El mes de març esclatava l’escàndol provocat pel mal de Creutz-feldt-jakob (les vaques folles) quan les autoritats sanitàries britàniques comunicaren que havien comprovat la mort de 56 britànics afectats per aquesta malaltia. Immediatament, la resta de països europeus cancel·laren les  importacions de carn del Regne Unit. Aquesta afecció provocada per una proteïna anomenada prió, s’estenia entre els ramats britànics des de 1984. Fins a 1991 havien mort més de 28.000 bòvids, però com trituraven la carn dels animals afectats i la utilitzaven per a produir pinso, sense saber-ho estaven estenent la malaltia. Una volta comprovaren que també afectava els consumidors humans, per a intentar aturar l’expansió de l’epidèmia, el govern de les illes anuncià que estaven dispostos a sacrificar onze milions de vaques en trenta mesos, el total de la seua cabanya vacuna.

Podeu ampliar informació en:

https://historiaecologistapv.blogspot.com/2021/11/de-les-vaques-boges-als-voltors.html

 

Collage RMiB

Presa d’Itoiz: sabotatge ecologista i impunitat de l’administració!

El dissabte 6 d’abril, el Col·lectiu Solidaris amb Itoitz contrari a la construcció d’un embassament a Aoiz (Nafarroa) que inundà el poble que li donà el nom, així com dues zones molt valuoses ambientalment com eren la Foz de Gaztelu i la d’Iñarbe, van realitzar un sabotatge que provocà la paralització de les obres vuit mesos.

Llavors les constructores acomiadaren 306 treballadors fins que pogueren reparar les desfetes i reprendre els treballs de construcció i valoraren els danys en 1.000 milions de pessetes. La policia va detindre nou joves que patiren pallisses i que dugueren directament a presó en considerar-los etarres. Eixos anys les forces de seguretat de l’estat, amb l’excusa del terrorisme, podien fer qualsevol mesura repressora tot i que fora contrària a les lleis.


Collage RMiB


Ningú va pensar en els motius que dugueren els ecologistes a oposar-se a aquesta infraestructura. Fins i tot, l’edició del diari més “progressista” com era El País, en l’edició del 14 d’abril titulà la seua editorial: “Disfraces de ecologistas”. Intentava demostrar que hi havia enfrontaments entre els ecologistes etarres “violents” i els defensors de la natura, una mena de separació entre ecologistes “roïns” i naturalistes “bons”, quelcom molt vell en la breu història de l’ecologisme.

La sentència judicial trigà prou, però fou demolidora i exemplar en contra dels activistes, l’Audiència Provincial de Navarra condemnà cadascú dels vuit ecologistes a una pena de presó de quatre anys i deu mesos, a més del pagament de multes de 500.000 pessetes i una indemnització solidària de 312 milions de pessetes a l’estat i uns altres 7 al govern de Navarra. D’altra banda, els ecologistes denunciaren les obres perquè no respectaven les distàncies de seguretat respecte dels espais protegits ZEPA. Aconseguiren que els tribunals dictaminaren que sols es podien omplir la presa fins a la cota de 25 metres, d’un total de 125 metres projectats. Per a evitar aquest límit que impossibilitava omplir el canal de Navarra i, per tant, llevava el sentit d’una obra feta per a regar 57.713 hectàrees al sud de la comunitat foral, el govern de Navarra promulgà una nova llei que derogava les franges de protecció per a les reserves ZEPA, que ell mateix havia legislat en un primer moment per a evitar la construcció de la presa. Finalment, el Tribunal Constitucional declarà en març de l’any 2000, que la llei feta exclusivament per a poder omplir l’embassament d’Itoiz era vàlida!

 

Collage RMiB

El càncer i la nuclear d’Almaraz

En juny d’aquest 1996 es va publicar en premsa que hi havia “psicosi” al voltant de la central nuclear d’Almaraz (Càceres) per l’augment de casos de càncer. Denunciaven que en la comarca hi havia nombrosos casos de naixements amb malformacions i sarcoma d’Edwin (càncer d’ossos). El 3 de juliol va eixir a Tele 5 Francisco Blanco, secretari d’ADENEX, parlant de l’existència de taxes molt elevades de malalties en l’entorn de la nuclear. Com a resposta els directius de la central el van denunciar per difamacions i demanaren als tribunals que prohibiren cautelarment informar sobre el complex nuclear, però el jutge rebutjà la petició censura.

La premsa començà a repetir la versió del lobby nuclear, que afirmava que a la localitat d’Almaraz no hi havia cap anomalia sanitària, asseguraven que les acusacions eren coses dels verds i comunistes. Tot començà en juliol de 1988, quan va aparéixer una esquerda al tub de refrigeració de la nuclear per la qual eixien 3,3 litres/minut de líquid refrigerant del circuit primari. Es va produir una fuita de gasos radioactius a l’exterior i provocà la paralització del reactor, tot i que aquest accident mai ho va reconéixer IBERDROLA, l’empresa propietària.

Els veïns afectats afirmaren que cap autoritat sanitària va comptabilitzar els avortaments que es produïren a l’Hospital de Navalmoral de la Mata, just després de l’accident. La Plataforma d'afectats per la Central Nuclear presentà informes de mèdics particulars que incidien en l'alta mortaldat per càncer i leucèmia en la zona, fins i tot es produïen malalties només vistes després de l'accident de Txernòbil. Tot i que en un primer moment el CSN va fer informes, i des del mateix ministeri reconegueren que alguna cosa anormal estava ocorrent, després d’anys de reclamacions continua havent-hi una manca de dades verídiques sobre l'epidemiologia de la zona, així com un estudi comparatiu amb les dades prèvies a la construcció de la central, inaugurada en 1981.




La Plataforma d’Afectats per la Nuclear d’Almaraz afirmava que sols a Jaraíz de la Vera (amb menys de 8.000 habitants) es van produir nou casos de sarcoma d’Ewing, mentre que la incidència habitual era de menys de dos nens per cada milió. Que arran de la fugida radioactiva es van produir 146 naixements de nadons amb malformacions genètiques, dels quals moriren gairebé la meitat, i asseguren que fins avui són més de 500 els xiquets afectats.

Per a demostrar la fal·làcia de les afirmacions ecologistes i de les fonts sanitàries locals, l’Institut Carlos III encetà un estudi epidemiològic sobre 400.000 veïns de les centrals espanyoles. En 2009 el publicaren sota el títol de: “Estudio epidemiológico del posible efecto de las radiaciones ionizantes derivadas del funcionamiento de las instalaciones nucleares y radiactivas del ciclo de combustible nuclear españolas sobre la salud de la población que reside en su proximidad”.

En ell estudiaren la mortalitat per càncer en 328 municipis dins d’un radi de 30 km de distància d’una instal·lació nuclear, en el període de 1975-2003. L’estudi assenyala que en l'entorn d’Almaraz hi havia un augment de la taxa de mortalitat per tumors de teixit conjuntiu, amb deu casos, mentre que fora de l'àrea de 30 km sols havien registrat una defunció. Respecte del càncer d'ovari i de càncer colorectal trobaren que hi havia dades molt per sobre dels de les zones de control.

En les conclusions de l’informe afirmen que, en “general”, l’augment d’incidència de càncer eren “casos puntuals”. Com que no tenien arguments es van justificar afirmant que en la resta de mostrejos de pobles al voltant de les nuclears no s’havien detectat augments d’incidències de càncer, per tant, eixes taxes desviades les consideraren com a no “consistents”. No pensaren que havien patit fuites radioactives com les que tingué Almaraz, i que eixos augments puntuals podrien ser la causa?

Per a justificar la manca d’estudi d’eixos casos “puntuals” assenyalaven que en algunes localitats properes a les nuclears els podia afectar una radiació natural superior a la normal, per això mateix els  havien construït una central nuclear. L’estudi apuntava que els augments “puntuals” de mortalitat per càncer serien resultat d’hàbits de vida dels veïns, per la presència d’indústries contaminats o, simplement, per l’atzar... Amb un parell! Van concloure l’estudi assegurant que no hi havia evidències de relació entre el càncer i les centrals nuclears!!!! Aquest estudi és sovint emprat pels científics i tècnics partidaris de l’energia nuclear per a rebatre les denúncies dels afectats pels augments de mortalitat al voltant de les centrals.

 

Collage RMiB

Cementeri de residus nuclears del Cabril

El Cabril és l’única instal·lació de l’estat per a l'emmagatzematge (cementeri) de residus radioactius de molt baixa, baixa i mitjana activitat, està situat en el terme municipal d’Hornachuelos, Còrdova. Va obrir portes en 1961, tot i que fins al 30 d’octubre de 1975 no obtingué els permisos administratius per a rebre residus radioactius. Justificaren la seua ubicació perquè prèviament hi havia allí una mina d’urani, gestionada per la Junta d’Energia Nuclear (JEN) i a la seua seu a Madrid ja no cabien més deixalles nuclears, estaven plenes amb les deixalles radioactives procedents de les recerques per a desenvolupar la bomba nuclear espanyola amb el projecte Islero (1963). El començament d’activitat abans d’aconseguir tots els permisos va ser una mostra més de la tradicional opacitat i la manca de respecte a la legalitat que envolta les activitats de la indústria nuclear. En 1986 es va fer càrrec del cementeri nuclear l’Empresa Nacional de Residus Radioactius (ENRESA) que s’havia creat dos anys abans.

Cal remuntar-se en l’hemeroteca fins a 1978 per a descobrir quelcom paregut a les malalties radioactives de la nuclear d’Almaraz. En la localitat cordovesa es multiplicaren els casos de malalties mortals sobtades molt per damunt dels que correspondria a la seua població. Es multiplicaren els casos de leucèmies, cirrosis, hi hagué quatre afectats pel mal d’Hopkings, càncer de fetge, multiplicació de bronquitis agudes continuades, úlceres impossibles de cicatritzar, un xiquet amb leucèmia mieloide, nadons amb malformacions, però les conclusions de l’autoritat foren les mateixes que en la nuclear extremenya, no passava res!  

L’Associació Espanyola de Defensa de la Natura (Aedenat) va presentar una denúncia contra el magatzem nuclear en 1988. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ordenà la clausura del cementiri del Cabril en considerar que les seues instal·lacions sols estaven autoritzades per a emmagatzemar residus radioactius sòlids, per tant, no podia acollir deixalles nuclears. En 2002 va confirmar la sentència el Tribunal Suprem en declarar il·legal el cementeri nuclear, però no passà res, tot continuà com sempre.

 

Collage RMiB

El rei, Bàrbara i... el príncep “verd”?

Bàrbara Rey (Maria Margarita García García. Totana 1950) va denunciar davant els tribunals a Manuel Pardo Colón i Carvajal (Quito, 1931-2009) i a l’espia Eladio García Suárez per entrar en sa casa i furtar-li material que demostrava la seua relació sexual amb el rei Joan Carles I (Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies. Roma, 1938). D’això es va fer ressò l’any següent el periodista Jesús Mariñas al programa Tómbola, de Canal 9, el dia 26 de juny. El programa va convidar a Bàrbara per a participar en directe, el dia 17 de juliol de 1997, tot i que la seua presència va ser vetada per la direcció, pocs minuts abans de l’inici de l’emissió. A més del sexe fora del matrimoni, el rei continuava practicant la caça que junt amb els diners eren les seues tres principals passions. El 22 de juny el rei va matar un mascle de cabra salvatge a la reserva de Caça de la Batuecas, amb el qual guanyà el record de banyes grans!

Mentrestant, el llavors príncep Felip (Felipe Juan Pablo Alfonso de Tots els Sants de Borbó i Grècia, Madrid, 1968) presentava a Televisió Espanyola la sèrie documental “l’Espanya Salvatge”, dirigida per Borja Cardelús (Madrid, 1946). Això li va permetre vendre’s com un ecologista “pota negra”. La publicitat oficial el presentava com a un jove “preparat i camperol”, però no deixà de ser una campanya de rentada verda de la monarquia. Felip mai ha deixat de caçar, participant en grans munteries en finques privades, això sí, convenientment amagat de l’opinió pública.

 

Collage RMiB

Tragèdia del càmping les Neus

El 7 d’agost al càmping Virgen de las Nieves, en el municipi aragonés de Biescas (Osca) caigueren unes fortes pluges torrencials que van desencadenar una ràpida avinguda pel barranc d'Aràs. El càmping estava al mig del llit del barranc, just abans de la seua unió amb el riu Gállego i va ser arrasat totalment per una allau de fang, roques i branques, en qüestió de pocs minuts. Hi van morir 87 persones i en van resultar ferides prop de 183 més. Aquest esdeveniment es va convertir en el pitjor desastre natural ocorregut a Espanya. Demostrà el desgavell de la política urbanística, que deixà les mans lliures als promotors per a construir en qualsevol lloc.

 

Collage RMiB

Nou intent de fer un camp de tir a Anchuras

El mes de setembre el ministre de Defensa del PP, Eduardo Serra Rexach (Madrid, 1946), va anunciar que volia recuperar el vell projecte de fer un camp de tir per a l’exèrcit de l’Aire a la finca d’Anchuras. Per sort es va trobar l’oposició radical de la ministra de Medi Ambient Isabel Tocino Biscarolasaga (Santander, 1949-2002). L’endemà, el 25 de setembre, intervingué el president del govern per a confirmar la seua oposició a autoritzar exercicis militars en una finca situada al costat del parc nacional de Cabañeros, que reunia valors ambientals molt semblants.

 

Collage RMiB

Incineradora de Valdemingómez

L’Ajuntament de Madrid va inaugurar una incineradora de residus sòlids a Valdemingómez que gestionava l’empresa Tirmadrid, una filial d’ACS dirigida per Florentino Pérez Rodríguez (Madrid, 1947). Aquesta instal·lació tenia capacitat per a cremar fins a 850 Tm/any de fem. No calgué esperar molt per a patir les conseqüències, el mes d’octubre d’aquest any es mesuraren al voltant valors de dioxines per damunt del màxim autoritzat. El problema de socarrar el fem és que un 30% del pes total ix pels fumerals transformat fum i cendres tòxiques. Per a evitar que acaben en l’atmosfera cal instal·lar un car i complicat sistema de filtres per a recollir part d’eixos residus, que encara són més tòxics perquè estan concentrats. És quelcom paregut al procés de la destil·lació per a obtenir essències, tot i que en aquest cas no es tracta de perfums, més aviat són deixalles altament tòxiques. Les cendres retingudes als filtres s’han de traslladar a magatzems de productes altament tòxics, però sempre hi ha una part dels fums que escapen a l’atmosfera i contaminen l’aire, quan cauen arrossegats per la pluja acaben concentrats als aqüífers. Segons dades de la Comissió Europea, la cremació de residus sòlids és responsable d’un 40% de les dioxines vessades a tot el continent. Les dioxines són compostos orgànics halogenats compostos per la combustió de productes orgànics amb presència de clor. Aquests compostos s’acumulen en l’organisme i augmenten exponencialment la possibilitat de desenvolupar càncer, malalties immunodepressores o greus alteracions del sistema endocrí  o hormonal. 

 

Collage RMiB

Examen per als caçadors.

Donada la necessitat d’exigir als caçadors coneixements de seguretat, de la legislació, del funcionament de la natura, de les diferències entre les espècies cinegètiques i les protegides, ecologistes i naturalistes demanaren al govern que implantarà un examen a l’hora de concedir una llicència de cacera. Tot i que la necessitat d’aquesta prova ja estava recollida en la Llei de Conservació d’Espais Naturals de 1989, aquesta era competència de les autonomies i moltes encara no l’havien implementada. Era significatiu que de tota Europa sols mancava la implantació d’aquest requisit a Gran Bretanya i Espanya. Aquest any sols havien implantat la prova per als nous caçadors al País Basc, Astúries i Navarra. Mitjançant l’ordre 13/2015 la Generalitat va regular aquest examen, homologaren a la Federació de Caça de la CV per a impartir els cursets i fer les proves per a atorgar les noves llicències. No semblava massa seriós que foren els mateixos caçadors els que controlaren les proves i donaren el vistiplau als nous aspirants.

 

I Congrés Mundial de Conservació a Montreal

Entre el 15 i el 23 d’octubre s’ajuntaren a la vila canadenca de Montreal més de 2000 representants de 75 governs i 700 ONG per a tractar diferents vessants del conservacionisme, com les espècies invasores o l’impacte del sistema econòmic no sostenible sobre la biodiversitat del planeta. Intentaren conscienciar a la societat de la necessitat de computar econòmicament en els balanços la càrrega que provocaven sobre el medi de qualsevol activitat. També deixaren blanc sobre negre que cada govern era responsable de la conservació dels recursos naturals del seu país.

 

PUBLICACIONS



El 8 de novembre La Colla Ecologista la Carrasca va convidar al  destacat membre d'AEDENAT Antonio Estevan Estevan (Madrid, 1948-2008) a donar la xarrada titulada "Cap a la reconversió ecològica del transport", que aprofitaren per a presentar el llibre "Hacia la reconversión ecológica del transporte en España" del mateix Antonio i d’Alfonso Sanz Alduán. En ell s’apartaven del consens amplament estés que demanava grans inversions en infraestructures per a millorar el transport en suposar que generaven riquesa i poder, oblidant que la societat no pot acceptar les greus afeccions al medi ambient que provoquen. Els autors després d’analitzar el context social, les necessitats i els límits planetaris, van encunyar el concepte de “càrrega dels ecosistemes” defensaven que calia fer un esforç per a reduir els conflictes mediambientals, en comprovar que els defensors de les grans infraestructures no tenien en compte les despeses de les afeccions ecològiques que provocaven. Llavors els teòrics beneficis d’acurtar uns pocs minuts un trajecte serien falsos, per tant, calia plantejar una reconversió de la mobilitat, des d’un punt de vista ecològic.




Aquest any començà la publicació de la revista BIOLÓGICA que finalitzà el seu camí editorial l’any 2002.

 

Fonts i referències:

Abocador de Dos Aigües

https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2021/02/24/macrovertedero-aguas-alargara-vida-util-35397333.html

https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2008/11/05/ocho-anos-vertedero-aguas-13369920.html

 

Abocador de Llombai

https://elpais.com/diario/1999/01/27/cvalenciana/917468284_850215.html

 

Abocador de Basseta Blanca

http://www.ribarroja.es/noticies/medi_ambient/la_generalitat_destina_nou_milions_deuros_per_a_segellar_definitivament_lantic_abocador_de_basseta_blanca/continguts/9009337/4467271

 

Abocador de Barxeta

https://www.lasprovincias.es/comarcas/barxeta-gana-batalla-20200813001632-ntvo.html

 

Afeccions a l’atol·ló de Mururoa

https://www.foroiberam.org/documents/193375/199920/La+situaci%C3%B3n+radiol%C3%B3gica+en+los+atolones+Mururoa+y+Fangataufa%2C%20como+resultadode+los+ensayos+nucleares+realizados+en+el+Pac%C3%ADfico+Sur/8b4784cd-3c0c-4f75-aa0e-6a47e9bafcbb;jsessionid=6386D67BE00618BBFB881152B1056D5E?version=1.0

 

Anchuras camp de tir

https://www.educarueca.org/IMG/pdf/Anchuras.pdf

http://www.elmundo.es/papel/hemeroteca/1996/09/29/cronica/165894.html

 

Butlletins de la Casa Verda 86 i 87:

https://issuu.com/faximil/docs/1996-bcv-087

https://issuu.com/faximil/docs/1996-bcv-086

 

EMARSA

https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2010/11/21/cloaca-maxima-pinedo-13101382.html

https://www.infoturia.com/riba-roja-de-turia/21915-%EF%BB%BFla-generalitat-destina-nueve-millones-de-euros-para-sellar-el-antiguo-vertedero-de-basseta-blanca.html

https://www.lasprovincias.es/valencia/20081112/valenciana/comunitat-dispondra-menos-cuatro-20081112.html

https://directa.cat/els-perills-de-la-crema-de-residus-dioxines-dioxid-de-carboni-i-metalls-pesants/

https://elpais.com/noticias/caso-emarsa/

https://elpais.com/politica/2017/05/01/actualidad/1493632716_110967.html

https://valenciaplaza.com/condenados-emarsa-carcel

https://sueldospublicos.estrelladigital.es/texto-diario/mostrar/178271/directivos-emarsa-gastaron-375302-euros-restaurantes-261202-hoteles

 

El model Alzira:

https://ctxt.es/es/20170315/Politica/11549/sanidad-valencia-alzira-privatizacion.htm

 

Almaraz

https://www.publico.es/actualidad/ultima-batalla-maximo-central-nuclear.html

https://www.20minutos.es/noticia/699343/0/

https://www.nodo50.org/cerrar-almaraz/LACENTRALNUCLEARDEALMARA.htm

https://elpais.com/diario/1988/07/14/espana/584834408_850215.html

https://www.inventati.org/ingobernables/textos/almaraz.htm

https://drive.google.com/file/d/1vFWGNf_JDitDwB03mnfJsxZw7CbygoYL/view

https://www.csn.es/documents/10182/260063/Informe%20completo

 

Bárbara i el rei

https://elcierredigital.com/investigacion/604190007/archivo-secreto-cesid-mario-conde-juan-carlos-i-barbara-rey.html

 

Camping de Biescas

https://elpais.com/hemeroteca/elpais/portadas/1996/08/08/

 

Cementeri nuclear del Cabril

https://www.eldiario.es/andalucia/cordoba/cabril-historia-cementerio-nuclear-vecinos-son-ultimos-enterarse_1_6486410.html

https://elcorreoweb.es/andalucia/toda-la-verdad-sobre-el-cementerio-nuclear-de-el-cabril-IH6786648

https://elpais.com/diario/1978/03/07/ultima/258073201_850215.html

 

Incendis 1996

https://www.miteco.gob.es/content/dam/miteco/es/biodiversidad/temas/incendios-forestales/incendios_forestales_espania_1996_tcm30-132571.pdf

 

Incineradora Valdemingómez

https://www.elsaltodiario.com/residuos/incineradora-valdemingomez-envenena-madrid

 

Kasal popular carrer Flora

https://mapadevalencia.lopezcuenca.com/kasal/

https://www.antimilitaristas.org/Abriendo-Puertas-Okupaciones-en-Valencia-1988-2006.html

 

OZOTER

https://cincodias.elpais.com/cincodias/2002/02/03/empresas/1012747203_850215.html

 

Plataforma Salvem el Tren

https://salvemeltren.wordpress.com/?fbclid=IwAR1_ytyIsvP0TVNlT9oRrCkO-z4u_gmCaoqpNzXCcQcKEKP-Ec47z8zcc60

 

Salvem el Pouet

https://elpais.com/diario/2001/02/02/cvalenciana/981145095_850215.html

https://valenciaplaza.com/valencia-reduce-en-seis-anos-la-deuda-a-la-mitad-y-concluira-2018-con-un-deficit-de-460-millones

https://www.levante-emv.com/opinion/2010/05/16/memoria-canas-13148152.html

Torres Castejón, V. (2010): “De los salvem a la defensa del territorio. Los nuevos movimientos ciudadanos, ya no tan nuevos”. In “Ninguna lucha social es en vano: quince años de Encuentros Just Ramírez” 2010, ISBN 978-84-370-7777-2, págs. 39-64

Giobellina, B. (2014) “Los movimientos sociales sí diseñan el territorio. Proceso de auto-organización en el área metropolitana de Valencia.”

https://riunet.upv.es/bitstream/handle/10251/88156/206-484-3-PB.pdf?sequence=1&isAllowed=y

 

Termolisi

http://documentacion.ideam.gov.co/openbiblio/bvirtual/005574/cartillas/residuossolidos/LIBRO4PARTE3ok.pdf

 

VAPSA, l’Alcúdia de Crespins

https://www.umhsostenible.com/images/categorias/residuos_peligrosos/Destino_Final_y_Tratamiento_RP.pdf

https://www.levante-emv.com/costera/2017/08/07/l-alcudia-crespins-multara-vapsa-13740141.html

https://valenciaplaza.com/verdifresh-da-el-pelotazo-con-los-smoothies-para-mercadona-que-tesco-rechazo

 

Música i pel·lícula recomanades: 





Comentaris