 |
| Collage RMiB |
La marjal de Pego-Oliva era una altra de les albuferes de les planures litorals valencianes. Es va formar pel rebliment natural amb els sediments arrossegats pels rius Bullent (o Vedat) situat al nord i el Molinell (o Racons) al sud. Els seus solatges ompliren la depressió delimitada per una restinga dunar a vora mar, en una plana a cavall entre la Safor i la Marina Alta, envoltada per les serres de Mostalla, Migdia i Segària.
Eixos anys una marjal era considerada un terreny erm ple de mosquits que eixugant-lo es podia convertir en terres fèrtils. Donada la fragmentació de les propietats, en 1966 els llauradors de Pego van demanar una concentració parcel·lària que aprovà l’Institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari (IRYDA), per a després poder transformar-les assecant la marjal. Com el franquisme tenia els seus propis temps, calgué esperar fins a 1970 perquè aquesta actuació obtinguera la declaració d’utilitat pública. Tot i que no fou fins a 1978 quan començaren les obres que finalitzaren en 1981. Es van gastar milions de pessetes en construir complexos sistemes de bombeig i séquies per a eixugar la marjal. També modificaren la desembocadura del Vedat i rectificaren el llit del riu Racons. De resultes d’eixa desfeta ecològica, catorze titulars es quedaren amb la propietat del 50% de les parcel·les agrícoles pegolines, complint una altra de les màximes de la dictadura, que els diners de tots són per a beneficiar uns pocs.
Una volta aconseguiren esborrar quasi tota la marjal, en 1983 el ministre socialista de Transport, Turisme i Comunicacions, Enrique Barón Crespo (Madrid, 1944) va oferir a Walt Disney Productions aquest espai per allotjar el parc d’atraccions que l’empresa volia construir a Europa. Aquest trosset de marjal va agradar tant als tècnics nord-americans que descartaren la resta de propostes espanyoles. Per sort per al nostre medi ambient, a finals d’eixe mateix any la multinacional trià Marne la Vallé, prop de París, per a ubicar el gran parc d’atraccions. Eixe mateix any, la Conselleria d'Obres Públiques autoritzarà un transvasament d'aigua des dels pous de l’aiguamoll cap al litoral turístic de la Marina Alta, això provocà la coneguda com a “Guerra de l’Aigua” que enfrontà Pego i Oliva contra Dénia.
Les fortes pluges que caigueren els anys 1985 i 1987 negaren molts horts, quan plovia en ganes tot tornava a omplir-se d’aigua i renaixia la marjal, la natura és cabuda i sempre acaba reclamant el que és seu. Tot mentre entre els anys 1986 i 1994 es va deixar de cultivar l’arròs en baixar el seu rendiment econòmic, llavors van transformar els camps en horts i en tarongerars.
Eixa renaturalització provocà un sobtat augment de la singular biodiversitat que acollia aquest aiguamoll. Davant l'evidència la persistència dels aigüerols de Pego-Oliva, en març de 1988 les Corts Valencianes aprovaren una resolució que ordenava analitzar la utilitat totes les actuacions fetes fins aleshores per a ficar en conreu i eixugar l'aiguamoll. Les conclusions del conseller Lluís Font de Mora Montesinos (València, 1936-2018) i de les organitzacions agràries locals foren que era possible compatibilitzar els conreus amb la protecció d'uns pocs metres de marjal, volgueren deixar unes ridícules 200 hectàrees amb quatre bassetes i un poc de canyar perquè quatre ànecs i dos ecologistes tingueren un xicotet espai natural.
Davant els fets consumats i a l’empara de les legislacions proteccionistes internacionals, a finals d’eixe mateix any la Generalitat va declarar parc natural 1.290 hectàrees de la marjal de Pego-Oliva, mitjançant el decret 11/1994 de 27 de desembre. Poc després, donada la seua singularitat ambiental també es va incloure dins de la Xarxa Natura 2000. El parc es va dividir en quatre zones en funció del seu valor ecològic. La zona més valuosa (A) i d'especial protecció comptava amb 528 ha. La zona B tenia interés paisatgístic en incloure els tossalets de la Muntanyeta Verda o el de Bullentor. En l'àrea C s’inclogueren els arrossars que s'estenien per 330 ha. Finalment, es va declarar una àrea perimetral d’amortiment on estaven els cultius hortolans i fructícoles, amb una extensió de 300 hectàrees més.
Molt calents per la protecció de la marjal i les consegüents restriccions a les seues pràctiques tradicionals, en 1996 els llauradors de Pego encapçalats per José Orihuel Morera, llavors tinent d’alcalde i president de la comunitat de regants, van convéncer al batle Carlos Pascual Sastre (Pego, 1952) d'Unió Valenciana, perquè accelerarà la dessecació dels bassals i així invalidarà la seua declaració com a espai protegit. Comentaris anònims locals asseguraven que en realitat Pascual sols defensava els interessos d’un gran constructor que volia omplir l’aiguamoll d’urbanitzacions. D’altra banda, la gent d’Oliva més dedicada als servicis turístics, sempre havia sigut partidària de la protecció de la zona humida. En canvi, Pego en ser una vila agrària, sense mar i allunyada del boom immobiliari turístic no volgué acceptar cap protecció que limitarà els seus cultius o futures actuacions urbanístiques, de fet els pegolins sempre s’han caracteritzat per ser uns ferms defensors dels seus interessos.
L'any 1996 i el següent, aprofitant que la Generalitat encara no havia publicat el Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals (PORN) del parc, la qual cosa regula els usos, la corporació pegolina va autoritzar i sufragar amb fons públics el bombeig il·legal de la marjal per a dessecar-la. No satisfets amb això van cremar i dessecar 600 hectàrees de carrissars, a més abusaren dels herbicides que delmaren la flora i fauna, provocant l’extinció d’espècies protegides dins del parc. Sense demanar cap autorització a Confederació Hidrogràfica van modificar el curs del riu Racons i obriren drenatges per tot arreu. A més tancaren camins públics amb cadenes, per a limitar l’accés a tots els que no foren llauradors o caçadors. Aquestes actuacions modificaren un 50% de la superfície del parc, provocant una mortalitat massiva de peixos, entre ells hi havia molts exemplars protegits com el samaruc (Valencia hispanica), el puntxoset (Gasterosteus aculeatus), a més de llises (Mugil cephalus), carpes (Cyprinus carpio) o anguiles (Anguilla anguilla). Una volta acabades les agressions van encomanar la realització d’un informe d'impacte ambiental amb el qual pretenien demostrar que no hi quedava cap valor ambiental, res a protegir en el parc natural.
La impunitat de les actuacions de les autoritats municipals i dels propietaris agrícoles de Pego provocà que Acció Ecologista AGRÓ i SEO/BirdLife denunciaren aquests atemptats al jutjat de Dénia. Un altre col·lectiu que es va implicar en la protecció foren els Joves Ecologistes d’Oliva que van denunciar que els catorze llauradors, principals propietaris de la marjal, es negaven a vendre a la Generalitat els aiguamolls que els hi quedaven dins de les seues propietats, per a poder gestionar-les i protegir-les les autoritats del parc. En primera instància la jutgessa va ordenar la paralització dels treballs de transformació, tot i que l’alcaldia de Pego no va acatar el manat. Llavors es van produir greus enfrontaments entre els operaris municipals encarregats de les obres i la Guàrdia Civil que reclamava el compliment dels manats judicials que exigien l’aturada dels treballs de transformació. Els ecologistes van denunciar que la complexitat del cas i l’agressivitat d’alguns pegolins provocaren que la jutgessa s’acovardirà i endarrerirà els tràmits judicials.
Finalment, amb el Decret 70/1999 es va aprovar el PORN, quan el jutjat havia prohibit clarament qualsevol transformació agrària o l’ús de bombes de desguàs, sols autoritzà moviments d’aigua per a mantenir el cultiu de l’arròs. L’administració no es va preocupar per garantir la protecció del parc ni el compliment de les ordres judicials i no feren cap intent de controlar l’ús de les bombes que quedaren en mans de la Comunitat de Regants. Traspassant tots els límits de tolerància, amb la complicitat de l’administració i la justícia, en planta tardor humida, els propietaris pegolins buidaren d’aigua tota la marjal en un nou intent d’esborrar els seus valors naturals.
Els regants tancaren el Canal d’Enmig i van assecar la partida d’Els Lluents, un espai al qual només es podia accedir amb barca quedà convertit en un fangar, també van obrir una séquia de drenatge d'uns 200 metres de longitud en el cor del parc natural, que es va convertir en un mur de contenció per a dessecar tota la marjal que quedava al terme de Pego, segons va denunciar el Partit Socialista Europeu en una qüestió presentada al parlament a Estrasburg (Qüestió: 1526/99). Van causar danys valorats en 1.500 milions de pessetes, fins i tot arribaren a retindre, amenaçar i agredir verbalment a membres d’Acció Ecologista AGRÓ i al director del parc natural, Vicente Urios Moliner, que per a poder entrar a la marjal havia d’anar acompanyat d’agents del SEPRONA.
Els fets foren tan greus que tot i les dilacions dels procediments judicials, acabaren arribant les condemnes. En 2004 es va fer pública la de primera instància que sancionava les agressions a la marjal fetes entre els anys 1996 i 1988. Després dels consegüents recursos, l’any 2007 es va confirmar i executar, de resultes d’ella, per primera volta, entrava en presó un càrrec públic acusat de delictes ambientals. Condemnaren a l'alcalde de Pego, Carlos Pascual, a una pena de tres anys presó, a la qual li afegiren quatre anys i mig per agredir al cap de la Policia Local. També consideraren culpable al president de la Comunitat de Regants dels Arrossars i tinent d’alcalde, José Orihuel, al qual castigaren amb tres anys de presó. En 2016 l’Audiència d’Alacant tornà a condemnar a l’alcalde a sis anys d’inhabilitació i a tornar els 399.821 € que es va gastar l’ajuntament, entre 1996 i 2003 en la neteja dels arrossars, tot i que el municipi no era propietari d’eixes terres, per la qual cosa devia haver-les pagat la Comunitat de Regants. També van sentenciar a la corporació, com a responsable civil subsidiari, a pagar un milió d’euros pels danys al parc natural.
En 2013, el membre d’Acció Ecologista AGRÓ Víctor Navarro Matheu, que des d’un primer moment es va destacar pel seu treball en la defensa de la conservació de la marjal, va denunciar que continuaven els problemes d’excessiva explotació hídrica del riu Bullent. L’Ajuntament d’Oliva tenia una concessió d’extracció de 440.000 m³ per al seu subministrament, però donat l’augment de la població estiuejant, just als mesos de juliol i agost quan més disminuïa el cabal dels rius de l’aiguamoix, treien fins als 1,2 milions de litres de l’aqüífer. A més, la localitat saforenca autoritzà el reg del camp de golf d’Oliva Nova. Un altre eixample del malbaratament dels recursos hídrics és que sols el Centre Hípic de la localitat, per a mantenir els més de 300 cavalls que acollia, gastava 13.578 m³ d’aigua. L’excés d’explotació de l’aqüífer provocava la intrusió d’aigua de mar que afectava principalment, la partida de l’Ullalet i La Barraca d’Oliva. Haguérem d’esperar fins al 2023 perquè la Fiscalia Provincial de València anunciarà l’obertura d’una investigació sobre les afeccions pels constants bombejos de l’empresa Aigües del Bullent, la concessionària del subministrament d’aigua als “pixapolits”.
El vessant positiu d’aquest llarg conflicte és que el seny s’ha acabat imposant. En 2023 els llauradors pegolins van recuperar la seua varietat autòctona, l’arròs bombó, que és molt valorada culinàriament i dona molts bons rendiments econòmics. A més, en 2018 l’administració del Botànic va solucionar els greus problemes que provocà la concentració parcel·lària, que va crear un puzle de xicotetes parcel·les, moltes d’elles sense escriptures de propietat o sense propietari conegut, moltes d’elles estaven dins de la zona de màxima protecció i amb usos restringits. Van oferir permutes d’eixes terres per unes altres amb més disponibilitat, deixant el més valuós de l’aiguamoll de propietat pública. Si les pluges continuen i l’explotació de l’aqüífer es controla, la marjal de Pego-Oliva tornarà a ser un valuós espai de biodiversitat i una font de riquesa per als seus llauradors i la resta de veïns.
Fonts i Referències:
https://www.lasprovincias.es/v/20131220/marina/consell-pego-para-presentar-20131220.html
https://espores.org/conservacio/la-marjal-de-pego-oliva/
https://lamarinaplaza.com/2023/02/22/la-fiscalia-investiga-el-presunto-expolio-masivo-de-agua-de-una-mercantil-en-la-marjal-pego-oliva/
https://elpais.com/diario/2003/11/05/cvalenciana/1068063497_850215.html
https://www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20061126/comarcas/supremo-salva-marjal-pego_20061126.html
https://www.europarl.europa.eu/doceo/document/E-5-1999-1526_ES.html?redirect
https://www.levante-emv.com/marina/2023/02/21/conflictos-marjal-pego-permutas-sacar-83332671.html
Text de Rafa Muñoz i
Bastit
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada