El vell llit del Túria

L’any 1973 vam tindre una altra fita important del moviment conservacionista, l’ajuntament de València va crear una comissió per a decidir que fer amb el vell llit del Túria que havia quedat sense ús després de la inauguració del Pla Sud i el desviament del riu. En el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) de 1966 les autoritats van preveure aprofitar els més d’un milió de metres quadrats del llit per a la construcció d’una autopista que connectara el port amb l’aeroport de Manises. Seria l’entrada a València de la carretera de Madrid, la futura autopista de “Levante”. En arribar al Grau enllaçaria amb l’autopista del Mediterrani que seguint tota la frontissa marítima espanyola baixaria des de la frontera francesa fins a Algeciras. En eixir del llit del Túria la carretera passaria per damunt del port seguint cap a Castelló, pel traçat de l’autovia de Puçol, el vessant sud travessaria la Devesa del Saler per continuar fins a Alacant.

Pont del Real de València anys cinquanta

La ciutat mancava totalment de jardins, si exceptuem els Vivers i el Botànic. En 1976 l’índex de zona verd per habitant era de sols 0,69 m² quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana entre 9 i 11 m². Per tant l’alternativa de fer una gran zona verda al Túria fou l’opció que defensà el potent Moviment Veïnal sota l’eslògan: "El llit del Túria és nostre i el volem verd".

Associació de Veïns de Torrefiel 1978, foto de Rafa Muñoz

Aquest fou fenomen singular d’organització ciutadana, havia començat a gestar-se en el si de les úniques organitzacions tolerades per la Llei d'Associacions de 1964, sols estaven permeses les que no tingueren cap finalitat “política”. Els antifranquistes aprofitaren aquestes associacions, militaren en associacions de mestresses de casa, als sindicats verticals, o als grups de cristians base. Les primeres reivindicacions del Moviment Veïnal foren la campanya per salvar el Saler o les protestes contra les taxes de clavegueram, molt sovint inexistents perquè s’utilitzava l’ampla xarxa de séquies.

Les associacions veïnals en pocs anys s’estengueren per totes les grans viles del país, l’any 1976 a la ciutat de València hi havia 170 legalitzades. Foren un punt de trobada de ciutadans amb orígens molt diversos  i d’aprenentatge de la democràcia. No hi havia lideratges rígids, els que més treballaven esdevenien en dirigents.

Felicidad Lorente Sánchez

Entre moltes dones i homes, destaquen dirigents com Felicidad Lorente Sánchez (Nombrevilla, 1917-2010) que va presidir la primera Associació de veïns de Benimaclet fundada en 1974, també encapçalà el Moviment de Dones Democràtiques a València,  el cura obrer Marcial Martínez López (Palomera, ?-2013) a Natzaret, el militant del MCPV i arquitecte Just Ramírez Palomar (València, 1948-1994) a Torrefiel, treballadors de les drassanes com Arístides Andreu o Rafael Soler, o la historiadora Dolores García Cantús, militant del Partit Comunista del País Valencià.

Igual que va ocórrer amb la campanya de “el Saler per al Poble”, el vessant mediàtic l’encapçalà el diari “Las Provincias” i la seua directora Maria Consuelo Reyna (València, 1944). Començà al seu Almanaque de 1973, publicaren un article signat per Ignacio Docavo Alberti (Madrid, 1922-2016) i l’escriptor Ricardo Bellveser Icardo (València, 1948) en el que proposaven fer un gran parc urbà al llit del riu.

Mapa de València en 1938

Al despatx de l’enginyer Julián Marcelo Cocho es reuniren molts intel·lectuals per a preparar els articles de premsa i els documents que defensaven la necessitat de fer un gran jardí que vertebrara la ciutat. Assistiren intel·lectuals com el farmacèutic Miquel Gil Corell (1921-2003), l’arquitecte Carles Dolç (València, 1949), Tato Herrero, Rafa Ribera, la historiadora Trini Simó (València, 1935-2020), l’advocat Vicente Àlvarez i Rubio (Xàtiva, 1947), l’economista Vincent Guillamon o l’enginyer ecologista Guillermo Pons Ibáñez (Xàbia, ?-1997). També els col·legis professionals s'afegiren a la proposta i redactaren declaracions en contra d’omplir el riu amb una autopista.

Dins dels quadres franquistes s’alçaren algunes veus a favor de fer un llit verd, com la del regidor representant del terç familiar a l’ajuntament de València, Higinio Pérez Arce-Ares. En juliol del 73 presentà una moció demanant un parc al vell llit del Túria i proposant que s’obrira un concurs d'idees. El mateix ministre d'Obres Públiques, Gonzalo Fernández de la Mora (Barcelona, 1924-2002), va admetre eixe mateix any que “si els valencians volen que el llit siga zona verda, serà zona verda”, ja que “les obres públiques han de fer-se amb el consentiment i la satisfacció els seus destinataris”.

En 1974 Mario Gaviria Labarta (Cortes de Navarra, 1938-2018) publicà “Ni desarrollo regional, ni ordenación del territorio: el caso valenciano, un informe colectivo”. En ell un grup de joves arquitectes agrupats en el grup Vetges Tu, format per Miguel Arraiz García, Pere Joan Devesa (Benidorm, 1951), Rafael Ferrando, Gonzalo García, Tito Llopis (Alacant, 1950), Juan Moreno, Pedro Soler García amb Gaviria proposaren que el llit fora exclusivament un parc urbà.

En 1976 al Ple del 9 de gener, la Corporació acordà fer una «zona verda, espais lliures i els serveis complementaris que els desitjos comunitaris demanen». Era una declaració massa ambigua quan el Pla General d'Ordenació Urbana i la llei del Pla Sud indicaven que els huit quilòmetres del vell llit estaven destinats a ser una autopista. El 2 de desembre del 76 en la primera visita del rei Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó-Dues Sicílies (Roma, 1938) a València signà la cessió a la ciutat de la propietat dels 1.100.000 m² del llit, sols quedava fora el darrer tram, entre el pont de les Drassanes i la desembocadura que adjudicaren al port.

Proposta de Gaviria i els Arquitectes de Vetges Tu, 1974

Per fi el 6 de maig de 1977 l’ajuntament aprovà la requalificació del llit declarant-lo zona verda de reserva integral. L’arquitecte Joan Olmos Llorens (Massamagrell, 1947), un dels que treballà per aconseguir el Jardí del Túria afirma que bona part de l’èxit d’aturar la construcció d’una autopista va ser gràcies a la contestació del Moviment Ciutadà, tot i que ajudà molt el fet que en aquell moment l’estat estava en una situació política i econòmica molt delicada.

Proposta de Bofill en 1981

Una volta arribà el primer ajuntament democràtic decidiren encetar la construcció d’eixe gran jardí. En estiu de 1981 encarregaren el disseny a l’arquitecte Ricard Bofill i Leví (Barcelona, 1939). En 1982 presentà la seua proposta en una exposició a la llotja que estigué oberta els mesos de juny i juliol. La visitaren vora 100.000 ciutadans que en acabar contestaren una enquesta en la qual un 97% afirmaren estar d’acord amb el projecte.

Penya-roja en 1984

En 1983 s’aprovà el Pla Especial de Reforma Interior del Vell Llit del Túria que va dividir-ho en 18 trams per facilitar l’execució del projecte. El 27 de febrer de 1986 l’alcalde socialista Ricard Pérez Casado (València, 1945) encetava les obres als trams II, X i XI amb un finançament exclusivament municipal. Eixe mateix any al barri industrial de Penya-roja es col·locava la primera pedra del Palau de la Música que va dissenyar José María García de Paredes (Granada, 1924-1990), l'acabaren en 1987, fou el primer gran centre cultural construït a la ciutat en cent cinquanta anys, des de la inauguració del Teatre Principal. 

Jardí al vell llit del Túria, foto Rafa Muñoz

De 1988 a 1991 la Generalitat aportà diners i encetaren la construcció del tram esportiu (II), els forestals (IV i V), a més del Gulliver al tram XII. Aquesta gran escultura d'un gegant xitat la van dissenyar l’arquitecte Rafael Rivera Herráez (València, 1950), l’artista faller Manolo Martín López (Almenara, 1946-2005) i l’il·lustrador i dibuixant de còmics “Sento” Vicente Llobell Bisbal (València, 1953).

La Generalitat va decidir alçar un gran complex lúdic cultural que comptava amb un museu i una gran torre de telecomunicacions de 382 metres d’altitud, en eixos moments haguera sigut la tercera més alta del món, a més d’un Planetari, als darrers trams del llit. Fou l’inici de la Ciutat de les Ciències que va dissenyar Santiago Calatrava Valls (Benimàmet, 1951).

Ciutat de les Ciències, foto de Rafa Muñoz

Amb el canvi de signe polític a la Generalitat de 1995, quan entrà el PP d’Eduardo Andrés Julio Zaplana Hernández-Soro (Cartagena, 1956), plantejaren fer modificacions al projecte de la Ciutat de les Ciències. Es va eliminar la torre de comunicacions tot i que ja havien fet la cimentació, l’excusa fou que presentava problemes al trànsit aeri, sembla que la dreta pensava era molt costós, tenia un pressupost previst de 14.026 milions de pessetes, uns 97 milions d’euros si li sumem l’IVA. Al seu lloc decidiren alçar el Palau de les Arts que al final costà cinc voltes més, 478,5 milions d’euros.

Palau de les Arts, foto de Rafa Muñoz

En 1998 s’inaugurava l’Hemisfèric, l’any 2000 ho feia el museu de les Ciències Príncep Felip i l’Umbracle, s’afegí l’Oceanogràfic en 2002, el Palau de les Arts en 2006, per finalitzar amb el pont de l’Assut d’Or i l’Àgora en 2009. El cost total de les obres arribà als 1.300 milions d’euros. A l’altra banda del riu, a l’entrada del terme a l’Assut de Rovella, es va fer un gran estany i en 2008 el Bioparc que va substituir a l’antic zoo dels Vivers.

La descontaminació de les vores del riu a la vora de la Ciutat de les Ciències provocà una gran especulació urbanística, on abans hi havia indústries s’alçaren barris nous plens de grans gratacels, que sols s’aturà amb l’esclafit de la crisi de 2008.