Aristòtil (Estagira, 384-322 aC) fou el primer estudiós a descriure els peixos, va identificar-ne més de cent espècies diferents en la Grècia antiga. L'estudi de la ictiologia hagué d'esperar al segle XVI perquè aparegueren estudiosos com Ippolito Salviani (Città di Castello,1514-1572), Pierre Belon (Cérans-Foulletourte, 1517-1564) i el més destacat d'ells, Guillaume Rondelet (Montpellier, 1507-1564) que publicà De Piscibus Marinum (1554) on descrivia 244 espècies del Mediterrani. El pare de la ictiologia moderna fou Peter Artedi (Örnsköldsvik, 1705-1735) que en el llibre Ichthyologia, sive Opera Omnia de Piscibus (1738) descriu quatre ordres de peixos, 47 gèneres i 230 espècies.
Fartet (Aphanius iberus) mascle, |
Ha passat molt de temps i s'ha ampliat prou el coneixement, tot i que queda molt per descobrir, al fons oceànic. Molt més propera i singular és la ictiofauna continental ibèrica, és molt especial a causa de la seua composició i història evolutiva aïllada respecte de les veïnes europees o africanes. De les 68 espècies autòctones que habiten els sistemes fluvials i estuarians, el 60% són endèmiques, són peixos que de manera natural es troben únicament a la península Ibèrica. Això és conseqüència de l'escassa afectació que tinguérem en l'última glaciació, en eixe moment la península va ser un refugi per a les espècies dels rierols. També hi influeix que els Pirineus i el mar són una barrera infranquejable respecte de la resta de la ictiofauna continental europea i africana.
Samaruc (Valencia hispanica) |
Alguns dels endemismes valencians són el barb comú (Luciobarbus bocagei), el barb (Luciobarbus comizo), la madrilleta
roja (Achondrostoma arcasii), el bordallo
(Squalius carolitertii), la bagra
ibèrica (Squalius pyrenaicus), el llopet
de riu (Cobitis paludica) o la raboseta
(Cobitis calderoni), tots aquests pertanyen als cipriniformes. Unes altres espècies emblemàtiques de l’ordre dels ciprinodontiformes són el nostre fartet (Aphanius iberus), la madrilla del Xúquer (Parachondrostoma
arrigonis) i el samaruc (Valencia
hispanica).
Els rius i marjals són un habitat
reduït i molt sensible a les afeccions provocades per la nostra espècie. Activitats
com el comerç, la pesca esportiva o l’aquariofília,
la construcció d’infraestructures com els embassaments
o els canals han afavorit la introducció
d’espècies aquàtiques invasores.
Eixes barreres que hem alçat per a emmagatzemar aigua i produir electricitat
han tallat l’accés o el trànsit dels peixos. Els pescadors són responsables directes que tinga’m 125 espècies
d’animals introduïts als ecosistemes aquàtics ibèrics, de les quals 32 són
peixos.
Arxiu RMiB |
La regulació dels cabdals
mitjançant l'explotació hidroelèctrica
també repercuteix molt negativament en els peixos autòctons. Un riu amb aigües
molt netes com és el riu Cabriol que
podria tindre una població óptima de peixos
autòctons, sofreix la modificació del cabdal en primavera, un moment en el
qual el nivell de les aigües hauria de baixar, baixarien amb poca força i
augmentaria la seua temperatura, això afavoriria un augment del zooplàncton que
és l'aliment dels alevins. Ara solten massa aigua tot l'any, és molt freda,
baixa molt cabdal i això no permet la reproducció d'espècies en perill com la loina (Chondrostoma arrigonis) que han desaparegut d'aquest riu.
Embassament de Cortes de Pallars, Arxiu RMiB |
Els embassaments ibèrics han
afavorit la proliferació d'espècies alienes que estan més adaptades a les
aigües permanents dels rius i llacs centreeuropeus, mentre que els nostres
peixos estan adaptats a importants fluctuacions
del cabal estacionals, típiques de les nostres latituds. Entre els peixos
invasors amants de les aigües tranquil·les i abundants i els adaptats a aigües
ràpides i fredes, hui trobem a la sandra
(Sander lucioperca), el luci (Esox
lucius), el black-bass (Micropterus
salmoides), la perca (Perca
fluviatilis) o la carpa (Cyprinus
carpio), alguns són hàbils predadors que eliminen bona part dels peixos autòctons.
La Generalitat valenciana fa un
seguiment de l'ictiofauna valenciana.
Amb dades de l'any 2009 fins a 2016, havien realitzat un total de 298 sondejos
de pesca elèctrica per a poder
esbrinar l'estat de la fauna dels rius, embassaments i aiguamolls valencians.
Aquesta tècnica consisteix a produir un camp elèctric dins de l'aigua que
paralitza temporalment els peixos i permet la seua captura, el seu estudi i el
posterior alliberament, excepte si són espècies exòtiques que es retiren del
medi. En eixos recomptes s'han capturat un total de 35.470 exemplars que
pertanyien a 28 espècies.
Anguila, Arxiu RMiB |
D’eixes dades es desprén que les espècies més abundants d’entre les autòctones
són el barb mediterrani (Luciobarbus
guiraonis) i la madrilla bagra
(Squalius valentinus). Les espècies exòtiques més abundants són la truita irisada (Oncorhynchus mykiss), gobi (Gobio lozanoi) i gambúsia (Gambusia holbrook) que sumen
vora el 50% de totes les captures d’exòtiques. L’espècie més amplament distribuïda
a casa nostra és l’anguila (Anguilla
anguilla) que ha aparegut en prop del 70% de les estacions de mostreig.
Loina (Chondrostoma arrigonis) |
De les espècies autòctones les que menys han aparegut i per tant estan més
localitzades, han sigut el samaruc (Valencia
hispanica) que sols s’ha trobat al Prat
de Cabanes, el xanguet (Atherina
boyeri) al riu Molinell i de la loina (Chondrostoma arrigonis) sols han
agafat quatre exemplars al riu Albaida.
Gambusia, Arxiu RMiB |
Entre l'any 2000 i 2002 es va fer un estudi de la diversitat dels peixos de
l'Albufera de València. El treball
ha permés comprovar que ha minvat molt la diversitat d'espècies comparant-la
amb els registres històrics de les pesqueres, des de la dècada de 1950. Han
augmentat els peixos introduïts com la gambúsia
(Gambusia holbrook) o el peix sol
(Lepomis gibbosus) que han desplaçat als autòctons com el fartet (Aphanius iberus), el barb comú (Barbus bocagei), la loina i el samaruc. S'han enfonsat les captures d'anguila (Anguilla anguilla)
o de llobarro (Dicentrarchus labrax)
per l'eutrofització de les aigües
que ha provocat la desaparició de la major part de la vegetació subaquàtica.
Centre d’Investigacions Piscícoles del Palmar (CIP) |
La Generalitat té obert des de
1988 el Centre d’Investigacions Piscícoles
del Palmar (CIP), també conegut com la
piscifactoria, dedicat a la producció i cria en captivitat d’espècies de peixos, amfibis, rèptils i bivalves autòctons
en perill d’extinció, els petxinots.
Des de 1990 fins a 2010 havien reproduït més de 500.000 exemplars de les tres
espècies de peixos de marjal amenaçats: samaruc
(319.745), fartet (162.351) i del punxoset (Gasterosteus aculeatus)
(42.990). Un 70% d'aquests exemplars s’han alliberat al medi.
Des de 1997 tenen vivers amb planta dolça-aqüícola i de vegetació de ribera
per a repoblar zones on s’erradica una planta invasora com la canya comuna (Arundo donax).
Reprodueixen altres 130 espècies vegetals, entre hidròfits que són les plantes
submergides o flotants, i helòfits, les plantes semisubmergides. També treballen amb
arbres i arbusts propis de ribera, com són els salzes (Salix eleagnos, Salix purpurea, Salix atrocinerea i Salix alba), tamariu (Tamarix canariensis), baladre (Nerium oleander), l'om (Ulmus minor) resistent a la grafiosi, àlber (Populus alba), lledoner (Celtis australis), canya mediterrànea
(Arundo micrantha), bolqueret (Crataegus mongyna), murta (Myrtus communis),
margalló (Chamaerops humilis) i llentiscle
(Pistacia lentiscus) així com amb vuit espècies de falagueres. Aquest
centre està dirigit per Maria Pilar
Risueño Mata.
L'actuació del CIP ha rebut
fortes crítiques del Centre
d'Aqüicultura Experimental (CAE), una entitat sense ànim de lucre, dedicada
a l'estudi i conservació d'espècies en perill d'extinció. Afirmen que s'han fet
reintroduccions de peixos autòctons,
com el samaruc sense assegurar-se
que foren exemplars de la mateixa línia genètica i això estaria alterant
espècies que viuen aïllades. També que el deficient manteniment de les
instal·lacions del Palmar havia
provocat que inundacions hagueren alliberat exemplars a l'Albufera, sense cap control. Així mateix afirmen que en el Life per a recuperar el samaruc que desenvoluparen entre 1993 i
1998, no coincidíem les quantitats gastades anunciades per la Generalitat que eren de 170 milions de
pessetes, amb les xifres que havia donat la Unió Europea, que eren 219 milions. Tampoc s'havien comptabilitzat
els 25 milions que va donar Campsa
en 1990, com a compensació per aterrar la marjal
d'Albuixec.
FONTS:
Benigno, E., Doadrio, E. (1989) “Atlas provisional de los peces
continentales de la provincia de Alicante”. Mediterránea Ser. Biol. 11. 9-34.
Blanco, S., Romo, S. (2006). “Ictiofauna del Lago de la Albufera de
Valencia: Evolución histórica y situación actual”. Boletín de la Real Sociedad
Española de Historia Natural (Sección Biología). 101. 45-56.
Cano-Barbacil, C., Radinger, J., García-Berthou, E. (2021). “Coneixent els
peixos continentals ibèrics. La importància de l’estudi dels seus trets per a
l’ecologia i els índexs biòtics” Mètode 2021 - 108. Ciència ciutadana - Volum 1.
“Seguimiento de ictiofauna: muestreos realizados por el servicio de caza y
pesca 2009-2016” Generalitat Valenciana.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada