Passa al contingut principal

Ictiofauna valenciana

 


Aristòtil (Estagira, 384-322 aC) fou el primer estudiós a descriure els peixos, va identificar-ne més de cent espècies diferents en la Grècia antiga. L'estudi de la ictiologia hagué d'esperar al segle XVI perquè aparegueren estudiosos com Ippolito Salviani (Città di Castello,1514-1572), Pierre Belon (Cérans-Foulletourte, 1517-1564) i el més destacat d'ells, Guillaume Rondelet (Montpellier, 1507-1564) que publicà De Piscibus Marinum (1554) on descrivia 244 espècies del Mediterrani. El pare de la ictiologia moderna fou Peter Artedi (Örnsköldsvik, 1705-1735) que en el llibre Ichthyologia, sive Opera Omnia de Piscibus (1738) descriu quatre ordres de peixos, 47 gèneres i 230 espècies.


Fartet (Aphanius iberus) mascle, 


Ha passat molt de temps i s'ha ampliat prou el coneixement, tot i que queda molt per descobrir, al fons oceànic. Molt més propera i singular és la ictiofauna continental ibèrica, és molt especial a causa de la seua composició i història evolutiva aïllada respecte de les veïnes europees o africanes. De les 68 espècies autòctones que habiten els sistemes fluvials i estuarians, el 60% són endèmiques, són peixos que de manera natural es troben únicament a la península Ibèrica. Això és conseqüència de l'escassa afectació que tinguérem en l'última glaciació, en eixe moment la península va ser un refugi per a les espècies dels rierols. També hi influeix que els Pirineus i el mar són una barrera infranquejable respecte de la resta de la ictiofauna continental europea i africana.


Samaruc (Valencia hispanica)


Alguns dels endemismes valencians són el barb comú (Luciobarbus bocagei), el barb (Luciobarbus comizo), la madrilleta roja (Achondrostoma arcasii), el bordallo (Squalius carolitertii), la bagra ibèrica (Squalius pyrenaicus), el llopet de riu (Cobitis paludica) o la raboseta (Cobitis calderoni), tots aquests pertanyen als cipriniformes. Unes altres espècies emblemàtiques de l’ordre dels ciprinodontiformes són el nostre fartet (Aphanius iberus), la madrilla del Xúquer (Parachondrostoma arrigonis) i el samaruc (Valencia hispanica).




Els rius i marjals són un habitat reduït i molt sensible a les afeccions provocades per la nostra espècie. Activitats com el comerç, la pesca esportiva o l’aquariofília, la construcció d’infraestructures com els embassaments o els canals han afavorit la introducció d’espècies aquàtiques invasores. Eixes barreres que hem alçat per a emmagatzemar aigua i produir electricitat han tallat l’accés o el trànsit dels peixos. Els pescadors són responsables directes que tinga’m 125 espècies d’animals introduïts als ecosistemes aquàtics ibèrics, de les quals 32 són peixos.


Arxiu RMiB


La regulació dels cabdals mitjançant l'explotació hidroelèctrica també repercuteix molt negativament en els peixos autòctons. Un riu amb aigües molt netes com és el riu Cabriol que podria tindre una població óptima de peixos autòctons, sofreix la modificació del cabdal en primavera, un moment en el qual el nivell de les aigües hauria de baixar, baixarien amb poca força i augmentaria la seua temperatura, això afavoriria un augment del zooplàncton que és l'aliment dels alevins. Ara solten massa aigua tot l'any, és molt freda, baixa molt cabdal i això no permet la reproducció d'espècies en perill com la loina (Chondrostoma arrigonis) que han desaparegut d'aquest riu.


Embassament de Cortes de Pallars, Arxiu RMiB


Els embassaments ibèrics han afavorit la proliferació d'espècies alienes que estan més adaptades a les aigües permanents dels rius i llacs centreeuropeus, mentre que els nostres peixos estan adaptats a importants fluctuacions del cabal estacionals, típiques de les nostres latituds. Entre els peixos invasors amants de les aigües tranquil·les i abundants i els adaptats a aigües ràpides i fredes, hui trobem a la sandra (Sander lucioperca), el luci (Esox lucius), el black-bass (Micropterus salmoides), la perca (Perca fluviatilis) o la carpa (Cyprinus carpio), alguns són hàbils predadors que eliminen bona part dels peixos autòctons.

La Generalitat valenciana fa un seguiment de l'ictiofauna valenciana. Amb dades de l'any 2009 fins a 2016, havien realitzat un total de 298 sondejos de pesca elèctrica per a poder esbrinar l'estat de la fauna dels rius, embassaments i aiguamolls valencians. Aquesta tècnica consisteix a produir un camp elèctric dins de l'aigua que paralitza temporalment els peixos i permet la seua captura, el seu estudi i el posterior alliberament, excepte si són espècies exòtiques que es retiren del medi. En eixos recomptes s'han capturat un total de 35.470 exemplars que pertanyien a 28 espècies.


Anguila, Arxiu RMiB


D’eixes dades es desprén que les espècies més abundants d’entre les autòctones són el barb mediterrani (Luciobarbus guiraonis) i la madrilla bagra (Squalius valentinus). Les espècies exòtiques més abundants són la truita irisada (Oncorhynchus mykiss), gobi (Gobio lozanoi) i gambúsia (Gambusia holbrook) que sumen vora el 50% de totes les captures d’exòtiques. L’espècie més amplament distribuïda a casa nostra és l’anguila (Anguilla anguilla) que ha aparegut en prop del 70% de les estacions de mostreig.


Loina (Chondrostoma arrigonis)


De les espècies autòctones les que menys han aparegut i per tant estan més localitzades, han sigut el samaruc (Valencia hispanica) que sols s’ha trobat al Prat de Cabanes, el xanguet (Atherina boyeri) al riu Molinell i de la loina (Chondrostoma arrigonis) sols han agafat quatre exemplars al riu Albaida.


Gambusia, Arxiu RMiB


Entre l'any 2000 i 2002 es va fer un estudi de la diversitat dels peixos de l'Albufera de València. El treball ha permés comprovar que ha minvat molt la diversitat d'espècies comparant-la amb els registres històrics de les pesqueres, des de la dècada de 1950. Han augmentat els peixos introduïts com la gambúsia (Gambusia holbrook) o el peix sol (Lepomis gibbosus) que han desplaçat als autòctons com el fartet (Aphanius iberus), el barb comú (Barbus bocagei), la loina i el samaruc. S'han enfonsat les captures d'anguila (Anguilla anguilla) o de llobarro (Dicentrarchus labrax) per l'eutrofització de les aigües que ha provocat la desaparició de la major part de la vegetació subaquàtica.


Centre d’Investigacions Piscícoles del Palmar (CIP)


La Generalitat té obert des de 1988 el Centre d’Investigacions Piscícoles del Palmar (CIP), també conegut com la piscifactoria, dedicat a la producció i cria en captivitat d’espècies de peixos, amfibis, rèptils i bivalves autòctons en perill d’extinció, els petxinots. Des de 1990 fins a 2010 havien reproduït més de 500.000 exemplars de les tres espècies de peixos de marjal amenaçats: samaruc (319.745), fartet (162.351) i del punxoset (Gasterosteus aculeatus) (42.990). Un 70% d'aquests exemplars s’han alliberat al medi.

Des de 1997 tenen vivers amb planta dolça-aqüícola i de vegetació de ribera per a repoblar zones on s’erradica una planta invasora com la canya comuna (Arundo donax).

Reprodueixen altres 130 espècies vegetals, entre hidròfits que són les plantes submergides o flotants, i helòfits, les plantes semisubmergides. També treballen amb arbres i arbusts propis de ribera, com són els salzes (Salix eleagnos, Salix purpurea, Salix atrocinerea i Salix alba), tamariu (Tamarix canariensis), baladre (Nerium oleander), l'om (Ulmus minor) resistent a la grafiosi, àlber (Populus alba), lledoner (Celtis australis), canya mediterrànea (Arundo micrantha), bolqueret (Crataegus mongyna), murta (Myrtus communis), margalló (Chamaerops humilis) i llentiscle (Pistacia lentiscus) així com amb vuit espècies de falagueres. Aquest centre està dirigit per Maria Pilar Risueño Mata.




L'actuació del CIP ha rebut fortes crítiques del Centre d'Aqüicultura Experimental (CAE), una entitat sense ànim de lucre, dedicada a l'estudi i conservació d'espècies en perill d'extinció. Afirmen que s'han fet reintroduccions de peixos autòctons, com el samaruc sense assegurar-se que foren exemplars de la mateixa línia genètica i això estaria alterant espècies que viuen aïllades. També que el deficient manteniment de les instal·lacions del Palmar havia provocat que inundacions hagueren alliberat exemplars a l'Albufera, sense cap control. Així mateix afirmen que en el Life per a recuperar el samaruc que desenvoluparen entre 1993 i 1998, no coincidíem les quantitats gastades anunciades per la Generalitat que eren de 170 milions de pessetes, amb les xifres que havia donat la Unió Europea, que eren 219 milions. Tampoc s'havien comptabilitzat els 25 milions que va donar Campsa en 1990, com a compensació per aterrar la marjal d'Albuixec.


FONTS:

Benigno, E., Doadrio, E. (1989) “Atlas provisional de los peces continentales de la provincia de Alicante”. Mediterránea Ser. Biol. 11. 9-34.

Blanco, S., Romo, S. (2006). “Ictiofauna del Lago de la Albufera de Valencia: Evolución histórica y situación actual”. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural (Sección Biología). 101. 45-56.

Cano-Barbacil, C., Radinger, J., García-Berthou, E. (2021). “Coneixent els peixos continentals ibèrics. La importància de l’estudi dels seus trets per a l’ecologia i els índexs biòtics” Mètode 2021 - 108. Ciència ciutadana - Volum 1.

“Seguimiento de ictiofauna: muestreos realizados por el servicio de caza y pesca 2009-2016” Generalitat Valenciana.

https://parquesnaturales.gva.es/documents/79584147/165139391/Muestreos+de+ictiofauna+del+Servicio+de+Caza+y+Pesca+2009_2016.pdf/6fe0eab2-436d-4e7d-bcd3-9d33d9b87350%20


Comentaris