Passa al contingut principal

La Política Agrària Comuna (PAC)

 


La Política Agrària Comuna (PAC) de la Unió Europea és un dels pilars dels països europeus que aleshores es deien Mercat Comú Europeu. Va néixer en 1962 perquè una volta acabada la II Guerra Mundial en un entorn econòmic d'escassetat alimentària, Europa era deficitària en la producció d’aliments i era perillós estratègicament no garantir-los en plena guerra freda. Per això es va dissenyar una política agrícola intervencionista amb l’objectiu d’augmentar la producció per proveir d'aliments a uns preus assequibles així com garantir un nivell de vida digne als productors. La PAC es va centrar en la regulació dels mercats i fou un èxit, en pocs anys la producció de matèries primerenques es va tornar excedentària en tota Europa.




En la dècada dels anys huitanta la despesa agrícola de la UE s'havia disparat, també la producció, hi havia grans excedents, per tant es van legislar noves ajudes de la PAC a l'emmagatzematge privat, a les compres públiques i es donaren ajudes a l'exportació. Això va provocar un augment dels desequilibris entre l'oferta i la demanda i s’hagué de tornar a reformar la PAC en 1992. Aleshores es van reduir les ajudes a la producció i es van establir ajudes per mantenir la renda dels agricultors amb pagaments per hectàrea i per cap de bestiar, també se subvencionà la millora de les estructures agràries.




A partir de 1999 es va impulsar un nou canvi de la PAC conegut com l'Agenda 2000, aquesta reforma va implementar l'establiment d'ajudes directes a la renda agrària intentant afavorir la competitivitat del sector primari europeu. En 2003 la Unió Europea va tornar a establir d'ajuda directa als agricultors amb el denominat Pagament Únic pel qual s'assignaven drets d'ajuda calculats en funció de les ajudes que havien rebut anteriorment. En 2013 una nova reforma intentà controlar el destí de les ajudes prioritzant els criteris mediambientals, mitjançant un pagament específic conegut com a “greening”, l’objectiu era aconseguir una PAC més sostenible ecològicament. La realitat tornà a ser la mateixa, a l’hora de fer els reglaments per desenvolupar les ajudes, els lobbys dels productors s’imposaren i tornaren a quedar-se amb la major part de les subvencions.




La realitat és que la PAC sempre ha sigut una subvenció de l'agricultura dels grans propietaris latifundistes i aquest és un fenomen més acusat a Espanya. Una bona prova és que la vila Madrid sols té 101 explotacions agrícoles al seu terme municipal però té empadronats 10.821 beneficiaris d'ajudes de la PAC que reben 206.084.033 euros. Si ampliem el focus a tota la Comunitat Autònoma de Madrid, trobem molts més rendistes agraris, en total hi ha 8.284 explotacions i 20.932 beneficiaris d'ajudes que reben 273.838.760 euros dels fons europeus. Són rendistes de la PAC, els grans propietaris de terres vivint en la capital de les subvencions, molt lluny de les seues terres.



En 2020 els governs han acordat fer una “nova” PAC per al període 2023-2027. Estarà dotada d'uns 390.000 milions d'euros del pressupost europeu, dels quals 47.724 milions aniran a parar als llauradors i ramaders espanyols, una suma similar a la que van rebre al període 2014-2020, segons fons del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació.




Aquesta nova PAC tindrà tres reglaments: els Plans Estratègics nacionals, l'Organització Comuna de Mercats i una regulació sobre el finançament de les ajudes. S’ha fixat com a objectiu teòric la millora la protecció del medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic, fomentant l’ús d'energia sostenible, assegurant una gestió eficient dels recursos.




Una de les novetats de la PAC són els Ecoesquemes, un instrument que pretén incentivar mitjançant subvencions les pràctiques agrícoles i ramaderes que tinguen un impacte més beneficiós per al clima i el medi ambient. Sembla curiós que serà obligatori per als estats membres mentre serà voluntari per als agricultors i ramaders! Es destinaran un 20% de les ajudes al finançament dels Ecoesquemes.




Una altra novetat la trobem darrere de l’eslògan: "De la Granja a la Taula". Es tracta d'un intent de cercar un equilibri entre la producció i la conservació, per aconseguir-ho es vol reduir la quantitat de fertilitzants, augmentar la producció ecològica i aconseguir que les activitats agràries siguen compatibles amb la biodiversitat del seu entorn. En teoria l'estratègia “From Farm to Fork” pretén que el 25% de la superfície agrària de la UE es destine a la producció ecològica, xifra molt ambiciosa i llunyana del 9,3% que dedica actualment Espanya, tot i que és líder de la UE en superfície amb 2,2 milions d'hectàrees, però no en percentatge. També s’hauria de promoure un major suport als xicotets productors i el comerç de proximitat.




Es pretén millorar l’etiquetatge nutricional dels aliments per a donar una major informació als consumidors sobre l'origen i propietats dels aliments. Es vol que incloga el contingut de greixos saturats, sucre, sal, calories i proteïnes, així com que facilite informació clara sobre l'origen dels productes. L’objectiu és facilitar l’elecció dels consumidors a bon preu, promoure una alimentació més sana i sostenible, a més de treballar per revertir l'obesitat que s’ha convertit en un greu problema de salut pública a tota Europa.




Però molts d’aquests desitjos eclògics benintencionats tenen en contra a la major part de l'agricultura tradicional i els seus representants, a la cadena alimentaria i a la indústria. Els ramaders i agricultors volen el mateix que la resta de societat, obtenir un major rendiment econòmic de les seues explotacions, les grans empreses de la distribució i la indústria volen assegurar-se el control del mercat i garantir l’augment dels beneficis.




Si atenem a la història de la PAC, no podem ser optimistes, a l’hora del desenvolupament dels reglaments per aplicar-la sempre s’han aturat els canvis ecològics, la protecció dels productors menuts i dels consumidors. Poc canviarà respecte de la protecció del medi ambient i continuaran guanyant els de sempre, els grans propietaris i les grans corporacions.




Comentaris