La Política Agrària Comuna (PAC)
de la Unió Europea és un dels pilars
dels països europeus que aleshores es deien Mercat Comú Europeu. Va néixer en 1962 perquè una volta acabada la II Guerra Mundial en un entorn econòmic
d'escassetat alimentària, Europa era
deficitària en la producció d’aliments i era perillós estratègicament no
garantir-los en plena guerra freda. Per això es va dissenyar una
política agrícola intervencionista amb l’objectiu d’augmentar la producció per proveir d'aliments a uns preus assequibles així com garantir un nivell de
vida digne als productors. La PAC es
va centrar en la regulació dels mercats i fou un èxit, en pocs anys la
producció de matèries primerenques es va tornar excedentària en tota Europa.
En la dècada dels anys huitanta la despesa agrícola de la UE s'havia disparat, també la
producció, hi havia grans excedents, per tant es van legislar noves ajudes de
la PAC a l'emmagatzematge privat, a les compres públiques i es donaren ajudes a
l'exportació. Això va provocar un augment dels desequilibris entre l'oferta i
la demanda i s’hagué de tornar a reformar la PAC en 1992. Aleshores es van reduir les ajudes a la producció i es
van establir ajudes per mantenir la renda dels agricultors amb pagaments per
hectàrea i per cap de bestiar, també se subvencionà la millora de les
estructures agràries.
A partir de 1999 es va impulsar un nou canvi de la PAC conegut com l'Agenda
2000, aquesta reforma va implementar l'establiment d'ajudes directes a la
renda agrària intentant afavorir la competitivitat del sector primari europeu. En
2003 la Unió Europea va tornar a
establir d'ajuda directa als agricultors amb el denominat Pagament Únic pel qual s'assignaven drets d'ajuda calculats en
funció de les ajudes que havien rebut anteriorment. En 2013 una nova reforma intentà
controlar el destí de les ajudes prioritzant els criteris mediambientals,
mitjançant un pagament específic conegut com a “greening”, l’objectiu era
aconseguir una PAC més sostenible
ecològicament. La realitat tornà a ser la mateixa, a l’hora de fer els
reglaments per desenvolupar les ajudes, els lobbys dels productors s’imposaren
i tornaren a quedar-se amb la major part de les subvencions.
La realitat és que la PAC sempre ha sigut una subvenció de l'agricultura dels grans propietaris latifundistes i aquest és un fenomen més acusat a Espanya. Una bona prova és que la vila Madrid sols té 101 explotacions agrícoles al seu terme municipal però té empadronats 10.821 beneficiaris d'ajudes de la PAC que reben 206.084.033 euros. Si ampliem el focus a tota la Comunitat Autònoma de Madrid, trobem molts més rendistes agraris, en total hi ha 8.284 explotacions i 20.932 beneficiaris d'ajudes que reben 273.838.760 euros dels fons europeus. Són rendistes de la PAC, els grans propietaris de terres vivint en la capital de les subvencions, molt lluny de les seues terres.
En 2020 els governs han acordat fer una “nova” PAC per al període 2023-2027. Estarà dotada d'uns 390.000 milions d'euros del pressupost europeu, dels quals 47.724 milions aniran a parar als llauradors i ramaders espanyols, una suma similar a la que van rebre al període 2014-2020, segons fons del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació.
Aquesta nova PAC tindrà tres
reglaments: els Plans Estratègics
nacionals, l'Organització Comuna de
Mercats i una regulació sobre el finançament de les ajudes. S’ha fixat com
a objectiu teòric la millora la protecció del medi ambient i la
lluita contra el canvi climàtic,
fomentant l’ús d'energia sostenible, assegurant una gestió
eficient dels recursos.
Una de les novetats de la PAC
són els Ecoesquemes, un instrument que pretén incentivar mitjançant
subvencions les pràctiques agrícoles i ramaderes que tinguen un impacte més
beneficiós per al clima i el medi ambient. Sembla curiós que serà obligatori
per als estats membres mentre serà voluntari per als agricultors i ramaders! Es
destinaran un 20% de les ajudes al finançament dels Ecoesquemes.
Una altra novetat la trobem darrere de l’eslògan: "De la Granja a la Taula". Es
tracta d'un intent de cercar un equilibri entre la producció i la conservació,
per aconseguir-ho es vol reduir la quantitat de fertilitzants, augmentar la
producció ecològica i aconseguir que les activitats agràries siguen compatibles
amb la biodiversitat del seu entorn. En teoria l'estratègia “From
Farm to Fork” pretén que el 25% de la superfície agrària de la UE es destine a la producció ecològica, xifra molt ambiciosa i llunyana del 9,3% que
dedica actualment Espanya, tot i que és líder de la UE en superfície amb 2,2
milions d'hectàrees, però no en percentatge. També s’hauria de promoure un major
suport als xicotets productors i el comerç de proximitat.
Es pretén millorar l’etiquetatge nutricional dels aliments per a donar una
major informació als consumidors sobre l'origen i propietats dels aliments. Es
vol que incloga el contingut de greixos saturats, sucre, sal, calories i
proteïnes, així com que facilite informació clara sobre l'origen dels productes.
L’objectiu és facilitar l’elecció dels consumidors a bon preu, promoure una
alimentació més sana i sostenible, a més de treballar per revertir l'obesitat
que s’ha convertit en un greu problema de salut pública a tota Europa.
Però molts d’aquests desitjos eclògics benintencionats tenen en contra a la
major part de l'agricultura tradicional i els seus representants, a la cadena
alimentaria i a la indústria. Els ramaders i agricultors volen el mateix que la
resta de societat, obtenir un major rendiment econòmic de les seues explotacions,
les grans empreses de la distribució i la indústria volen assegurar-se el
control del mercat i garantir l’augment dels beneficis.
Si atenem a la història de la PAC, no
podem ser optimistes, a l’hora del
desenvolupament dels reglaments per aplicar-la sempre s’han aturat els canvis ecològics,
la protecció dels productors menuts i dels consumidors. Poc canviarà respecte de
la protecció del medi ambient i continuaran guanyant els de sempre, els grans
propietaris i les grans corporacions.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada